"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 30 de setembre de 2012

Per què no??



Aquesta pancarta i "els segadors" són de les poques coses que salvaria del Concurs.


- Perquè esportivitza cada vegada més els castells.

- Perquè porta al hoolliganisme dels aficionats.

- Perquè el públic és simple espectador i no pot participar dels castells.

- Perquè es perd l'esperit de col·laboració entre colles per interessos estratègics.

- Perquè se celebra en una plaça de toros.

- Perquè es fa més llarg que un dia sense pa.

- Perquè hi ha més llenyes que en tota la resta de la temporada.

- Perquè els jurats són per programes com "Tu si que vales" o "Fama, a bailar".

- Perquè no vull llevar-me a les 6:00 del matí i tornar a casa a les 21:00 per fer castells.

- Perquè als castells no es guanya o es perd. Es millora, s'empitjora o et mantens.

- Perquè veure quatre cincs de vuit i tres torres de vuit a l'hora és impossible.

- Perquè una colla pot fer el meravellós pas als castells de nou i que aquest fet passi gairebé desapercebut, ja que aquí el que importa és si la Vella pot donar batalla als verds o no.

- Perquè no vull que el concurs sigui el major espectacle casteller cada dos anys. Hi ha enormes espectacles castellers cada cap de setmana.

- Perquè no m'agrada que es posi en perill a menors d'edat per poder avançar una posició en la classificació general.

- Perquè vull que la meva colla no hagi d'arriscar en excés al llarg de la temporada per poder participar al concurs.

- Perquè per vendre i fer entendre els castells als no castellers no ens calen concursos, ni rànquings, ni lligues, ni punts.

- Perquè el món casteller no necessita d'un concurs per estar viu i extendre's arreu del territori.

- Perquè rivals no vol dir enemics.

- Perquè d'aquí poc faran pagar vint euros al públic per veure castells.

- Perquè se celebren les caigudes dels competidors, es xiula a colles enemigues i no s'aplaudeixen les fites dels enemics.

- Perquè puc fer grans castells, o fins i tot més grans castells igualment a Girona, a Barcelona, a Vilafranca, a Sabadell, a Terrassa, a Granollers, a Igualada... sense estar pendent dels punts, de si pugen els quarts abans d'hora, de si l'anxeneta fa l'aleta o no, de si he desmuntat el peu tres o cinc cops, del vídeo, de la pantalla gegant, del jurat, de quant temps em queda per enlairar el castell, dels xiulets de la plaça, de si se'm desfà la faixa o perdo el mocador...

Em fot molt que el món casteller avanci cada vegada més decididament cap a l'espectacle esportiu, i que no hi hagi cap colla, a banda dels Minyons, que pensi que això del concurs és una cosa innecessària, més enllà del negoci que suposa per a la ciutat de Tarragona, i l'orgull de les colles campiones de poder dir precisament això, que són les campiones (oe oe oe).

Collons, ja ni en la pluja podem confiar... !!!

Minyons que no voleu participar i que voldríeu que el concurs no existís. No hi aneu (ni pagant ni sense pagar)! No aneu a ajudar a les colles que hi participin! No aneu als assaigs previs de les colles que hi participin! Resistència activa però passivament (no sé si m'enteneu?)!!!

dissabte, 29 de setembre de 2012

Fer esport o fer salut?


La majoria dels experts mèdics recomanen l'exercici físic com una eina immillorable per mantenir una bona condició física i un bon estat de salut. El que no queda tan clar és quin és el nivell òptim d'intensitat d'aquest exercici, i a partir de quina intensitat, aquest comença a considerar-se contraproduent, és a dir, que ens fa més mal que bé. O el que és el mateix, en comptes de millorar la nostra salut, l'empitjora.

Darrerament, veiem com la pràctica d'activitat física es relaciona cada cop més i més amb la pràctica esportiva i, fins i tot, competitiva: curses atlètiques, duatlons, triatlons, marxes populars cada cop menys populars i més competitives, ultra-raids, ultrafons, curses de muntanya... Aquelles competicions que fa cinc o deu anys aplegaven tot just a un centenar de persones, avui en dia poden arribar a aplegar a diversos centenars o milers, fins i tot. Sembla com si la vessant competitiva de l'esport engresqui més que no pas la simple rutina de la pràctica per la pràctica. Sortir a córrer o caminar, o anar en bici, sense l'al·licient de la competició no engresca tant com de l'altra manera.

Tot i que es pugui pensar que és una bona notícia el fet que més i més gent s'animi a practicar l'esport, ni que sigui per l'atracció de la competició, personalment, no tinc tan clar que aquest tipus de pràctica esportiva sigui del tot beneficiosa pels seus practicants. Potser per un personatge com el Kilian Jornet, que des dels tres anys que puja muntanyes i el seu cos està super adaptat al medi, i té unes condicions físiques extraordinàries, no representa cap problema els reptes que es proposa i les competicions duríssimes en que pren part. Però no tothom té les condicions físiques del Kilian, i tot i així, hi ha un bon grapat de gent que li segueix les passes i intenta imitar-lo. I tres quarts del mateix amb tots aquells que en un parell d'anys passen de córrer la cursa popular del seu poble a la marató de Barcelona, o similars animalades en altres disciplines.

No sé si tota aquesta gent és conscient de les conseqüències que pot comportar en els seus cossos un exercici físic tan intens sense el necessari control mèdic. El cos humà funciona com les màquines. Té una durada limitada, però podem allargar la seva vida en funció del tracte que li donem i de la cura que en tinguem. Un cotxe que fem anar cada dia a més de 150 quilòmetres per hora, segurament que ens durarà menys temps que el mateix cotxe si el fem anar un parell o tres de cops per setmana a 80. I si a més li posem sempre la millor benzina i fem les revisions oportunes, és més probable que ens duri un bon grapat d'anys. Després també dependrà de la carrosseria, del motor i d'altres característiques pròpies del vehicle i de l'entorn perquè el cotxe ens duri vint, trenta o quaranta anys... però està clar que els tracte que li donem serà clau en la seva longevitat.

