"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 30 de novembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Freddie Mercury i Motserrat Caballé - "Barcelona"


El darrer dels temes dedicats al Freddie Mercury no és pas una cançó dels Queen, la mítica banda anglesa, si no una òpera rock composada pel propi Freddie l'any 1987, en un plis-plas segons diuen, i interpretada a duet amb la cantant d'òpera catalana Montserrat Caballé, per commemorar l'elecció de Barcelona com a seu olímpica. La van gravar plegats i la van interpretar en un parell o tres d'ocasions en format playback, però amb la mort del cantant no la van poder cantar plegats a la clausura dels JJOO del 92. 

Escoltant aquest tema queda clar que en Freddie tenia unes capacitats vocals excepcionals. A l'alçada de una cantant d'òpera com Montserrat Caballé.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Conciliació familiar o com putejar a la canalla.

Aviat els infants entraran a treballar abans que els pares.























Acabem de conèixer la pretensió del govern de la Generalitat de modificar l'horari escolar de cara al curs 2018-19, que passarà a ser de les 8 del matí a les 16 de la tarda. Mitja horeta més que l'actual horari de 9 a 16:30, que pretén, teòricament, facilitar la conciliació de la vida escolar dels infants amb la vida laboral (els que tenen feina) dels familiars.

Suposo que els experts que es dediquen a estudiar com facilitar la conciliació horària els importen poc les criatures i la seva educació. Si no fos així, intentarien imitar els models educatius d'èxit, com el finlandès, on els alumnes tenen un horari de 9 del matí a 15 de la tarda. Està comprovat que en l'àmbit escolar, més hores no impliquen automàticament major rendiment sinó més aviat al contrari.

No obstant, si el que es pretén és que les criatures paguin els excessos horaris del nostre sistema laboral i social, crec que els nostres governants s'han quedat curts, ja que a ben segur la majoria de famílies estarien encantades si l'horari escolar s'ampliés de les 8 a les 18 o 19... Si fins i tot tindria èxit el servei de nit perquè es poguessin quedar a dormir a l'escola alguns dies... Si total, els nens no se n'adonen i s'adapten a qualsevol circumstància.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Narcos: quan ficció i realitat es confonen.































Acabo de veure el darrer dels 20 episodis dedicats a la vida i obra del gran cap del càrtel de Medellin en la decada dels 80's, Pablo Escobar. "Narcos" és una telesèrie del canal Netflix, que narra la dura època que va viure Colòmbia amb l'expansió del comerç de la coca, i de les nombroses guerres que es van desencadenar, consecutivament i simultània, al país (narcotraficicants, guerrilles, paramilitars, sicaris...) al llarg de dues llargues i dramàtiques dècades.

La sèrie està basada en fets reals i ens explica amb tota mena de detalls quins van ser els principals protagonistes d'aquesta història tan macabra. Des de presidents del país, a agents de la DEA i la CIA nord-americanes, militars i paramilitars, jutges i advocats, caps dels principals càrtels, sicaris sanguinaris, periodistes, i civils innocents.

Pablo Escobar va arribar a ser un dels personatges més rics del món gràcies al negoci de la droga. Va passar de ser idolatrat per multituds al seu país, i fins i tot elegit com a diputat al Congrés Nacional, a odiat i perseguit per les seves accions terroristes indiscriminades.

Del millor que he vist darrerament. Qualsevol semblança amb la realitat és aquí certa.

diumenge, 27 de novembre de 2016

Diada dels Minyons (2).

Eufòria col·lectiva després de segon 4d10fm descarregat de la nostra història (Foto: El Periodico).


























Ha passat una setmana des de la brutal exhibició dels Minyons a la Plaça Vella de Terrassa amb motiu de la nostra 38a Diada de la Colla. Encara són ben vius a la memòria els grans moments viscuts al llarg de la jornada castellera, així com els assaigs previs, les festes anteriors i posteriors, el xou del dinar, la guerra de pancartes, la solidaritat amb el Banc de Sang... Ja tinc ganes que torni a ser Diada!!! Gràcies tècnics, gràcies junteros, gràcies Minyons!!

Pancarta MikroPunky al pati del local.

12 pilars de 4 a l'actuació de vigília a la Plaça Salvador Espriu.
Encesa de carretilles dels Diables de Terrassa, la Pájara i els Diables de Vacarisses al pati del local, la nit del dissabte.























Els autèntics herois de la colla, la nostra soca!!

























Les pinyes més maques? Les multicolor, sens dubte. (Foto: Mireia Comas).


























Els que més s'ho curren. El cos d'elit com diria aquell. Força Àngel!!






















El super Mario llest per decorar les parets del pavelló de La Cogullada.

Pilar de 5 pel Banc de Sang. Fins l'última gota!!

Lolo lolo lololololo lololo lololo lololololo, lolo lolo lololololo lololo lololo lololololo, eh uh! (Foto: Jordi Massegu).


























Cercavila cap a plaça amb les nostres gralleres i tabalers.





























Pilar de cinc en l'acte de descobriment del mosaic recordatori del primer 4d10fm de la història.

dissabte, 26 de novembre de 2016

Ha mort Fidel Castro.


Heroi o tirà? No seré jo qui el jutgi. Tanmateix, li agraeixo que hagi plantat cara a l'imperi (nord-americà) durant tots aquests anys...


divendres, 25 de novembre de 2016

Julia Otero: "La Gabriel (Anna) viu com pensa i això és de lloar".

Gabriel i Otero en un moment de l'entrevista a Can Batlló.






















Interessant aparició televisiva ahir de la diputada al Parlament per la CUP, l'Anna Gabriel, a TV3 entrevistada per l'esnob de la Julia Otero al programa "Fora de sèrie". 

Vaig veure perplex com l'entrevistadora posava èmfasi en la imatge personal de l'entrevistada. No crec que li hagués fet aquest tipus de comentari a un diputat del mateix partit o d'un altre, i això que l'Otero se les dóna de feminista...

