"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 30 de setembre de 2011

Per fi una bona notícia!


Avui apareix publicada a l'edició digital del diari "ARA" una notícia que m'ha semblat interessant de comentar. Es tracta de la creació d'una pastilla "anti-borratxera". És a dir, que estem parlant d'un descobriment a l'alçada de l'aspirina, del tractament contra la sida, o de les pastilles per prevenir la malària. És possible a que d'aquí poc desapareguin de les nostres vides els típics borratxos a la sortida del bar o la discoteca, o els borratxos crònics amb les seves ocurrències i gestos divertits, o les seves plastes i comentaris inintel·ligibles.

Pensant en tots aquests anys de contenció i sacrifici, sense poder sortir de festa per por de que ens paressin en un control d'alcoholèmia. O la por a agafar un pedal massa gran com per no poder donar la cara davant de la família de la núvia o d'un tribunal d'oposicions. O el fet de no poder pillar-la abans d'una actuació castellera o d'un partit de futbol...

Llàstima que aquestes notícies tan rellevants i importants no apareguin a les portades de tots els diaris, i serveixin per aixecar els ànims de la gent. Jo crec que hauríem de fer una recol·lecta popular per col·laborar amb l'equip de científics nord-americans que estan investigant amb aquesta nova medicina, a veure si podem donar-nos una alegria tots plegats d'aquí a poc.


dijous, 29 de setembre de 2011

L'acadèmia de cinema espanyola s'ha tornat boja?

Ahir es va fer oficial el nomenament de la pel·lícula "Pa Negre" com a candidata espanyola als premis Oscar de l'acadèmia nord-americana, imposant-se en la votació a la darrera pel·lícula de l'Almodóvar, "La piel dormida",  i "La voz dormida" de Benito Zambrano. El més curiós de l'assumpte, és que "Pa negre" és un film rodat íntegrament en català, basat en una novel·la catalana de l'Emili Teixidor (finalista de l'elecció del català de l'any per darrera de l'arxipopular cap de colla dels lagartus), amb producció catalana (calés catalans) i treballadors catalans en la seva majoria.

Vaja, un cop baix pels espanyols més recalcitrants que es fan creus de com un producte tan català pot representar al cinema patri en un esdeveniment tan important com els Oscars. Fins i tot un bon grapat de mitjans de comunicació de la premsa escrita de l'imperi han negat la portada a un fet tan extraordinari com aquest. I no em refereixo només als mitjans més carques de la capital del regne, sinó a alguns altres que hom es pensaria que no són anti-catalans, però que amb els fets ens demostren de quin peu calcen (per exemple el País, La Razón, ABC...).

Crec que pels catalans, la notícia de la selecció de "Pa Negre" com a candidata espanyola als Oscars té aspectes positius, però també algun aspecte negatiu. Positiu perquè es farà visible a tot el món, que existeix una llengua i una cultura dins l'estat espanyol més enllà de l'espanyola (o castellana), que és la catalana. I fins i tot, potser, es farà més visible que existeix un poble (nació) dins de l'estat espanyol amb una singularitat pròpia (llengua, cultura, història) i amb aspiracions de llibertat. Per la banda de lo negatiu, crec que els espanyols s'ho faran venir bé per destacar que a Espanya es respecten i es defensen les diferents cultures i llengües pròpies de l'estat espanyol, i es voldrà espanyolitzar "Pa Negre" al màxim. Ja sabem que quan els convé, els catalans som ben espanyols, però de tant en tant els surt la vena anti-catalana i ens insulten o ens putegen tot el que poden.

Crec que els catalans hem de treure partit d'aquesta oportunitat única per mostrar-nos al món com a poble, i no com a colònia mesella dels seus amos. Espero que els representants catalans que vagin a Hollywood no renunciïn a la seva catalanitat per quedar bé amb els espanyols, i es mostrin tal com són, és a dir, com a catalans i prou. Malauradament, segur que hi ha molts interessos ocults que faran impossible mostrar certa dignitat ideològica. Una mica com els passa als esportistes internacionals, que es passen la seva catalanitat pel forro dels ous per tal de acomplir els seus objectius personals.

dimecres, 28 de setembre de 2011

El "temazo" del dimecres. Pantera - "Cowboys from hell"


Una miqueta de Rock dur de tant en tant no va malament, i encara menys en aquests temps difícils que venen ganes de sortir al carrer a fotre crits i a cagar-se en Déu i sa mare. Un "temazo" dels Pantera, una banda nord-americana que va deixar un parell o tres de discos molt bons, i uns quants temazos. Llàstima que el lider estava una mica pirat i que un boig es va carregar a un membre del grup d'un tret en un concert. Tot i així, crec que els Pantera van estar a l'alçada dels mateixos Metallica tot i no arribar als nivells de popularitat d'aquests.

dimarts, 27 de setembre de 2011

Cara de tonto.

