“Ni classe, ni capacitat, ni educar…
Aquests mots són àncores que no deixen avançar cap a una visió
pedagògica més lliure, fonamentada en la igualtat d’oportunitats i amb
base en la diversitat”. Així, Aldo Fortunati, educador especialitzat en
petita infància, posa la base de la seva revolució pedagògica en les
petites coses, com els mots i la distribució de l’espai, per a poder
canviar aspectes molt més determinants com la relació que uneix mestres
amb alumnes. Fortunati és un dels noms que visibilitzen una realitat
educativa alternativa que caracteritza el nord d’Itàlia, amb la regió de
San Miniato com a bandera, des de fa 40 anys.
La base de la seva filosofia és allunyar-se dels currículums
educatius estandar i focalitzar per igual les capacitats de cadascun
dels nens a través de l’experiència.
M’agrada més parlar de competències més que habilitats o capacitats.
Hem de començar a fer servir paraules adequades, que s’allunyin de la
concepció clàssica de l’escola, que ens ajudin a entendre les diverses
potencialitats dels nens.
Per això parla de currículums oberts per al període educatiu fins els 5 anys? En què consisteix aquesta idea?
L’interès en aquesta etapa de la infància està molt estès al Nord
d’Itàlia i hem vist que ens enfrontem a un problema qualitatiu i
quantitatiu que sembla estar enquistat quan parlem d’aquestes edats, que
es divideixen entre els menors de tres anys i l’etapa dels tres als
cinc. Pel que fa als més menuts, el conflicte rau en voler parlar
d’educació i no d’assistència, ja que es troben en una etapa de
descobriment de les seves pròpies habilitats a partir de l’experiència.
Pel que fa als més grans, existeix el punt de vista que aquesta
segona fase és molt més similar a la de l’escola primària i se’ls va
dirigint al model curricular tancat. Però encara és massa d’hora per a
tractar aquests infants des d’una perspectiva escolar.
Així doncs, quines característiques té aquest model?
A la primera etapa de la vida, per parlar d’educació cal esperar fins
que s’hagi donat aquest procés en què els nens i nenes poden explorar i
expressar les seves potencialitats de manera individualitzada. És per
això que encara no hem de parlar de currículums educatius, en els quals
només tenim disciplines i els mateixos programes i objectius que han de
complir tots.
A aquesta edat és molt important entendre que no hem d’estimular els
nens d’una manera predeterminada, sinó donar l’oportunitat per a que
ells expressin i experimentin la diferència i la diversitat. Cada nen ha
de construir la seva pròpia personalitat encara, així que la manera
d’estimular-los és no donar-los els mateixos objectius per complir de la
mateixa manera a tots; per tant, és un error crear un currículum per
aquesta edat.
I de quina manera es generen aquests estímuls diferenciats en un espai compartit?
Aquest espai té tres elements bàsics -com són l’arquitectura, els
materials i el mobiliari- que, disposats d’una determinada manera, ens
ajuden a generar millors experiències i a canviar el rol i la relació de
l’adult amb els nens. L’entorn els envolta a tots dos, així que si
aconseguim que el mestre pari atenció al disseny de l’espai ja no
necessitarem més les classes clàssiques. En aquest moment, el que ens
cal són espais amb oportunitats pensades directament pels nens per tal
que siguin autònoms en un entorn organitzat amb nocions pedagògiques i
basat en una acció indirecta dels mestres. No pas en adults que
dirigeixen directament els nens cap els estímuls.
En aquest escenari que planteja, el nombre d’alumnes per cada mestre és una dada determinant?
Exactament, això fa referència al problema quantitatiu que mencionava
al principi. La ràtio d’alumnes per aula és un factor importantíssim
que determina la qualitat. Però no és suficient tenir una bona ràtio; ha
d’haver-hi un balanç equilibrat amb una bona organització de l’espai.
Per exemple, és millor tenir una mala ràtio d’alumnes però un bon espai,
que no pas un mal espai amb una proporció adecuada entre nens i adults.
Però tots dos són factors que, si estan en la bona mesura, ajuden a
que el nen se senti a gust: amb un bon ambient el menut està interessat
en allò que fa i en el que pot arribar a fer. I si la ratio és bona, el
mestre té més temps i energies per entendre’ls.
I com descriuria un bon espai?
Interpretem l’espai educatiu com una xarxa d’oportunitats, i no
diverses classes amb diferents grups de nens. Així, no hem de tenir
cadires i horaris, que són elements pensats per al món adult, ni taules
individuals. Necessitem mobles que facin possible la cooperació entre
els nens i que no limitin les seves experiències; es pot jugar a sobre
una taula, però també es pot fer al terra, movent-se lliurement per un
gran espai, o a l’aire lliure, jugar a jocs de rol amb elements
simbòlics…
Creu que aquest model es podria aplicar a l’escola primària o els currículums establerts pels governs ho dificulten massa?