També li va "recordar" que ja tenia una edat i que se li passava l'arròs per ser mare... L'Anna li va respondre contundenment amb allò que les dones no han vingut al món només per reproduir. Zasca!

Quan l'Otero li va parlar de les enquestes que pronostiquen una baixada d'escons per a la CUP en les properes eleccions catalanes (de 10 a 6 o 8), l'Anna va respondre que no passava res. Què si el fet de ser conseqüent amb unes idees i uns principis fa que els votants deixin de votar-te, doncs que hi farem... La CUP pot desaparèixer algun dia, però el que no desapareixerà són els milers de persones que tenen les mateixes conviccions i un mateix ideal de país.

Diu la Grabriel que el sou de diputat al parlament és de 5.500 euros, però que ella i la resta de diputats de la CUP "només" cobren 1.400, ja que la resta s'ho queda el partit per finançar-se. Segons la Gabriel, 1.400 euros és un sou raonable en comparació amb els salaris de la gran majoria dels assalariats del país.

Per no parlar dels polítics professionals que fan de la política un "modus vivendi", i que quan acaben la seva trajectòria en política passen a guanyar encara més, si cap, a l'empresa privada gràcies a les famoses "portes giratòries". Us sonen??

Contundent es va mostrar també l'Anna quan es va parlar del tema dels pressupostos de la Generalitat. Va deixar ben clar que la CUP no cauria en la trampa del xantatge que els volen fer els de Junts pel Sí, posant-los entre l'espassa i la paret amb allò que si no hi ha pressupostos, no hi pot haver referèndum. Quina colla de cretins!! No barregem les coses siusplau. Referèndum sí o sí, i el pressupost a negociar-lo sense imposicions xantatgistes.

Una llàstima que l'Anna hagi d'abandonar el seu escó de diputada a la propera legislatura. Tanmateix, estic convençut que darrera l'Anna vindrà algú o alguna igual d'honesta, compromesa i preparada què ella.

dijous, 24 de novembre de 2016

Claudio Mirasso: “Si basem l’aprenentatge en la memòria, els robots ens guanyaran”

El catedràtic de física a l'UIB, Claudio Mirasso. (Foto: Ara Balears).
(Interesant iniciativa, a trevés de Change.org, la d'aquest catedràtic de física juntament amb el també catedràtic Walter Furlan, per canviar el sistema educatiu. Potser si uns quants catedràtics més hi diuen la seva, aconseguim canviar aquest estúpid sistema...) (Entrevista de Cristina Ros per al diari Ara Balears).

Quan contesta, pregunta i es pregunta constantment. Coses de l’ofici. Claudio Mirasso és investigador de l’Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos (IFISC) i catedràtic de física de la UIB. Com a investigador, treballa en el camp de la neurociència, concretament en els models matemàtics del cervell i la sincronització dels ritmes cerebrals, així com en aspectes de la intel·ligència artificial aplicats a senyals biomèdics. No debades, Claudio Mirasso afirma sense dubtes que el segle XXI avançarà substancialment en el coneixement del cervell, el gran misteri del cos humà. Tot i així, aquesta conversa ve motivada per una petició que Mirasso, juntament amb el catedràtic de física de la Universitat de València Walter Furlan, han iniciat a Change.org per exigir al govern espanyol una llei d’educació consensuada amb experts, que es prolongui en el temps i que respongui a les necessitats reals de nens i joves. 

Tota petició que es fa a un govern sorgeix d’una preocupació. Quina és la seva? 

Hem parlat molt d’aquest tema amb Walter Furlan. Tots dos, com molts professors universitaris, estem preocupats per les grans mancances que tenen els joves quan arriben a la universitat. S’estan cometent errors importants a primària i secundària i no percebem que hi hagi un interès de l’Estat per afrontar un canvi estructural que és urgent. Els governs se centren en qüestions molt superficials: revàlida sí o no, religió sí o no, estudis de quatre o de cinc anys... En cap cas s’analitzen els canvis profunds que requereix el sistema educatiu. Demanem una taula de negociació formada per experts en educació i que s’assoleixi un gran pacte i una llei que, almenys, tingui una durada de 12 anys i, sobretot, que estigui en consonància amb la societat actual, amb els grans canvis que es viuen. 

El fracàs del sistema educatiu a Espanya es demostra cada vegada que es donen els resultats dels estudis en aquest àmbit. Com creu que es podria sortir d’aquest fracàs? 

Per sortir-ne, ens hauríem de fer preguntes que gairebé ningú no es planteja. El problema no és substituir la selectivitat per una revàlida. El que és important no és que l’alumne es prepari per a un examen, sinó que es prepari per al seu futur, per pensar, per entendre, per desenvolupar-se, per viure i per trobar una feina que pugui fer bé i que el faci feliç. Com volem que estiguin formats els joves? Quin tipus de societat volem? ¿És necessari que memoritzin com abans o és millor que aprenguin a analitzar i a relacionar conceptes? Aquestes són només algunes de les preguntes que cal fer-se. I si bé és cert que algunes escoles treballen en aquest sentit, tot el sistema està descoordinat i mal enfocat. No pot ser que diguem que la ciència és important però no només no hi invertim, sinó que fins i tot a secundària es digui als alumnes que no agafin física perquè els pot abaixar la mitjana per accedir a la universitat. És un despropòsit. 

Vostè que investiga el cervell, ¿creu que exercitar la memòria no és cabdal? 

No dic que no sigui important, però és evident que la tecnologia ens posa al nostre abast, i a la butxaca, molt més que el que abans memoritzàvem. Si basem l’aprenentatge en la memòria, els robots ens guanyaran per golejada. Qualsevol robot deixarà un jove al carrer, perquè pot fer la feina i fer-la millor. Els robots també van aprenent a fer una tasca mitjançant l’experiència, aprenen d’exemples. L’única cosa que ens pot distingir de les màquines, de moment, és la capacitat de raonament. S’ha de treballar aquesta capacitat més que no pas la memorització. 

