"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 31 de juliol de 2013

Dia 7: Na Thrang. Canvi d'hotel i no passa res.

Cafè amb llet. Perdó senyora, i el cafè amb llet on para?
Avui se suposava que havia d'anar a fer un "tour" per les illes de davant de Nha Trang, però vistes les circumstàncies de la nit anterior, quan m'han trucat al telèfon de l'habitació perquè baixés a recepció he dit que no m'esperessin que em trobava malament. Al cap d'uns minuts he baixat amb la maleta feta per acomiadar-me i explicar el que havia passat el dia anterior, i que no pensava exposar-me a qualsevol robatori en aquell hotel. Així que bon vent i barca nova. He trobat l'hotel que havia buscat a la guia ràpidament, i els 15 dòlars que m'han demanat per l'habitació m'han semblat del tot assumibles tenint en compte que solament hi ha una habitació per planta (i sis plantes) i que estava bastant millor que d'on venia.
 
De morenetes n'hi ha per tot arreu. Com a mostra un botó.
A més, al nou hotel he pogut llogar una moto al moment, i quan ja m'havia instal·lat he agafat la moto i m'he anat a visitar la ciutat. En un agradable passeig pel costat del mar, amb menys congestió del que havia vist fins ara, he arribat fins al temple cham de Ponagar. Un petita pagoda de fàcil accés i bones vistes. Gaudint de les vistes m'he pres el cafè amb llet que heu pogut veure en la primera imatge de l'entrada. Li he hagut de demanar a la dona que me l'ha servit que me l'acabés de preparar ella i m'expliqués el perquè de tants gots i tasses. Finalment, ha quedat la tassa blanca inferior, on hi ha avocat l'aigua calenta del got perquè es barregés amb el cafè concentrat (gota a gota) i la llet condensada que devia haver a sota del tot. El got amb líquid groc era te, suposadament per anar barrejant amb el cafè amb llet...
 
Vista de Nha Trang des del temple de Ponagar.
Després de la visita al temple cham, he tornat al centre de Nha Trang a fer un volt pel mercat. Els mercats del sud-est asiàtic, i en aquest cas del Vietnam, sempre són un plaer pels sentits (bé, de vegades pel sentit de l'olfacte no, ni pel de la vista tampoc, de fet). Passadissos i més passadissos amb una mica de tot. He esmorzat una pinya sencera que m'ha pelat al moment, i aquest cop he preguntat el preu prèviament perquè no me la fotessin. 15.000 dong. Això ja és una altra cosa. Pensar que l'altre dia em van cobrar 80.000...
 
Mireu quina gràcia tenen els vietnamites per donar forma als arbusts.
Avui, a l'estació de trens de Nha Trang on he anat per consultar horaris i preus per anar amb tren fins a Quay Nhon, he vist un noi amb la samarreta del Barça amb la senyera i m'ha fet tot l'efecte que podia ser català. M'hi he llençat per preguntar-li d'on eren (anava amb una noia), en anglès, i quan m'ha dit que de Barcelona, he celebrat joiosament poder tornar a practicar el català amb uns compatriotes. M'han explicat que feien el mateix trajecte de sud a nord del Vietnam i que acabaven d'arribar des de HCM en un bus de nit bastant "durillo", però que no es pensaven quedar ni un sol dia a Nha Trang perquè havien llegit que era una mica perillós i tal. Buuuh. Uns cagats! Agafaven un tren fins a Danang (10 hores) per després enllaçar fins a Hoi An (2 hores més mínim). És a dir, que es passaran més d'un dia sencer viatjant del bus al tren, del tren al bus, i "tiro porque me toca".
 
Gran Buda de Nha Trang, i colla de bandarres.
El pla de viatge d'aquesta parella de catalans m'ha fet repensar el meu propi, i m'he adonat que potser tinc masses dies per la costa central, i pocs a la zona nord, ja que tinc un bitllet d'avió comprat pel dia 15 des de Danang a Hanoi. Així que "ni curt ni peresós" he decidit anar a una agència a preguntar per la possibilitat d'avançar el vol a Hanoi. I dit i fet. Ja tinc nova data pel dia 9. Això em dona l'oportunitat d'anar a veure les principals atraccions de la zona nord sense presses, i amb deu dies de platja, n'hi haurà més que suficient.
 
Per cert, que per fer aquesta gestió, la de l'agència m'ha dit que l'havia d'acompanyar a la central de la companyia Vietnam Airlines per ensenyar-los la targeta de crèdit amb la que havia fet el pagament anteriorment. Doncs m'ha dit que hi anàvem plegats amb la seva moto, i quina ha estat la meva sorpresa, que després de recórrer cent metres del carrer on estava l'agència de viatges, ens trobem la central de Vietnam Airlines!! I encara em volia portar de tornada a l'agència perquè deia que plovia!!!
 
Una altra anècdota interessant l'he passat en una altra agència de viatges on em volia informar de possibilitats (tren, bus) per anar a Quai Nhon en un parell de dies. Resulta que feien obres dins de l'agència, però obres en majúscules. Hi tenien una rasa al terra i un parell d'operaris continuaven "dale que te pego". I cada dos per tres feien anar el percussor amb el ra-ta-ta-ta-ta corresponent, i mentrestant la noia trucant per telèfon a l'estació de trens o de busos, intentant escoltar les meves demandes, o intentant fer-se entendre. Surrealista.
 
Aquesta tarda-vespre he tornat a la platja a fer un banyet revitalitzador mentre queia la nit. De fet, ni ahir ni avui no podria haver-hi anat abans perquè plovia. Quan escampa és un moment perfecte per anar-hi. De pas, aprofito per anar "curant" la ferida que em vaig fer al peu dret amb el cavallet de la moto a My Tho, quan la vaig voler entrar al pàrquing de l'hotel sense adonar-me que estava posat. I té gràcia, però a la completíssima farmaciola que m'he dut, hi ha de tot menys un desinfectant per les ferides. Un topiònic, o una aigua oxigenada... res. Aigua de mar i paciència. Si veig que comença a inflar-se o es posa morat, pensaré què puc demanar en alguna farmàcia de per aquí.
 
He acabat la jornada a la pagoda on hi tenen una figura d'un buda blanc de vint-i-pico metres. A més, com ja era fosc, l'estampa era brutal. Allà m'he trobat una colla de menors (10 o 15) que seien a les escales que donaven a la figura. Quan m'han vist pujar i s'han adonat que era un turista (que a aquella hora ja no estan per visites turístiques), se m'han apropar un parell o tres per veure si els donava algun calé. Com que els he fet entendre que no tenia res per dóna'ls-hi, han continuat a prop meu i un d'ells s'ha fixat sospitosament en les meves butxaques del pantaló. Li he fet veure que li llegia la ment tancant les cremalleres laterals indissimuladament i mirant-me al crio amb cara de "ni ho intentis". Algun més gran de la colla els ha reclamat amb la resta i m'han deixat tranquil fent fotos. 

dimarts, 30 de juliol de 2013

Dia 6: My Tho - HCM - Nha Trang.


Avui pensava que em sortiria una entrada més aviat avorridota degut a que m'he passat mig dia viatjant. Tanmateix, al final la jornada ha estat més animada del que podia arribar a imaginar...
 
He començat el dia conduint la moto des de My Tho, al delta del Mekong, fins a HCM. M'ha sobtat que ja hi hagués tant de transit abans de les 7 del matí. Un munt de motos amb gent que devia anar a la feina, o a per l'esmorzar, ves a saber... Però després, un cop a la carretera principal m'he trobat un embús a l'alçada d'un semàfor i ja m'estava tement el pitjor si la resta del trajecte fins a HCM havia d'anar amb aquell ritme. Tenia l'avió cap a Nha Trang a les 12:50,`però no comptava amb cues com la que m'he trobat. Total, molt patir per res, perquè es tractava d'un encreuament on els que venien de My Tho havien de travessar la carretera per entrar al polígon industrial on treballaven. Com que normalment acostumo a seguir al ramat quan vaig amb la moto, per poc que no me'n vaig cap al polígon. Per sort he vist el cartell a l'entrada amb el temps just per reaccionar i canviar la moto de direcció i continuar per on havia de continuar. 

