"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 31 de juliol de 2011

De Bangkok a Ko Tao.





Resum dels darrers dies de viatge:

- Pad Thai: menjar tipic tailandes consistent en un pat d'espagueti saltejat amb verdures i pollastre o porc. Em sembla que ens els dies que portem, la meva dieta ha consistit en un 80% en aquest menjar.

- Moai Thai: Lluita o boxa tailandesa bastant bestia. No hem entrat a veure com lluitaven, pero vam estar a porp del pavello on es fan les lluites principals i vam coincidir amb un lluitador mentres resava davant d'un petit altar darrere del pavello. Curiosament el jove lluitador lluia l'equipacio del Barsa i no ens vam poder estar de fotografiar-nos amb ell.

- Rates: Bangkok es una ciutat de contrastos, i pots trobar els majors luxes al costat de la bruticia i la pobresa. La zona on paravem semblava una zona residencial de qualsevol ciutat costera, amb els seus restaurants, agencies de turisme, locals de massatges, xiringuitos diversos... tot aixo no ocultava la bruticia als carrers (no saben el que son els contenidors de brossa aqui?), i les enormes rates passejant pels racons obscurs del carrer quan la ciutat recuperava la calma.

- Temples: N'hi ha per tot arreu i acostumen a ser encantadors i sovint espectaculars per les seves formes arquitectoniques, les imatges dels budes, els gravats, les espectaculars teulades, la gran quantitat de colors, l'olor d'incens, les oracions i meditacions dels lames, les ofrenes de la gent...

- Xafogor: A Bangkok es bastant insofrible. Per sort hi ha els Tuk-tuks que et porten a tot arreu per quatre duros i al ser oberts et passa l'airet i la sensaci es molt millor. Quan pares, o per la nit si intentes dormir sense aire condicionat o ventilador, es pot passar bastant malament. Sort que ja arribem al mar i ens podrem refrescar quan ens caigui la suor.

- Tuk-Tuk: Com ja he dit, es tracta del sistema de transport mes economic i divertit de la ciutat de Bangkok, i ens n'hem fet un fart d'agafar-ne, i de negociar preus. En aixo, val a dir, hi tinc la ma trencada, i fent servir la tactica de "dos s'amaguen, un negocia", hem pogut fer llargs trajectes per 60-100 bahts (1,5-2-5 euros).

dimecres, 27 de juliol de 2011

Overbooking i remuntada.

Ja som aqui, ja hem arribat (aixi sense accents perque escric des de Bangkok)! I no ha estat ni facil, ni molt menys rapid. Vem sortir a les 3:00 de la porta de casa meva i arribavem a la porta de l-hotel de Kuala Lumpur a les 16:30 h. d-alla, que ve a ser les 10:30 de casa. Es a dir, prop de 32 hores despres. I entremig, tota una serie de complicacions i desventures.

El primer problema serio el vam tenir arribats a l-aeroport d-Istambul. Alla haviem de fer una connexio de vols per arribar a Kuala Lumpur. La sorpresa ens la vam trobar quan un treballador de l-aeroport ens va venir a buscar a la cua de la companyia que ens haiv de dur a KL, i ens va comunicar que el vol anava "overbooking" i que no hi cabiem ni la Maria, ni jo, ni quatre persones mes. L-opcio que ens oferia per arribar a KL era agafar un altre avio set hores despres que ens portaria a Bangkok, i alla un altre avio que ens portaria finalment a KL. I haviem de deixar al Ruben que si que hi cabia i que hauria de continura el viatge solet per unes hores...

El paio de l-aeroport es va disculpar en nom de Turkish Airlines intentant-nos converncer que hi havia hagut algun problema informatic i que els nostres noms no havien aparegut registrats en el vol d-Istambul a KL. Vaja, una excusa molt poc creible. Ens va oferir pero anar fins a Bangkok en classe Business (que diuen que esta de conya) i esperar-nos fins l-hora de sortida en una d-aquelles sales VIP de l-aeroport tan "pijes", amb barra lliure de menjar i beure (tot i que tampoc es que s-hi lluissin massa).

Fins aqui, tot i la gran putada del retard i tal, vam pensar que tampoc estaria malament fer un vol de mes de 9 hores fins a Bangkok en classe business, que diuen que pots estirar les cames i tot, aixi que vam acabar acceptant l-alternativa i intentant reorganitzar el viatge. Al Ruben el vam poder colar una estona a la sala VIP perque menges una mica i li vam escriure a un full tot el necessari perque pogues arribar fins a l-hotel que teniem reservat a KL. El malson i la rabia van venir mes tard quan vam comencar a comprovar que allo que ens havien dit d-anar en classe business era un engany com una catedral. Vam discutir i discutir amb els treballadors de Turkish, pero no hi va haver manera. Total, que al final ens acoplaven com la resta en classe turista.

A l-aribar a Bangkok, la cosa va anar mes lligada i no vam haver d-esperar gaire per agafar el vol cap a KL. Un cop alla, taxi cap al centre, cap a l-hotel on haviem quedat amb el Ruben, que ens esperava malassegut en un sofa de la recepcio perque no l-havien deixat anar a l-habitacio perque no estava al seu nom... Res, sis hores esperant-nos per KL...

I despres de fer una mica de res de turisme per KL (veieu foto de les torres Petronas), l-endema al migdia, os sigui aquest mati, vol cap a Bangkok. Despres de dormir mes de 12 hores (no recordo l-ultima vegada que vaig dormir tant) i perque ens ha despertat la de la neteja...

dilluns, 25 de juliol de 2011

Bye Bye y hasta otro ratito...


Doncs això, que me'n vaig de vacances cap al sudest asiàtic i suposo que no em serà tan fàcil això d'escriure al bloc. Intentaré informar i mostrar-vos algunes coses destacables del periple asiàtic que avui començo, juntament amb el Rubén i la Maria.

Apa, que us vagin bé les vacances (a qui en faci) i ens veiem pels assaigs de Sant Fèlix, que l'hem de liar grossa... 2d9fm, pd8fm, 4d9fa?...

divendres, 22 de juliol de 2011

El primer fitxatge: Alexis Sánchez.



