"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dijous, 31 de març de 2016

Manifest "Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent".


«Els sotasignats, estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d’àmbits afins, considerant la situació real de la llengua catalana i en la perspectiva del procés constituent que ben aviat s’encetarà a Catalunya, pel mandat democràtic expressat aquest 27 de setembre passat, es creuen en el deure ciutadà d’exposar a l’opinió pública això que segueix.
CONSTATEM:
1. Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s’ha format i ha evolucionat històricament, i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.
2. Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori; perquè, a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714, el castellà, com a llengua de dominació, li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general. Igualment s’esdevé al País Valencià des del 1707, a Mallorca i Eivissa des del 1715 i a Menorca des del 1802. De la mateixa manera, s’ha anat imposant el francès als comtats del nord (ara coneguts com a Catalunya del Nord), a partir de l’annexió d’aquesta part del Principat el 1659 al Regne de França.
3. Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari, pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.
4. Constatem que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat.
5. Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita ‘immersió’: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.
DENUNCIEM:
1. La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.
2. Denunciem la ideologia política de l’anomenat ‘bilingüisme’, que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.
3. Denunciem les manifestacions d’alguns grups polítics que, sota la capa de la ideologia bilingüista, proposen per a la futura República Catalana que l’anormalitat lingüística actual continuï essent garantida i esdevingui la falsa normalitat de la república.
MANIFESTEM:
1. La urgència d’una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics. Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d’estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social.
2. Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.
3. Manifestem finalment la necessitat, com a fruit de la presa de consciència lingüística, de la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin en sigui l’origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial.
4. Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.
Manifest impulsat pel Grup Koiné, format per Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Silvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga.
Can Formiga, Rubí
17 d’octubre de 2015»

dimecres, 30 de març de 2016

El "temazo" del dimecres. Def Con Dos - "Toponoto Blues".





L'última vegada que vaig veure als Def Con Dos a Terrassa, va ser a l'antiga sala Cannonball, al carrer Duero, fa uns 20 anys. En aquells temps, aquest grup format a Vigo l'any 1988 ho petaven bastant entre el jovent, amb la seva barreja de rap metal i les seves lletres subversives i catxondes. Aquest dissabte tornen a Terrassa, a la sala Faktoria, i serà una bona ocasió per recordar els bons moments passats amb els Def Con Dos.

dimarts, 29 de març de 2016

Idomeni: Si no poden avançar, es poden alçar!


























Al camp de refugiats d'Idomeni, frontera de Grècia amb Macedònia, els refugiats miren de vèncer la desesperació i el maltracte jugant a fer torres humanes, que solament la gravetat pot aturar. No hi ha home, ni tanca, ni gas, ni arma que pugui frenar aquest avenç/alçament.

dilluns, 28 de març de 2016

Cels Galofré: "L’important no és el quan sinó el com llegeixen els nens i nenes".

El vallenc Cels Galofré a l'esquerra de la foto. (El Vallenc.cat).


(Entrevista de El Vallenc.cat al logopeda Cels Galofré).

