"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 31 de maig de 2011

Article interessant. "Massa funcionaris?"


Navegant per la xarxa m'he trobat aquest interessant article d'un catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra. Val la pena llegir-lo per aclarir alguns prejudicis existents amb els cossos de funcionaris.


VICENÇ NAVARRO
Existe una visión bastante generalizada en los foros conservadores y liberales (y también en algunos foros de izquierdas) de que el sector público en España está sobredimensionado. Es decir, se considera que la Administración Pública es demasiado grande, percepción que se ha incrementado a raíz del aumento del gasto público invertido (por parte de las CCAA y de los municipios) en crear ocupación en los servicios públicos como parte de la respuesta del Estado español a la crisis actual. Así, en los últimos días, han aparecido dos artículos, uno en El País, en la edición de Cataluña (titulado “Funcionarios”, 17-06-09), y otro en El Periódico (titulado “La cifra de funcionarios se acerca a la de empresarios”, 15-06-09), que señalaban la alarma de que el número de lo que tales artículos definen como funcionarios es casi idéntico al número de empresarios y autónomos en España. Estos artículos son representativos de una percepción bastante generalizada que requiere una corrección.
Tales tesis, y la evidencia que utilizan para apoyarlas, son erróneas. En primer lugar, lo que se define en aquellos artículos como funcionarios no lo son. Las cifras que tales artículos citan corresponden al número de personas que trabajan en los servicios públicos (tanto del Gobierno central y autonómico como del municipal), incluyendo los servicios públicos del Estado del bienestar (tales como sanidad, educación, servicios sociales, escuelas de infancia, servicios domiciliarios, vivienda social) y los servicios generales (como correos, transportes públicos y servicios de seguridad, entre otros). Estos empleados tienen varios tipos de contratos, siendo el funcionarial la minoría (un 28%). Es lógico que el número de personas que trabajan en el sector público sea mayor que el número de empresarios y autónomos. Ello ocurre en todos los países de la UE-15 (el grupo de países que tiene semejante nivel de desarrollo al nuestro). En realidad, España es el país europeo donde esta relación empresarios y autónomos versus empleados del sector público favorece más al primer grupo.
Así, mientras que en España (2008) el porcentaje de personas adultas que son empresarios y autónomos es mayor (10,64%) que el promedio de la UE-15 (9,78%), el porcentaje de personas adultas que trabajan para el sector público es sólo el 9%, uno de los más bajos de la UE-15 (cuyo promedio es el 16%). En los países escandinavos es el 26% para Dinamarca, el 22% para Suecia y el 19% para Finlandia, estando estos entre los países cuya economía es más eficiente y emprendedora en la OCDE, tal como señala el último informe sobre competitividad y eficiencia económica de esa organización, publicado por el prestigioso Economic Policy Institute de Washington. Una situación semejante ocurre, por cierto, en Cataluña, donde el número de empleados en el sector público es incluso menor. En contra de lo que dicen aquellos artículos, el problema que tenemos en España es el opuesto al que tales reportajes denuncian: el sector público está subdesarrollado en lugar de sobredimensionado.
La mayor causa del subdesarrollo del sector público es la falta de ingresos al Estado, consecuencia de la limitada carga fiscal, una de las más bajas de la UE. Es sorprendente que ello sea motivo de orgullo por parte de dirigentes del Gobierno socialista español. Una de las causas de esta subfinanciación del Estado español (sea central, autonómica o municipal) es el enorme fraude fiscal que, según los propios técnicos haciendistas de la Agencia Tributaria del Ministerio de Economía y Hacienda del Gobierno español, alcanza la cifra de 88.617 millones de euros, fraude realizado a la Agencia Tributaria del Estado español (58.676 millones) y a la Seguridad Social (29.941 millones).
Para hacernos una idea de lo que estas cifras significan, tenemos que saber que España se gasta 58.000 millones de euros menos de lo que debiera gastarse en su Estado del bienestar, para alcanzar la cifra del gasto público social per cápita que nos merecemos por el nivel de desarrollo económico que tenemos. La mayoría de este fraude procede del mundo empresarial y financiero; según las declaraciones de la renta, los empresarios en España ingresan unos 6.000 euros menos que los asalariados. Ningún otro país de la UE se encuentra en esta situación. Por cierto, el Estado español es el que se gasta menos de la UE-15, el 0,06% del PIB, en recoger impuestos (tax collection), cinco veces menos que Suecia (0,32%).
Esta actitud está dañando la calidad de vida de las clases populares de España y de sus CCAA. Estas últimas tienen la responsabilidad de gestionar sus estados del bienestar con unos fondos que son claramente insuficientes. La cifra que el Estado ha citado para cubrir sus déficits (9.000 millones de euros) es, a todas luces, insuficiente. Mientras, continúa la filosofía de no aumentar los impuestos (excepto en tabaco e hidrocarburos). Esta situación, si continúa, es potencialmente inestable políticamente. Es bien conocida la situación de que, a mayor desigualdad, mayor criminalidad y mayor descohesión social. España, que es después de EEUU el país con mayores desigualdades de renta en la OCDE, es también el que se gasta más en policía y seguridad, siendo, después de EEUU, el país que tiene un porcentaje mayor de tal gasto (2,1% del PIB y EEUU 2,2%). En contraste, Noruega con un 0,9%; Suecia con un 1,3%; y Dinamarca con un 0,9%, son los países que tienen menos gasto en policía y seguridad, y tienen menos desigualdades.
España debiera corregir las excesivas desigualdades sociales mediante políticas fiscales progresivas, con incremento notable de su Estado del bienestar, escasamente desarrollado. Esto implicaría una mayor carga fiscal sobre los sectores más pudientes de la población, con corrección del enorme fraude fiscal, incrementándose así la protección social, que permitiría una reducción de la excesiva protección policial. No hay duda de que España requiere una reforma de la Administración Pública, pero no en el sentido de reducir el excesivamente bajo empleo en su sector público.

Vicenç Navarro es catedrático de Políticas Públicas de la Universidad Pompeu Fabra y director del Observatorio Social de España.

dilluns, 30 de maig de 2011

El primer de nou.


Ahir els Minyons vam actuar a Vilafranca del Penedès juntament amb els anfitrions Xicots de Vilafranca i els Castellers de la Vila de Gràcia. L'actuació ens va servir per estrenar-nos amb els castells de nou pisos, ja que vam descarregar el primer 3d9f de la temporada, a banda del 2d8f amb que vam obrir plaça i el 4d8 de tercera ronda. De cloenda vam tornar a repetir el pd6, i ja en van cinc, així que esperem alçar-lo un pis aviat.

La bona notícia de l'estrena dels castells de nou, ho és per partida doble en aquest cas, ja que als motius de celebració del primer castell de nou pisos de l'any s'hi han de sumar les grans expectatives que tenim amb aquesta estructura de cara a la Festa Major de la nostra ciutat. Potser si tot anés bé d'aquí a Festa Major ens podriem plantar amb quatre o cinc 3d9f descarregats, i amb serioses opcions per plantejar-nos el monstre dels monstres, el monumental 3d10fm. Només recordar que l'any que vam estrenar aquest castell ja ens el vam plantejar per la Festa Major, així que no veig la possibilitat gens desgavellada.

