"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 31 de març de 2017

Ni oblit ni perdó (3).


Un bon dia per recordar al gran Rosendo Mercado i per ballar al ritme d'aquesta divertida cançó dels Siniestro.

dijous, 30 de març de 2017

Bienvenido Mr Marshall. (Però ja pots tornar a casa teva).





















- Pueblo!! Voleu 1.900 milions d'euros d'inversió en rodalies?

- Siiiiiiiiii!!!

- Pueblo!! I voleu 4.200 milions d'euros d'inversió en infraestructures??

- Siiiiiiiii!!!

- Doncs deixeu de ser independentistes perquè jo em comprometo a invertir calés com si no hi hagués demà a Catalunya!!

- Sí? Segur? És que això ja ens ho han promès uns quants abans que tu i cap d'ells ha complert les promeses...

- Però jo sóc Mariano, i tot el que prometo ho acompleixo.

- Hahahahahahahahaha... Mariano catxondo!!! In-inde-indepèndencia!!!

dimecres, 29 de març de 2017

El "temazo" del dimecres. Joan Manel Serrat - "Para la libertad".


Ahir es van complir 75 anys de la mort, a causa del tifus, en una presó franquista, del poeta oriolà Miguel Hernández. Grans artistes han musicat els poemes del poeta, com ara Serrat, Paco Ibáñez, Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Manolo García, Poveda, etc. Un dels més prolífics, sens dubte, és en Serrat que li va dedicar un disc complet l'any 1972, on s'incloïa aquesta peça tan bonica:

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada,
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

dilluns, 27 de març de 2017

El PSOE del canvi?

El de la cal, la catalanòfoba, el de l'"apoyaré", i el del "cepillo".























Ahir a Madrid, la presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz, va presentar la seva candidatura a la secretaria general del P"SO"E envoltada de la plana major d'exdirigents del partit, i dels principals "barons" i dirigents actuals, i d'uns milers de seguidors (claca), molts vinguts des de diversos punts d'Andalusia amb autocars gratuïts. 

Veient la gent que l'envolta, només puc desitjar que aquesta dona no tingui cap èxit. Tampoc és que confiï gaire en la capacitat de renovació (revolució) de la resta de candidats a Secretari General (Patxi López, i Pedro Sánchez), però que el principal responsable dels GAL et faci suport, esgarrifa.

Casualment i macabre, avui es compleixen 20 anys del descobriment del cos sense vida de Josu Zabala, assassinat d'un tret al cor per aquest grup terrorista sorgit de les clavegueres de l'estat espanyol sota el govern de Felipe González.

diumenge, 26 de març de 2017

Terrassa de pícnic.

Avui s'ha tornat a demostrar que Terrassa estima el jazz. Sobretot si és gratis i fa bon temps...






dissabte, 25 de març de 2017

Catalunya!, Sí que es pot!! (si es vol...)

Un mateix país, dues realitats escolars ben oposades.

(Interessantíssim article del Pau Rodríguez sobre distribució equitativa de l'alumnat amb necessitats educatives específiques, publicat al Diari de l'Educació el passat dijous 23 de març. Amb una mica de sort, algun representant del Departament d'Educació se'l llegeix i li fa arribar a la Consellera Meritxell Ruíz. Que consti que jo soc més d'acabar directament amb els concerts i d'absorvir aquestes escoles a la xarxa pública, però mentre no donem el pas, una mica de repartiment equitatiu no estaria malament).

El Sant Roc anava pel camí de ser una escola gueto. Amb l’arribada massiva d’immigrants els anys 90 –a Olot sobretot gambians– el centre s’apropava ràpidament al 50% de l’alumnat estranger, i les famílies autòctones començaven a manifestar que s’endurien els seus fills a un altre lloc. L’ombra de la segregació planava aquella època sobre centenars d’escoles a Catalunya, també a la capital de la Garrotxa; en el seu cas, però, amb el tombant de mil·leni, van prendre una decisió: tots els centres educatius tindrien un volum similar de famílies migrants. I d’alumnes amb dificultats d’aprenentatge.

Aviat hauran passat dues dècades i Olot continua sent una ciutat de referència en la lluita contra la segregació escolar: cap dels seus centres té un percentatge exageradament superior al centre del costat d’alumnat amb necessitats educatives específiques, una categoria que inclou infants amb discapacitat, amb trastorns de conducta, amb greus problemes econòmics o que no parla l’idioma (pensant en els immigrants). Municipis com aquest poden marcar un camí a la conselleria d’Ensenyament, que en els últims mesos –amb reunions amb les federacions locals i amb el Síndic de Greuges– ha anunciat que vol reduir els nivells de segregació del sistema educatiu català, on hi ha 101 escoles amb més del 50% de l’alumnat d’origen estranger, un percentatge que no es correspon amb el del seu entorn immediat.


Això es temien a Olot quan va arribar l’onada migratòria. Però al llarg de les últimes dècades han dissenyat un pla de redistribució de l’alumnat amb necessitats educatives específiques que ha ajudat a aplacar les desigualtats entre escoles. Un projecte tan ambiciós com fràgil, perquè se sustenta sobre pilars sovint inestables com el consens polític, el convenciment de les famílies, la corresponsabilització dels centres concertats i el finançament addicional. “És un equilibri delicat”, reconeix Montse Riera, tècnica de l’Institut Municipal d’Educació i Joventut d’Olot (IMEJO).


En percentatges, la majoria de les nou escoles del municipi tenen al voltant del 20% d’aquest alumnat, tot i que amb una excepció que escala fins el 38%. És, per tant, un sistema imperfecte, però així i tot Olot està entre les 20 ciutats de més de 10.000 habitants amb menys segregació, segons l’informe de Síndic Segregació escolar a Catalunya, una radiografia de la problemàtica publicada el 2016. El seu índex de dissimilitud –proporció d’alumnat que hauria de canviar d’escola perquè la distribució fos igualitària– és de 0,2 sobre 1. Al voltant d’aquests números s’hi situen altres ciutats que han engegat polítiques similars, com Mataró o Banyoles. I a l’altra banda de la taula, s’hi troben municipis com Terrassa, Cerdanyola del Vallès, Sabadell o Badalona (per sobre del 0,5).


