"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 31 d’octubre de 2012

El "temazo" del dimecres. Plouen Catximbes - "Les cabres meulen".


Avui plou...en Catximbes! Grup manresà de pop-reggae nascut l'any 2002, poc comercial, però molt original i treballat.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Ensopegada i remuntada a l'actuació de Girona.

2d9fm dels Minyons ahir a Girona.



Ahir a Girona vaig viure sensacions molt diverses a mesura que transcorria l'exhibició de la nostra colla. De la decepció total que suposa tornar a ensopegar amb un castell que comença a semblar maleït i inabastable com el 5d9f, a l'alegria per recuperar-nos del cop físic i moral de la darrera llenya descarregant tot un altre monstre com el 2d9fm. Entre un castell i l'altre vam viure uns instants d'incertesa i frustració molt grans, i molts no volíem ni pensar en haver de marxar de Girona amb la cua entre les cames i amb el cap cot. Afortunadament, vam poder redreçar l'actuació, improvisant algun canvi al tronc del 4d9f, i apostant novament per intentar un castell que aquest any tenim molt ben assajat i que ens el creiem moltíssim, com el 2d9fm.

Com és possible que siguem capaços de descarregar amb tanta solvència el 2d9fm i no passem dels dosos en el 5d9f? Doncs la meva impressió és que encara no tenim un tronc pel 5 amb prou garanties. I si abans pensava que el problema era bàsicament la inexperiència d'alguns dels castellers novells de tronc, ara començo a dubtar d'aquesta excusa. De fet, aquest cop, la part del castell on hi havia més gent nova va ser la que va anar millor el poc temps que va durar el castell. En canvi, a la banda on hi havia la gent més experimentada, no van poder parar el bellugueig en cap moment. I aquest bellugueig s'està convertint en una cosa habitual dels troncs dels Minyons. I si aquest fet no és fatal en castells de la gamma de 8, 8 i mig o 9, sí que passa factura en castells superiors. Ho comprovem amb els darrers intents de castells com el 3d10fm, el 5d9f, o el pd8fm. La millora tècnica en l'estructura del 2 ens ha permès descarregar enguany fins a tres cops el 2d9fm.

Els Minyons fa uns quants anys que excel·lim a nivell de soca. folre i manilles. Som capaços d'enfilar manilles a l'assaig amb quatre gats, i fa molts anys que no se'ns ensorren, ni a l'assaig ni a plaça. Som capaços d'enfilar fins a sisens la gran majoria dels castells a l'assaig i de manera brillant. Fins i tot, comparat amb altres colles del mateix nivell, fàcilment. Però a l'hora de la veritat, quan s'ha d'enfilar tot, la cosa acaba cedint un cop rere l'altre. Té solució aquesta dinàmica negativa? Doncs la cosa està difícil, però jo crec que hi ha alguns elements imprescindibles per capgirar aquesta situació: en primer lloc, potser no n'hi ha prou amb dues o tres proves de castells de set nets a l'assaig, i caldria poder anar introduint a més gent nova amb capacitat de fer castells dels grossos. Això com se soluciona? Ni idea.
Per altra banda, es fa difícil assajar castells de set nets a partir de les 22:00 si la canalla ha d'anar l'endemà a l'escola. Crec que la gent del tronc ha de tenir un plus de dedicació per la dificultat i compromís de la posició que ocupen al castell.

Hem de perdre la por a introduir gent nova als troncs dels castells. En els darrers anys hem comprovat com de bé s'han anat introduint nous castellers al tronc com el Zambrana, el Bru, el Casanovas, l'Oriol Vinyas, el Xavi Jurado, etc. Crec que hi ha gent que té massa por als canvis, quan s'ha demostrat (per necessitat més que no pas per convenciment) que sempre hi ha gent capacitada per donar relleu en posicions de compromís. Cal continuar apostant per la gent nova, super compromesa i super motivada, i que volen assajar més i més. Podria donar uns quants noms de gent que ve a l'assaig, i que amb unes quantes proves podrien demostrar que són aptes per pujar als castells.

Una altra element possible que explicaria els problemes als troncs dels castells, seria la fragilitat d'aquests. Potser ens estem obsessionant amb alleugerir tant els troncs que els debilitem en excés. Cal plantejar si tenim els pisos superiors prou lleugers com per assegurar que els intermitjos i inferiors suportin als de sobre. O això, o falten unes quantes hores de gimnàs a alguns dels castellers del tronc...

Si ens comparem amb les colles que han aconseguit descarregar enguany el 5d9f, totes tres han aconseguit també el 9d8. Més enllà de la dificultat real que tingui aquest castell, el que és evident, és que aquestes colles compten amb 9 castellers, com a mínim, des dels baixos fins als quints, i això garanteix la possibilitat de tenir canvis i recanvis en altres estructures. Si sempre "jugues" amb els mateixos cinc castellers per pis, segur que costarà més trobar recanvis de qualitat.

Una darrera possibilitat de millora pel que fa al nivell tècnic dels troncs, és optar per l'opció entrenament específic amb xarxa. D'aquesta manera, amb menys gent a l'assaig, els castellers de tronc podrien fer moltes més proves amb la qual cosa, segur que es milloraria. Només cal mirar l'exemple del pilar, que en poques temporades es va passar de no veure pràcticament mai pilars superiors al de 5, a veure com més de deu colles aconseguien assolir el de 6 i fins i tot de 7 i de 8. Tot i que a mi, particularment, aquesta opció de l'assaig amb xarxa no m'acaba de fer el pes, ja que els castells perden part de la seva essència. Per sort, encara queda lluny el dia que un grup d'acròbates puguin contractar a un grapat de castellers per fer'ls-hi pinya i superar tots els registres.