Hem de tenir en compte que la Festa Major és una de les nostres principals exhibicions de l'any. Que actuem a casa i tenim a la majoria de la nostra gent. Que podem tenir més gent als assaigs i fer crida als terrassencs perquè ens donin suport... Vaja, no pensar en aquesta possibilitat a dia d'avui em semblaria d'una ceguesa flagrant.

Per altra banda, ahir vaig trobar a faltar entre el públic al nou "català de l'any" David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca. Hi havia més d'un casteller d'aquesta colla que va aprofitar la inactivitat dels verds per veure castells al seu poble relaxadament. Però al premiat en representació del món casteller no el vaig veure per enlloc. Una llàstima. Hagués estat tot un detall que ens hagués honrat amb la seva presència. Espero que si l'any vinent el Falcato, el Negre, o el Nani, guanyen aquest reconeixement, actuïn amb la grandesa que se li suposa a un "català de l'any" i vagin a fer acte de presència, com a mínim, a totes les exhibicions castelleres que es facin a la seva ciutat... Segur que si haguéssim sapigut com ens ignora, no l'haguessim votat tan masivament com ho vam fer, igual que la gran majoria de castellers de la resta de colles. Oi?

diumenge, 29 de maig de 2011

Al 7è cel.


Us en devem una i aquests jugadors no fallen! Dit i fet! El Barça campió de la Champions League  2010-2011 (i ja en van 4) a l'estadi de Wembley de Londres en una nova exhibició de joc enfront del Manchester United (3-1). Si tot fos tan fàcil sempre...

Els barcelonistes portem uns anys als núvols amb aquest Barça trionfant. Estem vivint els millors anys de la història del nostre equip, i any rere any ens sorprenem i emocionem amb els nous èxits i rècords. Quan des de la caverna mediàtica madrilenya i madridista s'anuncia la fi del cicle culer, els nois del Pep responen amb títols i més títols. Tres Champions League en sis anys és una dada impressionant que ni el més optimista dels culers s'hagués atrevit a pronosticar uns pocs anys enrere. 

Els culers majors de trenta anys ens hem de fregar els ulls tot sovint veient els èxits d'aquesta generació meravellosa de jugadors (Xavi, Iniesta, Messi, Valdés, Puyol, Piqué...), que ha dut el Barça al cim futbolístic mundial, per títols, per joc i pels valors que defensa. Acostumats com estavem al patiment, l'ai ai ai, el canguel·lo, i les decepcions vàries (Berna, Sevilla, Atenes), aquests darrers anys farcits de victòries, títols, i reconeixements diversos, venen a ser com somiar desperts. Esperem que el despertar del somni no arribi fins d'aquí a molt de temps, i que quan arribi, que arribarà tard o d'hora ens agradi o no, ja que no hi ha somnis que durin tota una vida, sigui el menys traumàtic possible.

Un dels principals artífexs d'aquest cicle virtuós és l'actual entrenador Pep Guardiola que ha aconseguit mantenir l'esperit competitiu i l'ambició necessària per guanyar i continuar guanyant temporada rere temporada. Deia Johan Cruyff en unes declaracions a la premsa italiana el dia previ a la final, que creia que el Pep plegaria si guanyava aquesta Chanpions. De moment el Pep no ha expressat res en aquest sentit, i tant de bo, desmenteixi al tècnic holandès aviat. Segurament el Pep no serà l'Alex Ferguson del Barça, ja que es fa difícil imaginar un entrenador culer durant més de vint-i-cinc anys a la banqueta com l'escocés al United, però estic convençut que al Pep encara li queden uns quants títols per guanyar i uns quants anys més d'èxits.

També es fa difícil imaginar una nova generació de futbolistes com els que tenim actualment. Un fenòmen com el de Messi sembla irrepetible, i arribar a juntar un grup amb futbolistes com Iniesta, Xavi, Puyol, Valdés, Piqué, Pedro, Busquets, Villa, Alves, etc., sembla una utopia. Disfrutem-los mentre continuïn actius i millor no pensar gaire en el futur...


dissabte, 28 de maig de 2011

Carmen Chacón: La nena pija més llesta de la classe.


Gran actuació teatral de la ministra Chacón l'altre dia per anunciar, amb emoció continguda, que es retirava de la cursa pel lideraratge del "nou" projecte socialista espanyol de cara a les eleccions generals del proper any. Zapatero es retira (o el fan retirar) per no enfonsar del tot el socialisme a l'estat i algú ha d'agafar les regnes del partit en aquests moments tan complicats i adversos. La ministra de defensa estava a la majoria d'enquestes com a possible substituta de ZP i candidata a disputar-li el lideratge del partit al ministre Rubalcaba en un procés de primàries.

Però la Chacón ha estat la més llesta de la classe, i ha donat un pas enrera en el moment oportú, per poder donar un parell de passes endavant d'aquí uns anyets. Sap que el més probable és que el PSOE pateixi un important daltabaix en les properes eleccions generals, i que, es presenti qui es presenti com a número u socialista, té tots els números per fotre's una hòstia considerable. Sap que els temps que corren no són favorables al seu partit, i que li convé esperar millors temps per presentar-se amb opcions reals de triomf. 

Rubalcaba no pot esperar. Ja té una edat el senyor aquest, i sap que el seu moment és ara o mai. Li diuen que la seva popularitat és alta i que la seva imatge és de les més ben valorades dins de les files socialistes i en general, degut bàsicament a la seva feina en la lluita anti-terrorista (això sempre es valora molt bé a les espanyes) i com a portaveu del govern, molt lloat, sobretot, per part d'alguns mitjans de comunicació afins. Pobret, fa pena i tot aquest paio. Només pensar en la cara que li pot quedar l'endemà de les eleccions generals quan el cridin al despatx i li diguin que potser hauria d'anar pensant en donar pas a gent amb més possibilitats i noves idees... eh, Carmen?

Jo espero que aquesta gest de la Chacón sigui realment una estratègia per aplanar-se el camí en les seves aspiracions a presidir el govern de l'Estat, i que no se li acudeixi plantejar-se liderar prèviament el nou projecte socialista a Catalunya... pel bé de la nostra Nació i dels socialistes catalans i catalanistes, el millor que pot fer la Chacón es quedar-se molts anys a Madrid. Vaja, si fos possible, la resta de la vida.

divendres, 27 de maig de 2011

Desallotjament Indignats Plaça Catalunya.


Molt il·lustratives les imatges d'aquest matí del desallotjament de l'acampada d'Indignats a la Plaça Catalunya de Barcelona. A partir d'ara, ja sabem com actuarà la policia catalana sota les ordres del Conseller d'Interior Felip Puig. Màniga ampla pels cossos policials per reprimir i estomacar a la ciutadania quan ho convinguin (necessari o no). Les imatges són esgarrifoses i suposo que augmentarà la indignació general de la gent. A mi, només de veure-les em venen ganes de començar a insultar a algun dirigent polític i fins i tot alguna cosa més que insultar-lo... Calia aquesta força desproporcionada contra una resistència pacífica i sota control?

Em pregunto quin tipus de persona s'amaga al darrera dels cascos i armadures d'aquests fills de puta. Si a mi em demanen que comenci a carregar, colpejar i ferir a ciutadans indefensos i pacífics, deixo la porra i l'uniforme, i me'n vaig cap a casa. Molt millor qualsevol altre feina: Traficant, prostituta, polític, o jutge. Qualsevol abans que represor oficial.

