"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 31 de desembre del 2013

Va que això s'acaba!!


Ciutadans de Catalunya... ja sóc aquí! Efectivament, aquest matí he tornat del meu periple per la província galega de A Coruña amb en Rubèn. Una ruta gastronomico-cultural de la que dec haver tornat amb dos o tres quilos de més tranquil·lament. No crec que avui precisament sigui el dia per començar a cuidar-me amb la que m'espera...

Avui penso acabar l'any de la millor manera possible, és a dir, rodejat d'amics, de bon menjar i millor beure, i punxant una mica de música a la festa del local dels Minyons (a partir de la 1, juntament amb Pd Kullereta). Petardeig en estat pur, com ha de ser.

Ja tindré temps per fer balanços de l'any i demés. Ara toca preparar-ho tot per aquesta nit i començar a gaudir d'aquest final d'any i de l'inici del 2014, que serà l'any que ens ha d'apropar encara més a la Independència!!

dijous, 26 de desembre del 2013

En representació de la majoria silenciosa... que no pesats, que no ens agrada el Concurs de Castells de Tarragona!!!


S'ha obert la veda. Sembla que els minyons partidaris del Concurs de Castells s'estan movent per preparar el terreny de cara a la propera assemblea de la colla del proper dissabte 18 de gener. Si més no, això sembla quan un llegeix escrits com aquest o com aquest altre circulant per la xarxa. Afortunadament, al meu entendre, els concurseros encara representen una part molt reduïda de la colla, tot i que molt activa a l'hora de fer-nos partíceps a la resta de les seves il·lusions i/o ambicions.

Malauradament per a ells, la realitat de la colla els demostra any rere any, tot i la renovació constant de personal, que els Minyons estem encara molt convençuts de no voler participar de Concursos amb punts(castells que valen 800 i d'altres que en valen 8.000), premis, entrades, grades, pactes, jurats, guanyadors, perdedors, hooligans, botifarres, banderes, xiulets, colles A, colles B, colles C, i demés. Vaja, el mateix de sempre per molt que alguns s'entestin en vendre la moto de que el Concurs ja no és el que era...

I ens intenten convèncer amb l'argument que la nostra colla també és competitiva, com si competitivitat i Concursos fossin la mateixa cosa. I un be negre amb potes rosses. Jo em considero competitiu, ja que m'agrada que la meva colla sigui la que fa els millors i més grans castells de totes. Ara, d'aquí a voler participar d'aquest espectacle/negoci hi va un món. La meva competitivitat comença per l'autosuperació i l'autoexigència. Vull que la meva colla progressi i creixi, però ho vull fer en sana competència amb la resta de colles del món casteller, i entenent els castells com una festa, no com entenen alguns, com una guerra. A les places jo no actuo "contra" ningú, actuo "amb" companys castellers d'altres colles. Sé que, malauradament, hi ha molta gent dins del món casteller que no pensa com jo, i que el seu principal al·licient a l'hora de fer castells és guanyar a les colles amb qui comparteix plaça. Esperem que a la Coordinadora no se li acudeixi mai crear la lliga regular de colles castelleres que alguns desitjarien...

Minyons, no us deixeu enganyar pels cants de sirena que diuen que si anéssim al Concurs tot ens aniria millor i tornaríem a assaborir les glòries passades, i seríem molts més, i viatjaríem, i seríem tots guapos, i vindrien esportistes d'elit a la colla perquè quan serem competitius de debò, tot això es transformarà, i serem com els verds, però en malva. Si els Minyons hem estat la millor colla del segle 20, cosa que jo sí que crec, ho hem aconseguit sense necessitat de participar d'aquest espectacle, on es veuen grans, enormes, castells, però on també es veu i es viu la pitjor cara del fet casteller.

Ayer, hoy y siempre con los Minyons al cor, i amb el Concurs sempre NO!!!

dimecres, 25 de desembre del 2013

El "temazo" del dimecres. Siniestro Total - "Me pica un huevo"


Ahir moria un dels màxims exponents de la música punk-rock de finals del segle 20, Germán Coppini, exvocalista de Siniestro Total, i de Golpes Bajos, entre d'altres. Un artista força compromès amb causes polítiques i que sempre va mostrar una actitud de crítica social en els seus treballs discogràfics.

Va deixar per la història un dels grans àlbums del punk canalla i divertit, amb Siniestro Total, l'any 1982, "¿Cuando se come aquí?". 15 cançons d'un ritme frenètic i amb lletres sorgides de les ments d'uns eixelebrats etílics, segurament...

Va pel Germán aquest temazo d'aquell disc.

dilluns, 23 de desembre del 2013

Em cago en la triple xarxa del nostre sistema educatiu (públic-concertat-privat).


Ahir al programa "Salvados" de La Sexta van parlar del poder de l'església catòlica a l'estat espanyol (espero que en el futur Estat català l'església catòlica no mani res), i van mostrar algunes peculiaritats d'una escola concertada controlada/dirigida per una ordre religiosa catòlica. Es tractava d'una escola concertada madrilenya típicament classista, segregadora, uniformitzant, dogmàtica i competitiva. Vaja, com qualsevol de les que podem trobar també aquí a Catalunya.

Del tipus d'escola que agrada a molts pares i mares (fins i tot a molts mestres d'escoles públiques), sobretot si tenen els calés necessaris per accedir-hi, pel fet de saber que els/les seus/ves fills/es sortiran "millor" preparats de cara a la dura competència futura que els espera. Amb poquets immigrants que dificultin l'aprenentatge dels seus fills, ni els típics problemes de les públiques derivats per la manca de recursos.

Van entrevistar a un parell de mares força classistes-conservadores, una mestra beata endollada per l'església, i al director, un personatge típicament opusdeià. Defensaven tots ells el model segregador de l'escola justificant-se en una suposada evidència de millora del rendiment acadèmic, i justificaven l'adoctrinament catòlic emparant-se en la llibertat constitucionalment garantida per triar una educació en els dogmes de la religió que es desitgi. Vaja, merda de la bona! Vomitiu!

Com podem acceptar que l'estat financi a escoles d'aquest tipus? No deia la sacrosanta Constitución que vivim en un estat laic i aconfessional? Qui vulgui una escola on s'eduqui segons les pròpies creences que se la pagui, no? Si l'estat es aconfessional, l'escola també ho ha de ser.

I mentre es continuï permetent que hi hagi escoles per a rics i escoles per a pobres, continuarem vivint en una societat de rics i pobres. Deleixo esperant que arribi el dia que algun partit polític governi per la justícia social i l'equitat, i decideixi que l'escola pública ha de ser l'única que rebi diners públics, i que qui vulgui exclusivitat se la pagui. 

Tant que ens omplim la boca a l'hora de lloar el model educatiu finlandès, hauríem de recordar que allà l'escola pública suposa el 98% de la xarxa educativa. Una societat justa amb un sistema educatiu igualitari. Tot el contrari que la nostra societat i el nostre sistema educatiu...

dissabte, 21 de desembre del 2013

A.S. Neill tenia raó. (Resum de l'estada a Summerhill l'any 2006).

