"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 31 d’octubre de 2011

Girona: Tensió - Ràbia - Patiment - Calma.


Aquest diumenge els Minyons actuàvem a la plaça més castellera del nord de Catalunya, la nostra segona plaça, la Plaça del Vi de Girona, en motiu de les Festes de Sant Narcís. Enguany les expectatives eren màximes ja que havíem anunciat el monstre dels monstres, el 3d10 amb folre i manilles, a primera ronda, i si la cosa anava bé teníem en cartera el 5d9 amb folre, i qui sap si el 2d9 amb folre i manilles, i fins i tot el pd8 amb folre i manilles, que tots sabem que per Girona no cal ni assajar. ;-)

El diumenge em vaig aixecar amb un nus a l'estomac que va anar desapareixent a mesura que s'apropava l'hora d'enlairar el monstre. L'hi tenia total confiança, sabia que l'havíem assajat bé (potser millor impossible), que la gent del tronc estava molt confiada amb aquesta estructura, que el folre i les manilles no fallaríem, i que la soca seria de les millors de sempre amb molts minyons i terrassencs vinguts per fer la gesta, i bona col·laboració de gent d'altres colles i dels Marrecs i els Capgrossos. Només faltava confiar que la canalla no dubtés i tot havia de sortir bé. Però si hi ha alguna cosa difícil de controlar per molt que s'assagi, és l'estat anímic de la canalla, i quan ja havíem col·locat els dosos a l'estructura i semblava que la cosa tenia molt bona pinta, l'anxeneta i l'aixecadora no ho van veure clar i van decidir no pujar més enllà dels sisens. Incredulitat, sorpresa i molt de sacrifici a la desmuntada del castell, i crits de la gent que baixava reclamant la repetició del castell. Però, malauradament, no es va poder convèncer a l'anxeneta titular, i es va decidir rebaixar pretensions i fer el 3d9f amb folre per agafar confiança i encarar nous reptes. Gran decepció!

En segona ronda, després d'un 3d9f més treballat de l'habitual degut als canvis de posicions als pisos superiors, vam encarar l'altre gran repte de la jornada, el 5d9f, amb ganes, però amb un punt de frustració evident i perjudicial. I va passar el pitjor que ens podia passar. Ens va tornar a caure el castell maleït just abans de la segona aleta. Massa feina al tronc des de bon principi per un castell que es fa molt llarg. Probablement ens haurem de replantejar reforçar algunes posicions clau del tronc del castell que no acaben de funcionar i que es fa evident. Tant per a dalt com per a baix. Bàsicament a la rengla. Crec.

De la caiguda del cinc resulta que el meu germà Albert va rebre un fort cop, i em va venir a buscar l'Ogro per avisar-me que el tenien a dins l'ajuntament. Era la primera vegada en dinou anys fent castells que em passava i la veritat, no li desitjo ni al pitjor dels meus enemics. A l'entrar a la sala dels "ferits" em vaig trobar al meu germà estirat a una llitera agonitzant pel dolor a l'esquena, i a un canell, tot i que em va alleugerir una mica comprovar que movia els braços i les cames amb normalitat, tot i el dolor. Van ser uns moments d'angoixa que vam passar fins que va acabar l'actuació i una ambulància va recollir a l'Albert. Per sort, els metges dels Marrecs i el Rosset de Minyons van estar en tot moment al costat del meu germà i van ajudar a passar una mica millor tota l'angoixa. I no em puc oblidar de la Gemma "pipes", que va estar en tot moment al costat del meu germà i el va acompanyar fina a l'hospital, i del seu marit, el Carles Argelagós, que em va acompanyar a mi a l'hospital i després ens van tornar cap a Terrassa, ja amb la tranquilitat que el meu germà no tenia cap lesió greu.
Així doncs, per a mi la tornada no va resultar tan trista com per a molts dels meus companys de colla. Segur que la majoria d'ells devien baixar amb una frustració immensa i amb una mala llet considerable per l'ocasió perduda. Jo, en canvi, ja havia passat els moments d'indignació i els patiments per la salut del meu germà, i tornava content per la notícia que no havia estat res. Ja ho veieu, com pot canviar l'estat d'ànim en uns instants.

Espero que el meu germà estigui recuperat aviat i que no es perdi la Diada de la colla del diumenge 27 de novembre (crec que és l'únic minyó que ha pujat a totes les manilles des del 2d9fm carregat del 1993). Allà els Minyons hauríem de completar la feina feta amb el 3d10fm, i encarar també altres grans castells que tenim molt a l'abast. Ens queda un mes de feina per polir aquests castells i per demostrar qui som, que ja toca. No estem tenint sort darrerament. Esperem que enguany, per la Diada, canviï la nostra sort.

divendres, 28 d’octubre de 2011

La selecció catalana de Corfbol al mundial de la Xina.



Aquests dies s'està disputant a la Xina el campionat mundial de Corfbol, i hi participa de manera oficial la selecció nacional catalana, amb un equip format per un bon grapat de jugadors i jugadores terrassencs (recordar que aquest és un esport mixte), ja que Terrassa és el bressol d'aquest esport, força minoritari encara, a Catalunya. Tot i les dificultats pressupostàries per aconseguir competir a la Xina, finalment l'equip català es troba en disposició de fer un magnífic paper en terres asiàtiques.

Tot i les poques llicències federatives d'aquest esport, s'ha de destacar l'alt nivell que han adquirit els esportistes catalans en poc temps, tenint en compte els resultats obtinguts en els darrers campionats internacionals. Enguany l'equip nacional s'ha marcat l'objectiu d'arribar fins a les semifinals d'aquest important torneig, on mai ha passat de la vuitena posició. De moment ja han demostrat les possibilitats reals imposant-se a l'equip Txec en el primer matx de la fase classificatòria. Tenint en compte que els Txecs van ser quarts en el darrer mundial, cal pensar que les coses poden anar millor que mai.