Vist el vist, la imatge del Conseller Felip Puig que ens mostren els del "Polònia" queda un xic ensucrada. A partir d'avui ja tenen nous arguments per parodiar-lo. Potser un bigotet a lo "Hitler" o estil "Stalin" quedaria més convincent.

dijous, 26 de maig de 2011

Che pibe, a la puta calle!!


Un cop finalitzada la lliga de futbol, els diferents equips comencen a encarar la propera temporada i anuncien fitxatges, traspasos, retirades, dimissions i destitucions. Un dels més actius a dia d'avui és el Real Madrid que en pocs dies ha anunciat l'adquisició d'un parell o tres de nous jugadors, l'interès per alguns altres, i que ahir, en boca del seu màxim dirigent, el totpoderós Florentino Pérez, va anunciar la destitució del director esportiu del club els darrers anys, el rapsoda, l'intel·lectual, el "gentleman", el poeta, l'argentí Jorge Valdano.

Finalment, doncs, s'imposa la nova línia Mourinhista al club blanc, i el president cedeix tots els poders en l'entrenador portuguès que es treu un pes de sobre amb la destitució de Valdano, i veu com el president referma les seves tesis conspiratives i la seva tàctica victimista i d'atac constant contra tots els seus "enemics": col·lectiu arbitral, UEFA, FEF, entrenadors que es deixen guanyar contra el Barça, metges que ajuden a dopar al Barça, metges que treballen contra el Madrid, cadenes televisives que decideixen el calendari de partits, l'UNICEF...

Això ja no hi ha qui ho pari, i té tota la pinta d'acabar com el rosari de l'Aurora. A partir d'ara al bo del Mourinho se li acumula una pressió extra. Té poders absoluts al club blanc, però això implicarà unes exigències superiors a les que ha tingut aquesta temporada. No crec que el proper curs els seguidors blancs es conformin amb excuses victimistes si el seu equip no aconsegueix els títols desitjats (lliga i champions). I potser també li reclamaran bon futbol i golejades (com han estat fent aquest darrer tram de temporada).

El més trist del cas Valdano, és que aquest senyor hagi estat fent el joc a Mourinho amb algunes declaracions en la línia del discurs oficial, i que no hagi dimitit abans de ser cessat si veia que li estaven fent el llit. O potser ha preferit esperar a que el fessin fora per poder cobrar l'indemnització corresponent. En tot cas, trist paper.

Després d'aquesta notícia bomba de final de temporada, ja esperem amb candaletes la notícia del/s fitxatge/s "gal·làctic/s" blancs per la propera temporada. Comença a sonar amb força el nom de l'argentí Kun Agüero, i "cuando el rio suena, agua lleva", però del Madrid i del seu president totpoderós i multimilionari, es pot esperar qualsevol cosa. Apostem?: Roney? Cesc? Drogba? Ibraimovich?

dimecres, 25 de maig de 2011

dimarts, 24 de maig de 2011

El meu candidat.


Avui finalitza la votació pel concurs del "català de l'any" organitzat pel diari psoeista "El Periódico de Cataluña" amb la presència de tres finalistes: Emili Teixidor (escriptor veterà popularitzat gràcies a la novel·la "Pa Negre"), Joan Pere Barret (metge cirugià, que va realitzar el primer transplantament de cara complet), i un altre que em sembla que està relacionat amb el món dels castells, però que a mi no em representa en absolut...

Acabo de votar per l'Emili Teixidor i espero que tots els que encara estigueu a temps de fer-ho, ho feu aquí, si és que encara no ho heu fet. Us donaré unes quantes raons per fer-ho:

- l'Emili Teixidor és un escriptor de llarga trajectòria i és mereix aquest reconeixement.

- "Pa Negre" és una novel·la de capcelera de les lletres catalanes.

- L'obra d'aquest escriptor engrandeix la nostra llengua i cultura.

- Hem de començar la campanya "Pa'l Negre".

- Ens estalviarem haver d'empassar-nos hores de promoció als mitjans d'una colla castellera que no representa els millors valors del món casteller.

- Perquè ens agrada més l'estrella Damm de tota la vida que la Heinecken (que a més no és catalana).

- Per donar pel sac a tota la colla de periodistes llepaculs que estan desitjant quota de pantalla televisiva per engrandir el seu ego.

dilluns, 23 de maig de 2011

Trista jornada electoral.

 
Escric aquestes ratlles encara en estat de xoc, després de seguir  en directe per la televisió l'escrutini dels vots de les eleccions municipals de Catalunya. Dels resultats a nivell estatal no em vull fer mala sang, ja que trobo lògic l'avanç del PP i el retrocés socialista, degut a la situació de crisi. Tampoc m'importa gaire qui governi al país veí, tot i que quan governa el PP, creix l'independentisme a casa nostra.

Els resultats finals a Catalunya em porten a una sèrie de conclusions bastant dramàtiques:

- Avui a Catalunya han votat poc més de la meitat dels ciutadans amb dret a fer-ho (a l'altre meitat li importa una merda aquest país i la seva ciutat o poble, o estan tan indignats que prefereixen no votar i deixar que decideixi l'altre meitat dels catalans que sí que voten...).

- Avui Catalunya és un país més de dretes (pugen CIU i el PP).

- Avui Catalunya és un país més espanyolista, o s'aclareix el percentatge de catalans que se senten més espanyols que catalans (puja el PP).

- Avui Catalunya és més xenòfoba (puja PxC).

- Avui Catalunya és menys plural (creix la diferència entre els "grans" partits i els "minoritaris").

Els aspectes "positius" d'aquestes eleccions:
- Avui Catalunya ha castigat als "botiflers" socialistes.

- Avui Catalunya ha castigat als independentistes que han pactat amb "botiflers" (esperem que aprendran la lliçó).

- Avui sabem que hi ha un bon grapat d'antics votants socialistes que són espanyolistes i que es troben ben comodes votant al Partit Popular o d'altres agrupacions més radicals.

- Avui sabem amb major rotunditat, que la divisió de l'independentisme és un llast per la causa.

- Continuen creixent les CUP (l'esquerra independentista més semblant a un partit d'esquerres i independentista)

diumenge, 22 de maig de 2011

Indignats? Sí però no tants.



Aquests dies d'acampades, "tweets", assemblees, i indignacions vàries (a veure si ens comencem a aclarir  una mica i fixem uns objectius prioritaris pel canvi real), són propicis per la reflexió i l'anàlisi. La queixa i la protesta no estan mai de més, i encara menys en els temps que corren, però cal tenir present que per poder fer una revolució es necessària la complicitat d'una majoria social que recolzi la causa, i de moment, després d'uns quants dies de revolta, sembla que en general, la gran majoria dels ciutadans no estan tan indignats com molts desitjaríem. Si en un país de 7 milions i pico d'habitants, només s'aconsegueix mobilitzar a uns 10.000, alguna cosa falla.

Un dels mecanismes que tenim els ciutadans a dia d'avui per mostrar la nostra indignació amb els governants, tot i no ser l'idoni amb tota probabilitat, és el fet d'anar a votar cada cert temps. Avui tenim una oportunitat de demostrar quant indignats estem amb els polítics. Molt al meu pesar, em sembla a mi que tota la indignació d'uns quants es veurà esmorteïda a les urnes quan surtin els resultats a la llum. Com sempre, la gent votarà més del mateix (PSOE, PP, CIU...) i d'aquesta manera donaran la raó als que defensen que tot continuï igual.

