"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 30 d’abril de 2012

Jo confesso...




... que he necessitat prop de tres mesos per llegir-me la nova novel·la de Jaume Cabré.

... que m'he perdut sovint en els continus canvis en el temps i de personatges sense previ avís.

... que mai arribaré al nivell intel·lectual ni al bagatge cultural d'en Jaume Cabré, però que li costa traduir les expressions llatines o en altres llengües que apareixen a la novel·la?

... que em treu de polleguera haver de llegir vuit-cents fulls per començar a lligar caps.

... que necessitaria dues memòries com la meva per arribar a retenir tots els personatges que van apareixent al llarg de l'obra.

... que m'han agradat més altres obres d'en Jaume, més modestes intel·lectualment i literalment parlant potser, però més entenedores i àgils.

... que aquesta novel·la té molt d'assaig filosòfic, ètic i psicològic, de repàs històric, i d'anàlisi de relacions humanes, però són tantes coses en un mateix llibre que sovint embafa.

... que no sempre es pot escriure un llibre com "Les veus del Pamano", tot i que t'hi puguis passar set anys per fer-ho.

... que friso per llegir una nova novel·la d'en Jaume Cabré, perquè m'encanta el seu estil. Tanmateix, no cal que la propera passi dels mil fulls per poder ser considerat una gran obra. En té un bon grapat de més curtes excel·lents.

diumenge, 29 d’abril de 2012

Ramos que nos vamos!


He de reconèixer que el passat dimecres, després de veure llençar el darrer penal de la tanda madridista per part de l'impagable Sergio Ramos, vaig fer un bot del sofà, acompanyat d'una ratxa de botifarres continuades en direcció a l'aparell televisiu. Tot això amb un somriure als llavis que encara avui després de tants dies, no ha marxat del tot. Si dimarts vaig anar a dormir bastant fotut per la injusta derrota blaugrana davant del Chelsea, l'endemà no em va costar gens dormir-me. Com pot canviar l'estat d'ànim d'un en vint-i-quatre hores...

L'acció del penal fallat per Ramos el dimecres serà d'aquelles que es recordaran i comentaran tota la vida, i de fet, ja han aparegut desenes de bromes i acudits al respecte. Per exemple: "en què s'assembla un passe de Xavi a un xut de penal de Ramos? Que tots dos van a Cuenca", o "Missatge dels extraterrestres al planeta terra: hem rebut el vostre missatge però no l'entenem. Què voler dir Addidas Football Champions League", o "Ramos va llençar la pilota a fora perquè els gols fora valen el doble", o que Ramos va llençar on li demanava el públic "A Cibeles oe, a Cibeles oe", o que Ramos va dir que "vi a Mou en el suelo y la tiré fuera para que le atendieran", ...

Jajaja, i després diuen que el futbol no és divertit... He rigut més aquesta setmana gràcies al Ramos que en un monòleg de mitja hora de l'Andreu Buenafuente.

dissabte, 28 d’abril de 2012

Les set diferències.


En els darrers dies ens hem assabentat del comiat de dos puntals de la indústria de l'opi catalana (sí, sí, opi, ja que el futbol i la religió han estat, són i seran l'opi del poble), l'entrenador del FC Barcelona, Pep Guardiola, i el cardenal de Barcelona, Martínez Sistach. Tot i que el nivell de popularitat de l'un i de l'altre no tenen res a veure, tots dos, en les seves parcel·les han influït en gran mesura en l'estat anímic i emocional de moltes persones (o molta gent) d'aquest país.

Hi ha tanmateix unes quantes diferències més entre els dos personatges, i els seus anunciats comiats:

- Un ha dut a molts catalans a la glòria temporal. L'altre encara espera trobar la glòria eterna.

- Un és "creu de Sant Jordi" de la Generalitat. L'altre no es treu la creu ni per Sant Jordi.

- Un treballa tocant les pilotes. L'altre també.

- Un ens deixa en mans del seu deixeble Tito. L'altre: Tito, a veure en mans de qui ens deixes!

- Un omplia estadis cada diumenge. L'altre veia com cada diumenge tenia menys gent a l'"estadi".

- Un vivia al costat de Déu (Messi). L'altre parlava en nom de Déu, però no l'havia vist mai.

- Un cobrava un sou indecent per la feina que feia. L'altre no (ben mirat, sí. L'altre també).

dijous, 26 d’abril de 2012

Ai Rigau, que se t'ha vist el "plumero".


Us deixo aquest magnífic treball d'un col·lectiu de pares d'alumnes francesos implicats amb la causa educativa (suposo que com a casa nostra també deuen ser una minoria), que perfectament es podria traslladar a la situació educativa a casa nostra. I més, ara que acabem de saber que la consellera Rigau acatarà (JAJAJA) la decisió del ministre Wert (Wer-te a la mierda) d'augmentar el rati d'alumnes per aula, incrementar una hora lectiva l'horari laboral dels mestres, etc., etc.

Vaja, que quan la consellera va sortir de la trobada que van tenir a Madrid els responsables educatius de totes les CCAA amb el ministre (Wer-te a tomar por culo), i va aparèixer als mitjans mostrant la seva indignació per la intromissió de l'estat en les competències educatives catalanes, el que realment pensava, era el favor que li feia el ministre (Wer-güenza me daría) aplicant aquestes noves mesures. Per aquest motiu, va ser molt prudent la consellera de manifestar una opinió contraria a les mesures proposades. Simplement va voler fer-se la víctima per guanyar-se la simpatia d'algun innocent que encara es creu que aquesta dona tingui el més mínim interès en reduir el fracàs escolar i totes aquestes coses que es diuen i que queden tan bé de cara a l'opinió pública.

Sap la consellera que el fracàs escolar és fins i tot necessari en tot sistema capitalista que es preui. No podem aspirar a un sistema on tots els alumnes arribin a la universitat. També es requereixen bons obrers submisos que treballin per baixos sous, sense protestar i sabent que no poden aspirar a res més a la vida. I no cal patir per formar als qui hauran de tirar endavant el país, ja que per això ja hi ha unes quantes bones escoles privades-concertades que s'encarreguen de formar a aquells que s'ho poden permetre, és a dir, els de la corda de la consellera.