També aporta el Síndic casos simptomàtics com els d’alguns barris de Barcelona. A Hostafrancs, amb set centres educatius de Primària, els tres públics superen el 30% d’alumnes d’origen estranger i que reben beca menjador. Dels quatre concertats, tres no arriben al 10% en cap d’aquests dos elements. Aquestes diferències, tanmateix, no existeixen només entre pública i concertada. També entre públiques. A Sagrada Família hi ha concertades amb un 25% d’alumnat de família immigrant i públiques amb només un 7%. “Només el 20,5% de la segregació escolar a Catalunya s’explica per diferències entre els sectors públic i privat, mentre que el 79,5% restant, per diferències dins els sectors de titularitat”, estima el Síndic de Greuges. “Això vol dir que, més enllà de que la concertada té un perfil d’alumnat més afavorit, la segregació va molt més enllà: dins la pública hi ha moltes diferències”, expressava el Síndic al seu dia.

L’aposta d’Olot


¿Com s’ho van fer, doncs, a Olot per equilibrar l’escolarització d’aquest perfil d’alumnat? D’entrada, adaptant el que ja diu la llei a la seva realitat local. La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) ja preveu que cada grup escolar ha de reservar dues places per a l’alumnat amb necessitats educatives específiques. “Aquesta reserva, però, és totalment insuficient”, constata Riera. A Olot la reserva sempre acaba sent d’entre 6 i 7 alumnes d’aquesta tipologia perquè sigui igualitària.


Abans de fer la planificació escolar, pas previ a les preinscripcions, les oficines de l’IMEJO d’Olot es posen mans a l’obra per conèixer quants alumnes amb necessitats educatives específiques començaran el curs a P-3. Padró en mà, posen en contacte els Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) amb les escoles bressol, amb els serveis socials i amb els pediatres per recopilar aquesta informació. Fins i tot citen per carta a totes aquelles famílies que no han escolaritzat els seus fills abans dels 3 anys per valorar la seva situació. Això els permet detectar els infants amb dificultats abans que iniciïn el seu pas per l’escola, quan seria ja massa traumàtic canviar-los.


A partir d’aquí, es fa la divisió: tantes línies de P-3, tants alumnats amb necessitats educatives específiques per cap. A la pràctica, això suposa que l’Ajuntament d’Olot ha hagut de posar a disposició d’aquest pla el transport públic –monitor inclòs en el cas de Primària–, per als escolars que han d’anar a una centre que els queda a més d’1,5 quilòmetres de casa, així com una beca menjador en cas de necessitar-ho (una despesa que ha assumit el Consell Comarcal). “També hem hagut de convèncer moltes famílies que aquest model és pel seu bé”, recorda Marta Bosch, directora de l’escola Sant Roc. I, per últim, s’ha comptat amb la complicitat de les tres escoles concertades, que han apostat per assumir un perfil d’alumnes a qui no es pot convidar a pagar les polèmiques quotes.


“Això no hagués estat possible si a Olot no hi hagués hagut una tradició de treballar conjuntament, pública i concertada, ajuntament i Consell Comarcal, tots sota un projecte de ciutat!, valora Ita Asparó, directora pedagògica del centre concertat Escola Pia. Això ho reconeixen també des dels centres públics i des del propi consistori. Destaquen el consens social i polític com a factor clau: ha permès que passessin regidors de diferents partits –CiU, PSC i ERC– sense que el model trontollés.

El paper de la concertada


Amb tot, el paper de la concertada és delicat, i des d’aquests centres consideren que no està ben resolt. Històricament, els centres concertats han expressat que no poden oferir un servei educatiu 100% gratuït –tal com hauria de ser per llei– perquè el seu finançament no és suficient. I això és precisament el que se’ls demana en casos com Olot: que assumeixin un volum determinat d’alumnat que no podrà costejar-se les despeses complementàries de la concertada. Abans de la crisi, rebien el contracte programa, una ajuda econòmica pensada per fer efectiva l’escolarització gratuïta en centres concertats amb molt alumnat amb dificultats econòmiques. Això es va substituir el curs 2013-2014 per unes subvencions de finançament addicional –a les quals s’han de presentar els centres–, una partida similar –d’uns 6,6 milions d’euros anuals– que arriba a més escoles (abans 27, ara 117), però amb menys diners per a cadascuna.


En el cas d’Olot, una d’elles, el Petit Plançó, se n’ha quedat fora. “Un dels criteris per rebre-la és el número de famílies amb problemes econòmics: compten famílies i no alumnes, quan en aquesta escola hi ha molts germans de famílies vulnerables”, es lamenten des del consistori olotí. Si no hi ha ajudes públiques, la concertada ho ha de compensar de les seves arques, i sovint no pot, segons critica Eva Salvà, directora general l’Agrupació Escolar Catalana, l’associació de concertades laiques. “A Barcelona hi ha escoles concertades amb més d’un 50% de famílies amb problemes econòmics que estan a punt de tancar perquè no ho poden suportar”, s’exclama.

Polítiques per revertir-ho


“S’ha de desplegar l’article 48 de la LEC”, deixa anar ràpidament Xavier Bonal, sociòleg especialitzat en desigualtats educatives, quan se li pregunta com es pot combatre la segregació escolar. Aquest article diu: “L’Administració ha d’establir la proporció màxima d’alumnes amb necessitats educatives especials que poden ésser escolaritzats en cada centre”. És evient que això no es fa efectiu a les aules catalanes. “Es podria posar un topall d’alumnat d’aquest perfil que fos equivalent a la segregació urbana”, exposa Bonal. Amb aquesta fórmula, ciutats com Olot deixarien de remar contracorrent i passarien a tenir un model avalat per llei.


Hi ha altres mesures, algunes de les quals queden recollides en l’informe del Síndic, així com en els anuncis fets per Ensenyament darrerament. Un dels més repetits és el repartiment equitatiu de l’anomenada matrícula viva, l’alumnat que arriba nou a mig curs, i que acostuma a tenir més problemes (en el cas dels immigrants que acaben d’arribar és evident: no parlen el català). En trets generals, els qui més matrícula viva acostumen a assumir són els centres de màxima complexitat, precisament perquè no omplen totes les seves places. Ara, Ensenyament els ha reduït la ràtio –a 22 a Primària i 27 a Secundària– perquè això no passi tant, i anima els municipis a que distribueixin també de forma igualitària aquests alumnes. Això és precisament el que fan a Olot, des dels anys del boom migratori –quan arribaven fins a 200 infants al llarg del curs– fins ara –que n’arriben mig centenar–.


Per Bonal, una altra eina important per reduir la segregació seria “restringir” la capacitat de tria d’escola que tenen les famílies, una mesura que reconeix que pot semblar “impopular” perquè limita la capacitat d’elecció de la ciutadania. Així, es trencarien algunes dinàmiques que reforcen la segregació, com “l’efecte fugida” –famílies que eviten per tots els mitjans anar a segons quins centres– o “l’efecte emulació” –famílies de col·lectius concrets que tendeixen a agrupar-se–.