Realment, està la cosa tan malament com per indignar-nos tant? Crec que la gran majoria de ciutadans creu que no. Només cal analitzar una miqueta la situació per veure que no estem tan malament(!): surts el cap de setmana i les discoteques estan plenes de jovent consumint i ballant alegrement; més de 25.000 persones viatjaran fins a Londres a veure un partit de futbol i es gastaran prop de 1000 euros en un sol dia; milers i milers de persones van el cap de setmana a l'apartament de la platja o a les pistes d'esquí al Pirineu; les botigues de moda no deixen de vendre i estan sempre plenes a vessar; tothom té mòbil, ordinador portàtil, Iphone, Mp3, etc.; els bars s'omplen cada cap de setmana amb els partits del Barça; tenim la Formula 1, al Rafa Nadal, a l'Alonso, als campions del món de futbol, al Gasol; ens podem passar mitja vida a l'universitat amb les despeses pagades i disfrutant la vida; hi ha més aturats que mai, però no els falta un plat a taula i un llitet a casa dels papes; tenim més canals de televisió que mai i ens passem hores i hores entretinguts davant de la tele; i ara també l'internet...

Es viable la lluita contra el sistema en els temps que corren? Em sembla que ens ho hem fet, tots plegats, bastant complicat. Per desidia, per submissió, per educació, per dependència, per manca de criteri, per incopetència o incapacitat, i per moltes més raons, ho tenim molt magre per girar aquesta situació. Ens hem acostumat a obeïr, consumir, acceptar, dependre, creure, i ara no som capaços de fer front a aquesta situació.

dissabte, 21 de maig de 2011

Parelles d'altres temps.


Ahir, els meus estimats pares van celebrar 40 anys de matrimoni, que es diu ràpid! No sóc una persona especialment memoriada per les dates de celebracions diverses (aniversaris, aniversaris d'esdeveniments, dies de..., etc.), però haig de reconèixer que aquesta efemèride té un valor especial ja que en els temps que corren, que una parella arribi als quaranta anys de matrimoni té un mèrit innegable.
Les estadístiques ens mostren que cada vegada les parelles duren menys temps unides. I en alguns casos, es produeixen separacions al cap de poc d'haver-se casat. Al cap de ben poc... 

Probablement, al segle 21 veurem un canvi molt important en el concepte de parella i d'estructura familiar, que ja s'està evidenciant. Només cal veure algunes families on la canalla té dos o tres "pares", no sé quants avis i àvies, germans i germanastres... 

A mi, que voleu que us digui, dono les gràcies als meus pares per haver resistit i haver-me donat una infància feliç i despreocupada... no sé com ho deuen viure els infants d'avui en dia quan els fan anar de casa en casa segons les conveniències dels progenitors i de a qui toca fer-se càrrec de les criatures. I pel que fa a l'educació dels infants, també ho tenen difícil si reben diferents missatges de les diverses persones que els envolten que es veuen amb l'autoritat moral per fer-ho. Antigament tenies clar a qui havies de fer cas: al papa i la mama. Avui en dia, a qui deuen fer cas aquestes criatures? Al papa primer? Al papa segon? Al nou company de la mama o a la nova nòvia del papa?

divendres, 20 de maig de 2011

Un aplaudiment per a la cap de llista de Compromís, Mònica Oltra.


Que a gust que es deuria quedar la cap de llista del partit del País Valencià "Compromís", Mònica Oltra, quan va aparèixer amb una samarreta amb el lema "Canal 9 manipula" en un debat electoral on havia estat convidada a participar, després de molt de temps sense aparèixer en aquest canal autonòmic controlat i dirigit pel govern de Camps, que no es destaca precisament per la seva imparcialitat, rigor, professionalitat, ni qualitat.

Ja va sent hora que alguns dels líders polítics siguin valents com ha estat la Mònica i denunciïn als mitjans de comunicació que manipulen, tergiversen, i enganyen als espectadors, que acostumen a tenir poc criteri. Malauradament, els polítics necessiten tenir als mitjans a favor i intenten no enfrontar-s'hi, ni fer-los enfadar, per això s'agraeix el gest d'aquesta senyora.

De la mateixa manera, no entenc a alguns periodistes i tertulians varis, que es presten a col·laborar a algunes cadenes televisives que llencen merda dia sí, dia també, sense cap vergonya, i que embruten la professió periodística sense cap mena de pudor. Parlo dels col·laboradors d'emissores com Intereconomía, Veo 7, Tele 5... Després que no es sorprenguin si algun exaltat intenta agredir-los quan els provoquen des de dalt del balcó d'un hotel. Tal diràs, tal trobaràs...

dijous, 19 de maig de 2011

Acampades d'indignats: revolució 2.0?


Aquests dies estem seguint pels mitjans de comunicació i per internet (qui en té!), la moguda aquesta dels "Indignats" que estant acampant en diverses localitats espanyoles per reclamar encara no sabem ben bé què, tot i que pel que sembla, alguna cosa per l'estil d'una "Democràcia real". Encara estem esperant que surti algun representant (lider?) del movilitzats a explicar-nos què és això de la democràcia real... segurament no és això que tenim ara d'anar a votar un cop cada quatre anys i deixar que ens toregin la resta del temps, però estaria bé que algú ens comences a obrir els ulls amb paraules clarificadores i entenedores.

Pel que he pogut veure a través dels mitjans, entre els concentrats (500?, 1000?, 2000?, quina revolució!) destaca per àmplia majoria el jovent "anti-sistema" (perdó, contra-sistema, segons diuen ara), i alguns dels portaveus que s'han dirigit als mitjans semblaven acabats de sortir de les cases okupades. Esperem que els mitjans no arribin a vincular als concentrats amb el col·lectiu okupa, perquè aleshores ja estaria tot perdut, malauradament. El normal és que les revolucions les iniciïn els joves, però veig poques possibilitats de que la cosa vagi endavant si no aconsegueixen implicar a la resta de ciutadans, i de moment, pel que he pogut veure, no abunden els majors de 30, les famílies senceres, els jubilats...

Em sap greu, però no li veig gaire futur a les protestes. Vivim en una societat tirant a merdosa, amb un sistema polític poc democràtic, amb una crisi que ha deixat a més de 4 milions de persones sense feina, però aquest diumenge hi ha eleccions i tornaran a guanyar els de sempre, i molts ens queixarem amargament de com són les coses, però tot continuarà igual com sempre. Aquí ningú mor de gana, i qui més qui menys es pot comprar el seu cotxe, mirar els partits del Barça al bar tot fent unes birres, i anar a la platja a l'estiu. Així que sembla força complicat canviar uns hàbits molt interioritzats.

Potser quan arribem als 7 o 8 milions d'aturats, hi hagi molta més gent malvivint al carrer (i no a casa dels pares "a pan y cuchillo"), es deixin de pagar pensions, i es facin públics els béns i els sous d'alguns empresaris, banquers, polítics i governants, aquell dia hi haurà una gran massa de ciutadans que decidiran sortir al carrer amb una estratègia clara, faran plegar als que manen, enviaran a uns quants a la presó per corruptes, i prendran el poder per canviar les coses.

