"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 29 de juny del 2017

David Castillo: "Infància exhibida".


Doncs allò que deia en un post anterior d'algunes coses que no m'agradaven de l'escola, en David Castillo, mestre d’Educació Infantil i director de la Llar d’Infants Pública Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres, en desenvolupa una de forma argumentada.

Des de fa uns dies, i coincidint amb el final del curs, a les portes d’algunes escoles es veuen famílies esperant neguitoses: cues llargues que no s’acaben mai, plenes d’emoció, nervis i expectatives… Tothom espera i té preparat algun dispositiu que li permeti captar una imatge, un vídeo… La nit abans han tret aquella càmera gran que van comprar fa temps i que sovint no fan servir, n’han carregat les bateries i n’han netejat la lent, s’han assegurat que la targeta de memòria és buida…

Les famílies d’una llar d’infants esperen a les portes del teatre més important de la ciutat, després d’haver ingressat una quantitat de diners indigna per pagar la disfressa que portarà el seu fill i l’entrada. Mares, pares, àvies, avis… esperen que obrin les portes per ocupar la seva localitat…

Diumenge al matí, a les portes d’una escola de Barcelona, una cua llarguíssima de famílies d’infants que han escollit fer una extraescolar qualsevol i que provenen de diferents escoles de la zona esperen des de fa més d’una hora que obrin les portes per buscar algun dels pocs llocs lliures amb ombra que hi ha disponibles…

… tot està preparat per a l’espectacle

«El temps és un bé escàs a les escoles i les llars.» Possiblement aquesta és una afirmació amb la qual tots els que treballem en el món de l’educació estaríem d’acord. Ens falta temps per dissenyar noves situacions educatives, per revisar els processos documentats amb altres companyes i companys, per reflexionar en equip, per elaborar documentacions, per fer els informes, per poder tenir més trobades amb les famílies en les quals construir el projecte de la nostra escola… Més temps! Però en realitat no es tracta només d’una qüestió de quantitat, sinó també de prioritzar l’ús que fem del temps en coherència amb el projecte educatiu que estiguem construint i amb el concepte d’infant que es troba al seu centre. 

Els educadors i educadores, els i les mestres i els monitors i monitores han centrat tots els esforços a triar les músiques, crear les coreografies, ensenyar i fer repetir els moviments des de fa molt de temps… massa temps!

Aquesta realitat implica necessàriament fer un replantejament per part dels equips, per tal de dedicar temps a allò que realment és important per al nostre projecte… Quin temps dediquem a les escoles i llars a pensar, preparar, discutir, organitzar els espais i materials necessaris per tal de fer un festival qualsevol? Quin temps han de dedicar els mestres a ensenyar una coreografia, cançó… noves, fins a arribar a un nivell òptim per poder ser mostrat? Quina és la pressió que sent el professional per tal que el resultat sigui de qualitat i poder tenir un reconeixement per part de les famílies? Quina és l’actitud que té cap als infants que els costa de fer-ho, els que no hi estan interessats? En quins processos de competitivitat es veu immers tenint en compte la comparativa que fan les famílies, i alguns companys i companyes dels diferents grups que hi participen?

Els infants fa temps que assagen una coreografia, una dansa… molt de temps… massa temps!
I des del punt de vista dels infants… Quina significativitat té l’aprenentatge d’una dansa, cançó, coreografia… escollida per un adult amb la finalitat de mostrar-la a les famílies? Quin és el valor que li estem transmetent en posar-lo en una situació de fer uns moviments una vegada i una altra per aconseguir reproduir-los amb la màxima exactitud? Repetir amb esforç és una estratègia que pot tenir un gran valor si està contextualitzada en una situació viscuda per l’infant d’una forma funcional i significativa, però no és l’única vàlida, ni tampoc pot ser l’única en què els infants trobin explícitament el reconeixement d’educadors, mestres i famílies.

En algun moment algú s’ha parat a pensar per què es fan aquests tipus d’exhibicions infantils en el context escolar? Amb quina intenció es porten a terme? I quina concepció d’infància es troba al darrere de cada un dels festivals i de les «mostres» que es fan, independent del tipus de disciplina de què es tracti (esportiva, teatral, cantates…)? Potser estem parlant d’una infància exhibida?

