"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 27 de març de 2013

Els "temazos" del dimecres. Eskassa Llibertat - Ràdio Llibertat.



Arriba el primer treball discogràfic dels terrassencs Eskassa Llibertat. Després de cinc anys de trajectòria, d'alguns canvis a la formació, i d'un bon grapat de concerts arreu del territori, apareix "Ràdio Llibertat". Us podeu descarregar (gratuïtament) l'àlbum sencer a través de la seva web (www.eskassallibertat.com).

Els podreu escoltar en directe el proper 20 d'abril a la sala Faktoria de Terrassa.

dimarts, 26 de març de 2013

Pep Martí, president d'Alei: Què és La Trobada.

Cuina del restaurant La Trobada al local dels Minyons de Terrassa.

(escrit del president d'Alei).

Com sabeu, ben aviat la seu de Minyons es convertirà també en un espai on cada migdia, ciutadans i ciutadanes amb realitats ben diverses podrem gaudir d'un dinar ben casolà, ben cuinat i ben servit.
Darrera cada plat de La Trobada, com passa darrera cada castell que s'enfila enmig de la plaça, hi haurà una barreja d'ingredients que busquen convertir aquell moment en una experiència única, irrepetible... un moment on l'emoció i la raó es barregen per recordar-nos que allò que és essencial a la vida sempre es gaudeix millor en companyia.

La Trobada té uns promotors especials... una trentena d'entitats terrassenques d'acció social, veïnal, cultural de la nostra ciutat que fa temps que somiem i treballem per una realitat on ningú quedi al marge d'allò essencial i sobretot, on tothom ho pugui gaudir sentint que amb la seva contribució individual, construeix i alimenta una força col·lectiva que malgrat les ensopegades, sempre és capaç d'aixecar-se i tornar-ho a intentar.

Darrera d'ALEI, Associació Local d'Entitats per la Inclusió, de la qual els Minyons formeu part, hi ha un munt de persones que organitzades a través de diverses entitats, treballem diàriament des de la convicció que la inclusió social és una responsabilitat compartida. Cada una de les entitats es dedica a una tasca concreta, a fer costat a persones que travessen per situacions adverses, injustes... situacions que posen a prova la seva estabilitat personal, la seva salut, el seu benestar i per desgràcia, també els seus vincles familiars i comunitaris.

La situació socioeconòmica actual està posant sobre la taula les esquerdes d'un sistema i una societat que crèiem molt ben cimentada. Durant els anys de bonança econòmica, les entitats socials ja alertàvem que l'existència de persones en situacions socials i econòmiques fràgils ens indicava que alguna cosa fallava, que el nostre particular ecosistema presentava anomalies que calia corregir per evitar danys majors. Malauradament, el temps ens ha donat la raó i ara constatem com la desigualtat guanya terreny i cada cop més persones i famílies es troben a la corda fluixa.

Però, com passa en el món casteller, de les caigudes en podem aprendre. Les persones, els grups i les comunitats tenim la capacitat de fer front i superar les adversitats i dificultats de la vida, sortint-ne reforçats, transformant positivament els errors del passat en oportunitats pel present i el futur. Des d'ALEI, fem costat a qui ha caigut sense oblidar que tots formem part del castell, que qui cau és per què no comptava amb una pinya prou ferma, segurament calia enfortir els lligams, la confiança i la seguretat en un mateix i en l'entorn que t'acompanya a cada moment.

Des d'ALEI, som conscients que el moment actual ens obliga a prendre decisions, ens obliga a prendre partit, ens obliga a fer costat a qui pateix les pitjors conseqüències de les esquerdes del passat i alhora ens obliga a treballar junts per cimentar millor els fonaments per al present i el futur.

És per tot això que neix el projecte La Trobada. Un restaurant on de forma col·lectiva garantir-nos que cap persona del nostre entorn quedi al marge d'allò essencial... un bon dinar, bona companyia i també la satisfacció de participar i fer-ho possible treballant colze a colze amb els que no volem que ningú en quedi exclòs.

Serà un restaurant obert a tothom, on cadascú lliurament triarà com s'hi compromet... si venint a dinar puntual o regularment, si col·laborant en tasques concretes... En tot cas, com passa a les colles castelleres, qualsevol persona hi trobarà el seu lloc, aquell que lliurement esculli i que la colla li ofereix. D'aquesta manera, l'esforç i la responsabilitat individual es convertirà en el principal nutrient dels resultats col·lectius que juntes i junts farem possible.

Per explicar el projecte sovint utilitzem conceptes que ens fan trampa, les paraules només són útils per definir realitats, per comprendre millor una situació, un projecte... però mai es poden convertir en etiquetes que posin l'accent en allò que ens fa diferents de forma que paradoxalment a la intenció, ens acabem enfocant en les desigualtats en lloc de potenciar el valor de la diversitat. Volem que La Trobada sigui un espai lliure d'etiquetes on posar en valor les capacitats diferents, els coneixements, les actituds i aptituds diverses que ens complementen i enriqueixen.

La Colla Castellera de Minyons formeu part d'ALEI de fa temps. En el passat no vam saber trobar massa punts de connexió però aquesta ensopegada que és la crisi, ens ha permès trobar l'oportunitat per enfortir els lligams que donen sentit a la xarxa. Cadascú posa al servei de la mateixa allò que pot, allò que té, allò que sap i en lloc de sumar el que acabem fent és multiplicar els beneficis i les sinergies. Per la resta d'entitats d'ALEI, el gest de Minyons en cedir part del vostre espai per al restaurant La Trobada, ens omple de la mateixa admiració que sents quan veus que una gent vestida de malva, al so d'unes gralles i al mig d'una plaça, ens recorda que la unitat fa la força.