El FC Barcelona acaba de fer públic el fitxatge del xilè Alexis Sánchez, provinent de l'equip italià de l'Udinese, que ve a reforçar la davantera blaugrana i a competir per un lloc a l'onze amb Pedro i Villa (suposo que ningú pensa que pugui fer fora a Messi). Diuen els experts i els que l'han vist jugar regularment, que Alexis és un crack que encara no ha explotat totes les seves virtuts als ulls dels amants del futbol. Ara se li obre una possibilitat immillorable per fer-ho, a les files del millor equip del món, rodejat dels millors jugadors del món. Lluiria el mateix Messi si no tingués al seu costat a Xavi i Iniesta? Crec que la resposta a la pregunta es fa evident havent seguit una mica la Copa Amèrica que s'està disputant aquests dies a l'Argentina...

El fitxatge d'Alexis ha estat com un culebrot de més d'un mes de durada. El mitjans de comunicació s'han tornat bojos amb el secretisme de les negociacions pel fitxatge entre l'antic equip del xilè, l'Udinese, el Barça, i el representant del jugador. A les tertúlies radiofòniques esportives, i a la premsa especialitzada, se'ls havien acabat els arguments per parlar del tema. S'estaven tornant bojos per tal d'omplir els seus programes o les pàgines dels diaris amb alguna informació rellevant sobre l'assumpte. I és que sembla que els dirigents blaugranes han après a negociar com cal, i ara no es filtra als mitjans el punt en que es troben les negociacions per tal de no encarir el producte. Un drama pels mitjans, però un avantatge pel club.

Ara queda saber com acabarà l'altre culebrot de l'estiu, el possible traspàs del capità català de l'Arsenal, Cesc. En aquest cas, tot i la coincidència amb el cas del xilè Alexis, pel que fa a l'interès del jugador per venir al Barça, sembla que els responsables del club londinenc no tenen la intenció de despendre's del seu jugador insígnia. Si més no, no al preu que està disposat a pagar el Barça. I en aquestes ens trobem, amb un jugador que ha manifestat clarament que vol tornar a Barcelona, un club interessat a fitxar però a un cost assumible, i un altre club que no vol deixar d'ingressar el màxim possible pel seu crack. La veritat, és una sort pel Barça el fet de que Cesc no sigui un jugador imprescindible en un futur immediat. Crec que l'equip té la posició ben coberta amb Xavi, Iniesta, Busquets, Thiago, Keita i Mascherano. Així que no cal llençar la casa per la finestra i si l'Arsenal no rebaixa considerablement les seves pretensions, doncs bon vent i barca nova. Podem esperar, i de pas enviem un missatge a tots aquells que marxen del Barça i després volen tornar: no us serà fàcil. Haver-ho pensat abans.

dijous, 21 de juliol de 2011

Estudiants que no estudien el que voldrien.

Ahir va sortir publicat als mitjans de comunicació que el 60% dels estudiants entraran a la carrera que volien. Dit a l'inrevés, el 40% dels estudiants no entraran a la carrera que volien i hauran d'estudiar unes coses que no els interessen. Quin panorama! Com per exemple aquest pobre noi que tenia il·lusió per entrar a medicina, però s'haurà de "conformar" amb estudiar Nutrició i Dietètica. Amb una mica de sort, al llarg dels 4 o 5 anys que duren els estudis s'anirà interessant pel tema i acabarà apreciant l'ofici i tot. I si no és així, sempre podrà apuntar-se a alguna universitat privada per aconseguir allò que realment el motiva.

Mai he acabat d'entendre del tot, el perquè hi ha tants estudiants que han d'acabar estudiant coses que no els interessaven. M'imagino als professors d'unes quantes facultats havent de fer classe a un grup d'alumnes que no tenen cap interès en allò que els explica. Ha de ser força frustrant. Igual de frustrant que per l'alumne que ha de seure a l'aula a escoltar unes explicacions que ni fu ni fa. No, si jo volia estudiar per periodista, però com no m'arribava la nota de tall m'han enviat a estudiar Història... 

Potser no és sostenible que tots els estudiants puguin accedir als estudis que desitjarien, per allò de que el mercat laboral té unes necessitats i no interessa que sobrin per una banda i que en faltin per una altra, però tampoc em sembla molt normal que el mercat laboral acabi rebent un 40% dels universitaris amb professions que no volien. Com amagues a l'entrevista de feina per directiu d'empresa que el que realment t'hagués agradat era ser veterinari? Tanmateix, el més complicat no és amagar això a l'entrevistador, sinó poder amagar dins del cervell el que realment t'hagués agradat ser, que no va poder ser per unes dècimes en la nota.

Un altre aspecte negatiu del sistema actual és la possibilitat que la societat estigui deixant escapar a possibles grans professionals, que res té a veure amb grans estudiants. No crec que l'expedient i la nota de selectivitat dels estudiants indiquin que una persona està més o menys capacitada per estudiar una cosa o altra. Qui ens assegura que aquell estudiant mediocre d'institut, que mai no s'ha interessat pels estudis, no podria ser un magnífic doctor si realment el deixessin estudiar allò que l'interessa? Però el nostre sistema penalitza-premia massa la trajectòria que els estudiants han tingut a la secundària, tot i que això no tingui res a veure amb les potencialitats reals dels estudiants. Prefereixo a professionals motivats i que facin la feina amb alegria, que no pas a professionals que s'han tret els estudis perquè tocava, i perquè alguna cosa havien de fer...

dimecres, 20 de juliol de 2011

El "temazo" del dimecres. Todos tus muertos - "Mandela"


Ahir, Nelson Mandela va celebrar els seus 93 anys de vida, dels quals va passar-ne 27 a la presó, pel seu activisme polític i militar contra el règim racista segregador del Partit Nacional Afrikaner a Sudàfrica. Va ser alliberat l'any 1990, i el 1993 va rebre el premi Nóbel de la pau. Va ser elegit president del país l'any 1994 i va governar fins l'any 1999.

El tema és del grup argentí Todos tus Muertos. És un tema amb bases Dub (un estil semblant al reggae amb ecos, i d'altres sons repetitius) del seu disc "Dale aborigen" de l'any 1994. Molt bon disc, per cert. Grans bandes a l'Argentina.

dimarts, 19 de juliol de 2011

Recomanacions de lectura: La casa cantonera.