Té nassos. Milers de motos pel carrer i no passa cap en el moment de la foto...
Arribat a HCM he anat al lloc on vaig llogar la moto per tornar-la i que em tornessin el DNI, i m'he anat directe cap a l'aeroport amb un moto-taxista. Vaja, era un vell veí de la zona, amb una moto que no passava de 40, però com que anava amb temps de sobres... de pas, m'ha permès captar alguna imatge curiosa pel camí com podreu comprovar... 


Embús de treballadors cap a la feina de bon matí.

Una família unida...
El vol a Nha Trang ha durat poc menys d'una hora, i sortint de l'aeroport he agafat un bus-furgoneta que m'ha portat al centre de la ciutat. He trobat ràpid el carrer on volia provar sort amb algun dels hotels que sortien a la guia. Després de demanar preus i mirar habitacions en un parell o tres d'hotels, m'he acabat decantant pel darrer que he anat a veure, que m'han fet una bona oferta (10 dòlars nit) per una habitació senzilla però amb totes les comoditats (tele, nevera, wi-fi, bany...). A més, ja m'ha proposat una excursió en vaixell per les illes que hi ha al davant de la ciutat per demà al matí, i el lloguer d'una moto per 6 dòlars al dia.
 
Després de reposar una estona a l'habitació he decidit anar a fer el primer banyet del viatge al Mar de la Xina, però la pluja m'ha xafat la guitarra momentàniament. Res, he esperat una estona a que amainés i quan solament queien quatre gotes m'he decidit a anar-hi. També fosquejava, però tot i així encara es veien grupets de gent a l'aigua. En tot cas, m'ha semblat un platja molt més tranquil·la que, per exemple, Lloret, amb la que uns catalans que vaig trobar-me a l'hotel de HCM me l'havien comparat. "El Lloret del Vietnam"...
 
Platja de Nha Trang.
El bany ha estat espectacular: l'aigua calmada, amb una temperatura ideal; gens de vent desagradable; aigua transparent, que malgrat la foscor em podia veure els peus i el terra; la profunditat ideal per entrar a l'aigua sense que t'engoleixi ni haver de caminar cent metres perquè t'acabi de cobrir... per estar-t'hi hores i hores!
 
Després de la magnífica experiència de la platja, i d'haver encarat l'estada a Nha Trang molt positivament, han arribat les experiències negatives. Primera, i més anecdòtica que res, a l'hora de sopar, que he parat davant d'una paradeta de fruita al carrer per demanar una pinya, com ja vaig fer el dia de la visita als túnels de Cu Chi. Aquest cop però m'ha costat una mica més que en aquella ocasió. Bé, una mica bastant... de fet, vuit vegades més. 80.000 dongs m'ha cobrat la vella aprofitada! Això m'ha passat per passerell, per no preguntar confiant en la bona fe de la dona. I a sobre, el noi que li feia companyia (i que buscava clients per fer-los de guia, ja que parlava l'anglès prou bé), m'acabava d'aconsellar que vigilés amb els carteristes i els "tibadors" (els que tiben bosses dalt de la moto)... Té nassos! 
 
I per acabar-ho d'adobar, quan torno a l'habitació de l'hotel em trobo que m'han forçat el cadenat merdós que utilitzo per protegir mínimament a la maleta el mini-portàtil que porto. És molt poca cosa, però com a mínim obligues a qui vulgui ficar mà a la butxaca a treballar-s'ho un pel. I algú s'ho ha estat treballant mentres jo era fora menjant-me la pinya més cara del sud-est asiàtic i fent el massatge de rigor (per relaxar el cos després de l'impacte emocional patit). El més curiós de tot és que no s'han endut res. Ni el portàtil, ni la càmera digital, ni el mòbil que compartien butxaca. I tampoc deuen haver remenat gaire l'interior, perquè si ho haguessin fet podrien haver trobat un sobre amagat dins d'una samarreta amb uns 350 dòlars i 3.500.000 de dongs.
 
Si en un primer moment m'he cagat en la mare que va parir als de l'hotel, i he tingut claríssim que havien estat ells els que ho devien haver fet, cercant bàsicament calés, després ha passat una cosa que m'ha fet dubtar. Estant dins de l'habitació he començat a sentir veus d'una parella al passadís, com si es discutissin. Al cap de poc començo a sentir com intenten obrir la meva pròpia habitació des de fora! Retiro la cortina interior i veig a una parella de russos (tia i tio) que en adonar-se que sóc a dins, em demanen disculpes i marxen... vaja, com que s'haguessin equivocat... (ara sospito si no venien a buscar el material que potser no havien tingut temps d'agafar abans...). Resulta que Nha Trang està plena de russos que venen a passar aquí les vacances. Fins i tot tenen vol directe Moscou - Nha Trang, i molts comerços de la ciutat ja tenen la llengua russa als rètols. Jo, la veritat, si a Terrassa em pregunten qui veig més capaç de fer una cosa com aquesta, si un rus o un vietnamita, no dubto gaire a respondre. Tanmateix, amb els antecedents viscuts a l'hora del sopar...
 
En tot cas, ja he decidit que aquest hotel no és segur de cap de les maneres, i que demà pel matí m'acomiado. No sense deixar d'explicar-los els motius. Si són els de l'hotel, potser s'ho pensaran dues vegades a l'hora de tocar les coses dels clients. Si han estat els russos, com a mínim que els de l'hotel siguin conscients que poden tenir lladres entre la clientela i que vigilin més.
 
Com que ara mateix estic mig paranoic amb el tema i no les tinc totes després de la visita dels russos, he col·locat un got de vidre just a sobre del pom interior de la porta, ja que no hi ha cap passador per evitar que puguin obrir des de fora. Així, si a algú se li acut provar-ho mentres dormo, s'emportarà la sorpresa del soroll del got al caure. Què? Ni el James Bond, eh?

El cadenat forçat i un sospitós filferro que he trobat sota el llit.

dilluns, 29 de juliol de 2013

Dia 5: Mercat flotant de Cai Be.

Treballadors del mercat flotant de Cai Be, al delta del Mekong-
Aquest matí he tornat a pujar a la moto per anar cap al mercat flotant de Cai Be, que diuen que és el més gran del delta del Mekong. He arribat una mica tard per haver-lo vist en ple bullici de transaccions, però se'm feia una mica coll amunt despertar-me a les 3:00 de la matinada per estar allà a les 5:00 i sense esmorzar, que a sobre el tinc pagat!

La meva guia personal pel mercat flotant. Una delícia. I universitària...
A més, aquest matí ha caigut una estona de pluja, i he hagut d'esperar a que amainés. Així que entre una cosa i l'altra he arribat allà cap a les 9:00. A l'arribar he seguit la tàctica d'"el turista que va per lliure i va més perdut que una rata". És a dir, m'he enganxat a una furgo d'una agència de viatges amb un grup de guiris perquè em portés directe fins al moll d'on sortien les barques a fer el passeig pel riu per veure el mercat flotant.
 
Però tot té les seves avantatges i els seus inconvenients. Com que jo anava per lliure, no tenia lloc a cap dels bots ocupats per grups. Així que m'ha ofert anar sol en un bot, per un preu gens exagerat, així que per fer via i no haver d'esperar a un grup ni haver-me de menjar les típiques parades-visites a tallers de manufactura de qualsevol cosa, he decidit agafar el que m'oferien. A més, m'han posat una guia en pràctiques al meu servei, ja que deuen haver pensat que de pas la podria ajudar una mica amb el seu iniciàtic anglès. No, si al final hauré de demanar que em paguin a mi pels serveis...
 
