"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 30 d’octubre de 2014

"La feminització de les aules".


(Interessant reportatge escrit aparegut al Criatures del diari Ara, sobre el món de la docència masculina en les primeres etapes educatives. Sovint els mestres homes hem de lluitar contra alguns prejudicis, i estigmes de la societat).

Nacho Ledesma, que és mestre de primària a l’escola Roser Capdevila de Sant Joan Despí, només tenia companyes quan va estudiar per ser tècnic d’educació infantil. “Després, a magisteri, com que feia música d’especialitat, estava més equilibrat, però a la majoria d’especialitzacions sempre hi ha moltes més noies”. Ell ha decidit ser mestre per minimitzar els efectes que els seus mestres van tenir sobre ell. “Tenia un mal record de l’escola. Vaig estudiar a Madrid i els aires de renovació que hi havia als anys vuitanta a Catalunya allà no hi havien arribat i tot era més tradicional, amb professors grans amb tics franquistes. Sóc mestre per reacció, per demostrar que es pot educar de manera diferent, o si més no intentar-ho”. 

El Nacho considera que és una professió eminentment femenina perquè “es té una concepció molt paternal de l’educació infantil, és una qüestió antropològica que fa que hi hagi professions considerades d’homes i altres de dones, les fàcils les fan les dones, i les difícils, els homes. Hi ha qui diu que el més pròxim a ser mare és ser mestra i quan veus la realitat deu ser que hi ha alguna cosa certa en això”, reflexiona. El poc prestigi de la professió, a parer seu, tampoc hi ajuda: “Els estudis de magisteri no estan prou valorats, a les escoles bressol encara se les anomena guarderies. Com més petit és el nen menys valor es dóna a l’educació, els pares només estan preocupats per la formació i la part educativa queda en un segon pla”. 
La feminització de l’educació a infantil i a primària costarà temps de canviar segons ell: “Som víctimes del franquisme i encara no han passat un o dos segles perquè això es modifiqui”. No creu que les dones optin per aquesta professió per compatibilitzar la vida familiar: “Dubto que siguin mestres per poder ser mares perquè per horaris tampoc pots recollir els nanos si no van a la mateixa escola que tu”. També discrepa que els homes estiguin més buscats per exercir de mestre al cicle inicial: “És més complicat perquè al principi els pares no confien en tu, sobretot a infantil. Algunes famílies m’han reconegut que pensaven que no ho faria bé i és dur que t’ho diguin perquè has de demostrar que n’ets capaç”. 
Tombar prejudicis
Aquesta és una opinió que comparteix Jordi Balsach, mestre de l’Escola Jacint Verdaguer de Cornellà de Llobregat: “Les famílies tenen més reserves quan veuen que ets un home”. Ell va decidir ser mestre perquè li agradaven els nens i l’esport i la seva mare el va animar a fer magisteri d’educació física. A magisteri ell era un dels deu nois d’un total de seixanta alumnes que cursaven la carrera: “Després vaig fer la carrera d’educació física perquè només havia de fer un any més i allà sí que hi havia molts més nois”. Reconeix que el seu entorn no va comprendre la decisió que va adoptar: “Els meus amics es van sorprendre i van sortir tots els tòpics, que havia decidit fer magisteri per les vacances, per la vida que porten els mestres”. 
Plantilles equilibrades
El Jordi, que és l’únic home del centre, rebat que sigui una professió femenina: “M’encanta la meva feina, veure com evolucionen els nens. Tot és qüestió de les ganes que hi posis. Els homes som minoria i potser per això estem ben tractats pels equips directius”. Apunta l’instint maternal com un dels possibles factors que empenyen les noies a estudiar aquesta carrera. Que els nois no hi mostrin interès obeeix, segons el seu punt de vista, al fet que “t’ha d’agradar passar-te tot el dia amb nens i molts no hi estan preparats perquè cal tenir paciència, tot i que les dones no en tenen més necessàriament, depèn del caràcter de cadascú”. 
El psicopedagog i mestre Daniel Gabarró aposta per equilibrar les plantilles amb més presència masculina a les escoles: “Els valors escolars són només femenins i, mentre no hi hagi equips equilibrats amb un nombre semblant d’homes i dones als claustres, el missatge que els nois reben és que el món acadèmic no és el seu i que si vols conquerir la teva autèntica masculinitat t’has de diferenciar d’aquest món femení”. 
Gabarró, autor del llibre Fracàs escolar? La solució inesperada del gènere i la coeduació, remarca que la conseqüència d’aquesta realitat és que “des de fa anys, el volum d’adolescents nois que inicien la universitat no deixa de baixar perquè han entès que el món del coneixement no és el seu món i ens cal capgirar-ho”. En la seva defensa de la igualtat de gènere, Gabarró defensa que tant homes com dones entrin en aquells àmbits on estan menys representats. Que sigui una professió femenina respon, diu, al fet que “la dona ha sortit de casa, però segueix fent les tasques més vinculades a la cura de les persones”. 
Una nova masculinitat
Els països del nord d’Europa, referents en l’àmbit educatiu, tenen molt present aquesta variable a l’hora de configurar les seves plantilles, però malgrat tot encara hi predominen les dones. Gabarró exposa que “Catalunya és un dels països més avançats en aquest tema, però encara queda molt camí per fer”. Només cal comprovar el nombre de nois matriculats en els graus d’educació infantil i primària. 
Segons dades de la secretaria d’Universitats i Recerca del 2012-2013, els homes que van fer magisteri van ser 1.845 (un 15,37% del total). A la UAB la xifra encara és menor i aquest curs només un 2,6% de nois fan educació infantil (un 17,4% a primària). Aquesta mateixa universitat ha posat en marxa aquest any el graduat en educació infantil i primària, una carrera que combina les dues titulacions en cinc anys, amb només un 5% de nois. 
Montserrat Rifà, que és professora en aquesta facultat, només té un noi a l’aula en una assignatura comuna que imparteix a infantil. “Com més baix és el grau menys nois hi ha”. La també directora de l’Observatori per la Igualtat de la UAB considera que dos factors expliquen aquest fenomen: “La valoració social de la feina del mestre -associada al coneixement a les etapes educatives altes i a la cura a les primeres- i la precarització salarial, especialment a la bressol”. Comparteix amb Gabarró que seria bo gaudir de més homes a les plantilles de les escoles, però amb un diagnòstic menys taxatiu: “L’equilibri és necessari, però afirmar que els nens es desvinculen de l’educació perquè només tenen professores ho trobo pervers”. 
Rifà reconeix que “falten referents masculins a les aules, però una nova masculinitat que entengui que el desenvolupament de l’infant és el motor de l’educació, que s’ha de fomentar en el diàleg i no en l’autoritat”. Per la seva banda, la portaveu de l’USTEC Elvira Sánchez considera que “amb els anys pot canviar perquè els homes cada cop assumeixen més tasques a la llar”. Sánchez advoca per la coeducació: “Calen més homes en l’etapa del 0 a 6, si hi ha nens i nenes a les aules també hi ha d’haver homes i dones com a mestres si volem ser una societat igualitària”.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

