"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 31 de gener de 2017

Escoles d'elit: grans resultats acadèmics, suspens en valors.

Aquest mossen no pot estar gaire satisfet dels valors cristians dels seus pupils.



















Ahir apareixia en l'edició de paper de El Periódico la carta d'una noia catalana d'origen indi que denunciava l'actitud racista envers la seva persona d'un grup d'alumnes de l'escola d'elit (i de l'Opus) Viaró de Sant Cugat del Vallès, al vagó d'un tren dels FGC. El més greu del cas és que no es va tractar d'una actitud individual d'algun nen mal educat o directament imbècil, sinó que van ser un bon grapat dels nois (12-13 anys) els que van mostrar aquesta actitud de menyspreu cap a la noia.

Potser fora bo que aquestes escoles es preocupessin una mica menys pel rendiment acadèmic dels seus alumnes i dediquessin majors esforços a educar persones justes, solidàries, humanes en definitiva.

I ja de pas, estaria molt bé també que els nostres governants deixessin de subvencionar econòmicament a aquests centres elitistes, classistes, i integristes. Crec, malauradament, que aquest és el model d'èxit escolar per a alguns dirigents de la Conselleria d'Ensenyament...


dilluns, 30 de gener de 2017

Gales abominables.

Nit de Castells organitzada per la Revista Castells a Valls.

Premis Gaudí organitzat per l'Acadèmia de Cinema Català.



















































No m'agraden les gales. La fastuositat i la pompa mai han anat amb la meva persona. Trobo que els reconeixements individuals en accions col·lectives no tenen cap sentit. L'objectivitat no existeix. M'agradaria que la meva colla deixés d'assistir a aquests esdeveniments fútils i de propaganda aliena. I de pas, que no entri al joc de les felicitacions públiques (Twitter) dels premiats. Felicitar a les colles pels èxits castellers és una cosa. Felicitar uns premis banals i allunyats de l'esperit de la nostra activitat és una cosa innecessària.

dissabte, 28 de gener de 2017

La història es repeteix. El drama dels refugiats.


Refugiats fent cua en una imatge recent per recollir menjar a un camp de refugiats a Sèrbia.

31 de gener del 1939. refugiats catalans inicien l'èxode a terres franceses.

(El seguënt text és una traducció de la meva tieta Maria Teresa Carner d'un fragment de l'article de la revista francesa "Études Dromoises" sobre l'èxode dels refugiats catalans i espanyols a terres franceses al final de la Guerra Civil espanyola i l'inici de la segona Guerra Mundial. A l'article parla la meva tieta Regina que va neixer i viu a França, i que explica les experiencies dramàtiques que va patir la seva família en aquest període de temps.

Avui que el drama dels refugiats torna a fer-se horriblement visible amb l'èxode massiu de milers de persones que fugen dels seus països en guerra, i que són retinguts en condicions infrahumanes en camps de (concentració) refugiats a les portes d'Europa, val la pena recordar els fets històrics que van esdevenir aquí, no fa tants anys, i que ens hauria de fer caure la cara de vergonya).
 

Regine Catot Courrier, filla i néta de refugiats Catalans a la Drôme  va neixer  el 1950. Francesa de pares Espanyols, ella rastreja aquí el dur periple de la seva família acollida a la Drôme després de la guerra civil espanyola.

Una dona i un home especialistes en aquests esdeveniments l,l’ajudaran  través les seves obres Genevieve Dreyfus-Armannd i Robert Serre: la petita història es troba amb la gran.

Perquè aquest éxode?
La nostre  familia vivía en un poble català quan va esclatar la guerra civil a Espanya i van haver  de  marxar   

Qui eren aquests espanyols????
La meva família paterna en formava part (dels civils amenaçats par la venjança dels vencedors que avançaven).; els quatre nois van marxar a la guerra a defensar la República. Els meus avis Josepa i Jaume Catot Sallas i dos  dels seus fills, les seves dues filles Regina i Carmen van fugir en aquets combois del seu poble català. Dones,nens,vells,militars….Tots fugien de Catalunya avançaven a peu amb el fred i la neu de febrer, la por i la fam al ventre, una maleta a la mà o simplement un farcell a l’esquena. Aquesta fugida va dispersar els refugiats tan geogràficament com socialment.

La meva àvia sovint evocava els seus patiments durant aquesta marxa glacial. La fatiga física s’ajuntava a la desesperació de l’exode i a l’inquietud del futur: Jo caminava, em deia ella, mirant endavant amb el teu avi al costat i les filles plorant,empesos per els  que ens seguien i seguint els que ens precedien sense saber verdaderament el que ens esperava, atemorits sota els trets dels avions franquistes que ens sobrevolaven.

Com van arribar a França?              
El ministre de l’interior va fer recensar els locals susceptibles de ser utilitzats per allotjar-hi els refugiats.

Va ser així que la meva família va ser orientada cap el departament de la Drôme i acollida al petit municipi de Recoubeau: Quatre persones van arribar directament en tren, la meva àvia, el meu avi i les dues filles. No tenien cap noticia dels quatre nois; El Rafel, el Francisco, Alberto i Valentin. Els hi havien pres tot. Van abandonar casa seva i totes les seves pertinences.

A la Drôme , quin refugi???
Els meus oncles i el meu pare, van ser internats a Rivesaltes i Saint Cyprien. Les seves germanes I els seus pares son a Recoubeau. A Valence arriven els refugiats per repartir-se per tot el department. A Valence van crear tres grans centres d’allotjament,Montelimar, Crest I el GTE, on els internats treballarien voluntariament al camp i al bosc.

A Recoubeau  el 5 de febrer ,89 refugiats van baixar del tren.Van ser instal.lats al convent. Quinze refugiats, refugiats en tractament i les seves famílies són conduits al Centre Repartidor i Hospitalari de Die. Donat que al final del seu periple,esgotats d’anar a peu, sense dormir, gana i fred,l’estat de salud d’aquests refugiats s’havia degradat, tant que havia arribat a ser lamentable.Presentaven quadres de bronquitis,infeccions i fins i tot congelacions als peus.

El diari Diois menciona tres defuncions a l’hospital de Die, una d’elles la de la meva tieta de 16 anys,Regina Catot Sallas, el 27 de febrer de 1939, tres setmanes després  d’haver entrat a França  i rebuda sense massa entusiasme per les monges de l’hospital,  per dir-ho suaument.

El meu avi va ser empleat com a barber-perruquer a Die I la seva filla Carmen com a minyona al Café de Paris . Una veïna institutriu els hi va ensenyar el francès . Així es van integrar a la població dioise. Al principi, tots esperaven  que podrien tornar ràpidament  a Espanya. Però aquests refugiats van haver d’acceptar ràpidament l’idea que tornar a Espanya seria molt perillós. La seva fugida que havien cregut que seria temporal , arribaria a ser llarga.Sabien bé que no hi hauria amnistia per ells . Des de la seva tornada en territori  espanyol, els exguerrillers serien arrestats, empresonats i potser executats.

