"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 31 de maig de 2016

Junts aconseguirem el que vulguem.


Campanya promocional de la colla castellera dels Minyons de Terrassa per a la present temporada.

#SomLaColla

#JuntsTot

dilluns, 30 de maig de 2016

La cursa del formatge.


Una de les tradicions més esbojarrades de les que es fan arreu del món, és la baixada-cursa del formatge al turó de Cooper a la localitat anglesa de Brockworth, amb més de dos-cents anys d'història. Desenes de corredors es llencen cim avall perseguint un formatge rodó que pot arribar a agafar més de 100 km/h. Les trompades, relliscades i tombarelles són constants, i les ferides i lesions també. Molt curiosa també és la tècnica que utilitzen els organitzadors per frenar als corredors a l'arribada, on una filera de jugadors de rugbi aturen amb el propi cos als accelerats competidors.

dissabte, 28 de maig de 2016

Lluites desiguals.

Revoltes a França contra la proposta de reforma laboral.


























Revolta al barri de Gràcia contra el dessallotjament d'un local ocupat/llogat.


























Més enllà de debats morals sobre la conveniència/justificació o no de la lluita al carrer com a resposta a les decisions/accions repressores/abusives/injustes dels governants, he de reconèixer que m'admira la valentia (temeritat?) d'aquells que planten cara a les forces de control/repressió de torn, amb un mocador o passamuntanyes com a tot sistema de protecció. No se n'adonen que tenen totes les de perdre?

#PedresContraBales
#DavidContraGoliat 

dijous, 26 de maig de 2016

Carolina del Olmo: “Família i tribu no són conceptes contraposats”.

Foto: Elena Cabrera.





















(Interessant entrevista de Joao França per a "El Diari de l'Educació" a l'autora de "¿Dónde está mi tribu?" (Clave Intelectual, 2013), la llicenciada en Filosofia, Carolina del Olmo. Després de la polseguera aixecada arrel de les declaracions de l'Anna Gabriel en una entrevista a Catalunya Ràdio, va bé llegir alguna opinió raonada i documentada, allunyada dels discursos més reaccionaris que s'han succeït entre els opinadors oficials...)

