Fidel a les tradicions.

 

Us ho he dit algun cop que cada dia m'agraden més les castanyes? És probable que ja n'hagi fet algun post en aquest bloc, però gràcies a la meva desmemòria doncs en torno a parlar com si no us ho hagués explicat mai. M'agrada aquesta època de l'any, especialment pel fet que puc coure castanyes i menjar-me-les de postres amb un xarrup de moscatell. Un plaer pels sentits. I no només pel gust, sinó per l'olor quan les cous i l'olor del moscatell, el tacte i l'escalforeta quan les peles, i no em direu que no és una obra d'art veure-les al plat amb la seva forma única.

Visca la castanyada i visca les castanyes! Amb moscatell, evidentment!!

Un matí al ple de l'ajuntament.

 

Una de les coses positives (o no) d'aquesta pandèmia ha estat el fet d'haver-se expandit l'ús de les noves tecnologies digitals a tots els nivells, des de l'àmbit professional, al de les relacions socials. Qui no se'n recorda de les reunions d'amics a través de plataformes com el Zoom, el Meet, o amb les videotrucades del Wattsap al principi del confinament? 

Avui, per casualitat, mentre consultava el Twitter, he vist l'anunci de l'inici del Ple Municipal de Terrassa a través de Youtube, i m'hi he connectat. No recordo haver estat presencialment a cap ple municipal. Sí que recordo ser al saló de plens de l'ajuntament en algun acte dels Minyons, i amb alumnes d'un parell d'escoles de la ciutat on he treballat, fent la visita a les instal·lacions de l'ajuntament que la canalla acostuma a fer quan cursa 3r de primària. Però seguir un ple en sí, diria que no ho havia fet mai. Gràcies a la Covid ja puc dir que sí que he vist algun ple de l'ajuntament algun cop a la vida. Evidentment, no l'he seguit fins al final.

Que venen els russos!!!

 

Aquests espanyols se superen dia a dia. Quan penses que ja no poden caure més baix ni fer més el ridícul, surt un jutge i et demostra el contrari. Ara s'han tret del barret una suposada conxorxa catalano-russa per a l'enviament de 10.000 soldats russos a Catalunya per ajudar-nos a fer la independència, a canvi diuen d'una base estratègica a la Mediterrània... per flipar!

Fins i tot l'ambaixada russa a Espanya va fer un comunicat en to de befa, via Twitter, fent esment a la notícia i afirmant que no serien 10.000, sinó 1.000.000. Haha.

El que no fa gaire gràcia tanmateix, és el seguit de detencions que va fer la Guàrdia Civil ahir a persones, entre les quals diversos empresaris, vinculades amb l'independentisme. S'hi barregen diverses acusacions entre trames de corrupció, finançaments il·legals de la causa independentista, o relacions internacionals per la secesió. Tot molt rocambolesc i, molt probablement, com de costum, dirigit a reprimir l'independentisme per atemorir-lo i desactivar-lo, tal com va passar amb moltes altres detencions prèvies que han acabat en res.

El "temazo" del dimecres. Bordón 4 - "Golpes de taberna":

 

Els Bordón 4 van néixer a Barcelona l'any 1978 i van estar en actiu fins a finals dels 90's. Van gaudir de bona fama i d'èxits comercials a la dècada dels 80's participant en les bandes sonores de pel·lícules com "El Vaquilla", o "Perros Callejeros". Van tornar a reunir-se i a gravar entrada la segona dècada del present segle, passant de 4 a 3 integrants. Malgrat moltes de les cançons giren al voltant del món de la delinqüència, les drogues, o l'amor, aquesta que us presento, inclosa a l'àlbum "Nuevos caminos", és un cant contra la injustícia social, la pobresa i el patiment dels que no tenen res.

Li ha costat decidir-se, però finalment Bartomeu i la directiva en ple pleguen.

 

Aquest vespre el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, ha anunciat la dimissió en ple de la directiva del club. Feia dies que es veia trontollar el projecte degut a la presentació d'una moció de censura per part de diversos grups opositors, que va comptar amb el suport de prop de 20.000 socis, que no és poca cosa tenint en compte les difícils circumstàncies per recollir les signatures dels interessats.

