"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 30 de novembre de 2014

Llista única? Oi tant!






















El passat dimarts, a l'Auditori del Parc del Fòrum de Barcelona, el President Mas va pronunciar un discurs decididament i obertament favorable a la independència del poble català. Per tal d'assolir-la però va condicionar un hipotètic avançament electoral a la unitat de les forces (partits) sobiranistes. Unitat que es materialitzaria, segons el president, en una llista única sobiranista conformada per representants dels diferents partits polítics involucrats, conjuntament amb alguns personatges públics destacats (intel·lectuals, professionals de prestigi) de la societat civil catalana.

Malgrat que alguns s'entestin en percebre el moviment de Mas com una estratègia electoral (en tot cas, benvinguda sigui si ho és...) de cara a evitar un hipotètic enfonsament dels resultats del partit que lidera (CIU), davant del creixement de l'actual segona força política del país (ERC) i la irrupció del nou partit de moda (Podemos), personalement considero que no podem deixar escapar la oportunitat que se'ns presenta (qui hauria dit que som on som fa cinc anys?) pensant més en els interessos de partit que no pas en els interessos del país.

Sembla evident que de presentar-se en llistes separades CIU baixaria i ERC i la CUP pujarien. Però és aquest el millor camí per assolir la independència? Com valoraria la comunitat internacional (i l'estat espanyol) uns resultats on el personatge que "lidera" (o que va al davant millor dit) el projecte independentista surt escaldat amb una pèrdua important de suports? I soc el primer que desitja una República Catalana lliure i d'esquerres, però no és el moment, encara, del debat ideològic per molta crisi que patim, i per molt negativa que sigui la situació. És més, la principal solució pels catalans per acabar amb la crisi es diu Independència!! Ara toca independència, i quan siguem independents, ja decidirem com volem ser.

Oi que tenim clar que si volem que s'avancin les eleccions és per poder decidir si volem ser independents o no? Doncs perquè carai ens barallem per altres qüestions programàtiques? Està clar que jo mai votaria a CIU en unes eleccions "normals", i no ho faré mai a partir que siguem lliures, però ara mateix es tracta de demostrar a la comunitat internacional que el moviment independentista és transversal i està unit, i que es capaç d'anar de la mà per assolir aquesta aspiració més que legítima.

Per altra banda, tenim un sistema electoral que penalitza les minories i la divisió, i que en canvi beneficia la unitat i les majories. Què hagués passat en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya si els milers de vots de SI haguessin anat a CIU, a ERC, o a la CUP? Dons potser ara aquestes forces tindrien algun diputat més al parlament? 

Què pot passar si en les properes eleccions es presenten llistes separades de CDC, ERC, ICV-EUiA, CUP, Avancem, NeCat, SI, UDC, Reagrupament...? Quin missatge arribaria a la comunitat internacional d'aquesta divisió sobiranista? I fins i tot en el cas que entre aquestes forces sumessin la majoria absoluta, com es podria interpretar que els vots d'ICV-EUia, UDC o els exsocialistes compten com a independentistes? Qui no es vulgui sumar al carro de la independència que no ho faci, però aleshores que les coses quedin clares. Prou de jugar al joc de la indefinició. O ara o mai!

I quina millor manera per convèncer a personatges mediàtics i amb pedigrí, per sumar-se al projecte, que fora d'unes sigles partidistes? El jutge Vidal, Llach, Guardiola, Sala i Martin, Esteller, Salvador Cardús, Fuster, etc., estarien disposats a concórrer a unes eleccions en una llista unitària amb l'objectiu prioritari d'assolir la independència? Segurament. I formant part d'un partit en concret amb el seu programa específic? Doncs segurament no.

dissabte, 29 de novembre de 2014

Pere Quart: "Corrandes d'exili".


Un dels textos més reconeguts del poeta sabadellenc, Joan Oliver (Pere Quart), quan avui es compleixen 115 anys del seu naixement, és aquest "corrandes d'exili", inspirat en l'experiència pròpia de l'autor que es va haver d'exiliar després de la derrota del bàndol republicà a la guerra civil. El text ha estat musicat per diversos autors com Lluis Llach, Ovidi Montllor, o Carles Belda, i en aquest vídeo podem veure una interpretació de la Sílvia Pérez Cruz de la versió del Lluís Llach.

En quin món vivim, que en ple segle 21, encara hi milions de persones que es veuen forçades a l'exili per tal d'esquivar la repressió, la fam, o la set de revenja de tot tipus de tirans.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena. 
 
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.) 
 
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla. 
 
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida. 
 
