"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 29 d’abril de 2011

Atemptat a Marràqueix.


Abans d'ahir va esclatar una bomba dins d'una popular cafeteria de la plaça principal i més concorreguda de Marràqueix, la Jamaa el Fna. Fa tot just quatre mesos jo estava al mateix lloc on va explotar l'artefacte, prenent un te en companyia de dos amics castellers, un de Minyons i una altra dels Capgrossos de Mataró.

Mentre em prenia el te a la terrassa del local a peu de plaça i la feia petar (la xerrada) amb els amics, dins meu no hi corria ni temor, ni por, ni res per l'estil, de patir un atemptat terrorista. Estava convençut que les probabilitats que hi hagués un boig amb intenció de matar a un grapat de turistes motxil·leros en aquella ciutat, devien ser més aviat escasses. Potser les mateixes que de morir a causa d'un atemptat a Bilbao, a Belfast, a Moscou, a Madrid, a Londres, al Caire, a Tel Aviv o a Johannesburg. És més, l'actitud de la gent d'allà, dels seus habitants, no em donava cap mena d'idea de trobar-me davant de radicals islamistes o possibles membres d'Al Qaida.

És curiós com ens pot arribar a canviar l'opinió respecte a un país o ciutat després de veure pels mitjans de comunicació una acció terrorista. Segurament, i tant de bo, a Marràqueix no hi tornarà a haver un atemptat terrorista en uns quants anys, però és molt probable que les visites a aquesta meravellosa ciutat se'n resenteixin, degut a l'alarma generada a través dels mitjans. De la mateixa manera que després dels atemptats de l'11 M a Madrid, molta gent no s'atrevia a pujar dalt d'un tren, o que després d'un accident aeri, molta gent s'ho pensa dues vegades això d'agafar un avió.

Per aquesta regla de tres, seria millor no moure's de casa... i tot i així, res no t'assegura que sortint pel portal de casa no et caigui un test mal fixat al cap, o un troç de façana, o que un boig al volant se salti un semàfor i se t'emporti pel davant. Si comencem a pensar en tots els perills que un pot córrer quan es disposa a visitar una ciutat o país, potser acabarem viatjant cada any al Pirineu o a Segóvia. A Mèxic no pels Narcos, a Colòmbia tampoc, pel mateix i pels sicaris; a Brasil menys per la violència a les faveles; a tot l'Àmerica Central hi ha les bandes que maten per quatre duros; a l'Orient Mitjà et pot esclatar una bomba a qualsevol lloc; a l'Àfrica es viuen revoltes i matances tribals cada dos per tres; al Magrib entre manifestacions, revolucions i contra-revolucions; i per no parlar del sudest Asiàtic i les desgràcies naturals... és a dir, que si volem alguna excusa per no moure'ns de casa, és ben fàcil.

dijous, 28 d’abril de 2011

Per què?


Avui ha estat un d'aquells dies que t'aixeques feliç i content i amb ganes d'anar a la feina. Per a mi, ha estat particularment agradable posar-me la mítica samarreta de color taronja, imitació de la que va lluïr el Barça a la final de la copa d'Europa a Wembley l'any 1992, on vam guanyar per primera vegada aquest títol contra la Sampdoria, i anar a treballar a l'escola del barri de Can Deu de Sabadell on treballo, i saludar al conserge merengue de l'escola.
I es que no passa tots els dies que ens enfrontem al Real Madrid en unes semifinals de la Champions i que els guanyem al seu camp en el partit d'anada. El darrer enfrontament en unes semifinals de la Champions va ser l'any 2002 i aleshores va ser el Madrid qui va guanyar al Barça a domicili pel mateix resultat que es va produir ahir, 0-2. Dues van ser les botifarres que vaig fer davant la tele del Franc quan apareixia en imatge l'entrenador dels blancs, José Mourinho. Era molta la ràbia acumulada i les ganes de donar pel cul a aquest portuguès cregut i fatxenda, i ho vam poder fer per partida doble.

Després vaig disfrutar el post-partit escoltant les declaracions en roda de premsa dels dos entrenadors i d'alguns jugadors. Per la banda madridista, la consgina semblava clara: la culpa de la derrota va ser de l'arbitre, i hi ha una conxorxa blaugrano-federativo-uefística perquè el Barça avanci en el seu camí cap a la victòria final sense impediments. Pel que fa a les paraules de l'entrenador blaugrana, Pep Guardiola, van estar més en la línia de moderació de tota la temporada que no pas com  les de la darrera roda de premsa prèvia al partit contra el Madrid, on va "rajar" de valent contra la xuleria de Mourinho i les queixes constants que se senten des de Madrid per part de la "Central Lechera", és a dir, els periodistes afins al règim (o al president Florentino Pérez).

Em va semblar pàtetica la posició victimista de Mourinho a la roda de premsa, carregant contra l'arbitratge, la Uefa, els triomfs blaugranes del passat, etc., etc. Primer pel fet de no saber perdre, segon, per menystenir (vergonyoses va dir) les victòries del Barça en el passat, i tercer, per no admetre els seus errors propis i no reconèixer la seva actitud poruga en l'enfrontament d'ahir. No sap el senyor Mourinho quin tipus de jugador posa al camp? Que es pot esperar d'un equip amb Pepe, Arbeloa, Xabi Alonso, Sergio Ramos o Marcelo? Doncs que donin patades i trepitjades a tort i a dret, fins que algun d'ells sigui expulsat, tal i com va succeir.

Espero i desitjo que la Uefa actuï amb fermesa contra Mourinho, i sigui sancionat per les seves declaracions acusadores a la roda de premsa d'ahir. I si a Madrid tenen alguna prova evident que el Barça té tracte de favor per algun motiu secret, que ho denunciïn i ho demostrin. I si no, que callin i reclamin al seu entrenador moderació a la sala de premsa i millors arguments futbolístics al camp.

dimecres, 27 d’abril de 2011

El "temazo" del dimecres - País petit


Vivim en un país tan petit que sovint per fer-nos sentir hem de cridar, com va fer ahir el Pep Guardiola en la roda de premsa anterior al matx de semifinals de la Champions al Bernabéu.

Vivim en un país tan petit, que sovint som ignorats, com aquest vespre a l'estadi madridista on no hi haurà megafonia en català, al contrari del que es fa a la resta de camps europeus quan juga el Barça.

