El "temazo" del dimecres. The Pengüins - "Marrameu torra castanyes".

Bona castanyada a tothom. Mori el Halloween!

Una mica de Reggae per Xics amb els santfeliuencs The Pengüins.

A picar ben fort!!!

El Consell per la República.

Aquesta tarda s'ha presentat en societat, en un acte cerimonial al Palau de la Generalitat, el nou Consell per la República. Un organisme creat des de les institucions però que, teòricament, no té funcions executives. 

Segons en Toni Comín, un dels membres del Consell, aquest ha de servir per internacionalitzar el conflicte i per coordinar l'estratègia a seguir cap a la implementació de la República conjuntament amb la societat civil i les institucions catalanes.

Segons la wikipèdia "El Consell per la República és el nom d'una organització privada que pretén ser un govern en l'exili, i que té per objectiu fer efectiva la independència de Catalunya, culminar el procés constituent de la República Catalana i internacionalitzar la causa republicana. També promou la defensa dels drets civils i polítics. El Consell està format per un president i set membres"

Certament, no puc dir que tingui una opinió formada al voltant d'aquest nou ent, però donarem un vot de confiança al nou Consell per la República.

Castanyes.

Castanya sobre castanya,

i sobre castanya una.

Apropa't a la finestra (del forn)

veuras la safata plena.

Pelem, castanyes en pelem,

que els meus dits ja les toquen,

quantes en menjarem? 

S'arefreden, ja m'afanyo,

me les foto amb un "xupito"?

 Aquest Moscatell no està mal,

es nota que no és del xino...

Barça 5 - Madrid 1.

 Piqué ensenya els cinc dits de la mà després del cinquè gol, obra d'Arturo Vidal. (Foto: La Vanguàrdia)

En aquests temps difícils i amargs de repressió de l'estat espanyol contra el poble català, que el Barça li marqui cinc gols a l'etern rival és motiu de profunda alegria i satisfacció. Així, amb la mà oberta i en tota la cara. Una plantofada de les que fa mal, i que deixa al rival a set punts i molt tocat.

M'ha agradat el joc del Barça. La pressió alta i a dalt, el control del joc, la capacitat de córrer al contraatac, la resolució de Suárez, i el bon to de tots els jugadors en general. Tan sols se'ls pot retreure els deu minuts dolents de la segona part després del gol del Madrid, quan ells s'han vingut amunt i el Barça ha perdut el control i l'han tancat una mica al darrera.

Bona notícia que jugadors com Dembelé o Arturo Vidal hagin millorat el seu rendiment, quan han entrat des de la banqueta. I encara més important i destacable, que el Barça hagi estat capaç de golejar al Madrid sense Messi al camp, ja que continua recuperant-se de la lesió del radi.

Visca el Barça i Visca Catalunya!!

Primer aniversari de la proclamació i la suspensió temporal de la República Catalana.

El MHP Puigdemont envoltat de representants del govern destituït, diputats i alcaldes.

El 27 d'octubre del 2017 el president Puigdemont, ara a l'exili de Bèlgica, proclamava solemnement des de l'atri del Parlament la República Catalana, com a resultes del mandat del poble català en el referèndum d'independència de l'1 d'octubre. Segons després, el propi president deixava aquesta proclamació en suspens en ares d'encetar un diàleg amb el govern espanyol per a la negociació i materialització d'aquesta República.

Després, ja sabeu que va venir. L'aplicació de l'article 155 per part del govern espanyol, l'exili de la meitat del govern català i l'empresonament de la resta. Les eleccions del 21 de desembre, la formació d'un nou govern del gust del govern espanyol, i qui dia passa any empeny. La República sembla encara llunyana i els nostres principals representants polítics no semblen posar-se d'acord a l'hora de triar la millor estratègia per avançar cap a l'objectiu i, en definitiva, al mandat dels seus votants.

A aquesta manca d'idees s'hi sumen els interessos partidistes dels partits independentistes, sobretot els de govern (PdCat i ERC), que mantenen la disputa pel lideratge de la nau processista sense tenir gaire en compte la voluntat real de la gent que els va votar. Aquest tacticisme i partidisme els pot passar factura en proper comeses electorals. Al temps.

Una cosa sembla clara, l'allunyament emocional de molts catalans envers Espanya és irremeiable i creixent, la qual cosa fa pensar que l'alliberament nacional pot trigar més o menys, però acabarà caient pel seu propi pes. Ja ens han perdut, encara que, de moment, ens continuïn posseint. Quant temps més pot durar? Doncs depèn de tots nosaltres, i dels polítics que ens representen.

"Un paisatge de tardor".

Li agradava sortir a fer el volt cap al capvespre, just abans de sopar, quan la Joana era a la cuina i les nenes feien feines de l'escola al menjador. Ell aprofitava per fer algun encàrrec i escampar la boira.