A vegades he sentit com un argument el fet d’acostar els infants al fet teatral, a la vivència d’un concert. És cert que hi ha experiències que poden ser molt enriquidores en què es produeix un contacte i una col·laboració real entre grups escolars i persones «especialistes» que es dediquen a algun àmbit de les arts, com una manera de connectar escola i societat. Viure experiències com a espectadors i com a actors pot ser molt enriquidor en el moment just, partint de la realitat dels infants, trobant l’equilibri entre les seves capacitats, els seus interessos reals i les expectatives que sovint es projecten sobre ells. Quina necessitat real té un infant de 2, 3, 4 o 5 anys de fer una actuació dalt d’un escenari? Com poden els infants gestionar les emocions que els suposa una experiència d’aquest tipus? Aquests han de ser els moments en què trobi el reconeixement per part de tothom?
Quan un equip de monitors, d’educadors i/o de mestres decideixen presentar a la vista de les famílies alguna cosa que els infants són capaços de fer (després d’hores de pràctica i repetició), tenen el propòsit explícit o implícit de demostrar l’èxit de la institució educativa a través de l’exhibició i l’espectacle, o inclús de la competició.

Quins pensaments tenim sobre les expectatives de les famílies respecte de les escoles i altres institucions que ofereixen activitats per a infants fora de la jornada escolar? Quin temps hem dedicat a reflexionar sobre el que pensem que esperen de nosaltres, i el que és més important, quin temps hem dedicat a reflexionar en el si de la nostra institució educativa respecte dels valors que volem promoure i sobre el concepte d’infant en què creiem i que tenim el compromís de transmetre més enllà dels límits físics de l’escola?
Oferir a les famílies allò que pensem que esperen, sense haver passat per un procés sincer i crític de reflexió de les pràctiques instaurades des de fa temps i repetides inconscientment, ens fa entrar en una espiral sense sortida en què cap dels agents que hi intervenim en surt beneficiat, i en la qual sí que n’hi ha un que en surt clarament perjudicat: la infància. Infants exhibits, des de ben petits, als quals se’ls acostuma a transmetre la idea del gran valor que té dedicar grans esforços a fer coses per mostrar-les, a practicar i practicar per aconseguir el reconeixement i la valoració dels altres… On queda el plaer de l’infant per gaudir d’aspectes tan importants com la música, l’expressió corporal, la pràctica de qualsevol esport…? Un plaer per gaudir de la seva creativitat plenament decidida i amb una intencionalitat i compromís clars. 

Potser hi ha la tendència de mantenir una actitud continuista i gens reflexiva respecte d’una concepció mercantilista i infravalorada de la infància que es va iniciar fa temps en determinats canals de televisió i campanyes publicitàries, en els quals entenen aquesta primera etapa de la vida com una gran possibilitat amb la qual aconseguir un benefici, en què el principal valor és la capacitat d’imitar accions o de fer allò que fan els adults… Infància exhibida i simplificada, en la qual es projecten anhels d’èxit de futur. Grans coneixedors de la tendresa que és capaç de generar la imatge d’un infant, l’exploten al màxim dels límits ètics en situacions ben diverses… Es crea, doncs, en l’imaginari col·lectiu de la societat una pressió inconscient sobre la infància, una gran dificultat per adonar-se del paper que tenen els infants en el present, en el seu present, en l’aquí i l’ara. Sovint el punt de vista dels adults es posa en el futur… un futur desitjat, imaginat, esperat… un futur a llarg termini… Aquestes expectatives de futur fan prendre decisions sobre l’educació i inclús la instrucció de la infància. Valors de competitivitat, de la necessitat de ser els millors per triomfar. 

Deixem d’exhibir els infants, recuperem les paraules de Janusz Korczak: «Els infants no són les persones de demà, són persones des d’avui»… valorem el present dels infants i permetem que visquin la infància en plenitud i calma, que siguin els protagonistes del seu temps. Reivindiquem la possibilitat de generar canvis socials a partir de l’escola; podem i tenim la responsabilitat de mostrar una altra infància que no s’exhibeix, que gaudeix del seu present. Fem-ho!

dimecres, 28 de juny del 2017

El "temazo" del dimecres. Alaska y Dinarama - "A quien le importa".


L,any 1986, Alaska y Dinarama enregistraven aquest senzill que amb el pas dels anys es convertiria en un himne del moviment LGTIB.

Avui, que se celebra el dia de l'alliberament LGTIB, vull recordar la cançó, i dedicar-la a tots els troglodites que han quedat ancorats en les explicacions religioses més intransigents de la vida, l'amor i el pecat.

#Viuideixaviure

#Respecte

dimarts, 27 de juny del 2017

Tothom a assaig!!!