Hem tingut experiències molt interessants amb l’escola primària a
centres que estan en contra del model clàssic d’escola que estableix una
relació assimètrica entre infants i adults, en base a la idea que el
mestre parla i l’alumne escolta. Aprendre no és una simple transferència
de coneixements, i hem de canviar aquesta idea perquè tenim moltes
raons per defensar que el model del currículum obert és positiu, no
només en la petita infància, sinó en totes les etapes del procés
d’aprenentatge.
Ara per ara, a l’escola es valora l’alumne que escolta i diu el que
el mestre espera que digui; això el farà ser un ésser ‘productiu’ i
apreciat pel professorat. Però hem de recordar que aprendre és una
activitat activa, no passiva, per la qual cosa m’haig d’envoltar de gent
competent al meu entorn per a poder desenvolupar-me, però han de agents
actius; aprendre no és copiar ni repetir, és construir.
Quines característiques tenen els docents del nord d’Itàlia per a que aquest model educatiu sigui tan estès a la zona?
Per a entendre el que passa al nord d’Itàlia hem de parlar del fet
que les comunitats locals sempre han assumit la responsabilitat de
l’educació dels nens en base a les experiències compartides. Això va
néixer de la necessitat de buscar i facilitar la flexibilitat, així com
una càlida participació dels adults en l’educació dels menuts.
Així, els adults -els pares i els educadors- van començar a compartir
l’aventura de créixer amb els nens, sense el context d’un programa
general com és el de l’escola primària. És un ambient més lliure que no
s’ha construït amb mestres educats per a tals propòsits, sinó que ha
estat una conseqüència de tenir educadors treballant amb la comunitat i
les famílies.
Com s’exporta aquesta filosofia educativa a l’ambient familiar? Hi ha espais on poden participar les famílies?
L’espai educatiu és molt important en la vida dels nens: passen entre
sis i vuit hores en un ambient que després es transforma en un espai
familiar. En certa manera, l’escola pot inspirar l’organització de casa,
però s’ha d’anar amb compte que les dinàmiques no se solapin, perquè
l’espai escolar està pensat per ser compartit amb altres nens. I al cap i
a la fi, la diversitat d’oportunitats dóna valor a l’ambient que poden
trobar a casa, però sempre tenint en compte que s’hi han de mantenir
relacions de qualitat.
Per això, és molt important compartir amb els pares el que es fa a
l’escola, perquè hem de fer entendre a les famílies no el que els seus
fills fan sinó el que poden fer. I és que els pares acostumen a
tenir una imatge idealitzada dels seus fills, segons la qual són bons
en tot i estan llestos per a fer qualsevol cosa. I això, quan contrasta
en la realitat els pot portar a tenir reaccions negatives cap al nen,
com decepció o preocupació.
Els professors han d’ajudar els pares a ser més realistes i a confiar
més en l’educació que donen als seus fills a través de generar espais
comuns on puguin compartir amb altres famílies les seves experiències. I
és que una mare o un pare sols, amb problemes derivats d’una mala
relació, o preocupats pels conflictes del dia a dia no seran mai
persones segures amb una relació activa amb el nen. Per això, el marc de
l’escola també pot fer-se servir per a generar comunitat.
Aquesta metodologia parla més de les relacions humanes que de
l’educació en si. Parlem de trencar rols tradicionals que poden servir
també per a adults, però començant a construir des de la base, que és la
infància.
M’agrada pensar-ho així, sí. Crec que invertir en educació infantil
és la millor manera d’invertir, encara més que fer-ho en objectius i
mercats econòmics concrets. Hem de dedicar esforços als nens, primer
perquè hi tenen dret, i tenen el dret a ser considerats una qüestió
d’interès públic, perquè la manera en com un país inverteix en educació
és la manera en què inverteix en la qualitat de vida de tots els
ciutadans.
Així, un model com el seu és impossible sense el suport del govern?
Sí que podria ser possible, però no crec que fos la millor manera de
fer-ho, perquè l’educació no és una qüestió privada, sinó que ha de ser
d’interès i responsabilitat pública. Això no significa que hagi de ser
sufragada únicament amb diners públics, sinó que el rol del sistema i
l’Estat és el d’oferir una sèrie de polítiques que financin els espais i
en mantinguin la qualitat.
És això el que succeeix al nord d’Itàlia?
És el que ha estat passant, però ens hem de desenvolupar més. Per
exemple, ara tenim només un 25% dels nens menors de tres anys a les
escoles (a la resta d’Itàlia no arriba al 10%). La xifra no és dolenta,
però el balanç adequat entre l’oferta i la demanda s’hauria de traduir
en un 55% d’assistència, xifra que significaria que qualsevol família
que vulgui portar el seu fill a l’escola, pot.
En algunes esferes hem aconseguit aquest propòsit, no en les
regionals, però sí a algunes localitats hi ha aquestes institucions que
han fet possible que es compleixi. És per això que hem de treballar i
ajudar als polítics a que entenguin que si invertim en educació sempre
guanyem. L’economista -que no educador- James Heckman, recolza aquesta
idea des de fa anys, perquè una inversió en nens és una inversió que no
has de fer en adolescents, que sempre acostuma a ser més cara. Si no
construïm aquesta base des de la primera infància perdem una gran
oportunitat.