Aquesta cara se'm va quedar aquest diumenge al migdia després de l'actuació dels Minyons a les festes de La Mercè de Barcelona. I és que carregar un 2d9fm després d'haver descarregat els dos anteriors de la temporada és, com a mínim, decepcionant. I haver de baixar les pretensions inicials de fer tres castells de nou, per una sola persona... frustrant, per no dir una altra cosa.

Hi ha uns quants indicadors d'alerta encesos, i convé solucionar (buscar solucions) alguns problemes d'aquí a final de temporada si no volem acabar pitjor del que vam començar. Sembla que el dos cada dia va a pitjor, i la trajectòria dels darrers anys amb aquesta estructura indica que els problemes no se solucionen. Al cinc no li agafem la mida per molt que l'assagem. Tres quarts del mateix passa amb el quatre. Els castells amb pilar s'han convertit en una autèntica loteria que mai saps si tocarà cara o creu (o canviem les manilles o canviem el quart, però no pot ser que no es pugui parar quiet allà dalt). Els castells nets estan ben lluny de ser una possibilitat real (per ser-ho, s'han de començar a treballar al mes de febrer, i a poder ser amb un assaig específic dels troncaires). I els "papinos" no els podem assajar amb garanties tant com convindria per manca de personal a assaig...

Potser el meu problema es que em fixo massa en la colla "supercampiona" i això no em permet tocar de peus a terra. Però la seva exhibició al nostre costat a la plaça Sant Jaume, em va provocar una enveja terrible, i molts interrogants. Tampoc aspiro a que la nostra colla es converteixi en una mena d'equip professional com el de Vilafranca per guanyar a cada plaça, però crec que els Minyons hauríem de poder aspirar a plantejar-nos una gamma àmplia de castells al llarg d'una temporada, i no limitar-nos a fer algun 2d9fm, algun pd8fm, i a buscar el 3d10fm salvador de cada temporada. Quant fa que no assolim castells com el 5d9f, el 4d9fa, el 3d9fa, el 4d9... I quan ens podrem plantejar nous reptes com el 2d8, el 9d8, el 3d9, el 3d8ps?

El problema de l'envelliment d'alguns castellers de tronc claus és evident. I el més probable és que fins que no els substituïm la cosa no millorarà. I que els substituts els haurem de buscar/formar a la casa, ja que no som colla amb el potencial, ni el morro, per fer fitxatges d'altres colles. Doncs potser que ens hi possem i comencem a treballar amb noves cares de seguida. Potser que accelerem l'aprenentatge dels nous amb més assaig, i assaigs específics si convé. Potser que ens fixem en el que ens arriba al pati d'assaig i mirem d'aprofitar-ho al màxim. Segur que hi tenim gent molt apta que mai tenen l'oportunitat de demostrar-ho.

Tot i la foscor que contemplo en aquests moments, estic segur que d'aquí a final de temporada ens queden unes quantes alegries pel davant. Tenim l'objectiu clar de descarregar el 3d10fm que va quedar en carregat l'any passat, i tornar amb el pd8fm (potser a Girona que és on sempre es descarrega), i qui sap si d'aquí a la diada haurem trobat la formula per encaixar el pilar en un 3 o un 4 amb folre... Va, segur que sí!

dissabte, 24 de setembre de 2011

La Colla Jove dels Xiquets de Tarragona entra al club dels "Gammes Extres".


S'ha fet justícia. Per fi els companys de la colla Jove han pogut carregar l'enorme 5d9f, després de molts anys d'anar-li al darrera i després d'uns anys de travessia pel desert, sense ni tan sols poder-se plantejar castells de nou pisos. Ja feia un grapat d'anys que la colla Jove estava fent les coses molt ben fetes. Amb una massa social ben consolidada i molt bones estructures als seus castells. Així doncs, la recompensa ha arribat en forma de 5d9f carregat a la jornada de Santa Tecla. 

Una jornada que ha estat apoteòsica en altres direccions, ja que s'ha vist la primera "tripleta màgica" de la història dels Xiquets de Tarragona, i també un 2d7 descarregat per la colla de Sant Pere i Sant Pau, que té un mèrit extraordinari, tenint en compte que són una colla a l'ombra de les dues grans colles tarragonines i amb grans dificultats per arrossegar gent als assaigs i a les actuacions.

Me n'alegro especialment pels amics de la colla Jove, perquè en conec a un bon grapat d'ells (de fet, vaig estar per allà fa un parell de divendres celebrant l'inici de les festes de Santa Tecla) i sé que viuen els castells intensament. Un bon grapat d'ells ja van viure les decepcions de mitjans dels noranta amb els intents infructuosos del 5d9f. I han continuat al peu del canó en els difícils anys de transició, fins al moment actual de joia i creixement. Fins a on? Crec que no s'acabaran aquí les alegries per la Jove, i que descarregar aquest cinc, ho veurem més aviat que tard.