Vostè aplica sovint el sistema de classes invertides. Quins resultats n’obté? 

És massa evident que impartir classes magistrals avui té molt poc sentit, els alumnes s’adormen. Per això els dono els apunts però els demano que siguin ells els que preparin prèviament la classe, que pensin els exercicis que farem, que entre tots puguem discutir el plantejament d’un problema, que surtin a explicar-lo, que opinin. Encara no puc dir si amb aquest sistema aprendran més o no. El que sí que puc afirmar és que les classes són millors i que l’alumnat està més estimulat. 

Des de la ignorància en aquest tema, ¿no hi ha una certa contradicció entre demanar que es potenciï el raonament i alhora treballar en el desenvolupament de la intel·ligència artificial? 

No volem reemplaçar el cervell, però sí ajudar en allò a què no arribem com a persones. Ara treballem per a una empresa valenciana amb una samarreta que monitoritza el cor, amb un software que detecta les arítmies cardíaques, perquè un metge no pot mirar els 100.000 batecs que un cor fa en un dia. La màquina alerta d’on ha de mirar. En tot cas, des de les matemàtiques i la física aplicada a la neurociència ens centrem a entendre com processa la informació el cervell i hem trobat que a l’hipocamp les diferents regions es comuniquen per canals diferents. Entendre això, com moltes altres coses, pot ajudar en el tractament de les malalties neurològiques. És en aquest sentit que podem afirmar que la biotecnologia és la matèria del segle XXI, perquè serà en els pròxims anys que aconseguirem saber molt més del funcionament del cervell.

dimecres, 23 de novembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Queen - "I want to break free".




Demà farà 25 anys de la mort del gran Freddie Mercury. Aquest mes de novembre estic dedicant tots els "temazos" dels dimecres a la seva llegendària banda. Avui toca un dels temes més emblemàtics, "I want to break free", inclòs a l'àlbum The Works de l'any 1984, especialment recordat també pel magnífic videoclip amb en Freddie fent de dona de fer feines.

Enguany a la diada dels Minyons vam fer servir aquest tema, amb lletra aminyonada, com a himne de cloenda del dinar posterior a l'actuació castellera.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Imatges d'una Diada dels Minyons històrica.

El tronc del 2d8 a l'atri de la catedral escoltant els darrers consells del cap de colla.






















Més enllà de l'enorme actuació castellera del diumenge al migdia, la Diada dels Minyons ha estat farcida d'actes i de moments per al record: actuació el dissabte al migdia (amb tripleta màgica i pilar de 7); una setmana intensa d'assaigs castellers i d'assaigs de l'espectacle del dinar; els darrers retocs de la decoració del local de La Cogullada; la col·locació i inauguració del mosaic commemoratiu del primer 4d10fm de la història; el concert de gralles, el concert dels Dr Prats, el concert de la Whisky Cheli Band; la presentació del llibre de la Mireia Comas; el correfoc amb els diables de Terrassa, els de Vacarisses i La Pàjara; les matinades per l'Antic Poble de Sant Pere; les festes al local de la colla; els vídeos dels diaderos...

"Fins l'última gota!!... de la sang del nas del Canalejo. ;-) Tot bé!

El pavelló de La Cogullada ple a vessar al dinar (Foto: Paco).























Diaderos (novells del 2015, Kurtits i tatuats) preparant la decoració al local de la colla.























El "papinu" a l'assaig del dijous (Foto: Nebridi Aróztegui).

Els professionals del so i la imatge, el Ritxi i el Jordi.























Assaig general de la Diada.























Enllestint la decoració a La Cogullada.
















El mosaic pel primer 4d10fm de la història llest per a ser inaugurat.

Pilar de 4 amb encesa dels diables inclosa al local de la colla.
Els diaderos que van ballar el tema de la pel·lícula Grease a la Plaça Vella.





























Concert de Dr Prats a la Plaça Didó, plena a vessar (Foto: Jepi Humet).


Celebració de la gran actuació de la Diada de la colla al local.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Estratosfèric!! Apostoflant!! #Somlacolla.

3 de 10 amb folre i manilles, 4 de 10 amb folre i manilles, 3 de 9 amb folre i l'agulla, i pilar de 8 amb folre i manilles (Plaça Vella, Terrassa. 20/11/2016)
Ahir els Minyons de Terrassa vam tornar a oferir als aficionats castellers, terrassencs i de molts altres indrets, una altra d'aquelles jornades memorables que quedaran gravades amb lletres d'or en la història dels castells. Mai abans cap colla havia aconseguit descarregar dos castells de deu pisos, el 3 i el 4 de 10 amb folre i manilles, acompanyats per dos castells de la dificultat del 3d9fa i el pd8fm. 

En una Plaça Vella plena a vessar, els Minyons vam tornar a mostrar al món casteller la pasta de la què està feta la nostra colla i la gran qualitat tècnica que tenim tots plegats, des del darrer cordó de la soca, fins a l'anxeneta que corona el castell. I sense oblidar, la gran quantitat d'amics d'altres colles que ens ajuden any rere any, així com alguns terrassencs, sense els quals, molt probablement, no ens podríem plantejar tots aquests castellassos que ens plantegem. També sou la colla.

També vull felicitar als Capgrossos de Mataró pel seu primer 5 de 9 amb folre carregat, i agrair'ls-hi que vinguessin a Terrassa amb els seus màxims castells. Segur que el descarregueu aviat! Els Borinots de Sants enguany no van poder oferir els seus millors castells per causa d'algunes baixes importants, però van sobreposar-se amb una "tripleta màgica", que no és poca cosa. Gràcies per la col·laboració a les pinyes a les dues colles.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Gràcies a tots els que ens feu suport. Els castellers fem pinya!!

Prova de 3d10fm fins a sisens el passat dijous 17 de novembre. (Foto: Nebridi Aróztegui).

























