Colòmbia dia 15 - Bogotà

Catedral Primada de Colòmbia.

Ahir vaig arribar a Bogotà via San Andrés cap a mitja tarda, i després d'enllaçar un parell de busos des de l'aeroport vaig arribar al meu hoste al barri de La Candelaria en una caminadeta d'uns quinze minuts. Des del primer moment he tingut la sensació de trobar-me en una ciutat més avançada i cosmopolita que Medellín, però potser només ha estat això, una primera impressió...

El barri de La Candelaria és el centre històric de la ciutat i està replet de locals de menjar, beure, fer el cafè, hostals i de serveis turístics, tot i que també hi ha biblioteques i universitats. Per aquest motiu deu ser un dels barris amb més activitat social de la ciutat. Bogotà no disposa de metro com Medellín però té un sistema de busos amb carrils exclusius bastant eficient. La temperatura és relativament baixa tot l'any i les pluges habituals. 

Avui m'he despertat abans de les 7 i he sortit al costat del hostel a comprar un brioix amb formatge per sobre que estava tendre i esponjós com acabat de fer. Me l'he menjat al hostel on he coincidit amb un grup de catalanes de Vilafranca del Penedès i de Torroella de Montgrí, que estan ja acabant el viatge. M'han explicat algunes coses que havien visitat i algun lloc interessant per menjar.

He sortit a passejar pel centre. M'he arribat fins a la plaça Bolívar on hi ha la catedral i el palau del govern. Al costat hi ha també la casa Florero i museu de la independència que he visitat. Expliquen que en aquella casa on hi vivia un comerciant local i on tenia botiga, es van produir uns esdeveniments que van desencadenar en la revolució per la independència de Colòmbia. Resulta que un espanyol va anar a demanar prestat un gerro per una boda i el propietari no li va voler deixar. I per aquest motiu es van discutir i van arribar a les mans. I d'aquesta batussa la posterior rebel·lió...

Per la tarda tot passejant, he entrat en un localet a fer un batut de fruites i m'he entretingut parlant amb la propietària què era veneçolana i m'ha estat explicant com està la situació al seu país. Fa quatre anys que va marxar i la cosa va de mal en pitjor segons ella. Pel que m'ha explicat, sembla que realment la cosa és bastant dramàtica. A Colòmbia ja hi ha uns 800.000 veneçolans legalment i a saber quants d'il·legal. Tothom qui pot, econòmicament, que no són gaires, marxa del país.

Quadre a la casa Florero, del propietari i un comerciant espanyol en plena baralla.

Un noi de carrer treient-se unes monedes intentant regular el pas dels vehicles.

Vista de la muntanya de Montserrate des de la plaça dels Periodistes.

El capitoli o palau del govern, on van fer l'acte d'investidura del nou president Iván Duque.

Colòmbia dia 14 - San Andrés

L'Illa de Rocky Kay des de la platja.

Us deixo el resum fotogràfic de l'illa de San Andrés. Aquesta illa es troba a prop de 800 kms. de la Colòmbia continental, i a poc més de 200 de Nicaragua. De fet, l'illa va passar de mans nicaragüenques a colombianes fa més de cent anys a través d'una venda, tot i que ara un tribunal internacional ha decidit que les aigües properes a Nicaragua pertanyen a aquest país i no a Colòmbia. L'illa estava poblada majoritàriament per negres d'origen africà que parlen una barreja d'anglès i aborigen "Criollo sanandresino", ja que van ser ocupats pels pirates anglesos, que robaben els tresors als espanyols i els amagaven a l'illa (no vaig visitar la cova del temut pirata Morgan on diuen que encara han de trobar el tresor que va amagar).

A San Andrés els atractius turístics són, principalment, algunes petites illes properes amb força vegetació i algunes iguanes, i els bancs de corall i de peixos. S'hi poden observar mantes per exemple, entre altres. Li diuen el mar dels 7 colors per les tonalitats que ofereix l'oceà en aquest indret degut al corall, la sorra, el sol, i les diferents profunditats del fons oceànic.

