"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 31 d’agost del 2017

Manipula que algo queda.

Periodistes unionistes al servei del govern de l'estat. Enric Hernández és el primer per l'esquerra (foto: Sergi Alzcázar)

























Avui El Periódico que dirigeix el manipulador de notícies, i vergonya de la professió, Enric Hernández ha publicat una falsa nota que suposadament hauria enviat la CIA (ni més ni menys) al cos dels Mossos d'Esquadra on l'advertia de la possibilitat real d'un atemptat a la Rambla de Barcelona al llarg dels mesos d'estiu. El Conseller d'interior, Joaquim Forn, i el Major dels mossos, Josep Lluís Trapero, han sortit en roda de premsa per desmentir la notícia i per lamentar la guerra bruta que estan duent a terme alguns mitjans contra el govern (i el poble finalment) català a causa del procés d'independència.

Tinc l'esperança que quan aconseguim convertir-nos en una República independent, a alguns d'aquests periodistes manipuladors i mentiders els podrem jutjar per les seves accions i per què no, engarjolar. 

#Periodismebrossa

#EnricHernándezdimissió

dimecres, 30 d’agost del 2017

El "temazo" del dimecres. 9Son - "Enxaneta".


Avui que és Sant Fèlix, un tema casteller dels catalans 9Son, grup que fusiona la rumba amb els sons llatins.

dimarts, 29 d’agost del 2017

Per què es diuen equidistants quan són espanyolistes?

Jordi Évole, un català equidistant... però contrari a la independència sobretot.



















Diguem qui et paga i et diré com penses...

La Sexta / El Periódico: manipulació de la bona. Contra Catalunya tot s'hi val.


dilluns, 28 d’agost del 2017

Contra radicalismes i supremacismes: convivència i igualtat d'oportunitats.






























Aquests dies estem tots plegats (alguns més que altres) força consternats pels tràgics esdeveniments de la passada setmana a Barcelona i Cambrils. S'ha parlat molt al llarg dels dies posteriors als atemptats de les motivacions dels joves terroristes, i de les causes de la seva radicalització fins a l'execució fatal d'aquests crims execrables i, fins a cert punt, tenint en compte l'entorn on vivien, incomprensibles.

Es tractava de joves (de 17 a 20 anys) de nacionalitat marroquina i residents a Ripoll, alguns fins i tot nascuts aquí, i escolaritzats aquí. Molts no s'expliquen, i es pregunten, com és possible que persones que viuen entre nosaltres i que han estat educades en els valors que compartim tots plegats, hagin pogut actuar d'aquesta manera, amb tant d'odi i brutalitat, contra tantes persones innocents.

Personalment, com a educador, i sense conèixer absolutament res dels processos educatius pels què van passar els joves abans d'acabar convertits en terroristes, vull pensar que no devien ser gaire diferents de la resta dels joves del poble, i que com la majoria dels escolars catalans, van rebre tutories per parlar del bé i del mal, del respecte, la convivència, la tolerància, la pau, la guerra, etc., etc.

¿Fins a quin punt pot una sola persona, en aquest cas un imam, contrarestar la tasca docent d'anys i anys, i convèncer a un grup nombrós de joves, perquè acabin convertits en éssers carregats d'odi i disposats a fer un mal tan gran? ¿Què ha fallat al sistema perquè nois ja d'edat adulta s'hagin deixat convèncer per un mostre com aquest? Entenc que es pugui manipular a un nen de deu anys o de dotze, però a joves ja en la majoria d'edat... em costa molt d'entendre.

M'agradaria que m'expliquessin com de natural era la convivència dels joves terroristes amb la gent autòctona de Ripoll. Quants bons amics catalans i d'altres cultures tenien. Si practicaven esport amb gent de tota mena, o si sortien a fer el volt barrejats com feien a l'escola. Si trobaven feina o si podien continuar els estudis. Si patien exclusió o se sentien marginats...

Se'm fa molt difícil imaginar que un jove musulmà pugui acabar cometent els crims que van cometre (o voler cometre) els joves de Ripoll, si conviu feliç, de manera fraterna i en igualtat d'oportunitats amb els autòctons i amb la resta de conciutadans, tinguin la creença religiosa i la cultura que tinguin.

diumenge, 27 d’agost del 2017

Les vostres polítiques, els nostres morts.
