Són molts els factors que provoquen la segregació, i per tant moltes les mesures que poden contribuir a revertir-la. Una altra d’elles, la solidesa dels projectes educatius. “Si el claustre s’hi deixa la pell, els resultats es noten”, opina la directora del Sant Roc, convençuda que això també els ha ajudat. “I no parlo de resultats acadèmics, sinó de fer bé la feina de mestre, que les famílies estiguin properes i satisfetes, perquè entre elles s’ho expliquen. Cada any a les portes obertes molts pares i mares ens diuen que coneixen l’escola pel que els han dit amics seus que ja hi porten els fills”, relata Marta Bosch.


Per últim, la concertada també hi diu la seva. “Hem de complir amb el que deia el Pacte Nacional: que la concertada sigui també un servei gratuït”, sosté Salvà. Per a això caldria, assegura, resoldre definitivament el seu finançament.


“El que ens cal és un model de país que doni cobertura a una inclusió que ara mateix depèn de la voluntat dels centres”, afirma la directora pedagògica de l’Escola Pia. Asparó recorda una idea que plana sobre la majoria de polítiques d’aquest tipus: “Combatre la segregació escolar no pot ser sinònim de repartir alumnat amb necessitats educatives específiques, com aquell qui reparteix els problemes, hi ha d’haver un model que permeti treballar la inclusió a totes les escoles”.

Efectes sobre la docència i sobre el barri


Ningú sap com seria el barri olotí de Sant Roc si no s’hagués posat en marxa el pla de distribució d’alumnat. A mitjans dels noranta es començaven a sentir veus a la ciutat que deien que “a Sant Roc només hi ha negres i castellans”, en referència a la segona onada migratòria i a la primera, de famílies d’origen andalús i murcià que ara ja van per la tercera generació. “L’escola i la llar d’infants són el pulmó del barri”, reivindica a la directora Montse Bosch. L’última dècada s’ha fet força construcció nova al barri i hi han vingut a viure famílies joves que ara duen les criatures a l’escola. “¿Això hagués passat sense aquesta política educativa? No ho sabem, però el que és evident és que no anàvem pel bon camí”, constata la directora del Sant Roc.


El que sí que pot afirmar amb molta més certesa és que la feina que fan a l’aula seria molt diferent. “Tenir menys quantitat de nens que et necessiten molt més alleugereix molt el clima de l’aula i fa que puguis atendre millor tots els alumnes”, explica Bosch, que respon a la pregunta com si li haguessin plantejat una obvietat.


Asparó afegeix també que els projectes pedagògics de les escoles han de tenir coherència amb aquesta visió d’equitat. “És important tenir clar el propi model d’escola quan es fan polítiques com aquesta: si volem que els alumnes que formem entenguin el món i les persones que els envolten, han de conviure amb les cultures i amb els col·lectius diversos que conformen la nostra societat”, sosté. “La convivència comença aquí –rebla Bosch–, l’intercanvi de berenars entre els nens comença aquí, i és evident que tota la feina no la farem des de l’escola, però tenir un consistori que vetlla per evitar la segregació és un punt de partida”, conclou.


divendres, 24 de març de 2017

Atemptat a les costes del mediterrani.


L'ONG catalana Proactiva Open Arms ha alertat que aquest dijous han treballat en dos rescats sense supervivents a les costes de Líbia. Després de treballar-hi durant tot el dia, l'ONG ha aconseguit recuperar només cinc cossos, però pensen que, en total, podrien haver mort entre 200 i 250 persones (CCMA).

dijous, 23 de març de 2017

Dempeus davant de la dignitat d'Àngels Martínez (Podem).

Foto: ACN.























Fins ahir, pensava que tots els diputats del grup parlamentari de CSqP eren una colla d'hipòcrites i d'espanyolistes per la seva reiterada negativa a acceptar un referèndum unilateral d'independència davant l'evident impossibilitat de celebrar-ho de manera acordada amb l'estat espanyol. Fins ahir, ja que la diputada d'aquest grup parlamentari, membre de Podem, Àngels Martínez, va decidir trencar la disciplina de vot i votar a favor de l'esmena de la CUP a la disposició addicional 31 dels pressupostos que preveu la via unilateral si des de l'imperi no volen pactar.

Els qui defensen la legalitat per sobre del Dret d'Autodeterminació demostren un baix nivell de democràcia. CSqP, en aquest sentit, fa pena. Si aquesta és l'esquerra "radical", que no vingui el centre-dreta...

dimecres, 22 de març de 2017

El "temazo" del dimecres. Diversos - "L'Estaca".


Avui fa 50 anys exactes del debut dalt d'un escenari del gran, el mític, l'entranyable, Lluís Llach. Va ser precisament a la meva ciutat, a Terrassa, al teatre del Centre Social Catòlic del carrer Font Vella el 22 de març del 1967. Diuen que en Lluís estava fet un flam i que, com en moltes altres ocasions posteriors, van haver d'empenye'l cap a l'escenari.

Ahir en Lluís va tornar a trepitjar el teatre que el va veure debutar, per participar en l'homenatge que li va organitzar el programa "El matí" de Catalunya Ràdio, presentat per la Mònica Terribas. Hi van intervenir alguns testimonis del concert de fa 50 anys, la mestra de música del Lluís a Verges quan era un vailet de poc més de set anys, de qui vam (i va) saber que era tieta de l'actual president de la Generalitat Carles Puigdemont, i alguns músics convidats que van interpretar algunes peces del repertori d'en Lluís Llach.

Us deixo l'enregistrament personal de la peça final, l'Estaca, interpretada per un grup de músics amb el cantant dels Cheb Balowsky, en Yacine, al capdavant. Una Estaca cantada en algerià, amazic, català i grec.

dimarts, 21 de març de 2017

A les guapes se'ls acaba el "txollo"!!

Podi de la Volta al 2016.





















Podi de la Volta al 2017.






















Venen temps difícils per a les hostesses. Com a mínim en el món de l'esport. La Volta a Catalunya seguint l'exemple d'altres curses ciclistes com la Challenge de Mallorca o el Tour Down Under Austràlia, ha decidit prescindir de la figura decorativa-reclam d'aquestes dones guapes objecte, i optar perquè siguin els consistoris de cada municipi on para la prova qui decideixin qui farà l'entrega dels premis als guanyadors. Ahir a Calella, van ser l'hereu i la pubilla del poble els "afortunats".

