"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 20 de gener de 2019

Ramon Font: “Cal una xarxa educativa pública i única”.



Les coses (educatives) clares i la xocolata espesa. Entrevista del diari El Punt-Avui al secretari general del sindicat majoritari de docents, l'Ustec, Ramon Font.
 

Font, professor de l’institut Bisbe Sivilla de Calella, és des del 2015 el portaveu d’Ustec-Stes, el sindicat més representatiu del món de la docència.

Quins són els principals eixos de l’acció d’Ustec-Stes?
Intentem combatre els problemes més grans que té el sistema educatiu català: l’infrafinançament, la segregació escolar i la falta de democràcia als centres. Sobre l’infrafinançament, ara tenim una oportunitat d’or amb la discussió de pressupostos a l’Estat i a Catalunya.
 
De quant hauria de ser el pressupost d’educació?
El pressupost d’aquest any, prorrogat, és de 4.963 milions d’euros executats. Perquè el sistema quedi a la mateixa capacitat de servei que tenia el 2010, caldrien 7.200 docents: estaríem parlant de 96 milions d’euros més per al 2019. L’infrafinançament és un problema molt preocupant. El finançament del sistema educatiu està a un terç del que hauria d’estar segons la llei d’educació de Catalunya [la LEC]. Hauria de ser el 6% del PIB i estem en el 2%.
 
I pel que fa a la segregació?
És un problema que uns centres recullin alumnat molt per sobre del que és la realitat sociocultural del barri i d’altres, molt per sota. La diferència entre la concertada i la pública al mateix barri és de vegades molt evident. S’anteposa la llibertat de les famílies per escollir centre al dret que tenen els nens a tenir una bona educació.
 
Què s’ha de fer per revertir-la?
Una xarxa pública i única. Vam tirar endavant una ILP que va rebre una esmena a la totalitat de Junts pel Sí i el PP el 2016 que deia que volíem una xarxa única que en 10 anys suprimís l’escola concertada, en el sentit que si algú vol anar a la privada que la pagui. Les polítiques públiques han de buscar solucions col·lectives i separar l’interès individual del col·lectiu, que és que els nens tinguin una educació en un pla d’igualtat.
 
Per què diuen que hi ha falta de democràcia als centres?
Amb la transició a la democràcia, es va passar de seleccionar el professorat a dit a uns claustres assemblearis que triaven la direcció. Ara la direcció s’escull per concurs, i en la comissió de la selecció la majoria més un és l’administració; per tant, l’administració selecciona la direcció. El decret de plantilles que desenvolupa també la LEC dona la capacitat potencial de triar fins al 50% del professorat a dit. Hi pot haver un potencial discriminador i implicacions pedagògiques. Si els nens veuen que un centre és participatiu, entendran que la societat ha de ser participativa i crítica.
 
Heu pres posició en contra de la LEC. Per què?
La LEC és la mare dels ous. Facilita molt el que ens està passant. El decret d’autonomia dels centres, combinat amb la segregació escolar, és una barreja explosiva. El decret de direccions afavoreix una estructura piramidal amb una direcció escollida per l’administració. El decret de plantilles planteja el problema de la selecció del professorat a dit amb l’entrevista com a mètode de selecció, i no hi ha res més subjectiu que això. I el decret d’avaluacions no arriba, però n’anem veient mostres.
 
Quina esperança teniu en la nova llei que planteja el PSOE?
El que hem sentit d’entrada està sonant bé, és una millora clara. En les direccions sembla que va per una altra via; sembla també que vol treure la recentralització del currículum de la Lomqe, i sembla clar que el plurilingüisme és competència de les comunitats autònomes.
 