L'erràtica (per dir-ho suaument) gestió esportiva, econòmica i social, han acabat forçant la dimissió dels màxims responsables del club, al veure que pintaven bastos si intentaven salvar el coll a la votació pel vot de censura. Està per veure si algun dels actuals directius donarà un pas endavant per encapçalar alguna nova candidatura en les properes eleccions, però m'estranyaria després de veure el desastrós final que ha tingut l'actual equip de junta.

No se sap encara quins seran els candidats a President, però entre els impulsors del vot de censura pot sortir algun. També sona amb força el nom de Jan Laporta, antic president, que va dur el Barça a l'època més esplendorosa del club en tota la història. Reconec que sóc Laportista, tot i que jo en aquest procés no tinc ni veu ni vot. En tot cas, reconec que m'agradaria que el President elegit fos algú independentista, com a mínim, perquè el club no doni l'esquena al país en moments importants.

Records del Merapi (Indonèsia, 2012).

 

L'estiu del 2012 vaig viatjar a Indonèsia i vaig tenir l'oportunitat de pujar al cim del Merapi (2.930 m.), un dels volcans sagrats per als javanesos, al centre de l'illa de Java. Aquest volcà, un dels més actius del món, va entrar en erupció per darrer cop avui fa 10 anys, provocant la mort de més de 600 persones, entre les cendres incandescents i els gasos tòxics, i el posterior tsunami provocat pels moviments tectònics.

Aquí podeu llegir l'entrada que vaig fer de l'ascenció al volcà. Encara tinc gravades a la memòria algunes imatges de la devastació provocada per la lava i per les cendres que queien del cel fins a les problacions més properes al volcà.

Enyorant Sant Narcís.

 

Dolça Girona,

plaça del meu cor.

Quan de tu s'allunya,

d'enyorança es mor.

Centenari del naixement de Gianni Rodari.

 

Un dia com avui de fa 100 anys naixia a Omegna, Itàlia, el pedagog, mestre, escriptor i periodista, Gianni Rodari, que ha esdevingut una de les figures més rellevants de la literatura infantil. De fet, l'any 1970 va rebre el premi literari Hans Christian Andersen.

Rodari era un ferm defensor de la canalla, i creia que la creativitat d'aquesta era una eina essencial per canviar el món. Pensava, per exemple, que per esdevenir un gran científic calia tenir molta imaginació, per imaginar coses que no existeixen encara.

No sé què pensaria avui dia el bo de Rodari en veure com l'era digital i tecnològica ha desplaçat i, pràcticament, arraconat els llibres.

La fi de la llei seca.

 

The end of Prohibition, 5 de desembre de 1933.

- Que begui, que begui, que begui, que begui, que begui, que begui, que begui, que prou!

- Hahahaha, cabró pensavem que te l'acabaves!

- Hòstia! No vegis quin broc que té l'aixeta. Pensava que em moria. I no vegis com crema ara! Aquesta ratafia fot unes hòsties que déu n'hi do...

- Va Joan! Que et toca!

- Colló, espereu un moment que encara no m'he acabat la bota de birra!

- Vinga homeee! Que això es beu sense sed! Portes mitja hora amb aquesta bota! Jo ja me n'he fotut tres com aquesta!

- Coi, però tu ja tens el cos acostumat que ahir ja vas venir al bar. Jo encara no havia entrat des de fot tres mesos. 

- Va, excuses de mal bevedor. Inclina la bota i obre bé la gola i veura's com passa. Si aquesta birra és com aigua...

- Collons, ja vaig.

- Vinga, vinga, avall, avall, avall, avall, avall... Bé! Ara ens agrades!

- Va, a veure aquesta ratafia.

- Tu cambrer, ves treient el cava que això ja gairebé ho tenim dat i beneït.

- Sant Hilari! Fill de puta qui no se l'acabi!

Aquesta és la meva humil participació als Relats Conjunts del mes d'octubre.

El "temazo" del dimecres. Komando Moriles - "Piensa".

