"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 29 de març de 2012

Brutal agressió feixista a Manresa.




Aquest vespre, escoltant els comentaris dels comentaristes dels mitjans de comunicació radiofònics al voltant de les manifestacions de la jornada de vaga general, i especialment dels grups de violents antisistema, als que comparen amb grups terroristes organitzats, m'ha entrat una ràbia impressionant al cos, recordant els fets del passat divendres a Manresa, on un grup d'uns 10 o 15 feixistes van apallissar a un jove que volia assistir a un concert en una coneguda sala de la capital del Bages.

Aquests fets, gravíssims i lamentables, es venen repetint amb certa freqüència sense que ningú s'escandalitzi gaire. Si quatre "antisistema" cremen uns contenidors o pinten la façana de les entitats bancàries, ja estem parlant de terroristes i criminals. Si quinze nazis intenten assassinar a un jove d'estètica antifeixista pel simple fet que li agradi un grup musical considerat d'esquerres radical, ningú no posa el crit al cel. Per què no es considera terrorisme les agressions feixistes si tenen un objectiu polític-ideològic clar? O només es tracta de terrorisme quan qui agredeix té conviccions d'esquerres?

Espero que els fills de puta (sé que potser les mares no tenen la culpa, però no trobava un millor qualificatiu) que van atacar al jove manresà siguin detinguts aviat (no crec que li hagi de costar gaire als mossos identificar a algun dels nombrosos agressors si realment eren de la zona i d'estètica nazi. No cal ser espia de la KGB per obtenir alguna declaració incriminatòria) i siguin jutjats com a terroristes feixistes que són.

Potser si algun d'aquests predicadors radiofònics es trobés amb algun escamot de nazis, acabaria considerant als "antisistema" uns entremaliats de pa sucat amb oli.

dimecres, 28 de març de 2012

El "temazo" del dimecres. Las manos de Filippi - "Insurrección popular, huelga general"


Per demà hi ha convocada una vaga general estatal contra la nova reforma laboral del PP. Aquesta vegada he decidit no secundar-la, tot i que aniré a Barcelona a manifestar-me i a expressar la meva ràbia absoluta i la meva indignació amb aquesta reforma, que més que una proposta per crear ocupació, sembla una proposta facilitadora d'acomiadaments. Què volen doncs, incentivar l'ocupació o incentivar l'acomiadament?

Aquesta vegada no faré la vaga per diverses raons: En primer lloc, porto unes cinc jornades de vaga en els darrers tres anys (contra la LEC, contra la política educativa del govern català, contra les retallades...) que no han servit per res en absolut; fer vaga a l'escola no té cap repercussió directa (més enllà del que deixen d'aprendre els alumnes en un dia, és a dir, insignificant). Amb els serveis mínims que ens imposen, tots els alumnes poden acudir a l'escola, així que fer o no fer vaga no implica cap molèstia al sistema. Més aviat un favor, ja que s'estalvien una bona pasta en salaris; a la meva escola, cap dels deu mestres de la plantilla volen fer la vaga. No seré jo el "pardillo" de torn que la faci; cada jornada de vaga tinc més clar que aquesta eina de pressió no té cap repercussió pel que fa als objectius que cerca. O inventem nous mecanismes de pressió, o muntem una vaga indefinida d'una puta vegada; els grans sindicats espanyols em tenen una mica fart. No em representen. Espero que surti aviat un gran sindicat que defensi els interessos dels treballadors catalans  i del nostre país per sobre de tot.

dimarts, 27 de març de 2012

No paren de tocar-me el sou(s).



Avui la Generalitat ha fet públic que em robarà uns 4.500 euros els propers tres anys. Bé, me'ls pren a mi i als més de vint mil docents que van començar en aquest ofici fa menys de sis anys, que no cobraran el primer estadi fins que no hagin acumulat nou anys de docència. Aquesta és la quantitat que em correspondria cobrar a partir del proper curs a l'haver acumulat els primers sis anys de docència, és a dir, el primer estadi docent (sexeni).

Però, esclar, si feu una simple operació matemàtica i multipliqueu 4.500 euros per 20.000, doncs resulta que gràcies als mestres "novells" s'estalviaran uns 90 milions d'euros en els propers sis anys. Uns 15 milions d'euros anuals, que comparats als 16.000 milions que ens roba l'estat espanyol cada any (uns 800 segons els sociolistos), semblen engrunes. Encara us pregunteu com pot ser que m'hagi radicalitzat tant en voler la independència?

Als 4.500 euros que deixaré d'ingressar en els propers tres anys, s'hi han de sumar les retallades de sou consecutives dels darrers anys, (un 5% al 2010, i un altre 5% al 2012), els increments de l'IRPF, i la congelació de nòmines dels darrers anys. Total, que entre pitos i flautes, podríem dir que a l'inici del proper curs, servidor hauré perdut al voltant d'un 25% del poder adquisitiu. Si a aquesta pèrdua de poder adquisitiu hi sumem els augments de preus al consum (IPC), les pujades de tarifes vàries (llum, aigua, gas, gasolina...), resulta que aquests cabrons m'estan empobrint a marxes forçades.

Afortunadament, ja fa uns anys que preveient els problemes actuals vaig decidir no casar-me, no hipotecar-me, no emprendre cap negoci, piratejar tot el que pogués piratejar, i començar a estalviar. Qui sap, potser la cosa encara empitjora més i les retallades salarials actuals (i futures) m'acaben semblant "justes" per tal de mantenir el lloc de feina... Perquè, es ètic queixar-me de l'empobriment actual que pateixo quan hi ha prop de 700.000 persones sense feina al nostre país? Podrien pagar la crisi uns altres i no els mateixos de sempre? Podríem evitar la situació crítica actual si fóssim un país independent?

dilluns, 26 de març de 2012

Mestres (8). Educació 2.0.

El passat dimarts el capítol de la sèrie mestres va ser més aviat avorridot i amb poca substància (si és que la resta n'han tingut gaire de substància) ja que parlaven de la introducció de les noves tecnologies a l'aula. La gran majoria dels entrevistats van coincidir en la importància de fer competents als alumnes en les noves tecnologies i en les grans possibilitats d'aprenentatge que ofereixen. També vam descobrir que la presentadora del Telenotícies de TV3, la Raquel Sans, va ser una alumna aplicada d'una escola "pija" de Barcelona, i que un mestre seu d'anglès havia convidat a tota la classe a passar unes colònies de fi de curs a la seva casa de Cadaqués (impensable avui en dia, per raons diverses. Des de l'estat permanent d'angoixa de la majoria de progenitors per la seguretat dels seus fills, fins a les dificultats per un mestre dels temps actuals per mantenir una segona residència, i encara menys a Cadaqués).