Aquella tarda havia sortit amb l'encàrrec de la Joana de portar uns pantalons i una camisa a cal sastre, Ca l'Esteve, perquè li fessin uns "arreglos". L'havia trobat enfeinat amb una brusa blanca a dins de la botiga, on es veia algun rotlle de tela al mostrador i tot de peces de roba d'altres veïns probablement, penjades a les estanteries de darrera del mostrador. L'Esteve, un senyor alt i ferm malgrat els seus setanta anys, jeia en una cadira de fusta, darrera d'una taula alta amb una làmpada que donava llum a les seves mans, i a la tasca que tenia entre aquestes: una camisa d'home blanca amb un estrip considerable.

Ja fora de la botiga havia decidit passejar una estona i arribar fins a la vora del riu Cardoner, que travessava el poble de banda a banda. Per travessar-lo d'un costat a l'altre hi havia dos ponts: el pont nou i el pont vell. El primer l'havien construït feia no més de deu anys a l'entrada del poble venint de la carretera principal, i el segon, que segons deien feia més de dos-cents anys que l'havien construït, se situava al centre del poble, a escassos metres de la Plaça Major i de l'Ajuntament.

Va acostar-se a la vora del riu per sentir la remor de l'aigua que baixava. L'aire era fresc a aquella hora de la tarda i va sentir un esglai. Va centrar la mirada en una zona de matolls densos i alts molt a prop d'on es trobava. S'hi va atansar una mica més per observar millor el que semblaven unes sabates de dona...

I fins aquí la meva aportació als Relats Conjunts del mes d'octubre.

20 anys del primer 4d9 del segle XX.

 

 

 

 

 

 

Primer 4d9 del segle XX. Plaça del Vi, Girona (25-10-1998).

Tal dia com avui fa 20 anys, els Minyons descarregaven el primer 4d9 del segle XX a la Plaça del Vi de Girona, amb motiu de les Festes de Sant Narcís. Una colla amb tan sols 19 anys d'història era capaç de batre un dels "monstres" castellers de l'època, i ho feien a una ciutat sense tradició castellera i força allunyada, geogràficament, de la zona "calenta" castellera. I per més inri, ho feia en una jornada molt simbòlica, coincidint (casualitats de la vida) amb l'actuació de Santa Úrsula a Valls, bressol dels castells.

No era el primer intent sobre aquest castellàs, ja que s'havien fet dos intents amb anterioritat, els anys 94 i 96, a la Diada de la Colla, a finals de novembre. El primer d'aquests, ja va estar molt a prop de ser carregat. Va anar d'escassos segons.

Fonts històriques diuen que aquest castell s'havia fet com a mínim una vegada l'any 1881, a càrrec de la colla Vella dels Xiquets de Valls a Tarragona.

El "temazo" del dimecres. Doctor Calypso - "Maria".

Un dels clàssics de la banda barcelonina d'ska i rocksteady, que enguany està fent la fira del 30è aniversari i de comiat alhora. Tenen previst fer un parell de concerts a la sala Apolo a principis del mes de gener per dir adéu. Vaig tornar a veure'ls a Caldes de Montbui fa un parell de setmanes per la Festa Major i acabat el concert li vaig poder preguntar al Lluismi, un dels cantants, si farien alguna trobada en el futur, després d'uns anys de descans, i em va assegurar que segur.

Fins sempre Doctor Calypso!!

Les millors celebracions de gols.

Curiós vídeo de les millors celebracions de gols d'aquest equip islandès, el Stjarnan FC. Com a futbolistes no sé, però en el món de la dramatúrgia tenen molt futur aquests esportistes. A gaudir!

A Sants, santa paciència...

4d9f a la plaça Benet i Muixí del barri de Sants. (Foto: Minyons)

Avui els Minyons he actuat a la diada de la colla de Sants, desena participació des del 2008, on hi hem assolit una "tripleta màgica" (3d9f, 4d9f, 5d8, i un pd7f final), que no assolíem des de l'actuació a la Festa Major de Sitges a finals d'agost. Hem actuat al costat dels locals, els Borinots, i dels Capgrossos de Mataró, dues colles amb les que coincidirem a la nostra diada en la darrera actuació de la temporada, i amb les que sempre mantenim bona sintonia a plaça. Colles del "nord" casteller, educades en la cultura de fer-se pinya i de fer vacances a l'agost... haha.

Avui la diada s'ha allargat més de tres hores com a conseqüència de la caiguda dels locals amb el 2d9fm, que no han arribat ni a carregar. La llenya ha estat lletja, per dalt, i ha provocat que diversos castellers hagin hagut de ser atesos, la qual cosa ha implicat l'aturada de la diada per prop d'una hora (fins que els responsables dels serveis mèdics de la diada no donen el vist-i-plau, aquesta no es pot reemprendre). Un suplici. És de les coses que darrerament porto pitjor. Després de molts anys a mil i una places, actualment em fot molt no poder arribar a dinar amb la família a una hora prudent, i ara per ara, sóc partidari de fer algun tipus de protocol compartit per tot el món casteller per posar solució a aquest problema. Vaja, si és que la resta ho contempla com un problema... De cara a l'espectador, que al meu parer és per a qui fem els castells, són fatals les aturades de més de deu minuts. Doncs imagineu una hora! I per als propis castellers, opino que no és el mateix saber que el diumenge dedicaràs dues o tres hores a l'activitat castellera, que cinc o sis. Segur que seríem més si ho féssim més àgil. Sí, i castells més grans també!