La Sílvia Alcantara és una bona Minyona, que a més a més, escriu molt bé i porta a les seves netes a la mateixa escola dels meus nebots. O sigui, que tenim un parell de coses en comú, i una altra que no... Avui no us vull parlar de la vessant castellera de la Sílvia, ni de les característiques de l'escola on eduquen a les seves netes i als meus nebots (no descarto fer-ho algun dia), sinó del darrer dels llibres que li han publicat, "La casa cantonera".

Es tracta d'una novel·la no gaire extensa, ambientada en un poble català a la segona meitat del segle 20. La Sílvia té una capacitat prodigiosa per descriure'ns la vida, els costums, els paisatges, etc., d'aquella generació, i crear una xarxa de relacions familiars, amoroses i d'amistats i enemistats, que enganxa de principi a fi. La novel·la es llegeix d'una volada perquè aconsegueix mantenir el suspens de la trama fins a les darreres ratlles. I no li calen més de quatre o cinc personatges per muntar aquesta gran història, ni tampoc allargar innecessàriament el text com acostumen a fer alguns autors per donar volum a les seves obres. Amb poc més de 150 pàgines la Sílvia en té prou per explicar una història plena d'emocions de tota mena, i sovint antagonistes: amor, desamor, enveja, passió, odi, ràbia, alegria, decepció, fúria...

Després del gran, enorme, èxit de vendes i de crítiques aconseguit amb la seva primera novel·la publicada, "Olor de colònia", molts esperàvem amb candeletes la nova novel·la per veure si mantenia el nivell d'interès i de qualitat de la primera o què. I us haig de dir, que a mi personalment, la darrera obra no m'ha decebut gens ni mica. I això que la primera la vaig gaudir de principi a fi, i la vaig valorar amb una nota difícil d'igualar, i molt difícil de superar. I si bé "La casa cantonera" no supera en valoració general a "Olor de colònia", s'ha de reconèixer que no decep les expectatives. Tinc entès que l'ordre de publicació de les dues novel·les no segueix l'ordre de creació, la qual cosa em fa pensar que la Sílvia ha anat millorant obra rere obra. Cal doncs teoritzar que la seva propera producció després de l'exitosa "Olor de colònia" pugui fins i tot millorar-la.

Us recomano que aprofiteu les vacances i el temps lliure per llegir-vos les dues novel·les publicades de la Sílvia Alcàntara, perquè valen molt la pena. A més, no caldrà que us passeu tot l'estiu llegint-les, ja que no són obres excessivament extenses. I com a més a més, enganxen des del principi, les llegireu en un obrir i tancar d'ulls.

dilluns, 18 de juliol de 2011

Sortida a l'estranger dels Minyons.



Aquest passat cap de setmana els Minyons hem tornat a actuar a l'estranger, a Andorra, amb motiu dels actes de la Capitalitat de la Cultura Catalana a Escaldes-Engordany, després de l'últim viatge a Israel de fa més de dos anys. No està gens malament l'estadística tractant-se d'una colla que ha aconseguit les majors fites castelleres de la història. Que jo recordi, així de memòria, els Minyons en els seus 32 anys d'història han viatjat a fer castells a països com Espanya (Valladolid, Alcalà la Real, Vigo, Tauste), Euskal Herria (Astigarraga, Pamplona-Iruña), Escòcia (Edimburg), Itàlia (Milà), Alemanya (Berlin), Israel (Akko), i uns quants indrets llunyans dels Països Catalans (Alcúdia, Palma de Mallorca, Algemesí, Vilafranca del Cid i Morella, Perpinyà...). Vaja, un balanç destacable però que queda força lluny d'altres colles de similar nivell o envergadura que han recorregut mig món gràcies als contactes, endolls, i patrocinadors-mecenes que els ho faciliten. Vaja, de fet, hi ha colles que en tan sols una temporada han viatjat més que els Minyons en tota la seva història. Enveja? Evidentment. Justícia? Cap ni una!

En fi, que nosaltres ens conformem amb els viatgets per carretera de cap de setmana, encara que sigui al país dels Pirineus. I contents, eh! Així que aquest dissabte a les 16:45 sortíem de l'estació d'autobusos de Terrassa amb tota la il·lusió del món cap a Andorra, a Escaldes-Engordany, a passar un cap de setmana (de fet, 24 hores) de castells, festa, compres i germanor. Quina emoció, quins nervis! La gent portava bosses com si anés a quedar-se una setmana sencera a Andorra. Potser no anaven plenes, sinó que hi deixaven força espai per poder carregar-les amb el tabac, licor, sucre, mantega, xocolata, que esperaven adquirir a preus molt competitius en alguna dels centenars de botigues que omplen el país. Em pregunto si hi ha gent que hi viu a Andorra o si solament hi ha treballadors i botigues...

Després d'un viatge força calorós (l'aire condicionat no acabava de tirar en l'autobús on jo anava) de prop de tres hores, arribàvem a les portes de l'Hotel Cosmos, on havíem d'allotjar-nos. Després d'un breu discurs de l'Ogro, i del repartiment d'habitacions, molta gent va sortir pitant a comprar. Veies gent de la colla per tot arreu carregats amb bosses plenes fins dalt, amb cares de satisfacció. I també es veien cares angoixades d'aquells que encara no havien trobat el que cercaven i veien com s'apropava l'hora de tancament dels comerços.

Vam sopar un "self-service" en dues sales de l'hotel i en acabat, mentres uns quants anaven a fer la passejadeta pels carrers del poble, d'altres es preparaven a les habitacions per començar la gresca. Per moments l'hotel semblava un d'aquells hotels de Salou o Lloret amb gent cridant-se pels balcons, habitacions de quatre amb més de vint persones dins, beguda, fum de tabac i d'altres plantes, etc. Això de que a Andorra no hagi arribat la llei anti-tabac, va sentar especialment bé a un bon grapat de minyons i minyones, que van tornar a gaudir del plaer de fumar en espais públics i tancats. Els que ja no fumem, vam reafirmar-nos en les grans avantatges, a tots nivells, de la llei anti-tabac. 