Però la guerra una altre vegada modificarà les possibilitats d’integració que s’els hi oferien. França declare la guerra a Alemanya el setembre de 1939. Molts dels refugiats republicans fan seva aquesta guerra . Van ser mobilitzats en les companyies dels grups de Treballadors Estrangers. Una llei de 1940 impose la reglamentació dels refugiats de les GTE.S’allisten també en  les unitats estrangeres del exercir francès i participen ,molts d’ells , amb la Resistència . Són lluitadors experimentats i molt útils.
Durant la guerra i sota el regim de Vichy la policia francesa envià 10.000 guerrillers deportats al camp de mort de Mauthausen (Austria). Només en tornaran dos mil.

El meu tiet Rafel hi va morir el 11 de maig de 192 (comando Gusen, el més terrible del camp). Allistat en l’exercit francès, va ser enviat a lluitar a la línea Maginot, va caure presoner amb el seu grup a Strasbourg.Tots els espanyols d’aquest mateix grup van ser enviats a les mans dels nazis que els van enviar al camp de la mort austríac.

El meu pare va formar part del Maquis del Vercors, 11è. Companyia d’Henry Giry ( una bona part dels components eren espanyols).
Ell s’havia escapat del camp de Sant Cyprien i es va dirigir cap a Toulouse i es va allistar al exercit francès.Va estar combatent al front. Quan hi va haver la debacle es va incorporar als franc tiradors partisans i després a les Forces Franceses de l’interior al Diois.

Què n’han esdevingut

Pel seu treball els refugiats podien desplaçar-se amb un permís de circulació i instal.lar-se quan el reagrupament familiar va ser permès.
Va ser el cas de l’altre tiet meu, l’Alberto que estava col·locat a la GTE de Crest des d’el  octubre de 1941. Lliberat de les seves obligacions allà, va trobar  un lloc de treball a la fàbrica de mobles Audra à Die. Va retrobar-se amb la seva família i es fa afiliar a les FFI. Va morir poc després del final de la guerra.

El meu pare feia temps que s’en havia donat compte que es quedaria a França, durant  deu anys no va deixar  de lluitar per aconseguir que la que esdevindria la meva mare pogués venir a França (ella s’ havia quedat a Catalunya). Finalment van aconseguir retrobar-se el 1949.
                               

Mes tard, alguns  van demanar la nacionalitat francesa. Sobretot després del 1979.

Els meus pares els hi afectava aquesta llei i des de maig de 1952 van ser francesos. El meu pare va canviar el seu nom que de Francisco va passar a ser François. Això li va permetre ser perruquer autònom , amb aparador al carrer.

En quant a tota la família Catot Sallas, que hem anat seguint, es van establir definitivament al Diois, després dels terribles sofriments. Josepa i Jaume han viscut l’exili. Van perdre tres fills durant aquesta època tant terrible. Van estar durant molts mesos sense notícies dels seus fills. A més a més van estar durant bastans anys sense veure el seu quart fill Valentin,empresonat per les seves idees polítiques a les presons de Franco.Finalment van tenir la sort de viure en pau  fins la seva mort,allà caps els anys 70,amb la família que va formar el seu fill François, la seva dona i la seva filla.

Després de donar aquestes explicacions, la meva neta ha tret la conclusió que els seus besavis van escollir ser francesos en un moment molt difícil de la seva existència .Van haver de refer la seva vida ,lluny del seu país d’origen , sense deixar d’estimar-lo tot mirant cap el futur en el seu país d’acollida.Per acabar ella  m’ha dit: “Aleshores, és per això que jo soc francesa i tinc allà baix cosins catalans.”


divendres, 27 de gener de 2017

El Punt/Avui: "El govern es proposa lluitar contra els guetos escolars".

Reunió del Síndic de Greuges i la Consellera d'Ensenyament.






























(Per favor, que no ens venguin sopars de duro. De veritat es pensen que els pobres celíacs afavoreixen la segregació escolar? O que per molts punts de més que donin a les famílies autòctones aquestes voldran matricular als seus fills en escoles "guetto"? Mentre existeixin escoles concertades que cobrin quotes i seleccionin d'aquesta manera l'alumnat, no acabarem amb la segregació ni millorarem en equitat. Pagant Sant Pere canta i qui pot s'estalvia de portar al/s seu/s fill/s a escoles "xungues".)

La consellera d'Ensenyament, Meritxell Ruiz, i el síndic de greuges, Rafael Ribó, es van reunir ahir per analitzar les recomanacions fetes per aquest darrer en els informes sobre segregació escolar presentats el 2016 i van acordar començar a prendre mesures per al procés de preinscripció del curs vinent i per al següent amb l'objectiu de garantir la igualtat d'oportunitats de tots els alumnes.
Entre les mesures més destacades hi ha la supressió dels 10 punts complementaris que es donaven als estudiants amb una malaltia digestiva crònica, com ara els celíacs, tot i que aquesta mesura no es podrà aplicar fins al procés de preinscripció del curs 2018/2019 perquè ja no s'és a temps de canviar el decret d'admissió d'alumnes per al curs vinent. Per al curs que ve sí que es vigilaran, de manera més estricta, els possibles fraus en aquesta matèria.
Ensenyament també preveu limitar, a partir del curs que ve, la matrícula viva (el nombre d'alumnes que s'incorporen als centres amb el curs començat) als centres d'alta complexitat i donar punts complementaris a les famílies autòctones que vulguin escolaritzar els fills en aquests centres, de manera que es garanteixi que un determinat nombre d'alumnes provingui de famílies no immigrades. D'aquesta manera, es pretén trencar les reticències de moltes famílies que porten els fills a escoles de fora del barri per evitar dur-les a un gueto. Aquesta mesura, però, també haurà d'esperar fins al curs 2018/2019.
Mentrestant, Ensenyament i els ajuntaments treballaran, de manera conjunta, per potenciar les funcions de les comissions de garanties d'admissió. Ensenyament trametrà un document d'instruccions i orientacions a totes les comissions per aconseguir una distribució equilibrada de l'alumnat. El text inclourà aspectes com ara el de la detecció d'alumnes amb necessitats educatives especials. Totes les mesures que es plantegen sorgeixen de les recomanacions incloses als dos informes sobre segregació escolar presentats pel Síndic de Greuges al Parlament.
La reunió d'ahir va tenir la participació d'entitats del món local, de sindicats i patronals de l'ensenyament, de professionals de l'educació i d'associacions de pares i mares, a més del Departament d'Ensenyament i el Síndic.


dijous, 26 de gener de 2017

Peter Senge: “El profesor del siglo XXI tiene que enseñar lo que no sabe”.