Un any més arriba la Festa Major de Terrassa i els Minyons hi volem portar els millors castells. Per aquest motiu hi ha convocats assaigs demà dimecres i dijous a partir de les 22 h. del vespre al nostre local del carrer del Teatre 4. Va Minyons, traieu-vos la son de les orelles i fem pinya per una diada de Festa Major espectacular!! 

#Somlacolla

dilluns, 26 de juny del 2017

Operació Catalunya.

11-S 2014, Barcelona.

Les dues operacions Catalunya. La del poble per la llibertat. La de l'Estat per tot el contrari. Quina s'impossarà? 

El comissari Villarejo, assot de l'Estat contra l'independentisme català, mentint en l'entrevista de Jordi Évole.

diumenge, 25 de juny del 2017

Terrassa estrena Àliga.

Foto: Minyons de Terrassa.

Des d'ahir dissabte, Diada de Sant Joan, Terrassa compta amb una nova figura del bestiari festiu popular i tradicional. Es tracta de l'Àliga, la figura més protocol·lària de l'imaginari festiu, obra de l'artista terrassenc Jordi Grau, que ha materialitzat les il·lusions d'un grapat de terrassencs molt vinculats a la cultura popular i tradicional, que han volgut incorporar aquesta figura a l'imaginari terrassenc.

En l'acte de presentació l'Àliga ha fet el primer ball a la plaça del Raval, acompanyada per les Àligues padrines de Badalona i Vilafranca del Penedès, a més a més del Drac i dels Gegants de Terrassa. En acabat s'han dirigit a la plaça Vella on les han rebut uns quants grups de cultura popular de la ciutat per fer una actuació conjunta a mode de benvinguda.

divendres, 23 de juny del 2017

Les veles es desinflaran...

Mosaïque_d'Ulysse_et_les_sirènes. Segle II.





















- Les veles s'inflaraaaan, el vent ens portaràaaaa, com un cavall desbocaaaat per les ooooones...

- Calla, calla! Que vols que ens empurin?

- Què vols dir que ens empurin? Des de quan està prohibit cantar en aquest vaixell?

- A veure paio... tu no has sentit la notícia que la policia està investigant la cançó per possible enaltiment del terrorisme islamista?

- Carai, doncs no en sabia res. Colló, i que se suposa que he de cantar doncs?

- No sé, no te'n saps cap del Jose Luís Perales? Té alguna maca que parla del mar i de les gavines...

- Hòstia, a aquest no el suporto. Em vaig haver d'empassar el concert sencer per Festa Major de Terrassa perquè tocava a la plaça de sota de casa.

- Doncs jo què sé. Canta alguna cosa dels Txarango, o de Loquillo... El Llach també té una que parla del mar i d'un viatge molt llarg i tal.

- Mira ja sé, cantaré una de pirates.

- Calla, calla. No cridis al mal temps...

- No tindràs una Biodramina, oi?


I fins aquí la meva humil aportació als relats conjunts del mes de juny.

dijous, 22 de juny del 2017

Joan M. Girona: "Cal lluitar per evitar la consolidació dels centres gueto".


Interessant article del mestre i psicopedagog Joan M. Girona al voltant de la realitat escolar de Catalunya, de les causes que ens han dut fins a aquest model segregador i les conseqüències socials que se'n deriven.

S’està parlant força a nivell escolar de canvis, d’innovacions, de renovació pedagògica. Benvingut sigui el debat. Però es parla molt poc de la guetització de centres escolars arreu del país.

Quan vaig començar a treballar de mestre, l’any 1973, hi havia aules pont per alumnat gitano. Aleshores hi havia molt poc alumnat estranger de països pobres. Les aules pont estaven pensades per preparar els infants gitanos a fi que poguessin escolaritzar-se a les escoles ordinàries amb la resta de nens i nenes. No cal dir que aquesta fita no s’aconseguia gairebé mai i les aules pont es convertien en veritables aules pou per als que hi havia dins. La preocupació per les famílies en risc de marginació era una preocupació paternalista i caritativa. Existia el Patronato de Suburbios format pel bisbat de Barcelona, el govern civil i la delegació del MEC. El Patronato volia atendre sobretot els gitanos. Es van crear escoles als nuclis de barraques més importants. A Barcelona, per exemple, al Camp de la Bota i a la Perona. Després de la mort del dictador i la restauració de la Generalitat de Catalunya es va intentar revertir una mica la situació: esaparició de les aules pont-pou, creació d’escoles d’Acció Especial, programes de compensatòria… Poc a poc i amb l’objectiu de fer una educació intercultural es van anar escolaritzant, els anys 80 del segle passat, totes les criatures a les escoles properes al seu domicili. Hi havia també presència d’alumnat estranger en situació econòmica precària; l’alumnat gitano ja no era tan protagonista.

