"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 31 de desembre del 2011

12 raons per acabar l'any feliç.


Darrer dia del 2011, i avui estic feliç. Vaja, vorejant l'eufòria. Espero allargar aquest estat d'ànim el màxim possible, però soc conscient que tot el que puja baixa. Ara us donaré 12 raons que em provoquen aquest estat anímic tan intens i agradable:

1- estar de vacances.
2- despertar-te en un dia de sol radiant, ni amb fred ni amb calor, quan el cervell ja n'ha tingut prou de descans.
3- esmorzar un cafè amb llet i un crossant de xocolata al forn del barri i que t'atenguin en català.
4- fer les darreres compres pel sopar de cap d'any sense preocupar-se pel seu cost.
5- nedar 50 piscines i ser l'últim client de l'any del club.
6- la posterior dutxa a pressió d'aigua calenta i després d'aigua freda.
7- dinar amb els pares.
8- acompanyar als meus cinc "solets" (Carla, Marçal, Noel, Unai i Elia) al saló Juguem i compartir la seva felicitat.
9- sopar amb un grapat de bons amics i celebrar el nou any.
10- punxar música que m'agrada i fer ballar i gaudir a una colla d'amics al local dels Minyons.
11- agafar un bon pet.
12- acabar...

divendres, 30 de desembre del 2011

Una nació, una selecció!




Aquest vespre es juga a l'estadi olímpic Lluís Companys el tradicional partit de futbol nadalenc de la selecció catalana. Enguany el rival és la selecció nacional de Tunísia que està preparant l'imminent disputa de la Copa d'Àfrica, i que fa un parell de dies va ser capaç de batre a la selecció d'Euskadi a San Mamés.

Per tots aquells que ens agradaria veure algun dia als esportistes catalans competint, internacionalment i oficial, defensant els colors de Catalunya, partits com el d'avui tenen diverses òptiques. Per una banda, és una de les poques (per no dir única) ocasions que tenim de veure jugar plegats als nostres cracs defensant els colors de la senyera. La Real Federación Española de Fútbol (RFEF) mana en aquest sentit i té la potestat per permetre o prohibir que els esportistes catalans participin en partits d'aquest tipus. D'altra banda, acceptar les regles del joc que imposa Espanya és, en part, un capteniment i una submissió llastimosa... Que cal fer doncs? Continuar passant pel sedàs de la normativa espanyola i conformar-nos amb el que hi ha, o bé deixar de fer el ridícul i desaparèixer completament del mapa esportiu internacional?

Crec que l'oficialitat de les nostres seleccions ha d'arribar per la via política bàsicament. Han de ser els polítics els qui aconsegueixin doblegar la resistència espanyola a l'oficialitat de les seleccions catalanes. Però no estaria de més que la resta de societat catalana hi ajudés una mica. Com? Doncs per exemple, omplint avui l'estadi Lluís Companys i demostrant que Catalunya té ganes de selecció catalana. També estaria molt bé que els propis esportistes actuessin i mostressin el seu compromís amb Catalunya. Oi que els Insubmisos van obrir el camí per acabar amb la mili obligatòria? Oi que els Setze Jutges van obrir el camí per la normalització de la música en català? Doncs caldria que alguns esportistes més, com els jugadors d'hoquei patins Miquel Massoliver o Ivan Tibau, fessin públic la seva preferència, o renunciessin fins i tot a jugar amb l'estat opressor. Però és clar, això és demanar massa a una gent que pensa únicament i exclusiva en el seu propi interès.

No acabo d'entendre com pot ser que en el món de l'esport estigui tan allunyat de la realitat social que ens ha tocat viure. Perquè hi ha independentistes en gairebé tots els àmbits (música, art, cinema, teatre, política, economia, docència, judicatura, etc.) excepte en el món de l'esport? Tan difícil és mostrar-se digne i no haver d'amagar la ideologia o els sentiments nacionals? Tinc la impressió que quan la ideologia topa amb els diners i la fama, passa a un segon pla. No s'entén sinó com és possible que entre els nostres esportistes més populars no n'hi hagi cap que parli obertament i lliure d'independència.

Per acabar em ve de gust fer un llistat dels esports on Catalunya podria competir al màxim nivell:

Futbol: Xavi Hernández - Gerard Piqué - Victor Valdés - Cesc Fàbregas - Sergio Busquets - Sergio García - Bojan Krkic - Isaac Cuenca - Jordi Alba - Bruno Saltor...

Bàsquet: Joan Carles Navarro - Pau Gassol - Marc Gassol - Roger Grimau - Ricky Rubio - Victor Sada - Àlex Mumbrú - Xavier Rey - Pau Ribas - Raul López...

Handbol: Victor Tomàs - Cristian Ugalde - Joan Canyellas - Antonio García - Albert Rocas - Vicenç Àlamo - Viran Morros - Salva Puig - David Davis...

Tennis: Tommy Robredo - Marcel Granollers - Albert Ramos - Albert Montañés

Waterpolo: (quasi tots) Sergi Mora - Iñaki García - Kiko Perrone - Xavi García - Marc Minguell...

Hoquei Patins: (Tots)

Hoquei Herba: (quasi tots)

Voleibol: Iban Pérez - Carles Mora - Gerard Osorio - Altayo - Rocamora - Llenas - Sugranyes...

Futbol Sala: Javi Rodríguez - Jordi Torras - Dani Salgado - Sepe - Dídac - Busquets...

Natació: Èrika Villaecija - Aschwin Vildeboer - Andrea Fuentes - Mireia Belmonte - Tatiana Rouba...
 

... podria afegir als esportistes d'esports individuals com motos, cotxes, bici, atletes, esquiadors, kite-surf, vela, etc., etc.

dijous, 29 de desembre del 2011

Terrorífico. Apocalíptico. Espeluznante. Terrible...



Com diria el presentador de telediaris i cap d'informatius de la cadena Tele 5, periodista sensacionalista i tremendista on els hi hagi, Pedro Piqueras, les imatges que he pogut veure a través de la televisió dels funerals del President Kim Jong-il m'han deixat del tot astorat. Veure a tota aquella gentada plorar desconsoldament sota la neu al pas del cotxe amb les restes del líder nordcoreà, m'ha fet dubtar de quan tenen de sinceres aquestes mostres de condol, i quan tenen d'impostades. Potser és que no conec prou la cultura i els costums nordcoreans, però mai m'hagués arribat a imaginar que una persona pogués arribar a fer l'espectacle que feien aquelles dones a primera fila com si acabessin de perdre als seus propis fills.

Suposo que és una de les característiques de tot estat dictatorial que es preui. S'ha de donar a entendre a la resta del món que tot el país s'estima al seu líder, i a la seva mort tothom mostra la seva tristesa i la pena per la gran pèrdua. Però potser els nordcoreans s'han passat una mica amb la seva teatralització de la tristesa nacional, i la cosa ha semblat més que un funeral, una tragicomèdia a l'espanyola del Luís García Berlanga.

Països com Corea del Nord fan que un no acabi de dormir tranquil del tot. El seu hermetisme, les mostres de poder militar, l'estètica militar carrinclona dels seus líders i representants internacionals, l'obscurantisme i la censura com a fets normals i corrents, les amenaces constants d'armament nuclear... vaja, si fa no fa com algunes de les grans potències mundials que presumeixen de democràcia però escampen guerres i odi arreu del món (i no cal dir noms).

dimecres, 28 de desembre del 2011

Nous Minyons. Candidatura a Cap de Colla dels Minyons de Terrassa.

Després d'haver-li donat moltes voltes, degut sobretot a la gent que m'ha animat a prendre aquesta decisió i m'ha mostrat el seu suport incondicional, i d'haver-ne valorat els pros i els contres, finalment m'he decidit a presentar candidatura per encapçalar la propera junta tècnica de la colla com a Cap de Colla dels Minyons. Els motius que m'han empès a prendre aquesta decisió són diversos, però principalment, i com ja he deixat clar amb anterioritat, es deu a la insistència d'un bon grapat d'amics i companys de la colla que m'han animat a afrontar aquest repte. Estic convençut que junts podem fer grans coses per la nostra estimada colla.