Amics i amigues, gaudiu de l'activitat física sense prendre mal. Penseu que no hi ha cap recanvi de prou qualitat que pugui substituir qualsevol de les peces del nostre cos, i convé mantenir-les el major temps possible en bon funcionament. Totes les peces tenen una vida útil, impossible d'esbrinar, però val la pena fer-ne un bon us per poder-les utilitzar el màxim d'anys possible.

dijous, 27 de setembre de 2012

Poc a poc i bona lletra.


Finalment, sembla que els anhels de molts catalans es podran satisfer a la propera legislatura, després que aquesta tarda el parlament de Catalunya hagi acceptat per un ampli marge (84 vots a favor, 21 en contra, i 25 abstencions) convocar una consulta (legal o il·legal segons li sembli a l'estat espanyol) per l'autodeterminació/independència/estat propi. Els vots de CIU-ERC-IC-SI-Laporta(DC)-Ernest Maragall(PSC), han estat més que suficients per tirar endavant la proposta tot i el no de PP-C's i l'abstenció dels eternament indefinits del PSOE.

Tot i que a alguns espanyols els sembli que aquestes passes endavant cap a la independència siguin maniobres de CIU per desviar l'atenció als problemes "reals" (com si la dependència d'Espanya no ho fos un problema real...) dels catalans, o per fer una "fugida endavant" o d'altres qualificatius per l'estil, cal recordar a molts d'aquests unionistes i nazionalistes espanyols que a Catalunya fa temps que es parla de separar-nos d'Espanya i que la societat civil fa dies que es va començar a mobilitzar per aconseguir el que avui s'ha votat al parlament de Catalunya. Potser no recorden a les espanyes que a un poble anomenat Arenys de Munt es va celebrar la primera consulta popular per la independència un ja llunyà 12 d'agost del 2009. I que molts altres pobles i ciutats van fer el mateix en successives convocatòries obtenint prop d'1 milió de vots favorables en suma.

Hi ha també qui pensarà que les coses podrien anar més de pressa i que li agradaria que el parlament hagués convocat la consulta per ja mateix. Crec que el govern de CIU està seguint les etapes necessàries en aquest procés i de la manera més democràtica i legal possible. Cal, a més a més, desenvolupar una intensa campanya de comunicació a nivell internacional per guanyar simpaties i futurs suports. Això no s'aconsegueix d'un dia per l'altre, i convé tenir-ho tot ben lligat per quan arribi el moment (si arriba) de fer el pas definitiu. Només cal sentir algunes declaracions dels polítics espanyols (de tots el colors polítics) i d'alguns mitjans de comunicació (públics i privats) per adonar-se que tot i que la majoria del poble català desitgés l'alliberament nacional, Espanya no ho posaria gens fàcil.

dimecres, 26 de setembre de 2012

El "temazo" del dimecres. Alejandro Sanz - "Corazón partido"


No soc precisament un fan de l'Alejandro Sanz. Sé que dins del món musical se'l considera un gran guitarrista, tot i que s'hagi dedicat majorment a crear cançons de ritmes enganxifosos i hits comercials. Però avui he volgut que aparegués al meu bloc per les seves assenyades i sensates declaracions al programa de TV3 "Divendres" al voltant de les aspiracions dels catalans a independitzar-se d'Espanya.

Entre tant fatxa i antidemòcrata, les paraules de Sanz sonen a música celestial. A veure si amb una mica de sort la gran majoria dels espanyols comencen a pensar com els Sanz, Bosé, Del Bosque, i podem acabar sent bons veïns sense traumes ni conflictes innecessaris.

dimarts, 25 de setembre de 2012

El president Mas anuncia eleccions anticipades pel 25 de novembre.

Un nou moment històric al Parlament de catalunya. Avançament electoral.

"Ha arribat l'hora que el poble de Catalunya exerceixi el dret a l'autodeterminació", Mas dixit. Al debat de política general d'aquesta tarda al parlament de Catalunya, el president Mas ha fet pública una notícia que ja feia dies que es venia especulant. Aquesta tardor, quan s'hauran complert tot just els primers dos anys de mandat del govern de CIU a la Generalitat, els catalans tornem a estar convocats a les urnes per decidir si volem tirar endavant cap a l'alliberament nacional o si ens quedem com estem, i avui pau i demà glòria.

Com era d'esperar, en les intervencions dels portaveus dels diferents partits que conformen l'arc parlamentari, hi han hagut opinions per tots els gustos. Els partits espanyolistes (PP-PSOE-C's) han qualificat l'anunci d'eleccions de "fugida endavant", "irresponsable", "trencament, divisió", "deslleial", "generador de frustració", "fractura social", "porta a l'abisme"... I alguna portaveu ha recordat la legalitat vigent per negar qualsevol possibilitat perquè Catalunya pugui ser (en el cas que la majoria dels catalans així ho desitgi), en el futur, una nació lliure i sobirana. Vaja, que democràcia sí, però sempre i quan sigui al seu favor...

M'ha sorprès especialment el discurs crític i dur del portaveu d'IC, Joan Herrera, que sembla no haver entès que l'actual decisió del president Mas té molt a veure amb la massiva mobilització del passat 11 de setembre, i dels anhels de molts catalans d'acabar amb la situació actual d'espoli i maltracte de l'estat espanyol envers Catalunya. A IC li interessa més parlar de drets socials que de drets nacionals (per alguna cosa serà...), i no s'adonen que tots dos van estretament lligats.Sembla com si cada avenç que fem cap a la independència, els ecosocialistes fan un pas enrere en les seves posicions pseudosobiranistes. Que els hi està començant a entrar la por a una Catalunya no espanyola?

Molt més alegres i somrients hem vist als portaveus dels grups parlamentaris independentistes. A l'Oriol Jonqueres l'han agafat a mitja classe a la facultat de Filosofia i Psicologia, i s'ha mostrat disposat a col·laborar en el procés obert cap a l'estat propi. Els de Solidaritat eren els que semblaven més contents de tots, amb cares joioses i somrients, eufòriques. I Laporta, com de costum ha fet la pilota al senyor Mas i als de CIU (suposo que es veu en el futur govern de l'Estat Català).