Pel que fa al tema de les noves tecnologies, de moment no em preocupa gaire. Un dels avantatges (un altre) de ser mestre d'Educació Física és el fet que les sessions no s'acostumen a fer a dins de l'aula, a no ser que s'hagi castigat a tot el grup, ja que es prioritza que els infants tinguin experiències motrius. No hi ha res més motivant pels alumnes (com a mínim en l'etapa de primària) que el joc i la possibilitat de moure's. Ni tan sols les pissarres digitals o els ordinadors. Planyo als alumnes que tenen mestres d'Educació Física motivats amb les noves tecnologies i que els fan classes teòriques amb pissarra digital, o amb l'ordinador. Poques experiències motrius tenen els estudiants d'avui en dia, amb la pèrdua del carrer com a espai de joc, com perquè a sobre els fem seure també a la classe d'EF.

Més enllà de l'EF, les noves tecnologies són un element força estimulant i motivador pels alumnes. No és el mateix parlar d'animals, dels rius i muntanyes, o de cultura popular veient una foto d'un llibre de text, que fer-ho amb tots els materials i informació que podem trobar a internet o en documents multimèdia. No és el mateix explicar un castell com el 3d10fm, que veure'n les imatges pel "youtube". Gràcies a les noves tecnologies, és pràcticament impossible quedar-nos sense informació, mentres que els llibres de text tenen una informació acotada i limitada. 

El mestre ja no té l'exclusivitat del coneixement. Ja no tenen sentit les classes magistrals on els estudiants simplement escolten i memoritzen. Ja no es tracta de memoritzar el que diu al llibre o el que explica el mestre per després escopir-ho en un control. Ara cal fer competents els alumnes en la recerca d'informació, i en l'autoaprenentatge. Com deia un mestre al programa, cal que els estudiants es plantegin preguntes, més que no pas donar'ls-hi respostes. Però cal fer-los competents també en l'ús d'aquestes noves tecnologies pel dia de demà, tot i que la gran majoria ja venen apresos de casa en aquest sentit...

Considero que les noves tecnologies també tenen el seu punt fosc. Sense anar més lluny, només cal veure com ha evolucionat la televisió. El que en un principi molts devien veure com una eina educativa de primer ordre, s'ha convertit en tot el contrari. De la mateixa manera, les noves tecnologies poden portar un benefici educatiu, o no. Si han de servir perquè els alumnes desaprenguin a escriure, llegeixin menys literatura i més banalitats, perquè deixin de cercar informació amb una mica de criteri i rigor, en facin un us únicament lúdic, o per aficionar-se a tafanejar a la xarxa, flac favor faran educativament parlant.

De moment, i pel que veig, sembla (en general) que la vessant alienadora de les noves tecnologies s'està imposant a la creadora-formadora, per molt que s'hagi introduït al món educatiu.

diumenge, 25 de març de 2012

Tots som Jaume Bonet.

Aquesta tarda el poble balear està convocat a manifestar-se per defensar la seva llengua dels atacs constants per part dels colonialistes que governen aquest territori (PP), que casualment són els mateixos amb qui aquí a casa nostra, els que ara es volen fer passar per independentistes (CDC), no tenen cap problema a l'hora de pactar i entendre's. Massa contradictori tot plegat com per entendre-ho... 

Un que no hi podrà ser amb tota probabilitat avui a la mani és el Jaume Bonet, un senyor mallorquí, mestre de català jubilat, que va començar una vaga de fam fa prop de 25 dies per protestar i fer públic la discriminació que està patint la llengua catalana a les Illes Balears, amb noves lleis que la marginen tant als mitjans de comunicació públics, com a l'administració pública balear, per posar alguns exemples. En Jaume és un exemple de compromís i lluita, i a ben segur, la seva acció haurà servit per despertar unes quantes consciències dormides, i perquè els carrers de Palma s'omplin aquesta tarda de ciutadans exigint els seus drets lingüístics.

Llàstima que aquí a casa nostra sembla que els governants es girin d'esquena quan succeeixen aquests fets, i continuïn cercant acords i enteses amb els mateixos que pretenen diluir, marginar, i finalment exterminar tot allò que soni a català. Sí, sí, o algú es pensa que l'Alicia Sánchez Camacho, el Vidal Quadras, o el Fernández Diaz pensen gaire diferent que els Bauzá, Camps, Barberá, Fabra i companyia? Quan vegis les barbes de ton veí pelar...

dissabte, 24 de març de 2012

Qui pacta amb el PP és un Botifler.


Aquest cap de setmana els botiflers convergents estan celebrant el seu congrés i s'alcen veus dins del partit amb un marcat discurs sobiranista, si no independentista, que si no fos perquè ja ens els coneixem de sobres, hom pensaria que realment ens estem apropant a l'objectiu desitjat. Però res més lluny de la realitat, ja que és ben notori que als convergents els encanta fer-se passar per patriotes i víctimes de l'estat opressor davant de l'opinió pública, però a l'hora de la veritat es venen per un plat de llenties.

Com s'entén sinó que pactin amb un partit (PP) que posa recursos contra l'estatut(de merda) de Catalunya aprovat en referèndum per la majoria dels catalans(que van votar)? 

Com s'entén que pactin amb un partit (PP) que lluita contra la supremacia del català (llengua pròpia de Catalunya) a les escoles i a la vida pública?

Per què pacten amb un partit (PP) i donen l'alcaldia a personatges amb un discurs xenòfob i intolerant com el Garcia Albiol?

Com poden permetre que un polític caspós i espanyolista com el Duran i Lleida representi els interessos dels catalans a Madrid?

Per què ens van vendre el Concert Econòmic durant la campanya per les eleccions nacionals catalanes si sabien que amb la conjuntura política i econòmica actual, a Madrid se'ls escaparà el riure amb les demandes catalanes?

Si després de 23 anys de govern Pujolista, al poble català no li va quedar clara l'estratègia nacional dels convergents, és que no hem après res de res. Poden passar vint-i-tres anys més i que tot continuï de la mateixa manera. Els uns xuclant del pot a Madrid, i els altres ben contents i tranquils, xuclant de la mamella aquí a casa nostra. I tots contents (excepte els ciutadans sempre enfadats però votant sempre als mateixos), i com diria un amic meu casteller de la colla Joves, xampany i galetes.

divendres, 23 de març de 2012

L'Educació no ha de ser un negoci, però el Departament d'Ensenyament no ho té gaire clar.



En els temps de crisi que corren, és ben normal que molts pares tractin d'estalviar uns calerons de la despesa del menjador escolar dels seus fills, optant per la carmanyola i el menjar fet a casa. Tanmateix, només els pares dels instituts concertats (incomprensible contradicció) poden optar per aquesta via d'estalvi, mentre que els pares d'alumnes d'instituts públics no poden triar degut a la desregulació (una altra contradicció) d'aquest fenomen.

És a dir, una discriminació envers les famílies de l'escola pública i un tracte de favor als de la concertada en tota regla. És a dir, que si hem de continuar mantenint a les empreses de catering subcontractades per la Generalitat (que cobren una pasta per un menjar de merda), que siguin els pares de la pública els que hagin de rascar-se la butxaca. Als de la concertada (ai pobrets, que ja en tenen prou amb les quotes "al·legals" que els cobren), els deixem portar el dinar fet de casa, i així podran continuar pagant les quotes que els cobren i no tindran la temptació de passar als seus fills a la pública. La Generalitat sempre al servei de l'escola concertada que tan bona feina fa i que tants diners estalvia (o no).