Ensenyament va presentar recentment el seu pla lingüístic.
L’arriba a presentar el PP en ple 155 i es munta un merder de ca l’ample. Sí que és veritat que vol naturalitzar coses que s’estan fent, però no veiem el model de fer classe en anglès a Catalunya. L’escola ha de ser en català perquè és una oportunitat d’igualtat real per als nens.

dissabte, 19 de gener de 2019

500 Polònia!!!


Ahir, extraordinàriament, degut al partit de futbol del Barça el dijous, es va emetre el capítol 500 del programa de sàtira política Polònia. Té molt de mèrit, i més en els temps que corren de canvis de programació constants, que un programa aguanti a la graella tant de temps. Potser el fet que l'actualitat política a casa nostra sigui un tema tan sensible, afavoreix la fita. En tot cas s'ha de reconèixer als productors del programa (la productora Minoria Absoluta del Toni Soler) la seva capacitat de reciclatge i innovació; la capacitat de trobar actors que es reinventin i la dels guionistes per aconseguir fer humor de temes, en ocasions, dramàtics.

Per molts anys Polònia!

divendres, 18 de gener de 2019

Ignacio Calderón: "Com pot ser l’escola un lloc on es construeix democràcia i alhora es classifica la infància?"

El professor Ignacio Calderón.


Entrevista del Diari de l'Educació al professor de Teoria i Història de l'Educació de la Universitat de Màlaga, Ignacio Calderón. Molt crític amb el sistema i amb la fal·làcia que implica, avui dia, parlar d'escola inclusiva.

Ignacio Calderón Almendros, professor titular de la Universitat de Màlaga al departament de Teoria i Història de l’Educació, creu que a Espanya es practica la inclusió només de paraula. Ho diu la llei, es diu que s’exerceix, però no es fa. “Em dedico a investigar l’experiència escolar i educativa i m’interessen sobretot els processos d’inclusió”, respon quan se li pregunta qui és. Fa uns mesos va publicar Reconocer la diversidad. Textos breves e imágenes para transformar miradas (Editorial Octaedro), l’últim d’una sèrie de llibres sobre inclusió i escola que recull ja des del títol una expressió que utilitzarà sovint durant l’entrevista: “Canviar la mirada”; un exercici imprescindible, en la seva opinió, per canviar la manera com concebem l’escola i pensar els canvis que necessita per aconseguir la inclusió total.

Per fixar el marc: es practica l’educació inclusiva a Espanya?
Es practica de la mateixa manera que també està molt estès que la institució escolar és molt excloent. Es practica en determinats casos i no es practica en bona part de les institucions escolars. Estructuralment, l’escola espanyola no és inclusiva malgrat que ens omplim la boca de dir-ho.

I que hauria de ser-ho per llei.
Hauria de ser-ho per llei, però per llei també s’impedeix que ho sigui. La mateixa organització de l’escola impedeix que sigui inclusiva malgrat que per llei es digui que ha de ser-ho.

Pot elaborar això?
Em refereixo a moltes coses. Que l’escola sigui inclusiva està renyit amb el fet que existeixin modalitats d’escolarització excloents. ¿L’escola ha de ser inclusiva? ¿L’Estat espanyol ha signat la Convenció de l’ONU sobre els Drets de Persones amb Discapacitat? Sí, però existeixen modalitats d’escolarització excloents que ni tan sols es trien. L’escola inclusiva és una escola en la qual totes les persones estan juntes i s’eduquen juntes. En el moment que es fan escolaritzacions on això no passa, l’escola deixa de ser inclusiva. I això no és anecdòtic, forma part de l’ADN del nostre sistema escolar.

L’orientació escolar està organitzada entorn d’això, les avaluacions psicopedagògiques estan orientades entorn d’això, no d’una altra cosa. ¿L’escola és un espai en el qual construir justícia social? Tothom diria que sí, però alhora no. Una cosa és el que diem que és l’escola i una altra el que de fet és. I això té a veure amb com està constituïda i construïda l’escola. ¿Com pot ser l’escola un lloc on es construeix democràcia i alhora es classifica la infància? Això és parlar del sistema escolar en si. Cada vegada que qualifiquem, classifiquem la infància. Són funcions que se li estan encomanant a l’escola i que els professionals estem assumint quan formem part d’aquesta escola, encara que no totes les escoles ni professionals ho aborden igual. Jo li puc preguntar als meus alumnes per què serveix l’escola i un em dirà que per formar ciutadans, un altre que per formar treballadors, un altre que per classificar la infància. I totes les coses són reals i estan a l’escola, encara que no d’igual manera en totes.