Poc es devia imaginar la diputada de la CUP Anna Gabriel que obriria la caixa dels trons del debat sobre el model de família quan va fer unes declaracions a Catalunya Ràdio en què deia que li agradaria tenir fills i filles en comunitat. Gabriel va plantejar que en altres cultures “la concepció de la maternitat o la paternitat no està tan individualitzada, la concepció és que qui educa és la tribu”. Mentrestant, Carolina del Olmo es mira amb sorpresa les crítiques a la diputada. Aquesta gestora cultural, llicenciada en filosofia, va publicar el 2013 un llibre que es titulava precisament ¿Dónde está mi tribu?, fruit del neguit d’una mare que es troba que, en comptes d’una tribu, amb el que compta per criar els seus fills és amb un grapat de llibres d’experts que es contradiuen.
Per la polèmica que hem tingut aquests dies sembla que la nostra societat està poc disposada a qüestionar el model tradicional de família.
M’ha deixat fascinada la sensació que tothom fa veure que tot va bé. Qualsevol sap que això és un desastre. Per què estem tan tancats a una possibilitat diferent, que ni tan sols és nova? La gent s’escandalitza i diu que li volen treure els seus fills quan en realitat els pares veiem els nens dues hores al dia, més o menys. Els meus fills dormen gairebé dotze hores i en passen un munt a l’escola. Un pare de la seva escola, que va créixer en un kibutz a Israel, explicava en una entrevista que allà es passaven el dia a la ‘casa de nens’ i una hora al dia amb els seus pares. A la gent això li va semblar súper escandalós. Doncs pregunta’ls als nens que els recull l’avi o el cuidador remunerat a quina hora arriben els seus pares a casa i quanta estona els veuen. Si quan tu no hi ets els està cuidant l’escola o una empleada dominicana, sembla que són petites crosses que no compten, com si la criança de veritat l’estiguessis fent tu. Això és una ficció completament insostenible.
Què entenem avui dia per família?
Segons l’antropologia hi ha sis o set grans tipus de família, però després hi ha la noció de família estreta que tenim avui en dia, que és una innovació històrica. És el que es coneix com la família nuclear moderna: pare, mare i fills convivint en una mateixa llar. Altres relacions familiars ja no són de convivència com solia haver-hi en altres èpoques o hi ha en altres cultures. Que els pares criïn els fills sols no és ni molt menys el que s’ha fet tota la vida. Família i tribu no són conceptes contraposats, sinó que l’habitual sempre ha estat una família-tribu o una família inserida en una tribu. El que sí que són idees contraposades és la criança cooperativa, en un marc més ampli, i la família nuclear moderna, tots atabalats en un apartament petit.
Com sorgeix aquest model de família nuclear moderna?
Amb la industrialització es va imposant el pas de l’espai rural a l’urbà, i també uns ritmes i una organització del treball que treuen de la llar allò que tenia a veure amb la producció. Les llars antigues eren llocs on la gent no només dormia, xerrava o educava, sinó que també es produïa roba, aliment, de fet gairebé tots els estris diaris. La producció estava totalment imbricada en en el treball de reproducció. Però això desapareix amb la modernització, la mida de les llars es redueix i la dependència de producció aliena per sobreviure o ocupar-se fa que les coses siguin menys estables. Tot això va erosionant les estructures àmplies de solidaritat, ja fos la família extensa, o els pobles i barris ben cohesionats. El que queda és un nucli familiar mínim, molt petitó. I aquest procés continua en marxa. Les famílies segueixen tenint cada vegada menys fills i el nombre de llars unipersonals és el que més creix, quan fa cent anys una llar d’una sola persona era una cosa molt exòtica. D’altra banda també és veritat que apareixen models nous i noves formes de fer comunitat que funcionen, però la tendència general evident és individualitzar i desfer les coles socials, i va guanyant preponderància la família petita, la unitat mínima.
S’imposa aquesta unitat mínima però hi ha altres elements, com l’escola, que segueixen intervenint en la criança. ¿No és un mite, aquest model?
Aquesta unitat és una unitat de convivència, però hi ha una gran mitologia sobre el que passa allà dins. Primer va desaparèixer la producció de les llars, però després també va desaparèixer gairebé tot el que és important del treball reproductiu: ja no es mor ni es neix a casa, sinó en un hospital, l’educació no és preponderantment a casa, sinó a l’escola, als malalts tampoc se’ls atén a casa… Cada cop més processos relacionats amb la reproducció de la vida succeeixen fora de la llar, i els que succeeixen a dins estan fortament tutelats per una banda per l’Estat i per l’altra pels experts. Cada vegada hi ha més experts en la vida personal: pedagogs, psicòlegs, pediatres, psiquiatres, que donen indicacions de com viure la vida. I després l’Estat estén les seves xarxes de control, amb assistents socials, per exemple, per controlar el que passa a les llars. Les famílies perden capacitat d’organització autònoma. Això és positiu en alguns casos i negatiu en d’altres, però en qualsevol cas tenen moltes menys responsabilitats que abans. No obstant això, vivim obsessionats i convençuts que l’important en l’educació del nen és el que li fan els pares.
¿I no ho és?
M’interessa molt un llibre de Judith Rich Harris que a Espanya es diu El mito de la educación i en el qual demostra fins a quin punt hem exagerat el paper dels pares en la criança i el pes que li donem en la conformació de la identitat adulta. Veus una persona alcohòlica i violenta i penses: “com la devia educar la seva mare?”, perquè s’aplica sobretot a les mares. L’autora parla de la importància sels seus semblants per a la socialització. Als nens els afecta una barbaritat, moltíssim més del que estem disposats a acceptar, el que els passa amb altres nens que no el que els passa amb els pares. Un exemple claríssim d’això és l’assetjament escolar i els casos de suïcidi.
A què es deu la proliferació d’experts en assumptes de la vida quotidiana?
Els experts els reclama la gent. Tu tens un nadó i ets a casa teva, en un apartament urbà, no s’hi acosta ningú, sense internet o el llibre o la revista de torn i estàs encara més perdut.
Llavors la gent reclama els experts com a conseqüència del model de família que s’ha imposat?
És clar, i per la pèrdua de canals de transmissió de sabers, que es transmetien per canals informals, que tenen a veure amb la proximitat i l’afecte. La gent està molt desarmada i requereix els experts. D’altra banda, els experts tampoc són totalment innocents. En la història de la medicina, s’ha expulsat, per exemple, el part de les cases. Es van arrencar coses com aquesta de les mans sobretot de dones, que sabien prou bé el que feien, per recloure-les en el regne de l’expert. Això té molt de violència i privatització de sabers.
El sociòleg Lucas Platero ens deia en una entrevista que “els pares han d’entendre que no són ells els que tenen fills, sinó que són els fills els que tenen pares”. Hi ha un sentiment de propietat sobre els fills?
Sí. En certa manera és inevitable. Estàs tancat amb ells i ets responsable en un nivell molt alt del que els passi, hi ha molt poc suport social, un està molt sol enfront dels seus fills. Això propicia la idea que els fills són teus i és la teva responsabilitat criar-los. I a més vivim en una societat bastant individualista, consumista, i donada a ser propietària de tot. No portem gaire bé que les coses no siguin exactament de ningú. També té molt a veure que tothom busqui en els trets de qualsevol individu petjades de la criança que ha rebut dels seus pares, quan de vegades gairebé no en queda. Sempre pensem que la causalitat va de pares a fills i no té perquè. També els fills generen un tipus de pares. Els que tenen fills tranquils sembla que eduquen els seus fills amb gran serenitat, i la gent pensa ‘que bé que ho estan fent’, però és bastant fàcil que la cosa vagi a l’inrevés. Si tens un fill molt actiu d’aquests que es tiren de cap per totes bandes et converteixes en un boig histèric d’aquests que van cridant “No! Compte! Para!”, molt exaltat i molt poc fi [riu].
Hi ha qui diu que la funció de l’escola és treure els nens dels seus pares.
La sociologia crítica sempre ha ressaltat la tasca de les escoles, els assistents socials, els pediatres i un munt d’experts que tutelen la vida de les persones. Són el que Foucault anomena els biopoders i la biopolítica, que es fiquen en la teva vida, al teu dormitori, a tot arreu, amb l’objecte d’exercir control i que els nens no surtin de les famílies sinó que siguin lleials a l’Estat. El que passa és que les famílies també són uns entorns peculiars, i jo en aquest tema canvio d’idea amb molta facilitat. En principi sóc més de pensar que l’Estat està intentant tutelar les nostres vides i això és intolerable, però després d’altra banda parles amb algun assistent social que diu que les famílies són regnes inexpugnables, que poden estar destrossant-li la vida a un nen i no hi ha manera d’incidir. També és veritat. Però en general la tutela experta em resulta bastant desagradable. Em fastigueja molt com l’escola t’intenta reglamentar la vida, amb els deures, per exemple, o amb les manualitats per fer a casa. A la família ens organitzem com ens doni la gana, que ja tenen els nens allà un munt d’hores.
Maria Jesús Izquierdo, també sociòloga, ens parlava d’opressions en les relacions de cures. ¿El model actual de família genera violència?
Aquesta manera de criar per força ha de disparar la violència de mares desesperades que fan alguna barbaritat amb els seus fills. L’autora feminista Adrienne Rich explica que en una tertúlia de notícies algú va comentar que una dona d’un suburbi americà, deprimida i en situació de pobresa, va matar els seus fills, i que el sorprenent va ser que totes les dones presents ho van comprendre. És espantós, el pitjor crim del món, però alhora no és res aliè, deia. No és una cosa patològica ni monstruosa que no es pugui pensar, sinó al revés: gairebé totes les dones que han tingut fills en soledat han sentit en algun moment de la seva vida certa atracció per la violència, o almenys han entès com de desesperada pots arribar a estar, i com se te’n pot anar el cap amb una cosa així. M’imagino que amb una criança amb suport i ben organitzada serà molt més difícil que et passi això.
El model imperant és esclavitzador per a les mares?
El que esclavitza no és la criança, és el treball. Es parla de les càrregues familiars i com aconseguir que les dones no en portin tot el pes, i és veritat que cal repartir la responsabilitat, però es parla poc de la càrrega laboral. La criança, fins i tot en soledat, en una família monomarental, no té res a veure amb una jornada laboral de 20 hores o amb una de 40 hores. Però sí que hi ha certa esclavització, hiperresponsabilització i culpabilització de la mare. Si un nen en mossega un altre a la llar d’infants, tothom mira a la mare amb cara de “a veure què estarà fent”.
I quines solucions hi ha per aquestes càrregues laborals?
L’eina fonamental per a una millor criança seria una reducció general de la jornada laboral. Portem moltíssims anys amb la jornada de 40 hores, que va ser una revolució i un èxit sense precedents del moviment obrer, però va ser fa moltíssim. Hem tecnologitzat la nostra societat una barbaritat, hem avançat en tots els sentits i tenim uns nivells completament desaforats d’atur. Només cap al cap d’alguns economistes, que són els que manen en la nostra societat, que aquestes jornades laborals tan estúpidament llargues tinguin sentit. Cal repartir la feina, tocarien a 20 hores a la setmana com a molt i això ens permetria també repartir el treball de cures, l’oci, tot.


dimecres, 25 de maig de 2016

El "temazo" del dimecres. Ninja Pastori - "Super Disco Chino".


