"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 28 d’agost del 2017

Contra radicalismes i supremacismes: convivència i igualtat d'oportunitats.






























Aquests dies estem tots plegats (alguns més que altres) força consternats pels tràgics esdeveniments de la passada setmana a Barcelona i Cambrils. S'ha parlat molt al llarg dels dies posteriors als atemptats de les motivacions dels joves terroristes, i de les causes de la seva radicalització fins a l'execució fatal d'aquests crims execrables i, fins a cert punt, tenint en compte l'entorn on vivien, incomprensibles.

Es tractava de joves (de 17 a 20 anys) de nacionalitat marroquina i residents a Ripoll, alguns fins i tot nascuts aquí, i escolaritzats aquí. Molts no s'expliquen, i es pregunten, com és possible que persones que viuen entre nosaltres i que han estat educades en els valors que compartim tots plegats, hagin pogut actuar d'aquesta manera, amb tant d'odi i brutalitat, contra tantes persones innocents.

Personalment, com a educador, i sense conèixer absolutament res dels processos educatius pels què van passar els joves abans d'acabar convertits en terroristes, vull pensar que no devien ser gaire diferents de la resta dels joves del poble, i que com la majoria dels escolars catalans, van rebre tutories per parlar del bé i del mal, del respecte, la convivència, la tolerància, la pau, la guerra, etc., etc.

¿Fins a quin punt pot una sola persona, en aquest cas un imam, contrarestar la tasca docent d'anys i anys, i convèncer a un grup nombrós de joves, perquè acabin convertits en éssers carregats d'odi i disposats a fer un mal tan gran? ¿Què ha fallat al sistema perquè nois ja d'edat adulta s'hagin deixat convèncer per un mostre com aquest? Entenc que es pugui manipular a un nen de deu anys o de dotze, però a joves ja en la majoria d'edat... em costa molt d'entendre.

M'agradaria que m'expliquessin com de natural era la convivència dels joves terroristes amb la gent autòctona de Ripoll. Quants bons amics catalans i d'altres cultures tenien. Si practicaven esport amb gent de tota mena, o si sortien a fer el volt barrejats com feien a l'escola. Si trobaven feina o si podien continuar els estudis. Si patien exclusió o se sentien marginats...

Se'm fa molt difícil imaginar que un jove musulmà pugui acabar cometent els crims que van cometre (o voler cometre) els joves de Ripoll, si conviu feliç, de manera fraterna i en igualtat d'oportunitats amb els autòctons i amb la resta de conciutadans, tinguin la creença religiosa i la cultura que tinguin.