"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 25 de març de 2017

Catalunya!, Sí que es pot!! (si es vol...)

Un mateix país, dues realitats escolars ben oposades.

(Interessantíssim article del Pau Rodríguez sobre distribució equitativa de l'alumnat amb necessitats educatives específiques, publicat al Diari de l'Educació el passat dijous 23 de març. Amb una mica de sort, algun representant del Departament d'Educació se'l llegeix i li fa arribar a la Consellera Meritxell Ruíz. Que consti que jo soc més d'acabar directament amb els concerts i d'absorvir aquestes escoles a la xarxa pública, però mentre no donem el pas, una mica de repartiment equitatiu no estaria malament).

El Sant Roc anava pel camí de ser una escola gueto. Amb l’arribada massiva d’immigrants els anys 90 –a Olot sobretot gambians– el centre s’apropava ràpidament al 50% de l’alumnat estranger, i les famílies autòctones començaven a manifestar que s’endurien els seus fills a un altre lloc. L’ombra de la segregació planava aquella època sobre centenars d’escoles a Catalunya, també a la capital de la Garrotxa; en el seu cas, però, amb el tombant de mil·leni, van prendre una decisió: tots els centres educatius tindrien un volum similar de famílies migrants. I d’alumnes amb dificultats d’aprenentatge.

Aviat hauran passat dues dècades i Olot continua sent una ciutat de referència en la lluita contra la segregació escolar: cap dels seus centres té un percentatge exageradament superior al centre del costat d’alumnat amb necessitats educatives específiques, una categoria que inclou infants amb discapacitat, amb trastorns de conducta, amb greus problemes econòmics o que no parla l’idioma (pensant en els immigrants). Municipis com aquest poden marcar un camí a la conselleria d’Ensenyament, que en els últims mesos –amb reunions amb les federacions locals i amb el Síndic de Greuges– ha anunciat que vol reduir els nivells de segregació del sistema educatiu català, on hi ha 101 escoles amb més del 50% de l’alumnat d’origen estranger, un percentatge que no es correspon amb el del seu entorn immediat.


Això es temien a Olot quan va arribar l’onada migratòria. Però al llarg de les últimes dècades han dissenyat un pla de redistribució de l’alumnat amb necessitats educatives específiques que ha ajudat a aplacar les desigualtats entre escoles. Un projecte tan ambiciós com fràgil, perquè se sustenta sobre pilars sovint inestables com el consens polític, el convenciment de les famílies, la corresponsabilització dels centres concertats i el finançament addicional. “És un equilibri delicat”, reconeix Montse Riera, tècnica de l’Institut Municipal d’Educació i Joventut d’Olot (IMEJO).


En percentatges, la majoria de les nou escoles del municipi tenen al voltant del 20% d’aquest alumnat, tot i que amb una excepció que escala fins el 38%. És, per tant, un sistema imperfecte, però així i tot Olot està entre les 20 ciutats de més de 10.000 habitants amb menys segregació, segons l’informe de Síndic Segregació escolar a Catalunya, una radiografia de la problemàtica publicada el 2016. El seu índex de dissimilitud –proporció d’alumnat que hauria de canviar d’escola perquè la distribució fos igualitària– és de 0,2 sobre 1. Al voltant d’aquests números s’hi situen altres ciutats que han engegat polítiques similars, com Mataró o Banyoles. I a l’altra banda de la taula, s’hi troben municipis com Terrassa, Cerdanyola del Vallès, Sabadell o Badalona (per sobre del 0,5).


També aporta el Síndic casos simptomàtics com els d’alguns barris de Barcelona. A Hostafrancs, amb set centres educatius de Primària, els tres públics superen el 30% d’alumnes d’origen estranger i que reben beca menjador. Dels quatre concertats, tres no arriben al 10% en cap d’aquests dos elements. Aquestes diferències, tanmateix, no existeixen només entre pública i concertada. També entre públiques. A Sagrada Família hi ha concertades amb un 25% d’alumnat de família immigrant i públiques amb només un 7%. “Només el 20,5% de la segregació escolar a Catalunya s’explica per diferències entre els sectors públic i privat, mentre que el 79,5% restant, per diferències dins els sectors de titularitat”, estima el Síndic de Greuges. “Això vol dir que, més enllà de que la concertada té un perfil d’alumnat més afavorit, la segregació va molt més enllà: dins la pública hi ha moltes diferències”, expressava el Síndic al seu dia.

