Interessants reflexions del professor d'anglès a secundària i coordinador pedagògic en un institut públic de Nou Barris, Marc Hortal, per al Diari de l'Educació, al voltant de les excessives càrregues de feina del professorat i dels equips directius.
Ara fa sis anys vaig entrar a l’equip directiu del meu institut amb
il·lusió i energia. Durant aquest temps hem treballat força i estic
segur que hem millorat alguns aspectes, però sovint tinc la sensació que
no treballem de la millor manera. Crec que tots plegats i especialment
els equips directius ens veiem arrossegats a realitzar massa tasques
diferents i sovint allunyades del que hauria de ser la nostra principal
missió: millorar l’educació i centrar-nos en el que passa dins l’aula.
Voldria enumerar algunes d’aquestes tasques i ajudar a entendre què fem i
com ho fem.
En primer lloc, la relació amb organitzacions externes al centre ens
pren força temps. Sense ser exhaustiu crec que puc comptar com a mínim
25 entitats o organitzacions amb les quals ens relacionem de manera més o
menys habitual durant el curs. Aquí hi trobaríem les diferents àrees
del Consorci d’Educació i el Departament d’Ensenyament, l’Ajuntament, el
Districte, Serveis socials, els Centres de recursos pedagògics, EAP, i
diverses associacions i fundacions. Tot això comporta diverses reunions
durant el curs, elaboració de documents i sovint també completar
aplicatius per tal de convertir tota aquesta activitat en dades. No dic
que aquestes tasques siguin inútils, moltes són importants i
necessàries, però el que està clar és que les hores són finites i que si
fem una cosa en deixem de fer una altra. Es pot donar el cas que un
director, cap d’estudis o coordinador pedagògic es reuneixi més sovint
amb persones alienes al centre que amb tutors, caps de departament o
professors.
D’altra banda, en els anomenats centres d’alta complexitat, els
equips directius i el professorat supleixen les mancances de les
famílies i assumeixen moltes feines que aquestes no fan. En el nostre
centre dediquem una enorme quantitat d’hores a gestionar el programa de
socialització de llibres, a tramitar les beques dels alumnes amb
necessitats educatives especials, a organitzar la matrícula dels alumnes
en estudis postobligatoris, a gestionar convenis amb entitats on fer
estades formatives, tot això té evidentment efectes positius ja que els
nostres alumnes disposen de llibres, beques i accés a estudis
postobligatoris, però també comporta una enorme pèrdua de temps i
energies que podríem dedicar a la tasca pedagògica.
Els equips directius també destinen molt de temps a apagar focs,
és dir a resoldre sobre la marxa problemes i imprevistos: problemes de
convivència, alumnes nouvinguts, discussions entre alumnes, visites de
famílies, dubtes d’alumnes, suplències de professors, trucades,
consultes, problemes de neteja, calefacció o informàtica, casos
d’absentisme, un document urgent que cal presentar… La llista de tasques
és interminable. Moltes les realitzem amb gust i no cal dir que la part
humana de la nostra feina de suport i contacte amb alumnat i
professorat és essencial, però evidentment ens allunya d’altres tasques
també necessàries i importants.
Molts equips directius dediquen una gran quantitat d’hores a resoldre
a casa tasques que no poden fer a l’escola. Com deia una directora d’un
altre centre, “sovint arribo a l’institut amb una llista de coses per
fer, no en faig cap, i me’n vaig a casa amb una llista encara més
llarga”. Està clar que formar part d’un equip directiu suposa un esforç
extra, però no d’una dimensió que obligui a renunciar a la vida
personal. Segons un estudi
del Departament d’Educació britànic, els equips directius de secundària
treballaven de mitja 62 hores per setmana, no crec que un estudi
similar a casa nostra donés xifres gaire diferents.
També hem de tenir present que les tasques i els objectius de
l’escola han crescut en els darrers anys de forma exponencial. Abans ens
dedicàvem a ensenyar llengua o matemàtiques, ara ens esforcem a oferir
una educació integral que abasti tots els aspectes de la vida. Educació
per la salut, educació en valors, extraescolars, sortides, suport a
l’estudi, idiomes, inclusió, participació de les famílies, comunicació,
relació amb l’entorn, portes obertes, orientació, viatges, celebracions…
Tots aquests objectius són lloables i personalment en comparteixo
molts, però no es poden dur a terme sense recursos i amb les mateixes
persones i organitzacions.