Demà diumenge els Minyons tenim l'oportunitat de realitzar una de les millors exhibicions castelleres que mai s'hagin vist. Aquesta intensa setmana d'assaigs ens ha portat a somniar amb la possibilitat de plantejar-nos una actuació amb dos castells de deu (3 i 4) i el 2d8. I per si les coses es torcen encara tenim a la recambra castells com el 3d9fa, el 5d9f, o el 2d9fm.... quasi res! Un any excepcional que podem tancar de forma sublim. 

I per aconseguir aquesta fita no podem oblidar-nos de tots els amics castellers d'altres colles que cada any ens donen suport en les grans cites i que fan possible que ens puguem plantejar els "monstres" que ens plantegem. És evident que sense el suport de tots aquests castellers ens resultaria molt difícil, per no dir impossible, assajar segons quins castells, i és just reconèixer-ho i reconèixer'ls-ho. Vosaltres també sou la colla.

Enguany sé que castellers de més de vint colles d'arreu dels països catalans han volgut acompanyar-nos i donar-nos un cop de mà: Cornellà, Salt, Castelló d'Empúries, Vilanova, Gràcia, Berga, Guissona, Palma de Mallorca, Esplugues, Sant Vicenç dels Horts, Vilafranca, Valls, Tarragona, Manresa, Granollers, Sabadell, Calella, Sant Cugat, Poble Sec... i segur que me'n deixo unes quantes.

No tinc paraules per expressar el meu agraïment envers a tots aquests castellers.

divendres, 18 de novembre de 2016

Diari Ara: "Com es pot arribar a tenir un sistema educatiu com el finlandès?"


(Sé que comença a ser una mica pesada la comparació constant del model d'escola catalana amb la finlandesa, però m'ha semblat interessant l'article...)

El sistema educatiu finlandès està en el punt de mira de mig món gràcies als bons resultats obtinguts a l’informe PISA, mentre que el nivell dels estudiants catalans està per sota de la mitjana europea.

Quina és la clau de l’èxit del model finlandès, que tot just aquest curs ha incorporat un nou canvi en el currículum? Com es podria acostar el sistema català al nòrdic? Alguns experts de la UOC assenyalen que el primer pas seria disposar d’una legislació més estable i no pas tenir una llei nova cada vegada que hi ha un canvi de govern. Asseguren, també, que caldria tenir més en compte les recerques i les evidències científiques en educació per poder anar-se adaptant a les noves necessitats de la societat.

Acaba de començar un nou curs escolar amb el fantasma de les revàlides a final de cicle, una de les novetats que incorpora la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa (Lomce), més coneguda com a llei Wert. Aquesta ja és la setena reforma educativa a Espanya des del 1970. A Finlàndia, en canvi, «no hi ha hagut canvis substancials des del 1978», explica el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Albert Sangrà. De fet, Sangrà, que és director de la Càtedra UNESCO, creu que «l’estabilitat del sistema és el que els ha permès recollir bons resultats al cap dels anys».

Si tenen, però, uns resultats tan bons, per què calia un canvi? «El nou currículum finlandès busca més aviat una actualització i una adequació més bona a les demandes socials», assegura Lourdes Guàrdia, directora del màster universitari d’educació i TIC ('e-learning') de l’eLearn Center de la UOC. Això implica tenir més en compte el paper rellevant de les TIC, que són, precisament, una de les 7 àrees bàsiques que es treballen a les escoles finlandeses. «Això sí, només introdueixen les noves tecnologies quan té sentit fer-ho per facilitar un canvi metodològic més profund», aclareix Albert Sangrà, que considera que aquí encara no creiem prou en les TIC. Per a ell, és totalment absurd substituir pissarres de guix per pissarres digitals o llibres de text per ordinadors portàtils si aquest canvi no s’acompanya de noves metodologies.

Com ens podem acostar, doncs, al model finlandès? Segons Lourdes Guàrdia, «cal estar al dia, adaptar-se a les noves necessitats i educar per al context actual, i això demana una revisió permanent del sistema educatiu i capacitat d’adaptació». El professor Sangrà, a més, reclama menys burocràcia i uns sistemes de presa de decisions més àgils, perquè els resultats de la recerca puguin tenir un impacte més gran en les decisions polítiques en matèria educativa.

Més atenció a l’evolució de l’alumne

Catalunya i Andalusia ja han anunciat que no aplicaran les revàlides de la Lomce i hi ha 11 comunitats autònomes més contràries a aquestes proves, que, molt clarament, apunten en sentit contrari al sistema educatiu finlandès. I és que a Finlàndia pràcticament no se’n fan, d’exàmens, ni es posen notes quantitatives, sinó que s’elaboren uns informes en què s’observa l’evolució de l’alumne. D’aquesta manera no se’ls compara amb altres alumnes, sinó amb ells mateixos, perquè «l’objectiu és superar-te a tu mateix», afirma Albert Sangrà.

Per al professor Sangrà, el sistema d’exàmens d’aquí no acaba de funcionar, «perquè no avalua allò que diem que volem avaluar». Hi ha massa obsessió per quantificar l’aprenentatge dels alumnes i no tanta per saber si realment aprenen, si hi ha hagut una evolució. Per la seva banda, Lourdes Guàrdia veu imprescindible implicar l’alumne en el sistema d’avaluació, que, de fet, hauria de ser part del procés formatiu.

Albert Sangrà encara aniria més enllà. Pensa que és el moment de fer canvis en profunditat: en el contingut del currículum, és a dir, en el que s’ha d’aprendre; en els horaris, és a dir, en quan s’ha d’aprendre —que inclouria un debat sobre si s’han de posar deures—, i també en les metodologies, en com s’ha d’aprendre.

Menys «empollar» i més aprendre

En comptes d’intentar aprendre noms i xifres o conceptes vinculats a una sola disciplina teòrica, s’hauria de treballar per mitjà de projectes que relacionin diferents continguts i matèries, uns projectes que responguin a la realitat que envolta els nens i nenes, explica el professor Sangrà. D’aquesta manera, «el que s’aprèn té més sentit i es fixa molt millor en el pensament». Lourdes Guàrdia és del mateix parer: «Contextualitzar els aprenentatges és fonamental; cal despertar l’interès dels estudiants fent-los entendre per què necessiten aprendre un concepte o desenvolupar una habilitat».