Crec que d'aquí a Diada, les cartes estan bastant clares. Veig més factible el 3d10fm que el 5d9f, tot i que aquest darrer no el descartaria, ja que encara tenim tres setmanes per endavant per mirar de polir coses, i per recuperar la confiança de la gent de la colla. I perquè no, si tot va bé, pot ser en tercera ronda! Per allò de l'efecte eufòria...

divendres, 26 d’octubre de 2012

Construïm un nou estat d'Europa.


Vídeo d'Omnium Cultural de la campanya per l'estat propi (la independència, l'emancipació, la separació, ruptura, trencament, divisió, sobiranisme, autodeterminació...). Va que ens queden un parell d'anyets per convèncer als indecisos de les avantatges de ser un país normal i corrent, i no dependre d'Espanya.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Girona ens enamora (als Minyons).


Aquest proper diumenge els Minyons actuem a la Plaça del Vi de Girona, una de les jornades més esperades de la temporada per la majoria dels Minyons, i una plaça talismà en moltes ocasions. Allà vam descarregar el primer 4d9net de la nostra història (i del món casteller des del segle XIX) l'any 1998. També vam descarregar per primera vegada allà el pilar de 8 amb folre i manilles l'any 2008. A banda de fer-hi altres grans castells com el 2d9fm, el 4d9fa carregat, i haver intentat castellassos com el 3d10fm o el 3d8 per sota.

En definitiva, una plaça que ens l'estimem gairebé com si fos nostra i a la que hi anem amb totes les ganes del món i a fer els castells més grans possibles. A més, sempre hem estat molt ben acompanyats pels amfitrions, els Marrecs de Salt, i darrerament també pels Capgrossos de Mataró. Aquesta diada ja s'ha convertit en una cita ineludible per al món casteller i alguns ja l'han batejat com "La gran diada del nord", que res té a veure amb la sèrie de TV3 "Gran nord", crec.

Avui i divendres, els Minyons tenim els dos darrers assaigs per preparar els castells que volem portar a Girona per les Fires de Sant Narcís. Si tot va com esperem, el més probable és que hi portem el 5d9f, el 2d9fm i el 3d9f o el 4d9f. A veure si som capaços de canviar una mica la dinàmica negativa amb el 5d9f, que ens ha quedat en intent en les darreres ocasions que l'hem portat a plaça. Potser ja toca una mica de sort, que sempre va bé quan es proven aquests castells. 

Dissabte farem una prèvia a Terrassa, amb motiu de la festa del local de la colla. La casa Jacint Bosch compleix enguany el seu centenari, i els Minyons fa 25 anys que la vam adquirir. Per aquest motiu s'han organitzat una sèrie d'actes, amb l'actuació castellera del dissabte a la tarda a la Plaça Vella com a acte estrella de la festa. Podeu veure aquí els actes organitzats per aquest dia.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

El "temazo" del dimecres. Al Tall - "Tio Canya"


Al Tall, grup valencià d'arrel tradicional, nascut l'any 1975, han decidit posar fi a la seva carrera musical després de trenta-vuit anys dalt dels escenaris, que es diu aviat... Trenta-vuit anys reivindicant la llengua, la cultura i la història del País Valencià.

All Tall s'ha convertit en un grup de referència dins de l'escena de la música d'arrel tradicional, i han deixat petjada en grups actuals que fusionen la música tradicional amb altres estils com l'ska, el rock, o la rumba, com Obrint Pas, La Gossa Sorda, La Carrau, Ministrils del Raval o Mesclat.

Amb pocs mesos de diferència ens han anunciat que pleguen dues bandes emblemàtiques representants de la música d'arrel tradicional en català: La Companyia Elèctrica Dharma i Al Tall. Una llàstima, però llei de vida. Gràcies per les cançons i per la memòria!

dimarts, 23 d’octubre de 2012

Els clubs de futbol catalans amb les seleccions catalanes.


Els presidents dels principals clubs catalans de futbol van signar dilluns un conveni amb la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes per impulsar l'oficialitat de les seleccions nacionals. Entre els signants cal destacar la presència dels presidents dels dos principals clubs de futbol del país, Barça i Espanyol. Aquest darrer club no s'ha posicionat clarament fins a darrera hora, degut a les reticències d'alguns sectors de la seva massa social i d'aficionats que no els fa cap gràcia això que hi hagi una selecció nacional catalana. Tanmateix, cal recordar que el proper partit de la selecció catalana es jugarà al desembre al nou estadi "perico" a Cornellà-El Prat.

Qui ho ha tingut més clar a l'hora de negar-se a donar suport a la iniciativa, ha estat el president de l'Hospitalet, el senyor Miguel García, falamant fitxatge del partit espanyolista Ciudadanos. Militant on milita, s'entén que no tingui cap interès en que algun dia Catalunya pugui participar en competicions oficials. Estic convençut que a ell l'emociona molt més veure jugar a la "roja". No tinc tan clar que en pensen els socis del seu club... jo si fos soci de l'Hospitalet, dilluns mateix hauria anat a donar-me de baixa.

És un pas valent aquest que han pres els principals clubs de futbol del país en favor de l'oficialitat de les seleccions esportives catalanes. Cal reconèixer el mèrit als dirigents de la Plataforma Proseleccions Catalanes i de la Federació Catalana de Futbol, que han fet possible aquest acord. 

Potser el vell somni de veure competir a les seleccions nacionals catalanes es farà realitat abans del que ens pensàvem. Serà per l'únic camí possible, és a dir, quan ens independitzem. Si ens pensem que els espanyols ens permetran competir com a nació, sent una comunitat autònoma d'Espanya, ho portem clar...

dilluns, 22 d’octubre de 2012

La CUP: els Bildu catalans?

David Fernàndez, candidat per la CUP a Barcelona. Diari Ara.