Mala solució té això, si l’enemic és el mateix sistema.
El gran enemic realment és una forma d’organització, és una idea. Quin projecte estem fent? En part, l’escola és una gran classificadora social, però també podríem pensar per què l’escola ha d’assumir aquest rol. Quan poso un excel·lent estic dient que aquest nen o nena sobresurt de la resta. L’excel·lent només té sentit quan té algú sota. Hem assumit que l’escola és així, però, ha de ser així sempre? No necessàriament. Aquestes reflexions cal fer-les si creiem que l’escola ha de ser inclusiva.

I vostè és partidari que sigui 100% inclusiva?
Sí, per molts motius. Perquè és de justícia, però també perquè hi ha evidència que una escola inclusiva és molt més valuosa que una homogènia.

Més valuosa en quins termes?
Educatius, d’aprenentatge. Està contrastat que aprenem de la diferència. Només aprenem de la diferència. Pensar que l’escola és homogènia, que és el que ens ha organitzat el pensament quan pensem en l’escola, des del punt de vista educatiu no té tanta lògica com creiem. Una altra cosa és la complexitat que tingui pensar en com han de ser les escoles d’una altra manera. Però aquesta lògica de l’homogeneïtat és contrària al procés d’aprendre. S’aprèn del diferent.

En les últimes dècades, el canvi social s’ha accelerat molt. El canvi social afecta les escoles. Hem dit fa molt poc (en termes històrics) que l’escola és un espai per tot l’alumnat. Amb la llei general de 1970 comença a pensar-se que l’escola ha de ser per tota la ciutadania. I hi hem ficat tot l’alumnat. Però, què ha canviat dins de l’estructura de l’escola? Un professor del meu departament ja mort, José Manuel Esteve, explicava que al professor li han canviat l’escenari a la meitat de la funció. Això ha passat. Ara cal pensar què fem dins de les escoles. Si ha canviat l’alumnat, això obliga al fet que canviem el que fem dins. La meva mare i el meu pare no van poder estar a les escoles. Aquesta població de la qual formaven part estava fora de les escoles. Quan hi entren, hi ha alguna cosa a canviar? No hi tenia lloc el pobre, l’immigrant, la dona. Quan diem que han d’estar, perquè és el seu dret, què canviem dins perquè s’exerceixi aquest dret? Perquè una cosa és estar, que és important, però ara la gent deu poder participar, progressar. Aquí està el debat: com fem perquè aquest alumnat estigui, que no tot està, i que també pugui aprendre i progressar dins de les escoles. Caldrà preguntar-se, per exemple, ¿si una persona va en cadira de rodes i ara té dret a estar a l’escola, està condemnada a suspendre Educació Física perquè no pot córrer? Caldrà repensar-ho. ¿I si aquest mateix exemple ara el portem a l’aprenentatge de matemàtiques o al llenguatge? Per fer efectiu aquest dret que té tota persona necessitem que alguna cosa o bona part del que passa dins es transformi perquè aquesta persona pugui veure el seu dret a estar, però també a aprendre, participar i progressar allà, i que es reconegui tot això.

No és que siguin molt habituals, però s’han donat casos de famílies que han rebutjat que els seus fills comparteixin classe amb nens amb autisme o similars. Creu que la societat està preparada per la inclusió total?
Com es prepara això? Com es prepara un per a la interculturalitat si no és a través de la interculturalitat? Com es pot respectar a una persona si no crec que és una persona (i això passa)? Això només es pot transformar a través del coneixement. Jo crec que no és una persona a través d’un prejudici. I el prejudici sol es combat amb coneixement. És a través de la formació que podem aprendre a veure les persones (i a nosaltres mateixos). Em parla de casos en els quals malgrat que es produeix la trobada, no està havent-hi realment contacte amb l’altra persona. La tasca dels educadors aquí ha de ser afavorir aquesta trobada. Però continuem donant més valor a altres coses i les posem per davant d’aquestes. Per exemple, el bilingüisme és un projecte que s’està impulsant amb molta força i que s’està posant per sobre d’un dret humà fonamental, que és el dret a l’educació. Em refereixo al projecte bilingüe com s’està entenent ara, que no necessàriament hauria de ser així. A què estem donant prioritats a l’escola? Quin ha de ser el projecte? En els casos esmentats tenim un projecte genuïnament educatiu, que és contribuir al fet que això transcendeixi. Però si com a professionals nosaltres ens veiem obligats a bolcar els nostres esforços en altres qüestions, probablement els projectes genuïnament educatius no es poden dur a terme.