El nou currículum finlandès proposa un sistema de treball per projectes en què diferents professors poden treballar amb diversos grups d’alumnes alhora, i en què s’aborden temes i fenòmens que els interessen a ells. Els alumnes participen tant en el disseny i el desenvolupament de l’activitat com en l’avaluació. «Aquí ja hi ha escoles més avançades que han començat a treballar amb metodologies semblants», puntualitza Lourdes Guàrdia, però no és ni de bon tros un fenomen generalitzat.

A Finlàndia, les diferències entre les escoles són mínimes. Tots els centres són de gran qualitat i els pares no s’enfronten al fet d’haver de triar l’escola segons el projecte educatiu i segons les instal·lacions, sinó que van a la que tenen al costat de casa. El sistema finlandès es fonamenta en una aposta clara per l’escola universal, pública i gratuïta per a tothom, que assegura la igualtat d’oportunitats dels alumnes.

Per contra, aquí cada any moltes famílies viuen de manera angoixant el procés d’haver de triar centre, i no s’ha potenciat l’escola pública. De fet, un de cada tres nens va a l’escola concertada. A Catalunya el 33% dels estudiants va a l’escola concertada, l’1,3% a la privada i el 65,7% a la pública. (Nota de Risto: aquestes dades no em quadren gaire... jo més aviat diria que la cosa està fifty-fifty entre pública i concertada)

dijous, 17 de novembre de 2016

Revival makinero!!






















Rebusqueu pels armaris la "bomber", les Marteens, i els pegats nazis, i a ballarrrr!! Ah! I no oblideu les pastis...

dimecres, 16 de novembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Queen - "Killer Queen".


Un altre dels meus temes favorits dels Queen. De les primeres èpoques (1974), inclòs dins de l'àlbum "Sheer Heart Attack". Amb un Freddie Mercuri fent gala de la gran varietat de registres vocals que atresorava.  Tercera entrega de la sèrie dedicada al genial cantant i la seva banda.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Adriano Morán: “La moda del ‘running’ té molt a veure amb la falta d’autoestima”



Perdoneu, però algú ho havia de dir...

(Entrevista del Dani Colmena al director de documentals Adrian Morán per al diari Ara).

Adriano Morán (Ponferrada, 1978) va dirigir l’àrea audiovisual de diferents mitjans de comunicació abans d’entrar a la productora 93 Metros, on ja ha fet cinc documentals. Amb La plaza, un treball que narrava la gestació del moviment del 15-M, va arribar a festivals internacionals, i ara ha presentat Running. La gran obsesión, que es pot veure al canal Mega i a la web d’El Confidencial. 

Com va sorgir la idea de fer un documental sobre la moda del running ?
Mira, jo tinc 37 anys i des de petit sempre he fet algun tipus d’esport. Però a partir dels 30 vaig començar a detectar que amics meus que l’únic esport que havien fet a la seva vida era aixecar els gots al bar començaven a córrer com bojos. I vaig pensar: què hi deu passar pel cap d’aquesta gent que s’obsessiona a córrer sense saber ben bé per què? Això ho hauria d’analitzar algú. 

Però suposo que el límit entre una activitat esportiva saludable i una d’addictiva és difícil d’establir.
No, al contrari, és molt fàcil, perquè l’addicció a l’esport és una patologia clínica. Existeix un test que ho determina; es pot fer a la web del documental. Bàsicament, és sentit comú: quan ets comptable d’una empresa i anul·les reunions per poder anar a córrer, com explica un protagonista del documental; quan et poses de mal humor perquè no has pogut sortir a entrenar-te; quan et provoca conflictes amb la família o, sobretot, quan estàs lesionat i continues corrent, que es veu que és una cosa molt habitual entre els corredors amateurs, és que tens un problema. 

Al documental també parleu dels riscos físics que té aquesta obsessió per l’esport. Quins són?
Sobretot posar-se metes irrealitzables. Ara sembla que si no fas una marató no ets ningú. I hi ha molta gent que no està preparada, que no s’ha entrenat prou o que en distàncies tan llargues pot tenir problemes al cor, per exemple. Hi ha gent que ha mort en algunes curses. Això ens hauria de fer pensar. 

Iván Raña, que va ser campió del món de triatló, defensa en el documental que frases del tipus “Si vull, puc” han fet molt mal.
Sí, o com aquesta altra: “Tot és a la teva ment”. No, no tot és a la teva ment... És que aquesta societat ens ha ficat una cosa terrible al cap: que s’ha de patir, que el patiment és un valor en si mateix. Però per què? L’Iván ho explica molt bé: ell és un esportista d’elit i ha patit molt perquè l’esport era la seva professió. Darrere de cada èxit, de cada medalla, hi ha uns premis, unes beques i unes persones que viuen d’això. 

¿Vols dir que es confon esport amateur amb esport professional?
El problema és més profund: té a veure amb la pressió que exerceix la societat constantment perquè siguis el millor, el més guapo, perquè competeixis... I el running és un esport magnífic en aquest sentit, perquè qualsevol es pot posar unes vambes, sortir a córrer i comportar-se al cap de quatre dies com si fos un professional que bat rècords, que cada cop arriba més lluny... De fet, el documental no és una crítica a l’esport sinó a l’excés d’esport i a l’exhibició pública que es fa de tot això. 

Hi ha un moment en què es descriu l’obsessiu de l’esport com una persona amb falta d’autoestima.
Absolutament, aquesta moda té molt a veure amb la falta d’autoestima. I el tema de les xarxes socials és terrible... La gent que penja les fotos de les curses, dels entrenaments... Sembla com si l’esport servís per compensar mancances de tipus social, psicològic, alimentàries fins i tot. Està estudiat que fer esport ajuda a generar substàncies que combaten l’estrès i que ens fan sentir bé; això és magnífic. Però el problema és quan es converteix en una addicció. 