Us copio l'entrevista al David Fernàndez de la CUP al diari Ara. Aquest periodista i activista social ha donat un pas endavant per encapçalar la candidatura de la CUP al parlament de Catalunya. No el conec gaire encara, per no dir gens, però llegint-lo me n'adono que coincideixo plenament amb el seu discurs, i veient-lo me n'adono que es tracta d'una persona menys interessada en l'estètica que en l'ètica, com em passa a mi.

David Fernàndez: "Prefereixo uns Països Catalans a Europa que a la Unió Europea"

Alternativa "Falta una veu al Parlament, la de les classes populars" Divisió "És banal parlar d'unitat independentista un mes abans del 25-N" Fàctics "Catalunya té un govern i un consell d'administració"

 
Després de debatre-ho molt i d'obtenir més de 100 regidors el 2011, la CUP intentarà fer el salt al Parlament de la mà d'un independent, David Fernàndez (Barcelona, 1974), un periodista que ve de l'activisme social. Abandera un discurs independentista i d'esquerres nítid per fer-se un lloc en una oferta dividida. Té 27.111 avals per intentar-ho.
Què ha portat la CUP a presentar-se, després de declinar-ho el 2010?
El debat de la llibertat política s'ha precipitat, i l'evolució de la crisi. No hi pot haver normalitat amb tres milions de pobres als Països Catalans.
¿No us fa por que la divisió de l'independentisme afavoreixi CiU?
No, falta una veu al Parlament, la de les classes populars, i s'ha de fer sentir. És banal parlar d'unitat un mes abans del 25-N. La CUP representa una altra manera de fer política i la gran àgora està sent el carrer, amb milers de persones votant per la independència i protestant per les retallades. Al carrer és on les coses poden canviar ara que els mercats han pres tanta sobirania als governs.
Però la CUP no va ser a la marxa massiva de l'11-S. Va ser un error?
Hi havia militants de la CUP, i molts participen en l'ANC. Però fa 35 anys que l'esquerra independentista celebra la seva marxa, tenim una pota arreu. A més, l'ANC sembla una rèplica de l'Assemblea de Catalunya, i caldria recordar com va acabar, amb la gran traïció dels líders.
¿ICV i ERC no representen prou bé aquestes classes populars?
No, va doldre quan ERC va dir que "entre el país i l'esquerra, el país". El país i l'esquerra sempre, guanyant o perdent, i no s'hi pot renunciar.
¿Es veu votant amb Artur Mas la convocatòria d'un referèndum?
Em veig votant sí al costat del poble. Serà l'única fracció de segon en què coincidirem amb Mas. Qui s'hi oposa més, tot i el poc soroll, són les elits econòmiques, com sempre. Això em fa dubtar, perquè Catalunya té un govern i un consell d'administració.
¿Assumiu que el referèndum serà a nivell del Principat?
Sí, és la realpolitik . No és com ho voldríem, però l'evolució política ho ha fet així, després de tanta renúncia. La CUP treballa des de la realitat, però defensarem el marc polític i conceptual dels Països Catalans.
Els preocupa quedar fora de la UE?
No gaire. No crec que passi, però, en tot cas, prefereixo uns Països Catalans a Europa que a la UE, ja que els homes de negre són gàngsters amb corbata i l'euro és un projecte neoliberal. Hi ha vida fora de la UE. També som un país mediterrani, no volem viure d'esquena al sud.
Quins són els seus referents?
A voltes cal mirar enrere, a la història cooperativista i a la societat prèvia a la Guerra Civil. A més, Islàndia té un valor simbòlic: no ha pagat el deute, ha jutjat banquers i ha empresonat ministres. No pot ser que Millet, Camps i Matas estiguin al carrer, és un insult quotidià a la democràcia! Miro també a l'Amèrica Llatina, però vull un model propi.
D'on surten els recursos per finançar les polítiques socials?
Amb una altra política fiscal.
No fugiran les grans fortunes?
Ja ho han fet: un 70% d'empreses de l'Íbex-35 operen en paradisos fiscals. Mas ha retallat en total 6.000 milions, i el frau fiscal puja a 16.000 milions. A més, la CUP és l'esquerra austera i eficient, però ens neguem a creure que fer una escola o un hospital o pagar una pensió siguin despeses. Són inversions.
Després de dubtar tant, ¿seria un fracàs no entrar ara al Parlament?
Mai no hi ha fracàs per al que lluita. Seria una experiència més.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

Quan arribarà l'Amaiur català?


Si fa uns dies us mostrava un tall d'una intervenció del representant d'ERC al Congrés dels Diputats de Madrid, avui m'agradaria que prestéssiu atenció a la intervenció del diputat d'Amaiur, Sabino Cuadra, fa un parell o tres de mesos. Amb un parell de collons. Clar que sí! I sense necessitat de lluir corbata i jaqueta per semblar un més dels de la casta política.

Potser el dia que la política es deixi de regir per la imatge, el màrqueting i les paraules buides, les coses canviaran a millor.

Sort a Bildu en les eleccions al País Basc!

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Ídols caiguts. La xacra del dopatge.

Lance Amstrong, un nou ídol caigut

Ja fa un bon grapat d'anys que els aficionats a l'esport de les dues rodes i els pedals ens hem acostumat a desconfiar dels èxits dels esportistes d'aquesta exigent disciplina. Ja a l'època dels Perico Delgado, Stephen Roche, Laurent Fignon, etc., vam començar a descobrir que les grans gestes d'aquests ídols de les carreteres no sempre eren del tot honestes, i que més d'un (sinó tots) recorria a substàncies dopants per destacar per sobre dels altres.

I quan els dirigent de l'UCI (l'Unió Ciclista Internacional) van adonar-se que la cosa se'ls estava escapant de les mans, van decidir posar-s'hi seriosament a controlar als ciclistes per evitar que embrutessin el nom d'aquest esport amb les seves pràctiques il·lícites i deshonestes. D'aquesta manera, han anat caient al llarg dels darrers anys ciclistes de la talla de Riijs, Ullrich, Pantani, Contador, Virenque, Millar, Landis, i un llarg etc.