Assumeixo de bon principi les meves limitacions inicials (manca d'experiència dins d'un equip tècnic, perfil baix dins de la colla, no pertànyer al selecte col·lectiu d'amics de les vaques sagrades...), però estic convençut que tots aquests desavantatges es poden compensar mitjançant la il·lusió, les ganes de treballar i la confiança de tots vosaltres. Només us demano que ens doneu a mi i el meu futur equip un vot de confiança, i que tingueu present que el fet de no haver estat mai un cap visible en la direcció tècnica de la colla, no vol dir que no hi entenguem de tot això. Ja fa un bon grapat d'anys que faig castells (vint per ser exactes), i tinc les idees ben clares de com m'agradaria que funciones tot plegat.

Sé que hi ha molts Minyons disposats a treballar per la colla, i que mai ho han fet perquè mai se'ls ha proposat o se'ls ha donat l'oportunitat. Personalment, ja he parlat amb alguns Minyons que estan disposats a acompanyar-me en aquesta nova aventura que us proposem, però això no vol dir que no estiguem oberts a la participació de qualsevol de vosaltres que estigui interessat a col·laborar i a aportar el seu granet de sorra en el que esperem sigui una nova etapa gloriosa dels Minyons. Estem en un moment de creixement social que cal aprofitar i treure'n el màxim partit, i ara cal, més que mai, un nou rumb per la colla.

Tenim ganes de fer canvis. I no em refereixo únicament a canvis de persones al tronc dels castells, al folre o a les manilles. Els canvis han de ser molt més profunds que tot això. Volem canviar certes dinàmiques enquistades a la colla de ja fa anys i que creiem que són negatives. Per posar alguns exemples: horaris d'assaig, titularitats eternitzades del tot inexplicables i innecessàries en certes posicions dels castells, pressions de "l'entorn" al cap de colla, assaigs lents, poc motivants i amb massa crits, manca de diàleg amb castellers que necessiten explicacions, distànciament junta-tècnica, i algunes més que us volem fer saber el dia de l'assemblea.

Crec que ha arribat l'hora del canvi als Minyons. Estem molt agraïts a tots els caps de colla que s'han sacrificat i han tibat del carro tots aquests anys, però creiem que ara cal renovar estructures i mirar endavant. Tenim grans reptes pel davant i els haurem d'afrontar tots plegats. Tots. Us asseguro que si no sóc jo l'elegit en la propera assemblea, donaré tot el meu suport incondicional al cap de colla que la majoria hagi elegit, i em posaré a la seva disposició al cent per cent. Espero que tots vosaltres estigueu igualment disposats a treballar de valent per la colla i que la propera temporada estigui farcida de grans castells i grans alegries.

Els que estigueu interessats a col·laborar amb aquest nou projecte que volem endegar, us podeu posar en contacte amb mi a través del grup de facebook (http://www.facebook.com/risto2012) o al correu (ristominyons@telefonica.com). 

Visca els Minyons de Terrassa!

Risto

dimarts, 27 de desembre del 2011

El discurs del rei.



Aquest dissabte em vaig tornar a perdre el discurs televisiu nadalenc del rei espanyol. Fa 36 anys que em vinc perdent aquest espectacle televisiu no apte per a republicans convençuts, i enguany no ha estat una excepció.  Tot i així, es del tot inevitable acabar sentint algun fragment als noticiaris, o llegir alguna notícia relacionada a la premsa escrita. Vaja, res d'interessant més enllà de comprovar que continua preocupat per la unitat de la pàtria, i veure si s'encalla en la lectura del discurs o si tartamudeja una mica com aquell rei britànic a qui van dedicar una pel·lícula.

Aquest any hi havia cert interès mediàtic pel tema dels negocis bruts del seu gendre, l'exjugador del Barça d'hanbol i actual marit de l'infanta Cristina, Iñaki Urdangarin. El rei va fer un comentari (vaja, de fet, va llegir el que els seus assessors li devien dir que havia de dir) al voltant de la justícia universal i bla bla bla... Vaja, que potser hi haurà alguns innocents que es creuran això de la justícia justa i tal, però a mi, personalment, m'estranyaria que acabéssim veient al bo de l'Iñaki a Alcalà Meco, rebent les visites de rigor de l'infanta Cristina i els seus (4?, 5?, 6?) fillets.

Em pregunto fins quan haurem de continuar pagant-li un sou a aquesta família, que porten xuclant del pot més de cinc segles a un lloc o altre. Vindrà abans la Independència o la República? Suposo que la Independència, perquè no veig jo a l'estat espanyol gaire disposat a renunciar a la figura reial, que tant agrada a moltes senyores i senyors habituals lectors de revistes com ara l'Hola, el Lecturas o el Cuore. Vaja, cultura amb majúscules. No m'estranya que després es digui que vivim en un país de pandereta...

Diuen que aviat sabrem el pressupost real de la casa reial. El que realment ens costa als ciutadans de l'estat espanyol mantenir a aquesta colla de vividors. Segur que encara n'hi haurà que diran que millor gastar els diners en la monarquia que no dóna massa problemes, que no pas en una república que en doni. Home, doncs jo quasi que prefereixo que es gastin els meus diners en una institució democràticament elegida, que no pas en uns senyors que ostenten el poder per voluntat divina. Com deia la cançó, Jo vull ser rei!

dilluns, 26 de desembre del 2011

Reflexions de Sant Esteve. Zygmunt Bauman.


Avui, dia de Sant Esteve, festa dels Països Catalans, m'ha vingut de gust reflexionar una mica (més) amb els pensaments d'un savi, un filòsof i sociòleg polonès, que va haver de marxar del seu país per raons polítiques i es va establir a Anglaterra on fa de professor. M'ha semblat molt interessant i m'he sentit força identificat amb les opinions d'aquest home, tot i l'edat que ens separa, i la distància geogràfica i cultural. Us animo a reflexionar una mica.

(Entrevista de Carles Capdevila a Zygmunt Bauman publicada al diari ARA).