Un dels aspectes destacats de la jornada, a banda dels castells assolits, i de la desesperant aturada, ha estat la meva primera trobada amb un dels meus col·legues blocaires, el Xavier Pujol, santsenc il·lustre que ha sabut trobar-me entre el rotlle dels Minyons durant la llarga aturada. L'he reconegut de seguida, no només físicament, sinó també per la samarreta dels "Cims per la llibertat" i la placa de "llibertat presos polítics". M'ha explicat la relació de la seva família amb els Borinots i fins i tot m'ha fet una foto, que espero veure algun dia...

És curiós que en poc temps he coincidit amb dos dels meus principals col·legues blocaires. Ha costat però ho hem aconseguit!!

Solidaritat amb els 4 del TSJC.

Els mossos retirant per la força a manifestants davant la porta del TSJC el passat 23-F (Foto: Nació Digital)

El jutjat d'instrucció número 31 de Barcelona va decretar ahir ordre de cerca i captura per quatre dels integrants dels CDR (El Cesc, el David, l'Ivet i el Cesc) que van manifestar-se amb una seguda pacífica davant la seu del TSJC el passat 23-F, com a protesta per les detencions per part de les forces de l'estat de dirigents polítics catalans i per l'escalada repressiva.

Aquests quatres, del total de 24 persones detingudes pels mossos durant l'acció d'aquell dia, s'han negat a recollir l'escrit d'acusació a la Ciutat de la Justícia, i per aquest motiu, el jutge ha decretat l'ordre de detenció.

Al David el conec personalment i sé que és dels que no s'espanten amb facilitat. Tanmateix, no és fàcil plantar cara a aquest estat demofòbic, venjatiu i totpoderós. Molta força per a ell i per a la resta dels encausats. No esteu sols! La lluita continua! Guanyarem!

El "descobriment" d'Amèrica, versió Polònia.

Ahir als del Polònia els va sortir un gag divertit amb un Pablo Casado convertit en Cristòfol Colom en somnis. Fa uns dies el líder del PP valorava el "descobriment d'Amèrica" com un dels fets històrics més importants de la història juntament amb l'imperi romà. Com si no hagués estat ja descoberta molt de temps abans... Molt ben trobada la ridiculització del pesonatge. El que em fa més pena és que encara hi hagi sud-americans que creuen que tenen alguna cosa a agrair a la mare pàtria, com el pobre indígena del gag.

Campionat del món de pilota a Barcelona.

Aquesta setmana s'estan disputant a Barcelona els mundials de pilota en les seves diferents modalitats: pilota-mà; cistella; pala; i raqueta (o frontenis). Val la pena arribar-se al fronton de la Vall d'Hebron per veure jugar als millors esportistes de les diverses modalitats.

Personalment, sempre m'han agradat els esports de raqueta, i he practicat diversos d'aquests en diferents etapes de la meva vida. Diria que em vaig iniciar amb la pala de ping-pong a casa, a la taula del menjador, col·locant cintes de casset a mode de xarxa. Més endavant va arribar les raquetes de tennis i fronton, que practicava amb gran alegria al Casal Familiar de Viladecavalls sobretot, i també al Club Natació Terrassa. La darrera de les raquetes que va entrar a casa va ser la d'squash, esport que vaig practicar un bon grapat d'anys al gimnàs CROL, a l'Squash-4 o al Marconi en alguna ocasió.

Amb el ping-pong, vaig arribar a competir als jocs escolars de Terrassa representant a l'Institut Blanxart, acabant en una digne 6a posició final si no recordo malament.

També he provat el bàdminton, les pales de platja, l'spiribol (amb una pilota lligada a una corda lligada a un pal vertical que va donant voltes), i la pilota-mà en algun viatge pel País Basc. 

Quins grans moments amb la raqueta i la pilota!!

El "temazo" del dimecres. Public Enemy - "Fight the power".

Ahir va fer 50 anys que dos atletes nord-americans, Tommie Smith i John Carlos, van alçar el puny al cel, cobert amb un guant negre, dalt del pòdium a l'estadi olímpic de Mèxic mentre sonava l'himne dels EEUU en l'acte d'entrega de medalles, donant suport a la causa dels Panteres Negres del seu país que lluitaven contra la discriminació racial i la repressió a la comunitat negra.

Anys més tard, al 1990, el grup novaiorquès Public Enemy, publicaven aquesta cançó inclosa a l'àlbum de títol "Fear of a black planet", on revifaven la crítica al sistema racista nord-americà, i rememorava velles lluites de la comunitat negra. Lluita contra el poder!

Els Jordis, un any d'ostatges de l'estat espanyol.

Cada dia que els presos polítics passen a les presons creix la meva ràbia, ira, odi, envers l'estat feixista que els manté presos. Avui, en Jordi Cuixart, president d'Omnium, i en Jordi Sánchez, expresident de l'ANC, compleixen un any empresonats sense judici, sota unes acusacions que no s'aguanten per enlloc i que un bon grapat de països europeus ja han negat.