L’aposta d’Olot


¿Com s’ho van fer, doncs, a Olot per equilibrar l’escolarització d’aquest perfil d’alumnat? D’entrada, adaptant el que ja diu la llei a la seva realitat local. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) ja preveu que cada grup escolar ha de reservar dues places per a l’alumnat amb necessitats educatives específiques. “Aquesta reserva, però, és totalment insuficient”, constata Riera. A Olot la reserva sempre acaba sent d’entre 6 i 7 alumnes d’aquesta tipologia perquè sigui igualitària.


Abans de fer la planificació escolar, pas previ a les preinscripcions, les oficines de l’IMEJO d’Olot es posen mans a l’obra per conèixer quants alumnes amb necessitats educatives específiques començaran el curs a P-3. Padró en mà, posen en contacte els Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) amb les escoles bressol, amb els serveis socials i amb els pediatres per recopilar aquesta informació. Fins i tot citen per carta a totes aquelles famílies que no han escolaritzat els seus fills abans dels 3 anys per valorar la seva situació. Això els permet detectar els infants amb dificultats abans que iniciïn el seu pas per l’escola, quan seria ja massa traumàtic canviar-los.


A partir d’aquí, es fa la divisió: tantes línies de P-3, tants alumnats amb necessitats educatives específiques per cap. A la pràctica, això suposa que l’Ajuntament d’Olot ha hagut de posar a disposició d’aquest pla el transport públic –monitor inclòs en el cas de Primària–, per als escolars que han d’anar a una centre que els queda a més d’1,5 quilòmetres de casa, així com una beca menjador en cas de necessitar-ho (una despesa que ha assumit el Consell Comarcal). “També hem hagut de convèncer moltes famílies que aquest model és pel seu bé”, recorda Marta Bosch, directora de l’escola Sant Roc. I, per últim, s’ha comptat amb la complicitat de les tres escoles concertades, que han apostat per assumir un perfil d’alumnes a qui no es pot convidar a pagar les polèmiques quotes.


“Això no hagués estat possible si a Olot no hi hagués hagut una tradició de treballar conjuntament, pública i concertada, ajuntament i Consell Comarcal, tots sota un projecte de ciutat!, valora Ita Asparó, directora pedagògica del centre concertat Escola Pia. Això ho reconeixen també des dels centres públics i des del propi consistori. Destaquen el consens social i polític com a factor clau: ha permès que passessin regidors de diferents partits –CiU, PSC i ERC– sense que el model trontollés.

El paper de la concertada


Amb tot, el paper de la concertada és delicat, i des d’aquests centres consideren que no està ben resolt. Històricament, els centres concertats han expressat que no poden oferir un servei educatiu 100% gratuït –tal com hauria de ser per llei– perquè el seu finançament no és suficient. I això és precisament el que se’ls demana en casos com Olot: que assumeixin un volum determinat d’alumnat que no podrà costejar-se les despeses complementàries de la concertada. Abans de la crisi, rebien el contracte programa, una ajuda econòmica pensada per fer efectiva l’escolarització gratuïta en centres concertats amb molt alumnat amb dificultats econòmiques. Això es va substituir el curs 2013-2014 per unes subvencions de finançament addicional –a les quals s’han de presentar els centres–, una partida similar –d’uns 6,6 milions d’euros anuals– que arriba a més escoles (abans 27, ara 117), però amb menys diners per a cadascuna.


En el cas d’Olot, una d’elles, el Petit Plançó, se n’ha quedat fora. “Un dels criteris per rebre-la és el número de famílies amb problemes econòmics: compten famílies i no alumnes, quan en aquesta escola hi ha molts germans de famílies vulnerables”, es lamenten des del consistori olotí. Si no hi ha ajudes públiques, la concertada ho ha de compensar de les seves arques, i sovint no pot, segons critica Eva Salvà, directora general l’Agrupació Escolar Catalana, l’associació de concertades laiques. “A Barcelona hi ha escoles concertades amb més d’un 50% de famílies amb problemes econòmics que estan a punt de tancar perquè no ho poden suportar”, s’exclama.