L'estat del "benestar" ens ha dut fins on ens trobem a dia d'avui. No hi ha revolució sense "malestar", i de moment, em sembla a mi, el "malestar" social no és prou gran (!) com per fer moure a la gent del sofà al davant de la tele. I el "malestar" sempre queda apaivagat de diferents maneres: tele, futbol, disco, moda, religió, drogues...

dimecres, 18 de maig de 2011

Els "temazos" del dimecres. Cap de setmana musical.



Aquest passat cap de setmana vaig assistir a un parell de concerts ben diferents l'un de l'altre. Dissabte vaig anar a ballar al Faktoria d'Arts amb els ritmes jamaicans dels terrassencs "Guaita'ls" i els barcelonins "Soweto", i diumenge vaig anar a la sala gran del Centre Cultural de Terrassa per escoltar a la parella de virtuosos, un al piano i l'altre a la guitarra, Michael Camilo i Tomatito respectivament.

Poques similituds podem trobar entre un concert i l'altre, ja que al primer concert la música et recorria el cos sencer i t'arribava als peus per fer-te moure l'esquelet, i al segon havies de relaxar-te a la butaca i intentar captar a través dels sentits tots els detalls possibles: des del moviment de les mans dels artistes tocant l'instrument, a les complicitats entre l'un i l'altre, la gran varietat de notes que sonaven, o els canvis constants de protagonista entre el piano i la guitarra...

Tot i que no es poden comparar els dos concerts, degut a les característiques i als estils musicals de l'un i de l'altre, si em diguessin de repetir solament a un dels dos em decantaria pel primer, que em va fer divertir més, i fins i tot, em va deixar amb ganes de més. En canvi, al segon, tot i que em va agradar força, vaig pensar que amb l'estona que em van oferir ja n'havia tingut prou.

dimarts, 17 de maig de 2011

Nous castells, sí o no?


El passat diumenge els Castellers de Vilafranca van estrenar a plaça pròpia l'inèdit 7d8. Una estructura que es van inventar els Margeners de Guissona fa un parell d'anys amb l'intenció de fer un pas previ entre el 5d7 i el 9d7. El castell es composa d'una estructura bàsica de quatre, amb un tres enganxat a una rengla, treballant com si es tractés d'un altre quatre. El grau de dificultat del castell no es troba tant a nivell tècnic com per la gran quantitat de castellers de tronc que es requereixen. De fet, la gran majoria dels intents realitzats per les diferents colles (CdV, Capgrossos, Xiquets de Tarragona, Margeners) d'aquesta estructura han acabat amb èxit, a banda d'algun intent desmuntat i un intent dels Margeners que va caure.

Hi ha diverses opinions al món casteller respecte la realització de noves estructures. N'hi ha que pensen que ja hi ha suficient gamma de castells com per no haver d'inventar-se noves construccions, i que cap colla no les domina totes al llarg d'una temporada. N'hi ha que pensen que fan falta noves estructures per animar una mica la dinàmica immovilista del món casteller, que porta dos-cents anys fent les mateixes estructures...

Personalment, i a dia d'avui (ja que no sé que opinaré d'aquí cinc anys), crec que ja va bé que apareguin nous reptes i noves estructures. Molt millor si una actuació castellera amb nou castells més els pilars, acaba amb nou castells diferents els uns dels altres. Una colla pot fer el 2, el 3 amb l'agulla i el cinc, mentres que una altra pot fer el 4, el dos per sota i el 7, i una darrera el 4 amb l'agulla, el 3 per sota i un 9...

La qüestió del valor que tenen cada un dels castells hauria de quedar per la pròpia colla que els fa, i no pensar tant en els rànquings i el valor del castell al concurs. Un dels principals motius pels quals no sovintegen castells com el 9d8, el 3d8ps, o el 2d7ps, són les puntuacions que venen dels mitjans de comunicació o del concurs de Tarragona, i la veritat és que és una llàstima no poder veure aquests castells tan macos per aquesta dèria amb els rànquings i els punts.

Tant de bo, els Minyons poguem plantejar-nos algun dia una gamma ben extensa de castells. Això voldrà dir que tenim un munt de castellers que poden pujar, molta canalla i bones mans a la pinya. I tenir a molta gent motivada et fa tenir més gent a l'assaig i poder plantejar-te grans reptes.

dilluns, 16 de maig de 2011

I el poble sobirà ha dit...


Després de prop d'un mes de votacions en l'enquesta per conèixer què votaríeu els lectors (o observadors) d'aquest blog en les properes eleccions municipals, i amb 23 vots emesos, el guanyador ha estat... ERC+Rcat amb el 65% dels vots (15 vots en total), seguit de la CUP i CIU compartint el segon lloc amb el 17% dels vots cadascun. Ni socialistes, ni els de Solidaritat s'han endut cap vot. Cal dir també, que a l'enquesta em vaig deixar als d'Iniciativa (involuntàriament) i als del PP (voluntàriament), i tota la resta de partits participants no sé ben bé perquè. Suposo que per no fer una llista massa extensa.

Sembla clar que dels resultats d'aquesta enquesta no se'n poden fer extrapolacions de cap tipus. Les conclusions i opinions vàries que jo en faig, són diverses:

- si es poguessin extrapolar els resultats de la meva enquesta als resultats finals de les eleccions del proper diumenge, Catalunya es podria plantejar la proclamació d'Independència uns quants anys abans del desitjat per la gran majoria dels que heu votat en aquesta enquesta.

- Veig que el tema electoral la porta bastant fluixa en general, ja que el nombre de votants en aquesta enquesta ha estat significativament menor que en l'anterior dedicada a les preferències de colla convidada a la Festa Major de Terrassa (46), i fins i tot menor que la primera enquesta referida als possibles castells a estrenar enguany pels Minyons (26).

- La gran majoria dels lectors d'aquest blog es mostren partidaris d'opcions independentistes, si més no els que voten. Me n'alegro!

- L'enquesta pot haver estat manipulada vilment. De fet, en un parell de dies es va passar dels 10 vots totals als 22... sospitós, per dir-ho d'alguna manera.

- És una llàstima que els partits independentistes de Terrassa no hagin pogut posar-se d'acord per anar plegats a aquests comicis. La unió fa la força, i segur que hi ha més coses que ens uneixen que no pas que ens separen. Sembla clar que la divisió farà perdre, com a mínim, un regidor independentista a l'ajuntament.

- Espero que la divisió al centre-dreta nacionalista espanyol, afecti de la mateixa manera als principals enemics de la causa catalana d'esquerres.

dissabte, 14 de maig de 2011

Una altra al sac. Campions de lliga!


Un any més, i ja en van tres de seguits, el Barça s'ha tornat a proclamar campió de lliga, a manca de dos partits per acabar el campionat. Ho ha fet empatant al camp del Llevant el passat dimecres i sumant el punt necessari per adjudicar-se el títol. Ho vaig celebrar a la casa de colònies "Les Tallades" a Vilanova de Sau, juntament amb els alumnes de l'escola on treballo. Va ser força divertit celebrar el títol amb tots els nens de l'escola cantant plegats el "Campions" i l'himne del Barça, i saltant alegrement al pati de la casa de colònies.

Els nens barcelonistes d'avui en dia no acaben de ser conscients del que està fent aquest Barça, el millor de la història al meu entendre i pel que he pogut anar veient en els meus anys de vida, i que no sabem fins on pot arribar, i quants títols més serà capaç de guanyar. De moment, enguany encara té un repte a curt termini com és la final de la Champions League al mític estadi de Wembley el proper dissabte 28 de maig, contra el Manchester United.