Jo em vaig instal·lar al principal hostel per motxilers de l'illa, el "Hostel El Viajero", un hostel de cinc plantes relativament proper a la platja principal i al moll de sortida de les excursions, que era on anaven a parar la majoria dels viatjants amb menys recursos. Hi havia majoria clara de brasilers i argentins, francesos, i una mica de tot com a tot arreu. Al mateix hostel hi ha un bar musical a la planta superior, que tanmateix tancava relativament d'hora, a la 1. Després es podia anar a la discoteca del poble, el "Coco Loco" que estava a uns quinze minuts a peu a la zona més turística i comercial.

Jo em vaig relacionar principalment amb argentins i he fet un grapat de noves amistats: l'Emiliano i l'Adrián, de Buenos Aires, representants de Herbalife; el Luciano i el Facundo, de Tandil. La Graciela de Santa Fe; la Tiziana que va celebrar els 28 amb nosaltres, la Silvina i la Camila, també de Buenos Aires... Sempre oberts i sempre disposats a xerrar i a compartir un mate.

Potser no és el millor lloc del carib on he estat, però realment val la pena San Andrés. Potser m'esperava trobar una mica més de folklore i de cultura rasta, però aquests deuen quedar-se a les illetes o a l'illa de Providència, l'altre illa gran a unes 6 hores en ferri.

Arribant a l'illa de Johny Kay.

Iguana a l'illa de Johny Kay.

Amb la colla a la platja.

Nedant amb mantes.

Rastaman a l'illa de Johny Kay.

Tres belleses sud-americanes (Colòmbia, Xile i Argentina presents. Sabrieu dir quina és de cada lloc?)

Colòmbia dia 10 - San Andrés

 El dilluns passat va ser el meu darrer dia a Medellin. Encara vaig tenir temps de visitar alguna altra zona de la ciutat i d'agafar un altre telemetro. Vaig arribar ben amunt d'una comuna des d'on hi havia unes vistes espectaculars de la ciutat i des d'on vaig fer unes quantes panoràmiques boniques.

Al vespre marxava en avió cap a San Andrés, una illa colombiana al mar del carib que es disputen amb Nicaragua. De fet, l'illa està molt més a prop d'aquest país, però es veu que fa més de cent anys els nicaragüencs la van vendre als colombians, i ara se'n desdiuen. Hi ha una evident presència de militars a l'illa, tot i que no solament per aquest conflicte...

EL trajecte fins a San Andrés havia de ser directe des de Medellín, però la companyia, Avianca, em va informar fa setmanes que m'havien canviar el pla de viatge i havia de fer una escala a Bogotà. Total, tres hores més com a mínim. El que jo no sabia és que degut a aquest canvi que em perjudicava, em posarien en classe business. El trajecte Medellín-Bogotà el vaig fer a la fila 1 (no recordo haver-ho fet mai en tots els viatges en avió que he fet, que seran més de 50), i de Bogotà a San Andrés a la 3, la darrera dels "elegits". Al primer vol, a més a més, vaig tenir l'oportunitat de ser el primer passatger a sortir de l'avió. Això tampoc ho havia experimentat mai. Sempre fent cua al passadís esperant que obrissin, aclaparat per la gent que es també es posa dempeus per a sortir xiulant...

A banda dels seients en classe business, vaig assabentar-me gràcies al company de fila, que tenia dret a fer l'espera del següent vol a la sala vip de la companyia. A més, coincidia pràcticament amb l'hora de sopar i tenia per ben bé una hora i pico d'espera. Així que encara sense tenir-les totes vaig anar cap a la sala vip a veure si em deixaven passar. I, efectivament, així va ser. I un cop a dins, després de fer una ullada de descoberta de l'espai, vaig agafar lloc a un còmode sofà i vaig començar a atacar el bufet. Que si hamburguesetes, que si canapès, raviolis, formatges, vins... Vaig gaudir com un "ricatxo" qualsevol. Fins i tot vaig agafar premsa, tot i que no em va donar temps a llegir-la perquè estava molt ocupat menjant, bevent, i aixecant-me a per més menjar i beguda.