La inclusió s’arregla només amb recursos?
No tot són recursos, però es necessiten recursos. Vinc d’una reunió en la qual hem analitzat discursos pro inclusió. I vénen a dir que es tracta, sobretot, d’un canvi de voluntat. I aquest té a veure amb un canvi conceptual, un canvi de mirada. I aquest canvi de mirada no és qüestió de recursos. Ara bé, els recursos poden afavorir que es produeixin canvis de mirades. Per exemple, fer formació i acompanyament del professorat.

Vostè és professor a la universitat. Els futurs mestres reben la suficient formació sobre inclusió com per practicar-la adequadament?
Millor que fa uns anys, però insuficient. Des de fa un parell d’anys estic fent classe en el màster de Secundària. Jo percebo cada dia un gran avenç a Màlaga, i el professorat el fa veure. Però mai és suficient. En els plans d’estudi de la formació de mestres existeixen grans problemes. El primer és que els mateixos professors universitaris hem construït els nostres discursos segons el model mèdic de la discapacitat. A Màlaga la inclusiva és una menció, no és per tot l’alumnat. Si estem pensant que l’escola ha de ser inclusiva, necessàriament tot l’alumnat ha de ser format des d’aquesta perspectiva inclusiva. Hem d’arribar a pensar cada matèria des del punt de vista de l’educació inclusiva. Ara són diverses assignatures que es poden triar. No vol dir que no hi hagi formació per a tots, però la mateixa idea de pensar en una menció en educació inclusiva és problemàtica. Es tracta de formar tot el professorat perquè cap professor pugui pensar: “Aquest alumnat no és el meu alumnat”. Això ara passa. Passa en el professorat en formació inicial, però també a les escoles quan es deriven altres modalitats d’escolarització. I això no hauria de passar. És com fer-se bomber, però només d’incendis petits. O ets metge de dolors lleus. No es tria. Com a professor no tries quin alumnat vols.

Hi ha famílies que trien la no inclusió per als seus fills, que prefereixen un centre especialitzat. Com s’aborda això? Han de ser obligades contra la seva voluntat a escolaritzar al seu fill en un centre ordinari?
Aquestes famílies fan això després d’una experiència. I aquesta experiència és d’exclusió perquè han viscut que els seus fills no són suficientment o mínimament atesos en els centres ordinaris. És un problema innegable i, si això passa, com no han de pensar així. El problema és que cal fer l’escola ordinària per tot l’alumnat. Ara mateix l’escola ordinària no és inclusiva, i pensar que la mera presència de tot l’alumnat converteix l’escola en inclusiva és una fal·làcia. L’escola ha de ser un lloc en el qual la gent pugui aprendre, progressar i participar. Si no, no és inclusiva, encara que hi estigui tot l’alumnat. Per exemple, les xifres de fracàs de l’alumnat gitano. L’alumnat hi és, però l’escola no està sent inclusiva, és racista. I direm que és culpa del nen o de la nena, que no atén. Això és la punta de l’iceberg. Què passa perquè s’acumuli el fracàs escolar en una determinada població? Alguna cosa està passant. No és responsabilitat única de l’escola, esclar, però en el fracàs escolar alguna cosa tindrà a veure l’escola.

Suposo, a més, que això crearà una experiència que es va traslladant de pares a fills. “Si l’escola maltracta al meu fill, no el porto”. I així successivament.
Si tens l’experiència que el teu fill ho ha passat fatal a l’escola ordinària perquè ha estat desatès, com has de voler que hi vagi? Quan parlem d’escola ordinària parlem d’això, d’una transformació profunda de l’escola.

