"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 24 de maig de 2017

El "temazo" del dimecres. The Limboos - "Space Mambo"


El passat dissabte es va celebrar a la Jazz Cava la 1a edició del Ritme & Soul Festival, prenent el relleu de l'antic Diego's Festival que va morir l'any passat després de celebrar la 5a edició, a l'aparèixer finalment el personatge que donava nom a la trobada musical.

El nou festival va arrencar continuant la tradició de portar tres bandes vinculades amb músiques "negres" (rock'n'roll, funk, soul, ska...). Els convidats enguany eren The Limboos de Madrid, i els catalans Slingshot i The Soweto.

Una nit de bona música, gran ambient, i cervesa a preu raonable. Un èxit que espero es vagi repetint en el futur.

dimarts, 23 de maig de 2017

Kilian Jornet: trencant mites.




























L'atleta català Kilian Jornet va aconseguir la matinada del passat diumenge al dilluns escalar el cim de la muntanya més alta de la terra, l'Everest, en poc més de 26 hores, havent iniciat l'expedició al camp base (antic monestir de Rombuk, a 5.100 metres), i sense utilitzar oxigen ni cordes. Una brutalitat només a l'abast d'un superatleta com en Kilian, que fa uns anys es va proposar demostrar que l'ésser humà encara no havia arribat al límit de les seves possibilitats, si més no, pel que fa a l'ascens de muntanyes.

El Kilian ha estat capaç de fer en un sol dia el que altres expedicionaris han trigat a fer quatre o cinc. No sé quant temps pot trigar un altre atleta a superar aquesta gesta, però el què és clar és que ahir el Kilian va tornar a donar un nou pas de gegant en la història de l'alpinisme. Un més. L'enhorabona!

dilluns, 22 de maig de 2017

El nou messies... (Hahahahahahaha).

De la bandera "rojigualda" gegant al darrera a cantar la Internacional braç en alt. Dr Jeckill i Mr Hide.


















Ahir vaig seguir amb interès moderat (bàsicament perquè no tenia ganes de veure les celebracions madridistes del títol de lliga) l'enfonsament de la Susana Díaz en les eleccions primàries al secretariat general del PSOE. La baronessa andalusa va rebre una autèntica plantofada en tota la boca per part dels militants socialistes, que han confiat majoritàriament (més del 50% dels vots) en el seu principal rival, el repudiat per la cúpula del partit i per la vella guàrdia socialista, Pedro Sánchez. 

La propera alegria que ens poden donar els socialistes en un futur immediat amb Pedro Sánchez al capdavant, és el seu progressiu i imparable enfonsament fins la desaparició final. A Catalunya ho estan aconseguint, i a França ja és un fet. Pel que fa a Espanya es fa difícil fer pronòstics, ja que un país que permet que un partit com el PP governi, no és un país normal.

diumenge, 21 de maig de 2017

Pau Pérez-Sales: “Per a què serveix fer tants deures?”


Pau Pérez-Sales és psiquiatre / PERE TORDERA
Foto: Pere Tordera (Diari Ara).






















(M'han semblat molt interessants les reflexions del psiquiatre Pau Pérez-Sales en aquesta entrevista de Francesc Orteu per al suplement Criatures del diari Ara.)

Psiquiatre i pare del Marcos i l’Héctor, de 14 i 12 anys. Treballa a l’Hospital La Paz de Madrid, és expert en el suport a víctimes de tortura, col·labora amb tribunals internacionals i publica ‘Tortura psicològica’ (ed. Desclée De Brouwer).

Els nens tenen una capacitat enorme d’assimilar l’horror i normalitzar-lo. He treballat en diferents llocs del món en l’exhumació de fosses comunes i sempre m’ha sorprès com els nens s’ho miren tot, i un parell de dies després d’obrir una fossa plena d’ossos ja hi estan jugant.

Els nens són durs.
Som massa porucs parlant-los de segons quins temes perquè creiem que els traumatitzarem, i no és així. L’únic que cal és explicar-los bé les coses.

Costa explicar la violència.
Un cop vaig fer un seminari en un institut sobre la tortura. Els plantejava dilemes com ara: si una persona té una informació que pot evitar un atemptat i no la vol dir, és ètic torturar-la? Doncs en el debat, en general, els alumnes tenien una postura més racional i ètica que els mestres.

El 'bullying' és una forma de tortura?
No. Definida legalment, la tortura només la practiquen els estats, exercint-la a través de funcionaris públics. Ara, des d’un punt de vista mèdic pot tenir una definició més àmplia.

Què li hem de dir a un fill quan un altre nen li pega? “Torna-t’hi”?
Si fem això cometem un error, perquè li estem demanant que competeixi en un terreny en què el nen agressor és millor. Quan un nen fa servir la violència és perquè n’obté beneficis. Cal aconseguir que qui fa servir la violència no obtingui allò que desitja.