Per circumstàncies de la vida (els estudis, el lloc de residència, l'interès per l'esport en general, les casualitats) he tingut relació amb uns quants jugadors de l'equip nacional de corfbol, i també conec al president de la Federació de Corfbol de Catalunya, el Francesc Serra, que és alhora un company casteller als Minyons de Terrassa, i un gran patriota. Els desitjo a tots la millor de les sorts en el mundial, i esperem que aviat molts més esportistes catalans catalans puguin disputar competicions internacionals defensant els colors del nostre país amb normalitat.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Continua l'espoli.


Acabem de saber, després que el Conseller d'Economia Mas-Colell fes públiques les noves dades de la balança fiscal entre Catalunya i Espanya, que Espanya ens roba uns 16.434 euros a l'any. És a dir, el dèficit fiscal arribà ja al 8'4% del nostre PIB. Res d'impactant tenint en compte que això de l'espoli ho venim patint des de fa ja un munt d'anys, i fins i tot, hi ha qui ho accepta en nom de la "solidaritat".

El Conseller ha fet públiques aquestes dades en aquestes dates amb la intenció de que uns quants catalans més s'indignin amb l'estat espanyol i obrin els ulls de cara a les eleccions del 20-N. Malauradament, vivim en un país de "solidaris" radicals que prefereixen patir retallades, tancaments d'hospitals, saturació a les aules, peatges, etc., abans que deixin als pobres andalusos sense PER, als pobres extremenys sense funcionaris, o als albacetenys sense AVE.

Collons! Ja sap tota aquesta gent les coses que es podrien arribar a fer amb 16.434 euros més a l'any? Saben la d'hospitals, escoles, biblioteques, llars d'avis, etc., que es podrien construir? I la de gent en llistes d'espera que podrien ser operats ja mateix? I la inversió en formació, investigació, educació, que es podria fer? I les carreteres, xarxes ferroviàries, ponts, túnels, que es podrien portar a terme? Per si voleu saber més de l'espoli i de la quantitat de coses que es podrien fer a Catalunya amb el que ens roba Espanya, podeu mirar-vos aquest vídeo.

És una llàstima que el senyor Mas-Colell no hagi esperat uns dies més a presentar aquestes xifres. Jo ho hagués fet el dissabte 19-N al vespre, en un especial televisiu amb uns quants convidats que ens poguessin explicar les seves penúries davant de tots els telespectadors: algun desnonat vivint al carrer; la mare viuda que ha de mantenir a sis fills i no rep cap ajuda de l'estat; el pare que no té feina i porta als seus trigènits als barracots que fan servir com escola; l'àvia amb la cama trencada que fa dos anys que s'espera per poder ser operada; l'empresari que ha tancat el negoci perquè entre peatges, transport i impostos no arribava a fi de mes... Segur que d'aquesta manera un grapat de votants potser s'ho pensaria una mica millor abans de deixar anar la papereta. O potser no, ves a saber!

dimecres, 26 d’octubre de 2011

El "temazo" del dimecres. Companyia Elèctrica Dharma - "La presó del rei de França".


Aquest dilluns la Companyia Elèctrica Dharma van fer el seu darrer concert, al Palau de la Música, després de 37 anys donant guerra i fent ballar a unes quantes generacions de catalans. Un nodrit grup d'amics i col·legues de professió els van voler acompanyar en aquest darrer concert, on es va homenatjar també a un antic membre de la CED mort fa vint-i-cinc anys, l'Esteve Fortuny.

Fins a sempre Dharma! Força Dharma!

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Touré Yayà, patriota català!!!


L'any 2007 el FC Barcelona va fitxar a un mig desconegut migcampista marfileny anomenat Touré Yayà, que va formar part de la plantilla blaugrana al llarg de tres temporades, fins l'any 2010 en que va fitxar pel Manchester City anglès. Ahir, l'emissora radiofònica RAC1 va entrevistar telefònicament al jugador marfileny que es va expressar en un correctíssim català, après autodidàcticament durant la seva estada a Catalunya, i seguint TV3 per internet i llegint textos en català en l'actualitat.

Llàstima que no tots els ciutadans o exciutadans catalans tinguin la mateixa sensibilitat per la nostra llengua que mostra el bo de Touré Yayà. Hi ha encara un elevat nombre de persones vivint entre nosaltres des de fa un bon grapat d'anys que no són capaços d'expressar-se en català (ni ganes), ni per saludar. Està clar que aprendre o no la llengua catalana no és una qüestió de grans capacitats, i queda demostrat amb l'exemple de l'africà Yayà. Tant de bo molts catalans no catalanoparlants seguissin el seu exemple.

Podeu escoltar el tall radiofònic de Touré Yaya parlant català clicant aquí.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Minyons, ara és hora!

Encetem la setmana decisiva de cara a l'actuació de Girona, amb grans expectatives i molta il·lusió per poder portar el "papinarru" del 3d10fm a la Plaça del Vi. Ens queden tres assaigs (dimarts, dijous i divendres) i una actuació (Festa del Local a la Plaça Vella) per demostrar-nos a nosaltres mateixos que tenim els megacastells a l'abast i que si hi som tots, no hi ha castell que se'ns pugui resistir. Ni tan sols l'infortuni de les lesions que ens ha tocat patir en els darrers dies, a puntals de la nostra colla.