Vivim en un país tan petit, que quan ens cal defensar la nostra llengua i cultura venim del nord, venim del sud, de terra endins i de mar enllà.

Vivim en un país tan petit, que de vegades els turistes es pensen que estan a un altre país.

Vivim en un país tan petit, que els vots d'un sol poble poden fer guanyar al seu candidat a "català de l'any".

Vivim en un país tan petit, que quan anem a La Patum, a les festes de Santa Tecla o a les Fires de Sant Narcís, ens acabem trobant cada any amb les mateixes persones vingudes d'arreu.

dimarts, 26 d’abril de 2011

El català de l'any.




Aquests dies, "El Periódico de Cataluña" està portant a terme la votació popular per escollir "el català de l'any" 2010. En aquests moments, i fins al 20 de maig, queden deu candidats amb opcions a endur-se la distinció, i el dia 24 es donarà a conèixer el guanyador final de la tria. Entre els deu candidats finalistes, hi apareixen quatre esportistes (Xavi Hernández, Andres Iniesta, Mireia Belmonte i David Miret), dos escriptors (Emili Teixidor i Maite Carranza), tres artistes (Montserrat Caballé, Ana Lizarán i Els Amics de les Arts), i un metge (el doctor Joan Pera Barret).

De la llista dels Top 10 finalistes es pot arribar a la conclusió que Catalunya és un país amant de l'esport, l'art i les lletres. Bé, de la primera activitat n'estic convençut, i només cal veure com es posen els bars cada cop que juga el Barça en canals de pagament. Pel que fa la segona, no n'estic tant convençut, tot i que és cert que hi ha un bon grapat de gent que va als teatres, als museus (encara que sigui de manera obligada amb l'escola) o al cinema (tot i que no sé si se'l pot incloure dins del sector de l'art). I pel que fa a la tercera, és cert que a Catalunya es venen molts llibres (sobretot per la diada de Sant Jordi, quasi per obligació també), però una cosa és que es venguin, i l'altra que es llegeixin...

Per altra banda, també es podria arribar a la conclusió, que els catalans no ens interessem per res, més enllà de l'esport, l'art, o les lletres. Com és que no hi apareixen polítics, arquitectes, industrials, empresaris, mestres, sindicalistes, perruquers o cooperants en el llistat? Potser no hi ha prou massa votant per a aquests? Pot guanyar algú sense apareixer sovint a la tele o a la premsa escrita?

També cal destacar la presència entre els primers classificats d'un cap de colla casteller. En David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, no destaca per ser un personatge especialment mediàtic en comparació amb la resta dels candidats. Tot i així, sembla ser que hi ha un bon grapat de catalans (suposo que majoritàriament per terres del Penedès) que considera que el David mereix ser considerat "El català de l'any". Personalment, no entenc els premis individuals dins d'una activitat tan col·lectiva com són els castells. De fet, els castells ja van rebre enguany una important distinció amb el Patrimoni Immaterial de l'Unesco, i anteriorment unes quantes colles havien estat distingides amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat. És més, posats a distingir castellers, jo hagués proposat, per exemple, al Falcato de Minyons, per ser fundador d'una de les colles que més ha revolucionat el món dels castells, i que l'any 1998, en menys de dues dècades d'activitat castellera portava als Minyons a assolir els més grans castells mai vistos (3d10fm i 4d9net).

Entenc que els d'El Periódico hagin volgut fer un reconeixement a les colles castelleres amb el nomenament del David Miret per català de l'any, però no hi trobo gaire sentit  als reconeixements personals dins del món casteller. I per altra banda, sembla evident que una votació popular a través d'internet i d'SMS pot ser qualsevol cosa menys justa. Quants fans poden tenir els "Amics de les Arts" o Xavi? I el Doctor Joan Pera Barret? Quants castellers de Vilafranca deuen estar enviant missatges a hores d'ara? Diuen que a l'Ajuntament de Vilafranca ha pujat la factura de mòbil el darrer mes un 88%...

dilluns, 25 d’abril de 2011

Porto.




Aquestes vacances de setmana santa he visitat la localitat portuguesa de Porto, a l'extrem nordoest del país, molt a prop de la ciutat espanyola de Vigo. Té un gran encant aquesta ciutat portuguesa, que viu oberta a l'oceà Atlàntic i dividida per les aigües del riu Duero, com podeu veure en la fotografia que il·lustra aquest article (a la dreta del bloc trobareu un recull de fotogragies més extens d'algunes coses que m'han semblat interessants d'aquesta ciutat).

La veritat és que quan arribes a l'aeroport de Porto, i fins i tot, quan agafes el metro que t'ha de dur al centre de la ciutat, tens la sensació d'estar en una capital europea de primer nivell, i amb res a envejar a qualsevol altre ciutat espanyola per posar un exemple. Però un cop surts de l'estació de metro i comences a caminar pels carrers de la ciutat en direcció a l'hostal, comences a comprovar que no tot està al mateix nivell de modernitat que l'aeroport o el metro: et topes amb un tranvia d'estil antic, i acabes comprovant que és antic de debó; coixeges pels empinats carrers majoritàriament empedrats amb llambordes; veus munts de roba per secar penjant a les descuidades façanes de les cases; comproves que a molts bars i botigues encara no entenen de noves tecnologies i es fan els cartells a mà, com s'havien fet sempre; recordes les clàssiques "bodegues" o "tendetes" on et venien des d'un donut a un enciam, que han anat desapareixent per aquí, mentres proliferaven els Mercadonas, els Caprabos, els Lidls o els Dias;  sents l'olor de bacallà per arreu on vas, ja que a moltes botigues el tenen penjat en exposició a l'exterior...

Tot i que Porto no es destaqui per la seva modernitat i cosmopolitisme, val a dir que hi ha un munt de racons molt interessants i autèntics: un munt de petites esglésies amb el seu encant; uns quants cafès d'estil clàssic molt agradables; restaurants de cuina cassolana regentats per autèntics portuguesos de tota la vida que et fan plats típicament portuguesos; bars musicals ben curiosos on fer la copa i el cigarret (sí, sí, a Porto encara es pot fumar en espais tancats) i escoltar un bon concert o un Dj; un estadi de futbol amb capacitat per prop de 55.000 persones, que vibren amb els èxits de l'equip de la ciutat d'una manera molt intensa; i les populars bodegues de vi de Porto, a la vora del riu, que val la pena visitar i fer uns tastets...

dissabte, 23 d’abril de 2011

El meu llibre de Sant Jordi.