La casualitat ha volgut que la guia estigués més bona que el pa, amb la qual cosa no se m'ha fet tant pesat el fet d'haver d'estar quasi més pendent de fer-li les correccions oportunes que no pas del que passava al riu. Tanmateix, tampoc es pot parlar d'una gran activitat comercial al riu. Més aviat molts vaixells ja parats, i uns pocs que encara transportaven fruita, verdures, material per la construcció... L'excursió ha durat uns 45 minuts i he tingut temps de fer un interrogatori de primer grau a la guia (de la qual m'és impossible recordar el nom perquè, de fer, era incomprensible o impronunciable), i de saber alguna cosa més del mercat flotant de Cai Be. 
 
Operaris prenent-se un descans.
Abans de tornar a dinar a My Tho (pels d'aquí Mi Tou, o Mai Too, o Mei Tau, o Me Tou, encara no ho tinc clar) he creuat el pont de 2 km. que uneix My Tho amb Ben Tre, per fer una visita a aquesta ciutat que està a l'altra vora del riu. Allà he parat a fer un refresc tot contemplant l'escena que veieu a la foto superior, i després he visitat un mercat terrestre on m'he trobat amb una dona que parlava l'anglès i que m'ha volgut casar amb una venedora del mercat. Li he explicat que jo no hi creia gaire en això del matrimoni i s'ha sorprès com si li parlés del dimoni. Hem fet uns riures (bé, bàsicament ella i totes les venedores i clientes amigues que s'han apropat al sarau) i adéu molt bones, no sense aprofitar per demanar a les dones de fer-les alguna foto. Aquí teniu una mostra:

.
Venedora molt eixerida al mercat de Ben Tre.
Per la tarda després de mandrejar una estona a l'hotel he fet una excursió fins a la pagoda que encara estan acabant de construir a My Tho mateix. Al costat hi ha un petit temple budista molt bufó, però que m'ha deixat astorat quan m'he apropat a l'altar principal i he vist que entre les ofrenes a les divinitats presents, hi havia una torre de llaunes de Coca-Cola!! Mira que n'arriben a ser de friquis aquests budistes...

Divinitat budista amb ofrena de torre de llaunes de Coca-Cola...

Pagoda a My Tho.

Per fotografiar millor la pagoda m'he ficat pels carrerons interiors on la vida va a un ritme diferent que no pas als carrers més comercials i híper transitats. Fins i tot els veïns s'estranyen de veure passar un guiri en moto. Si més no, les mirades els delaten. I ja no us dic si es tracta d'infants desvergonyits. Aleshores el fet de ser diferent i d'un altre país els fa tornar bojos i se t'apropen per tocar-te, saludar-te, parlar-te (encara que només sigui "helou" o "wasyurnaim"), o simplement mirar-te. Quina diferència de vida amb els nens occidentals. No m'imagino a un grupet de nens catalans llençant-se a conèixer un estranger en moto. Més que res perquè segurament sortirien de sota les pedres una munió de pares i mares per veure que passava i posar ordre. Aquí ni els nens estaven controlats, ni els adults semblaven gaire preocupats de que estiguessin atabalant a un guiri. Segurament em devien plànyer més a mi que no pas preocupar-se de les criatures.
Nens i nenes de My Tho. El de l'esquerra podria ser fill de Neymar??

diumenge, 28 de juliol de 2013

Dia 4: My Tho: entrant al delta del Mekong.

El Chau, la Tuyên, i el mestre d'anglès.
Avui he marxat d'hora pel mati amb la moto cap al sud de Ho Chi Min, a la zona del delta del Mekong, el riu més llarg del sud-est asiàtic amb 4.500 metres des del naixement a l'Himàlaia xinès fins a la mort al Vietnam. Conegut pels vietnamites com el "Riu dels nou dracs" pels nou braços o afluents que s'estenen per terres vietnamites.
 
He arribat després de 76 quilòmetres sortejant motos, camions, autobusos (a veure si penso a fer alguna foto d'algun bus fent la maniobra per creuar en mig de l'autovia d'un carril a l'altre. Impressionant!), bicis, persones, algun gos, algun sotrac, i confiant en el meu sentit de l'orientació per no anar a parar a Hanoi, ja que cartells amb el nom de la ciutat on anava, no n'he vist fins que faltaven 15 quilòmetres, i això que és de les més importants de la zona...
 
No m'ha costat gaire trobar l'hotel que recomanava la guia que porto al mòbil en format PDF, i així que he tingut temps per fer l'activitat que tothom que ve aquí de turisme sol fer. A més, el recepcionista de l'hotel devia tenir algun "trapi" amb els del moll d'on surten les barques, perquè m'ha aconseguit un passatge al moment i per un preu més que acceptable (200.000 dongs, que ve a ser uns 7 o 8 euros). L'únic "inconvenient" és que m'han endollat a un grup de vietnamites en comptes d'un grup de guiris, i m'he perdut el gruix de les explicacions del guia, en vietnamita. Tanmateix m'ha servit per relacionar-me amb la gent del país i per fer algunes coneixences interessants.
 
A destacar els germans que m'han encolomat només pujar a la barca. Ja m'ha avisat el guia, que volien que els parlés en anglès. El germà gran, el Chau (38) estava molt interessat en que la seva germana petita (13) aprengués l'anglès a marxes forçades. Deixant a banda els dubtes que m'han quedat sobre si realment era possible que aquella nena fos la germana petita d'aquell paio, l'obsessió del germà gran amb que la nena millorés l'anglès era, fins a cert, punt malaltissa. Li repetia paraules i expressions, i li demanava a ella que em parlés en anglès constantment. Però la nena no tenia ni el nivell d'un nen de tercer de primària!!! Feia patir una mica i tot. A més, li podia fer repetir una paraula fins a l'avorriment fins que no li sortia correctament. Vaja, suposo que al ser una gent econòmicament humil, tenen clar que l'anglès els pot obrir moltes possibilitats a la vida.

Eh! I sense proteccions ni polles... veieu a la reina?

El tour aquest pel riu Mekong ha durat prou temps com perquè poguéssim practicar a bastament. Cinc hores hem estat anant d'una illa a una altra (4 en total), fent activitats (pujant en bot per navegar pels canals més petits, anant en carro tibat per cavallets autòctons) i veient demostracions diverses (com feien caramels de coco, mel i derivats alcohòlics d'aquesta. A banda de dinar en una de les illes i berenar a base de fruites autòctones tot escoltant música tradicional en directe. Vaja, que pel que he pagat no podia demanar més... 

Vietcong per un dia.

De tornada a terra, he passat per l'hotel per agafar la moto i anar a fer el volt per My THo. M'ha agradat l'ambient més relaxat als carrers, i el transit menys atapeït. He visitat un temple caodista molt bufó, que han obert expressament per a mi quan han vist que m'apropava i m'ho mirava amb curiositat, però hauré de tornar demà perquè la càmera s'havia quedat sense bateria. Per sort està molt a prop d'on estic parant. També he tingut temps per fer de guiri enrotllat amb tot de canalla que se m'ha apropat quan feia una foto a un parc i m'han demanat que els fes una foto a ells. Si em despisto tinc a dos pujats a la moto, un altre donant canya al gas, i un fent-me petons al palmell de la mà i dient l'únic que devia saber en anglès: "I Love you, baby". He marxat a tota pastilla després de picar de mans dues o tres vegades amb cada un d'ells.

pitjor que cent Charlies!! hahahaha

Per acabar, he sopat un plat de "fried noodles & see food" en un lloc a l'aire lliure plegat de garitos iguals un al costat de l'altre, pel mòdic preu de 25.000 doncs (ni 1 euro) i de tornada a l'hotel un local m'ha fet seure amb el seu grup a fer una birra. I ens hem entès prou bé gràcies a que havia hagut d'aprendre l'anglès per sobreviure dedicant-se al turisme després de deixar la seva feina de sastre per la competència dels xinesos. Fins i tot els vietnamites la pateixen!!! M'ha parlat una mica de les guerres al seu país (el Vietnam deu ser un dels països amb més conflictes bèl·lics dels darrers 200 anys), i de com va desertar de l'exercit abans que l'enviessin a matar Kèmeres vermells de Cambodja.
 