A San Andrés, després de pagar uns 40 euros de tarifa d'entrada, vaig agafar un taxi que em va cobrar el doble o més que el que em cobraven a Medellin, i per un trajecte menys de la meitat que allà. Vaig agafar el taxi perquè vam arribar tard a l'illa i els del hostel em van recomanar que no fer el desplaçament a peu, tot i que era a prop, ja que no era gaire segur.

Vista al fons de l'illa Acuarium a San Andrés.

Platja central de San Andrés.

Església evangèlica a San Andrés.

Commemoració de la batalla de Boyacá fa 199 anys, on les tropes colombianes van derrotar els espanyols.

La piscinita (San Andrés).

Colòmbia dia 9 - Nou president de Colòmbia, Iván Duque.

Iván Duque a lesquerra

Ahir es va celebrar a Bogota, a la plaça Simón Bolivar, la presa de possessió del nou president del país. Després dels 8 anys de presidència de Jose Manuel Santos (Partido de la Unidad), arriba al poder Ivan Duque (del partit Centro Democratico) i successor polític de l'expresident Alvaro Uribe (2002-2010). L'acte coincidia amb la celebració de la festa nacional del 7 d'agost on es commemora la victòria contra les tropes espanyoles a la batalla de Boyacá (1819).

Diuen que aquest nou president no esta per la reconciliació i l'acord de pau amb les FARC que va capitanejar Santos, i ara esta per veure com evolucionen els aconteixements, ja que hi ha un bon grapat d'antics dirigents del grup terrorista que s'han reciclat a la política i que ostenten càrrecs públics.

Ahir en l'acte de presa de possessió el nou president va assegurar que el primer viatge oficial que faria seria a l'illa de San Andrés, on em trobo ara. Aquesta illa esta ubicada al mar carib i esta mes propera a Nicaragua que a Colòmbia, i els dos Països tenen un litigi internacional pels seus límits territorials. 

Colòmbia dia 6: Medellín - Feria de las Flores.

Aquest cap de setmana ha començat a Medellín la Feria de las Flores, la celebració de caràcter anual més emblemàtica de la ciutat, que és una mostra de la cultura i les tradicions de la regió d'Antiòquia. S'hi celebren concerts, exposicions, fires, teatre, esdeveniments esportius, i el passacarrers dels "silleteros", què és un dels actes centrals de la festa, amb centenars de homes i dones transportant artesanals "silletas" de flors elaborades al municipi veí de Santa Elena. Malauradament, aquesta desfilada no la podré veure perquè el dia 12 ja no seré a Medellín.

Un altre acte destacat de les festes és el concurs de trobadors que enguany es va celebrar al Parque de los Deseos. Milers de persones segueixen atentament els cants improvisats dels concursants (12 en aquesta semifinal), amb temàtica lliure, o amb algun tema triat a l'atzar. És força entretingut i hi ha autèntics mestres de la troba que any rere any es presenten a aquest tipus de concursos, i fins i tot, els fills d'algun campió del passat que han seguit la tradició del pare.

Per altra banda, passejant avui per la ciutat, m'he adonat de la gran quantitat de gent sense sostre i feta pols que hi ha als carrers, convivint amb la resta de la gent. Els pots trobar estirats dormint a qualsevol racó, o simplement asseguts amb la mirada perduda. Suposo que l'alcohol i les drogues han afectat a un elevat nombre d'aquests, però no deixa de sorprendre amb els grans avenços que he vist en aquesta ciutat.

Del metro ja us n'havia parlat crec, però encara ara em fascina la freqüència de pas dels combois, de tres minuts tant sols, i la de gent que pot arribar a moure en les hores punta. Ja us vaig comentar que en aquestes franges entres als vagons a pressió, i la sensació a dins és gairebé com quan entres a la plaça de Sant Pere de Berga per fer un dels balls.

Mercat d'antiqualles i una mica de tot entre les estacions de metro de Prado i Berrio.

Figura de Simón Bolívar, heroi de la pàtria.