El dissabte passat vaig descobrir a aquest grup rubinenc de "Cartoon-Punk" esbojarrat, que van oferir el seu repertori de versions de temes de sèries infantils del passat i actuals, al local dels Minyons de Terrassa. Una festa remember "por todo lo bajo" amb molts coristes entregats i cares d'impúdica nostàlgia.

El temazo d'avui és una peça original del duet per públic infantil Enrique i Ana, i estava inclós en l'àlbum "El disco para los pequeños", de l'any 1978.

dimarts, 24 de maig de 2016

PP, Convergència i ERC: Junts pel No. (ILP Educació)

La portaveu de la Plataforma per la ILP de l'educació, Rosa Canyadell, dirigint-se als (4) diputats al Parlament.





























El passat dimecres es va presentar la ILP de l'educació al Parlament de Catalunya. Aquesta ILP ha estat elaborada i consensuada després de molts debats i reunions de múltiples agents educatius (professors, famílies, estudiants, sindicats, partits polítics, moviments veïnals...), i va rebre el suport de més de 96.000 signants. La ILP pretenia fer un gir radical en les polítiques educatives del govern català, tombar l'actual llei educativa (LEC) i iniciar un procés de canvi per garantir un model educatiu públic, inclusiu, laic, democràtic, coeducador i en català.

Malauradament, els promotors de la ILP s'han topat amb l'immobilisme polític de les forces més reaccionaries (pel que fa al sistema educatiu si més no) del Parlament de Catalunya, és a dir, Convergència, ERC i el PP, que van vetar el debat que es proposava des de la Plataforma per la ILP d'educació, i van votar a favor de les esmenes a la totalitat presentades contra aquesta proposta. Bravo! I després parlen de Processos Constituents i coses per l'estil... Quins pebrots!

En el tema educatiu, Convergents i Republicans van de la mà per tal de garantir el doble model d'escola (la dels rics i la dels pobres), i la mercantilització-privatització del sistema educatiu. I tots sabem quines són les consecuències socials d'un sistema educatiu desequilibrat i no equitatiu...

Rufian, em sap molt greu, però aquest cop m'abstindré.

dilluns, 23 de maig de 2016

No una, ni dues, ni tres, ni quatre, ni cinc, ni sis... 28!!!






















El Barça es va proclamar ahir a Madrid, a l'estadi Vicente Calderón, campió per 28a vegada de la Copa del rei, al imposar-se de forma èpica al Sevilla en un partit que es va haver de resoldre a la pròrroga després que els primers 90 minuts acabessin 0-0. 

Un gol de Jordi Alba als cinc minuts de l'inici de la pròrroga i un altre de Neymar a falta d'un parell de minuts per al final del temps reglamentari, el Barça va tancar una final que se li havia posat molt difícil uns minuts abans de la mitja part del partit amb l'expulsió de Mascherano per vermella directa després d'un estira i arronsa amb el davanter sevillista Gameiro al límit de l'àrea. 

El Barça va saber resistir la pressió del Sevilla a la segona part i sortir en perilloses contres gràcies al magnífic treball defensiu i a la qualitat tècnica d'homes com Iniesta o Messi. En una d'aquestes contres, Neymar va anar a terra per entrada pel darrera de Banega quan encarava tot sol al porter, i aquesta acció va suposar l'equilibri de forces per l'expulsió del migcampista sevillista.

El Barça encara es va haver de sobreposar a la baixa del seu davanter més efectiu, Luís Suarez, que es va lesionar al minut 10 de la segona part, i que va ser substituït per un encertat Rafinha.

En definitiva, una final guanyada a l'estoica, amb un arbitratge, de Del Cerro Grande, desquiciant i molt permissiu amb l'agressivitat sevillista, i amb moltes estelades a les grades, encara que la realització televisiva italiana s'esforcés per ocultar-ho. 

Es tanca doncs, amb aquesta copa, una excel·lent temporada en que el Barça ha aconseguit 4 títols (Supercopa d'Europa, Mundial de Clubs, Lliga i Copa).

diumenge, 22 de maig de 2016

Som Patrimoni.

3d9f al recinte de la Seu d'Ègara (Foto: Diari Ara).






























Ahir vam viure la tercera edició de la Diada del Patrimoni a la Seu d'Ègara (3d9f, 4d9f, 5d8, vano de 6), acompanyats de la Colla Vella dels Xiquets de Valls (5d8, 3d9f, 4d8a, 2p5 i 2p4) i dels Nens del Vendrell (3d8, 4d8, 5d7, vano de 5). També ens van acompanyar el ball de Gitanes, i els Bastoners i Gegants de l'Antic Poble de Sant Pere. Una intensa jornada que va començar per la tarda al local amb una trobada-retrobament de camises malves (minyons actius, minyons menys actius i, fins i tot, minyons inactius), que va continuar amb el cada any més tradicional pilar de 4 caminat pel pont de Sant Pere, que enguany va cedir just creuat el pont, i un fi de festa al local amb el concert de l'esbojarrat grup rubinenc "Ninja Pastori". 


dissabte, 21 de maig de 2016

Xavier Diez: "Una modernitat reaccionària".

 
(Article del mestre, Doctor en Història Contemporània, i Llicenciat en Filosofia i Lletres, 
Xavier Diez, publicat al suplement L'Aula, del Diari de Girona).
 

Corria el 1987. En una entrevista, Margaret Thatcher anunciava que «la societat no existeix. Només  existeixen individus i famílies”. Contràriament al que es podia suposar, la primera ministra no feia una descripció, sinó que revelava un projecte polític. Al llarg de la seva carrera política, i amb idees radicals, considerava que calia redreçar el rumb de la Gran Bretanya a partir de la dissolució de llaços comunitaris per retornar a la responsabilitat individual victoriana, mentre que les institucions s’havien d’abstenir enfront qualsevol problema social, tot deixant que les coses, mitjançant l’autoregulació del mercat, es resolguessin (o no) per sí soles. En altres termes, Thatcher i els seus successors a esquerra i dreta, practicaven el darwinisme social.


