"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 31 de gener de 2013

Estan ben bojos aquests nord-americans.

És possible que veiem escenes com aquesta als patis de les escoles catalanes en el futur?

Acabo de llegir aquesta notícia apareguda al diari digital d'"El Periódico de Catalunya" i encara estic en estat de xoc quan escric aquestes ratlles. Resulta que un perillós nen de 7 anys va ser arrestat, emmanillat i interrogat durant prop de cinc hores per la policia en una escola del barri novaiorquès del Bronx per un suposat furt de cinc dòlars a un company. Després s'estranyen els nord-americans quan un jove adolescent agafa un parell de rifles d'assalt i es presenta a la seva antiga escola a carregar-se a tot quisqui que li passa pel davant...

Em pregunto on devien estar els mestres de l'escola i l'equip directiu quan la policia entrava al centre... o potser van ser ells els que van trucar a la policia.

Em pregunto quina mena de legislació tenen als EUA que permet que la policia entri a un recinte escolar a detenir, emmanillar i interrogar a un alumne. I em pregunto si qualsevol mestre pot recórrer al serveis dels cossos de seguretat de l'estat en qualsevol moment quan la cosa es complica. Per exemple quan un alumne es nega a fer els exercicis, o quan no es volen quedar castigats a l'hora del pati fent feina a l'aula... Tanmateix, no crec que hi hagi prou policies als EUA per fer front a tots aquests assumptes escolars.

Ah!, per cert, resulta que el nen era innocent, ja que un altre company va reconèixer l'autoria del "delicte"...

dimecres, 30 de gener de 2013

El "temazo" del dimecres. The Beatles - "Get Back"


Avui fa 44 anys del darrer directe d'una banda anglesa llegendària, The Beatles. Podeu llegir la notícia completa aquí. El vídeo és del tema "Get Back", un dels pocs que van poder enregistrar abans que la policia no els fes fora del terrat londinenc on es van posar a tocar.

Tot i que The Beatles no deixen de ser un producte comercial de l'època, cal reconèixer'ls-hi la seva indubtable qualitat i talent, i l'ampli ventall de cançons amb estils i ritmes diversos (pop-rock) que ens van deixar, i que moltes bandes contemporànies i posteriors a ells han begut de la seva inspiració.

dimarts, 29 de gener de 2013

Marchando una de no nacionalismo!! (Iu Forn)


(Article d'Iu Forn publicat al diari Ara).

Com vostè ja sap, els catalans som una dictadura nazi que obliga els nens a parlar català i, a més, fem política amb l'esport. I mentre tota la humanitat té seleccions nacionals pel plaer de competir alegrement, nosaltres les volem per molestar la gent honrada que, naturalment, és no nacionalista (tota ella). I aquest cap de setmana, que Espanya ha guanyat el mundial d'handbol, ha quedat palès. 

En l'editorial de l' Abc d'ahir titulat " Casta y orgullo español en Barcelona ", hi llegíem: "Los gritos de «España, España» en el Sant Jordi demuestran el espontáneo sentimiento de orgullo de muchos catalanes tras la gesta [...] y dejan en evidencia a quienes se empecinan en una absurda estrategia de división y enfrentamiento [...]. Una vez más, la España real deja en evidencia a los dogmatismos nacionalistas [...]. Los agoreros de una fractura social entre Cataluña y el resto de España deberían tomar buena nota de que, a la hora de la verdad, todos compartimos las mismas emociones para apoyar a los jugadores que representan al conjunto de la nación española ". A La Razón escrivien: " Nadie se lo quiso perder. Ni siquiera algún despistado, que se acercó al Sant Jordi […] con su bandera independentista o con una pancarta negando la realidad, que Cataluña es España. Los psicólogos no visitan los domingos. Pero su delirio se desvaneció bien rápido ". 

Llàstima de dos petits detallets sense importància: 1) l'E-notícies explica que Pep Sala va ser xiulat per cantar Boig per tu en català i 2) la portada d' El Mundo de l'endemà de guanyar la semifinal deia: "El Palau Sant Jordi aclama a España ". A la pàgina 49, però, parlen amb el jugador Joan Cañellas i titulen: " El jugador pide más apoyo para la final: el Sant Jordi ha estado frío ".

En fi, un idioma oficial xiulat, opinions oposades en 48 pàgines de diferència, no nacionalisme total i esport sense cap connotació política. Entendridor.


dilluns, 28 de gener de 2013

Demòcrates i antidemòcrates.

Ramoncín
Juaquín Leguina


Entre aquesta notícia i aquesta altra només hi ha una (gran) diferència: el protagonista de la primera és un demòcrata (a banda d'un músic i comentarista televisiu més o menys afortunat), i el protagonista de la segona és un fatxa espanyolista antidemocràtic (i això, o precisament per això, que es dedicava a la política i va arribar a ser president de la Comunitat Autònoma de Madrid representant al PSOE!). Si els espanyols d'esquerres pensen així, com han de pensar els espanyols de dretes?!!

El primer és i serà sempre benvingut a Catalunya. El segon es mereix que el dia que vingui a visitar-nos, algú tan democràtic com ell, li foti una bona lliçó de democràcia (de paraula o de la manera que convingui).

dissabte, 26 de gener de 2013

Uh oh, no tinc por...


Una mica d'humor per alegrar el cap de setmana, amb el Quim Masferrer, dels Teatre de Guerrilla.

dijous, 24 de gener de 2013

885.100 aturats, i "nar-hi nant".


Les darreres dades de l'enquesta de població activa indiquen que a Catalunya, un 23'94% de la població en edat de treballar i amb la voluntat de fer-ho, no té feina. I malgrat que alguns espanyolistes casposos critiquin que el parlament de Catalunya (hi ha qui, intencionadament?, confon aquesta institució amb el govern de CIU) s'aventuri en iniciatives com la de l'autodeterminació, que (segons aquests fatxes, és clar) no porten enlloc, en comptes de preocupar-se pels problemes "reals" de la gent, com l'atur, la crisi, etc., etc., resulta que a l'estat espanyol, tot i preocupar-se tant, i tant, per la gent i pels problemes reals de la gent, tampoc es que li vagin gaire millor les coses. És més, es podria dir que encara ho porten pitjor, si cap. L'atur a Ejpañia frega els 6 milions de persones, i un percentatge del 26%.

Així, que l'argument aquest tan recurrent que fan servir els unionistes, de que ara no és moment per aventures ni per ruptures, sinó que ara toca pensar en la gent i en els problemes reals de la gent, cau pel seu propi pes, veient com li està anant als espanyols. Certament, Catalunya té un greu problema amb els milers d'aturats actuals, però encara pitjor és el fet que les polítiques-propostes per la creació d'ocupació, topin amb els entrebancs que li posa l'estat espanyol: la impossibilitat de generar recursos econòmics amb impostos autonòmics, el dèficit fiscal permanent, la manca o dèficit d'inversions, els deutes financers, etc.