Es calcula que aquesta nova retallada en l'àmbit educatiu suposarà l'eliminació de prop de dos mil llocs de treball, bàsicament de mestres interins i substituts. Si aquesta és la manera com pensa el govern de la Generalitat reactivar l'economia, ja em direu...

Un altre de les originals decisions del ministre (Wer-dadero inutil) és la de no cobrir les baixes laborals de menys de deu dies. O sigui, que si el mestre d'educació física o d'anglès es posa malalt, els seus alumnes no tindran classes d'aquesta matèria durant tot aquest temps. O potser es pensa el ministre o la consellera que qualsevol mestres està preparat per exercir aquestes matèries?

Però no cal patir gaire a curt termini. No crec que amb les darreres decisions del ministre (Wer-para-creer) i la consellera Rigau mori ningú, ni comenci la guerra, ni cap família es quedi sense escola on aparcar a les criatures, ni res per l'estil. Tot continuarà si fa no fa igual, excepte a les escoles. Però això només ho pateixen els privilegiats mestres i les criatures (que no tenen criteri, ni veu, ni vot), així que no cal donar-li gaires voltes, oi?

dimecres, 25 d’abril de 2012

El "temazo" del dimecres. Kortatu - "Revuelta en el frenopático"


Muntatge casolà una mica desfasat pels personatges que hi apareixen, però que es podria refer perfectament canviant les cares dels protagonistes pels actuals governants... Gran clàssic del grup irundarra ja desaparegut Kortatu, impulsors del punk-rock-ska radical a l'estat espanyol i a d'altres parts del món. Grups com Inadaptats, Obrint Pas, o Brams han begut de les seves fonts.

dimarts, 24 d’abril de 2012

Diada de Sant Jordi agredolça.



Ahir vaig viure una diada de Sant Jordi de grans contrastos emocionals, passant al llarg del dia de l'eufòria matinal, a una indignació i ràbia de migdia i tarda, i un final de jornada de recuperació d'ànims i d'autoestima.

El que havia de ser una diada de Sant Jordi plàcida i emotiva com cada any, es va convertir en un dia gris "gràcies" als prejudicis d'alguna companya de feina. M'indigna que hi hagi mestres amb prejudicis i mestres envejosos. Jo no tinc la culpa de que a mi els meus alumnes m'estimin, m'apreciïn, o em respectin (i ho facin evident), i que a d'altres els odiïn, els rebutgin o els ignorin. Hi ha algun manual de mestres on es digui que cal ser un "ogro" amb les criatures perquè tot funcioni?

A banda d'aquesta decepció professional que va marcar en gran mesura el meu estat anímic al llarg de la jornada, haig de reconèixer que la resta d'esdeveniments viscuts i experimentats van ser molt gratificants, tot i que el meu cap no acabes de gaudir-ho al cent per cent. Començant pel llibre que em va regalar la mare, "La cançó dels Maoris" de Sarah Lark, continuant amb l'existosa jornada castellera a la plaça vella on els Minyons vam descarregar sense complicacions un 4d8, el primer 2d8f de la temporada (fent de contrafort al folre i apareixent a la foto!!!), un 3d8 i un vano de 5, amb l'inesperada i emocionada visita d'una alumna marroquina de nou anys de la meva escola que em va dur fins on era la seva mare perquè ens fes una foto plegats (i ben agafats!), i un fi de festa amb uns quants amics sopant al frankfurt, i fent unes cerveses abans de retirar-nos.

Aquest matí encara m'he llevat amb un nus a l'estómac, senyal de que el meu cap encara no ha oblidat del tot el que ahir vaig patir. Espero que aquest nus marxi aviat. Segurament, tan aviat com el que trigui a mirar-me a qualsevol alumne als ulls. Què n'és de cruel la vida de vegades...

diumenge, 22 d’abril de 2012

El futbol és "asín" (2). O com perdre una lliga.


Avui no em podia llevar. Després de veure el partit d'ahir del Barça contra el Madrid (veieu que he utilitzat la preposició "contra" en comptes de la més estètica i políticament correcte conjunció "i") de lliga, m'ha quedat un cos estrany com feia temps que no tenia. El sabor de la derrota que tenia pràcticament oblidat, ha tornat al meu interior, i el meu cap està treballant intensament per superar el tràfec. Afortunadament, venen molts pensaments i raonaments que m'estan ajudant força a recuperar-me. Alguns exemples:

El Barça no pot guanyar la lliga cada any, i algun any l'havia de perdre. La lliga aquest any estava molt difícil, i tot i que ahir el Barça hagués guanyat al Madrid, el títol continuaria depenent d'ells; Ahir el Madrid va guanyar al Camp Nou com un equip menor. Tancat al darrera i cercant les contres. Deixant que l'equip gran proposés i ataqués i esperant sorprendre amb alguna contra com faria un equip de la segona B en un enfrontament dels vuitens de final de la copa del rei; L'arbitre, amb els seus errors arbitrals va col·laborar amb la victòria del Madrid. No anul·lant el primer gol dels blancs en clar fora de joc (tot i que els de la tele no ho veiessin tan clar), i permetent el segon gol madridista després de no xiular una clara falta a l'extrem culer Tello al mig del camp; Continuem fallant ocasions claríssimes de gol que ens penalitzen letalment. Ahir Xavi en va tenir una en un mà a mà amb el porter. Ells en van tenir una i van fer dos gols...