Està en contra de les adaptacions curriculars. Pot explicar per què?
D’alguna manera no deixen de ser un legitimador que tot continuï igual. El que fan és que no canviï el currículum, l’organització, les metodologies. Només canvia el que se li ofereix a aquest nen concret. Quan parlem d’escola inclusiva parlem de la transformació d’aquestes formes d’organització, d’aquestes metodologies, del que és comuna. Convertir-ho en una cosa individual, que és com s’entenen majoritàriament les adaptacions, d’alguna manera retorna el problema al terreny personal: el problema és del nen. Però aquí parlem d’un procés social, de democratitzar l’escola, que fins fa res era d’uns pocs. Tenim l’obligació legal, però també moral, de transformar el que és comú, que és el que queda ignorat quan fem les adaptacions, perquè queda de nou aquest currículum homogeni d’això que hem dit “normalitat” i queda com no normal o incorrecte això d’altres nois que històricament no han estat a les escoles.

Per on començaria aquesta transformació de l’escola de la qual parla? Sembla difícil quan, segons alguns estudis, un percentatge important dels professors considera que l’escola no ha de ser inclusiva i que certs nens estan millor a centres especialitzats. Cal canviar aquesta mentalitat en primer lloc?
Respecte al canvi de mentalitat: vam fer no fa gaire una recerca amb un grup de cent persones per pensar en l’escola inclusiva. Hi havia molts familiars de persones amb discapacitat. Una de les coses més impressionants és que per entendre’s entre elles no van haver de parlar de les discapacitats dels seus fills. A les escoles fem justament el contrari. Quina diferència hi ha? Aquests familiars han assumit quelcom que és molt necessari i valuós: no qüestionar el dret de la persona a estar a l’escola. Si això es fa, caldrà repensar la resta de coses.

Pel que fa a transformar l’escola, és sistèmic. És igual per on comencis. Pot ser el projecte educatiu del centre, de l’orientació, la metodologia, les activitats, els materials. Qualsevol de les potes val per tornar a pensar el sistema. No es pot pensar en una única cosa que calgui canviar. Fa falta sobretot canviar els processos, no tant de formació vertical del professorat, sinó més aviat parlar de temps perquè el professorat pugui tornar a mirar el seu centre, a pensar-lo i veure com fer-ho més participatiu i democràtic. Al final, el projecte de fer escoles inclusives és fer de l’escola una eina de participació democràtica. Els professionals necessiten espais en els quals puguin aprendre de les famílies, que uns aprenguem d’uns altres i que entre tots puguem portar a bon port aquests processos ambiciosos. Això no passa perquè ho mouen les famílies o els professionals d’un centre. Es fa perquè entre tots comencem a construir una cosa nova, a escoltar-nos i a escoltar a l’alumnat. A l’alumnat, a les famílies, sobretot a aquestes que diem que estan totalment desorientades. Aquestes famílies tenen coses a dir-nos sobre l’escola que desitgem i necessitem també.

Escoltem massa la gent a la qual li ha anat tot molt bé i per tant potser no té una opinió tan informada respecte a què falla a l’escola?
Jo vaig aprendre un munt quan vaig veure que el mateix professorat que havia estat fenomenal per mi no ho va ser per al meu germà.

dijous, 17 de gener de 2019

La guerra bruta contra Catalunya s'embruta encara més.

VInyeta de Ferreres al diari Ara.
  
Durant el dia d'ahir, policies espanyols amb la cara tapada, es van dedicar a segrestar a activistes independentistes i, fins i tot, a un parell d'alcaldes (Ignasi Sabater de Verges i Dani Cornellà de Celrà), ambdós, oh casualitat, de la CUP, sense cap ordre de detenció ni avis previ. En un nou intent barroer de posar la por al cos entre les files independentistes, saltant-se tota legalitat o protocol en aquest tipus de detencions. Suposadament, tots els detinguts (una setzena, tots a de la província de Girona), estaven implicats en el tall de les vies del tren d'alta velocitat a Girona el passat 21 de desembre.