A.S. Neill

A finals de maig de l'any 2006 vaig tenir l'oportunitat de conèixer l'escola de Summerhill, en una breu estada de cinc dies. En aquelles dates, jo tot just finalitzava els meus estudis de magisteri a l'UAB, i tenia molt d'interès en conèixer de prop aquesta escola tan peculiar i coneguda mundialment pel seu model educatiu, basat en les idees pedagògiques del seu fundador, l'any 1921, A.S. Neill, pare de l'actual directora, Zoe Readhead.



L'oportunitat va sorgir un mes abans quan, a través del sindicat d'estudiants de la universitat, vaig convidar a la Zoe a fer una xerrada pels estudiants de l'UAB, que va ser un èxit rotund de convocatòria amb més de 400 assistents a l'Aula Magna de la Facultat de Psicologia. En el dinar posterior amb la Zoe i el seu marit, li vaig demanar que em permetés visitar la seva escola, i em va respondre que ho proposaria a l'assemblea (d'alumnes, docents i demés treballadors) perquè hi donés el vist-i-plau. La vaig convèncer oferint-li la possibilitat de dur a terme un taller de castells i falcons a l'escola, i així va ser com vaig ser convidat a passar-hi uns dies.

Joc a l'exterior de l'escola construït pels alumnes.


El cert és que jo vaig anar a Summerhill molt predisposat a que m'agradés el que allà veuria. I així va ser. Una institució pionera en l'educació lliure, i alternativa als models tradicionals i predominants arreu. Una escola democràtica on els alumnes solament aprenien el que els interessava i on no tenien la obligació d'assistir a cap classe. D'obligacions si que en tenien, naturalment, ja que l'assemblea aprovava, modificava o creava les normes de convivència i els diversos reglaments organitzatius (horaris, us dels espais i dels materials, prohibicions, drets i deures...).

Aula de fusteria.


Allà hi havia un centenar d'alumnes (uns quants interns i uns altres que no) convivint amb docents i personal auxiliar, en un entorn molt tranquil, amb grans extensions de camp per fer-hi de tot, i un edifici antic ben conservat i acollidor.

Esmorzar al menjador de l'escola.


El primer que em va sobtar, va ser que un alumne d'uns deu o onze anys m'acompanyés per ensenyar-me l'escola i m'expliqués tot el que veia, i que aquest alumne em reconegués que encara no sabia llegir ni escriure, però que aquell mateix curs s'havia apuntat a classes de llengua (la professora em va assegurar que en un sol curs aquell alumnes seria capaç de posar-se al mateix nivell que qualsevol estudiant de la seva edat d'una escola ordinària). Més tard vaig comprovar com els propis alumnes de Summerhill s'encarregaven de guiar les visites setmanals dels curiosos pel model educatiu o dels pares interessats a apuntar als seus fills.

Pilar de 3 al taller de castells i falcons.


També vaig poder comprovar la gran quantitat d'espais artístics i creatius que hi havia a Summerhill. Tallers de tota mena (cuina, mecànica, fusteria, ceràmica, jardineria...) i fins i tot un estudi de gravació musical on em van deixar bastonejar una bateria, mentres tres alumnes d'entre deu i tretze anys improvisaven amb una guitarra i un baix.

Assemblea.


Als exteriors de l'edifici principal, hi havia un bon grapat d'atraccions per fer les delícies dels alumnes. Un skate-parc una mica atrotinat, un llit elàstic, una cabana en un arbre, una altra estructura de fusta amb xarxes per pujar-hi, etc., etc. Vaja, res que puguis trobar en qualsevol escola ordinària. No vagin a fer-se mal les criatures!!!

Taller artístic.


Diàriament celebraven assemblees als migdies, abans de dinar. Estaven molt ben organitzades, amb alumnes més veterans exercint de dinamitzadors i moderadors, i amb participació de tots els estaments de l'escola. Participació voluntària, és clar. Allà es resolien els problemes de convivència que sorgien, i es votaven les noves propostes dels alumnes o de la resta del personal. La cosa tampoc s'allargava gaire, ja que es notava que hi estaven totalment avesats a fer-ho d'aquesta manera. Sovint també hi havia convidats externs a les assemblees, que les seguien en silenci i respectuosament asseguts al terra. Els alumnes més petits no solien deixar-se veure gaire a les assemblees perquè se'ls feien avorrides, però de tant en tant se'n colava algun i abraçat a algun/a company/a major seguia les evolucions dels participants amb molt de respecte i poc interès.

Treballant a una aula.


L'alumnat era bastant heterogeni, ja que hi havia un percentatge important d'alumnes provinents de l'estranger. Un bon grapat d'asiàtics, un parell d'espanyols de Cantàbria, nord-americans, i nacionals d'arreu. D'edats compreses entre els sis i els divuit crec.

Petit jardí i tenda de campanya.


En els pocs dies que vaig ser-hi, mai vaig veure a un adult cridant o maltractant verbalment a un alumne com he vist un munt de vegades a les escoles on he treballat. Curiós si més no...

Llit elàstic.


Continuarà....

divendres, 20 de desembre del 2013

I Carrero Blanco voló... fa 40 anys.


Avui es compleixen 40 anys de l'atemptat que va fer volar pels aires al delfí del dictador Franco, i president espanyol, Luís Carrero Blanco. Malgrat que sempre es va responsabilitzar a ETA de l'acció, se sap que l'almirall Carrero Blanco tenia altres enemics com el govern nord-americà, o fins i tot grups falangistes contraris. Aquest atemptat va accelerar la fi del règim, tot i que 40 anys després continuen manant els mateixos gossos amb diferents collars.

Suposo que a casa meva devien ser dies de joia tant aquell 20 de desembre del 73, com el 20 de novembre del 75, quan va morir, per fi, el dictador. I es que tant sols uns dies abans, i respectivament, va nàixer el meu germà Albert i vaig nàixer jo.

Vinga, a cantar amb alegria amb els SOAK!!!

dijous, 19 de desembre del 2013

Quim Pauls, un altre botifler terrassenc.


Un altre terrassenc il·lustre que s'uneix a l'enemic (bé, de fet, ja mamava de la mamella en categories inferiors) i que accepta el càrrec de seleccionador nacional (espanyol) d'hoquei patins. Vaja, seleccionador d'una selecció que no hauria ni d'existir, ja que el 95% dels seus integrants són catalans. Però com que l'Estat espanyol no ens permet competir a nivell internacional, doncs els botiflers de torn accepten lluir els colors de l'enemic, i es fan fotos celebrant títols darrera d'una bandera "rojigualda" tan feliços i contents...

Desitjo els pitjors resultats possibles en el futur al Quim i a tots els integrants d'aquest combinat. I espero que el dia que siguem independents no es compti amb cap d'ells per representar al nostre país. Aquest país necessita gestos patriòtics com els de la Núria Picas, la Roser Tarragó, l'Oleguer Presas, Marc Crosas, o Miquel Massoliver.

dimecres, 18 de desembre del 2013

El "temazo" del dimecres. Elvis Presley - "Allways on my mind"



En les darreres setmanes, o mesos, les cadenes televisives ens passen tot sovint l'anunci de la loteria espanyola, "El Gordo de Navidad", que aquest any està protagonitzat per "La Gorda" evasora fiscal, Montserrat Caballé, i quatre artistes més d'aquells carregats de caspa: Raphael, Marta Sánchez, Bustamante i la Niña Pastori. 