Diuen que hi ha tres paraules essencials per anar per la vida... perdó, gràcies i si us plau... malauradament massa sovint les utilitzem sense la profunditat que requereixen i per això han perdut la força i el valor que amaguen. La posada en marxa del projecte La Trobada a la seu de Minyons, és una d'aquelles ocasions excepcionals on el valor d'aquestes paraules expressa millor que cap el que sentim des d'ALEI vers la vostra colla castellera:
Perdó... per les molèsties passades, presents i futures que us pugui ocasionar La Trobada,
Gràcies... per la vostra confiança i per fer-vos també vostra La Trobada,
i...Si us plau... no deixeu de compartir tot allò que penseu que pot enriquir i millorar un projecte que ens ha d'enriquir i millorar a totes i tots!

Pep Martí / President d'ALEI

dilluns, 25 de març de 2013

Hipocresia educativa.



Malgrat soni malament, una de les raons principals que expliquen el baix rendiment dels alumnes a l'escola (més enllà de l'arribada massiva de nous immigrants, el desprestigi social de l'educació, el desistiment de les famílies, o el suposat baix nivell dels mestres) radica en la pèrdua d'autoritat (autoritarisme) dels mestres, que comporta un ambient de treball a l'aula molt menys exigent que anys enrere. La fi de la violència docent va lligada en gran part a la pèrdua d'autoritat dels mestres, i és per aquest motiu que cada dia costa més controlar i fer treballar als alumnes a les aules. I no oblidem que l'actual sistema educatiu basa la seva excel·lència en l'esforç, el treball, l'ordre, la disciplina, el silenci...

Personalment, estic molt a favor del canvi de paradigma educatiu, i que definitivament s'hagi arraconat el maltracta, físic i/o psicològic, del mestre a l'alumne, per aconseguir que aquest treballi, o simplement fer que no emprenyi. Tanmateix, no podem obviar que tot i que els infants no van amb por a l'escola, continuen patint en molts casos la violència a casa. Si bé els mestres han après a controlar-se, ja sigui per una humanització sobtada o bé per por a denúncies, no es pot generalitzar de la mateixa manera pel que fa a molts pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, que continuen fent us de mètodes "tradicionals" a l'hora d'educar (disciplinar) als seus fills, nets, nebots...

Segurament (i afortunada) han baixat considerablement els nivells de violència emprada en l'"educació" familiar (menys cinturons, menys espardenyes, menys pallisses), però no s'ha perdut encara a moltes llars les tècniques educatives del passat. Aquesta educació oculta (ja que no s'acostuma a fer us d'aquestes tècniques en públic) que continua portant-se a terme en molts casos, està totalment vetada a l'escola. Tanmateix, són principlament els pares i mares que en fan us, els primers a denunciar al mestre a la primera de canvi, quan s’assabenten que ha cridat o tocat al seu fill.

Aquesta doble línia educativa (familiar-escolar) deixa a les escoles en desavantatge a l'hora d'imposar autoritat i de fer treballar els alumnes (clau de l’èxit d'aquest sistema, agradi o no). És probable que cinquanta anys enrere hi hagués més violència a les escoles que a les llars familiars, però avui en dia s'ha girat del tot la truita, i aquest gir ha comportat importants canvis en les dinàmiques de treball a les escoles. Un altre tema que agreuja la situació, és el fet que els mestres han perdut en gran mesura la credibilitat davant de les famílies, i això comporta que molts alumnes se n'aprofitin de la debilitat dels mestres. Fan el que volen a l'escola i saben que sempre tindran la comprensió-suport dels pares, que el creuran abans a ell que al mestre.

Us demano que us poseu en la pell d'un mestre. Fa trenta anys quan ja n'estava tip d'un alumne li donava un clatellot i el castigava, i després ho explicava als pares que tornaven a castigar a l'alumne. El mestre alliberava tensions i se sentia reconfortat amb la seva tasca. Avui en dia el mestre va acumulant tensió a l'aula sense possibilitat de descàrrega, i quan comunica als pares alguna mala conducta encara rep crítiques o descrèdit. Ho veieu que difícil és fer de mestre avui en dia? O potser és que abans tot era més fàcil...

dissabte, 23 de març de 2013

Una pel·lícula que tots els estudiants de magisteri haurien de veure.


"La educación prohibida" és un documental obra del director argentí Germán Doin, i ens presenta una crítica de l'actual sistema educatiu a nivell mundial, tot i que els personatges entrevistats són majoritàriament de països de parla hispana. Apareixen diferents experts pedagogs, pediatres, psicòlegs, mestres, filòsofs, etc., amb una visió educativa molt allunyada dels actuals estàndards. Comparteixo pràcticament al cent per cent (hi ha pràctiques educatives suposadament "actives" que no m'acaben de fer el pes) les opinions expressades pels entrevistats, i espero que algun dia, com a mínim al nostre país, canviïn les polítiques educatives i es deixi de martiritzar-robotitzar-avorrir-ensinistrar-atemorir els alumnes.

dijous, 21 de març de 2013

Els escocesos ja tenen data per la llibertat.


Escòcia hauria de ser un país independent? Aquesta és la pregunta que hauran de respondre els escocesos el proper 18 de setembre del 2014 en el referèndum convocat pel parlament escocès, per decidir si volen continuar sent britànics o passar a ser un poble lliure i independent. Sense dramatismes, sense amenaces, sense militars, ni capellans, ni propagadors de la fi del món... simplement d'acord amb el compliment estricte del dret a decidir, és a dir, la democràcia.

Diuen que és molt probable que els partidaris del sí perdin aquest referèndum, però caram, quina enveja més gran que em provoca veure al poble escocès plantejar-se una consulta d'aquest tipus sense intromissions i amb el respecte degut. Quan entendran els espanyols que els catalans no som de la seva propietat, i que tenim dret a fer el que vulguem. Tan poc hem avançat en consciència democràtica en els darrers quaranta anys? 