Sembla que la societat catalana, a poc a poc, avança.

dilluns, 20 de març de 2017

Pares, feu un favor als vostres fills: si no sabeu xapar la boca, no els aneu a veure jugar el cap de setmana!!!

Batalla campal entre pares al camp de futbol de l'Alaró.




















Aquest cap de setmana s'ha tornat a viure una d'aquelles escenes deplorables que de tant en tant ens ofereix el món de l'esport en categories inferiors, de futbol concretament, amb una batalla campal entre els pares dels equips infantils de l'Alaró i el Collerenc, de l'illa de Mallorca. Quin gran exemple per als fills!! Ja es poden esforçar els mestres a educar les criatures en la resolució de conflictes per la via del diàleg, o en el control de la frustració o la ràbia...

De tant en tant vaig a veure jugar als meus nebots que estan a la categoria aleví. No sé ni en quin grup estan, ni com van classificats. Tampoc m'importa. M'agrada veure'ls gaudir jugant, esforçant-se i fent pinya amb la resta de companys. Enguany sé que perden més que guanyen, i que de tant en tant fan algun gol. Tanmateix, no tots els familiars viuen els partits de la mateixa manera: N'hi ha que no paren de donar instruccions (pressionar) als nens; que criden i insulten a l'arbitre quan no estan d'acord amb una decisió d'aquest; que llencen comentaris als familiars de l'equip rival per provocar; etc.

Quan era petit, jugava a handbol a l'escola, i no recordo que els meus pares haguessin vingut a veure'm jugar gairebé mai, per no dir mai directament. I aquest fet era el més habitual també per a la resta dels meus companys i rivals. Com a jugador no recordo haver viscut mai cap situació com la viscuda ahir al camp de futbol de l'Alaró. Potser caldrà prohibir als pares estar a la grada mentre juga el seu fill/a. O com a mínim, que prohibeixin fer cap comentari. Qui parli... AL CARRER!!!


diumenge, 19 de març de 2017

Cecília Bayo: "L’escola pública en mans de la concertada. En comencem a parlar?"

























(Magnífic article, al meu entendre, per al Diari de l'Educació de la tècnica en comunicació Cecilia Bayo. Els punts sobre les is en el debat sobre el sistema educatiu de doble xarxa públic-concertat, i la conseqüent segregació escolar).

Sembla que s’ha obert, per fi, el gran debat pendent que teníem com a societat: el de l’educació. Per encàrrec del Departament d’Ensenyament, el Consell Escolar de Catalunya amb Lluís Font al capdavant (ex directiu dels jesuïtes de Sarrià i de la Fundació Blanquerna) ha endegat Ara és demà, un debat que pretén definir el futur de l’educació a Catalunya. Cinc ponències inicials pronunciades per experts acadèmics, desenes de reunions sectorials, algunes jornades obertes de participació a les instal·lacions de La Caixa, una roda de premsa amb gran desplegament de mitjans i polítics, i 100.000 opinants cridats via mail a dir-hi la seva on s’inclouen des de centres i docents fins a emissores de ràdio i diaris; i on s’exclouen de facto des d’assemblees grogues fins a plataformes en defensa de places a l’escola pública. En definitiva, una aclaparadora i selectiva voràgine d’activitat dialogant i reflexiva.

Però de la mateixa manera que l’any 1978 a Adolfo Suárez se li va ‘passar per alt’ realitzar la consulta sobre si monarquia o república tot incorporant directament la monarquia dins la Constitució, als organitzadors d’aquest gran debat sobre l’educació a Catalunya se’ls ha ‘passat per alt’ debatre sobre un cas insòlit a Europa: la doble xarxa pública-concertada, punta d’iceberg d’un sistema educatiu, el català, que cada cop es mostra més clarament fonamentat en la segregació.

En els últims anys la demanda de places i la bona consideració social de l’escola pública han augmentat exponencialment, una dinàmica que paradoxalment ha estat acompanyada d’una política educativa conservadora i contrària a l’aposta clara, única i unívoca per l’escola pública. No sabem si és per la pressió de les indústries escolars privades o pel biaix sociocultural d’uns polítics i governants educats en la concertada, però ens estan manllevant novament el debat crucial.
Doncs no. Volem discutir sobre l’escola concertada i des d’aquí obrim el debat.

Per què cal suprimir (gradualment) els concerts?
1. Institucionalització de la segregació. La doble xarxa és una arma de segregació massiva i institucionalitzada, el punt de partida i la columna vertebral d’un sistema conceptualment discriminatori basat en el poder adquisitiu de les famílies i en eixos culturals com la religió. La divisió estructural pública-concertada és un model que fonamenta, legitima, naturalitza i eclipsa altres segregacions de diferents naturaleses i escales com són els guetos per raó de classe social, línia pedagògica, cultura, capacitat o gènere. Amb el suport a la concertada, la nostra administració utilitza activament l’escola i els diners públics per institucionalitzar les segregacions socials i la desigualtat d’oportunitats.

2. Una tramposa llibertat d’elecció. La llibertat d’elecció de centre és un dels principis entronitzats als darrers anys com a dret inqüestionable i com a eix rector del sistema. Tothom té dret a triar l’educació dels seus fills i tothom té dret, per tant, a rebre diners públics duent els fills a l’escola que vulgui, encara que aquesta escola vagi en contra d’avenços socials fonamentals com la coeducació de nens i nenes, la coeducació de classes socials o l’educació laica, i encara que aquesta ‘llibertat’ tan sols la puguin exercir aquells que tenen diners per pagar-se una concertada. Malgrat això, la dictadura de la llibertat d’elecció està servint per justificar el pagament amb diners públics de qualsevol escolarització i per finançar, per tant, valors contraris a progressos socials fonamentals.

3. Subvenció de privilegis, estalvi en política social. L’escola pública, que assumeix el 80% d’alumnes amb necessitats especials, continua amb una desinversió estructural progressiva i la concertada, en canvi, cada cop rep més i més diners públics. A la proposta de pressupostos de 2017, mentre les partides per a la pública són un 23,58% inferiors a les xifres de 2010, els concerts no només retornen a xifres anteriors a les retallades sinó que les superen en més de 5 milions i s’arriba a l’obscenitat d’assignar als alumnes de la concertada un 10,4% més de pressupost públic per a personal docent que als de la pública.