Ah! I per acabar, avui en el meu quart massatge consecutiu (aquest de només 45 minuts, eh!) he après com fan una de les coses que més gràcia em fa de les sessions de massatge. Ho fan quan et piquen amb força però suau a la vegada, i sona una cleca que fa les delícies de les meves oïdes. Li he demanat a la massatgista que m'ensenyés la posició de les mans i he intentat imitar-la... i voilà! m'ha sortit!!

dissabte, 27 de juliol de 2013

Dia 3: "Dios mio, dios mio, esto está lleno de Charlies" (Rambo dixit).

Als túnels de Cu Chi.

No, si ja ho diuen ja que el cos és una màquina de precisió. "Me cagun la mare que em va fabricar..." doncs, no us explicava ahir com de content estava pel fet d'haver dormit prop de 12 hores d'una tirada i com de descansat em trobava? Doncs mira si funciona com un rellotge el meu organisme, que aquesta matinada a les 4:00 quan portava tot just unes quatre hores de son, va i se'm desperta la neurona. Aquella que et fa veure que ja no dorms i que no vol que t'adormis més. Així que tot i que he mirat d'enganyar a la neurona i fer veure que estava cansat i tenia són, la molt porca s'ha acabat imposant i m'ha obligat a desvetllar-me i ocupar les hores fins l'hora que servien l'esmorzar a l'hotel (7:00). Entre la tele (quin gran invent per les matinades de desvetllament), la lectura de la guia del Vietnam, i una mica d'internet (quin altre gran invent), han anat caient les hores. 



Pel foradet, amagats, els vietcongs disparaven als ianquis.

Les hores d'insomni m'ha servit per pensar una mica en el pla del viatge, i he decidit fer un canvi de plans de darrera hora. Tenia previst marxar avui mateix cap al sud de HCM, al delta del Mekong. Però veient que em quedaven coses interessants per veure a HCM i rodalies, he decidit quedar-me una nit més a l'hotel i fer una escapada curta de dos dies al Mekong. Això sí, la moto ja la he llogat als de l'hotel del costat que algun acord de col·laboració deuen tenir amb l'hotel on m'allotjo, perquè va ser la recepcionista del meu la que em va anar a demana'ls-hi, tot i que se suposa que al meu també en lloguen. M'ha ofert una Yamaha de 125 cc. que té bona pinta i un portaequipatges per la maleta (ja la veureu aviat). Aquest cop però, com que ja soc gat vell per aquestes contrades, m'he negat a deixar el meu passaport com em reclamaven(la mala experiència amb la moto que em van robar a Tailàndia em va fer aprendre de cop, tot i que finalment acabés tot miraculosament bé). Li he ensenyat la darrera pàgina del passaport, allà on diu que és propietat de l'estat espanyol i bla bla bla, i que si volia li podia deixar el DNI, que aquest si hi ha algun problema marxo per potes d'aquí sense problemes, i si volen que em busquin per Terrassa.

I per dinar, assegut a la moto, una pinya sencera

Bé, doncs, un cop solucionat el lloguer de la moto (a 6 dòlars el dia), i ja esmorzat, m'he preparat per marxar cap a Cuchi, la zona on es poden visitar alguns trams dels túnels que van fer servir els vietcongs (Victor Charly) per donar pel sac als nord-americans sense ser vistos, i fent tornar completament bojos i paranoics als ianquis.
 
Aquests túnels, que van arribar a mesurar prop de 250 km de recorregut, es van començar a construir a l'inici del conflicte per la independència amb els francesos (si cal arribar a aquest extrem amb els espanyols, ja he pensat per on podrien passar els túnels de Terrassa) cap a mitjans dels 40. Al llarg de la guerra amb els nord-americans els van desenvolupar i millorar, arribant a disposar d'hospitals de campanya, sales de reunions, sales per preparar i emmagatzemar armament...
 
A banda d'aquest túnels, la resistència vietnamita va desenvolupar sofisticades trampes mortals, i també amagatalls des d'on poder atacar sense ser vistos. Realment n'hi ha per flipar amb la imaginació d'aquesta gent. Suposo que tants i tants anys de guerra continuada et fan desenvolupar la creativitat per sobreviure. Ara em venen a la memòria algunes escenes de pel·lícules basades en el conflicte, i com sempre els nord-americans acabaven pillant quan menys s'ho esperaven. "Dios mio, dios mio, hay muchos Charlies"!!! Hahahahahaha. Pobres soldats enviats a la mort per una causa aliena.



Propaganda oficial del partit comunista.

És curiós que malgrat que el conflicte al Vietnam va acabar fa ja prop de 40 anys, els vietnamites ho tenen ben present a la memòria, i contínuament es fan actes de recordatori dels fets: que si una estàtua per l'/la heroi/na lluitador/a del Vietcong; ara un espectacle èpic-musical recordant moments del conflicte; cartells del partit comunista recordant el valor del poble vietnamita; etc., etc. La veritat, no m'agradaria gaire ser un nord-americà de vacances per aquestes contrades... Ara, que els diners cicatritzen ràpid les ferides.
 
 
Qui condueix?
 
Abans de tornar a HCM m'hagués agradat arribar fins a Tay Ninh, on hi ha el principal temple dels Caodaistes, una religió del segle XX, fundada per Ngo Minh Chieu, un vietnamita il·luminat a qui se li va ocórrer barrejar en una mateixa creença elements de la filosofia budista,  el Confucianisme, taoisme, espiritualitat vietnamita, cristianisme i islamisme. Es veu que aquest temple és un edifici del tot singular i molt extravagant, amb una barreja d'estils arquitectònics i d'elements de les diverses creences.
 
Llàstima però que la jornada se m'ha fet curta. O més ben dit, el viatge als túnels se m'ha fet llarg, perquè aquí al Vietnam no hi ha indicacions de cap tipus. Amb sort et pots trobar els noms dels carrers, i algun cartell a l'entrada de les carreteres principals, però més aviat ben poques. I si has de confiar en que la gent del carrer t'entengui on vols anar i t'indiqui en vietnamita... Total, que em sembla que he arribat al destí fent unes ziga-zagues que ni el Guardiola. I no us penseu que quan he arribat a la zona "turística" dels túnels ja estava tot fet... per trobar l'entrada als túnels he hagut d'anar d'aquí cap allà fins a la desesperació. Per moments em venien ganes de marxar d'allà pitant tot i el que m'havia costat trobar-ho. No m'estranya que els nord-americans es tornessin bojos. Com anaven a descobrir on s'amagaven els vietcongs, si ni jo trobava els túnels i estava al lloc on eren??? Per cert, diuen que el vietcong va aconseguir arribar amb un túnel a sota del quarter general dels nord-americans a Saigon!
 
Res, i per acabar de rematar una jornada boja amb la moto, arribo a HCM i es posa a ploure amb ganes. Per sort duia un impermeable d'aquells cutres de Port-Aventura, que alguna cosa ha fet. En un tres i no res, milers i milers de conductors de moto s'havien posat el seu impermeable. I igual de ràpid se'l treien a la que parava de ploure.

divendres, 26 de juliol de 2013

Dia 2: Ho Chi MIn.

A l'entrada del museu de la guerra de Ho Chi Min.


Aquest matí m'ha costat tant despertar que ho he acabat fent que ja era migdia. Entre el cansament de la jornada d'ahir, l'aire condicionat de l'habitació, i la pluja que picava als vidres, he allargat la dormida fins les 13:30. Ben bé unes 12 hores. Mira que he intentat cops dormir aquesta quantitat d'hores a casa, però no he passat de les 7 o 8 rutinàries, per molt que m'hi he esforçat... Doncs quan he vist que la pluja escampava m'he preparat per anar a fer una volta de reconeixement a pau per la zona.

