Cap de setmana a Lladurs (Solsonès).

 

Aquest cap de setmana he pujat al Solsonès, concretament al petit poble de Lladurs, a la masia d'un bon amic que destprés d'un entrebanc vital vol tornar a alçar-se i guadir dels bons amics que té i de les coses bones que té la vida. Hem xerrat, hem cuinat, hem begut, hem passejat, ens hem banyat... i, sobretot, hem gaudit.

Feta la llei, feta la matança!

 

Aquesta setmana els mitjans s'han fet ressò d'un nou cas d'assassinat múltiple als EEUU. Un noi de 18 anys, acabats de fer, es va presentar a una escola de primària amb dos fusells i es va introduir a una aula on va acabar amb la vida de 17 alumnes i dos mestres.

Esgarrifa pensar que hi hagi gent tan anada de l'olla com per fer una cosa així. Tampoc s'acaba d'entendre gaire bé, per no dir una altra cosa, que per a un jove de 18 anys sigui més fàcil comprar un parell de fusells que unes ampolles de cervesa...

Estan ben bojos aquests ianquis!

El "temasu" del dimecres. Opció K-95 - "Terra de sang".

 

El passat dilluns al programa Crims van explicar el cas de l'assassinat de Sonia Rescalvo, una transsexual que va morir l'any 1991 a Barcelona, a causa de la pallissa que li van donar un grup de skinheads d'ideologia nazi.

Al programa es van veure diverses imatges, moltes d'arxiu, d'aquests grups d'skinheads (molts s'agrupaven entre les aficions radicals dels clubs de futbol), i van colar alguna imatge d'altres grups d'estètica skinhead que, tanmateix, res tenen a veure amb els primers. Els Sharps (Skinheads Against Racial Prejudices) lluïen una estètica pràcticament idèntica als primers, però la seva ideologia era totalment oposada. I, evidentment, no anaven donant pallisses a tots els que no veien el món com ells.

Un exemple de grup d'skinheads dels bons són els barcelonins Opció K-95, nascuts l'any 1995 al barri de Gràcia, que han anunciat un concert de retrobament després d'una anys d'inactivitat.

Desafortunat en el joc, desgraciat en amors!

 

Ahir va finalitzar el campionat de lliga, i amb el darrer partit del Barça, al Camp Nou contra el Vila-real (0-2) vam tancar també la porra minyó-culer 2021/22. 

Tinc un grup del Whatsapp amb un grapat de col·legues culers dels Minyons i aquest any ens vam decidir a organitzar una juguesca (porra) amb calés de per mig (10 euros per a tota la temporada). Tant sols fèiem la juguesca en partits oficials del Barça (copa, lliga i Champions), i s'obrien apostes 24 hores abans del partit, i es tancaven just amb el xiulet inicial.

Doncs bé, increïble però cert, no he encertat cap ni un dels 51 partits disputats pel Barça. Cap. Gravíssim. Altres temporades quan no hi havia pasta pel mig, sempre encertava el resultat d'uns quants partits, i en canvi aquest curs... res de res. He estat l'únic dels participants que no l'ha encertat mai. Greu, tenint en compte que jo d'esport en sé una mica...

Val a dir que els guanyadors (hi ha hagut un empat) tampoc han encertat gaires resultats (6), però no encertar-ne cap... Molt fort. Encara no me'n sé avenir.

Terrassa és Europa (sobretot en els preus)!

 

Aquest cap de setmana ha començat a Terrassa la campanya "De tapa en tapa". Una iniciativa que va començar l'any 2010 per promocionar el sector de la restauració local, on una cinquantena de bars i restaurants de la ciutat ofereixen un "quinto" de cervesa i una tapa (degustació) amb un preu ajustat.

Bé, això era abans, perquè enguany han pujat el preu fins als 3'5 euros, que em sembla força elevat tenint en compte que a molts indrets de l'estat espanyol et fan la mateixa oferta pel preu únic de la cervesa de 33 cl. 