Malgrat l'increment dels controls i la millora en els sistemes de detecció del dopatge, ens acabem d'assabentar que un dels majors ciclistes de tots els temps, per no dir el millor dels millors, el nordamericà Lance Amstrong, vencedor de set Tours de França, ja retirat de la competició, hauria aconseguit els seus èxits també gràcies a les trampes del dopatge, gràcies a un sistema molt avançat de dopatge que les autoritats no haurien estat capaces de detectar en tots els anys d'èxits del nordamericà. Fins i tot es comenta que Amstrong s'hauria instal·lat a viure a Girona en la seva etapa professional per evitar la pressió en forma de controls de les autoritats esportives franceses, molt més molestes que no pas les espanyoles en la lluita contra el dopatge.

Arribats en aquest punt de descrèdit total d'aquest esport, per les constants notícies de trampes i ídols caiguts, fins i tot hi ha patrocinadors d'equips com el Rabobank han decidit retirar els seus patrocinis per no embrutar la imatge de les seves companyies. I és probable que a aquest ritme de creixement del descrèdit, no quedi ni una empresa que vulgui apostar per relacionar la seva imatge amb la d'un esport tocat de mort. Afortunadament, per molts ciclistes professionals, encara queden algunes empreses russes, o d'antigues repúbliques soviètiques amb menys escrúpols que la resta que encara hi veuen un bon negoci en el fet de patrocinar a un equip ciclista, però si la cosa continua com fins ara, és probable que al final ni els russos més mafiosos tinguin interès en aquest esport.

Crec que l'Uci hauria de fer un replantejament seriós per mirar d'acabar amb aquesta xacra que és el dopatge. S'ha comprovat que l'augment dels controls els darrers anys no ha estat suficient per acabar amb aquesta pràctica entre els corredors. A mesura que sorgeixen noves tècniques de control més avançades, també s'avança en les tècniques de dopatge per fer-les invisibles als ulls dels controladors. Potser caldria doncs, apostar per una altre concepte de competició que faci innecessari assumir els riscos del dopatge. L'exigència física de les grans curses per etapes del calendari ciclista (Tour, Vuelta, Giro...) fan que el dopatge sigui una pràctica gairebé necessària pels corredors. Potser que repensin aquest tipus de competicions i evitin d'aquesta manera que els espectadors no se sentin enganyats i decebuts respecte a aquells a qui aplaudien i admiraven.

dijous, 18 d’octubre de 2012

Joan Tardà, un polític que parla clar.


M'han fet arribar aquest tall d'un discurs del diputat Joan Tardà al Congrés dels Diputats de Madrid. Val la pena escoltar-lo amb atenció per la seva contundència i claredat. Ras i curt, el senyor Tardà explica que a Catalunya no hi ha cap problema amb les llengües, tot i que alguns polítics s'entestin a crear-ne.

Quin filó pels de Polònia aquest home! Des de Madrid ens fotran tot el que podran, però com a mínim tenim una veu que denuncia sense embuts tots els atacs rebuts i que, potser, només potser, sacseja, remou, alguna consciència (ni que sigui dels que es fan dir polítics d'esquerres).


dimecres, 17 d’octubre de 2012

El "temazo" del dimecres. Manowar - "Warriors of the world".




El passat dissabte va tocar a Barcelona una de les bandes Heavy més mítiques i sorolloses de tots els temps, Manowar. Aquesta banda nordamericana nascuda l'any 1979 (com els Minyons) a Nova York, tenen el rècord Guiness de la banda amb el so més potent i també del concert heavy més llarg de la història (5 hores i 10 minuts a Bulgària). A més, han venut més de 9 milions de discos en la seva carrera.

El passat dissabte al concert del Sant Jordi Club, el cantant i líder de la banda va dedicar un discurs de prop de cinc minuts en la nostra llengua al públic present. No sé com ha arribat a aprendre o memoritzar un discurs d'aquesta manera, però a partir d'avui, Manowar ja té un nou fan.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Les pors de l'Alícia (si s'allunyés del seu país de les meravelles).


La botoxmitzada presidenta del PP a Catalunya (dir PP català sona tan estrany...) ha iniciat una campanya per la unitat (dependència) de Catalunya i Espanya que inclou amenaces contínues i vocabulari apocalíptic, per evitar que finalment el poble de Catalunya decideixi separar-se, alliberar-se, independitzar-se, divorciar-se, d'Espanya. En els darrers dies l'hem pogut sentir fent declaracions públiques en que apunta als possibles damnificats i perjudicis varis si Catalunya optés per ser un estat independent:

- els estudiants i titulats universitaris que perdrien l'homologació espanyola dels títols.

- els pagesos que perdrien fins a 310 milions d'euros d'ajuts del PAC (política agrària comuna).


- els pensionistes que no podrien cobrar les pensions.


- els empresaris que veurien boicotejats els seus productes.


- amb dificultar el "rescat" (té collons que ens hagi de rescatar Espanya) a Catalunya per part del govern del PP.


Només falta que amenaci amb marxar... això sí que estaria bé!

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Les set diferències entre Ejpañia i la Gran Bretanya.




- Un estat té un president demòcrata que es diu Camerón, l'altre és més aviat reaccionari i li agradaria que els catalans escoltessin menys a Llach i Raimon i més al Camarón. 

- Un dels estats té un president que no porta barba i sap vocalitzar al parlar, l'altre sí i no.

- La Gran Bretanya accepta negociar la independència dels escocesos sense amenaces i amb diàleg, Ejpañia no en vol saber res de les reclamacions dels catalans i recorre a la Constitució per deixar clar que res es pot tocar, res es pot canviar i que en cas que algú ho intenti, l'exercit està per garantir "la indivisivilidad del país" i etc., etc.