Ahir es va celebrar al Passeig de Gràcia de Barcelona, la manifestació de rebuig als atacs terroristes de la setmana passada a Barcelona i Cambrils. Segons la guàrdia urbana, prop de mig milió de persones van sortir al carrer a solidaritzar-se amb les víctimes i a cridar que no tenim por davant dels que volen fer-nos-en. A banda d'aquests clams, també es van poder veure i escoltar altres missatges dirigits als responsables principals de l'actual clima de terror global, aquells que s'han dedicat a fer negoci a costa del patiment i la mort de molts innocents arreu del món, i que encara van tenir la barra de participar a l'acte com si no tinguessin res a veure amb aquest drama que patim. 

No sou benvinguts!

P.S.: Ah, i per als que patien per la instrumentalització de la manifestació per part dels independentistes, vaig veure que es van esforçar a repartir banderes espanyoles, suposo, per mantenir l'esperit d'unió... (ironia).

dissabte, 26 d’agost del 2017

No instrumentalitzar...

























Ei, que diuen alguns mitjans de (in)comunicació espanyols i autoritats diverses, que no hem d'instrumentalitzar la manifestació contra el terrorisme d'aquesta tarda a Barcelona, per reivindicar que en una Catalunya independent estaríem molt més segurs i preparats contra possibles atacs terroristes, i no seríem acusats de col·laboradors dels terroristes, o directament de terroristes...

divendres, 25 d’agost del 2017

Imatges que valen més que milers (milions) de paraules.

Els pares del Xavi, el nen de 3 anys de Rubí mort a l'atemptat de Barcelona, abraçats al desconsolat imam de Rubí. (Foto: El Periódico)

Doncs això, sobren les paraules...

dijous, 24 d’agost del 2017

#BuenoPuesMoltBéPuesAdiós.





























Aquests dies després de l'atemptat de Barcelona, indigna llegir alguns titulars, notícies i comentaris de la premsa i mitjans diversos espanyolistes. El seu antiïndependentisme els porta a manipular, tergiversar i fer demagògia al voltant de l'atemptat, dels seus responsables i dels responsables indirectes. I s'indignen i vomiten odi pel fet que les autoritats catalanes es dirigeixin als catalans i a la resta del món primerament, que no única, en català. On s'és vist que a un país utilitzin la seva llengua coneixent el castellà que és la llengua de l'imperi?

Mai m'ha interessat gaire l'opinió i la informació dels mitjans espanyolistes, sempre tan sectaris i reaccionaris, però després del que he vist i llegit aquests dies, a més a més d'indiferència, uns quants d'aquests em provoquen fàstic i pena. Tanmateix, i com digué Miguel de Unamuno 110 anys enrere, estan aconseguint que cada dia hi hagi més independentistes a casa nostra. Gran feina.

dimecres, 23 d’agost del 2017

El "temazo" del dimecres. Zebda - "Tomber la chemise".


Un dels meus grups favorits en la dècada dels 90's són els tolosans Zebda, formats l'any 1985, i que van viure un gran esplendor gràcies a dos magnífics àlbums titulats "Le Bruit et l'Odeur" i "Essence Ordinaire", on barrejaven de manera natural el rock, el reggae, el punk i el raï. Fills d'immigrants algerians i molt compromesos socialment, contra el racisme, contra el feixisme, i en defensa de les classes populars.

Festa i reivindicació. Mestissatge social i musical.

dimarts, 22 d’agost del 2017

Jaume Cela i Juli Palou: Examinar, avaluar.



Examinar és molt senzill. Deu preguntes. Un punt per pregunta i una escala que ens diu que a partir de cinc respostes correctes podem respirar tranquils. Exàmens per tenir notícia dels resultats. Els processos són secundaris. A més, tot allò que es podia convertir en una xifra passa per davant del que presenta més dificultats a aquesta reducció. L’ortografia per davant de l’adequació del text al receptor. Era un bon sistema per a un model que partia d’aquest convenciment: el coneixement es traspassa, el mestre el posseeix i l’explica. Després interroga, l’alumne respon i si la resposta coincideix amb la que espera el mestre com a resposta única, anem bé i tot plegat es tradueix en un puntet. Aquest sistema tenia un gran avantatge: tothom compartia el seu significat, mestres, alumnes, famílies i sistema. Era coherent, però la coherència no sempre és una virtut.