La meva enhorabona i endavant Jove!!!

dijous, 22 de setembre de 2011

L'Squash: un esport minoritari molt divertit.

Ahir vaig tornar a jugar la partideta setmanal d'squash amb l'amic Rafa Sallès, i avui tinc les caderes més adolorides que l'esquena d'un baix després de Sant Fèlix. Tot i el dolor post-partida que em suposa, cada setmana espero amb candeletes que arribi el dia de jugar a aquest intensíssim, emocionant, i trepidant esport inventat pels anglesos fa ja un parell de segles (vaja, es podria dir que em van les activitats amb més de dos segles de vida, com els castells, l'squash, el futbol...).

Ja no recordo exactament quan vaig començar a practicar aquest esport, tot i que sí que recordo que va ser al gimnàs Olympo del carrer Col·legi (ja desaparegut) amb algun dels meus germans. Després vaig passar una bona temporada jugant amb el Llordella a l'Squash 4 del carrer de la Rasa, i ara ja deu fer més de cinc o sis anys que juguem la partideta setmanal amb el Rafa. Fins i tot tenim, des de fa tres o quatre anys, un full estadístic amb totes les partides jugades, resultats, percentatges... Haig de dir que el balanç global és força positiu per mi pel que fa al nombre de victòries, tot i que darrerament sembla que el Rafa s'està posant les piles i cada dia m'ho posa més difícil. Els que no em coneixen a fons es sorprendrien de com puc arribar a cridar i dir paraules mal sonants quan no em surten les coses i perdo. En tot cas, crec que és una bona forma de desfogar-me i alliberar tensions (vaja, tampoc gaires tensions).

Us recomano que practiqueu aquest esport. Podeu trobar material ben baratet a molts llocs, i mitja horeta de lloguer de la pista us pot costar entre 3 i 5 euros. Jo amb mitja hora ben intensa ja en tinc prou, i em sembla que el Rafa també, perquè sortim de la pista ben suats i amb el cor a tota castanya. Potser convindria prendre's algun descans més llarg entre partida i partida, però nosaltres som així de bèsties i anem a sac. També és important escalfar una mica abans de començar a jugar, ja que els moviments durant el joc són força agressius i constants.

La veritat és que aquest esport no és gaire recomanat a partir de certa edat. Suposo que per la duresa dels moviments i per la intensitat del joc (les pulsacions pugen molt en alguns moments). En tot cas, ja s'han inventat un nou joc molt similar a l'squash que s'anomena "racketball", que vindria a ser l'squash per veterans, amb pilotes més grans i ràpides que fan que no calgui córrer tant.

dimecres, 21 de setembre de 2011

El "temazo" del dimecres. Dr Calypso - "Se'ns pixen"


Un clàssic dels Dr Calypso per encarar la recta final de la setmana laboral amb un somriure, i per descarregar una mica de la mala llet acumulada, sobretot amb la colla de polítics corruptes que ens han dut a la crisi i que continuen governant com si res... Té collons la cosa: se'ns pixen a sobre i diuen que plou, però sembla que a la gent no acabi de molestar-li, i continua votant als mateixos inútils cada quatre anys, o quant toca.

dimarts, 20 de setembre de 2011

Personatges il·lustres que decepcionen (al poble català).


Ahir vaig poder escoltar per la televisio les declaracions del nou tècnic de la Roma de futbol, Luis Enrique, que en poc més de tres mesos ha estat capaç de fer raonaments i explicacions a la premsa en l'idioma del país que l'acull i li dóna feina, Italia. Quina llàtima que el bo de Luis Enrique no tingués la mateixa sensibilitat envers la llengua pròpia dels catalans tot el temps que va se aquí, com a jugador i com a entrenador. Potser no va veure la necessitat d'aprendre la nostra llengua pel fet de que tots entenem el castellà, però fa bastanta ràbia comprovar la facilitat amb la que ha après a comunicar-se en italia i el passotisme envers la nostra llengua. I després encara hi haurà qui dirà que el Luis Enrique estava molt integrat a Catalunya i que es sentia un català més. Juas juas.

Pel mateix camí d'integració i respecte van altres idols de masses com l'Iniesta, el Messi, els germans Muñoz (Estopa), l'Antonio Orozco, l'atleta Natàlia Rodriguez (aquesta no tan popular, però potser més fatxilla), etc. Porten mitja vida o més a Catalunya, o fins i tot hi han nascut, però encara no són capaços d'expressar-se correctament en la llengua catalana. Potser que s'ho facin mirar... I encara es preocupen per les espanyes per la discriminació del castellà a l'escola!!!

dilluns, 19 de setembre de 2011

La dificultat dels castells.