Polítiques per revertir-ho


“S’ha de desplegar l’article 48 de la LEC”, deixa anar ràpidament Xavier Bonal, sociòleg especialitzat en desigualtats educatives, quan se li pregunta com es pot combatre la segregació escolar. Aquest article diu: “L’Administració ha d’establir la proporció màxima d’alumnes amb necessitats educatives especials que poden ésser escolaritzats en cada centre”. És evient que això no es fa efectiu a les aules catalanes. “Es podria posar un topall d’alumnat d’aquest perfil que fos equivalent a la segregació urbana”, exposa Bonal. Amb aquesta fórmula, ciutats com Olot deixarien de remar contracorrent i passarien a tenir un model avalat per llei.


Hi ha altres mesures, algunes de les quals queden recollides en l’informe del Síndic, així com en els anuncis fets per Ensenyament darrerament. Un dels més repetits és el repartiment equitatiu de l’anomenada matrícula viva, l’alumnat que arriba nou a mig curs, i que acostuma a tenir més problemes (en el cas dels immigrants que acaben d’arribar és evident: no parlen el català). En trets generals, els qui més matrícula viva acostumen a assumir són els centres de màxima complexitat, precisament perquè no omplen totes les seves places. Ara, Ensenyament els ha reduït la ràtio –a 22 a Primària i 27 a Secundària– perquè això no passi tant, i anima els municipis a que distribueixin també de forma igualitària aquests alumnes. Això és precisament el que fan a Olot, des dels anys del boom migratori –quan arribaven fins a 200 infants al llarg del curs– fins ara –que n’arriben mig centenar–.


Per Bonal, una altra eina important per reduir la segregació seria “restringir” la capacitat de tria d’escola que tenen les famílies, una mesura que reconeix que pot semblar “impopular” perquè limita la capacitat d’elecció de la ciutadania. Així, es trencarien algunes dinàmiques que reforcen la segregació, com “l’efecte fugida” –famílies que eviten per tots els mitjans anar a segons quins centres– o “l’efecte emulació” –famílies de col·lectius concrets que tendeixen a agrupar-se–.

Són molts els factors que provoquen la segregació, i per tant moltes les mesures que poden contribuir a revertir-la. Una altra d’elles, la solidesa dels projectes educatius. “Si el claustre s’hi deixa la pell, els resultats es noten”, opina la directora del Sant Roc, convençuda que això també els ha ajudat. “I no parlo de resultats acadèmics, sinó de fer bé la feina de mestre, que les famílies estiguin properes i satisfetes, perquè entre elles s’ho expliquen. Cada any a les portes obertes molts pares i mares ens diuen que coneixen l’escola pel que els han dit amics seus que ja hi porten els fills”, relata Marta Bosch.


Per últim, la concertada també hi diu la seva. “Hem de complir amb el que deia el Pacte Nacional: que la concertada sigui també un servei gratuït”, sosté Salvà. Per a això caldria, assegura, resoldre definitivament el seu finançament.


“El que ens cal és un model de país que doni cobertura a una inclusió que ara mateix depèn de la voluntat dels centres”, afirma la directora pedagògica de l’Escola Pia. Asparó recorda una idea que plana sobre la majoria de polítiques d’aquest tipus: “Combatre la segregació escolar no pot ser sinònim de repartir alumnat amb necessitats educatives específiques, com aquell qui reparteix els problemes, hi ha d’haver un model que permeti treballar la inclusió a totes les escoles”.

Efectes sobre la docència i sobre el barri


Ningú sap com seria el barri olotí de Sant Roc si no s’hagués posat en marxa el pla de distribució d’alumnat. A mitjans dels noranta es començaven a sentir veus a la ciutat que deien que “a Sant Roc només hi ha negres i castellans”, en referència a la segona onada migratòria i a la primera, de famílies d’origen andalús i murcià que ara ja van per la tercera generació. “L’escola i la llar d’infants són el pulmó del barri”, reivindica a la directora Montse Bosch. L’última dècada s’ha fet força construcció nova al barri i hi han vingut a viure famílies joves que ara duen les criatures a l’escola. “¿Això hagués passat sense aquesta política educativa? No ho sabem, però el que és evident és que no anàvem pel bon camí”, constata la directora del Sant Roc.