Friso, somio, tinc pressa, per sentir al nostre president, des del parlament català, convocant al poble de Catalunya a decidir el mateix que podran decidir els escocesos d'aquí a un any i mig. Va, que anem tard!!

dimecres, 20 de març de 2013

El "temazo" del dimecres. Tony Ronald - "Help, ayúdame".


La passada setmana va morir, als 72 anys, Tony Ronald, cantant holandès aestablert a Catalunya que va gaudir de cert èxit comercial als anys 70, sobretot gràcies al tema "Help, ayúdame". A mi aquesta cançó em transporta a l'edat infantil, als balls d'envelat de la festa major de Viladecavalls, on totes les orquestres acabaven tocant un popurri de cançons dels 60's i 70's que podies cantar de memòria: una paloma blanca, oh oh july, Eva Maria se fue, si yo tuviera una escoba, esta noche hay una fiesta...

dimarts, 19 de març de 2013

Cal aquest estudi?


Avui diversos mitjans de (in)comunicació treuen la notícia que segons un estudi elaborat per ESADE, tots els desnonats pateixen estrès posttraumàtic després d'un procés de desnonament, i recomanen als desnonats assessorar-se a través d'alguna organització social ja que estan massa col·lapsats per prendre algunes decisions.
 
La primera qüestió que em ve al cap, és qui collons devia demanar que es realitzés un estudi per arribar a les conclusions a les que s'ha arribat. Que es pensava potser l'instigador de l'estudi que potser els desnonats passaven a convertir-se en persones molt optimistes i animades pels nous reptes? I tots els desnonats que s'han acabat suïcidant, ho devien fer alegres i contents? De veritat que es gasten calés per fer estudis d'aquest tipus? 
 
Potser l'interès fonamental de l'estudi no sigui tant ajudar als pobres desnonats a passar de la millor manera possible el tràngol de veure com li prenen la casa i els deixen al carrer, si no d'evitar que  algun d'aquests no perdi els estreps i decideixi fer passar el seu mateix patiment a aquell/s que li han provocat. Potser si en comptes d'autoimmolar-se davant de l'oficina bancària, cremessin als responsables principals d'aquesta situació, s'acabaria ràpid amb el problema. I segur que ja no tindria sentit anar fent estudis de merda que no serveixen per res més que per enrabiar-se més si cap.

dilluns, 18 de març de 2013

La Sexta: desinformació periodística.


Avui a La Sexta han enganyat als seus espectadors intentant fer-los creure que el fet casteller està en crisi, i que desapareixen colles degut al descens de pressupostos i al retorn de molts immigrants, que formaven part de les colles!!, als seus països d'origen. Per a l'"il·luminat" que ha escrit aquesta notícia, la Global de Salou és el mateix que castellers en genèric, i la desaparició d'una colla es pot extrapolar a la crisi del fet casteller arreu del territori.
 
Aquest pseudoperiodista no deu saber que enguany és un dels anys amb major creixement del fet casteller al principat (Amposta, l'Ametlla de Mar, Begues, Sant Vicenç dels Horts, Santa Cristina d'Aro, Banyoles, Cornudella de Montsant), i que els darrers tres o quatre anys han estat prolífics pel que fa al naixement-refundació de colles (Berga, Sant Pere de Ribes, Alcover, Solsona, Castelldefels...).
 
Preferiria pensar que el periodista que ha redactat la notícia és un molt mal professional, i no pas que té interessos ocults de fer creure als telespectadors de La Sexta que la cultura popular i tradicional catalana està de capa caiguda o en crisi. Una cosa és ser un imbècil desinformat, i una altra, un fill de puta anticatalà.

diumenge, 17 de març de 2013

Richard Gerver: "El reto es formar a futuros adultos capaces de gestionar la incertidumbre del siglo XXI"


(Entrevista de Yolanda Viñals a l'expert en educació Richard Gerver apareguda al diari La Vanguardia del dia 24 de febrer del 2011)