Els que volen posar la por al cos dels catalans quan es debat sobre els avantatges i els inconvenients de la independència, vaticinen l'apocalipsi econòmica i el naufragi del sistema després de la separació. Volen fer creure que fora d'Espanya, Catalunya quedaria automàticament fora de l'euro, fora de la UE, fora dels tractes comercials, i veuen un futur més proper a països com Uganda o El Congo, que no pas a Suïssa o Dinamarca, per posar alguns exemples. En canvi, no deixa de ser curiós el cas del País Basc, una comunitat autònoma amb autonomia financera (concert econòmic) des de fa anys, i amb uns percentatges d'atur lluny de la resta de l'estat (12'8%). Creieu que Catalunya no podria estar més a prop dels nivells del País Basc que no pas als d'Ejpañia?

Crec que està molt clar, oi, per què és tan necessària la independència? Catalunya està amb uns percentatges d'atur molt per sobre de la resta de països de la UE, tot i que el seu PIB s'apropa en proporció als més elevats de la UE. Aquests nivells de desocupació insostenibles socialment, estan molt vinculats a la dependència i submissió a l'estat espanyol, i a l'espoli econòmic continuat per part d'aquests.

dimecres, 23 de gener de 2013

El "temazo" del dimecres. RATM - "Know your enemy"


Cançó dedicada als botiflers socialistes que prefereixen quedar bé amb els socialistes espanyols i votar "no" al dret a decidir, que no pas escoltar al poble de Catalunya que va manifestar clarament al carrer i a les urnes la seva ferma voluntat d'avançar cap a l'autodeterminació. Rage Against The Machine amb tota la contundència dels seus inicis. Un tema de l'any 1992 que va com "anell al dit" per mostrar la ràbia que sento amb aquesta colla de botiflers que després volen donar lliçons de democràcia.
 
Oi, quines ganes tan grans que tinc que aquests pseudo socialistes, pseudo catalanistes, acabin diluint-se i desapareixent de l'escena política catalana...

dimarts, 22 de gener de 2013

Un Cyrano molt terrassenc.

L'actor terrassenc Pere Arquillué en el paper de Cyrano de Bergerac.
El passat diumenge va aterrar a Terrassa la companyia teatral "La Perla 29" amb el muntatge de "Cyrano de Bergerac". Aquesta obra, estrenada a Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya, en el mes de maig de l'any passat, està actualment de gira pel territori català. Dirigida per l'Oriol Broggi, compta entre el repartiment, amb un dels millors actors catalans del moment, el terrassenc Pere Arquillué, en el paper de Cyrano. I també apareix, tot i que en un paper secundari, la filla del Pere, tocant el violí, cantant, o fent de monja.

El Cyrano se'ns presenta com un personatge a voltes divertit, a voltes romàntic, orgullós, ofensiu, irònic, fanfarró, patidor, atrevit, malhumorat..., i sobretot, sobretot, molt loquaç. I aquesta loquacitat va acompanyada d'una facilitat extraordinària per parlar en vers, que meravella a uns i descol·loca a altres. Malgrat totes aquestes qualitats, el Cyrano no pot ser un home completament feliç, degut a un defecte físic que el turmenta: el seu gran nas. Tant gran com l'amor que professa en secret per la seva cosina Roxana.

La història del Cyrano és la història dramàtica d'un amor no correspost per causes estètiques. Com reconeix el propi Cyrano al seu competidor Cristian, en la lluita per l'amor de Roxana, ella està enamorada de les paraules d'ell (Cyrano) però de la cara de l'altre. I és per això que la noia tria al més bell i no al més loquaç, tot i que el Cyrano, reconeixent la seva inferioritat física i llençant la tovallola, acaba donant un cop de mà al seu competidor per tal que se'n surti bé amb les paraules davant la noia.

Tot i que no estic gens versat en el teatre en vers, reconec que vaig gaudir molt amb aquesta peça clàssica. Principalment, pel gran paper del Pere Arquillué, i pel gran personatge que interpreta, creat a finals del segle 19 pel dramaturg francès Edmond Rostand, i basat en el poeta i soldat del segle 17, Cyrano de Bergerac.

diumenge, 20 de gener de 2013

Nous equips tècnic i directiu als Minyons de Terrassa.

L'Enric Cardús i el Màrius Boada, president i cap de colla dels Minyons.

Ahir es va celebrar al local dels Minyons l'assemblea anual on es trien els equips tècnic i directiu per la nova temporada, i on es fa balanç de la feina feta el darrer any. En una de les assemblees més participatives i concorregudes que recordo (més de 160 acreditats), es va acabar fent confiança al renovat equip directiu que encapçalava el president continuista, Enric Cardús (112 sí, 37 no, 12 en blanc), i a la nova proposta de junta tècnica encapçalada per una de les "vaques sagrades" de la colla, excap de colla els anys 89 i 90, 93, 96 i 99, Màrius Boada (94 sí, 45 no, 12 en blanc, 2 nuls).

Una de les principals novetats d'aquesta assemblea va ser el fet que tothom s'hagués d'acreditar per tal d'accedir-hi, i també per tenir dret a vot. A l'entrada, el nou secretari tenia els llistats de socis (actius) i els anava entregant dues paperetes. Blanca per votar (sí o no) la junta, groga per votar (sí o no) la tècnica. I enguany, tots els membres assistents tenien dret a vot tinguessin l'edat que tinguessin, novetat dels nous estatuts, ja que antigament es limitava el vot als majors de certa edat.

Una de les principals evidències del nou sistema, és que molts minyons que abans no s'atrevien (per por, per vergonya, pel què diran, o per por a represàlies) a votar en contra d'una candidatura, aquest cop ho han fet sense contemplacions. No recordo cap candidatura que hagi rebut tants vots contraris com la de la tècnica actual (45), per raons diverses (algunes es van fer paleses amb els comentaris d'alguns dels participants), que els seus integrants, i el cap de colla principalment, hauran de valorar i contrarestar.

Personalment, vaig votar a favor de la nova junta (on hi col·laboro en matèria d'activitats socials) per diverses raons: primerament, perquè és l'única candidatura de junta que es presentava; en segon lloc, perquè sé que tots els integrants tenen un gran compromís amb la colla; en tercer lloc, perquè no podia votar en contra d'una candidatura on jo hi estic present; en quart lloc, crec que s'han fet moltes coses bé, i alguna de malament, tot i que sempre és més fàcil per alguns criticar que lloar; i finalment, perquè hi ha un bon grapat de cares noves que es mereixen un vot de confiança. Crec que és força millorable la comunicació de la junta amb la colla, però tampoc podem pretendre que cada divendres després d'assaig s'hagi de muntar una petita assemblea per decidir com gestionem la colla.