Si a Espanya es pensen que amb el segrest dels polítics catalans renunciarem al nostre anhel de llibertat i independència, ho tenen magre. Ni un pas enrere. Avui més que mai amb la democràcia i amb la República Catalana.

Avui a Terrassa ens hem ajuntat centenars, alguns milers fins i tot, de persones per tornar a reclamar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Hem cantat les cançons per la llibertat (La cançó dels indignats, Torna Serrallonga, Abril 1974, L'Estaca, Els Segadors) en record de tots/es ells/es. La dignitat d'aquest poble és immensa. Vencerem!

Cims per la llibertat.

Aquest matí, centenars de terrassencs i d'altres contrades han pujat al cim més alt de Vallès Occidental, i de la serra de Sant Llorenç del Munt i L'Obac, per homenatjar als presos polítics i als exiliats, principalment al Conseller Josep Rull, també terrassenc, i que havia triat aquest emblemàtic cim pel projecte "Cims per la llibertat".

Els Minyons no podíem faltar en una acte com aquest, i hi hem fet un pilar de quatre. Per a molts minyons, La Mola és com una segona llar, i sense anar més lluny, aquí hi vam fer el 3d9f a major alçada que s'hagi fet, l'any 2014, amb motiu del 35è aniversari de la colla.

Llibertat Presos Polítics!

Retorn Exiliats!

12 d'octubre, res a celebrar.

Avui a Espanya celebren el genocidi dels pobles llatinoamericans amb la invasió de les tropes espanyoles (castellanes) de Colom l'any 1492. Després de molts i molts anys de saquejos, violacions, tortures, repressió i evangelització, els pobles americans van anar deslliurant-se del poder espanyol i van anar esdevenint pobles lliures. Jo he visitat ja uns quants d'aquests pobles i us deixo un recull d'imatges amb persones que són els hereus d'aquells autòctons que van patir aquella invasió bàrbara.

El "temazo" del dimecres. Feliu Ventura amb Xerramequ i Els Aborígens - "Serà un dia que durarà anys".

Ahir els valencians van celebrar la seva Diada del 9 d'octubre, i a València es va realitzar una manifestació antifeixista amb prop de 15.000 persones. Sembla que els valencians també s'estan alçant contra l'opressió del feixisme, històricament molt viu al País Valencià.

Per commemorar la data, us deixo una peça del nou disc de l'artista de Xàtiva, Feliu Ventura, en col·laboració amb els catalans Xerramequ i Els Aborígens. Un àlbum de sons jamaicans que inclou algunes versions de temes originals de l'Ovidi Montllor, com ara aquest que us presento. El disc porta per títol "Sessions Ferotges", picant l'ullet també a la "Fera ferotge" de l'artista d'Alcoi.

Rosa Cañadell: "És positiu que les direccions dels centres públics escullin el professorat?"

Bona crítica de la Rosa Cañadell, exsecretària general del sindicat majoritari dels docents, l'USTEC, al sistema de selecció del personal a dit per part de les direccions dels centres públics, que any rere any s'està incrementant progressivament i que, actualment, ja suposa el 78'66% de les places d'interins. Apa mestres interins, a ser bons sùbdits...

(Article publicat al diarieducació.cat).


Aquest curs, la direcció dels centres ha intervingut directament en el 78,66% de les 26.059 places adjudicades. A la vegada, les places perfilades han passat de 4.344 el curs passat a 5.667 aquest curs. A propòsit de l’article publicat a El Diari de l’Educació i sobre totes les adjudicacions en les quals intervenen les direccions, voldria fer algunes consideracions.

Quan es parla que els directors o directores puguin escollir el professorat en funció del Projecte de Centre, es dóna per suposat que tots els centres tenen un projecte únic i singular que necessita un “perfil” de professorat determinat. Però la realitat no és així. Els projectes no varien tant d’un centre a l’altre, sinó que es van adaptant en el dia a dia, en funció de les necessitats de l’alumnat i en funció de les lleis i normatives del moment. Els projectes educatius, en democràcia, s’han d’anar construint conjuntament amb el professorat del centre, a partir de les necessitats de l’alumnat i les famílies.

D’altra banda, estimular una gran diferenciació entre els centres no fa més que generar competitivitat entre ells i desmuntar el que és realment un servei públic, que vol dir que tots els centres han d’oferir una igual qualitat. Per tant, tampoc cal que cada centre hagi d’inventar la “millor manera” d’educar i ensenyar. En tot cas, les bones pràctiques i les fórmules pedagògiques que funcionin millor, cal socialitzar-les, estendre-les a tots els centres i adaptar-les a cada realitat.

Les persones que estimem i creiem en l’educació pública tenim dues tasques: La primera, lluitar perquè la xarxa pública sigui l’eix vertebrador del nostre sistema educatiu i que els concerts vagin disminuint paulatinament. I dos, vetllar perquè els centres públics no s’acabin convertint en una sèrie de franquícies del Departament d’Ensenyament, gestionades per les direccions, competint entre elles pels millors alumnes i els millors professionals. L’educació pública no pot esdevenir un mercat educatiu.

