"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 29 d’abril del 2024

La vida és "asina", Tara.

 

Quina gran merda haver-se d'acomiadar d'un amic quan encara no toca. Avui ens ha deixat el Tara, el Francesc Xavier Alcántara Marín, amb tan sols 51 anys, després d'uns mesos de lluita infructuosa entre l'hospital de Terrassa i la Vall d'Hebron. No es podrà dir que no ho has intentat amb totes les teves forces. 

El passat divendres vaig marxar de l'habitació on t'anaves apagant i em vas acomiadar mostrant-me un cor amb les dues mans. Tinc la sensació que va ser el teu comiat final tot i que et vaig dir que tornaria a visitar-te.

La vida no ha estat justa amb tu. Has donat més del que has rebut a canvi. Esperava poder compartir molts més moments amb tu. Molts més esmorzars, dinars i sopars; molts més concerts (de Manu Chao ja prou!); molts més partits de l'USAP; moltes més partides de dòmino; moltes més excursions; en fi, molt més de tot. 

Ha estat un plaer, i una fortuna conèixer-te, amic Tara. Descansa en pau!

diumenge, 28 d’abril del 2024

Petits genis dels escacs.

 

Aquestes darreres setmanes estic fent un curs de formació d'escacs, telemàtic, per implementar aquest joc a les escoles. El mestre del curs és un jove jugador d'escacs del club Peona i Peó, radicat als Lluïsos de Gràcia, Ferran Cervelló, que va arribar a ser campió d'Espanya sub-16 amb aquest club.

Arrel del curs ha tornat a incrementar-se el meu interès i curiositat per aquest joc, i vaig topar-me per casualitat amb la notícia de la víctòria d'un infant de tant sols 10 anys, l'argentí Faustino Oro, davant del campió del món i rei absolut dels escacs la darrera dècada, Magnus Carlsen, en una partida tipus Blitz, o súper ràpida (1 minut per banda).

És habitual que un gran mestre com Carlsen perdi alguna partida de tant en tant, i més si es tracta de partides ràpides que en juga moltes i no té la mateixa capacitat de concentració. Tanmateix, no deixa de sorprendre que un nen de tant sols 10 anys sigui capaç de derrotar tot un gran mestre. No sé on pot arribar aquest tal Faustino en el món dels escacs. Encara és d'hora per fer pronòstics. Però el que és clar és que ha de ser un nen amb unes facultats i un talent fora del comú. A veure si d'aquí a 10 o 15 anys el veiem competir en els grans campionats escaquístics del món.

dissabte, 27 d’abril del 2024

Xavier Diez: "L'Enfonsament dels sistemes educatius".

 


 

(Interessant article del professor, periodista i membre del sindicat USTEC, Xavier Diez, per al diari digital El Món, on analitza la davallada global dels sistemes educatius dels països occidentals anant més enllà d'alguns dels factors que estem més acostumats a escoltar quan s'analitza la baixada de resultats a casa nostra).

La publicació dels informes PISA el passat desembre va caure com una bomba de fragmentació arreu d’occident. En un primer moment, cada país es va entotsolar en una desgràcia ja anunciada, perquè per poc que tinguessin els ulls i les orelles col·locades a escoles, instituts o facultats, tenien prou indicis per anticipar un enfonsament generalitzat. Com que encara no tenim opinió pública europea, sinó opinions públiques estatals, els diversos actors educatius es van tirar els plats pel cap atribuint-se els uns als altres (amb una especial predilecció per atacar uns docents a la vora del col·lapse). Tanmateix, malgrat que hi ha diferències regionals, derivades més de la composició sociodemogràfica que dels sistemes en sí, i sistemes que resisteixen al canvi (i els resultats els donen la raó), el cert és que hi ha una constatació estesa que, en termes generals, els sistemes educatius d’occident s’enfonsen. El problema és que el que passa a les aules de Detroit, l’Hospitalet o Marsella, no són altra cosa que el canari de la mina, el primer indici que hi ha quelcom que va malament.