En fi, que els catalans sempre acabem pagant més per tot. A mi ja em poden esperar asseguts els bars que participen en la campanya. Prefereixo anar al Kebap i per 5 euros em foto una birra i un dúrum que quedo tip per cinc hores mínim.

30 anys ja!

El capìtà, Jose Ramón Alexanco, alçant la copa de campions d'Europa l'any 1992.

 

Avui es compleixen 30 anys de la primera Copa d'Europa del Barça. Va ser en un partit contra la Sampdoria italiana, celebrat a Wembley (Londres), amb el resultat final de 0-1, amb un recordat gol de falta de Ronald Koeman en temps de pròrroga. Aquell equip, el "Dream Team" va obrir les portes d'un cicle triomfant que s'ha allargat fins la segona dècada de l'alctual segle. Ara toca reflotar l'equip després d'una temporada sense títols, que per als més vells era una cosa molt normal, però que els més joves no estan gens acostumats. Bé, esperem que les vaques magres no durin gaire.

El "temasu" del dimecres. Discípulos de Otilia - "Monstre Bu".

 

4 anys després del seu darrer concert els Discípulos de Otilia es tornaven a reunir per a un concert únic a la sala La Nau del barri del Poble Nou de Barcelona. Una bonica sala que encara no coneixia i que em va agradar força per diverses raons: bona acústica, dimensions òptimes, proximitat als músics, i d'accés immillorable a l'entrada de Barcelona per la Ronda Litoral. I amb zones per aparcar.

De teloners hi havia els mítics "Costo Rico", una banda que feia 11 anys que havia deixat de fer concerts en directe i que es va mostrar amb molta energia, recuperant els seus temes clàssics barreja de rumba, ska, sons llatins... Els havia vist un grapat de cops en concerts de Festa Major i els havia perdut la pista. Diria, que com els Discípulos, tampoc tenen cap intenció de reemprendre la seva carrera musical, sinó que va ser un concert especial per homenatjar a un músic que devia tocar a les dues bandes i que va morir de càncer fa un parell d'anys.

Aprensió a les agulles.

 

Aquest matí he hagut d'anar al meu CAP per fer una analítica de sang i ja no he descansat igual de bé que sempre aquesta passada nit. M'he despertat abans del que tocava (potser la calor també?) i ja m'he dirigit cap al CAP amb el run-run al cap. 

Malgrat que anava amb horari programat, m'he trobat amb una cua tercermundista a l'entrada del CAP que he sabut era per fer analítiques preguntant al darrer de la cua, ja que no hi havia cap cartell que ho indiqués.

Em pregunto per què donen hores de visita si després t'atenen amb el "tonto l'últim"! No seria més fàcil anar avisant la gent en funció de l'hora que tenen programada? Com es fa a les consultes mèdiques que et criden pel nom... En fi. 

Un cop dins de l'habitació on m'havien de punxar, ha passat el que ja em temia i havia anticipat. Els he dit a les infermeres que era aprensiu i que ja m'havia desmaiat alguna en la darrera analítica. M'han assegut amb les cames una mica estirades, però insuficient per al meu gust, i han acabat movent la butaca per poder estirar la part de darrera i estirar-me tot jo. Una gassa amb una mica d'alcohol per inhalar-ho, i poc a poc anar tornant a l'estat habitual. Prou ràpid la veritat.

Bé, un nou mal tràngol amb les agulles.

Debut al Barça d'un altre exalumne: Mika Mármol.

 

Ahir, al partit de la penúltima jornada de lliga que va disputar el Barça al camp del Getafe (0-0), va debutar (minut 90) el terrassenc Mika Mármol, que juga a la defensa, principalment de central esquerre o de lateral.

El vaig tenir un parell d'anys a l'escola Abat Marcet de Terrassa on va fer tota la seva escolaritat de primària. Devia fer 1r i 2n aleshores, i tot i que és impossible fer pronòstics amb nens d'aquesta edat, ell ja jugava a les categories inferiors del Barça i entre els companys era qui destacava més. El recordo amb aquell esperit competitiu, la capacitat d'anticipació, de força (tot i que era més aviat menut). I amb una cabellera bastant llarga que va fer que sempre recordi el Mika petit. Ah, i un alumne dels que no donen cap problema.