L’elecció del professorat a dit no solament obre la porta a pràctiques no desitjables sinó que deixa el professorat sense capacitat d’iniciativa i participació. Si tothom s’ha de plegar a les idees del director o directora de torn i ha de fer les coses tal com aquest ha dissenyat, on queda l’adaptació a l’alumnat, la innovació a l’aula de tots i cada un dels docents, la confrontació d’idees i resultats? L’educació és una tasca col·lectiva i la participació de tot el professorat és fonamental.

Si el lloc de treball depèn de la direcció, és evident que això estimula la submissió i l’acceptació d’allò que la direcció decideix. I així estem veient com els claustres són cada vegada menys participatius i amb menys debat. I, per tant, amb menys democràcia també. I, com volem educar per a la democràcia si no eduquem en democràcia?

Diversitat de professorat

Una de les majors riqueses de l’educació pública és, a més, la seva diversitat: diversitat d’alumnat, de famílies, de creences, d’orígens culturals, d’ideologies i també diversitat de professorat, tant pel que fa a les seves idees com a la seva metodologia. Això és justament el que assegura una educació plural i no adoctrinadora, i una gran riquesa pedagògica i ideològica. Escapçar aquesta diversitat, ajuntant l’alumnat que prové d’un tipus determinat de família, amb un tipus determinat d’ideologia, i a més, seleccionar el professorat en funció de les seves idees pedagògiques (o altres) és empobrir i perdre el més fonamental de la xarxa d’educació pública: la possibilitat d’educar en llibertat en la diversitat, i en igualtat d’oportunitats. De fet, el que caldria és protegir els infants de les ideologies dels pares i mares. Tant negatiu pot ser que un infant fill d’una família de l’Opus vagi a un centre de l’Opus, com que el d’una família llibertària vagi a una escola llibertària. L’educació pública hauria de ser el més heterogènia possible per tal que tots els nens i nenes poguessin interrelacionar-se amb tota la diversitat de la societat i prendre les seves pròpies decisions quan tinguin possibilitat de fer-ho.

Cal recordar, també, que l’època en què més s’havia avançat i innovat a l’escola pública catalana va ser justament en aquella que les direccions eren escollides pel claustre (i ratificades pel Consell Escolar) i tot el professorat accedia a partir de les llistes, amb criteris transparents i iguals per a tothom. No és veritat que l’educació funcionarà millor pel fet que les direccions les esculli l’Administració i el professorat l’esculli la direcció. Això és el model de l’escola (i de l’empresa) privada i, fins ara, no s’ha pas demostrat que la seva qualitat sigui millor, més aviat el contrari.

En pedagogia i metodologia no hi ha veritats absolutes, ni tampoc fórmules màgiques que serveixin per a tothom i per sempre. Ni tot l’alumnat aprèn de la mateixa manera, ni tot el professorat ensenya de la mateixa manera.  Les persones que hem treballat a l’aula durant molt temps sabem que allò que serveix a un alumne no serveix a un altre i que la meva manera d’ensenyar pot tenir resultats similars als dels meus companys/es que tenen maneres de fer totalment diferents.

El ‘meu’ centre és millor?

Quan es diu que es vol seleccionar el professorat més adequat per al meu centre, s’està dient, implícitament que hi ha professorat no adequat i que millor se’n vagi a un altre centre. S’està dient, en el fons, que el meu centre és millor i que necessito el millor professorat, i a més, sóc jo (director o directora) qui ho decideixo. En definitiva, s’està creant una jerarquització de centres i de professorat sense cap mena de rigor ni objectivitat. Acceptant que hi poden haver millors i pitjors docents, no sembla que el més recomanable sigui concentrar en un centre els millors i en un altre els pitjors. D’altra banda, si hi ha bons i mals docents, també hi haurà bons i mals directors/es i aquests poden ser tant o més negatius pel centre que no pas un sol professor o professora. En definitiva, l’experiència demostra que quan es restringeix la democràcia i la participació augmenta l’arbitrarietat i l’autoritarisme.

Cal millorar l’educació. Sempre cal fer-ho. I cal buscar les fórmules que ajudin més a no deixar cap infant ni cap jove pel camí. Però això no passa forçosament per aplicar les fórmules que vénen del món empresarial. També cal innovar. Sempre s’ha fet. Però s’ha d’innovar amb la participació de tothom i sense imposicions. I si calen nous perfils, cal formar el professorat i que aquests perfils entrin en els concursos ordinaris com qualsevol altra especialitat.

Si volem millorar l’educació cal escoltar els docents, cal tenir clar cap a quina societat volem avançar, cal millorar la formació i l’intercanvi d’experiències, millorar les condicions laborals, disminuir l’elecció de centre, fomentar el debat ideològic i metodològic, retornar la democràcia als centres i posar els mitjans perquè el professorat torni a treballar amb ganes i entusiasme.

Crec, sincerament, que l’elecció del professorat per part de les direccions, sota la fórmula que sigui, és una mesura negativa que s’hauria de revertir.

Al feixisme no se'l convenç, se'l combat.

Foto: El País.