Aquests cinc cantants s'encarreguen de destrossar aquesta bonica peça, interpretada meravellosament per l'Elvis Presley en la gravació realitzada al març del 1972, reversionant-la com "aquí está la navidad". Cada cop que la sento em venen arcades.

He cercat la lletra de la cançó original, una peça d'amor, que parla de sentiments que surten del cap i no del cor com diuen algunes cançons super cursis. No sóc una persona especialment avesada a tocar aquest tema, però mira, avui estic una mica tonto... serà el Nadal.


Maybe I didn't treat you
Quite as good as I should have
Maybe I didn't love you
Quite as often as I could have
Little things I should have said and done
I just never took the time

You were always on my mind
You were always on my mind

Tell me, tell me that your sweet love hasn't died
Give me, give me one more chance
To keep you satisfied, satisfied

Maybe I didn't hold you
All those lonely, lonely times
And I guess I never told you
Im so happy that you're mine
If I make you feel second best
Girl, Im sorry I was blind

You were always on my mind
You were always on my mind

Tell me, tell me that your sweet love hasn't died
Give me, give me one more chance
To keep you satisfied, satisfied

Little things I should have said and done
I just never took the time
You were always on my mind
You are always on my mind
You are always on my mind

dimarts, 17 de desembre del 2013

Un exgimnasta català al Circ du Soleil.

Àlex Cuenca, exgimnasta, acròbata i independentista.
(Notícia apareguda al diari El Punt/Avui d'abans-d'ahir).

Àlex Cuenca es presenta a l'assaig romà de Dralion, vestit amb una samarreta sense mànigues amb la bandera estelada que es va comprar a Barcelona l'11 de Setembre, quan va participar en el tram del passeig de Gràcia de la cadena humana. Aquest atleta barceloní de 38 anys, nascut a Nous Barris i que es fa dir amb el sobrenom de Toro, és l'únic acròbata català (i de l'Estat espanyol) que participa en l'espectacle i ho fa des del 2009, quan va ser literalment descobert i fitxat per un responsable de càsting del Cirque du Soleil, que el va veure fent salts impossibles en la seva especialitat esportiva: el trampolí.

No estem parlant del trampolí de natació, sinó de llits elàstics que eleven l'acròbata cap al cel. I això és el que Cuenca realitza a Dralion: saltar i grimpar per la paret metàl·lica de l'escenari a gran velocitat.

L'Àlex, format al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, ha competit en trampolí durant 20 anys, esport en què ser campió d'Espanya i d'Europa i en el qual es va classificar per als Jocs Olímpics d'Atenes, encara que finalment va acabar sent primer reserva.

La seva vida en el circ és força diferent dels seus anys de gimnasta.“Tinc la casa als hotels”, diu. L'Àlex, però, nota ja un cert cansament de la seva vida nòmada i després de les representacions de Dralion, a Barcelona i Lisboa, es retirarà del circ. El futur? El té claríssim. “Vull ser especialista de cinema, que era el que sempre havia somniat de petit. Vull treballar a Hollywood”, diu convençut.

Amb el mateix entusiasme i convenciment, l'acròbata parla del seu catalanisme: “Aquí explico a tothom que sóc català i que els catalans estem en un procés cap a la independència. Uns m'entenen, altres no. Tant se val. Guanyarem.”

dilluns, 16 de desembre del 2013

Xavier Melgarejo: "Si no anem més enllà de la competitivitat estem venuts".

El psicòleg i doctor en Pedagogia, Xavier Melgarejo.

(Entrevista d'Antoni Bassas per l'Ara-Tv).