El que sí que pot afirmar amb molta més certesa és que la feina que fan a l’aula seria molt diferent. “Tenir menys quantitat de nens que et necessiten molt més alleugereix molt el clima de l’aula i fa que puguis atendre millor tots els alumnes”, explica Bosch, que respon a la pregunta com si li haguessin plantejat una obvietat.


Asparó afegeix també que els projectes pedagògics de les escoles han de tenir coherència amb aquesta visió d’equitat. “És important tenir clar el propi model d’escola quan es fan polítiques com aquesta: si volem que els alumnes que formem entenguin el món i les persones que els envolten, han de conviure amb les cultures i amb els col·lectius diversos que conformen la nostra societat”, sosté. “La convivència comença aquí –rebla Bosch–, l’intercanvi de berenars entre els nens comença aquí, i és evident que tota la feina no la farem des de l’escola, però tenir un consistori que vetlla per evitar la segregació és un punt de partida”, conclou.


divendres, 24 de març de 2017

Atemptat a les costes del mediterrani.


L'ONG catalana Proactiva Open Arms ha alertat que aquest dijous han treballat en dos rescats sense supervivents a les costes de Líbia. Després de treballar-hi durant tot el dia, l'ONG ha aconseguit recuperar només cinc cossos, però pensen que, en total, podrien haver mort entre 200 i 250 persones (CCMA).

dijous, 23 de març de 2017

Dempeus davant de la dignitat d'Àngels Martínez (Podem).

Foto: ACN.























Fins ahir, pensava que tots els diputats del grup parlamentari de CSqP eren una colla d'hipòcrites i d'espanyolistes per la seva reiterada negativa a acceptar un referèndum unilateral d'independència davant l'evident impossibilitat de celebrar-ho de manera acordada amb l'estat espanyol. Fins ahir, ja que la diputada d'aquest grup parlamentari, membre de Podem, Àngels Martínez, va decidir trencar la disciplina de vot i votar a favor de l'esmena de la CUP a la disposició addicional 31 dels pressupostos que preveu la via unilateral si des de l'imperi no volen pactar.

Els qui defensen la legalitat per sobre del Dret d'Autodeterminació demostren un baix nivell de democràcia. CSqP, en aquest sentit, fa pena. Si aquesta és l'esquerra "radical", que no vingui el centre-dreta...

dimecres, 22 de març de 2017

El "temazo" del dimecres. Diversos - "L'Estaca".


Avui fa 50 anys exactes del debut dalt d'un escenari del gran, el mític, l'entranyable, Lluís Llach. Va ser precisament a la meva ciutat, a Terrassa, al teatre del Centre Social Catòlic del carrer Font Vella el 22 de març del 1967. Diuen que en Lluís estava fet un flam i que, com en moltes altres ocasions posteriors, van haver d'empenye'l cap a l'escenari.

Ahir en Lluís va tornar a trepitjar el teatre que el va veure debutar, per participar en l'homenatge que li va organitzar el programa "El matí" de Catalunya Ràdio, presentat per la Mònica Terribas. Hi van intervenir alguns testimonis del concert de fa 50 anys, la mestra de música del Lluís a Verges quan era un vailet de poc més de set anys, de qui vam (i va) saber que era tieta de l'actual president de la Generalitat Carles Puigdemont, i alguns músics convidats que van interpretar algunes peces del repertori d'en Lluís Llach.

Us deixo l'enregistrament personal de la peça final, l'Estaca, interpretada per un grup de músics amb el cantant dels Cheb Balowsky, en Yacine, al capdavant. Una Estaca cantada en algerià, amazic, català i grec.

dimarts, 21 de març de 2017

A les guapes se'ls acaba el "txollo"!!

Podi de la Volta al 2016.





















Podi de la Volta al 2017.






