El professor Peter Senge (Foto: Kike Para / El País)

(Interessants reflexions del professor nord-americà Peter Senge en aquesta entrevista per al diari espanyol El País).

Peter Senge, californiano de 69 años, cree que el principal problema del sistema educativo es que se basa en el modelo de la revolución industrial. Este profesor de la escuela de negocios del Massachusetts Institute of Technology critica que los colegios en diferentes partes del mundo continúan replicando un modelo de aprendizaje pasivo, en el que los docentes hablan y los estudiantes permanecen sentados y callados, “como si se les estuviese entrenando para trabajar en una fábrica”.

Considerado por The Economist como uno de los 50 pensadores más influyentes del mundo en el ámbito de la gestión empresarial, Senge se empezó a interesar por la educación tras el éxito en diferentes universidades de Estados Unidos de su best-seller La Quinta Disciplina. Publicado en 1990, el libro contiene las claves para hacer competitiva cualquier institución con una estrategia de aprendizaje diseñada por el propio Senge.



En 1991, fundó la Society for Organizational Learning (SOL), una red de innovación en el aprendizaje en la que participan más de 19 empresas y organizaciones y mil escuelas públicas y privadas de diferentes parte del mundo. Senge ha visitado Madrid para impartir un seminario de liderazgo a los profesores de la Institución Educativa SEK.

Pregunta. ¿Cuáles son las principales transformaciones que debe afrontar la escuela?
Respuesta. Lo más importante es que llegue el final de la escuela tal y como la conocemos. Todos hemos ido al mismo tipo de colegio, no importa si el centro educativo está en España, Reino Unido o China. La fórmula siempre es la misma: los profesores tienen el control y los alumnos no son proactivos. Nadie sabe a ciencia cierta cómo debería ser, de hecho no creo que haya un modelo único, pero sí un principio claro: adultos y niños aprendiendo a la vez. La idea de que los profesores tienen las respuestas y por eso lideran el aprendizaje ya no sirve, nadie sabe cómo se resolverán los problemas que ya nos afectan hoy, como, por ejemplo, el cambio climático. Los niños lo saben y por eso no se enganchan a la escuela, porque el profesor actúa como si tuviese todas las respuestas. El aprendizaje en el colegio se centra en evitar cometer errores. El contexto autoritario dentro de la escuela es tal que los chicos solo quieren complacer al maestro.

P. ¿Cómo puede funcionar una escuela pretendiendo que alumnos y profesores tengan los mismos intereses?
R. Los docentes tienen que crear nuevas fórmulas pedagógicas para que los niños aprendan cosas sobre las que no hay respuestas claras. Singapur comenzó en el año 2000 su proceso de transformación del modelo educativo y el eje fue crear un entorno en el que todo el mundo aprendiese: profesores, alumnos y padres. Supuso un cambio radical, teniendo en cuenta que habían heredado el modelo británico, muy profesor-céntrico. El aprendizaje giraba en torno a la figura del experto. Dijeron basta y ahora los profesores plantean retos reales y los estudiantes aportan soluciones. No solo se plantean problemas artificiales para resolver en el aula. A los alumnos les motiva ayudar a su comunidad a ser más efectiva. La forma de hacerlo con un niño de ocho años o un adolescente de 18 es distinta, pero el principio es el mismo.

P. ¿Cómo tiene que afrontar el profesor su día a día en el aula?
R. Solemos decir que el profesor del siglo XXI tiene que enseñar lo que no sabe. Ahí empieza la innovación. Lo primero que tienen que hacer es desaprender, olvidar los métodos pedagógicos tradicionales. Es muy difícil porque tienen una identidad muy fuerte y se sienten orgullosos de estar al frente de la clase. Creen que mantener el orden y la atención en su discurso es lo que les hace buenos profesores y tal vez sea ese el problema, las lecciones magistrales brillantes. Para que se produzca el cambio tiene que haber una masa crítica de esos adultos en las escuelas que diga basta. Esto no va sobre decidir buenas o malas respuestas, sino sobre afrontar problemas reales. Conseguir que un niño de 12 años entienda por qué hay problemas de drogadicción en su barrio.

P. ¿Qué papel tiene la tecnología en la transformación del modelo?
R. Tecnología moderna y pedagogía anticuada, ese suele ser el patrón. Muchas escuelas están gastando grandes cantidades de dinero en comprar ordenadores para los alumnos porque creen que la tecnología lo cambia todo, y no es así. Hay que innovar en las técnicas de aprendizaje.

P. ¿Cree que los contenidos estáticos como las matemáticas o la literatura se deberían modificar dentro de los programas académicos?
R. Hay que enseñar esos contenidos de forma distinta. Los buenos profesores de matemáticas saben la diferencia entre el aprendizaje mecánico, en el que los chicos aprenden a escribir ecuaciones, y el profundo, en el que entienden el porqué. Uno de los docentes de nuestra red SOL, que trabaja en un colegio público de Boston, ha desarrollado un método en el que los niños se enseñan álgebra entre sí. Ha dedicado más de 20 años a crear problemas muy complejos y ni los mejores estudiantes de álgebra pueden resolverlos por sí solos. En el primer mes del curso imparte clases magistrales cortas para enseñar los fundamentos básicos, y el resto del año los alumnos trabajan en grupos de cuatro. El docente es importante porque ha diseñado la metodología, no actúa como un profesor sino como un facilitador.

P. ¿Con qué escuelas está trabajando?
R. La Society for Organizational Learning, que fundé en 1991, es una red de investigadores y profesores en activo de diferentes partes del mundo. Sobre todo trabajamos con colegios públicos de Estados Unidos, porque es ahí donde están las carencias más graves, pero también colaboramos con colegios privados que sean innovadores. Estamos en contacto con más de mil escuelas en el mundo. Nuestra misión es buscar innovadores para conectarlos entre sí, para que entiendan que no están aislados. Hay una revolución que está ocurriendo, cientos de profesores usan Flipped Classroom (clase invertida) o el aprendizaje por proyectos. El problema es que no hay vías de comunicación entre ellos.

P. La clave para el cambio, ¿la tienen los gobiernos o las escuelas?
R. En Singapur, por la naturaleza del país, el Gobierno lideró la transformación. Pero no es una buena referencia, es un territorio muy pequeño, casi como una ciudad. En la mayoría de lugares, los líderes han sido los directores de los centros y los docentes, grupos pequeños que han querido dar un giro a su cultura de aprendizaje. El cambio tiene que arrancar en la escuela, que funciona como una institución local.