Una satisfacció que més terrassencs arribin al primer equip del club del meu cor, i que a més a més els hagi conegut, i deixat la meva (petita) empremta, en la seva formació. 

Espero que el Mika tingui molts èxits amb el Barça en el futur.

Juan González Martínez : "Suspens".

(Interessant article per al Diari de l'Educació del professor Agregat del Departament de Pedagogia de la Universitat de Girona, Juan González Martínez, sobre el sentit dels suspensos en l'etapa educativa obligatòria).

Qui suspèn quan decidim que algú suspengui a l’escola? Quin sentit té a l’educació obligatòria? ¿Podem disparar els suspesos contra infants i adolescents que assisteixen a l’escola i a l’institut forçats, que han d’aprendre amb escàs marge de decisió (en el què i en el com)? ¿És realment un recurs per estimular l’aprenentatge, una estratègia coercitiva per forçar-lo o l’evidència del fracàs d’una comunitat en l’acompanyament als seus infants?

S’acosta el final del curs i enguany, més que anys anteriors, comencen a intensificar-se les converses sobre els suspesos (qui pot suspendre, què es pot suspendre, i quines en seran les implicacions). El debat sobre la reforma curricular que estem vivint al país ha arribat a la plaça pública i, com que l’educació és una qüestió sensible i compartida, no només tothom en parla i n’opina (faltaria més), sinó que habitualment pontifiquem. El suspens, malauradament, és tan nostre com la pròpia institució escolar (basat en una idea perversa d’estàndard i de mínim irrenunciable); i comunament ens sembla que, sense ell, perdem una de les estratègies reguladores importants de la vida acadèmica en tots els nivells, també a l’educació obligatòria.

En el meu cas, però, amb el pas del temps el suspens s’ha anat desdibuixant de valors positius i, en sentit contrari, s’ha omplert d’un ressò a fracàs col·lectiu que em fa difícil que en puguem acceptar la vigència. Sense dubtes, les coses no són blanques ni negres (en especial des de la perspectiva del dia a dia de les escoles, sempre complex i exigent, lluny dels dogmes de l’Acadèmia). Però, com dic, a les estudiantes i els estudiants dels graus de Mestre, potser hauríem de fer-nos algunes preguntes abans d’assumir que podem suspendre a les etapes obligatòries (Primària i ESO) i que, amb això, estem fent quelcom diferent de carregar en la persona que suspenem de la fallida d’una responsabilitat que, com a mínim, és compartida (entre l’alumne/a, potser mínimament; i, sobretot, les persones adultes de la comunitat educativa, mestres i famílies). Quan discuteixo amb elles i ells sobre això, doncs, els faig les preguntes que em faig; perquè una de les coses que no ens podem permetre és donar les coses per descomptades i assumir-les com a tals.

En aquestes converses que avancen el final de curs, un amic professor a l’ESO em desitjava durant les passades vacances força per al tercer trimestre, i confiava que per a mi, que sí que puc suspendre, no fos tan difícil com per a ell. I és evident que la batalla de l’educació obligatòria, per concepte i per la realitat, és més exigent que la meva. Però no em vaig poder estar de compartir amb ell el dubte que el suspens tingui realment sentit per a una persona, entre els 6 i els 16 anys, que està obligada a anar a l’escola, i que ha desenvolupar un compromís aliè a la pròpia voluntat i no nat d’una decisió conscient, madura i responsable. Les meves preguntes, aleshores, eren: realment podem suspendre algú per quelcom que no decideix? Els obliguem a anar a l’escola o a l’institut, els fem seguir una llarga jornada laboral massa vegades impermeable als seus interessos, decidim nosaltres què han d’aprendre i com, desatenem el nostre compromís de fer-los enamorar de la descoberta del món i de l’aprenentatge de la vida (objectiu cabdal de la primària); i, finalment, quan tot va malament i no hem aconseguit l’objectiu (ni ells ni nosaltres), els suspenem. Els suspenem o ens suspenem?