En el marc de la primera activitat organitzada per Xerr@mpa’s, el passat dilluns 14 de març Cels Galofré, logopeda del CREDA Tarragona i Terres de l’Ebre, va oferir una xerrada a l’Escola Enxaneta titulada «Vull que el meu fill llegeixi, ja!».
A quina edat un nen o nena ha de ser capaç de llegir correctament un text?
L’aprenentatge de la lectoescriptura depèn de la línia que segueixi cada escola però, sigui quina sigui, l’important no és el quan sinó el com llegeixen els nens i nenes. És més una qüestió de qualitat.
Quins són els principals problemes del procés lector?
Més enllà dels problemes tècnics que són puntuals, com la dislèxia o el retard en la lectura, és més habitual que si un nen no té un bon llenguatge oral no té els fonaments pel llenguatge escrit. Si el nen no és capaç de fer una suposició mental, no agafa significació del que llegeix, que és del que es tracta. En termes generals, el pare ha de fer de pare i en tot aquest procés d’aprenentatge de la lectoescriptura s’ha de recolzar amb l’escola i a casa ha d’invertir temps als seus fills, que és quelcom molt positiu.
Quins símptomes poden alertar els pares sobre la presència d’algun d’aquests problemes?
Si hi hagués algun problema en el procés lector seria l’escola qui ho detectaria i n’informaria als pares. Els pares s’han de deixar aconsellar per l’escola i els professors.
En l’aprenentatge de la lectoescriptura a l’escola, quins són els mètodes més aconsellables?
Per damunt del mètode, són els professors els que fan bo el mètode. Hi ha escoles que opten per començar l’aprenentatge de la lectoescriptura abans i n’hi ha que ho endarrereixen. Les dues línies són correctíssimes. No és tant un problema de mètode sinó de voluntat de les famílies i de què l’escola i la família segueixin la mateixa línia.
Com han evolucionat aquests mètodes d’ensenyament?
Cada època té els seus mètodes i, com en tot, hi ha modes. La societat actual, en general, ja no només en educació, valora la rapidesa. Tothom ha de fer moltes coses molt aviat. I en l’educació passa el mateix.
I, fora de l’escola, com poden els pares contribuir en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura dels seus fills?
Aquest és un aprenentatge que s’ha de realitzar des de l’escola. Els pares és important que parlin molt amb els fills. La seva feina en tot aquest procés és parlar amb els fills i escoltar-los. Si el nen o nena és capaç de fer-ho, ja tenim un 50% de guanyat en la lectoescriptura. Si, per exemple, l’escola aconsella llegir un determinat nombre de pàgines cada dia a casa, és bo que el nen ho faci, però si l’escola proposa un altre mètode els pares l’han de fer, ja que és la l’escola qui marca la línia.
Com d’important és que en l’àmbit familiar es potenciï el diàleg amb els infants?
És molt important. L’àmbit familiar ha de ser interactiu, comunicatiu i els pares han de saber que els nens necessiten escoltar i parlar.
Finalment, el dilluns 14 de març va oferir una xerrada a Valls organitzada per Xerr@mpa’s. Com de necessari considera que és la realització de xerrades de divulgació com la que vostè va oferir dirigida a pares, professors…?
Penso que els pares s’han de formar com a pares i és bo que tinguin una actitud receptiva a l’hora d’adquirir aquesta formació. Hauria de ser quelcom habitual que els pares periòdicament es formessin, com un professional que es va reciclant en el seu sector. Per tant, xerrades d’aquest tipus penso que són molt beneficioses.

dissabte, 26 de març de 2016

Ignacio Sánchez-Cuenca : “L’autarquia en l’opinió que hi ha a Espanya és un defecte de país mitjà”



(Entrevista de Ferran Casas al politòleg valencià Ignacio Sánchez-Cuenca per al diari Ara).