Avaluar és molt més complex. I encara ho és més si parlem d’avaluar de manera competencial, perquè en aquest cas és obligatori inserir l’avaluació en el procés d’ensenyament-aprenentatge. Per tant, avaluar s’assembla molt a la conversa que tenim mestres i alumnes -tots en som- sobre què estem aprenent, què farem per aprendre millor, d’on hem de partir i concretar fins on volem arribar. Avaluar no és mai devaluar. Avaluar sempre dona pistes de per on hem d’avançar, sempre té una mirada positiva. Una bona avaluació ens il·lumina, ens dona elements de millora i és d’una gran modèstia, no dona res per tancat. Per això el gènere que més s’adiu a l’avaluació competencial és el narratiu. Mestres i alumnes construeixen plegats un relat, el relat de què podem fer per ajudar-nos a millorar. Una bona avaluació sempre ha de ser sensible al context. Ho té present tot però sabent que sempre hi haurà una part del que participa en aquest procés que quedarà en zona fosca, perquè l’ésser humà és inexhaurible. No es pot reduir a una graella o a una rúbrica, per ben feta que estigui.

Ens falta formació per evitar que aquesta narració s’acabi convertint en una xifra o en una frase, per innovadora que ens sembli. Ens falta molta conversa entre mestres i mestres, mestres i alumnes, mestres i família per compartir tots aquests canvis i anar abandonant a la cuneta de la història que un sis és un bé i que ja podem dormir tranquils.

dilluns, 21 d’agost del 2017

Perú dia 29: Adéu Lima, adéu Perú.


Bé, això s'acaba. Em resten les darreres hores d'estada a Lima, i al Perú. Aquesta tarda agafo el vol de tornada cap a Barcelona, directe tu, i posaré fi a aquesta bonica aventura peruana. Gairebé un mes coneixent aquest(s) poble(s) i les seves tradicions i costums. M'emporto un munt de records i d'imatges a la memòria (l'orgànica i la digital) i la sensació, habitual quan es viatja, d'haver-me deixat un munt de llocs interessants i un munt d'experiències no viscudes. En fi, llàstima que només tinguem una vida...

Us deixo amb un recull de fotos d'aquests darrers dies per Lima i espero que els que m'heu seguit hagueu pogut gaudir des de la distància d'aquest meravellós país.

P.S.: Al vídeo, joves competint en l'art del rapeig a la Plaza Kennedy del barri de Miraflores de Lima.



Plaza San Martín on hi ha els professors en vaga.

Representants docents de Puno a la concentració de Plaza San Martín de Lima.


Retrat d'un mestre i els seus alumnes a principis del segle 20.





diumenge, 20 d’agost del 2017

Perú dia 28: Lima, folklor a punta pala.


Avui una de les prioritats de la jornada era veure el primer partit de lliga del Barça per la tele, i ho he pogut fer tranquil·lament, sense presses de darrera hora, al mateix hostel on m'allotjo, el "Che Lagarto". M'he anat a comprar alguna cosa de dinar ràpida i greixosa per menjar-m'ho davant la tele, i després del partit (2-0 contra el Betis, comencem bé) he anat a veure el passacarrers de diversos grups folklòrics de la ciutat.

Una mica com el que vaig veure ahir, si fa no fa, però com probablement no tornaré al Perú, com a mínim fins d'aquí un grapat d'anys, ha pagat la pena el desplaçament per veure aquella alegria i aquells colors que gasten les comparses, i per escoltar la música estrident i marxosa de les bandes de música que els acompanyen.

He pogut fer un bon grapat de fotos des de llocs privilegiats perquè pel recorregut sempre es trobava algun bon forat per col·locar-se. No com a la rua del Corso d'Arequipa que estava tot col·lapsat...

Després de veure les comparses he anat a fer un volt més per Lima i m'he arribat fins a la Plaza de San Martín on m'he trobat al col·lectiu de mestres que continuen protestant dia rere dia fins a la victòria final. He pogut xerrar amb uns quants mestres, i fins i tot fer algunes fotos que em demanaven. M'han explicat que un dels temes que més els afecta és l'avaluació punitiva que va anunciar la ministra, i que podria deixar al carrer a mestres amb molts anys de trajectòria. No els importa que siguin avaluats, però no amb el sistema proposat, que segons diuen, no és gens objectiu. Sembla ser que estan començant a rebre el suport d'alguns partits al Congrés que estan posant pressió a l'equip de govern i que poden provocar que s'hagi d'arribar a un acord.