P. ¿Qué modelo educativo actual cree que debería replicarse?
R. No se trata de copiar a Finlandia o Singapur. Hay que ser menos rígidos con la edad porque los niños avanzan a distintas velocidades. No tiene sentido dividirles en cursos por edad. La escuela industrializada, ese es el problema. En las líneas de ensamblaje todo el mundo se movía al mismo ritmo y precisamente fue la era de la industrialización la que hizo a los lentos estúpidos. Hace unos años conocí en Los Alpes a un físico austríaco que había trabajado con el Nobel de Física danés Niels Bohr -le concedieron el premio de 1922-, probablemente el físico más brillante de la historia. Le pregunté cómo era trabajar con él y me dijo que era muy lento, pero que cuando entendía algo, realmente lo entendía. La mayoría de científicos son pacientes, reflexionan, se toman su tiempo. Durante décadas se les ha hecho creer a los niños que no poder avanzar al ritmo que marca la escuela es sinónimo de ser idiota.

P. ¿Cree que la certificación supone un freno para el aprendizaje?
R. La evaluación más efectiva es la del propio alumno analizando su progreso, la autoevaluación. Pero ahora ese rol lo asume el profesor. Los buenos docentes crean un entorno en el que los estudiantes mejoran constantemente y pueden juzgar de forma objetiva cómo están evolucionando. En Estados Unidos, a los profesores se les coloca en rankings en función de los resultados que sus alumnos obtienen en los exámenes estándar. Todo lo que está demasiado mecanizado carece de sentido. El problema no es la herramienta, sino el uso que se hace de ella. El objetivo debería ser estudiar qué técnicas de enseñanza funcionan mejor que otras y por qué.

P. El pedagogo británico y conferenciante Ken Robinson critica que la escuela mata la creatividad. ¿Cuál cree que es la explicación?
R. Los niños dejan de ser curiosos por el miedo a cometer errores, y como consecuencia de eso, también dejan de ser creativos. En mis clases suelo preguntar a mis alumnos cuántos de ellos decidieron a los diez años que no se les daba bien cantar, o que no eran muy buenos en dibujo. La gran mayoría levanta la mano. Entre los cinco y los diez años se internalizan esos miedos a no dar la talla y los chicos simplemente dejan de hacerlo. Hace unos años, un educador me dijo que no tenemos ni idea del drama que sufren los niños en la escuela. Los profesores están en una posición de autoridad y pueden hacer mucho daño si no se dan cuenta del impacto que pueden tener sus mensajes.

dimecres, 25 de gener de 2017

El "temazo" del dimecres. RevoluSOnats - "Rap per la independencia"






L'Aleix, el Sandro i el Mohamed són tres joves rapers terrassencs, residents al muticultural barri de Can Anglada, que s'han unit per formar el grup Revolusonats, on rimen les seves idees i crítiques diverses. Amb la col·laboració d'algun mecenes, han pogut editar aquest vídeo al barri que ara difonen per ajudar a la causa independentista. Moltes gràcies nois! Catalunya serà lliure i mestissa!!!

dimarts, 24 de gener de 2017

40 anys després el feixisme continua assassinant.

Funeral dels cinc d'Atocha (gener 1977).
Funeral a Lleida pels agents rurals assassinats (gener 2017).




























Entre aquestes dues imatges hi ha 40 anys de diferència. Tanmateix, malauradament, el feixisme continua subsistint i assassinant als que pensen diferent.

dilluns, 23 de gener de 2017

Mitja Marató de Terrassa.

El vencedor Carles Castillejo.

Ahir es va disputar la 18a Mitja Marató de Terrassa en una jornada freda i ventosa que devia fer, si cap, més difícil i dura la competició. El guanyador, per segon any consecutiu, va ser l'atleta de Rubí Carles Castillejo amb un temps de 1:07'07, lluny del seu millor registre i rècord de la cursa (1:03'30). Enguany la Mitja ha comptat amb la participació d'alguns destacadíssims atletes ja retirats de l'alta competició com el vitorià Martin Fiz o el sorià Abel Anton, ambdós campions del món de marató. També va tornar a córrer a Terrassa després d'uns quants anys absent, el millor atleta local de tots els temps, Jaume Leiva, que va classificar-se en tercera posició.


L'Atleta local Jaume Leiva.

Un mite de l'atletisme mundial, Martín Fiz.

Participants a la Mitja amb esperit solidari.

diumenge, 22 de gener de 2017

Grimpada del pi a Matadepera. Festes de Sant Sebastià 2017.



Ahir es va celebrar el tradicional concurs de grimpaires de les festes de Sant Sebastià de Matadepera. El guanyador absolut va ser el local Èric Riba que va pujar en tant sols 22 segons. La primera dona classificada va ser la Maria Amat (1'32), minyona especialista en concursos que ja va guanyar la darrera edició del concurs d'apilar caixes de cervesa a la festa major de Terrassa. Una altra minyona, la Laura Puente, va adjudicar-se la victòria en l'apartat infantil (2'34).










dissabte, 21 de gener de 2017

El final d'una sala mítica. Traspassen el Faktoria.

Concert del grup terrassenc Doctor Prats a la sala Faktoria (Foto: Doctor Prats).


























Aquesta nit la Sala Faktoria ha organitzat una festa de comiat, després de 22 anys de funcionament. Tanquen la barraca per problemes econòmics, però la sala continuarà amb l'activitat ja que han traspassat el negoci al promotor musical i punxadiscs Kike Torrijos, que reobrirà sota el nom de "The Street Music". En principi la sala continuarà programant música en directe, i pel que sembla seran els antics propietaris del Faktoria els encarregats d'aquesta programació... És a dir, que el perill de que Terrassa perdés un espai emblemàtic de promoció de la música en directe sembla salvat de moment.

La meva joventut va molt lligada a aquesta sala, ja que allà he passat moltes nits de festa, he vist pel·lícules interessants, teatre, monòlegs, futbol... I he descobert un bon grapat de grups musicals i cantautors: que no coneixia (Kultur Shock, Inspector Tupence, Sustraia, El Sobrino del Diablo, Jarabe de Palo, Bongo Botrako...); així com coneguts més o menys populars (Manu Chao, Dusminguet, Mesclat, Skatallites, Reincidentes, Kop, Siniestro Total, Doctor Calypso, Obrint Pas, Strombers, Gatillazo, La Txaranga Revoltosa, Los Toreros Muertos, ...); a l'hora que han donat l'oportunitat a un bon grapat de bandes locals (Trikitown, D'Callaos, La Carrau, Kayo Malayo, Eskassa Llibertat, Capdetrons, Codigo Neurótico, The Soul Beams, Vidres a la Sang, Doctor Prats, Anti-patiks, Sense Sal, El Payo Malo...).

Gràcies Faktoria per tots aquests anys. Tant de bo no es perdi l'esperit de festa, bona música i bon rotllo que us ha acompanyat fins a dia d'avui.

divendres, 20 de gener de 2017

Carles Riera (diputat de la Cup-Cc al Parlament: "Sobre el dret a l'educació pública".

Foto: Diari El Punt/Avui.

