El "temazo" del dimecres. Paco Ibáñez - "La mala reputación".


Avui fa 33 anys moria a Sant Geli dau Fesc, a prop de Montpeller, el cantautor francès Geroges Brassens, considerat un dels millors poetes francesos de la postguerra. Diversos cantautors catalans van traduir i versionar algunes de les seves cançons (el terrassenc Miquel Pujadó, Quico Pi de la Serra, o Serrat), però un dels seus temes més coneguts a casa nostra és la versió en castellà de "La mauvaise réputation" (La mala reputación) del cantautor valencià Paco Ibáñez.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Crònica d'una jornada històrica: 3d10fm descarregat!!! (i 2).

Com diria aquell: apustuflant!!! (Foto: Minyons).
Diumenge 26 d'octubre del 2014:

9:00. Em desperto a Girona després de poc més de sis hores de son, amb forta pixera. Vaig al lavabo de casa de la Maria Júlia i me'l trobo ocupat. Torno al matalàs. Intento tornar a dormir. Impossible.

9:45 Després de tres quarts d'hora fent el ronso al matalàs em torno a aixecar per anar a pixar, i aquest cop sí, puc descarregar.

10:15 Marxo de casa la Maria Júlia per anar a esmorzar tanquil·lament al "Porcus" mentre la Yesi i la Jessi es van llevant, dutxant i vestint al seu ritme.

11:15 Després d'esmorzar un entrepà de llonganissa de pagès, i un cafè amb llet, llegit el Diari de Girona (on només anuncien l'intent de 5d8 dels locals!), retrobat amb la Jessi, la Yesi, i trobat amb la Maria Júlia i la Maria Caselles, marxo cap a plaça tot sol per no posar més nerviosos als tècnics de pinyes.

11:30 Al pati de l'ajuntament de Girona el Zambrana comença a cantar el folre i manilles del 3d10fm.  A plaça els Marrecs arrenquen la jornada amb un parat 3d8, i els Capgrossos els segueixen amb el 4d9f. Es respira aquella expectació de les grans cites, però tothom sembla bastant convençut de les possibilitats reals del castell. Parlo amb el Guillem i li demano que recordi a tothom del folre i les manilles que quan es comenci a descarregar el castell, res de celebracions precipitades ni crits d'eufòria, no féssim cagarel·la. Així ho fa, a banda de recordar la feina feta fins a dia d'avui, els bons assaigs, i demanar confiança, tranquil·litat i treball a tothom.

12:15 Començo a enfilar-me a dalt de la mega-soca del 3d10fm que tenim, gràcies a molts terrassencs que ens han vingut a donar un cop de mà, un nombrós grup de castellers de Barcelona amb samarretes dels Minyons, i molts altres castellers d'altres colles, molts Marrecs i Capgrossos, més alguns col·laboradors del públic (deu ni do). Arribo a la meva posició de contrafort a la rengla, darrera de l'Adrià Mas, i la resta del folre i les manilles es van col·locant sense grans sacsejades.

12:18 Sonen gralles després d'un muntatge de folre i manilles prou àgil i me n'adono que estic treballant més còmode que en qualsevol de les proves als assaigs previs. Va pujant el tronc i la cosa es para bastant. Els moviments són força controlats i de baixa intensitat. Sento crits a la plaça i demandes de silenci abans d'escoltar el toc de l'aleta i saber que l'hem carregat. Van passant els segons i augmenta la cridòria a la plaça i dins del castell. No havíem dit que ningú cridés abans d'hora? Passen més segons i començo a sentir els crits d'alegria de la plaça barrejats amb els dels minyons que baixen de dalt o que criden a baix. Aleshores la cosa es fa impossible de controlar i el folre acaba cedint amb la baixada dels quarts. Castell descarregat!!! Síiiiiiiiiiii!!!! No puc cridar, perquè estic mig afònic, però puc plorar i ho faig. Un plor que no acaba d'arrencar en llàgrimes, però que no puc (ni vull) controlar.

12:23 Surto com puc de dalt la pinya (demano disculpes si he fet mal a algú) i recordo qui és el primer que m'abraça, el Bru Vallhonrat. També m'abraço amb 4 a l'hora, amb el seu avi, el Josep, la Celia i un altre; amb el meu germà Albert i un altre; amb el Pere Méndez; el Maeso; el Jordi Barril; el Guillem; la Maria Feiner; el Timi; la Maria Júlia; etc., etc. He fet més abraçades avui que en els darrers cinc anys! Cantem el "Lolo lolo lololololo lololo lololo lololololo, eh. Lolo lolo lolololo lololo lololo lololololo, eh, uh"

14:15 Tanquem l'actuació amb el pd7f, després d'haver descarregat el 2d9fm i el 4d9f a la segona i tercera ronda respectivament. Els Marrecs han fet un pas endavant en el seu currículum carregant el seu primer 5d8 a la segona ronda i han tancat amb el 2d7. Per la seva banda, els Capgrossos han fet el 3d9f, un intent desmuntat de 3d8a, el 2d8f, i un pd6.

14:30 Comença la celebració a la plaça amb les gralles tocant, petards, cava, i balls i càntics improvisats. Els més veterans ja han anat a buscar la birra i les patates al super que hi ha a trenta metres al mateix carrer que va a parar a l'ajuntament. Més petards, i una parella de municipals que s'ho mira des de la distància amb tranquil·litat...