Després de més de dues hores de xivarri, "botellón", ruta per les habitacions, i intents no reeixits i sí reeixits per compartir llit, uns bon grapat de joves vam decidir sortir de l'hotel a buscar una mica de festa pel poble i per trobar-nos amb la gent de les altres colles convidades, la Colla Vella i els de Lleida. Molts vam acabar a un local anomenat la "Bodegueta" on solament hi posaven música comercial. Tanmateix, tampoc hi havia molt més on triar, i de fet, el més important era que hi havia cervesa freda i un bon ambient casteller.

L'endemà, la majoria dels que havíem sortit la nit anterior fins a altes hores, ens vam despertar amb el soroll insuportable de l'Eli picant a les portes de les habitacions com una boja i cridant "Bon dia". Quina contradicció, no? Amb més pena que glòria la gent es va anar despertant i activant per anar a la plaça dels Coprínceps a fer castells. Tot i que el dia amenaçava pluja amb núvols negres, l'actuació es va poder portar a terme de principi a fi. Nosaltres vam acomplir amb el previst de manera brillant: 4d8, 2d8f, 3d8 i pd7f. La Vella es va quedar a mitges ja que només va poder carregar un 2d8f potser massa de circumstàncies, a més del 3d8, el 4d8, i dos pd5. I els de Lleida van sortir contents amb el 4d8, el 2d7, el 5d7 i un vano de 5. Amb els darrers pilars de comiat va arribar la pluja, però no prou intensa com perquè no ens donés temps a aixoplugar-nos al bar del davant de l'hotel a fer unes birres.

 
Després de dinar al mateix hotel, vam tenir un temps lliure abans d'agafar els autocars, que alguns van aprofitar per fer algunes compres més, per mandrejar per algun racó de l'hotel o dels voltants, o per fer el cafè al bar. A les 17 ens recollien els busos al davant de l'hotel i tornàvem cap a Terrassa, satisfets de la feina feta, i la convivència i la festa viscudes. Esperem no haver d'esperar gaire per poder tornar a sortir de les fronteres catalanes!

dissabte, 16 de juliol de 2011

Bones Minyones.

El passat dijous al local de la colla dels Minyons es va celebrar un acte d'homenatge a les Minyones coincidint amb el 32è aniversari de la colla i dels 30 anys dels primers castells de les Minyones, que de fet van ser els primers castells completament femenins (al tronc del castell). Aquell fet va ser notícia de portada d'alguns mitjans escrits (La Vanguardia), i va suposar una reafirmació de la figura femenina en un món que havia estat molt tancat fins al moment i que havia relegat a les dones al paper d'acompanyants de la canalla o de guarda-roba.

Algunes colles de la zona més tradicional encara van trigar un temps a acabar d'incorporar plenament les dones als seus castells, i als anys 90 encara es veien colles amb una escassa presència femenina als troncs o a les pinyes. Afortunadament, la presència de les dones a les colles ha anat augmentant progressivament, i actualment ja hi ha colles amb una quantitat similar de dones i d'homes. També és cert que hi ha colles i colles, i si bé hi ha colles on els percentatges del sexe femení i el sexe masculí estan molt igualats, també n'hi ha on les dones són encara clara minoria, sobretot a la zona més tradicional.

S'ha de reconèixer que això de que les dones entressin en els castells a "tutiplen" va resultar clau pel creixement de les colles i de l'alçada dels castells. No només per les possibilitats tècniques que aportaven les dones als castells (menor pes, menor alçada, cap fred), sinó per moltes altres coses importants per una colla castellera: augment del nombre total d'integrants de la colla per l'efecte crida animal (on hi ha ties hi ha tios i a la inversa), vida social, diferents maneres de gestionar la colla tant a nivell tècnic com administratiu, competència entre els gèneres que fa augmentar el nivell general...

Es pot parlar de plena integració de les dones en el món casteller? Quan haurem d'esperar per veure més colles liderades per dones? Si bé és cert que a totes les colles la presència de dones és força destacada, la presència d'aquestes en els càrrecs directius és encara força escassa. Quantes caps de colla o presidentes hi ha al món casteller? Arriben a suposar el 10% dels caps de colla i presidents? Crec que no. A que esperen, doncs, les dones a prendre el "poder"? Significa això que les dones no estan tan compromeses amb les seves colles? O que encara hi ha un cert component masclista que les impedeix posar-se al davant? Com és possible que a Minyons no hagi hagut cap cap de colla o presidenta femenina després de 32 anys? No érem tan guais i innovadors els Minyons?

Bé, per acabar, vull felicitar a les Minyones per la gran actuació del passat dijous al local de la colla: 5d6, 4d6a, i 3d6 amb tronc i pinya completament femenins. Està força bé per tractar-se de dones... Una mica lluny d'aquells 4d9net, 5d9f, o 1d8fm que varen aconseguir les colles un parell de segles enrere quan les dones encara s'ho miraven a certa distància... ;-) Bé potser amb un parell d'assaigs més...

divendres, 15 de juliol de 2011

Adjudicacions d'estiu de mestres: opacitat i punts negres.


Ahir alguns mestres més van saber on aniran a treballar el proper curs. Són les adjudicacions d'estiu, les segones adjudicacions després del concurs de trasllats del passat mes de maig on un bon grapat de mestres funcionaris van canviar d'escola i van rebre destinacions definitives. En aquestes adjudicacions d'estiu es cobreix en gran part les vacants (llocs de treball) de la majoria de centres públics, i a finals d'agost s'adjudicaran algunes vacants pendents més, i les substitucions de mestres que hagin agafat la baixa, o una excedència, etc. D'Aquest procediment en diuen "Nomenaments d'agost".

Una de les novetats que ha introduït la nova llei educativa és el fet que els equips directius dels centres públics puguin "confirmar" o "proposar" a part de la seva plantilla. És a dir, que si el director de centre vol que tal mestre o tal altre sigui assignat-adjudicat a la seva escola, pot demanar-ho al Departament. Les confirmacions les pot fer qualsevol tipus d'escola, i les propostes només les poden fer (de moment) les escoles amb PAC (Projecte d'Autonomia de Centre) i altres escoles com els CAEPs (Centre d'Atenció Preferent), o les ZER (Zones Escolars Rurals). Afortunadament, doncs, encara no totes les escoles poden triar a dit el seu professorat. Però temps al temps...