1. El futur no existeix, només prediem el passat
La futurologia és la gran estafa de l'era contemporània. El futur no existeix, perquè quan ho fa passa a ser present, o sigui que la futurologia és la ciència del no-res. Quan donava classes i volia animar o distreure els estudiants els repartia llibres de futurologia de vint anys enrere, i ens fèiem un tip de riure. Un mestre em va advertir: no facis mai prediccions, i encara menys de futur. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però ha d'haver ocorregut.
2. La modernitat líquida s'escampa i es generalitza
La modernitat líquida ha anat més lluny del que jo pensava, estic sorprès de com s'ha estès i generalitzat en deu anys. L'estat líquid no era cap novetat, fondre's per tornar-se a fer sòlid era la manera d'avançar cap a la modernitat, els sòlids més fràgils es feien líquids, però de manera transitòria per solidificar-se encara més. El que vaig dir fa una dècada és que s'instal·laven en l'estat líquid. Cada cop queden menys illes d'estabilitat, i cada cop són més fràgils. La gent té por dels compromisos, triga a casar-se, els estudiants triguen a decidir de què treballaran. Ho ajornen perquè no creuen en l'estabilitat de cap professió. No ens agrada la solidesa. Si algú digués ara que vol fer una catedral gòtica el tancarien en un manicomi.
3. Et desitjo fins que n'aparegui un altre
La societat de consum triomfant té un patró: la fidelitat mentre duri la satisfacció. Vull aquest iPhone fins que vulgui el següent i llenci aquest, et desitjo fins que n'aparegui un altre. Anem entrant i sortint d'aliances de manera permanent. És una bola de neu: com que creiem que tot és fràgil no invertim en acords ni relacions a llarg termini, i per tant fem que les relacions siguin, en efecte, fràgils. Tot és interí, provisional fins a la propera novetat. És una resposta racional, seria estrany que agaféssim grans compromisos quan sabem que no es podran complir.
4. Nosaltres vivim molt més que el nostre món
Pascal estava desesperat perquè veia que la seva vida individual no era res comparada amb l'eternitat. Ara ha crescut l'esperança de vida dels homes i s'ha escurçat la durada de tota la resta, la nostra vida és més llarga que tot el que ens envolta, veiem néixer i morir el nostre entorn. Els joves saben que les condicions canviaran, les feines canviaran i ells encara seran aquí.
5. El divorci del poder i la política
Hi ha un divorci entre el poder (habilitat de fer coses) i la política (l'habilitat de decidir què cal fer). Abans l'estat nació concentrava les dues coses, es podia discutir, però un cop decidit, ningú no qüestionava que l'estat ho executés. Ara la política decideix però ha d'esperar la reacció dels mercats. Merkel i Sarkozy arriben a un acord, ho anuncien però no estan segurs de si ho podran implementar, estan pendents el cap de setmana de com respondran dilluns els mercats. Les aliances que fan els governs són puntuals, cap organisme creu en acords a llarg termini, els governs gestionen crisis sempre amb urgències. No existeixen organismes capaços de fer les coses de manera ètica i eficient.
6. La sobirania zombi no té res a fer en el món global
El poder real que determina les nostres forces, el de l'economia, ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una dessincronització, cap òrgan global pot fer un control. Hem anat massa lluny, el poder real està fora de l'abast dels governs, és naïf pensar que els estats nació podran determinar el futur, hem de crear l'equivalent de l'estat nació a escala global, amb democràcia representativa, capacitat legislativa, legitimitat en l'opinió pública. La sobirania és un concepte zombi, està morta però fa veure que és viva, cap estat sobirà pot fer el que vol en aquests moments. Les últimes falses solideses són els règims autoritaris, però son fortaleses que van caient.
7. Cameron: mentider, antieuropeu, sense amics
La Gran Bretanya fora d'Europa no té possibilitat de sobreviure econòmicament. No pot controlar les conseqüències de les seves accions. Cameron va mentir, no va actuar per l'interès de la Gran Bretanya sinó pels dels tories . És clarament antieuropeu. Thatcher i Major eren molt diferents, eren euroescèptics però van entendre que, encara que fos per utilitzar Europa pel seu benefici, no podien deixar la Unió Europea. Major fins i tot es va fer amic de Khol, que li va permetre no entrar a l'euro. Cameron està sol, no té amics, i els interessos britànics estan en perill. Europa en surt reforçada perquè la Gran Bretanya era un factor que alterava, que molestava.
8. Incertesa: et canvien les regles a mitja partida
Hi ha dos valors, la solidaritat i la confiança, escassos i allunyats de les institucions, molt deficitaris en aquests moments. La incertesa és greu perquè les normes no funcionen, cap organisme és capaç de garantir-les. No és només que no sé com acabarà la partida, és que a mitja partida em canvien les regles de joc. Som en un interregne, molt semblant al de Roma quan va morir Ròmul, que havia governat 38 anys: hi havia por i tremolors. Les velles maneres de fer les coses no funcionen i les noves encara no estan inventades.
9. El mercat crea problemes que no sap resoldre
Adam Smith va dir que actuàvem amb poca informació i coordinació, però el mercat acabava posant ordre. S'ha demostrat que el mercat no és savi, i que és capaç de crear uns problemes que no sabrà resoldre. Un altre concepte fort que ha caigut. I té conseqüències, un impacte psicològic fort. Si fóssim conseqüents ni tan sols estalviaríem els diners: per què no aplicar el carpe diem ?
10. Adéu a la meritocràcia, la loteria com a alternativa
Les societats són desiguals però en els últims 200 anys crèiem en la meritocràcia, havíem cregut tenir una via per corregir el mal de la desigualtat de classes, que no tot depengués de si naixies en el barri equivocat. La meritocràcia ho reparava, estudiar et podia fer progressar, però aquesta faula que amb esforç i talent i determinació potser te'n sorties ja no és així. Quan la meitat de joves són a l'atur, quan una llicenciatura també et pot conduir a fer treballs porqueria, la meritocràcia queda greument ferida.
11. Les revoltes les fan els frustrats en les expectatives
Si fem l'analogia amb altres èpoques, les grans revolucions no les han fet els pobres, les han fet gent frustrada en les seves legítimes expectatives. Comencem a acumular gent que ha anat a bones universitats, ha treballat molt i s'ha quedat encallada. Costarà aplacar l'enrabiada d'aquests frustrats. Als Estats Units quan els denuncies això et volen contradir amb èxits recents com el de Zuckerberg creant Facebook, o el model Steve Jobs i Apple. Gent que ha abandonat les universitats i han triomfat. Però només són premis de consolació perquè són casos excepcionals, és com aconsellar-te que en lloc de creure en un sistema meritocràtic i just et compris un número de loteria.

diumenge, 25 de desembre del 2011

Bon Nadal, a les persones de bé.

Us deixo aquesta nadala una mica alternativa del grup vitorià SA (sí, sí, aquells que van ser censurats i boicotejats per les victimes del terrorisme perquè deien que també eren terroristes, com el Fermín Muguruza, i suposo que tots el que cantaven en euskera, o tenien a aquests grups com amics al Facebook, o al Myspace).

Apa, a gaudir del "temazo" i a passar bones festes!

dissabte, 24 de desembre del 2011

Matinades de les gralleres dels Minyons a la 33à Diada de la Colla.

El passat diumenge 27 de novembre vaig tenir la sort i el "marrón" de que les matinades dels Minyons passessin pel meu barri, i vaig ser uns dels "afortunats" que em van venir a despertar ben d'hora, però ben d'hora ben d'hora a casa meva. Bé, tampoc tan d'hora, ja que no van aparèixer al meu carrer fins vora les 10 h. del matí. Com és tradicional els esperava amb l'esmorzar preparat (acompanyat i ajudat per l'amic i veí Depor), a base de sucs, batut de xocolata i diferents pastissos. La veritat no la vaig encertar gaire amb les quantitats que vaig comprar, perquè van menjar més aviat poquet... Tanmateix, el que va sobrar s'ho van endrapar al vespre al local la minyonada, després del concert al pati, quan arriba la gana tonta després de l'ingesta excessiva d'alcohol al llarg del dinar i al vespre al local...


divendres, 23 de desembre del 2011

La grossa de Nadal.


Ahir els catalans vam tornar a fer el ridícul després de regalar més de 400 milions d'euros a aquells que porten més de tres-cents anys robant-nos i exprimint-nos econòmicament. Els 759 milions d'euros que ens deu l'Estat de la disposició adicional tercera, semblen ara poca cosa després de comprovar amb quina facilitat ens gastem els diners els catalans. Coi, i després han de retallar un 20% de la paga de Nadal als funcionaris per estalviar quatre duros, o cobrar un taxa als turistes per acabar recaptant 100 míseres milions d'euros, o el copagament sanitari que reportarà tres quarts del mateix...

Vaja, que potser que els catalans ens ho fem mirar això de deixar-nos els calers en l'enganyifa aquesta de la "grossa" de Nadal, o com a mínim, si els hem d'acabar gastant igualment, fem-ho en les loteries de l'Administració pública catalana: el Trio, la 3/49 (existeix encara?), el Rasca-Rasca, o el Quinto (un joc molt tradicional). 

Malauradament, hi ha molts col·lectius i entitats que sobreviuen, en part, gràcies al que recapten amb les participacions de la grossa de Nadal, i els suposa una font d'ingressos imprescindible per la seva subsistència. Caldria inventar, doncs, una grossa de Nadal a la catalana, o bé fer participacions per sortejar paneres o viatges, o qualsevol cosa que no sigui regalar els diners a l'estat espanyol.

