Avui, en el dia internacional de solidaritat amb el poble palestí, us comparteixo aquesta cançó del Fermín Muguruza, interpretada en directe fa 10 anys al teatre Vorterix de Buenos Aires. Un cançó inclosa al seu àlbum "Euskal Herria Jamica Clash" de l'any 2006. Per a l'ocasió va comptar amb la col·laboració de la cantant argentina Malena d'Alessio.
El passat diumenge va actuar a Terrassa a la Factoria Cultural (antic Centre Cultural), i en sessió doble de migdia i tarda, el Circ Xinès, integrat per una trentena d'acròbates formats a l'escola xinesa del circ i també provinents de la gimnàstica (amb algun medallista olímpic fins i tot).
El muntatge que van presentar diumenge a Terrassa explica, a través de l’acrobàcia, la història d’un jove que, a través dels seus somnis, coneix un fènix. Al llarg de les gairebé dues hores d'espectacle, es combinen els números acrobàtics, de malabars, equilibris, salts increïbles, etc. Amb una perfecció pràcticament absoluta de tots i cadascun dels artistes (meitat nois i meitat noies).
També cal destacar l'escenografia, la gran varietat de vestits que surten a escena, i les músiques d'arrel xinesa que acompanyen cada número.
Per no tancar boca.
 |
| Si això no és penal, que baixi Déu i m'ho expliqui. |
Si bé és cert que el Barça ha encadenat uns quants partits de mal joc i que hi ha hagut algun partit que han merescut perdre perquè el rival ha estat superior, també cal reconèixer que aquesta temporada hi ha hagut una sèrie de decisions (o millor dit "no decisions") arbitrals que han perjudicat greument els culers.
El partit d'avui a Vallecas ha estat una nova mostra d'aquesta dinàmica, amb fins a tres clars penals no assenyalats (un per empenta d'Isi a Balde dins de l'àrea, un altre per agressió del defensa central a Lewandowsky, i el tercer, encara més flagrant, per puntada de peu del defensa a Raphinha quan anava a rematar), i un gol il·legal concedit als locals en una jugada amb fins a dos fores de joc posicionals de jugadors del Rayo.
Però la cosa ve de lluny, ja que enguany ja se'ns han escapat un bon grapat de punts que podrien no haver-se escapat a poc que el VAR s'ho hagués mirat amb una mica menys de nacionalmadridisme. Així de memòria, em venen al cap els claríssims penals a Araujo contra el Madrid (amb penjada al coll del defensa), i contra el Vila-real (també amb claríssima puntada de peu del defensa quan l'uruguaià anava a rematar). I ja no parlem de gols anul·lats, fores de joc mil·limètrics, o targetes grogues que veuen els culers amb gran facilitat i no així els rivals.
Vaja, estic una mica que em bull la sang, i amb la sensació que aquesta temporada, per molt que els blaugranes s'esforcin i millorin, res podrem fer contra els àrbitratges i els (no) videoarbitratges.
Aquest passat dissabte van tocar a Terrassa els Agua Bendita, dins de la gira "30 anys, 30 concerts" que van iniciar l'11 de febrer del 2022 a la sala La Cabra de Vic.
Els Agua Bendita van tenir força èxit en els ambients alternatius a la dècada dels 90, amb una barreja d'estils entre l'ska, el punk-rock, i el reggae. Els vaig veure en uns quants festivals i festes majors compartint escenari amb bandes com Def Con Dos, SA, Color Humano, Discípulos de Otilia, etc. Diria que encara dec tenir per algun lloc els dos primers àlbums en format casset.
El dissabte van compartir escenari amb els terrassencs Ostiaputa (punk) i van aplegar força gent, majoritàriament majors de 40 anys. De fet, feia temps que no anava a un concert en aquesta emblemàtica sala terrassenca, i em vaig retrobar amb vells coneguts que feia anys que no em trobava.
 |
| Foto: Món Terrassa. |
Aquest passat dissabte es va disputar una nova edició del tradicional cros escolar de Terrassa. No us sabria dir el nombre d'edicions disputades, però deuen ser més de 40 com a mínim, ja que quan jo era petit ja es disputava, a la zona esportiva municipal que hi havia al costat del camp del Terrassa FC. Enguany hi havia inscrits prop de 4.000 infants de primària i secundària de les escoles de Terrassa i voltants. De la meva escola hi havia una representació de prop de 40 alumnes, que per ser una escola d'una sola línia està força bé.