¿El modelo educativo actual está agotado?
No soy alarmista, pero el modelo no es suficiente para los retos que se encontraran los que hoy son estudiantes durante el siglo XXI. El actual sistema se diseñó hace 150 años. Apenas ha cambiado, mientras que la sociedad lo ha hecho y mucho.
¿Qué retos cree que se encontrarán?
Tres grandes frentes. El cambio en el modelo económico. Un nuevo uso de los recursos energéticos que disponemos y una lucha por el medioambiente. La cohesión social y la diversidad. Son retos creados por adultos de ayer y de hoy, que tendrán que ser resueltos por los actuales niños.
¿Qué competencias deberían desarrollar los actuales alumnos?
Creatividad. Innovación. Autoconfianza. Independencia. Deben ser personas comunicativas y con visión de futuro. Deben indagar y cuestionárselo todo. El sistema tradicional enseña certezas, conocimientos y reglas. Es un aprendizaje previsible. El reto está en formar a futuros adultos capaces de gestionar la incertidumbre. No debemos olvidar las asignaturas tradicionales, pero hay que ofrecer mucho más a los alumnos.
Y el profesorado, ¿cómo debería afrontar esta transformación?
Deben tener la oportunidad de pasar temporadas fuera del colegio, lejos de la docencia. Cercanos a profesionales, para conocer qué es lo que la sociedad requiere y demanda. El profesorado debe estar abierto a los cambios, al progreso, ir más allá, comprometerse y renovarse. Y la sociedad debe permitírselo y reconocérselo.
La política educativa parece vivir un gran desconcierto. Las reformas son constantes y las estadísticas ofrecen bajos resultados en conocimientos. ¿Qué aconseja a los políticos responsables en educación?
Educación y política deben estar separados. El concepto de “política educativa” es el problema. Los políticos creen estar cualificados para decidir cómo educar. La enseñanza es algo muy complejo y su transformación lleva un tiempo. Los políticos buscan titulares y resultados en corto plazo. Planteo dos retos a los políticos: dar capacidad de decisión y confianza al profesorado. Un buen ejemplo en Europa es Finlandia.
¿Que la política deba estar separada de la educación quiere decir que no es positiva la enseñanza pública y subvencionada?
No. La educación pública es muy importante para el desarrollo de una sociedad. Los profesores del sistema público no pueden relajarse y deben ser responsables de los resultados. Pero para ello deben tener más competencias que las actuales. Los políticos culpan a los profesores del fracaso de un sistema educativo creado y gestionado por los gobiernos. Todos los profesores deben enseñar desde la pasión. Una motivación que no cuesta dinero.
El modelo tradicional es uniforme. ¿Genera adultos mediocres?
Todos deben aprender lo mismo y obtener los mismos resultados en la misma velocidad y forma. Los seres humanos somos complejos. La responsabilidad moral de un educador es descubrir los intereses y capacidades de cada niño. Obligamos a que todos sean iguales. Impedimos que cada uno florezca según sus posibilidades. Sí, genera mediocridad…
Parece que el gran peso de la educación recaiga en la escuela. Pero ¿qué papel deben jugar los padres o tutores en la educación del siglo XXI?
En el nuevo paradigma educativo toda la comunidad es responsable de la educación. Escuelas, padres y empresas. No podemos esperar a la universidad para formar niños con las habilidades necesarias para el siglo XXI. Las empresas deben decir qué se necesita, y esto debe ser aplicado desde las escuelas de primaria.
Las nuevas tecnologías son otro nuevo elemento de la educación. ¿Qué le aportan?
No hay relación entre lo que una persona memoriza y lo inteligente que es. La tecnología nos ayuda a ser más creativos y usar la inteligencia de otra forma. Las redes sociales son una herramienta fantástica para todos. Hay que enseñar a usar la red de forma responsable. La revolución digital nos hace más cercanos entre nosotros. Es vital asegurarse que los niños disfrutan del contacto humano. Tarea de los padres y de los profesores.
Considera que las redes sociales nos enseñan a través de inputs, sin profundizar demasiado…
Debemos conservar los dos mundos. El digital y el tradicional. Hay estudios que demuestran que los niños que usan redes sociales tienen mejor capacidad comunicativa, tanto hablada como escrita.
¿Los niños y jóvenes son más críticos de lo que pensamos?
Nacen pensadores críticos. El reto es enseñarles sin anularlos.
¿Puede valorar la revolución que se ha generado en Oriente a través de las redes sociales?
Internet es una gran herramienta de libertad, pensamiento y comunicación. El uso que han hecho en Oriente de las redes sociales demuestra la vital importancia de lo que podemos generar en el próximo siglo XXI.

dissabte, 16 de març de 2013

El Harlem Shake del Polònia.


Normalment intento abstraurem dels fenòmens que gràcies a internet es popularitzen arreu del món, i que acabés veient a totes hores i fins a la sopa. Amb el tema aquest del "Harlem Shake" però, he de reconèixer que em fa bastanta gràcia veure a tota aquesta gent descabellant-se i fent el burro amb disfresses de tota mena i ballant amb moviments exagerats. A més, amb una cançó que parla de terroristes de manera simpàtica... 

El passat dijous els del Polònia van fer la seva particular versió del "Harlem Shake" amb els polítics del PP com a protagonistes. Un fart de riure.

divendres, 15 de març de 2013

L'alcalde de Gallifa els té ben posats.


Si voleu passar una bona estona veient com un alcalde independentista planta cara a una colla de periodistes antidemocràtics i nacionalistes espanyols fins al moll de l'os, no us perdeu l'entrevista que li van fer els d'Intereconomia a l'alcalde de Gallifa, Jordi Fornàs. Quin saber estar, quina paciència, i quanta pedagogia cal per fer comprendre a aquests imperialistes que a Catalunya hi ha molta gent que ni se sent, ni vol, ser espanyola.

dijous, 14 de març de 2013

L'església es rejoveneix: el nou Papa tan sols té 76 anys.

El nou Papa, en els temps de connivència amb el règim dictatorial de Videla.
Ahir, la cúria vaticana va triar nou Papa després d'uns dies de deliberacions, discussions, negociacions, pactes, suborns, traïcions, etc., etc. Es tracta de l'argentí Jorge Mario Bergoglio, un jesuïta de 76 anys (vaja, un xaval per aquest càrrec), de perfil conservador (per no dir un reaccionari més de dretes que l'Aznar, l'Aguirre i Franco junts), i seguidor de l'equip de futbol del Sant Lorenzo de Almagro. Vaja, més del mateix, t'ho miris per on t'ho miris, malgrat que alguns diguin que li agrada estar al costat dels més febles, i d'altres pensin que pot fer algun canvi en les caduques estructures vaticanes.
 
Jo, cada any que envelleixo, tolero pitjor tot el relacionat amb l'església, i fins i tot amb els camelos religiosos. Si la gent vol viure religiosament, com a mínim que no toquin els ous a la resta dels que els envolten i que ens deixin viure "pecant" tant com vulguem (puguem). Quan penso en tot el mal que han causat molts religiosos fills de puta, em venen ganes de fer el mateix que aquells republicans quan cantaven allò de "si los curas y frailes supieran la paliza que les van a dar, marcharían del claustro gritando libertad, libertad, libertad".
 