He anat directe cap al museu de la guerra, que xapaven d'hora, i he estat una horeta i mitja recorrent les sales d'aquest museu dels horrors. A banda de l'exposició d'uns quants vehicles militars al pati del museu, a l'interior hi predominen les fotografies que mostren algunes de les coses que es van esdevenir al llarg dels llargs anys de guerra. S'hi presenta l'horror de les morts, de les tortures, la solidaritat mundial amb els vietnamites, les negociacions polítiques, els protagonistes, la vida dels locals durant aquells anys, les víctimes... M'ha fet l'efecte d'estar veient alguna de les pel·lícules de guerra típiques del conflicte (Apocalypse now, Platoon, Good morning Vietnam...).

La gran majoria de les imatges que es mostren estan fetes per fotògrafs de guerra nord-americans, tot i que també n'hi ha de destacades de fotògrafs del Japó, la Xina, alemanya, etc. Les més cruentes i impactants estan presses per fotògrafs de l'exercit nord-americà, que vivien el conflicte al peu del canó. S'explica que prop de 3 milions de persones van morir en aquesta guerra, dels quals 2 milions eren civils. I també s'explica que els EEUU van utilitzar tot tipus d'armes, incloses les químiques, per acabar amb la resistència vietnamita, sense èxit.

Les seqüeles que va deixar aquesta guerra les van patir tant els locals com els soldats nord-americans que van poder tornar a casa. Els primers perquè van haver de reconstruir per complet pobles i ciutats, van continuar patint els efectes de l'armament químic, van conviure amb milers de mines (bombes) que els nord-americans van deixar durant la guerra, i van haver de sobreposar-se a la matança de milions de compatriotes. Els soldats ianquis van patir, a banda de les ferides de guerra, amputacions i demés, un trauma psicològic pels moments horribles al front de combat, i per la mala imatge que es van guanyar per part dels seus propis conciutadans i de la resta del món.

Catedral de Notre Dame de HCM.

Sortint del museu me n'he anat a veure uns quants edificis d'aquells que cal veure (La rèplica de la Catedral de Notre Dame, l'edifici de correus, l'opera, el palau de la Reunificació...). Una volteta quan ja anava fosquejant, tot i que feia una xafogor que et feia suar sense moure't. Tantes coses tenia per veure, que badant badant d'un costat a un altre m'he menjat una barra a deu centímetres del terra passant un pas de vianants que per poc em mato. Sort que he caigut amb les mans pel davant i no amb les dents... Encara no entenc com no m'he fet ni mal al peu. Segur que si ho intento fer volent, em trenco el peu com a mínim.


Cascs al carrer. Semblen per BMX més que per moto.

De tornada cap a l'hotel he mirat de no seguir la ruta més turística que m'havia indicat la recepcionista de l'hotel en un mapa mida din-A4. M'he ficat per algun carreró d'aquells on viu la gent "real", més estrets, bruts, misteriosos, i... sense sortida. Quin fiasco. Els que hi havia per allà devien pensar "on va aquest guiri per aquí si el carrer no té sortida?". Bé, tot i haver fet una mica el capullo, he vist escenes que no es veuen als grans carrers comercials que s'assemblen tots. Hi havia locals (cases?) que devien tenir uns 10 metres quadrats entre la planta de baix i la de dalt. I allà hi vivia gent, mirant la tele, rentant-se o fent el menjar. Sí sí, us ho juro!

Abans d'anar a dormir, encara he tingut temps de sopar un autèntic i tradicional Pho (aquesta mena de sopa de fideus acompanyada amb carn), i de fer-me el segon massatge del viatge. Ben a prop de l'hotel per no haver de caminar massa. Avui ha tocat el massatge estil vietnamita que ve a ser si fa no fa com tots, però et piquen una mica més amb les mans, amb aquell soroll tan peculiar que he d'aprendre a fer, fent el buit. Ah! I també ha acabat...


Autèntic Pho vietnamita. Per l'esquerra apareix el maleït coriandre.

...posant-me unes tires de tela sucades amb algun tipus de crema feta amb cogombres o alguna cosa per l'estil. Suposo que deu ser per tenir cura del cutis.

dijous, 25 de juliol de 2013

Dia 1: arribada a Ho Chi Min (Saigon)

Avui he vist com es neteja un avió. Amb 20 netejadors!

Avui després de prop de 20 hores acumulades entre vols, enllaços i esperes, he arribat a l'hotel de Ho Chi Min que havia reservat prèviament per internet. Espero que quan arribi la independència podrem fer molts més vols transoceànics sense tantes escales i connexions, ja que tothom al món pensarà que Barcelona és un lloc molt interessant per on fer passar els avions (un hub en diuen crec), sense necessitat de passar per Madrid que no serveix per gaire...
 
Per arribar a Ho Chi Min, he fet connexió a Istambul on he hagut d'esperar un parell d'hores per agafar un altre avió que, oh sorpresa, parava a Bangkok abans d'arribar a Ho Chi Min. Crec recordar que l'any passat ja vaig patir aquesta jugadeta dels de Turkish Airlines, però no per això deixa de sorprendre'm i indignar-me. A veure si els puc prèmer una mica perquè m'indemnitzin per danys i perjudicis (ja tinc certa experiència en la matèria...).
 
Arribat a Ho Chi Min, i amb el cansament acumulat per les hores de viatge i la poca i mala son, encara m'esperava l'odissea de traurem el visat. Per no haver d'anar a l'ambaixada de Madrid o enviar-los el meu passaport per correu ordinari, vaig fer una moguda per internet amb una agència (de les moltes que s'hi dediquen) que a canvi d'una taxa d'entre 10 i 15 euros, t'envia una mena de document que et possibilita per fer-te el visat a l'arribada a l'aeroport. Vaja, una màfia ben pensada: com treure més diners dels turistes... Amb aquest document m'he presentat al mostrador on s'indicava que per allà havien de passar els del "visat a l'aterrar". Tot confiat he anat amb el document que m'havien fet arribar els de l'agencia "d'extorsió" i el passaport, pensant que seria bufar i fer ampolles, però quan després d'uns quinze o vint minuts de cua li entrego a l'oficial al càrrec, em mostra un altre paper i em demana que l'ompli de cap a peus... Ah! I que li he de donar una foto de carnet!! Ja comencem... Total, que després d'una hora ben bona esperant esdeveniments amb tot entregat, em criden per tornar-me el passaport amb el visat enganxat, i em demanen que em faci una foto amb una càmera digital que casualment tenien per allà. La broma tot plegat: 50 dòlars! 45 pel visat més 5 de la foto!!!
 
Així doncs que amb ganes d'arribar a l'hotel i de deixar de pensar en carregar-me a Txarlis, o a oficials oficinistes corruptes, he sortit cames ajudeu-me cap a fora de l'aeroport en cerca d'una moto-taxi que em portés el més ràpid possible. I a la foto ho veieu... La negociació amb aquest no ha estat ni de bon tros tan durà, tot i que al principi, el paio potser es devia pensar que jo era un guiri més perdut que una puta al vaticà, perquè quan li he preguntat quan em cobraria ha començat a treure bitllets dels seus per una quantitat aproximada de 350.000 dongs. Finalment hem acordat que li pagaria 60.000, tot i que en un gest que m'honora i mostra la meva generositat, li he acabat pagant 70.000. Ha marxat ben content, la qual cosa vol dir que segurament m'hagués fet el viatge per 50.000 o menys.


Jo i el moto-taxista que m'ha dut a l'hotel.
 

Arribat a l'hotel m'ha agradat comprovar que tot i no ser dels cars, tenia molt bon aspecte. I l'habitació, amb wi-fi inclosa, era més que digne. En un plis-plas he deixat els trastos i m'he preparat per sortir una estona per aprofitar les hores de menys calor del dia, i per fer un primer reconeixement a aquesta ciutat. M'ha recordat molt a altres grans ciutats del sud-est asiàtic com Bangkok, Kuala Lumpur o Yakarta. Moltes motos, molta gent pels carrers, molts llos per menjar pel carrer, mercats, brutícia, algun ratot, i gent que t'ofereix de tot. I a banda de parar a sopar una mica (els cinc àpats acumulats als avions no m'havien tret la gana) i veure l'ambient del carrer, no m'he pogut estar de fer el primer...
 