No és casual que la carrera política de la Dama de Ferro comencés com a ministra d’educació. I que s’inaugurés retallant. Significativament, la “Milk Snachter eliminà la ració de llet a les escoles de primària per assegurar una correcta alimentació. A la la seva etapa de màxima responsable de l’ensenyament britànic, a principis dels setanta, ja va demostrar les seves intencions de desenvolupar polítiques amb clars beneficiaris (les elits) i damnificats (la resta). Les seves accions, amplificades després per Blair i Cameron, buscava demolir el sistema educatiu, singularitzar cada escola i institut, fer-los competir com empreses a la recerca de finançament, de les famílies més benestants i dels alumnes més brillants, i propiciant aquest esperit de darwinisme social on l’èxit i el fracàs eren venuts com el fruit de virtuts i pecats individuals. El resultat, a la pràctica, ha estat una Gran Bretanya, en termes de l’historiador Tony Judt, “obscenament desigual”, en què es dissolen els vincles de solidaritat, en què els treballadors, els ciutadans viuen de manera atomitzada, mentre la minoria de la City de Londres, aquesta milla quadrada que es dedica a rentar els diners negres globals i especular amb tot, s’ha fet amb el control del país. La societat no existeix, perquè a còpia de destrucció del benestar, dels nexes de solidaritat, l’han mort. I no cal ser l’Agata Christie per esbrinar qui n’és culpable.

En aquestes latituds estem resseguint aquest camí, que en el món dels serveis públics és més aviat un calvari. Les retallades, justificades per presumptes “necessitats econòmiques” (i que han fet abaixar el pressupost entre un 20 i un 40%), ja se’ns està anunciant que pretenen ésser permanents. És obvi que la disminució del pressupost, especialment del nombre de docents, l’empitjorament de les seves condicions laborals, la pèrdua d’atenció individualitzada o la pràctica desaparició de la formació permanent han causat mals difícilment reparables. En el simulacre de negociació que protagonitza Ensenyament, es tracta que l’excepcionalitat de les mesures esdevingui estructural. La realitat és extremadament greu perquè, contràriament al 6% del PIB d’inversió establert per la LEC, el govern de JxS dedica al voltant d’un 2,1%. Per anar “normal”, caldria multiplicar per tres uns diners que van volar en el rescat de la banca. Només Bankia va costar als catalans uns 4.700 M€, quantitat superior al pressupost educatiu anual de la Generalitat. Uns diners que van anar a parar a les targetes Black en comptes de llibres, escoles o professors.


No es tracta només de diners. Thatcher ho sabia, i els seus aplicats alumnes catalans la imiten. Per dissoldre el sistema, es pretén convertir cada centre en una taifa, aïllada i en competència amb la resta. És així com el sistema és, creixentment esdevé un  arxipèlag d’experiències contradictòries, amb projectes educatius que serveixen per justificar el nepotisme i la individualització de les relacions laborals, amb suposats perfils que impliquen seleccionar docents a còpia de criteris subjectius i d’una manca de transparència impròpia de qualsevol servei públic, amb avaluacions i rànquings, amb l’estratègia d’atiar la competència entre centres per captar les famílies més solvents i acaparar els alumnes més brillants. I en aquesta deriva creixentment comercial, algunes escoles, seguint el model thatcherià comencen a promocionar-se com si fossin clíniques d’estètica. Des del DOGC es dibuixa una dispersió incoherent de centres individuals, amb projectes massa singularitzats, menor cohesió i alumnes més homogenis. En aquesta deriva en què es tracta de convèncer a la societat que “menys és més”, el darrer intent per enlluernar l’opinió pública consisteix a fer creure que és possible suplir els recursos amb discursos. O que els docents, les ràtios raonables, el temps, els espais, l’atenció personalitzada, la formació permanent, tot allò que requereix un ofici artesanal com és l’educació, és possible que es pugui substituir per “innovació”, paraula vàcua,  polisèmica i no sempre benintencionada, que fonamentalment consisteix a intentar imitar mètodes pedagògics inventats fa dècades, amb resultats desiguals i evolució incerta.


Tanmateix, la pitjor conseqüència de tot plegat és la pèrdua de coherència del sistema educatiu. La pressió per singularitzar cada centre, la cultura de la competència entre escoles i professionals, la primacia de l’interès individual per damunt el col·lectiu té com a conseqüència la dissolució dels vincles interpersonals i de solidaritat, allò que, fonamentalment, conforma una societat. Allò que volia substituir Margaret Thather per individus, famílies, i els seus interessos particulars. Aquest conjunt d’innovacions, liderats per Ensenyament, i moltes de les entitats financeres que viuen gràcies al 40% de retallades en inversió educativa, parlen d’un model educatiu modern. Efectivament, una modernitat victoriana i darwinista, una modernitat reaccionària.

divendres, 20 de maig de 2016

"Por un puñado de... votos".

La delegada del govern a Madrid, Concepción Dancausa.























El govern espanyol, en la seva lluita contra la voluntat democràtica d'una nombrosa part del poble català d'esdevenir lliure, va utilitzar l'altre dia a la Delegada del govern a Madrid perquè anunciés que no es permetria l'entrada de banderes estelades a l'estadi Vicente Calderón a la final de la copa del rei d'aquest proper diumenge entre el Barça i el Sevilla.

Aquest moviment de tàctica política, camuflat amb legalitats dubtoses, a poques setmanes de la repetició de les eleccions espanyoles, pretén mobilitzar al votant unionista més intransigent i anticatalà, és a dir, el que habitualment ha votat al PP. És el vell argument de !"com pitjor millor", o de "contra els catalans sempre funciona". Aquest argument es podria aplicar igualment als bascos-terroristes, als rojos-comunistes-bolivarians, etc. Però s'ha de reconèixer que poques coses uneixen tant, i animen tant, la mobilització patrioticoespanyolista com l'anticatalanisme.

El cert és que enguany, a pocs dies de la data de la final, poc s'havia parlat del tema de les darreres xiulades a l'himne espanyol, o d'estelades. Semblava que la cosa havia de passar bastant més desapercebuda que en anteriors edicions, però els del PP no han volgut deixar escapar l'oportunitat que se'ls presenta per erigir-se en principal flagell de les masses independentistes, i principal garant de la indivisible unitat de la pàtria ejpañiola.

Avui, un jutge de Madrid, a petició d'uns quants socis culés indignats amb aquesta prohibició, ha de decidir si tomba la decisió de la Delegada del govern de Madrid i permet que els aficionats que ho desitgin poden lluir la bandera estelada al Calderón. De qualsevol forma, els del PP ja han aconseguit allò que es proposaven, i després de la final, passi el que passi, es continuarà parlant del tema de les banderes i de la xiulada a l'himne fins que arribin les eleccions. Bravo!!

dijous, 19 de maig de 2016

Arnaldo, ongi etorri!

Foto: Diari Ara.


























Ahir el Parlament de Catalunya va rebre la visita del líder abertzale i secretari general de Sortu, Arnaldo Otegi, recentment alliberat per la justícia espanyola després de passar sis anys i mig a la presó de Logronyo, sentenciat i condemnat per les seves idees, i per voler reconstruir l'espai polític de l'esquerra abertzale que antigament, i fins la seva il·legalització per part de les forces de l'estat espanyol, havien ocupat les formacions Herri Batasuna, més tard Euskal Heritarrok, i finalment Batasuna.