¿I si facilitem la vida a totes les famílies, i permetem que les que ho desitgin, puguin deixar als seus fills al menjador de l'escola sense haver de pagar el catering de rigor? Potser hauran de pagar una quota justa per pagar una part del monitoratge i despeses vàries, però si volen portar un entrepà, una carmanyola amb macarrons o quatre peces de fruita, per estalviar uns calerons, cal permetre-ho com als de la concertada.

dijous, 22 de març de 2012

Ara podeu catalanitzar el vostre ordinador.



Ja us podeu descarregar aquí el Catalanitzador per a Windows, un aplicatiu que han hagut de crear un col·lectiu de persones usuàries d'aquest sistema operatiu informàtic, de manera no lucrativa, perquè als caps de Microsoft els importa un rave la llengua catalana. Tant de bo arribi aviat el dia que Microsoft deixi de monopolitzar el món informàtic i deixem de dependre de les decisions d'aquests kapullos.

dimecres, 21 de març de 2012

El "temazo" del dimecres. Toni Beiro - "El petit més gran"


Ahir al vespre el crack argentí del Barça, Lionel Messi, va igualar i batre el record de gols en partit oficial amb el club blaugrana que posseïa el mític Cèsar, davanter gallec del Barça de les cinc copes, des de feia prop de cinquanta anys. Amb solament vint-i-quatre anys el bo de Messi ja ha atrapat i superat la mítica xifra de 232 gols. Brutal.

Ho va aconseguir ahir enfront del Granada (5-3) rubricant l'efemèride de la millor manera, és a dir, amb un nou hat-trick amb gols d'exquisida execució, davant de 63.000 valents que es van apropar al Camp Nou tot i les adverses condicions climatològiques i l'horari intempestiu. Aquesta successió d'inconveniències van possibilitar que un bon amic aconseguís uns carnets i em convidés a veure el partit en directe, i que fos testimoni presencial d'un fet històric del Futbol Club Barcelona i del món del futbol en general. Gràcies!

Crec que a dia d'avui, i amb els anys que encara té pel davant per aconseguir nous èxits esportius, el geni argentí ja pot ser considerat com el millor dels millors. El millor de tots els temps. I hauran de passar molts anys perquè torni a aparèixer un altre com aquest. Tant de bo quan aparegui vesteixi de blaugrana.

dilluns, 19 de març de 2012

Mestres (7). I jo què faig?

Doncs això, i jo què faig? A les facultats ens ensenyen molta teoria al voltant dels estils educatius (permissiu, democràtic, sobreprotector, autoritari...), ens expliquen els pros i els contres de cada un d'aquests, i ens envien al món laboral confiant en el nostre sentit comú i en que ens en sortim gràcies a aquests quatre coneixements teòrics. Després, i al llarg de la vida professional ens trobem amb una gran diversitat d'alumnes de tota mena que no responen de la mateixa manera davant dels nostres mètodes, i aprenem que allò que funciona amb uns, no funciona amb uns altres, o a l'inrevés.

Personalment, visc en una gran contradicció que no puc negar que m'amoïni fins a cert punt. Sóc un mestre convençut de les bondats de l'estil democràtic, antiautoritari i llibertari, però treballo en un sistema que es basa en gran mesura, en l'obediència, la submissió i la competitivitat. Com s'entén doncs que continuï treballant en aquest ofici sense tornar-me boig? He de reconèixer que jugo amb un cert avantatge respecte a molts mestres, ja que sóc mestre especialista d'Educació Física, i aquesta acostuma a ser una (la) assignatura que agrada-interessa-motiva als alumnes (al 99% com a mínim a primària). Això no vol dir que quan hi ha educació física tots es portin molt bé i s'hi esforcin, però costa molt menys convèncer als alumnes perquè estiguin atents i concentrats si es tracta de "jugar" que no pas si els espera una nova sessió d'una hora asseguts a la cadira. Una cosa tinc clara: no vull ser un mestre cridaner ni que espanti als alumnes. Això seria el més senzill, però no seria gens exemplar...

Un altre dels grans avantatges que té ser mestre d'Educació Física, és que no has de forçar als alumnes perquè aprenguin. Així com a matemàtiques, a medi, o a llengua el mestre ha d'estar sempre a sobre, posar controls, deures, etc., a EF podries no fer res i que els alumnes aprenguessin igualment (o més fins i tot) per iniciativa personal (imitant a altres companys, per descoberta pròpia, per repetició...). I on millor que a EF per aprendre procediments, valors, actituds i normes? Hi ha coses que no es poden aprendre dins de les parets de l'aula i menys si t'obliguen a seure i escoltar al mestre la major part del temps. On s'apren a compartir millor que a l'hora d'EF? On s'aprèn a respectar als companys, el material, les instal·lacions millor que a EF? On s'aprèn a superar la frustració, a acceptar la derrota, a saber guanyar i perdre, a esforçar-se, a superar-se, a espavilar-se, a autocontrolar-se, a valorar-se, millor que a EF? On s'aprèn a ser solidari, generós, cooperatiu, company, millor que a EF? Moltes d'aquestes coses s'aprenien abans al carrer. Avui en dia, malauradament, els carrers són pels cotxes, i a les places cada dia s'hi poden fer menys coses, així que a l'escola hem de compensar aquesta mancança.

Deia un mestre en el capítol del darrer dimarts, que l'escola ha d'educar més que ensenyar. Totalment d'acord. Hem d'educar les competències que portin als alumnes a desenvolupar-se plenament i al màxim de les seves possibilitats. No cal repetir-li la mateixa Història cada curs perquè l'acabi oblidant al següent. Si aprèn a llegir i a comprendre, i a cercar informació, quan vulgui tindrà a l'abast tota la Història escrita als llibres (o a internet). Com s'ensenya la iniciativa personal? Com s'ensenya la creativitat? Hi ha competències fonamentals en el desenvolupament personal que no es poden ensenyar. Es poden educar. Es pot influir, motivar, guiar, animar... però no imposar, exigir, quantificar. 

Per què ens entestem a avaluar-los del que els hem ensenyat, i no del que saben (saben fer/poden fer)? Per què han de conèixer els animals i les plantes, i no les estrelles i els aliments? Per què ens passem tretze anys insistint amb l'anglès si surten de l'ESO i no en tenen ni idea? Per què els ensenyem geometria, trigonometria, llatí, biologia, química, física, literatura espanyola, història de l'art, història de la música, morfosintaxi...? i no els ensenyem a cuinar, a planxar, teatre, circ, astronomia, cinema, dansa, fotografia, guitarra, inventiva, escacs...

