"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 31 de maig de 2012

Cimera (teatralització) pel pacte fiscal, o el concert econòmic, o l'almoina espanyola.



Redacció de "Risto el Rondinaire" a Barcelona.

Ahir van arrencar al teatre del Palau de la Generalitat de Barcelona les funcions del nou espectacle de la companyia Representants polítics del poble de Catalunya sota el títol d'"El pacte fiscal, el concert econòmic, o el que vulgueu amb altres noms... tot són il·lusions". Aquest nou espectacle de la companyia catalana és el segon en la trilogia de "com enganyar al poble sense que es noti", de la que ja van oferir un primer espectacle sota el nom de l'"estatut de Catalunya" amb gran èxit d'audiència els anys 2005 i 2006.

Està previst que aquest nou espectacle estigui en cartellera, com a mínim, fins a finals d'any, tot i que no es descarta que es pugui prorrogar més enllà en el temps en funció de l'interès que susciti entre la ciutadania. Segons fonts properes a la companyia, no es descarta fins i tot que es pugui fer coincidir el final de les representacions d'aquest nou xou amb l'estrena del darrer espectacle de la trilogia, "Som una nació, Autodeterminació pel meu colló", cap a principis del 2014.

Pel que respecta a l'espectacle que s'acaba d'estrenar, la companyia dels Representants polítics del poble de Catalunya ha incorporat a un bon grapat de noves figures de l'escena politico-teatral catalana, on destaquen especialment els papers del nou president de la Generalitat, Artur Mas, el nou secretari general del PSCOE, Pere Navarro, la nova líder popular, Alícia Sánchez Camacho, i d'altres secundaris que també tenen els seus moments de lluïment. Un dels actors que repeteixen, després de les excel·lents crítiques obtingudes en el primer espectacle de la trilogia, és en Josep Antoni Duran i Lleida, que en aquest nou espectacle interpreta el paper de soci més espanyolista del govern de la Generalitat, i gra al cul del President.

De magistrals hem de considerar les actuacions dels dos caps de l'oposició, Pere Navarro i Alícia Sáncehz Camacho, que adopten la figura del negociador tenallat pels seus caps a Madrid, i que han de fer malabarismes dialèctics per no perdre vots aquí i allà, tot i que se suposa que el seu electorat és aquí. O realment els interessa més l'electorat d'allà? Aquesta pregunta queda enlaire al final de la representació, i potser no es resoldrà fins al final de la saga.

Altres actors que intervenen en aquesta tragicomèdia en papers secundaris, donant peu al lluïment dels principals protagonistes, són la resta dels líders dels partits de l'arc parlamentari català: un contingut Oriol Junqueras d'ERC; un vehement Uriel Bertran de SI; un sempre "cohesionador" Joan Herrera d'ICV; el "ciudadano ejpañiol" Alberto Ribera de Ciutadans-Ciudadanos-Citizens; i un "que no sap que vol ser de gran" Jan Laporta del partit de Jan Laporta. Tots plegats ens prometen una temporada de plors i rialles diàries, que a ben segur ens faran oblidar per moments les nostres misèries i desgràcies personals, així com la lamentable situació de crisi on ens han portat.

En definitiva, es tracta d'un espectacle ple d'intrigues, d'acords i de desacords, de negociacions als passadissos, negociacions a la taula d'un restaurant de cinc forquilles, negociacions a hotels de cinc estrelles, negociacions a la llotja dels principals camps de futbol del país, de viatges d'anada i tornada a Madrid, de rodes de premsa per negar-justificar-matisar-contradir-corregir a un altre, d'aproximació i d'allunyament de posicions, i finalment, res de res, s'acabaran les representacions de la mateixa manera que van començar, és a dir, que haurem d'esperar a l'estrena de la tercera part de la trilogia per treure'n l'entrellat.

dimecres, 30 de maig de 2012

El "temazo" del dimecres. Toots and The Maytals - "Funky Kingston"


Avui no em vull queixar de res. N'hi hauria per omplir cent entrades cagant-se en déu i sa mare, però he preferit relaxar-me amb aquest clàssic dels Toots and The Maytals, que vaig poder escoltar en directe el passat dissabte en la versió dels gironins The Gramophone Allstars. Una cançó per ballar, per escoltar i per viatjar a Jamaica amb el pensament.

dimarts, 29 de maig de 2012

Ídols o lladres?

Hi ha coses del nostre sistema jurídic que no acabo d'entendre. En aquest país, si robes al supermercat del barri per poder menjar, pots entrar a la presó al cap de quatre dies, però en canvi, si robes milers, milions d'euros, o estafes grans quantitats al fisc, pots continuar fent una vida normal i corrent (si al luxe i l'opulència en que viu aquesta gent se'ls pot considerar "normal i corrent") sense cap problema. Aquest és el cas d'alguns personatges molt populars, idolatrades fins i tot, ja sigui per les seves qualitats artístiques, esportives, o empresarials, que tot i haver defraudat grans quantitats de calés, tan necessàris en aquests dies per fer front a la crisi econòmica que ens afecta, viuen als seus palaus com si res hagués passat i haguessin fet, i la garjola només la veuen a través de les notícies de la tele o a les sèries policíaques.

Tant de bo, en aquest aspecte ens assembléssim una mica a la justícia nord-americana, que no dubta a engarjolar a estafadors com Bernard Madoff, a qui van caure 150 anys de presó fa un parell d'anys. Em conformaria si a algun dels nostres lladres-estafadors els caigués la meitat de la pena de Madoff.

dilluns, 28 de maig de 2012

Quim "Purito" Rodríguez a 16 segons de la glòria.

Quim Rodríguez, el primer per l'esquerra.


Ahir diumenge va finalitzar un dels Giros d'Itàlia més disputats dels últims anys, amb una etapa contra-rellotge pels carrers de Milà, que va servir perquè el ciclista canadenc Ryder Hesjedal eixugués els 31 segons de desavantatge amb que partia respecte al ciclista de Parets del Vallès, Joaquim "Purito" Rodríguez. Des de l'any 1974 que el Giro no es decidia per un marge de temps tan curt, i desgraciadament, trenta-vuit anys després, un català ha hagut de veure com se li escapava la victòria de les mans en l'última jornada. Després de 21 etapes, i prop de 3.500 quilòmetres recorreguts, la cursa s'ha hagut de decidir en els darrers 30 quilòmetres contra el rellotge. 

El Quim Rodríguez és un ciclista català de 33 anys que en fa onze va debutar com a professional de la mà del director Manolo Saiz a l'equip Once. Tot i que ja tenia experiència en victòries d'etapa a les tres grans rondes per etapes (Giro, Tour i Vuelta), va haver d'esperar fins l'any 2010 perquè un equip rus, el Katusha, apostés per ell com a corredor franquícia i passes de simple gregari esforçat, a destacat cap de files i aspirant a la victòria de les grans rondes. Amb el segons lloc aconseguit ahir a Milà, el "Purito" ha donat la raó a aquells que van apostar per ell.