Molts agents polítics, bàsicament espanyolistes i de caràcter poc democràtic, han criticar durament la presència del polític basc al nostre Parlament i el fet que alguns importants dirigents polítics, i la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, hagin rebut cordialment a Otegi. Aleguen que es tracta d'un terrorista i que no s'ha de parlar amb terroristes, i han utilitzat a les víctimes del terrorisme per fer sentir amb més força, i amb un impacte més mediàtic, la seva veu crítica.

El líder del PP a Catalunya, Xavier Garcia Albiol, es va mostrar molt indignat en seu parlamentària i va criticar durament al President Puigdemont per aquest fet. El President li va respondre, amb educació i contundència, que els governs del PP i del PSOE s'havien reunit amb terroristes en el passat, i que l'expresident Aznar havia dit en el seu moment que es podia parlar de tot en absència d'activitat terrorista.

Novament es fa evident l'interès de les forces més reaccionàries i espanyolistes d'aquest Estat putrefacte anomenat España, per evitar qualsevol solució política al conflicte basc, al igual que impedeixen i torpedinen qualsevol solució pel conflicte català. No tenen interès en una solució política i democràtica, ja que temen perdre les seves possessions. Contra els terroristes ho tenien més fàcil. Contra un moviment democràtic de base els costa més justificar-se.

Em pregunto quant temps haurà de passar perquè l'Otegi passi de ser considerat un terrorista a un polític clau per la pau i la concòrdia, com ho van ser en el seu moment personatges com el sud-africà Mandela, l'uruguaià José Mujica, o l'irlandès Gerry Adams.

dimecres, 18 de maig de 2016

El "temazo" del dimecres. Els Pets - "Tarragona m'esborrona".


Tercera entrega de la tetralogia dedicada al concert del "Rock Català" del 14 de juny del 1991. En aquesta penúltima entrada dedicada a Els Pets, un dels temes més emblemàtics i populars de la banda tarragonina: Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir!! Del seu àlbum "Calla i balla" publicat el mateix any del concert, i on apareixien altres perles del seu repertori més aclamat com ara "S'ha acabat", "Està plovent" o "Vine a la festa".

Els Pets sempre em va semblar el grup que tenia menys qualitat dels quatre, i que feia cançons facilones. Tanmateix, després de més de 30 anys de carrera musical, se'ls ha de reconèixer que sempre han sabut connectar amb el seu públic i que tenen algunes cançons que s'enganxen. Grup preferit dels cumbes tirant a pagès, i de nenes molt nenes.

dilluns, 16 de maig de 2016

Històrica actuació a la plaça de l'Oli.

3d9f a la Plaça de l'Oli (Foto: Minyons).

El passat dissabte els Minyons vam tornar a actuar al bressol casteller, és a dir, a Valls, convidats per la Colla Vella. Feia quatre anys de la darrera presència (i primera actuació històrica de la colla a Valls més enllà de les actuacions per les Decennals) en terres vallenques, quan vam anar-hi convidats per la Colla Joves a l'actuació del Pati.

En aquesta ocasió la diada se celebrava a la Plaça de l'Oli amb motiu del dia del pagès, o Sant Isidre, i a banda de nosaltres i els amfitrions, també hi havia les colles dels Xiquets de Tarragona i els Xiquets de Reus. Un gran cartell per una molt bona diada, de grans castells, bon ritme i molta germanor. Els Minyons hi vam anar al màxim de les nostres possibilitats i amb un bon nombre de camises per plantar un 3d9f (el segon que una colla forana completa a Valls, i el primer que es veia en aquella plaça), un 5d8, un 4d8p (el primer de l'any) i un pilar de 6.

Extraordinaris també els vallencs, que van lluir-se amb la "tripleta màgica" més matinera de la seva història i del món casteller en general: 3d9f, 4d9f, 5d8. Els Tarragonins van fer el 2d8f, el 3 i el 4 de 8, i el pilar de 6. I els reusencs: 2d7, 3d8, 5d7.

Un honor per tot casteller que es preuï, poder fer castells al bressol casteller i al costat d'una colla amb més de dos-cents anys d'experiència.

diumenge, 15 de maig de 2016

El Barça, gran dominador de la lliga espanyola de futbol dels darrers 25 anys.

Foto: FC Barcelona.






























Ahir, en la darrera jornada de lliga, el Barça va certificar un nou títol a l'impossar-se al Granada a domicili per 0 a 3. Així doncs, el Barça no va fallar, i no va donar cap opció al Reial Madrid que esperava la derrota culé per poder endur-se el títol, i que tampoc va fallar, com era previsible, en el seu desplaçament a La Corunya (0-2).

Aquesta és la 24a lliga del Barça, i suposa a més la 6a dels darrers vuit anys, i la 14a des de l'arribada del malaurat Johan Cruyff, l'any 1989. És a dir, una ratxa triomfal  impressionant, i impensable trenta anys enrere, quan el Barça guanyava un títol molt de tant en tant. 

Evidentment, el principal responsable dels èxits dels darrers anys és l'astre argentí, Leo Messi, que amb la samarreta blaugrana s'ha convertit ja en el millor jugador de tots els temps, i que ha dut al Barça a guanyar doblets, triplets, o l'extraordinària fita històrica de guanyar tots els títols en joc la temporada 2009.

Esperem enguany que la cosa no acabi aquí, i que el proper diumenge, a Madrid, enfront del Sevilla, puguem celebrar un nou títol, la copa del rei.

dissabte, 14 de maig de 2016

Noves pedagogies per a l'escola catalana.























Després d'una estada de pràctiques a Corea del Nord, crec que ja estic preparat per a formar als infants catalans perquè siguin bons patriotes i puguin reclamar la independència "sense por". En la imatge, una mostra d'una de les sessions de l'assignatura "Patriotisme i armes de foc 1". Per aquells que els pugui escandalitzar l'escena, aclarir-vos que les armes emprades en aquestes sessions no són reals. Fins a primer de primària no està permès que els alumnes utilitzin armament real...

divendres, 13 de maig de 2016

Impunitat, injustícia.






















Fa uns dies que vam conèixer la sentència judicial del cas Benítez, l'home que va morir mentre una patrulla dels Mossos el reduïa violentament en un carrer del barri del Raval de Barcelona l'octubre del 2013. Malgrat que els agents jutjats s'enfrontaven a penes de fins a catorze anys de presó, el reconeixement de la culpa els ha deixat una condemna de dos anys per "homicidi imprudent i delicte contra la integritat moral", amb la qual cosa evitaran entrar a la presó. El què és més fort, a banda d'una condemna raquítica, és el fet que no se'ls expulsa del cos de Mossos, amb la qual cosa, qualsevol dia ens els tornem a trobar estomacant a algú pel carrer. 

