Tots són iguals? Sí?

 

 

De vegades em pregunto quins són els principis èticosocials en que es basa la gent a l'hora de decantar-se per una opció política o una altra quan arriben les eleccions. Personalment, fa anys que voto la mateixa opció política, no sense debats interns, ja que tot i ser els més propers als meus ideals i principis, no sempre combrego amb tot el que fan, diuen, proposen, o deixen de fer, dir, o proposar.

No deixa de sorprendre'm que hi hagi gent que es declara d'esquerres i independentista però vota opcions polítiques que, una vegada i una altra, porten a terme polítiques, o pactes polítics, gens progressistes ni independentistes, si no tot el contrari.

Aquest cap de setmana hem tingut un gran exemple del que comento. Mentre els líders polítics de la CUP assistien a la manifestació contra el 4t Cinturó a Sabadell, el President de la Generalitat sopava amb el rei i el president del govern espanyol al Mobile World Congres, i diferents patums de Junts es reunien per dinar amb el corrupte d'en Pujol.

100 anys de la visita d'Albert Einstein a Terrassa.

 

Aquest passat divendres 24 es van complir 100 anys de la històrica visita del científic Albert Einstein a la ciutat de Terrassa, inclosa dins d'un periple de cinc dies per Catalunya, que també el va dur a Barcelona, Sant Cugat, l'Espluga de Francolí, el Monestir de Poblet...

En aquesta estada de cinc dies, Einstein va tenir l'oportunitat de conèixer alguns edificis emblemàtics de Catalunya, així com algunes institucions culturals, polítiques i educatives. A Terrassa va estar acompanyat, entre d'altres, pel president de la Mancomunitat de Catalunya, entitat que el convidava, Puig i Cadafalch, i van visitar l'ajuntament, les esglésies de Sant Pere.

Un orgull per a la ciutat que un dels principals científics, genis, de la humanitat visités la nostra ciutat fa 100 anys. Normal que siguem capital!

Habemus fillol.

 

Doncs res, que avui ha nascut el meu fillol, el Riu, i ha anat tot molt bé, i estic molt content i feliç, i espero que el Riu també sigui un nen molt feliç, i els seus pares també, i de pas tots vosaltres que llegiu aquesta entrada. Es maca la vida quan passen coses maques!

Visca la vida i visca el Riu!

Dimecres de sardines.

 

Si m'haguessin dit fa vint anys que algun dia gaudiria de valent menjant sardines a la brasa, amb pa amb tomàquet i vi negres, hagués dit que seria impossible. Fins no fa tants anys les sardines no m'agradaven gaire, i no podia suportar les espines petitones. Però ja veieu que la gent (i els gustos) canvia i cada cop m'agrada més menjar sardines d'aquesta manera. I, evidentment, el final del carnaval és un moment ineludible i tradicional. El dimecres de cendra, o dia de la sardina, es converteix en tradició. I m'encanta.

El "temasu" del dimecres. La Maria - "Mon vetlatori".

 

La Maria és una cantaora de l'Oliva, al País Valencià, que es va donar a conèixer a les xarxes socials i que comença a fer-se un nom dins de l'escena musical dels Països Catalans. Aviat serà a Barcelona, al Tradicionàrius, i segur que començarem a veure-la per pobles i ciutats del Principat més sovint. La veritat és que té una veu espectacular i que interpreta cançons amb una passió i una emotivitat que posen els pèls de punta.

Horaris del futbol.

 

Enguany, amb el meu germà hem llogat un parell d'abonaments al camp del Barça, a través d'un company de feina del meu germà. Mai havia entrat dins del meu pensament fer-me soci del Barça, però quan em van fer la proposta, vaig pensar que per un any valia la pena provar, i que tindríem l'oportunitat de convidar-hi amics i familiars, ja que no sempre et va bé per agenda, o per ganes.