Durant aquest mes, el president Macron ha tret un dels seus conills del barret. Davant el panorama desolador de l’École Républicane, proposa el retorn a l’uniforme escolar. Això ve a complementar altres propostes del seu actual primer ministre Gabriel Attal (que va saltar a Matignon directament des del ministeri d’educació) com ara grups per nivell, enduriment dels criteris per promocionar i graduar-se i un reforçament de la disciplina, fet especialment sensible en un moment en què hi ha una carència de professors que es neguen a exercir en determinats barris. Com succeeix amb el macronisme, són eslògans sense translació pràctica, mesures tan ingènues com desesperades, i sobretot, irrealitzables. La República ja no controla bona part del territori, i mostra d’això és el gran nombre de docents que abandonen la professió o que ja no se la plantegen, en un moment en què alguns mestres han estat assassinats i altres amenaçats de mort sense que l’administració faci res més que declaracions buides, i mentre els diversos governs, des de la renúncia de Miterrand a fer polítiques d’esquerres el 1981, els serveis públics s’han anat degradant fins a un punt, probablement de no retorn.

Potser França podria semblar un cas extrem, d’allò que anteriorment havia estat considerat un referent, a la sensació d’aluminosi republicana de societat fallida que sembla ara. Una societat en què, com retrata el geògraf Christophe Giully, el país és en mans d’una minoria dirigent i il·lustrada, parisenca, de classe alta, bohèmia-burgesa, indiferent a les necessitats d’una majoria reflectida en revolta dels armilles grogues. Tanmateix, l’enfonsament dels sistemes educatius és un fet, contrasta amb unes estadístiques de taxes de graduació creixents. Tanmateix, la realitat és una altra. Amb proves de coeficient intel·lectual (CI) que mostren habilitats mentals, intel·ligència verbal, matemàtica o espacial, es constata allò que els psicòlegs denominen “efecte Flynn invers”. L’efecte Flynn implicaria que els nivells de CI de la població tendeixen a incrementar-se en funció d’aspectes relacionats amb l’alimentació, la satisfacció de necessitats materials i el perllongament de l’escolaritat obligatòria. Tanmateix, pel que fa a occident, ja són molts els països que han vist caure el CI de les seves poblacions adultes, com constata l’estudi que va fer l’analista Emil O. W. Kirkegaard, el qual assenyala que entre 1978 i 2019, el Regne Unit ha baixat de 100 a 99, Estats Units de 100 a 97; Bèlgica de 104 a 97,5; França de 104 a 96,5; Dinamarca de 100 a 98 o Itàlia, de 100 a 94. El cas espanyol seria diferent (puja de 87 a 94) perquè és obvi que l’impacte del franquisme va deixar seqüeles en el panorama social i cultural del país. La puntuació normal hauria de ser 100.

Què està passant? Com a historiador, he de dir que ja hi ha hagut situacions del passat en què s’han produït retrocessos en la salut física i mental de la població. Els treballs de John Rule i E. P. Thompson sobre la revolució industrial anglesa del segle XIX van provar que l’impacte de l’empitjorament sobtat de les condicions de vida i de treball de la classe treballadora anglesa, sotmesa a un període de proletarització, explica la reducció d’uns quants centímetres en l’alçada dels reclutes de l’exèrcit britànic, derivat d’una pitjor salut, alimentació fruit de les dramàtiques transformacions socials i econòmiques que van comportar el pas d’una societat rural a una industrial i urbana. Ho va constatar també l’informe que va redactar Friedrich Engels coetàniament. En la versió catalana, Pere Felip Monlau també va advertir, a la Barcelona del segle XIX, com el canvi de paradigma que va implicar la industrialització, amb el treball infantil, l’explotació despietada, l’empitjorament de les condicions alimentàries o d’allotjament, va comportar una degradació general de la societat catalana, –amb una extensió de les malalties físiques i mentals– que només mesures intervencionistes i protectores (i la capacitat d’acció i resistència del moviment obrer) van aconseguir corregir. Més recentment, l’enfonsament de la Unió Soviètica també va comportar una caiguda de l’esperança de vida (que en el cas dels homes va baixar la barrera dels seixanta anys) així com un empitjorament dels nivells educatius, i un trauma que també pot servir per explicar la tensió geopolítica actual.