Animo a les autoritats polítiques del nostre país a crear la "Grossa Catalana". Ja que els catalans tenen el vici del joc a la sang, com a mínim, que es deixin els seus diners per la causa catalana que bona falta ens fa, i de pas deixarem de veure les imatges típiques d'uns embogits manyos celebrant la seva fortuna amb "Sidra el Gaiteiro" i "tercios" de Mahou, i potser passarem a contemplar com els veïns solsonencs ho celebren amb cava, ratafia, mitjanes Estrella o Moritz, i carquinyolis de Caldes de Montbui.

dijous, 22 de desembre del 2011

2n Concurs de clipmetratges "Castells.Rec" dels Minyons de Terrassa.

Us deixo els clipmetratges guanyadors del segon concurs "Castells.Rec" organitzat pels Minyons de Terrassa. Personalment, m'agrada més el clipmetratge que ha obtingut l'accèsit per millor peça sobre els Minyons titulat "Endavant", obra de l'amic i company casteller "Pintxo", però ja se sap que tres catalans, quatre opinions.


dimecres, 21 de desembre del 2011

El "temazo" del dimecres. Vidres a la sang - "Torna al teu cos"



Qui diu que no es pot fer bona música mètal en català? Aquí una mostra del grup de Terrassa Vidres a la Sang en un concert a la sala Faktoria. "Torna al teu clos" del seu segon disc "endins". La lletra és d'un poema del mateix títol d'en Miquel Martí i Pol. L'única cançó del segon disc amb lletra del poeta, mentre que al primer en són totes excepte una. El nom del grup ve del recull de poemes dels quals extreuen les lletres.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Ens deixa un patriota autèntic (no com d'altres que van de patriotes i semblen idiotes).

Notícia apareguda a l'edició digital del diari Avui/El Punt:


Josep de Calassanç Serra i Puig, en “Cala”, va morir a diumenge 18 de desembre a les 11 del matí a l'hospital de Montpeller, on se li va fer una operació al cor, a l'edat de 61 anys. Amb ell desapareix una de les figures històriques de l'independentisme català i, al mateix temps, un dels promotors culturals més importants de la Catalunya Nord. Josep de Calassanç Serra feia anys que vivia, amb la seva família a Bao, població propera de Perpinyà on va ser un dels iniciadors de l'Associació Aire Nou de Bao, dedicada a la cultura popular i la promoció de la llengua catalana, amb activitats com la primera colla castellera de Catalunya Nord, els Castellers del Riberal, la primera colla nord-catalana de correfocs i l'organització anual de la festa Identi'Cat.

Fill del geògraf Josep de Calassanç Serra i Ràfols i germà d'Eva Serra i Puig i Blanca Serra i Puig. Militant independentista, va participar de la fundació del PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional) el 1969 . El 1975 es va exiliar a la Catalunya Nord on va tenir una part activa en la fusió de diverses organitzacions independentistes del nord i del sud per a crear els IPC (Independentistes dels Països Catalans) i va ser un dels responsables de la revista La Nova Falç. Fou un dels membres fundadors de Terra Lliure, que va dirigir fins l'any1982.

Des dels anys 80 fins ara , en Cala es va dedicar gairebé exclusivament a la recatalanització de les comarques nord-catalanes. Membre fundador de l'Associació Arrels l'any 1981, va formar part del comitè director que va tirar endavant l'escola Arrels i Ràdio Arrels. Va participar a la creació de la revista satírica El Fiçó, i en va ser un dels membres del comitè de redacció. Soci del Centre Cultural Català de Perpinyà, fundat per refugiats de la Retirada, va estar al capdavant de la modernització del Centre per convertir-lo en l'actual Casal Jaume I, del que n'era president. La seva companya sentimental i militant independentista, Dolors Serra, es va exiliar al mateix temps que ell i és bibliotecària a l'ajuntament de Perpinyà. Les seves filles Marta i Joana Serra formen part de la nova generació de militants nord-catalans. Joana Serra és la nova propietària de la Llibreria Catalana de Perpinyà, que li ha traspassat el llibreter Joan-Miquel Touron.

Josep “Cala” Serra va treballar sempre com a impressor, a Ceret i Sant Esteve, fins que la malaltia li ho va impedir. El 2002 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Diumenge de trempera matinera.


Avui ha estat un mati de diumenge molt especial. En primer lloc, perquè no és gaire habitual que em llevi abans de les 9. I en segon lloc, perquè avui el Barça s'ha tornat a proclamar campió del Mundial de Clubs de Futbol a la ciutat de Yokohama. Dos anys després de la primera a Abu Dhabi on el Barça va derrotar in extremis als argentins de l'Estudiantes de la Plata, han tornat a fer història a l’imposar-se aquest cop al campió brasiler, el Santos.

La veritat és que avui el partit no ha tingut l'emoció de fa un parell d'anys quan el Barça va patir de valent per doblegar a un combatiu Estudiantes. Avui s'ha vist clar des del principi que el Barça anava llençat i que els rivals anaven amunt i avall perseguint les ombres dels jugadors blaugranes. Ben aviat ja han aconseguit el primer gol, obra de Messi (qui sinó), i no han deixat d'atacar l'àrea dels brasilers fins a aconseguir marcar tres gols més (Xavi, Cesc i el propi Messi).

Aquest Barça de Guardiola no deixa de sorprendre any rere any, i va camí de superar tots els registres de la història del futbol. En els darrers 4 anys, i amb el Pep a la banqueta, el Barça ha sumat un total de 13 títols, entre lligues, champions, supercopes i copes del rei. I el més destacable de tot això, més enllà de la dificultat que implica guanyar sense parar, és la manera virtuosa com han aconseguit tots aquests èxits. I encara més destacable, si cap, és la constatació que els jugadors culers no es cansen de guanyar i continuen meravellant al món sencer amb les seves exhibicions (banys?) arreu.

Que bonic és ser culer en aquests moments de glòria del club blaugrana. I que difícil ho serà d’aquí uns anys quan tots això s'acabi, que s'acabarà ens agradi o no. Quan els Xavi, Iniesta, Messi, Puyol, Valdés, etc. es vagin retirant, serà complicat trobar substituts de les mateixes característiques, o si més no, serà difícil ajuntar de nou una generació com l'actual. Mentrestant, gaudirem del moment.


dissabte, 17 de desembre del 2011

Eufòria col·lectiva als Països Catalans: ha guanyat Navarro!!!



Aquest migdia quan m'he aixecat del llit i he posat la tele, m'ha entrat una mena d'eufòria estomacal, a l'escoltar que en Pere Navarro serà el nou lider dels socialistes catalans. Ha estat triat com a nou Secretari General del PSC per àmplia majoria (545 vots enfront dels 187 de Joan Ignasi Elena) i en el seu discurs s'ha mostrat com el garant de la regeneració que necessita el seu partit, i partidari de sumar amb tots els sectors del socialisme català i dels diferents territoris.

Vaja, que ja veurem quan trigaran l'Elena i el Ros a desmarcar-se d'aquest "nou" projecte liderat per un candidat que ha tingut l'avantatge de ser un polític difícil d'etiquetar, ja que fins avui, no s'ha significat gaire en la política nacional. No sabem del cert si és més catalanista que espanyolista, si és més socialdemòcrata que neoliberal, o si és més amic d'Iceta, Montilla i Corbatxo, o de la Tura, el Maragall i el Castells.

El poble català, mentrestant, frisa amb la possibilitat de veure una autèntica regeneració socialista, que passa de fet, per aconseguir vèncer els estrets lligams que els lliguen als seus caps, és a dir, al PSOE, i que els està fent perdre vots a Catalunya a dojo. Esperem que el bo de Navarro (dic bo perquè en els anys d'alcalde de Terrassa no se li saben grans pollastres ni corrupteles) sigui capaç de plantar cara a Madrid, i pensar en el poble català, que falta ens fa.