Crec que tots els que anem per assaig amb assiduïtat tenim clar on estem i on volem arribar. Ens falta comprovar si amb tota la gent podem ser capaços d'enfilar amb garanties els castells que hem estat treballant darrerament, un pis més (3d9f, 5d8, 3d8p). Crec que es donen tots els elements necessaris per poder-nos plantejar tota aquesta gamma de castells el proper diumenge: Els troncs estan a punt; la canalla amb confiança i fineta; el folre i les manilles ja han donat mostres de la seva solvència; i la soca mai falla. Només cal confiar que molts més Minyons, uns quants afeccionats terrassencs, i algun company d'altres colles, s'animin a donar un cop de mà als assaigs per poder fer possible el somni.

Crec que ens ha arribat l'hora de triomfar "a lo grande" d'una vegada per totes, i Girona és el lloc ideal per aconseguir-ho. En més d'una ocasió he sentit comentaris mig en conya, que hauriem de fer la Diada de la Colla a Girona, perquè allà ens sol sortir tot bé. Aquest any tenim l'oportunitat de comprovar-ho i fer-ho realitat, ja que portem grans castells en cartera. Així doncs, tothom a Girona!

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Festa de l'Esperidió: PD's KURTITS!!!



Cap de setmana intens al camp de Tarragona. Avui a Tarragona hi ha la festa de l'Esperidió de la colla Jove, amb castells dels grans i festival terrassenc (Trikitown - Kayo Malayo - PD's Kurtits) a un dels "tinglados" del port. I demà m'espera una de les cites castelleres amb més solera del calendari, Santa Úrsula, que tot i que les colles vallenques no arriben en el seu millor moment de forma, segur que ens oferirà emocions fortes. Molta sort a totes les colles tant dissabte com diumenge.

Tinc moltes ganes d'estrenar-me com a PD fora de la meva ciutat. Juntament amb el Rubén, hem estat convidats pels de la Jove a posar una mica de música al fi de festa del festival d'aquesta nit. L'èxit està garantit perquè he vist a la gent de la Jove de festa en més d'una ocasió, i acostumen a deixar el nivell ben alt. A més, segur que tant els Trikitown com els Kayo Malayo deixaran l'ambient ben escalfadet, així que les ganes de festa ja les portaran posades.

divendres, 21 d’octubre de 2011

I don't belive.


I don't belive in... ETA

I don't belive in... ESPANYA

I don't belive in... GADAFI

I don't belive in... REBELS

I don't belive in... LEC (LLei d'Educació de Catalunya)

I don't belive in... RETALLADES

I don't belive in... INDIGNADOS!

I don't belive in... PREU DELS HABITATGES

I don't belive in... POLÍTICS (PP-PSOE-CIU-ICV-ERC)

I don't belive in... MITJANS DE COMUNICACIÓ

I don't belive in... BANCA

I don't belive in... RELIGIONS

I don't belive in... MOURINHOS

I don't belive in... GUANYAR ALS CASTELLS

I don't belive in... FAMA

I don't belive in... USA

I don't belive in... UE

I don't belive in... CEOE-UGT-CCOO

I just belive in... INDEPENDÈNCIA!!!

dijous, 20 d’octubre de 2011

Divertida paràbola.


Fa temps que aquest escrit circula per internet, però ahir me'l va reenviar l'amic Xavi Vilanova, i m'he decidit a penjar-lo:

Anoche mi madre y yo estábamos sentados en la sala hablando de cosas de la vida.... entre otras.... estábamos hablando del tema de vivir/ morir.
  Le dije:"Mamá, nunca me dejes vivir en estado vegetativo, dependiendo de máquinas y líquidos de una botella. Si me ves en ese estado, desenchufa los artefactos que me mantienen vivo. "PREFIERO MORIR".
 
!!!Entonces, mi madre se levantó con cara de admiración.... Y me desenchufó:
                          El televisor, El DVD,EL CABLE DE INTERNET,EL PC,EL MP3/4,LA PLAY-2,LA PSP,LA WII,EL TELÉFONO FIJO,  ME QUITÓ EL MÓVIL,LA IPOD,EL BLACKBERRY Y ME TIRÓ TODAS LAS COCA-COLAS Y LAS CERVEZAS!!! 

!! LA MADRE QUE LA PARIÓ !!  !!  
CASI ME MUERO!!!

dimecres, 19 d’octubre de 2011

El "temazo" del dimecres. Trikitown - "Dona'm un got de vi"


Cada dos per tres surten de la meva boca les paraules de la tornada d'aquesta mítica cançó (en català!) dels terrassencs Trikitown, amb la col·laboració dels també terrassencs Kayo Malayo, en aquest videoclip gravat a la sala vella del Faktoria d'Arts. Un gran tema que espero escoltar en directe aquest cap de setmana a la festa de la Colla Jove de Tarragona, on tocaran les dues bandes abans esmentades. I amb uns punxa discos d'excepció com a fi de festa, que poden donar molta batalla. Ens veiem a Tarragona?

dimarts, 18 d’octubre de 2011

El preu dels habitatges.



Ahir a l'espai d'entrevistes de TV3 "Àgora" van entrevistar a dos experts en el tema de l'habitatge per debatre al voltant de la situació d'aquest sector de gran valor estratègic en l'economia de l'estat, i un dels grans maldecaps per a moltes persones que o bé no poden accedir a un habitatge, o bé s'han enganxat els dits després d'haver-ne adquirit un. L'exmilitant del PP i actual president del saló Immobiliari Barcelona Meeting Point, Enric Lacalle, i el catedràtic d'economia de l'UB, Gonzalo Bernardos, van donar visions força diferents de quin és el panorama actual del sector. (Podeu consultar les conclusions resumides d'un curs d'estiu sobre "mercat immobiliari" en el bloc del propi Bernardos)

L'Enric Lacalle va intentar convèncer a l'audiència que en l'actualitat ens trobem en el millor moment possible per comprar un habitatge (jeje), mentre que el catedràtic, insistia que encara queden uns quants anyets de crisi immobiliària i de baixades de preus tal i com està el panorama a dia d'avui (no hi ha possibilitat real de finançament, ni incentius fiscals, ni capacitat econòmica degut al nombre de desocupats). També va donar la dada que a l'estat espanyol hi ha una oferta superior als 5 milions d'habitatges, mentre que la demanda no supera els 450.000 anuals. Això significa que si no es construeix res més a partir d'ara, encara han de passar uns deu anys abans no s'hagi venut tot l'estoc.