Enguany, encara que lluny de casa amb motiu de les vacances de setmana santa, també he volgut mantenir la tradició d'autoregalar-me un llibre per Sant Jordi, i de pas també he mantingut la tradició de comprar-me un llibre d'algun autor de la zona visitada. En aquest cas, i ja que estic a Porto, a la llibreria que vaig anar em van recomanar aquesta novel.la del premi Nobel mort el juny de l'any passat, el portuguès José Saramago. Curiosament, quan a la depenenta de la llibreria li vaig presentar tres novel.les portugueses de diferents autors, no se n'havia llegit cap, però em va assegurar que aquesta era novel.la de capcelera a totes les escoles del país, i d'obligada lectura (potser la noia no havia acabat els estudis i per aquest motiu encara no l'havia llegida).

Ja he començat la lectura del llibre, tot i que han estat més aviat pocs els moments per la lectura anant amunt i avall cada dia. Sé que es tracta d'una novel.la històrica ambientada en el Portugal del segle XVIII i que al Saramago aquest li sobraven els punts i li faltaven comes per narrar els fets. És recomanable fer la lectura amb una bombona d'oxigen a prop. Sovint quan arribo a un punt, m'ha donat tanta informació que em costa recordar tot el que m'ha explicat. En tot cas, val a dir, que el que diu, ho diu amb molta gràcia.

dijous, 21 d’abril de 2011

Plou a Porto. Stop.



Merda de dia a Porto. Stop. Merda de partit de la copa del rei ahir. Stop. Encara no entenc com s'ho van fer els blancs per guanyar si només defensaven. Stop. Espero que a la Champions els tornem el cop. Stop. Finalment actuarem a la Plaça Vella a la Fira Modernista. Stop. Ja estic buscant la faixa verda i els calçotets del meu avi. Stop. Hauré de demanar el mocador de la Fira, ja que l'any passat em vaig saltar l'actuació. Stop. Que collons fa el David Miret de candidat a català de l'any? Stop. Per quan el Falcato? Stop. Recordo que l'any 98 vam descarregar els dos monstres (3d10fm i 4d9net) i no recordo cap distinció especial. Stop. No serà que els verds es saben moure molt bé als despatxos? Stop. Estic content. De moment encara no he vist cap processó de Setmana Santa. Stop. Visca el Barça i Visca Catalunya, avui més que mai! Stop.

dimecres, 20 d’abril de 2011

El "temazo" del dimecres - Fado




Us deixo aquest fado portuguès de l'Amália Rodrigues. Espero en breu poder penjar algunes imatges de la ciutat de Porto, on estic passant uns dies de les vacances de setmana santa amb l'amic Ito de Valls. Ja us faré un resum quan torni del que he vist per aquí.

dilluns, 18 d’abril de 2011

Acomplint objectius.


El passat dissabte es va jugar el primer dels quatre enfrontaments que han de disputar Barça i Madrid en poc més de vint dies. El resultat d'aquest enfrontament (1-1) va semblar satisfer als dos equips vista la reacció tant dels uns com dels altres després del partit. Els nostres perquè es manté la distància de punts a la lliga a manca de solament sis jornades i tenim el títol a tocar, i els altres perquè van sortir vius de l'enfrontament tot i haver jugat quaranta minuts amb un jugador menys, i havent hagut de remuntar un marcador desfavorable.

Aquest escenari ens ve de perles als culers de cara a la final de la copa del rei que es disputa aquest dimecres. Un Madrid embravit i confiat en les seves possibilitats és el millor que ens podia passar. D'haver guanyat al Bernabéu amb facilitat, la situació seria la contrària: la d'un Barça crescut i un Madrid tocat... i aquest és el pitjor escenari que podria desitjar el culer, ja que un Madrid ferit i teòricament inferior pot arribar a ser molt perillós.

Ens interessa trobar-nos amb un Madrid crescut, convençut de les seves possibilitats i capacitats. D'aquesta manera els jugadors blaugranes sortiran al camp del tot endollats i sense excessives confiances. Sabent que al davant tenen un rival molt perillós, i que tot i no jugar a res en concret, et pot fer mal de moltes maneres. El Madrid té grans individualitats que poden decidir un partit en una jugada. Sense anar més lluny, només cal analitzar el clàssic de l'altre dia al Bernabéu, i pensar que si el Madrid marca en alguna de les ocasions que va generar, es podria haver endut el partit, tot i que el Barça el va dominar la major part del temps i també va generar bones ocasions de gol.

El guió del partit del proper dimecres sembla clar, i no variarà gaire del que vam poder veure aquest dissabte passat. El Barça dominant el joc, el Madrid defensant-se i a la contra, llençant pilotes llargues perquè les reculli l'Adebayor i faci el que pugui, aprofitant les jugades a pilota parada i el joc aeri, i el Mourinho presionant al col·lectiu arbitral a veure si li fan cas i li piten a favor. Esperem que aquest dimecres l'àrbitre no s'equivoqui tant com el passat dissabte, i si ha de tornar a expulsar a un jugador blanc, ho faci sense dubtar, encara que el Mourinho es queixi sense raó.

Bé, dimecres més i millor, esperem. Cal confiar en aquest Barça i confiar que l'àrbitre no es deixi influir gaire per les queixes del pesat del Mourinho, que ja cansa molt. A veure si ho perden tot i se'l carreguen d'una vegada, perquè les seves formes comencen a ser insuportables.

diumenge, 17 d’abril de 2011

100.000 a València.


Ahir vaig baixar a València juntament amb un bon grapat de terrassencs per donar suport als valencians en la seva croada contra els seus dirigents fatxes i anticatalanistes. Prop de 100.000 persones (segons els organitzadors) van recórrer els carrers de la ciutat de València clamant a favor de les emissions de TV3 al País Valencià, de la llengua i de la cultura catalanes. Al final de la marxa es va viure un dels moments més emotius de la jornada amb la tornada a l'escenari (un camió per ser més concret) de Lluis Llach, després de més de cinc anys d'inactivitat, per cantar unes cançons acompanyat pel piano.
Tot i que el recital, certament, va saber a poc, ja que només vam poder escoltar tres temes, va resultar un colofó excepcional a la jornada reivindicativa i de commemoració festiva de la diada del País Valencià (tot i que el dia de celebració oficiosa sigui el 25 d'abril).