Malgrat que al Quim, amb els seus 33 anys, li quedin pocs anys en el circuit professional, esperem que encara ens pugui continuar emocionant amb la seva lluita i esforç dalt la bici, i qui sap si serà capaç de treure's l'espineta d'aquest Giro perdut per tan sols 16 segons de desavantatge, tornant a competir-lo l'any vinent, o en alguna de les altres grans proves per etapes que li queden pel davant, com el Tour de França i la Vuelta a Espanya. Ara bé, l'homenatge de tots els catalans se'l mereix de qualsevol de les maneres per haver-nos fet sentir tan orgullosos d'un esportista dels nostres com ell, gregari de luxe a l'ombra durant molts anys, que al final de la seva etapa professional recull els fruits del seu treball i el seu esforç.  

dissabte, 26 de maig de 2012

Punt i seguit al cercle triomfal. El Barça campió de copa.



Ahir a la nit, a la ultrancionalista espanyola i ultraconservadora presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, li devien xiular les orelles intentant escoltar l'himne espanyol a través del televisor i sentint una escridassada amb xiulada general de fons, i a l'escoltar la dedicatòria en forma de càntics que li van retre els aficionats del Barça i del Bilbao a l'uníson al crit d'"Esperanza hija de puta". I per acabar-ho d'arrodonir, enmig de la celebració culer del títol van aparèixer els dos capitans blaugranes, Xavi i Puyol, passejant-se per la gespa de l'estadi Vicente Calderón exhibint una senyera i una ikurriña entrelligades.

Suposo, doncs, que ahir no devia ser un bon dia per a la presidenta de la comunitat madrilenya, així com per a un munt d'espanyols de la mateixa corda que la Espe, unionistes i reaccionaris, que es miressin el partit a través de la tele. Tantes senyeres, estelades i ikurriñes, tants xiulets i crits contra l'himne imposat i contra la monarquia rància, devien fer molt de mal a tots aquells que es pensen que Espanya ha de ser una, gran, i lliure.Llàstima que no li poguéssim veure a la fatxa aquesta la cara de fàstic que devia posar veient i escoltant la retransmissió televisiva de l'esdeveniment, ja que la molt covarda es va esborrar a darrera hora d'assistir a la llotja de l'estadi, al igual que van fer el president del govern, el merengon reconegut Mariano Rajoy, i el principal homenatjat (en tots els sentits) del dia, que dona nom a la copa, el rei Joan Carles I de Bourbon.

Més enllà de la política, que va centrar en gran mesura l'atenció mediàtica de l'esdeveniment, el partit d'ahir va significar un punt i seguit en l'època daurada culer que estem vivint actualment i que es va iniciar fa quatre anys amb l'arribada del Pep Guardiola a la banqueta. Ho demostren els 14 títols de 19 possibles aconseguits, una xifra impensable fa quatre anys i que serà difícil d'igualar en el futur. I en paral·lel a l'extensíssima col·lecció de títols aconseguits, un estil de joc que emociona i que dona sentit a la paraula espectacle. Amb la copa d'ahir, el Pep va rubricar un cicle d'èxits i virtuosisme que serà recordat i valorat en la seva justa mesura amb el pas dels anys. Esperem però, no haver de començar a recordar-lo fins d'aquí a un bon grapat d'anys. Això voldrà dir que els la ratxa d'èxits no s'ha acabat amb l'adéu del Pep i que el seu substitut, el Tito Vilanova, haurà estat capaç de continuar i engrandir aquest cicle triomfal.

Visca el Barça i Visca Catalunya!

dijous, 24 de maig de 2012

La final de copa més polititzada.



Demà es disputa a la capital del regne una nova edició de la final de la copa de Sa Majestat el Rei (àlies Bourbon). Una de les edicions més polititzades i crispades des que el gran dictador va decidir donar poders al sòmines que tenim (ens han imposat) per monarca. Les raons per les quals aquesta edició serà especialment calenta són diverses:

- per una banda, no s'ha d'oblidar que els equips finalistes, Barça i Athlétic de Bilbao, són dos equips provinents de dues nacions sense estat (Catalunya i País Basc) sotmeses a l'estat espanyol, i molts aficionats d'ambdós equips aprofitaran l'ocasió per manifestar els seus sentiments respecte a Espanya.

- d'altra banda, darrerament la casa reial ha estat motiu de polèmica habitual per escàndols diversos. Que si l'estafador de l'Urdangarin, que si el net que es forada el peu d'un tret d'escopeta mentres caçava amb el limitat del seu pare, que si el propi rei caçant elefants a l'Àfrica mentre Espanya s'ensorra, que si apareixen els embolics de faldilles del rei, etc., etc.

- el Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha permès que La Falange organitzi una marxa antiseparatista al cor de Madrid el mateix dia de la final, quan hi haurà milers de catalans i bascos passejant pel carrers de la capital. ¿Són subnormals profunds aquest del tribunal o potser tenen algun interès ocult en que hi hagi altercats?

- només faltava per aparèixer la més fatxa entre els fatxes del PP, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, per demanar que se suspengui el partit en el suposat cas que als aficionats del Barça i del Bilbao se'ls acudeixi xiular l'himne nacional (espanyol, evidentment). Aquesta senyora a qui no li va importar gens que els seus acòlits xiulessin i escridassessin a l'expresident Zapatero el dia de la hispanitat del 2010, ara troba delictiu que els espectadors d'un partit de futbol puguin expressar-se lliurament contra el que vulguin. I mentrestant, les finances de la Comunitat que governa aquesta senyora (per dir-li d'alguna manera) fent aigües per totes bandes, i amagant les dades reals de dèficit per dissimular la desastrosa política econòmica duta a terme.

- i avui ens hem assabentat que la policia encarregada del control el dia del partit té instruccions de prohibir l'entrada a l'estadi de banderes estelades, republicanes, o elefants de qualsevol tipus! Suposo que ara més que mai, els qui encara no tinguessin clar si valia la pena xiular l'himne espanyol, o mofar-se del rei, o qualsevol tipus d'acció reivindicativa, tindran molt més clar que cal fer-ho sigui com sigui. Caldrà afinar l'enginy per evitar els controls i les provocacions, però segur que hi ha mil maneres de donar pel cul als putos fatxes aquests.

dimecres, 23 de maig de 2012

El "temazo" del dimecres. SA - "Ratas"


Dedico aquesta cançó, gravada en directe, de l'any 1995, del grup de Gasteiz SA (grup perseguit i censurat per l'Associació de Víctimes del Terrorisme, pel sol fet de ser bascos, cantar en euskera i odiar a fatxes com ells),  a tots els presentadors, tertulians, i altres feristeles dels mitjans de comunicació, manipuladores, demagogues i mentideres. Com per exemple l'imbècil que ahir a l'entrevista que van fer els de Rac1 a la lider del sindicat d'ensenyament de CCOO, Montserrat Ros, es va atrevir a dir que quan ell era petit havia estat a classe amb 40 companys i que aprenien igual o millor que ara. Quina barra! Podria provar ell d'entrar a una aula d'avui en dia amb 27 alumnes de 23 orígens diferents, que no s'estan quiets ni deu minuts a taula a l'hora de dinar. Com diria aquell "es de ser inútiles"...