Escriure en un diari 'nacional' des de fa dècades i ser novel·lista, filòsof o economista d’èxit no els salva, a alguns, de dir “barbaritats poc documentades”, segons Ignacio Sánchez-Cuenca (València, 1966). Els dóna, però, “impunitat”. Aquest prolífic politòleg que dóna classes a la Universidad Carlos III de Madrid ha escrit 'La desfachatez intelectual' (Catarata), en què assenyala obsessions i mancances dels 'bruixots de la tribu '. Una rere l’altra les "frivolitats" de noms com Jon Juaristi, Antonio Muñoz Molina, Félix De Azúa, Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Javier Cercas, Arcadi Espada o César Molinas provoquen tanta hilaritat com preocupació.
Diuen que gos no menja gos, però vostè, que també opina, ha fet un retrat sever d’alguns 'col·legues'. Es tracta d’intercanviar raons, però no pateixo per si m’enemisto. El to és respectuós i distingeixo molt el Vargas Llosa escriptor o els Garicano i Molinas economistes dels opinaires. No és insultant, com 'El cura y los mandarines ', en què Gregorio Morán pontifica de tot. Jo intento analitzar el debat públic espanyol.
El llibre arrenca amb una columna de Jon Juaristi a l’ 'Abc' en què deia que els refugiats duen els seus nens al sacrifici per fer entendrir Europa. Aquesta impunitat, ¿com s’atura?
El desvergonyiment només és possible si hi ha impunitat i penses que ningú et criticarà. Caldria reforçar els controls interns amb pluralitat de veus -gràcies als digitals comença a passar- i un intercanvi de raons més intens. Que rebatem coses amb noms i cognoms i de manera més directa, més anglosaxona.
Als intel·lectuals patum ningú els havia posat davant del mirall quan parlaven de la unitat d’Espanya, el terrorisme o la crisi.
El llibre funciona per efecte d’acumulació. Per separat els exemples no escandalitzarien tant. Tenen uns denominadors comuns i repeteixen constantment una sèrie d’idees.
¿Per què els escriptors tenen tant pes en el debat públic?
No tenia resposta per això, però Luis García Montero té una hipòtesi senzilla i segurament certa: els escriptors no poden viure de ser-ho i necessiten un complement, en aquest cas escriure regularment a la premsa. Ja ho va fer notar Azorín que passava. És una tradició llarga.
Molts opinadors que cita ho són des de la Transició. ¿Hi ha tap generacional també en aquest àmbit?
Un intel·lectual de vàlua pot durar molts anys. Aquí alguns van començar molt joves. El més normal seria posar-s’hi amb més coses a dir. Amb la crisi i els nous mitjans el tap crec que es trenca una mica. Alguns d’ells, com Savater, han mudat de posició ideològica, però no han canviat la forma en què opinen. S’han de complir uns mínims de rigor i sovint no passa.
L’esquerra lamenta sovint que el relat que s’ha imposat en els últims anys és el de la dreta, potser també perquè alguns dels 'bruixots' els han abandonat. És cert?
Crec que sí, però costa veure el perquè. Jiménez Losantos diu que és al revés. Les posicions d’esquerra tenen més capital simbòlic i cultural pel que fa a reputació, però menys influència en la pràctica política, per paradoxal que sigui. Les de dretes s’obren pas de manera més soterrada i són hàbils imposant l’agenda. La unitat d’Espanya és un tema que ha servit per no parlar tant de la crisi. En els anys de Zapatero, la seva agenda, diguem-ne que diferent, es va combatre a base de crispació.
És pobre el debat a Espanya?
Comparat amb l’anglosaxó, sí. Hi ha poc coneixement i familiaritat en relació als temes que es tracten. En altres llocs hi ha més experts, 'think tanks', periodistes especialitzats... El debat és més plural i els intel·lectuals clàssics tenen menys presència. Aquí, per exemple, mai s’ha trencat amb el 98, amb el doldre’s d’Espanya. Portem més d’un segle així i no sé què hi hem guanyat.
I a Catalunya?
No ho puc valorar prou, però si et refereixes al tema sobiranista hi ha afirmacions com la de l’espiral de silenci que, hegemonies a banda, no tenen fonament. La societat catalana no està aïllada i qualsevol ciutadà pot accedir a mitjans que no estan fets i pensats a Catalunya sense represàlies o coaccions.
El discurs majoritari a Espanya posa al mateix sac dret a decidir i independència. Es pot canviar?
Jo no defenso la independència però sí el referèndum, a Catalunya i al País Basc. Però no hi ha condicions per a un debat obert. La clau aquí és el PSOE. En algun moment ho van veure possible, però Sánchez ho ha abandonat del tot. És una posició doctrinària. Si perdessin la por es podria obrir el debat, però sóc escèptic perquè no es busca l’equilibri entre principis democràtics i restriccions constitucionals. Això ens du a un bloqueig que a l’Estat ja li va bé, perquè sap que la ruptura és poc probable en un país amb rendes altres. El conflicte és car per a tothom, però també sostenible.
La crisi l’hem debatuda bé?
Hi ha hagut debat, però una altra cosa és si ha sigut esbiaixat. Ha sigut i és introspectiu, i s’ha tendit a pensar que el que passa a Espanya és únic. No es mira a fora, sempre ens refugiem en el “no té res a veure”. També quan es parla de l’independentisme. Aquesta autarquia en l’opinió és un defecte de país mitjà. Passa a Espanya i també a Itàlia o França. Els petits com Holanda, en canvi, han de mirar enfora i els grans com els Estats Units tenen un ecosistema que els permet no haver-ho de fer.

divendres, 25 de març de 2016

En un momento dado... gràcies Johan!