Es veu que la major acumulació d'habitatges es troba a la línia mediterrània on s'ha construït alegrement gràcies a les facilitats que han donat molts municipis per guanyar quatre duros. Ara, pel que va dir l'Enric Lacalle, esperen que vinguin molts russos (i d'altres estrangers) carregats de calés a comprar aquests habitatges. Suposo que deu ser l'única manera de treure's de sobre aquesta gran quantitat de promocions infladissimes de preu i inabastables per a la gran majoria dels autòctons.

També van explicar el senyor Bernardos que la realitat indica que el preu de l'habitatge ha baixat en els darrers anys molt més del que s'explica als mitjans o intenten fer-nos creure. I que la majoria d'ofertes que mostren les promotores poden augmentar, a poc que s'apreti una mica al promotor, per la gran necessitat que tenen de treure's habitatges de sobre.

Un altre tema és la gran quantitat d'estoc d'habitatge que han acumulat alguns bancs. Això sumat al gran deute acumulat que tenen (amb altres entitats financeres de l'estranger), pot forçar a aquests bancs a despendre's d'aquests immobles abaratint encara més el preu. No crec que puguin allargar el deute indefinidament, així que espero que aquestes caigudes de preus vagin augmentant en el futur.

Bé, doncs, sembla que caldrà tenir paciència si es vol adquirir un habitatge a un preu raonable. Uns quants anyets més de baixades de preu estan garantits, ja que no s'albira una reacció econòmica espectacular a curt ni mitjà termini, ni recuperació de l'ocupació, ni augment substancial de la capacitat adquisitiva de les persones, ni arribada d'estrangers àvids d'habitatge per les nostres contrades, ni d'immigrants cercant feina i casa, ni bancs concedint hipoteques alegrement com en el passat. Així doncs, continuarem esperant.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

La fi d'ETA i els interessos polítics.

Darrerament, els mitjans de comunicació estan insistint força sobre el possible final de la banda terrorista ETA (Moviment d'Alliberament Nacional Basc segons l'expresident Aznar). Avui mateix s'ha iniciat a Donosti una conferència de pau amb l'objectiu de dissenyar un full de ruta per a la fi de la banda terrorista. Hi participen destacades personalitats del món polític internacional i amb gran experiència en la resolució de conflictes: Gerry Adams (president del Sinn Fein), Kofi Annan (exsecretari general de la ONU), Gro Harlem Bruntland, (exprimera ministra noruega), etc...

Als deixebles de l'expresident del govern espanyol Jose Maria Aznar, no els sembla gaire bé això de que s'organitzin cimeres per negociar la fi del terrorisme. Ells voldrien esperar com a mínim a que passessin les eleccions del 20-N per evitar que els actuals governants (PSOE) s'emportin les medalles i l'èxit de la fi d'ETA, i és per aquest motiu que critiquen qualsevol tipus de negociació i d'acord. Saben que el tema del terrorisme dóna molts bons rèdits electorals, i que la notícia de la fi d'ETA abans del 20-N pot igualar un xic les coses amb els socialistes, que serien els grans beneficiats i autèntics triomfadors de la lluita contra el terrorisme.

És curiós que l'expresident Aznar critiqui ara allò que ell mateix va intentar l'any 1999 quan era el cap de l'estat, quan dels activistes etarres en deia "Moviment d'Alliberament Basc". Se li veu el llautor d'una hora lluny a aquests del PP. Que no intentin enganyar a la gent amb la seva radicalitat anti-terrorista, quan el que realment els interessa a molts d'ells és que ETA continuï activa per obtenir rèdits electorals. O potser el que fa patir als peperos és la possibilitat que el País Basc acabi decidint democràticament a les urnes deixar de ser espanyols, i no tinguin l'excusa dels terroristes que tan bé els funciona per criminalitzar tot allò que soni a independentista o a nacionalista no espanyol.

Espero que la fi d'ETA arribi més d'hora que tard, i que el poble basc iniciï una nova etapa política en llibertat i sense condicionants de cap mena. I esperem que quan arribi l'hora de la independència, l'estat espanyol assumeixi i respecti els desitjos del poble basc i no posi traves a la seva llibertat nacional. I aquesta mateixa il·lusió la tinc per Catalunya, ja que espero que més d'hora que tard, puguem decidir separar-nos d'Espanya sense patir per la possibilitat de que ens enviïn els tancs a l'endemà (com ja van fer no fa tant de temps).


 

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Enquesta de l'Ara per les eleccions del 20-N.


Avui s'ha fet pública al diari Ara, una enquesta dels possibles resultats de les eleccions del 20 de novembre a Catalunya, i pel que sembla continua la tendència de les darreres eleccions d'un increment clar de convergents i populars a costa de la pèrdua de vots dels socialistes. Aquest retrocés socialista a Catalunya és una conseqüència llògica de la seva dependència dels òrgans de poder de Madrid, i la seva desastrosa gestió de la crisi a nivell estatal.