Planyo als pobres valencians per haver de viure sota el govern dels peperos. Si tot sovint els catalans de Catalunya ens queixem perquè no se'ns respecten els nostres drets i llibertats a casa nostra, com ho han de viure els que se senten catalans al País Valencià...? quan la gent crida allò de "sense València, no hi ha independència", no puc deixar de pensar en la realitat d'aquell territori i com de difícil ho tenen. Potser que comencem a tocar de peus a terra i tractem d'avançar pel camí dels possibles en el llarg viatge cap a Itaca...

Els que sembla clar, és que tot i les dificultats, hi ha gent al País Valencià que no llença la tovallola i que continua reivindicant la cultura i la llengua catalana, i continua lluitant i clamant contra la corrupció i la privació de llibertats. Des d'entitats com l'ACPV (Acció Cultural del País Valencià), l'Escola Valenciana, la Federació de Societats Musicals, grups com Obrint Pas, Al Tall, o La Gossa Sorda, cantautors com Feliu Ventura o Pep Gimeno "El Botifarra", moxiganguers, dolçainers, etc., etc, es continua mantenint viva la flama de la catalanitat al País Valencià. La lluita continua!!

divendres, 15 d’abril de 2011

Resultats de l'enquesta: quina colla voldrieu que convidessin per Festa Major?


Ja tinc el resultat final de la segona enquesta que he fet al meu blog al llarg dels darrers trenta dies, amb la pregunta de quina colla castellera preferieu que es convidés aquesta Festa Major. Aquesta nova consulta ha tingut un notable increment de participació respecte l'anterior, de 26 a 42 vots. Si es manté aquest nivell de creixement, calculo que les darreres consultes de l'any haurien de rebre al voltant de  1230 vots. Temps al temps.

Pel que fa als resultats, han guanyat els Castellers de Vilafranca  (17 vots), una victòria més!, amb un estret marge de tres vots respecte a la meva colla favorita per venir enguany, la Jove de Tarragona (14). A certa distància han quedat les colles vallenques (7 per la Vella i 3 per la Joves) i més lluny els Capgrossos de Mataró (1), que ja van actuar a Terrassa a la Festa Major de l'any passat.

El resultat de l'enquesta, tot i ser conscient que pot haver estat molt manipulada (no per la meva banda, us ho garanteixo), fa que em plantegi algunes qüestions: 

- pot ser que algun verd hagi vingut a parar al meu blog i tingui ganes que la seva colla actui a Terrassa?

- També cap la possibilitat que alguns Minyons amb ganes de gresca hagin votat pels verds.

- És possible també que hi hagi algun enemic meu que em vulgui donar pel sac, ja que ja fa dies que vaig expressar la meva voluntat que no es convidés als verds mentre durés la seva actitud prepotent i de pensar que són el centre del món casteller.

- Podria ser que algun terrassenc que no s'entera gaire de què va la pel·lícula hagi pensat que estaria bé que vingui la colla "campiona" del concurs i del ranquing.

- Podria ser que hi hagués algun minyó "masoca" amb ganes de posar-se a la soca dels castells dels verds, perquè després aquests no vinguin a les dels Minyons, com l'última vegada que van venir a Terrassa i van poder fer un 2d9fm i un 5d9f carregat amb quatre gats comptats?

- És possible que algú vulgui veure als verds per Terrassa abans que llueixin publicitat a la camisa. Així que, o és enguany o l'any vinent a molt estirar...

- Potser hi ha votants de l'enquesta terrassencs amb camisa verda, que voldrien tornar a fer castells a la Festa Major de la ciutat que els va veure nèixer i crèixer...

Naturalment, aquesta enquesta, a l'igual que les consultes per a la independència realitzades els darrers mesos, no era vinculant, i els resultats obtinguts no influiran (espero) en la decisió final dels organitzadors de la festa. En tot cas, com ja he dit abans, enguany m'agradaria veure als liles de Tarragona per Terrassa. 

dijous, 14 d’abril de 2011

La Fira Merdanista i els Minyons.


Aquest any els Minyons no només no estem convidats (per la patilla, és a dir sense cobrar) a actuar a la Fira Modernista de la ciutat, sinó que els de l'Ajuntafems ens volen prohibir que hi participem, amb l'excusa que per participar-hi s'han de fer els castells com es feien fa cent anys. Suposo que això significa que l'altre colla de la ciutat, que sí que participa a la Fira, aniran disfressats de colla forana (potser vallenca), arribaran en carro per la carretera de Martorell, seran no més de ciquanta mascles, tres o quatre xiquets, uns poquets membres potaran camises d'un color semblant al vermell tot i que cap d'idèntica, i sota la faixa uns calçotets blancs d'aquells llargs d'abans... això sí que seria anar d'època, el demés són tonteries.

En tot cas, sembla ser que els pastelerus han acabat convencent als de l'ajuntafems perquè no ens permetin actuar a la nostra manera, i de pas, perquè no quedin en ridicul quan els plantem castells un o dos pisos superiors als seus. Si només actuen ells, no hi ha comparació possible, oi?
Jo crec que el que hauríem de fer els Minyons, en comptes de tancar-nos al nostre local per actuar per la Fira, tal i com han anunciat els dirigents de la colla, és anar tot xino-xano cap a la plaça vella, buscar un espai i plantar els castells que ens vingui de gust. Segur que aquest nou menyspreu del nostre ajuntament ens donarà una motivació extra per plantar els millors castells i fer-la grossa. D'això se'n diu contraprogramació. A veure que prefereix el públic. 
Està prohibit fer castells sense permís? Sempre podem dir que som un grup d'amics i que estem jugant a la plaça. El pitjor que ens pot passar és que vingui la policia a desallotjar-nos. En aquest cas i per donar-li un toc modernista a l'acte, podem treure les falçs, i a veure què passa...