És evident que aquest estat feixista farà tot el que calgui, dins o fora de la legalitat, per acabar amb els anhels de llibertat dels catalans. Ja ho van fer amb els bascos, tot i que allà tenien l'excusa de la violència d'ETA. A Catalunya no hi ha violència, però tant els fa. Si cal se la inventaran o la crearan ells mateixos. Així que aneu alerta quan aneu pel carrer si us apareixen uns paios amb la cara tapada i us volen ficar a dins d'un cotxe. Qualsevol dia us pot passar. Ja s'ha obert la veda de la impunitat de l'estat feixista espanyol.

dimecres, 16 de gener de 2019

El "temazo" del dimecres. Mal-humorats - "Pas en fals".


Els Mal-humorats és una jove banda de punk-rock terrassenca formada l'any 2017. Del mateix any és aquest tema fet videoclip. L'any passat van publicar el seu primer àlbum sota el títol "Herència ofegada". Curiosament, un dels integrants de la banda és fill d'un altre músic d'una banda terrassenca molt popular, ja inactiva, els "Código Neurótico".

A la Terrassa dels anys 80 i 90, hi havia un bon grapat de bandes d'estil punk, rock, heavy, i similars. Des de finals dels 90 fins a dia d'avui, les músiques festives, de fusió d'estils com el folc, l'ska, o els ritmes llatins, i també el hip hop, han tingut força representants.

M'agrada que a Terrassa es faci música de tota mena, i que sigui cantada en la nostra llengua.

dimarts, 15 de gener de 2019

"Sobreviviendo a Escobar".



A les darreres vacances d'estiu a Colòmbia em vaig interessar força per la història dramàtica del negoci del narcotràfic, i dels anys duríssim de guerres salvatges entre càrtels de la droga, paramilitars, guerrilles, exèrcit i policia. Em vaig comprar un parell de llibres allà, i un era aquest "Sobreviviendo a Pablo Escobar", escrit pel principal sicari del cap de caps del càrtel de Medellín, John Jairo Velásquez "Popeye". Està basat en la seva experiència a les presons de Colòmbia després de la seva entrega voluntària a les autoritats. 23 anys de presó en diferents condicions i sempre rodejat d'altres assassins, amics o enemics.

Ara fa uns dies que vaig acabar el llibre i navegant per internet vaig descobrir que hi havia una sèrie televisiva colombiana basada en els fets que explica el llibre. El meu primer pensament al saber que la producció era colombiana va ser que no devia ser de gran qualitat, ja que encara tinc a la memòria els culebrots sud-americans que passaven en alguns canals espanyols en horari de sobretaula... Tanmateix, havent vist dos episodis, puc dir que m'he enganxat a la sèrie i ja tinc ganes de veure'n més. Realment, els colombians són els que millor poden plasmar a la petita pantalla les barbaritats que narcotraficants, parmilitars, policies corruptes i demés van dur a terme en aquells anys, i que malauradament, encara avui passen.

dilluns, 14 de gener de 2019

I més, i més, i més... (Messi, 400 gols a la lliga!)

L'astre argentí, ahir celebrant la xifra rodona de 400 gols a la lliga espanyola.























Ahir vaig tenir l'immens goig de poder presenciar un fet històric al Camp Nou. El millor jugador de la història, Leo Messi, va marcar el seu gol número 400 a la lliga espanyola, en el partit que va enfrontar el Barça amb l'Eibar (3-0). Va ser a la segona part, al minut 53 de partit, quan Leo va rebre una assistència de Luís Suárez i va penetrar dins de l'àrea rival per batre el porter Riesgo amb la seva cama (més) bona.

Messi va iniciar el seu inabastable compte golejador l'any 2005, en un partit contra l'Albacete, i porta una mitjana de 0'95 gols per partit (400 gols en 435 partits). Brutal. Als seus 31 anys ha aconseguit superar amb escreix els millors registres dels màxims golejadors històrics de la lliga espanyola. El segueixen de ben llunys Cristiano Ronaldo (311), Zarra (252), Hugo Sánchez (234), Raúl (228), Di Estéfano (227), César (220), o Quini (219).

Únic. Irrepetible. Inigualable. Insuperable.