El partit d'ultradreta i neofeixista VOX va aplegar ahir diumenge prop de 10.000 simpatitzants en un acte polític al Palau de Vistalegre de Madrid. El seu discurs populista, espanyolista, antiindependentista, antifeminista i racista, té molts adeptes, més dels que molts es pensaven. I ho comprovarem en els propers comicis en què es presentin. Molt probablement pujaran a costa de C's i PP principalment, tot i que també restaran alguns vots al PSOE i algun altre, que compten entre els seu electorat amb un bon nombre d'ultradretans i ultraespanyolistes.

En els darrers temps, aquest partit s'ha convertit en el flagell de l'independentisme a base de denúncies i querelles a tort i a dret. Amb l'inestimable col·laboració necessària dels grans capitals espanyols que els financen des de l'ombra per poder tirar endavant la via judicial, que fins a dia d'avui s'ha dedicat a donar la raó a aquests radicals demofòbics i a les seves tesis.

I mentrestant, les esquerres espanyoles callen i es limiten a contemplar l'ascens d'aquest monstre perillós que és el feixisme. Com que (de moment) només afecta als independentistes, no els molesta. Contra l'independetisme tot s'hi val... M'agradarà veure quan es giri també en contra seva com reaccionaran i què diran. Potser aleshores ja serà massa tard per aturar-ho...

"El procés", o riure per no plorar.

Gag necessari ahir al Polònia per visualitzar el malestar de molts independentistes amb el govern sorgit del 21-D. Els vam votar per fer efectiva la República Catalana, i per ara solament hem vist polítiques autonomistes, i cap avenç en la consolidació de la República. I molts, com el Miquel del gag, comencem a estar-ne tips i cansats. O espavilen o els passarem per sobre. Com bé va dir en Carles Riera, el portaveu de la CUP al Parlament, la independència la farem amb ells o contra ells.

"Eugenio", el documental.

 

Aquest vespre s'estrena a diferents sales catalanes el film documental basat en la vida de l'artista català Eugenio. Dels mateixos productors de l'exitós documental "Joana Biarnés, una entre tots" on descobrien l'excitant o extensa trajectòria professional i personal de la reputada, i alhora oblidada, fotògrafa terrassenca.

En aquest nou film, els autors se submergeixen en la vessant més humana i intima de l'artista, mort al març del 2001, i descobreixen les claus del seu meteòric èxit professional, a partir d'entrevistes a personatges propers a l'Eugenio.

Aquí trobareu un llistat de llocs i sales on projectaran el documental. Jo no me'l penso perdre.

El "temazo" del dimecres. The Doors - "The unknown soldier".

The Doors va publicar l'àlbum "Waiting for the sun" l'any 1968, fa ja 50 anys, tot just tres anys després de la seva fundació a Los Ángeles. En aquest àlbum destaca aquest primer single, que anava dedicat als soldats nordamericans combatents a la guerra del Vietnam. Al videoclip, gravat en directe al Hollywood Bowl, es pot comprovar la personalitat extravagant i histriònica del cantant i líder de la banda, Jim Morrisson, que morí amb només 27 anys, l'any 1971, a causa d'un infart miocardiac en estranyes circumstàncies.

Julio Rogero: "Inspecció educativa, ¿per a què?"

Julio Rogero és un mestre jubilat. Ha estat docent de totes les etapes educatives. Membre actiu del col·lectiu Escuela Abierta dels MRP de Madrid i del Foro de Sevilla. Va ser director del centre de professors de Getafe i és coautor, entre d'altres, dels llibres 'Escuela pública. Democracia y poder' i 'La formación del profesorado escolar'.

En aquest text, per al Diario de la Educación, fa una crítica al sistema educatiu i a la inspecció educativa, que és una peça clau en la perpetuació del sistema,  al servei del govern de torn.

Al sistema educatiu, la inspecció, amb la disculpa de la seva funció purament “tècnica”, juga un paper central de control al servei de qui governa a cada moment.

Quin ha de ser la funció supervisora a la societat i a les institucions socials, en general? En l’actualitat no hi ha cap debat i reflexió pública sobre el paper de les inspeccions, potser necessàries en molts àmbits de l’organització social. Però és necessari fer-ho, ja que, en molts casos, aquestes supervisions no serveixen per a un millor funcionament de la societat, sinó per mantenir-la en una situació d’injustícia permanent. I sembla que és en el sistema educatiu on aquesta realitat es mostra de forma més evident, almenys pels que formem part d’ell.

En la perspectiva de la desescolarizació de l’escola que vaig plantejar en un article anterior a El Diario de la Educación, em sembla important que ens detinguem en el paper que té el Servei d’Inspecció Educativa. Entenc el procés desescolarizador com el qüestionament de tot el que impedeix l’aprenentatge en llibertat que tot ésser humà necessita perquè es produeixi el seu ple desenvolupament. Ja vam veure que l’actual escola va, en bona mesura, en la direcció contrària per ser excessivament academicista, autoritària, selectiva, segregadora, resultadista i mancada de llibertat per poder ser i aprendre, a voltes convertint-se en un espai quasi carcerari per les condicions en què es desenvolupa i per haver d’acceptar tot el que se li imposa pel poder econòmic, les administracions i els seus gestors polítics, l’acadèmia, els experts… En aquesta cadena d’imposicions, la inspecció, amb la disculpa de la seva funció purament “tècnica”, juga un paper central de control (de policia política?) al servei de qui governa a cada moment.

