(Article del catedràtic de Pedagogia a l'UB Francesc Imbermón, i del professor de la Facultat d'Educació de la Universitat de Lleó Enrique Díez, per al Diari de l'Educació).
L’extensió de l’escolarització democràtica dels pobles mitjançant l’educació pública ha estat, i encara és, una gran conquesta social, encara que no exempta de conflictes. És un bé comú bàsic i essencial que hem de continuar reivindicant amb totes les forces i mitjans al nostre abast. No n’hi ha prou amb declaracions oficials que, moltes vegades, no es compleixen. Aquesta escolarització pública i gratuïta és la que permet que s’exerceixi un dret important en aquest moment, l’accés a la cultura i la capacitat de desenvolupament personal en la societat i d’aportació a la seva millora des dels valors ancorats en els drets humans, però també el de la comunicació, mitjançant l’escriptura en aquest text, i el que exercita el lector, el de la comunicació mitjançant la lectura.
Dotar als pobles de la paraula (de l’escriptura i de la lectura, com a metàfora) és important per al seu desenvolupament i per sortir de l’empobriment endèmic causat per l’actual capitalisme. Encara que no és suficient, és necessari, a més, que disposin d’espais on exercir la pràctica política, com a ciutadans i ciutadanes, en la seva pròpia defensa. I això és un dels pilars de l’educació pública: ajudar a fer ciutadania no únicament educada o culta sinó democràtica. La democràcia té un pilar fonamental en l’educació pública.
Circula actualment un discurs que considera l’actual educació pública de baixa qualitat, destinada al poble ras i als futuribles a ser manats. Aquest discurs és part de les polítiques educatives neoliberals des d’un enfocament que s’ha vingut a dir “modernització conservadora”, pretén imposar-se sense acceptar negociacions, i ha provocat que alguns professionals de l’educació s’hagin replegat en les seves tradicions, al seu ordre segur, establint barreres impermeables a la nova situació, o exigint tornar a l’hàbitat cultural tradicional on tan a gust es trobaven. I això pot anar enfonsant a poc a poc l’escola pública.
D’aquí ve que sigui comprensible i necessària una delimitació d’elements essencials, de reivindicacions educatives bàsiques sobre el que és públic, ja que ens juguem un futur democràtic i participatiu d’homes i dones lliures. En comptes de replegar-nos en les velles idees i concepcions del passat hem de lluitar amb nosaltres mateixos i amb els altres per comprendre, interpretar i construir, des del nostre lloc, una educació pública diferent. Per això cal buscar nous referents que ens permetin una nova organització i metodologia de treball en l’educació pública, ja que la que ha estat en funcionament durant tants anys, encara que fos útil en una època, avui dia resulta una miqueta obsoleta. Sense aquests referents és impossible apuntalar alternatives i és fàcil, davant del descoratjament, tornar a referents coneguts (o sigui a la rutina). Una nova visió de l’educació pública és necessària per anar construint una nova educació.
Sembla que les vicissituds socials i polítiques actuals repercuteixen en determinades tendències (només fa falta veure en alguna xarxa social la crítica a la pedagogia -especialistes en educació- i a les alternatives educatives). Una de les seves conseqüències és el qüestionament de tot el que està relacionat amb el públic (secundat per unes certes ideologies interessades). I s’ha d’anar amb compte, ja que també l’educació pública pot formar part d’un escenari educatiu on predomini la lògica del mercat, amb els seus interessos economicistes (client i no ciutadà), i de rendiment quantitatiu (vals segons consumeixes); i on es recuperi, amb una certa normalitat, la vella concepció de la neutralitat de l’aparell educatiu, sabent que no existeix ni és possible tal neutralitat en el camp educatiu. Una suposada neutralitat que a més tendeix a beneficiar a unes determinades ideologies no compromeses amb el canvi social en detriment de la majoria de la població i que és un argument perquè les classes dirigents o riques puguin triar l’escola que ells consideren d’elit o on no hi ha diversitat o alumnat amb dificultats que pugui limitar la seva carrera d’ascens. Ho podem veure actualment en les declaracions de representants polítics conservadors i neoconservadors.
Per contra, enfront d’aquesta realitat, van sorgint nous interessos, nous actors socials i formes diferents d’analitzar els contextos que es concreten a través de moviments socials, grups i col·lectius compromesos, trobades, comunitats educatives, moviments de renovació pedagògica, que comencen a perfilar un nou discurs democràtic on l’educació pública té de nou una gran implicació, torna a ser un instrument per estendre i aprofundir aquest discurs democràtic. És un renovat, encara que persistent fa anys, enfocament pedagògic, polític i social que busca ser escoltat, que vol participar, que sap crear xarxes i saltar per sobre de les fronteres. L’educació pública s’hi inscriu sense abandonar uns certs principis ideològics de la tradició de lluita per una democràcia real, i també per una institució educativa inclusiva, no segregadora i laica. I en això hem de continuar.