15:00 Arribem a la plaça on hem de dinar. Pel camí hem estat recordant algunes promeses que han fet alguns minyons si es descarregava el castell (tatuatges, sortides en bici i a peu, crestes pintades, banys al riu Onyar...). M'assec a taula amb el "Huesi" i començo a atacar l'amanida abans no estigui a punt la fideuà. Arriben el Xingles i la Montse, la Mireia Comas, el Serra i la família sencera...

16:30 Comença el concert del Miquel del Roig. Pels lavabos químics que hi ha instal·lats al final de la pista on dinem comença l'espectacle de putejar als despistats que entren sense tenir en compte que comença a haver-hi molt de borratxo amb ganes de gresca, i de cop es veu sortir al Carles González disparat d'una cabina amb els pantalons mig baixats. Quin riure! A una pobra dona també la sacsegen al creure que qui hi havia a dins era el Xavi Vilanova!!!

17:00 A l'hora dels garrotins hi ha més minyons que mai a l'escenari. El pobre Miquel del Roig no dóna a l'abast. A la majoria dels que canten no se'ls entén, o no rimen ni una, però tant se val. Algunes referències a Santa Úrsula, a Sant Narcís, i al fet que avui s'han descarregat tots els castells intentats.

18:00 Torno cap a Terrassa en cotxe amb el Pérez, el Carles González i l'Ester. Hi ha bastant trànsit, així que tenim força estona per valorar la jornada castellera i post-castellera. El Carles assegura que li guarda una a l'Àngel Zarzoso. ;-)

20:00 Arribem a Terrassa i uns quants passem pel "Gavatxons" a recuperar forces. Em regalo amb tres entrepans (2 frankfurts i 1 país) per fer "base" a l'estómac, i tornem cap al local per continuar la festa.

21:00 El local és ple a vessar. Hi ha gent per totes bandes. Al pati, als dos bars, a l'entrada, a la sortida... Al bar vell hi ha festa i comencem posant música amb els mòbils el Maeso i jo. Al pati passen el vídeo de l'actuació amb el projector i per uns moments torna la bogeria entre la minyonada.

23:30 Encara hi ha força ambient al local, però estic cansat i a l'endemà treballo, així que decideixo fer via. En una darrera ullada a la sala on hi ha la festa veig a quatre o cinc de les "guineus" dalt de la barra ballant, el "Huesi" acceptant un altre xarrup, i el fum de les cigarretes que en dies com aquests es "toleren", tot i que a mi em comença a tocar els collons que en qualsevol festa que es munta n'hi hagi. Bé, però no és debat per un dia com avui. Avui cap minyó es pot enfadar. Minyó en actiu, evidentment... ;-) 

dilluns, 27 d’octubre de 2014

Els Minyons tornem a tocar el cel a Girona. 3d10fm descarregat!!!

Espectacular imatge del moment de la carregada. (Foto: Minyons).

    Fe no és esperar,
    fe no és somniar.
    Fe és penosa lluita per l'avui i pel demà.
    Fe és un cop de falç,
    fe és donar la mà.
    La fe no és viure d'un record passat.

    (Lluís Llach)
    Continuarà...

dissabte, 25 d’octubre de 2014

Girona: els Minyons venim per acabar una feina...

Intent desmuntat de 3d10fm a Girona, l'any 2011.
Demà diumenge, més de 700 Minyons ens desplaçarem fins a Girona, per provar el castell més gran dels que es fan i es desfan (es carreguen i es descarreguen en aquest cas). No tinc paraules per descriure les sensacions que estic visquent en els darrers dies i a mesura que s'apropa la cita. Tinc la sensació que aquest cop sí, que la cosa pinta molt bé. Però ja se sap que en això dels castells les certeses no existeixen. Tanmateix, arribem amb la feina prèvia ben feta: 17 3d9f, 4+1 2d9fm, i quatre o cinc vegades col·locant sisens del 3d10fm a l'assaig, i amb setens penjats.

Més enllà del que passi finalment demà a la Plaça del Vi de Girona, crec que els Minyons ja hem guanyat. Hem guanyat gent als assaigs, hem guanyat amistats amb el món casteller, hem guanyat en presència i visibilitat a la ciutat, hem guanyat un bon grapat d'assaigs d'aquells que et posen la pell de gallina, hem guanyat l'implicació de molts més minyons treballant per la colla, etc. Ara bé, siusplau, descarreguem-lo!! Per la colla, per Terrassa, per Girona, pels castells!

"Serà un dia de somni,
quan tornaré a Girona"

(Miquel Martí Pol)

divendres, 24 d’octubre de 2014

Interessant experiment amb infants per avaluar com d'altruistes som en els primers estadis de vida.


Segons diversos experts, l'altruisme és una característica innata als éssers humans, que activem a mesura que creixem i madurem gràcies a unes "neurones mirall" que ens permeten aprendre per imitació, i a desenvolupar l'empatia. Suposo que aquestes mateixes neurones mirall són les causants de l'aprenentage d'altres valors com l'egoisme, o la competitivitat... Potser per aquest motiu no existeix l'ésser humà perfecte (bé, més enllà de Messi i David Fernández), i qui més qui menys pot reconèixer-se en un mateix les ombres i els clars.

Analitzant el desenvolupament de les societats modernes, no tinc clar si l'ésser humà tendeix a desenvolupar més els valors "positius" o bé els "negatius"...

dijous, 23 d’octubre de 2014

Una imatge que val més que mil paraules.

Immigrants subsaharians intentant saltar la tanca que els separa del "paradís", a Melilla. (Foto: José Palazón).

dimecres, 22 d’octubre de 2014

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Damunt d'una terra".


Fa unes setmanes que he redescobert (gràcies a aquesta versió en directe) aquesta peça del Llach, de l'any 1970, dedicada a l'anarquista saltenc Joan Maurici, afusellat pels feixistes a la guerra civil espanyola. 

Trobo a faltar, en els temps que corren, a un cantautor com el Lluís que encengui una mica els ànims de la gent, i que empenyi en el llastimós transit cap a l'alliberament nacional. M'imagino a mi mateix en un concert del Llach corejant aquest tema amb el puny alçat. Fins i tot ell mateix s'arrepenteix d'haver-ho deixat...