Avui ningú qüestiona la inspecció educativa com a institució de control dins de la institució escolar. En el millor dels casos, es qüestionen algunes de les seves funcions o que solament faci algunes de les moltes funcions que se li assignen per la legislació actual. No obstant això, l’observació de la seva actuació ens porta a constatar que mai ha abandonat el seu caràcter eminentment burocràtic i de control, tot i que es va pretendre que adquirís una dimensió més pedagògica i un nou tarannà en alguna de les múltiples reformes educatives del passat.

Quan sorgeix la qüestió sobre el paper de la inspecció, el que es percep clarament és que manifesta un allunyament i, en molts casos, un desconeixement de l’acció educativa i dels seus protagonistes cada vegada més clamorós. La presència d’inspectors a la vida de les aules per compartir problemes, orientar pedagògicament, és escassa, i quan es dóna s’utilitza per controlar i sancionar als supervisats. Això comporta una llunyania cada vegada major dels reptes que es plantegen avui a la professió docent. No coneix ni comparteix les incerteses, els dubtes, les expectatives, ni les inquietuds quotidianes que viu el professorat als centres educatius. La seva presència es limita al fet que tot estigui formalment en ordre, dins de l’ordre i de les ordres: cada aula amb el seu professor i el seu alumnat, cada centre amb el seu equip directiu formalment constituït i els seus òrgans unipersonals i col·lectius ben designats i triats, que els múltiples documents compleixin tots els requisits, que no hi hagi conflictes i, si n’hi ha, els resolguin recatadament l’equip directiu, que per això està, i no li arribin a la inspecció i, molt menys, més amunt.

Així, la funció inspectora, amb la seva presència absent, és sentida i viscuda pel professorat com l’amenaça permanent davant la possible transgressió o incompliment de la llei. Aquesta amenaça forma part del currículum ocult en el qual es desembolica l’acció docent. Així, les pràctiques educatives a les escoles no es desenvolupen en un clima de llibertat on l’aspecte central sigui la capacitat d’innovar i investigar, l’atenció a la diversitat i el desenvolupament de ciutadans ben formats, crítics, autònoms, creatius, solidaris, participatius, etc., sinó que el punt central és el compliment dels programes, la no pertorbació de l’ordre programat, la falta de flexibilitat per organitzar els espais i els temps en funció de les necessitats dels i les alumnes, i dels processos ensenyament-aprenentatge. Plana sobre els centres l’amenaça per la possible transgressió dels límits de la censura interna que s’ha anat assentant, amb la col·laboració inestimable de la inspecció, com un mur que ens incapacita per saltar-lo i fer el que sens dubte es pot i cal fer.

Alguns considerem que avui la inspecció compleix una funció central molt ben utilitzada pels gestors del sistema educatiu. En la societat de la por, aquest també s’estén en la institució escolar: por a ser sancionat per no complir les normes imposades, por al fracàs, por al poder, por a no acabar el currículum oficial, por a no transmetre el que ells volen, por a ser avaluat negativament i por a no obeir. La inspecció és, així, un dels instruments bàsics utilitzats pel poder per inocular una por paralitzant, en molts casos assimilat de forma inconscient, que impedeix qualsevol procés d’autonomia raonable del professorat i dels centres educatius. Està profundament interioritzat que també els equips directius dels centres, en ser designats per l’administració educativa i sentir-se part d’ella, la utilitzen per pressionar al professorat perquè compleixi al peu de la lletra la legislació vigent i amb tota la burocràcia que el control de la seva tasca docent i la seva professionalitat els imposa la inspecció.

Per a què serveix la inspecció a l’educació i els seus processos de desenvolupament humà si aquesta es dedica al control del professorat perquè compleixi fidelment els designis del poder? Fonamentalment, perquè tot s’ajusti a les mentides del poder: les ràtios estan bé, la distribució dels suports és la justa, la inclusió educativa una realitat palpable, els centres educatius són els adequats i estan a punt al començament del curs, quan s’inicien les classes cada curs tot està en perfecte estat, el currículum imposat és el just i necessari, el professorat té autonomia suficient per poder innovar i… Qui supervisa el poder perquè surti de les seves mentides i enganys a la població i la comunitat educativa? Qui ajuda a desvetllar a la ciutadania els paranys del poder amb l’educació? Per què segresten les dades (responent a ordres superiors) d’abandó, fracàs, repeticions, escolarització, de distribució del pressupost educatiu?… Les preguntes es fan interminables.

En una societat madura, que reconeix la necessitat d’una altra escola, que fa efectiu el dret a l’educació i serveixi als interessos de la infància i a la formació d’una ciutadania crítica, activa, democràtica, autoeducada i autoformada, no seria necessària cap control autoritari per part de ningú, o almenys seria una supervisió radicalment diferent de l’actual. El fonamental és la potenciació de la responsabilitat compartida entre tots per fer una societat i una escola cada vegada més autoorganitzades, no basades en la competitivitat, sinó a compartir, en la relació fraterna, el suport i la cura mútua. Per construir l’escola desescolarizada que volem, la inspecció, almenys com està configurada avui en la pràctica, és un obstacle insalvable. És la mateixa comunitat educativa, des de la seva autonomia, la seva capacitat de presa de decisions pedagògiques, la seva autoorganització i la seva autoavaluació compartides, qui ha de passar comptes públicament del seu quefer educatiu, retornant a la societat el control que aquesta li dóna.