Cal felicitar a tot l'equip, i en especial al seu entrenador per haver estat capaç de liderar el grup i mantenir la tensió necessària per continuar amb aquestes ganes de títols i de seguir jugant de la manera que ho fan. La veritat és que els que som culers de tota la vida i ens agrada el futbol, vivim uns moments de felicitat com feia temps que no vivíem. A més a més, la felicitat és doble al haver batut al gran rival històric, el Real Madrid, i haver-ho fet amb un estil de joc d'atac per bandera, en contrast amb l'estil més defensiu i contratacant dels blancs.
Cal no oblidar en el futur, els grans moments que ens ha fet viure aquest equip i aquests jugadors, i quan vinguin els moments difícils, que arribaran, recolzar a l'equip amb totes les forces i comprendre que no es pot guanyar eternament i que hi ha cicles que tard o d'hora, volguem o no, s'acaben.

divendres, 13 de maig de 2011

Demà mani contra les retallades.


Demà dissabte al migdia hi ha convocada una manifestació per protestar contra les retallades que s'estan portant a terme en el sector públic i que estan afectant molt especialment als serveis educatiu i sanitari. Ahir mateix es va fer oficial al sortir publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l'ordre de la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, d'un "pla de contenció" pel propers quatre anys, per contenir l'augment de despesses de personal docent i garantir l'escolarització dels nivells educatius gratuïts.

Potser va sent hora que els sindicats comencin a plantejar-se noves estratègies de protesta i lluita contra les males polítiques dels nostres governants, perquè no pot ser que se'ns convoqui a una manifestació o concentració per protestar per mil i un motius, cada dos per tres, i sense obtenir resultats gaire favorables. Em sembla que en els darrers 3 anys he anat a quatre o cinc manifestacions per queixar-me de tot tipus d'atacs a l'educació pública, i en cap cas ha estat per reclamar millores salarials. Contra la LEC, contra la política educativa de l'Ernest Maragall, contra les retallades de sou, contra les retallades de pressupostos... Cal començar a plantejar noves formes de protesta? Segur que hi ha altres maneres de donar pel sac, que no sigui manifestar-nos al carrer un cop cada quatre mesos (amb el perjudici pel sou que això comporta), sense cap perjudici destacable per l'administració ni la resta de la societat.

Tant de bo, l'endemà de la manifestació de demà dissabte els governants decidisin fer marxa enrera i aturessin les retallades anunciades, però molt em temo que això no passarà, i el fet que surtin al carrer milers, desenes de milers, o centenars de milers de persones (sempre podran dir que erem quatre gats) no influirà gens en les decisions finals dels que manen. Calen altres gestos que vagin més enllà de la pataleta en forma de crits i pancartes. Quan el Departament d'Educació va decidir treure la jornada intensiva, molts mestres dins dels claustres escolars vam decidir deixar de fer colònies amb els nens. Aquesta decisió va fer canviar d'idea al Conseller Maragall al cap de poc temps. Era una proposta que realment afectava a molta gent. Als pares que veien com els seus fillets es quedaven sense les meravelloses colònies; les cases de colònies, albergs, etc.; les companyies d'autobusos; el món del lleure infantil, monitors, cuiners, etc.

Jo aposto per pensar noves mesures de pressió, i no cremar al col·lectiu de mestres amb manifestacions d'un dia cada quatre mesos que no serveixen per res. Hi ha moltes possibilitats d'acció i només cal movilitzar al col·lectiu per tenir èxit. Aquesta movilització depén en gran mesura dels sindicats, i de la seva capacitat d'actuar units. A veure si espabilen abans que sigui encara pitjor.

dimecres, 11 de maig de 2011

El "temazo" del dimecres. "I'll join you later - La Thorpe Brass"


El passat dissabte va tornar a tocar en directe després vuit anys d'inactivitat la mítica banda de latin-soul i ska tarragonina "La Thorpe Brass", un grup amb un directe molt ballable i intens, sobretot amb el seu cantant que està com una cabra i és un espectacle dalt de l'escenari.

Seguiré les passes de La Thorpe en aquest retorn (no sé si per llarg o per uns quants "bolos" només) i espero poder-los veure en algun concert. Segur que per Tarragona, Valls, Reus i rodalies se'ls podrà veure aquest estiu, ja que són les seves places principals. 

Si us assabenteu d'un concert i podeu anar-hi, no dubteu ni un segon. Segur que ho passareu bé. Ja us puc anunciar el del proper dissabte 14 de maig a l'antiga Tabacalera de Tarragona.

dimarts, 10 de maig de 2011

El fons de competitivitat i la mare que els va parir.



Aquesta tarda els botiflers dels socialistes que viuen a Catalunya però treballen a Madrid, és a dir, els representants polítics del PSC-PSOE al congrés dels diputats, votaran en contra de que l'estat espanyol pagui els 1.450 milions d'euros que deu a Catalunya del fons de competitivitat. Segons ha dit el portaveu dels socialistes catalans, la millor opció per als interessos catalans és "col·laborar plegats amb el govern espanyol"... JAJAJAJAJAJAJA

Vaja, com sempre, els sociates es baixen els pantalons davant dels qui manen de debò des de Madrid. No vagi a ser que s'enfadin i acabin fent neteja al partit a Catalunya i uns quants es quedin sense la moma que tenen actualment. És tan fàcil fer declaracions de bones intencions aquí i després acabar fent el que volen a Madrid... Que no ens prenguin més el pel i que no es facin passar pel que no són. Si la seva principal preocupació és el govern d'Espanya i els resultats de les properes eleccions generals, doncs que siguin clars i valents i ho diguin obertament. Segur que no perdran tants vots com s'imaginen a Catalunya.

Com a mínim, i afortunadament per a tots, en la campanya per les municipals els sociates ens han estalviat l'espectacle lamentable d'haver d'empasar-nos les declaracions de les patums del PSOE, que venen de Madrid amb falses promeses i glosses d'amor a Catalunya, que queden com sempre en simple xerrameca. Per sort els Zapatero, Rubalcaba, Chacón, Salgado, Bono, i demés, no han aparegut per les nostres contrades fent discursets de bones intencions i de gratitud amb Catalunya, i això sí que és d'agraïr.

Potser arribarà un dia, que Catalunya estarà tan malament (sí, sí, més encara), que algun socialista començarà a replantejar-se això de dependre de Madrid, i dels seus interessos polítics (i econòmics), i decidirà agafar les regnes del partit i plantar cara als qui actualment dominen el "cotarro". Segurament aquest valent no serà cap dels qui dirigeixen actualment la nau socialista, ja que aquests no diran ni ase ni bèstia per por de perdre la posició (poder) que ostenten.

Està clar que amb aquest PSC, els catalans estem condemnats a viure sotmesos als interessos de Madrid i a haver d'empassar amb el que es decideix allà. La disciplina de vot dels diputats del PSC-PSOE al Parlament espanyol és la cosa més contradictòria que et puguis tirar a la cara, però ells tranquils, eh! Només ens queda l'esperança de confiar en un canvi de rumb dels socialistes catalans, i tant de bo el proper congrés que han de celebrar passades les eleccions municipals, serveixi perquè hi hagi una sacsejada important dins de l'organigrama socialista, i en la seva relació amb el PSOE.

dilluns, 9 de maig de 2011

Castells a Bangkok?