(Article d'opinió del diputat per la Cup-Cc al Parlament, Carles Riera. Breu i concís. No cal donar gaires voltes a l'assumpte. Volem equiparar-nos als països més justos social, economica i culturalment parlant? Doncs escola pública universal i qui no li agradi que es pagui la seva!)

En aquests dies i a propòsit del debat de pressupost en el Parlament, l'educació ha adquirit un gran protagonisme. Aquesta centralitat és totalment merescuda, pel paper central que l'educació té en la construcció d'una societat lliure, justa i democràtica. I ara, que no només estem gestionant les darreries de l'autonomia, sinó que ens encarem fermament cap a l'autodeterminació, la independència i la república, aquest debat pren encara més rellevància, ja que, a més de definir polítiques i aportar recursos en el curt termini del pressupost de la Generalitat pel 2017, estem donant senyals que el procés constituent que ara encetarem amplificarà en el marc del necessari debat públic, sobre, en el cas que ara ens ocupa, l'escola republicana que volem bastir.

En aquest debat, efectivament, la proposta de la CUP-CC és la d'una escola catalana universal, gratuïta, laica i inclusiva en què l'educació en la diversitat i en la igualtat sigui un valor fonamental, una escola pública que hauria de marcar la referència pel que fa a la qualitat educativa i a l'equitat social. En el procés de construcció d'aquesta escola republicana, probablement caldria que els centres concertats assumissin els mateixos criteris d'admissió i matriculació que els centres de titularitat pública i incorporessin el mateix programa educatiu, així com que garantissin els criteris de gratuïtat, universalitat, laïcitat i igualtat, per a tot seguit afegir-se a la xarxa de centres de titularitat pública. Els centres que no optessin per aquest camí haurien de restar en l'àmbit privat, sense recursos públics, i regulats tanmateix per les polítiques i normatives que haurien de garantir els valors, la qualitat i l'homologació de qualsevol centre educatiu en el nostre país. Aquest model correspon, val a dir-ho, al dels països amb índex més avançat de desenvolupament humà. És també per això que hem proposat que no sigui tancada cap línia ni grup en cap centre públic, que no s'ampliïn ni renovin concerts i que siguin finalitzats els que estiguin vigents amb centres elitistes i que segreguen.

Pel que fa al debat més immediat relacionat amb el pressupost, la CUP-CC, en coherència, també opta per potenciar els recursos de l'ensenyament públic, i més tenint en compte que és el que més ha patit les retallades des del 2010, i considerant que és el sistema bàsic i de referència per garantir la igualtat d'oportunitats, la inclusió i la no-segregació entre el nostre alumnat, així com la seva centralitat en les polítiques públiques de promoció de la igualtat. Per assolir aquest objectiu proposem un augment del pressupost global destinat a educació, d'acord amb les raonables i justes demandes de la comunitat educativa, i una redistribució de recursos entre l'escola concertada i la pública, en favor de la segona, ja que la diferència entre el pressupost del 2010 i el del 2017 destinat als centres públics és d'una reducció de l'11% i en el cas dels concertats és d'un augment del 0,4%.

És de justícia, malgrat pugui desconcertar.

dijous, 19 de gener de 2017

Relats conjunts. "Soir bleu".

Edward Hopper, 1914, "Soir bleu".





















- Mira Patxi, a tu et semblarà ridícul, però si estiguessis al meu lloc, tu que faries?
- Ja, però tu creus que així amb aquesta fatxa...
- Què vols? Tens una solució millor?
- Què sé jo! Però em sembla a mi que és pitjor el remei que la malaltia.
- Esclar, per a tu és fàcil. Basc de soca-rel i del PNB...
- Jo ja et vaig dir que tot això era innecessari, no té ni solta ni volta. Ets tu que et muntes la pel·lícula.
- Pel·lícula? Tu no vas veure com em miraven l'altre dia al fronton.
- Au va l'hòstia! Què et penses que va a fer la gent al fronton? A veure com jugueu els pilotaris.
- Sí, és clar. Però a mi em miraven més.
- No em facis riure. I vols dir que així, amb aquestes pintes, no et miraran pas?
- Potser. Però ara ningú no sap que sóc negre. I el teu col·lega no diu res?
- És mut.
- Ah...

La meva participació als relats conjunts.

dimecres, 18 de gener de 2017

El "temazo" del dimecres. Discípulos de Otilia - "Gris Cornellà"

Un dels escassos temes en català del grup barceloní Discípulos de Otilia va ser aquest composat pel Titot dels Brams, inclòs a l'àlbum "Wateke!" l'any 2004. El passat divendres van interpretar-lo en la seva reunió anual (24è aniversari), després de l'aturada oficial l'any 2010, a la sala Les Enfants, una petita sala on encara programen música en directe, al carrer Guàrdia, al barri de Ciutat Vella. Una bona estona ballant i recordant bones èpoques seguint els Discípulos.

La banda va estrenar-se a Terrassa l'any 1994 en un concert al local dels Minyons a favor de la causa Zapatista dels indígenes de Chiapas, i van tornar-hi l'any 1999, al Centre Cívic de Can Anglada, en el concert del 20è aniversari de la colla acompanyats per Goldfinger & The Mushpotatoes i Dusminguet (700 peles valia l'entrada :-) ).


dimarts, 17 de gener de 2017

L'Estat de les autonomies ja no s'aguanta més...

Le banderes autonòmiques al terra per l'efecte del vent. Foto: Jose Luis Roca (Diario de Córdoba).






















Molts d'aquests esperen continuar vivint de la mamella catalana en el futur... (Foto: Expansión).

























Avui s'està celebrant a la capital del regne espanyol la trobada de Presidents autonòmics amb el cap de l'estat i el president del govern espanyol. A la trobada no hi han assistit ni el president Puigdemont ni el president del parlament basc, Íñigo Urkullu. No sé els motius que han dut al president basc a absentar-se de la reunió. Pel que fa al nostre, aquesta és la carta que ha fet arribar a Rajoy per justificar la seva coherent absència:




dilluns, 16 de gener de 2017

Diuen que avui toca estar trist.




























Avui aniré a nedar trist,
dinaré trist amb les tietes,
tristament treballaré,
em prepararé un trist sopar
i ploraré fins l'endemà.

diumenge, 15 de gener de 2017

Diari de l'Educació: "Unschooling: I si l'escola fos prescindible?"

Foto: El Diari de l'Educació.
 
(Crec que si fos pare i tingués canalla, i m'ho pogués permetre econòmicament i horària, optaria per l'educació alternativa lluny del model escolar que ofereix actualment el sistema educatiu. Està clar que tot té avantatges i inconvenients, però fent balanç, veig molts menys inconvenients a l'educació no institucionalitzada. En ambdós casos depèn molt de les persones que s'encarreguen de dirigir/guiar aquesta educació, però l'institució escolar a més a més està subjecte a unes directrius molt més homogeneïtzadores). 

(Article de Saray Marqués per al Diari de l'Educació).