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré. 
 
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res". 
 
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala. 
 
Una esperança desfeta,
una recança infinita. 
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

divendres, 28 de novembre de 2014

dijous, 27 de novembre de 2014

Les gitanes dels Minyons.

Les gitanes en plena acció a dalt de La Mola (13-07-14)

























Déu n'hi do com ha crescut la colla (Els Minyons) enguany. Universitaris, canalla, adolescents d'institut, separats i separades, jubilats, etc. Però sens dubte, una de les entrades amb més embranzida i continuïtat ha estat la del grup de "gitanilles" que vam conèixer i gaudir (del ball, evidentment) el dia de l'actuació del 35è aniversari de la colla al cim de La Mola, el mes de juliol passat.

dimecres, 26 de novembre de 2014

El "temazo" del dimecres. Paco Ibáñez - "Soldadito de Bolivia".


El passat dia 20 de novembre, el cantautor Paco Ibáñez complia 80 anys, encara al peu del canó dalt dels escenaris, cantant les seves reivindicacions i protestes que, malauradament, mai passen de moda.

Una de les peces històriques i més recordades és aquest "Soldadito de Bolivia", escrita per Nicolás Guillen, dedicada al tinent de l'exercit bolivià Mario Terán Salazar, assassí confés del Che Guevara. 

Curiosament, uns dies després que el cantautor valencià complís els 80, vam conèixer el rostre, fins aleshores ocult, de l'assassí del Che, a qui es dedica aquest tema.

dimarts, 25 de novembre de 2014

Dia Internacional contra la violència de gènere, o masclista?


Està clar i s'ha de reconèixer que l'home modern, malgrat alguns segles de civilització i culturització, continua portant la feixuga i poc estètica (ètica) carga genètica de violència i agressivitat dels seus avantpassats caçadors, guerrers, guardians... D'aquí a justificar que a dia d'avui encara hi hagi autèntics energúmens que es dediquen a maltractar a dones indefenses, hi va un bon tros. Però no podem obviar algunes realitats com temples que no ajuden a acabar amb el problema:

- Continuen apareixen estudis estadístics que demostren que moltes adolescents continuen sentint-se atretes principalment pels nois més fanfarrons i "xuletes" de la classe.

- Sovint, la pressió social que tenen les dones per tenir parella (i tenir fills), fa que algunes d'aquestes no realitzin el procés de selecció (enamorament?) amb prou garanties, i després passa el que passa. (No vull dir que l'home no s'equivoqui en la tria, però en principi és molt menys probable que acabi rebent maltracte físic. Psicològic...?)

- Als mitjans de comunicació, a la publicitat, al cinema, etc., continua venent molt millor la imatge del mascle dominant, dur, insensible, que no pas la del "nenaza" sensiblon, el que mostra els seus sentiments profunds o exterioritza les seves emocions.

- La violència és normalment detestable, vingui d'on vingui, i la rebi qui la rebi. La física, per descomptat, però també la psicològica, que no deixa tantes marques, ni pot matar a l'instant, però que pot afectar, a la llarga, tant o més que la primera. I d'aquesta darrera en trobem en els dos sentits, tot i que no s'acostuma a parlar gaire de la que exerceixen algunes dones. No és violent, per exemple, que un pare separat no pugui veure als seus fills perquè les lleis sobre custòdia beneficien a les mares? En principi cap home ha mort per no veure als seus fills, però dolor se n'ha de sentir segur... (violència de gènere?)

Al meu entendre, veig molt més factible i viable reduir aquesta xacra per la via de l'educació de les potencials víctimes, que no pas amb la sensibilització dels potencials botxins. Com bé diuen, dos no es barallen si un no vol (bé, encara que de vegades sigui del tot inevitable). Un maltractador no pot tenir víctima si aquesta ha après a seleccionar amb qui s'ajunta i no l'ha deixat entrar en la seva vida (també es pot donar el cas que la víctima no hagi pogut fer res per evitar ser víctima, però això ja són figues d'un altre paner).

dilluns, 24 de novembre de 2014

El pequeño Nicolas: un petit "Aznar" amb molt de misteri.


Terratrèmol mediàtic el d'aquest vailet amb fila de "pijo pepero repel·lent", que amb tant sols 20 anys, s'està passejant per diferents canals televisius, diaris i ràdios, explicant les seves relacions amb els poders de l'estat, i d'altres grans patums de la política i de l'economia. Des de la família reial, al President del govern, el President de la Comunitat de Madrid, l'alcaldesa, o uns quants ministres. 