... perquè, un Papa jove què? impossible? Mal exemple dóna el Vaticà apostant per avis que millor estarien al casal de la gent gran jugant al dòmino i a les cartes. Com volen doncs que el jovent s'emancipi i agafi responsabilitats si no els donen l'alternativa? Com volen afavorir el rejoveniment de l'església si els nous aspirants veuen que hauran de passar almenys cinquanta o seixanta anys per poder arribar a dirigir l'empresa?

dimecres, 13 de març de 2013

El "temazo" del dimecres. Mesclat - "Corrandes colonials"


El passat dijous els Mesclat van estar tocant en directe a Terrassa, a la mítica sala Faktoria d'Arts. Tot i el reduït preu de les entrades (6 euros), i el fet que els Mesclat no es prodiguin gaire en el circuit de sales de concerts, solament unes vint-i-cinc persones van decidir anar a gaudir d'aquest concert. I d'aquestes vint-i-cinc, podria assegurar que la meitat eren de fora de Terrassa. Estic pràcticament convençut, per no dir del tot, que els Mesclat mai havien tocat davant de tan poca gent. Fins i tot es van permetre la llicència de convidar a algun espectador a seure en una cadira just davant de l'escenari per tocar algun tema especialment dedicat per l'afortunat/da. 

S'ha d'agrair als músics de Mesclat la seva professionalitat, ja que el seu concert es va allargar més enllà de l'hora i mitja, i no van deixar de tocar res del que tenien previst dins del repertori. Devia ser, si més no curiós, per alguns dels músics d'aquesta banda, que han arribat a tocar per audiències de milers d'espectadors, trobar-se davant d'aquesta situació.

Ara, per mi, personalment, vaig estar de conya. A primera fila, sense ningú que em tapés l'escenari, i amb molt d'espai per moure'm i ballar. Fins i tot em vaig animar a pujar a cantar alguna corranda...

diumenge, 10 de març de 2013

Felicidad Loscertales: No me creo ninguna reforma educativa.


(entrevista a la catedràtica en psicologia Felicidad Loscertales apareguda al diari El País d'avui diumenge)

Felicidad Loscertales Abril, a sus 75 años, mantiene con cariño su despacho en la Facultad de Psicología de Sevilla como profesora emérita de la Universidad. En sus títulos se lee catedrático en Psicología y licenciado en Historia, pero no le preocupa demasiado que estén en masculino. Lo importante es que ha llegado. Sus líneas fundamentales de investigación son los estudios de género, la educación, el cine y los medios de comunicación. “Entré en la Universidad con 18 años y ya no salí”, declara. Solo los años de excedencia, que por ser madre de cinco hijos tuvo que solicitar, le alejaron de la profesión, pero no de sus estudios. Ahora, imparte clases en el Aula de la Experiencia, investiga, escribe tribunas, libros y divulga su conocimiento en decenas de publicaciones y charlas. Su nombre, Felicidad, más allá de lo romántico que pudiera parecer, significa el triunfo de la mujer en su familia. Su abuela, su madre, su hija, su nieta y su biznieta se llaman igual. “Mi abuela decía con mucha intención que las decisiones de nombrarnos era algo en lo que los hombres no habían intervenido nada”, cuenta. En 2007 obtuvo el Premio Fama a la Excelencia Investigadora en su primera edición, en 2005 fue nombrada Mujer Sevillana del Año; en el 2000, recibió la Medalla de Oro al Mérito en la Educación en Andalucía; y en 1961, el Premio Extraordinario de Licenciatura. Felicidad es testigo de mil y un modelos educativos en España, también de sus resultados.
Pregunta. ¿Qué aporta la nueva ley educativa?
Respuesta. Ni me la he leído. No me la creo. No me creo ninguna reforma educativa. Será que con la edad empiezas a tener un desencanto especial con la política. Yo sería capaz de entusiasmarme con una propuesta de otro cariz. Pero esta me suena tanto a rancio... Son lo mismo, la de un partido que de otro.
P. ¿Qué modelo propondría?
R. Primero remarcaría que los políticos tienen mucha culpa de la situación actual. Tienen quemados a los profesionales y engañadas a las familias. En educación, hay que tener una prospectiva de formación a 25 años vista, que es lo que tarda una persona en formarse. Y ningún partido lo hace. La política no apoya a la educación. Solo en los años de la República, de 1931 a 1936, se planteó un sistema educativo fabuloso, de libertad e igualdad. Ahora solo se viste a la educación de ideología política.
P. ¿De qué tiene que vestirse la educación?
R. De humanidad. Pedimos un pacto social por la educación, que integre a familia, a los profesionales y a la sociedad. Pero a los políticos no les interesa.
P. También están los recortes y las subidas de impuestos...
R. Son un atraco. A los funcionarios nos atacan porque les resulta fácil, y a los estudiantes les dejan sin opciones. Por ejemplo, es una pena que no se fomenten becas como la Erasmus, que ofrecen al alumno una visión muy amplia de la Universidad.
P. ¿Y sirve manifestarse?
R. Por supuesto. Las cosas si no se dicen no se saben. Aunque los políticos van a sus intereses. Muchas veces pienso si están en este mundo... No los entiendo.
P. ¿Sale con la marea verde?
R. Sí, he salido. Aunque ahora me canso bastante...
P. ¿Qué más herramientas necesitan los ciudadanos?
R. Un elemento clave es generalizar la cultura, quizás porque me crié con la línea educativa de la República, pero la generalización de la cultura puede salvar a esta sociedad. Hay gente muy inculta, y no es por su culpa. Recuerdo a mi hijo horrorizado durante sus prácticas de medicina en un pueblo de Sevilla por visitar decenas de casas en las que no había ningún libro. Ni uno. Si hubiese más cultura, los ciudadanos no admitirían los abusos de la política ni de las empresas. Por ejemplo, la mayoría de la gente no sabe que nuestra ley Electoral es muy mala. Tenemos que conocer nuestros derechos y deberes.
P. ¿Qué deberían replantearse los ciudadanos?
R. Cada uno debería ser capaz de construirse a sí mismo y a la sociedad, pero es un momento difícil para pedir algo a un desempleado. El otro día vi en la calle a un señor de 60 años, aseado, bien vestido, con un letrero que decía “Denme una limosna para poder subsistir”. Me dio un vuelco el corazón cuando me di cuenta de que la palabra subsistir estaba bien escrita. A qué situación habrá llegado. Está claro que hay que conocer la historia para que esto no vuelva a ocurrir.
P. ¿Qué haría falta recordar?
R. Sin duda, la educación en valores éticos. Los jóvenes están ansiosos de conocerlos. La última tesis que he dirigido iba sobre cómo aprender en valores con el cine. Se movilizó un colegio entero para la investigación, se cambiaron horarios del centro, los niños estaban absolutamente entusiasmados. Un éxito.
P. ¿Cómo adquirió usted esos valores?
R. Con la educación y el respeto desde pequeña. Me crié en Marruecos, estudié en Francia, siempre he estado rodeada de libros. Mi madre terminó la carrera de medicina en 1936 en Sevilla, igual que mi padre.
P. El pasado viernes fue el Día Internacional de la Mujer. ¿Qué balance hace desde que su madre se licenció?
R. Hemos progresado muchísimo en el mundo occidental, y está demostrado que ellas son mejores estudiantes que ellos. Aunque falta todavía por hacer. En clave de humor se cuenta que la igualdad se alcanzará cuando haya el mismo número de mujeres y hombres ineptos en puestos altos. (Risas) Lo que todavía me duele es el maldito cáncer del maltrato, y para erradicarlo necesitamos que las mujeres defiendan su identidad. Es una cuestión de formación y educación.
P. ¿Tiene esperanza en el progreso social?
R. Sí. Pero hace falta retomar la solidaridad, el altruismo, la caridad, y actuar. Si no te duele el dolor de los demás, es mentira. Hay que pringarse.
P. ¿En qué está pringada?
R. Colaboro económicamente con dos ONG pero, sobre todo, voy predicando mi conocimiento, lo que yo pueda saber. Lo que tengo es lo que sé.
Modelo educativo, cine y medios
Loscertales plantearía un modelo educativo en tres fases: La primera; de lectura, escritura y cálculo. La segunda; de aprendizaje de acervo cultural. Y la tercera de construcción de oficios y profesiones. “Hasta que el estudio sea productivo para la sociedad”, declara.
La catedrática ha trabajado en profundidad la imagen del docente en el cine, acumula más de 400 cintas estudiadas en su casa. “Concluimos que la figura del profesor se trata con mucho cariño y respeto en el cine”.
En relación a los medios de comunicación, considera que la sociedad necesita informarse con rigor. “Hacen falta profesionales, y dueños de medios que no solo busquen el rédito económico Es difícil ver una redacción como la de la película Cuarto Poder, cercana y vocacional”.