Apa, me'n vaig cap a la plaça de l'aigua a celebrar la bona nova amb els meus veïns i conciutadans terrassencs, que han sortit a omplir els carrers després de la gran notícia. No sé si agafar l'estelada, la senyera o la bandera del Barça...

divendres, 16 de desembre del 2011

La canalla dels Minyons al torneig de futbol dels Castellers de Barcelona.



El passat dissabte vaig tenir l'honor i el privilegi (que no s'acostumin però!) d'acompanyar a la canalla dels Minyons a una trobada lúdico-esportiva organitzada pels Castellers de Barcelona, juntament amb la canalla d'aquesta colla i la dels Bordegassos de Vilanova i els Cargolins d'Esplugues. Va ser una jornada molt ben organitzada pels amfitrions, i la canalla va gaudir força de totes les activitats.

Els acompanyants també ho vam passar força bé, tot i que jo em vaig trobar la sorpresa que els grans també havíem de jugar a futbol, i em vaig haver de posar de porter, perquè era l'únic que podia fer en les condicions físiques en que em trobava (i no és que hagués sortit la nit anterior fins tard).

Personalment, em va agradar força poder-me relacionar amb la canalla de la colla en un àmbit diferent al del pati d'assaig, que és on acostumo a trobar-me'ls a tots al llarg de la temporada castellera. Allà, normalment, la canalla està concentrada en la feina de fer castells, i quan tenen un respir acostumen a tancar-se a la sala de canalla, o bé juguen amb la resta de canalla pel rocòdrom, o pel pati, d'aquí cap allà. Tot i així, mai perdo l'oportunitat de relacionar-me amb ells quan s'apropen al nostre racó del pati d'assaig, i tinc la sensació que més d'un i d'una deuen pensar que estic una mica "pirat", perquè sovint em miren amb unes cares d'estranyesa que els delaten. Haig de reconèixer que m'ho guanyo a pols.

És una llàstima que no sàpiga esquiar. De fet, ni tant sols m'agrada. Ho dic perquè em van oferir la possibilitat d'acompanyar a la canalla a una esquiada al mes de gener, però faria més nosa que servei. Segur però, que a la colla trobaran un bon grapat de gent interessada, motivada, i bons esquiadors.

Vull aprofitar per felicitar a tot l'equip de canalla per la seva tasca enguany. Les coses no van acabar sortint com tots haguéssim desitjat, però segur que aquesta canalla ens donarà grans alegries en el futur. Segur! Una abraçada forta a totes i tots!

dijous, 15 de desembre del 2011

Per fi una proposta interessant i assenyada.



Darrerament estan apareixent a través dels mitjans una allau de notícies relacionades amb les dificultats econòmiques del govern català (agreujades per l'espoli i sagnia espanyoles), i les necessitats d'aquest de retallar per allà on es pugui. Es parla, bàsicament, de les retallades als serveis públics (sanitat, educació, serveis socials...), i al funcionariat. El funcionariat està en peu de guerra des de ja fa un temps, perquè darrerament sempre li toca el rebre.

Entenc que hi hagi molta gent que li té ganes als funcionaris per la seva fama de privilegiats i ganduls, però d'aquí a que el govern de la Generalitat ens matxuqui de la manera que ho està fent, hi va un món. En els darrers anys ja hem vist com ens retallaven un 5% de la nòmina, com ens retallaven fons d'ajut, ens tocaven les pagues extra... i encara no s'ha acabat, perquè s'esperen noves tisorades pels funcionaris catalans, tot i que el govern encara no s'hagi atrevit a dir clarament quant, quan, ni a qui.

Avui, entre tanta incertesa i canguel·lo, han fet pública la proposta de permetre als funcionaris de reduir la seva jornada laboral de forma voluntària, la qual cosa permetrà estalviar uns calerons i flexibilitzar l'horari laboral. És una llàstima que hagin hagut d'esperar a que arribés la crisi per donar aquesta flexibilitat al personal públic. Fins ara, solament ho podien demanar els treballadors públics amb fills menors de sis anys o amb algun familiar al seu càrrec. A partir d'ara doncs, qualsevol treballador públic podrà decidir si ja li està bé guanyar una mica menys a canvi de treballar unes quantes hores menys a la setmana.

Està clar que no té les mateixes necessitats econòmiques una persona que ha de mantenir-ne a tres més, més l'hipoteca de la casa i del cotxe, que no pas una altra que viu sola i que ha heretat el pis de l'avi. Per aquest motiu, crec que és positiu flexibilitzar el mercat laboral d'aquesta manera, i permetre que qui vulgui treballar menys hores i gaudir la vida (sempre i quant el tipus de feina ho permeti), pugui fer-ho.

dimecres, 14 de desembre del 2011

El "temazo" del dimecres. Miquel Porter i Moix - "Les floristes de la Rambla"


Fa 50 anys, tres joves catalans (Miquel Porter, Remei Margarit, i Josep Maria Espinàs), creaven els "Setze Jutges", grup de joves cantautors en llengua catalana, que van impulsar el moviment de la Nova Cançó, avui tan reconegut i apreciat. Volien fer visible la música cantada en la llengua del país, que tants anys havia estat sotmesa i perseguida. Al primer grup de tres hi van anar afegint d'altres cantants com ara Quico Pi de la Serra, Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, o Lluís Llach.  

dimarts, 13 de desembre del 2011

El monument als castells a Barcelona.


Queden pocs dies perquè s'inauguri el monument als castells que l'artista Antoni Llena ha plantat a la plaça de Sant Miquel de la ciutat comtal. Es tracta d'una estructura metàl·lica amb tubs rodons que s'encaixen, es retorcen i s'enlairen, de prop de 30 metres en forma cilíndrica que representa, segons diuen, de forma abstracta, un castell.

L'obra ha suscitat una forta polèmica entre veïns, comerciants, i fins i tot castellers, pel seu elevat cost (640.000 euros) i el seu emplaçament, i també, perquè no dir-ho, per l'obra en sí, que no ha deixat indiferent a ningú.

Jo, que em considero una persona poc o gens entesa en l'art escultòric, que no puc presumir de que el món de l'escultura m'apassioni més enllà de fotografiar-me amb les típiques escultures de les ciutats on viatjo, o de reconèixer les quatre o cinc escultures més populars del món (el Manneken Pis belga, la Sirena de Dinamarca, l'Ós i l'Arboç madrileny, el David de Miquel Àngel... i poca cosa més), haig de reconèixer que esperava bastant més d'aquest homenatge als castells de la ciutat de Barcelona.

Tant costava fer una escultura castellera a l'ús? Ben maques que són les de Tarragona, Valls, Altafulla, Vendrell... Crec que a més d'homenatjar als castells i als castellers, hagués estat bé que qualsevol persona que passes pel costat de l'obra hi pogués reconèixer aquesta activitat tan arrelada a la nostra cultura. No crec que cap dels turistes o barcelonins sense cap tipus de vincle amb els castells, que passegi per la plaça de Sant Miquel, arribi a endevinar veient la gran escultura, que allò és una al·legoria castellera.

Bé, espero que quan arribi el torn de la meva ciutat, l'Ajuntament sigui una mica més sensible i demani l'opinió de les colles castelleres locals abans de decidir-se per una escultura o altre. Si per mi fos, faria fer una escultura a mida real del 3d10 amb folre i manilles (a poder ser el del 98), i l'emplaçaria a la rotonda de la rambleta del Pare Alegre!

dilluns, 12 de desembre del 2011

Per què no aprenen bé l'anglès els estudiants catalans?



Avui a l'edició digital del diari El Periódico publica una interessant entrevista amb una professora d'anglès d'origen britànic que lamenta el baix nivell dels estudiants catalans i, dóna unes quantes explicacions d'aquest baix rendiment o baixa competència en la aquesta llengua. Podeu llegir l'entrevista completa des d'aquest enllaç.