 

Els Komando Moriles van ser una de les bandes d'ska més popular a casa nostra a finals dels 90's, seguint els passos de bandes com els Skatalà o Doctor Calypso. Originaris de la Bisbal de l'Empordà, l'any 1989, van enregistrar fins a quatre àlbums (un en directe) abans de plegar veles l'any 2006. El tema que us comparteixo s'incloïa al darrer àlbum d'estudi, "44".

Els vaig veure uns quants cops als Komando Moriles. Tenien un estil molt festivaler amb un ska accelerat (kalimotxero en deiem).

Informar és un dret. Deixeu treballar els fotoperiodistes en pau!

 

Foto: @laxemeneia.

Aquesta tarda s'ha celebrat a Terrassa una manifestació de suport a la Mireia Comas, fotoperiodista terrassenca, i companya dels Minyons, que va ser emmanillada i detinguda fa uns dies quan cobria el desnonament d'una mare i el seu nadó a mans d'agents dels mossos. A conseqüència de la detenció es va celebrar un judici ràpid on el fiscal va demanar un any de presó i una multa de 170 euros. Increïble!

Els nivells de repressió i d'impunitat del cos de mossos ha arribat a uns nivells intolerables de totes totes. I els responsables polítics no actuen (o bé per por, o bé per incompetència). Ja n'hi ha prou!

Quin és el teu color?

 

Quants cops heu sentit o heu dit allò del "color carn" a l'hora de colorejar la pell d'una persona sobre paper? El CCCB de Barcelona ofereix a les escoles el taller "Color Carn?" per sensibilitzar la canalla sobre la diversitat, la barreja, i la bellesa de tots els tons de pell que tenim els humans, i contra les idees racistes imperants. El taller es basa en el treball "Humanae" de la fotògrafa Angelica Dass, a través de milers de fotografies de gent i jugant amb el seu codi de colors del Pantone.

No al racisme!

Per Catalunya: 80 anys de l'assassinat de Lluís Companys a mans de l'estat espanyol.

 

Avui es compleixen 80 anys de l'afusellament al fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc, del MH Lluís Companys i Jover, 123è President de la Generalitat. Detingut uns dies abans per la Gestapo a França i entregat a les autoritats espanyoles que després d'interrogar-lo, torturar-lo, i fer-li un consell de guerra sumaríssim sense cap garantia processal, el van acabar afusellant. Es convertia així en el primer president elegit democràticament a Europa que era assassinat pel feixisme.

80 anys després l'estat feixista espanyol encara no ha demanat perdó per l'assassinat de Companys, com sí que van fer els estast francès i alemnay com a col·laboradors necessaris.

Ni oblit ni perdó.

El "temazo" del dimecres. Judge Dread - "Big six".

 

Alexander Minto Hughes, "Judge Dread", va ser un cantant d'ska-reggae anglès amb un cert èxit a mitjans dels 70's gràcies a cançons picantones, una presència impactant, i una veu molt característica. D'ofici guarda de seguretat de clubs nocturns, va conèixer alguns dels principals artistes jamaicans d'ska-reggae i els va voler imitar amb el seu estil característic. Amb aquesta peça va arribar a competir en vendes amb Bob Marley a Jamaica. Va morir l'any 98 als 52 anys.

Recull fotogràfic de la visita a Padova.

Abadia de Santa Giustina des del parc del Prato Della Valle.

El dissabte passat vaig visitar per unes hores la ciutat de Pàdova, centre econòmic de la regió del Véneto. Es tracta d'una ciutat de poc més de 200.000 habitants, a escassos 40 km. de Venècia, amb una gran vida social i cultural, i un ric patrimoni farcit d'esglésies, ponts, canals, i carrers empedrats. Em va sorprendre la gran vida social que té la ciutat, les nombroses terrasses de bar per tot arreu, els restaurants, i la gran quantitat de gent passejant pel centre de la ciutat.

Basílica de Sant Antoni de Pàdua.

Claustre a Sant Antoni de Pàdua.

Interior de la Basílica de Sant Antoni de Pàdua.

Accés a la Basílica de Sant Antoni de Pàdua.

Palau de la Regió.

Cap 12 d'octubre sense fer el ridícul.