Tant de bo els catalans, com en Maurici, sapiguem què hem de fer.

Vailet, et diuen que a les guerres
tan sols hi ha tristeses,
no s’hi guanya mai.
Damunt d’aquesta terra encesa
tot allò que és feble
vol ignorar els mals.

I en Maurici va escoltant
però segueix a terra sense fer-ne cas,
perquè uns altres li han dit tant
que la seva vida és patir sota el fang…

Recorda les raons que un dia
varen canviar el signe
d’aquell temps passat.
Ell ha marcat la teva vida
amb una ferida
que tu has de curar.

I en Maurici va escoltant
i pensa que ja sap el perquè dels mals.
Però se’n torna, està dubtant,
i altres veus ressonen també al seu voltant.

Vailet, no siguis anarquista
i vés a la conquista
de l’honor més alt,
que al teu costat tindràs la força
que ens porta l’ordre
i ens permet la pau.

I en Maurici sap molt bé
que, si només dubta, poca cosa té.
En Maurici sap què fer,
trobarà als companys i sortirà al carrer.

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Històrica diada castellera al barri de Sants.

Tres 2d9fm en una diada castellera, el passat diumenge a la Plaça Benet i Muixí de Sants.




















Històrica jornada castellera la viscuda el passat diumenge a la plaça Benet i Muixí del barri de Sants. I per diversos motius. En primer lloc per l'estrena per part de la colla amfitriona, els Castellers de Sants, d'un castell de la "gamma extra", un "papinu" o un "monstre", com li vulgueu dir. Després d'intentar-lo sense èxit en la competició tarragonina, en aquesta ocasió, en plaça pròpia i sense punts ni classificacions pel mig, els Borinots van poder assolir la fita.

En segon lloc, cal destacar que per primera vegada en la història castellera, es van veure en una mateixa actuació tres 2d9fm descarregats. Al 2d9fm dels de Sants cal sumar-hi el que vam descarregar els Minyons en primera ronda, i el dels Castellers de Vilafranca a la segona. Per a nosaltres el quart de l'any (més un de carregat), i pels verds, el primer tot just (l'havien intentat a Les Santes de Mataró sense èxit al mes de juliol).

En tercer lloc, també és digne de comentar la col·laboració a les pinyes entre les tres colles. No és gens inhabitual veure a Minyons o a verds a les pinyes dels de Sants, i d'aquests a les respectives, però el que feia temps que no es veia en cap plaça va ser el gruix de camises malves a les pinyes verdes, i de camises verdes a les pinyes malves. Tant de bo no sigui flor d'un dia i la cosa continuï així en el futur, però molt em temo que no serà així. Habitualment i històrica, els Minyons hem anat a les pinyes de totes les colles (unes vegades més alegrement que d'altres, s'ha de reconèixer), però algunes tibantors amb els verds en el passat van fer que les relacions es refredessin fins al punt de que molts Minyons no anessin a fer pinya a aquesta colla en concret. I, evidentment, la manera competitiva amb que viuen els verds i algunes colles el fet casteller, implica que molts castellers d'aquestes colles prefereixin no fer pinya a la "competència". 

Tant de bo m'equivoqui, i en el futur ens continuem fent pinya com el passat diumenge prescindint dels castells que vulgui intentar una o altra colla, i de si està en joc guanyar o perdre. El primer que està en joc és la seguretat de la canalla i dels castellers que pugen. Ara, si tu hi vas i no et venen, entenc que molts no hi vulguin tornar... 

I en quart lloc, i pels amants de la competitivitat, apuntar que el passat diumenge els Castellers de Vilafranca no van fer els millors castells de la jornada (segons les taules de puntuacions diverses), i això no passava des de setembre del 2012. En tot cas, considero que les tres colles vam oferir el millor que podíem, i el públic va gaudir de l'espectacle més enllà de si van guanyar uns o altres. I que tots vam sortir contents, o no?

dilluns, 20 d’octubre de 2014

Podemos: alguna cosa em grinyola...

Estètica d'"arreglao pero informal" de les cares visibles de Podemos.






















Ahir es va celebrar a Madrid, al palau de Vistalegre, una assemblea del "partit" Podemos amb uns 7.000 assistents, per tal de debatre les diferents propostes organitzatives-directives dels diversos sectors, ideològics i territorials, que formen el partit. En aquesta assemblea es van poder veure les discrepàncies entre els diversos sectors pel que fa al model de partit i de lideratge. Mentre uns aposten per consensuar els càrrecs directius del partit, la seva figura més rellevant i mediàtica, Pablo Iglesias, no sembla disposat a obrir aquest debat, i aposta per nomenar a dit als seus col·laboradors... (No sorprèn aquesta postura, tenint en compte que aquest partit es va presentar a les eleccions al Parlament europeu amb la cara del seu líder a les paperetes de votació...!!).

Per altra banda, no deixa de ser curiós, i sospitós, que acabessin l'acte amb el mític tema de l'Estaca del Lluís Llach, malgart no es fes cap esment al procés català. Què és el més semblant a un espanyol de dretes...?

diumenge, 19 d’octubre de 2014

Missatge, al carrer, dels ciutadans a les forces polítiques sobiranistes: "Ni un pas enrere"

La Plaça de Catalunya plena de gom a gom aquest migdia per reclamar la Independència.

Nova demostració de força i de coratge dels ciutadans favorables a la independència, aquest migdia a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Milers de persones han tornat a manifestar-se pel Dret a Decidir dels catalans i per la independència, després de la prohibició per part del TC de la Consulta del 9N.  Ara ja no es tracta d'exigir que es voti, si no d'exigir que després de la pantomima del proper 9 de novembre, els nostres governants convoquin eleccions anticipades al Parlament i en funció del resultat, declarin la Independència de manera unilateral, únic mitjà possible per aconseguir-la degut a la posició immobilista i de negació permanent de l'estat espanyol.

Malauradament, avui no hi he pogut ser-hi perquè estava fent castells al barri de Sants, amb motiu de la diada de la colla dels Borinots, però si bé no hi he estat de cos present, sí que hi era d'esperit. Guanyarem!!

dissabte, 18 d’octubre de 2014

Gran jornada malva a la Plaça Vella. Amb 600 a Girona!!