La barreja de tothom va encendre les alarmes; el racisme i el classisme es van fer notar. Famílies autòctones procuraven portar els seus fills o filles a escoles públiques o concertades amb poca o nul·la presència d’alumnat diferent a la majoria. Veient que començava un procés de guetització, des del departament d’Ensenyament, els anys 1987-1989, es va enviar una circular a totes les comissions de matriculació –aleshores es feia servir el correu postal– on el Director General d’Innovació, el malaguanyat Ramon Juncosa, signava una recomanació, redactada des del Programa d’Educació Compensatòria. L’objectiu era que cap escola concentrés una proporció d’alumnat gitano o estranger diferent a la composició del seu barri. Excepte a algunes localitats, la recomanació no es va complir.

Però allà on el Programa d’Educació Compensatòria podia intervenir directament sí que es va dur a terme, per exemple a Riu Sec (municipi de Ripollet). Unes 200 criatures gitanes, portugueses la majoria, vivien en rulots o barraques a la llera del riu; es van escolaritzar entre totes les escoles públiques i concertades de Ripollet i Cerdanyola del Vallès. Malgrat l’oposició municipal i les resistències de la inspecció i dels serveis territorials del Vallès, que optaven per escolaritzar-los a part. La decisió del director general va prevaldre. Si es va fer fa 30 anys, ¿per què no es pot fer avui?

Com podem constatar, les recomanacions de finals dels 80 no van tenir èxit, el Departament no es va atrevir tampoc a convertir la recomanació en una instrucció d’obligat compliment. I uns quants centres escolars s’han anat guetitzant. Hem tancat el cercle: des de les escoles o aules pont de finals dels anys 70 del segle XX hem arribat als centres gueto en ple segle XXI. Es va intentar l’escolarització en pla d’igualtat, es va intentar l’educació intercultural i antiracista però no es va acabar de dur a la pràctica. Les ideologies racistes i classistes i els interessos electorals dels governants ho van impedir. La tasca dels mestres i educadors socials del Programa d’Educació Compensatòria, la implantació d’escoles d’Acció Especial amb més recursos… No va ser suficient.
Posem un exemple ben actual. L’escola Alcalde Marcet del barri de Puiggener de Sabadell és un centre guetitzat. S’hi escolaritzen alumnes gitanos i estrangers en situació econòmica precària. El barri de Puiggener no té aquesta exclusiva composició. La resta de famílies escolaritza els seus fills a escoles un xic allunyades. El projecte educatiu de l’escola és dels millors del país. El centre rep visites de persones i entitats interessades en veure la seva aplicació. La dedicació de les mestres del claustre és total. Però la situació de gueto no millora. ¿Per què? Ni les administracions (Departament d’Ensenyament, Ajuntament de Sabadell), ni les associacions (de pares i mares, de veïns…) ni altres professionals de l’ensenyament (mestres, professorat…) diuen res; miren cap a un altre costat. Diria que n’estan contents i contentes: les famílies en risc, escolaritzades a part, deixen tranquil·les la resta. Els governants pensen que així tindran els seus vots, altres famílies o mestres pensen que les seves escoles estaran millor sense segons quin tipus d’alumnat. Són les ideologies, és el racisme i el classisme que impregna una gran part de la població dels nostre país (i de la majoria dels països europeus) el que impulsa aquests comportaments. Uns comportaments que posen en qüestió la necessària cohesió de la societat. Així mantenim els gitanos i altres col·lectius minoritaris invisibilitzats

Si les escoles no són inclusives, no acullen a tot l’alumnat del seu entorn proper, no estarem fent una bona educació, no estarem ajudant totes les persones a sentir-se membres de la societat. No n’hi ha prou amb solucions d’emergència, allargant l’escolarització de primària fins a l’ESO en uns mal anomenats instituts-escola. Els infants quedaran marcats, interioritzaran la seva situació d’exclusió i la majoria de la societat identificarà marginació, pobresa i exclusió amb cultura gitana o estrangera. Un flac favor al futur del país, un procés invers a la cohesió social que tota societat necessita per progressar i millorar la situació vital dels seus membres. Encara, i avui més que mai, hem de continuar reivindicant-ho. És una responsabilitat de tothom.

dimecres, 21 de juny del 2017

El "temazo" del dimecres. Boban Markovic - "Dzumbus Funk".