Aquest cap de setmana s'ha celebrat la jornada castellera de la festa major de Santa Tecla a Tarragona, amb la participació de les principals colles locals (Jove i Xiquets), i les colles convidades dels Castellers de Vilafranca i Vella de Valls. L'exhibició no va decebre les expectatives del públic assistent i es van poder veure un bon reguitzell de castells de la gamma alta (carregats, descarregats i intents). Entre aquests, van sobresortir el 2d8 dels verds, el 9d8 carregat dels rosats, i l'intent desmuntat de 5d9f dels liles.

Hi ha un debat obert al món casteller al voltant de la dificultat i la valoració que se'n fa (punts, rànquings, concurs) d'una sèrie de castells que fins ara no havien sovintejat gaire i que darrerament s'estan fent amb major assiduïtat (2d8, 9d8, 7d8, 2d7ps, 3d9fp, 4d7ps...). Es pot equiparar el 9d8 als castells de la "gamma extra"? Està el 2d8 al mateix nivell de dificultat del 3d10fm? Què és més difícil, el 4d9fp o el 3d9fp? És més difícil el 5d9f o el 4d9fp? Està clar que cada colla sap el que li costa arribar a aconseguir un castell i les hores d'assaig que hi aboquen. Hi ha una sèrie d'indicadors però, al meu entendre, que ens poden portar a entendre perquè un castell es pot considerar més fàcil o més difícil d'aconseguir:

- Podem plantejar-nos el castell gaire sovint? A quantes places podem intentar el castell "x"?

- El podem assajar amb assiduïtat? Necessitem mogudes especials per plantejar-nos-el?

- Quants cops s'ha intentat el castell a plaça? Quin percentatge d'èxit han tingut les colles quan l'han intentat?

- Quantes colles són capaces de plantejar-se aquest castell per portar-lo a plaça?

- Es tracta d'un castell d'uns pocs cracs (pd6, 2d8, pd7) o bé d'un castell que requereix de molts castellers ben coordinats i amb certa capacitat (3d10fm, 5d9f, pd8fm, 4d9)

Tenint present que la dificultat dels castells està en funció de cada colla (del personal del que disposa, de la quantitat i la qualitat de la canalla, de la quantitat i qualitat dels assaigs, de si disposa de xarxa, de l'experiència acumulada pels seus castellers, la psicologia i el tarannà de la colla, etc.), m'atreviria a fer una classificació dels castells de més a menys difícil (a dia d'avui!), segons la meva opinió:


3d9 - pd9fmk
3d10fm - 4d9 - 2d9f
2d8 - 5d9f - 4d9fp - 3d9fp
1d8fm - 2d9fm
3d9f - 4d9f - 9d8 (tres anxenetes)
4d8p - 5d8
7d8 (una anxeneta) - 2d8f - pd7f

divendres, 16 de setembre de 2011

Dol al món casteller.


Ahir ens va deixar un company casteller de la colla dels Minyons de l'Arboç, en Ramon Rovira, després de rebre un fort cop al cap quan feia pinya al castell d'una de les colles participants a l'exhibició de la festa major de Montblanc. Un accident del tot lamentable que ningú al món casteller hagués previst un desenllaç com el que s'ha esdevingut.

El Ramon era un casteller veterà i experimentat, i segur que havia participat en un munt de pinyes de la seva colla i de la resta de colles amb qui compartia plaça. Aquest cop però, l'infortuni s'ha cebat amb la colla arbocenca enduent-se a un company apreciat per tothom. És una notícia terrible pel món casteller en general i per la colla de l'Arboç en particular, però desitjo que els Minyons de l'Arboç es repossin aviat i continuïn enlairant castells com fins ara, fent allò que tant li agradava al Ramon. Serà el seu millor homenatge.

Molt ànims a tota la colla i gràcies al Ramon per haver estimat els castells com ho va fer!


dijous, 15 de setembre de 2011

Milikos a Collserola.



Avui apareix publicada aquesta notícia al diari Ara digital, que no deixa de sorprendre en els dies que vivim. Us imagineu sortir a passejar en bicicleta relaxadament per la muntanya, i trobar-se a un comando d'aquests de maniobres? Vaja, com per creure's que ens acaben d'invair els moros i que ha començat la guerra. Si fos jo el que hagués passat per davant d'aquests professionals de l'assassinat i la tortura, potser m'hagués llençat a terra automàticament en previsió de l'inici de les hostilitats amb l'enemic... Com a mínim, venen ganes de girar cua i tocar els dos el més ràpid possible.

Em pregunto jo, si no hi haurà altres espais més discrets perquè aquests soldats facin el seu entrenament. De fet, és més, em pregunto si encara és necessari que els soldats entrenin aquest tipus d'estratègies, tenint en compte que avui en dia la lluita cos a cos ha passat a la història, i amb un bon arsenal de míssils, i avions d'aquests supersecrets, no cal exposar a cap soldat a la lluita. Que s'entrenen, per si un dia van tots al Paint-ball a fer unes partidetes?