Ah! I afortunadament, aquest cop les eleccions no han coincidit amb la Diada de la colla dels Minyons, com va passar fa dos anys. Aquesta vegada, doncs, no haurem de moure les dates de la diada.

dilluns, 24 de setembre de 2012

No n'hi ha prou, volem el...

2d9fm ahir a la plaça Sant Jaume

Magnífica actuació dels Minyons ahir a les festes de La Mercè de Barcelona. Tres castells de nou pisos per la via ràpida (3d9f, 2d9fm i 4d9f) que signifiquen la millor actuació dels darrers set anys a Barcelona. Potser no fem els castells més quiets del món casteller, però al cap i a la fi, estem parlant de castells que fins no fa tant es veien pràcticament com inabastables. Segurament estem lluny d'assolir el nivell dels troncs que vam assolir a finals dels 90, o al nivell d'una colla com els Castellers de Vilafranca, que van assolir els mateixos castells que nosaltres amb la cirereta del pd7f, amb unes execucions impecables i "avorrides" fins i tot. A hores d'ara, els troncs dels Minyons s'assemblen més a aquells troncs de les colles vallenques d'anys enrere, que solien bellugar i feien vibrar als espectadors a les places. Ahir els Minyons ens vam endur les majors ovacions del públic, precisament per l'emoció que transmetia cada una de les estructures realitzades.

Aquesta emoció que transmeten els nostres troncs té una segona lectura, tanmateix, no gaire positiva. El 3d9f, el 4d9f o fins i tot el 2d9fm són castells que permeten certa dosi d'emoció i bellugueig. Ara bé, si aspirem a pujar una mica el llistó dels castells que portem a les places, aquestes tremolors i aquestes batzegades, molt probablement no es podran controlar, i tindrem molts números per acabar fent llenya. Si pretenem fer el 5d9f, o el 3d10fm, o qualsevol d'aquests "papinus", haurem de polir en gran mesura el treball dels troncs.

Afortunadament, ahir, tot i que fins i tot a mi em podien les ganes i la il·lusió d'intentar el 5d9f a tercera ronda, els tècnics van prendre la decisió més encertada descartant aquest castell i apostant per un no gens fàcil 4d9f (de fet, aquest d'ahir va ser tot just el tercer d'aquesta temporada). Som molts els que volem intentar grans castells més enllà del 3 i el 4 de 9 amb folre, però la realitat és la que és, i a dia d'avui no podem plantejar-nos res més que el que vam fer ahir a la plaça de Sant Jaume. Potser per Girona, o per la Diada de la colla... De vegades ens pot més la il·lusió i la rauxa que el realisme, i cal tocar de peus a terra per no hipotecar el futur de la colla. Hi ha nous castellers als troncs que necessiten més castells per guanyar confiança i experiència, castellers veterans sobrecarregats de castells que necessitaran descans i relleu, canalla amb molt marge de millora, i molts nous castellers que tenen molt a dir en el futur als troncs dels castells, als que només cal que s'hi confiï.

Però està clar que millorar els troncs no es tan sols cosa dels tècnics (que hi tenen molt a fer i dir) i dels troncaires. Cal que tota la colla s'impliqui, com deia l'Albert al pati d'assaig a la darrera esbroncada. Anant als assaigs, arribant a l'hora a l'assaig, fent silenci durant les proves (per poder fer més proves inclús), tenint paciència (els aspirants al tronc no llençant la tovallola al cap de dos mesos si no els donen les proves que els agradaria), sent menys egoistes i més solidaris (els que ja pugen i no volen "perdre" el seu lloc allà dalt), i col·laborant sempre que es pugui en allò que ajudi a la colla a créixer i anar endavant. Si no hi ha aquesta implicació general, no serveix de res, ni és coherent, que ens queixem i reneguem.

Vinga'n va, que si volem, podem! I si no és aquest any, que sigui el vinent, però que sigui!

Som-hi Minyons!

divendres, 21 de setembre de 2012

Alguna cosa es mou al PSC.

Socialistes catalans a la manifestació independentista de la Diada Nacional.

No són gaires (de moment), però sembla que els socialistes catalans i catalanistes comencen a deixar-se veure. Si a la manisfestació de la diada ja vam poder veure a un grupet de destacats dirigents donant suport a la causa de l'estat propi, avui mateix, als ajuntaments de Sant Vicenç dels Horts dues regidores socialistes han votat favorablement per fer que el seu poble s'adhereixi a la llista de municipis independentistes, i a Valls, alguns regidors socialistes han votat favorablament o s'han abstingut a la votació que proposa que el parlament de Catalunya sotmeti a votació una declaració unilateral de sobirania catalana.

Com diem els catalans, mica en mica s'omple la pica...

dijous, 20 de setembre de 2012

Estem avui una mica més a prop de la independència?



Aquest matí s'han reunit a la Moncloa els presidents de l'estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya (futur estat europeu, o del món, o d'on sigui) per negociar un nou pacte fiscal entre Catalunya i Ejpañia. Vaja, en definitiva, perquè el president Mas sentís com Rajoy li deia que nanai del Paraguai, i que res de concerts econòmics a la basca, i que s'oblidi fins i tot de millorar les actuals condicions de finançament amb la que està caient.

Tot el que ens ha explicat el president Mas en la seva roda de premsa posterior a l'entrevista amb Rajoy era del tot previsible i endevinable. Solament li ha faltat dir una cosa que molts esperàvem que anunciés: davant la negativa del govern espanyol a negociar un nou model fiscal, i davant la reivindicació massiva del poble català amb la manifestació independentista del dia de la diada, l'única sortida que li queda al govern de CIU és la de convocar eleccions anticipades i deixar que sigui el poble qui acabi dient la seva. No ha estat així, i novament, com moltes vegades ha fet CIU en els moments decisius, ha donat un pas enrere i ha decidit que la cosa s'ha de debatre al parlament de Catalunya. O sigui, ja hi tornem a ser amb la puta i la Ramoneta... Collons, no teníem clar que era o caixa o faixa? Doncs que esperen a tirar pel recte i deixar que decideixi el poble?