Segons PISA estem estancats. Què li passa a l'educació a Catalunya?
Que tenim una crisi enorme. És impossible que a un noi no l'afecti veure problemes econòmics a casa. O que als fills dels immigrants a l'atur no els angoixi la incertesa de si tornen o no.
L'estudi registra diferències excessives entre els resultats dels alumnes nadius i immigrants. ¿Però això no passa a tot arreu?
No. Això és interessant. Madrid té uns índexs d'immigració com els nostres però treuen millors resultats, sense que siguin bons. I això que han retallat més que aquí en educació. Vol dir que aquí hi ha alguna cosa que no va bé. Tenim moltes crisis solapades. L'econòmica, li deia. La social. De valors. Política. Fins i tot d'identitat, de si som o no dins l'estat espanyol.
Els resultats de PISA l'amoïnen molt?
PISA mesura competència lectora, matemàtica i científica. Però no mesura res sobre comportament cívic. Xangai, Singapur, Hong Kong, el Japó, Corea del Sud... estan creixent amb una cultura de competitivitat tan bèstia que supera el valor de la construcció social. És una competència entre el Japó i la Xina o entre la Xina i Taiwan que em recorda la d'Europa abans de la Primera Guerra Mundial: es tracta de demostrar qui és millor. Ho sento, però jo vull un altre món. I tot això ho estan pagant amb estrès. Al Japó hi ha gairebé un milió de nens que arriben als 17 i 18 anys desfets emocionalment per l'exigència tremenda d'arribar a la universitat de primera que els doni un sou i un prestigi de primera.
L'informe PISA afirma que els alumnes de 15 anys de Catalunya suspenen en competència científica. Què vol dir això?
Doncs que, quan els pregunten, per exemple, quines substàncies necessiten per fabricar-ne una altra, la meitat tenen dificultats per contestar. Calculi quants enginyers, físics o químics poden sortir del sistema educatiu català.
Però estem bé en comprensió lectora.
Som lluny de l'ideal. A Catalunya encara més, perquè hem de tenir un molt bon domini del català. Per què? Ho vaig aprendre amb els finlandesos: si volem perviure com a societat i mantenir la identitat és molt important el domini de la llengua. I, per tant, la competència lectora hauria de ser una prioritat estratègica nacional.
Ens aniria bé fer menys anàlisi sintàctica i escriure i parlar més en públic?
La sintaxi és important. Però quan entri un senyor a comprar, vostè no li farà una anàlisi sintàctica. Li farà un discurs lògic sobre el producte que ha de vendre. Per defensar un projecte o tenir una bona relació, fins i tot amb la parella, és essencial parlar bé.
Per a què eduquem? Per competir?
És la pregunta. Per formar persones. Amb coneixements, però amb sentit ètic, compromís social, empatia amb els problemes dels altres, de la parella, dels fills, dels treballadors si són empresaris, dels companys si són treballadors. Persones capaces de vibrar amb la vida, i que lluitin pels drets humans. Si no creem ciutadans anant més enllà de la competitivitat, que això és el que PISA està mesurant, anem venuts, eh?
PISA mesura la competitivitat.
Sí. I el perill que hi ha amb PISA és que, volent-ho o no, està creant una pressió a la societat mundial cap a la competitivitat. Amb PISA s'està estructurant un currículum mundial, per primera vegada a la història. D'una manera molt subtil, però es va dient que Hong Kong, Singapur o Corea del Sud són el model a seguir.
I a Catalunya, quin model tenim?
Molt burocràtic, i l'escola s'apalanca. I, a més, ens equivoquem si pensem que el sistema educatiu només inclou l'escola, perquè té tres potes: escola, família i societat. A Finlàndia tenen bons resultats perquè les famílies creuen que el bé més preuat que han de transmetre als infants és l'educació.
També ho pensem, això, nosaltres.
Sí, però després no ho fem. A Finlàndia els adults prediquen amb l'exemple i es formen permanentment. Més del doble d'adults en formació permanent que la mitjana de l'OCDE. I després el prestigi. A Finlàndia ser mestre és un honor i, en cas de conflicte, els pares els respecten. Els polítics que tenen la carrera de mestre són més ben valorats. Aquí, i ho dic clarament, no ens sentim reconeguts.
I la societat finlandesa com hi ajuda?
Home, té uns horaris que permeten arribar a casa a una hora decent, i que puguis estar llegint amb el nano.
Aquí és una vergonya: nens que arriben d'un entrenament a les deu.
I és que potser a les nou no hi ha ningú a casa... Per què els hem tingut, si no, els fills? I ens sentim malament perquè no podem estar-hi. No és que no vulguem, és que no podem! L'estat del benestar nòrdic vol dir, entre altres coses, que has de poder arribar a casa d'hora i tenir una vida social.
Vostè va fer la tesi doctoral sobre la formació dels mestres finlandesos i la va qualificar d'extraordinària.
Tenen una nota de tall de 9,5. I, després, encara els fan proves d'idoneïtat. Busquen persones sensibles, empàtiques amb la canalla, que hagin estat en un esplai o una ONG... I, si no, que facin enginyeria o medicina... Cobren uns 1.600, 1.800 euros, i tenen antiguitat. El prestigi d'un mestre a Finlàndia equival al d'un enginyer aquí.
¿Exigir una nota de tall més alta solucionaria res?
És perillós. Perquè si apugem els requisits sense que la societat vulgui canviar els seus valors, el que ens pot passar és que no hi entri ningú [riu].
A Finlàndia, ¿cada govern fa una llei d'educació nova?
Ho van fer al revés. Els sindicats, el professorat, les universitats i el govern es van passar quatre o cinc anys debatent per a què volien educar. I van decidir que per a l'equitat i la qualitat a la vegada. I després van fer un pacte nacional i la llei no s'ha tocat en 40 anys. Només el currículum, cada 10 o 12 anys. I li diré més, a Finlàndia, l'educació és seguretat nacional. Té un veí que és un monstre, que abans era l'URSS i ara és Rússia. I van dir-se, fa 40 anys: "Lluitar-hi és impossible. Però si ens mengen, que siguem indigeribles, i per això hem d'estimar molt la nostra llengua, la nostra educació i els nostres valors, que quan Rússia no sigui tan forta tornarem a sobreviure".
Diu al llibre que als nens no els ensenyen a llegir i escriure fins als 7 anys.
Al·lucines... Jo he vist classes a primer de primària amb tots els nens sense ni idea de lletres. És bestial entrar-hi al cap d'uns mesos i veure que han après moltíssim. Allà el primer de primària és com fer dos cursos intensius.
I a la televisió hi ha subtítols.
Sembla una tonteria però no ho és. És el que li deia del tercer engranatge de les estructures socioculturals. La televisió en versió original permet que tothom aprengui llengües estrangeres, i després, pels subtítols, aprenen a llegir. Estan entusiasmadíssims! Poden llegir els dibuixos animats! I, esclar, com que els rètols van tan ràpid, necessiten llegir ràpidament.
Vostè té fills?
Sí, dos, de sis i vuit anys.
Si li diuen: "Pare, vull ser mestre", què els dirà? Sí, però a Finlàndia?
No, els diré que és un honor ser mestre, perquè treballem amb els tresors del país, que són els fills. I que es formin bé per transmetre'ls llengües, matemàtiques i també un sentit ètic de la vida. Tant de bo ho pugui veure.
Diu això perquè ha passat per un càncer de pulmó.
Sí, el tinc encara. I no he fumat mai. És genètic... no saben ben bé... Me'ls he de creure, i me'ls crec. Ara el càncer està aturat, i no sé quant viuré, si 3 mesos o 3 anys, però penso donar tota la guerra que pugui per millorar l'educació. Si me'n surto, fantàstic. Si no, hauré tingut una vida molt maca.
Ho ha explicat en un llibre que es diu Ante la adversidad, amor y libertad .
Jo era director del Col·legi Claret de Barcelona, i un dia em vaig trobar molt malament. Tenia una vèrtebra trencada i em deien: "Vostè s'ha fotut una castanya impressionant". I jo: "Doncs no me'n recordo..." I al final em van dir: "Del pulmó, el càncer li ha passat als ossos. Li ha trencat la vèrtebra, se li ha estès al fèmur, a la cintura..." I va ser tota una lluita per descobrir, a la Vall d'Hebron, que hi ha una medicació que para del tot aquest càncer. Com si no el tinguessis. Però és temporal. Normalment el medicament té un efecte de 12 o 14 mesos. En porto 24, i estic aquí al peu del canó, en el bon sentit, no sé quant viuré... Primer t'enfades i t'entristeixes molt. Vaig haver de plegar, els ossos es van reconstruir, el càncer es va parar, em van escriure centenars d'alumnes i exalumnes... Vaig tenir un tsunami d'afecte dels pares, no us ho podeu ni imaginar... M'agraïen que havia lluitat per ells, i va ser fantàstic.
És creient?
Sí, sí. Bé, quan vaig estar en aquest moment que li dic...
...es va enfadar amb Déu.
...una bestiesa! Vaig fer una cosa que potser no està bé, però l'explico. No em fa vergonya dir-ho. Ho vaig aprendre de Vicenç Ferrer: "Quan passis un moment difícil, si ets creient, parla amb Déu, encara que sigui cridant". I vaig pensar: "Hòstia, i tant si li crido!" Li vaig dir de tot, i li vaig cridar com no es pot ni imaginar! Jo, que m'havia passat 12 anys ensenyant programes de prevenció contra el tabac a l'escola... perquè a ningú li agafi un càncer. I em toca a mi! Té collons...
Què li va contestar Déu?
Després de cridar, pensava: "Ostres, tu, però si hi ha algun nano que gràcies a això que hem fet algun dia no passa el que jo estic passant, que maco que haurà sigut, no?" I aleshores a poc a poc vaig deixar de cridar. Però també vaig pensar: "Coi, hi ha una cosa que no li vull donar, que és la meva vida". Esclar, és l'únic que et queda al final. I, encara que no s'ho cregui, vaig acabar pensant: "Si és el que vols, jo t'ho dono, i fes amb mi el que vulguis". I des d'aleshores em sento molt en pau amb mi mateix. Penso què serà dels meus fills, però confio que Déu no els deixarà de qualsevol manera. Però almenys sí que puc lluitar pels nens que tinc ara i aquí. I fer-ho amb tota la meva passió i afecte.
Em permet que li doni la mà?
Sí, home! Per a mi també és un honor!
Per favor.

diumenge, 15 de desembre del 2013

Amb més de 15 anys de retard, però ja tenim aquí la connexió en alta velocitat amb França!!!