Enguany les curses eren mixtes, suposo que per no haver de fer tantes curses i poder-les esponjar una mica més al llarg del matí. Tanmateix, com que hi havia molts alumnes de primària, van haver de fer dues curses per cada any. Aquesta nova modalitat mixta imita les curses populars on homes i dones competeixen a l'hora però igualment hi ha tres guanyadors de cada sexe. L'únic inconvenient és que rarament es veu entrar primera a una nena ja que acostumen a guanyar totes les curses els nens.
En tot cas, per a la majoria dels infants el més important no és guanyar la cursa, ja que solament pot guanyar un entre cent cinquanta o dos-cents, sinó el fet de participar i fer-ho amb altres amics, i acompanyats pels pares. Tots porten l'emoció a la cara i els nervis de la competició. Recordo de petit quan em preparava per a la sortida, les empentes i els cops de colze a les primeres files. I algunes caigudes només començar la cursa.
Aquest vespre he anat a veure la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar", producció catalana basada en la novel·la de títol homònim del periodista català Francesc Escribano. Dirigida per Patricia Font, i amb els actors Enric Auquer (Antoni Benaiges) i Laia Costa (neta d'un exalumne de Benaiges) en els papers de protagonistes principals.
Basada en la hisòria real del mestre català de Montroig del Camp, Antoni Benaiges, destinat per la República al poble de Bañuelos de Bureba, a la província de Burgos. Un mestre d'idees progressistes i amb una metodologia moderna per a l'època, i molt allunyada de la vella escola catòlica que s'havia dirigit sempre, fins aleshores, des de la parròquia.
El mestre es topa amb les reticències inicials dels habitants del poble. Un poble de tradició conservadora i creient que, d'entrada, no veu amb bons ulls el nou mestre, tot i que amb el pas dels mesos i dels cursos acaba reconeixent la seva bona tasca i, fins i tot, acceptant la proposta del mestre d'emportar-se els alumnes a veure el mar a Catalunya.
Tanmateix, aquest bonic propòsit quedarà en això, en propòsit, degut a l'alçament militar feixista del 36.
Fa un parell de setmanes moria, als 76 anys, l'actor de doblatge i cantant Jordi Vila. Conegut per posar-li veu a personatges d'animació com Musculman, Monstre Buu, Garfield, el mussol de La Bruixa Avorrida... Seva és la veu de les caretes de sèries de dibuixos molt populars com Bola de drac, Musculman, Inspector Gadget, Les Tortugues Ninja, o Lucky Luke. Tot un referent per a la meva generació.
D'això fa avui 20 anys. Els catalans, del PSOE no ens refiem gens ni mica. Ja fa temps que hem après la lliçó. Tanmateix, als líders independentistes sembla que els és igual conèixer la història d'enganys i falses promeses dels socialistes al llarg de molts anys, i han tornat a pactar-hi per investir Pedro Sánchez.
Sé que aquest pacte d'investidura no ens apropa a la solució al conflicte amb l'estat espanyol. Espero que com a mínim ens apropi a la desaparició del panorama polític dels partits (i de tots els que viuen la mar de bé gràcies al partit) que han liderat el procés "independentista" aquests darrers anys.
Que el Girona FC sigui el primer classificat de la lliga espanyola després de 13 jornades no ho havia previst ni el més ultra dels seguidors gironins. L'equip del vallecà Michel lidera la classificació amb 34 punts (11 victòries, un empat i una sola derrota), dos més que el segon classificat, el Madrid, i quatre més que el tercer, el Barça, que avui ha guanyat agònicament l'Alavés (2-1).