4. Dispersió política. La coexistència de dues xarxes genera polítiques educatives duals i sovint contradictòries per acontentar dos grups d’interessos diferents: el de les indústries escolars privades (i els lobbies eclesiàstics, socials i empresarials que tenen darrere) i el de les escoles públiques. La gestió del mapa escolar de places públiques és potser la mostra més il·lustrativa: any rere any l’administració ha sacrificat línies de la pública afavorint la concertada, els bolets a la pública han esdevingut sistèmics, les plataformes de famílies sense places ja són un actor a considerar a les mobilitzacions socials i l’administració fa ulls grossos davant les irregularitats de les matriculacions a les concertades.

5. L’educació com un bé de mercat. A l’escola concertada, l’educació adquireix una inevitable naturalesa mercantil que no es pot ignorar, per molt que convisqui amb la indubtable vocació pedagògica dels centres i dels mestres que hi treballen incansablement. L’administració ha potenciat aquesta lògica mercantil aplicant-la a tot el sistema, inclosa la xarxa pública, i justificant els concerts en termes de sostenibilitatdel sistema. Sota aquest marc economicista, l’educació pot cedir-se a tercers i l’administració queda alliberada de la llosa inversora de l’educació.

6. Copagament i concertació inversa. La infrainversió en educació pública (Catalunya es troba a la cua d’Europa) genera cada cop més copagaments de les famílies i les AMPEs (matrícula, menjador, llibres, reformes i rehabilitacions, personal de reforç…) i justifica l’entrada d’actors privats que supleixen el paper de la inversió pública (com La Caixa amb Escola Nova 21). La gratuïtat de l’educació a l’escola pública ja no només és inexistent sinó que sorgeix un finançament addicional privat que replica el patró ja naturalitzat de la concertada i que genera desigualtats agudes dins la pròpia xarxa pública: les comunitats escolars que tenen major poder adquisitiu poden compensar millor la manca de recursos i les més desafavorides econòmicament s’apropen cap a una escola pública merament assistencial.

7. Colonització ideològica. La consolidació de l’escola concertada dona força a les indústries escolars privades per esborrar fronteres i les seves línies sociopolítiques i pedagògiques es mimetitzen en la xarxa escolar pública. La històrica vocació de transformació social de l’escola pública es desdibuixa progressivament i aquesta es converteix gradualment en una institució políticament conservadora i connivent amb l’estatus quo.

Segregació, lliure elecció, privilegis i discriminacions, dispersió política, mercantilització, copagament i colonització ideològica. L’aposta de Meritxell Ruiz, el Departament d’Ensenyament i el govern de la Generalitat de Catalunya ja la sabem. Però, i nosaltres? Apostem o no apostem per la pública?

Per què cal apostar de forma unívoca per l’escola pública?
1. Heterogeneïtat. A l’escola pública hi van persones de tot tipus i, de fet, la coeducació de gèneres, classes, capacitats, cultures i origen és una de les lliçons de vida més importants que l’escola pot donar als alumnes i a les famílies. La diversitat social és una de les grans aportacions de la renovació pedagògica de principis del segle xx i, lluny de ser una contingència de l’escola pública, es tracta d’una política social i una metodologia pedagògica fonamentals.

2. Pluralitat de pensament. L’escola pública és laica, no ensenya des de la doctrina catòlica ni des de cap altra religió o dogma. L’obertura i la pluralitat són un punt de partida fonamental per a l’educació en la llibertat de pensament i la crítica. Tots els infants  (de cultures atees, catòliques, musulmanes…) tenen el dret de repensar la seva cultura familiar posant-la en context i en relació a la pluralitat que li ha d’oferir l’escola, i és des d’aquí és d’on poden néixer l’esperit crític i el pensament lliure que l’escola té el deure primordial de desenvolupar.

3. Democràcia directa. Malgrat les darreres lleis educatives, a l’escola pública claustres, consells escolars, AMPAs i comissions continuen sent espais on es debat i es prenen decisions col·lectivament. L’escola pública és un autèntic i insòlit oasi de gestió comunitària on docents, famílies, alumnes, monitors, personal de servei i administració se senten corresponsables d’allò que gestionen i ho fan posant en acció, de forma palpable i directa, el funcionament democràtic com en cap altre lloc de la nostra societat es fa. L’escola pública és una escola de democràcia directa, l’últim reducte d’una voluntat democràtica real, performativa i exemplificant.

4. Accés universal, igualtat d’oportunitats. L’escola pública és de tots i per a tots. L’exclusió per raó de poder adquisitiu, origen, cultura, religió o gènere no només no ha format part dels seus principis sinó que, precisament, s’ha fonamentat en el principi oposat, el de l’accés universal i la inclusió que garanteixi la igualtat d’oportunitats a tots els infants. Tothom, del més pobre al més ric, té el dret i la possibilitat d’accedir a una plaça pública i al currículum, les metodologies i els valors de la pública. Es tracta, en definitiva, de la única institució pública que pot i té el deure de garantir a tots infants per igual des d’un àpat diari fins al pensament crític.

5. Transformació social. La raó de ser de l’escola pública és la transformació social, aquest és el seu origen i el que omple de sentit qualsevol altra dimensió des de la qual la mirem d’entendre. 

L’educació és un dret universal i l’escola pública la institució que el converteix en realitat.
Heterogeneïtat, pluralitat de pensament, democràcia directa, igualtat d’oportunitats i transformació social. Cinc arguments que justifiquen la prioritat pedagògica, social i política de l’escola pública per sobre de la concertada. No hi ha millor escola de vida que la que viu i legitima els drets socials. En comencem a parlar?

dissabte, 18 de març de 2017

Matrimoni de Convergència.

El matrimoni Arnolfini. (Jan van Eyck, 1434)


Assumia, no sense un punt de patiment, que aquella podia ser la darrera fotografia on apareguessin units. Irremeiablement, des que havien fet pública la bona nova havien començat a distanciar-se i a fer-se retrets l'un a l'altre. No s'havien posat d'acord ni en el nom que li posarien, i mancaven poc més de tres mesos per al gran dia. A ell li agradava Referèndum, i a ella Consulta. Havien viscut un bon grapat d'anys de feliç convivència, plens d'amor i d'estabilitat. Junts havien assolit gairebé tot allò que s'havien proposat, però ara aquell esdeveniment, que els havia agafat per sorpresa, els estava allunyant cada dia més i més. Principalment ella, es mostrava insatisfeta i deprimida. Ell en canvi ho portava una mica millor i li veia més coses positives que negatives. Sabia que molt probablement el poble se'ls estimaria més arrel de la notícia, ja que d'un temps ençà la seva popularitat havia anat una mica a la baixa, i aquest fet els podia portar a perdre els privilegis dels que feia ja un bon grapat d'anys gaudien.