Els runners que apareixen al documental sembla com si mai s’haguessin qüestionat el que fan.
Alguns sí que s’ho plantegen en privat, però els costa més admetre-ho en públic. Un dels protagonistes, el Raúl, explica que va començar a córrer i al cap de dos mesos ja va fer la seva primera mitja marató. Això és una bestiesa. Moltes persones es lesionen per fer aquest tipus de coses i no poden tornar a córrer mai més. Ara, també pot ser que tinguis els cartílags com una vaca i no et lesionis mai... 

¿Us va costar trobar esportistes d’elit que volguessin parlar de la moda del running des d’aquest punt de vista més crític?
Hi surten Iván Raña i Martín Fiz... La veritat és que vam voler evitar perfils com el de Josef Ajram o Chema Martínez, que té un llibre que es titula No pensis, corre. No en vull saber res d’aquest tipus de coaches perquè em sembla que utilitzen una cosa positiva com és l’exercici físic com a eina de màrqueting, per fer negoci. 

Quina resposta heu rebut, sobretot per part de la gent que corre?
Doncs estic una mica preocupat, perquè pensava que ens caurien garrotades per tot arreu i resulta que a tothom li ha semblat molt bé. És fort, perquè molts d’aquests addictes a l’esport no es volen donar per al·ludits; et feliciten pel documental com si no tingués res a veure amb ells. I també n’hi ha hagut que s’han molestat molt: que han demanat que el retirem, que amenacen de demandar-nos o que ens insulten a través de les xarxes.

dilluns, 14 de novembre de 2016

Granollers, ciutat castellera (ZNT).

2 de 9 amb folre i manilles (Foto: Juan Casado).





























Ahir els Minyons vam actuar a la diada dels Xics de Granollers, que enguany celebren el 25è aniversari de la seva fundació. Els Minyons en som padrins i des del 95 que actuem cada any ininterrompudament (a excepció del 97) a La Porxada amb motiu de la seva diada. Enguany els tècnics han volgut premiar la fidelitat de la plaça vallesana amb un monstre com el 2d9fm, acompanyat pel 3 i el 4 de 9 amb folre i el pilar de 7 amb folre. Una actuació rodona a una setmana vista de la nostra diada a casa, i que deixa molt bones sensacions i la gran alegria del castellàs a la capital del Vallès Oriental.

També vull felicitar als Xics pel seu primer 7d8 carregat i encoratjar-los a descarregar-lo ben aviat. I tant als Xics com als Borinots, que també ens han acompanyat avui a plaça, agrair el seu suport a les pinyes.I als de Sants, fins diumenge!

diumenge, 13 de novembre de 2016

Manifestació a Barcelona en defensa de les institucions catalanes.

Alguns dels encausats dalt de l'escenari a l'Avinguda Maria Cristina (Foto: diari El Punt-Avui).


























Milers de persones s'han concentrat aquest migdia a Barcelona per donar suport als diversos càrrecs electes encausats per la justícia espanyola en la seva creuada repressiva contra el procés independentista. No defalliu, ens teniu al darrera!

dissabte, 12 de novembre de 2016

Mariano solamente.


Genial caracterització del gran Queco Novell del recentment investit president del govern espanyol, Mariano Rajoy, imitant a la vegada al gran humorista galaico-català Pepe Rubianes. També cal destacar el treball dels guionistes, que fan possible el lluïment del Queco.

divendres, 11 de novembre de 2016

Diari Ara: "Alerta per les diferències entre escoles públiques".

Foto: Francesc Melcion (Diari Ara).

Doble xarxa educativa? Triple? Quàdruple!!

Ras i curt: les elits a les escoles privades; les classes mitges i mitges-altes a la concertada; les mitges a les públiques "bones"; les mitges-baixes i baixes a les públiques "xungues".

Tothom té el seu espai en el sistema educatiu!! Visca la llibertat!! Mori l'equitat!! Meritocràcia? Hahahaha, no em feu riure! 

(Article de Núria Martínez aparegut al diari Ara del dimecres 9 de novembre). 