El canvi de paradigma, a occident, que ha implicat la desindustrialització, les polítiques neoliberals de desregulació econòmica, retallades de serveis públics, individualització, competència, precarietat laboral i habitacional, necessàriament impacta negativament en una societat on s’estén la percepció de declivi. Tanmateix, tornem al canari de la mina. La davallada dels nivells educatius és, ben segur, un problema complex que els opinadors voldrien reduir a factors simples. En els darrers mesos s’ha parlat massa dels efectes de les pantalles. La pandèmia ha estat un comodí fàcil d’utilitzar (quan, de fet, els indicis venen de molt abans). I la major part d’analistes busquen culpables concrets.

Aquesta setmana, a la Universitat de Barcelona s’ha celebrat un congrés sobre capitalisme digital i educació a l’era de la intel·ligència artificial que oferia unes quantes claus per reflexionar. La quarta revolució industrial –terme cisellat per Klaus Schwab, antic president del Fòrum de Davos–, promoguda per la IA, implica un canvi radical de paradigma econòmic i social. Quan parlem de canvi, hauríem de despullar el concepte de connotacions positives, perquè bàsicament està implicant que les transformacions econòmiques, en plena crisi del capitalisme, fa que bona part de la població resulti redundant, perquè no hi pot haver feina digna per a tothom, i en una era de polarització econòmica, això vol dir que no hi ha un projecte d’integració social, un lloc en el món, per a la majoria. En altres paraules, les minories amb poder es blindaran, i la majoria serà empesa vers la intempèrie del sistema. Ja fa vint anys el sociòleg alemany Ulrich Bech va vaticinar “la brasilerització d’occident”, referint-se a com les classes benestants del país llatinoamericà tendien a viure en urbanitzacions privades custodiades per guàrdies de seguretat, a la manera de castells medievals, mentre que la majoria desintegrada vivia en el caos i la violència exterior.

I, potser, la crisi educativa global té massa a veure amb això. Si l’escola era dissenyada com a un espai d’ensinistrament laboral i d’incorporació a la ciutadania, d’acord amb un seguit de rituals i normes clares (adaptació a entorns artificials) i de meritocràcia (l’èxit té a veure amb aquesta interiorització de les normes, adquisició de coneixements formals i a la capacitat d’adaptació social i assimilació cultural), per contra, les institucions escolars ja no tenen un propòsit clar. És per això que avui els centres educatius tendeixen a ser anòmics (ja no existeixen normes clares ni delimitades, més enllà d’una col·lecció d’eslògans plagiats dels llibres d’autoajuda recollits al seu projecte educatiu); desapareix la meritocràcia (diluint-se el concepte d’èxit i fracàs escolar), la socialització tendeix a la individualització i l’atomització, i l’adaptació a les exigències socials  ja no la fa l’estudiant, sinó que és la institució s’adapta a la voluntat (o la seva manca) d’esforç de l’alumne. És així com l’escola esdevé un “no lloc”, en termes de l’antropòleg Marc Augé, en el sentit que es veu com a un espai indefinit, de trànsit, sense personalitat, ni regles clares, ni un propòsit compartit. De fet, la confusió és el sentiment que bona part de la comunitat educativa intueix en aquesta mena de nou (des)ordre educatiu. La confusió, per exemple, en el paper dels professionals: són professors o són monitors de lleure?, han d’ensenyar continguts o han de fer de coach?, han de centrar-se en activitats formatives o han d’atendre burocràcia?, han de posar un llistó per determinar l’èxit, o han de renunciar al seu poder i la seva autoritat? El mateix podríem dir dels alumnes: han d’integrar-se en les creixents exigències socials –entrenant-se davant les demandes socials– o han de buscar la felicitat? I l’escola, és un espai educatiu (en totes les seves dimensions, especialment les acadèmiques) o és un espai d’estabulació? (les principals polèmiques actuals tenen a veure amb l’ampliació d’horaris i calendari escolar). És una estació de trànsit vers la vida adulta amb tot el que comporta respecte a les responsabilitats i exigències creixents o és un àmbit en què es confon i barreja l’aspecte lúdic i educatiu?

