"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 20 de febrer del 2018

Pompeu Fabra: de l'odi a l'amor.
























Un dia com avui fa 150 anys moria, als 80 anys, a Prada de Conflent, el filòleg gracienc Pompeu Fabra, qui establí la normativa moderna de la llengua catalana. Va publicar textos sobre la gramàtica i l'ortografia, així com el Diccionari General de la Llengua Catalana, un dels llibres de capçalera per als estudiants de la nostra llengua en els darrers cinquanta anys.

Tot i que sóc nascut en una llar catalanoparlant, el meu entorn (escolar, de joc, amics del barri) fins als 17 anys va ser majoritàriament castellanoparlant, i reconec que no vaig ser gaire sensible a la meva llengua materna fins ben avançada l'edat adulta. Quan era un nen i vivia en un barri majoritàriament castellanoparlant de classe mitja, anomenàvem als catalanoparlants del centre de Terrassa els "pijos" o "catalufos", i per res em volia identificar amb ells.

Tanmateix, un canvi de residència en l'adolescència va comportar un canvi de relacions i un progressiu augment de les relacions en llengua catalana. Això lligat al lògic procés maduratiu i  d'afirmació identitària, i unit a l'àmbit professional que vaig triar (magisteri), em va acabar convertint en un catalanòfil empedreït, tot i que sé del cert que sóc lluny de dominar la llengua com m'agradaria...

Tampoc no deixa de ser curiós que a mi el català sempre em va donar problemes en la meva època d'estudiant. Tot i ser catalanoparlant, les notes de l'assignatura de català eren normalment baixes, fins i tot algun suspens. Jo que el parlava sense problemes i tenia més problemes que altres que el parlaven fatal o fins i tot no el parlaven... Aquest fet no ajudava gaire a que apreciés plenament la meva llengua. Em portava més frustracions que no pas alegries.

A dia d'avui, puc dir que m'he reconciliat amb el gran Pompeu Fabra.