¿Es pot fer desaparèixer la violència?
Hi ha dues estratègies per eliminar la violència entre els nens: afavorir l’empatia i construir identitats alternatives.

Explica-m’ho.
El nen agressor veu el nen víctima com algú diferent, perquè és més gras, més llest, d’un altre barri, d’una altra raça, etc. Cal fer-li recuperar aquesta capacitat empàtica, fer-li veure que té punts d’unió amb l’altre nen.

I les identitats alternatives?
Un factor habitual en la violència entre nens és la pressió del grup. Els nens tenen una identitat en construcció i els grups de referència són essencials. Si el teu grup fa servir la violència, l’acabaràs acceptant. Cal que el nen descobreixi altres possibles grups de referència que no facin servir la violència.

Què et preocupa, dels teus fills?
Que tenen un volum enorme de deures. Per a què serveix fer tants deures? En tres setmanes han de fer 25 exàmens. És normal, això? Per què els fem viure en un estat continu d’angoixa?

Quin sentit creus que té?
Els sotmeten a condicions brutals per ensenyar-los a obeir sense cap capacitat d’actitud crítica. L’escola els obliga ara a fer exàmens i després l’empresa els obligarà a ser obedients. Com a pare, com pots lluitar contra aquest sistema?

Alguna cosa hem de poder fer.
Els meus fills van a l’escola pública del barri i ja no tenen aquella assignatura que es deia ciutadania. Ara en fan una que es diu emprenedoria i activitat empresarial. Els ensenyen a ser bons capitalistes fent servir l’exemple de Mercadona. M’indigna molt. Si no tenim horitzons utòpics, què ens queda?

dissabte, 20 de maig de 2017

El dia que va canviar la història culé.


























Soc de la generació de culés que va viure amb gran pena la dramàtica (per inesperada) derrota del Barça contra l'Steaua de Bucarest a la final de la copa d'Europa de l'any 1986 a Sevilla. Quan l'any 1992 Ronald Koeman donava el primer títol de campions d'Europa amb a un xutàs de falta, vaig veure acomplerts els meus somnis de seguidor culé. Allò tan anhelat i que tant de temps s'havia resistit, per fi arribava. Pensàvem que mai arribaria, que hi havia alguna mena de malastrugança crònica que impedia que el Barça aconseguís aquell primer títol, però el Dream Team de Johan Cruyff va trencar el malefici un 20 de maig de l'any 1992. I d'allà a crear el millor club del món del darrer quart de segle.

Gràcies Johan, gràcies Koeman, gràcies Dream Team!!

divendres, 19 de maig de 2017

Si els aparta de la pantalla és bo!

Fidget Spinners: artefacte del dimoni o eina educativa?

Darrerament a través dels mitjans s'ha generat certa controvèrsia amb el nou joc de moda dels infants, el "Fidget Spinner", una mena d'artefacte en forma d'aspes que rodola. Experts de dubtosa credibilitat han assegurat que aquest artefacte és una creació del dimoni i que pot provocar greus problemes de desenvolupament psiconeurocognitivoconductualemocional i tal. Per altra banda també han sorgit veus expertes que lloen les virtuts educatives de l'invent (vaja, fa 20 anys que els xinesos el van crear) assegurant que facilita la interacció entre els menors, la concentració, la resiliència i no sé quantes coses més.

No podrien deixar tots plegats que els nens juguin en pau fins que s'avorreixin i busquin un altre entreteniment com s'ha fet tota la vida?? Per una vegada que aconseguim allunyar-los de les pantalletes del mòbil, ordinador, tablets, etc., encara ens posem a discutir les avantatges i els inconvenients... Jo no recordo que es fessin aquests debats temps enrere quan ens passàvem el dia amb el io-io, la baldufa, les xapes, els cromos o els mocs d'elefant. O potser simplement haurem de deixar de llegir notícies...

dijous, 18 de maig de 2017

Xavier Diez: "Legalitzar la corrupció a l'escola".



(En aquest escrit el Xavier Diez (docent, historiador, escriptor...) ens explica com s'està normalitzant la corrupció a la xarxa educativa pública i apunta als independentistes neoliberals i pseudoesquerranosos que ens governen, que volen un nou país però no un canvi real de les estructures socials. És a dir, un simple canvi estètic.)

Una de les escasses paraules d’arrels catalanes que s’han estès en altres llengües és “nepotisme”.  Expliquen els historiadors que va córrer a la Roma de finals del segle XV a partir de la tendència del Papa Borja de col·locar els nebots (en realitat fills bastards) a la cúria i a les corts europees. Nepotisme seria doncs certa inclinació de privilegiar les relacions personals per damunt la vàlua, en una pràctica malauradament coneguda en el camp professional, polític o cultural (fenomen sovint conegut com a “capelletisme”).