Pensant en aquestes coses, recordava les reflexions de l’escola de Barbiana. Lorenzo Milani, desterrat a un recòndit poblet de la Toscana, a finals dels 50 obre una mena d’escola parroquial per als infants de la contrada que no podien assistir a l’escola que els pertocava, tots ells de famílies analfabetes i pobres. Una escola ben diferent a les escoles italianes del moment (molt em temo que també més moderna que moltes escoles italianes actuals), que s’articula sobre eixos com la inclusió, la personalització o la democràcia. Una dècada després, les reflexions dels seus estudiants cristal·litzen en un text meravellós, Lettera a una professoressa (1967), en què, amb veu única, ells mateixos reflexionen sobre l’escola que no han pogut viure (l’escola pública italiana), la que han conegut (amb Don Milani), i la que consideren que hauria de servir a tots els infants.

I un dels assumptes que aborden d’aquesta “escola de les obligacions” és, justament, el suspens. Al seu entendre (també el meu), “l’escola només té un problema. Els infants que perd”. De tot plegat, amb una lucidesa aclaparadora, en fan una lectura socioeconòmica: “Ens dieu que heu suspès els idiotes i els ganduls” (la duresa de les paraules és increïble: els cretini i els svogliati); i, irònics, qüestionen que ens quedem tan amples en veure que “Déu fa néixer els idiotes i els ganduls [només] a les cases dels pobres”. Justament per això, només proposen tres grans reformes, molt inspiradores: no suspendre, oferir encara més escola als suposadament idiotes (als que no semblen aprendre prou, diríem), i donar un objectiu als ganduls. Com es diria en italià, niente di che, és a dir, no està malament.

I saltant d’unes coses a les altres, aquests dies que hem perdut la mestra de mestres Maria Antònia Canals, la imaginava concretant tot això en els diferents escenaris de la seva vida professional: a l’escola Ton i Guida del Verdum, on possiblement tots els infants, de les famílies més pobres de la Barcelona del moment, eren en aparença idiotes i desmotivats. Els oferia camins d’aprenentatge personalitzats perquè fos evident que la idiotesa no era tal, i perquè tothom tingués una gran voglia per aprendre. Una escola en què, de retruc, la pregunta sobre la idoneïtat del suspens desapareix tècnicament, perquè no se’n dona l’ocasió. Si has après, enamorat de l’escola que has viscut, i has après tant com has pogut, de què t’hem de suspendre?

Quan parlem del fracàs escolar, sovint el despersonalitzem tant que ens oblidem que hi ha persones que fracassen en responsabilitats que nosaltres els descarreguem a sobre sense donar-los l’aire per poder-les respirar. Que molts puguem fer-los front amb èxit i àdhuc alegria quan som infants no implica, però, que siguin el camí per a tothom. I, quan no és el cas, i trobem persones que han de fer el que no volen i d’una manera que no els és natural, suspendre’ls possiblement no és la millor manera per ajudar-los a lluitar per una vida plena.

80 anys de la mort de Rafael Catot Sallas a Mathaussen-Gusen.

 

El Valentí, el Rafael, la Carme, la Regina, el Francisco i l'Albert.

 

Ahir, 11/5/22, va fer 80 anys de la mort de Rafael Catot Sallas, al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen. Fill gran de la Josepa i el Jaume, de Monistrol de Calders, va néixer el 10/02/1910. Va tenir 5 germans (foto): Francisco, Albert, Valentí, Carme, i Regina.

El febrer del 1939 va ser un dels milers de republicans que es van haver d'exiliar a França, juntament amb els pares i quatre dels germans. Un altre (Valentí) va ser detingut i empresonat a Espanya (va passar per diverses presons al llarg de 10 anys i quan fou alliberat també va anar a cercar la família a França). Després de passar pels camps de refugiats francesos, van traslladar-los a la zona de la Drôme: a Rivesaltes i Saint Cyprien els nois, i a Recoubeau les noies i els pares. 