Això del Girona ja no és una sorpresa o una casualitat, ja que 13 jornades és més d'un terç de campionat i, sincerament i racional, es pot dir que el Girona és l'equip que millor futbol està fent en aquest primer tram de temporada: intens, combatiu, d'atac, amb nombroses solucions ofensives, i amb grans jugadors en totes les línies. A destacar el tanc que tenen de davanter centre, l'ucraïnes Dovbyk que té un estil de joc que recorda el davanter noruec del City, Halland. També destaca l'extrem esquerrà Savinho, ràpid i hàbil, o el centrecampista català Aleix Garcia que acaba de ser convocat pel seleccionador espanyol.
Ara la gran incògnita és saber si el Girona està capacitat per aguantar el ritme de competició i el nivell demostrat fins a dia d'avui el que resta de temporada. Queden moltes jornades per endavant i poden arribar les lesions, l'esgotament, la pressió en augment per no punxar... Veurem. Personalment, no m'importaria gens que el Girona s'emportés aquesta lliga. Com a club català i catalanista seria una autèntica gesta per al futbol català. Però bé, si la guanya el Barça també estaré molt content. Molt.
Avui he conegut un nou bar braseria del barri de La Maurina de Terrassa, l'Andalucía. Un clàssic d'aquest barri popular conegut pels seus nombrosos establiments de menjar entre d'altres coses. Segur que repetiré.
"Botifarra amb seques".
Botifarra amb seques
–seràs l'amo de les discoteques.
Botifarra amb seques
–t'ho faràs amb un parell de txeques.
Botifarra amb seques
–seràs l'amo de les discoteques.
Botifarra amb seques
–t'ho faràs amb quatre o cinc sueques.
Temps enrere jo era un pobre miserable:
no tenia amics i no tenia feina estable.
No era capaç d'enamorar a una iaia amb un cabàs:
tot el què tocava era un fracàs.
I vaig dir: prou!
M'he cansat d'aquesta vida
tan austera i avorrida.
Jo necessito veure món,
desfer-me d'aquesta rutina
que m'enverina.
Ja n'estic fart!
M'agafarà un infart!
Vull anar a viure a Mart!
Però una nit vaig conèixer un personatge especial,
un profeta, un visionari, un tio espiritual;
i va dir-me que el secret de la felicitat
era un plat d'allò més nostrat.
Botifarra amb seques
–seràs l'amo de les discoteques.
Botifarra amb seques
–t'ho faràs amb un parell de txeques.
Botifarra amb seques
–seràs l'amo de les discoteques.
Botifarra amb seques
–t'ho faràs amb quatre o cinc sueques.
Si m'haguéssiu vist abans, no creuríeu el que ara teniu davant:
era en Novita i ara sóc en Superman.
Fins i tot la meva mare em deia que era lleig de cara,
i ara sóc la flor de l'atzavara.
I vaig dir: prou!
(Obeses. Zel. 2013)
Ahir vaig anar a veure el biòpic de l'Eugenio, "Saben aquell", del director David Trueba. Una pel·lícula de prop de dues hores de durada que repassa la vida d'un dels millors explicadors d'acudits de la història en l'etapa que va des de l'enamorament amb la seva primera dona, la Conchita, fins la mort d'aquesta a conseqüència d'un càncer.
L'actor català David Verdaguer interpreta el paper protagonista de forma molt creïble i l'actriu extremenya Carolina Yuste fa el paper de Conchita, la cantant andalusa de la què l'Eugenio s'enamora perdudament i amb la que formarà un duet musical que passarà sense pena ni glòria per diversos escenaris de Barcelona, fins que un dia, degut al viatge que fa la Conchita per cuidar la seva mare, l'Eugenio es veu obligat a improvisar uns acudits en comptes de cantar i el public queda entusiasmat.
Molt interessant l'inici i el final de la pel·lícula, ja que és un meravellós resum del que va ser la vida de l'Eugenio, aquest explicador d'acudits sempre amb posat seriós que mai reia.
Un dels temes que mai pot faltar en un dels directes dels vitorians SA és aquest "Nos vimos en Berlín" que acostumen a deixar per als bisos del final.