Aquest diumenge s'ha estrenat la connexió d'alta velocitat amb França, i la meva cosina francesa que viu a París, la Sònia, ha arribat puntual a Barcelona en gairebé 6 hores i mitja de trajecte. La Sònia treballa per a la companyia francesa de trens que juntament amb Renfe cobriran les diverses rutes entre la capital catalana i l'Estat francès. Una de les rutes, la que surt de Marsella concretament, travessarà Catalunya per arribar fins a la capital del regne opressor. Així els de Madrid ja no es podran queixar de que ells no en treguin cap profit d'aquesta inversió.

El govern espanyol, sempre amatent a les reivindicacions catalanes i amb una gran visió de negoci, va preferir connectar primer a la capital del regne amb indrets de tanta importància estratègica com Màlaga, Alacant, Valladolid o Lisboa, i és per aquest motiu que hem hagut d'esperar prop de vint anys a veure acomplerta aquesta demanda. Val més tard que mai, no? 

Una nova jornada històrica per a Catalunya, que ve a sumar-se al gran impacte causat per l'anunci de la data del referèndum per la independència del proper 9 de novembre de l'any vinent. Au revoire Espagne!

dissabte, 14 de desembre del 2013

Catalunya serà mestissa o no serà.


El 9 de novembre de l'any vinent, els catalans, tots (nouvinguts, de primera generació, de quarta generació, de soca-rel, catalanoparlants, castellanoparlants, araboparlants, independentistes, unionistes, unionistes-federalistes, unionistes-centralistes, espanyolistes, botiflers, putaramonetistes, etc.), tindrem l'oportunitat, si l'Estat espanyol i els astres no ho impedeixen, de decidir que volem ser en el futur.

Darrerament s'ha popularitzat en els ambients més reaccionaris espanyolistes la comparativa entre nacionalisme català i independentisme amb fanatisme, totalitarisme i, fins i tot, nazisme. Res més lluny de la realitat, quan el que demanem els que no ens sentim espanyols o simplement volem crear un nou Estat no depenent d'Espanya és, ras i curt, poder exercir el dret democràtic de votar per decidir. Com es pot comparar aquesta pretensió amb la més gran de les negacions de la democràcia amb la que se'ns compara?

No deixa de ser curiós que aquells que més s'omplen la boca fent comparacions entre independentisme i fanatisme/nazisme, són els hereus, si no els protagonistes d'una de les etapes més fosques de la història d'Espanya, com va ser la dictadura feixista. Aquells que reprimien, que censuraven, que prohibien, i que sentenciaven a mort a aquells que s'atrevien a rebel·lar-se, donen ara lliçons de democràcia i de tolerància...

Amb aquest vídeo de l'ANC, queda clara quina és la realitat actual de la societat catalana, i de la transversalitat de l'independentisme. Encara que els fatxes espanyols intentin identificar als independentistes amb uns nazis, racistes o xenòfobs, res més lluny de la realitat. I és que Catalunya serà o no independent, però en tot cas, continuarà sent mestissa i integradora. I ho diu un independentista amb arrels andaluses i amb família castellanoparlant. Com gosen aquesta colla de fatxes espanyolistes suggerir/insinua/dir que pel fet de desitjar la independència sóc una mena de monstre fanàtic? Va home, va! Que us bombin a tots!


dijous, 12 de desembre del 2013

Ja tenim pregunta per a la consulta que Madrid prohibirà. Un pas endavant més per a la DUI.

Moment històric al Palau de la Generalitat amb els representants dels partits que han acordat la pregunta per a la consulta.


"Vol que Catalunya esdevingui un estat? En cas afirmatiu, vol un estat independent?"

Aquest migdia, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha fet pública la pregunta amb la qual es consultarà al poble català que vol ser en el futur. Rodejat pels líders de les formacions polítiques que han donat suport a aquest procés (Oriol Junqueras d'ERC, Joan Herrera d'ICV, i David Fernàndez de la CUP), Mas ha anunciat també que la data per portar a terme aquesta consulta serà el 9 de novembre del 2014. Aquesta data té un simbolisme especial ja que coincideix amb el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín.

Malgrat que no m'agrada gens el format de pregunta doble que s'han tret de la màniga per acontentar als unionistes reprimits d'ICV i d'UDC, ja que pot generar confusió i dubtes, crec que és un dia històric per la nostra nació que cal celebrar. 

Molt probablement, aquesta consulta no es podrà portar mai a terme per la negativa de l'estat espanyol, que ja ho ha deixat ben clar, per activa i per passiva, per boca dels seus representants polítics: que si el marc constitucional no permet referèndums d'aquest tipus; que les lleis no es toquen (les que no els interessen a ells, evidentment); que la sobirania només recau en el poble espanyol...

Així doncs, avui ja estem una mica més a prop de poder declarar la independència. La propera etapa serà la convocatòria d'eleccions anticipades plebiscitàries, i la darrera, la declaració unilateral d'independència (DUI). Anem preparant les banderes estelades que se'ns gira feina...

dimecres, 11 de desembre del 2013

El "temazo" del dimecres. La Vela Puerca - "Mi semilla".


L'Uruguai serà el primer país del món que legalitzi el consum, la producció i la venda de la marihuana.  El seu senat ho va aprovar ahir a proposta del president del país, el progressista José Mújica, que ha vist en aquesta mesura una manera de lluitar contra les màfies de la droga, i tots els problemes socials que se'n deriven d'aquest negoci brut.

Tant de bo algun dia Catalunya pugui tenir una llei com la que ara promouen els uruguaians. Bé, de fet, tant de bo algun dia Catalunya pugui fer com l'Uruguai i s'independitzi d'Espanya, com van fer ells a principis del segle 19. Suposo que aleshores les lleis espanyoles tampoc devien facilitar gaire la possibilitat d'independitzar-se de la "madre patria", però bé que se'n van sortir. Per què no ho hauríem de poder fer nosaltres els catalans?

El temazo d'avui, dedicat a l'Uruguai, és del grup uruguaià La Vela Puerca, i parla del tema del que avui em refereixo.

dimarts, 10 de desembre del 2013

Res no tornarà a ser el mateix entre nosaltres.

Amics practicant el muntatge de cotxet, el diumenge a Matadepera.

El passat diumenge vaig assistir al meu primer "Brunch". Va ser a casa del Franc i la Kerstin a Matadepera, i no vaig ser conscient del significat de la paraula fins que el meu germà Carles em va explicar que es tractava d'una tradició d'origen anglosaxó que consisteix en trobar-se per menjar i beure a una hora entre l'esmorzar i el dinar (breakfast and lunch).

Més enllà de les exquisideses que ens van preparar els amfitrions (la Kerstin té la mà trencada en l'art culinari), vam compartir una bona estona entre amics en un magnífic diumenge d'hivern. El cert és que s'estava d'allò més bé exposat als raigs de sol, i pocs es van resistir a escalfar el seu cos de manera natural.