Segons la seva versió, personatges destacats li van demanar que intervingués en el cas de la infanta Cristina, en el problema català, en les negociacions amb Sheldon Adelson per l'Eurovegas, etc., etc.

El cert és que són massa coincidències per pensar que aquest personatge s'està muntant ell solet l'argument d'una gran pel·lícula. I tampoc deixen d'estranyar les imatges que han anat apareixent del petit Nicolàs al costat d'algunes de les cares més visibles del PP en diferents actes públics o privats, o el dia de la proclamació del nou monarca. No crec que ningú, per molt espavilat que sigui, es pugui colar en tots aquests actes sense el vist-i-plau d'algú amb una mica de poder.

Un farsant? Un deixeble del PP descarrilat? Un hereu d'Aznar (FAES) que s'ha tornat boig? Un agent secret que surt de l'anonimat? Seguirem atents als mitjans...

diumenge, 23 de novembre de 2014

Jo l'he vist i l'he gaudit...

Leo Messi mantejat pels seus companys després de superar Zarra com a màxim golejador absolut de la lliga.
Ahir, Leo Messi, el millor jugador de futbol de la història, va tornar a ampliar la seva llegenda al batre el rècord de gols totals de la lliga espanyola que ostentava Telmo Zarra des de l'any 1955, amb 251 gols. Amb el Hat-trick de l'argentí contra el Sevilla ahir, Leo arriba als 253 gols, amb tant sols 27 anys!!!

Tenint en compte que el rècord de Zarra s'havia mantingut imbatut prop de 60 anys, i que a Leo li poden quedar cinc o sis anys a ple rendiment al club blaugrana per continuar ampliant el seu registre golejador a la lliga espanyola, difícilment tornarem a veure cap jugador batent novament aquest rècord. Apustuflant!

dissabte, 22 de novembre de 2014

Fotos històriques. Dades històriques. Diada dels Minyons 2004.
























Ahir, aquesta imatge va fer 10 anys. Hi apareixen un grup de Kurtits en plena celebració del dinar de la diada de la colla del 2004. En aquella diada, casualment, vam assolir uns registres molt similars als d'enguany: 2d9fm, 3d10fm c, 4d9f, i 5 pilars de 5 (el pilar de 8 no el vam intentar perquè ens havíem menjat el de 7 el cap de setmana anterior a Granollers. D'altra manera, segurament s'hauria intentat). El cap de colla era el Jordi Caus, que malgrat les dificultats i l'oposició interna d'algunes "vaques sagrades", va aconseguir uns registres més que dignes tenint en compte el moment històric de fi de cicle.

Pel que fa a la foto, si us hi fixeu bé, reconeixereu a un bon grapat de minyons encara actius, i alguns amb importants responsabilitats tècniques en la present temporada, ja finalitzada.

dijous, 20 de novembre de 2014

Dia de la infància.

Foto de grup de la canalla dels Minyons de Terrassa (2014).




























Avui, dia internacional de la infància, vull dedicar l'entrada a la millor canalla del món casteller, és a dir la dels Minyons de Terrassa. I qui digui el contrari és que no té n.p.i. de castells! ;-)

Ui, que no s'han de dir paraules malsonants davant dels nens... o potser si, que són dels Minyons... ;-)

dimecres, 19 de novembre de 2014

El "temazo" del dimecres. Siniestro Total - "Al fondo a la derecha".


De l'àlbum "De hoy no pasa", de l'any 1987, aquest tema breu (tot just 39 segons) de l'etapa més punky i passada de voltes dels Siniestro Total. Avui que és el dia internacional del vàter, aquell espai sagrat situat sempre al fons a la dreta...

Oiga por favor ¿dónde está el cuarto de baño? 
oiga por favor ¿dónde queda la salida? 
oiga por favor ¿dónde está su puta madre? 
oiga por favor ¿dónde acaba la avenida? 

Al fondo a la derecha 

(qué carallo hacéis ordia)

dilluns, 17 de novembre de 2014

Triplet de manilles per diada.

3d10fm carregat, 2d9fm i pd8fm!! (Fotos: Mireia Comas).
Memorable, mastodòntica, apustuflant, actuació dels Minyons ahir a la Plaça Vella de Terrassa amb motiu de la 36a Diada de la Colla (3d10fm, i4d10fm, 4d9f, 2d9fm i pd8fm). I històrica per diferents motius:

- Des de l'any 2005 que els Minyons no descarregàvem un "gamma extra" per la Diada (aquell any va ser un 2d9fm després d'un intent de 3d10fm).

- Mai abans els Minyons havíem completat una actuació amb 3 castells emmanillats (3, 2, 1, acció!).