És una cançó que aquests dies m'ha vingut força sovint a la memòria veient les dramàtiques imatges de matances de civils palestins per part de l'exèrcit israelià i de colons ocupants d'aquest estat a la franja de Gaza.
Sembla que la història es repeteix però amb les víctimes del passat convertides en botxins del present.
I el tema no és precisament actual, ja que el van publicar l'any 1990 dins de l'àlbum "Intoxikazión etñilika". Ja aleshores els jueus israelians oprimien, ocupaven i reprimien el poble palestí, i així porten 70 anys.
Si dissabte passat el Barça perdia injustament a l'estadi Lluís Companys contra el Real Madrid al darrer minut del partit amb un gol afortunat de Bellingham, ahir va passar tot el contrari, i el Barça va vèncer la Reial Societat a domicili, després d'un lamentable partit en que els locals van merèixer la victòria per joc i ocasions, amb un gol al darrer minut del defensa uruguaià Araujo a centrada de Gundogan.
El futbol té aquestes coses. El bon joc no sempre és sinònim de victòria i per guanyar lligues i títols es necessita una certa dosi de sort. Al contrari que dissabte passat ahir el Barça va tenir tota la del món. Bé, sort i un gran porter, Ter Stegen, val a dir.
En tot cas, espero que els blaugranes no repeteixin gaires partits més com el d'ahir, perquè sinó em sembla que ni tota la sort del món ens estalviarà uns quants ridículs.
Aquests dies ha sortit als mitjans que la Diputació de Barcelona té la intenció de no renovar el conveni amb els propietaris del restaurant de La Mola, la família Gimferrer, que fa 57 anys que porten el negoci. Un negoci que va començar com un modest bar regentat per un parell de matrimonis i una mula que transportava tot el necessari, i s'ha convertit en un restaurant d'uns 20 treballadors i una dotzena de mules.
Evidentment, l'impacte mediambiental també ha augmentat degut a l'augment de l'afluència de visitants i de clients del restaurant. Un restaurant obert pràcticament els 365 dies de l'any, amb diversos torns per esmorzar i dinar, i fins i tot sopars dos o tres nits per setmana. Diuen que més enllà de l'impacte paisatgístic dels excursionistes, el restaurant està contaminant el subsol de la muntanya amb la gran quantitat de residus fecals que no es canalitzen, sinó que van a parar a fosses sèptiques que cal anar obrint de noves quan s'omplen.
Personalment, he gaudit moltíssim del restaurant de La Mola, i mai havia concebut la possibilitat de perdre'l. De fet, sempre havia imaginat que en el futur, un cop jubilat, seria un dels meus passatemps. Tanmateix, reconec que em produeix un debat moral pel fet de saber que s'està destruint o contaminant l'entorn.
En tot cas, molt probablement no seré jo qui pugui decidir el futur d'aquest negoci/servei. Així que confio que els responsables de prendre la decisió la prenguin posant tots els elements, a favor i en contra, damunt la taula, i no en funció d'interessos particulars/lucratius.
Doncs sí, amics i amigues, coneguts i conegudes, saludats i saludades, familiars i familiares..., avui faig 48 primaveres i em sembla que han passat volant a la velocitat d'una moto de Moto GP. Una cursa llarga amb moments de tota mena: revolts que quasi m'han fet caure de la moto; rectes interminables que han acabat arribant a la fi; moments d'excitació màxima i gaudi damunt la moto; motos que he deixat endarrera i altres que m'han passat pel costat amb un altre ritme; victòries i derrotes; moments d'alegria i moments de decepció; caigudes i aixecaments; etc., etc.
Feia 7 anys que els Madness no publicaven un àlbum amb noves cançons. Ara el presenten, sota el títol "Theater of the absurd", a comptagotes per les xarxes, i a finals de desembre tenen prevista una gira de presentació per diferents indrets de les illes britàniques. El 9 de desembre tinc previst veure'ls a Manchester, al pavelló AO Arena. Uns clàssics de l'ska-pop (cada cop més poperos malauradament).