I ara l'autocrítica. Guardiola haurà de treballar molt per aconseguir vèncer les tàctiques ultradefensives que darrerament li estan complicant en excés les coses. El Barça es troba amb autèntics murs defensius que semblen impossibles de trencar, i que acaben convertint el joc en una mena d'atac d'handbol, basculant d'esquerra a dreta i de dreta a esquerra, sense trobar cap forat per on entrar. I amb l'únic argument fiable de Messi per trencar aquesta telaranya defensiva. Però Messi no ho pot fer tot sol i cada cop està més ben defensat, així que en Pep haurà de cercar solucions si no vol que partits com el d'ahir o el del passat dimecres a Londres es repeteixin en el futur. Un dels principals handicaps amb que es troba darrerament l'equip és el fet d'haver de remuntar marcadors adversos. El rival acostuma a marcar primer i després el Barça juga amb presses i sota pressió. Si aconseguim estar una mica més desperts en defensa segur que no tindran gaires ocasions de sorprendre'ns.

En tot cas i malgrat la derrota d'ahir i la lliga perduda, ara més que mai, i per sempre, olele olala ser del Barça és el millor que hi ha! I dimarts a remuntar l'eliminatòria de la champions contra el Chelsea i a per la revenja amb el Madrid a la final.

divendres, 20 d’abril de 2012

I si privatitzen directament l'educació? Ganes no els en falten.


Després de les noves retallades anunciades pel ministre Wert en l'àmbit educatiu, que afecten des de les etapes inicials fins a l'ensenyament superior (universitat), queda clar que tant l'administració central com l'autonòmica han vist clar que retallar en el tema educatiu és la millor i menys difícil solució als problemes econòmics del país.Si es puteja una mica més a aquesta colla de privilegiats (mestres) i a aquesta colla de ganduls (alumnes), apujant taxes, incrementant ratis d'alumnes per aula, incrementant hores de docència, reduint substitucions innecessàries (per exemple una baixa de menys de deu dies!), eliminant estudis inútils que només interessen a quatre hippies, baixant sous, etc., etc., etc., segur que la majoria social ho accepta sense problemes, i fins i tot, potser, aplaudeix les mesures. Que ja està bé de privilegis i que s'han de posar les piles, que fa trenta anys no hi havia tants privilegis i bé que funcionava tot. Oi?

Fa trenta o quaranta anys potser hi havia aules de 30 o 40 alumnes, però aleshores encara estava ben vist que un mestre es fes respectar a base d'hòsties, amb la qual cosa era molt més senzill mantenir una disciplina i un ordre. Fa 30 o 40 anys l'heterogeneitat dins d'una aula no tenia res a veure amb la realitat social actual, en que et pots trobar amb aules amb 25 alumnes de 25 nacionalitats diferents, amb 7 o 8 llengües diferents, i cultures diferents. Fa 30 o 40 anys si hi havia alumnes "tontos" doncs no passava res, ja que no existien els informes PISA, i aquests alumnes podien passar a fer FP i així es formava a bons tècnics i operaris qualificats. No calia atendre la diversitat, ja que ningú es preocupava tant pel fracàs escolar. 

Suposo que la preocupació que mostren els nostres governants quan apareixen els resultats dels informes del nivell educatiu dels nostres estudiants, és en realitat un gest de cara a la galeria, perquè sembli que realment els preocupa. De fet, això no els preocupa gaire. Els preocupa més la despesa que suposa l'educació pública, i el que s'estalviarien si passes a ser tota privada. D'aquesta manera, només estudiarien els que realment tinguin interès. O pasta.

Estic segur que aquest cadena de retallades contra l'educació no s'acabarà aquí. Per què? Doncs perquè les conseqüències de retallar en l'àmbit educatiu no es perceben a curt termini i no alteren gaire la qualitat de vida de les persones (bé, a banda dels mestres i dels alumnes). Si augmenten les llistes d'espera hospitalàries, o els impostos, o el preu dels medicaments, o els peatges, o els transports, tothom es queixarà (o no!). Però què importa si són 25 o 30 o 35 alumnes a l'aula si els ha d'aguantar el mestre, i fa 30 anys ja era així? Què importa si el meu fill està deu dies sense fer educació física perquè el mestre està de baixa i no el substitueixen? Segur que faran alguna altra cosa interessant. Què importa si les escoles privades fan una hora més al dia que les públiques perquè s'ho poden pagar? Què importa si les escoles privades no assumeixen la realitat social que vivim (augment d'immigració) i són petits oasis d'irrealitat? Què importa si un mestre està més cremat que el pal d'un xurrer, i no li queden hores per corregir deures, exàmens, o preparar classes? Per això el paguen, no? I molt bé, per cert (diuen).

dijous, 19 d’abril de 2012

Futbol és futbol.



Ahir el partit d'anada de la semifinal de la Champions a Londres entre el Chelsea i el Barça, va tornar a demostrar que això del futbol no entén de justícia, i tot i que el Barça va merèixer guanyar el partit abastament, després de desaprofitar fins a nou clares ocasions de gol, va acabar derrotat per un únic gol en l'única ocasió clara de l'equip londinenc després d'un contraatac, per una pèrdua de pilota del millor jugador del món, que va deixar clar, de pas, que també és humà, encara que de vegades no ens ho sembli.

Com a fanàtic culer em vaig desesperar una i altra vegada amb l'ineficiència golejadora de l'equip (mal endèmic dels culers al llarg dels temps), veient com un jugador darrera l'altre desaprofitaven ocasions que fins i tot jo hagués aprofitat si se m'hagués donat l'oportunitat (...). Però clares, clares, eh! Aquesta és potser la principal diferència del Barça i d'altres grans equips. El Barça necessita crear moltes ocasions de gol per a marcar, mentres que altres equips amb ben poques ja t'han foradat la xarxa. I lamentablement, per guanyar títols com la Champions cal una mica més de punteria. No em vull ni imaginar un partit similar al d'ahir el proper dimarts al Camp Nou, amb el Barça negat cara al gol. No sé si el meu cor ho suportaria...

El cert, és que si la lògica s'imposés, el Barça hauria d'haver guanyat ahir per tres o quatre gols de diferència, i per tant, confio que dimarts si tot va com està previst, és a dir, amb un Chelsea ultradefensiu i un Barça atacant i atacant la atapeïda defensa anglesa, els gols acabin entrant i puguem donar la volta a l'eliminatòria. I confio en que sigui més aviat que tard, i ens evitin el patiment d'ahir. Si als primers vint o trenta minuts el Barça és capaç de fer un parell de golets i obliga al Chelsea a obrir-se una mica per buscar un gol, encara li poden caure dos o tres més amb facilitat. És important però obrir la llauna aviat. I més important encara, evitar encaixar un gol abans d'haver marcat nosaltres. Això ens posaria molta pressió i les coses molt més difícils, tot i que no impossibles.