A destacar les pràctiques de muntatge de cotxet que van oferir els pares més veterans als futurs pares. Va se una de les activitats estrella de la jornada, a banda de les diverses xerrades (en petit comitè o en gran grup) al voltant de la nova situació de les futures mares, i de les respectives parelles, i de la feina que els cau al damunt: el moment en que s'assabentaven, l'embaràs, les ecos, la tria del nom, el part, els primers mesos, l'alletament, l'educació familiar i escolar, etc., etc.

I entre debat i debat, informe i informe, comentari i comentari, m'adonava que, a ben segur, res no tornarà a ser el mateix entre nosaltres. Ara, potser hauré d'acostumar-me a parlar amb un nou registre amb els meus amics després de tants anys. Potser hauré de deixar la copa a la taula per ajudar a un pare amb la criatura més sovint. Potser deixarem de veure'ns tan sovint perquè els pares estaran enfeinats amb les criatures o fent altres activitats. Potser no tornarem a fer aquelles sortides en grup tan esbojarrades. Potser...

Bé, o potser m'equivoqui...

dilluns, 9 de desembre del 2013

Una nova taca al món del futbol.

(Avís: les imatges poden ferir sensibilitats)

Ahir vaig poder veure a través de diversos canals televisius les imatges de la batalla campal entre aficionats del Paraenense i del Vasco de Gama en un partit de futbol de la lliga brasilera, amb el resultat d'un mort i diversos ferits. Les imatges són esfereïdores i tornen a mostrar el pitjor costat (que no únic) del món del futbol. 

Segur que més d'un aficionat a aquest esport es pensarà ara dues vegades si val la pena gastar-se els calés per anar a veure algun partit del proper mundial de futbol que se celebrarà en aquest país el proper estiu. Jo ja no hi pensava anar (ja que cap equip em representa), però després de contemplar aquestes esgarrifoses imatges, recomanaria a qui s'ho estigués plantejant que es compri una tele ben maca i gaudeixi tranquil·lament de l'espectacle des del sofà de casa.

diumenge, 8 de desembre del 2013

James Spillane: "Els mestres són conservadors. No els agrada la incertesa que ve amb els canvis"

James Spillane (foto: diari Ara)

(Entrevista de Carles Capdevila pel diari Ara al professor en desenvolupament humà i polítiques socials, James Spillane).

L'educació canvia tant com caldria?
Moltes coses estan canviant en l'educació. Hi ha un moviment bastant fort pel que fa a les avaluacions basades en el rendiment, un concepte que hem agafat del món empresarial. Hi veig coses bones i dolentes. Els professors han d'avaluar, i l'escola ha d'avaluar, però els aspectes que s'avaluen comporten una visió molt estreta sobre què és l'aprenentatge. S'avaluen les matemàtiques, s'avalua la lectura, l'escriptura... però l'educació és molt més que això. No ateny només les habilitats cognitives; l'educació també és el desenvolupament humà, la bona voluntat, crear ciutadans que aportin alguna cosa a la societat. ¿Es pot fer un test per a tot això? No ho crec. Així que hem d'anar amb compte. Quan fem de l'avaluació l'aspecte més important correm el risc de limitar què entenem per educació. Als Estats Units i en altres països ja hi ha evidències que els professors només se centren a millorar el que es pot avaluar. I al final el que mesures és el que obtens. És preocupant.
Què cal vigilar, doncs?
Un gran problema és l'educació dels nens que viuen en la pobresa. Tradicionalment, han estat privats dels seus drets a l'escola, i alguns professors tenen baixes expectatives en ells, de manera que la desigualtat es va repetint d'una generació a l'altra. Diuen coses com "Oh, aquest nen no pot aprendre", o "Només pot aprendre fins a un cert nivell". I el sistema d'avaluació no és suficient per fer front a aquest repte.
Què opina de l'educació que millora resultats a l'Àsia?
El problema de fer comparatives entre països és que són molt simplistes. Tothom vol ser com Finlàndia. Però cada sistema educatiu està emmarcat en una determinada societat i cultura. Alguns dels estudis més interessants que comparen l'Àsia i els Estats Units mostren com d'important és la cultura o la idea que els pares, en especial les mares, tenen sobre la intel·ligència o l'èxit. I així com els americans pensen que és una cosa que o tens o no tens, els japonesos i els xinesos, per contra, pensen que és una qüestió d'esforç. Aquestes dues maneres d'entendre la intel·ligència tenen resultats molt diferents. Si creus que és un do, no faràs res, però si creus que és una qüestió d'esforç, posaràs els teus nens a treballar. Que també té la seva part negativa. Al Japó, per exemple, tenen excés d'activitats i deures extraescolars.
¿La clau és posar altes expectatives en cada alumne?
Sí. I ho sabem des de fa 50 o 60 anys, és l'anomenat efecte Pigmalió . Si els professors o els pares no creuen que els seus fills siguin capaços de fer una determinada cosa, no la podran fer.
Vostè no creu en l'heroi, el director que canvia tota una escola i surt a les pel·lícules. Defensa tot el contrari: el lideratge distribuït.
El model dominant del lideratge és el model de l'heroi; també l'hem tret de la cultura empresarial. És un model amb molts defectes. Al president Lincoln el pinten com un heroi, però la clau de l'èxit i el seu lideratge va ser la gent de qui es va envoltar, gent amb qui no estava necessàriament d'acord; alguns potser no volien que tingués èxit. No hem d'oblidar els alts càrrecs, els directius, però tampoc centrar-nos només en això. Hi ha altres persones que són essencials pel que fa a la innovació en el lideratge.
Posi-me'n exemples.
Hi ha persones que no tenen cap càrrec oficial però tenen moltainfluència. Els líders informals són molt importants. També m'agrada molt parlar del lideratge dut a la pràctica. El que de debò importa és què passa d'un dia per l'altre dins l'organització. Què passa de soterrat. Jo penso en la pràctica del lideratge no en accions individuals, sinó en termes d'interacció.
Com podem aplicar això a les escoles?
Cal un gran esforç perquè els professors reflexionin sobre la pràctica docent. Encoratjo els líders de les escoles a fer-ho. I ho poden practicar cada dia, en una assemblea, en una reunió d'equip docent. Poden gravar, per exemple, com fan les classes. Fa 50 anys Donald Schön, un professor de Harvard, ho va posar en pràctica amb directius d'una empresa. En començar, els directius deien que eren molt democràtics, que incorporaven el que deien els altres en la presa de decisions. Després ho gravaven, ho veien plegats i s'adonaven de tot el que havien fet malament. Això els permetia reflexionar sobre com treballaven. Deien: "Com puc haver fet això?"
¿I els mestres estan disposats a fer-ho, això?
No som gaire bons a l'hora de fer autocrítica. Potser amb el temps es pot aconseguir tenir un grup de gent i de líders a l'escola que es preguntin: "Per què fem això així?", "¿És això el que realment volem fer?" Però la majoria tendeixen a ser bastant conservadors, almenys això diuen les proves als Estats Units. No ens agrada la incertesa que ve amb els canvis. S'han de crear condicions perquè no hi hagi aquesta incertesa i inseguretat respecte al canvi, perquè es vegi que canviar està bé. El sistema d'avaluacions també mina la possibilitat de canvi: quan l'important són les avaluacions, no volem prendre gaires riscos. L'escola tendeix a ser una institució conservadora. En part perquè el seu propòsit clau és transmetre d'una generació a l'altra com es fan les coses.
¿La tecnologia ens està ajudant o ens està distraient?
Totes dues coses. Pots crear xarxes de professors, pots veure més fàcilment exemples rics i vívids de com pots ensenyar les coses d'una manera diferent. Però els nens estan tan acostumats als videojocs que van a una classe i no s'hi troben tan implicats, s'hi avorreixen. És una qüestió generacional; si no et mantens al dia amb ells, els perds.
Potser parlem més de pissarres digitals que de com transformar l'educació.
Sí, ens centrem en les menudeses en comptes de pensar en com redefinir la manera com fem les coses. Un professor d'àlgebra, per exemple, pot impartir la lliçó simplement passant un vídeo tutorial als alumnes. Però tenim por de quedar-nos sense feina... Tinc col·legues que han escrit llibres en què diuen que amb la tecnologia en vint anys ens quedarem sense escoles. Jo dic que no! Qui cuidarà els nostres nens? En comptes de veure la tecnologia com un repte o una amenaça, que la utilitzin en benefici seu. Els bons professors ja ho fan.
Als EUA, on treballa, la bretxa de desigualtat educativa es fa més gran.
La bretxa de pobresa s'ha incrementat. Als Estats Units, com que l'educació s'organitza localment, per districtes escolars, hi ha segregació pel fet de viure en un lloc o un altre. És un gran problema. No tinc clar que la gent estigui intentant fer-hi res. Les escoles podrien fer més. Implicaria donar molts més diners a les escoles amb els reptes més difícils. Sovint culpem o bé el nen o bé els pares, perquè no s'involucren prou. Alguns d'aquests pares tenen dues o tres feines diferents per arribar a final de mes. Si per mantenir els seus fills han d'estar treballant en dues feines, ¿pots esperar que aquest pare vagi a les reunions escolars? Esclar que els pares els haurien de llegir llibres als fills, però, si treballen 16 hores al dia, amb sort podran fer el sopar. Als EUA la cosa està molt pitjor que a Europa.
¿I això ho poden canviar les polítiques educatives?
Hi ha d'haver també altres polítiques per garantir la igualtat. Molts nens pobres es queden enrere durant les vacances d'estiu. Els fills de cases més benestants fan activitats, repàs... però els pobres no tenen aquesta oportunitat. La bretxa s'incrementa durant les vacances, així que no és un tema que impliqui només l'escola. ¿Hi ha voluntat política per fer-ho? No. L'administració Obama ho intenta però el seu poder és limitat.
No és optimista.
Almenys no pel que fa a la voluntat política dels Estats Units. Encara es demana menys govern. I jo penso que les desigualtats només es podrien arreglar des del govern. No crec que la gent per si sola pugui fer-ho.
¿D'aquí deu anys les escoles seran molt diferents?
Em temo que seran més o menys com ara. L'escola té un llenguatge, i una gramàtica, que s'ha mantingut durant anys i anys. Suposo que en els últims cent anys a les escoles espanyoles hi ha hagut canvis, però, com més coses canvien, més es queden igual. Tenim ordinadors, televisors, però l'estructura segueix sent més o menys la mateixa.
I tindrem PISA i rànquings.
Sí, i de fet crec que aquests controls contribueixen a no canviar les coses. És a dir, què canviarà que ensenyem matemàtiques d'una manera o d'una altra?
Com haurien de ser les escoles d'aquí deu anys?
Crearia entorns més enriquidors per als nens. ¿Vols ensenyar-los la fotosíntesi? Com a escola, com a comunitat, ¿com podem crear les oportunitats d'aprendre això? ¿Ho podem aprendre a la classe o és millor sortir pel barri? Així és com intentaria crear centres d'innovació. Hi ha certs llocs on ja estan deixant de banda tanta mètrica i tanta avaluació i s'estan arriscant. Als barris rics dels EUA n'hi ha alguns. I també en aquells que són tan pobres que el fracàs és gran i, si han de crear alguna cosa nova, la creen totalment diferent. Veiem innovació als extrems del sistema, mai al mig.