Prova de 3d10fm fins a sisens aquesta tarda a la Plaça Vella.

Intensa jornada castellera la viscuda avui a la Plaça Vella de Terrassa amb motiu de la campanya "Amb tu, 600 a Girona". Des del matí i fins al vespre hi ha hagut un bon grapat d'actes per a totes les edats, i un bon ambient a la plaça. Un bon grapat de minyons han participat en l'organització del sarau des de ben d'hora pel matí, en especial l'equip de dinamització de la junta i tots els col·laboradors que han donat un cop de mà.

Hi ha hagut jocs per la canalla, taller de castells, concert de gralles amb les "Gralles Grillades", paradeta amb marxandatge de la colla, punxadiscs amenitzant la jornada, simultànies d'escacs, torneig de botifarra, campionat del "terrassenc de ferro", i per la tarda, el plat fort, l'assaig casteller, on hem fet una prova de 9d8, i tres proves de 3d10fm (dues fins a sisens!). La cosa pinta bé pel final de temporada...

Ànims Minyons! Som-hi que ho tenim a tocar!!

divendres, 17 d’octubre de 2014

La secció ciclista dels Minyons.

Castellers i ciclistes. Una excel·lent combinació.


























El passat dissabte un grupet de minyons vam anar fins a Manresa en bicicleta amb motiu de l'actuació castellera de la Fira Mediterrània. La ruta va seguir la carretera de Terrassa a Navarcles (BV-1221), pujant el coll d'Estenalles, passant per Talamanca, Navarcles, Sant Joan de Vilatorrada, i finalment Manresa. Al voltant de 50 quilòmetres creuant el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Paisatges extraordinaris, temperatura ideal, i bona companyia. Sembla que la secció cicloturista es consolida. A veure si ens fem uns mallots ben xulos aviat!!

dimecres, 15 d’octubre de 2014

El "temazo" del dimecres. Ska-P - "Legalización".


Avui fa 25 anys, a Sud-Àfrica van legalitzar l'ANC (Congres Nacional Africà) després de més de trenta anys de prohibició. Curiosa coincidència la de les sigles de l'ANC sud-africana i la nostra ANC (Assemblea Nacional Catalana)... No deixa de ser curiós també que en ple segle 21, a l'estat espanyol s'il·legalitzin consultes en nom de ràncies Constitucions. Si Mandela aixequés el cap...

Per acabar-ho d'adobar i per fer encara més funestes coincidències, avui es compleixen 74 anys de l'afusellament del President Companys a mans de les tropes feixistes, i fa uns dies, un feixista confés i orgullós de ser-ho, demanava públicament l'afusellament del President Mas. I el més bo de tot és que encara no està a la presó!! Spain is different... 

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Carlos González: "Autoritat i límits".


(Com de costum, molt d'acord amb les opinions del Carlos González. Novament en un article a la secció Criatures del diari Ara del passat dissabte).

Els pares tenim autoritat. És una autoritat natural, pel fet que som més grans, més forts, més llestos (fins a certa edat), acumulem més coneixements i experiència i, sobretot, perquè els nostres fills ens estimen i estan desitjant obeir.
És una autoritat que ens és donada i exercim automàticament, pel sol fet de ser pares, sense haver de fer res per merèixer-la. Saber que els nostres fills petits ens creurien i ens obeirien encara que les nostres ordres fossin tiràniques, absurdes o inútils és una idea tan aclaparadora que només aquest pensament ens hauria de portar a no donar ordres tiràniques, absurdes o inútils. O almenys a intentar evitar-ho. Perquè, ja se sap, un gran poder comporta una gran responsabilitat.
Crec que els meus pares haurien entès molt bé el concepte d’autoritat paterna. Vivien en una època autoritària. Però no feien servir aquesta altra paraula que tan de moda està ara en l’educació dels nens: límits. Si algú hagués demanat als meus pares, fa mig segle, “Vostès posen límits al seu fill?”, penso que no haurien entès gaire la pregunta. ¿Vol dir això que en la seva època els nens fèiem el que volíem, que fèiem miques els mobles o pegàvem als petits o calàvem foc a casa? Esclar que no. Els nens teníem límits, igual que els adults, sempre n’hem tingut. I els pares els feien respectar sense vacil·lacions. El que passa, simplement, és que no tenien un nom, no se’n parlava i no hi havia llibres sobre “com posar límits als nens”. És tan evident! Els pares no et deixaven menjar deu caramels, ni jugar amb ganivets, ni tan sols dir paraulotes; no calia (ni cal) cap llibre o el consell de cap expert perquè els pares sàpiguen posar aquests límits, els lògics, els necessaris, els raonables.
Actualment hi ha tota una filosofia muntada al voltant dels límits: que si són necessaris per al correcte desenvolupament, que si el nen seria infeliç sense límits... Curiosament, no parlem en aquests termes dels límits dels adults, que en tenim i molts. Ens agradaria córrer més, guanyar més diners, tenir més vacances, estar més sans o més prims... Ningú creu que els límits ens facin feliços, al contrari, ens agradaria superar els nostres límits. En el món dels adults és l’autoritat la que ha de tenir límits. Límits que passen per saber que no els podem escridassar, insultar o humiliar (“Que lleig et poses quan plores, sembles un nen petit...”). O que és absurd exigir-los obediència instantània i absoluta, que abans hem de parlar i acceptar crítiques. I límits encara més evidents, com que no podem fer servir mai la violència.

dilluns, 13 d’octubre de 2014

Comença la recollida de signatures per la ILP per a una nova llei educativa catalana.


Tots a signar per a una educació pública de qualitat. Contra les desigualtats educatives (socials, econòmiques, culturals...), contra les imposicions en matèria lingüística de l'estat espanyol, contra els concerts econòmics a les escoles elitistes, exclusivistes, i discriminadores, a favor de la gestió democràtica dels centres...

(Notícia extreta del diari Ara d'avui dilluns).