Un altre tema a debatre són les dificultats per educar a tots els alumnes segons les seves necessitats (atenció a la diversitat). En una classe amb vint-i-cinc o més alumnes això es converteix en una utopia, i el més fàcil és optar per uns mínims generals, i garantir així la mà d'obra del futur per la cadena productiva.

diumenge, 18 de març de 2012

Unitat contra l'unionisme.

Aquest matí m'he despertat amb l'alarmant notícia que el meu servidor del bloc, havia decidit declarar-lo españiol unilateralment afegint el domini .es a l'actual, i neutral, .com que figurava fins a dia d'avui. Mentre esmorzava i em començava a plantejar si abandonar el bloc, anar a cremar les oficines de Google a Barcelona i anar-me'n a la muntanya amb la pistola i el passamuntanyes, han començat a aparèixer per la xarxa informacions molt útils d'altres blocaires i usuaris d'internet per tal de desactivar o anul·lar l'espanyolització del bloc.

Pels que us trobeu en la mateixa situació i voleu fer desaparèixer la marca hispànica de l'adreça del vostre bloc, podeu seguir les instruccions d'aquest blocaire molt espavilat que us ajudaran a desfer-vos-en de l'imposició maquiavèl·lica: el bloc és del Xavier Caballé i podeu clicar aquí http://caballe.cat/wp/com-evitar-la-redireccio-a-bloggercomes/comment-page-1/#comment-26521.

Què seria de nosaltres, els catalans, sense aquestes petites victòries? Us podem pertànyer, però així mai aconseguireu que us estimem, ni que deixem de sentir-nos, simplement, com el que som.

dissabte, 17 de març de 2012

El president Mas independentista (segons Polònia).


Atrevit, irreverent, descarat, àcid, oportú, i si no fos perquè es tracta d'humor, m'atreviria a dir que el gag que van servir-nos el passat dijous per TV3 els del Polònia, recreant l'entevista que la setmana passada el Jordi Évole va gravar amb l'expresident Pujol al seu programa de La Sexta "Salvados", i convertint-la en una espècie d'entrevista futurista amb l'actual president Mas amb trenta anys més a sobre i ja sense obligacions ni responsabilitats de govern, fa sentir més aviat ràbia i impotència als que creiem que això de continuar sota el jou espanyol només pot portar més frustració i patiment.

Esperem que els del Polònia no l'encertin gaire i no arribem al 2042 encara com a Comunitat Autònoma, i amb un govern de dretes per més inri. Mentres no arribi la independència, tanmateix, continuarem somrient (o no) amb els del Polònia.

divendres, 16 de març de 2012

Oficis amb futur...

La Conferència Episcopal Españiola ha volgut aprofitar els temps de crisi en els que vivim per mirar d'atreure nou sacerdots a la secta catòlica, amb l'esquer d'una feina estable i d'un sou fix gens menyspreable. I com que l'església vol demostrar que també és una institució viva i moderna, ha elaborat uns anuncis publicitaris que corren per la xarxa, animant a la població a unir-se als serfs de Déu.

Afortunadament, encara sóc una persona assalariada i no em manca feina, però si no fos el cas i portés una temporada llarga sense treballar, estaria temptat de considerar l'oferta de la CEE. "No està el forn per bolls", ni com per renunciar a feines estables. És cert que aquesta feina té els seus inconvenients (celibat, impossibilitat de tenir parella, haver de dur uniforme, treballar de cara al públic...), però són molts més els avantatges:

- Possibilitat d'ascens (l'ascens al cel quan moris el tens garantit).

- Possibilitat de conèixer molta gent (i amb una mica de sort arribar a relacionar-t'hi molt profundament. Amb els nens que fan la catequesi, amb dones joves molt desorientades que venen a confessar-se...).

- Habitatge gratuït.

- Possibilitat de beure alcohol en hores de servei.

- Estalvi en roba.

- Avantatjosos contactes amb classe política i classes pudents.

- Jornada laboral reduïda.

- Possibilitat de viatjar (sobretot quan el Papa visiti l'estat españiol).

- No haver de témer per res, ja que Déu et protegeix.

- Poder predicar i dir-li a la gent el que es pot i el que no es pot fer...

dijous, 15 de març de 2012

"Ladran luego cabalgamos" o "roban luego recortamos".



Sembla ser que els espanyols s'acaben de donar compte, després de 34 anys, que l'encaix de Catalunya dins de l'estat de les autonomies españiol no havia de resultar fàcil (sobretot pels catalans en aquest cas). Després de més de trenta anys d'espoli, d'anticatalanisme, d'agressions a la llengua i a la cultura, etc., etc., ara es volen fer passar per les víctimes. Per si no n'hi havia prou amb sotmetre'ns i fotre-se'n, ara resultarà que la culpa dels problemes la tenim els catalans... el que faltava per escoltar!

Si als titulars i editorials dels mitjans ultradretans i ultraespanyolistes hi sumem la campanya anticatalana que sorgeix des de dins de les nostres fronteres (PSCOE, PP, C's...), només et queda patalejar i esperar que algun dia els venuts de CIU (Conveniència i Unió amb el PP) deixin de pensar en quotes de poder i interessos partidistes, per enviar a prendre pel cul a Españia i els seus governants feixistes i anticatalans (ara més que mai). I si en el mateix sac hi podem enviar a uns quants botiflers españiolistes xupopters dels que tenim per aquí, millor que millor.

Va home, una consulteta popular ni que sigui de pa sucat amb oli (no vinculant i tal), per fer saber als putos fatxes aquests que pensem realment els catalans dels seus pactes fiscals (almoines) i de l'escanyament continuant al que ens venen sotmetent. I si els del PSCOE volen, poden votar en contra del concert econòmic (total 16.000 milions amunt o avall. O no, que potser acabarà resultant que els catalans encara devem calés a l'estat i tenim superàvit fiscal), fins i tot. Amb una mica de sort, en les properes eleccions autonòmiques desapareixen del mapa.

I als desgraciats aquests que volen tant sí com no que a Catalunya s'ensenyi en castellà per reial decret, espero que la broma de portar als tribunals la immersió lingüística els acabi costant molt cara i a poder ser que els arruïni de per vida. I si es queden a viure entre nosaltres (que confio que no), que hagin de dur als seus fills a l'escola més gueto del barri més xungo de la ciutat més xunga de Catalunya, i veuran quina és l'autèntica realitat del problema lingüístic aquí.

dimecres, 14 de març de 2012

El "temazo" del dimecres. Joan Manel Serrat - "Fa vint anys que tinc vint anys".


Avui vull dedicar aquesta enganxifosa cançó de Joan Manel Serrat al meu germà gran, el Carles, que demà celebrarà els seus primers 40 anys de vida. O el que és el mateix, els segons 20 anys. Val a dir que ell es veu molt més jove que no pas el Serrat a la mateixa edat... Potser és la sang dels Carrillo-Marcet. Per molts anys!

dimarts, 13 de març de 2012

Deficit Físcal: som "jilipolles" els catalans?