- Tornàvem a la Plaça Vella per diada, 16 anys després del darrer cop, quan vam aconseguir descarregar per primera vegada en la història el 3d10fm (a alguns, per aquest fet, els deu haver agafat un cobriment de cor potser...).

- Vam completar una de les millors actuacions de tota la nostra història, si no la millor, solament comparable amb les de Sant Fèlix els anys 2001 (2d9fm, 4d9, pd8fm c) i 2002 (2d9fm, 4d9fa c, 5d9f, pd7f), Girona 98 (5d9f, 4d9, 3d9f i pd7f), i Diada 98 (5d9f, 3d10fm, 4d9f, pd7f c).

- Terrassa i els Minyons vam tornar a centrar l'atenció del món casteller amb l'anunci d'una gran actuació i de l'intent d'un castell inèdit com el 4d10fm, que no va mostrar en absolut el nivell assolit als assaigs previs, i que a ben segur aconseguirem la temporada vinent si continuem amb la mateixa dinàmica amb que hem acabat la present temporada (per cert, bravo pels programadors de "La Xarxa de Televisions Locals"!!).

- Vam tornar a reivindicar-nos com a colla mereixedora d'actuar a Vilafranca del Penedès el proper 30 d'agost, per si no havia quedat prou clar a Girona, i amb l'excel·lent temporada global.

- Vam tancar la temporada amb més 2d9fm de la nostra història (6 descarregats, 1 carregat).

- Vam recuperar el pd8fm després de més de tres anys sense assolir-lo (Festa Major de Terrassa 2011), i més de cinc sense descarregar-lo (Girona 2009).

- Vam tancar la temporada amb més 4d9f de la nostra història (10 descarregats, 1 carregat). A banda dels 19 3d9f, tots descarregats!!! Brutal!!!

- Vam provar a plaça 4 construccions emmanillades, cosa que fa uns anys ningú s'hagués cregut o imaginat, per allò de que no teníem una soca prou capacitada o prou resistent com la d'altres colles...

- Vam viure la millor diada castellera global de la història de les diades dels Minyons amb la presència de dues colles "gamma extra", Borinots i Capgrossos, tot i que solament els primers van reeixir en els seus intents de "gamma extra" (3d9f, 2d9fm, 4d9f, i pd8fm carregat els primers, i 4d9f, 3d9f carregat, i un intent de pd8fm a un pas de carregar-se dels segons).

dissabte, 15 de novembre de 2014

Estem preparats!!

Assaig d'ahir divendres al local dels Minyons (Foto: Sílvia).
Diumenge 16 de novembre. 12:00 h. Plaça Vella...


divendres, 14 de novembre de 2014

Llorenç Andreu: «Cada lengua aprendida es una inversión, suma».

(Foto: El Periodico. Ricard Cugat)