Pel que fa a l'equip tècnic, el meu vot va ser en blanc. I tot i que molts dels arguments que em van fer votar a favor de la junta s'haurien de poder extrapolar a la tècnica, aquí em van moure altres qüestions. Tot i que reconec que els plantejaments tècnics i d'organització que va fer el nou cap de colla, el Màrius, em semblen molt encertats, hi ha qüestions morals que fan que no pugui donar plena confiança als nous caps. Ahir mateix, es va fer palès, amb alguna resposta del cap de colla a preguntes o comentaris dels assistents, les formes una mica prepotents i xulesques que a molta gent no agraden. Fins i tot després de l'assemblea, compartint opinions amb un company de la colla, em deia que ell havia vingut amb la intenció de votar a favor de la nova tècnica, però que després de sentir alguns comentaris una mica "fora de to" del nou cap de colla havia decidit votar en blanc.

Crec que faria bé el nou cap de colla en moderar els seus impulsos contestataris que en ocasions fan més mal que bé. I puc entendre que el cap de colla té molta pressió a sobre, i que hi ha un bon grapat de gent a la colla molt pesada, i fins i tot, molt maleducada. Però el cap de colla, és la principal figura representativa de la colla, i ha de ser un exemple de comportament, savoir-faire, i correcció. Malauradament, els Minyons hem tingut uns quants exemples de caps de colla d'estil "de barriada" i aquest estil ha acabat convertint-se en un signe de normalitat. Aquest fet ha comportat que molts membres de la colla acabessin marxant molestos pel tracte rebut i per aquestes males formes. A veure si entre tots podem aconseguir un clima d'assaig, i a les actuacions, més positiu i agradable.

I pel que fa a algunes crítiques que es van llençar sobre el nou equip de canalla, crec que no són justes en cap cas. Desconfiar de la capacitat d'aquest equip de canalla pel sol fet que la major part dels seus integrants no tenen experiència en altres equips de canalla, ho trobo un argument de poc pes. De fet, la passada temporada també hi havia una barreja d'experiència i inexperiència i ningú ho va qüestionar... al nou equip hi figuren persones que han començat fent castells d'acotxador, persones que porten més de vint anys fent castells, i persones que ja saben el que és treballar amb la canalla, tant pel que fa a l'aspecte tècnic com l'humà. El nou equip és jove, però no inexpert. Un vot de confiança, no? L'única cosa que m'inquieta és si seran suficients els cinc membres de l'equip per portar l'assaig amb tota la canalla, o si afegiran a nous col·laboradors per poder fer més proves.

divendres, 18 de gener de 2013

Ken Robinson: educació i creativitat.


Ken Robinson (Liverpool) és un escriptor, conferenciant, educador i pensador, de temes com la creativitat humana, la qualitat de l'ensenyament, o la innovació. Aquesta conferència pronunciada l'any 2006 als EEUU és summament entretinguda i pedagògica. El senyor Robinson sap captivar a la seva audiència amb els seus pensaments, i alhora és capaç de fer esclatar en riallades al personal amb les seves conyes. Són 20 minuts, però val molt la pena.

dijous, 17 de gener de 2013

Eureka!!!


Sembla ser que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat acaba d'adonar-se que el model d'ensenyament que empren les escoles, no serveix per tal que els alumnes acabin assolint els objectius d'aprenentatge competencial que predica l'OCDE, i aquest fet es fa evident quan se saben els resultats de les proves PISA, que donen resultats molt per sota de la mitjana europea. Aquestes proves (exàmens) posen a prova als alumnes en diferents competències, que van molt més enllà dels continguts conceptuals que s'ensenyen a les escoles.

Segons el Currículum LOE, Competència és la capacitat d’utilitzar els coneixements i habilitats, de manera transversal i interactiva, en contextos i situacions que requereixen la intervenció de coneixements vinculats a diferents sabers, cosa que implica la comprensió, la reflexió i el discerniment tenint en compte la dimensió social de cada situació.

Les Competències Bàsiques són vuit: les Competències Comunicatives (competència lingüística i audiovisual, i competència artística i cultural), les Competències Metodològiques (tractament de la informació i competència digital, competència matemàtica, i competència d'aprendre a aprendre), les Competències Personals (l'autonomia i iniciativa personal), i les Competències de Conviure i habitar el món (coneixement i interacció amb el món físic, i social i ciutadana).

Aquest model d'aprenentatge competencial que queda molt bé escrit als currículums i a les lleis educatives, contrasta amb la realitat educativa del nostre país, on es continua matxucant a la canalla a base de continguts teòrics i conceptuals, i on l'aprenentatge es basa en la memorització-repetició d'allò que el mestre (els llibres de text) han cregut oportú que s'havia de saber. És a dir, les lliçons se succeeixen una darrera l'altra sense lligams aparents, i els alumnes s'examinen (uns més sovint que altres) per demostrar la capacitat que tenen per memoritzar allò que els havien explicat.

És a dir, que mentres els currículums parlen de competències globals i transversals, els models d'ensenyament encara es basen en la transmissió d'informació i en la memorització, com fa cent anys. Bé, més val tard que mai, i sembla ser que ara la Consellera d'Educació ha obert els ulls. A veure si encara ho podem arreglar una mica...

dimecres, 16 de gener de 2013

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Que feliç era mare"


Els que hem conegut la Catalunya rural, de poble, i de ritme lent, no podem no sentir enyorança al sentir aquesta cançó del Lluís Llach de l'any 1968. Un dels meus temes preferits del Llach, que em fa reviure les estades a la casa dels meus avis a Viladecavalls quan era vailet. Un poble que ja no sembla un poble.

dimarts, 15 de gener de 2013

No calen reformes, calen revolucions.


Quan el poder econòmic controla el/els:

- poder polític-legislatiu-executiu.

- mitjans d'(in)comunicació-alienació.

- poder judicial.

- cossos de control-repressió (policia, exercit...).

- sistema educatiu.

... i ho fa amb l'objectiu de mantenir els seus privilegis i de continuar enriquint-se a costa del patiment de la resta de la societat, l'únic camí possible per a canviar el sistema, passa per la revolta. A França ho van entendre i van posar-se mans a la feina. Quant temps més podrem aguantar els que avui continuem patint l'avarícia i la cobdícia dels que mouen els fils? 

dilluns, 14 de gener de 2013

La Pipi, una nena orfa de mare, lliure i feliç.




Ahir vaig acompanyar als meus nebots al Teatre Principal a veure l'obra "Pipi Calcesllargues", basada en el personatge literari creat per l'escriptora sueca Astrid Lindgren, l'any 1941 quan la seva filla de set anys es trobava al llit malalta dels pulmons, i li va demanar que li expliqués un conte.