Catedral de Medellín, a la Plaça Simón Bolívar.

Edifici a la plaça de Simón Bolívar (fixeu-vos a baix a la dreta, el paio tirat).

Modern i interessantíssim museu de la memòria (o dels horrors).

Acròbata fent l'espectacle al carrer per demanar propina als vehicles que s'aturen al semàfor.

Mural al costat de la parada de tramvia de San Antonio.

Concert de la Feria de las Flores a l'estació d'autobusos del sud.

Colòmbia dia 5: Medellin - La Comuna 13.

Us deixo un recull fotogràfic de La Comuna 13, dels 16 en total en què es divideix Medellín, un districte de Medellín format per 21 barris i que es va fer mundialment conegut per els alts índexs de criminalitat i els enfrontaments violents entre diferents bandes pel control del territori (FARC, ELN "Ejército de Liberación Nacional", Paramilitars, Càrtels, CAP "Comandos Armados del Pueblo...). Aquesta guerra va començar als 90 del segle passat i va acabar al 2002 amb l'operació Orión de l'exèrcit colombià i la policia nacional. A partir de llavors les autoritats de Medellín han fet esforços per treure l'estigma de zona conflictiva al sector a base d'avocar-hi recursos i de desenvolupar plans de desenvolupament per evitar que la gent de la comuna hagi de recórrer a la delinqüència i al crim organitzat per subsistir.

Actualment la comuna 13 és una de les atraccions turístiques més destacades de Medellín. Es fan rutes per veure alguns dels molts graffitis que animen el paisatge lleig de cases amuntegades, fetes de qualsevol manera i amb materials barats. També s'ha facilitat l'accés a la comuna, gràcies a la instal·lació de diversos trams d'escales mecàniques, així com ha millorat la mobilitat dels veïns.

Colòmbia dia 4: Medellín - Guatapé.

Vista des del cim del penyal de l'embassament de Guatapé.

Vista del penyal de Guatapé.

Avui he anat d'excursió fins a Guatapé, un poblet que s'ha popularitzat turísticament arrel de la construcció als anys 70 d'una hidroelèctrica que va provocar que s'inundés una zona de 2.262 hectàrees, bàsicament agrícola i ramadera, i que es transformés en un embassament amb gran atractiu turístic i de gran bellesa paisatgística. Tot això combinat amb la la Piedra del Peñol, o penyal de Guatapé, un bloc granític de més de 200 metres que es pot ascendir gràcies a la instal·lació d'unes escales d'obra, converteixen a aquest remot poble en un atractiu turístic que creix any rere any. Per reblar el clau, pel bicentenari de la fundació del poble, l'any 2011, es va decidir fer un rentat de cara al poble i pintar les façanes de les cases del poble amb alegres colors i dibuixos de tota mena. Amb tot plegat, el poble s'ha convertit en un atractiu turístic de primer ordre, i aviat els locals no reconeixeran el lloc on van néixer i créixer...

He tingut una bona amfitriona local, la Glòria, amiga del Josep Maria Comas, que m'ha portat pels diferents racons d'interès del poble i m'ha explicat els canvis que s'hi havien produït. Ella m'ha convidat a dinar un plat molt popular a la zona, la "bandeja paisa", que podeu veure en fotografia.

De camí de tornada cap a Medellín he fet parada a la Piedra del Peñol, on es pot pujar després de pagar els 18.000 pesos colombians que costa l'accés, i pujar els 740 graons construïts sobresortint de la roca. A la part de dalt et trobes la sorpresa que hi han instal·lat un parell o tres de bars amb terrassa inclosa, des d'on es poden apreciar unes vistes realment espectaculars.

Església de Nuestra Señora del Carmen de Guatapé.

Una "silleta" a Guatapé.

Un carrer de Guatapé.

Tradicional safata paisa (amb arròs, frijol, alvocat, chicharrón, ou i xoriço).

Vista del pantà de Guatapé.

Vista parcial dels 740 graons per arribar al cim de la Piedra del Peñol.

Barris que es mengen les muntanyes a Medellín. Espectacle de llums.