Unes 250 persones s'han acreditat aquest dilluns al Parlament de Catalunya com a fedatàries per a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) del sistema educatiu de Catalunya que impulsen una vintena d'organitzacions amb l'objectiu de canviar el model des de l'escola bressol fins a la universitat. Amb aquest acte, s'ha donat el tret de sortida a la recollida de signatures que ha de fer possible debatre el text al Parlament. Els promotors tenen 120 dies per recollir un mínim de 50.000 signatures per la proposta que es basa a aconseguir un sistema totalment gratuït, eliminar els concerts i potenciar la democràcia als centres. Si ho aconsegueixen, la ILP serà debatuda al Parlament en un termini de quatre mesos.

diumenge, 12 d’octubre de 2014

Quan vaig deixar de ser una "estrella" castellera.

A manca de foto del darrer, poso el primer, a l'abril, a Vilanova.

Tal dia com avui (dia de la Hispanitat havia de ser...!), deu anys enrere, vaig pujar per darrera vegada al tronc d'un castell de 8 pisos. Va ser a la Festa Major de Caldes de Montbui, en un 4d8 molt renovat i amb molts kurtits a tots els nivells. Era el setè i darrer al que pujava aquella temporada. Recordo (potser malrecordo) a l'Oni, al Guillem, al Zubi, al Rubén, a l'Amaia, a la Judith... i al Jaume Vila, a l'Àlex Dalmases, a la Mireia Lecina, a l'Òscar a quints, a la Yésica... I també recordo que va anar perfecte, i que jo em veia sobradament preparat per anar al quart d'un 4d9f, fet que, lamentablement per a mi, no es va produir mai, tot i que el Jordi Caus, cap de colla d'aquella temporada, em va demanar paciència i em va assegurar que tard o d'hora el faria... Però el canvi de cap de colla a l'any següent va aturar en sec totes les meves aspiracions personals i d'igual forma ho van fer els caps de colla que el van seguir, fins que vaig acabar decidint que no volia viure frustrat, i vaig renunciar a pujar mai més al tronc dels castells. Trist, oi? Però què hi farem. No he estat ni el primer ni l'últim frustrat casteller de tronc. Temporada rere temporada escolto els laments de molts castellers que pugen als troncs i que es queixen si els treuen d'una estructura, si no els fan pujar tant com voldrien, o si no els donen l'oportunitat de demostrar les seves (suposades) possibilitats. Alguns continuen al peu del canó i mantenen el seu compromís amb la colla tot i no sentir-se plenament realitzats castellerament parlant. Altres acaben deixant la colla o canvien de camisa per satisfer els seus desitjos. Tot és respectable i comprensible.


dissabte, 11 d’octubre de 2014

Dos Nobels de la pau molt merescuts.

 Kailash Satyarthi i Malala Yousafzai.






















(Notícia apareguda al Diari Ara d'ahir divendres).
Malala Yousafzai (Pakistan, 1997), la nena pakistanesa tirotejada pels talibans quan anava a l'escola, ha estat guardonada amb el premi Nobel de la pau 2014. Amb ella ha estat guardonat també Kailash Satyarthi, activista indi pels drets dels infants. El comitè del Nobel els ha distingit per la seva lluita en favor del dret a l'educació dels nens i les nenes.
"Tot i la seva joventut, Malala Yousafzai ja ha lluitat durant anys pel dret de les nenes a l'educació i ha donat exemple de com els nens i els joves, també, poden contribuir a millorar les seves pròpies situacions", argumenta el comitè dels Nobel.
Sobre l'altre guardonat, el comitè noruec assegura: "Mostrant un gran coratge personal, Kailash Satyarthi, mantenint la tradició de Gandhi, ha encapçalat diferents formes de protesta i manifestacions, sempre pacífiques, en contra de l'explotació dels infants".
Una icona global
Malala Yousafzai s'ha convertit en una icona global de la lluita pel dret a l'educació universal, en especial de les nenes en països on se'ls nega aquest dret.
La nena pakistanesa va ser a Barcelona el juliol de l'any passat per recollir el Premi Internacional Catalunya que va compartir, en aquella ocasió, amb Gro Harlem Brundtland.
El premi Nobel de la pau serà entregat en una cerimònia oficial a Oslo el dia 10 de desembre, coincidint amb l'aniversari de la mort d'Alfred Nobel. 

divendres, 10 d’octubre de 2014

Potser una mica de raó sí que tenim els Minyons, no?

Podria acabar un Concurs de castells d'aquesta manera algun dia? Es comença xiulant i s'acaba...
(Notícia apareguda al diari Ara d'avui divendres).

Més enllà de l'escassa credibilitat que em genera el comunicat dels verds, veig que comencen a aparèixer veus crítiques amb el Concurs de castells fins i tot dels seus més ferms partidaris...
Els Castellers de Vilafranca s'estan plantejant seriosament renunciar a participar en el Concurs de Castells de Tarragona – l'han guanyat 10 vegades, les últimes set, consecutives– pels xiulets que van rebre diumenge passat durant tota la jornada. El president dels verds ja va apuntar aquesta possibilitat a l'ARA dilluns passat en un article titulat 'Per què van xiular als Castellers de Vilafranca?'.
"Ens sentim dolguts i decebuts pel comportament de part del públic de la plaça i d'algunes colles castelleres que no van parar de xiular i increpar, amb insults, qualsevol moviment que feia la nostra colla", afirmen en un comunicat emès aquest divendres.
"Creiem que els valors del fet casteller no es mereixen la imatge que va donar el Concurs de Castells de Tarragona i són qüestions que s'haurien de replantejar seriosament". Per aquest motiu han decidir obrir un període de reflexió sobre si han de seguir assistint al Concurs de Tarragona, que és cada dos anys.

dimecres, 8 d’octubre de 2014

El "temazo" del dimecres. John Lennon - "Imagine".


Avui fa 43 anys es publicava a la Gran Bretanya un dels discs més emblemàtics de John Lennon, el Beatle de les ulleres que es va fer hippy, i que va acabar assassinat a mans d'un admirador amb problemes mentals, a un hotel de Nova York a l'edat de 40 anys. Dins d'aquell disc hi destacava el tema de títol homònim, que es va convertir en una mena d'himne de la causa pacifista arreu del planeta.

Imagine there's no heaven
It's easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today...
Imagine there's no countries
It isn't hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world...