Aquest nou sistema per formar plantilles pot carregar-se l'antic sistema de punts i mèrits que suposava la bossa de mestres interins-substituts. Tots aquells que acabaven els estudis universitaris de magisteri s'apuntaven a les llistes (Borsa) i tenien un lloc de treball per número d'ordre. És a dir, se'ls assignava un número a la llista i quan hi havia necessitats de mestres sortien d'aquesta borsa per estricte ordre de número. Era impossible que un nouvingut a la borsa pogués passar pel davant d'un altre que portés uns quants anys, havent exercit en algun centre o no encara.

Ara, amb la nova llei, la cosa canvia, i es possibilita que qualsevol que formi part de la borsa, faci deu anys o en faci un parell, pugui aspirar al mateix lloc de treball. Si un té sort i coneix a uns quants directors d'escola, tindrà molts números per trobar feina, però si en canvi no coneix a gaires directors o simplement no li agrada llepar el cul del "jefe", ho tindrà força difícil... Vaja, això sembla més aviat la llei del mercat lliure i de l'escola privada-concertada, on són els directors qui trien als seus mestres. D'aquesta manera, pot donar-se el cas que un mestre veterá amb més de quinze anys d'experiència i de docència ininterrompuda (amb un nivell de vida més o menys "estable"), es quedi sense feina perquè han agafat a gent que la succionava millor, o de la família, o amic d'un amic, etc., etc.

Per cert, que seria d'agrair que el Departament publiqués les llistes de mestres que han rebut vacant en aquestes adjudicacions d'estiu, així com qui ha anat a quina escola. Una mica de transparència mai està de més, i més tractant-se d'un tema on hi ha tants mestres implicats. Sembla com si amb aquesta opacitat en les adjudicacions vulguin estalviar-se queixes i maldecaps. Lògics i normals al meu entendre...

dijous, 14 de juliol de 2011

10 anys sense Gila, un mestre de l'humor.


Avui fa deu anys que va morir un dels més grans humoristes del segle passat, el mestre Gila. Pot ser que el fet d'haver sobreviscut a un escamot d'afusellament, a una guerra civil i a les penúries d'una post-guerra, li donessin una facultat especial per prendre's les coses amb sentit de l'humor i una capacitat extraordinària per a fer riure a la gent amb temes tan delicats com la guerra, l'educació, la política, la salut...

Us deixo un monòleg molt divertit sobre l'escola i els costos d'aquesta. Segur que si el Gila encara visqués podria continuar traient molt suc del tema educatiu, tal i com van les coses...

dimecres, 13 de juliol de 2011

El "temazo" del dimecres. Pata Negra i Mercedes Sosa "Llegó con tres heridas"


D'un poema de Miguel Hernández, els mítics Pata Negra (els germans Amador) van fer aquesta versió flamenco-jazz-rock amb la col·laboració de la cantautora argentina Mercedes Sosa "la veu dels sense veu", morta fa un parell d'anys.

Espero poder tornar a veure a aquesta gran banda nascuda a principis dels 80 i impulsora de la fusió del flamenc amb estils com el rock, el blues o el jazz, juntament amb bandes com Triana, o Veneno (dels germans Amador amb Kiko Veneno). Sembla difícil però que els dos germans que la van crear, Rafael i Raimundo Amador, tornin a juntar-se.

dimarts, 12 de juliol de 2011

Omnium: clar i català.



Ahir es va celebrar a l'Auditori de Barcelona l'acte central del 50è aniversari d'Omnium Cultural. Dins dels actes de la celebració, la seva presidenta, la Muriel Casals, va dirigir un discurs sense pèls a la llengua, i amb la clara voluntat d'arrossegar els polítics a defensar les mateixes demandes que fa la societat civil catalana. Es tracta d'aconseguir la independència fiscal (vaja, pacte fiscal, insubmissió fiscal, concert econòmic, com se li vulgui dir...), la independència cultural (no més agressions a la nostra llengua, ni a la nostra cultura), i al dret a decidir el seu futur (referèndum per la Independència) del poble català. Plas, plas. Signo ara mateix el manifest de la Muriel.

No tinc gaire clar si això d'Omnium està molt o poc polititzat. Suposo que ho deu estar com la gran majoria d'entitats que reben subvencions de les diverses administracions, però mentres continuïn apretant a la classe política i treballant pel país de la manera que ho han fet fins ara, continuaran tenint el meu suport. Cal no oblidar que Omnium va ser la principal promotora de la gran manifestació del 10-J de l'any passat, que va treure a centenars de milers de persones al carrer reclamant major autonomia i pel dret a decidir, i que ahir va ser recordada amb el desplegament de la pancarta que va obrir aquella manifestació amb el lema "Nosaltres decidim. Som una nació".

També cal destacar que a banda dels discursos o proclames en clau política que llencen els dirigents d'Omnium de tant en tant, s'hi fa una gran feina per la defensa i el desenvolupament de la nostra cultura i la nostra llengua. Projectes com el voluntariat per la llengua, campanyes per l'oficialitat del català a Europa, defensa de l'escola catalana, difusió de les lletres catalanes, etc., etc. Si fins i tot en Guardiola n'és soci fa molts anys... Per molts anys Omnium Cultural!

dilluns, 11 de juliol de 2011

Al meu company, i amic per sempre, Jordi "Lo pardal de Lleida".


Avui he rebut un correu de comiat d'un company de feina d'aquest curs a l'escola de Sabadell on he estat treballant, que no continuarà a l'escola, al igual que jo, en el seu cas per poder apropar-se al seu lloc de residència (Lleida). Em perdonarà(s) que no li(t') hagi respost el correu personalment, però he preferit fer-ho d'aquesta manera, i compartir amb els que segueixen el meu blog aquest fet que tant m'ha sorprès, i emocionat alhora.