Per altra banda, trobo de molt baix nivell que el regidor de cultura de la ciutat declari que la nostra colla és la més ben pagada dels grups de cultura popular, per fer-nos quedar malament davant de l'opinió pública. No sé exactament quina és la quantitat exacta que ens dóna l'ajuntament, ni el que dóna a la resta de grups, però estic convençut que els Minyons som la colla castellera que menys rep en comparació a la gent que mou, a les gestes assolides, i a la promoció que ha fet de la seva ciutat tant a Catalunya com a fora. 
Senyor regidor, faci un tomb per uns quants pobles i ciutats catalanes, i pregunti a la gent si coneix als Minyons, al Centre Social Catòlic, a Brumas del Rocio o al Club de Jazz... a veure que li respon la gent.

dimecres, 13 d’abril de 2011

El "temazo" del dimecres - "Que viva la alegría"


En època de crisi i de retallades pressupostàries, és curiós que l'organització de la Feria d'Abril a Barcelona no vegi retallat el seu pressupost ni un euro. Com s'ho deu fer el cap de la FECAC (Federació d'Espabilats Catala-no Andalusos residents a Catalunya) Francisco García Prieto per aconseguir que les administracions públiques catalanes continuïn desembutxacant tants calers en aquesta festa, i que no li retallin ni un cèntim de la subvenció? Que potser hi ha algun interès polític pel mig? Que pot ser que un bon grapat de votants socialistes es passegin aquests dies per la Feria?

A veure si en les properes eleccions municipals de Barcelona foten fora als socialistes (Hereu) d'una vegada, i el nou govern municipal envia al vampir García Prieto a prendre pel cul. Ja sabem que pels socialistes el vot andalús és molt important, i que cal tenir contenta a la comunitat d'andalusos perquè després els votin. Per sort també hi ha catalans d'origen andalús que opinen diferent i que pensen com a catalans en el millor pel país.

Per cert, que tot això ho escriu un català fill d'andalús i que alguna vegada que altra ha visitat la Feria d'Abril de Catalunya. Ara però, quan vull viure la cultura andalusa autèntica, prefereixo anar a Sevilla o a Cádiz, i per la Feria no m'hi veuran pas amb els preus desorbitats que cobren per tot. Vaja, en aquest sentit si que semblen autèntics catalans... ;-)

dimarts, 12 d’abril de 2011

Sisena hora. Tornem-hi.



Tornem-hi amb el tema de moda. Ahir la Consellera Rigau va anunciar als sindicats de mestres una sèrie d'iniciatives per fer front a les retallades pressupostàries. Entre aquestes, la iniciativa "estrella" i que més pàgines ha omplert als diaris és la de la supressió de la sisena hora a les escoles públiques de primària. Ara també sabem que la Generalitat vol deixar de pagar la sisena hora a la concertada (per fi una bona notícia), incrementar les hores lectives dels mestres, suprimir les hores lectives/de pati dels mestres (tres únics vigilants al pati, un per cada cicle), i allargar l'edat en que els mestres podien convertir dues hores lectives (amb nens) en no lectives (sense nens) dels 55 als 59...

Vaja, que pinten bastos pel col·lectiu de mestres. I el més preocupant, al meu entendre, no és la supressió de la sisena hora, que al cap i a la fi era una iniciativa que no convencia d'entrada als mestres en general, sinó l'interès de la nova Consellera per fer treballar més els mestres, com si treballéssim poc... La qual cosa suposarà, a més a més, la disminució de contractació de nous mestres, i un increment dels desocupats.

Per altra banda, la Consellera ha deixat una porta oberta perquè les escoles amb més risc de fracàs escolar no deixin de fer la sisena hora. En què quedem? Es tracta d'una mesura econòmica o hi ha fonament pedagògic pel mig? Mal anem si deixem que unes sí i les altres no. Si realment es vol combatre el fracàs escolar, no cal mantenir la sisena hora. Que ampliïn plantilles als centres amb més risc de fracàs escolar, que disminueixin el rati d'alumnes per aula, que hi aboquin més recursos en general, i no caldrà putejar als nens amb una hora més de classe al dia.

Bé, a l'espera de noves declaracions d'intencions de la senyora Consellera (darrerament als mestres ens està agafant por d'obrir el diari o mirar la tele), m'acomiado fins demà, si Rigau vol.

dilluns, 11 d’abril de 2011

10-A. Hem fet el cim?


Ahir es va celebrar a BCN la darrera de les jornades de consulta popular i no vinculant sobre la independència, juntament amb vint poblacions més. Tot i que els nivells de participació en les consultes d'ahir són fins i tot superiors que en jornades prèvies, tampoc n'hi ha com per llençar coets. Si bé és cert que la consulta no és vinculant, que els recursos econòmics per a la promoció i difusió de la jornada escassos, i que el seguiment mediàtic ha estat més aviat pobre, també s'ha de dir que l'opció independentista a Catalunya no mou a la majoria, i per tant, haurem de continuar insistint per aconseguir-la. Jo crec que els independentistes convençuts han votat, majoritàriament, en aquestes consultes. Així que, de moment, quedem lluny de la majoria necessària per plantejar-nos una declaració unilateral d'independència.

Ho pot fer pitjor l'estat espanyol perquè els catalans acabin arribant a la conclusió que la independència és l'únic camí possible? Crec que si les coses empitjoren una mica més, la independència arribarà, però no per vies democràtiques... Em sembla que per molt malament que ens vagin les coses, els Convergents i els d'Unió de tota la vida continuaran preferint "l'estabilitat" de la monarquia espanyola, al risc de la independència. I els Socialistes encara han de resoldre el dubte de sin són més catalans que espanyols o més espanyols que catalans, tot i que tenen clar que no volen deixar mai de ser espanyols i tenen la il·lusió d'aconseguir avenços dins del marc estatutari, jajajajajajajaja (encara que els seus amics de Madrid els donin pel sac una i mil vegades)...

Potser si que ens convindria als catalans que guanyessin els del PP les properes eleccions generals, ja que sempre que governa el PP a Madrid augmenta l'independentisme a Catalunya.

 
Visc_a Cataluña! 

diumenge, 10 d’abril de 2011

l'Usap a la semifinal de la Heinecken Cup


Ahir vaig anar a l'estadi olímpic de Montjuïc a veure el partit dels quarts de final de la Heinecken Cup (copa d'europa) de rugbi entre els equips de l'Usap i el Toulon. El resultat final va ser favorable als catalans del nord per quatre punts de diferència, 29 a 25. Es tracta d'un marcador ajustat que mostra la igualtat que  hi va haver, i que dóna el pas a l'Usap a les semifinals del campionat, que s'haurà de jugar contra un equip anglès encara per decidir, a partit únic, al camp del rival.