Per això no necessitem cap “cos” de buròcrates com el de la inspecció, interessat sobretot en la defensa dels seus interessos corporatius, generalment insensibles a les necessitats de la infància i a les barbaritats que el sistema educatiu actual fa amb ella. No qüestionen la llei que fan complir, per molt injusta que sigui. Són còmplices de la cerca de l’eficàcia de la competitivitat, la insolidaritat, el classisme, el rendiment utilitarista i altres valors del capitalisme neoliberal. Són fidels servidors d’aquest poder alienant i esclavitzador que s’imposa a l’escola a gran part de les persones de la comunitat educativa en una societat considerada lliure i democràtica… Evidentment, hi ha meravelloses excepcions que intenten honestament servir i ajudar al fet que el sistema educatiu camini en una adreça emancipadora, malgrat les ingents dificultats amb què es troben. Però són tan pocs i tan silenciats que no són si més no la referència necessària per a una altra possible forma de supervisió educativa.

Penso que caldria reconvertir l’actual inspecció perquè, romanent a les aules com a docents, serveixin de suport en aquesta tasca de construcció d’una altra escola i educació emancipadora. Vetllaria per fer efectiu el dret a l’educació, denunciaria les injustícies escolars i el possible abandó o descuit de l’educació pública pels poders i gestors públics, promouria la inclusió i denunciaria la segregació, compartiria mirades i sensibilitats amb el professorat i les famílies, etc. Serien persones formades per cooperar que aquesta escola respongui a una educació lliure d’imposicions i a la seva construcció com una comunitat de cura mútua, de convivència positiva, de vida compartida i d’estímul constant a la propensió de la infància per aprendre sempre.

 

1-O Ni oblit ni perdó.

Avui fa un any del referèndum d'independència de Catalunya, un referèndum que es va portar a terme en unes condicions de repressió brutal per part de les forces de seguretat de l'estat, que no van impedir, tanmateix, aturar la ferma voluntat del poble català de passar per les urnes.

La meva jornada va començar a les 5 del matí quan em vaig aixecar per anar fins al CAP del barri de les Arenes de Terrassa, on esperava trobar-me amb quatre gats comptats per obrir el centre de votació, i em vaig trobar amb prop d'una cinquantena de terrassencs (inclosa una parella de secretes), veïns en la seva majoria.

Jo vaig estar la major part del dia d'un lloc a un altre fent encàrrecs. Havia de passar de tant en tant pel casal d'avis del barri on normalment es podia votar i que aquell dia l'ajuntament no havia donat el permís, per comprovar que hi haguessin uns cartells informatius penjats perquè els veïns sabessin on podien anar a votar. També vaig estar en altres centres de votació com el casal d'avis del Cementiri Vell on s'havia concentrat molta gent davant l'amenaça que els Mossos entressin a per les urnes. Hi havia unes quantes furgonetes dels mossos, però no van arribar a intervenir.

També recordo les dificultats per poder votar, ja que a molts centres no funcionava el sistema informàtic, i quan funcionava demanaven que la gent intentés votar al seu centre per no col·lapsar altres.

El final de la jornada el vaig viure al casal d'avis de Les Arenes on de tant en tant corrien rumors de l'arribada de la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a Terrassa i la possibilitat que vinguessin al nostre centre. Al final però res de res. Tanmateix, al llarg de tota la jornada l'entrada del centre va estar plena de gent de totes les edats defensant les urnes. Jovent assegut a terra cantant i compartint el menjar i el beure, avis en cadires plegables o que havien tret de l'interior asseguts ben a prop de l'entrada... i una parella dels mossos que van estar tota la jornada a l'altra banda del carrer controlant no sé què, però sense intervenir en cap moment. Crec que sí que van entrar per utilitzar els banys del casal d'avis, i per treure algun cafè de la màquina de forma molt cordial.

Al final de la jornada, quan els responsables de la votació van sortir a donar els resultats, va haver-hi un moment de distensió i d'eufòria col·lectiva. Vam acabar cantant els Segadors i algun altre hit del moment abans de tornar cap a casa, cansats, però immensament orgullosos i feliços, i un punt indignats amb tot el què s'havia viscut al llarg de la jornada. Vaig donar la mà a la parella de mossos que havien passat la jornada allà al davant del casal d'avis i els vaig agrair la "feina". No acostumo a relacionar-me amb mossos d'uniforme, però aquella nit em va sortir de dins.

Vaig anar al local dels Minyons per seguir l'anunci oficial de les dades de participació i els resultats, i també vaig començar a ser conscient de la brutalitat amb que havien actuat els cossos de repressió de l'estat. Em vaig posar a dormir amb un sentiment estrany barreja d'orgull, ràbia, impotència, i satisfacció pel que havíem aconseguit com a poble.