Criaturas alienadas, por los tubos
catódicos de sus televisores,
consumen la basura programada
por las cabezas pensantes,
capaces de alterar estados de
ánimo y de opinión, disfrazar las
cosas, no decir lo que son, para que
crean en lo que no creen,
para que seas, como quieren que
seas, ¡tú no debes decidir!
Lobotomía generalizada, todas las
piezas encajan muy bien,
el cerebro ya ni siente ni piensa, no
sabe, no contesta,
el hombre y la mujer, deben vivir,
consumir, procrear, sólo con sus
leyes y con sus reglas,
bienvenido al mundo de las ratas.

Todo debe estar bajo su control,
poder, drogas, alimentos y dinero,
diversión, medicinas y armamento,
nos educan para necesitar políticos
profesionales, y nos quedamos
sentaos en el umbral de la
indiferencia, a cambio nos dan este
mundo de ratas.

¡Ratas! nosotros seremos
serpientes, ¡ratas! serpientes,
serpientes, ¡ratas! hay que
tragarlas de una en una, ¡ratas! de
una en una, en una,
on egin!!! (buen provecho)


 

dimarts, 22 de maig de 2012

Avui Vaga a l'Ensenyament!


Aquest migdia toca defensar l'educació pública al carrer una vegada més, i ja en van sis o set en els darrers quatre o cinc anys. Aniré a Barcelona amb la pancarta casolana que heu vist més amunt, i que és el missatge que m'agradaria que veiessin alguns dels nostres governants, sempre tan predisposats a mantenir aquest sistema dual que beneficia i privilegia a uns pocs i perjudica a una majoria. Ho deixa ben clar el bo de Joan Tardà en aquest discurs, d'escassos cinc minuts de durada, al parlament espanyol, dirigit al ministre d'educació José Ignacio Wert (gràcies Timi per fer-me'l arribar).

Sé que, malauradament, aquesta nova mobilització, amb tota probabilitat, no servirà per tirar enrere les decisions del ministeri ni de la conselleria d'educació, però com deia l'escriptor Manuel de Pedrolo, "cal protestar encara que no serveixi per res". Ja fa uns anys que el sector educatiu venim sofrint agressions una darrera l'altra: retallades de sous, ampliació de ratis d'alumnes per aula, ampliació d'hores lectives dels mestres, destrucció de llocs de treball, reducció de pressupostos, aturada de construccions escolars, reducció de beques, etc., etc.

Crec que valdria la pena que els sindicats convocants de la manifestació d'aquest migdia a Barcelona, que han aconseguit generalitzar la protesta a la resta de l'estat espanyol, exprimissin els cervells per cercar noves estratègies de pressió als que governen i prenen les decisions. No tinc intenció de justificar als mestres que no segueixen aquesta jornada de vaga, però puc entendre a alguns companys que se senten frustrats després d'unes quantes jornades de vaga sense recompensa destacable. Ara bé, crec que l'egoisme, el conformisme i el passotisme són valors cada vegada més estesos en el món educatiu i per extensió en la nostra societat. O a l'inrevés.

 

diumenge, 20 de maig de 2012

Rèplica a l'Epi.


Escric aquestes ratlles contestant l’artícle del company dels Minyons, l’Epi, on es lamentava de l’escassa presència de "no-catalanistes"  dins la nostra colla.

En primer lloc, t’he de dir, amic Epi, que el prefil sociològic de tot col·lectiu no es decideix, sinó que el decideixen les persones que volen formar part d’aquell grup. Si els Minyons l’integren més catalanistes que no-catalanistes es deu, fonamentalment, al fet que hi ha més catalanistes interessats a fer castells que no pas no-catalanistes. També és cert que normalment, són els propis membres de la colla els que aconsegueixen portar a nous membres (amics, coneguts, familiars...) i és lògic pensar que aquests tinguin certes afinitats (ideològiques, nacionals, culturals...).

Per posar un exemple, si jo haig de portar a algun amic o familiar a la colla, el més normal o probable serà que sigui algú del meu entorn, i actualment, aquest està format pel tipus de gent que tu anomenes catalanistes que han nascut en un ambient afavoridor de la seva incorporació a les expressions nacionals de la cultura.

Crec que per fer l’anàlisi sociològic de la colla, cal tenir molt present quina és l’activitat que portem a terme, i on es realitza aquesta activitat. No oblidem que fem castells (expressió cultural cent per cent catalana), i que som una colla del centre de la ciutat (on sociològicament, el 90% de la població és catalana o s’hi ha convertit). Si féssim sevillanes i estiguéssim al barri de Montserrat, els potencials membres segurament serien immigrants espanyols (andalusos o extremenys en la seva majoria). Si analitzes altres grups de cultura popular catalana que estan ubicats en zones perifèriques de la ciutat, te n’adonaràs que la seva composició sociològica és notablement diferent de la dels Minyons (per exemple, els diables de Sant Llorenç, els de La Maurina, Can Boada...)

Tanmateix, els Minyons som una de les entitats de cultura popular del centre de la ciutat on la composició sociològica és més variada. Tenim molts catalans de soca-rel, és cert, però també tenim un bon grapat de xarnegos catalanistes, xarnegos ni catalanistes ni espanyolistes, castellanoparlants, i nouvinguts d’altres països com Marroc, Senegal, Uruguai... Si vols, fixa’t enguany per la Festa Major de Terrassa quan actuïn altres grups de cultura popular del centre de la ciutat, i t’adonaràs que les proporcions de diversitat són molt menors. Els Bastoners, els Capgrossos, els Gegants, l’Esbart, les sardanes, etc., compten amb percentatges residuals de “no-catalans” a les seves files.

Potser no t’hi has fixat gaire, però crec que la diversitat a Minyons, en comparació amb altres col·lectius, no és gens desdenyable. I potser molts dels que tu consideres “catalanistes” s’hi han convertit després d’entrar a la colla. També és possible que sigui més fàcil aguantar molts anys a la colla com més gran és el sentiment nacional, degut al que representen els castells. Tanmateix, et podria anomenar un bon grapat de Minyons d’aquests que tu exemplifiques amb la Cate, és a dir, ¿persones amb cultura familiar espanyola que assumeixen la catalana com a pròpia?: Mai, Tara, Juanan, Machote, Héctor, Iván, Moron, Albert Ortíz, Depor, Gaby, Cèlia, Zambrana, Álvaro, Rafa Marañon, Rafa, Juanito, Jessy, Cristi, Jose Antonio, Sergio, Chochito, Jaime, Lucía, Raquel, Nerea, el dels formatges i les seves filles, Jessica Delgado, Sonia García, Eli, Bilal, Moha, Pape, Txals, Miki, i etc., etc.

És possible que aquells que no tenen cap intenció d’assumir la cultura catalana com a pròpia durin poc temps a la colla. O també pot ser que aguantin un grapat d’anys a la colla malgrat el que representan els castells, per tal de satisfer les seves necessitats (sexuals, socials, de reconeixement...)

dissabte, 19 de maig de 2012

Energúmens als camps de futbol.