El cert és que la meva inestabilitat laboral, anant d'aquí cap allà, d'escola en escola, coneixent un munt de companys i companyes diferents cada curs, de diferents procedències, sempre m'ha suposat una petita barrera a l'hora de fer lligams gaire estrets amb els companys de feina. De fet, també és cert que mai no he dedicat grans esforços a establir relacions més profundes amb els companys de feina. Com diria aquell, la feina és la feina, i l'amistat és una altra cosa. Un dels principals inconvenients quan es barreja amistat i feina, és a l'hora de superar les topades professionals. És més fàcil enviar a prendre pel cul a un company amb qui no t'uneix cap tipus de relació afectiva, que no pas a algú amb qui després de treballar havies quedat per fer una birra o per jugar una partida d'squash.

El cert és que amb el Jordi (tu) també hem tingut el nostre moment de crisi com a companys de feina, però suposo que com a adults responsables que som, hem sapigut passar pàgina i hem aconseguit treballar plegats amb harmonia i respecte, i hem acabat enfortint la nostra relació més enllà de les parets de l'escola els darrers dies del curs, entre colònies, excursions a la muntanya, i assaigs castellers. A ben segur que la nostra relació hagués continuat enfortint-se d'haver continuat plegats a la mateixa escola el proper curs, però malauradament això no serà possible i ara cadascú farà el seu camí propi a un bon grapat de kilòmetres de distància.

Segur però, que ens tornarem a trobar tard o d'hora. Lleida no està tan lluny de Terrassa, i també hi fan castells en aquesta ciutat. Company, amic, desitjo que et vagi molt bé en el futur i que gaudeixis (i no pateixis) molt a la nova feina, amb la teva família, i fent tot allò que et proposis. Per a mi ha estat un plaer compartir aquest curs escolar amb tu a la Floresta, i guardaré el record dels bons moments viscuts amb les criatures i també fora de l'escola.

Una abraçada i fins sempre!

Risto el rondinaire.

PS: ah, i si mai tornem a escalar plegats, intentaré portar les ungles una mica més curtes... jeje

PS2: no em puc imaginar una escola Floresta sense cap mestre mascle. Pobre Josep! Pobres criatures!


diumenge, 10 de juliol de 2011

De classics.


Ahir vaig complir un desig que feia temps que tenia pendent. Per fi he pogut veure, cantar i ballar amb un dels meus grups preferits de la meva vida musico-festiva. Va ser al Festival Cruïlla de Cultures a Barcelona, on per fi, vaig veure als Madness en directe. Una banda mítica de l'escena anglesa, amb més de trenta anys de trajectòria tot i alguna aturada pel camí. Van ser un dels grups impulsors de la música ska, i a principis dels 80's van estar dalt de tot a les llistes de vendes britàniques amb algunes de les seves cançons.

Ahir vaig anar acompanyat d'un xaval de 17 anys que tot just ara comença a viure i gaudir al màxim la música i els concerts en directe. Vaig ballar al seu costat com si jo en tingués també 17, tot i que el doblo en edat. Però es que dalt de l'escenari hi havia uns paios de més de 50 que encara es movien i actuaven com si fos ahir que haguessin començat. La principal diferència entre les tres generacions, és que el primer va aguantar 10 hores de concerts, el segon 6, i els tercers 1 i 1/2. I és que l'edat passa factura encara que ens entossudim a evitar-ho.

Després dels Madness encara vaig poder veure (a un altre ritme s'ha de dir) a un altre grup mític de la música rap nord-americana. Els "Public Enemy" van sorgir als anys 80 utilitzant el rap per difondre les seves idees i el seu activisme afroamericà. Chuck D i Flavor Flav són encara avui els cantants i líders de la banda que va impulsar la música rap i hip hop de manera definitiva.

Tant els Madness com els Public Enemy són bandes nascudes a principis dels 80's, i que en un moment o altre he descobert i seguit fins a dia d'avui. Uns clàssics, i uns precursors i impulsors d'uns estils musicals de masses avui en dia. Em costa imaginar quins seran els grups clàssics i mítics d'aquí vint o trenta anys. Suposo que aleshores l'amic Nil tampoc tindrà ganes de passar-se deu hores de peu mirant-se un munt de bandes, i jo potser només tindré esma per escoltar (potser ballar i tot) un concert d'un sol grup. I si els Madness o els Public Enemy continuen actius, serà com els vells rockers, arrossegant-se per l'escenari de forma més aviat patètica.

divendres, 8 de juliol de 2011

Meravelles de la naturalesa a Catalunya. Muntanya de sal de Cardona.



El passat dimecres vaig anar d'excursió amb els companys mestres de l'escola on treballava a visitar Cardona, a la comarca del Bages, el seu castell Parador, i la montanya i les mines de sal. Està clar que no cal anar molt lluny per veure coses meravelloses i úniques. No sé exactament el nombre de visites que rep la mina de sal de Cardona, ni si hi ha gaires turistes interessats a visitar-la, però la veritat és que pels catalans hauria de ser una visita d'obligat compliment, al nivell de la montanya de Montserrat, el parc d'Aigüestortes, la Costa Brava, o la zona volcànica d'Olot.

Ens van explicar que la montanya de sal de Cardona és una de les tres úniques montanyes de sal del món juntament amb les que hi ha a Colòmbia i Romania. La montanya sobresurt més de mil metres de terra i a saber els kilometres de profunditat salínica que pot arribar a tenir. Les excavacions en aquesta mina es van aturar fa prop de vint anys quan s'havia arribat als 1300 metres de profunditat. La manca d'oxígen i les elevades temperatures feien molt difícil l'extracció de sal, i poc rendible la mina. A dia d'avui es continua extreient sal de les mines de Balsareny i Súria, a profunditats menors.

També ens van explicar que a tota la zona de la Catalunya central fins als Pirineus i la zona nord d'Espanya hi ha molta sal al subsol, ja que fa milions d'anys aquesta àrea havia estat coverta per l'oceà Atlàntic que va anar reculant per evaporació. O sigui, que no cal que patim gaire per les reserves de sal, perquè en tenim a cabassos sota els peus. I s'hi troben diverses sals: potàsica, sòdica, i magnèsica.