“Si em dius fa 10 anys que els meus fills no anirien a l’escola et diria: ‘Estàs boja!’. Aleshores no sabia que hi havia tantes famílies fent unschooling, ni que existia allà fora un món d’opcions”. Parla la Laura Cazorla, advocada de 40 anys i mare d’una de les 4.000 famílies unschoolers que es calcula aproximadament que hi ha a Espanya (segons els membres de les principals associacions). Encara que el Lucas, de set anys, va anar a l’escola infantil dos cursos, abans de desescolaritzar-lo, la Manuela, de quatre, mai ha trepitjat un centre educatiu.

Tots dos són nens unschoolers, educats a casa. És un dir, perquè no paren de fer activitats extraescolars en diferents espais amb altres famílies, en grup, com el matí en què vam parlar amb la seva mare, mentre ells pasten pa amb altres nens. La Laura va decidir deixar de treballar quan va néixer la Manuela per passar més temps amb ells i l’unschooling va arribar de forma natural. En aquest temps va trencar amb la idea que l’única sortida és portar els nens a l’escola de nou a cinc i que la llibertat d’elecció de la família arriba només fins a la decisió sobre el millor centre. Avui, per a ella, l’unschooling no és només una forma d’educar els nens, més atenta a les seves necessitats, sinó una manera de viure.

¿’Homeschooling’ o ‘unschooling’?

Encara que moltes persones fan servir indistintament el terme homeschooling i unschooling, la diferència rau en això: mentre el primer se centra en l’acadèmic i pot ser que la família que opti per ell fins i tot importi el col·legi a casa, amb els seus temaris, els seus horaris, els seus llibres de text, encara que a un ritme adaptat; el segon, el ‘radical’ unschooling, es guia pels interessos del nen i no només en els estudis, també en altres àmbits: son, menjar… En línia amb la criança conscient. Uns pretenen ensenyar als nens i els altres, ajudar a aprendre, “activament involucrats però sense dirigir el seu aprenentatge”, explica la mare unschooler Yvonne Laborda. L’unschooling és un pas més, com reflecteix la mare unschooler, abans homeschooler, Lehla Eldridge a unschoolingthekids.com.

A la Laura no li importa, per exemple, si el seu fill no llegeix als set, encara que conegui l’abecedari: “Són nens que saben fer coses diferents en moments diferents. Ara el Lucas està més interessat pels números perquè li serveixen en els seus jocs: sap quant són 200 grams per a una recepta, o sumar 143 i 75 mentalment, o quants diners té en el compte del banc que ha volgut obrir… No em preocupa que no llegeixi, he vist com aprèn quan sorgeix l’interès”.

El seu és un perfil tipus: s’ha bolcat en un tipus de criança en auge en els països occidentals des de principis del segle XX i fins i tot ha deixat amb la seva parella la gran ciutat per un poble petit, més a prop de la natura i en connexió permanent amb la comunitat unschooler via grups de WhatsApp, Facebook, etc.: “Tenir una espècie de tribu i ajuntar-nos amb altres famílies que viuen això d’una altra manera és important”.

Cada família s’organitza com pot: un dels dos deixa de treballar (en el cas de la Laura, ella, tot i que no descarta tornar a la militància en una ONG quan passi un temps), o opta per la feina des de casa (La Yvonne, els primers vuit anys compaginava la feina amb la criança a casa, ara la seva parella l’ha suplantat), o treballen els dos, per torns.

Els motius

Casos com el de Laura o el de la Yvonne, enquadrats en el post feminisme lligat a la criança natural, del qual ella és una cara visible, expliquen en part l’auge del moviment en els últims anys (la xifra de famílies s’ha duplicat des del 2013). Mare de tres fills de 8, 10 i 12 anys, terapeuta i escriptora (amb el seu llibre Donar veu al nen a punt de publicar-se) els plantejaments de la Yvonne xoquen de ple amb els de l’escola tradicional.

I precisament aquesta connexió cada vegada més forta amb la criança respectuosa i amb afecció dóna a l’unschooling d’aquí un toc diferent al dels EUA, el país on més ha proliferat, en molts casos lligat a la religió, a la concepció de l’educació dels fills com una obligació divina que no es pot delegar. Encara que a Espanya existeixen els Cristians Evangèlics Estudiant a Casa, és una via minoritària.

Al costat de les famílies per a qui l’unschooling és l’evolució natural d’una criança que implica el collit (dormir amb els fills), la lactància a demanda o el respecte als processos de cada nen, estan aquelles altres que han decidit desescolaritzar per problemes amb l’escola (assetjament escolar, dificultats d’integració, altes capacitats, intel·ligències diferents…), també a l’alça.

Foto: Diari de l'Educació.
 

Educadors que desescolaritzen

No és estrany tampoc que siguin mestres desencantats amb el sistema. Com la Yvonne, que després de 15 anys com a professora d’anglès de nens, adolescents i adults, es queda embarassada, abandona la docència i decideix que el que vol per als seus fills és “que aprenguin de manera autònoma el que els interessa, i que per això no necessiten un col·legi, el necessitem els adults per deixar els nens quan estem treballant “.

També és el cas de Candela (nom fictici), mare d’un adolescent de 15 anys actualment escolaritzat en 4t d’ESO, però unschooler fins fa un any. Llavors ella, professora de física, va tornar a fer classe en un centre concertat i ell ho va trepitjar per primera vegada: “Volia estudiar una enginyeria i tenia la sensació que els seus amics estudiaven molt més, que li tiraven moltes més hores, i vam optar per l’escolarització. A la primera avaluació va suspendre quatre assignatures… Fins que va aprendre a fer exàmens”. “Em va semblar una bona idea, però aviat vaig descobrir que no ho havia estat tant”, analitza ell. “Veig molt repetitiu, avorrit i frustrant estar assegut tota l’estona escoltant sense fer res, mirant a la paret, penso que no aprenc el que he d’aprendre i, com tots, em disperso a classe, per tant he d’estudiar després. Li dedico més hores i els resultats són més pobres”.

El millor de tots dos mons

Si per alguna cosa es caracteritza el moviment unschooling, és per la diversitat que agrupa. Dins hi ha els travelling o world schoolers, que eduquen els seus fills en periples al voltant del món, un fenomen molt implantat també als EUA i aquí relativament desconegut, encara que existeixen webs com familiasenruta.com, o els flexischoolers, que passen part del temps educant-se en casa i banda, a l’escola.