El futbol és l'esport més practicat arreu del món, i una autèntica passió (droga) per a milions de persones dels cinc continents que viuen pendents dels seus equips cada cap de setmana, ja sigui assistint als partits als estadis, o a través de la televisió o la ràdio. Personalment, reconec que durant la meva infantesa, jugar a futbol esdevenia una de les millors coses que es podien fer, i en part soc el que soc, degut també a tots els partits que he arribat a jugar (amistosos, competitius, a l'hora del pati, al carrer de casa, al parc, al carrer dels veïns...).

Des que treballo com a mestre d'educació física, he pogut comprovar com s'eduquen els infants a través d'aquest esport, i em sorprenc dia rere dia de la capacitat dels propis alumnes d'autocontrolar-se, respectar-se, ajudar-se, preocupar-se i tenir cura dels altres, i resoldre els conflictes a partir d'un partidet de futbol. És més, és més fàcil que hi hagi conflictes en qualsevol altre activitat dirigida que no pas durant les estones que poden jugar a futbol. Gràcies al futbol els infants aprenen a gestionar la frustració, a saber guanyar i acceptar la derrota, a tenir empatia, esperit de sacrifici, companyerisme, a ser solidaris i no egoistes, etc., etc.

Tots aquests valors tan positius però, queden tapats sovint per culpa de quatre energumens sense ni un dit de front que necessiten desfogar les seves baixes passions amb el futbol, i converteixen aquest magnífic esport en quelcom brut i lleig. Aquest matí he viscut una d'aquelles experiències vergonyants, quan he acompanyat als meus nebots de sis anys a jugar un partit a Rubí, al camp del 25 de Setembre. En primer lloc m'he avergonyit del pare d'un jugador de l'equip dels meus nebots quan ha reclamat de forma ostensible un possible gol a favor dels nostres que l'arbitre no ha concedit. Més tard s'hi han sumat alguns adults seguidors de l'equip local que han començat a fer comentaris provocatius envers nosaltres i que han acabat insultant al nostre entrenador, i dient paraules gruixudes i molt fora de lloc. Suposo que aquest parell o tres d'aficionats energumens no representen ni molt menys al club que ens acollia, però no estaria de més que els responsables del club es preocupessin una mica més per la lamentable imatge que es dona als joves jugadors amb desgraciats com aquests. Potser deixant de vendre alcohol a aquests personatges s'evitarien moltes escenes com les que, malauradament, hem viscut avui.

Planyo als pobres arbitres que es dediquen a xiular partits de categories inferiors per camps com el que avui hem visitat. Haver d'escoltar els crits i les amenaces continues d'uns borratxos maleducats no deu ser gens agradable. És una llàstima que un esport tan bonic com el futbol hagi de conviure amb la xacra d'energumens que no tenen res millor a fer que anar a emborratxar-se, cridar i insultar en partits de nens de sis anys... 

divendres, 18 de maig de 2012

La hipocresia d'alguns artístes.

Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic de Montjuïc
Manu Chao envoltat de fans

Avui, molts diaris digitals destaquen l'espectacular xou d'ahir al vespre a l'estadi olímpic de Montjuïc d'un dels màxims exponents de la música rock&roll de les ultimes dècades, el Bruce Springsteen. Més de cinquanta mil persones van assistir al concert i van gaudir de més de tres hores de música en directe, i de les proclames reivindicatives del principal protagonista de la nit, molt vinculat segons expliquen a les causes solidàries i a les lluites vàries dels més desfavorits com ara els indignats.

No deixa de sorprendre que personatges com el Bruce, que s'omplen la boca de justícia social i solidaritat amb els més desfavorits, no tinguin cap recança a l'hora de fer pagar no menys de 70 euros per entrada als fans o seguidors que volen presenciar els seus espectacles. Com a mínim, em sembla una mica contradictori que s'ompli la boca amb boniques paraules dirigides a gent que mai podrà gaudir dels seus concerts degut a l'elevat preu de les entrades. I no em valen les excuses de les despeses que implica fer una gira com aquesta. Si fem un càlcul ràpid dels ingressos d'un concert com el d'ahir, amb 50.000 espectadors a una mitja de 75 euros (tirant pel baix), surten  3.750.000 euros. Home, entenc que fer girar un espectacle com aquest deu tenir unes despeses importants, però amb els guanys d'un sol concert com el d'ahir, segur que poden pagar mots sous, i encara ha de sobrar una bona pasta. No està gens malament per un artista compromès amb la justícia social...

La veritat és que no conec gaires artistes que prediquin amb l'exemple. Però si n'hi ha un que jo conegui que ho pugui exemplificar, aquest és en Manu Chao. Caurà millor o pitjor. Agradarà més o menys la seva música, el seu posat, o el seu estil de vida, però no crec que se li pugui retreure cap tipus de contradicció entre el seu discurs i la forma com es guanya la vida. En Manu és un dels principals referents de la música mestissa al món, i va impactar mundialment amb la seva banda Mano Negra a principis dels anys 90. És un mite musical al seu país (França) i fins i tot alguns presidents d'aquesta República s'han volgut entrevistar amb ell. Ha venut milions de discos i, segurament, podria viure de rendes la resta de la seva vida. Però en Manu ha preferit escampar el seu art per tot el món, del nord al sud, de l'est a l'oest, fent possible que tothom pogués gaudir dels seus espectacles, a preus raonables, o fins i tot de manera gratuïta en alguns llocs (Llatinoamèrica, Àfrica...). Segur que el Manu podria haver optat per la via còmoda i enriquidora del "showbussines", amb gires per fer calés a l'engròs allà on n'hi ha, i un estil de vida d'estrella del rock com han fet molts altres, però sap que aleshores faria el ridícul si intentés fer-se passar per un indignat més, com va fer ahir el Boss.

dijous, 17 de maig de 2012

Una de bombers.


Bombers fent hores extres a causa de les retallades.

Sembla ser que els problemes mai venen sols, i el departament d'interior de la Generalitat té un nou marró sobre la taula amb el tema bombers. Aquest problema ha sortit a la llum pública, en part "gràcies" a la cremà de més de 3.000 hectàrees (i encara continua) a la zona de Rasquera i el Perelló. En les zones menys poblades de Catalunya, els parcs de bombers no professionals (voluntaris) són més nombrosos que els de bombers professionals (funcionaris), ja que el cost de mantenir tots els parcs professionals seria inassumible (o no) per la Generalitat.

Doncs bé, resulta que enguany la Generalitat ha decidit retallar el pressupost destinat als bombers voluntaris en prop d'un 95%, amb la qual cosa molts bombers voluntaris s'han sentit maltractats i han decidit no donar servei quan se'ls requerís, ja que de fet, tampoc hi estan obligats al ser voluntaris (en aquest bloc d'un bomber voluntari podeu entendre millor quines són les queixes i demandes d'aquest col·lectiu). Això significa que en aquests moments, quan es produeix algun incident en les zones menys poblades, les dotacions que intervenen siguin només de bombers professionals, i el fet que hi hagi pocs parcs professionals i separats per llargues distàncies, provoca que els perills i els riscos per una intervenció tardana siguin majors.
 
