 |
| Briton Rivière, 1890, Daniel's Answer to the King. |
Odiat Felip,
T'escric en la meva llengua que diuen que entens i, fins i tot, parles, tot i que ho facis molt de tant en tant quan vens a alguna inauguració o a una entrega de premis a casa nostra. Podria fer-ho en la teva que també parlo i escric perfectament, ja que també és meva, tot i que amb els anys l'he anat usant menys cada cop, en part per la vostra obsessió per imposar-nos-la tant sí com no, i la vostra animadversió a la llengua que ens és pròpia des de fa més de mil anys.
T'escric perquè hi ha motius suficients per a escriure't. El teu regne porta segles sotmetent, reprimint i humiliant la nostra nació, i el poble ha dit prou. S'ha acabat ajupir el cap i acceptar amb resignació les lleis arbitràries que ens imposeu des de Madrid. Som una nació i ho volem decidir tot. Tot. N'estem farts dels vostres jutges, policies, periodistes i demés que ens empresonen, torturen, reprimeixen i menystenen des de fa masses anys ja. S'ha acabat el bròquil!
Hem decidit que volem ser lliures i no ho podreu pas aturar. Per molt que ens reprimiu, empresoneu o colpegeu, ja no hi ha volta enrere. El poble català ja no pot oblidar ni recular. Ni un pas enrere. Podreu allargar l'agonia un temps, però la nostra llibertat és irreversible. Estalvieu-vos el lamentable espectacle que esteu donant al món, i accepteu la realitat que us explota als nassos. No volem ser espanyols i no ens forçareu a ser-ho. Assumiu-ho.
Sense més, s'acomiada un antic serf del regne, que ha decidit ser lliure.
Aquesta és la meva humil aportació als relats conjunts del mes de setembre.