Envejo les persones que tenen memòria fotogràfica per als rostres i que són capaços de recordar una cara durant molt de temps. Fins i tot si aquell rostre ha patit una transformació notable.
No està entre els meus atributs personals el de bon fisonomista i pateixo cada vegada que se m'apropa algú que em reconeix a saludar-me. Darrerament em passa força sovint amb gent que he conegut alguna vegada en la meva vida, encara que hagi estat fugaçment, i que em saluden i em donen conversa. Excompanys de professió, excompanys d'estudis (EGB, BUB i COU, Universitat, EOI, formacions diverses...), gent del club, dels castells, de la nit, del centre, etc., etc.
Tinc la teoria que molta gent em recorda i reconeix per la meva cara singular: ulleres, patilles... i a mi se me'n van de la memòria si no he tingut una relació una mica llarga i si fa ja molt anys que no hem coincidit.
Darrerament no em tallo i si tinc l'oportunitat demano a la persona que em saluda que qui és, i de què el/la conec. Així que si em llegiu, em coneixeu, i veieu que no saludo, no dubteu a fer-m'ho saber i recordar-me qui sou.
A mi em passa amb els noms, puc saber si he vist a la persona, si és de molt de temps o no, però ai els noms!...I això em passa no només amb gent coneguda, també amb totes les persones famoses pel seu treball...
ResponEliminaAixí que si ens veiem, ens saludarem però sense saber qui som.😅
Bona tarda, Risto.