Aquest matí, tot escoltant un d'aquests programes radiofònics altaveu dels nostres governants perquè ens convencin que tot el que fan ho fan pel nostre bé, i que no hi ha altra solució a la crisi que retallar i retallar, he pogut escoltar a alguns predicadors escopint dades referides al tema, sense cap rigor periodístic i sense cap coneixement real de la situació. Que si sobren bombers als parcs; que si és un malbaratament que hi hagi parcs per tot arreu; que no cal un edifici de tres plantes per un parc de bombers... vaja, "rajant" sense coneixement de causa, però defensant als caps per damunt de tot.

És possible que l'incendi de Rasquera s'hagués pogut controlar molt abans si els bombers voluntaris propers a la zona haguessin intervingut immediatament. És possible que l'incendi de Rasquera hagi esta provocat, fins i tot pels que protesten per la nova situació dels bombers voluntaris (això és pura imaginació maliciosa). És possible que enguany hi hagi altres incendis al territori català, i que es reprodueixi el problema. Potser seria convenient que els governants, abans d'agafar les tisores i començar a retallar per totes bandes, es paressin a pensar una miqueta els beneficis i els possibles perjudicis d'aquestes retallades, perquè no passin coses com les de l'incendi de Rasquera. 

dimecres, 16 de maig de 2012

El "temazo" del dimecres. Def Con Dos - "Acción mutante"


Una mica en la línia de l'article d'ahir, però bastant més radical, aquest tema del grup madrileny de metal-rap "Def Con Dos", que van incloure en la banda sonora com a tema principal de títol homònim a la pel·lícula de culte d'Àlex de la Iglesia "Acción Mutante", de l'any 1993. Amb els anys aquest director ha perdut frescor, tot i que encara és un cineasta alternatiu.

dimarts, 15 de maig de 2012

Piràmides socials i imatge personal.

Burgesos i obrers fa cent anys - La Torre del Palau
Piràmide social - Carlos Azagra



Aquest cap de setmana de Fira Modernista a Terrassa un bon grapat de conciutadans han sortit a passejar pels carrers del centre de la ciutat disfressats d'època (em pregunto com es disfressarien els terrassencs d'aquí a cent anys si es plantegessin recordar els temps actuals, que podrien batejar com la "Fira de la Crisi de la segona dècada del segle 21"). Alguns d'aquests han optat per caracteritzar-se com a burgesos, ben empolainats i elegants, i uns altres (menys) han decidit reivindicar el paper dels obrers (pobres) amb vestits molt més senzills i econòmics (veure foto d'inici d'article).

És ben notori que des de temps immemorials (bé, potser no tant), els humans han cercat l'ascensió social, el poder (econòmic, polític, social), la submissió, i la lloança, o directament l'enveja, dels que ens envolten. Això ha estat així des que a algú se li va ocórrer inventar el comerç amb diners, i l'acumulació d'aquests al màxim possible, a voltes honradament i legal (les menys), a voltes de la manera més barroera i immoral possible (el més fàcil per incrementar els guanys i les cotes de poder el més ràpid possible).

Un dels principals elements distintius de tot ricatxon que es preui, doncs, és la seva indumentària. No n'hi ha prou amb ser ric i poderós, cal que la resta dels mortals ho sàpiguen i es morin d'enveja. D'altra forma, això de posseir i tenir poder no tindria cap gràcia, més enllà de poder tenir tot allò que es vulgui i poder putejar al personal. És per aquest motiu que al llarg de la història la gent més rica i poderosa s'ha proposat distingir-se de la resta dels mortals amb una imatge personal diferenciada, amb robes cares i elegants, i un culte al cos desmesurat. Per posar alguns exemples: les reialeses, els bisbes, els militars d'alt rang, els banquers, els empresaris, els executius, els advocats, els jutges, etc., etc.

Personalment abomino les diferències de classe, i per extensió abomino les diferències per raó de vestuari. Ja vaig comentar en una entrada anterior que m'havia agradat força l'arribada del partit abertzale Amaiur al parlament espanyol, més enllà de la seva ideologia i programa (que també), pel fet d'aparèixer amb naturalitat vestits com podria vestir qualsevol persona normal i corrent al País Basc, a Espanya o a Hongria. Sense necessitat de disfressar-se com la casta política i les convencions socials (m'hi cago en elles) manen. Es pot ser un bon polític, un bon banquer, o un bon empresari sense haver de vestir d'Armani? No ens ha demostrat la història que els més grans lladres acostumen a ser els més ben vestits (Conde, Urdangarín, Millet, Rato...)? Pot un heavy aspirar a càrrecs de poder tot i vestir amb samarretes de "Helloween" o d'"Iron Maiden"? Potser, quan deixem de valorar i jutjar a la gent per la seva indumentària.

diumenge, 13 de maig de 2012

Intens cap de setmana.



Aquest cap de setmana hem tingut ració doble de castells. A casa nostra, amb motiu de la Fira Modernista, i a Badalona, en plena Festa Major de la ciutat. En ambdós casos, teníem certs temors infundats que es van acabar esvaint. El primer, per si la colla seríem capaços de mobilitzar prou camises per portar els castells que havíem assajat, tenint en compte que tornàvem a actuar sols com l'any passat per la renuncia dels "pastelerus" a participar-hi per segon anys consecutiu. El segon, per si hauríem d'empassar-nos la desagradable presència del xenòfob alcalde badaloní, García Albiol. Afortunadament, cap de les dues possibilitats es van produir, i vam ser un bon grapat de Minyons a la plaça Vella de Terrassa, i ni rastre del popular alcalde al balco de l'ajuntament.

Pel que fa als castells realitzats, a Badalona vam repetir els mateixos castells que la tarda anterior a Terrassa, és a dir, el 3, el 4, i el 2 (amb folre) de 8, amb sengles vanos de 5. La torre molt millor diumenge que dissabte, a l'inrevés que el 3. I el 4 de diumenge més be de mides que el de la tarda anterior, tot i que igual de lent a la pujada. Convé destacar també que enguany hem aconseguit estrenar un nou acotxador, un segon i un quint a castells de vuit, al marge de destacables canvis als troncs dels castells que els rejoveneixen i reparteixen les càrregues de feina dels troncaires.

Així com castellerament parlant, les coses sembla que estan rutllant de manera correcta (tot i que a partir d'ara s'han de veure les possibilitats reals de la colla, quan ens haguem d'enfrontar als castells de nou, i a la resta de castells de la gamma de vuit), vull fer una queixa públic-privada al voltant de les esperes eternes que estem patint els Minyons acabades les actuacions per gaudir dels famosos pica-pica o àpats diversos. Em sembla molt bé que les colles amfitriones vulguin quedar bé i ens ofereixin teca al finalitzar les actuacions, però si això ha d'implicar arribar una hora i mitja més tard del possible a Terrassa, li poden donar pel cul als pica-pica, als bocates o al que sigui. O aconseguim que aquests actes de bona voluntat dels amfitrions siguin immediats acabada l'actuació, o donem la possibilitat als minyons que vulguin marxar immediatament, d'agafar un autocar per tornar a Terrassa.