#ProuImpunitat.


dijous, 12 de maig de 2016

Eva Millet: "Estem criant nens L’Oréal: “Perquè jo ho valc""

Eva Miret (Foto: Cristina Calderer).
(Entrevista per al diari Ara de Lara Bonilla a la periodista i escriptora Eva Miret, que acaba de publicar el llibre "Hiperpaternidad").
Periodista, autora de 'Hiperpaternidad’ (Plataforma Actual). Arran del naixement del primer dels seus dos fills, la periodista Eva Millet va començar a especialitzar-se en temes d’educació i criança. Fa dos anys va posar en marxa el blog ‘www.educa2.info’ i ara acaba de publicar un assaig sobre la hiperpaternitat.
Hem passat de tenir fills moble, a qui fèiem poc cas, a tenir fills altar, que venerem. Una nova generació de pares practica la hiperpaternitat, un model de criança originari dels EUA, i propi de les classes mitjanes i altes, que es caracteritza per una sobreprotecció d’uns fills que s’han convertit en el centre de les famílies del segle XXI. Així ho sosté Eva Millet al seu últim llibre.
Per què els pares d’ara som més protectors?
Una de les raons és demogràfica. Si només tenim 1,3 nens de mitjana, aquest nen és el centre d’atenció i de la vida dels seus pares. I no els estem fent cap favor. Esclar que són superespecials! Però per a tu, no per a tot el món, i s’han d’acostumar que no són el centre de l’Univers. Les famílies abans eren més extenses i tothom -avis, tiets, cosins- participava en la teva educació. Ara no, el model està blindat i no acceptem comentaris ni crítiques de la tribu. A més, tenim els fills de més grans i importem a la criança les eines de la feina. I també hi ha una competència brutal entre pares: els nens són ara signe d’estatus. Són una projecció de tu mateix i les seves fites són les teves. Tot ha de ser perfecte: la casa, el cotxe, les dents i, també, el nen.
Com són els hiperpares?
La hiperpaternitat es caracteritza per una atenció excessiva als nens i una perpètua supervisió. Els pares resolen sistemàticament els problemes als seus fills i això té conseqüències, perquè els estàs fent menys autònoms. Una altra característica és justificar-los contínuament i estimular-los precoçment. Hi ha una tendència a intentar que els nens ho facin tot com més aviat millor perquè siguin supernens, però això té dues derivades. Estem prenent als nens el més important de la infantesa, que és el temps per jugar, i no tenen temps per avorrir-se, i de l’avorriment en pot sortir la creació. Està bé que facin alguna activitat però el màxim haurien de ser tres tardes ocupades, i ja em sembla molt.
“Estic farta de fer que la infantesa del meu fill sigui màgica”, deia la carta d’una mare que es va fer viral.
Trobem pares insegurs perquè hi ha sobreoferta de mètodes i experiències que el nen ha de viure, i això suposa un estrès afegit. Sembla que no puguis quedar-te a casa un cap de setmana sense fer res, i els nens a vegades també ho demanen. Estan farts de tanta acadèmia precoç i no hauria de ser així perquè els mates les ganes d’aprendre i la curiositat.
Com podem saber si ens hem convertit en hiperpares?
Hi ha dos senyals. Un, si no ets capaç d’observar el teu fill sense intervenir a la primera oportunitat. I un altre és quan es parla en plural dels fills: “Avui tenim un examen”, “Hem aprovat”, “Hem suspès”...
Els hiperpares també intervenen molt en l’escola.
Està bé que els pares s’impliquin en l’escola, que hi col·laborin, però cadascú ha de saber quins són els seus límits. El problema és que sovint acaba en enfrontament.
Triar escola provoca molt d’estrès als pares.
I no hauria de ser així. Els nens haurien d’anar a l’escola del barri. Però hi ha la idea que han d’anar a l’escola perfecta on fan l’última tècnica pedagògica. És un estrès. Els pares visiten 25 escoles, fan excels i després no es refien de l’escola a la qual l’acaben portant.
I quins nens estem criant?
Estem criant nens amb una visió molt inflada de si mateixos. Estem criant nens L’Oréal : “Perquè jo ho valc”. Però d’altra banda, són nens molt dèbils que mai han après a resoldre els seus problemes, perquè mai els has donat l’oportunitat ni les eines i davant un petit problema es desmunten. Recordo el cas d’una estudiant nord-americana a Barcelona que es va quedar atrapada a l’ascensor i en lloc de tocar l’alarma va trucar a la seva mare als Estats Units perquè l’hi resolgués. Estan acostumats que els pares els diguin què han de fer. En estar tan protegits són insegurs i tenen moltes pors: nens amb por de dormir amb el llum apagat, d’estirar la cadena, de menjar coses noves...
¿La criança natural o maternitat intensiva pot ser un problema?
La maternitat s’ha professionalitzat en el sentit que hi ha dones que fan de la maternitat la seva feina i es defineixen com a full time mums. S’acaba embogint. El nen és el teu referent però hem de tenir altres activitats a la vida.
I quin és l’antídot per revertir la hiperpaternitat?
L’ underparenting o sana desatenció dels fills. Com a pares la nostra feina és estar pendent dels fills però sense intervenir a la primera ni fer-ne un drama. Si la nena està desganada no vol dir que tingui anorèxia, i si un dia no la deixen jugar a futbol no és bullying. Poso l’exemple de la motxilla: quan el nen surt de l’escola no li has de portar la motxilla com si fossis el seu majordom. Si pesa, treu-li un parell de llibres. L’has de fer responsable de les seves coses. I també deixar de preguntar-l’hi tot: “Que vols dormir?”, “Que vols dinar?”, “Que vols un Dalsy?”... Hi ha aquesta idea que la família és una institució democràtica i no, la família és una jerarquia: els pares a dalt i els nens a baix. Tots hi participem però no li pots preguntar a un nen de 3 anys què vol per sopar.

dimecres, 11 de maig de 2016

El "temazo" del dimecres. Jorge Pardo - "Que yo no quiero dinero".


L'any 1994 vaig adquirir el CD de "Los jóvenes flamencos", editat per Nuevos Medios, i que venien amb la revista Rock De Lux, en el què apareixien alguns dels millors artistes de flamenc-fusió del moment: Tomatito, Ketama, Ray Heredia, Kiko Veneno, Carles Benavent... Un dels temes que més m'agradava, i que encara de tant en tant m'agrada escoltar, era aquest "Que yo no quiero dinero" del flautista i saxofonista Jorge Pardo, amb les veus de El Potito, i El Bola. Una peça a mig camí del flamenc i del jazz, inclosa a l'àlbum "Veloz hacia su sino" de l'any 1993. Hi col·laborava també el gran Carles Benavent al baix. Curiosament, tots dos han rebut el premi de "Jazzterrassman" que atorga el Festival de Jazz de Terrassa.

dimarts, 10 de maig de 2016

Los valores del Madrí (i la catalanofòbia).