Venen temps difícils per a les hostesses. Com a mínim en el món de l'esport. La Volta a Catalunya seguint l'exemple d'altres curses ciclistes com la Challenge de Mallorca o el Tour Down Under Austràlia, ha decidit prescindir de la figura decorativa-reclam d'aquestes dones guapes objecte, i optar perquè siguin els consistoris de cada municipi on para la prova qui decideixin qui farà l'entrega dels premis als guanyadors. Ahir a Calella, van ser l'hereu i la pubilla del poble els "afortunats".

Sembla que la societat catalana, a poc a poc, avança.

dilluns, 20 de març de 2017

Pares, feu un favor als vostres fills: si no sabeu xapar la boca, no els aneu a veure jugar el cap de setmana!!!

Batalla campal entre pares al camp de futbol de l'Alaró.




















Aquest cap de setmana s'ha tornat a viure una d'aquelles escenes deplorables que de tant en tant ens ofereix el món de l'esport en categories inferiors, de futbol concretament, amb una batalla campal entre els pares dels equips infantils de l'Alaró i el Collerenc, de l'illa de Mallorca. Quin gran exemple per als fills!! Ja es poden esforçar els mestres a educar les criatures en la resolució de conflictes per la via del diàleg, o en el control de la frustració o la ràbia...

De tant en tant vaig a veure jugar als meus nebots que estan a la categoria aleví. No sé ni en quin grup estan, ni com van classificats. Tampoc m'importa. M'agrada veure'ls gaudir jugant, esforçant-se i fent pinya amb la resta de companys. Enguany sé que perden més que guanyen, i que de tant en tant fan algun gol. Tanmateix, no tots els familiars viuen els partits de la mateixa manera: N'hi ha que no paren de donar instruccions (pressionar) als nens; que criden i insulten a l'arbitre quan no estan d'acord amb una decisió d'aquest; que llencen comentaris als familiars de l'equip rival per provocar; etc.

Quan era petit, jugava a handbol a l'escola, i no recordo que els meus pares haguessin vingut a veure'm jugar gairebé mai, per no dir mai directament. I aquest fet era el més habitual també per a la resta dels meus companys i rivals. Com a jugador no recordo haver viscut mai cap situació com la viscuda ahir al camp de futbol de l'Alaró. Potser caldrà prohibir als pares estar a la grada mentre juga el seu fill/a. O com a mínim, que prohibeixin fer cap comentari. Qui parli... AL CARRER!!!


diumenge, 19 de març de 2017

Cecília Bayo: "L’escola pública en mans de la concertada. En comencem a parlar?"

























(Magnífic article, al meu entendre, per al Diari de l'Educació de la tècnica en comunicació Cecilia Bayo. Els punts sobre les is en el debat sobre el sistema educatiu de doble xarxa públic-concertat, i la conseqüent segregació escolar).

Sembla que s’ha obert, per fi, el gran debat pendent que teníem com a societat: el de l’educació. Per encàrrec del Departament d’Ensenyament, el Consell Escolar de Catalunya amb Lluís Font al capdavant (ex directiu dels jesuïtes de Sarrià i de la Fundació Blanquerna) ha endegat Ara és demà, un debat que pretén definir el futur de l’educació a Catalunya. Cinc ponències inicials pronunciades per experts acadèmics, desenes de reunions sectorials, algunes jornades obertes de participació a les instal·lacions de La Caixa, una roda de premsa amb gran desplegament de mitjans i polítics, i 100.000 opinants cridats via mail a dir-hi la seva on s’inclouen des de centres i docents fins a emissores de ràdio i diaris; i on s’exclouen de facto des d’assemblees grogues fins a plataformes en defensa de places a l’escola pública. En definitiva, una aclaparadora i selectiva voràgine d’activitat dialogant i reflexiva.

Però de la mateixa manera que l’any 1978 a Adolfo Suárez se li va ‘passar per alt’ realitzar la consulta sobre si monarquia o república tot incorporant directament la monarquia dins la Constitució, als organitzadors d’aquest gran debat sobre l’educació a Catalunya se’ls ha ‘passat per alt’ debatre sobre un cas insòlit a Europa: la doble xarxa pública-concertada, punta d’iceberg d’un sistema educatiu, el català, que cada cop es mostra més clarament fonamentat en la segregació.