A l'hospital de Die moria malalta la germana petita (Regina, 27/02/1939) que va emmalaltir arrel de les penúries, l'esgotament, la gana, el fred, etc., de l'exili a peu. El Rafael es va haver d'allistar a l'exèrcit francès per combatre els nazis. Va lluitar a la Línia Maginot i va caure presoner a Estrasburg (20-26/06/1940) Va anar a parar al camp de presoners V-D d'Estrasburg (matrícula 3216), i posteriorment fou enviat a Mathaussen (13/12/1940, matrícula 4696). 

Finalment el traslladen a Gusen (29/03/1941, matrícula 11214) on mor al cap de poc més d'una any (11/05/1942) probablement d'esgotament ja que és conegut que a Mathaussen-Gusen feien treballar els presoners en torns de més de 12 hores diàries a la pedrera. Honor i glòria per als republicans antifeixistes que van patir dues guerres: l'espanyola contra els franquistes i la mundial contra els nazis.

Finalment, el Rafael Catot Sallas rebrà l'homenatge pòstum que mereix, aquest juliol, amb la col·locació d'una pedra "Stolpersteine" al seu poble natal, Monistrol de Calders. Una pedra perquè mai oblidem les víctimes del feixisme i del nazisme.

 

(La germana de la meva àvia, Dolors Molas Estrada, la Maria Molas Estrada, va trigar 10 anys acabada la guerra civil espanyola a anar a França a trobar el seu estimat, Francisco Catot Sallas, amb qui es va casar i van tenir una filla, la Regina Catot Molas, cosina de la meva mare, resident a França i mare de tres filles (Sandrine, Sandie i Sonia).

El "temasu" del dimecres. Moscow Death Brigade (MDB) - "It's Us".

 

Fa un parell de caps de setmana vaig ser a Londres i vaig anar a veure aquest grup de russos bojos format l'any 2007, que fan un metal rap molt canyero i que tenen un directe brutal. La gent es torna literalment boja, saltant des de l'escenari, passejant dalt d'un cocodril inflable per damunt del públic... Feia temps que no tenia una descoberta musical tan impactant com aquesta. Ja tinc ganes de tornar a escoltar-los en directe, i no paro d'escoltar les seves cançons al Youtube. Com és que no els havia conegut abans?

Campions de la Champions de futsal!

 

Encara que sé que vaig tard, cal felicitar l'equip de futsal blaugrana pel gran èxit aconseguit a Riga, la capital letona. Tot just la la 4a Champions de la secció, que no es poca cosa si tenim en compte que no fa tants anys que el club va apostar amb força per la secció.

Per emportar-se el títol, el Barça va haver d'imposar-se en semifinals al Benfica (5-4) en un partit molt igualat. La final en canvi va ser molt més senzill, contra els també portuguesos de l'Sporting de Lisboa (4-0).

Tornen els Inadaptats: Inacabats, però mai vençuts!!

 

Com s'ha enyorat els Inadaptats aquesta darrera dècada de conflicte amb l'estat espanyol. Ahir, i abans-d'ahir, set anys després de la darrera ocasió (al recinte firal de Vilafranca del Penedés), la banda penedesenca va tornar a oferir un parell de concerts per als seus cada cop menys joves seguidors (en la quarentena la majoria) a la sala Razzmatazz barcelonina.

Va ser una hora i mitja de cançons i missatges polítics (ja fos en la veu del cantant, Àlex, o amb les banderes i pancartes que anaven apareixent a l'escenari. A destacar la gegantina bandera comunista que va apareixer darrera dels músics al final de xou). No van faltar la majoria dels himnes dels Inadaptats, ni les olles, ni fins i tot alguns pilars entre el públic. 

Vaig retrobar-me amb alguns col·legues d'arreu del territori, la majoria castellers d'altres colles. Una nit per al record, amb uns Inadaptats encara en plena forma. Frisant per quan serà el proper retrobament.

"Ecos de gloria".