Crec que ha estat un gran encert haver portat a l'Usap a Barcelona a jugar aquest partit. L'estadi estava ple com un ou amb més de 55.000 espectadors, la gran majoria vinguts de la Catalunya nord i de Toulon. Esperem no haver d'esperar gaire temps a poder tornar a veure a l'Usap per aquí. A més, molts catalans del sud s'han quedat amb les ganes d'aconseguir entrada per aquest matx. És possible que també s'hagués omplert el camp del Barça si finalment s'hagués jugat el partit allà, tal i com s'havia plantejat inicialment.

Abans de començar el partit, les escoles de rugbi catalanes han fet una volta d'honor a la pista, i han donat pas a l'actuació de dues colles castelleres: els Marrecs de Salt (acompanyats per uns quants castellers de la colla dels Angelets del Vallespir, de la Catalunya nord) i la Joves dels Xiquets de Valls. Han fet un castell cada colla i per acabar onze pilars de quatre simultanis per mostrar la senyera, amb unes teles de color groc i vermell exteses pels anxenetes. Just abans de l'inici del matx s'ha escoltat per la megafonia l'himne oficiós de l'Usap, l'Estaca, de Lluis Llach, i al final del partit hi ha hagut el tradicional tercer temps a fora l'estadi amb un concert d'Els Pets. 

Això del rugbi és un esport extraordinari, i trobo que és una llàtima que aquí a casa nostra no tingui gaire tirada entre la gent. Els valors que transmet són molt positius: coratge, sacrifici, companyerisme, respecte al contrari i a l'àrbitre, saber guanyar i saber perdre, caure i aixecar-se, lluitar sense violència, etc., etc. I a més és dels únics esports on es poden barrejar les aficions dins d'un estadi, sense perill d'enfrotaments. Sembla ser que tant l'Usap com la federació catalana de rugbi estan molt interessades en promocionar aquest esport més al sud dels pirineus, i seria una gran èxit que algun dia un jugador de la Catalunya del sud arribés a jugar al primer equip de l'Usap.

Us deixo l'enllaç d'un reportatge molt interessant sobre l'Usap realitzat per la televisió francesa, que es va emetre fa poc per TV3. Val molt la pena.

divendres, 8 d’abril de 2011

Busco feina.


Avui ha sortit publicada a diversos mitjans escrits la notícia que el Departament d'Ensenyament té la intenció de suprimir la sisena hora escolar als centres públics el curs vinent. Aquesta sisena hora es va començar a aplicar als centres públics l'any 2006 amb el Conseller Maragall, i va suposar l'entrada a la funció pública d'un bon grapat de nous mestres per cobrir la gran quantitat d'hores de més. A més, per acontentar als sindicats que van acceptar la nova situació es va arribar a l'acord que es disminuiria en dues hores la jornada lectiva (amb alumnes) dels mestres, passant de les 25 a les 23.

Tot i que jo vaig ser un dels mestres afortunats que va entrar a treballar gràcies a la sisena hora, sempre he reconegut que em semblava una mala solució al problema del rendiment acadèmic, i que em semblava més aviat una estratègia per acontentar a les famílies (més hores de guarderia gratuïta), i per competir en igualtat de condicions amb la privada-concertada, ja que aquesta feia temps que tenia la sisena hora (una altre decisió errònia ja que la concertada no pateix els problemes de la pública i per moltes hores de més que faci la pública, no podrà competir mai en igualtat de condicions).

Ara volen tornar enrere degut a la crisi que ens afecta i a les retallades pressupostàries en tots els sectors, encara que ho justifiquin amb arguments pedadògics. La qüestió és estalviar diners com sigui. En canvi, no han dit res de suprimir la sisena hora de la concertada, ja que se suposa que aquí són les famílies qui se la paguen. Així doncs, en que quedem? Si la sisena hora no afavoreix el rendiment acadèmic als alumnes de la pública, tampoc hauria d'afavorir als de la concertada, així que s'hauria de suprimir igualment en aquestes escoles. O potser li interessa al Departament d'Ensenyament que hi hagi un traspàs d'alumnat de la pública a la concertada amb la diferència d'horaris? Segur que molts pares preferiran pagar una mica més perquè l'escola concertada "cuidi" als seus fills una hora més al dia, oi?

Espero que de tirar endavant aquesta proposta de la nova Consellera Irene Rigau, la reducció d'una hora lectiva a les escoles públiques, serveixi per a ampliar el rati de mestres per alumne, i millorar l'atenció als més desfavorits i que més ho necessiten (reforços, desdoblament de grups, atenció individualitzada, grups reduïts...), i no per acomiadar a mestres i empitjorar encara més les coses.

En tot cas, i pel que pugui passar, recordeu: s'ofereix mestre d'educació física, amb idiomes, carnet de cotxe i lliure del servei militar. Interessats deixeu comentari amb una aproximació del sou que podria cobrar.

dijous, 7 d’abril de 2011

Cinema porno femení?


Avui he llegit al Periodico de Catalunya que la directora de cinema Erika Lust realitza pel·lícules porno pensades per a dones. I m'ha vingut la pregunta al cap de quines diferències deuen haver entre el porno pensat per a dones i el porno pensat per a homes. 

Suposo que la cosa deu anar de la realització de les fantasies sexuals femenines i tal, així que puc arribar a imaginar-me el guió d'alguna d'aquestes pel·lícules: un dels elements indispensables deu ser la boda al final de la pel·lícula (en aquest cas els tovallons de paper s'han de tenir a prop per eixugar les llàgrimes al final de la peli); un altre element important per elles deuen ser les xerrades i carícies entre la parella després de l'acte "marranot" (molt excitant...); els escenaris ideals on rodar imatges pujades de to segurament els trobaran en grans magatzems, botigues de moda, joieries, perfumeries... (sexe i compres, uhmmm).
Com els deu agradar a les dones imaginar al mascle submís? així com en el porno de tota la vida apareixen les típiques figures de la dona policia dolentota, la diablessa, l'infermera picarona o la motera amb pantalons de cuir tres o quatre talles més petit del necessari..., en el porno per a dones com disfressaran a l'home? de superheroi amb superpaquet? de mestre de facultat amb ulleres de pasta que passa de sexe fins que coneix a una alumna aventatjada enamorada de la poesia de Martí i Pol? de go-go de discoteca que per les nits es posa el tanga i de dia estudia Filosofia i Història a la universitat?