Afortunadament, el Barça té un as a la màniga encara per mostrar, i és diu Leo Messi. Que ahir no marqués cap gol, significa que se'ls va guardar tots pel partit de tornada. I és que aquest geni de la pilota no falla, i segur que la liarà grossa el proper dimarts. Ja veureu, ja! El meu pronòstic: Barça 4 - Chelsea 0.

dimecres, 18 d’abril de 2012

El "temazo" del dimecres. Los Inhumanos - "Nelly el elefante"


Curiosa versió d'un tema dels Toy Dolls d'aquest grup de "gamberros" que es van fer populars a finals dels 80 amb cançons de barra de bar, i amb lletres molt desenfadades i pujadetes de to. Els vaig poder veure en concert al Portal de Sant Roc ja no recordo l'any (quan encara hi havia festa al centre de la ciutat) i recordo que m'ho vaig passar de conya.

Aquests dies que tant es parla d'elefants i de trets, he cregut que estaria bé fer un sentit homentge a aquests animals tan enormes i tan putejats, amb la cançó dels Inhumanos. Apa, a ballar!!!

dimarts, 17 d’abril de 2012

Primera agressió soferta fent de mestre.



Avui he viscut en pell pròpia l'ira d'un alumne de vuit anys, que m'ha atacat amb un llapis a la panxa, després d'insultar-me amb expressions del tipus "cuatro ojos" o "hijo de puta". Afortunadament, la dessuadora i la samarreta interior han evitat un mal major, però la punta del llapis ha quedat marcada en vermell a la meva pell. Tot s'ha anat torçant després que el nano pugés del pati una mica alterat per algun conflicte amb uns companys, i jo he acabat pagant els plats trencats a la classe, ja que el nen no ha parat d'emprenyar i provocar-me des que hem entrat a l'aula, on feia un reforç amb solament tres alumnes.

És ben cert que aquest nen té problemes d'autocontrol, d'autoestima i d'hiperactivitat (vaja, o simplement no li interessa un pito aprendre allò que li fem aprendre), i s'ha d'anar sempre amb molt de compte perquè no se li giri i et vulgui fer la punyeta. Està clar que de nens així n'hi ha hagut tota la vida, però la diferència és que abans els problemes se solucionaven d'una altra manera, i difícilment un alumne s'atrevia a atacar a un mestre. No vull dir que si a la primera tonteria que hagués fet el nen li clavo un clatellot, el nen hagués parat amb les tonteries, però està clar que avui en dia molts nens se saben intocables i abusen d'aquesta impunitat. Si a més a més, saben que a casa sempre els recolzen... doncs tenim un gran problema. Però ben gros.

Tanmateix, els meus sentiments envers l'alumne, un cop passat l'incident i vist que no era res greu (al moment se t'accelera el cor i es fa difícil raonar), no són pas d'odi i venjança (que passa més sovint del que fora professional) per l'agressió soferta, sinó de comprensió i pena per la situació general del nen: situació familiar, fracàs acadèmic, desequilibri emocional, baixa autoestima... Evidentment, l'acció lamentable del nen tindrà la seva conseqüència (està per decidir) i no passarà a l'oblit, ja que el nen ha de ser ben conscient de que ha fet una cosa terrible i que no està gens bé anar insultant i atacant als mestres. També crec que és important que el nen se n'adoni que no tothom utilitza la violència per resoldre els problemes (com segurament deu haver vist al seu entorn proper massa sovint). Si jo hagués respost amb violència a la seva violència, quin exemple li hagués donat? No estem parlant d'un energumen de trenta anys que si no ha après abans a resoldre els problemes d'una altra manera, ja no hi ha res a fer, sinó d'un infant de vuit anys que encara està a temps de canviar la seva forma de reaccionar als problemes i frustracions.

Ja sabem com s'arreglaven aquests problemes fa vint o trenta anys. Tots hem tingut algun mestre energumen de mà llarga. Molts de nosaltres encara portem (i m'incloc) incrustat al subconscient un punt d'agressivitat transmesa per la família o els mestres (qui sap si heretada també de generacions passades). Jo intentaré controlar-me com he fet avui en el futur si em trobo davant de situacions similars. Pel bé dels infants i per un futur amb menys violència. La violència crida violència. La calma crida a la calma. Podem aconseguir que els nens no facin tot el que els vingui de gust sense haver de recórrer a la violència? Jo crec que sí.

dilluns, 16 d’abril de 2012

Mestres (10). Educar o ensenyar?



El darrer capítol de Mestres ha estat si fa no fa igual d'ensucrat que la resta dels capítols emesos, però això no significa que no hi hagi quelcom destacable o comentable.

Per exemple, m'agradaria destacar novament que la convidada "estrella" del capítol, l'Ariadna Gil, havia estat escolaritzada en una escola privada, com la majoria dels convidats que han anat passant pel programa (Mag Lari, Manel Esteller, Teresa Forcades, Dolo Beltran, Josep Baselga, Raquel Sans, Xavier Beltran). Solament dos (Jordi Évole i Empar Moliné) han estudiat a la pública. Casualitat? Tenint en compte que a partir del 1970 comencen a sorgir un bon grapat d'escoles públiques estatals, sembla com si costés molt trobar personatges rellevants formats a la pública. Seria molt interessant poder fer un estudi sociològic per esbrinar els orígens acadèmics de diferents personalitats públiques i privades. Seria interessant saber on van estudiar els principals líders polítics, banquers, empresaris, advocats, alcaldes, líders sindicals, taxistes, paletes o metges. Potser en trauríem algunes conclusions interessants al voltant del sistema educatiu de doble/triple xarxa...