En els últims anys la demanda de places i la bona consideració social de l’escola pública han augmentat exponencialment, una dinàmica que paradoxalment ha estat acompanyada d’una política educativa conservadora i contrària a l’aposta clara, única i unívoca per l’escola pública. No sabem si és per la pressió de les indústries escolars privades o pel biaix sociocultural d’uns polítics i governants educats en la concertada, però ens estan manllevant novament el debat crucial.
Doncs no. Volem discutir sobre l’escola concertada i des d’aquí obrim el debat.

Per què cal suprimir (gradualment) els concerts?
1. Institucionalització de la segregació. La doble xarxa és una arma de segregació massiva i institucionalitzada, el punt de partida i la columna vertebral d’un sistema conceptualment discriminatori basat en el poder adquisitiu de les famílies i en eixos culturals com la religió. La divisió estructural pública-concertada és un model que fonamenta, legitima, naturalitza i eclipsa altres segregacions de diferents naturaleses i escales com són els guetos per raó de classe social, línia pedagògica, cultura, capacitat o gènere. Amb el suport a la concertada, la nostra administració utilitza activament l’escola i els diners públics per institucionalitzar les segregacions socials i la desigualtat d’oportunitats.

2. Una tramposa llibertat d’elecció. La llibertat d’elecció de centre és un dels principis entronitzats als darrers anys com a dret inqüestionable i com a eix rector del sistema. Tothom té dret a triar l’educació dels seus fills i tothom té dret, per tant, a rebre diners públics duent els fills a l’escola que vulgui, encara que aquesta escola vagi en contra d’avenços socials fonamentals com la coeducació de nens i nenes, la coeducació de classes socials o l’educació laica, i encara que aquesta ‘llibertat’ tan sols la puguin exercir aquells que tenen diners per pagar-se una concertada. Malgrat això, la dictadura de la llibertat d’elecció està servint per justificar el pagament amb diners públics de qualsevol escolarització i per finançar, per tant, valors contraris a progressos socials fonamentals.

3. Subvenció de privilegis, estalvi en política social. L’escola pública, que assumeix el 80% d’alumnes amb necessitats especials, continua amb una desinversió estructural progressiva i la concertada, en canvi, cada cop rep més i més diners públics. A la proposta de pressupostos de 2017, mentre les partides per a la pública són un 23,58% inferiors a les xifres de 2010, els concerts no només retornen a xifres anteriors a les retallades sinó que les superen en més de 5 milions i s’arriba a l’obscenitat d’assignar als alumnes de la concertada un 10,4% més de pressupost públic per a personal docent que als de la pública.

4. Dispersió política. La coexistència de dues xarxes genera polítiques educatives duals i sovint contradictòries per acontentar dos grups d’interessos diferents: el de les indústries escolars privades (i els lobbies eclesiàstics, socials i empresarials que tenen darrere) i el de les escoles públiques. La gestió del mapa escolar de places públiques és potser la mostra més il·lustrativa: any rere any l’administració ha sacrificat línies de la pública afavorint la concertada, els bolets a la pública han esdevingut sistèmics, les plataformes de famílies sense places ja són un actor a considerar a les mobilitzacions socials i l’administració fa ulls grossos davant les irregularitats de les matriculacions a les concertades.

5. L’educació com un bé de mercat. A l’escola concertada, l’educació adquireix una inevitable naturalesa mercantil que no es pot ignorar, per molt que convisqui amb la indubtable vocació pedagògica dels centres i dels mestres que hi treballen incansablement. L’administració ha potenciat aquesta lògica mercantil aplicant-la a tot el sistema, inclosa la xarxa pública, i justificant els concerts en termes de sostenibilitatdel sistema. Sota aquest marc economicista, l’educació pot cedir-se a tercers i l’administració queda alliberada de la llosa inversora de l’educació.