Com és possible que el món del feminisme no hagi fet res abans contra aquesta discriminació tan flagrant envers les dones? Com es possible que acceptin aquesta desigualtat en el mercat del cinema porno? Perquè no s'alcen més veus contra aquesta injustícia? Que us semblaria, dones, un lema per l'estil "no ens suen les xones, amb porno per a homes"?

Siusplau: beates, Dones del Sac, reprimides, i senyores Rotenmeyer sense sentit de l'humor, abstenir-se de fer comentaris.

dimecres, 6 d’abril de 2011

El "temazo" del dimecres - El món sencer com Marinaleda!


Aquest passat diumenge va visitar Sabadell l'alcalde roig de Marinaleda (Andalusia), Juan Manuel Sánchez, amb motiu de l'acte de presentació de la Festa de la Diversitat de la ciutat veïna.

Marinaleda és un poble andalús governat per comunistes (CUT - Colectivo de Unidad de Trabajadores), al igual que uns altres 13 pobles de la zona, que ens demostren que una altra forma de fer política és possible. L'assemblearisme, les col·lectivitats, el treball cooperatiu, la solidaritat, o l'ecologisme no són utopies inventades per uns il·luminats, sinó realitats tangibles com a Marinaleda.

A Marinaleda també han aconseguit tenir una tasa d'atur zero i uns lloguers de 15 euros al mes per la vivenda. Preguntat per la possibilitat de copiar el model Marinaleda a d'altres ciutats més grans, l'alcalde ha afirmat que seria factible, i que els barris haurien d'agafar la iniciativa i assembleariament decidir quines són les seves prioritats. Tot és qüestió de voluntat i interès.

A veure quan arribarà el Juan Manuel Sánchez terrassenc... Terrassa sencera com Marinaleda!!!

dimarts, 5 d’abril de 2011

El circ de la Formula 1.


No entenc perquè la televisió pública catalana, la nostra, TV3, es gasta tants calers per tenir els drets televisius de la Formula 1. La veritat, no sé quin interès tenen per vendre'ns aquest "esport" com si fos l'espectacle total i més gran del món. Però si ni tan sols hi ha avançaments!!! De veritat que hi ha algú que sigui capaç de mirar-se una cursa sencera per la televisió?

Que el futbol sigui "l'opi del poble" es pot arribar a entendre, ja que es tracta d'un esport emocionant, amb incertessa fins a la fi del partit, amb jugades espectaculars i molt plàstiques, amb aturades, gols, fores de joc, faltes, penalts, targetes, ambient a les grades, etc. Però que vulguin convertir la Formula 1 en un esport popular, ratlla la paranòia. Només cal veure les retransmissions televisives de les curses. Un "tostón" de principi a fi. El més emocionant és veure com els cotxes entren als "boxes" a canviar els neumàtics o a ficar benzina. Aleshores els locutors s'emocionen i eleven el to de veu per transmetre aquesta suposada emoció. Quan jo vaig a la gasolinera a carregar el dipòsit, no veig emoció en les cares de la gent.

Per altra banda, la Formula 1 continua transmetent una imatge carrinclona i mascliste a més no poder. La figura femenina en aquest circ es limita a posar per les fotos i les càmeres, ensenyant el màxim de carn possible, i felicitant al mascle guanyador al podi. I si surten remullades amb el xampany dels vencedors, encara més divertit. Per cert, que els pilots de Formula 1 són tots guapos i molt mascles. Vaja, suposo que això va intimament lligat, no? Pilot i molt mascle.

I de passada, les grans multinacionals més lladres del món poden promocionar-se en les carroceries del cotxes i fer campanyes publicitàries amb el rostre dels seus pilots. Quants anuncis ha fet el Fernando Alonso des que pilota a la Formula 1? Hi ha algun producte que encara no hagi anunciat?

Suposo que el sector de l'automòvil català deu estar encantat amb TV3 i la seva passió per la Formula 1. Jo, personalment, passo olímpicament d'aquest "espectacle" i del sector de l'automòvil en general. Jo amb qualsevol cotxet que agafi als 110 km/h en tinc de sobres per anar per tot arreu, i que l'Alonso o el Hamilton siguin primer o cinqué me la porta fluixa.  

dilluns, 4 d’abril de 2011

Bona arrencada.


Ahir els Minyons vam actuar a la plaça Octavià de Sant Cugat del Vallès en l'actuació de creixement orgtanitzada per la colla local. Ens van acompanyar, a banda dels anfitrions, els Castellers d'Esparreguera. Hi vam anar en "ferrocates", i vam tornar satisfets amb la feina feta i els objectius acomplerts: 2d7, 4d8, 5d7 i vano de 5.

Crec que se'ns presenta una temporada per sonmiar en grans reptes, i de moment anem pel bon camí. Ahir vam descarregar amb solvència tots els castells plantejats, tot i que vam haver de desmuntar el 2d7 d'inici per una indecissió de l'anxeneta que es va trobar a l'aixecadora col·locada al revés, i va haver de tirar avall. Totes les construccions es van realitzar sense grans esforços i auguren bones expectatives de cara al futur.

Hi ha uns quants elements destacables que em fan ser optimista:

- La renovació als troncs va pel bon camí. Hi ha cares noves als troncs de gent que s'ha incormporat a la colla no fa gaire o, fins i tot, de gent que s'ha incorporat aquesta temporada. Els que van començar a entrar als troncs la temporada passada estan cada vegada més preparats i segurs, i han guanyat en experiència.

- Hi ha canalla nova. No estic molt posat en els temes de la canalla i sempre se m'escapen algunes noves incorporacions, però pel que sento quan sóc a les pinyes, hi ha unes quantes nenes i algun nen enfilant-se allà dalt que l'any passat no ho feien. La Nerea, el Martí, l'Etna, l'Ona, i segur que algun més, comencen a fer-se habituals en els poms de dalt. Cuidem-los i mimem-los!