Ahir vaig anar amb un nebot a veure el partit de lliga contra el Cadis (2-0), novament, un diumenge a les 21:00 de la nit. És l'horari més repetit aquesta temporada, i la veritat, dóna bastant pel sac. Si vas en cotxe, coincideixes amb l'operació tornada del cap de setmana i arribar a prop de l'estadi i aparcar és força complicat, i acabes arribant a casa passada la mitjanit. No em vull ni imaginar el penyistes que van en autocar des dels seus pobles i ciutats i han d'esperar que surti tothom per poder sortir amb l'autocar...

Tanmateix, és força sorprenent que enguany l'assistència d'espectadors sigui força elevada (82.825 de mitja), tot i la merda d'horaris. De fet, és la mitja més alta de l'actual segle! També és cert que molts partits hi ha una important presència d'aficionats estrangers que aprofiten la seva visita a la capital per anar a l'estadi.

El Padrí.

 

Ahir, mentre sopava amb un grupet d'amics, em vaig emportar una bona sorpresa quan una parella d'amics em van proposar (a través d'un wattsap!) ser el padrí de la criatura que esperen. Evidentment, vaig acceptar, ja que són uns bons amics, i perquè tenim vincle des de fa prop de 30 anys amb l'un i 20 amb l'altra.

Sé que avui dia la figura del padrí és més simbòlica que res, però fa il·lusió que pensin en tu per ser una persona propera, amb qui fer vincle, amb un fill. Espero estar a l'alçada.

Encetant la temporada de bicicleta de carretera.

 

Des del passat 27 d'octubre de l'any passat tenia la bicicleta de carretera tancada a l'habitació esperant que passés el fred hivernal. Doncs avui he tornat a agafar-la per pujar al Coll d'Estenalles en un dia magnífic amb prop de 20 graus de temperatura al migdia quan he pujat, i un dia radiant de sol sense un sol núvol.

He sortit amb pantaló llarg i mallot de màniga llarga també, i per moments he pensat que podria haver sortit amb "culote" curt i els braçals per tirar avall quan passes calor. 

No sé aquestes temperatures actuals es mantindran gaire temps, però si fos així, em sembla que la BTT començarà a agafar pols a l'habitació de les bicicletes.

El "temasu" del dimecres. Skatalà - "Embolingats"

 

Dissabte passat els Skatalà s'acomiadaven dels escenaris amb un concert antològic a la sala Paral·lel 62 de Barcelona. Un concert on van repassar els principals èxits dels seus 38 anys de trajectòria, en gairebé dues hores de concert. Van tancar el repertori amb un clàssic dels clàssics, l'Embolingats, en ple èxtasi col·lectiu, que vaig voler enregistrar com a record històric.

Stop macroprojectes! Stop polítiques neoliberals!!

 

Aquesta tarda al Parlament s'han aprovat els pressupostos dels macroprojectes que destrueixen territori, contaminen, i promouen el joc, la prostitució i el narcotràfic, entre altres, amb els vots favorables del tripartit ERC, PSC, i En Comú Podem. Els pressupostos de la vergonya d'uns partits que es fan dir d'esquerres però que treballen per a la patronal, i contra el territori i els seus habitants.

Uns activistes s'han colat a dins de l'hemicicle i han desplegat una pancarta on s'hi llegia "Stop macroprojectes" amb l'únic suport, en forma d'aplaudiments, dels 4 representants de la CUP. Se m'està fent llarga la legislatura, entre projectes que malmeten el país, polítiques autonomistes, i col·laboració amb l'enemic.

Skatalà mai morirà!

 

Ahir els Skatalà van tocar per darrera (?) vegada a la sala Paral·lel 62 de Barcelona (per cert, una sala molt xula per als concerts) dins del marc del festival ska Rudecat, amb els Mosquito Bite i els The Cabrians, per aquest ordre, de grups teloners. Va ser un espectacle final apoteòsic, de prop de dues hores de durada, amb un públic (la majoria veterans) fidel, i entregat des del primer al darrer tema. Els Skatalà no van decebre i van oferir la majoria dels seus grans èxits, intercalant els missatges de comiat, consignes, i dedicatòries a mil i un artistes i companys de viatge ja morts o que els han marcat d'una manera o altra al llarg dels 38 anys de la banda.