Recordo que quan jo era petit, ja seguia la sèrie televisiva de la Pipi amb gran delectació. Els meus nebots (tots cinc) són, o han estat, uns grans fans de les aventures d'aquesta sueca entremaliada. Darrerament, no sé si perquè s'han fet grans, o perquè s'han adonat que mai arribaran a gaudir de la llibertat de la Pipi, han anat perdent el seu interès per aquest personatge fantàstic.

La Pipi és una nena fora del comú: orfe de mare; amb un pare pirata que veu molt de tant en tant; no assisteix a l'escola però sap moltes més coses que els nens que hi van; no té por dels adults que la volen "reeducar" a la manera tradicional, i gràcies als seus poders sobrenaturals, és capaç de desempellegar-se d'aquells que la volen "controlar"; estima els animals i s'hi relaciona tractant-los com uns amics més; té una imaginació extraordinària que li serveix per resoldre qualsevol qüestió o problema que se li plantegi...

En definitiva, la història de la Pipi, no deixa de ser un al·legat a favor d'un canvi de paradigma educatiu, contrari als dogmes establerts de la disciplina i l'autoritat, i d'un model escolar de transmissió de coneixements, i d'anulació de la singularitat individual, la creativitat i el talent. 

En ple segle 21, cal reconèixer, que la història de la Pipi, escrita fa més de setanta anys enrere, és subversiva i revolucionària pels cervells de la majoria dels contemporanis.

dissabte, 12 de gener de 2013

Legítim vs legal.

Aquesta "fatxa" no hauria pogut ni votar segons la llei de fa cent anys.

Darrerament, hem sentit declaracions contundents des del bàndol "enemic" (és a dir, els enemics de la democràcia i les llibertats), referides a l'esborrany de declaració de sobirania política i jurídica (que no nacional, de moment) redactat pels dos partits majoritaris al parlament de Catalunya, CIU i ERC. Sense anar més lluny, la portaveu del govern espanyol, la popular (en el pitjor sentit de la paraula) Soraya Sáenz de Santamaria (quin nom més VIP, no?), manifestava que “En democràcia no existeix legitimitat sense respecte a la legalitat”. I va afegir: “Cap llei ni cap tractat internacional avalen declaracions de sobirania.”. I dit això se'n devia anar a ficar-se els dits fins la gola per vomitar tota la bilis i el verí que porta a dins acumulat.
 
O sigui, que segons les paraules d'aquesta nacionalista espanyola, la llei està per sobre de tot. Però de tot, de tot. És a dir, que les lleis estan per complir-les i no per ajustar-se a les voluntats de la gent que les elabora. És a dir, la llei per sobre de les persones... Jo li recordaria a aquesta senyora, que fa cent anys, les lleis prohibien el vot femení, i degut a les protestes i lluites de moltes dones (i alguns homes) que consideraven aquesta llei injusta i il·legítima, van aconseguir canviar la llei. Suposo que ara, la Soraya se'n deu alegrar que aquesta llei fos modificada, i que actualment no tingui cap problema a l'hora d'anar a votar, i fins i tot presentar-se com a candidata per un partit espanyolista ultraconservador.
 
La història ens demostra que les lleis estan per servir a la gent, i que quan cal modificar-les, doncs es modifiquen i ja està. S'ha preguntat la senyora Soraya com va ser possible que mig Sud-amèrica s'independitzes de l'imperi si hi havia lleis que ho prohibien? I per què es van separar d'Ejpañia també territoris com Filipines, el Sàhara Occidental, o Guinea Equatorial? Quan volem posar les lleis per davant de la voluntat dels pobles (o la gent), es que tenim un problema. Se'n diu manca d'esperit democràtic.

divendres, 11 de gener de 2013

L'Ajuntament de Gallifa torna a "penjar" la bandereta esjpañiola a la façana.


Molt bona la pensada de l'alcalde de Gallifa, Jordi Fornàs, de Solidaritat per la Independència (SI), per tal de complir la llei de banderes que obliga a l'ajuntament a lluir una bandera que ningú, o gairebé ningú sent com a pròpia a Gallifa, i alhora, per que quedi ben clar quin és el sentiment majoritari dels habitants d'aquesta petita localitat del Vallès Occidental.

Han col·locat tres pals al costat de la casa consistorial on hi llueixen les banderes catalana, estelada i de la vila, i a la façana, just a sota del títol de l'edifici, hi han penjat una bandereta espanyola de poc més d'un pam de llarg. Sembla ser que l'alcalde ha rebut els consells d'un jurista com l'Alfons López Tena, cap de SI, que ha estudiat a fons les lleis espanyoles i ha trobat aquesta argúcia legal per poder complir la llei sense renunciar del tot a la dignitat del poble.

Ja veurem quant trigaran les autoritats espanyoles a reaccionar i a modificar la llei que calgui, per tal de tornar a fer lluir la seva bandera amb les dimensions correctes. Segur que no els costarà gaire modificar les lleis en un plis-plas per un tema que segur que els preocupa. Acostuma a passar, que si als polítics espanyols els interessa-convé canviar una llei, es posen d'acord ràpidament i ho enllesteixen en qüestió de dies. En canvi, quan els catalans reclamem una revisió a fons de la merdosa Constitució que van elaborar els deixebles de Franco amb quatre polítics encara espantats després de quaranta anys de dictadura, no volen ni tocar una coma.

dijous, 10 de gener de 2013

L'escola inhibeix la creativitat dels infants? Per descomptat!

 
(Reportatge publicat a la Vanguàrdia del 29 de desembre del 2012).
 
Sir KenRobinson, un dels experts internacionals més importants en el desenvolupament de la creativitat i la innovació, té molt clar perquè deixem de ser creatius en créixer: “Els nens s’arrisquen, improvisen, no tenen por d’equivocar-se; i no és que equivocar-se sigui el mateix que la creativitat, però sí que és clar que no pots innovar si no estàs disposat a equivocar-te, i els adults penalitzem l’error, l’estigmatitzem a l’escola i en l’educació, i així és com els nens s’allunyen de les seves capacitats creatives”.

No és l’única persona que ho creu. Cada dia són més les veus que adverteixen que el sistema educatiu, l’escola, mata la creativitat. Entre aquestes persones hi ha PetraMaría Pérez, catedràtica de Teoria de l’Educació i membre de l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València. “Hi ha nombroses investigacions que assenyalen que la creativitat dels nens decreix amb els anys de permanència al sistema educatiu, de manera que la curiositat i la recerca creativa dóna pas, amb el temps, a comportaments més rígids, convergents i inflexibles”, apunta.