Aquesta increment d’objectius no només ha augmentat la quantitat de
feina sinó que crec que també l’ha fet més complicada. La direcció d’un
centre educatiu s’ha convertit en la complexa gestió d’una gran xarxa de
relacions, professionals i activitats i no és gens senzill dur-la a
terme i sobretot fer que tingui un sentit pedagògic.
Més greu encara, sovint en tot aquest carrusel d’activitats correm el
risc d’oblidar-nos dels alumnes. Alguns cops hem fet reunions,
documents i planificacions per preparar un programa o projecte i hem
començat a implementar-lo a l’aula sense ni tan sols explicar durant
cinc minuts als alumnes què és el que faran, quin sentit té i quina
opinió en tenen ells.
L’estrès i esgotament del professorat i les direccions ja és un
problema prou greu, però el que també ens hauria de preocupar és que no
podem dedicar temps a planificar, organitzar, desenvolupar i avaluar
projectes educatius sòlids i fonamentats. El temps per pensar és
actualment un luxe en els centres educatius. Molt sovint ens limitem a
gestionar millor o pitjor el que ja tenim i a anar acumulant projectes i
programes nous sense avaluar si funcionen, ens interessen o tenen
sentit. En educació més no vol dir millor i sovint pot voler dir pitjor.
En l’horitzó tenim un nou currículum i una nova ordre d’avaluació que
defensa un model educatiu més competencial, personalitzat, inclusiu i
innovador. Som molts els que simpatitzem amb aquestes idees, però hem de
tenir clar que representen també un increment important de feina i
dedicació. No és el mateix preparar una classe preestablerta d’un llibre
de text que preparar activitats d’ensenyament-aprenentatge
competencials, properes als alumnes, personalitzades, amb una avaluació
orientada a l’aprenentatge i adaptades a la diversitat dels alumnes. No
podem esperar que aquest canvi educatiu avanci sense planificació,
reflexió i sobretot recursos.
Els docents i les direccions haurien de disposar de més temps i més
calma per organitzar i tirar endavant els seus projectes. Els centres
haurien de disposar d’espais de reflexió, participació i planificació si
volem millorar l’educació. Si realment volem aconseguir això només hi
veig dos camins: primer, fer menys coses i més ben fetes; i segon i més
important, destinar més recursos al sistema educatiu.
Uff, llegint això, m'he adonat que encara no se ni com aguanto amb tot el que tinc a sobre. Jo també sóc mestra i coordinadora de cicle i m'he sentit tant identificada! El llarg llistat de tasques a les que ens sotmeten tots els actors amb els quins ens toca bregar, siguim educatius, socials o altres, fa que la real tasca que hauriem de portar a terme quedi totalment aigualida, per falta de temps i per esgotament psíquic. Sovint l'urgent no ens permet atendre l'important i així no anem bé.
ResponEliminaPer si no ni haguès prou també sóc la responsable de la revista de l'escola, que feien els pares i un dia van dir que tiraven la tovallola. Feina que faig fora d'hores lectives, és clar. I aquest article m'ha donat idees per fer-ne jo un a la nostra revista. Ja veus. No desconectem! I després diuen de l'horari dels mestres i de les vacances dels mestres...En fi, que sort que malgrat tot ens agrada la feina! (Perdona pel que m'he enrotllat, al final és una manera de fer teràpia!)
Laura, jo també sóc mestre de primària, però no tinc tants maldecaps com altres ja que sóc el mestre d'Educació Física ;-)
ResponEliminaPerò realment he de reconèixer que fer de tutor i/o tenir un càrrec implica un desgast important per la saturació de feina. I com bé dius, molts cops l'urgència acaba passant per davant de les necessitats reals, de l'atenció als alumnes, de la coordinació entre mestres i de la tasca pedagògica en si.
A mi, que en comparació amb altres companys/es tinc poca feina fora de l'aula, se'm fan molt feixugues algunes reunions per parlar de les noves avaluacions, dels nous documents a omplir, de les novetats (sempre hi ha novetats) i de tanta paperasa.
Tanmateix, crec que les escoles podríem organitzar les coses de manera diferent per centrar millor les necessitats dels alumnes, i descarregar de tasques supèrflues als mestres. No tantes proves, deures, àlbums, exhibicions per als pares...
D'entrada, jo canviaria el sistema d'avaluació, i en comptes de fer-ne tres trimestrals, faria solament dos al llarg del curs. Ja ens estalviaríem una feinada, no?