Al marge d'actuacions i queixes, cal destacar que aquest cap de setmana s'ha celebrat a Terrassa la Xa Fira Modernista, i els Minyons hem participat de manera activa més enllà de l'actuació castellera i del cercavila de dissabte. Hem tingut vermut musical amb Els Grallers del Teler el dissabte al migdia amb un molt bon ambient al pati del local. Avui han vingut uns quants músics dels "Sigelpa" a fer unes canturriades també al pati, i els gegantons modernistes han entrat al pati a fer uns balls. I al bar s'han ofert tan dissabte com diumenge uns menús modernistes amb preus molt populars. Llàstima que pocs minyons hagin participat de tots aquests actes. Vosaltres us ho perdeu!

divendres, 11 de maig de 2012

Xifres que parlen per sí soles.

La punxa d'en Jap. El Punt-Avui.

- 10.000.000.000 milions d'euros es gastarà l'estat per rescatar Bankia de la fallida.

- 7.000 anys necessitarà l'Ajuntament de Pioz (Guadalajara) per pagar el deute acumulat.

- 3.000.000.000 milions d'euros vol estalviar el Ministre d'Educació, Cultura i Esport en l'àmbit educatiu.

- 775.000 euros van "donar" dos proveeidors del Palau de la Música catalana a Convergència.

- 3.000 mestres interins es poden quedar sense feina a Catalunya el proper curs degut a la política de retallades.

- 17.000.000 milions d'euros deuria CIU als amics de "CaixaBank".

- 66% d'increment en les matrícules universitàries pel curs vinent.

- 2.151.000.000 milions d'euros invertirà enguany l'estat en l'AVE Madrid-Galícia.

- 128.000.000 milions d'euros invertirà enguany l'estat en el corredor mediterrani.

- 10.830.693 d'idiotes van votar al PP a les darreres eleccions generals. I així ens va.

- 6.973.880 d'idiotes van votar el PSOE a les darreres eleccions generals. Els va agradar el govern Zapatero?

- 1.198.010 d'idiotes van votar CIU a les darreres eleccions catalanes. I així ens va.

- 10.000.000 milions de persones no van anar a votar a les darreres eleccions generals. Ja els està bé el que hi ha o es pensen que no votant es canvia alguna cosa?

dijous, 10 de maig de 2012

Jornades escolars.


Darrerament s'ha obert un debat públic al voltant de la conveniència o no d'implantar la jornada escolar intensiva, especialment en l'àmbit de l'educació secundària, tot i que no són pocs els mestres de primària que també són partidaris d'aquest model horari. Interès gremial? Interès pedagògic? Problemes de conciliació escolar-familiar-laboral? Cost econòmic?

La veritat, em sembla que serà impossible que pares, mestres, governants d'esquerres, governants de dretes, pedagogs progressistes, pedagogs conservadors, empresaris del lleure, programadors televisius, etc., etc., es posin d'acord mai per decidir quin és el millor horari possible per les criatures. Per a uns el millor horari passaria per tenir a les criatures de sol a sol al centre escolar. D'altres pensen que la canalla va massa carregada d'hores de feina i que aquesta càrrega acaba resultant contraproduent pel que fa al rendiment acadèmic. Qui l'encerta?

Personalment, no crec que el tema de l'horari escolar tingui una especial rellevància en el rendiment acadèmic. Si ens fixem en la taula amb dades dels diferents horaris escolars de diversos països europeus, ens adonarem que hi ha una gran diversitat de models, i que països amb bons resultats a les proves de competències (PISA) com Finlàndia, Holanda o Alemanya, tenen destacables diferències en els seus models horaris. Més enllà de les hores dedicades a l'aprenentatge, interessa saber el com, i de quina manera. Vull saber el nombre d'alumnes per grup; el nombre de mestres per centre; els recursos materials dels que disposen els centres (llibres, ordinadors, material científic, material didàctic...); instal·lacions (patis, hort, vegetació, jocs); aules especials (laboratoris, teatre, gimnàs, biblioteca, aula de música, etc.); la implicació de les famílies; recursos econòmics del centre i de les famílies per poder organitzar sortides, colònies, activitats diverses...

Esclar, discutir ara de si seria convenient o no que els alumnes tinguessin les tardes lliures, quan se sap que el pressupost en educació a l'estat espanyol està molt per sota de la mitjana europea, sembla una mica fora de lloc. Potser quan ens equiparem en pressupost educatiu amb els estats capdavanters en quant a rendiment, sabrem fins a quin punt és important l'horari dels nostres alumnes. Fins aleshores, és pura especulació i lluita d'interessos.

Malgrat tot, jo també tinc la meva teoria pròpia al voltant dels horaris escolars. Personalment, no acabo d'entendre com és possible que els infants de 3 anys que comencen la seva escolaritat obligatòria facin les mateixes hores que els alumnes de sisè, d'onze o dotze anys. I que als alumnes adolescents que no tenen cap interès en l'estudi "formal", havent-ho demostrat abastament amb els seus continuats fracassos acadèmics a l'etapa de primària, hagin de suportar la tortura d'una jornada de sis hores a l'institut, començant fins i tot abans que la jornada laboral dels seus pares, durant quatre anys com a mínim (fins als 16). I que no deixa de ser curiós que juntament amb Portugal, Grècia i Itàlia, Espanya és l'estat europeu que més allarga la jornada escolar dels seus alumnes. Fins les 17:00 de la tarda han d'estar aquí els nens a l'escola. Això si no s'han de quedar després a fer anglès, informàtica o teatre, que poden acabar fent més hores que els pares a la feina. Aquests quatre països són exemple de mals resultats acadèmics segons els darrers informes. Conclusió?

En definitiva, i degut a la manca de proves empíriques que demostrin que hi ha un model horari ideal, aquí continuarem mantenint l'horari que més convingui a la societat en general, i com que en la nostra societat qui vota i qui mana som els adults, continuarem condemnant als alumnes a les llarguíssimes jornades escolars, per descans i tranquil·litat de pares i mares, empresaris, i pedagogs afins al sistema.

dimecres, 9 de maig de 2012

El "temazo" del dimecres. Lax'n'Busto - "Toquem els ous Maria"


Cançó dedicada al President de la Comunitat Autònoma d'Extremadura que a més de no tenir vergonya per sortir com un "maton" de discoteca amenaçant a l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, per haver defensat que s'estan fet autèntics malbarataments de diners públics en obres faraòniques que no són ni molt menys prioritàries (ni necessàries, afegiria jo) com ara l'AVE Madrid-Lisboa passant per aquesta bonica i subsidiària regió, s'atreveix a fer servir una llengua (que en privat deu detestar) amb la ja mundialment famosa expressió de "sitenkuyong". Com pot tenir, l'energumen aquest, els sants pebrots d'aparèixer davant dels mitjans a dir les animalades que ha dit? Suposo que l'anticatalanime i les agressions a tot el que soni a català donen vots a Extemadura. Així, així... aneu-nos escalfant que potser en uns pocs anys ja ens haurem independitzat i deixareu de viure del "cuento".

dimarts, 8 de maig de 2012

Pujarem dalt del cim amb el cor alegre.