Al llarg de la visita per les mines, veus les diferències en el color, la forma, la textura, i fins i tot el sabor, entre els diversos tipus de sals que hi ha formant la roca. Per tot arreu. A les parets, al terra i als sostres. És per això que les galeries i els túnels que les uneixen són un espectacle excepcional de formes i colors, amb un munt d'estalagtites i estalagmites que s'han anat formant amb el pas del temps per la solidificació de les aigües salades que s'escolen per la roca. Un espectacle digne d'admirar! No us el perdeu!

dijous, 7 de juliol de 2011

Darrer dia de feina.


Això s'acaba. Adéu Floresta. Ja ha passat un nou curs escolar i arriben les merescudes vacances d'estiu. Fa dies que els nens han acabat les classes, però als mestres ens han allargat una setmana al juliol per compensar els dies de festa de la Setmana Blanca al mes de març. La veritat es que pels mestres que sabem que no continuarem a la mateixa escola, aquest allargament ha estat una mica inútil i improductiu, ja que no pots començar a treballar pensant en el curs següent i la feina de tancament de curs ja s'ha enllestit fa dies. En fi, per sort, el curs vinent torna a canviar el calendari i ens estalviarem aquest allargament innecessari al final del curs.

Enguany he tingut la sort de romandre a la mateixa escola tot el curs, de setembre a juny, i creuo els dits per tenir la mateixa sort pel curs vinent, i no haver de fer substitucions en gaires escoles. No està gens clar com anirà el tema amb les retallades anunciades i si afectarà poc o molt als especialistes d'educació física la supressió de la sisena hora. En tot cas, feina és feina, i tal i com està el mercat laboral, no em queixaré pas si em toca anar amunt i avall per fer substitucions. Ara, és clar que el grau d'interès i implicació que hi poses no és el mateix si saps que has d'estar quatre dies o tot el curs...

No sé si després d'aquest curs a l'escola Floresta de Sabadell soc millor mestre o no, i si he crescut gaire a nivell professional. Sempre s'aprenen coses noves quan es canvia d'escola i d'entorn de treball, però d'aquí a créixer professionalment hi ha un bon tros. Potser aquest procés és massa invisible com per adonar-te'n, però l'acumulació d'experiència no és sempre sinònim de creixement i millora, i en aquest ofici igual que en altres, la veterania no és sempre un grau. Hi ha mestres amb molts anys d'ofici que continuen fent-ho igual de malament que al principi, d'altres que empitjoren amb el pas dels cursos, i també n'hi ha que saben adaptar-se a qualsevol entorn i són grans professionals. M'agradaria pensar que estic en aquest darrer grup, tot i que les valoracions acostumen a ser subjectives i molt personals.

En fi, ara toca descansar molt, gaudir molt, viatjar molt, aprendre molt, i en definitiva, passar unes bones vacances per tornar amb energies renovades al setembre i continuar educant allà on sigui, a qui sigui, i el temps que em diguin. Per sort, les ganes i la motivació continuen intactes.

dimecres, 6 de juliol de 2011

El "temazo" del dimecres. Madness: "Night boat to Cairo"


Aquest cap de setmana, per fi, podré veure un dels meus grups favorits de tota la vida en directe al festival Cruïlla de Cultures al Parc del Fòrum de Barcelona. Es tracta de la banda d'ska i rocksteady anglesa Madness. Uns clàssics sorgits a l'Anglaterra de la Margarette Tatcher, amb una música molt ballable i amb lletres tirant a catxondes. Si més no, no tant reivindicatives i crítiques com les dels primers grups punk anglesos dels anys setanta. Molts punks es van tallar les crestes i van apropar-se als sons jamaicans més tranquils i ballables. Tot i que les darreres èpoques d'aquest grup van acostar-se més als sons pop, es podria dir que van produir un munt de grans èxits que ara són himnes coneguts per molts i ballats a moltes discoteques d'arreu: One Step Beyond, Our House, House of Fun, Baggy Trousers, My Girl... A més, també van destacar pels seus videoclips molt originals en aquella època.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Jove, tu també pots... amagar-te per Festa Major.


Un dels principals maldecaps que deuen afrontar els gestors culturals dels pobles i ciutats (sobretot aquestes darreres) quan arriba la Festa Major, és que fer perquè els joves no molestin gaire i no facin gaire nosa a la resta de ciutadans "normals i corrents". A Terrassa ja fa uns quants anys que l'Ajuntament de la ciutat va resoldre el problema enviant als col·lectius més joves al Torrent de les Bruixes del Parc de Vallparadís, on s'aplega la gran majoria de nois i noies durant els principals dies de la festa, evitant així que es barregin amb la resta de ciutadans pels carrers de la ciutat on es desenvolupen la resta d'actes. Fent un símil una mica extrem, la festa del Jove a Vallparadís vindria a significar el clavegueram de la festa, on abocar tota la xusma i tot allò que molts prefereixen no veure quan van a fer el volt o a prendre una orxata o un granissat pels carrers del centre.

No fa tants anys, la festa del Jove s'havia fet a places i carrers del centre de Terrassa. Al Portal de Sant Roc, a la plaça Salvador Espriu, o a la plaça Didó. Eren espais cèntrics que permetien als col·lectius joves de la ciutat mostrar a la resta de gent el que feien, tant a nivell musical com d'activisme polític o social, i possibilitaven que el jovent de la ciutat fos visible a la resta de ciutadania i també que es poguessin barrejar amb facilitat en la resta d'actes a altres places i carrers. Actualment la majoria dels joves que acudeixen a Vallparadís es passa tota la Festa Major "amagada" al parc, invisibles a la resta dels terrassencs, a no ser que siguin dels valents-progres que "s'atreveixen" a baixar al parc a fer una passejada, com qui va al zoològic.

Sembla difícil imaginar al jovent de la ciutat novament dins de la festa. Les autoritats (i molts ciutadans) deuen estar encantades amb l'emplaçament actual, i tampoc crec que els organitzadors actuals del Jove es plantegin aquesta qüestió. Potser va sent hora que s'organitzi una festa alternativa de veritat. I a ser possible sense zona tecno per estalviar-nos la xusma maquinera i als quinquis, i de pas les baralles, les males mirades i els problemes en general. El Jove ha canviat molt des que es va introduir l'escenari tecno. La festa ha derivat en un macro-botellón amb una barreja de tribus urbanes que no enganxen ni amb cola (potser sí amb coca): red-skins, skins fatxes, heavys, maquineros, okupes, pijos, latin-kings, punkys... vaja, una bomba de rellotgeria.