divendres, 8 de març de 2013

Dies "de".

curiós cartell que han penjat al twitter de la colla

Diuen que avui és el dia de la dona treballadora. Es veu que això ho va decidir l'ONU l'any 1975. Suposo que per aquelles èpoques devien arribar a la conclusió que les dones treballadores es mereixien un dia de reconeixement a l'any. Algú sap quin és el dia de l'home treballador? I el del jove aturat? I els dels ni-ni-ni's?

Està bé això de tenir un dia en que tothom se'n recordi de tu, i et felicitin i tal. Però, i la resta de l'any? Quin rotllo, no?, això d'haver d'esperar 365 dies perquè algú torni a recordar-se de tu? I qui se'n recorda del medi ambient un cop passat el dia de l'ecologia? O de la pau, després del dia dedicat a aquesta? Que li preguntin als sirians, als palestins, o als malians

Però encara trobo molt més lamentables els dies aquests "de", inventats ,simplement i pura, per fer consumir a la gent: que si el dia de la mare; el dia del pare; el dia dels enamorats; el dia de l'amic; etc.

Però ja que de dies "de" va el tema, us comunico que aquest diumenge és el dia "de" l'estrena oficial de la temporada castellera dels Minyons. Serà a Ullastrell a les 17 h. amb motiu de les festes del Serralavella.

I el dilluns serà el dia "de" que marxi de colònies amb els alumnes de 4t de l'escola. Un moment magnífic per poder-t'hi relacionar d'una manera molt més informal i propera, i una manera de recordar com de bé ens ho passàvem nosaltres també durant aquestes aventures apassionants de dos o tres dies.

I que el proper dimarts serà el dia "de" que el Barça demostri si les darreres ensopegades són tan sols una pedra al camí, o si realment l'equip s'ha trobat davant d'un mur infranquejable que no sap/pot superar (les defenses com les del Madrid o la del Milan).

dimecres, 6 de març de 2013

El "temazo" del dimecres. Mermelada Bunch - "Comando borracho"


Avui vull dedicar el "temazo" del dimecres al poble de Veneçuela que, majoritàriament, plora la mort del seu president Chávez. Ha mort de càncer a l'edat de 58 anys, tot i que planeja una ombra de sospita per un suposat complot nord-americà per acabar amb la seva vida. Tot i que per alguns pot sonar a broma, o ser un autèntic despropòsit, jo coneixent els nord-americans em puc creure qualsevol cosa...
 
Aquest tema el vaig descobrir en el meu primer viatge a terres veneçolanes, l'any 2003, gràcies a un grup de joves estudiants que vam conèixer a la platja de Puerto Colòmbia. Vaig repetir país l'any 2009 quan el debat ciutadà al voltant del Chavisme estava en plena efervescència. Veient el suport popular que rebia, em va semblar que tant dolent no devia ser. De fet, pitjor que Rajoy no deu ser, i també Rajoy té el suport majoritari dels ciutadans espanyols...

dimarts, 5 de març de 2013

Així, així, així guanya el Madrid!!!