L'enquesta indica un clar traspàs de vots de socialistes a populars i convergents. El votant socialista més espanyolista passarà a votar al PP, mentres que el votant socialista més catalanista (o no prou espanyolista), passarà a votar a CIU. Algun antic votant socialista podria passar a votar a ICV, però aquests seran els menys, ja que el votant socialista acostuma a votar a "cavall guanyador" i no a partits minoritaris. Fins i tot és possible que algun votant socialista es passi als independentistes, però aquesta possibilitat és bastant excepcional.

Un dels aspectes positius de la devallada socialista i de l'alça de PP i CIU, és la clarificació que se'n desprèn d'un bon grapat de votants que anteriorment quedaven una mica difuminats entre els votants socialistes. Ara, per fi, sabrem quin percentatge d'aquests votants se senten més espanyols que catalans (o simplement espanyols), i quins el contrari. I també quin percentatge de votants socialistes són realment d'esquerres i quins votaven socialista perquè era el partit del Felipe González, i això de les esquerres i les dretes no va amb ells.

Un aspecte que no acaba de fer-se visible, com a mínim del que es desprén de l'enquesta publicada, és l'increment del sentiment independentista que tant ens venen alguns mitjans de comunicació darrerament. Pel que sembla, el vot independentista no ha d'incrementar gens ni mica. Si de cas, decrèixer. Així doncs, no acaba de quadrar el que ens diuen els mitjans i el que voten els electors. Més aviat sembla que el que realment creix, és el sentiment espanyolista a Catalunya, si tenim en compte l'increment espectacular de vots que tindria el PP.

divendres, 14 d’octubre de 2011

Els mestres també serem autoritat pública. (oé oé oé)


Ahir la Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va anunciar que tots els docents catalans tindran en el futur rang d'autoritat pública, la qual cosa vol dir que a partir d'ara quan ens insultin, agredeixin o assassinin, la cosa no quedarà en una simple amonestació o tibada d'orelles, sinó que l'agressor s'exposarà, fins i tot, a anar a la presó. La notícia suposa un autèntic alleujament pel cos de docents, ja que sabem que qualsevol dia ve un pare o una mare a fotre'ns una pallissa, i no li sortirà gratuït, ja que haurà de fer front a les conseqüències. Què protegits ens sentirem ara els mestres!!!

No li va servir de gaire a la directora de l'escola Sant Jordi de Maçanet de la Selva el rang d'autoritat pública quan el passat dia 23 de setembre, l'àvia i la mare d'una alumna de sis anys van amenaçar-la i agredir-la juntament amb la tutora de la nena. Ni a la professora del Ceip Centcelles de Constantí el passat 5 d'octubre, ni al mestre d'un centre de primària del Vallès Occidental (que no ha transcendit) fa uns dies, que també van patir les ires d'algun familiar exaltat i amb escasa capacitat de diàleg, i menys respecte.

No sé si a França els mestres són autoritat pública o no, però en tot cas, no li devia servir de gaire a la professora d'un institut de Montpeller que va decidir cremar-se a l'estil bonze al pati de l'institut on treballava, degut als problemes que tenia amb els seus alumnes. Una manera força curiosa de denunciar una situació que, no ens enganyem, també es dona a molts instituts de les nostres contrades. Segurament aquesta dona hagués preferit que en comptes de declarar-la autoritat pública, li haguessin posat un policia a l'aula per controlar (reprimir, castigar, empresonar) al seu alumnat.

Crec que fa temps que hem entrat en una espiral perillosa de mestres incapacitats (desautoritzats) per posar ordre a l'aula (no ens enganyem, malauradament, hi ha llocs on l'ordre sense repressió, crits i amenaces, és impossible), per la por de topar amb algun familiar descerebrat que faci més cas al fill que al mestre i acabi confonent entre víctima i botxí. "A mi hijo sólo le pego yo!"

dijous, 13 d’octubre de 2011

Els Minyons no descansem el 12 d'octubre.



Ahir mentre els espanyols celebraven el dia del Pilar, els Minyons vam anar a fer castells a la localitat de Caldes de Montbui, que celebrava la seva Festa Major coincidint amb el quinzè aniversari de la colla local. Ens acompanyaven els Saballuts, els Castellers de la Vila de Gràcia i la colla local. La jornada va resultar tot un èxit no només pels grans castells que es van poder veure, sinó també per la climatologia esplèndida que vam tenir, la germanor entre totes les colles, i el bon ambient de públic a plaça.

Pel que fa a la nostra actuació, crec que vam donar un pas important afermant el 5d8 i el 3d8p, i mostrant novament una gran seguretat i domini del 3d9f. Llàstima del pd6 final que va caure instants després de la carregada, però aquesta ensopegada no desllueix la bona feina feta a la resta de castells. El pas endavant aconseguit amb el 5 i el 3p és força il·lusionador, i obre grans esperances de fer un tram final de temporada apoteòsic, com fa anys que no vivim.