Un altre fet destacable va ser escoltar el testimoni d'una professora d'institut d'edat propera a la jubilació que afirmava que els darrers anys de feina havien estat els més feliços de la seva vida professional, degut a que l'havien posat en una aula oberta amb un nombre reduït d'alumnes (una quinzena), als quals podia dedicar una atenció molt més individualitzada i propera. Ho devia dir en contrast amb els ratis de 30 o més alumnes per aula que es donen a la secundària als instituts públics on molts professors acaben perdent els estreps i alguna cosa més. Està clar que pretendre una atenció personalitzada i atendre a la diversitat amb vint-i-cinc o més alumnes és del tot inviable.

Novament es va tocar el tema del que cal o no ensenyar i del que cal o no educar. Em va interessar un comentari d'un entrevistat que deia que l'escola ha d'aconseguir donar uns coneixements que ens ajudin a tenir ganes de tenir més coneixements. Jo més aviat considero que l'escola aconsegueix amb el seu sistema, avorrir al personal i treure en gran mesura les ganes de conèixer i aprendre. Si aprendre significa seure a una cadira i escoltar al mestre, i memoritzar la lliçó, molt alumnes no li troben cap interès. I si permetéssim als alumnes aprendre allò que realment els motivi? I al seu ritme.

I com es pot educar a través de les matemàtiques, el coneixement del medi, o de la llengua si l'únic que se'ls demana és que escoltin, callin, facin les feines com se'ls demana, memoritzin, i responguin les preguntes de l'examen? Quines competències s'eduquen així? L'obediència? La submissió? L'esperit acrític? L'aprendre a memoritzar i oblidar (memòria a curt termini)? La dependència? Jo que considero que s'educa més a través de l'exemple que del sermó i el discurs, considero que sovint l'exemple educatiu que es transmet als alumnes a l'escola és força negatiu: mestres que criden i es desesperen, mestres que estimulen la competitivitat humiliant entre alumnes, mestres poc dialogants, mestres autoritaris, mestres de l'"això ara no toca"...

És probable que existeixin escoles que treballin per centres d'interès, per projectes, amb autoaprenentatge, treball en equip, autonomia i iniciativa personal, i totes aquestes coses que sonen tant bé, però de moment jo no he tingut la sort de trepitjar-ne cap. Continuo veient molts llibres de text, molta transmissió de coneixements del mestre als alumnes, excés de matèries, excés de continguts o, com a mínim, inutilitat de molts continguts, excés d'hores asseguts a la cadira...

diumenge, 15 d’abril de 2012

Males notícies: el rei d'Ejpañia evoluciona favorablement.



La veritat és que me la porta bastant fluixa si als espanyols els agrada tenir un rei o no. Jo només crec en la República Catalana. Tanmateix, mentres continuem sotmesos a l'estat espanyol, indigna molt comprovar com aquesta colla de vividors viuen a cos de rei a costa dels contribuents.

Tot i que avui un destacat militant socialista s'ha atrevit a fer servir el terme "abdicar" en roda de premsa, referint-se a la darrera polèmica en que s'ha vist embolicada la casa reial (la famosa cacera d'elefants del rei a Botswana), la veritat és que no sembla gens probable que els dos principals partits polítics espanyols vulguin obrir aquest debat a curt termini. I mentrestant, l'estat espanyol gastant una quantitat aberrant de calés per costejar els capricis d'aquesta colla de paràsits i catets que si no fos pel cognom que tenen estarien fent cua permanent a les portes de l'INEM.

Com s'entén que el rei d'un país que està vivint una de les pitjors crisis econòmiques que es recorden, s'atreveixi a prendre's unes vacancetes de cacera a Botswana? No dic que el rei no es mereixi fer vacances (de fet, porta de vacances prop de quaranta anys), però potser es podria plantejar passar uns dies a qualsevol de les seves residències dins l'estat espanyol. I si el que vol és caçar, que se'n vagi al Delta de l'Ebre a caçar caragols poma d'aquells que fan malbé els camps d'arròs.

No si entre lladres, yonkis, adolescents armats, i borderlines, estem ben arreglats...

dissabte, 14 d’abril de 2012

14 d'abril: Visca la República... catalana!!!


Avui es compleixen 81 anys de la proclamació de la república catalana per part del president de la Generalitat del moment, Francesc Macià. 81 anys després d'aquella fita pensar avui en dia en alguna cosa semblant, sembla més aviat utòpic, tenint en compte la realitat demogràfica catalana, i els dirigents polítics que tenim. Tot i així, com que sommiar no encara no està prohibit, continuaré confiant que arribi el dia que la majoria del poble català pensi com en Macià o Companys i consideri que sotmesos a Espanya, no tenim cap futur com a nació. 

Com diria aquell: no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d'esquerres. Què poc que han trigat els socialistes espanyols a acceptar la bandera "rogigualda" dels vencedors feixistes. Quant ciutadà català espanyolista disfressat de republicà llueix la bandera tricolor amb orgull, tot i saber que l'estat català dins d'una Espanya federal és quelcom inviable. No se'n poden anar a lluir les seves banderes més enllà de l'Ebre? A mi m'ofenen.