 

Avui els espanyols celebren el dia de la raça i també l'ocupació i saqueig dels pobles indígenes americans fa més de 500 anys. Amb aquest motiu s'han fet els tradicionals actes a Madrid amb la presència de la plana major dels mandataris de l'estat, des del rei al president, ministres, militars, policies, capellans, etc. I com és costum en aquesta celebració, hi ha hagut l'anècdota ridícula del dia, quan els avions de l'exèrcit sobrevolaven el cel formant un intent de bandera espanyola, que no ha estat tal, ja que un dels avions dels extrems que hauria d'haver estat vermell era groc (blanc?). Ni això saben fer... En tot cas, no ha superat en ridícul l'actuació del militar que l'any passat va quedar penjant d'un fanal quan baixava amb un paracaigudes, com no, amb els colors de la bandera espanyola. Haha. Sort que ens donen aquests moments de riure.

Petit recull fotogràfic de l'estada a Venècia.

 

Plaça de Sant Marc amb la Basílica de Sant Marc al fons.

M'ha encantat Venècia. No hi havia estat encara i era d'aquells llocs que tard o d'hora caurien. He aprofitat la situació actual de baixada en picat del turisme internacional arreu per gaudir d'uns dies a la capital de Veneto sense les aglomeracions, les cues, i els preus del turisme en aquesta ciutat en normalitat. Perquè us pugueu fer una idea de com de "buit" de turistes està actualment Venècia, vaig poder pujar al campanar de la plaça Sant Marc fent una cua d'uns vint minuts, quan normalment podies estar fins a tres hores.

No em vull ni imaginar com es deuen posat els estrets carrerons venecians amb milers de turistes més... També he gaudit de la gastronomia veneciana i italiana, sobretot la pizza i la pasta que m'encanten. Hi ha moltíssims bars i restaurants, i també fan menús com a casa nostra. El cert és que són cultures molt properes la catalana i la italiana, i pots gaudir de molts dels plaers que gaudim aquí (vi, cafè, pastisseria, licors, gelats...)

I, per descomptat, els canals, els edificis antics, l'art que trobes per tot arreu, l'ambient als carrers i a les places, i moltes més coses que fan molt recomanable la visita a aquesta ciutat tan antiga de la que s'han omplert tantes pàgines.

Pizza 4 stazzioni.

Vista del Palau Ducal des del campanar de la plaça Sant Marc.

Vista del canal principal des del Pont de Rialto.

Interior de la Basília de Sant Marc, actualment tancada al públic.

Interior del Palau Ducal.

Una de les sales principals del Palau Ducal.

Aparador de mascares de carnaval.

Obra artística dins de la Basílica de Sant Marc.

10-10-2020-10-10 Venècia-Padova

 

Estació de Venècia Santa Llúcia.

 

 

Sempre m'han agradat les convinacions de nombres (dates, hores, edats...) curioses. Avui s'ha donat la circumstància que he viscut una convinació d'aquestes en el trajecte que feia de Venècia a Padova. A les 10:10 sortia el tren, avui dia 10-10-2020.

Intentaré fer recull fotogràfic d'ambdues ciutats en breu, però de moment us deixo amb l'anècdota.

El "temazo" del dimecres. Van Halen - "Jump".

 

Aquest passada matinada ha mort, als 65 anys, Eddie Van Halen, un dels guitarristes més reconeguts dins de l'escena del rock dur mundial. Va fundar, l'any 1972, juntament amb el seu germà Alex la banda que duia per nom el cognom dels germans. L'any 1984 van publicar l'àlbum "1984" on s'incloïa el tema Jump, un dels més aclamats de la banda.

Anant a treballar un dia pel matí.

 

L'altre dia anat cap a l'escola amb la bici, pel matí, em va succeir una anècdota que vull explicar: havia enfilat l'avinguda on hi ha el centre on treballo, i vaig aprofitar que un semàfor s'havia posat en vermell per creuar cap a l'altre costat de l'avinguda, on es troba l'escola, per un pas de vianants, damunt la bicicleta encara. Vaig fer un parell de pedalades més per la vorera de l'altra banda abans de baixar de la bici i fer els darrers metres fins l'entrada a l'escola a peu, subjectant la bici pel manillar al meu costat.