- Les expectatives de la gent són altes. Potser parlo per il·lusió pròpia, però em sembla percebre entre la gent de la colla l'esperança de fer alguna cosa gran aquesta temporada. Tots recordem les paraules del cap de colla el dia de l'assemblea al voltant dels objectius i il·lusions personals, i la fita que es marcava de cara a la Festa Major. A veure si tothom fa un esforç des de ja per arribar a plantejar-nos una Festa Major de màxims.

- Noves incorporacions. Enguany es veu a molta gent nova a l'assaig. Gent procedent d'altres colles, gent jove animada pels seus amics de la colla, pares de canalla tant o més motivats que els seus fills... Ara cal que tornin a aparèixer per l'assaig les velles glòries per poder assajar més i millor, i arribar a la primera gran cita de la temporada, la Festa Major, amb les màximes intencions.

diumenge, 3 d’abril de 2011

Mitja lliga al sac.



Jajajajajajaja... qui li havia de dir al pobre del Mourinho, que seria el bo del Preciado amb el seu Sporting de Gijón, als que havia menystingut quan aquests van perdre al Camp Nou per un sol gol a la primera volta de la lliga, jugant amb un bon grapat de teòrics suplents, qui li havia de donar l'estocada definitiva per deixar de sonmiar amb el títol de lliga. Coses de l'ofici i de la vida mateixa. De les errades s'aprèn i esperem que aquest cop d'humilitat li serveixi al tècnic portuguès per mesurar les seves paraules, sobretot quan es critica a un company de professió amb qui tard o d'hora et tornaràs a enfrontar.

A manca de vuit jornades pel final de la lliga, amb un aventatge de vuit punts respecte al Madrid, i un calendari final molt més complicat per als blancs, la consecució del títol pels blaugranes sembla al sac i ben lligat. S'hauria de produir un daltabaix dels grossos perquè el Barça no acabés emportant-se aquesta lliga. Vaja, veig bastant improbable que en les vuit jornades que resten, el Barça perdi tres partits i el Madrid els guanyi tots.

Llàstima que matemàticament no ens poguem proclamar campions al Bernabeu d'aquí a dues jornades quan visitem als blancs. La màxima diferència que es podria aconseguir si guanyem aquest cap de setmana a l'Almeria i el Madrid perd a Bilbao, i guanyéssim també a Madrid, seria de 14 punts a manca de sis jornades, amb la qual cosa, faltarien quatre puntets per assegurar el títol.

Tenint en compte, a més, que el dimecres posterior al partit de lliga al Bernabeu es disputa la final de copa del rei entre els mateixos equips, potser valdria la pena donar descans a les figures i jugar amb un equip de reserves i jugadors del filial. Que perds i queden a set punts? Tranquils que hi ha marge, i dimecres posem les coses al seu lloc. Però m'imagino que ni Guardiola ni els seus jugadors pensen com jo ara mateix, i voldran anar a Madrid a guanyar per tercer any consecutiu i humiliar així una mica més al cretí de Mourinho. Sí, definitivament, segur que val la pena anar a totes per guanyar al Bernabeu, guanyar també la copa del rei, i si ens els trobem de nou a la Champions, doncs a guanyar l'eliminatòria.

dissabte, 2 d’abril de 2011

Adéu de Zapatero.



El president Zapatero acaba d'anunciar que no es presentarà a la reelecció per a president del govern d'Espanya quan acabi aquest segon mandat l'any 2012. Ho celebro, tot i que ja començo a tremolar pensant en qui pot substituir a l'actual president i secretari general del PSOE. En aquest cas és fàcil passar de Guatemala a "Guatepeor", ja que els candidats més ben posicionats per la succeció dins les files socialistes són la ministra de defensa, Carmen Chacón, i el sotspresident i ministre d'interior, Alfredo Pérez Rubalcaba.

La veritat és que se'm fa difícil dir quin dels dos candidats detesto més. Potser a la Chacón pel fet de ser una ciutadana catalana més espanyola que res. Tot i que al Rubalcaba tampoc el suporto en el seu rol de polític eficient i bon orador, més aviat un llop amb pell d'anyell.

Tot i que sembli impossible que als catalans ens pugui anar pitjor després de Zapatero, jo no cantaria victoria, ja que no crec que dins les files socialistes hi pugui haver algú amb prou poder que realment cregui en l'Espanya federal i plurinacional de la que tant s'omplen la boca, i si hem d'esperar que amb l'arribada del PP les coses millorin... ai, que Déu ens agafi confesats!

En fi, Zapatero, bon vent i barca nova! No et trobarem a faltar!

divendres, 1 d’abril de 2011

Situació del català.


Segons l'informe de coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i Cultura a partir de 33.000 entrevistes personals, el 39'4% dels ciutadans de Catalunya identifiquen el català com la seva llengua pròpia. El 56% s'identifiquen com a castellanoparlants i el 4% en altres llengües.

La veritat és que no sé si aquests estudis són gaire fiables o no. En tot cas ens mostra una realitat desalentadora pel català, ja que ni a Catalunya aconseguim que sigui la llengua d'ús majoritari. A mi em dóna la impressió que hem arribat a un punt d'estancament, i que mentre no sigui absolutament imprescindible el coneixement i l'ús del català per viure a Catalunya (com ho és l'anglès a Anglaterra o el francès a França), no avançarem. Potser podem aspirar a que aquest grup del 4% que no tria ni el català ni el castellà com la seva llengua, algun dia triïn el català com a llengua pròpia, perquè se'm fa difícil creure que el grup del 56% identificats amb el castellà, després de vàries generacions vivint a Catalunya, canviïn d'opinió.

Jo no soc expert en estudis sociològics i no sé fins a quin punt són extrapolables els resultats d'un estudi a la situació general del país, però el que percevo al carrer en el dia a dia, és que l'ús del castellà està molt més extès que no pas el del català. I això que jo faig vida, majormanent, al centre de Terrassa... Les converses de la gent, els venedors de les botigues, els clients... I quan es troben un catalanoparlant amb un castellanoparlant, qui canvia l'idioma, en el 85% dels casos és el catalanoparlant. (Aquesta dada no té cap fonament estadístic verificable. Si més no, no m'he informat per deixar-la anar). Simplement és una sensació personal.

En tot cas, l'única cosa que podem fer els que ens agradaria una Catalunya catalanoparlant (sona redundant tot i que més aviat sembla utòpic), és defensar la llengua en tots els àmbits, i no renunciar al seu ús, ni per falsa educació, ni per vergonya, ni per res semblant.