Ambient a un carrer del centre de Saigon (HCM)

 ... efectivament, el primer massatge del viatge! Com podeu comprovar en la fotografia de sota, no havia caminat ni tres-cents metres que ja m'havien ofert 7 o 8 fulletons publicitaris de llocs de massatges. A banda dels paios i paies que m'aturaven pel carrer per oferir-me també els seus serveis (entenc que de massatges). Qualsevol es resisteix amb tanta insistència! Per començar he fet el típic de "body massatge" que és més relaxant que res, tot i que la noia se m'ha posat de peus a sobre i ha caminat uns quants metres... Res doncs, avui a dormir com una soca que això tot just comença.


Un massatge? difícil elecció.

dimecres, 24 de juliol de 2013

El "temazo" del dimecres. Jimmy Clif - "Vietnam"


L'any que jo vaig néixer acabava la guerra del Vietnam, entre el Vietnam del nord i el Vietnam del sud que van mantenir una lluita fratricida de més de vint anys, amb el suport de l'exercit nord-americà els primers, i dels soviètics els segons. Finalment, van ser els nord-vietnamites qui s'emportessin el gat a l'aigua, provocant una autèntica humiliació per l'exercit nordamericà, tot i l'escabetxina que van dur a terme entre la població vietnamita. 
 
37 anys més tard de la fi d'aquella guerra, avui marxo cap allà a cercar una mica d'informació del que va suposar aquell conflicte, i a veure com ha evolucionat el país després d'aquells anys de barbàrie i terror.

dimarts, 23 de juliol de 2013

Volta motera a Gallifa.

Ruta motera per carreteres del Vallès.
"Pedrolo" en la ruta entre Gallifa i Sant Llorenç Savall
Avui hem tornat a fer ruta motera pel Vallès amb el Timi. Abans però, pel matí, quan encara no picava excessivament el sol hem pujat a La Mola per cremar els greixos que poc després recuperaríem...
 
La ruta ens ha portat per la banda nordest del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt: Castellar del Vallès, Sentmenat, Caldes de Montbui, Sant Feliu de Codines, Gallifa, Sant Llorenç Savall, i novament cap a Castellar i Terrassa. En total uns 70 i tants quilòmetres plens de revolts, vegetació, ciclistes, pujades i baixades, i poc transit. Un plaer pels sentits.
 
Avui hem parat a dinar a Cal Ramon, a Sant Llorenç Savall, en la carretara que va a Gallifa. Un menú casolà per 10 eurets amb tres plats, postre i beguda. Ben dinat hem parat a petar la xerradeta amb les propietàries i ens ha agradat comprovar que al Vallès els Minyons som coneguts i reconeguts. I ens han parlat molt bé de la seva festa major a finals d'agost. Llàstima que encara no hi facin castells...
 
A Gallifa hem volgut arribar fins a l'ajuntament per fer-nos una foto amb la bandera "rojigualda" que es va fer famosa per les seves peculiars dimensions (No sé si vau veure a l'alcalde, Jordi Fornàs, intentant fer entendre als del canal fatxa Intereconomía les raons per haver pres tal decisió). Malauradament, malgrat que Gallifa és un poble amb quatre cases, no hem sabut trobar el famós consistori...
 
Carrer de Gallifa.



dilluns, 22 de juliol de 2013

El veiem, el sentim, el visualitzem, ens el creiem, n'aprenem... 9d8 dels verds a Les Santes!

Primer 9d8 amb una enxaneta de la història, ahir a Les Santes de Mataró.
Ahir els Minyons teníem una cita castellera de les grans a la festa major de Mataró, Les Santes. Era la primera vegada que actuàvem en aquesta jornada, i no perquè els amfitrions no ens haguessin volgut convidar amb anterioritat, sinó pel fet que normalment els Minyons per aquestes dates ja estem de vacances. Enguany la incertesa de si ens convidarien a l'actuació de Sant Fèlix del 30 d'agost, va fer que els tècnics apostessin per Les Santes com una bona opció per fer grans castells abans de les vacances, amb la inèrcia de la festa major de la nostra ciutat, i amb la hipòtesi de poder allargar el període de vacances més enllà de mitjans d'agost si no s'anava a Vilafranca. 

Finalment, els nous administradors de la festa major de Vilafranca van decidir continuar comptant amb nosaltres, per la qual cosa, mai sabrem com hagués anat l'actuació d'ahir en el cas que als Minyons no ens haguessin convidat a Sant Fèlix. El més probable és que una part significativa del gruix de la colla que només es mobilitza per les cinc grans cites (FFMM, Sant Fèlix, La Mercè, Girona, Diada) hagués optat per venir a Mataró. Descartada la possibilitat d'un any sense Sant Fèlix, molts d'aquests no han fet l'esforç de sumar una nova actuació a les seves esquenes. I així, ahir a Mataró els Minyons no vam ser capaços de mobilitzar un gruix de gent suficient com per poder-nos plantejar castells superiors als que vam fer (3d9f, 4d9f, 4d8a, i pd7f). Fins i tot m'atreviria a dir que no vam anar gens sobrats en quant a soca en un castell com el 4d9f...

Més enllà del llast de la manca de personal que pateix la colla, ahir vam suar sang i llàgrimes (i alcohol alguns) per aconseguir alguns (per no dir tots) dels castells que vam portar a plaça. En part això també és conseqüència directa de la manca de gent i de la (baixa) qualitat de les proves d'aquests castells als assaigs (quants cops podem provar castells de 9 fins a sisens a l'assaig?). També però, s'ha de reconèixer que hi ha canvis importants en posicions dels troncs dels castells, i que s'ha de continuar treballant per polir-los.

En aquest sentit, reconec l'enveja que em provoca veure les estructures (i els troncs) que ahir van portar a plaça els Castellers de Vilafranca, que van mostrar una solvència i una solidesa digne d'admirar. Valdria la pena que els nostres tècnics prenguessin nota de l'espectacular 9d8 que ahir van plantar i descarregar en un plis-plas com si res. Sempre he pensat que aquest castell estava un xic sobrevalorat, sobretot quan s'ha realitzat amb tres enxanetes, però l'execució quasi perfecte d'ahir dels verds, ens ha de servir per cercar possibles millores en el nostre tronc d'aquest castell. Crec que si s'hi fixen una mica en la composició del tres interior dels verds ahir, trobaran la llum al final de túnel.

Ah! I per acabar, vull agrair el magnífic tracte que ens van dispensar els amics Capgrossos, tant la nit anterior cedint el seu local pels minyons més marxosos (i alguna casa particular ;-) ), com a plaça a les pinyes, i al dinar posterior. Ahir ells no van tenir un dia especialment afortunat, i van sortir profundament decebuts amb la seva actuació. Els qui portem uns quants anys en això, sabem com se les gasten els castells... Estic convençut que aviat els Capgrossos tornaran a somriure i a celebrar grans castells. De fet, són una colla resilient com cap altra.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Castells a l'aigua a la cerimònia inaugural dels campionats del món de natació de Barcelona.


Malgrat que els comentaris dels locutors de TV3 no fa justícia a la força de les imatges, val la pena mirar-se aquest vídeo del primer castell aquàtic de la historia (més enllà dels pilars i estructures vàries de molts malalts castellers a les piscines i les platges d'arreu) obra dels Castellers de Barcelona a l'acte inaugural dels mundials de natació de Barcelona, al Palau Sant Jordi. Un 4d7 net, amb baixos i segons sota l'aigua. A partir d'avui molts socorristes de les piscines d'estiu ho tindran una mica més difícil per controlar els impulsos castellers dels usuaris banyistes...

divendres, 19 de juliol de 2013

Comencen els mundials de natació de Barcelona. Fem saber al món que Catalonia is not Spain.