Sols l'ideal pot dur-nos al triomf
La pitjor desgràcia que pot sofrir col·lectivament un poble és la manca de l’ideal; i si aquest poble es troba com el nostre sotmès a l’esclavatge i amb el seu esperit ofegat i malmès pels dogals de l’opressor, sols amarant-se en la puresa dels ideals més enlairats, pot mantenir la confiança d’assolir l’esforç necessari per a trencar els grillons i fruir amb dignitat la vida independent i lliure que son esperit col·lectiu reclama.
Per això ens esborrona pensar en el pervenir de la nostra Pàtria catalana, si en ella haguessin de perdurar i créixer els vents de materialisme embrutidor i eixorc que avui la descomponen, degut al fals i viciós concepte del patriotisme propalat per tots aquells que combreguen en la doctrina suara públicament defensada que redueix i limita totes les aspiracions col·lectives a la prosperitat material i que arriba a definir el catalanisme, com el moviment que es proposa aconseguir que els catalans s’ho passin bé.
La traducció d’aquest sofisme en la vida pràctica i en l’actuació política de nostres prohoms i de nostres partits, és la que ens ha dut a la gran crisi política que sofreix la causa nacional de Catalunya, és la que ha fet possible que es malaguanyés durant un quart de segle l’esforç de tota una generació de patriotes, per a que sense produir-se un avenç sensible en la causa nacional, es portés el desengany al cor del poble, mentre s’agabellaven fortunes fortunes personals fabuloses o s’asseguraven posicions econòmiques, financeres, o senzillament professionals, de les que cap profit sensible podia arribar a la Pàtria oblidada...
Cercant aquest benestar material, sacrificant-ho tot a la conveniència, a l’oportunitat del moment s’ha anat colgant amb llot la veritable ànima de la Pàtria.
Mes fou la joventut aquesta, joventut suara també públicament acusada de perillosa per a la Pàtria, la que tingué esment del veritable perill, la que llençà el crit de rebel·lia girant els ulls i aixecant el cor vers la puresa de l’ideal, abominant de l’oportunisme suïcida, la que marcarà el camí del menyspreu al materialisme embrutidor, al benestar enervant, la que assenyalarà el sacrifici com a únic mitjà de salvació...
I és per tot això que nostres cors s’eixamplen de goig i d’esperança en celebrar anyalment la festa nacional de l’esperit i de l’ideal, en la diada del Gloriós Sant Jordi triomfador de l’obscur drac, alliberador de la gentil donzella; en la diada del cel enlluernador i de les sagnants roses vermelles, quan la terra tota es desvetlla amb l’esclat primaveral de nova vida, de nova saba, de fermança nova.
I és per això, encara, que havem trobat avui, en tractar de resumir nostres afanys i inquietuds, la cristal·lització de nostre pensar i sentir, en uns versos de l’etern jove de la Pàtria, de l’altíssim poeta en Joan Maragall, que avui ens han sigut recordats per un bon amic, i que volem dir-los devotament amb frisança d’oració, bo i encomanant-los a la inspiració de nostres músics perquè puguin esdevenir l’himne nacional de nostres joventuts...

Cant dels joves
L’hora nostra és arribada,
tots ens hem desensonyat
amb el front il·luminat
per la llum d’una altra albada.
I esperem que surti el sol
per cantar-ne l’alegria;
quan veurem que s’alça el dia
alçarem, cantant, el vol.
Com aucells ens alçarem
movent l’aire amb la volada;
com a núvols creixerem
amb remors de pedregada.
I en les serres avials
remourem la gran tempesta
fins que el sol, veient-nos alts,
ens vesteixi amb llums de testa.
I per l’aire, llavors pur,
de la Pàtria rabejada,
baixarem amb vol segur
a repòs de migdiada.
Joan Maragall

¡Tant de bo que nostre Patró gloriós ens concedeixi la gràcia de purificar l’aire de nostra Pàtria, després de la tempesta que ja és prop, i que amb el triomf d’aquest nostre ideal pur, puguem fruir les resplendors d’aquella alba enyorada de nostra independència!
Manuel Carrasco i Formiguera
L’Estevet, núm. 68 del 20 d’abril de 1923

dijous, 12 d’abril de 2012

Segona entrega de les aventures i desventures de l'economia Ejpañiola.


Del creador del vídeo d'animació "Españistan" que va causar furor a la xarxa fa un anyet, ara apareix aquest "Simiocracia" que ve a explicar quin tipus de personatges ens han dut fins on estem ara. Des dels polítics corruptes, fins a economistes sense escrúpols, empresaris ineptes, futbolistes espavilats, etc., etc.

Està clar que tenim allò que ens mereixem. I vivim (per desgràcia i per obligació) en un estat on l'evolució del simi a l'home no ha acabat de produir-se del tot.

dimecres, 11 d’abril de 2012

El "temazo" del dimecres. Umpah-pah - "La catximba i els rostolls d'Angelina"


Vull dedicar el "temazo" d'avui al poble de Rasquera (Ribera d'Ebre), que ahir va celebrar un referèndum per decidir si accepten posar una plantació de "marihuana" en uns terrenys municipals per tal de fer front a la greu crisi econòmica que afronta l'ajuntament i els habitants d'aquest poble, desconegut per la gran majoria de catalans i gairebé tots els espanyols fins fa quatre dies. En aquest referèndum, el 56,3% dels participants va aprovar la proposta del govern municipal. Així doncs, crec que la cosa està clara, no? O ha de sortir-se amb la seva la minoria per molt àmplia que sigui?

Endavant Rasquera! Legalització ja! Prou hipocresia!

dimarts, 10 d’abril de 2012

Qui controla als mossos violents i energumens?


Circula per la xarxa aquest vídeo penjat pel setmanari "Directa" que fa esgarrifar. Es veu a un energumen disfressat de policia que a més a més de repartir llenyots com un posseït, es dedica a detenir a ciutadans en cadira de rodes, que prou feines tenen per moure's com per suposar un perill públic! Veient com reparteix estopa aquest "professional de la violència", queda clar que això de repartir llenya ho porta molt endins, i no para fins que algun company li diu que ja està bé, que calma.

Planyo als familiars d'aquest paio, i sobretot als fills si és que en té. No voldria estar a la seva pell i fer enfadar al papa. Espero que aquestes imatges li arribin algun dia a aquest mosso i que com a mínim senti vergonya dels seus actes. Tots sabem que no el tancaran a la presó ni el faran fora del cos de mossos, però si al seu interior sent una mica de vergonya i llàstima de sí mateix, ja haurem aconseguit alguna cosa.

dilluns, 9 d’abril de 2012

Punto Pelota, o quan tot s'hi val per l'audiència.