Quant començaran els exercits a preparar als soldats per coses amb algun sentit pràctic? Massa pel·lícules americanes han vist alguns comandaments militars. Potser que ens comencem a plantejar seriosament la utilitat dels exercits professionals i les necessitats reals de personal. Massa despessa pel poc profit que se'n treu. No pot ser que aquesta colla de gent es passi els dies fent maniobres inútils, guàrdies sense sentit, i neteja de latrines. Potser que comencin a aprendre coses realment profitoses i útils per la resta de la societat. No sé, per exemple, primers auxilis, idiomes, construcció, prevenció i actuació davant de desastres naturals, neteja de boscos, rius, mars, etc., etc.

dimecres, 14 de setembre de 2011

El "temazo" del dimecres. Vicentico - "Los caminos de la vida"

Temazo de l'argentí Vicentico, un dels creadors dels mítics Fabulosos Cadillacs, que fa uns anys va decidir anar per lliure i va editar uns quants discos en solitari força exitosos al seu país. Una veu excepcional i una manera de cantar molt particular i reconeixible. Una cançó d'arrels colombianes magníficament interpretada per aquest gran autor argentí.

Los caminos de la vida
no son lo que yo pensaba
no son lo que yo creia
no son lo que imaginaba
Los caminos de la vida
son muy dificil de andarlos
dificil de caminarlos
y no encuentro la salida

dilluns, 12 de setembre de 2011

Minyons al Pic de la Dona pel CET en la Diada Nacional de Catalunya.


Ahir prop de una vuitantena de Minyons vam anar a realitzar un pilar al cim del Pic de la Dona (2.704 m.), a la comarca del Ripollès, per participar en l'acte commemoratiu del centenari del Centre Excursionista de Terrassa "Cent anys, cent cims", que consistia en la coronació per diverses entitats i ciutadans de la ciutat de 100 cims dels Pirineus catalans.

Un bon grapat de Minyons van fer nit a l'estació d'esquí de Vallter 2000, i la resta vam sortir ben d'hora de matinada, per arribar allà cap a les 8:30 del matí. El grup el composàvem gent de tota mena. Des de menuts de sis anys fins a veterans de més de 80. Moltes famílies (pares i fills), socis del Centre Excursionista i de la colla, i un bon grapat de joves amb molta energia. Malauradament, no vam tenir representació de l'Elit de la colla (ningú de la tècnica, ni ningú del tronc), però segur que devien estar força enfeinats...

La jornada va començar bastant fresca i algun que altre no anava massa ben preparat per resistir les baixes temperatures. Per sort, s'havia de caminar cap amunt, i això compensava la temperatura corporal, tot i que les fortes ratxes de vent glaçaven el cos. En arribar a dalt, ens vam adonar que el fortíssim vent complicaria molt el tema del pilar (bé, de fet, complicava fins i tot mantenir-se dempeus en alguna ocasió), i ho vam comprovar a l'enlairar un pilar de tres net d'escalfament, que el vent quasi s'emporta a l'anxeneta. Vam decidir que no es podia fer ni un pilar de 4 amb aquelles condicions i que si calia el faríem en una cota més baixa, però en un moment de treva de l'aire, vam decidir-nos i vam poder fer un pilaret de quatre, no sense patiment, ja que quan entrava l'anxeneta van haver-hi un parell de bufades fortes, que afortunadament no van anar a més i es va poder completar el pilar amb les posteriors mostres d'alegria del personal i els habituals càntics de guerra. Llàstima que l'avioneta contractada pel CET no arribés a temps per gravar l'escena, ja que les condicions climàtiques tampoc van permetre que l'avioneta sortís a l'hora prevista, ni tan sols, que sobrevolés els cims a l'alçada adequada.

Un cop a baix, de nou al pàrquing de l'estació d'esquí, vam muntar uns quants pilars de 4 més, perquè pogués pujar tota la canalla que havia fet l'esforç per venir i per arribar fins a dalt del cim. L'únic graller que portàvem va haver d'esforçar-s'hi de valent per tocar el toc amb cada un dels pilars. Aquest fet va ser motiu de grans riures i somriures de la gent, ja que en més d'una ocasió se li van escapar algunes notes desafinades (sobretot al pilar dalt del cim, segons ell degut al fort vent...). La pobre Eli no sabia on mirar, ni quina cara fer.

En definitiva, jornada molt emotiva coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya. Es van poder veure un munt de senyeres i d'estelades coronant aquest cim, i també coronant algun dels molts pilars que vam fer. Segur que algunes d'aquestes es devien tornar a veure després per la tarda per les diverses concentracions, manifestacions i concerts a Barcelona. Visca la terra! i visca aquells que l'estimen i la defensen!

divendres, 9 de setembre de 2011

Comença el mundial de rugbi de Nova Zelanda.