Tot d'una em fixo en un cotxe que anava pel carril de l'altre banda de l'avinguda on un senyor jove em feia gestos movent les mans d'una forma que jo no acabava d'entendre. Vaig pensar que potser era un conductor alterat que m'havia vist creuar l'avinguda pel pas de vianants damunt la bici i per la vorera un tros, i em feia gestos de desaprovació, i se'n fotia de mi.

El paio no parava de mirar-me i de fer gestos, i quan ja tenia el cotxe a la meva alçada va abaixar la finestra i, sense deixar de gesticular, va deixar anar un "no havia visto nada tan bonito hacía tiempo!". Em va costar 0'5 segons reaccionar, però afortunadament ho vaig fer de manera correcta (la incorrecta podria haver estat molt ridícula), responent un "¿el qué?). Va tenir temps a respondrem "la bici!" abans d'agafar velocitat i allunyar-se de la meva alçada.

Se'm va escapar un somriure dins la mascareta per lo còmic de la situació i per lo incòmode que s'havia arribat a fer fins el desenllaça final. Haha. Us he compartit una foto de la meva Contini de l'any 1992 perquè pogueu jutjar per vosaltres mateixos si l'home tenia motius raonables per donar-me a conèixer la seva opinió sobre la meva bici urbana.

Campanya efectiva per al bon ús de la mascareta.

 

Campanya no institucional per al bon ús de la mascareta a Colòmbia. Potser l'haurem d'importar a casa nostra...

El nou Barça de Koeman pinta bé.

 

Portem dos partits de lliga i el Barça sembla com un mitjó que li haguessin donat la volta. És curiós perquè Koeman ha tingut un mes escàs per preparar l'equip i trencar la dinàmica negativa que s'arrossegava després de la dolorosa derrota contra el Bayern a la lliga de campions. I el cert, és que l'holandès ha aconseguit canviar la dinàmica autodestructiva de l'equip i convertir-lo en una piconadora. Bé, vaja, tan sols són dos partits, però m'atreveixo a dir que he vist detalls que m'han fet il·lusionar força. Per exemple, el nivell de pressió defensiva de tot l'equip quan es perd la pilota. O la mobilitat de tots els jugadors en atac, generant situacions de superioritat, ocupant els espais, corrent per les bandes, entrant força jugadors a les rematades... I veig jugadors alliberats de la pressió que patien setmanes, o anys, enrere i que es troben amb confiança, potser en la seva posició ideal al camp. i fan coses que no els havíem vist fer fins ara (Coutinho especialment).

Bé, és d'hora per llençar les campanes al vol, però he de reconèixer que he recuperat la il·lusió per l'equip i que torno a gaudir del joc del Barça. A veure què dura.

Ha mort Quino, el pare de Mafalda.

 

El passat dimecres va morir Quino, el ninotaire argentí creador de Mafalda, als 88 anys. Un dels ninotaires més aclamats del món i referent per a molts ninotaires que l'han succeït. Va denunciar les injustícies al món a través dels seus dibuixos, i va rebre nombrosos reconeixements a la seva feina. Entre aquests, el premi Gat Perich l'any 2010.

Com diria Mafalda, Quino ja ha "baixat" d'aquest món.

El trobarem a faltar. DEP:

3 anys de l'1O: Ni Oblit, ni perdó!!

 

Avui es compleixen tres anys d'un dels actes de desobediència civil més bèsties que hem dut a terme els catalans enfront de l'estat espanyol opressor i repressor. Aquell dia molts ens vam llevar ben d'hora, ben d'hora, per defensar la democràcia i el dret de decidir. Malauradament, allò va servir de ben poc ja que els dirigents polítics del país van fer un pas enrere davant la repressió de l'estat, i han preferit continuar dirigint l'autonomia davant l'amenaça de més repressió. Un poble covard mai serà lliure. Així s'ha demostrat al llarg de la història. El que més em fot és saber que hi ha molts que anaven d'independentistes radicals i ara que toquen poder tenen por de perdre els seus privilegis. Botiflers!!

Ni oblit, ni perdó!