(Entrevista apareguda a la contraportada del diari El Periódico d'avui divendres). Jo, com aquest psicolingüista, tampoc entenc per què a les escoles es valora molt per sobre el llenguatge escrit que l'oral.
Analiza las dificultades en el lenguaje oral, el gran olvidado en las aulas.
Llorenç Andreu (Vall d'Alba, Castellón, 1979) ha coordinado el primer libro en Catalunya centrado en el Trastorno Específico del Lenguaje (UOC, 2014). Licenciado en Psicopedagogía y doctor en Ciencia Cognitiva y Lenguaje, Andreu se ha acabado especializando en el aprendizaje que precede a la lectura y escritura: antes, aprendemos a hablar.
-Actores y actrices, periodistas, políticos... acostumbran a seguir clases de locución y expresión oral, pero, en la escolarización, ¿qué porcentaje de examen oral se hace?
-Depende mucho de cada maestro y centro, pero son francamente escasos en educación infantil, primaria y en la educación posobligatoria. En la universidad depende de la titulación, pero en la mayoría de carreras casi no se hacen exámenes orales. Y esta situación se da cuando la comunicación oral, nuestra gran olvidada, es la principal herramienta de relación entre las personas.
-¿Qué nota le pondría a nuestra sociedad en comunicación oral, en general?
-Nos preocupamos muy poco del lenguaje oral. El esfuerzo se concentra en el lenguaje escrito porque es el principal sistema formal que tenemos de comunicación. Más que una nota, yo diría: necesita mejorar.
-¿Cuándo conviene poner más atención?
-En todo el periodo infantil se realizan grandes aprendizajes básicos para la adquisición del lenguaje. Por ejemplo, los primeros años de edad son importantísimos porque al crecer se reduce la capacidad de distinguir todos los fonemas, de registrar su sonido, en todas las lenguas. Si no se tiene una gran exposición a esos sonidos de forma precoz, costará pronunciar como un nativo.
-¿Se entorpece ese proceso cuando se aprenden dos lenguas o más a la vez?
-Al contrario. Está demostradísimo que los beneficios son mayores en el lenguaje oral. Cada lengua que se aprende es una inversión, su valor es sumativo.
-El Trastorno Específico del Lenguaje (TEL), ¿qué es?
-Es un trastorno en la adquisición del lenguaje oral que afecta al 7% de los niños, pero que muchas veces pasa desapercibido. El problema emerge cuando se inicia el aprendizaje lector. Si el niño con TEL no presenta problemas de articulación del habla, no se detecta. En el aula no se le da la misma importancia al lenguaje oral que al escrito. Los profesores harán leer al niño en voz alta muchas veces y evaluarán su evolución, pero el lenguaje oral no se evalúa ni exhaustiva ni sistemáticamente.
-¿Por qué ese gran descuido del oral?
-Somos una cultura letrada que da prioridad a la expresión escrita sobre la oral porque con la escrita podemos acceder a toda la cultura generada por la humanidad. Pero la base de la comunicación está en el lenguaje oral, por ello convendría detectar sus problemas e intervenir cuanto antes.
-Además de dirigir el máster Dificultats d'Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge de la UOC, Andreu es investigador del tema, ¿qué ejecuta como investigador?
-Desde mi Grup de Recerca en Cognició i Llenguatge (Grecil) hacemos estudios experimentales y descriptivos. Somos pioneros mundiales en la aplicación del registro del movimiento ocular (eye tracking) al estudio de la comprensión y la producción del lenguaje en niños con TEL.
-TEL, TDA (Trastorno del Déficit de Atención), dislexia... Las etiquetas tienen muchos detractores.
-Los profesionales nos tenemos que comunicar de alguna manera sobre aquello para lo que buscamos causas y soluciones y los recursos vienen detrás. Para intervenir lo importante es describir el problema pero la identificación no es para estigmatizar, sino para hacer frente a algo. Que sea integrador y no peyorativo dependerá de cómo lo juzguemos.

dimecres, 12 de novembre de 2014

El "temazo" del dimecres. Epica - "The imperial march".


Darrerament s'està fent molt popular entre la minyonada aquesta melodia de la pel·lícula "La guerra de les galàxies". Diuen que estem entrant en el costat fosc i desconegut dels castells, i que la soca d'un castell com el 4d10fm segons com es miri, pot arribar a semblar l'"estrella de la mort", l'estació espacial en forma de planeta de la mítica saga. Potser sí que ens està pujant al cap l'eufòria...

A veure si els PDs que punxin música aquest divendres després de l'assaig s'atreveixen amb aquesta interessant versió del grup holandès Epica.

dilluns, 10 de novembre de 2014

4d10fm, més que una il·lusió.

Espectacular imatge del 4d9f nocturn, amb "falsos" laterals, ahir a Granollers (Foto: Ara).
El passat dissabte els Minyons vam tornar a la diada dels Xics de Granollers, que normalment any rere any es celebrava el segon diumenge de novembre, però que enguany i degut al "Procés Participatiu" del 9N es va haver d'avançar un dia. I val a dir que l'experiment no ens va anar gens malament, ja que vam fer la nostra millor actuació històrica en aquesta localitat amb el 9d8, el 4d9f, el 3d9f i el pd7f. Un bon preludi del que pot ser l'actuació de la nostra diada el proper diumenge.

Cal destacar, com a fet excepcional i novedós, l'execució  del 4d9f sense laterals al folre. En comptes de col·locar un o dos laterals agafant les cames del terç, els "pinyerus" s'han inventat la figura del "fals lateral" que s'incrusta entre el "primeres mans" i el primer "mà i mà" i que s'encarrega de protegir al segon en les seves oscil·lacions laterals. L'invent va funcionar a les mil meravelles, ja que el castell es va carregar i descarregar sense angúnies ni patiments. Fins i tot, quan baixaven els quints es va poder sentir una música de fons, de la "Guerra de les Galàxies", interpretada per un bon grapat de minyons.