Mesures com l’uniforme escolar són una macronada més, que no ataca el debat real. En els darrers anys estem parlant massa de metodologies, de cultures de l’esforç, d’inclusió, de prevenció de l’abandonament prematur. Parlem massa del qui (les funcions de cada actor educatiu), de l’on (l’espai), del com (metodologia), del quan (temps escolar), fins i tot del què (currículum), i hem abandonat la clau: el perquè?, el propòsit, la finalitat. Mentre som incapaços de resoldre aquestes qüestions, els sistemes educatius, a occident, s’enfonsen, sovint entre polèmiques estèrils. I potser aquest és el gran debat pendent.

divendres, 26 d’abril del 2024

País Basc.

 

Aquest matí, regirant entre els meus arxius fotogràfics, m'he topat amb l'àlbum de fotos que vaig fer en la meva segona estada al País Basc l'any 1994, concretament la Setmana Santa d'aquell any, també en un mes d'abril de fa ja 30 anys. 

Vaig trepitjar terres basques per primer cop el juliol del 1992, en un intercanvi amb joves de Gasteiz i vaig tornar al·lucinat als meus 16 anyets: el sentiment nacional, les tradicions, la llengua basca, la simpatia dels bascos... 

Així que dos anys després vaig convèncer uns quants amics de l'Institut Blanxart i vam anar a passar uns dies de les vacances de Setmana Santa. Vam estar a Donosti i a Gasteiz si no recordo malament, i també ho vam gaudir molt. Recordo que una tarda vaig separar-me del grup d'amics per anar-me'n sol cap a Zaldibia on se celebrava el "Gazte Topagunea", una mena d'Acampada Jove dels joves abertzales, amb concerts, cultura tradicional, xerrades... 

Em vaig assabentar de casualitat per algun cartell que vaig veure pel carrer, i hi tocaven grups que m'agradaven molt (Negu Gorriak, Zebda, Body Count i Dut), així que no em vaig poder resistir. Tren, bus, i cap a Zaldibia. I de matinada, patejada fins a Ordizia per la carretera, tren, i a Donosti de nou a trobar-me amb els col·legues, fent temps passejant pel centre de Donosti o als bancs de l'estació de tren abans d'anar a despertar-los. Fins que els guardes de seguretat de l'estació em van fer fora.

Batalletes de joventut amb el País Basc de fons. I n'hi hauria unes quantes posteriorment...

dimecres, 24 d’abril del 2024

El temassu del dimecres. Wax and Boggie - "Honey Rum".

 

El dissabte vaig anar a un nou festival Ritme & Soul, a la Nova Jazz Cava. Festival de referència de músiques negres per a uns quants terrassencs (dels 35 als 55) que repetim cada any. Enguany hi tocaven tres bandes vingudes de Barcelona (Wax & Boggie, Soul), Rockafondians (Mataró, versions rock de clàssics del reggae i l'ska), i Mighty Megatons (Madrid, Ska). Una nit amb molta ballaruga, vells coneguts, i unes quantes cerveses. Què més es pot demanar? L'any vinent més.

dimarts, 23 d’abril del 2024

El llibre d'aquest Sant Jordi.

 

Encara no el tinc a les mans perquè li vaig encarregar a la meva mare fa uns dies i ella ha ordit una trama per fer que l'autora, la terrassenca Sílvia Alcàntara (àvia d'una amiga de la meva neboda), me'l dediqui. Tinc moltes ganes de tenir-lo perquè m'encanta com escriu la Sílvia i les tres anterior novel·les em van encantar. Sobretot la primera, "Olor de Colònia" que va ser tot un èxit i una revelació. Espero que aquesta darrera novel·la m'enganxi d'igual forma que les anteriors, i amb el llenguatge ric i ple d'expressions en desús que empra la Sílvia. Molt recomanable autora.