També m'he assabentat que hi ha regions on els mestres no perden el sou tot i fer vaga, ja que els governs d'aquestes regions dóna suport a la protesta. No és un tema intranscendent, ja que no és el mateix anar a la vaga amb les esquenes cobertes que anar-hi sabent que t'hi va el pa dels teus fills... No sé quant temps podrà el col·lectiu suportar aquestes desigualtats, però mentrestant, els que no veuen ni un duro reben la solidaritat de molts ciutadans que els donen de menjar o els porten mantes per passar el fred a la plaça.














dissabte, 19 d’agost del 2017

Perú dia 27: Lima a tot color.


Avui he sortit a fer el volt pensant que em quedés alguna cosa interessant per veure a la capital del país, però amb poques expectatives de sorprendre'm gaire. Tanmateix, la fortuna m'ha somrigut ja que m'he trobat, per sorpresa, un passacarrers amb diverses comparses carnavalesques de les que surten a les festes de per aquí. N'hi havia un bon grapat, però demà n'hi haurà moltes més segons he vist anunciat en cartells pel centre de la ciutat.

Per arribar fins al centre, avui no he pecat de passerell i en comptes d'anar amb un dels busos que fan les rutes urbanes congestionadíssimes, m'he anat fins a l'avinguda on hi ha el "metropolitano", un bus més gran i còmode que els altres, que fa les funcions de metro o tramvia, tot i que en format autobús. Té carril propi i estacions com si fossin de tramvia, i creua la ciutat de dalt a baix. Per 2'5 soles per trajecte m'he estalviat prop de 40 minuts de retencions. Sort que un limeny em va informar del tema...

A banda de la cercavila de comparses he pogut descobrir alguns edificis i places que no havia vist els primers dies d'estada a la capital. Malauradament, avui no havia agafat la càmera de fotos i ho he hagut de fer tot amb el mòbil, que no és el mateix, però en fi, els documents hi són com a mínim...

Interior de l'església de la Merced.




















Edifici municipal a la Plaza de Armas.




















Maria Elena Moyano, activista social i feminista assassinada pel grup terrorista Sendero Luminoso l'any 1992.




















A Lima també hi ha barri xinès.




















Església just darrera del palau del Congrés.




















El Congrés i la figura del "libertador" Simón Bolívar.































































































divendres, 18 d’agost del 2017

Perú dia 26: Arequipa - Lima.

Vista de la Catedral d'Arequipa al vespre.




















Avui he deixat Arequipa per tornar a Lima, darrera parada en la meva estada peruana. M'he hagut d'aixecar d'hora, ben d'hora, però tenint en compte que a les 22 h. ja era al llit, tampoc ha estat tan dur. Bé, però tenint en compte que aquesta nit hi ha hagut una festa amb música a tot drap i amb un animador que no parava d'animar, tampoc he pogut descansar del tot bé. Bé, en resumides comptes, que no he pogut dormir tot el que hagués volgut...

Pel que fa al viatge, res de destacable: un taxi fins a l'aeroport (20 soles tot i que em volia cobrar 25, fins que li he recordat que era el preu que m'havien donat els de l'agència quan havíem trucat la nit anterior); l'avió d'Avianca amb mitja horeta de retard però sense incidències; l'arribada entre núvols a Lima i l'ambient gris de costum; i el bus públic fins al barri del hostel, amb tot de gent entrant a vendre coses, a demanar, a cantar...

Com que la meva activitat diària ha baixat notablement respecte a jornades anteriors, us deixo amb un resum de les darreres activitats per la zona d'Arequipa. Finalment no he visitat el popular canó del Colca, però entre que m'havia d'aixecar a les 2:15 de la matinada i que era un tour organitzat de més de 15 hores a toc de xiulet, vaig preferir fer coses més tranquil·les pels voltants. A saber: ràfting, banys termals, festival de danses internacionals, passejos per la ciutat... Aquí us deixo el resum fotogràfic. 

Tenda de vins i altres licors.


























































Paisatge a la zona de Yura.




















Banys termals a Yura. Banys del Tigre.




















Continua la vaga de mestres...




















Festival Internacional de Danses d'Arequipa, al pavelló Coliseum.




















En plena acció fent ràfting al riu Chili, Arequipa.