Mai se sap amb els Skatalà si aquest concert serà realment el darrer o no, ja que no és el primer cop que anuncien la disolució i que es tornen a reunir, però les paraules del Quique (cantant) i l'emoció amb que les deia, feia pensar que sí, que aquest cop pot ser el definitiu. Bé, en tot cas, tots els fans dels Skatalà sabem que "Skatalà mai morirà"!

En Peyu torna a Terrassa amb l'Il·lusionista.

 

Ahir vaig anar al Centre Cultural de la meva ciutat (ara en diuen La Factoria Cultural, però per a mi sempre serà el Centre Cultural de la Caixa de Terrassa) a veure el nou espectacle d'en Peyu, un dels referents humorístics del país. Ahir va omplir l'auditori per presentar l'il·lusionista, una obra on interpreta el paper d'un màgic al que se li complica l'espectacle ben aviat. Com a l'anterior obra d'"El Gallardo español", el Peyu mostra una gran capacitat interpretativa i camaleònica per posar-se en la pell de diversos personatges que interactuen entre sí, canviant el to de veu i mantenint llargs diàlegs entre fins a quatre personatges diferents.

A tall d'anècdota, us comento que ahir vaig seure en la butaca central a primera fila, i hi ha un moment de l'espectacle que el Peyu s'asseu a l'escenari de cara al públic, i el tenia a escassos metre i mig. No recordo haver-ho fet mai abans, però tampoc tinc una memòria gaire bona.

12 anys de bloc.

 

Qui m'havia de dir fa 12 anys quan vaig començar a escriure en aquesta finestra al món que és l'internet, que 12 anys després encara ho faria amb regularitat a través d'aquest bloc. Doncs deixeu-me que us digui que sembla que va ser ahir que començava, i em faig creus que ja hagin passat 12 anys i milers d'entrades. Us deixo algunes dades estadístiques d'aquest bloc:

Entrades totals: 3.364.

Entrades 2022: 216

Visualitzacions totals: 653.012

Visualitzacions darrer any: 166.000 (no ho acabo d'entendre)

Comentaris totals: 5.774

Comentaris darrer any: 704 aprox.

Dia mundial del vòmit.

 

No sé si us ho he explicat algun dia ja, però enguany sembla que la canalla a l'escola està agafant tots els virus que no havien agafat durant dos anys de protecció per la Covid. Des del mes d'octubre he tingut poques jornades on no m'hagi faltat cap alumne, amb un clímax de 10 absències, un dia, cap al més de novembre si no recordo malament.

Aquesta setmana sembla ser que passeja per l'aula un virus que ataca la panxa, perquè avui he acabat la classe amb 7 alumnes menys, i una que estava mig catatònica, i la gran majoria amb mal a la panxa, i amb vòmits. Avui dues alumnes han tornat cap a casa, al migdia una i a la tarda l'altra, per sengles problemes estomacals, amb vòmits inclosos. A l'aula, evidentment. Quan aquests fets esdevenen, es munta una mena de revolució entre els alumnes que tenen ganes de veure l'obra d'art dels afectats, i també tota l'operació de neteja. 

No sé si sabíeu que ja no deixen utilitzar les tradicionals serradures de fusta per tapar el vòmit i escombrar-lo després. Ara hi ha una mena de sorra que no aixeca pols. El conserge m'ha dit el nom però no recordo.

El "temasu" del dimecres. Emir Kusturica & The No Smoking Orchestra - "Unza Unza time".

 

El director de cinema Emir Kusturica, a banda de fer pel·lícules té una altra passió que és la de tocar la guitarra, i ho fa amb cert reconeixement mundial amb la No Smoking Orchestra. Amb diversos àlbums a les esquenes, l'any 2000 van publicar aquest "Unza Unza time" de títol homònim al tema que us presento. Fusió de música balcànica i rock, amb un directe trepidant i cent per cent ballable. 

Llàstima que li van censurar el concert que havia de fer al Festival del Mil·lenni el març del 2022 quan es va iniciar el conflicte a Ucraïna, del que tenia entrada, i que tampoc es va poder realitzar mesos després per no sé quin motiu. Més de 10 anys fa ja que el vaig poder veure al Palau de la Música, i espero que no hagi estat el darrer cop.