dissabte, 7 de desembre del 2013

Bon article del Xavier Bosch al voltant de l'Informe PISA.

(article del Xavier Bosch al diari Ara d'ahir divendres).

L'informe PISA és un indicador de resultats. Un més, però arriba a fer riure que, tots plegats, l'interpretem com si fos paraula de Déu. Què té PISA que el fa tan llaminer per als mitjans de comunicació? El mateix que el medaller olímpic: que pots comparar el teu país amb seixanta-cinc més i veure on et situes a partir de tres paràmetres amb molt nom (matemàtiques, ciències i comprensió lectora) però avaluats amb un rigor qüestionable. Quina validesa té un examen que el nano respon sabent que no se'l puntua a ell? Creieu que s'hi mata prou? Tant se val. Quan surt l'informe PISA, quina pressa… Tots en fem portades i omplim hores de Telenotícies, aquí i arreu. Amb els resultats encara calents, la política, la comunitat educativa i l'opinió pública hi va a remolc, adotzenadament, durant tres dies. Tots tendim a dir el mateix, a fer les mateixes anàlisis i estirar-nos els cabells amb una mà o amb l'altra. La conclusió immediata després de veure els resultats, aquí, és sempre la mateixa: la solució passa per millorar la qualitat dels professors. Tot és perfectible, esclar que sí, però potser un 80% dels nostres professors -i tinc por de quedar-me curt- penquen, s'ho preparen, estan ben formats i saben transmetre els coneixements a la diversitat d'alumnes que tenen al davant. De professionals que s'arrepengen i es desmotiven sols n'hi ha a les aules, a les redaccions, als supermercats i a tot arreu. I aleshores ens surten amb l'exemple finlandès. Què té a veure un nen de Finlàndia amb un de Romania? I un català de quinze anys amb un barbamec coreà? De fet, es pot comparar el bagatge cultural d'un català, un romanès o un coreà de cinquanta anys? I el nivell de felicitat? I el pèndol entre disciplina i llibertat, és el mateix en tots aquests països? Per a personalitats i contextos tan diferents, serveix el mateix examen? A mi em sembla que no.
 