Humil aportació als relats conjunts del mes de març.

divendres, 17 de març de 2017

Tornar a néixer.


Ahir vaig veure, atònit, al Telenoticies, les imatges d'aquesta dona peruana que aconsegueix sortir amb vida d'una allau de llot i fustes que l'arrossegava cap al mar, i que amb les forces justes aconsegueix alçar-se pel seu propi peu i apropar-se fins on hi havia un grup de persones observant el desastre perquè la recullin, ja sense forces per continuar lluitant.

dimecres, 15 de març de 2017

El "temazo" del dimecres. The Soul Beams - "Hold on".


Des d'avui i fins al diumenge 2 d'abril se celebra a Terrassa el 36è Festival de Jazz. No sóc un amant del gènere, i de fet, detesto bastant l'elitisme que destil·la l'ambientillo aquí a Terrassa, però m'agrada apropar-me els dissabtes al migdia al concert gratuït de la Plaça Vella. Sobretot quan fa solet i quan hi ha grups amb una mica de marxeta. De fet, a Terrassa, es podria dir que el Festiva de Jazz dóna el tret de sortida a la primavera.

El dissabte 1 la cita és pràcticament ineludible ja que hi ha una de les bandes més prometedores i interessants de la nostra ciutat, els The Soul Beams, una banda de joves músics, fans dels ritmes souleros, que s'uneixen a finals del 2015 per interpretar clàssics del soul i el funk.

dimarts, 14 de març de 2017

De desobediència en desobediència fins a la victòria final.
























Ahir es va fer pública la sentència condemnatòria per als principals gestors del "procés de participació ciutadana" del 9N, Mas, Rigau i Ortega. Se'ls condemna a dos anys, 18 mesos i 21 mesos, respectivament, d'inhabilitació per desobediència per impulsar la consulta, lluny dels 10 anys que demanava la inquisició (perdó, la fiscalia).

L'Estat espanyol, de la mà de l'instrument judicial torna a donar mostres evidents de la seva fòbia a la democràcia, condemnant als representants electes del poble català que tan sols van obeir la demanda democràtica de milions de persones que els havien votat, en part, sota el compromís de tirar endavant aquesta consulta.

Com diria Montesquieu: "No hi ha pitjor tirania que la que s'exerceix a l'ombra de les lleis i sota l'escalfor de la justícia"...

Ni un pas enrere!!!

dilluns, 13 de març de 2017

Innovació sense equitat, per a què tot continuï (més o menys) igual.

Els ponents a la taula del debat sobre educació organitzat pel grup municipal d'ERC a la BCT.





























El passat dissabte al matí, la secció local d'ERC va organitzar una interessant jornada sobre educació amb diferents ponents del món educatiu. A destacar la presència del director d'Escola Nova 21, Eduard Vallory, i de l'ex Conseller d'Educació amb el govern tripartit, Josep Bargalló, que van obrir i tancar, respectivament, la sessió.

Personalment, vaig trobar molt interessant l'exposició per part de l'ex regidora per Iniciativa al govern municipal de Mataró (2004-2011), de les polítiques de distribució equitativa d'alumnat amb necessitats especials entre els centres públics i els concertats de la ciutat, per evitar una concentració desequilibrada en els centres públics. Se'n van sortir a mitges, en part per la resistència d'algunes famílies a haver-se de desplaçar gaire lluny de la zona de residència, i en part per la resistència d'alguns centres concertats a assumir a aquest tipus d'alumnat.

També vam conèixer les realitats oposades de dos centres de la nostra ciutat: l'escola Montserrat (amb més d'un 95% d'alumnat de família immigrant) i l'escola Pia (que no va voler donar la dada sobre percentatge d'alumnat de família immigrant). El primer és un centre "innovador" des de l'any 2001 en què es va convertir en una Comunitat d'Aprenentatge. Li vaig preguntar a la directora del centre si tenia dades del percentatge d'alumnat que havia arribat a cursar estudis universitaris des d'aleshores, i em va dir que no la tenia, però que sabia d'uns quants alumnes que estaven a la universitat... 

De fet, la pregunta, sobre immigració i "èxit educatiu" anava dirigida a les dues directores, i la de l'escola Pia directament va fer com si se n'hagués oblidat de la pregunta. Això sí, va responsabilitzar a la segregació urbanística de la segregació educativa. Com si aquest handicap fos insalvable...! Sense tenir la dada, m'atreveixo a fer una aproximació del percentatge d'alumnes d'una escola i de l'altra que arriben a la universitat: un 5% del Montserrat i un 50% de la Pia?? Després alguns dirigents polítics en diran èxit educatiu d'això del Montserrat... i, per descomptat, tinc claríssim que èxit educatiu no equival a cursar estudis universitaris, però... "al pan pan y al vino vino".

Deia l'Eduard Vallory que l'escola d'avui ens indica quin tipus de societat volem tenir (o alguna frase similar). Doncs trist futur ens espera. Amb els nivells de segregació escolar que algunes escoles pateixen, quin tipus de societat ens oferirà el futur? Quina manca de cohesió social ens espera! Quina convivència? Em sembla a mi que a les elits dirigents del nostre país, la cohesió social els importa molt menys del que diuen, i que els preocupa principalment mantenir certs privilegis i que les estructures socials no es modifiquin gaire.

Si realment ens creiem això de l'educació com a motor de transformació, de cohesió social, de convivència i d'ascensor social, potser que ens fixem una mica en els països on realment funciona i no tan sols pel que fa als aspectes metodològics si no també pel que fa a equitat i igualtat d'oportunitats.

diumenge, 12 de març de 2017

Paelles que fan primavera.

Paella valenciana a l'institut. Espectacle pels sentits.

Bon menjar i beure, i bona companyia.

Paella valenciana amb fesols, bajoques, carxofes, conill...

Nyam-nyam...

Paella de peix a Vacarisses.

divendres, 10 de març de 2017

Passejades de luxe.

Les muntanyes del Pirineu carregades de neu al fons. Vista des del cim de La Mola.























Hi ha dies que pujar a La Mola és un passeig espectacularment agradable. Sol, llum, ni fred ni calor i poca gent. Un luxe. M'ha acompanyat el meu cosí Roger i hem recordat, llargament i emocionada, la gran gesta blaugrana del passat dimecres. Ell també és un apassionat del futbol, i ara treballa de periodista esportiu, així que sempre és engrescador parlar del tema amb ell.

dijous, 9 de març de 2017

Alienat però súper feliç!!

L'Heroi de la nit, el reusenc Sergi Roberto.