- La Gran Bretanya ha vist com s'independitzaven del regne territoris com Irlanda, Canada, Índia, Hong Kong, Austràlia, Nigèria. Ejpañia també ha perdut un bon grapat de colònies com Uruguai, Filipines, Perú, Mèxic, Guinea Equatorial, Sàhara... i un munt més.

- A la Gran Bretanya tenen un humor intel·ligent i àcid. L'humor espanyol és més aviat caspós, cutre i salsitxero.

- La GB ha parit artistes com els Beatles, els Rolling Stones, Rod Steward, o Queen. Ejpañia ha exportat engendros com el Julio Iglesias, Bisbal, Concha Velasco o Raphael.

- Als anglesos els agrada el turisme de borratxera (les 3S: "sex", "sand" i "sun") i a Ejpañia els encanta rebre turistes anglesos borratxos.

- Als anglesos no els interessa un rave aprendre idiomes. Els espanyols pensen que caldria exterminar totes les llengües "minoritàries" del seu territori i que tothom parlés únicament el castellà.

- A la GB fa molt anys que la "democràcia" és el sistema polític establert. A Ejpañia tot just portem quaranta anys practicant.

- El sistema polític a la GB està bipolaritzat pels partits conservador i laborista. A Ejpañia pel PP i el PSOE. Vaja, aquí no hi ha grans diferències.

- A la GB no tenen equip de futbol del govern. A Ejpañia sí. Està clar quin és, no?

diumenge, 14 d’octubre de 2012

Salts al buit.


Avui, el saltador-paracaigudista austríac Fèlix Baumgartner, ha aconseguit un nou rècord mundial de salt al buit, al saltar des d'una distància aproximada de 39 quilòmetres d'altura, superant també el rècord de velocitat de caiguda amb una punta de 1.173 km/h, superant la barrera del so i convertint-se en el primer humà que ho aconsegueix sense cap ajuda mecànica. I finalment, també ha aconseguit pujar més amunt que ningú amb un globus.

He tingut l'oportunitat de seguir l'espectacle en directe a través de la televisió, i acompanyat per uns quants familiars de les tres generacions que a dia d'avui formen la meva família directa, inclosos uns tiets de França que han vingut a passar uns dies i que marxaran amb el cap com un timbal amb tota la informació que els he donat al voltant dels moviments polítics i socials que s'estan produint. Hem recordat el dia que, suposadament, l'home va arribar a la lluna, i que es va convertir en un dels espectacles televisius més seguits del món en tota la història de la televisió. La retransmissió del salt d'aquesta tarda, amb les imatges del saltador dins de la càpsula, les imatges de la terra des de l'exterior de la nau, i del treball de l'equip de col·laboradors des del centre de control a l'aeroport de Roswell, a Nuevo México, feien pensar que estàvem vivint un esdeveniment únic i històric, tot i que és molt probable que en poc temps, algun altre boig com Baumgartner vulgui superar els rècords d'aquest i tinguem una nova oportunitat de seure davant de la pantalla per quedar impressionats.

Però per impressionant, el que he viscut aquest migdia al barri barceloní de Les Corts en l'actuació castellera de la meva colla, els Minyons. També està relacionat amb els salts i també requereix grans dosis de valentia, però poca gent se n'haurà assabentat, ni omplirà pàgines dels diaris, ni edicions dels telenotícies. Però per a un casteller com jo, que porto més de vint anys en l'"ofici" (no a la manera d'alguns castellers semiprofessionals), el que he viscut avui a la plaça Comas de Les Corts, ha estat realment impressionant.

Veure, més ben dit, viure, ja que jo era a la soca i no he vist res, com se'ns despenjava la canalla (acotxadora i enxaneta) d'un 3d9f, i veure que aquesta mateixa canalla tornava a pujar després a un 2d8f que sí que es descarregava amb tots els ets i uts, és realment emocionant. S'ha d'haver viscut uns quants castells per saber què significa per la canalla despenjar-se tota sola d'un castell, i encara més si es tracta d'un gran castell com és un 3d9f. I quan has vist i fet molts castells, saps que el 2d8f és un dels castells més fràgils i impactants per la canalla, sobretot per l'acotxador i l'enxaneta. És per això que encara em sobta més l'actitud valenta i responsable de l'Isil (acotxadora) i l'Etna (enxaneta), que després d'haver fet un gran salt tot soles des de dalt d'un 3d9f han decidit tornar-hi immediatament amb el 2d8f. Exemplar, brutal, acollonant... He de reconèixer que m'he arribat a emocionar de la valentia i la decisió de les dues germanes. Potser és per la falta de costum a la nostra colla, però pregunteu-vos a vosaltres mateixos si seríeu capaços de fer el que fan tots els nens que pugen als castells i en el cas de patir una caiguda com la que han tingut l'Isil i l'Etna avui.

Entenc que cada nen de la canalla viu el fet de pujar d'una manera determinada, i que la reacció que han tingut avui aquestes dues nenes no té perquè ser la norma entre la resta del grup. Els adults de la colla no podem exigir-los res a la canalla, més enllà d'un compromís, i d'una sinceritat respecte a si realment volen o no pujar als castells. Estic convençut que avui cap tècnic ha hagut de forçar a les nenes perquè tornessin a pujar, i aquest fet fa que m'admiri de la seva valentia i compromís.

L'Isil i l'Etna per aquí al mig entre la canalla dels Minyons.

divendres, 12 d’octubre de 2012

12-O. Manifestació espanyolista a Barcelona.


Com cada 12 d'octubre a Barcelona es concentren un grapat de ciutadans, que viuen a Catalunya i que no, per celebrar amb orgull la seva espanyolitat. Enguany havien convocat una mobilització a la plaça de Catalunya per tal de contrarestar la mobilització independentista del passat dia 11 de setembre, i tot i que havien anunciat que vindrien a Barcelona autocars des de diversos indrets de l'estat espanyol, sembla que al final han quedat lluny del milió, o milió i mig, que van aconseguir convocar els de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana) per la Diada.