Toc d’atenció per la segregació que es produirà si es consolida una triple xarxa d’escoles. O el que és el mateix, senyal d’alerta pel risc que s’implanti un model d’escoles –tant públiques com concertades– de tres nivells diferenciats. Aquest és el missatge que es desprèn de l’informe 'La segregació escolar a Catalunya (II): les condicions d’escolarització', que va presentar ahir el Síndic de Greuges al Parlament i que alerta de les diferències entre centres amb oportunitats educatives diferenciades, i fins i tot desiguals.
Resumint-ho molt, els tres nivells serien el d’escoles amb un nivell de complexitat social alt, escoles que no canvien el seu model educatiu, i escoles d’èxit amb projectes innovadors. El Síndic, però, ho afina més: la diferència seria entre les que tenen una composició social desfavorida i projectes educatius socialment estigmatitzats, amb una demanda feble; les escoles que tenen un alumnat heterogeni, amb projectes educatius consolidats però que, sense generar rebuig, no generen una gran demanda; i, finalment, les escoles amb projectes educatius singuralitzats i distingits socialment, amb capacitat d’atraure demanda, especialment de famílies amb més capital cultural i econòmic que la mitjana.
Lògicament, un dels principals factors de segregació són els costos d’escolarització que han de pagar les famílies. “L’existència de quotes diferenciades entre centres delimita el marc de tria possible per part de famílies menys afavorides”, apunta l’informe. Precisament, les diferències de preu –que les quotes siguin més altes o més baixes– són un factor determinant a l’hora de fer els projectes educatius. De fet, l’informe recull que hi ha escoles públiques que fan pagar a les famílies per activitats que es fan fora de l’horari escolar i que tenen un càracter pràcticament obligatori. Per exemple, hi ha alguna AMPA que paga la despesa de contractació de professorat de plàstica, de llengües estrangeres o que financen projectes educatius com la robòtica i serveis escolars com la biblioteca.
“La capacitat de l’ AMPA d’assumir aquestes despeses i de promoure activitats està condicionada al número d’associats”, expressa l’informe, que afegeix que els centres amb una composició social més afavorida acostumen a tenir nivells de participació “més elevats”. Com exemple, l’informe recull les quotes de l’AMPA de diferents barris de Barcelona i n’observa diferències notables. Mentre una escola pública de Gràcia demana una quota de 435 euros en concepte de material escolar, sortides, colònies i AMPA, una escola de Nou Barris reclama una quota de 251 euros.
Crítiques a l’autonomia de centre
Tot i que la veu amb bons ulls, el síndic Rafael Ribó alerta que l’autonomia dels centres –que dissenyin el seu propi projecte educatiu– pot generar efectes negatius sobre l’equitat del sistema, especialment “si contribueix a diferenciar la composició social dels centres”. En la mateixa línia, creu que l’ autonomia es pot arribar a traduir en desigualtats en les oportunitats educatives. Per il·lustrar-ho, el Síndic ha escollit les cinc escoles de Barcelona amb més sol·licituds del curs 2015-2016 i les ha comparat amb les dues del voltant. L’ escola 1 (situada a la zona de Sagrada Família, Camp d’en Grassot i Gràcia Nova) té un 10% d’immigració, mentre que les dues altres escoles públiques més properes tenen un 25,8%. Passa el mateix amb l’Escola 5, de Sant Andreu. Mentre el centre té un 5,2% d’immigració, els altres dos propers, un 10,7%. L’informe deixa clar, però, que l’autonomia i la singularitat són “positives sempre que garanteixin l’equitat i la cohesió social”.
Seguint aquest fil, l’informe alerta que el fet que la innovació educativa no sigui sistèmica fa que generalment les famílies amb més formació educativa i recursos econòmics són les que vagin als centres d’educació avançada. Actualment, amb caràcter general, les escoles amb projectes educatius singulars acostumen a tenir més demanda i una composició social més afavorida. Aquest fet assegura que debilita la demanda dels centres propers.
Com a resposta, el secretari de polítiques educatives del departament d’Ensenyament, Antoni Llobet, va assegurar ahir que l’autonomia dels centres és una eina “a favor de l’equitat” perquè el seu “ús fonamental” és “donar la millor resposta possible als alumnes d’una escola”. En declaracions a l’ACN, Llobet va puntualitzar que l’autonomia de centres no s’ha de “llegir només com un element que fa decidir les famílies a l’hora d’apuntar el fill a l’escola” i va ressaltar que és “una gran oportunitat per treballar per l’equitat del sistema”. Sigui com sigui, la innovació educativa està en boca de tothom – 456 s’han inscrit a la xarxa Escola Nova 21, per exemple–, tot i que el sistema té defensors i detractors. Una cosa sí que és clara: alguna cosa és mou en el món de l’educació.

dijous, 10 de novembre de 2016

Carta oberta al Molt Honorable President Puigdemont.

Junta dels Verds al Palau de la Generalitat i Junta dels Minyons al local de la colla.

Molt Honorable President,


Sé que molt probablement vostè mai llegirà aquest escrit, doncs entenc que té moltes altres feines prioritàries per les que preocupar-se actualment, i perquè de fet, aquest humil bloc el llegeixen quatre gats comptats entre familiars, amics, i blocaires curiosos. 

Sóc el Risto, i faig castells amb els Minyons de Terrassa. Segur que es recorda de la meva colla, ja que fa tot just un any i alguns dies ens destapava, com a alcalde de Girona, a la façana de l'ajuntament a la Plaça del Vi, una placa commemorativa del primer castell de deu pisos que es completava (a l'octubre del 2014) a la seva ciutat. D'això fa poc més d'un any.

També l'any passat, els Minyons vam aconseguir una nova fita històrica pel fet casteller al descarregar per primera vegada a la història un 4 de 10 amb folre i manilles. I no era pas la primera vegada que els Minyons aconseguíem trencar un sostre casteller... Convé recordar que l'any 1998 ja vam ser la primera colla castellera a descarregar un castell de 10 pisos, el 3 d 10 amb folre i manilles. I l'any 1993 revolucionàvem el món casteller amb el primer 2 de 9 amb folre i manilles carregat de l'era moderna. I encara algunes fites més que m'estalviaré per no allargar-me...

Tots aquests mèrits els hi exposo, perquè crec que vostè com a principal representant del govern de Catalunya i de tots els catalans, podria tenir el detall de rebre'ns al Palau de la Generalitat, igual que va fer fa un parell de dies amb la colla guanyadora del Concurs de Castells de Tarragona. Per si no ho sap, els Minyons no prenem part d'aquesta competició castellera, doncs entenem i vivim els castells d'una manera molt particular. Es que s'ha de guanyar un Concurs per ser rebut pel President?

Em sembla molt lloable que vulgui reconèixer públicament el fet casteller, i rebi a una colla com els Castellers de Vilafranca pels seus èxits. Tanmateix, vull pensar que també podrà trobar un forat a l'agenda per rebre als Minyons, que no hem guanyat res, però que hem col·laborat en bona mesura al creixement i l'expansió territorial del fet casteller. I tot això des d'una ciutat sense tradició castellera i sense el suport institucional i econòmic del que gaudeixen altres colles.


Atentament,

Risto


PS: Per cert, està convidat a veure i viure la Diada dels Minyons de Terrassa, el proper diumenge 20 de novembre a les 12 del migdia a la Plaça Vella de Terrassa. 

PS2: Encara que semblem de la CUP, hi ha de tot als Minyons, no pateixi...

dimecres, 9 de novembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Queen - "Keep Yourself Alive".