En Josep Pedrerol és un "periodista" "català" "amant" de l'esport, que en l'actualitat dirigeix i presenta un programa-tertúlia anomenat Punto Pelota, a la cadena ultraconservadora, nazional-catòlica, i espanyolista, Intereconomia. Aquest paio ha aconseguit, gràcies a un estil periodístic totalment allunyat de les més elementals normes deontològiques de l'ofici, aupar el seu programa a les més altes quotes d'audiència de la cadena que l'emet (Punto Pelota obté un 2,9% del share, per un 1,6% global de la cadena, segons dades de la pròpia cadena). Aquest índex d'audiència (que no acabo de creurem del tot, ja que els estudis d'audiència diuen una cosa però després resulta que "tothom" ha vist aquest programa) col·locaria al Punto Pelota en una més que respectable 7ª o 8ª posició dels rànquings d'audiència, just pel darrera de les grans cadenes (TVE, TV3, la Sexta, Quatro, Antena 3, Tele 5...).

I tot això ho ha aconseguit el Josep Pedrerol amb un estil periodístic que es basa en la teoria aquella de "com pitjor millor". Aquest senyor sap que parlar tranquil·lament dels aspectes tècnics i tàctics de l'esport del futbol ven poc i que el que realment interessa/agrada a la gent és la sang i el fetge, la polèmica (encara que sigui inventada/manipulada), la confrontació, la radicalitat, les exclusives (encara que se les treguin de la màniga), les presumpcions de culpabilitat, etc., i per descomptat, sempre des d'una òptica afí als interessos del principal equip de la capital del regne, que és al cap i a la fi, l'equip de la majoria dels espanyols, o de la majoria de seguidors del programa, i sobretot de la majoria del accionistes del grup Intereconomia (o com a mínim del seu president, l'exdirigent Popular Julio Ariza).

Alguns culers entre els quals m'incloc, tenim l'insana costum de voler saber que opinen, que pensen, que diuen els seguidors de l'enemic, i gràcies al programa Punto Pelota, comprovem com ha anat calant dins del món madridista el missatge tantes vegades repetit per la caverna i per membres del club blanc, que els arbitres ajuden al Barça i perjudiquen al Madrid. Ha passat com predeia el nazi Goebbels, que de tant repetir una mentida, la gent se l'acaba creient. Malauradament, els propagandistes madridistes en aquest programa superen en nombre i en decibels als culers, i això fa que sembli que tenen la raó. És una bona estratègia per part del Pedrerol organitzar una tertúlia amb una descompensació evident pel que fa als punts de vista, i normalment els afins al règim acostumen a doblar en nombre als representants de l'altra part implicada.

Un dels perills de programes com el Punto Pelota es va poder comprovar en el programa d'ahir, quan després del partit que el Madrid va empatar al seu estadi enfront del València, un entrevistador del programa preguntava a un vailet d'uns deu anys d'edat a la sortida de l'estadi, que què li havia semblat l'arbitratge (no el partit), i aquest va respondre que entenia que Mourinho volgués marxar del Madrid perquè al Madrid els robaven els partits. Després, un dels tertulians del programa, l'exjugador blaugrana "Lobo" Carrasco va voler denunciar aquest fet, indignat perquè un nen pogués pensar d'aquella manera, però quan el presentador li va demanar que qui pensava que era el responsable d'aquell fet, el "Lobo" no va voler mossegar la mà de l'amo i va culpar únicament a l'entrenador blanc per les seves continues declaracions incendiàries, quan en realitat sabia que programes com en el que ell participa (i cobra) són els principals causants de que molts infants es creguin les mentides que ells escampen i s'acabin convertint en fanàtics perillosos. És més, al bo de Pedrerol, li va semblar perfecte que el nen opinés el que va opinar... esperem que cap dels seus fills (si en té) es dediqui a l'ofici d'arbitre de futbol.

diumenge, 8 d’abril de 2012

Minivacances per les terres de l'Ebre i voltants.



Ahir al vespre vaig tornar a casa després d'unes minivacances de tres dies per terres de l'Ebre i voltants (Vinaròs, Morella, el Priorat, Reus), amb un parell de bons amics, el Rubèn i l'Oriol. Han estat només tres dies, però sembla que hàgim passat més d'una setmana plegats per la gran quantitat de llocs visitats, gent coneguda, birres preses, fotos fetes, riures, passeigs, àpats... (podeu veure un reportatge fotogràfic des d'un enllaç lateral d'aquest bloc)

És ben cert allò que diuen que quan hom surt de la rutina diària, i de les activitats rutinàries d'una setmana rere l'altre, i es fan coses diferents, a llocs diferents, amb diferents horaris, la percepció del temps canvia. Porto tres dies lluny de casa i sembla que ja hagi passat una setmana sencera. He tingut més experiències noves en tres dies que en un parell de rutinàries setmanes aquí on visc i treballo. Això de viatjar és extraordinari!

dijous, 5 d’abril de 2012

Una nova bona notícia en temps de males notícies.


Acabem de saber, que un Institut Alemany de Nutrició ha descartat després d'un rigorós estudi científic, que el consum excessiu de cervesa tingui una afectació directa en la mida de l'abdomen (panxa). És a dir, que la vella idea de la "panxa cervesera" no se sustenta per enlloc, i a partir d'ara no caldrà tenir remordiments de consciència, ni mirar-nos al mirall, cada vegada que ens bevem una bona gerra de cervesa.

Potser els creadors de la mítica sèrie "Els Simpson" hauran de començar a considerar la possibilitat de dibuixar la panxa del bo d'en Homer d'una altra manera, ja que s'ha demostrat que una ingesta abundant de cervesa no és directament proporcional a la corba abdominal. Bé, tot i que en el cas d'aquest pare de família nordamericà, a l'ingesta abundant de cervesa cal sumar-hi la dels donuts, i això sí que t'ha d'inflar la panxa de mala manera.