I ho justifica d’aquesta manera: “A l’escola s’ensenya al nen a emmotllar-se als patrons establerts, a adoptar un pensament convergent en lloc de divergent; al professor li interessa que els nens contestin el que s’espera sobre determinats continguts i que els estudiants no surtin de les rutes traçades”. En això s’endinsa Fernando Alberca, professor, formador de mestres i autor, entre altres llibres, de “Todos los niños pueden ser Einstein” (Toro Mítico).

“Si un mestre demana a un nen que dibuixi un paisatge i la criatura és molt original i ho pinta tot de negre, el professor li rectificarà; el professor no està preparat per ser sorprès i, habitualment, no li agrada ser sorprès; el professor vol que les respostes als exercicis i als exàmens s’ajustin al que diu el llibre o al que ell ha explicat, i això limita el potencial dels nens, els fa més matussers i menys intel·ligents perquè utilitzen poc la imaginació, no se’ls deixa ser creatius, i llavors passa que, quan surten de primària, i encara més de secundària, són menys creatius que quan van arribar a l’escola”, relata.

Petra M. Pérez recorda que l’èxit escolar significa treure bones notes, i els qui en treuen són aquells alumnes que s’adapten molt al sistema educatiu actual, els qui assimilen i repeteixen el que els explica el professor i continuen els patrons establerts, arriscant i innovant el mínim per no cometre errors ni fer el ridícul. “Després, en l’àmbit professional, es demana gent creativa, innovadora, emprenedora, que pensi, que tingui idees originals, que busqui solucions pròpies; i els alumnes de bones notes no saben fer-ho perquè, a l’escola, que és on ells eren bons, els donaven la solució que s’havia de seguir i el que es premiava era fer les coses com els deien, d’una única manera, sense pensar diferent”, alerta. Les reiterades intervencions públiques de sir Ken Robinson o les declaracions de l’escriptor i divulgador britànic Mark Stevenson -autor, entre d’altres, d’Un viaje optimista por el futuro (Galaxia Gutenberg)- que asseguren que “el sistema educatiu imperant tracta els estudiants com a objectes d’una cadena de muntatge, aixafa la creativitat i estigmatitza l’error”, posen de manifest que no es tracta d’un problema específic de l’escola o dels professors espanyols.

Robinson, a les seves conferències -busqueu a YouTube Ken Robinson subtitulado creatividad”- explica que tots els sistemes educatius del món daten d’una realitat del segle XIX, on s’anava a l’escola per aconseguir una feina, i es basen en una jerarquia de temes on les matemàtiques, els idiomes o les humanitats tenen més pes que les arts perquè l’objectiu és arribar a la universitat i preparar professors universitaris. En una societat industrial, formar-se volia dir acumular informació i coneixement per després aplicar-ho al lloc de treball. Avui, en una societat on la informació està a un cop de clic, més que acumular coneixements teòrics cal desenvolupar habilitats i capacitats per a l’acompliment professional. “Els canvis socials i tecnològics han modificat el món i ara, després de passar per la universitat, s’obté un títol però no una feina, i al món laboral es demana una intel·ligència diversa mentre que el sistema educatiu minva algunes capacitats: no ensenya a ballar de la mateixa manera que ensenya matemàtiques, no aposta per la música perquè no ho veu com una cosa d’utilitat per a una feina, i no educa la tot aliteat d’una persona”, resumeix sir Ken Robinson.

Petra M. Pérez assenyala que “l’ésser humà necessita la creativitat per arribar a la solució dels problemes; diem que l’emprenedoria és el futur, però en el sistema educatiu actual l’anul·lem perquè quan un nen contesta una cosa diferent al que s’espera els mestres el corregeixen, i així van retallant la seva capacitat de ser creatius i innovadors”. I remarca que no es tracta de criticar ni l’actitud ni la feina dels professors, sinó de qüestionar els mètodes d’ensenyament: “Tal com funcionen avui la majoria d’escoles, si un xaval resol un problema de matemàtiques o de física seguint els passos adequats, allò que li han explicat, encara que s’equivoqui en el resultat el mestre valora l’exercici; en canvi, si arriba a un resultat bo però amb uns altres mètodes, sense seguir el procediment, no es dóna per bo”. Això, emfatitza, fa que es fomenti la repetició en lloc de la creació, que es promogui l’acomodació en lloc de l’experimentació i que els nens i els joves acabin per no arriscar-se a pensar diferent per por de l’error.

Fernando Alberca posa com a exemple el que passa a les seves classes d’ètica, a quart d’ESO, quan planteja als seus alumnes quin tipus d’examen prefereixen: si un per al qual hagin d’estudiar i repetir el que posa al llibre, o un altre per reflexionar sobre els temes que han tractat a classe. “Fins i tot els més brillants se senten insegurs sobre la nota que trauran en un examen obert i prefereixen una prova on puguin assegurar un nou sense risc; però sense risc no hi ha possibilitat de millorar!”, es lamenta.

Diuen els experts que tampoc no ens ha d’estranyar la reacció d’aquests xavals, de 15 o 16 anys, ja que des dels tres anys perceben que a l’escola és millor no donar opinions pròpies o diferenciades si no es vol córrer el risc de sentir que són “desassenyades” o que li facin fer el ridícul, i enfrontant-se a exàmens on el que es revisa és quins errors han comès en lloc de si han creat o inventat alguna cosa, o elaborant feines on el professor no només dicta el tema sinó el guió que s’ha de seguir, l’extensió que ha de tenir, la forma de presentar-ho i, de vegades, fins les fonts on s’ha d’obtenir la informació, tal com explica el director de l’Institut Avançat de Creativitat Aplicada total i del màster en Creativitat de la Universitat Fernando Pessoa, David de Prado.

Fernando Alberca emfatitza que hi ha un rerefons anatòmic (neurològic, si es vol) en tot aquest debat. “La creativitat té a veure amb l’hemisferi dret del cervell, el que regeix les emocions, la imaginació, els sentiments… I l’escola està centrada a l’hemisferi esquerre, en l’anàlisi, la raó, la seqüència d’un en un. Per això s’organitza en cursos, trimestres, lliçons… i es prioritza l’organització, l’ordre, els treballs en Power point i els exàmens de respostes tancades”, explica. La realitat és que totes les persones (mestres i alumnes inclosos) disposen dels dos hemisferis cerebrals, però la majoria n’utilitza més un que l’altre, i això fa que quan un professor dóna unes explicacions sobre matemàtiques o física basades en l’hemisferi esquerre, aquestes resultin de comprensió difícil per a aquelles persones amb predomini de l’hemisferi dret. Què vol dir això? Que quan el mestre pregunta a un nen “5 i 7?”, i aquest respon “57”, potser no sigui un ignorant ni estigui burlant-se del professor, sinó, simplement aplica una lògica diferent, la d’unió en lloc de la de la suma. Alberca explica un cas viscut en primera persona quan, davant un problema matemàtic que deia “si hi ha vuit cargols en una cistella i en surten dos, quants en queden?”, la seva filla va contestar: “Vuit”. “En lloc de dir-li que no en tenia ni idea, li vaig preguntar per què, i em va contestar que dos havien sortit de la closca però continuaven sent vuit a la cistella”, rememora. SirKen Robinson proporciona un altre exemple. El d’una nena de sis anys que treballava a la classe de dibuix i la seva mestra li pregunta: “Què dibuixes?”, i con testa: “Déu”; la mestra li adverteix: “Però si ningú no sap com és!” i la nena respon: “Ho sabran d’aquí uns minuts”. La qüestió, apunta Alberca, no és que a l’aula cada alumne contesti el que li sembla, sinó que el professor tingui en compte el factor humà, que hi ha nens que utilitzen una lògica diferent, la de la imaginació, i pregunti el perquè quan vegi una resposta anodina,a més d’adaptar les explicacions i el llenguatge per facilitar la comprensió dels qui processen primer per l’hemisferi dret. “Molts d’aquests infants acaben engrossint les estadístiques de fracàs escolar, però no són menys brillants ni de bon tros, només tenen una lògica diferent”, diu.