Què potser tenen por que les forces independentistes els treguin quota de mercat en un hipotètic avançament electoral? O que acabi sortint tot el vot espanyolista ocult i passota i doni la victòria als socialistes? Jo crec que ara és el millor moment per apostar fort per una consulta sobiranista, donades les circumstàncies econòmiques i l'indignació de molts catalans, que fins a dia d'avui mai s'haguessin plantejat marxar d'Espanya. Si esperem a que passi la crisi, potser molts se n'oblidaran de les penúries actuals, i ja tant se'ls en fotrà.

O potser, com molts imaginàvem, els de CIU ens estan enganyant com a xinos, com de costum, i tots els discursos sobiranistes que sentim ara en boca de molts dirigents de CIU serveixen només per desviar l'atenció de les dures retallades imposades pel govern de la Generalitat, i s'acaben diluint com per art de màgia, com ja han fet amb anteriors qüestions (pacte de l'Estatut, pacte amb Aznar, pacte amb Alicia Sánchez Camacho...).

La credibilitat es demostra amb fets i no amb paraules, i de moment, CIU només ha fet que parlar molt i actuar poc. Ara toca passar a l'acció? Estaran preparats? Realment és el que volen?

dimecres, 19 de setembre de 2012

El "temazo" del dimecres. Joan Manel Serrat - "La tieta"


Ahir va morir un dels polítics fonamentals per entendre la història d'aquest país tant fosc i dividit que anomenen España. Als 96 anys, ni més ni menys, ha mort Santiago Carrillo, líder històric dels comunistes espanyols, i un dels principals responsables de la transició democràtica post-franquisme, per bé o per mal. Diuen que era dels pocs federalistes convençuts, tot i que ho devia ser, bàsicament, en la intimitat, com la majoria dels federalistes.

Recordo que de petit, m'agadava fer creure als companys d'escola que aquest senyor era un tiet meu, per allò de compartir cognom. Ja aleshores, tenia molt clar que a casa erem d'esquerres, i qui eren els bons i qui els dolents.

Avui no tinc tant clar que la figura del Santiago Carrillo anés a favor dels catalans en cap sentit. En tot cas, cal reconèixer-li la seva lluita antifeixista, i a favor de la classe obrera. Així doncs, avui la cançó de la tieta del Serrat pel meu tiet imaginari.

dimarts, 18 de setembre de 2012

Ens deixa una "grande" (literalment).


Ahir, Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, comtessa consort de Murillo i "grande" d'Ejpañia, va anunciar que dimitia del càrrec de Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid i deixava l'activitat política de primera línia. Una decisió, que segons la pròpia afectada, no té marxa enrere... Va al·legar motius familiars i de salut per abandonar en aquests precisos moments. Curiós tenint en compte que quan li van detectar un càncer, no va deixar de treballar ni tres dies seguits.

Com deia aquest matí el republicà Carod Rovira, amb la marxa de l'Esperanza Aguirre, els independentistes perdem un dels principals exponents del creixement del sentiment independentista a Catalunya, ja que sempre que obria la boca per parlar dels catalans, es multiplicava el nombre d'independentistes convençuts. 

L'Esperanza sempre ha destacat com una de les principals veus de l'extrema dreta espanyola. Al seu costat, en Rajoy semblava un bon jan fins i tot. Tot i no haver pogut donar el salt fins a la presidència del govern espanyol, cal reconèixer-li el mèrit d'haver aconseguit manar les darreres tres legislatures consecutives a la comunitat de Madrid (gràcies en part, al parell de trànsfugues socialistes que li van donar el poder en els comicis de l'any 2003). 

A ben segur, els que més lamentaran la marxa d'aquesta senyora, seran els guionistes del Polònia, que tant de suc havien pogut treure de les seves aparicions públiques o dels seus entrebancs involuntaris (o no), com quan qualificava de "hijoputa" a un company de partit al qual havia deixat sense càrrec per donar-li a un rival polític. El seu successor, Ignacio González, de la mateixa corda d'Esperanza, difícilment podrà arribar als nivell d'histrionisme de la seva cap, per desconsol de molts independentistes i dels polònios.

La veritat, no sé si alegrar-me o entristir-me per la notícia.

dilluns, 17 de setembre de 2012

Potencial de colla.

Intent de 4d9net de la colla Vella ahir a Tarragona.

Ahir, a Tarragona, es va viure una jornada castellera d'alçada, amb quatre colles castelleres en plena forma, oferint grans castells als afeccionats que omplien la plaça de la Font. Cal destacar la magnífica actuació de la colla Jove dels Xiquets de Tarragona que van aconseguir per primera vegada a la seva història, i descarregant-lo a la primera, l'immens 9d8 (amb tres anxenetes). I també van aconseguir tornar a carregar el 5d9f després d'haver-lo carregat per primera vegada l'any passat per Santa Tecla. A aquests castells hi van sumar un 3d9f i un pd6 de cloenda.

Menció especial per la Colla Vella dels Xiquets de Valls que van començar la seva actuació valents i decidits encarant el 4d9 net, un dels castells més difícils que es poden intentar en aquests moments, i que solament els Minyons i la Colla Joves dels Xiquets de Valls hem estat capaces de descarregar. La Vella devia estar del tot convençuda de les seves possibilitats amb aquest castellàs, i els assaigs devien anar molt bé, per plantejar una arrencada tan espectacular... I de fet, el castells va pujar amb bones mides i bones sensacions, però amb tot el pes dalt, algun segon va començar a perdre la posició i va acabar cedint.

El que més envejo de colles com la Vella, més enllà de la capacitat de portar grans castells a les actuacions, és la capacitat de sobreposar-se a una caiguda o un entrebanc. Ahir, després de la llenya del 4d9 net, van saber sobreposar-se i acabar l'actuació amb una més que meritòria tripleta (4d9f, 3d9f i 5d8). Una de les coses que més em frustren com a casteller és el fet d'haver de rebaixar el nivell dels castells com a conseqüència d'una caiguda. Entenc que quan un castell cau i un bon gruix de castellers queden tocats, no val la pena arriscar més del compte i s'ha de fer una o dues passes endarrera. Però renunciar a continuar amb el programa previst per un o dos castellers em produeix una sensació d'impotència i frustració molt elevada. I suposo que com a mi, a molts companys de colla que han assajat i han preparat uns castells, que veuen com no es poden intentar al primer entrebanc.