Comparteixo en gran part les opinions de la senyora professora, i encara n'afegiria uns quants més d'arguments pel quals als nostres alumnes els costa tant aprendre nous idiomes:

- Baix interès (per no dir nul). I per aprendre quelcom, és necessari un mínim interès. Però l'interès és tan mínim que només els serveix per memoritzar el suficient per aprovar els exàmens i prou.

- Poca funcionalitat: Al no necessitar aquesta llengua en cap àmbit de les seves vides, els alumnes acaben oblidant el poc que hagin après. No el parlaran a casa, no l'escoltaran per la tele, no coneixeran a ningú que el parli (a no ser que viatgin molt o tinguin veïns estrangers al càmping), etc.

- Poques hores de classe: amb tres hores de classe d'anglès a la setmana es fa molt difícil que algú surti aprenent la llengua. I si a sobre són classes amb més de vint-i-cinc alumnes per aula, és impossible pretendre que els alumnes puguin treballar l'expressió oral o la comprensió oral com caldria.

- Tant a Catalunya com a Espanya es té la impressió que amb el castellà es pot anar a tot arreu (treballar, viatjar, cinema...), pel fet que és un idioma que parla molta gent al món. Així doncs, per què cal aprendre un altre idioma?

- Els continguts escolar acostumen a ser un autèntic "tostón" pels alumnes que es cansen de repetir apple, potato, garden i nose. I així durant més de deu anys a l'escola. Cal, com bé diu la professora, ensenyar coses que interessin als alumnes perquè es vagin aficionant a la nova llengua.

- Calen més hores de televisió en anglès en qualsevol horari (especialment en horari infantil), si volem que els infants la considerin una llengua útil i interessant.

- Caldria motivar els alumnes a aprendre l'idioma mitjançant l'establiment de vincles amb altres alumnes d'altres països que també sàpiguen anglès, o que estiguin aprenent el castellà o el català (amb correspondència, visites, exposicions, treballs conjunts, compartint experiències...).

Tanmateix, després de tot això, hi ha una cosa fonamental per garantir l'aprenentatge de qualsevol llengua. Es tracta de l'interès personal de cadascú, i és per aquest motiu que la majoria de la gent acaba aprenent l'anglès quant acaba l'educació obligatòria i se n'adona que sense anglès és més difícil trobar feina, viatjar o entendre una pel·lícula en versió original...

diumenge, 11 de desembre del 2011

I tornem-hi: 1, 2, 3, botifa...


Haig de reconèixer que sóc una persona imperfecte. Que tinc les meves debilitats i punts febles. I n'hi ha un que, en especial, em transforma fins al punt d'arribar a perdre els papers i el seny. Aquesta debilitat té nom i cognoms, i s'anomena Futbol Club Barcelona. Quan veig un partit del meu equip per la tele, o en directe al Camp Nou, la meva persona es transforma, i passo a ser un holligan cridaner, barroer, parcial, malparlat i radical. Sé que fa lleig dir-ho i no posar-hi remei, però després de trenta-sis anys de penes i alegries, costa molt canviar. Potser si els meus pares m'haguessin picat més de petit, avui no seria així... o potser seria pitjor... qui sap.

Bé, doncs ahir vaig tornar a tenir sessió de transformació psico-física (del tipus l'Increïble Hulk), tot seguint a través de la televisió, acompanyat d'un bon grapat d'amics, a casa meva, el partit dels partits, el clàssic dels clàssics, el Madrid-Barça del campionat de lliga. Què fa que una persona xiuli, piqui de mans, canti, insulti i es torni boja davant d'un aparell de televisió? Potser la reacció psíquica que desencadena el fet de veure al malparit del Mou rabiant a la banqueta i gesticulant com un energumen? Potser la bogeria de veure com van caient els gols a la porteria rival? O potser veure la impotència dels jugadors enemics que es consolaven a base de cops de peu i joc brut?

Tampoc ajuda en la tasca del domini i l'autocontrol emocional el fet de tenir al costat un parell d’energúmens tan o més grans que tu, i que criden, insulten i gesticulen (ja sabeu quin tipus de gestos em vinc a referir, oi?), si cap, més fort, més sovint i amb més ganes. I els que estaven al meu costat ahir, ja saben a qui em refereixo, eh? La veritat, és en certa manera reconfortant poder seguir un matx d'aquestes característiques amb persones amb el mateix nivell de demència que un servidor. Et fa sentir normal i feliç. En canvi, fer segons què al costat de segons qui, fa que et puguis arribar a avergonyir i tot. Reconec que davant d'un partit del Barça, sóc la persona menys exemplificadora del món (bé, potser del món no, perquè encara n'hi ha de molt més energúmens), però intento fer comprendre als que en aquestes ocasions m'envolten, que la persona que estan veient en aquells moments, no és el jo real, i que disculpin les molèsties.

Bé, ahir la cosa va anar bé (1-3) i l'alegria i l'eufòria es va apoderar del meu cos i dels cossos dels allà (casa meva) presents. Bé, d'alguns més que d'altres, però alegria general contagiosa. Aquest estat anímic d'alta intensitat no s'aconsegueix fàcilment i amb freqüència, així que s'ha d'aprofitar, i a fi de bé que ho vam fer. Els que com jo, portem uns quants anys seguint al Barça, sabem que estem vivint moments excepcionals i que tard o d'hora, això s'acabarà. Però que bonic poder viure el que estem vivint actualment. Sortir victoriós de l'estadi Bernabeu mai ha estat senzill. És més, el més habitual (segons diu l'estadística) és perdre. Però el Barça de Pep Guardiola està trencant les estadístiques i ens continua sorprenent any rere any amb les seves gestes. Per molts anys Pep! 



divendres, 9 de desembre del 2011

La batalla pel poder al PSC.


La propera setmana se celebrarà a Barcelona el 12è Congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, i en sortirà el nou Secretari General del partit. Els candidats, a hores d'ara, són l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, l'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, i l'exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena.

Del resultat d'aquesta tria depèn doncs, en gran mesura, el futur del país, ja que es tracta d'un dels principals i més hegemònics partits polítics de Catalunya, ens agradi o no. L'elecció d'un o d'altre candidat pot suposar que el futur del PSC es decanti una mica més o menys a l'esquerra, i una mica més o menys al catalanisme o a l'espanyolisme actualment predominant. 

Crec que la posició més catalanista la defensa l'actual alcalde de Lleida, tot i que el principal favorit, Pere Navarro, fardi ara de ser més catalanista que ningú. Llàstima que no ho hagi demostrat en els seus nou anys al front de l'alcaldia de Terrassa (els Minyons t'ho hauríem agraït de tot cor). No tinc clar qui dels tres és més socialista en el sentit literal de la paraula, però suposo que aquesta característica personal no té, avui en dia, una importància cabdal alhora de fer política. Tanmateix, el tema de la catalanitat sí que interessa saber-ho, ja que el futur de la nostra nació va estretament lligat al futur d'un partit com el PSC.

Val a dir, que el candidat Àngel Ros s'ha mostrat disposat a pactar amb la resta de candidats per aconseguir la força de la unió, tot i que sembla que els altres candidats no s'han volgut mullar massa. Veig a l'alcalde terrassenc molt crescut i molt segur de la victòria. Suposo que els seus moviments dins les files socialistes li fan albergar grans possibilitats. Sembla el candidat ideal de consens. Assumible tant pel sector més espanyolista, com pel menys progressista. "Ni chicha ni limoná" com dirien a les espanyes.

Uns quants militants socialistes compromesos amb el país i amb el partit s'han organitzat i han creat el col·lectiu Units pel Canvi, per fer visible la seva preocupació pel futur del partit i del país, i per exigir un canvi radical en la direcció socialista. Podeu llegir la seva "carta oberta" a la ciutadania de Catalunya. Tant de bo siguin escoltats.

dimecres, 7 de desembre del 2011

El "temazo" del dimecres. Dire Straits - "Money for nothing"


Temazo d'aquest grup britànic de les dècades dels 80's i 90's, que va deixar un grapat de grans cançons d'estil pop-rock, amb la inconfusible guitarra d'un dels més populars guitarristes de tots els temps, Mark Knopfler.

dimarts, 6 de desembre del 2011

La Constitució (segons Joan Oliver - Pere IV).