I deixa clar que no són casos aïllats. Segons la seva experiència, aproximadament un 40% dels estudiants té predominança de l’hemisferi dret. D’altra banda, aquestes persones acostumen a ser més intuïtives, a tenir més empatia i una visió més globalitzadora, qualitats molt apreciades al món professional actual. “De vegades n’hi ha prou amb modificar l’enunciat dels problemes matemàtics, amb fer-los més emocionals i plantejar una divisió com un repartiment de pastissos i pa entre quatre nens famolencs, o tenir en compte una visió més emocional dels relats històrics, perquè aquests nois no fracassin en aquesta àrea”, exemplifica. I advoca per fomentar la creativitat, amb exàmens amb preguntes noves sobre el tema explicat, de manera que les respostes hagin de ser creatives i lògiques, i es puguin valorar no només les repetitives, sinó totes les que siguin creïbles, vàlides i lògiques, puntuant, a més, l’originalitat. Es clar que també hi ha mestres que treballen més amb l’hemisferi dret però tendeixen a ser expulsats del sistema, perquè en lloc de considerar-los més creatius se’ls sol titllar d’extravagants i se’ls retreu que no ensenyin les coses importants”, conclou Alberca. La seva recepta per pal·liar tot això és introduir assignatures sobre creativitat en l’aprenentatge o la imaginació com a eina per a la resolució de problemes a totes les escoles de formació del professorat. Per resoldre els problemes importants, ja siguin en l’àmbit escolar, laboral o personal, cal combinar els dos hemisferis, la intuïció amb l’anàlisi. “Si et trobes algú pel carrer, el dret t’avisa que aquesta persona amb qui et creues ja la coneixes, i l’esquerre li posa nom”, exemplifica Alberca.

Està convençut que si l’escola canviés, els estudiants –i els resultats que obtenen– serien més brillants “perquè avui en l’àmbit escolar triomfen els que són menys imaginatius i després veiem que molts dels grans professionals que admirem per la seva intel·ligència i creativitat no solien treure gaire bones notes a l’escola”. Petra M. Pérez remarca que la creativitat és una destresa adquirible, que es pot aprendre i ensenyar, si bé requereix més temps i dedicació per esperar fins que els nens troben les solucions correctes, així com apostar per la flexibilitat, l’originalitat, la imaginació, deixar experimentar, la receptivitat a noves idees, fomentar la confiança… Es clar que hi ha professors i centres que ja treballen amb aquests plantejaments.

dimecres, 9 de gener de 2013

El "temazo" del dimecres. Mesclat - "Tot explota, pel cap o per la pota"


Cançó original de l'Ovidi Montllor que aparegué al seu LP "A Alcoi" de l'any 1974, aquí interpretada pel grup Mesclat en un concert al Palau Sant Jordi. Una lletra molt adient per entendre l'actual situació d'indignació col·lectiva envers l'estat espanyol d'una (gran) part de la societat catalana.

Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra esforça, creixent.
Les molles volen al vent,
diuen: “si no et donen, pren”.
No és de lladres dir amén,
quan la suor del que fem,
no l'eixuga el que rebem.
Mullem d'hora al qui ens la pren.
És qüestió de saber clar
fins quan hem de treballar
per al sou que ens fan guanyar
per al sou que ens fan guanyar.
Llavors ja podrem jutjar
el que vol dir explotar.
Conscients de l'explotació,
no hi haurà més solució
que aprofitar l'ocasió
i, allò que es diu amb passió,
fer valer la nostra raó.
Perquè... ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra esforça, creixent.
Les molles volen al vent,
les molles volen al vent,
les molles volen al vent.

dimarts, 8 de gener de 2013

Imessimessimessimessi... (i van 4).



Ahir van donar la pilota d'or al millor jugador del món de l'any 2012, l'argentí Leo Messi. I en van 4 de seguides (2009, 10, 11 i 12). És el primer jugador en la història d'aquest trofeu que en conquereix tants, i de manera consecutiva. I amb tant sols 25 anys. Li van al darrera en nombre de pilotes d'or, exjugadors de la talla de Platini, Cruyff, o Van Basten, amb tres nominacions. Però amb el nivell de joc que ha assolit el Leo en tan curta edat, és molt probable que n'acabi conquerint unes quantes més, i deixi el llistó difícilment batible o igualable.

Tot i que hi havia un sector de la premsa madrilenya que feia campanya pel jugador portuguès del Reial Madrid, Cristiano Ronaldo, i un altre sector important de la premsa madrilenya i de la resta de l'estat espanyol que apostava per Iniesta o algun altre jugador de la "roja" (Iker Casillas, bàsicament, perquè el Xavi és català i ja no mola tant) pel fet que aquest any havien guanyat l'eurocopa, la gran majoria dels votants d'aquest premi (capitans i entrenadors de seleccions de tot el món, i periodistes esportius de mig món) han tingut molt clar qui era realment el millor dels millors, per quart any consecutiu. Més d'un 41% dels vots ha estat per Leo, mentres que Cristiano s'ha quedat amb un 23%, i Iniesta amb un escàs 10%.

Crec que avui en dia, queden pocs dubtes de qui és el millor jugador de futbol del món. Ho demostra partit rere partit amb el Barça, i darrerament també a la seva selecció nacional. Per molt que es digui que en Leo té a un magnífic equip al darrera que el fa millor, és innegable que ell també fa millor a tots els que l'envolten, i que sense ell, molt probablement el Barça no hagués aconseguit tots els èxits que ha aconseguit. Quants gols decisius en partits decisius? Quantes assistències de gol mil·limètriques? Quanta atenció del rival i quants defenses atreu en Leo quan és al camp?