Entenc, que el potencial d'una colla també es medeix per la capacitat de reacció davant de les adversitats, i pel nombre de recanvis amb que compta per encarar possibles emergències. Com per exemple, els Castellers de Vilafranca, que van descarregar un 5d9f a la diada de Tots Sants de l'any passat, després d'haver caigut d'un 3d10fm i un 2d9f (carregats), i amb algunes baixes importants del tronc titular.

Una mostra evident del potencial de castellers del tronc d'una colla (que també implica potencial en genèric) és veure quines colles són capaces de plantejar-se un castell com el 9d8. En principi aquest no és un castell de màxima dificultat tècnica, però està clar que cal tenir un bon grapat de castellers preparats per fer castells de vuit pisos. Entenc, que qualsevol dels castellers del tronc del 9d8, han de ser capaços de fer el 4d8 al mateix pis. Quantes colles disposen de fins a 9 castellers per pis de castells de 8? Se m'acudeixen tres actualment...

Els Minyons podem ser la colla amb major potencial pel que fa a castells emmanillats, ja que tenim gent molt experimentada, lleugera i resistent en aquestes posicions. Però de res serveix tenir els millors a la soca, al folre i a les manilles, si després no tens gent per pujar a sobre, o si a la primera caiguda has de rebaixar pretensions perquè no tens ni un recanvi al tronc. No sé qui o quins són els responsables de la situació que vivim/patim en l'actualitat. De fet no es tracta de buscar culpables. És més aviat un problema del que ens hem de fer responsables tots i cadascun dels Minyons. Dels que arriben/m tard a assaig (o directament no venen) i no permeten fer més proves de qualitat amb gent nova, fins als nous que voldrien pujar al tronc i perden la paciència massa aviat, els que ja pugen i fan tot el possible per fer fora a la competència, o els que només venen a l'assaig a fer societat i fan que tot sigui més lent i pesat.

diumenge, 16 de setembre de 2012

Gran victòria de l'Usap a l'estadi Lluís Companys.

Usap - Tolouse, ahir a l'estadi Lluís Companys.

Ahir al migdia, sota un sol de justícia, es va disputar un interessantíssim partit de la cinquena jornada del Top-14 francès entre els nordcatalans de l'Usap i els occitans del Tolouse, vigents campions de la lliga. Prop de 23.000 afeccionats, molts vinguts de Perpinyà i de les comarques de la zona nord catalana, van donar color i ànims als locals per tal de fer possible la gesta que es va acabar produint a la gespa de l'estadi Lluís Companys.

Contra tot pronòstic, l'Usap va donar una lliçó de rugbi als de Tolouse, i es van acabar imposant clarament per 34 a 20. De bon principi, tot i la marca inicial d'un cop de càstig per part dels visitants, l'Usap va demostrar que estava molt més ficat al partit i molt més endollat. Corrien més, defensaven millor, i feien circular la pilota de tal manera que els visitants es veien incapaços d'aplacar les embestides dels locals. Fins a sis vegades van ser capaços els nordcatalans d'entrar dins de la zona de marca rival, aconseguint el millor marcador global de la jornada de tots els equips de la lliga.

Amb aquesta victòria, l'Usap s'ha enfilat fins a la vuitena posició de la classificació del Top-14, i agafa aire i moral per afrontar els propers partits, al haver vençut de forma clara i contundent contra els vigents campions. El curs passat, l'Usap va tenir un campionat certament difícil i va estar patint fins a darrera hora per no perdre la categoria. Aquesta temporada s'han produït molts canvis de jugadors i és una incògnita saber quina serà la progressió a partir d'ara. Després del que vam poder veure ahir, estic convençut que tant els jugadors com els afeccionats estaran molt més confiats en les possibilitats reals d'aquest equip.

Cal agrair als dirigents nordcatalans la seva voluntat de portar a l'Usap al principat de tant en tant, amb partits del màxim nivell. Ahir "només" vam ser uns 23.000 assistents, però segur que en el futur hi haurà més i més afeccionats d'aquest esport a casa nostra. Ara només falta, que com fan a la gran majoria dels estadis de rugbi del món, puguem beure'ns unes cerveses de les normals, no sense alcohol.

dissabte, 15 de setembre de 2012

La paràbola del català emprenyat.


Avui, llegint un article de l'escriptor Albert Sánchez Pinyol all diari Ara, he arribat a aquest vídeo del Youtube on s'explica un experiment amb micos, que demostra la estreta línia evolutiva que ens separa als humans d'aquests divertits éssers.

Fixeu-vos en les reaccions del mico emprenyat i penseu si no us fa pensar en un grup humà que pateixi també algun tipus de desigualtat i reaccioni de la mateixa (o similar) manera.

divendres, 14 de setembre de 2012

Algunos hombres buenos.


El seleccionador espanyol de futbol, Vicente del Bosque, va fer ahir unes declaracions al programa esportiu lider de la radio espanyola, "El larguero" de la cadena SER, on afirmava que els catalans podíem aspirar a la independència, ja que tots els pobles del món tenen dret a decidir lliurement el seu futur. Sense estridències, però sense que li tremolés la veu, aquest senyor va ser capaç de reconèixer una cosa tan de calaix com aquesta, malgrat la gran majoria dels espanyols no pensin com ell, malauradament.

No vaig seguir el programa, i per tant no sé quina va ser la resposta que devia donar-li el presentador del mateix, Jose Ramón de la Morena (que tampoc destaca pels seus comentaris respectuosos i moderats), però estic convençut que més d'un i d'una oients van quedar una mica boca-badats amb les declaracions del tècnic salmantí. No és gaire habitual sentir comentaris com aquest provinents de les espanyes, i és per aquest motiu que les paraules de Vicente del Bosque tenen especial valor en aquests moments en que només se senten crítiques i comentaris encesos després que més d'un  milió i mig de catalans sortissin el passat dimarts al carrer a reivindicar la independència de Catalunya.