Ja estic frisant perquè arribi el dia en que estigui còmodament gaudint d'una cerveseta i algú vulgui fer la típica brometa de senyalar-te la panxa i fer el comentari de rigor. Penso respondre amb tota la contundència que em dóna la veritat científica per fer-los sentir la seva gran ignorància.

dimecres, 4 d’abril de 2012

El "temazo" del dimecres. Strombers - "Tocant el cel amb la mà"


Fa pocs dies ha sortit el nou videoclip dels Strombers, grup festivalero de la comarca del Bages, de la cançó "Tocant el cel amb la mà", dedicada al món casteller. Per gravar aquest vídeo, els Strombers van assistir (i col·laborar) a un dels assaigs especials de la Diada de la nostra colla la passada temporada (de fet, al primer assaig públic a la plaça del Raval que fèiem) i també al llarg del concert que van oferir el cap de setmana anterior a la plaça del Vapor Ventalló, en plenes eleccions generals.

Els ha sortit un video prou "xulo", i a més, ni que sigui per una vegada, els Minyons som protagonistes d'alguna cosa, més enllà dels nostres èxits castellers... Gràcies Strombers!!! 

dimarts, 3 d’abril de 2012

Comencem bé.


El passat diumenge els Minyons vam(n) estrenar-nos en els castells de vuit pisos (4d8) i també vam aconseguir el primer 2d7 de l'any, en l'actuació del mercat del ram de Manresa. Sembla que les coses s'estan fent bé de moment, tot i que presonalment no puc dir que hagi aportat gaire en aquest inici de temporada. Tanmateix, me n'alegro pel nou equip tècnic que sembla que s'ho han agafat amb molta il·lusió i empenta, i ho estan sabent transmetre a la resta de la colla. Tant de bo les coses continuïn evolucionant positivament com fins ara. De fet, a partir d'ara comença el més difícil... espero poder ajudar una mica més del que he fet fins a dia d'avui.

Us deixo una figura de falcons que van fer uns quants minyons que van estar assajant al llarg de les vacances d'hivern per fer la tradicional exhibició falconera el dia de la calçotada. La figura s'anomena "Factorial", i pel que em van dir, no és fàcil veure-la de cinc pisos com van fer aquell dia.

dilluns, 2 d’abril de 2012

Mestres (9). Deures, sí o no?



Tot i que el darrer capítol de la sèrie Mestres de TV3 va tractar el tema de l'aula com espai de convivència i interacció, i de l'integració de l'alumnat nouvingut que porten a terme moltes escoles, algunes d'elles amb més pena que glòria degut a la desproporcionada distribució d'aquests alumnes (80% a la pública, 20% a la privada-concertada?), avui no vull parlar d'injustícia educativa precisament (tot i que també), sinó d'un altre tema que ha tornat  a ser notícia després que una associació de pares d'alumnes de França l'hagi posat damunt la taula: els deures escolars.

Sota el lema "Ce soir, pas de devoirs" la principal federació d'associacions de pares francesa (FCPE), ha fet palesa la seva disconformitat amb les feines escolars per casa, que consideren una sobrecàrrega pels alumnes, i una font de desigualtat entre els alumnes, ja que no tots parteixen amb les mateixes possibilitats i facilitats alhora de realitzar aquestes tasques. La seva protesta va consistir en una "vaga de deures" de dues setmanes, durant les quals, els alumnes no van fer cap feina escolar a casa.

En aquest tema dels deures, com en la majoria dels temes que hom es pugui plantejar del món de l'educació, hi ha arguments a favor i en contra, i arguments ni a favor ni en contra. Hi poden haver tants arguments com colors té l'arc de Sant Martí. Un dels avantatges (o inconvenients segons es miri) del món educatiu és que permet que qualsevol persona, amb dos dits de front o no, pugui predicar, sermonejar, proclamar, afirmar, inculcar, etc., les bondats o les maldats de qualsevol acció educativa que es realitzi. Això es deu a que l'educació no és una ciència exacta, i els resultats d'una pràctica educativa no es fan visibles fins al cap d'un bon grapat d'anys. A més, hi ha tal quantitat de factors que es barregen, sumen, s'oposen, entre sí, en els processos educatius, que es fa difícil arribar a conclusions certes d'un sol factor. O sigui, que per exemple, afirmar que si hom fa deures a casa i s'aplica, serà millor treballador en el futur i més feliç, i si no en fa, serà tot el contrari, no té cap fonament científic i empíric. Està demostrat que hi ha persones que no han fet mai els deures de petits i de grans són uns grans professionals i molt feliços, i a l'inrevés, persones molt aplicades a l'escola que són uns desgraciats totals de grans. No crec que fer deures o no, impliqui res en especial, més enllà de la nota que et posin en cada matèria.

Es parla molt sovint del fet de posar deures, com a eina per inculcar la "cultura de l'esforç". Vaja, com si haver-se de fer el llit, rentar-se les dents, parar taula, anar a veure als avis, passar-se totes les fases d'un joc d'ordinador, aprendre's la lletra d'una cançó, etc., etc., no impliquessin cap d'esforç... Qui collons es va inventar el terme "cultura de l'esforç"? Els Nazis? "Arbeit machts du frei"?

Personalment, considero que amb les cinc (sis les privades-concertades) hores diàries d'escola, els infants ja en tenen prou de "feina" (malauradament, de l'aprenentage n'hem de dir així, perquè amb el sistema educatiu actual no es pot considerar "gaudi"), i que la resta d'hores de la seva jornada les han de dedicar a altres coses, la qual cosa no vol dir que a fora de l'escola no es pugui llegir, consultar informació, xerrar amb la família, anar al teatre o al cinema, visitar museus...

Estic totalment d'acord amb les famílies protestants quan al·leguen que els deures eixamplen les desigualtats entre els alumnes. Com que la majoria de mestres donen les mateixes tasques a tots els seus alumnes (és pràcticament impossible donar deures individualitzats a vint-i-cinc alumnes), aquells que no tenen suport familiar a casa, ni ordinador, ni internet, ni llibres, ni una taula i una cadira on posar-s'hi, i cinc germans petits emprenyant o a atendre, i altres tasques de la llar a realitzar, etc., etc., ho tenen molt més difícil que no pas aquells que tenen unes condicions molt més favorables. Els deures acostumen a ser una part important dels criteris d'avaluació de la majoria dels mestres (no en el meu cas), i aconsegueixen fer més evident si cap, les desigualtats entre uns alumnes i altres.