Us deixo aquesta petita obra d'art en format vídeo, de l'ascenció d'un grup de 30 minyons a la roca de Les Castellasses de Sant Llorenç del Munt per fer-hi un pilar de 4. Aquesta espectacular acció es va portar a terme l'any 2009 coincidint amb la celebració del 30è aniversari de la colla, i va ser un petit homenatge als inicis de la colla que es troben dins d'un grup de joves del Centre Excursionista de Terrassa. De fet, el dia que es va fer el pilar, van pujar fins les Castellasses alguns castellers històrics dels Minyons, i excursionistes empedreïts, i fins i tot es van ajuntar tres generacions d'una mateixa família (pare-fill-net) de la colla, els Vallhonrat. Entranyable i molt emocionant. Felicitats a tots els que hi van participar!

dilluns, 7 de maig de 2012

Revolucions típiques, o utòpiques.



He volgut iniciar aquesta entrada amb aquesta vinyeta que plasma a la perfecció com els mitjans de comunicació poden manipular la realitat segons els convingui. Qualsevol imatge de violència antisistema sorgida a les nostres contrades és considerada com "vandalisme" i obra de quatre vàndals esbojarrats. Si aquestes imatges es reprodueixen a milers de quilòmetres (a poder ser en altres continents on no hi ha una "autèntica democràcia") es consideren revolucionàries, i fins i tot, comprensibles. Contradiccions comunicatives, no?

Per altra banda, ahir es van produir dos processos electorals força importants a dos països d'Europa: a França i a Grècia. En ambdós casos, els votants estaven cridats a decidir el futur president dels governs respectius. En el cas francès es va produir l'anunciat canvi de govern, al superar François Hollande a Nicolas Sarkozy per un escàs marge de tres punts (51,6 a 48,4). És a dir, la mateixa merda amb diferents sigles. Socialistes (vaja, neoliberals centristes) per Conservadors (liberals igual però més carques), i tot quedarà més o menys com estava, per gaudi de banquers, empresaris, i xoriços varis, a més dels sociates catalans que veuen com se'ls obren les portes del cel, i de la Generalitat i de ves a saber on més...

El cas de Grècia és completament diferent, ja que els dos partits majoritaris s'han fotut una hòstia de consideració, al passar del 77% dels sufragis a un 32% que els deixa en una posició de debilitat força evident, tot i que la nova llei electoral grega atorgui 50 escons "per la patilla" a la força més votada, que en aquest cas són els conservadors (més conservadors, vaja) de Nova Democràcia, que curiosament només han aconseguit dos punts més de percentatge real de vots que el segon partit més votat, el partit revelació, l'esquerrà Syriza. Què bé que s'ho munten, doncs, els partits majoritaris per deixar-ho tot ben apamat i mantenir l'statu quo!

De fet, la llei electoral espanyola també beneficia als partits majoritaris (PP i PSOE), i no solament pel que fa a la transformació de vots en escons, sinó també pel que fa al repartiment de quotes televisives, pressupost per les campanyes... ¿Arribarà el dia que els electors espanyols comencin a pensar amb el cap i no amb l'estomac abans de votar i decideixin enviar a prendre pel cul als principals causants de les nostres desgràcies? O hem de viure sota el jou del bipartidisme pels segles dels segles? Sembla que a Grècia s'ha obert la veda, i malgrat els grecs siguin els inventors de la democràcia, em nego a creure que aquí siguem tan imbècils com per mantenir aquest sistema tan pervers i immobilista.

Jo només veig dues possibles solucions als nostres problemes, i no sé quina de les dues està més propera i quina més llunyana. Una és la revolució per les armes contra el sistema. Aquesta seria per força violenta i desagradable com la gran majoria de revolucions que han triomfat. Hi hauria víctimes i botxins, i vencedors i vençuts. L'altre passa per un despertar de consciències i un canvi per les urnes, però no a l'estil francès, eh! Quan la gran majoria dels votants decidís que cal un canvi real i deixessin de votar als de sempre. Al pas que anem, em decanto una mica més per la primera solució que per la segona...


diumenge, 6 de maig de 2012

La meva primera...



Ahir vaig estrenar-me en això de la campanya d'insubmissió ciutadana a la sagnia dels peatges a Catalunya. Va ser concretament en un viatge fins a Perpinyà per veure un partit de rugbi de l'Usap. Els 160 km. aprox. que separen la meva ciutat, Terrassa, de la frontera amb l'estat francès, em costen 12 "eurazos" anada i 12 més de tornada. Quasi res... Mentres que els espanyols poden fer quilòmetres i quilòmetres sense pagar ni un duro, a mi em roben una pasta cada vegada que agafo el cotxe i em moc pel meu país. No pago prou impostos com perquè a sobre em facin pagar per l'us d'una infraestructura que fa molts anys que ja s'ha amortitzat?

És com si camí de Perpinyà ens haguessin parat una colla de bandolers i ens haguessin exigit un impost per poder continuar. Aquest cop però vam decidir rebel·lar-nos i no pagar als lladres, malgrat que aquests tenen l'inestimable suport dels que governen i encara ens podran reclamar el  que no els hem volgut pagar. Val a dir que els bandolers van ser molt educats i ens van deixar passar sense sang ni ferides. Van prendre nota de la matricula del cotxe, i en menys de dos minuts ja ens aixecaven la barrera i ens posaven el semàfor en verd. Són uns lladres no violents, i això, malgrat no deixin de ser lladres, s'agraeix.

Sonen campanes que alguns grups de bandolers volen anar a robar a terres d'Espanya també. Seria d'agrair que marxessin tots un bon temps (com a mínim trenta o quaranta anys) cap allà, més enllà de l'Ebre, a saquejar les butxaques dels espanyols, ja que les catalanes les han deixat ben buides. Ja que no podem evitar que els bandolers deixin de robar, a veure si aconseguim que ho facin ben lluny de casa. Ara, és curiós comprovar que en l'actualitat, tot i conèixer els noms i domicilis de tots aquests bandolers, les autoritats continuïn permetent les seves accions saquejadores. Als bandolers de fa tres segles ja els haguessin detingut i penjat de la forca. Bé, potser finalment es farà justícia...

divendres, 4 de maig de 2012

#Novullpagar, però voto Convergència?



Espero que després de les darreres declaracions de destacats dirigents del partit que regna el destí dels catalans, al voltant de la campanya anti-peatges que va iniciar un ciutadà anònim amb la gravació i publicació d'aquest vídeo on es negava a pagar a un peatge al so d'"Els Segadors", a la gent li quedi clar de part de qui estan els nostres governants i com, com de costum, Conveniència utilitza el doble discurs tan típic criticant, en part, una cosa injusta (com la sagnia flagrant dels peatges), però defensant-la a capa i espasa en nom de la legalitat. O sigui, que molt bona la iniciativa i jo també ho faria, però que multarem a tot aquell que ho faci per no molestar als nostres amics d'Abertis.