Històric, èpic, miracle, apostuflant, gesta, màgic...

Tot això i molt més és el que pot servir per definir el que ahir es va viure a can Barça. Una nit màgica en la tornada dels 1/8ns de final de la Champions, que va viure la remuntada més bèstia de la història d'aquesta competició, ja que el Barça va ser capaç d'aixecar un 4-0 desfavorable del partit d'anada a Paris, amb un 6-1 de difícil explicació i encara més difícil pronòstic.

Ja sé que tot això del món del futbol és pur negoci, i que a la vida hi ha centenars de coses més importants que estar pendent d'uns paios que corren darrera d'una pilota. Ara bé, les emocions i l'èxtasi final que vaig viure en carn pròpia ahir al vespre, no crec que ho puguin igualar gaires coses en aquesta vida meva. Ni la meva improbable boda podria aconseguir aquests nivell de felicitat. Potser quan hem aconseguit descarregar algun castell inèdit amb els Minyons...

Sent sincer, jo ahir no donava ni un "duro" perquè el Barça tingués la mínima opció de classificar-se per a la següent ronda de la Champions. Per motius laborals no vaig poder veure començar el partit i em vaig assabentar del matiner primer gol (Suárez, minut 2) pel mòbil. Sortint de treballar vaig anar al bar de sota de casa sense grans expectatives. El segon gol (Kurzawa p/p, minut 40) m'ha fet albirar alguna esperança de cara a la segona part.

A l'inici de la segona ha arribat el primer moment "subidon" de la nit. Penal clar a Neymar que ha transformat Messi (minut 49) de xut fort per la dreta del porter Trap. Aleshores m'ha arribat el moment "ai que encara passem" i també el moment "ai si ens fan un gol"... I, efectivament, ha arribat el gol visitant (Cavani, minut 62). Desinflada important i uns minuts en què semblava més a prop el segon del PSG que el quart del Barça. 

Minut 88. Ja m'he fet a la idea que no passarem l'eliminatòria. Estic content amb l'actitud de l'equip i espero que acabin el partit fent algun golet més que demostri que de no haver estat per la important patacada a París, el Barça es podria haver plantejat tornar a guanyar el triplet enguany. I arriba el quart (Neymar, minut 88) en un llançament de falta magistral. Sense temps de celebrar-lo gaire ni comentar-lo, perquè mentre hi ha vida hi ha esperança...

Dos minuts després, Messi penja una pilota dins de l'àrea rival i Suárez s'anticipa a la defensa. Un defensa li col·loca el colze al coll per desestabilitzar-lo i Suárez aprofita el gest per deixar-se caure i fer que l'arbitre vegi penal. Aquest cop Messi deixa els galons a Neymar perquè el llenci. I aquest no s'arruga. El cinquè (Neymanr, minut 91). Vaaaaaaaaaaaa!!!

I d'aquí al final el deliri. El Camp Nou empenyent com mai als jugadors i amb l'ai al cor. El Barça desbocat i llençat a l'atac a la desesperada. I allò que no acostuma a passar mai, almenys a camp Barça, esdevé. A manca de segons per al xiulet final, amb tot l'equip a l'àrea rival, Neymar treu una centrada milimètrica després d'un retall exquisit al rival que cau just a la frontal, on apareix amb tota la fe del món en reusenc Sergi Roberto (minut 95) per engaltar-la de primeres i fer entrar la pilota per sobre del porter visitant.

Eufòria desbordada! Crits, plors, rialles, gestos espasmòdics i incontrolables, abraçades amb el company de taula (el Dani, un treballador de Tortosa que està passant uns dies a Terrassa per una feina), i el cor a cent per hora. Com Kaiserlauten. Com Stanford Bridge. Històric. Una més.

dimecres, 8 de març de 2017

El "temazo" del dimecres. Mano Negra - "Indios de Barcelona".


La banda francesa Mano Negra neix l'any 1987, fa 30 anys, a París amb els germans Chao (Manu i Antonio) i el seu cosí Santi com a membres fundadors. A l'any següent publiquen el seu primer àlbum sota el títol de Patchanka (1988), en clara referència a la pachanga cubana, un estil o ritme festivaler i mogudet. L'any 89 es donen a conèixer a un públic de masses gràcies a l'èxit comercial del tema "King Kong Five" inclòs al seu segon àlbum titulat "Puta's Fever" (1989).

Va ser aquest segon àlbum que em va fer descobrir als Mano Negra gràcies a un col·lega de l'institut que em va passar el casset original perquè me'l gravés. A partir d'aleshores em vaig fer un fidel i incombustible seguidor de la banda, i vaig tenir l'oportunitat de veure'ls en directe abans de la seva dissolució l'any 1994 en un macroconcert solidari d'Ajuda en Acció al Palau de la Vall d'Hebron on, tanmateix, només van tocar un parell o tres de temes. Al setembre de l'any següent tornaven a Barcelona, a la sala Zeleste, però sota el nom de Radio Bemba presentant el seu darrer disc, potser un dels millors de la seva trajectòria, "Casa Babylon" (1994). 

L'estil Mano Negra és una barreja d'estils: ska, rock, punk, rockabilly, rumba, rap, cúmbia, chanson... que alguns han batejat com a música mestissa. Moltes bandes han begut de les fonts musicals dels Mano Negra i s'han declarat seguidors: Dusminguet, Color Humano, Macaco, Cheb Balowsky, Gertrudis, Che Sudaka, La Pegatina...

La cançó d'aquesta entrada pertany al primer àlbum i es va enregistrar en un programa de la televisió francesa l'any 1987.

dilluns, 6 de març de 2017

Castellers a Madrid?

Pilar de 4 en el debut, ahir, de la colla castellera de Madrid (Foto: Revista Castells).
- Oye Nacho, que me enterao que ahora aquí en Madrí hay un grupo de castellés.
- ¿Qué me cuentas Isidro?
- Ya ves, como lo oyes!
- Oye, pues podríamos apuntarnos a hacer castillos de esos ¿no?
- ¿Tú crees? Yo es que en toda mi vida no me he subido ni a una silla...
- Pan comido Isidro. Unos madrileños como nosotros... Me subo al pirulí si hace falta.
- ¿Pero no será eso muy catalán...?
- Bien que bailas sevillanas y cantas jotas... si es catalán es español ¿no?
- Si, pero estos castellés son más independentistas que Macià. Y más del Barça que Gaspar.
- ¿Qué me dices? ¿Cómo van a ser independentistas si son madrileños?
- Viven aquí pero la mayoría han nacido en Cataluña.
- Coño con los catalanes! Estos no quieren la independencia, estos quieren invadirnos!
- Bueno ¿qué me dices? ¿Nos apuntamos o qué?
- Venga. ¿Y dónde se apunta uno a eso de los castillos?
- Yo pregunto. Tu vete entrenando en casa con la silla y la escalera.
- Eso está hecho. Se van a enterar los catalanes lo que es un ancheneta madrileño...

dissabte, 4 de març de 2017

Ha mort en Bernardo de la Barceloneta.





