Em sembla bé que els nacionalistes espanyols es puguin manifestar, lliurement i democràtica, al centre de Barcelona, igual que ho vam fer els independentistes catalans. No puc amagar que estava molt expectant per la quantitat de gent que serien capaços de mobilitzar els espanyolistes, però vistos els resultats, em quedo molt més tranquil. Tanmateix, també és cert que el fet que els espanyolistes no es mobilitzin de la mateixa manera que els qui volen trencar amb Espanya, és fins a cert punt lògic i comprensible. Ells no han de lluitar per res, ja que tenen el que desitgen. En canvi qui vol la independència ha de demostrar la força de la seva reivindicació per fer-se respectar i que se'l tingui en consideració.

Tot i les xifres absolutes de participants en una i altra convocatòries, els qui desitgem la independència de Catalunya no ens podem enganyar (per molta gent que sortís a manifestar-se) i pensar que això ja està guanyat i que d'aquí dos anys serem independents de carrer. Hi ha un munt de gent que no es manifesta però que quan sent a parlar d'independència, se li torça el gest, i ho relaciona, sovint per influència mediàtica, amb nacionalisme excloent, terrorisme, kale borroka, ruptura, aparheid i coses similars. Així que jo no acabo de veure-ho clar això que diuen les enquestes que més de la meitat dels enquestats votaria a favor de la independència en un hipotètic referèndum. 

Les eleccions del proper 25 de novembre aclariran una mica l'excitat panorama actual. Aleshores sabrem exactament com de "cremats" estan en realitat els catalans amb l'estat espanyol, i quin suport real té l'independentisme a casa nostra. Només demano que els partits que hi concorrin siguin clars a l'hora d'expressar les seves posicions i els seus plans de futur. Esperem que no ens enganyin com de costum ni juguin amb la terminologia per tal de guanyar vots i poder després fer el que els sembli.

dijous, 11 d’octubre de 2012

El ministre Wert amenaça amb espanyolitzar l'ensenyament a Catalunya.

La punxa d'en Jap - Diari El Punt-Avui


Ahir el ministre d'Educació del "movimiento" va fer unes declaracions on deixava ben clara la seva posició, i les seves intencions d'adoctrinament espanyolista dels estudiants catalans. Vaja, més o menys com en els temps de la dictadura, però amb l'empara de la sacrosanta Constitución. L'excusa per a la sobtada decisió del ministre sembla radicar en el suposat adoctrinament proindependentista del sistema educatiu català.

No sé que deu voler dir el senyor ministre amb això d'espanyolitzar l'escola catalana, però coneixent com pensen alguns destacats dirigents del seu partit (com Alejo Vidal Quadras), afins i simpatitzants, em temo que la cosa estaria bastant pròxima a l'escola nacional postfranquista, amb assignatura de "formación del espiritu nazional" inclosa, i capellans fent de professors, crucifixos penjant de les parets, i retrats de Rajoy al despatx de direcció.

Potser al senyor Wert li sobta que a Catalunya els currículums educatius estiguin molt centrats en la llengua i la cultura catalanes. Per què han de conèixer els alumnes catalans els rius i muntanyes de Catalunya amb la de rius i muntanyes que hi ha a la resta d'Ejpañia. I quin interès pot tenir la història de Catalunya amb la de coses interessants que han passat a l'imperi? I per què s'han d'entestar els catalans a mantenir unes tradicions i una cultura si Ejpañia en té moltes més i molt més entretingudes? A qui se li acut intentar fer sobreviure un ball tan avorrit com la sardana havent-hi sevillanes o jotes? Què es això de les bitlles catalanes, si aquí sempre s'ha jugat a "la petanca"?

Ai mare meva... independitzem-nos aviat abans que no ens enviïn els tancs de debò... Per què tots aquests que ara "rajen" no pensaven (deien) totes aquestes coses abans de la manifestació de la darrera Diada nacional? Què potser abans ho fèiem tot bé, i ara ho fem tot malament?

dimecres, 10 d’octubre de 2012

El "temazo" del dimecres. The Beatles - "Love me do".


Han passat cinquanta anys des que els Beatles van publicar el seu primer senzill, "Love me do". Després vindrien un munt més de bones cançons pop-rock que s'han convertit en autèntics himnes per vàries generacions. Els Beatles deuen ser la banda amb més cançons conegudes arreu del món. Fins als menys posats en el tema musical els sonen molts dels temes creats pel grup dels 4 de Liverpool (John Lennon, Paul McKartney, Ringo Star i Gerorge Harrison).

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Aprendre a través de la televisió.

Albert Om entrevistant a Neus Català

Ahir a TV3 ens van oferir un d'aquells documents que s'haurien de fer veure a moltes escoles (des de primària a secundària, fins la universitat) i que podeu veure aquí http://www.tv3.cat/videos/4265970/Neus-Catala si no l'heu vist encara. L'entrevista de l'Albert Om a la Neus Català, presonera del camp d'extermini de Ravensbruck, comunista i republicana, i filla del Priorat, va ser d'aquelles que no et deixen indiferent. Aquesta senyora de 97 anys ha viscut una vida de pel·lícula, de pel·lícula de terror més aviat, ja que va viure en pròpia pell la guerra civil espanyola, la segona guerra mundial i l'horror nazi. I després de tot això encara va haver de sofrir 40 anys de dictadura feixista espanyola des de l'exili francès.