Ahir, el Conseller d'Economia Andreu Mas-Colell va fer públiques les dades estimades del dèficit fiscal de Catalunya, que calcula en uns 16.000 milions d'euros anuals. Vaja, milió amunt o avall, crec que els espanyols ens estan robant cada any una quantitat astronòmica de calés que ens anirien molt bé en aquests temps de crisi i de retallades. Per posar alguns exemples de tot el que es podria pagar amb el que Espanya ens roba...

I pensant una mica en mi mateix, estic convençut que sense l'espoli espanyol, la Generalitat no hauria de retallar-me el sou cada any, ni retallar plantilles, ni amuntegar els alumnes en barracots o en escoles sense espai, ni fer-me esperar més d'un any per poder fer una prova mèdica, ni fer-me pagar cada vegada que faig servir una autopista del meu país, ni haver de patir les constants averies i retards dels transports ferroviaris, ni retallar les ajudes a les entitats culturals del país...

Va home va! Obrim els ulls i independitzem-nos d'una vegada!

Siguem solidaris amb tots els catalans que també ho necessiten!

dilluns, 12 de març de 2012

Mestres (6). L'Escola per a tots.


Una de les contradiccions més evidents del sistema educatiu establert es dóna quan parlem de l'atenció de la diversitat. ¿Es pot atendre la diversitat amb un currículum comú imposat per gestors polítics que estan més preocupats en formar mà d'obra que faci funcionar la màquina productiva que no pas en la millora de la societat en general? Pot un mestre atendre la diversitat en una aula amb vint-i-cinc alumnes? Hem d'explotar al màxim les capacitats individuals de cada alumne, o cal que tots passin pel sedàs i aprenguin el que "cal" aprendre? Hem de continuar desaprofitant els talents ocults dels alumnes i exigint-los que aprenguin el que "toca", o podem mirar de desenvolupar al màxim les seves capacitats? Calia que Mozart aprengués idiomes amb el talent innat que tenia per la música? Calia que Albert Einstein fos considerat un mal estudiant amb el talent matemàtic que atresorava? Qui sap quants nous Mozarts o Einsteins estem condemnant al fracàs acadèmic i vital amb l’homogeneïtzació que suposa el nostre sistema educatiu?

Un altre dels grans reptes del sistema és aconseguir que qualsevol persona, sigui quina sigui la seva peculiaritat, pugui ser educada entre iguals (o diferents en aquest cas). L'escola inclusiva és aquella que no margina a cap criatura per qüestió de les seves capacitats/incapacitats (físiques o psíquiques), tot i que la manca de recursos econòmics de la majoria d'escoles ordinàries, provoca que els pares d'alumnes amb dèficits importants (psíquics sobretot) acabin portant als seus fills a escoles especials on rebran una millor i major atenció. Mentre aquest tipus d'escoles continuïn existint, no podrem parlar d'una societat justa i integradora, ja que uns quants continuaran "separats", "apartats", de la resta.

Normalment, són les escoles públiques les que concentren la major part de l'alumnat amb dèficits greus, ja que les escoles privades i/o concertades acostumen a "treure's de sobre" aquests alumnes amb l'excusa de la manca de recursos per atendre'ls. Així, la diversitat dins de les escoles privades/concertades acostuma a ser molt menor que a les públiques. La pública ha d'integrar a tot tipus d'alumnat, fins i tot aquell que rebutja la privada/concertada (immigrants, deficients físics i/o mentals, trastorns de conducta, etc.). Parlant en plata, a una escola pública s'hi pot trobar, fàcilment, alumnes de molts diversos orígens, de classe social diversa, amb cultura i religió diversa, i fins i tot amb capacitats físiques i psíquiques molt diverses. Aquesta heterogeneïtat és més difícil (tot i que no impossible) de trobar en l'escola concertada, i encara menys en la privada. La pública és inclusiva, la privada és selectiva. La concertada està entremig.

Al passat capítol de la sèrie, era curiós comprovar com hi havia alumnes que explicaven que el fet de tenir companys/es amb necessitats educatives especials, feia que el ritme d'aprenentatge general fos més lent (sense adonar-se que estan aprenent a ser millors persones). Això, a les escoles que cerquen el rendiment acadèmic per sobre de qualsevol cosa, seria un gran handicap que prefereixen estalviar-se. És per aquest motiu que trobo totalment injustos els sistemes d'avaluació dels centres que vol endegar el Departament d'Educació, ja que no es té en absolut en compte les dificultats que comporta per un centre "X" atendre la diversitat, si fa no fa, amb els mateixos recursos que qualsevol centre amb una diversitat molt menor.

Si realment aspirem a crear una societat més igualitària i justa, cal començar pels fonaments, i cal que l'educació sigui de la mateixa manera justa i igualitària, sense selecció, ni marginació de cap tipus. Si volem que les persones del futur sàpiguen conviure amb tothom en igualtat de condicions i en harmonia, cal que s'entrenin des de petits entre els murs de l'escola, perquè aprenguin a conviure, a valorar-se i a respectar-se. En canvi, si l'únic que ens interessa és que els nostres fills siguin els millors de la classe perquè tinguin més opcions d'èxit professional, apuntem-los a la privada!


diumenge, 11 de març de 2012

Fins als collons del bonisme i de l'hipocresia de Can Barça.


Enguany sembla evident que el Barça no podrà guanyar novament la lliga de futbol. Els 10 punts d'avantatge que li porta el R. Madrid a manca de tretze jornades per acabar el campionat, semblen una barrera infranquejable per l'equip de Guardiola. El propi tècnic culer ja ha reconegut en declaracions als mitjans de comunicació en roda de premsa que la lliga està impossible. Però el que no queda clar del tot, és si hi diu per la successió d'ajudes arbitrals que està rebent el club blanc o si realment es creu que els 10 punts d'avantatge són fruit del millor joc dels de Mourinho.

El Pep ens ha acostumat aquesta temporada a haver de necessitar traductors i intèrprets per desxifrar el sentit real de les seves declaracions. Un dia et penses que es queixa dels àrbitres i de la federació, i l'altre ho desmenteix tot i assegura que l'únic culpable de tot és el bon joc dels blancs. A qui intenta enganyar amb tanta hipocresia i tant canvi de discurs? Collons, no es pot ser valent d'una vegada i denunciar amb claredat que enguany els arbitres estan afavorint CLARAMENT als madridistes? Que es pensa que no ho veu tothom això? Les coses pel seu nom, COLLONS!!!

El fet de denunciar aquest fet, no ha de voler dir que s'estigui denunciant cap tipus de complot ni conxorxa subterrània per tal que els de la capital tornin a guanyar un títol que se'ls resisteix fa uns quants anys. El que és evident és que aquests 10 punts d'avantatge dels blancs respecte als blaugranes tenen molt a veure amb els errors (ajudes) arbitrals que han afavorit al Madrid, i que de no haver estat per aquest motiu, segurament a dia d'avui el Barça i el Madrid estarien molt més igualats a la classificació o fins i tot amb un cert avantatge culer.