Avui ha començat un dels majors espectacles esportius de l'any (el tercer en nombre de seguidors televisius, després dels Jocs Olímpics i del mundial de futbol), que malauradament els catalans no podrem seguir en directe per cap dels canals televisius gratuïts que existeixen (i mira que n'hi ha). Sort de l'internet i de les pàgines que ofereixen tot tipus d'espectacles esportius de franc.

Avui s'ha jugat el partit inaugural entre les seleccions amfitriona, Nova Zelanda, i Tonga. Han guanyat els amfitrions, grans favorits per endur-se el torneig, i clàssic entre els clàssics del rugbi mundial. No ho tindran fàcil davant d'altres grans potències com Sudàfrica, Austràlia, Anglaterra, Argentina o Irlanda. Personalment, m'agradaria que Nova Zelanda recuperés els galons de gran potència del rugbi, i en segon i tercer lloc, aposto per Argentina i Irlanda respectivament.

És una llàstima que el rugbi no hagi arrelat mai amb força en les nostres contrades. És un esport força espectacular, intens, competitiu, noble i plàstic. Com bé diuen, "un esport d'animals, jugat per persones". Magnífic educativament parlant, per educar a les criatures en el respecte (al rival, a l'àrbitre, als companys), el sacrifici, el treball en equip, l'estratègia, el compromís...

Apa, animeu-vos i gaudiu de l'espectacle!

dijous, 8 de setembre de 2011

El patrimoni dels polítics: llums i ombres.


Avui les webs del Congrés i el Senat han començat a publicar el patrimoni de diputats i senadors, després de que el juliol passat es modifiqués una llei que ho impossibilitava. Milers d'internautes s'han afanyat a connectar-se a aquestes webs per esbrinar quants calers tenen els nostres representants polítics. Tant s'han esmerat en conèixer aquesta informació, que han acabat col·lapsant la web del Senat des de primera hora del matí. Mai aquesta web havia estat tan visitada.

Calia aquesta comèdia? Ens prenen per tontos o què? Que potser es pensa la gent que tots aquests polítics investigats no hauran fet les artimanyes legals adients per acabar declarant el que els convingui? No existeixen els paraissos fiscals, els traspasos de comptes, els canvis de nom de les propietats, etc., etc.? Hem de creure'ns que l'Alicia Sánchez Camacho no té ni un duro al banc ja que no declara res, però en deu 747.000 de préstecs? I quan la Carmen Chacón declara que té tres vivendes, significa això que en té tres al seu nom i a saber quantes més al nom d'algun familiar o amic?

En aquest país, fins que no es demostri el contrari, tots són corruptes. Així que ara, que no ens vinguin amb comèdies de cara a la galeria de suposada transparència, quan el que en realitat haurien de fer és investigar a fons els comptes de tots aquests representants polítics i el seu patrimoni (públic i "amagat"). Bé, de fet això ho podrien fer també amb un bon grapat de banquers i grans empresaris que defrauden a l'estat milions i milions d'euros. Segur que si ho fessin, millor aniria la cosa. Diuen alguns economistes, que amb el que es defrauda d'impostos a l'estat espanyol, es podrien pagar gairebé la totalitat de les pensions. Així que menys tonteries i rentats d'imatge inutils, i més treballar contra els corruptes i els fraudulents.

dimecres, 7 de setembre de 2011

El "temazo" del dimecres. Bad Manners - "My girl Lollypop"



Aquest dissabte tornen a Catalunya (a la sala Estraperlo de Badalona més concretament) els mítics Bad Manners, banda skatalítica anglesa en actiu des del 1976. Aquesta banda anglesa no es prodiga gaire per les nostres terres, així que val la pena viure en directe una de les millors festes skatalítiques que encara es poden veure i viure. El seu cantant, ànima màter de la banda, és un skin-head de proporcions gegantines que és un autèntic home-espectacle.

dimarts, 6 de setembre de 2011

Avís: aquest vídeo conté imatges que poden ferir la sensibilitat dels espectadors.


Els malparits fatxes espanyolistes de l'Asociación por la Tolerancia (jajaja, quin nom tan graciós per a una colla d'intolerants contra tot el que soni a català) han penjat aquest vídeo infecte i fastigós, a més de cutre (quin pèssim actor que necessita llegir el guió dins de la seqüència) per denunciar amb molt mal gust una suposada marginació als pares que volen escolaritzar als seus fills en castellà. Consideren que això hauria de ser el més normal del món, però s'obliden, en primer lloc, de que això és Catalunya, i en segon, que el sistema d'immersió lingüística català ha estat validat per experts lingüistes, pedagogs, polítics, etc., etc.