Siusplau, recuperem el centre. Fem-nos visibles. Gaudim la nostra Festa Major de ple. Recuperem la reivindicació (política, social, cultural, musical, nacional...). Molestem a qui els molesta. Que són tres dies coi!

dilluns, 4 de juliol de 2011

Actuació de Festa Major històrica.


Ahir a la nostra Festa Major, els Minyons ens vam lluir descarregant tres castells de nou (4d9f, 2d9fm, i 3d9f) i carregant el pd8fm per posar la cirereta final a la nostra millor actuació de la història en aquesta diada. Llàstima de pilar que només vam poder carregar, perquè a dia d'avui és el nostre castell bandera i ahir no es va fer justícia a la feina que s'havia fet fins ara. Tot i així, va tenir molt mèrit poder aguantar el pilar fins la carregada tal i com havia quedat de vençut des de bon inici.

Després de la decepció del passat cap de setmana a Cornellà, la Festa Major de la nostra ciutat ens ha tornat a donar ales per continuar treballant fort el que resta de temporada, i tenim molts objectius pel davant i molt bones sensacions com per enfrontar-nos a aquests grans reptes. Si la sort no ens gira l'esquena, segur que enguany podrem assolir grans fites, i per què no treure'ns algunes espines encara clavades...

Per altra banda, cal denunciar l'actitud rabieta dels Castellers de Terrassa que van tornar a comportar-se com uns menors maleducats a l'alçar el pilar de cinc de comiat sense esperar que féssim nosaltres el pilar de sis, en la jornada de vigília, i van repetir el numeret el diumenge al fer el pilar al balcó sense esperar que nosaltres muntéssim el nostre, i ocupant l'espai central de l'ajuntament amb tota la mala llet. Lamentable! És trist que hagin de fer aquests numerets per fer-se veure i donar pel sac. Ja que per nivell casteller passen desapercebuts, com a mínim es deixen notar amb aquestes rebequeries. 

Vull felicitar als promotors de la iniciativa de despenjar la gran senyera estelada al balcó de l'edifici del costat dret de l'ajuntament. A banda de sentir-me molt identificat amb els valors que representen aquesta bandera, haig de dir que les fotos que he vist de l'actuació han quedat ben xules amb aquest fons estelat.

dissabte, 2 de juliol de 2011

Així no companys, així no.



Ahir per la tarda es va produir un incident durant l'entrada del Drac al Raval de Montserrat dins dels actes de la inauguració de la Festa Major de la ciutat. Un grup de manifestants dels serveis sanitaris de la ciutat van voler boicotejar l'acte no permeten al grup que fes la seva entrada a plaça com cada any fa molts anys. Van impedir a molts infants i molts ciutadans que no tenen cap culpa dels seus problemes, i que tampoc ho entenen, de gaudir d'un espectacle que mai abans s'havia boicotejat d'aquesta manera (i dic jo, que aquest no deu ser l'únic any en que hi ha hagut retallades i problemes varis).

Em sembla molt bé que la gent protesti. Crec fins i tot que cal protestar més i de manera radical. Però s'ha de saber quan i com, i la protesta d'ahir no va encertar de cap de les maneres el quan. Crec que hi ha moments molt més oportuns com per no haver de fotre als qui volen gaudir de la Festa Major, i dels qui participen anys rere any amb total altruisme i civisme.

Si aquests manifestants volen sumar adeptes a la seva causa, no ho aconseguiran pas de la manera que ho van fer ahir. És més, poden aconseguir l'efecte contrari al desitjat i provocar rebuig entre la ciutadania. Com a mínim molts dels que ahir eren al Raval de Montserrat esperant veure al Drac...

divendres, 1 de juliol de 2011

Arriba la Festa Major.



Ja la tornem a tenir aquí. Un altre any arriba la Festa Major de Terrassa, més festival cultural que festa, però la nostra festa al cap i a la fi. Són tres dies (sí tres, encara que al programa digui sis, perquè a partir de dilluns la cosa està més morta que un cementiri) de gresca, concerts, actuacions castelleres, i trobades amb amics i coneguts amb qui fer-la petar. No és el model de Festa Major que a mi m'agradaria, però igualment intentaré gaudir-la al màxim en les estones que m'ho permetin.

Ja he repasat el programa de dalt a baix i he pres nota de les activitats que més m'interessen cada dia. Espero no perdrem els concerts de Pirat's Sound Sistema i Dr. Calypso d'aquesta nit, Kop el dissabte, Eskassa Llibertat i Hotel Cochambre diumenge, i The Pepper Pots el dilluns. Ah, i els vermuts musicals del local de Minyons de dissabte i dilluns al migdia, i el ball de gralles de diumenge a la tarda. I una estoneta al Raval Infernal i del ball de Serrallonga per no perdre el costum. I evidentment, els castells de dissabte al vespre i diumenge al migdia, on podríem aconseguir la millor actuació per Festa Major de la nostra història amb el 4d9f, el 3d9f, el 2d9fm i el pd8fm!!!

Continuo sense entendre perquè el divendres a les 2:00 ja no hi ha concerts pel centre de la ciutat, i dissabte a partir de les 3:00, el mateix. Ni un dia a l'any ens podem permetre el luxe d'estar de festa al carrer amb música i sarau fins que surti el sol? No estic demanant una setmana sencera de festa sense parar, però que ni un trist dia poguem fer festa tota la nit... vaja, una merda de festa. Espero que no es decideixin a canviar el model de Festa Major, de festival cultural a festa autèntica, quan jo ja tingui seixanta o setanta anys... Les ganes de festa que em quedin a Terrassa les hauré de cremar a san Fermín, on la paraula festa queda curta per definir el que allà se celebra.

Apa doncs, ens veiem pels carrers i les places, amb la birra o el cubata a la mà. Tu convides!