SÍNTESI
 
La Constitució
no em fa fred ni calor.
L'han feta sense mi
un ardat grimpador
cobejós i mesquí
d'experts sense parió
en l'art de consentir.
Ben pocs votaran NO
i molts votaran SÍ.
¿I per quina raó
la cosa anirà així?
Els mòbils són la por
d'una subversió,
la manca de juí,
el no saber qui es qui,
l'influx de tal senyor,
l'espera d'un guardó
o l'ordre d'obeir...
Què haig de fer? Què puc dir?
Com que l'abstenció
és una evasió
de bàmbol o coquí
jo, lliure i complidor,
haure de votar NI.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Maruja Ruiz Martos, una dona amb principis i dignitat.


L'activista pels drets socials del barri de Nou Barris de Barcelona, Maruja Ruiz, va anar a l'Ajuntament de la seva ciutat a rebre la medalla d'honor, però per sorpresa dels presents, i del propi alcalde que es va quedar amb un pam de nas i amb la medalla entre les mans, va renunciar a rebre aquesta insígnia per motius ideològics i principis ètics. Podeu llegir aquí la carta que va escriure la pròpia protagonista per explicar els motius del seu acte de renúncia-denúncia.

Llàstima que no hi hagi més personatges públics tan honestos i integres com la Maruja, que siguin capaços de menysprear un premi quan ve de mans d'uns polítics que governen amb polítiques totalment oposades a allò que ella defensa i pel que lluita. Hagués estat força cínic i hipòcrita que aquesta senyora hagués acceptat la medalla de mans de l'alcalde convergent Trias.

Llàstima també que la senyora Maruja no hagi estat capaç després de més de cinquanta anys a Catalunya d'aprendre la nostra llengua i poder fer-ne ús en un acte de caràcter institucional a l'Ajuntament de la seva ciutat, ciutat que l'ha acollit al llarg de tots aquests anys.

divendres, 2 de desembre del 2011

La Consellera Rigau i el foment de la lectura.


La senyora Rigau deu fer molt de temps que no exerceix de mestra, ja que s'ha proposat que els i les alumnes de primària acabin llegint almenys uns 25 llibres l'any. Suposo que ha dit 25 com podria haver dit 15 o 40. Suposo també que aquesta deu ser la mitjana de llibres que es llegia ella quan era nena. I també suposo que a casa seva mai van faltar els llibres, ni els vestits, ni les excursions, ni les visites als museus, ni res de res.

També deu ser conscient la Consellera Rigau dels temps que vivim. Quan jo era un vailet, un dels principals entreteniments que existien, entre d'altres, era la lectura. Tampoc és que m'hi passes gaires hores, però sempre tenia un moment d'avorriment que omplir fullejant un "Tintin" o l'"Astèrix i Obèlix". Sovint entre càrrega i càrrega de jocs d'ordinador, em podia permetre uns instants per llegir una estona i sovint, acabava enganxant-me a la lectura. Avui en dia, en els temps de la immediatesa i de les computadores superràpides, les Play-Station, la Wii, la consola, etc., agafar un llibre o un còmic resulta poc estimulant.

Pot l'escola estimular aquesta pràctica? La veritat, soc més aviat escèptic en aquest sentit. Penso que la lectura és una activitat que s'ha de poder gaudir per poder desenvolupar, i les condicions ambientals de les aules de les escoles no són els espais idonis per a aquesta causa. Poden els pares obligar als seus fills a llegir? Ho dubto. En tot cas els pares podran obligar als seus fills a agafar el llibre i tancar-se a l'habitació, o seure al sofà. D'aquí a que l'infant llegeixi hi va un món.

Jo crec que el gust per la lectura el vaig adquirir a casa. Per imitació dels meus germans o dels meus pares. Per l'interès de la família quan em regalaven un llibre o un còmic per l'aniversari o pels reis. Pels moments d'avorriment a casa que solia omplir amb un llibre entre les mans. No per l'obligació de ningú, ni perquè a l'escola ens diguessin quants llibres havíem de llegir. No tinc grans records de les lectures escolars. Sí en canvi d'alguns llibres que he llegit sense que ningú m'obligués, sinó per propi interès.

Que promoguin campanyes familiars d'estimulació de la lectura. Que abarateixin els preus dels llibres per les famílies sense recursos. Que estimulin les visites a les biblioteques. Que redueixin continguts curriculars i potenciïn espais per la lectura, la narració de contes, etc. Que millorin les biblioteques escolars (en el fons i en la forma). Que limitin la publicitat de videojocs, consoles, etc., en horari infantil... I que no s'inventin xifres del nombre de llibres que s'haurien de llegir així com així.


dijous, 1 de desembre del 2011

Propostes per a les noves Junta-Tècnica de Minyons.


Recullo el guant llançat pel company de colla, expresident, i amic, Enric Cardús des de la web de la colla, i vull fer una exposició pública d'algunes coses que considero caldria canviar-modificar-millorar-provar de cara al futur. No vull que s'entengui aquestes propostes com una crítica a l'actual junta i tècnica, a qui vull agrair públicament la seva dedicació i estima per la colla, sinó com una aportació d'idees pels futurs dirigents de la colla. I espero que no surti ningú proposant que escrigui menys i actuï més, i que si tinc el que haig de tenir que em presenti per a cap de colla o president. Efectivament, de moment, no tinc el que cal per afrontar un repte de tal magnitud, però crec que hi ha a la colla un bon grapat de gent suficientment capacitada per donar el pas endavant.

De fet, les meves reflexions no es dirigeixen únicament als caps visibles i màxims dirigents de la colla, sinó també a tots i cadascun de nosaltres, Minyons més o menys actius, amb major o menor presència als assaigs i les actuacions.

En primer lloc, crec que caldria revisar les formules d'assaig preestablertes. Sé que a Minyons hi ha uns costums i unes maneres de treballar molt arrelades, però hauríem d'intentar millorar les dinàmiques d'assaig en la mesura que sigui possible.

- Més proves per la gent de pinyes: 

- Animar als nouvinguts a que vinguin més d'hora per poder'ls-hi donar proves. Si no podem recuperar els assaigs d'aprenentatge, com a mínim es pot avançar feina de 21:30 a 22:00.

- Fer més treball tècnic amb la gent de pinya-folre-manilles. No cal esperar als assaigs massius per enfilar gent a dalt. Es pot treballar la tècnica del folre i les manilles amb una sola rengla, enganxats a la columna...

- Col·locació de la gent a les pinyes més dinàmica. Em sembla perfecte que es canti a tothom a la pinya pel fet que tothom se senti important. El que no pot ser és que un dia d'assaig especial només puguem fer dues proves. Cal treballar nous sistemes per muntar les pinyes, folres i manilles. Potser amb un equip de pinyes més nombrós es podria intentar que cada tècnic s'encarregui de buscar i col·locar un sector (quesito) de la pinya, i després el cap de pinyes cantaria ràpidament per saber si tothom és a lloc.

- Pel que fa a l'assaig de canalla, també caldria implicar a més Minyons per tal de que es puguin realitzar moltes més proves. Estic convençut que hi ha un bon grapat de jovent que estaria encantat a col·laborar en aquest sentit i que es comprometeria de bon grat.

- Cal recordar constantment les posicions de seguretat a les pinyes, i la manera correcte de treballar. Sovint es donen per sabudes moltes coses i després et trobes gent mal col·locada, mides molt desiguals, espatlles baixades...

- Interès immediat per cada nova persona que trepitja el pati d'assaig. Les seves motivacions, aspiracions... I donar-li "vidilla" des del principi perquè no es cansi aviat i marxi.