En contra de PISA

Cada país que participa a PISA aporta uns diners a l'OCDE. Cada estat, per decidir qui organitza les proves -qui les prepara, qui les fa, qui les corregeix i qui tabula els resultats-, s'organitza com vol. A Espanya, paradigma de la transparència, es fa un concurs públic. Per a les proves del 2012 s'hi van presentar quatre empreses i va guanyar Quota Research SA, una consultoria d'investigacions de mercat de Madrid. No cal entretenir-se a buscar qui en són els amos perquè la principal virtut de la seva oferta va ser una altra: dir que ells muntarien les proves per menys diners del que tocaria fer-ho. És el que se'n diu "una baixa temerària". Va ser la manera d'endur-se el concurs, però les conseqüències van ser molt clares. Als aplicadors, que són la gent que van als centres a fer els exàmens, i als correctors se'ls pagava pela amb deu. A canvi d'una misèria, esclar, ha baixat la qualitat i la motivació de les persones triades. Farien la prova a 21.500 alumnes de més de 700 centres de secundària diferents d'Espanya. A Catalunya tocaria fer-la a una trentena de centres. Però, com en altres comunitats, aquí es decideix ampliar la mostra i, pagant-ho el departament d'Ensenyament, s'ha arribat a fer la prova en 50 centres -públics i privats- de diferents indrets del país. Les proves, doncs, arriben a Madrid via OCDE, aquí es tradueixen, es tornen a enviar a Madrid perquè s'imprimeixin i, un cop fets els exàmens, es tornen a enviar a Madrid perquè es corregeixin. (En principi, s'ha vetllat perquè els correctors sabessin català.) Això sí, quan surten els resultats, el Instituto Nacional de Evaluación Educativa del Ministerio del Wert hi posa el segell i tot agafa una pàtina de rigor, seriositat i veneració que, amb tots els respectes, em sembla que tota aquesta martingala no es mereix.

divendres, 6 de desembre del 2013

Ha mort Nelson Mandela.


Nelson Mandela, símbol universal de la lluita pels drets civils.




Si l'any 94 els negres de Sud-àfrica no haguessin pogut votar en unes eleccions, allà encara hi hauria apartheid. ¿Podrem votar mai els catalans per decidir què volem ser, o haurem de suportar encara uns quants anys més de repressió espanyola, amb empresonaments i afusellaments a l'estil franquista?

 (Gozategi: Pakia Beyau)

Nelson Mandela
kartzelan zela
zenbat negar, zenbat osti, zenbat urte
orain zandari
beroiek beroien bihurtu dute
bera gidari
aintzakotzat hartu izan balute.

Reggae, punk ska ta fandango
pakea jokoz kanpo dago.

Alkate, pakete alkakahuete
zaindari, kantari, lendakakari
polizi, zorritsu, txanogorritxu
ministro, ze kristo, ministro fistro.
Histori, kontari, parlamentari
begira, mendira, parlamentira
Pepitok, zer diok, Pelipitori
Galindo, Galindo, gatito lindo.

Elkar irentsi gabe ta
elkarri lotuta
hitzak tokirik ez du
behin mingaina kenduta.

Euskal herri euskaldun bat
zazpiak batuta
lortuko degu baina
danok alkartuta.


 Nelson Mandela
estando en la cárcel
cuantos lloros, cuantas ostias, cuantos años
ahora carcelero
ellos teniendole en cuenta
lo han convertido en guia.

Reggae, punk ska y fandago
la paz está fuera de juego

Alcalde, paquete alcacahuete
carcelero, cantante, "presidedente"
policia, piojoso, caperucita roja
ministro, qué cristo, ministro "fistro"
contador de historias, parlamentario
mira al monte, parlamentira
Pepito, que le dice a Felipito
Galindo, galindo, gatito lindo

Mutuamente sin tragarnos
y atados,
una vez quitada la lengua
la palabra no tiene sitio

Pero todos unidos conseguiremos
una Euskal Herria euskaldun
las siete (provincias) unidas.



dijous, 5 de desembre del 2013

Enemics públics.

1,2,3, botiflers a tort i a dret!!!

Els constitucionalistes-unionistes-espanyolistes s'han reunit avui amb un grapat de policies, militars, i feixistes varis per commemorar els 35 anys de la Conjtitución Ejpañiola. Entre els convidats hi havia un terrassenc il·lustre, per tots conegut pel seu botiflerisme i llepaculisme. Es tracta de l'exalcalde terrassenc i actual secretari general dels socialistos catalans, Pere Cagarro. Quin paperot!

Aquest gest d'en Navarro deixa, per qui no ho tingués encara, ben clar, quin és el bàndol triat pels dirigents socialistos catalans en el debat pel Dret a Decidir i davant la possibilitat d'esdevenir un país independent i sobirà. Res tu, que s'agafaran a la Conjtitución franquista del 78 amb dents i ungles per tal de justificar la negació de la democràcia, i la indivisivilitat infinita de la pàtria ejpañiola.

Em pregunto que deu haver pensat el pobre pare d'en Navarro al veure al seu fill rodejat d'aquesta gentussa i de tantes males companyies. En què he fallat és deu haver preguntat?

dimecres, 4 de desembre del 2013

El "temazo" del dimecres. Lax'n'Busto - "Trepitja Fort"


Acaben de fer-se públics els resultats de l'Informe Trepitja (Joana Maria Camps díxit) 2012, i tots els mitjans d'"incomunicació" sense excepció, s'han llençat a fer les seves anàlisis més o menys encertades, i a donar solucions per acabar amb els baixos resultats que es desprenen d'aquest informe.

Com deia el Quixot al seu escuder Sancho Panza: "Que parlin de mi, encara que sigui malament". Si el maleït Informe Pisa ha de servir perquè, de tant en tant, es parli d'educació als mitjans, benvingut sigui aquest horrible i inútil informe. 

Malauradament, la majoria de les propostes de millora que es realitzen (per no dir s'excreten) un cop coneguts els resultats, se centren, bàsicament, en la feina dels docents, en la seva formació i en la seva capacitació. Poc parlen de la tasca dels pares, de la dels polítics, o de la societat en general. Alguns, fins i tot, es pensen que els millors alumnes de l'institut (quan es parla dels millors s'acostuma a posar especial èmfasi en les qualificacions acadèmiques) serien els millors mestres i professors... Il·lusos. Com si fer de mestre tingués alguna relació amb l'institut!!!

No entenc per què se li dóna tanta importància i credibilitat a l'informe aquest dels collons. Però, qui necessita informes PISA amb la realitat que vivim? Què no és prou evident, que el nivell de patetisme que ens envolta condiciona el nivell dels nostres alumnes? Com volem alumnes excel·lents si la nostra realitat (societat) és mediocre? 

El nivell educatiu no deixa de ser un reflex del nivell general de la societat en que vivim: Dirigents polítics, banquers i empresaris corruptes; justícia de merda; votants que voten als mateixos xoriços i ineptes de sempre; mitjans d'incomunicació patètics i alienants; models d'èxit del nivell de Belén Esteban i científics de nivell que marxen del país; 25% d'atur; 50% d'atur dels joves; consum cultural baix; consum de drogues (de tot tipus) elevat; etc., etc.

Crec que la millor i més acurada avaluació que es pot fer dels alumnes, ve quan aquests arriben a la seva edat adulta. Si són capaços de fer-se valer a la vida, i de viure amb un mínim de dignitat i felicitat. Si són adults crítics, solidaris, compromesos, responsables, autònoms, col·laboradors, feliços, resilients, assertius, respectuosos, treballadors, bons veïns, bons amics, bons pares, etc., aleshores podrem parlar d'alumnes ben educats. Si només ens fixem en les seves notes acadèmiques, no avançarem gaire.