La veritat, és digne d'admirar la capacitat de l'Albert Om per treure temes tan llastimosos sense caure en la morbositat, ni cercar la llàgrima fàcil. A més, la Neus explicava les coses d'una manera, que més que tristor i llàstima, t'entrava ràbia i indignació. Tot i així, a mi se'm va fer difícil no vessar llàgrimes escoltant el testimoni cru de la Neus. Quan l'Albert Om va preguntar a la Neus que quin era el sentiment més fort que li quedava respecte als seus botxins nazis, la Neus no va dubtar, i va dir que la justícia. La justícia que no s'havia aconseguit després de tants anys, ja que solament es va jutjar a uns pocs nazis dels destacats, però no a tots els col·laboradors i tots els protagonistes d'aquella història negra de la (in)humanitat.

L'entrevista va deixar un altre moment gloriós, quan cap al final de la trobada la Neus va deixar clar que si no fos pel seu estat físic, encara estaria "lluitant" per defensar la dignitat dels treballadors, per la llibertat, la pau i la justícia. Va dir que seria una més dels manifestants "Indignats" a la Plaça de Catalunya. I un darrer comentari molt interessant de la Neus, va venir quan l'Om li va preguntar si els comunistes no havien comès també molts errors en el passat, i ella li va espetar que el veritable comunisme encara estava per arribar, que aquells que s'havien fet dir comunistes per arribar al poder, no eren autèntics comunistes...

dissabte, 6 d’octubre de 2012

Salut i peles.


Una mica d'humor per començar bé el cap de setmana. Dels creadors de la sèrie "Els Joves", amb dos dels actors d'aquesta (el punky i l'anarquista). Humor anglès en estat pur. Diuen que l'humor anglès i el català s'assemblen bastant. Hi estic d'acord.

divendres, 5 d’octubre de 2012

regalaran els habitatges finalment?


Font: diari El Punt-Avui.
Algú se'n recorda quan la gent deia allò de "l'habitatge mai baixa. Comprar una casa és la millor de les inversions". Eren èpoques de vaques grasses i de bombolla immobiliària, i es tenia la impressió que el mercat de l'habitatge era quelcom especial i aliè a les oscil·lacions del mercat com passa amb tots els bens i productes que ens puguem imaginar. No hi ha cap be material que estant sotmès a la llei de l'oferta i la demanda es lliuri dels increments i descensos del seu valor en el temps. Amb el tema de l'habitatge ni els propis economistes (ben pocs) van alertar d'aquesta perillosa evidència.

Però molts es van deixar emportar per l'estat d'eufòria col·lectiva que es va generar a principis del nou mil·leni, i es van atrevir a hipotecar-se per quantitats astronòmiques per canviar de casa o per adquirir la primera, convençuts que compraven un valor segur, i fins i tot alguns es van creure que encara podrien fer negoci i tot comprant ara i revenent al cap de poc per més calés, ja que els preus no deixaven de créixer a passes de gegant.

Quants van arribar a comprar un nou habitatge amb hipoteques desorbitades sense ni tan sols haver venut l'habitatge antic? Confiaven que més tard o més d'hora (més aviat més d'hora que tard) vendrien el vell habitatge, i això els hauria de servir per fer front a la "pastarada" que costava el nou. I de cop i volta, la gent va començar a quedar-se sense feina, els bancs van deixar de concedir hipoteques alegrement, i ningú podia comprar habitatges. Així que aquell pis o casa que es pensaven vendre en un tres i no res, no hi havia qui la comprés, i cada any que passava anava perdent més i més valor. I continua perdent. I continuarà, crec.

I a sobre els particulars han de competir amb els bancs, que tenen uns grans estocs d'habitatge que tampoc són capaços de treure's de sobre i han de baixar preus per obtenir liquiditat. No és d'estranyar doncs, que des del segon semestre de l'any 2006, quan els preus de l'habitage van arribar al seu llindar màxim, aquests no hagin parat de baixar fins arribar a una caiguda acumulada d'un 50%, i sense que es prevegui una recuperació dels preus a curt o mitjà termini.

dimecres, 3 d’octubre de 2012

El "temazo" del dimecres. Manu Chao - "Me llaman calle".


Avui torna Manu Chao al Faktoria d'Arts de Terrassa. Aquest cop amb una banda de quatre músics (ell a la guitarra, un altre guitarrista, baix i bateria) per fer el mateix repertori que porta fent els darrers quatre o cinc anys. He pillat entrada perquè tampoc tenia res millor a fer i pel preu que les venen (10 euros), val la pena anar de concert, i mai se sap quines sorpreses ens pot deparar la vetllada. L'última vegada a La Salamandra de l'Hospitalet van aparèixer a última hora el Joan Garriga de La Troba de Kung-Fu i el cantant de Color Humano...

La veritat es que fa dies que em va passar la falera "Manu Chao" i ja vaig saciar tota la il·lusió dels seus directes, quan aquests eren un autèntic vendaval sonor i festiu, amb secció de vents, acordió, teclat, i percussions vàries. Aquells mítics concerts de finals dels noranta al vell Faktoria amb la sala plena a vessar, una calor asfixiants, suors a dojo, i concerts de prop de tres hores. No sé, potser és que m'estic fent gran, però pel meu gust, l'actual Manu comença a repetir-se una mica i ja no porta la festassa que abans duia.

Ara, tot i així, encara li he de reconèixer la fermesa d'uns principis professionals i artístics, que el porten a petites sales d'arreu a preus realment populars. És a dir, per tot el poble. No com d'altres pretesament d'esquerres que no tenen cap inconvenient en fer pagar més de 80 euros per una entrada als seus espectacles.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

José Ignacio Wert: ''el creixement del sentiment independentista'' respon a ''la direcció que ha portat el procés educatiu''.

Tornarem a la escuela Nazional-católica ejpañiola?

En unes recents declaracions, el ministre d'Educació i Cultura ha volgut relacionar l'auge de l'independentisme a casa nostra amb la pràctica docent i el sistema educatiu catalans. O sigui, que som els mestres i professors els culpables que més d'un milió de persones sortissin als carrers de Barcelona a manifestar-se, i que un bon grapat més que no hi van anar vulguin emancipar-se de l'estat espanyol!