Ah, i del llibre sé ben poca cosa. No m'agrada conèixer gaire de l'argument abans de llegir-lo. Pel que m'ha arribat és una mica autobiogràfic d'una noia que abandona una colònia per anar a viure i treballar a una ciutat.

dilluns, 22 d’abril del 2024

Atracament a mà armada al Bernabéu. I van...

 


Ahir el Barça es jugava les poques opcions que li quedaven per guanyar aquesta lliga a l'estadi Santiago Bernabéu, amb 8 punts per darrera del Real Madrid a la classificació i set jornades per terminar el campionat. Tot i fer un partit força seriós i plantar cara a l'actual líder amb un equip plagat de joves, va resultar impossible imposar-se a l'arbitratge escandalosament parcial de l'àrbitre Soto Grado. El costum i l'historial en els enfrontaments entre blancs i blaugranes ja em tenia força previngut que podia haver decisions polèmiques a favor del Madrid, però el d'ahir va ser un dels majors atracaments futbolístics que he presenciat en la meva vida.

Als fets em remeto:

- Penal inexistent a favor del Madrid, quan Lucas Vázquez es va deixar caure davant la cama de Cubarsí i va allargar la seva perquè impactés amb la del defensa català.

- Gol legal de Lamine Yamal que no es va concedir tot i que en imatges quedava prou clar que la pilota havia entrat del tot. 

- Expulsió perdonada a Camavinga en una jugada on Lamine Yamal marxava sol cap a porteria i el va fer caure per darrera.

- Penal no xiulat a favor del Barça quan Lamine Yamal anava a rematar dins de l'àrea i el fan entrebancar tocant-li la cama per darrera.

- Penal no xiulat a favor del Barça per obstrucció il·legal del defensa Rudiger a Fermín López quan l'havia superat amb un regat i encarava el porter tot sol.

- Targetes grogues perdonades a Modric, Rudiger i Vinicius que els hauria comportat l'expulsió a l'acabar amb tant sols una targeta groga el partit.

En fi, un autèntic robatori en tota regla que ha vist tot el món. De fet, no és res nou, ja que estem acostumats a les ajudes al Real Madrid, però la transcendència i la repercussió del clàssic entre blancs i culers, ha fet que milions de persones al món hagin vist com se les gasten els àrbitres a la lliga espanyola.

diumenge, 21 d’abril del 2024

Un dissabte ben aprofitat.

 


Ahir va ser un dia especialment intens pel que fa a activitats. Pel matí-migdia vaig anar en bici fins a Rellinars, i a la tornada havia quedat amb uns amics al barri de Ca n'Anglada, on hi tinc els orígens de la família paterna, on se celebrava la Fira de l'Oliva i hi havia un munt de paradetes i un escenari amb diferents espectacles. Vaig fer el vermutet i vaig tornar a casa a dutxar-me, dinar, i descansar una mica perquè la jornada tenia més actes. El primer va ser a la festa pel 30è aniversari de la penya terrassenquista Torrente Colorao convidat per un amic i membre de la penya, el Bubu. Vaig descobrir un espai molt cèntric de la ciutat que encara no coneixia. Una antiga nau tèxtil reconvertida en sala de festes amb una decoració sorprenent. Dels assistents a la festa en coneixia a uns quants, ja que hi vaig anar un bon grapat d'anys a l'estadi del Terrassa FC, fins que van perdre la categoria de 2a. A la festa hi vam estar una estoneta abans d'anar cap al teatre Principal, a veure el nou espectacle de Faemino y Cansado. Una hora i quaranta minuts de diàlegs hilarants amb la gràcia dels dos actors, Javier Cansado i Carlos Faemino. La darrera activitat de la jorada va ser el festival de músiques negres "Ritme & Soul" a la Nova Jazz Cava, amb tres grups de diversos estils: "Wax And Booggie" (Soul), "Rockafondians" (Rock) i "Mighty Megatons" (Ska). Gran festival amb públic dels 30 als 50, que cada any ens porta bons grups.

dissabte, 20 d’abril del 2024

El "Tintín" en català compleix 60 anys.