Esperem que després del robatori al Manchester United d'aquest vespre, a la tornada dels vuitens de final de la Champions, el senyor Mourinho s'estigui una temporada calladet en les seves rodes de premsa, on tan acostumats ens té a criticar, dia sí i dia també, els arbitres quan el seu equip perd. Avui, gràcies a l'injusta expulsió del jugador portuguès Nani, per una entrada dura, però totalment involuntària (el jugador no ha vist al rival i ha contactat amb el seu peu a la cintura d'aquest, però més aviat lateralment), el Madrid ha estat capaç de remuntar un partit que se li havia posat coll amunt i que li podria haver resultat molt més complicat de jugar tot el partit en igualtat de condicions pel que fa al nombre de jugadors d'un i altre equip. Llàstima que l'arbitre no hagi mantingut el mateix criteri després d'una entrada molt similar (fins i tot més lletja ja que anava de cara) d'Arbeloa a un jugador de l'United...

A veure si el proper dimarts el Barça es posa les piles d'una vegada i no li deixa el camí fàcil al Madrid. Ara, per poder-ho fer, hauran de canviar un bon grapat de coses.


dilluns, 4 de març de 2013

Començo la temporada de calçotades. Primera: Minyons.







Diumenge de calçotada al local dels Minyons. Un any més ens hem trobat un bon grapat de minyons per celebrar la tradicional calçotada de la colla. Els més matiners hem arribat a les 10:30 al local per començar a preparar-ho tot: enfilar els calçots, tallar la llenya, preparar el foc, muntar taules i cadires, etc. Controlant el foc el Raul i el Nani, i alguns ajudants més transportant calçots, fent paquets amb els calçots cuits, i portant birres. De dones col·laboradores se n'han vist més aviat poques, però l'Eli ho ha compensat amb escreix, ja que ha estat a tot arreu (fins i tot tocant el tabal al concert de gralles).

La jornada ha coincidit a més amb unes jornades de convivència de la canalla, que el dissabte van tenir teatre a la sala-gimnàs ("Maginet tap de bassa") i a la nit es van quedar a dormir al local. Pel matí han anat a fer un volt per la ciutat amb els encarregats de canalla, i al migdia els pares han vingut a recollir-los, i alguns s'han quedat també a la calçotada. També ha coincidit amb un taller de castells a Vallparadís, amb motiu d'una trobada d'Ampas de Terrassa contra les retallades i contra el tancament de grups i d'escoles.

Val a dir que el dia ha acompanyat de forma esplèndida el desenvolupament de la calçotada, ja que ha brillat el sol, i ha escalfat el pati. Era un dia d'aquells que venia de gust fer un àpat a l'aire lliure. I també han lluit força les gralleres de la colla, que ens han ofert un concert a l'hora dels cafès i les copes. Impressionant la versió de "nit de llampecs" que ens han ofert. Xapó. Llàstima que no hagi vingut més gent a escoltar-les... tenim unes gralles que no ens les mereixem. També he trobat a faltar als més joves, que no han vingut ni a la calçotada ni al concert de gralles. És curiós perquè després alguns es queixen que manca "cohesió" entre la gent de la colla... Bé, de fet, també he trobat a faltar als kurtits, als torreons, als cepitus, als mikros...

diumenge, 3 de març de 2013

No hi ha pla B.


Quin desastre! Això em vaig repetir ahir una vegada i una altra veient el partit de lliga del Barça al Bernabeu. Sembla mentida que tan sols quatre dies després que el Barça caigués en el partit de copa, en la trampa d'un Madrid amb l'única pretensió de defensar-se amb ordre i de sorprendre amb la seva gran arma ofensiva, el contraatac, ahir es tornés a repetir la història amb el mateix guió si fa no fa. I és que el Barça va tornar a demostrar que no té cap pla alternatiu per fer front a l'estil de joc blanc, i així, enfrontament rere enfrontament, cauen en els mateixos errors, i li posen fàcil a l'etern rival. Ahir, fins i tot, l'entrenador blanc es va permetre el luxe de jugar amb uns quants jugadors reserves, i ni tan sols amb aquest avantatge va poder el Barça endur-se un resultat positiu.

Crec que les raons que expliquen el declivi culer en els darrers enfrontaments amb els blancs tenen a veure amb el plantejament tàctic. El Barça vol ser fidel al seu estil de joc ofensiu, i des del primer minut del partit els jugadors blaugranes s'avoquen a l'atac i acumulen homes al camp del rival. Aquesta aposta superofensiva del Barça li va de perles al Madrid, que té un excel·lent ordre defensiu, una autèntica muralla, i un parell o tres d'homes ràpids al davant llestos per sortir com bales a la que recuperen la pilota. És per aquest motiu que quan veiem atacar als blancs, acostumen a veure's situacions d'un contra un, o dos contra dos, o tres contra tres. En canvi quan ataca el Barça, la majoria de les vegades ho fa en posicions estàtiques, amb dues línies defensives de quatre homes per part del rival, i sense espais per on poder travessar aquesta barrera.

I si de normal, l'atac en estàtic i posicional ja és difícil, encara ho complica més si els jugadors no estan del tot endollats físicament i no hi ha molta mobilitat per mirar de fer córrer al rival i de sorprendre'l amb algun moviment que desfaci l'ordre defensiu del rival. Quan tots els jugadors que ataquen, ho fan de manera estàtica i esperant la pilota al peu, els defensors no s'han d'esforçar excessivament en la seva tasca, i poden controlar les marques de manera relativament fàcil. L'única solució possible en aquests casos és la que moltes vegades ha salvat els mobles a l'equip blaugrana, és a dir, que la pilota arribi a Messi o a Iniesta a prop de la frontal i algun d'aquests s'inventi una jugada meravellosa i marxi de tres o quatre contraris per poder generar una ocasió de gol.

