 |
| A manca de foto del darrer, poso el primer, a l'abril, a Vilanova. |
Tal dia com avui (dia de la Hispanitat havia de ser...!), deu anys enrere, vaig pujar per darrera vegada al tronc d'un castell de 8 pisos. Va ser a la Festa Major de Caldes de Montbui, en un 4d8 molt renovat i amb molts kurtits a tots els nivells. Era el setè i darrer al que pujava aquella temporada. Recordo (potser malrecordo) a l'Oni, al Guillem, al Zubi, al Rubén, a l'Amaia, a la Judith... i al Jaume Vila, a l'Àlex Dalmases, a la Mireia Lecina, a l'Òscar a quints, a la Yésica... I també recordo que va anar perfecte, i que jo em veia sobradament preparat per anar al quart d'un 4d9f, fet que, lamentablement per a mi, no es va produir mai, tot i que el Jordi Caus, cap de colla d'aquella temporada, em va demanar paciència i em va assegurar que tard o d'hora el faria... Però el canvi de cap de colla a l'any següent va aturar en sec totes les meves aspiracions personals i d'igual forma ho van fer els caps de colla que el van seguir, fins que vaig acabar decidint que no volia viure frustrat, i vaig renunciar a pujar mai més al tronc dels castells. Trist, oi? Però què hi farem. No he estat ni el primer ni l'últim frustrat casteller de tronc. Temporada rere temporada escolto els laments de molts castellers que pugen als troncs i que es queixen si els treuen d'una estructura, si no els fan pujar tant com voldrien, o si no els donen l'oportunitat de demostrar les seves (suposades) possibilitats. Alguns continuen al peu del canó i mantenen el seu compromís amb la colla tot i no sentir-se plenament realitzats castellerament parlant. Altres acaben deixant la colla o canvien de camisa per satisfer els seus desitjos. Tot és respectable i comprensible.
A veure, no tothom pot pùjar! És que és la cosa més evident del món. De fet, la gran massa de gent de la colla, va a la soca, al folre i, en menys mesura, a les manilles, quan se'n fan. Per tant, quina colla de frustrats, tots, oi? Massa egos! Raons per les quals uns deixen de pujar a favor d'uns altres? Cada cap de colla, en el moment de prendre les seves respectables i costoses decisions tècniques, en sabrà els motius. Però deixar de pujar no hauria de ser res trist, és una decisió tècnica. Hi ha molta feina a la colla. El tronc és només una part més...Ànims!
ResponEliminaEfectivament!! És això, és això.
ResponEliminaQuè va, què va...al llarg de l`any hi ha desenes d`actuacions i oportunitats. La llàstima és que sempre se les enduen els mateixos en pro d`unes aspiracions competitives i d`uns reptes i objectius que discriminen la participació de bona part de castellers. Es podria obrir el ventall si l`objectiu fora fer castells en comptes de fer l`actuació del segle.
ResponEliminaÉs veritat que no tothom pot pujar. Però no és menys cert que, en persones en igualtat de condicions, no es donen les mateixes oportunitats a tothom. I això passa a tots els nivells, no només al tronc.
ResponEliminaTambé és un fet que la responsabilitat et dóna motivació, de manera que, qui més fa acostuma a ser, també, qui més compromís adquireix, i duran més temps.
D'altra banda, un casteller de tronc que no pugi massa, fa molt més que qualsevol casteller de pinya, per molt que aquest faci. És per això que sempre he trobat un error que es donin llocs als folres i a les manilles a castellers de tronc quan no hi van, mentre castellers que podrien fer aquesta tasca perfectament -i segurament és el màxim a què aspiren personalment-, es queden a terra amb cara de gilipolles. Ho puc entendre en un castell límit, com ara el 3x10fm, però no en construccions inferiors. Fa la sensació que a la gent de tronc se l'ha de tenir sempre contenta -tot i que molts no en tenen prou ni així-, mentre que a la plebe, n'hi ha prou de donar-li una mica d'userda -total, quan es cansin de venir ja posaran a algú altre!-.
Per cert, cara de gilipolles és la se m'ha quedat a mi amb el tema del 9N -encara que ja m'ho esperava-.
Plebiscitàries ja, si us plau!
Lluís Llordella
Durant els darrers anys, aquesta colla dels Minyons, en termes generals, el cap de colla de torn, s'ha preocupat més -dissortadament- per engrandir la seva figura i col·locar un gruix d'addictes a la seva persona, sense la certesa de saber si l'endevina o no que Com diu l'adagi, és clar què "cada maestrillo (cap de colla) tiene su librillo". Un bon exemple al tenim amb el Màrius -en una temporada per oblidar- demostrant una bona dosi de coratge envers l'intocable R.Cs. Ara bé, arriba el nou "capo" i torna a ésser el fidel intocable, com sempre. Veus per on... Sempre troben excuses.
ResponEliminaXavi: en el teu cas el més fàcil hauria estat abandonar el vaixell. Et felicito per no fer-ho i
també pel teu escrit. L'has clavat.
En aquesta colla, t'adones que predomina el sectarisme, ser un "pilota". També compten per a triomfar el propi cap, germana, cunyat, neboda, parella de la neboda. Tots a pujar... Hala!. Per tant, no perdis una perspectiva de futur immediat... ja ja. Sempre guarda una bala a la recambra.
De savis és rectificar.
No vaig votar la tècnica actual i he pogut copsar el resultat...Han trait el discurs de la presa de possessió. Han pecat d'una certa dosi d'inexperiència. Res no ha canviat. O si
s'ha capgirat?. Cal, doncs, gent postergada, a fer mèrits i sant tornemi.
Espero que no cavin la seva pròpia tumba en aquest camp. Que el temps no em doni la raó.