You may say I'm a dreamer
But I'm not the only one
I hope someday you'll join us
And the world will live as one

dimarts, 7 d’octubre de 2014

Que per què van xiular als verds???

Els verds són els que la tenen més grossa (la bandera).

Ahir al diari Ara, el periodista Efren Garcia es preguntava en aquest article que per què va xiular el públic de la TAP als verds.

Com alguns comenten a través de les xarxes, la gent va xiular als verds com els aficionats del futbol xiulen al Madrid i a algunes de les seves figures. El paral·lelisme, tot i que són dos mons molt allunyats l'un de l'altre, es fa més proper quan els castells es converteixen, un cop cada dos anys, en competició pura i dura ("el mundial casteller") al Concurs. Per què no se'ls xiula a la plaça de Sant Jaume, a la plaça de la Font, o a la plaça de Santa Anna, i sí en canvi a la TAP, o als campionats intercastellers de futbol sala? Rumiem-hi.

Quins motius poden portar al públic a reaccionar d'aquesta manera davant dels èxits i les celebracions dels verds més enllà de la probable enveja dels "perdedors"? Doncs aquí van algunes hipòtesis:

- Pel fet de ser "el equipo del gobierno" (Catalunya turisme, viatges oficials...)?

- Pel fet de ser la colla que més s'ha  nodrit amb castellers (un bon grapat menors d'edat) d'altres colles? Per alguna cosa se'ls coneix com la "Selecció catalana"...

- Per algunes sortides de to (per no dir directament fanfarronades) d'alguns dels seus membres més destacats a les xarxes socials o als mitjans?

- Per la seva omnipresència als mitjans de comunicació? Només faltava trobar-los a la sopa. Com si no hi hagués més colles al món casteller...

- Per la prepotència fanfarrona de gestos com el 9d8 amb cinc aletes? Calia?

- Per ser la colla amb més calés del món casteller? Els rics tenen molts calés, però acostumen a fer ràbia...

- Per algunes decisions unilaterals (seguretat, publicitat, etc.) saltant-se els acords de la coordinadora?

- Pel seu art (d'insofrible espera pels que ho pateixen) de fer soques amb públic de la plaça (guiris innocents i desvalguts inclosos)?

(Totes aquestes hipòtesis són de collita pròpia i no representen ni volen representar l'opinió de la meva o d'altres colles castelleres).

dilluns, 6 d’octubre de 2014

80 anys dels Fets d'Octubre (proclamació de l'Estat Català per part de Lluís Companys).


(Article històric extret de la web de la Generalitat de Catalunya: www.gencat.cat).

El 6 d’octubre de 1934, el president de la Generalitat, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català, que tan sols va durar deu hores. Va ser la reacció catalana al nou govern presidit per Alejandro Lerroux i a les amenaçes contra l’autonomia catalana.

La Llei de contractes de conreu va provocar l’enfrontament entre el govern espanyol i l’oposició catalana i els fatals esdeveniments del 6 i el 7 d’octubre de 1934. La Generalitat de Catalunya, al marge de tenir raó o no, es va deixar dur per la situació política del moment en comptes de vetllar per la legalitat republicana.

El govern espanyol havia aprovat definitivament la Llei de contractes, però la situació es va agreujar quan Alejandro Lerroux es va convertir en president del govern. El nou estat va començar a proferir un conjunt d’amenaces força punyents contra l’autonomia catalana. Les relacions amb el govern català encara van empitjorar més quan es van nomenar tres ministres de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), una organització política que encapçalava un gran defensor dels interessos de l’església, José María Gil-Robles. Aquest fet va comportar que els socialistes espanyols i l’Aliança Obrera de Catalunya declaressin una vaga general que no va tenir l’èxit de convocatòria esperat. 

Davant aquest enrariment polític, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va mostrar-se contrari als actes del govern espanyol de Lerroux i va proclamar, a les vuit del vespre del 6 d’octubre de 1934, l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Mentrestant, a Astúries s’havia iniciat una revolta armada, amb moltes morts, que va durar quinze dies.

Per defensar-se de l’exèrcit, la Generalitat disposava de 400 mossos d’esquadra i 3.200 guàrdies d’assalt i a la Conselleria de Governació i a les diferents seus d’Estat Català hi havia uns 3.400 militants armats. La proclama també va comportar la declaració de l’estat de guerra. La policia es va posar a les ordres del cap de la regió militar, el general Domènec Batet, que es va haver d’enfrontar a grups armats als carrers i en institucions com el CADCI, la qual cosa va comportar la mort de tres persones. 

L’Estat Català només va durar deu hores i va finalitzar amb la detenció de tot el govern català i els caps dels Mossos d’Esquadra, a excepció del conseller de Governació, Josep Dencàs, que havia fugit a França. Tots ells van ser empresonats al vaixell ‘Uruguai’. Un captiveri que es va perllongar fins al febrer del 1936, moment en què el Front d’Esquerres de Catalunya va vèncer en els comicis generals.

Durant aquells dies es van dur a terme diferents actes violents armats contra algunes esglésies i clergues i detencions de persones de dretes. Tanmateix, la dissolució del govern català va comportar, entre altres, l’anulació de la Llei de contractes de conreu, la clausura del Parlament català, la destitució de la major part d’alcaldes i regidors municipals d’esquerres, la supressió de l’Estatut i la repressió dels partits d’esquerres. Durant el quasi any i mig que va durar aquesta situació, el govern de la Generalitat el van encapçalar l’independent Manuel Portela Valladares, el lerrouxista Joan Pich i Pon, el cedista i financer Ignasi Villalonga i el lligaire Fèlix Escalas.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

Em rectifico: Sí al Concurs! No a que els Minyons hi participem!!!

Castells dels bons per la tele!! Un diumenge entretingut! Sang i fetge a l'arena...

Balanç (des del sofà de casa) del 25è Concurs de Castells de Tarragona:

-  42 castells / 14 llenyes (Les 4 primeres classificades 15 castells/8 llenyes).

- El mateix guanyador que en les darreres set edicions. Selecció catalana: Castellers de Vilafranca. Quina emoció!!

- Prop de 7 hores de castells (8 si comptem la concentració a l'exterior). (Buf, quin mal de cames...)