El passat cap de setmana es va celebrar a Vilanova i La Geltrú un dels festivals musicals més veterans i amb més solera dels que se celebren a Catalunya, el FIMPT (Festival Internacional de Música Popular i Tradicional). Ni més ni menys que la 37a edició del festival!! 

Si quinze anys enrere, l'any 2002, en la 22a edició descobria la banda romanesa Fanfare Ciocarlia i m'enamorava de la música d'arrel balcànica i de les fanfàrries, enguany he tingut l'oportunitat de veure, escoltar i ballar amb un altre artista dels Balcans, en aquest cas l'artista serbi Boban Markovic, acompanyat de la seva orquestra de vents, acordió i percussions.

Una altra nit màgica de música balcànica embriagadora, i per moments frenètica, en un emplaçament perfecte a la vora del mar a Vilanova i La Geltrú.

dimarts, 20 de juny del 2017

Tropece de nuevo con la misma piedra...

4d9f carregat (12/06/2016, plaça Sant Jaume) - Intent 4d9f (Cornellà, 18/06/2017).

























Ha passat un any i sis dies entre aquestes dues fotografies, i sembla que no hagués passat el temps. Potser no aprenem dels errors... Tanmateix, si fa un any a Barcelona el castell (4d9f) quedava en carregat, el passat diumenge a Cornellà no vam ser capaços ni de fer-li l'aleta. 

Nervis? Falta de confiança? Manca de tensió i concentració? Mala tria de peces? Tant se val. Afortunadament estem encara a temps de revertir la situació, tal i com vam fer l'any passat que vam poder acabar descarregant el 4d10fm a la nostra Diada. Els castells, encara que no ens agradi, de tant en tant cauen, i millor ara que al mes d'octubre. 

Personalment, crec que caldran retocs al tronc d'aquesta estructura... I també confio que per Festa Major, d'aquí a 10 dies podrem fer una de les millors diades de la nostra història a aquestes alçades.

dilluns, 19 de juny del 2017

30 anys de l'atemptat d'Hipercor.





















El 19 de juny del 1987, la banda terrorista ETA va col·locar un artefacte explosiu dins d'un cotxe aparcat al pàrking soterrani del centre comercial Hipercor situat a l'avinguda Meridiana de la capital catalana. En l'atemptat van morir 21 persones.

L'objectiu dels terroristes era atacar els interessos empresarials de capital franco-espanyol, i malgrat l'avís telefònic previ a l'explosió, la policia va considerar que es tractava d'una falsa alarma i no van prendre cap mesura preventiva per evitar la massacre.

A partir d'aquell luctuós dia, molts catalans van canviar d'opinió respecte a l'organització terrorista basca, a l'adonar-se que ja no els importava si les víctimes eren innocents o no. La matança indiscriminada de civils ja no semblava un camí raonable o justificable per a l'alliberament nacional del poble basc.

Afortunadament, ETA ha deixat d'existir. Els catalans demostrarem que en el segle 21 es pot arribar a la llibertat nacional per vies pacífiques i democràtiques. Oi?



dissabte, 17 de juny del 2017

Anem a La Patum, volem gresca, volem fum!!





















Dijous de Patum a la Plaça de Sant Pere de Berga. Tos just feia quatre dies que hi era fent castells sota un sol de justícia, i abans-d'ahir, hi entrava després del primer salt de plens per veure tota una ronda d'actuacions de les diferents comparses i en aquest estricte ordre: el Tabal, els Turcs i els Cavallets, Les Maces, les Guites, l'Àliga, els Nans Vells, els gegants, els Nans Nous, i els Plens, i per acabar, fi de festa de ball frenètic amb els Tirabolts. 

El segon Salt de Plens el van haver d'aturar abans del final per un Ple que havia caigut a terra, tot i que no va ser un salt especialment massificat... Feia uns anys que no pujava el dijous de Patum i em va donar la sensació que hi havia menys gent a plaça que en el passat. Vaig poder agafar primer línia a la barana de la rampa... Increïble.

divendres, 16 de juny del 2017

El problema no és (només) la calor.




























Aquest dies les temperatures estan arribant a nivells mai vistos en l'època de l'any que ens trobem. Aquest fet ha coincidit amb el final del curs escolar i han saltat les alarmes pel risc que els nens pateixin algun tipus d'afecció com a conseqüència de les elevades temperatures, com ha passat en aquest institut madrileny

No sóc especialista mèdic en afeccions per altes temperatures, ni conec com afecta al cervell la calor... Ara, em sembla a mi que quan ajuntem la desagradable sensació de calor amb la desagradable sensació d'avorriment i tedi, la cosa s'agreuja, i el cos humà pot patir les conseqüències.