Pel que fa al pilar, crec que li convé un descans i un canvi de mentalitat, ja que en aquests moments sembla que se'ns ha travessat. Sabem com fer-lo, a assaig està de puta mare, però l'estem perdent a marxes forçades. Així doncs, crec el millor que podem fer és concentrar els esforços en els nous objectius que se'ns obren al davant (3d10fm, 5d9f, 3d9fp) i continuar treballant per resoldre els problemes d'encaix del pilar i les mans, sense metes a curt termini. De pilar en tenim, no en dubtem, però ja sabem que en aquest castell el "coco" és molt més important que en cap altra estructura, així que cal recuperar la confiança, sense presses.
Queden prop de quinze dies per la gran cita de Sant Narcís a Girona i la colla aspira a presentar-se allà amb un programa de castells espectacular. Dependrà en gran mesura del grau de compromís de tots nosaltres i de tots els que puguem arreplegar perquè ens donin un cop de mà, tant a plaça com als assaigs. I la feina continua aquest diumenge a Sants, on hauríem de tornar a demostrar que el 3, el 5 i el 3p són estructures susceptibles de pujar un pis més amunt ja sigui a Girona o per la Diada de la colla. 

dimarts, 11 d’octubre de 2011

Cítica teatral: "Pel davant i pel darrera"


El passat diumenge vaig anar al nou teatre Principal a veure la funció de "Pel davant i pel darrera", una comèdia d'èxit que porta un munt de representacions per tot Catalunya i que ha batut rècords d'espectadors en els diversos muntatges que se n'han fet. Es tracta d'una obra de l'autor Michael Frayn, amb versió de Paco Mir (Tricicle) i direcció d'Alexander Herold.

La veritat és que a mi personalment se'm van fer molt llargues les dues hores i mitja de funció (amb una pausa d'un quart d'hora que vaig aprofitar per anar a fer un quinto salvador al local de Minyons), plenes de trompades, crits histèrics, obrir i tancar de portes, bufetades, i gags d'una gràcia ben limitadeta. Si bé és cert que els actors fan un treball tècnic de primera, el fil argumental de l'obra no permet grans concessions més enllà de les caigudes, els xocs contra qualsevol trasto dels que apareixen entre el decorat, els crits, o els insults, que això sí, van fer molta gràcia a la major part del públic si tenim en compte els riures que se sentien a la platea. Són sempre així els vodevils?

Per acabar d'arrodonir l'espectacle, em va tocar seure al costat d'una dona que semblava més aviat una lloca per la forma que tenia de riure (i ho feia molt sovint), que em posava una mica dels nervis. I la cirereta del pastís dels despropòsits va ser la barana que tenia al meu davant, a la primera fila de l'amfiteatre, que no em permetia veure l'escena completament. Cap dels arquitectes del teatre va provar de seure a la primera fila de l'amfiteatre abans de donar el vist-i-plau a l'obra?

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Su s'ho valia.



Aquest cap de setmana he estat a la nova residència del Lluís i l'Andrea a Su, un poblet petit petit a la comarca del Solsonès, d'aquells que des de dalt d'un campanar es pot veure el campanar del poble veí, a mig camí de Cardona i Solsona. Un d'aquells pobles als que només s'hi va si hi tens algú a visitar o un àpat al restaurant del poble, "El Forn", on curiosament hi treballa una altra terrassenca coneguda, des de fa uns anyets, la Maria Cardús.

A Su hi vaig arribar el dissabte al migdia amb solet i caloreta, tot i que allà a dalt, a l'ombra i quan bufa el vent, de caloreta poca. Ja hi havia un grapat d'amics fent feina a la casa que ens acollia. Que si pintar parets, que si passar uns cables, que si arreglar una porta... la feina no te l'acabes. Jo vaig començar amb la tasca d'immortalitzar el moment amb la meva càmera digital, tot i que per la tarda no em vaig lliurar de pintar alguna porta.

Vaig conèixer els dos únics nens que viuen al poble (no crec que hi visquin més de vint persones a Su), uns germans búlgars (segons em van dir) que parlaven el català amb més accent que el Jordi Pujol, i que rondaven per la plaça cercant algú amb qui xerrar o jugar. El nen acabava de complir onze anys i encara feia cinquè de primària, i la nena en tenia sis i ja estava a primer. Em van fer una mica de pena, ja que no tenien més nens amb qui jugar i tampoc tenien gaires coses amb que entretenir-se. Suposo que hauran de despertar la imaginació per ocupar el seu temps lliure.

El diumenge pel matí el Lluís ens va oferir un esmorzar de poble a base de pa amb tomàquet i embotits (catalana, formatge, llonganissa), que va anar a comprar fins al mercat de Cardona (!), i després vam anar a fer una excursioneta fins a la presa i el pantà de la Llosa del Cavall, i també feia un dia espectacular. Vam gaudir del paisatge meravellós, i observant els jocs dels gossos del Lluís i el seu germà Quimi, la Mel i el Max, corrent amunt i avall, i remullant-se a la vora del pantà per agafar una pilota o un pal. Van ser valents, perquè la veritat sigui dita, no venia gaire de gust mullar-se amb lo freda que devia estar l'aigua.

És una sort tenir amics com el Lluís i l'Andrea, que viuen allunyats de la civilització més caòtica i estressada, i poder visitar-los de tant en tant per respirar aire net i relaxar-se. Els que no tenim segones ni terceres residències al camp, a la platja, o a la montanya, ho agraïm sincerament.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Cap al Solsonés que falta gent.



 Record de Solsona.

Fa una lluna clara i una nit serena.
Jo m'estic a la Plaça de Sant Joan;
damunt les finestres cau la lluna plena,
cau damunt la pica que la fa brillant.
Aquesta plaça és tota recollida,
tan aquietadora i tan suau,
que sembla un replanet d'una altra vida
on s'anés a abeurar-hi un glop de pau.
Jo no sé pas per què jo aquí voldria
estar-hi llarga estona quietament,
amb una noia sols per companyia
sens besar-la ni dir-li cap lament.
Veure el tresor que d'aquí estant s'albira
sens esflorar-li el seu cabell gentil,
sols sentir-la a la vora com respira...
I respirar aquest aire tan tranquil.

(Josep Maria de Sagarra)

divendres, 7 d’octubre de 2011

Nova agressió, a una docent de Constantí.