Caldrà treballar molt aquesta setmana per poder plantejar-nos quatre castells emmanillats el proper diumenge (4d10fm, 3d10fm, 2d9fm i pd8fm), però per què no? El 4d10fm és un monstre, i ja vam veure tots com de difícil és quan els verds el van intentar l'any passat per Tots Sants sense èxit, tot i que acabaven de descarregar el seu segon 3d10fm de l'any i de la seva història, i havent realitzat una temporada immaculada amb zero caigudes fins aleshores. Però també es veia impossible l'any 1993 el 2d9fm, que els verds havien intentat sense èxit una desena de vegades, i els Minyons el vam carregar a la primera...

Us imagineu... 4-3-2-1... Feeeeeeeeeessssta!!! Uh!!!!

Va! Tots als assaigs d'aquesta setmana, que l'hem de liar grossa!

diumenge, 9 de novembre de 2014

9N 2014: una jornada i una data per recordar.

Registrant als participants ahir a la mesa 6616U a l'IES Terrassa.
Emocionant. Ahir em vaig despertar més d'hora de l'habitual d'un diumenge per anar a fer de vocal en una mesa en el procés participatiu convocat pel govern català. Només arribar a l'institut on m'havien assignat em vaig trobar una munió de gent solidària mostrant el seu suport i la seva protecció (per si de cas...) a tots els voluntaris que anaven arribant per portar a terme la tasca assignada.

A l'IES Terrassa hi havia prop de 20 taules de votació (ui perdó, participació!), amb dos vocals i un president per taula. Al voltant de trenta suplents es van quedar sense mesa però alguns es van quedar a donar un cop de mà amb la logística del dia. Hi havia a més diversos coordinadors, gestors de mesa, professionals del centre, etc. Vaja, un munt de gent implicada en la causa. I en la democràcia.

Les escenes emotives que vaig poder presenciar al llarg de la jornada són múltiples. Des de gent gran amb moltes ganes d'introduir la papereta i recordant els anys de lluita antifranquista, a vailets acompanyant als il·lusionats pares i fent-se fotos, moltes fotos, amb la papereta i l'urna. Cues llarguíssimes que envoltaven l'edifici de l'institut, i els sonors aplaudiments a l'hora d'obrir l'institut per iniciar la jornada.

A la meva mesa van ser 604 participants, dels quals 533 ho van fer pel sí sí, 47 pel sí no, 7 pel no, 6 pel sí a seques, 3 en blanc, i 8 de nuls o "altres". 

Al final hauran estat prop de 2'5 milions de participants (amb els vots de l'estranger i els que s'acumularan en els propers dies a les diverses delegacions del govern arreu de Catalunya), que tot i tractar-se d'un succedani de "referèndum", no està gens malament.


divendres, 7 de novembre de 2014

Salvador Espriu: "La pell de brau".


No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

dimecres, 5 de novembre de 2014

El "temazo" del dimecres. Roy Paci - "Votare oh oh"


Aquest diumenge tenim un deure democràtic que complir: votar! Per canviar-ho tot! Ha arribat l'hora de demostrar-li als governants espanyols que no som els seus súbdits, ni acceptem les seves lleis caduques ni les seves imposicions tiràniques. Ara és l'hora! Sortim al carrer i demostrem-los que s'ha acabat el "bròquil".

dimarts, 4 de novembre de 2014

Jaume Cruz: “Els pares són models, els valors no es transmeten pel que dius, sinó pel que fas”.