Ja fa temps que molts catalans esperàvem declaracions públiques de personalitats espanyoles amb cert pedigrí com les que ara ha fet el senyor Del Bosque. On són els polítics d'esquerres d'Ejpañia? I els intel·lectuals d'esquerres? I els artistes progressistes i respectuosos amb els drets dels pobles? Al final, veient com s'amagaven tots aquests (si és que algun dia han existit), hom acabava fent certa la dita aquella de que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres.

Llàstima que a Ejpañia no hi hagi més Del Bosques i menys Alfonsos, Salvas Ballestas, Sánchez Dragós, Monagos, i gentussa per l'estil. Potser és cert allò de que cada terra té el que es mereix...

dimecres, 12 de setembre de 2012

El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Canviarem la història"



Ahir el poble català va sortir, massivament i cívica, al carrer a reclamar als nostres governants polítics que facin una passa endavant cap a l'alliberament del nostre país, i vam enviar un missatge molt contundent als polítics espanyols, i a la resta dels ciutadans del món (espanyols inclosos) del què som i del què volem ser.

Ahir ningú reclamava el pacte fiscal, ni el respecte a la llengua, ni més autonomia, no. El que va sortir a reclamar la gent era, curt i ras, la independència. No volem pactar res més amb l'estat espanyol. Ja ens coneixem, i ja sabem com ens estimen. Després de més de trenta anys intentant encaixar amb calçador la nació catalana dins de l'estat espanyol, s'ha demostrat que aquest encaix porta Catalunya a l'empobriment i la dissolució paulatina. Així que ja no calen més pactes ni negociacions. Cal guanyar la independència i deixar de dependre de Madrid.

No sé si ahir érem un milió i mig, un milió, o cinc-cents mil, però el que és evident, és que una multitud de catalans van anar a Barcelona des de tots els indrets de Catalunya, propers o allunyats de la capital, per cridar ben fort que ja n'hi ha prou. Que n'estem farts del sotmetiment a Espanya, de l'espoli continuat, i de les constants agressions a la nostra llengua i cultura.

Avui, alguns polítics espanyols han començat a reconèixer, amb la boca petita, que alguna cosa malament ha fet Espanya perquè els catalans tinguem tanta pressa i interès a ser independents. M'hagués agradat sentir declaracions d'aquest tipus quan es produïen les agressions i les crítiques a Catalunya. Sabem que no ens estimen, més enllà dels diners que ens puguin treure, i no els podem estimar d'aquesta manera. Potser quan siguem lliures, i veïns, aconseguirem entendre'ns millor, sense servituds ni servilismes, ni opressors i oprimits.

Mentrestant, continuarem cridant, lluitant i reivindicant la independència. Com cantaven els Inadaptats "Canviarem la història", tard o d'hora!

Visca Catalunya lliure!! 

dilluns, 10 de setembre de 2012

Bones notícies pels culers i per Catalunya.


El diari Sport, ha fet públic avui que el Barça lluirà els colors de la senyera en la segona equipació la propera temporada. Aquesta ha estat una reclamació de molts socis i aficionats culers (entre els que m'incloc) des de fa un bon grapat d'anys. Diuen que més val tard que mai, però tot i la tardança, cal reconèixer que aquesta decisió arriba en el moment més oportú per tots els qui, com jo , pensen que el Barça és l'ambaixador més important de Catalunya que existeix, i si un dia d'aquests, més aviat que tard, la comunitat internacional ha de reconèixer la sobirania del poble català, estarà bé que tothom ens pugui situar en el mapa i tinguem bons referents. I quin millor referent mundial que el Barça?

Està clar que per independitzar-nos caldran moltes més coses que no pas un gran equip de futbol, però tot suma, i perquè et reconeguin primer t'han de conèixer.

I no em direu que no serà maco quan sortim de Catalunya i ens trobem a gent de tot el món lluint amb orgull els colors de la nostra bandera, del nostre país. És probable que aquest disseny no acabi d'agradar al aficionats del Barça espanyols, però sempre podran comprar-se la primera equipació.

I mentres no siguem independents i no puguem gaudir d'una selecció catalana competint a nivell internacional, com a mínim, ens podrem conformar veient jugar al Barça defensant els colors de Catalunya.

Segur que aquesta iniciativa portarà crítiques i aixecament de polseguera en alguns ambients del regne d'Espanya, tot i que ningú va trobar malament que el València lluís els colors de la bandera de la comunitat valenciana en la seva segona equipació, però ja estem molt acostumats a sentir bramar als enemics de Catalunya quan des d'aquí fem qualsevol gest o mostra de la nostra catalanitat.

diumenge, 9 de setembre de 2012

Creu de Sant Jordi pel president d'Extremadura ja!


Crec que el pintoresc president de la Comunitat Autònoma d'Extremadura s'ha guanyat amb escreix el reeconeixement del govern de Catalunya després de les diverses "floretes" que ha deixat anar envers els catalans i el nostre país. Cada vegada que aquest senyor parla dels catalans apareixen uns quants independentistes més, i amb els seus discursos està fent més per l'alliberament nacional que tots els nostres polítics junts.

Aquest senyor, que fa uns mesos, en els seu paper de macarra de discoteca, va amenaçar a l'alcalde Trias que "sitengcullong me lo dices a la cara" per uns comentaris justificadíssims de Trias al voltant de la conveniència de l'Ave per Extremadura, ahir s'hi va tornar a lluir al criticar que els catalans rebin l'ajuda de l'estat amb els diners dels extremenys i de la resta d'espanyols. Mira que podria haver dit coses contra els catalans, però precisament aquesta... N'hi ha per llogar-hi cadires. Després de més de trenta anys vivint de la moma i a costa dels nostres impostos, encara s'atreveix a dir que ara ens ajuden amb els seus calés!!! Veure per creure...

Jo proposo que quan siguem una nació normal i corrent, és a dir, lliure, es concedeixi al senyor Monago la màxima distinció nacional pels seus esforços i compromís amb la nació catalana i la seva gran ajuda en conscienciar al poble català de la necessitat de secessionar-nos. 