El passat dimecres la mare d'una alumna de P4 d'una escola de Constantí va atacar violentament a la mestra de la seva filla amb l'única excusa, sembla ser, de que la mestra havia mirat malament a la nena. No crec que hi hagi cap justificació possible perquè un pare o una mare hagin de pegar a una mestra, però si a sobre no ha passat res de res a l'aula, encara ho trobo més flipant.

Sembla ser que això d'agredir als mestres s'està convertint en una activitat bastant habitual i gratuïta, i que els agressors surten impunes dels seus actes violents (verbalment o física) la majoria de les vegades. Hem de tenir present que la majoria d'agressions no arriben a l'opinió pública per la por de molts mestres a les represalies dels agressors. Escoltar insults i rebre amenaces s'ha convertit en quelcom normal i part de l'ofici.

Cal tenir en compte que avui en dia la gran majoria dels docents van amb peus de plom a l'hora de tractar als alumnes, perquè qualsevol incident amb un infant pot portar greus conseqüències pel mestre. No és com abans que el mestre podia donar una bona bufa a l'alumne i després els pares remataven la feina a casa. Avui en dia si se t'acut cridar més del compte a un infant o agafar-li el braç amb excessiva energia, pots rebre les amenaces de la criatura d'explicar-ho a casa, o fins i tot, de denunciar-te.

Molts pares que eduquen als seus fills a cops de sabata i/o clatellots, s'indignen i es converteixen en els principals defensors dels seus fills quan aquests surten plorant de l'escola perquè el mestre l'ha renyat o l'ha castigat. Aleshores van a demanar explicacions al mestre i creuen tot el que els seus fills els expliquen. Posen pel davant la paraula del fill a qualsevol argumentació del docent. Així qui controla una classe de vint-i-set alumnes? No podem cridar, no podem tocar, no podem renyar, no podem castigar... doncs, evidentment, les criatures fan el que els dóna la gana.

No vull defensar la vella tradició del càstig físic a l'escola, ni de l'autoritarisme desproporcionat, però s'ha d'entendre que els mestres d'avui en dia ho tenim més difícil que fa uns anys, ja que els antics sistemes de control han desaparegut (afortunadament penso) i cal molta paciència i autocontrol per no perdre els estreps davant de tanta criatura amb moltes ganes de passar-ho bé i poques ganes de treballar. I que a més, saben que per molt que toquin els nassos, mai seran tractats pitjor que a casa, on encara hi ha molts pares i mares que sí que fan servir el càstic físic per impossar la seva autoritat. Ah, però després que ningú toqui al meu fillet!!!

dijous, 6 d’octubre de 2011

Els valors educatius del futbol professional.



Ahir es va fer públic el càstig que li serà imposat a l'entrenador del Reial Madrid, José Mourinho, per posar el dit a l'ull del segon entrenador del Barça, Tito Vilanova. El Comitè de Competició ha estimat que amb un parell de partits (del mateix torneig en que es va produir l'agressió, la Supercopa espanyola) i una multa de 780 euros ja n'hi ha més que suficient. A més, el Comitè també castiga a Tito Vilanova amb un partit de sanció i 690 euros pel clatellot amb que va respondre al tècnic portuguès.

Sincerament, lamentable. Com és possible que un Comitè de disciplina trigui més de cinquanta dies a resoldre un expedient, i ho faci tan malament? Hem sapigut que una acció molt semblant a la de Mourinho d'un jugador de rugbi italià envers un rival irlandès, li ha suposat una sanció de quinze setmanes sigui la competició que sigui, i a més no van trigar ni una setmana a resoldre el cas. Està clar que "Ejpain ij different"...

Molt educativa, i plena de valors, l'acció del Mourinho (i la resposta del Tito, tot i que es comprèn una mica més pel fet de respondre a una agressió), que ha donat la volta al món i ha deixat ben retratat al seu protagonista. Espero que els nens que l'hagin vist per la tele ho hagin fet acompanyats d'algun adult responsable que els hagi explicat que aquest paio no es troba bé del cap, i que la seva reacció és menyspreable. I que es mereixeria una sanció exemplar, ja que no és la primera vegada que la lia. Suposo que els dirigents del Comitè de Competició no deuen tenir fills petits que els demanin explicacions, perquè el que han decidit no té ni cap ni peus.

Que pot fer un mestre d'educació física o un entrenador a partir d'ara quan un nen li posi el dit a l'ull a un rival? Doncs res, si fins i tot ho fa el Mourinho i encara l'aplaudeixen a Madrid!!! Potser si hagués aconseguit treure-li l'ull al Tito Vilanova, ara es plantejaria el fet d'una altra manera, oi?

dimecres, 5 d’octubre de 2011

El "temazo" del dimecres. Pablo Hasél.


Sincerament, mai abans havia escoltat el nom d'aquest raper de Lleida, però els darrers esdeveniments han fet que hagi aparegut a la llum pública i que jo, com molts altres, haguem sapigut d'ell i de les seves lletres subversives anti-capitalistes. La veritat, no sé fins a quin punt són certes les acusacions d'apologia del terrorisme, però el que es pot comprovar en el tema que penjo, és la ràbia que traspua aquest noi quan canta (rapeja).

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Minyons a Reus: cal fer pilars de 7?


Aquest dissabte al Mercadal de Reus els Minyons vam tornar a experimentar aquella sensació estranya que et deixa haver fet una més que meritòria actuació de castells, amb l'entrebanc final del pilar. Després de descarregar un magnífic 3d9f, un sorprenentment segur 5d8, i un correcte 3d8p, vam tornar a carregar el pd7f quan l'anxeneta ja arribava al folre. Afortunadament, doncs, aquesta caiguda no afectarà excessivament la confiança de la més peque de totes, però no podem jugar amb foc a un mes vista de Girona i amb la Diada a tocar.