 

Fa uns dies que he acabat la lectura d'aquesta novel·la històrica ambientada en la guerra entre Mèxic i els EEUU a mitjans del segle XIX, que va suposar la cessió d'una bona part del territori del nord mexicà a mans nord-americanes. 

Una novel·la que ens mostra la cruesa i el drama de la guerra, els valors més nobles i els més obscurs i innobles. I que ens mostra com el poble acaba enganyat per una classe dirigent traïdora i sense escrúpols que tan sols es preocupa per la seva butxaca i els seus propis interessos i beneficis. Una història que es repeteix al llarg dels segles i en conflictes arreu. Sense anar més lluny, a casa nostra.

Alcarràs.

 

Ahir vaig anar al cinema Catalunya a veure la pel·lícula de moda, l'aclamada i premiada "Alcarràs" de Clara Simón. Poques vegades he vist omplir la sala gran del cinema Catalunya, i encara menys per una pel·lícula catalana (i en català!). A la sessió de les 19:10 d'ahir es va omplir a vessar la sala i minuts abans de l'inici hi havia una bona cua de gent esperant adquirir una entrada.

Pel que fa a la pel·lícula he de dir que no em va decebre i que em va agradar molt. Una pel·lícula que mostra la realitat de la pagesia a casa nostra, en un poblet del Segria, amb les seves costums i peculiar forma de vida. La directora aconsegueix emocionar l'espectador amb la seva particular i encertada forma de fixar la càmera en els protagonistes i també en els paisatges, a banda d'aconseguir que els personatges siguin molt creïbles pel fet de no ser actors professionals, si no gent de la zona que són, pràcticament, tal i com apareixen a la pel·lícula.

En fi, dues hores de metratge que em van passar volant i que em van fer identificar en molts moments amb les vides dels protagonistes.

El "temasu" del dimecres. Stop JJOO - "La terra per sembrar".

 

Bonica i reivindicativa cançó coral amb amb rellevants músics de l'escena catalana que s'han unit per fer front als desitjos del govern de Catalunya, juntament amb el govern de l'estat, i quatre empresaris dels Pirineus, de presentar candidatura a l'organització dels JJOO d'hivern de l'any 2030. 

Ni ambientalment, ni territorialment, ni nacionalment, ens calen, ni hem de voler uns JJOO que enriquiran a uns pocs a costa de molts, de destruir territori i que no resoldran, més aviat el contrari, els problemes endèmics de la gent dels Pirineus.

2 nits i 48 hores a Londres en 11 fotos.

 

Pub Sherlock Holmes, molt proper a Trafalgar Square.

 

Aquest llarg cap de setmana (el divendres les escoles feien festa a Terrassa), vaig aprofitar per tornar a visitar Londres després de 14 anys sense trepitjar Anglaterra, i potser uns 20 sense trepitjar Londres. Aquesta capital és de les meves preferides. L'hauré visitat unes 7 o 8 vegades (la primera desplaçant-me en autocar amb en el viatge de fi de curs a 3r de BUP) però no entenc per què feia tant de temps que no hi tornava... M'encanta la cultura britànica: la passió per l'esport, la vida als pubs, la cultura musical, el seu humor àcid, les tribus urbanes...

Tres dies donen per bastant a una ciutat com Londres que té una molt bona xarxa de transport públic i molta oferta d'activitats de tota mena. Jo em vaig centrar en el que a mi m'agrada: esport (partit de rugbi), concert (un grup moscovita de rap metal), i cervesa (Guinness) als entranyables pubs locals. I, evidentment, una mica de turisme de guiri pels llocs més destacats (Buckinham, Hide Park, Trafalgar, Westminster...)

Candem Town.

Carrer típicament britànic.

Estadi de Twickenham. Partit de rugbi entre l'armada i la marina. Des del 1907 el celebren.

Concert del grup moscovita MDB (Moscow Death Brigade)

Sobren les paraules...

Interior del pub Marquis of Grandby

La nòria gegant al barri de Westminster, al costat del riu Tàmesi.

Un autobus tradicional amb manifestants pro Palestina i el Big Ben al fons.

God Save the Queen (Buckinham Palace).