Ahir, després d'escoltar el concert de les "Gralles Grillades" dels Minyons al nostre local, amb motiu de la Fira Modernista, vaig saber a través de la Núria Serra d'aquesta activitat acrobàtica a Bangkok. Quan m'ho explicava no m'ho acabava de creure, però ho vaig buscar a "youtube" i és una passada. Veig que això de pujar els uns sobre els altres és més universal del que ens pensàvem. A veure quina serà la primera colla a establir relacions amb els tailandesos... fem apostes?

diumenge, 8 de maig de 2011

Un pas endavant.


Ahir, tot i l'amenaça de pluja, i els ruixats de darrera hora, els Minyons vam poder actuar en el marc de la Fira Modernista. Va ser una actuació àgil i concorreguda, i ens va servir per donar un passet més en la cursa contrarellotge per la Festa Major, on voldríem superar els registres de l'any passat (4d9f, 2d9fm, 3d9f c., pd6) i, perquè no (em pregunto jo), plantejar-nos el monstre dels monstres, el 3d10fm. Ahir vam arrencar amb un paradet 4d8, i a segona ronda vam encarar l'estrena de la temporada, el 2d8f, que vaig fer de contrafort a terra i que només vaig patir un momentet a la baixada de l'acotxadora, tot i que no sé si allà dalt va anar molt mogut o no. De tercer castell vam fer un 3d8 com "unes cuixes" i vam acabar amb la cirereta del pilar de 6, el millor de la temporada, tot i que encara ha de millorar...

Després de tota la polèmica suscitada els darrers dies per l'actuació castellera a la Fira, ja vaig dir que em semblava més una rabieta de l'altra colla de la ciutat que no pas un conflicte a dues bandes. La tonteria aquesta que a la Fira els grups participants haurien d'actuar vestits d'època i a la manera antiga, només la devien complir ells, ja que ahir vaig comprovar com la resta de grups participants no havien variat el seu vestuari ni els seus balls per l'ocasió. Ni els del drac, ni els bastoners, ni els geganters... potser vam ser els Minyons, amb la carrossa plena de canalla disfressada d'època al llarg de la cercavila, i amb els mocadors de la Fira i algunes faixes de colors durant l'actuació, els més modernistes de tots!

Per altra banda, ahir, després de l'actuació vam celebrar al local de la colla el 50è aniversari d'un bon amic, i gran persona, tot i que no crec que superi el metre seixanta, l'Enric Cardús. Un gran minyó que porta prop de trenta anys a la colla, si no més, i que encara avui continua parant la gran majoria dels castells de la colla a baixos. Ja siguin de set, de vuit, de nou, o de deu pisos. Un puntal per la colla, amb tots els ets i uts. I d'aquells minyons anònims, que no apareixen a les fotos, ni són entrevistats a les ràdios o la tele. Si no fos perquè a més de ser un casteller aplicat, també ha estat tresorer i President de la colla, hi hauria molts que ni el coneixerien, tot i les seves fites castelleres. Un autèntic crack dins del món dels castells, molt per sobre de molts altres que es creuen que ho són (cracks) pel sol fet de sortir a la foto.

Suposo que l'Enric devia estar ben cofoi de trobar-se a tanta gent que el volgués felicitar ahir a la festa. Família, amics, i un bon grapat de minyons. Gent de tota les edats, ja que l'Enric és una persona que es relaciona amb tothom sense problemes. Portin corbata o cresta. I després del pilar de 4 que va parar a segons amb el seu fill Tomàs al terç, crec que els de la tècnica haurien de començar a valorar la possibilitat de començar a pujar de pis a l'Enric...

Milà, maig del 2004

divendres, 6 de maig de 2011

L'Actuació castellera de la Fira Modernista.


Finalment, sembla ser que els de l'Ajuntament han entrat en raó i han permès als Minyons realitzar una actuació castellera de nivell dins dels actes de celebració de la Fira Modernista. Serà aquest dissabte a les 19 h. a la plaça vella. Un horari perfecte perquè la plaça s'ompli per gaudir de l'espectacle (a més, el Barça no juga fins diumenge, així que la gent no fugirà corrent per arribar a temps al davant de la tele). De fet, l'any passat l'actuació va registrar un gran ambient i força expectació.

A darrera hora, l'altra colla de la ciutat ha decidit no participar ni a l'actuació, ni al cercavila anterior. Podeu llegir aquí les seves raons. Resumint, ells creuen que a la Fira Modernista no s'haurien de fer grans castells, sinó més aviat teatre modernista. El perquè ho volen així no ho acabo d'entendre. No és compatible, doncs, una cosa i l'altra? No es pot participar a una cercavila disfressats d'època i acabar a la Plaça Vella amb una bona exhibició castellera? No és millor per la Fira que hi hagi grans castells com a element d'atracció, a més de la resta d'actes?

Aquesta rabieta final dels blauturquesa no s'acaba d'entendre. A veure, ¿què collons volen realment: evitar que els Minyons ens poguem plantejar grans castells per la Fira, i que els poguem deixar en evidència, o poder actuar com ho havien fet els darrers anys? Perquè em sembla a mi que això darrer no els hi ho empedeix ningú, no? Els Minyons no ens queixarem si els pastelerus es dediquen a muntar castellets a l'antiga, amb les calces de l'avi, al nostre costat. Fins i tot, si com fa cent anys, no permeten participar a les dones, ni fer servir cascos a la canalla.

En fi, no puc dir que sigui una llàstima el fet que l'altra colla de la ciutat hagi decidit fer boicot a la Fira, tot i que mai està de més algun cordonet més a les pinyes, però em sembla que als pastelerus els aniria bé replantejar la seva posició immovilista pel seu propi interès i pel bé dels castells a la ciutat.

Grallers dels Minyons de Terrassa al vermut musical de la darrera Fira Modernista.

dijous, 5 de maig de 2011

La mort d'un excombatent de la primera guerra mundial.



Fa uns dies vaig acabar de llegir, amb més pena que glòria, el darrer llibre escrit per l'autor gal·lès de best-sellers Ken Follet, "La caiguda dels gegants", ambientada en els anys de la primera guerra mundial. Ho explico avui, uns dies després d'acabada la lectura, perquè ha aparegut al diari la notícia de la mort del darrer combatent supervivent. Es tracta d'un australià d'origen anglès que es va enrolar a la marina britànica amb tan sols 14 anyets.

Llegint la notícia, m'ha vingut a la memòria la història d'aquella noia holandesa a qui les autoritats del seu país van prohibir que marxés sola a fer la volta al món en un vaixell, tot i que tenia el consentiment del seu progenitor. Com han canviat els temps. Fa cent anys, es permetia a un adolescent de 14 anys d'enrolar-se a la marina per anar a combatre a la guerra, i en canvi, al segle 21 no es permet a una adolescent iniciar un viatge de plaer pel món, tot i el consentiment patern...

Pel que fa a la novel·la que comentava, es tracta d'un volum de més de mil pàgines on es barregen fets històrics amb les aventures i desventures d'un grapat de personatges de diferents nacionalitats que es van interrelacionant com per art de màgia, i a través d'aquests l'autor ens narra els principals esdeveniments durant aquest període, tant pel que fa a la pròpia guerra com als canvis polítics, econòmics i socials en els diversos països involucrats (Alamània, Anglaterra, Estats Units, França i Rússia, principalment) i el desenvolupament dels fets fins a la resolució final. Pel mig, i per tal d'entretindre al lector, l'autor s'inventa relacions amoroses, embarassos desitjats i no desitjats, drames familiars, viatges, lluites polítiques, crims, etc.