- Cap castell inèdit. (Tant concurs i tanta polla, però tothom deixa els reptes importants per a altres jornades).

- Solament 2 colles de les 12 participants que han aconseguit superar els seus registres anteriors (CJXT amb el 3d10fm carregat, i Saballuts amb el 3d9f carregat).

- Xiulets i esbroncades, i molt hooliganisme, com ve sent habitual en les darreres edicions.

- Intents de castells límit en horari intempestiu que estan avocats al fracàs (4d9 Vella, pd8fm Joves, 3d10fm Jove...).

- Escassa, per no dir nul·la, col·laboració a les pinyes entre colles. Allò de les pinyes multicolors ho deixen per a jornades "no competitives".

- Realització televisiva tirant a fluixa, amb primers plans (fins i tot del públic) quan calia veure el castell complet. Necessita millorar.

Va Minyons! Demostrem-nos i demostrem que no cal anar al Concurs per fer els millors castells!

dissabte, 4 d’octubre de 2014

Acte de suport del món local a la consulta del 9N.

Els alcaldes i alcaldesses fent suport a la Consulta del 9N al Palau de la Generalitat.

Nova demostració de força del poble català (representat en aquesta ocasió per la gran majoria dels alcaldes i alcaldesses) en la ferma voluntat d'exercir la democràcia votant el 9 de novembre en la consulta per la independència, amb un acte institucional al Palau de la Generalitat, novament retransmès en directe per TV3. Prop de 800 alcaldes i alcaldesses han anat a Barcelona per fer costat al President Mas, al govern, i a la resta de forces parlamentàries proconsulta. I acabats els parlaments s'han pogut sentir els crits d'independència dels representants locals.

divendres, 3 d’octubre de 2014

Fent l'indi...



Enguany els Minyons no vam anar a actuar a Sant Fèlix després de 30 anys de presència ininterrompuda. L'antiga tradició de la "missa negra" que se celebrava al pati del local la vespra de l'actuació, es va convertir enguany en una dansa ritual de la pluja oficiada per una tribu d'indis una mica passats de voltes. La pluja no va arribar el dia desitjat, però no em negareu que ha plogut bastant des d'aleshores... ;-)

dijous, 2 d’octubre de 2014

Missatge per als nous Minyons que es pregunten (o no) per què no anem al Concurs.

Aficionats verds animant als seus.

- Es tracta d'una competició i, al meu entendre, i de la majoria dels Minyons, als castells "rivalitzem amb", no "competim contra" (no celebrem les caigudes dels rivals, no boicotegem les seves pinyes, no fem castells en funció dels castells que fan els altres...).

- Es puntuen els castells per saber qui "guanya" i qui "perd", i els castells, al meu entendre, i de la majoria dels Minyons, no es poden valorar amb punts. Per què ha de valdre més un 4d9fa que un 5d9f o un 2d9fm? Quin valor té pels Castellers d'Esplugues un 4d8? I pels Lagartus aquest mateix castell? Pronostico que veurem uns quants pd8fm, però pocs 2d9fm... punts són punts.

- Una actuació amb 12, 16, o 18 colles és un autèntic "toston" pel públic i pels propis castellers. Si fem els castells pel públic, una actuació no hauria d'allargar-se més enllà de les 2 hores, i el Concurs pot arribar a les 6 o més... Potser m'estic fent gran, però fins i tot a mi que m'agraden molt els castells, se'm fan bastant insuportables les actuacions tan llargues.

- L'actuació comença a les 10:00 del matí, i cal ser-hi a les 9:00 a fora del recinte (plaça de toros). Això vol dir sortir de Terrassa a les 7:00 del matí, i despertar-se a les 6:00. Quina mandra!!

- Les normes del Concurs limiten la realització tranquil·la dels castells com en altres places. Hi ha penalitzacions per excedir el temps de realització assignat, per desmuntar el peu d'un castell, per no fer l'aleta, per no enfaixar-te bé, per pujar amb sabates, i no sé quantes xorrades més. Això comporta que sovint les colles assumeixin un risc excessiu quan intenten els seus castells per evitar que els restin punts. I ja sabem què passa quan s'arrisca massa...

- L'ambient a la plaça s'assembla més al d'un estadi de futbol que no pas al d'una plaça castellera habitual. Hi ha un munt de "hoolligans" amb banderes, samarretes de les colles respectives, xiulets, esbroncades, celebracions de caigudes... vaja, com al futbol o pitjor.

- Als Minyons, una actuació com aquesta ens costaria molts calés, en comptes de guanyar-ne que hauria de ser el més lògic amb el nivell de castells que s'ofereix. Baixar amb suficients autocars per fer grans castells, pagar dinars a tothom (que menys després de 6 hores fent castells i tornant a Terrassa a les 18:00 o 19:00), fer samarretes, promoció, etc., etc., deixaria un dèficit important. Pregunteu als Capgrossos si no...

- Hi ha colles que diuen (o deien) que no van allà a competir, si no a fer els seus millors castells. En teoria això vol dir que tu tens 3 castells en cartera com en qualsevol altre actuació, i no jugues amb l'estratègia. Veurem aquest any quantes colles segueixen aquesta política com diuen o bé canvien i s'apunten al joc de les cinc rondes... A mi m'agrada saber els castells que faré el diumenge segons els assaigs realitzats, i no en funció de les colles "rivals", els punts i demés.

- Anar al Concurs implica fer un nivell de castells anteriorment per poder anar al concurs. És un fet que condiciona la temporada de les colles que hi participen: començar abans la temporada, no parar d'assajar, intentar castells que no estan ben perfeccionats per poder sumar punt per entrar al concurs, etc. Personalment crec que es viu molt millor i es fan més tranquil·lament els castells no participant-hi.

dimecres, 1 d’octubre de 2014

El "temazo" del dimecres. Obeses - "Regala Petons".



Un dels temes més populars (si 50.000 visites al Youtube es pot considerar popular...) d'aquesta banda osonenca, desconeguda pel gran públic, però del millor que ha sortit al nostre país en els darrers anys al meu entendre. Aquest tema va ser la sintonia de la campanya nadalenca de TV3 l'any passat (2013), i als meus alumnes de primer els encanta. Sobretot el videoclip.