 |
| A manca de foto del darrer, poso el primer, a l'abril, a Vilanova. |
Tal dia com avui (dia de la Hispanitat havia de ser...!), deu anys enrere, vaig pujar per darrera vegada al tronc d'un castell de 8 pisos. Va ser a la Festa Major de Caldes de Montbui, en un 4d8 molt renovat i amb molts kurtits a tots els nivells. Era el setè i darrer al que pujava aquella temporada. Recordo (potser malrecordo) a l'Oni, al Guillem, al Zubi, al Rubén, a l'Amaia, a la Judith... i al Jaume Vila, a l'Àlex Dalmases, a la Mireia Lecina, a l'Òscar a quints, a la Yésica... I també recordo que va anar perfecte, i que jo em veia sobradament preparat per anar al quart d'un 4d9f, fet que, lamentablement per a mi, no es va produir mai, tot i que el Jordi Caus, cap de colla d'aquella temporada, em va demanar paciència i em va assegurar que tard o d'hora el faria... Però el canvi de cap de colla a l'any següent va aturar en sec totes les meves aspiracions personals i d'igual forma ho van fer els caps de colla que el van seguir, fins que vaig acabar decidint que no volia viure frustrat, i vaig renunciar a pujar mai més al tronc dels castells. Trist, oi? Però què hi farem. No he estat ni el primer ni l'últim frustrat casteller de tronc. Temporada rere temporada escolto els laments de molts castellers que pugen als troncs i que es queixen si els treuen d'una estructura, si no els fan pujar tant com voldrien, o si no els donen l'oportunitat de demostrar les seves (suposades) possibilitats. Alguns continuen al peu del canó i mantenen el seu compromís amb la colla tot i no sentir-se plenament realitzats castellerament parlant. Altres acaben deixant la colla o canvien de camisa per satisfer els seus desitjos. Tot és respectable i comprensible.