Diuen que aquella guerra va suposar la mort de prop de 10 milions de persones, a part dels ferits i damnificats per altres causes. Els alemanys, perdedors d'aquesta guerra van haver de pagar grans quantitats de diners com a compensació, però tot i així, sembla que no van aprendre dels errors, ja que un parell de dècades després van tornar a la càrrega... Ja ho diuen que l'home és l'únic ésser viu que és capaç d'entrebancar-se dues vegades amb la mateixa pedra!

dimecres, 4 de maig de 2011

El "temazo" del dimecres (dedicada a Mourinho).


Merengues, canteu i deixeu de plorar!!!

Apreneu a jugar i deixeu d'inventar-vos excuses barates per justificar les vostres mancances.

Sigueu més honestos i reconegueu que el Barça ha estat molt millor.

No jugueu tan brut i no us quedareu amb deu tants partits.

Xuteu a porteria si voleu fer gols.

Com diria aquell: continueu mamant-la!!!

Visca el Barça i Visca Catalunya!

dimarts, 3 de maig de 2011

Obama: Ossama, no os ama.



Ahir, suposadament (ja que amb els nord-americans pel mig mai es pot saber res del cert), un escamot de l'exercit nord-americà va assassinar el terrorista més famós i buscat de la terra, líder d'Al Qaida, en una acció secreta en una zona residencial del Pakistan. 

Sembla ser que se'l van "cepillar" sense voler durant l'assalt a la residència on s'amagava, i després de fer-li les proves d'ADN per assegurar-se que es tractava de l'autèntic Ossama Bin Laden, i no pas d'algun dels seus imitadors o dobles, el van llençar al mar per "respectar" les costums islàmics d'enterrar als seus morts gairebé immediatament després de la seva mort. Quin detall el dels nord-americans, eh? Mira que són bones persones! Per cert, encara no sabem a quin mar van llençar al terrorista, però estigueu tots alerta aquestes vacances si aneu a la costa, no vagi a ser que jugant a pales a la vora de l'aigua, us aparegui surant el cadàver de tan il·lustre personatge.

Suposo que molts nord-americans, i alguns europeus també, ja deuen estar tremolant per l'amenaça de represalies d'extremistes islàmics. Segons han publicat diversos mitjans (creïble?), en el seu testament, Bin Laden demanava venjança en cas de ser assassinat per l'enemic. Doncs ara, que ningú es sorprengui si d'aquí un temps els d'Al Qaida decideixen fer cas al seu ex-líder i els dóna per immol·lar-se al metro de Washington, de Paris, o de Los Angeles. Terrorisme? I el que practiquen els EEUU i d'altres potències occidentals què és? El que passa és que el que pràctiquen els islamistes radicals ens afecta als occidentals i ens fot, en canvi, el practicat pels països occidentals no ens afecta gaire i ens fot menys. Però aneu a preguntar per l'Irak, l'Afganistan, o el Pakistan, i a veure que n'opinen...

Potser, posats a fer justícia, podríem començar a pelar-nos a uns quants líders mundials que han promogut el terrorisme a nivell internacional, i que han atacat altres països per interessos econòmics i de poder estratègic. Se m'acudeixen uns quants noms de personatges il·lustres a qui potser hauríem d'aplicar la mateixa justícia que s'ha aplicat en el cas de Bin Laden, però millor me'ls guardaré no vagi a ser que un dia em vinguin a buscar els de la Interpol a casa i em despertin de mala manera.

dilluns, 2 de maig de 2011

16 homes sense pietat (TS).


 Ahir es va saber que el TS (Tribunal Suprem) ha il·legalitzat totes les candidatures de la coalició Bildu de cara a les eleccions municipals del proper 22 de maig. Ho va fer amb 9 vots favorables a la il·legalització, 6 en contra i 1 que no devia saber ben bé que votar i va votar a favor que es poguessin presentar algunes llistes i d'altres no.

Aquesta nova decisió del TS de prohibir la possibilitat real de defensar politicament les idees polítiques d'un ampli sector de la societat basca, es fonamenta novament, en la participació a les llistes de gent d'alguna manera "relacionada" o "intoxicada" a l'entorn d'ETA. És a dir, amics dels terroristes, o amics d'amics, o amics d'amics de coneguts... És ja la novena vegada que el TS impossibilita la participació i la possibilitat d'elecció a un bon nombre de bascos i basques. Així doncs, quina és la solució al conflicte? Si no existeix la possibilitat d'una solució política, ja que hi ha un percentatge de població que no pot votar a qui voldria, quina altra via queda? Les armes? Això és el que segurament voldrien tant socialistes com populars per tal de poder tenir entretinguda a la massa i desviar l'atenció d'altres temes més importants. I de pas, és la millor manera d'evitar que algun dia els bascos i les basques puguin decidir, democràticament i pacífica a les urnes, que volen deixar de ser espanyols i volen ser un estat lliure i sobirà.

El cert és que per la mateixa regla de tres que els del TS han il·legalitzat les llistes de Bildu (per contaminació d'elements propers als entorns pro-etarres), s'hauria de començar a il·legalitzar un bon grapat de llistes electorals més. Sense anar més lluny, totes les d'ERC, que van fer coalició amb EA (els amics dels terroristes) en unes eleccions europees, o IU i IC que anaven en coalició amb Alternatiba. Fins i tot jo mateix, si mai decidís presentar-me de candidat a un procés electoral (que dubto molt), podria ser il·legalitzat, ja que en alguna ocasió m'he desplaçat al País Basc de vacances i m'he mogut per ambients bastant radicals, i fins i tot, havia assistit a concerts organitzats per Jarrai, les joventuts abertzales. Un cop fins i tot, la guardia civil em va demanar el DNI, amb la qual cosa, suposo que ja dec estar fitxat com a amic dels terroristes...
Ah! I tots aquells que en el seu moment van votar a HB (Herri Batasuna) fora de les fronteres basques, quan encara no es veia amb tan mals ulls (fins i tot s'acceptava) la lluita armada, també sou sospitosos i esteu infectats...

Jo davant de l'escàs esperit democràtic de l'estat espanyol, em pregunto si no seria possible il·legalitzar el TS, el TC, el Senat, l'Audiència Nacional, el Congrés dels Diputats i tota la resta de mecanismes anti-democràtics que controlen la nostra vida al seu interès i benefici... I em responc a mí mateix, que si la via democràtica se'ns nega una i altra vegada, poques vies ens queden. Se us acut alguna? "Pero alguien debe tirar del gatillo..."

diumenge, 1 de maig de 2011

Una mica de promoció oficial.


Tot i que (ja semblo el President Mas) a mi m'hagués agradat més que haguessin inclòs alguna cosa dels PPCC, per exemple l'Usap o una mascletà, cal dir que el video està molt ben elaborat i han encabit una mica d'aquí i una mica d'allà (bé, Barcelona sempre és destacada) perquè tothom estigui content. També he trobat a faltar algun altre element de la cultura popular com ara els gegants, les bèsties, o els capgrossos, però en fi, emociona veure tot el que tenim, el que fem, el que som...