En els meus primers sis anys de vida professional al món de la docència, he conegut mestres de tota mena. Catalanoparlants, castellanoparlants, catalans, valencians, espanyols, balears, independentistes, federalistes, unionistes... Mai, a cap escola, he vist una bandera estelada. Com a molt algun mapa geogràfic dels països catalans (o zones de parla catalana). Quina direcció ha dut doncs el procés educatiu? Que hem fet els mestres per convertir a l'alumnat en nous independentistes? Quina part de culpa tenen els currículums escolars?

Està clar que a l'escola es transmeten uns valors d'identificació amb una terra, una cultura i una llengua. I aquesta, a Catalunya, ha de ser i és la catalana. No s'entendria que a Madrid s'ensenyés en català i no es donessin a conèixer tradicions pròpies com la feria de San Isidro, "el chotis", "los barquillos" i l'entrepà de calamars a la romana. D'igual manera, als alumnes catalans se'ls ensenyen cançons tradicionals catalanes, balls populars catalans, tradicions catalanes (els panellets, el caganer, els pastorets...) i en la llengua pròpia de Catalunya, que és el català (tot i que també hi tenen cabuda algunes tradicions espanyoles i anglosaxones quan s'estudia el castellà i l'anglès). Que degut a aquesta educació, els alumnes catalans acabin abraçant la ideologia independentista, ho veig, certament, un xic pretenciós.

És més, sempre he pensat que el sistema educatiu català no ha acabat de resoldre del tot (a Euskadi estan encara pitjor) la divisió social existent entre catalanoparlants i castellanoparlants. El fet que encara hi hagi zones o territoris amb majories socials catalanoparlants o castellanoparlants, es reflexa també en la realitat escolar d'aquestes zones, i per molta immersió lingüística que existeixi, encara hi ha alumnes que acaben la seva escolaritat sense enllaçar quatre frases seguides en català, o del tot aliens a les costums, tradicions i cultura catalanes. I no ens enganyem, el percentatge d'independentistes en aquestes àrees (només cal mirar els resultats electorals barri a barri) és més aviat baix, per no dir insignificant. D'aquesta gent no en diu res el senyor Wert...

Al senyor Wert li podria exposar el meu cas concret per fer-li entendre algunes coses. D'un estudiant que s'ha escolaritzat en escoles castellanoparlants, i que gairebé fins als vint anys encara es creia una Espanya federal i totes aquestes mandangues. Amb el pas dels anys, i l'experiència acumulada, m'he anat adonant que l'únic camí pels catalans per acabar amb la situació d'ofec i maltracte espanyol és la independència. I com jo, cada dia més i més catalans arriben a aquesta conclusió. No pas perquè els mestres de les escoles facin proselitisme independentista, ni perquè s'eduqui des d'una perspectiva catalana. Més aviat per la manca de sensibilitat dels governants espanyols envers Catalunya i per l'espoli continuat que ha dut a milers de catalans a la misèria, i a replantejar-se si això de ser espanyol i català té algun avantatge.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

El PSC-OE no aTura el descens.

Que deu senyalar l'exconsellera Tura? "Tu enfonsaràs el partit"

Les darreres enquestes aparegudes als mitjans de comunicació referides a la intenció de vot dels catalans a les properes eleccions autonòmiques (esperem que siguin les últimes "autonòmiques"), albiren un continuat descens de vots pel partit socialista, que en les darreres convocatòries (52 escons al 99, 42 al 2003, 37 al 2006 i 28 al 2010), no ha deixat de caure, i que a aquest ritme, amb una mica de sort, potser acabarà desapareixent i tot, o absorbit per altres partits com ICV, PP o C's.

Diuen les enquestes que en les properes eleccions el PSCOE pot perdre al voltant de set escons més i quedar-se en la xifra dels 20-21. És possible, doncs, que els socialistes deixin fins i tot de ser la segona força del panorama polític català, a poc que els independentistes es posin d'acord per una vegada a la vida, i vagin units en aquesta cita.

De moment, el seu nou líder, Pere Navarro, ja ha deixat clar que els socialistes no volen la independència i sí un estat federal... jajajajajajajaja. Perdoneu que se m'escapi el riure, però que després de més de trenta anys d'espoli, ingerències i maltractes (cultural, lingüístic, legislatiu, etc.), encara confiïn en el federalisme, és com a mínim, divertit. A Navarro li aniria bé tenir una conversa amb l'expresident Maragall, perquè li expliqui com se les gasten els federalistes espanyols. Tot i que ara el mateix Rubalcaba sembla tenir presa per canviar la situació i fins i tot està disposat a tocar la "Constitución". A buenas horas mangas verdes...

Potser l'elecció de l'actual alcalde de Terrassa, Pere Navarro, com a candidat de les files socialistes per les eleccions del dia 25 de novembre, per una àmplia majoria de vots, 279 pels 89 de l'exconsellera Tura, clarifiqui una mica més quin és realment el tarannà socialista i quin és el pensament majoritari dins del grup socialista. Sembla evident que les tesis més catalanistes, que defensava Tura, no convencen a la majoria dels membres del Consell Nacional socialista. No sé si aquest percentatge es pot traslladar a la massa dels votants socialistes, però si fos així, crec que al voltant d'un 23% d'aquests, deuen estar pensant en canviar el seu vot el dia 25.

Bé, en tot cas, sembla que s'apropa el dia en que al PSCOE només el votaran els socialistes espanyolistes que viuen a Catalunya (que no són pocs), i si es descuiden, ni aquests, ja que probablement perdin algun votant que prefereixi un discurs més clarament compromès amb Espanya com els del PP o C's. No sé que esperen els membres del sector més catalanista del partit a abandonar el vaixell. Ni que sigui per dignitat i/o principis.