Ahir va morir als 83 anys el popular artista (poeta, cantant, actor, escriptor) Bernardo. Nascut a Jaen i emigrat a Catalunya a principis dels 50, Bernardo es va convertir en una icona del barri mariner de la Barceloneta on se'l podia veure sovint cantant als xiringuitos per als turistes.

La popularitat però li va venir, principalment, gràcies a la imitació que en va fer l'actor Oriol Grau per al programa de TV3 "Sense Títol" on apareixia caracteritzat de Bernardo sota el nom de "Palomino". Què gran! "Ai corazón corazóoooooooon"!!!

Curiós l'epitafi que ens deixa en Bernardo, poeta fins a la mort:

B ueno siempre lo fue en su existencia  
Era como un chaval en primavera  
R ecorrió los caminos y las sendas  
N o replicó jamás si era o no era  
A l final del camino dijo el sino  
R ecuerda que tu nombre es tu existencia  
D espués está tranquilo que Jesús  
O primirá tu alma contra la muerte

divendres, 3 de març de 2017

Sant Tornem-hi!!!

Assaig previ de la Diada de la colla el curs passat.

























Terrassencs i terrassenques,
vallesans i de més enllà,
ja ha passat el Carnestoltes
ja comencen els assaigs.

L'any passat va ser brutal.
Vam assolir grans gestes,
i una Diada colossal.
Però s'han acabat les festes.

Puix que els "papinus" no els regalen,
cal sembrar per recollir.
Intentem ajudar als qui manen,
i a l'assaig no els fem patir. 

Cerqueu faixa i camisa,
i veniu a l'assaig puntuals.
Potser a algú li fa rissa,
però enguany 2d10 amb folre, manilles i...!

I si penseu que estic de broma,
treieu-vos-ho de l'olla.
No us vull vendre pas la moma,
no ho sabeu que #SomlaColla!!?

dijous, 2 de març de 2017

Joan Maria Girona: "La importància de desobeir".


(Gràcies Joan Maria per les idees i raonaments. És això!!!! Les lleis/normes injustes estan per desobeir-les!!)

Em sorprenen certes actituds d’avui, quan algunes persones (fins i tot polítics) desobeeixen i després s’exclamen perquè són castigades o denunciades. Desobeir és legítim, però lògicament tot acte contrari a les normes serà castigat d’una manera o altra; si no, no seria una veritable desobediència. Gandhi i altres persones que han lluitat per transformar la societat en favor dels més necessitats van desobeir, però van acceptar les conseqüències dels seus actes. Al llarg dels quaranta anys que he treballat de mestre i de professor[1] he desobeït conscientment més d’una vegada, i he fet front a les conseqüències. He pensat que les normes han d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés, tot seguint la frase de l’Evangeli «El dissabte s’ha fet per a l’home i no l’home per al dissabte». Una normativa escolar que no estigui al servei de l’alumnat no és legítima: s’ha de desobeir i entomar-ne les conseqüències (a mi m’ha costat la destitució de càrrecs directius).

En l’àmbit escolar, alguns infants desobeeixen per reafirmar-se, perquè se’ls tingui en compte, perquè pensen que no se’ls fa cas, per cridar l’atenció, per reclamar la presència de la persona adulta de referència, per augmentar la seva autoestima… Per això és important desobeir algunes vegades. I, a més, l’adult pot posar límits a la desobediència explicant-li afectuosament per què allò no s’ha de fer.
L’error ajuda a l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer
Als instituts hem de pensar que l’adolescent necessita rebel·lar-se per anar afermant la seva personalitat, per créixer i madurar com a persona. És tasca del professorat contenir aquesta rebel·lió, una rebel·lió contra el món adult que els posa (i els ha de posar) límits. Si entenem que les actituds de l’alumnat no van contra nosaltres sinó contra el que representem (el poder del món adult), les nostres reaccions seran més tranquil·les, no ens sentirem atacats: les actituds contestatàries es reduiran i els conflictes disminuiran. El paper de l’adult davant l’adolescent hauria de ser com una paret de frontó encoixinada que torna la pilota però amb menys força, que tempera els impulsos dels joves. I ens hauria de preocupar aquell noi o noia que al llarg de tota l’ESO no ha desobeït mai, no s’ha rebel·lat. Sense desobeir alguna vegada no es farà adult. Perquè desobeint, transgredint una norma, està fent un aprenentatge de la llibertat i la responsabilitat.

Una cosa més: hem de tenir en compte que no és el mateix la legalitat que la legitimitat. Les lleis canvien sovint; la legitimitat té a veure amb l’ètica personal, social o comunitària, i no canvia tan fàcilment. Aquests dies ens hem manifestat per acollir refugiats, un fet que està prohibit a uns quants estats d’Europa. Ajudar una persona refugiada pot ser il·legal, però és ben legítim. Aquí tenim una llei que hauríem de desobeir obertament. En una escola o institut es poden donar conflictes entre legalitat i legitimitat: normes sobre l’aparença externa, sobre la tinença d’aparells, els deures excessius, el silenci total a les aules… Les normes, necessàries per a la convivència, han de ser poques, consensuades i educadores. Les persones que ens dediquem a ensenyar i educar hem de ser conscients del nostre paper, sent exigents i dialogants alhora, imparcials, conseqüents, sense ridiculitzar mai, manifestant afecte. Hem de saber que els nois i noies no són iguals, que caldrà tractar-los tot respectant les seves diferències.  L’error ajuda a l’aprenentatge, desobeir ajuda a créixer.

dimecres, 1 de març de 2017

El "temazo" del dimecres. LDS (Lágrimas de Sangre) - "La justicia"


Fa al voltant de 10 anys que el grup de rap combatiu del Masnou, LDS (Lágrimas de Sangre), puja als escenaris per llençar els seus missatges crítics amb el sistema a ritme de hip hop, reggae, i rap. L'any 2015 publicaven l'àlbum "Si uno no se rinde" on s'incloïa aquest tema crític amb l'estament judicial.

Doncs això, no ens rendirem.