(Com diria aquell, "equiliquà", o "that's the question". Entrevista al psicòleg Jaume Cruz apareguda al diari Ara del passat 30 d'octubre).
Jaume Cruz va començar a investigar sobre psicologia esportiva en una època en què aquesta disciplina era pràcticament desconeguda a Espanya, i per les seves classes han passat psicòlegs de renom com Pep Marí i Josep Font -ara al CAR de Sant Cugat-, Eva Molleja -que ha treballat amb pilots del Mundial de MotoGP- o Joan Vives -amb experiència en equips de primer nivell de bàsquet i handbol-. L’any passat la seva trajectòria va ser premiada per l’Associació Internacional de Psicologia de l’Esport Aplicada.
Un dubte clàssic dels pares és si val la pena motivar els nens perquè facin un esport. Vostè què aconsella?
El nen que faci esport estarà en una bona condició física, psicològicament li servirà per guanyar autoconfiança i des del punt de vista social serà una bona manera de fer amistats. A més, hi ha la cultura de l’esforç. Estem en una societat en què tot és immediat; si una pantalla no et convenç, al cap de dos segons te’n vas a una altra. En canvi, l’esport ensenya que cal persistència per tenir una recompensa final.
¿L’esport d’iniciació ha de ser competitiu?
L’esport és competitiu, perquè si no parlaríem d’activitat física recreativa, que és una altra cosa. Però sovint aquesta competitivitat s’introdueix massa abruptament, copiant models de l’esport professional. Una fórmula és donar valor a altres factors a banda del resultat final. Al Baix Llobregat, per exemple, hi ha una experiència interessant que es diu Juga verd play en la qual si guanyes un partit sumes tres punts, però després també puntua l’equip que ha fet menys faltes, l’entrenador que ha comunicat millor, també hi ha un animador a la grada que valora el comportament del públic...
Tots hem vist algun pare cridant durant els partits...
Sí, alguns psicòlegs els han batejat com a “pares entrenadors de banda”. També hi ha el pare hipercrític, que mai està satisfet... Els pares són models, els valors no es transmeten pel que dius, sinó pel que fas. Per això haurien de fer dues coses. Primer, tenir un estil de vida actiu, perquè llavors els nens són més propensos a fer esport. Segon, ajudar els nens a tenir un cert autocontrol emocional. Si un pare es passa el partit cridant a l’àrbitre, quan el fill protesti serà molt difícil per a l’entrenador corregir-lo.
I quin és l’entrenador ideal?
Hi ha estudis que diuen que en el cas dels entrenadors de nens és molt més important l’estil de comunicació que el coneixement tàctic o tècnic de l’esport. Si l’entrenador és capaç de fer sentir còmodes els nens, segur que en el futur continuaran fent esport. Només una minoria ho farà professionalment, però n’hi haurà molts que tindran una vida activa, no sedentària.
Un altre dubte clàssic: esport individual o col·lectiu?
S’han de veure les característiques del nen. Si té dificultats per socialitzar-se, és millor un esport col·lectiu. Un esport individual va bé per al nen que té més confiança en si mateix, perquè són els esports que comporten més pressió, ja que tot el resultat depèn només d’ell, de ningú més.
En el cas del nen que no se’n surt amb un esport, que s’adona que no és gaire bo, com s’ha d’actuar?
Primer s’ha de reflexionar si està fent l’esport adequat i en el nivell que li pertoca. Després, una altra cosa que recomano és transmetre objectius més orientats a la tasca que al resultat. En la pràctica: encara que un nen que fa atletisme no sigui dels millors, si des de principi fins a final d’any millora les seves marques, això ja és un objectiu assolit i se l’ha de felicitar.
Un altre cas, oposat, és el del que destaca molt en una disciplina.
Sí, i també pot ser delicat. Al nen que fitxa per a un altre club i ha de canviar de residència se l’està allunyant del seu entorn. Al que és tan bo que el fan jugar amb nens més grans que ell, en certa manera també. I ens hem d’assegurar que, a banda de l’aprenentatge esportiu, també se senti feliç, perquè si no difícilment progressarà.
Són pocs els que arriben a ser professionals, però molts ja imiten els seus ídols des de petits.
A vegades s’argumenta que com que l’esport professional no és formatiu s’hi pot fer qualsevol cosa. Però, esclar, els nens fan el que els psicòlegs anomenem aprenentatge per imitació de models, imitant els seus ídols. I és per això que els esportistes professionals no poden defugir la seva responsabilitat, han de transmetre uns models que puguin ser imitats.
Posi-me’n un exemple.
Vam fer un estudi amb entrevistes a nens de 10 a 14 anys plantejant el següent: “T’arriba la pilota amb possibilitat d’atacar però el teu rival està lesionat a terra. Què faries?” El 90% deien que tirarien la pilota fora, però el 10% donaven una resposta interessant i preocupant. Deien que si el partit anés igualat continuarien jugant. Aquest raonament, que té a veure amb la filosofia de guanyar a qualsevol preu, l’han après de l’entorn, i sobretot del que veuen en l’esport professional.
¿En l’esport d’iniciació hi ha gaires diferències entre nens i nenes?
Els models socials influeixen, però els estudis diuen que l’esperit competitiu és tan alt en nois com en noies. El que passa és que quan un nen destaca en futbol, per exemple, i el vol el Barça, és igual que visqui a Manresa o a la Seu d’Urgell, que els seus pares l’hi portaran. ¿En el cas de ser una noia ho farien? Probablement no, perquè l’esport femení no està professionalitzat.

dilluns, 3 de novembre de 2014

375è aniversari de la mort d'un dels nostres patrons, Sant Martí de Porres.


Sant Martí de Porres, conegut com a Fray Escoba (Lima, 9 de desembre de 1579 - 3 de novembre de 1639), va ser un religiós dominic peruà, venerat com a sant per l'Església catòlica. Era membre del Tercer Orde de Sant Domènec i va ser el primer sant negre d'Amèrica.