Són massa errors arbitrals enguany com per no queixar-se i pensar malament. Sembla com si les crítiques constants i el descrèdit insistent cap als arbitres del tècnic blanc, dels mitjans de comunicació madridistes (i sovint madrilenys), dels jugadors i de la directiva de l'equip blanc, han aconseguit els seus fruits i actualment no hi ha cap arbitre que s'atreveixi a xiular res en contra d'ells, sobretot si el resultat és ajustat i s'apropa la fi del partit. Ni penals, ni expulsions, ni res de res.

En canvi, als arbitres els costa menys castigar al Barça: no assenyalar penals al seu favor (per molt clars que siguin), o no concedir gols si hi ha el mínim dubte d'un possible fora de joc o d'una falta que només han vist ells. Són tants els exemples aquesta temporada que un acaba pensant que realment, aquest any no toca, que la lliga ja està adjudicada i que res ni ningú pot evitar que se l'emporti el Madrid. I si algú s'atreveix a posar-ho en qüestió, sempre hi haurà algun àrbitre dolent (per no dir una altra cosa) que s'encarregui d'impedir-ho. Potser alguna cosa de certa hi ha quan s'insinua que depenent del govern central de torn, li va millor a un equip o a l'altre... (¿Franco ha vuelto?)

dissabte, 10 de març de 2012

Carta oberta al nou director de Caixa de Terrassa - Unnim - BBVA.


Estimat goril·la feixista,

doni'm més diners, malparit!

Que la llavor del teu ventre fructifiqui les entranyes de la teva dona.

Risto.

PS: I si pot ser, no es carregui tota (la que queda) obra social de l'antiga Unnim, encara més antiga Caixa de Terrassa, i no elimini la pírrica ajuda a la colla dels Minyons, ni deixi sense feina a centenars de terrassencs i/o vallesans, i/o catalans, o espanyols.

PS2: Si ho fa, trigaré menys del que he trigat a escriure aquesta entrada, a treure la meva nòmina i els estalvis del seu banc.

divendres, 9 de març de 2012

Salvador Espriu - Raimon: passen els anys però encara hem de salvar la llengua!


Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

dijous, 8 de març de 2012

Hem guanyat? Hem perdut? El TSJC i la immersió lingüística.


El bilingüisme fa mal?

Fa unes hores, el TSJC ha resolt avalar el model d'immersió català amb "concessions". O sigui, que us deixem que continueu ensenyant als infants interessats en aquest dialecte regional que enriqueix culturalment i lingüística al regne d'Españia, però que sapigueu que les criatures españioles que ho requereixin, tenen el dret a ser escolaritzades en la llengua de l'imperi. A veure si s'enteren aquests catalans que això és Españia i aquí tothom té dret a ser escolaritzat en la llengua que triï. Perdó, té el dret a ser escolaritzat en la llengua de l'imperi, perquè si tria l'àrab, el mandarí, el rus o el wolof, l'enviaran a prendre pel cul, si no és que el deporten directament al seu país d'origen.

Ens trobem davant d'un problema polític-ideològic i no pas lingüístic. Està comprovat empíricament que a Catalunya el domini (i l'us) del castellà és superior al del català, i que un dels pocs àmbits on es pot intentar igualar aquesta diferència és en l'educatiu. Està demostrat que els estudiants catalans acaben la seva escolarització obligatòria sabent les dues llengües (català i castellà), tot i que tretze anys d'escolarització vehiculada en català, no sempre assegura el domini d'aquesta llengua, sobretot entre els estudiants de famílies castellanoparlants o d'altres llengües. Només cal escoltar a molts estudiants de l'ESO parlant el català. Què passaria si el català no fos la llengua vehicular?? Només cal mirar el model educatiu basc que permet tres models d'escolarització (euskera - mixte - castellà), i que genera una societat fragmentada i dividida, a part d'un país que pot acabar perdent la seva llengua pròpia, o relegant-la a l'àmbit domèstic.

Avui ha quedat clar quina era la preocupació real de les famílies que reclamaven l'escolarització dels seus fills en castellà. Després de la sentència del TSJC donant-los la raó en la seva reclamació i obligant a la Generalitat a oferir-los classes particulars en castellà, ara resulta que no es conformen amb que als seus fills se'ls ensenyi en castellà, sinó que volen imposar que a tots els alumnes de Catalunya se'ls ensenyi en aquesta "noble" llengua. Ah caram! Així doncs era això, oi? No volen la llibertat d'elecció lingüística, el que volen és poder imposar la llengua de l'imperi a la resta dels catalans.

Espero que no hi hagi gaires famílies tan imbècils com aquestes que han muntat aquest sarau, i que aquestes, que ara s'han sortit amb la seva, acabin marxant de Catalunya el més aviat possible. Suposo que quan comprovin que amb la seva demanda han aconseguit estigmatitzar als seus fills i marginar-los de la resta, potser es plantejaran la conveniència de marxar cap a Españia, on tots els nens seran igual que els seus, és a dir, españioles.

El bilingüisme d'entrada està molt bé, però ja començo a estar-ne fins als collons d'imposicions. Quan siguem independents proposaré l'anglès com a segona llengua. O el mandarí.

dimecres, 7 de març de 2012

El "temazo" del dimecres. Pau Albalajos - "Utòpics, idealistes, ingenus"


Tot i que ahir vaig escriure que sembla que el jovent (fins als 40) està dormit i resta inactiu davant les injustícies socials i la situació general (sotmetiment a l'estat espanyol, corrupció, crisi econòmica, retallades, atur, escàndols polítics i econòmics, etc.), a València s'ha encès una espurna d'esperança amb les darreres mobilitzacions estudiantils anomenada "Primavera Valenciana", que s'ha extès a d'altres ciutats com Barcelona o Madrid. No sé que més cal perquè sortim tots al carrer a cremar bancs i ETTs, seus de sindicats i patronals, de partits polítics i cambres de comerç... A molts llocs ja s'ha fet (només cal repasar la història) i avui encara s'explica com un èxit de la democràcia... Quan arribarà aquí la revolució necessària? En gran part depèn del jovent. O hem d'esperar que aquesta guerra ens la guanyin el "iaioflautes"?

dimarts, 6 de març de 2012

Presentació de l'Assemblea Nacional Catalana de Terrassa.


Ahir vaig assistir a la presentació pública de l'ANC de Terrassa a la sala gran del Centre Cultural d'Unnim. Tot i que en un principi l'acte s'havia de fer a la sala petita, ja que els organitzadors no preveien una resposta tan àmplia dels terrassencs per la causa (tot i que el Maeso ja ho havia anunciat, i pel fet de ser menor d'edat ningú li va fer cas... potser també per aquest motiu hi havia tan poc jovent a la sala :-) ), finalment l'èxit inesperat va fer que ens traslladessim de sala. Tot i el caos inicial pel desbordament de les previsions d'assistència, la cosa es va poder solventar amb agilitat i l'organització ens va fer moure amb seny i ordre de la sala petita a la gran en pocs minuts.