Sant Blai a La Fatarella.

 

Aquest passat cap de setmana he estat a La Fatarella, que celebrava la tradicional festa d'hivern de Sant Blai, amb destacat protagonisme dels seus majorals (una colla que s'ajunta per organitzar els actes tradicionals cada any) i quintos (els locals que han fet 18 anys). I també, el protagonisme indiscutible de les tortades (com les mones de pasqua però per Sant Blai), que apareixen el divendres al vespre al casal de cultura i protagonitzen diferents actes de la festa com la missa, el ball de tortades, cercaviles, la subhasta de la tortada dels majorals... I entremig, curses de rucs, concerts, repics de campanes, subhasta de llenya... Tradicions que venen d'antic i que els fatarellencs mantenen amb orgull i implicació.

Els majorals amb la tortada que subhastaran dissabte al vespre.

Les tortades a punt de ser beneïdes a l'església.

Majorals a la subhasta de la llenya el dissabte al matí.

Ball de tortades.

Un celler qualsevol en terra de vinyes.

Mor Josep Maria Espinàs.

 

Ahir ens vam assabentar de la mort de l'escriptor català Josep Maria Espinàs als 95 anys. D'entre les seves diverses facetes, destacà com a cronista de viatges, articulista a premsa, novel·lista, o cofundador del grup d'Els Setze Jutges. Va rebre un bon grapat de reconeixements a la seva obra.

Tanmateix, per a molts culers, l'Espinàs sempre serà recordat, sobretot sobretot, per ser (co)autor, juntament amb Jaume Picas, de l'himne del club, l'any 1974, amb motiu del 75è aniversari del club. Una de les composicions en català més conegudes arreu del món, i que molts infants catalans aprenen molt abans, com qui diu, de saber parlar.

DEP

Tot el camp
és un clam
som la gent blau-grana.
Tant se val d’on venim
si del sud o del nord
ara estem d’acord, estem d’acord,
una bandera ens agermana.
Blau-grana al vent
un crit valent
tenim un nom
el sap tothom:
Barça, Barça, Barça!

Jugadors
Seguidors
tots units fem força.
Són molts anys plens d’afanys,
són molts gols que hem cridat
i s’ha demostrat, s’ha demostrat,
que mai ningú no ens podrà tòrcer.
Blau-grana al vent
un crit valent
tenim un nom
el sap tothom:
Barça, Barça, Barça!

Mori el mal govern.

 

No sé si es pot caure més baix del que ha caigut el govern d'ERC en la negociació dels pressupostos de la Generalitat amb el PSC (PSOE dels GAL, el 155, l'"A por ellos", i les manifestacions al costat de VOX). Contemplen la construcció del casino Hard Rock Cafe a la Costa Daurada, l'ampliació del ja explotadíssim aeroport de BCN, l'acabament del IV Cinturó que destrossa territori natural i agrícola, i un bon grapat de merdes més gens esquerranoses, si no tot el contrari. Uns pressupostos que, molt probablement i malaurada, signarien també els de Junts, que ara no governen. 

Si la gent que va votar ERC ho va fer pensant que eren un partit d'esquerres, deuen haver quedat ben decebuts. Jo ja fa temps que els vaig veure el llautó (els docents i els sanitaris ho constatem també des de fa anys), i espero que molts més se n'adonin abans de tornar a votar i els enviïn a la paperera de la història.

El "temasu" del dimecres. Oques Grasses - "Cara de cul".

 

Si fa unes setmanes era el grup de Gandia Zoo, cantant en valencià, qui omplia el Palau Sant Jordi amb més de 15.000 persones, el passat cap de setmana els osonencs Oques Grasses van ser capaços de superar aquest registre, amb més de 18.000 espectadors. Una fita per a la música en català que demostra que la nostra llengua també pot aplegar multituds i ser un bon negoci.

Personalment, prefereixo els concerts en petit comitè, i amb preus més populars, però cal celebrar la fita, pel que representa per a la nostra llengua.