El passat dissabte, en la roda de premsa posterior al partit entre el Reial Madrid i el València, es va tornar a viure una nova mostra de la catalanofòbia que perdura en alguns estaments del principal club espanyol. Quan un periodista de TV3 va fer una pregunta en català al porter titular del Reial Madrid, el català Kiko Casilla, nascut a Alcover, aquest es va mirar al cap de premsa del club de la capital per saber si havia/no havia de respondre en aquesta llengua. I la resposta del cap de premsa va ser que no, que havia de respondre en ESPAÑIOOOOOL. Manda güevos coñññio!!!

I dit i fet. Kiko Casilla va posar cara de "es lo que hay" i van continuar contestant les preguntes de la resta de mitjans, com si el periodista de TV3 no existís, i tan amples.

Una nova mostra de la discriminació que pateix la nostra llengua (tot i que segons la CONJTITUCIÓN també és seva) a les EJPAÑIAS, i que solament es resoldrà de totes totes quan siguem un Estat Independent, i puguem fer les preguntes en una llengua estrangera, com fan els periodistes francesos, anglesos o portuguesos, als seus compatriotes, a l'estadi Santiago Bernabéu.

dilluns, 9 de maig de 2016

La (in)justícia espanyola.






















Ahir al Salvados vam tenir l'oportunitat de comprovar com de cega pot arribar a ser en ocasions la (in)justícia espanyola. Van presentar-nos el cas del Romano Van der Dussen, un holandès que va arribar a Espanya l'any 2003, i que va ser condemnat a 15 anys de presó per tres violancions, malgrat que ell sempre va negar els fets, i que l'única prova incrimiatòria va ser el reconeixement físic d'una de les víctimes. Malgrat tenir coartada i testimonis que ho podien acreditar, no el van creure, i van preferir enviar-lo a la garjola per calmar els ànims d'una societat alarmada en aquells moments per altres casos que havien sortit a la llum pública a través dels mitjans.

Anys després, i gràcies a la detenció d'un violador a Anglaterra, es va saber que les restes d'ADN trobades en una de les víctimes espanyoles coincidia amb les del violador anglès, fet que demostrava la innocència de l'holandès. Tanmateix, la (in)justícia espanyola va trigar anys a validar aquesta prova, i mentrestant en Romano anar sumant anys entre reixes.

Explicava en Romano a l'Évole, que durant el judici li van oferir una rebaixa de la comndemna a canvi que declarés la seva culpabilitat, i que ell no va acceptar-ho sabent-se innocent, i pensant que es faria justícia... Li oferien cumplir 7 anys, en comptes dels 15 als que va ser finalment sentenciat. I fins i tot, un cop a dins de la presó, li van denegar permisos i beneficis per la seva negativa a reconèixer uns fets que, segons ell, no eren certs. Arribant a l'extrem que no li van permetre acomiadar-se de la seva mare, malalta terminal, abans de morir.

O sigui, que si hagués reconegut uns fets que mai va cometre, hauria passat, com a màxim, set anys a la garjola. En canvi, per haver mantingut a capa i espassa la seva innocència, va haver de pagar dotze anys d'injusta condemna.

Tinc certs dubtes sobre què deu ser pitjor, si ser violat, o ser injustament condemnat a 15 anys de presó per violació... Suposo que tant una víctima com l'altra tindran similars problemes psíquics la resta de les seves vides.

diumenge, 8 de maig de 2016

Pere Vilaseca: "Menys currículum obligatori a les escoles".

(Article del mestre Pere Vilaseca aparegut al diari Ara d'aquest passat dimecres. Interessant proposta de reducció del currículum obligatori, i de dotar d'autonomia real als centres).
Educar demana temps. Educar és com plantar una llavor: cal regar-la, vetllar-la, respectar-ne els ritmes naturals de creixement, que no sempre són iguals per a totes les plantes. Esclar que podem mudar l’entorn natural o modificar-la genèticament a fi d’accelerar-ne el ritme de creixement. Però no sempre és possible i sovint és poc recomanable. Per això, educar demana temps.
Educar és com fer pa: demana un llarg procés de fermentació. Podem accelerar-lo químicament, però el gust i la conservació no seran pas els mateixos. En educació, la càrrega de continguts curriculars, densos i apilonats, són com uns additius que no permeten un creixement harmònic, perdurable i minuciós. Educar és un procés lent i laboriós. Per això, demana temps.
Educar és aprofundir. És anar al fons de la persona. No quedar-se just en la primera capa. Comparant-ho amb la fusta, educar no és envernissar, perquè el vernís dóna una bona imatge, però molt superficial. Amb poc temps l’esforç esmerçat s’esberla i cal tornar a pintar. Educar és com posar oli: l’oli penetra en profunditat, s’absorbeix a poc a poc, no brilla tant però perdura. L’excés de continguts i de normes són com el vernís de l’educació: brillen de cara enfora, però no penetren... mentre que educar demana temps.
Educar és confiar. Si no creiem que de cada alumne en podem treure el millor, i que el millor no serà mai igual per a tothom, és difícil ajudar a créixer. L’excés de continguts curriculars, l’excés de normes, controls i decrets, és un símptoma de desconfiança envers les educadores i els educadors.
Educar és ajudar a fer créixer persones lliures i autònomes. I l’escola, en realitat, pot facilitar-ho ben poc. La càrrega de continguts a transmetre i de papers a omplir, juntament amb la carregosa i cara burocràcia, no ajuda a fer una escola millor. A cada nou problema es genera un nou paper, un nou protocol... fins a acabar en l’ofec.
D’acord que un país ha de tenir una base curricular comuna i compartida, sobretot un país com el nostre, tan poc lliure i tan controlat... Però les càrregues curriculars de totes les moltes lleis educatives de la història recent d’aquest país i de tot l’Estat van molt més enllà del que seria desitjable i realment útil.
Per això, proposem una reducció dràstica dels continguts comuns fins al 25% (no d’un 25%) de l’actual desplegament curricular, i encarregar aquesta feina a un equip multidisciplinari, sense pressions corporatives, interessos editorials, ni control polític.
Un equip que defineixi un currículum centrat realment en l’alumnat i en les competències més bàsiques, que sabem (o intuïm) que seran necessàries per viure en una societat extraordinàriament canviant. Vetllant sobretot per la motivació de l’alumnat, que ha i haurà d’aprendre a pensar críticament i a continuar aprenent i estudiant al llarg de tota la vida.
Un currículum que afavoreixi les capacitats reals i necessàries per viure en aquest futur incert, com ens recorda el darrer informe de la Unesco: “No ha de tractar només de l’adquisició d’habilitats i coneixements, sinó també de valors i de respecte per la vida i la dignitat humana requerida per a l’harmonia social en un món divers”
I, en canvi, els currículums actuals del nostre país tenen una visió de l’escola més pròpia d’una cadena de producció de mitjans del segle XX. Recorden més Temps moderns, de Chaplin, que no pas un espai de vida, aprenentatge i convivència.
Només des la llibertat i la confiança real envers les escoles i els educadors, reduint entre un 65% i un 75% la càrrega curricular obligatòria de totes les etapes, disposarem del temps i de l’autonomia necessaris per fer possible una escola que ajudi a fer créixer cada infant i jove com a únic i irrepetible, que l’ajudi a desenvolupar-se en profunditat, consolidant els aprenentatges, motivant-lo per continuar aprenent i per comprometre’s en la construcció d’una vida digna, solidària i sostenible.
Als països on l’educació i l’escola són un bé realment preuat, a més de destinar-hi un percentatge del PIB molt superior, la regulació és molt menor, l’autonomia de cada centre és molt més elevada i els resultats globals són molt més positius. Només des d’aquesta mútua relació de confiança, no absenta d’exigència i compromís, es pot créixer i millorar, ja que només des de la llibertat es pot exigir responsabilitat, de la mateixa manera que només des de la responsabilitat podem esdevenir realment lliures.