Ah! I potser cal permetre que a Extremadura l'IVA cultural es mantingui en el 13%, doncs d'aquesta manera encara hi haurà alguna esperança perquè extremenys com ara ell aprenguin a dir "si tens collons", o d'altres expressions de la nostra llengua, així com a no dir jilipollades cada dos per tres.

divendres, 7 de setembre de 2012

En marxa!!!


Aquesta tarda, a partir de les 19h., espero viure un d'aquells moments importants i de gran transcendència històrica a la meva ciutat, amb la 1a marxa per la independència que organitza l'ANC (Assemblea Nacional de Catalunya) de Terrassa amb motiu dels actes de commemoració de l'11 de Setembre, i de la reivindicació cada dia més estesa perquè Catalunya esdevingui un estat lliure. Al finalitzar la marxa pels carrers de la ciutat, està previst que alguns grups de cultura popular realitzin una petita actuació davant de l'Ajuntament, i els Minyons també hi serem presents.

Aquesta marxa local serà una prèvia del que ha de ser la gran manifestació independentista del dimarts 11 a Barcelona. Pel que se sent i es comenta, la tarda de l'11 a Barcelona es pot produir una de les majors concentracions del poble català de tota la història, superant fins i tot, la multitudinària manifestació del 10-J del 2010 arrel de la "raspallada" a l'estatut per part del Tribunal Constitucional. Ho fa preveure la gran quantitat d'autocars que s'han organitzat des de tots els racons del país, així com trens especials. 

La nostra colla té previst posar a disposició dels membres que ho desitgin, autocars per desplaçar-se a Barcelona un cop acabada l'actuació castellera del migdia a Badalona. Molts minyons serem presents a la manifestació, tot i que pugui semblar que el món casteller només estarà representat per una colla... Res més lluny de la realitat. El món casteller hi serà present l'11 a Barcelona, però barrejats amb la gran massa anònima de ciutadans que aspiren a viure en un país lliure, sense voler destacar ni fer-se veure per sobre dels demés. Tots units com un sol poble!

A banda de les grans mobilitzacions d'aquests dies, també tindré l'oportunitat de fer país alçant castells a la festa major de Sabadell i a Badalona per la Diada. Diumenge a Sabadell tenim el repte important de donar un pas endavant pel que fa al nivell de castells que venim portant a la ciutat veïna. En els darrers anys ens ha costat déu i ajuda portar un castell de nou o, fins i tot, de la gamma alta de vuit. I tenint en compte que els Minyons havíem arribat a fer castells com el 2d9fm, el 5d9f o el pd8fm allà, crec ja va sent hora de posar-nos les piles tots plegats. Les condicions per fer-ho són optimes. Ciutat propera, col·laboració de les colles i de la gent de la ciutat, història, expectació, estat de forma després d'haver preparat a fons l'actuació de Sant Fèlix... No hi ha excuses per no plantejar-nos una gran actuació a Sabadell. I espero que en el futur, puguem tornar a portar castells dels més grans.

Bé, espero veure molta gent avui a la marxa per Terrassa. Espero veure molta gent a l'assaig d'aquest vespre al local dels Minyons. Espero veure molts minyons diumenge a Sabadell. I, sobretot, espero veure moltíssima gent dimarts pels carrers de Barcelona (i no em refereixo a turistes ignorants).

dijous, 6 de setembre de 2012

Com les criatures, el 12 torno al cole.


Avui estic molt més content que ahir. Bé, potser més que content el que estic és tranquil. Finalment, aquest migdia m'han donat feina per tot el curs, i podré viure una mica més tranquil els propers mesos. Del futur posterior no m'atreveixo a pronosticar, tal i com està el panorama, amb les continues retallades en educació del govern de la Generalitat.

Estic content, tot i que, com a mestre substitut, no tindré les mateixes condicions laborals que la resta dels meus companys funcionaris o interins. La conselleria d'ensenyament, per estalviar dos duros, ha tingut la brillant idea de reduir les jornades laborals dels substituts (només dels substituts, eh!), i així el que abans era una jornada sencera de 37'5 hores setmanals, passarà a ser de 32'5, i una mitja jornada de 18'75 es converteix en 16 per un professor substitut. I així amb la resta de possibles combinacions de jornada...

La gran pensada de la Consellera ha estat que es podien estalviar uns calerons si retallaven les mitges hores del "pati" als substituts (total si a l'hora del pati amb dos o tres mestres controlant, va que t'estrelles), i rebaixaven les hores de treball a casa (als substituts) ja que, total, pel que han de preparar... Aquestes noves mesures de la conselleria només s'entenen si  hom és malpensat i creu que la consellera vol dividir al personal docent creant distincions.

L'altre gran despropòsit de la conselleria es farà palès el proper dimecres dia 12 quan els nens tornin a l'escola, on coincidiran amb un bon grapat de mestres (substituts bàsicament) que començaran a treballar el mateix dia que ells, sense haver tingut ni un sol dia per preparar la feina, ni conèixer la nova escola, ni res de res. Per estalviar-se  un duro i mig, han decidit que cap substitut s'incorpori abans del dia 12, i d'aquesta manera no cal pagar ni el cap de setmana, ni la festa de l'11. Increïble!!!

Potser confien que els mestres de bona voluntat es decidiran a passar per les escoles algun dia abans de la incorporació oficial, per així avançar feina... no serà el meu cas, evidentment. Fins al 12 estic a l'atur, gaudint de l'allargament forçós de les vacances.

dimecres, 5 de setembre de 2012

El "temazo" del dimecres. Siniestro Total - "Me pica un huevo"


A principis dels 80's va sorgir a Vigo aquesta banda punk irreverent, que va crear alguns dels himnes punk més originals i divertits de la història del punk ibèric. Actualment, els Siniestro Total encara es deixen veure de tant en tant per terres catalanes, i aquest dissabte tenim l'oportunitat d'escoltar-los i veure'ls de manera gratuïta a la Festa Major de Viladecans. Una magnífica oportunitat per recordar i recantar alguns dels seus populars temes (Bailaré sobre tu tumba, Cuenca Minera, Mata hippies en las Cies, Opera tu fimosis, Todo por la napia, Camino de la cama, Cuanta puta y yo que viejo...).