M'agradaria saber que n'opinarien aquests Tolerantes si uns quants pares marroquins o xinesos es plantegessin que volen una educació pels seus fills en les seves llengües respectives. Defensarien potser llavors la llibertat d'elecció de llengua? Si a Madrid, o a Saragossa un grupet de pares marroquins reclamessin el mateix que ells reclamen aquí, segurament els tractarien com a bojos sense remei. O encara pitjor, demanarien la seva repatriació o encara pitjor... Però, és clar, aquí el problema no és de llengües, sinó d'identitats, i està ben clar amb quin país s'identifiquen aquests cràpules. Jo els recomano que per no continuar patint i poder fer vida plena i joiosa en la seva llengua estimada, se'n vagin Aragó avall i ens deixin tranquils.

Recordeu amics, la nostra llengua és el català. Catalunya=català, España=castellà, País Basc=Euskera, Anglaterra=anglès, França=francès... doneu corda al català i no us faci por fer-lo servir davant de nouvinguts o de "nouvinguts" amb més de trenta anys a la nostra terra. No sigueu maleducats i canvieu la llengua. Si voleu que siguin catalans permeteu que aprenguin el català. Si no ho volen ser i no el volen parlar, que no us faci vergonya fer servir la vostra llengua!!!

dilluns, 5 de setembre de 2011

Marxa de torxes en homenatge als terrassencs assassinats per les tropes borbòniques de Felip V el setembre de 1713.



Ahir es va celebrar un emotiu acte d'homenatge a les víctimes terrassenques de l'invasió borbònica-espanyola del setembre del 1713. Una marxa de torxes que va recórrer el centre de la ciutat, de la plaça vella fins al convent de Sant Francesc, al final del passeig Compte d'Egara (on es van refugiar els terrassencs durant l’atac de les tropes del general castellà Feliciano de Bracamonte), i de tornada fins a la plaça de la Torre del Palau on s'havia desplegat una gran estelada i on es va realitzar l'acte final amb la ballada del Drac de Ca n'Aurell, un parell de pilars d'uns quants Minyons amb l'ajuda dels presents, i el parlament final.

La gran afluència de gent a l'acte, en comparació amb altres anys, pot ser deguda, en part, a la implicació-participació-organització del grup municipal d'ERC. Cal recordar que aquest acte fa uns quants anys que es celebra gràcies a la iniciativa de la CUP de Terrassa, juntament amb d'altres col·lectius alternatius de la ciutat. L'increment d'assistència també es degut, amb tota probabilitat, a les darreres agressions per part de la justícia espanyola a la nostra llengua i sistema educatiu.

Podeu veure com va anar la jornada en aquest vídeo d'un tal Gil Ventura, que he trobat per la xarxa, i que em sembla molt ben fet per l'escàs temps que ha tingut per editar-lo.

dissabte, 3 de setembre de 2011

El Tribunal Superior de Justícia? de Catalunya? i l'immersió lingüística.



Ja hi tornem a ser amb els nacionalistes espanyolistes del TSJC que insisteixen a imposar la seva llengua (l'espanyola) en el sistema educatiu del nostre país. Es veu que no els acaba d'agradar això de que el castellà sigui considerat com una llengua estrangera més (tot i que els resultats de les proves de nivell i els estudis sobre el coneixement de les diverses llengües a Catalunya demostra que els estudiants catalans adquireixen a la fi de la seva escolaritat un nivell molt similar en català i castellà, no així en la tercera, l'anglès, i no protesten per aquest motiu).

Davant de l'amenaça al sistema educatiu català, ahir va sortir la consellera d'ensenyament, Irene Rigau, per recordar que el sistema d'immersió lingüística a Catalunya ha estat validat en nombroses ocasions per especialistes lingüistes i per altes instàncies europees. I que la Generalitat acompleix amb els requeriments de l'estat espanyol de que els estudiants catalans adquireixin (també) al final de la seva escolaritat la llengua de l'estat, cosa que hom pot evidenciar si es passeja per qualsevol carrer, hospital, bar, cinema, camp de futbol, etc., del nostre país. Va dir la consellera que tornaria a enviar tots els documents (informes, estudis, estadístiques) necessaris per mirar de convèncer a les autoritats judicials de que la seva inquietud i preocupació per la llengua de l'imperi és del tot innecessària.

A mi m'hagués agradat molt més una compareixensa de la consellera una mica més guerrera. Del tipus ja estem farts d'atacs i intromissions a Catalunya, i que ja poden dir missa els espanyols que a Catalunya farem el que creguem oportú. I que no ens sotmetrem a la voluntat dels colonitzadors per molt poderosos que se sentin. I que com continuïn donant pel sac i insistint amb el tema, acabarem deixant de banda el castellà i ens centrarem en l'anglès que és molt més important, o fins i tot el xinès que serà llengua de negocis en el futur immediat. I que vagin assumint que això és Catalunya, i la nostra llengua el català, i que a qui no li agradi pot anar aquí al costat, a l'Aragó per exemple, on no tindran problema per escolaritzar als seus fills en la seva llengua.