Les "sirenes" de la sincro. Aaaaaaahhhhhggggggg.

Aquest vespre arrenquen els mundials de natació de Barcelona amb la cerimònia inaugural al Palau Sant Jordi. Una vegada més, els catalans ens haurem de conformar veient als nostres esportistes competint pel país que ens domina, i havent de suportar als periodistes espanyols omplint-se la boca al parlar dels èxits dels esportistes espanyols, encara que més de la meitat siguin d'aquí. És per aquest motiu, bàsicament, que personalment prefereixo que cap esportista català guanyi cap medalla en aquests mundials. I si pot ser que cap esportista espanyol guanyi cap medalla, millor que millor. Així ens evitem la humiliació de veure onejar la bandera dels opressors al nostre país. Suposo que el dia que siguem lliures, tot això ja no m'importarà tant, però avui per avui és un tema que em fa bullir la sang.

Més enllà dels temes polítics, diu l'alcalde Trias que la celebració d'aquest esdeveniment a Barcelona comporta un ingrés de 5 euros per cada euro invertit. Sembla doncs un bon negoci per a la ciutat, i sens dubte pot servir perquè Barcelona es continuï projectant al món com una ciutat moderna i amb capacitat per organitzar esdeveniments d'aquest tipus. Crec que en la batalla amb Madrid per l'atracció i l'organització de mogudes com aquesta, Barcelona li passa la mà per la cara als madrilenys. Malauradament, qui governa a Ejpañia ho fa des de la capital, i si s'ha d'afavorir a algú en aquest sentit, i en d'altres, sempre s'acaba escombrant cap a casa. Només cal veure l'obsessió (i el dispendi) per portar els jocs olímpics sí o sí a la capital.

I en la vessant esportiva, aquests mundials han de servir perquè molta gent se n'adoni que hi ha vida més enllà del futbol, el bàsquet i els cotxes. Tanmateix, es fa difícil promocionar un esport quan solament apareix pels mitjans un cop cada dos anys quan arriben els mundials o les olimpíades. Algú ha pogut veure per la tele un dissabte qualsevol una competició de natació o de sincro? I un campionat de salts de trampolí? I partits de waterpolo? Bé, per sort el canal Esport 3, ofereix de tant en tant alguna d'aquestes coses, però en uns horaris de poca audiència.

Ah! I per cert... per quan la sincro masculina?? Igualtat ja!! Menys glamour i més esport! Menys sirenes i més atletes! Estic fins als ous de veure a les sirenes de la sincro en les revistes de moda, i posant com models de passarel·la.

dijous, 18 de juliol de 2013

Primera via ferrata, a Montserrat, amb els amics "mefus".

Els 4 MEF's de l'Abat Marcet a Sant Jeroni: Jose, Santi, David i jo.
la darrera canal abans de fer el cim.


Ahir vaig tornar a Montserrat després d'uns quants anys de la darrera vegada, i vaig tornar a escalar dos anys després de la darrera escalada al Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt. En aquesta ocasió també va ser un company de professió, el David, qui em va animar, juntament amb dos amics mestres d'educació física més, per anar a fer "Les Teresines" de Montserrat. Una via ferrata de les més antigues de Catalunya, sinó la que més.

Vam sortir de Terrassa prop de les nou del matí, i vam tenir la gran fortuna de començar l'ascensió amb un clima força favorable, ja que el matí no era especialment calorós, i uns núvols baixos tapaven el sol. Fins i tot vam tenir algunes gotetes de pluja a mig camí, però res que ens pogués fer preocupar seriosament.

La via ferrata no és excessivament complexa, ni cal ser un superheroi per acabar-la, però té la seva exigència i cal anar amb compte per no cometre cap errada fatal. Per tot el camí et vas trobant cadenes, cables, nanses i nansetes on anar-te agafant i assegurant, per la qual cosa és molt aconsellable portar uns guants per no deixar-t'hi les mans.

Vam tenir la gran sort també de no trobar-nos altres expedicions pel camí, que hagués fet la ruta més lenta i feixuga. Entre una cosa i altra, parades per esmorzar, fotos, i parades tècniques, vam estar prop de quatre hores i mitja des que vam deixar el cotxe fins que vam tornar allà on era. Abans de tornar cap a Terrassa vam fer una parada per reposar líquids a Monistrol de Montserrat. Jo em vaig fotre una gerra de clara glaçada que encara perdura a la meva memòria...

dimecres, 17 de juliol de 2013

El "temazo" del dimecres. D'Callaos - "Jo sóc com tu".


Aquest cap de setmana arrenca la festa major de Mataró, Les Santes, una de les més populars i reconegudes dels països catalans. M'hi uneix un sentiment especial pel fet que ja fa uns quants anys que vaig descobrir aquesta festa de la mà dels Capgrossos de Mataró, especialment del seu actual cap de colla, el Mia, i d'un bon grapat de castellers mataronins de bona pasta. He fet la baixada dels gegants del dia 25, el "despertament bellugós" carregant canalla de la colla blaumarí, he entrat a la tradicional ruixada al Parc Central acompanyant al fill de la Teresa, el Marc, que a dia d'avui ja s'afaita, i fins i tot, he arribat a miccionar enmig de la marabunta humida sense que ningú se n'adonés (per sort) ni s'enfadés. Coses de joventut...

I aquest diumenge tindré l'oportunitat de fer castells amb la meva colla en aquestes Santes tan apreciades. Quina emoció, quin honor!

Casualment, hi ha uns altres terrassencs que també actuaran a les Santes. Serà el dissabte, la vigília de la jornada castellera, al Parc Central. Són el grup D'Callaos, un dels principals referents musicals de la nostra ciutat, d'estil flamenc-pop mestís. Tinc entès que aprofitaran la jornada per gravar un "flashmob" d'aquest tema que han composat i enregistrat per al projecte Santi de la Fundació Maresme, d'ajuda a persones amb disminució psíquica, amb tots els mataronins que ho desitgin. Una bona acció que a més, té la particularitat que es tracta de la primera cançó dels D'Callaos en la nostra llengua. Tot un detall... 

dimarts, 16 de juliol de 2013

Coneixent el Moianès i el dur ofici de bomber...

Vista del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt des de Granera. Zona cremada fa 10 anys.
Avui he tornat a fer una excursioneta amb moto amb l'amic Timi aprofitant el seu dia lliure a la feina. Aquest cop hem triat la zona del Moianès, amb l'objectiu primer d'anar a dinar a un lloc que ens havien recomanat de Castellterçol.

Hem sortit cap al migdia direcció a Castellar del Vallès. Hem seguit cap a Sant Llorenç Savall on hem parat a fer el vermutet. M'han vingut molts records a la memòria dels meus dies de ciclista aficionat, cap als setze-disset anys, quan em vaig ajuntar amb els de la penya Egara i recorríem les carreteres del Vallès i voltants cada cap de setmana, i quan era capaç de sortir a entrenar dos o tres cops per setmana i anar-me'n fins a Sant Llorenç Savall com qui va a comprar el pa al forn de la cantonada. Aleshores em coneixia tots els revolts de la ruta, fins al kilòmetre 25.

Després del vermut hem fet via cap a Granera, minúscul poble ja al Vallès Oriental, i també del Moianès, que va estar rodejat pel foc a l'incendi forestal en aquella zona l'any 2003. Aquest poblet estava en la ruta cap a Castellterçol, on havíem acordat parar a dinar. Hem arribat amb gana cap a les tres de la tarda, i oh sorpresa, el restaurant que ens havien recomanat estava xapat! Així doncs no ens hem posat a plorar ni res per l'estil, i hem anat a fer una ullada a uns quants restaurants que estaven en la mateixa carretera principal del poble. I ens hem decidit pel que tenia millor pinta, i un menú a un preu gens abusiu: 11'90 euros. La Violeta es diu. Un hotel-restaurant molt familiar amb més de 160 anys d'història, tot i que va estar tancat durant molts anys.