Mirant les fotografies aquí publicades, m'atreveixo a dir que els alumnes que tenen més números de patir un desmai o un cop de calor són els primers, malgrat estar asseguts i a l'ombra...  







dijous, 15 de juny del 2017

Lladres que entreu per Madeira...


- Tranquilo Cristiano que esto la fiscalía te lo afina...

- Presi, como ha conseguido que la prensa no me critique por haber defraudado 15 millones de euros?

- Ay Cristiano... Yo soy la prensa!

- Si capo, jajajaja.

- Ah! Y este año balón de oro de nuevo!

dimecres, 14 de juny del 2017

El "temazo" del dimecres. Los Relámpagos - "Nit de llampecs".


Los Relámpagos va ser un grup instrumental madrileny fundat l'any 1961. El 1965 van editar un àlbum de dues cançons (una per cada cara del disc) on s'incloïa aquesta mena de sardana anomenada "Nit de llampecs", que va tenir molt èxit en l'època. Anys més tard enregistrarien una versió d'una altra sardana, "La Santa Espina". Grans temes instrumentals i una picada d'ullet cap a Catalunya des de Madrid en temps de dictadura. Us imagineu a Sabina cantant un clàssic català avui en dia? Avancem?

dilluns, 12 de juny del 2017

Catalunya, sí que es pot!!

(Foto: Aldia.cat)




























Aquest matí, el secretari tercer de la mesa del Parlament, Joan Josep Nuet, ha anat a declarar davant del TSJC per haver permès la votació de dues resolucions a favor del referèndum. El representant de CsQP (sí o no?) ha declarat davant la jutgessa que ell no és independentista, però sí un demòcrata.

Davant dels centenars de ciutadans que han anat a donar suport a Nuet, amb banderes estelades, republicanes i comunistes, juntament amb els representants del govern de la Generalitat i de diputats al Parlament, Nuet ha fet un al·legat a favor de la unitat dels demòcrates per aconseguir la plena llibertat de la nació catalana.

Llàstima que no tots els companys de partit d'en Nuet tinguin tan clares les coses... O potser les tenen i resulta que no són tan demòcrates com diuen...

diumenge, 11 de juny del 2017

Això va de Democràcia.

Avinguda Maria Cristina de Barcelona. Foto: Vilaweb.


















Avui, mentre un bon grapat de compatriotes es manifestaven a Barcelona a favor del Referèndum del 1-O, els Minyons ens desplaçàvem al cor de Catalunya, a Berga, per fer-hi castells. La capital del Berguedà està a punt de celebrar una nova edició de La Patum, a partir del dimecres vinent, i avui en la jornada dels 4 fuets la colla local ha organitzat una trobada castellera de gran nivell. Comença el compte enrere...

Foto: El País.






















Foto: Pere Janer.

Plaça de Sant Pere de Berga. 3d9f, Capgrossos de Mataró.


divendres, 9 de juny del 2017

El President Puigdemont anuncia la data del Referèndum d'independència: 1 d'octubre!

Els diputats de JxSí, i la CUP, i els membres del govern, en l'acte de l'anunci de la data per al Referèndum (Foto: Ara)
















Qui deia que el suflé independentista es desinflava?? La Vanguàrdia? El Mundo? Els opinadors espanyolistes? Doncs aquí la teniu, la data del Referèndum!

Serà el proper diumenge 1 d'octubre amb la següent pregunta:

"Voleu que Catalunya sigui un estat en forma de República"?



1 O, no tinc por!!!

dijous, 8 de juny del 2017

Tanca la Model.

La Model de Barcelona (Foto: El Periódico).





















La presó Model tanca avui les seves portes com a centre penitenciari després de 113 anys de funcionament, allotjant, reeducant, castigant, torturant, i recloent a milers i milers de presos de tota mena: polítics, violadors, camells i drogadictes, quinquis, xoriços, assassins, etc., etc...

Les parets i els patis de la Model han vist passar a personatges històrics que s'han fet coneguts per motius diversos: Francesc Ferrer i Guàrdia, l'anarquista Salvador Seguí "El noi del sucre", Lluís Companys, Manuel Vázquez Montalván, Jordi Pujol, Salvador Puig i Antich, Juan José Moreno Cuenca "El Vaquilla"...