“És una fórmula interessant, tant per als nens més petits com per als adolescents, per alliberar-los una mica. Al Regne Unit funciona bastant bé i permet que els homeschoolers que paguen impostos destinats a un sistema educatiu que no fan servir puguin recórrer a ell”, explica la investigadora Madalen Goiria. S’estableix un contracte família-escola i, per exemple, els pares que tenen les tardes lliures poden fer-se càrrec de les matèries que s’imparteixen aquestes hores (després l’alumne passarà els exàmens, com la resta), o pot ser que el nen homeschooler acudeixi a l’escola de bàsquet del centre, o als tallers de química…

També per a Javier Bronchalo, especialitzat en e-learning, el flexischooling amb suport en línia és una via que convé estudiar, i apunta que en alguns llocs, com a Catalunya, ja s’estan començant a analitzar les possibles sinergies entre el moviment homeschooler i les escoles alternatives o lliures, que també han experimentat un gran auge en els últims anys, com una via cap a la futura legalització.

Una aliança també necessària per a l’Yvonne, que apunta que a la seva tribu de mares conscients un 60% escolaritza i un 40%, no. El mateix es percep en la principal associació del sector, l’Associació per a la Lliure Educació (ALE): no tots els seus membres eduquen a casa, també hi ha simpatitzants, i en les seves trobades estivals no es parla només d’homeschooling, sinó d’alternatives educatives. Una cosa similar ha experimentat l’advocada Laura Mascaró, vinculada a la Plataforma per la Llibertat Educativa, en els seus tallers de desescolarització interior, als quals acudeixen “no només famílies que es plantegen fer el pas, sinó altres que volen descobrir una altra manera de veure les coses, de personalitzar l’educació, i professors”.

D’alguna manera, per a Madalen Goiria, coautora amb Mascaró de la guia ’10 preguntes que es planteja qui està el homeschoolla major visibilitat de l’unschooling ha anat de la mà de la gran vistositat que han adquirit els projectes educatius alternatius, “amb interès a Waldorf, Montessori, més amables, més d’estar al carrer, de jugar, no d’esquadra, cartabó i pupitre, potser perquè, legalment parlant, una família que porta els seus fills a un centre no homologat computa també com absentista”.

Són opcions que han adquirit una gran repercussió de la mà de documentals com ‘L’educació prohibida‘ o ‘Enséñame pero bonito‘ i que apareixen també a ‘Educació a la carta‘ de Laura Mascaró. Diana de Horna, psicòloga social, al capdavant de estonoesunaescuela.org, que a la primavera estrenarà un documental després d’un periple a pedals amb la seva parella, Diego, i la seva filla, Jara, a la recerca d’altres sistemes educatius arreu del món, considera que “hi ha molta convergència en ideologia i objectius entre el moviment de les escoles lliures i les famílies que opten pel homeschooling perquè consideren que la millor opció és el contacte directe amb els nens i nenes”.

En el seu cas, no són homeschoolers perquè la Jara encara no ha complert els sis anys, l’edat legal a la qual comença l’escolarització, i no han decidit encara si anirà a una escola, però senten certa afinitat: “Percebo que cada vegada més famílies que s’ho plantegen, perquè hi ha més informació i més sensibilitat cap a les necessitats de la infància i una reacció contra la voràgine al voltant d’aquesta etapa d’una banda en l’educatiu, forçant l’adquisició d’aprenentatges i continguts com més aviat millor i, d’altra, en la comercialització de la infància”.

Què diu la llei?

Al contrari del que passa als Estats Units, Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, Regne Unit, Irlanda, França, Itàlia, Bèlgica o Portugal, a Espanya el homeschooling no és legal. L’educació institucionalitzada, entre els 6 i els 16 anys, equival a escolarització. No existeixen fórmules com el permís per educar a casa com a Itàlia, on els pares han d’acreditar uns coneixements acadèmics i una estabilitat econòmica, o els exàmens específics a França i els EUA, ni inspectors que acudeixin a les cases.

El fet que el fenomen no aparegui reflectit en l’ordenament jurídic és complicat sobretot per a famílies que desescolaritzen, no tant per a les que mai han escolaritzat (no sol haver-hi denúncies a serveis socials i, d’aquestes, molt poques prosperen), i una vella reivindicació del moviment, tot i que tampoc hi ha unanimitat al respecte. Per Yvonne Laborda, “La legalització seria l’ideal, però des del respecte, no des del control. S’hauria de dur un registre dels nens desescolaritzats que estan en situació d’abandonament, però també dels que eduquem a casa: que vinguin a parlar amb nosaltres, quins projectes fem, si participem en associacions… Però sense pressió, sense exàmens, que és un dels motius pels quals no van a l’escola… Una altra cosa és quan tinguin 16 anys i vulguin el títol o anar a la Universitat, aquí sí que és normal que passin els seus exàmens, però amb sis, set, vuit anys hauria de respectar-se el seu ritme”.

De moment, les escletxes s’han limitat a un breu lapse en què el protocol d’absentisme de Barcelona va distingir entre aquest i el homeschooling, de 2009 a 2012, “però sense una norma d’acompanyament que expliqués en què consistia, donant per fet que l’Administració el coneix”, explica Goiria, hi ha una norma al País Basc, anomenada Valora, que permet certes excepcions,” encara que tampoc està molt clara”. Mentrestant, a les Balears, els protocols d’absentisme s’han endurit, i han estat relativament freqüents les circulars internes de la Conselleria d’Educació d’Andalusia per posar-hi límit. Però, en general, i a l’espera que aquest fenomen, recolzat per gurus com Sandra Dodd, John Holt o John Taylor Gatto, sigui reconegut, no hi ha una comunitat autònoma millor que una altra per educar en família i Espanya segueix sense ser país per homeschoolers.


dissabte, 14 de gener de 2017

La República Catalana ha de ser laica de debò. Per Déu!

L'Arquebisbe de Barcelona, l'aragonès Juan José Omella.























A l'acte de presentació del llibre "Exhortació del Papa Francesc. L'alegria de l'amor" l'arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella ha declarat "Hem de fer un treball més fort de respecte i d'amor a tota persona humana que surt com a fruit d'un amor, i fins i tot diria, d'una violació. És un ésser humà que té tota una dignitat que hem de respectar"i s'ha quedat tan ample, a banda de comparar a una avortista amb un terrorista...!!

En ocasions, quan escolto declaracions com aquesta, o quan m'assabento de nous casos de religiosos que han abusat impunement d'infants, em venen al cap les notes i la lletra de "l'Himne de Riego"...


divendres, 13 de gener de 2017

Divendres 13.

El nou President dels EEUU, Donal Trump.




























Populista - masclista - racista - feixista - elitista - capitalista - colpista - bromista - artista - narcisista - propagandista - supremacista - estadista - surrealista - imperialista - revengista - lobbista - materialista - terrorista - proteccionista - extremista - nacionalista...

... que Déu ens agafi confessats!!

dijous, 12 de gener de 2017

Xavier Besalú: "La segregació escolar, un mal evitable".

 

(Article del professor de la Universitat de Girona Xavier Besalú per al Diari de l'Educació).