És, a més a més, sant patró de la colla castellera dels Minyons de Terrassa. La seva primera aparició pública com a "membre" patronal de la colla, es produeix a la rua carnavalesca de la ciutat de Terrassa l'any 1997, com a "mascaró de proa" (figura decorativa i protectora de la nau) del vaixell pirata, de la comparsa de pirates de la colla. La imatge fou obra de l'artista terrassenc i minyó Ragà.

Vaixell pirata comparsa dels Minyons l'any 1997. (Foto: Carles "Ganso" Valero)


L'any següent, tornaria a apareixer novament a la rua de Carnaval, damunt d'un dels passos de la "Confraria del Sant Tres de Déu", que s'endugué el primer premi de comparses per segon cop en la història de l'entitat (la primera ocasió va ser l'any 1988 amb la comparsa "El guerrer Bernat del Carall Trempat").

La tercera aparició pública del sant va esdevenir en la diada de la colla de l'any 2000, per molts encara recordada, en la representació dels actes i balls protocolaris de la festa major de Vilavella, tema d'aquella diada, organitzada pels "xaqueterus" de la colla. Aquella processó al Raval de Montserrat amb la imatge del Sant Martí de Porres va despertar algunes susceptibilitats i es van llençar algunes crítiques (fins i tot de caràcter institucional!) que ni el propi sant podrien entendre ni compartir.

D'aleshores ençà no s'han tornat a produir aparicions públiques del sant, tot i que se'l continua venerant en diferents actes no institucionals, i són molts els Minyons que es pregunten que què ha passat amb la figura del sant. El tornarem a veure aviat?

Ofrenes al patró Sant Martí de Porres al local de la colla. (Foto: Carles "Ganso" Valero).

dissabte, 1 de novembre de 2014

Carlos González: "Al llit, castigada!"


(Article del pediatre Carlos González a l'especial Criatures del diari Ara del dissabte 25-10-2014).

Em demanaven uns pares, manifestament ben intencionats, si feien bé d’enviar al llit castigada la seva filla de set anys, quan no volia sopar. Em temo que cometien un triple error
El primer, pensar que els pares tenim dret a castigar els nostres fills. Els càstigs són inútils per modificar la conducta dels nens (i dels adults). Però, encara que fossin efectius, els consideraria immorals. No castigo la meva dona, ni els meus amics, ni els meus editors, ni el meu taxista; per què hauria de castigar precisament els meus fills, a qui estimo i tinc l’obligació de protegir? És perfectament possible educar sense càstigs. Ho sé perquè els meus pares no em van castigar mai.
El segon, pensar que no sopar es una mala acció. No sopar quan no es té gana és un dret, i amb un 30% de sobrepès i obesitat infantil, insistir perquè un nen mengi més és perillós. Si algú entre els meus lectors discrepa de la meva opinió i està convençut que sí, que podem castigar els fills quan convingui, espero que almenys reservi els càstigs per a les accions dolentes. Comprenc (no hi estic d’acord, però ho entenc) que algú pugui castigar un nen per haver pegat a un altre nen, o per haver insultat algú o per haver robat. Però no es pot castigar un nen per llegir un llibre, o per pentinar-se, o per tossir, o per gratar-se el nas… O per no sopar. Recordo perfectament que la meva mare, a vegades, no sopava. Ho anunciava: “Avui no sopo”. I així ho feia. Mai se m’hauria acudit castigar la meva mare, ni per allò ni per res.
El tercer error és fer servir el llit com a càstig. Els pares volen que la seva filla mengi, però probablement també volen que dormi. Com poden dir-li que dormir és una cosa dolenta, un càstig? I si el dia següent sí que vol sopar? “Pare, mare, avui no vaig a dormir, perquè m’he portat bé i m’ho he menjat tot!” Amb un càstig així em temo que, a més de fer-li odiar el menjar, també li faran odiar el llit.
No, no podem fer servir com a càstig una cosa intrínsecament bona, o necessària, o una cosa que volem que el nostre fill faci sempre, tant si es porta “bé” com si no. No el podem castigar a dormir, o a menjar verdura, o a fer els deures, o a estudiar, o a fer-se el llit, o a dutxar-se, o a llegir un llibre, o a rentar-se les dents, o a vacunar-se (“Si et portes malament, el metge et posarà una injecció!”). Un càstig ha de ser, per definició, una cosa dolenta, una cosa que molesta i perjudica la persona castigada. I així tornem al problema inicial: jo no vull fer res que molesti i perjudiqui els meus fills. No els vull fer cap cosa dolenta. No els vull castigar.