Ahir vam comprovar com de fàcil resulta pel Madrid enfrontar-se a aquest Barça. Tan fàcil com mantenir un ordre defensiu amb dues línies de quatre jugadors ben juntets i molt solidaris en els esforços, i confiar en els dos o tres homes del davant que surten que se les pelen cada vegada que ells recuperaven la pilota al darrera. I si no hi havia possibilitat de contraatac, doncs simplement una passada en llarg perquè alguna de les torres blanques (Pepe, Benzemà) pentinés amb el cap cap enrere i generés una acció de perill amb algun davanter espavilat entre els defenses del Barça. I si no sorgia així l'ocasió, sempre podien provocar alguna falta a prop de l'àrea blaugrana per un llançament de Cristiano, o per un centre a l'àrea, on jugadors de la talla de Pepe, Varanne, o Ramos, sempre compliquen les coses als baixets jugadors culers. I així precisament va arribar el gol de la victòria blanca. I ja en van uns quants a pilota parada...

Ahir m'hagués agradat veure algun canvi tàctic a les files blaugranes, però res de res. Ni tàctic ni d'actitud (ja ni ens recordem d'aquella pressió defensiva de fa un temps, quan els jugadors del davant recuperaven la pilota a prop de l'àrea rival i es generaven ocasions de gol per les pèrdues de pilota del rival). Ahir no m'hagués importat gens que el Barça hagués sabut contrarestar l'estil superdefensiu dels blancs amb una estratègia diferent a la de llençar-se a un atac desesperat sense possibilitats. Per què no vam especular una mica amb la pilota al darrera esperant que la defensa blanca s'obrís per aprofitar els espais? Piqué i Mascherano es podrien haver passat el partit sencer passant-se la pilota sense rebre la pressió de cap jugador blanc... m'hagués agradat veure com hagués reaccionat el públic del Bernabeu davant la desídia dels seus jugadors. I potser valdria la pena que en els enfrontaments amb els blancs, jugués algun jugador més alt per contrarestar l'alçada d'ells. Per exemple Song. Si cada partit que ens enfrontem ens fan un gol de pilota parada, n'hi ha com per plantejar-s'ho, no? 

divendres, 1 de març de 2013

Carme Thió de Pol: “Si no vigilem, farem unes criatures molt neuròtiques”

 
(interessants reflexions educatives de la psicòloga Carme Thió en una entrevista pel diari El Punt-Avui)
Exigim molt als nens en alguns aspectes, en coneixements, però en d'altres els fem febles i consentits
Com ser pare o mare i no morir en l'intent. Sobre això s'ha escrit molt: el problema és gruixut. Ara acaba de sortir "M'agrada la família que m'ha tocat" (Eumo), de la psicòloga especialitzada en educació infantil Carme Thió de Pol. Què té de particular? Doncs que es basa en trenta anys d'experiència al costat d'una colla de progenitors desesperats, i de nens i nenes als quals no sempre els acaba d'agrada “la família que els ha tocat”.

Per què va escollir aquest títol?
És el que em va dir un fill després de treballar la dinàmica de la seva família i aconseguir que es respirés un clima d'alegria i no de mal humor i cansament. Transmet l'objectiu del llibre, que és que tothom estigui satisfet amb la seva família perquè és la millor manera de progressar, madurar i aprendre.
Per aconseguir-ho, apunta que són els pares, i no tant els fills, els que han de canviar d'actitud.
El problema no són ni els pares ni els nens, sinó la relació que s'estableix. En la majoria dels casos cal reconduir els lligams afectius. Els pares estimen els fills, però de vegades aquests no se senten estimats perquè tot el dia estan rebent crítiques, i aleshores es formen una idea d'ells mateixos nefasta.
I com pot ser?
Exigim molt als nens en alguns aspectes, volem que aprenguin moltes coses, i en altres, en l'àmbit personal, gens, els fem febles i consentits. Abans, amb les famílies nombroses, s'espavilaven per força, però ara els ho donem tot mastegat. L'estil de vida ha canviat i molts pares estan absents a causa del terrible horari laboral. Aleshores els consenten perquè se senten culpables. Les mares especialment van molt cansades i, en general, la gent dorm poc per aprofitar al màxim el temps lliure. La conseqüència és que els pares estan de mal humor, i això ho paguen els nens.
Haurien de deixar de treballar?
Dedicar tot el temps als fills tampoc és garantia d'èxit. És saludable agafar una certa distància i mantenir una activitat professional. El més saludable és agafar, el pare o la mare, una mitja jornada per poder estar més temps amb els fills. Això permet generar un clima de bon humor i alegria que és fonamental perquè els nens se sentin estimats.
Per què és tan important educar les emocions, tal com diu?
Sobretot s'ha de treballar des de casa, que és on apareixen amb més força, perquè els nens depenen emocionalment totalment dels pares. Hem d'aprendre, quan sentim ràbia, a treure-la de manera civilitzada, i quan ens enfadem, a expressar-ho de forma assertiva. El gran problema que tenim tots plegats és que ens han ensenyat a reprimir-les i només des de la seva acceptació les podem treballar i canalitzar de forma positiva.
El seu eslògan és Deixem que l'infant visqui la vida d'infant.
Crec que, en general, posem moltes dificultats als nanos perquè visquin la seva infantesa. Els demanem constantment que aprenguin: a ballar, a nedar... i en realitat l'objectiu del joc és passar-ho bé. Cal dedicar un temps al joc simbòlic i de representació. En canvi, moltes escoles només es mouen per l'afany de donar continguts, i posen massa deures als nens.
Per què és tan important jugar?
Per als nens és una manera de treure a fora els conflictes, les emocions, i també és una manera de socialitzar-se i adaptar-se al món que els envolta. A través del joc adquireixen pautes i normes socials.
Aleshores, res d'extraescolars?
No critico aquests cursos, sinó el fet que es fan massa aviat. Els nens no saben gestionar bé la frustració perquè no saben relativitzar. Si els exigim massa tan aviat, podem provocar l'efecte contrari al que cerquem. És perillós i, si no vigilem, farem unes criatures molt neuròtiques. De vegades sembla que ens interessa més el que fan que el que són, i això ens aboca al mateix: que els nens no se sentin estimats. Els volem massa perfectes!