Dedico la cançó a tots/es aquells/es que vagin a la manifestació de l'11-S amb algun afany de protagonisme, i algun interès particular, més enllà de la consecució de l'alliberament nacional.

dimarts, 4 de setembre de 2012

A qui vol enganyar la Consellera Rigau?

Aquest matí, la Consellera d'Ensenyament (amb CIU els mestres ja no eduquem, solament ensenyem) ha presentat el nou curs escolar davant dels mitjans d'incomunicació, i amb tota la barra del món, ha manifestat que aquest serà el curs del "canvi" per "millorar resultats". N'hi ha per castigar-la ben castigada, igual que devia fer ella amb els alumnes més díscols en la seva llunyana etapa de docència. Jo, directament, l'expulsaria de la conselleria.

Com pot defensar la Consellera que millorarà la qualitat educativa amb 20.000 nous alumnes i 3.000 mestres menys? Com pot millorar la qualitat educativa si no es cobreixen les baixes laborals fins al cap de quinze dies? Com es millora la qualitat educativa si es fan distincions d'horari/salari entre els mestres d'una mateixa escola? S'ensenya millor a 30/35 alumnes que a 25/30 alumnes per aula? Té més qualitat la tasca educativa d'un mestre si se li carrega l'horari amb més hores lectives? Treballa més motivat un mestre que ha patit una pèrdua de poder adquisitiu del 25% en els darrers tres anys? És possible motivar a un mestre que porta sis anys treballant a jornada completa i ara veu reduïda la jornada a un 33%?

Crec que la Consellera podria haver tingut la decència d'aparèixer davant dels mitjans capcota i amb sentiments de culpabilitat per la situació en que es troben (ha dut) els serveis educatius. La situació és dramàtica, per no dir catastròfica, i encara té la patxoca d'assegurar que tot anirà millor, i que s'estan fent bé les coses. Collons! com a mínim que digui que no pot fer-hi res més i que la situació és la que és, i dimiteixi. Però que no intenti enganyar al personal amb previsions inconcebibles.

RIGAU DIMISSIÓ JA!!!


dilluns, 3 de setembre de 2012

La millor feina del món: rei de Suazilàndia.

Dansa de les canyes en honor al rei, a Suazilàndia.
Aquests dies s'està celebrant al país africà de Suazilàndia la tradicional cerimònia "Umhlanga" on milers de dones (50.000) desfilen davant del monarca Msuati III portant llargues canyes, i mig despullades, amb la il·lusió de convertir-se en la nova esposa del monarca, que acostuma a triar una entre els milers de noies que hi desfilen (i ja en van quinze).

Suazilàndia és el darrer dels països subsaharians on el rei encara regna amb poders absoluts. Fronterer amb Sud-àfrica i Moçambic, aquest petit país de poc més d'1 milió d'habitants, té una de les taxes més altes d'infectats de Sida (al voltant del 30% de la població), un 50% d'aturats, i una esperança de vida de 32 anys.

Tot i les alarmants estadístiques d'aquest país africà, sembla que a la comunitat internacional no li afecti gaire la situació dels Suazis. Deu ser que allà no hi ha petroli, ni res d'interessant, i per tant es permet que un il·luminat regni a la seva voluntat i maltracti als seus conciutadans amb total impunitat.

Ara, gràcies a l'anècdota del "ball de les canyes" ens hem assabentat de la situació dels habitants d'aquest país africà, però molt em temo que ningú mourà ni un dit per canviar les coses i per ajudar als Suazis a alliberar-se del règim absolutista que els oprimeix. Aquí, fins que no moren uns quants centenars de persones, no hi ha conflicte real. Així doncs, caldrà esperar a veure si algun Suazi s'atreveix a plantar cara al seu rei, posant la seva vida en joc. Pel que sembla, hi ha moltes dones que prefereixen "unir-se a l'enemic" per canviar la seva situació personal...

diumenge, 2 de setembre de 2012

Autopista a La Mola.

Monestir romànic de La Mola - 1.102 m.
El massís de Sant Llorenç del Munt està entre les comarques del Vallès Occidental i el Bages. Això vol dir que a l'entorn del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac hi viuen més d'un milió de persones (prop de 900.000 al Vallès Occidental i prop de 185.000 al Bages).

Aquest matí, cap a les 9:00, quan he començat a pujar fins dalt del cim de La Mola des del Cavall Bernat, a la veïna població de Matadepera, poc podia pensar que seria un dels dies que em trobaria amb més excursionistes pujant pels diferents camins que porten al cim. Les magnífiques condicions climatològiques feien preveure una gran assistència d'excursionistes de cap de setmana, però m'atreviria a dir que ha estat el dia que m'he trobat més gent pujant de tots els que he estat per la zona.

I, casualitats de la vida, quan ja baixava pel camí dels Monjos, he anat a trobar-me al meu germà Albert i els meus nebots, Unai i Èlia, juntament amb tres minyons més, l'Ogro, l'Anna i el Bubu, que pujaven des dels dipòsits. I encara m'he trobat a un altre minyó, el Sergi Castells que venia de Can Robert tot sol. I també m'he trobat a un exprofessor de l'EGB, a l'Agustí Bartra, el Pepe Ruiz, un "nou" català molt implicat amb la causa catalanista des del col·lectiu "Veu pròpia".

No està gens malament l'estadística. Dels més d'un milió de potencials excursionistes a l'entorn del massís de Sant Llorenç del Munt, he anat a trobar-me a vuit persones conegudes. Potser deu ser la inèrcia de les casuals trobades a l'illa de Java aquestes vacances...


dissabte, 1 de setembre de 2012

Escolta Sepharad: Els homes no poden ser si no són lliures.


El proper dimarts 11 de setembre els catalans estem convocats a participar a la manifestació de la Diada Nacional de Catalunya a Barcelona, a partir de les 18:00 de la tarda, al passeig de Gràcia. M'agradaria que aquesta convocatòria deixi palesa la voluntat majoritària del poble català d'alliberar-se de l'opressió (social, cultural, lingüística, econòmica...) espanyola per esdevenir un estat sobirà i lliure. Ja no ens alimenten molles. Ni un pas enrere. L'11-S, tots a Barcelona!!!