 

Sabíeu que el mític còmic "Tintín" va començar a traduir-se al català fa tot just 60 anys? I que el traductor original era el terrassenc Joaquim Ventalló (febrer de 1899 - desembre de 1996), periodista, escriptor, polític, etc.?

Quants infants han gaudit de la lectura i han après o desenvolupat el català a través de les traduccions d'aquests extraordinaris còmics belgues?

dimecres, 17 d’abril del 2024

El temassu del dimecres. Axeri, Fane, Eli, FEZE (ft.Gozategi) - "ALBOKA".

 

De casualitat he anat a topar amb aquest videoclip d'un conjunt basc de rapers que han fusionat els seus ritmes electrònics i el trap amb la música tradicional basca, amb la col·laboració dels també bascos Gozategi que hi posen la triquitixa (acordió) i algunes percussions. I tot barrejat amb imatges característiques del país basc i danses d'allà. Una cançó que no deixa indiferent.

diumenge, 14 d’abril del 2024

Som a prop de la 3a Guerra Mundial?

 

Ahir l'Iran va fer un atac a Israel amb un centenar de míssils i drons enviats des de territori iranià com a resposta a l'atac per part d'Israel a l'ambaixada de l'Iran a Damasc fa unes setmanes. Aquest atac havia estat informat i les defenses israelianes, amb la col·laboració dels EEUU i d'altres estats, van poder aturar-lo (es parla d'una menor ferida per la metralla d'algun dels míssils interceptats al cel com a única víctima).

Sembla doncs que aquest atac no pretenia fer gaire mal, però ha estat un avís en tota regla a l'estat d'Israel, que porta mesos (anys) esclafant el poble palestí i que també ha atacat una ambaixada de l'Iran i altres estats de la zona (Líban). 

No sé com evolucionaran les coses, però bona pinta no té. De moment pel que sembla el President Biden ha aconseguit aturar la resposta israeliana, i avui es reunia el grup del Consell de Seguretat de la ONU per prendre alguna decisió.

dissabte, 13 d’abril del 2024

Asier Villalibre, un jugador amb consciència nacional i lingüística.


 

El passat dijous, durant la celebració de l'Athlètic de Bilbao del títol de copa, un dels jugadors de la plantilla bilbaïna, Asier Villalibre, va fer un discurs de suport a la llengua basca animant els aficionats bilbaïns a que la utilitzin. 

Reconec que em provoca força enveja sana sentir un discurs així d'un jugador basc. No em puc arribar a imaginar un jugador català d'un club important fent un discurs similar en una celebració multitudinària. Sembla com si la consciència nacional i lingüística dels esportistes catalans és ben minsa.

Aquí teniu la traducció del discurs de Villalibre:

 “Aquí hi ha tanta gent, tants joves; sempre es diu que tenim una gran influència. Vull que no oblideu mai un dels fonaments més importants de l’Athletic: l’èuscar. Realment no sabeu com és de bonic sentir-vos en èuscar a San Mamés, pel carrer, a Bilbao, allà on sigui. Joves, continueu parlant en èuscar; professors, continueu ensenyant-lo. Continuem impulsant un dels nostres fonaments per a la vida. Visca el País Basc!”

dimecres, 10 d’abril del 2024

El temassu del dimecres. Nirvana - "Smells like teen spirit".

 

El passat divendres 5 es complien 30 anys de la mort per suïcidi de Kurt Cobain, cantant i lider del grup nord-americà d'estil grunge Nirvana. El grup va ser actiu del 1987 fins a la mort de Cobain, l'any 1994. L'any 1991 van assolir el seu major èxit amb l'àlbum "Nevermind", on s'incloïa el tema d'aquesta entrada, un dels més populars de la banda i que vaig poder escoltar cada cap de setmana de la meva joventut.

dilluns, 8 d’abril del 2024

El circ madrileny.

