Escric aquestes ratlles contestant l’artícle del company dels Minyons, l’Epi, on es lamentava de l’escassa presència de "no-catalanistes"
dins la nostra colla.
En primer lloc, t’he de dir, amic Epi, que el prefil sociològic de tot col·lectiu
no es decideix, sinó que el decideixen les persones que volen formar part d’aquell
grup. Si els Minyons l’integren més catalanistes que no-catalanistes es deu, fonamentalment,
al fet que hi ha més catalanistes interessats a fer castells que no pas no-catalanistes.
També és cert que normalment, són els propis membres de la colla els que aconsegueixen
portar a nous membres (amics, coneguts, familiars...) i és lògic pensar que aquests
tinguin certes afinitats (ideològiques, nacionals, culturals...).
Per posar un exemple, si jo haig de portar a algun amic o familiar a la
colla, el més normal o probable serà que sigui algú del meu entorn, i actualment,
aquest està format pel tipus de gent que tu anomenes catalanistes que han nascut
en un ambient afavoridor de la seva incorporació a les expressions nacionals de
la cultura.
Crec que per fer l’anàlisi sociològic de la colla,
cal tenir molt present quina és l’activitat que portem a terme, i on es realitza
aquesta activitat. No oblidem que fem castells (expressió cultural cent per cent
catalana), i que som una colla del centre de la ciutat (on sociològicament, el 90%
de la població és catalana o s’hi ha convertit). Si féssim sevillanes i estiguéssim
al barri de Montserrat, els potencials membres segurament serien immigrants espanyols
(andalusos o extremenys en la seva majoria). Si analitzes altres grups de cultura
popular catalana que estan ubicats en zones perifèriques de la ciutat, te n’adonaràs
que la seva composició sociològica és notablement diferent de la dels Minyons (per
exemple, els diables de Sant Llorenç, els de La Maurina, Can Boada...)
Tanmateix, els Minyons som una de les entitats
de cultura popular del centre de la ciutat on la composició sociològica és més variada.
Tenim molts catalans de soca-rel, és cert, però també tenim un bon grapat de xarnegos
catalanistes, xarnegos ni catalanistes ni espanyolistes, castellanoparlants, i nouvinguts
d’altres països com Marroc, Senegal, Uruguai... Si vols, fixa’t enguany per la Festa
Major de Terrassa quan actuïn altres grups de cultura popular del centre de la
ciutat, i t’adonaràs que les proporcions de diversitat són molt menors. Els Bastoners,
els Capgrossos, els Gegants, l’Esbart, les sardanes, etc., compten amb percentatges
residuals de “no-catalans” a les seves files.
Potser no t’hi has fixat gaire, però crec que
la diversitat a Minyons, en comparació amb altres col·lectius, no és gens desdenyable.
I potser molts dels que tu consideres “catalanistes” s’hi han convertit després
d’entrar a la colla. També és possible que sigui més fàcil aguantar molts anys
a la colla com més gran és el sentiment nacional, degut al que representen els
castells. Tanmateix, et podria anomenar un bon grapat de Minyons d’aquests que tu
exemplifiques amb la Cate, és a dir, ¿persones amb cultura familiar espanyola
que assumeixen la catalana com a pròpia?: Mai, Tara, Juanan, Machote, Héctor, Iván,
Moron, Albert Ortíz, Depor, Gaby, Cèlia, Zambrana, Álvaro, Rafa Marañon, Rafa, Juanito,
Jessy, Cristi, Jose Antonio, Sergio, Chochito, Jaime, Lucía, Raquel, Nerea, el
dels formatges i les seves filles, Jessica Delgado, Sonia García, Eli, Bilal, Moha,
Pape, Txals, Miki, i etc., etc.
És possible que aquells que no tenen cap intenció
d’assumir la cultura catalana com a pròpia durin poc temps a la colla. O també
pot ser que aguantin un grapat d’anys a la colla malgrat el que representan els
castells, per tal de satisfer les seves necessitats (sexuals, socials, de reconeixement...)