Parlem de segregació escolar quan en un mateix barri o ciutat, els seus centres educatius escolaritzen majoritàriament un determinat perfil d’alumnat (socioeconòmica o culturalment connotat) que no es correspon estadísticament amb la composició socioeconòmica i cultural de la població de la zona en què es troben ubicats. És a dir, que alguns centres acumulen alumnat pertanyent a sectors socials posseïdors d’un capital social i instructiu per sobre de la mitjana, mentre que altres concentren alumnat pertanyent a sectors socials desfavorits (pobres, en general i, en particular, gitanos i fills de famílies immigrants).

En un cas i l’altre forçaríem fins a l’impossible les funcions socials de l’educació que, al cap i a la fi, no són menys importants que les seves funcions individuals: ni els anomenats centres-santuari (majoritàriament privats i privats concertats), ni els centres guetitzats o estigmatitzats (majoritàriament públics) preparen adequadament al seu alumnat per viure en societats plurals, multiculturals i inclusives: tots tenim dret a fer la nostra vida a la ciutat, siguin quines siguin les nostres capacitats i discapacitats, les nostres diferències i singularitats. L’objectiu del combat contra la segregació escolar és, doncs, ben clar: que l’alumnat dels centres d’una mateixa zona o ciutat tingui una composició similar entre ells, i que es correspongui amb la de la mateixa zona o ciutat. Ni més, ni menys.

Per què no és bona, ni desitjable, la segregació escolar? En primer lloc, perquè afecta negativament al rendiment del sistema: els resultats globals dels sistemes educatius més segmentats (bé perquè separen aviat a l’alumnat, bé perquè funcionen com un quasi mercat, bé perquè no tenen entre les seves prioritats la inclusió) solen ser pitjors que els dels sistemes més comprensius i inclusius. En segon lloc perquè, com sembla obvi, no socialitzen adequadament el seu alumnat, ja que aquest ni té un coneixement directe de la diversitat existent a la seva ciutat, ni pot fer a la pràctica un aprenentatge vivencial de la convivència i la gestió dels conflictes, ni el prepara per viure en la societat realment existent més enllà de l’escola, ni fomenta una mínima cohesió social. I, en tercer lloc, perquè condiciona en gran manera la trajectòria educativa, les expectatives i els èxits de l’alumnat més necessitat que el sistema compensi les desigualtats educatives amb què s’accedeix a ell.

La causa més evident de la segregació escolar és, sens dubte, la segregació urbanística i residencial, l’existència de barris i districtes connotats socioeconòmica i culturalment, la seva feble heterogeneïtat, la distància en termes de renda familiar disponible entre ells que, en alguns casos, arriba a límits insostenibles. És impossible un combat seriós i estructural contra la segregació escolar sense abordar amb criteris més equitatius la planificació urbana, la construcció d’habitatges, la dignificació i esponjament de les zones més degradades, desconnectades i empobrides, i la transformació de les ciutats en termes de qualitat de vida equivalents, sigui quin sigui el lloc on es visqui. No és feina fàcil, però si per educar un individu es necessita tota la tribu, per socialitzar i culturitzar a les generacions joves tota la ciutat ha de ser potencialment educadora.
Però la segregació residencial no és l’única causa de la segregació escolar. També les polítiques educatives, especialment les relacionades amb els processos d’admissió i matriculació de nou alumnat, tenen la seva responsabilitat. Algunes d’elles són de caràcter pal·liatiu, però no per això tenen menys impacte. Ens referim als criteris complementaris de priorització de les sol·licituds, a la utilització de la reserva obligada de places per a alumnat amb necessitats educatives específiques, a l’evitació de la sobreoferta en una zona determinada, a la regulació de les ràtios en funció de la demanda previsible… Però les més significatives són d’un altre ordre.

Una primera constatació és que com més oferta privada (concertada o no) es dóna en un territori determinat, més desequilibrada acaba sent la composició escolar dels diferents centres. El que segueix és que, per corregir la segregació escolar, és imprescindible incrementar l’oferta pública en aquells barris on, per raons històriques i socials, aquesta resulta insuficient; no és presentable, per exemple, que en alguns districtes de la ciutat de Barcelona l’oferta pública en educació infantil i primària no arribi ni a un terç del total (seria el cas de l’Eixample, les Corts i Sarrià-Sant Gervasi) i en educació secundària obligatòria les coses siguin fins i tot pitjor.

La segona evidència és que el “dret” a l’elecció de centre escolar per part de les famílies en cap cas pot ser considerat un dret absolut, estrictament individual i no subjecte a cap limitació, perquè està clarament condicionat per l’oferta disponible, té implicacions col·lectives (la investigació al respecte demostra que té un paper determinant en la segregació escolar) i entra en conflicte amb la mateixa Constitució espanyola. Aquesta afirma que correspon als poders públics remoure els obstacles que impedeixin o dificultin les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives. Només ordenant, limitant i condicionant aquest “dret” per part de les administracions educatives serà creïble la seva lluita contra la segregació escolar.

I, en tercer lloc, la lògica competitiva a la qual empeny als centres d’una mateixa zona o ciutat (públics i privats concertats), que els condueix a posar en relleu les seves diferències –reals o inventades– (de projecte, d’instal·lacions, de resultats, de valors addicionals …), a dirigir-se de manera subtil però eficaç i intel·ligible a un determinat tipus de famílies (i a evitar amb mil argúcies a l’alumnat amb més necessitats educatives) en les jornades de portes obertes o en els diferents canals d’informació, publicitat i màrqueting existents, constitueix també un element important en aquest joc d’influències. Això, quan les condicions d’escolarització són equivalents en qualitat, perquè si les desigualtats són evidents el que cal és corregir-les immediatament.

En resum, la segregació escolar és evitable si tots, poders públics i societat en general, ens posem d’acord en el fet que és perniciosa i tenim voluntat i ens vam emprar a fons per, primer, corregir-la i després, impedir-la. La no-intervenció, la lògica del mercat, el simple pas del temps, ja hem pogut comprovar que, més que combatre-la, l’alimenta.

dimecres, 11 de gener de 2017

El "temazo" del dimecres. The Cabrians amb Skatalà i Pele de La Thorpe - "Enjoy yourself".


El passat dissabte vaig assistir a un històric concert a la sala Upload de Barcelona, dins del poble espanyol, dels maresmencs The Cabrians, acompanyats per algunes de les principals figures representatives de la història de l'ska-rocksteady català (els cantants d'Skatalà, de Doctor Calypso, de La Thorpe Brass, dels Thorpedians, de Soweto, Lord Kaya...) per fer un homenatge a Prince Buster, un dels pioners de la música ska i creador d'alguns dels temes més reconeguts d'aquest estil, que ens va deixar l'any passat.

Concert memorable i nostàlgia dels anys de joventut anant de concert en concert seguint a alguns dels grups que van tenir representants a l'escenari.

Com deia el bo d'en Prince Buster, enjoy yourself!!