 
Segona entrada consecutiva dedicada a Queen, amb motiu del 25è aniversari de la mort de Freddie Mercury. Avui un tema del primer àlbum de nom homònim, de l'any 1973. Un autèntic "temazo" que potser no és dels més populars de la banda, però un dels meus preferits. Escrita pel guitarrista Brian May, i de ritme trepidant, per escoltar amb el volum ben alt.
 
Take off
I was told a million times
Of all the troubles in my way
Mind you grow a little wiser
Little better every day
But if I crossed a million rivers
And I rode a million miles
Then I'd still be where I started
Bread and butter for a smile
Well I sold a million mirrors
In a shopping alley way
But I never saw my face
In any window any day
Now they say your folks are telling you
Be a super star
But I tell you just be satisfied
Stay right where you are
Keep yourself alive yeah
Keep yourself alive
Ooh, it'll take you all your time and money
Honey you'll survive
Ow
Well I've loved a million women
In a belladonic haze
And I ate a million dinners
Brought to me on silver trays
Give me everything I need
To feed my body and my soul
And I'll grow a little bigger
Maybe that

dimarts, 8 de novembre de 2016

Un terrassenc i exminyó a l'elit mundial de l'atletisme.

El Josep lluint la medalla d'argent dalt del podi.





















Un antic minyó i pare de l'actual cap de canalla de la nostra colla s'ha proclamat subcampió mundial de marató en la categoria M-55, al campionat del món de veterans celebrat a Perth (Austràlia). L'atleta terrassenc formava part de la delegació espanyola, quin remei, però no ha dubtat a lluir, al podi, una gran estelada a la dessuadora oficial de la selecció. Bravo Josep!!

Potser no serem lliures, però segur que no serem espanyols!!

dilluns, 7 de novembre de 2016

La nit de Kaiserslautern.


Un dia com el d'ahir fa 25 anys, em trobava a casa dels meus pares mirant a la tele el partit dels vuitens de final de la Copa d'Europa entre el Kaiserslautern alemany i el Barça, i vaig viure un d'aquells moments d'extasi col·lectiu (familiar) màxim, quan faltant segons per acabar el partit i amb un resultat fatal de 3 a 0 que eliminava al Barça, Jose Mari Bakero va enlairar-se fins al cel per rematar una centrada de falta llarguíssima de Koeman col·locant la pilota, bombejada, al pal llarg, lluny de l'abast del porter alemany. Aquella temporada el Barça va acabar guanyant la primera Copa d'Europa a Wembley contra la Sampdoria italiana.

diumenge, 6 de novembre de 2016

Guatemala o Guatepeor...

Donald Trump Vs Hillary Clinton.





















El proper dimarts els Estats Units de Nord-Amèrica triaran un nou president que substituirà al decepcionant "Yes we can" Obama. Els candidats són el republicà i tarat Donald Trump, i la demòcrata banyuda, Hillary Clinton. Deu n'hi do quin panorama!! La política ha mort, visca l'espectacle!! 

Hi ha alguna cosa pitjor que ser espanyol? Sí, ser nord-americà!

dissabte, 5 de novembre de 2016

El Perich, 75è aniversari del naixement, tot recordant-lo.


























Avui es compleix el 75è aniversari del naixement del Jaume Perich. Ho vull recordar amb aquesta vinyeta dedicada al partit que propugnava el canvi (social, econòmic, polític...) a principis dels 80's, que va acabar convertit en el de la corrupció i la traïció als principis ideològics de les esquerres des de llavors.

divendres, 4 de novembre de 2016

Què volen aquesta gent que truquen de matinada?

Una alcaldessa compromesa i 14 ministres sense pietat.

Amb menys de 24 hores de diferència s'han produït dos esdeveniments de fort impacte polític al nostre país i al del costat. Aquí els mossos han detingut, de matinada, a l'alcaldessa de Berga per desobeir les lleis espanyoles. Allà s'ha fet públic el nou Consell de Ministres pel proper govern presidit per Mariano Rajoy.

Un divendres de matinada

truquen a casa l'alcaldessa.

Què volen aquesta gent?

Els mossos se l'emporten presa.


A Madrid tot aclarit

Mariano presenta a l'equip

Què volen aquesta gent?

Una Catalunya dependent.

dijous, 3 de novembre de 2016

Roger Schank: aprendre fent.


Tall d'uns pocs minuts de l'entrevista que li va fer l'Eduard Punset per al programa Redes de TVE, al psicòleg, emprenedor, i divulgador científic nord-americà Roger Schank, que defensava la teoria de l'aprenentatge actiu en contraposició a l'aprenentatge pel mètode transmissiu-passiu.

dimecres, 2 de novembre de 2016

El "temazo" del dimecres. Queen - "Bohemian Rhapsody".


Inicio avui la tetralogia de cançons del grup Queen en homenatge al gran Freddie Mercury, cantant i líder de la banda fins a la seva mort, el 24 de novembre de l'any 1991, aviat farà 25 anys. Un dels més grans compositors de música rock de tota la història, i un dels millors vocalistes també.

I comencem amb aquesta obra d'art publicada el mateix any que vaig néixer (1975) i inclosa a l'àlbum "A night at the Opera". Dedicada també a totes les mares, i en especial a la que em va parir a mi.

dimarts, 1 de novembre de 2016

Històrica medalla de bronze de Catalunya a l'europeu de korfbal.

























El passat diumenge a Holanda, la selecció catalana de korfbal va vèncer a la selecció de Portugal (16-12) en el partit pel tercer i quart lloc del campionat europeu. D'aquesta manera Catalunya suma la primera medalla de bronze en un campionat oficial d'aquest esport, nascut a Holanda a principis del segle 20 i importat a Terrassa a principis dels 80's a les escoles Liceo Egara i Pere Viver. 

Els terrassencs hem d'estar especialment orgullosos d'aquesta gesta pel fet que uns quants dels jugadors i les jugadores de la selecció són de la nostra ciutat. No és estrany tenint en compte que 15 de les 28 edicions celebrades de la lliga catalana les han guanyat clubs terrassencs.

Felicitats campions/es!!!