6. Copagament i concertació inversa. La infrainversió en educació pública (Catalunya es troba a la cua d’Europa) genera cada cop més copagaments de les famílies i les AMPEs (matrícula, menjador, llibres, reformes i rehabilitacions, personal de reforç…) i justifica l’entrada d’actors privats que supleixen el paper de la inversió pública (com La Caixa amb Escola Nova 21). La gratuïtat de l’educació a l’escola pública ja no només és inexistent sinó que sorgeix un finançament addicional privat que replica el patró ja naturalitzat de la concertada i que genera desigualtats agudes dins la pròpia xarxa pública: les comunitats escolars que tenen major poder adquisitiu poden compensar millor la manca de recursos i les més desafavorides econòmicament s’apropen cap a una escola pública merament assistencial.

7. Colonització ideològica. La consolidació de l’escola concertada dona força a les indústries escolars privades per esborrar fronteres i les seves línies sociopolítiques i pedagògiques es mimetitzen en la xarxa escolar pública. La històrica vocació de transformació social de l’escola pública es desdibuixa progressivament i aquesta es converteix gradualment en una institució políticament conservadora i connivent amb l’estatus quo.

Segregació, lliure elecció, privilegis i discriminacions, dispersió política, mercantilització, copagament i colonització ideològica. L’aposta de Meritxell Ruiz, el Departament d’Ensenyament i el govern de la Generalitat de Catalunya ja la sabem. Però, i nosaltres? Apostem o no apostem per la pública?

Per què cal apostar de forma unívoca per l’escola pública?
1. Heterogeneïtat. A l’escola pública hi van persones de tot tipus i, de fet, la coeducació de gèneres, classes, capacitats, cultures i origen és una de les lliçons de vida més importants que l’escola pot donar als alumnes i a les famílies. La diversitat social és una de les grans aportacions de la renovació pedagògica de principis del segle xx i, lluny de ser una contingència de l’escola pública, es tracta d’una política social i una metodologia pedagògica fonamentals.

2. Pluralitat de pensament. L’escola pública és laica, no ensenya des de la doctrina catòlica ni des de cap altra religió o dogma. L’obertura i la pluralitat són un punt de partida fonamental per a l’educació en la llibertat de pensament i la crítica. Tots els infants  (de cultures atees, catòliques, musulmanes…) tenen el dret de repensar la seva cultura familiar posant-la en context i en relació a la pluralitat que li ha d’oferir l’escola, i és des d’aquí és d’on poden néixer l’esperit crític i el pensament lliure que l’escola té el deure primordial de desenvolupar.

3. Democràcia directa. Malgrat les darreres lleis educatives, a l’escola pública claustres, consells escolars, AMPAs i comissions continuen sent espais on es debat i es prenen decisions col·lectivament. L’escola pública és un autèntic i insòlit oasi de gestió comunitària on docents, famílies, alumnes, monitors, personal de servei i administració se senten corresponsables d’allò que gestionen i ho fan posant en acció, de forma palpable i directa, el funcionament democràtic com en cap altre lloc de la nostra societat es fa. L’escola pública és una escola de democràcia directa, l’últim reducte d’una voluntat democràtica real, performativa i exemplificant.

4. Accés universal, igualtat d’oportunitats. L’escola pública és de tots i per a tots. L’exclusió per raó de poder adquisitiu, origen, cultura, religió o gènere no només no ha format part dels seus principis sinó que, precisament, s’ha fonamentat en el principi oposat, el de l’accés universal i la inclusió que garanteixi la igualtat d’oportunitats a tots els infants. Tothom, del més pobre al més ric, té el dret i la possibilitat d’accedir a una plaça pública i al currículum, les metodologies i els valors de la pública. Es tracta, en definitiva, de la única institució pública que pot i té el deure de garantir a tots infants per igual des d’un àpat diari fins al pensament crític.

5. Transformació social. La raó de ser de l’escola pública és la transformació social, aquest és el seu origen i el que omple de sentit qualsevol altra dimensió des de la qual la mirem d’entendre. 

L’educació és un dret universal i l’escola pública la institució que el converteix en realitat.
Heterogeneïtat, pluralitat de pensament, democràcia directa, igualtat d’oportunitats i transformació social. Cinc arguments que justifiquen la prioritat pedagògica, social i política de l’escola pública per sobre de la concertada. No hi ha millor escola de vida que la que viu i legitima els drets socials. En comencem a parlar?