Amb aquest jugador s'acaben els adjectius, doncs portem més de cinc anys intentant definir-lo i intentant explicar amb paraules les seves genialitats. Un jugador que és capaç de fer 91 gols en un any natural!! Que compta els hat-tricks a cabassos!! Que és capaç de xutar bé les faltes i els penals, de driblar en cursa, de driblar estant aturat, de triangular amb els companys amb tres contraris rodejant-lo, de marcar amb la dreta i amb l'esquerra, amb el cap, amb el pit, i fins i tot, amb la mà... Quina sort que aquest paio hagi vingut al Barça, i tingui el cap prou ben moblat. Si ja és difícil arribar a guanyar un premi individual com la pilota d'or un any, fer-ho quatre i consecutivament només està a l'abast del millor jugador de futbol de tots els temps. Gràcies Leo! I no t'aturis!

Ah! I a més, ara sabem que també és humà, i que també es pot posar nerviós quan ha de fer un discurs al recollir la quarta pilota d'or.

dilluns, 7 de gener de 2013

Fi de festes estimulant, alienant, i finalment relaxant.


Aquest matí m'he llevat més tard de l'aconsellable tenint en compte que demà toca matinar de nou per anar a l'escola. Val a dir que ahir vaig anar a dormir tard, donant-me un darrer dia de plaent alienament davant la tele, abans no comenci la rutina dels horaris estrictes i el maleït despertador matinal. Sé que demà ho pagaré, però que caram! Vacances són vacances, fins al final.
 
Ahir, a banda de mirar-me els programes-brossa futbolístics que et permeten desconnectar gairebé per complert l'activitat neuronal del cervell, vaig gaudir d'un reportatge excel·lent en una de les cadenes de la TDT minoritàries, que seguia l'evolució de quatre nadons de diferents llocs del món (Japó, EEUU, Mongòlia i Namíbia), des del seu naixement fins que començaven a caminar. Magnific retrat de com es desenvolupen i aprenen quatre éssers d'entorns diferents i cultures diferents. El reportatge mostrava a uns nadons nascuts a països del primer món, sobreprotegits i sobreestimulats, en contrast amb els que havien nascut en països poc o gens desenvolupats, que podien arribar a semblar desatesos o, si més no, poc controlats. I en definitiva, tots, fossin d'on fossin, aprenien a gatejar, a caminar i a parlar, i anaven descobrint el món que els envoltava. Potser uns corrien més riscos que els altres, però també és probable que aquests desenvolupessin la capacitat de pensar (per ells mateixos) millor que els altres.
 
Bé, doncs tornant al tema del final de les vacances d'hivern, aquest migdia he gaudit d'una mica més de mitja hora de piscina en solitari. Una piscina de vint-i-cinc metres de llargada per a mi sol. Com si fos la piscina de casa. És una sensació molt agradable i relaxant, i m'ha servit per nedar plàcidament i poder parlar amb mi mateix. Parlar de la colla, de la feina que m'espera, de la vida, dels viatges pendents... Un dels avantatges (tot i que també pot convertir-se en inconvenient) de la monotonia de la natació és que et permet mantenir diàlegs interns amb tu mateix, ja que no cal pensar gaire en el que fas dins de l'aigua, més enllà d'estar pendent de girar quan arribes al final del carril. Quan es vol evitar aquestes menjades d'olla, només cal forçar una mica, i no permetre que el cervell es pugui concentrar en res més que no sigui continuar avançant i mantenint el ritme.

diumenge, 6 de gener de 2013

"Cant de la senyera" interpretat per l'Orfeó Català al Palau de la Música el dia de Sant Esteve.


Com diria aquell, "gallina de piel". Qui pot negar que som (i serem) una nació i que serem el que vulguem, i no el que ells vulguin?

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que volei! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assanyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
 
Text: Joan Maragall
Música: Lluís Millet

dissabte, 5 de gener de 2013

Aquest vespre arriben els reis... d'Andalusia??



Aquesta nit és una nit molt especial per a moltes criatures arreu del planeta. A la meva família, actualment, aquesta data es viu de forma molt intensa, ja que tinc cinc nebots emocionadíssims amb l'esdeveniment. Tot i que avui en dia els infants estan, en general, excessivament estimulats pel que fa a presents i regals, el dia que arriben els reis continua essent un moment màgic i especial com cap altre. No sé si els infants d'avui en dia ho viuen d'igual manera que els d'abans, degut a la gran quantitat de regals que reben al llarg de l'any, però veient els rostres dels infants quan veuen passar els reis amb les carrosses, o l'endemà al matí quan es lleven i arriben allà on hi ha els regals, no dóna la impressió que els reis d'orient hagin perdut el seu encant.

Per cert, si es veritat que els reis venien d'Andalusia, no seria desgavellat pensar que vinguessin a buscar feina i a viure a Catalunya, i avui en dia visquin entre nosaltres. M'hi fixaré aquest any quan la comitiva reial arribi a l'ajuntament, quina llengua empren per dirigir-se als terrassencs, o si se'ls nota en la pronúncia.

divendres, 4 de gener de 2013

"Una línia fina". Una llengua menystinguda.


Ahir a TV3 van emetre el documental francès "A fine line" (una línia fina) que segueix a l'atleta-muntanyenc-esquiador català Kilian Jornet en l'inici del seu darrer repte d'assolir vuit fites muntanyenques, d'especial significat per a ell, arreu del món. La primera d'aquestes és la travessa del Mont Blanc, en la que se centra el documental, que va acabar dramàticament amb la mort del seu company d'expedició, el francès Stephane Brosse.
 
El documental mostra uns paisatges espectaculars i s'apropa a la figura d'aquest superatleta amb entrevistes personals, així com entrevistes a personatges de l'entorn del Kilian: la mare, la germana, diferents col·legues d'afició, amics, preparadors... També fa un seguiment dels entrenaments del Kilian, així com d'alguns moments més místics d'aquest. Ens vol mostrar doncs, no tant sols la part competitiva i de superació personal del protagonista, sinó també la seva vessant mística.
 
Un detall que em va sobtar especialment, és el fet que els "actors" catalans que apareixen al documental (el propi Kilian, els seus familiars, amics...), s'expressen originalment en castellà (tot i que ells mateixos han tingut el "detall" de doblar-se per la versió catalana). Em pregunto que més li donava als francesos que els protagonistes parlessin en català o castellà si cap de les dues és la llengua pròpia dels francesos. I per què alguns catalans tenen tan poca consideració amb la seva llengua pròpia. Serà un tema de diners? Serà una qüestió d'autoflagelació? Es tracta d'una estratègia comercial?
 