La veritat, feia patxoca veure la sala gran del Centre Cultural pràcticament plena de simpatitzants independentistes, per escoltar les ponències de la Patrícia Gabantxo, l'Àngels Folch i el Salvador Cardús. Aquest darrer, va realitzar el discurs més llarg i amè de l'acte, i va deixar sentències d'una contundència aclaparant, com per exemple, la de que hi ha qui té por a la frustració que podria deixar en la gent la derrota de l'independència en un hipotètic referèndum, però no s'adona que ja vivim en plena frustració pel fet de no ser-ho (independents), o no poder-ho plantejar com a mínim (un referèndum).

La ponència de la Patricia Gabantxo va estar carregada de dades històriques, injustícies i maltractes varis de l'estat espanyol envers Catalunya, i de referències a polítics i goverrnants, i va saber encendre els ànims del respectable amb algunes mostres de l'anticatalanisme que es respira a Espanya. Va posar èmfasi en la rellevància que té pel país la cultura i la llengua, i els constants atacs que venen de l'estat espanyol en aquestes matèries.

El discurs de l'Àngels Folch no el vaig seguir gaire bé, ja que vaig estar més preocupat d'entretenir a la filla de l'amic Jordi Villena, que d'escoltar a aquesta terrassenca establerta a Sabadell (no diu gaire a favor d'aquesta senyora :-) ). Sé que és una de les caps visibles de l'ANC i el to del seu discurs va anar pujant d'intensitat a mesura que avançava. Va voler animar a la gent a participar i donar suport a aquest projecte, i va mostrar la seva esperança per l'èxit del projecte.

Un dels aspectes que vaig comentar amb l'amic Jordi, va ser l'escassa presència de jovent a l'acte. Crec que vaig tenir al meu costat a les dues persones més joves de tota la sala. A una banda una de 3 i a l'altre una de 15. Vaig calcular un promig d'edat de 50 anys, i la franja d'edat compresa entre els 15 i els 40 era molt minoritària per no dir anecdòtica. Que se'n pot despendre d'aquest evidència? Que al jovent no li interessa la independència? Ni la política? Ni l'ANC? Res? No havent-hi l'excusa del Barça, ni que es tractés d'un acte de cap partit polític, ni res per l'estil, em va sobtar trobar-me amb l'evidència que el jovent ha delegat el seu futur en mans de les generacions que els precedeixen.

Aquest fet em fa pensar que la generació al voltant dels 60 anys (cinc amunt o avall) són els que es van acostumar (per necessitat o per ideologia) a reivindicar, protestar i mobilitzar per la fi de la dictadura, i les generacions posteriors ja no han tingut motius tan evidents pels quals "lluitar". Ens hem (han) acostumat al benestar i a veure al poder sempre als mateixos, per la qual cosa no ens hem preocupat pel futur. "Ells sabran el que és el millor per nosaltres..." Perquè ens havíem de preocupar si ho teníem tot i res no ens faltava? Jo esperava que l'actual crisi, amb l'atur desbordat, els desnonaments, les retallades, etc., podia servir com a despertador de consciències, però ahir vaig comprovar que estava ben equivocat.

Potser la independència no serà la solució, però com a mínim intentem-ho i sortim de dubtes, coi!

dilluns, 5 de març de 2012

Mestres (5). Família i escola.


En el darrer episodi de la sèrie "mestres" de TV3 van tractar el tema de les relacions entre l'escola i les famílies, i dels diversos agents educatius que estan involucrats en la tasca educadora de les criatures. Una de les paraules més repetides al llarg del capítol va ser la de "tribu" per referir-se a tot l'entorn educatiu de la canalla, donant a entendre que educar és una tasca de tota la tribu. Aquesta tribu engloba a la família (pares, mares, avis, tiets, cosins, germans...), als mestres, al personal no docent de l'escola, als mitjans de comunicació (sobretot la tele que és el que més acostumen a seguir les criatures), als veins, l'entrenador d'extraescolars, els monitors dels Casals d'estiu, etc., etc.

Sembla lògic pensar que l'evolució natural de la vida, comporta algunes modificacions i canvis en les formes d'educar dels diferents agents educatius de la tribu. Per exemple, els mestres d'avui en dia no peguen ni maltracten als alumnes com fa uns anys (amb la conseqüent pèrdua d'autoritat). De la mateixa manera, els pares i mares d'avui en dia tampoc maltracten a les criatures com abans, tot i que la violència, física o psicològica, no ha desaparegut del tot de moltes llars familiars. Tanmateix, és evident que les estructures familiars han canviat força respecte a fa uns anys (divorcis, separacions, famílies monoparentals, canvis de pare-mare, nous familiars...), i també han canviat les formes d'educació a la llar, ja que sovint ni el pare ni la mare poden dedicar gaire temps als seus fills degut a la feina, o a les "necessitats" d'oci pròpies, i deleguen aquesta tasca a l'escola o a altres familiars. També ha canviat força l'educació que reben les criatures a través de la tele. Hem passat dels valors de "Heidi" i "Marco" als del "Sálvame", "El diario de Patricia", "Els Simpson" i "Shin Chan" (uns nanos indisciplinats i desobedients força simpàtics).

Al llarg del capítol de Mestres, apareixien un bon grapat de professionals de l'educació que es planyien pel fet que dóna la impressió que moltes famílies no s'interessen prou per l'educació formal (escolar) dels seus fills. Ja sigui per manca d'expectatives, o per expectatives frustrades, sembla com si el que faci o deixi de fer el fill a l'escola no els importi el més mínim. Ni a nivell de rendiment acadèmic com de comportament. Davant d'aquest desinterès parental, poca cosa pot fer l'escola, tot i que posi els màxims esforços possibles.

Un altre dels planys que es repeteixen entre el col·lectiu de mestres és el de sentir-se constantment qüestionats per les famílies (a banda de la mala imatge general que estan transmeten molts mitjans de comunicació i alguns polítics irresponsables). Aquest fet, impensable fa uns anys, s'ha convertit en la cosa més natural del món, i provoca un estat d'inseguretat permanent entre molts mestres, per por d'haver-se d'enfrontar a les crítiques i reclamacions (agressions fins i tot) constants d'alguns familiars molt exigents (amb els mestres sobretot). Una de les conseqüències evidents de l'universalització de l'educació escolar, ha estat el progressiu equilibri de coneixements entre mestres i pares, amb la qual cosa, qualsevol mindundi s'atreveix a qüestionar la feina d'un mestre. Us imagineu fa quaranta anys un pare analfabet que anés a recriminar qualsevol tema al mestre del seu fill?

Avui en dia molts mestres s'ho pensen dues vegades a l'hora d'actuar davant d'una conducta inapropiada o un comportament disruptiu d'un alumne. Ja no es tracta simplement de no tocar a un alumne per no tenir problemes amb la justícia, sinó que has de vigilar la intensitat d'un retret, o el tipus de càstig aplicat, ja que pots tenir problemes grossos si topes amb algun familiar sobreprotector i crèdul en excés amb la seva criatura. Quantes vegades he sentit allò de que "si a mi em castigaven a l'escola, quan arribava a casa el càstig era doble". En canvi, avui en dia si renyes a un nen, el més probable es que a l'endemà tinguis al pare o a la mare a l'escola a recriminar-t'ho, perquè "el meu fill m'ha dit que ell no ha fet res".