Crec que aquesta escena s'ha repetit ja en massa actuacions com per no començar a preocupar-se. Avui, mirant les estadístiques amb el pd7f, m'adono que es tracta d'un dels castells folrats amb més caigudes de la nostra història (18 des del 1999), i amb un percentatge de caigudes (carregats i intents) molt elevat (29%) en comparació amb el de 6 (7%), o amb d'altres estructures folrades (2d8f - 2'5%, 3d9f - 7%, 4d9f - 7%, deixant a banda els papinos com el 4d9fp, 5d9f, 3d10fm o 2d9fm que acostumen a tenir uns percentatges més elevats de caigudes.

Tot i que enguany semblava que definitivament li havíem agafat la mida al pilar (4 descarregats - 2 carregats), aquest nou entrebanc ens ha de servir per obrir els ulls i reflexionar una mica. Està clar que alguna cosa falla. Potser és el terç que no acaba de treballar bé amb les mans, ja sigui per manca d'entesa amb les mans o per les característiques físiques. Potser són les mans que fallen i no poden parar al terç. Potser tenim un tronc que no dona la talla quan s'ha d'enfrontar a pilars superiors al de sis. Potser és tota la colla que transmet la seva desconfiança als pilaners després de tantes decepcions... En tot cas, sembla evident que la tècnica no ha sabut/pogut trobar les solucions adequades a aquests problemes. Cal, doncs, continuar exposant-nos a noves decepcions amb aquest castell? Jo crec que no. A Girona, si tot va bé cal anar a pel de 8, però no cal temptar la sort abans amb nous intents de pd7f. I per la Diada si ens el podem tornar a plantejar al final de l'actuació, doncs hi tornem, però siusplau, no hipotequem el que resta de temporada amb aquest castell "maleït".

Hi ha alguna possibilitat de canviar aquesta tendència negativa amb els pilars superiors al de 6? Sembla evident que el problema el tenim en l'encaix de les mans amb l'Àngel. Hi ha solució per aquests problemes d'encaix? Pot l'Àngel millorar tècnicament? Sí. Com? Amb molt més assaig de pinyes i folres, i fins i tot fent-li fer algunes proves d'altres estructures a segons per habituar-se a treballar amb les mans. Treballant el pilar a la xarxa amb l'Àngel al segon pis i quatre o cinc mans solament.

També sembla bastant evident que l'Àngel acostuma a quedar mal lligat als folres i manilles per la seva alçada, o la manca d'envergadura de la gent de folres i manilles. Té això solució? Més difícil. O ens busquem a un altre segon/terç, o ens busquem unes altres mans, o ens busquem a un baix i un segon que no passin d'1'60 m. Deixo aquesta proposta per qui pugui interessar (de fet no soc l'únic que la contempla): pd7f amb l'Albert Crespi de baix i el Mayolas de segon, i pd8fm amb el Crespi, el Mayolas i el Franc Puig. I agafem a l'Àngel per sota les aixelles.

Ah, i felicitats a tothom per la gran actuació de Reus. Si la cosa continua per aquest camí, podem acabar la temporada "por todo lo alto". Que tinguem decepcions no vol dir que ens rendim. Això mai!

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Les deu diferències.


Entre aquestes dues fotografies, podem trobar fins a deu diferències. Tot i tractar-se de deu esportistes catalans en cada una de les fotografies, és evident que entre uns i altres hi ha grans diferències. Per començar, i la més evident, és el color i l'escut de les samarretes que llueixen. Uns porten la samarreta d'Espanya i els altres la de Catalunya. A una de les fotos apareix la bandera espanyola amb el toro, i a l'altre hi apareixen algunes estelades i senyeres. A una de les fotografies es veu un pavelló mig buit, i a l'altra les grades ben atapeïdes. En una foto es veuen molts personatges molt ben vestits i molt contents pel triomf aconseguit (i suposo que per la vidorra que s'han fotut amb els impostos dels catalans també) i a l'altra no. A una foto es veu a un jugador lluint una samarreta de record a un feixista "Siempre con nosotros" i a l'altra no. A una foto hi ha un equip que acaba de disputar una competició oficial i a l'altra no. A una foto hi ha uns esportistes que han representat al seu país (tots) i a l'altra no. A una foto hi ha deu esportistes dignes, i a l'altre no (bé, potser n'hi ha un o dos però dels altres)...

En fi, està clar que amb esportistes catalans com els de la segona foto no avançarem en el reconeixement oficial de les nostres seleccions. Sempre ens quedarà el consol de poder dir que Catalunya ha guanyat el mundial d'hoquei patins per a la colònia espanyola. Arribarà algun dia que un esportista català es negarà a jugar per España? On està la dignitat de tots aquests esportistes?

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Segona gran notícia en menys de 24 hores!!!


Nova entrada dedicada a destacar una notícia positiva de la premsa digital, i novament referida a una personalitat destacada del món del futbol que viu i treballa al nostre país, Andrés Iniesta. Ja sabeu que ens altres entrades li he donat canya a l'Andrés per la seva poca sensibilitat amb la llengua del país que l'ha acollit, educat i donat feina, tot i portar més de deu anys vivint entre nosaltres.

Doncs avui el vull felicitar pel seu primer "tuit" en català, segons ha publicat el diari Ara en la seva edició del matí. Tot i que molts pensem que el gest és minúscul tenint en compte que l'Iniesta hauria de dominar el català amb suficiència, i n'hauria de fer ús de manera més decidida, també haig de reconèixer que mica en mica s'omple la pica, i que encara hi ha marge perquè l'Andrés ens demostri la seva estima envers el país que l'ha acollit i la seva llengua.

Així doncs, felicitats Andrés, i a continuar practicant.