N'estic ben fart de comprovar com som els mateixos catalans els qui menystenim la nostra llengua a la primera ocasió que se'ns presenta. Que un nouvingut ens parla castellà! Doncs li contestem en la llengua de l'imperi que per això l'hem après i hem de ser educats... Que un nen ens contesta en castellà! Doncs, ai pobrissó, li parlarem castellà perquè ens entengui... Que ens volen entrevistar els de la tele espanyola! Doncs renunciem a la nostra llengua perquè ens entenguin fins al Paraguai, que els espanyols això d'aprendre idiomes ho porten fatal... Que el cambrer del bar que porta quaranta anys a Catalunya ens pregunta que "qué quieren?"! Doncs ràpidament al castellà, no vagi a ser que el pobre senyor s'ofengui...

dijous, 3 de gener de 2013

El partit de la selecció catalana de futbol, i l'adéu de l'entrenador.

Johan Cruyff acomiadant-se dels aficionats.

Ahir al vespre es va disputar al nou estadi de Cornellà-El Prat, seu del RCE Espanyol, el tradicional amistós nadalenc de la selecció catalana de futbol. En aquesta ocasió, el rival va ser una vella coneguda Nigèria amb qui ja ens havíem enfrontat l'any 1998 a l'estadi Lluís Companys amb 53.630 espectadors a les grades, pels 27.234 que van assistir al partit d'ahir. El resultat del partit d'ahir (1 a 1) també va quedar lluny de la golejada aconseguida fa 15 anys, quan la selecció catalana es va imposar per un contundent 5 a 0.
 
Sembla evident que els aficionats catalans s'han cansat d'amistosos contra combinats de segona fila, i això es fa palès en la capacitat de convocatòria, que ha anat minvant any rere any. No és gens menyspreable la xifra aconseguida, però queda lluny de les xifres aconseguides els primers anys, o en enfrontaments contra seleccions del prestigi del Brasil o l'Argentina, on es van batre records d'espectadors.
 
Un altre fet destacable del partit d'ahir, és la retirada (si es que mai va estar gaire actiu) definitiva de l'entrenador català (perdó, de l'entrenador holandès amb residència a Catalunya) Johan Cruyff. Després de dirigir al combinat català en quatre ocasions en els darrers tres anys, el simpàtic holandès, ha decidit plegar del tot, suposo, que per poder dedicar-se plenament a la seva principal afició, el golf. I potser es plantejarà apuntar-se a algun Centre de Normalització Lingüística per tal d'aprendre d'una vegada per totes la llengua pròpia del país que l'ha acollit, li ha donat feina, i l'ha idolatrat.
 
I és que comprovar com un paio que diu que és capaç de parlar cinc o sis llengües, no sigui capaç d'expressar-se ni vint segons en català, ni tant sols saludar amb un "bona nit", després de més de quaranta anys a Catalunya, evidencia una manca de sensibilitat i d'interès flagrant envers la nostra llengua i la nostra nació. És possible que el prestigi del personatge hagi donat una major notorietat internacional a la causa esportiva catalana, però alhora, és una manera de reconèixer l'esquerda social que suposa el fet que una part de la societat catalana (nouvinguts, immigrants, i de fills i nets de la immigració) no tingui cap interès per aprendre i usar la llengua pròpia del país, ni després de quaranta anys entre nosaltres. No m'estranya doncs, que ahir se sentissin xiulets a l'estadi quan el senyor Cruyff es va dirigir al públic present íntegrament en castellà.
 
Tant de bo el proper entrenador de la selecció catalana de futbol, sigui d'on sigui, i hagi nascut on hagi nascut, parli el català, o com a mínim, demostri un interès sincer per aprendre'l. Amb això em conformaria.
 
Ah! I el que dic, val tant per l'entrenador com pels jugadors, com per tots aquells que viuen entre nosaltres.

dimecres, 2 de gener de 2013

El "temazo" del dimecres. Víctor Jara - "A desalambrar".



Aquest any farà 40 anys de l'assassinat del cantautor i activista polític xilè Víctor Jara per part de les forces repressores d'Augusto Pinochet, dictador xilè al darrer quart del segle XX.
 
Sembla ser que ara, un tribunal xilè ha ordenat la detenció de vuit exoficials de l'exercit relacionats amb l'asssassinat de Jara. Confiem en que es faci justícia. 


Yo pregunto a los presentes
si no se han puesto a pensar
que esta tierra es de nosotros
y no del que tenga más.

Yo pregunto si en la tierra
nunca habrá pensado usted
que si las manos son nuestras
es nuestro lo que nos den.

A desalambrar, a desalambrar!
que la tierra es nuestra,
es tuya y de aquel,
de Pedro y María, de Juan y José.

Si molesto con mi canto
a alguien que no quiera oir
le aseguro que es un gringo
o un dueño de este país.

A desalambrar, a desalambrar!
que la tierra es nuestra,
es tuya y de aquel,
de Pedro y María, de Juan y José


dimarts, 1 de gener de 2013

Desitjos pel nou any.





Enceto un nou any de la mateixa manera que vaig deixar l'anterior... de vacances! Oe oe oe. Tanmateix, les darreres hores de l'any passat les vaig viure envoltat d'amics, menjant i bevent, i amb molta excitació, i en canvi en aquests moment quan escric aquestes ratlles estic sol com un mussol i ben tranquil. De fet, tinc la nevera repleta de sobres d'ahir, però el meu cervell (o el meu estómac) no està ni la meitat d'emocionat que ahir al vespre...

Bé, a banda de ressaques, vull expressar els meus desitjos personals per l'any que tot just encetem:

- Vull que Catalunya avanci cap a la Independència.

- Vull mantenir la feina (fins i tot estic disposat a reduir encara més la meva jornada si això ha de servir perquè més gent pugui tenir feina).

- Vull viatjar al Vietnam (i ho faré).

- Vull que els Minyons fem el 9d8. I molts d'altres, però si aconseguim aquest castell, haurem donat un gran pas endavant.

- Vull que tots els meus familiars, amics, coneguts i saludats tinguin la millor de les saluts.

- Vull que la Rigau dimiteixi, renunciï, o que l'acomiadin.

- M'agradaria veure a un banquer, un polític i un empresari podrint-se a la presó per corrupció.

- Vull veure a Messi fent les mateixes coses que ha fet fins ara.

- Vull llegir uns quants bons llibres.

- Vull percebre el meu idioma com l'idioma principal del meu país. M'agradaria que ningú s'avergonyís usant-lo.

- M'agradaria veure en directe algun dia als Gipsy Kings. 

- Vull que els meus alumnes siguin més lliures, més autònoms, més crítics, i més feliços.

- Vull tornar a menjar com un "marranu", beure com un "cotxinu", i follar com un... (follar, vaja!)

- M'agradaria veure gent més compromesa i respectuosa als Minyons.

- M'agradaria que la gent no s'indigni veient les notícies de la tele i s'oblidi a l'apagar-la.