Enfront a aquestes pràctiques autoritàries i corruptes (de fet, la corrupció és un baròmetre dels nivells d’autoritarisme d’una societat), el republicanisme democràtic va impulsar allò que denominem “estat democràtic de dret”. Això vol dir que l’estat ha de garantir la neutralitat i l’eficàcia de l’administració, amb la transparència com a condició necessària. A l’hora de triar aquelles persones que han d’exercir funcions essencials o estratègiques (i l’educació n’és un), la selecció s’ha de fer en funció del mèrit i la capacitat, la igualtat, i la provisió dels llocs s’han de fer a partir de criteris objectius. El fet que, a més, això comporti una estabilitat contractual, és una fórmula que serveix per garantir la independència necessària en un punt tan sensible com és la formació de la ciutadania. Cal recordar que precisament l’existència de funcionaris docents, que es reparteixen a instituts i escoles de manera objectiva serveix per evitar la patrimonalització del sector educatiu i evitar xarxes clientelars que posen en qüestió aquest principi de neutralitat. A tot això s’afegeix el fet que l’estat ha de “donar exemple”, de manera que ha de ser especialment curós a l’hora d’evitar tota mena de discriminacions. El sistema d’oposicions pot ser discutible, tanmateix, fins ara ha estat l’únic capaç de demostrar que es fonamenta en mèrit, capacitat i transparència, i on resulta difícil discriminar persones per raó de sexe, edat, procedència, classe, o fins i tot la condició d’embarassada, a diferència de bona part del sector privat, on els prejudicis  importen més que les informacions objectives.

El problema és que en l’actualitat, i a diferència del màxim del 8% que estableix la normativa, es calcula que el 35% dels docents de Catalunya estan en una situació de precarietat laboral. Són els interins i substituts que viuen en una situació laboral fràgil i vulnerable. Alguns porten dècades en aquesta situació, i la seva situació no para de deteriorar-se.

En aquest àmbit, és constatable una involució laboral en els darrers anys. Les administracions públiques participen plenament d’aquesta tendència a la precarització. L’objectivitat, com el mèrit, la transparència, la neutralitat, estan desapareixent per obrir les portes al nepotisme, el clientelisme laboral, la gestió autoritària, l’arbitrarietat i la discriminació en la contractació del professorat. Arran de la LEC, i dels decrets d’autonomia, direccions, provisió i perfils, s’ha obert la porta a la tria personal sense cap criteri objectiu. Tenint en compte que la normativa catalana encara es fonamenta en l’espanyola (que és més garantista), els legisladors del Departament han elaborat un seguit de tripijocs jurídics (creació de perfils, PDI, propostes de direcció, normativa de nomenaments) que tracten de dissimular el fet que s’està violant el principi d’estat de dret i la seguretat jurídica. Això fa que, com en el sector privat, prevalgui el poder de les direccions per damunt l’objectivitat. De fet, la darrera normativa (extraordinàriament enrevessada, per evitar que algun jutge la paralitzi) per nomenar professorat per al curs vinent, permet a les direccions establir perfils a mida de persones amb noms i cognoms, que els aspirants enviïn currículums inflats i ficticis, i que finalment se celebrin entrevistes (a les persones que la direcció vulgui) i que, en determinats supòsits, es triïn les persones a voluntat. Això, per exemple, acaba amb les possibilitats de les docents embarassades (o potencialment, a les que són en edat fèrtil), es discrimini per edat, aspecte, procedència,… i que vagi en contra de les condicions de treball del professorat. És sabut que molts projectes educatius, especialment aquells que tracten de vendre la innovació com a una mercaderia més en grans operacions de màrqueting, representen un sobreesforç als equips docents, que va en contra de tota possibilitat de conciliació, o de simple equilibri entre vida professional i personal.

El més trist de tot és que, en tota aquesta història, la Generalitat vagi molt més lluny que el propi estat espanyol. Entre bona part dels polítics catalans, fins i tot entre aquells que es reivindiquen republicans, constatem admiració per les polítiques de privatització i desregulació del sector públic que, sense gaires dissimuls, es tracta d’implantar a l’educació. Són polítiques que es venen com a modernes, i que no són més que el retorn al nepotisme i el mangoneig de les societats feudals. Es tracta de polítiques ja aplicades a Anglaterra, Estats Units o Suècia i que s’han traduït en un ràpid deteriorament dels seus sistemes educatius. Com ha passat en aquestes experiències, els impulsors no confessen quins són els objectius reals d’aquests canvis, o com els pensen avaluar, o si són conscients de les seves conseqüències a curt, mig o llarg termini.

El fet és que, si volem crear una República que suposi una millor educació, que bona part dels independentistes estiguin abonats a aquesta ideologia neoliberal és un mal presagi. Si volem construir un nou estat per esdevenir una societat més justa, transparent, menys corrupta, com és que, de manera voluntària, es redacten i apliquen normatives que, en el fons, legalitzen la corrupció?