Una presó que inicialment estava pensada per a acollir a uns 675 presos i que va arribar a encabir-hi fins a 13.000 al final de la Guerra Civil espanyola. Si les parets de La Model parlessin podrien explicar macabres històries de violacions, pallisses, assassinats, malalties, fam, drogues... i també de fugues, intents de fuga, motins, vagues de fam. I a ben segur, algunes històries més de solidaritat, convivència, resiliència, amistat...

dimecres, 7 de juny del 2017

El "temazo" del dimecres. Maitips - "Terra"


Els vallencs Maitips neixen l'any 2001 per fer ballar a la gent a ritme d'ska i lletres combatives. L'any 2008 publiquen el seu primer àlbum, "Així és la vida" que incloïa el tema "Terra". Quatre anys més tard publiquen el seu segon i darrer àlbum sota el títol d'"Inventa el món". Precisament l'any 2012 decideixen fer una aturada indefinida, que van trencar el passat dissabte a la sala Redstar de Valls, on van reunir-se per celebrar el 20è aniversari del Casal Popular La Turba vallenc. Els acompanyaven els alacantins Diluvi i els Insershow amb les seves versions dels temazos punk.

dimarts, 6 de juny del 2017

Coses que no m'agraden de l'escola (així a "bote pronto").

























- No m'agrada obligar els alumnes a cantar per als pares.

- No m'agrada obligar els alumnes a ballar per als pares.

- No m'agrada obligar els alumnes a llegir quan no els ve de gust fer-ho.

- No m'agrada fer àlbums cada final de trimestre durant dies i dies perquè els pares comprovin que els seus fills han "treballat" molt.

- No m'agrada dir als alumnes quins treballs artístics han de fer i com els han de fer.

- No m'agrada obligar a córrer als alumnes si no els agrada córrer.

- No m'agrada obligar els alumnes a callar i seure durant llargues estones.

- No m'agrada explicar coses als alumnes quan sé que no els interessa i els avorreixo.

- No m'agrada cridar als alumnes perquè m'obeeixin.

- No m'agraden els càstigs ni els premis per fer que els alumnes aprenguin.

- No m'agrada que els alumnes facin tan poca activitat física.

- No m'agrada l'homogeneïtzació dels aprenentatges.

- No m'agrada l'homogeneïtzació dels alumnes.

- No m'agrada que es consideri el joc una activitat simplement d'esbarjo.

- No m'agraden els edificis escolars sense vegetació i amb espais reduïts.

- No m'agrada l'obsessió inútil i ineficient per ensenyar (amb calçador) la llengua anglesa cada cop més aviat.

- No m'agrada desatendre els alumnes per no poder donar a l'abast amb tants.

- No m'agrada avaluar amb la mateixa vara de mesurar a dos alumnes pel sol fet que tinguin la mateixa edat.

- No m'agrada que els alumnes es passin tantes hores a l'escola.

- No m'agrada que els alumnes hagin de treballar encara més hores fora de l'escola pels deures.

- No m'agrada que els alumnes comencin tan petits l'educació "formal".

- No m'agrada la pretensió que tots els alumnes aprenguin les mateixes coses, en el mateix moment, i de la mateixa manera.

- No m'agrada que l'escola estigui tan allunyada de la realitat que ens envolta.

- No m'agrada fer de vigilant, policia i jutge en els conflictes entre alumnes.

dilluns, 5 de juny del 2017

Girona de primera!

Celebració a Montilivi al final del partit contra el Saragossa (Foto: Mundo Deportivo).






















Ahir, en la penúltima jornada de la lliga de la segona divisió, el Girona es va assegurar l'ascens matemàtic a l'empatar a res (0-0) en el duel contra el Saragossa, a qui també anava de luxe l'empat per assegurar-se la continuïtat a la categoria de plata. En un partit sense ocasions de gol, ni tant sols amb intencions ofensives, els dos conjunts es van conformar amb deixar passar els minuts pel bé comú.

Amb aquest ascens, el Girona es converteix en el tercer club català a la primera divisió, juntament amb el Barça i l'Espanyol. Mai abans, en els seus gairebé 87 anys d'història, els gironins havien jugat en la màxima categoria.

A partir d'ara, ja tindré a un altre equip a qui animar quan no jugui el Barça.

diumenge, 4 de juny del 2017

Ernesto Valverde arriba a Can Barça.

Ernesto Valverde el dia de la presentació a les instal·lacions del club.

