dissabte, 7 de maig de 2016

Anem a la Fira.






















Avui arrenca la 14a Fira Modernista de Terrassa. Aquesta tarda, a partir de les 19 h. al davant de l'entrada del Mercat de la Independència, pel Raval de Montserrat, actuem els Minyons juntament amb els Castellers del Poble Sec.

Actes al local dels Minyons.

divendres, 6 de maig de 2016

Contra el nazisme, ni un pas enrere!!!

Tess Asplund plantant cara tota sola davant d'una marxa de neonazis a Suècia l'1 de maig

dijous, 5 de maig de 2016

Carlos González: "Nens manipuladors?"




(Article del Carlos González publicat al Criatures del diari Ara del passat dissabte 23 d'abril).

Una preocupació freqüent dels pares (o una idea que sovint altres persones volen transmetre als pares) és que els nens petits ens manipulen, que ploren “per sortir-se amb la seva”, que “es provoquen el vòmit”, que “fan comèdia” i “saben llatí” (Tant de bo! Fa dècades que cap nen sap llatí).

Etimològicament manipular vol dir “fer coses amb les mans”. Contínuament manipulem coses: el bolígraf o l’ordinador, la forquilla o el pom de la porta. En aquest sentit, ser manipulador no té res de dolent, i els cuiners no es queixen quan els diuen manipuladors d’aliments.

Els nens més petits no poden manipular res amb les mans. No poden cuinar ni menjar sols, no poden vestir-se, no poden rentar-se la roba ni el cul. Necessiten que algú faci tot això per ells. Podríem dir que manipulen mentalment els adults perquè aquests manipulin físicament el món. No ho fan per aprofitar-se’n o fastiguejar, no ho fan per gust o per maldat. Ho fan per sobreviure. Necessiten que algú els cuidi, alimenti i protegeixi, i per aconseguir-ho somriuen o ploren o fan uns sorollets o ens miren amb una cara que fa que no ens hi podem resistir. Ho fan de forma instintiva, sense pensar (ja que encara no pensen).

Però manipular té un altre sentit, el d’enganyar astutament, sovint fingint falsos sentiments, per obtenir les nostres finalitats egoistes. És en aquest sentit pejoratiu que sovint s’acusa els nens petits de ser manipuladors. És injust, és ofensiu (dir a un adult “Ets un manipulador” és una ofensa greu) i és fals.

No, els nens petits no poden ser manipuladors perquè senzillament no tenen la capacitat mental per ser-ho. Només cap als quatre o cinc anys desenvolupen plenament la teoria de la ment, la capacitat d’atribuir als altres i a un mateix creences, coneixements, desitjos i intencions, i de comprendre que els desitjos, intencions i coneixements dels altres poden ser diferents dels propis. Sense teoria de la ment no es pot fingir, enganyar o manipular. Un nen de dos anys és incapaç de pensar coses com “Si amago els trossos del got que he trencat, la mare no se n’adonarà i no em renyarà”, “Si faig veure que ploro, s’espantaran i m’acabaran comprant el gelat” o “Si faig això que m’han prohibit, davant seu i somrient, se sentiran humiliats i perdran autoritat i jo seré l’amo”.

No es deixi manipular per familiars, veïns o experts, no permeti que l’enganyin fent-li creure que el seu fill és fals, astut i dolent. Quan un nen plora, és que plora de veritat. I quan vostè l’agafa i el consola, és que l’estima de veritat. Suposo. Perquè els adults sí que tenim la capacitat de fingir.

dimecres, 4 de maig de 2016

El "temazo" del dimecres. La Troba de Kung-Fú - "Flor de primavera".


De l'àlbum "A la panxa del bou", de l'any 2010, un tema molt primaveral de La Troba de Kung-Fú, el grup de La Garriga format pel Joan Garriga després de la dissolució dels mítics Dusminguet. Rúmbia style!

dimarts, 3 de maig de 2016

400 anys de la mort de William Shakespeare.

 
(El món sencer és un escenari) 
 
All the world's a stage,
And all the men and women merely players;
They have their exits and their entrances,
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages.
 At first, the infant,
Mewling and puking in the nurse's arms.

Then the whining schoolboy, with his satchel
And shining morning face, creeping like snail
Unwillingly to school.
 And then the lover,
Sighing like furnace, with a woeful ballad
Made to his mistress' eyebrow.
 Then a soldier,
Full of strange oaths and bearded like the pard,
Jealous in honor, sudden and quick in quarrel,
Seeking the bubble reputation
Even in the cannon's mouth.
 And then the justice,
In fair round belly with good capon lined,
With eyes severe and beard of formal cut,
Full of wise saws and modern instances;
And so he plays his part.
 The sixth age shifts
Into the lean and slippered pantaloon,
With spectacles on nose and pouch on side;
His youthful hose, well saved, a world too wide
For his shrunk shank, and his big manly voice,
Turning again toward childish treble, pipes
And whistles in his sound.
 Last scene of all,
That ends this strange eventful history,
Is second childishness and mere oblivion,
Sans teeth, sans eyes, sans taste, sans everything.