Hòstia, estic fart de sentir xorrades de tertulians botiflers, de polítics botiflers i de polítics enemics que es fan passar per amics. No cal ser un setciències per saber que si Catalunya fos un estat i no una colònia espanyola, ens aniria mil vegades millor. Que continuaria havent-hi xoriços, corruptes, ganduls i defraudadors? Segurament, però està per demostrar. Com a mínim tindríem més possibilitats de "pillar catxu", ja que hi hauria molt més caler, fins i tot per tots aquests aprofitats... Sí, sí, però també n'hi hauria més pels estudiants catalans, pels jubilats catalans, pels depenents catalans, pels malalts catalans, pels indigents catalans, etc., etc. I un cop resolts tots aquests problemes, nosaltres decidiríem si volem ser solidaris amb els espanyols, amb els francesos, amb els grecs o amb els congolenys.

Que quedi clar que jo no vull ser ni la locomotora, ni el motor, ni qui tira del "carro" de l'estat espanyol, ni res per l'estil. Crec que la història ens ha mostrat abastament al llarg dels anys d'ocupació espanyola, l'apreci que ens tenen els governants espanyols, i el futur que ens desitgen. És a dir, ser els burros que treballen i treballen, paguen i paguen, i a sobre cauen malament. No hi donem més voltes i independitzem-nos. No tinguem por. Fa cinquanta anys no es divorciava ni Déu, i avui en dia hi ha més divorcis que casoris gairebé. Sabem que serà difícil i que els espanyols no ho posaran pas fàcil, però no per això hem de llençar la tovallola. Ara, qui es pensi que CIU ens portarà a la independència, és que hi veu menys que Steve Wonder (amb perdó de l'Steve).

dijous, 3 de maig de 2012

Quan no es re(talla) allà on cal...



Aquests dies, prop de 8.000 agents dels cossos de repressió de l'estat (Mossos d'Esquadra inclosos), estan protegint a alguns dels autèntics culpables de l'actual situació de crisi que estem patint molts ciutadans a tota Europa, els responsables del Banc Central Europeu (BCE). Ja es ben trist haver de treballar protegint els dolents dels bons...

Mentres que en educació i sanitat ens assabentem cada dia de noves retallades, als governants no els importa augmentar la despesa en cossos de "seguretat" (la seva, esclar). Si un nen es queda deu dies seguits sense el mestre de música perquè està de baixa i no el substitueixen, no passa res; si un malalt s'ha de passar cinc dies esperant un llit assegut a una cadira d'urgències, no passa res; però si cal enviar a vuit mil policies a protegir a uns fills de la gran puta que venen aquí a decidir com ens poden continuar donant pel cul, doncs s'envien i tan amples. Que això genera ocupació, tu!! I hem de protegir als caps.

Potser si comencéssim a re(tallar) colls, extremitats vàries, o òrgans sexuals d'aquests cretins que regeixen els nostres destins amb l'única preocupació d'omplir el màxim possible les seves butxaques, s'acabarien molts dels problemes que patim en l'actualitat. Potser ens podríem estalviar les retallades de sous, d'inversió en educació i recerca, de despesa sanitària i en serveis socials, etc., etc.

I que encara hi hagi quatre afins al règim que es queixen i critiquen públicament quan es cremen contenidors o es llença pintura a les manifestacions... Collons, i com es pensen que es fan les revolucions? Llençant flors i cantant? Per què s'ha de protegir tant a aquests del BCE? Que potser han fet res dolent? Que potser tenen càrrecs de consciència? Si ja no ens volen ni deixar revoltar-nos a l'estil Ghandi (volen prohibir la resistència passiva), només ens deixen una alternativa, revoltar-nos com s'ha fet tota la vida, no?

dimecres, 2 de maig de 2012

El "temazo" del dimecres. Fabulosos Cadillacs - "V centenario"


Tot i que encara no sabem del cert si el "conqueridor" (que no descobridor, ja que Amèrica feia anys que existia) es deia Colom, Colón, Columbus, o Colombo, sigui com sigui, pel poble llatinoamericà haguera estat més tranquil si aquest paio i els seus súbdits haguessin decidit quedar-se a casa. Cinc-cents i pico anys després, Amèrica del Sud continua patint les conseqüències de l'espoli internacional, i l'espanyol en gran part. Sembla però que alguns països de l'Amèrica del Sud estan començant a rebel·lar-se contra l'invasor-espoliador, i s'ha iniciat un procés de renacionalització d'algunes indústries de gran importància estratègica i econòmica. Començant per Repsol-YPF a l'Argentina, i continuant amb Red Eléctrica a Bolívia. Qui serà el següent?

Tota la solidaritat amb el poble llatinoamericà i la seva lluita contra l'invasor. La vostra lluita és la nostra!!!

dimarts, 1 de maig de 2012

Jornada de portes obertes al CIE de Zona Franca.





Ahir després de més de sis anys d'obscurantisme oficial i d'opacitat informativa, diversos mitjans de comunicació van poder visitar i prendre imatges del Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca. Aquests centres tenen més de presó que d'alberg, i ho vam poder comprovar amb les imatges que ahir es van difondre per televisió i a través de diversos mitjans gràfics. Els encarregats del centre van preparar la jornada d'una manera molt eficient, i van agrupar a tots els interns (presos?) al pati rodejats de policies perquè cap d'ells no tingués la temptació d'apropar-se a un periodista per relatar les seves experiències dins d'aquell antre misteriós.

El sindic de greuges, Rafael Ribó, va denunciar públicament la pantomima organitzada i va recordar que no s'ha complert amb la normativa europea que indica que s'han de poder fer visites no programades (sorpresa) als centres, per evitar el que segurament devien organitzar les autoritats del centre, és a dir, fer una bona neteja general, preparar un bon dinar perquè es vegi que ben alimentats que els tenen, i allunyar el màxim possible a tots els interns perquè no poguessin dir res que els pogués avergonyir. Aquest fet tan lamentable, va ser considerat pel secretari d'Estat de seguretat, Ignacio Ulloa, com una ingerència del sindic en les competències del Defensor del Pueblo, que pel que es veu, només defensa el que li convé. 

Diuen que vivim en un estat democràtic on es respecten les llibertats individuals i tal, però llocs com aquests CIEs ens mostren que això no és una gran fal·làcia.. Aquests centres funcionen al marge de les lleis amb una opacitat total d'informació, i no vull ni imaginar-me el tracte que deuen dispensar alguns policies als interns, que no tenen cap mena de suport legal ni empara, i que estan allà abandonats i maltractats pel simple fet de ser estrangers sense papers. Us imagineu viure en carn pròpia un infern similar si aneu a buscar-vos la vida fora?

Ben mirat, els espanyols no són tan diferents dels nord-americans. Allò que criticaven de presons com Guantànamo, s'ho podrien aplicar a aquests CIEs, tot i que els presos d'aquí no portin uniforme taronja.