El passat dijous el FC Barcelona va presentar al nou tècnic del primer equip de futbol que substituirà a Luís Enrique, que ha ocupat la banqueta blaugrana els darrers tres anys. Ernesto Valverde, de 53 anys, ha entrenat a l'Athletic de Bilbao els darrers quatre anys i té una dilatada trajectòria tant com a jugador com d'entrenador. Ha passat per les banquetes de grans equips com el Vila-real, el València, l'Espanyol o l'Olimpiakos grec. Així doncs, d'experiència no li'n falta.

De tarannà tranquil, li agrada el bon joc i el futbol estètic, però també sap utilitzar altres recursos tècnics per optimitzar la qualitat dels seus jugadors. Penso que pot encaixar a la perfecció en un club com el Barça, si som pacients i li fem confiança. Dubto si tindrà prou galons i carisma com per guanyar-se a un vestidor replet de figures mundials i d'egos pels núvols. En part, crec que el Luís Enrique plega una mica cansat d'aquesta lluita diària.

Li desitjo molta sort i molts èxits. Aupa Txingurri!!!

divendres, 2 de juny del 2017

Carles Capdevila, ens deixa un amic dels mestres.

























Aquest matí m'he assabentat de la mort del periodista Carles Capdevila, fundador del diari Ara, als 51 anys a causa d'un càncer colorectal. Ens deixa un dels millors comunicadors que ha donat aquest país, sempre compromès amb un periodisme ètic i professional, i que ha posat la lupa sobre temes tan poc mediàtics com l'educació, la salut, o l'art de viure i conviure... També serà recordat pel seu gran sentit de l'humor i pel seu humor fi, que va explotar en programes com l'APM dels matins de Catalunya Ràdio, el Minoria Absoluta de Rac1 o en un espai a El Club de TV3.  

DEP Carles i gràcies per les paraules!

dijous, 1 de juny del 2017

Avaluació sí, notes no (ni amb número, ni lletra, ni paraula)!!




























Aquest trimestre els alumnes catalans de primària tindran un nou format qualificador (que no avaluador) als seus informes que substituirà les notes numèriques (del 0 al 10) per les qualificacions verbals en forma d'"excel·lent", "notable", "satisfactori", o "no assoliment". Vaja, quin gran canvi... Em pregunto com li diran a la repetició del curs per diversos no assoliments... 

El nou sistema, al cap i a la fi, no suposa un gran canvi en la concepció de l'avaluació dels alumnes, simplement és un canvi estètic de lletres per números. Continuarem qualificant, classificant i comparant els alumnes en funció del que hauran après. I els farem conscients, com fins ara, de com de llestos o rucs són en comparació amb els seus companys.

Diu la Consellera Meritxell Ruíz, que l’avaluació “ha de servir per millorar i saber en quin moment de l’aprenentatge es troben els alumnes i perquè ells mateixos aprenguin dels seus errors”. I em pregunto jo: perquè sàpiguen en quin moment de l'aprenentatge es troben, cal expressar-ho amb una qualificació del tipus "excel·lent", "notable" o "no assimilat"? 

Si un alumne no sap llegir prou bé, o directament no sap llegir, creieu que és necessari fer-li-ho saber amb una qualificació? no serà l'alumne conscient de com de bé o malament llegeix, si entén o no allò que llegeix o si s'entrebanca? No hi serà el mestre cada dia al seu costat per ajudar-lo a progressar i per fer-li veure les seves mancances? Per a què serveix que l'alumne de 6 anys vegi un "no assimilat" en lectura sinó per frustrar-lo i fer-li perdre l'interès? 

Si entenem l'aprenentatge com un procés de llarga durada i de ritmes diversos, l'avaluació comparativa no té cap sentit. Si l'objectiu de l'avaluació és conèixer les mancances, les potencialitats, o els talents dels alumnes, aleshores no crec que que calgui qualificar-ho. Cal avaluar per prendre decisions que ajudin els alumnes a progressar més i millor, i a superar els entrebancs. Però també cal respectar els ritmes d'aprenentatge de cada alumne i no es pot avaluar a tots a partir d'un estàndard que és el que fem actualment. 

Sempre he trobat molt antipedagògic l'homogenització dels infants i dels ensenyaments a les escoles. L'agrupació per edats no té cap sentit, ja que edat fisiològica i ritme d'aprenentatge no sempre van de bracet. I que tothom hagi d'aprendre el mateix i al mateix ritme, és antinatural. Hi ha alumnes que als sis anys són capaços de llegir correctament, i n'hi ha d'altres que en tenen 12 i encara no en saben... Cal que aquests darrers vegin cada any en l'informe acadèmic que "no assimilen" els continguts? Cal que els primers vegin cada anys com d'"excel·lents" són? Al meu entendre no.