Pel que fa a la gent de la colla, crec que hi ha molts aspectes a millorar:

- Puntualitat als assaigs. Sobretot aquelles persones amb major responsabilitat, per poder fer les proves necessàries quan encara hi ha la canalla.

- Voltar bé totes les proves.

- Respecte per les decisions de la tècnica. Sabem que hi ha uns quants Minyons que pensen primer en ells mateixos i després en la colla. Potser que s'ho facin mirar. 

- Portar la vestimenta adequada i la faixa.

- Més silenci i concentració quan hi ha una prova.

- Portar a gent nova a la colla, i acollir als que arriben. Que siguem més, depèn també de nosaltres.

Pel que fa als assumptes organitzatius, crec que ens en sortim prou bé, tot i que tot és millorable.

- Crec que valdria la pena implicar més gent en l'àrea de "dinamització" per evitar cremar a tot el que s'hi posi. Estem en un moment d'entrada de gent nova i cal continuar promovent les accions socials per enfortir els lligams. Aquest any hi ha hagut bon ambient i molta festa, i no s'hauria d'aturar.

- Tal i com diu l'Enric, cal aprofundir en el tema de la Participació, oferint nous canals d'expressió d'idees i nous canals perquè la junta sàpiga el grau d'acceptació de les accions dutes a terme. No podem esperar tot un any per resoldre les coses que no funcionen (si n'hi ha) des d'un principi.

- Cal facilitar a la gent la possibilitat de col·laborar amb la colla, i tothom ha de ser conscient de la feina que suposa tirar la casa endavant. Les xerradetes informatives després d'assaig de tant en tant, poden ser de gran utilitat.

dimecres, 30 de novembre del 2011

El "temazo" del dimecres. Ska-P - "Rayo Vallekano"


Ahir vaig tornar a veure un partit del Barça en directe al Camp Nou, amb el Timi i el Franc, convidats pel primer, amb els carnets d'un tercer, a qui aprofito per agrair-li el detall, tot i que no ens coneguem personalment.

El d'ahir va ser un partit sense història, on el Barça va demostrar la seva superioritat i es va imposar per un resultat clar de 4 a 0. Tot i així, cal destacar la valentia de l'equip rival, l'històric Rayo Vallecano, que va venir a Barcelona a intentar guanyar, i amb un estil de joc valent i atrevit. No com la majoria d'equips que arriben al Camp Nou que es tanquen a la seva àrea i que el seu úni objectiu és evitar que el Barça els faci un estrip.

A més, m'ha agradat recuperar un tema dels mítics Ska-P de Vallecas, dedicat al seu equip, i a la seva afició. Una afició radicalment anti-feixista i d'esquerres.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Efectivament, Fem Castells, Som Festa!


Avui m'ha costat una mica més del normal decidir el títol de l'entrada. Les emocions que corren pel meu cos a hores d'ara van de la frustració a l'orgull, de la decepció a l'esperança, de la ràbia a l'optimisme, de la tristor a la felicitat. Tots aquests sentiments flueixen pel meu cos després de la jornada viscuda ahir. Jornada que va començar molt bé, va continuar molt malament, i va acabar molt bé novament. M'explico:

Diumenge, 9:45 h. del matí. Arriben les matinades a casa meva i esmorzem tots plegats amb un molt bon ambient. Enlairem el primer pilar de 4 de la jornada al xamfrà de sota casa, amb el Xavi Jurado de terç i la Júlia Gardenyes d'enxaneta. Bon escalfament per encarar els més grans castells que ens esperen. Continuem les matinades, i acabem a casa de la Laura Cegri, el Xavi Lleberia, i l'Adrià Mas, que ens ofereixen un esmorzar espectacular a base de pa amb tomàquet i embotits mallorquins gentilesa de l'amic Krilin dels Castellers de Mallorca (volem un fill teu!).

Diumenge, 12:00 h. del migdia. Surto del pati de l'Ajuntament cap a plaça, ple de confiança i la mar de tranquil, a enfrontar-me a un gran colós dels castells, el 3d10fm. Me'l crec de dalt a baix, perquè l'hem assajat molt bé, perquè és el millor tronc que tenim (tot i la baixa d'última hora d'un puntal a sisens), i perquè estic convençut que la canalla se'l creu (no tota però, malauradament). Primera ensopegada! El castell puja amb bellugueig però controlat. El folre i les manilles treballem amb comoditat, i de sobte, el castell peta per l'alçada de sisens-setens quan l'enxaneta anava a remuntar els dosos. Quina ràbia! I ara què? S'ha acabat aquí la Diada?

Diumenge, 12: 50 h. del migdia. Hi tornem! Alegria i mala llet, tot alhora. No en soc conscient, però aquest tres va del tot canviat. Han passat un dos d'enxaneta, un setè a dosos, i un nou setè. A sobre, sembla que aquest cop no hem lligat tan bé soca-folre-manilles i la cosa remena més del compte. I la cosa encara es queda més lluny. Decepció profunda i incredulitat als rostres. A més sembla que hi ha un parell o tres que han rebut, així que aquí s'acaba el que es donava. Fins i tot a mi em donen per accidentat, tot i que l'únic cop que he rebut ha estat a l'ànima.

Diumenge 15:00 h. de la tarda. Encara capficat amb l'actuació, no tinc gaire temps per pensar-hi, ja que he quedat a la Placeta de la Font Trobada per començar el xou de la Diada. Allà hi trobo a tots els manilleros ja disfressats d’indis, amb algunes rialles als rostres, i amb els nervis evidents de la posada en escena. Començo a oblidar-me dels castells que hem fet quan entro al Raval cridant com un posseït en el meu paper d'indi.

Diumenge 17:00 h. de la tarda. Estic al pavelló de La Cogullada, disfressat de Xèrif, amb el Mayolas al meu costat, recorrent els passadissos amb un moble-bar portàtil amb rodetes, convidant a "totquisqui" a fer un xumet de moscatell. Bé, de fet diem que és un "bourbon" per homes de debò, com els de l'oest, però no hi havia pressupost per tant. I hagués estat realment nociu pel fetge del Lluis. ;-) La Minyonada ja comença a passar-ho bé (hi ha dies en que la ingesta d'alcohol hauria de ser obligatòria) i pocs pensen ara en els castells que acabem de fer o d'intentar fa unes hores.

Diumenge 18:00 h. de la tarda. Parlen el President i el Cap de Colla. Se'ls escolta, més aviat poc al primer, i amb respecte al segon. Aplaudiments sincers i càntics de "lo lo lo" amb dedicatòria.

Diumenge 20:00 h. del vespre. Arribo al local de la colla on hi ha el ball de gralles i el concert dels "Kòdul". Hi veig a molta gent. No crec que n'hi hagi gaires que hagin tornat a casa condicionats pels castells d'aquest migdia. La festa és igual o més que qualsevol altre Diada. Gent ballant. Gent caient pel terra i aixecant-se immediatament. Gent per tot arreu: al nou bar, al bar vell, als lavabos, al pati, als passadissos...

Dilluns 1:00 h. de la matinada. Me'n torno a casa, decebut, satisfet, begut, cansat, orgullós, i esperançat. Esperançat amb el futur d'aquesta colla, que crec que ha de ser positiu sí o sí. Enguany no hem tingut la sort de cara. Ens hem quedat a les portes d'alguns grans castells, tot i que també n'hem fet d'altres de molt grans (2d9fm, pd8fm, 4d9f, 3d9f...). Hem progressat pel que fa al relleu generacional de la colla. Hi ha hagut noves incorporacions en càrrecs de responsabilitat. He vist uns assajos de canalla més concorreguts que mai, i uns assajos generals multitudinaris quan ha calgut. I hem fet un pas endavant apostant per un castell inèdit, el 4d10fm que s'ha vist del tot factible als assajos.

Així doncs, l'any vinent més i millor. Segur.

Visca els Minyons de Terrassa!

Visca els Kurtits!