 

Una part de la família Monster amb l'Almeida al mig.


Aquest cap de setmana s'ha casat l'alcalde de Madrid, Almeida, i hem rigut una mica. Ridículs no, el següent.

diumenge, 7 d’abril del 2024

Hem de ser talibans pel català!

 

L'altre dia el diari Ara entrevistava l'actual ministre de cultura, l'Ernest Urtasun, que criticava els catalanoparlants amb consciència lingüística i els anomenava talibans. 

Si us feixeu en aquest mapa dels percentatges de catalanoparlants arreu del territori de parla catalana, veureu com la cosa va cap avall a marxes forçades, i un dels factors que ho provoca és el propi tarannà de molts catalanoparlants que no defensen prou els seus drets lingüístics i acaben acceptant qualsevol imposició per allò de la "bona educació". És a dir, que la famosa convivència entre llengües i el bilingüisme s'està convertint en una situació de diglòssia on qui perd sempre és la llengua catalana.

És per això que jo cada dia sóc més taliban (radical) en la defensa dels meus drets com a catalanoparlant i l'utilitzo sempre, amb tothom, arreu. Escolto música en català més que no pas altres, miro televisió en català, escolto ràdios catalanes, llegeixo llibres en català, consumeixo cultura en català... És a dir, faig tot el possible per no col·laborar amb l'extinció de la nostra llengua.

I vosaltres, sou talibans per la llengua, o tant se us en fot si el català s'extingeix?

dissabte, 6 d’abril del 2024

Sense llibertat d'expressió al Palau Blaugrana.

 


Ahir es va disputar el penúltim partit de la lligueta classificatòria de l'Eurolliga de bàsquet entre els equips del Barça i el Maccabi de Tel-aviv. Partit cabdal per als culers de cara a entrar als play-offs com un dels primers 4 equips classificats per assegurar-se el factor pista a favor.

Però més enllà de la importància del partit (va guanyar el Barça gràcies a un triple de l'argentí Laprovitola a manca de cinc segons), el que es recordarà de la jornada d'ahir és la vergonyosa decisió dels mossos d'esquadra (amb la connivència del club?) de prohibir als aficionats l'accés al pavelló amb banderes de palestina o altres símbols o pancartes de suport a la causa palestina i de condemna al genocidi palestí a mans de l'estat d'Israel.

El que haurien de prohibir, en comptes de la lliure expressió de la gent, seria la presència d'un club israelià de naturalesa sionista com el Maccabi. Cal fer fora tots els representants israelians de les competicions esportives internacionals com a mesura de pressió i repulsa al que estan fent amb el poble palestí.

Palestina lliure! Atureu el genocidi!

dimecres, 3 d’abril del 2024

El temassu del dimecres. Fermín Muguruza & Chalart 58 - "Pantera Beltza".

 

Magnífic videoclip gravat a Sant Andreu del Palomar d'aquesta peça de Fermín Muguruza amb els catalans Chalart 58. El penjo avui per solidaritzar-me amb els professors de l'institut Joan Fuster de Bellreguard (País Valencià) denunciats per enaltiment del terrorisme per part de l'associació ultra "Educadores contra el adoctrinamiento", i citats a declarar davant d'un jutge el passat 26 de març.

Són ben bojos aquests ultranacionalistes espanyols!

Visca la llibertat d'expressió i gora Fermín Muguruza!

dilluns, 1 d’abril del 2024

Dia de mona.

 


Avui he estat celebrant el dia de la mona amb el meu fillol, el Riu, i les altres padrines, la Mireia i la Maria a l'hort de la família del fillol a Cerdanyola. Un dia magnífic, assolellat, i amb temperatura agradable. Hem gaudit de bon menjar, bon beure (algun vi i orujo de Lleó), i bona companyia. I, evidentment, a l'hora de les postres han sortit les mones (tres en concret) amb varietat de pastissos casolans. Boníssims tots. Ah, i l'ou de xocolata per trencar amb el cap tampoc ha faltat.