Em pregunto si arribarà el dia que es demanarà passar oposicions per fer de pare. Per fer de mestre ja fa molts anys que és necessari.

dissabte, 3 de març de 2012

Les contradiccions del sistema.



En els darrers dies hem pogut seguir als mitjans de comunicació la polèmica oberta pels casos "Eurovegas" i "Rasquera". Per una banda, la possible arribada d'un parc temàtic de l'oci (vici) a Barcelona que podria donar feina a més de 150.000 persones (diuen uns, altres ho neguen), i per altra, la cessió de terrenys de conreu al poble de Rasquera (Tarragona) per a plantar-hi marihuana per a un col·lectiu de fumadors barcelonins.

És curiós comprovar com alguns dels principals defensors de l'idoneïtat i la necessitat d'acollir el principal centre del joc i el vici d'Europa, siguin els primers a criticar el negoci de l'herba a Rasquera. Tot i que a alguns no els importaria haver-se de saltar algunes lleis autonòmiques o estatals per tal d'acollir amb els braços oberts a les màfies de tot el món, a aquests mateixos els sembla detestable i summament perjudicial permetre que uns quants pagesos de Tarragona puguin viure millor gràcies al hobby (que no el negoci) d'un bon grapat de barcelonins.

O sigui, que a alguns no els importa si l'Eurovegas comporta més ludopaties, més explotació sexual, més explotació laboral, més turisme de farra i borratxera, més criminalitat, més merda en definitiva, però no poden permetre que uns quants fumetes de Barcelona donin feina a un bon grapat de pagesos per satisfer les seves necessitats personals que no afecten a ningú més que a ells mateixos. On anirem a parar? Plantar l'herba del dimoni de manera legal!!! Això no es pot "permitir" (com diria el bo de Núñez)!!!

En què quedem? Cal incentivar l'ocupació o no? On posem els límits de lo ètic i lo immoral? En tot aquest tema hi ha molt d'hipocresia i de manipulació. Quan als governants els interessa convèncer a la ciutadania de la idoneïtat o els beneficis d'alguna cosa, s'encarreguen de posar en marxa la maquinària propagandística (mitjans de comunicació, economistes afins, entesos en la matèria, comentaristes que saben de tot, etc.), i quan els interessa convèncer del contrari fan el mateix, però donant la pitjor visió possible de l'assumpte.

Personalment, estic a favor de la plantació de marihuana, i en contra de l'Eurovegas. És molt pitjor la ludopatia, l'explotació sexual, l'explotació laboral, etc., que fumar-se un porro d'herba.

dijous, 1 de març de 2012

L'educació alimentària.

Aquesta piràmide pot canviar en el futur...


Un dels principals maldecaps per moltes famílies és el de l'alimentació dels fills. Es produeixen autèntiques batalles i coaccions diverses per tal d'aconseguir que els fills (infants, púbers, adolescents i fins i tot adults) s'acostumin a menjar de tot, i a les hores oportunes. Hi ha fills que s'acostumen a tot ràpidament i que no donen gaires problemes, però n'hi ha molts que passen autèntiques tortures (físiques i psicològiques) per acabar menjant allò que han decidit els pares.

Malgrat no tenir criatures, crec que molts dels maldecaps per aquest tema podrien evitar-se amb una mica de sentit comú. Els nens han de menjar de tot, però no és imprescindible que mengin tot el que a nosaltres ens agrada. Està clar que no podem fer un menú al gust de cada criatura, però sempre podem triar entre diferents possibilitats la que més els agradi. De llegums n'hi ha de molts tipus, i no cal que mengin llenties si no les suporten. Amb la carn tres quarts del mateix, amb la fruita, amb la verdura, i etc., etc.

Amb el tema dels horaris, hem de tenir en compte que la "gana" no arriba a tothom a la mateixa hora i que cal certa flexibilitat amb els horaris. Quan un nen insisteix que no vol menjar, no cal arribar a l'amenaça per aconseguir que s'introdueixi el menjar a la boca. Ni obligar-lo a seure a taula fins que s'ho hagi acabat tot. Si no té gana en aquell moment, se li guarda el menjar que hi ha fins que en tingui. El fet de menjar es pot viure com un plaer o com un suplici. Crec que hi ha massa criatures que ho viuen de la segona manera.

Un dels errors de moltes famílies és el fet de cedir als desitjos alimenticis dels nens quan ells volen. I tenir l'armari ple de porqueries de les que encanten als nens. Si els donem allò que volen, quan volen, com pretenem que tinguin gana quan arriba l'hora de dinar o sopar? Els adults els hem d'anar acostumant als horaris de la resta, però aquest procés és lent i con cal posar-se com una moto cada vegada que els nens decideixen no menjar quan tocaria.

Recordo quan era petit haver-me quedat alguna vegada a dinar al menjador de l'escola. Afortunadament, jo era un nen amb poques manies, i m'adaptava bastant bé a quasi tot (no suportava les bledes, les faves, el tomàquet, les cols de Brussel·les, el fetge, el peix amb espines...), però aquells que eren més delicats amb el menjar podien passar-ho molt malament. Recordo a algun mestre agafant la cullera o la forquilla del nen i entaforant-la a la boca com si es tractés d'un animal de granja. Se't feia un nus a l'estómac. També recordo que hi havia nens que llençaven el menjar al terra al costat d'algun altre company perquè semblés que ja s'ho havien menjat, o que s'ho posaven a les butxaques per poder sortir al pati i llençar-ho a la brossa.

Crec que la naturalesa humana ens impulsa a menjar. No podem viure sense. Anys enrere es vivia bàsicament com una necessitat, i avui en dia ho hem arribat a convertir en un plaer, a més de la necessitat. Crec que no cal que els infants ho visquin de forma traumàtica, i que hi ha maneres de educar en l'alimentació més humanes i senzilles, sense tants maldecaps. Sense capricis exagerats, però sense coaccions inhumanes. Hi ha un punt mig que cal cercar, tot i que ens pugui semblar que ens estiguin prenent el pel, que no.

A mesura que m'he anat fent gran, he anat incorporant molts aliments que fins fa un temps. mai hauria volgut. Això és degut a que el meu paladar ha anat assimilant i acceptant sabors i gustos que abans no tolerava. El fet que de petits no vulguin alguna cosa, no vol dir que mai mengin aquella cosa. S'ha de deixar que vagin incorporant productes a poc a poc, i de forma natural. Qui m'havia de dir a mi fa un bon grapat d'anys que acabaria adorant el formatge, les cremes de verdures, el peix blau, l'escudella, el gin-tònic... Ara, les cols de Brusel·les, les faves, el fetge, i les bledes, encara no els suporto.