Jo com a part afectada en tot aquest batibull per la meva condició de docent, em vaig fent a la idea d'un possible escenari d'insubmissió a les lleis espanyoles. Total, el que passa dins de l'aula queda en la privacitat de l'aula, i sempre podré negar davant d'un tribunal possibles acusacions. De fet, en tots aquests anys d'immersió lingüística a Catalunya, se sap de molts casos de mestres que han continuat exercint en llengua castellana sense que això els hagi suposat cap problema amb la justícia. Així que endavant les "atxes"!

divendres, 2 de setembre de 2011

Nou curs, nova aventura.



Abans-d'ahir el programa informàtic del Departament d'Educació encarregat d'assignar les vacants i substitucions als mestres de la borsa d'interins-substituts, em va assignar una plaça a Terrassa, a l'escola Germans Amat de La Maurina, a un 83% de jornada, i ahir ja em vaig incorporar a la nova feina amb il·lusions renovades i amb la incertesa de em trobaré en la nova destinació (nous companys, nous alumnes, noves instal·lacions, nous horaris, etc.).

Es tracta d'una escola amb més de mig segle de vida i que té els dies comptats, ja que han obert una escola nova al barri (Roc Alabern) i ja no entren nous alumnes. Ja només queden cinc grups, de segon a sisè. Això implica que el claustre de mestres sigui també bastant reduït, no passant dels onze mestres comptant la de religió que només treballa unes hores a la setmana. Es tracta d'una escola singular, no només pel fet de portar més de cinquanta anys oberta, sinó que també per la composició de l'alumnat, amb prop d'un 90% d'alumnes procedents de la nova immigració (bàsicament marroquins, i alguns sudamericans i negres africans).

Un altre característica de l'escola, compartida amb la gran majoria de les escoles, és la composició bàsicament femenina del claustre. Només som dos mestres mascle, per nou femelles, i és possible que en un parell de mesos em quedi solet, ja que el company mascle es jubila. Aquest és potser un dels aspectes que pitjor valoro de la meva professió, ja que els homes estem en franca minoria. No tinc cap problema amb les companyes, però una xic més de proporcionalitat no aniria gens malament, ni pels alumnes, ni per les relacions laborals entre companys i companyes.

Fins al dia 12 que no comencin les classes tenim temps per adaptar-nos a la nova realitat, per enllestir-ho tot per quan arribin els alumnes, i per anar coneixent-nos amb els companys. Aquest any ens han deixat una mica més de temps de preparació que el darrer curs, i això s'agraeix. Tot i així, ja començo a tenir ganes de conèixer als Ibrahim, Yassin, Butaina, Ali, Jennifer, Patricia i companyia. Per a mi serà un gran repte haver d'educar a un grup tan culturalment diferent al que estic acostumat. Seran gaire diferents aquests nens i nenes a la resta dels que he tingut fins a dia d'avui? Amb quines dificultats em trobaré? Quantes coses puc aprendre noves? Espero que tots els dubtes es comencin a resoldre aviat... 

dijous, 1 de setembre de 2011

Volem bisbes catalans?

Notícia apareguda a l'edició digital del diari Avui-El Punt d'avui:

"Veïns de Palau-solità i Plegamans han denunciat que mossèn Germà Prats, el capellà de les parròquies del municipi, Sant Genís de Plegamans i Santa Maria, serà traslladat perquè feia les misses en català. Els denunciants afirmen que la decisió l'hauria pres el bisbe de Terrassa, mossèn Josep Àngel Saiz Meneses, com a càstig després de les queixes d'un grup de feligresos. El trasllat es farà al setembre a la parròquia de Sant Vicenç de Vallromanes..."

Llegint aquest tipus de notícies és fàcil que a un se li activin les neurones d'autodefensa identitària, i odiï amb més força, si cap, a les institucions i dirigents eclesiàstics. Coneixent el full de serveis del bisbe de Terrassa, Jose Ángel Sainz Meneses, hom pot arribar a creure's la notícia publicada. És notori l'espanyolisme d'aquest senyor, i no m'estranyaria gens que cedís davant les crítiques de quatre feligresos inadaptats, amb poca sensibilitat per lo català. I als d'aquí que els bombin. Total, si cada dia hi ha menys feligresos, com a mínim tinguem contents als pocs que queden.

Quines ganes tinc de que tota aquesta colla de fanàtics i intolerants comenci a desaparèixer de les nostres vides, i deixin de donar pel cul (literalment alguns). Cadascú que cregui en el que vulgui, però que no intenti convencer als demés de que les seves creences són les úniques i verdaderes. I que a sobre vulguin imposar la llengua de l'imperi...

I pensar que aquesta secta encara rep diners de l'estat.