Després d'un copiós dinar a base de fideuà, carpaccio de llaminera al curri, maduixes amb gelat de llimona i el cigaló de rigor, hem tornat a pujar a les motos per anar a veure al company Guillem al parc de bombers on treballa a Moià. Bé, on treballa, és potser una mica exagerat. Millor seria dir on passa els dies de feina... hahahahaha. Com a mínim ha tingut temps per fer d'amfitrió i ensenyar-nos tots els racons del parc, i fins i tot de fer sonar la sirena d'un camió.

La tornada a Terrassa l'hem fet per un camí diferent, passant per Calders, Monistrol de Calders i per la carretera de Talamanca. Total uns 100 kilòmetres "entre pit i esquena". Ja estic pensant la propera ruta... s'accepten recomanacions.

dilluns, 15 de juliol de 2013

I per Les Santes què?


...per possibilitats: 4d9f, 2d9fm, 3d9f, pd8fm.

...amb seny: 3d9f, 4d9f, 3d8a, pd7f.

...amb la gent dels darrers assaigs i actuacions: 4d8a, 2d8f, 5d8, pd7f.

...enrauxats: 4d9f, 2d9fm, 9d8, pd8fm.

...temeraris: 2d9fm, 4d9, 9d8, pd8fm.

...conservadors: 3d9f, 4d8a, 2d8f, pd6.

...bojos: 4d9fa, 4d9, 2d9fm, pd8fm.

amb quina opció us quedeu? abans de respondre, penseu que després de vacances encara queden actuacions...

dissabte, 13 de juliol de 2013

Malala Yousafzai a les Nacions Unides.

Discurs de Malala a les Nacions Unides (clica aquí)
Ahir, el dia que la jove paquistaní Malala Yousafzai complia 16 anys, les Nacions Unides la van convidar a fer un discurs davant del secretari general de la ONU, Ban Ki-Moon, i de centenars de joves estudiants d'arreu del món. Vestida amb un xador de l'exprimera ministra paquistaní Benazhir Bhutto, assassinada l'any 2007, la jove activista ha defensat l'educació universal i els drets humans amb veu ferma, i una contundència excepcional tractant-se d'una jove de la seva edat.

La jove paquistaní, atacada l'any 2012 per un grup de talibans que li van disparar quan tornava de l'escola, ha afirmat: "Agafem els nostres llibres i bolígrafs. Aquests són les nostres armes més poderoses. Un nen, un professor i un llibre poden canviar el món. L'educació és l'única solució". Caga-t'hi luritu...

divendres, 12 de juliol de 2013

La famosa gravació de "La Camarga" gentilesa d'El Triangle.


Podeu escoltar en aquest enllaç l'animada conversa a La Camarga entre la porca del botox i la meuca (més) fatxa gràcies als amics del diari El Triangle. La veritat, a mi tot aquesta historia em fa un tuf de muntatge que tomba. Tanmateix, com a entreteniment, qualsevol radiocomèdia dels anys 60 val molt més la pena. 

dijous, 11 de juliol de 2013

David Fernández (CUP), sense pèls a la llengua...


Novament en David Fernàndez, diputat de la CUP al Parlament català, exerceix de representant del poble indignat amb tota la xusma de banquers, empresaris i xupopters varis, que han col·laborat a enfonsar el país i a deixar a molta gent al llindar de la misèria, sinó en la misèria més absoluta. Ho ha fet en la compareixença parlamentària de l'expresident de CatalunyaCaixa, Adolf Todó, un dels principals responsables de les actuals penúries de milers de famílies, que van perdre els seus estalvis de la nit al dia.

En la seva interpel·lació, el bo d'en David, lluint una gens innocent samarreta dels Ràbia Positiva, estreny al malparit d'en Todó, i li retreu el mal que ha ocasionat a tanta gent, degut a la seva cobdícia i a la de la resta de sangoneres com ell. I, finalment, no s'està de dir-li a la cara que és un lladre. Només cal veure-li la cara que fa, al David, per comprovar que la ràbia és autèntica.

Segurament i malaurada, tots aquests malparits que s'han enriquit a costa de la bona fe o de la ignorància de la gent, no trepitjaran mai una cel·la. Com a mínim sempre ens quedarà el consol i la satisfacció d'haver-los vist sentir com els deien lladres a la cara públicament. Gràcies David!

dimecres, 10 de juliol de 2013

El "temazo" del dimecres. Sílvia Pérez Cruz i Toti Soler - "He mirat aquesta terra"


Avui es compleixen 100 anys del naixement de l'escriptor Salvador Espriu a Santa Coloma de Farners. Aquest poeta, dramaturg, i novel·lista, mort a Barcelona l'any 1985, és considerat un dels principals autors de les lletres catalanes del segle 20. El cantautor Raimon va contribuir a la popularització de l'obra d'Espriu amb la musicació d'un bon grapat de poemes seus.
 
Us deixo aquesta interpretació de la Sílvia Pérez Cruz, una de les millors veus femenines dels Països Catalans, amb el guitarrista Toti Soler, amb motiu de l'acte inaugural de l'Any Espriu al Palau de la Música. Si a través del YouTube emociona, imagineu-vos en viu i en directe...

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s'enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l'olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
camp l'ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l'hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

dimarts, 9 de juliol de 2013

Visiteu Ca la Pepa a Rellinars!

Retrobant vells coneguts...
Avui he fet una jornada turístic-motera per la zona de la serra de l'Obach amb el company Timi, molt estimulant. 

Primer de tot hem anat a esmorzar al Teix, a la zona dels Caus de Vacarisses, un lloc molt recomanable i tranquil (sobretot entre setmana, ja que els caps de setmana s'omple de ciclistes i excursionistes varis).

En acabat (hem allargat bastant la tertúlia post-esmorzà) hem agafat les motos i hem baixat cap a Rellinars, on potser feia més de deu anys que no hi posava els peus... Jo havia sentit a parlar dels gorgs d'aquella zona, però no hi havia estat mai. Així que finalment, avui m'he pogut banyar a la font de Rellinars. S'hi pot arribar amb vehicle fins ben bé al costat de l'aigua, tot i que hi ha una pista de terra amb alguns sotracs. Allà al riu hem fet una remullada ben tranquil·lets. Solament ens hem trobat a una noia irlandesa amb la seva filla petita, ben relaxades, i amb molta crema de protecció solar...

Després del bany hem anat a Ca la Pepa, un dels bars-restaurants (o el bar-restaurant?) de Rellinars, que regenta un vell conegut, el Marc Seró. Potser feia quinze anys que no el veia, però m'ha reconegut perfectament i jo a ell també. Té obert el restaurant fa ja uns deu anys i diu que li funciona prou bé. Veient la carta m'han entrat ganes d'anar-hi a sopar qualsevol dia... Avui, de moment, ens hem limitat a fer una cerveseta i a petar la xerrada. Ha estat deliciós conèixer a la filla del Marc que ha entrat tota esverada sense dir ni ase ni bèstia. Després hem sabut que s'havia enfadat amb una amiga dels casals perquè no l'havia deixat anar al davant del seu propi cotxe... Quin debat sobre valors més interessant que hem viscut, hahahaha.

Encara ens hem trobat a una altra vella coneguda que viu a Rellinars. La Coco, que hi viu amb el Francesc Serra i els quatre fills. El Francesc no hi era, però si que hem pogut veure a les quatre criatures. Que macos, i quines cares de felicitat. Deu ser això de viure a un poble de 500 habitants i anar a una escola de 30... dic jo.

Per tornar a Terrassa hem passat cap al Bages, per Castellbell i el Vilar, d'on prové part de la família del Timi. Encara feia més anys que no havia entrat en aquest poble. Ha estat un vist i no vist, ja que l'hem creuat per agafar la N-55 i tornar a Terrassa a dinar. Tard, però dinar al cap i a la fi.