Ahir va morir als 68 anys a causa d'un càncer de pulmó, l'holandès Johan Cruyff, jugador, entrenador i filòsof del futbol. Considerat el millor jugador del món a la dècada dels 70's, va brillar amb l'Ajax d'Amsterdam, el Barça i la selecció holandesa, "La taronja mecànica", entre altres. Va guanyar tres pilotes d'or, a banda de lligues i copes d'Europa. Com a entrenador, es va estrenar a l'Ajax l'any 1985 i al 88 va arribar al Barça on va liderar una autèntica revolució futbolística amb el seu estil de joc i les innovacions tècniques i tàctiques que va implantar. Va forjar el "Dream Team" que va aconseguir la primera copa d'Europa blaugrana l'any 1992, així com quatre lligues de forma consecutiva.

Acabada la seva etapa d'entrenador al Barça, el Johan va decidir no tornar a entrenar a cap altre equip, i va establir la seva residència definitiva a Catalunya. La seva identificació i estima al nostre país el va portar a acceptar l'oferta de la FCF per seure's a la banqueta de la selecció nacional en quatre edicions del partit amistós de nadal. L'any 2006 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi. El 1974 va aconseguir que els del registre civil acceptessin registrar al seu fill amb el nom de Jordi, i no Jorge, malgrat les traves que li van posar. I el 2014 va posicionar-se a favor del referèndum d'independència de Catalunya signant el manifest "Deixeu votar els catalans". Tanmateix, el paio no va tenir els sants pebrots d'aprendre a parlar la nostra llengua en els més de 40 anys entre nosaltres...

dijous, 24 de març de 2016

Retrats: "L'Escola a casa".

Clica aquí per veure el programa complet.

Ahir el programa del canal 33 Retrats, presentat pel bo d'en Jaume Barberà, ens va mostrar el  cas de diverses famílies que s'havien decidit per educar els seus fills a casa en comptes de portar-los a l'escola. Vam conèixer a una noia de 15 anys que havia abandonat l'escola als 5 i que havia tornat per fer el 4t d'ESO i poder treure's el títol necessari per accedir a uns estudis superiors relacionats amb els cavalls. Deia la noia que no havia tingut cap problema ni de relació amb els companys (ja que a molts ja els coneixia de veure'ls al carrer o en altres activitats), ni amb els exàmens (que havia aprovat sense dificultats). És a dir, que la noia havia viscut feliç i contenta durant els darrers 10 anys de la seva vida i aquest fet no havia estat un impediment a la seva formació i maduració. També comentava la noia que molts dels seus companys d'institut al conèixer el seu cas li deien que tant de bo ells haguessin tingut la mateixa sort que ella i de no haver tingut que anar a l'escola tots aquells anys...


"Retrats" es desplaça al delta del Llobregat per conversar amb tres pares que han decidit no escolaritzar els seus fills i educar-los a casa. Aquesta opció, també coneguda com a "homeschooling", és una pràctica legal als Estats Units i a Europa, excepte a Espanya, Suècia, Grècia i Alemanya. Jaume Barberà també parlarà amb alguns fills dels convidats, que explicaran com viuen o han viscut aquesta experiència educativa.

dimecres, 23 de març de 2016

El "temazo" del dimecres. Sopa de Cabra - "L'Empordà".


Al juny d'aquest any es compliran 25 anys del mític concert del "rock català" al Palau Sant Jordi de Barcelona. Per commemorar-ho vull penjar una cançó de cada un dels grups participants (Sopa de Cabra, Sau, Els Pets i Sangtraït) cada mes des d'avui fins al juny. Avui toca un dels temes més emblemàtics dels gironins Sopa de Cabra, l'Empordà.

dimarts, 22 de març de 2016

Jornada històrica: Obama a Cuba.

Obama escoltant l'himne nord-americà amb la imatge del Che Guevara al darrera.


























Feia 88 anys que un president dels Estats Units no visitava l'illa de Cuba. Barack Obama va trencar ahir la llarga història de tensions i topades entre els dos països del continent americà, amb l'objectiu de restablir el diàleg i millorar les relacions. Va ser rebut pel president de la República, Raúl Castro, i va visitar alguns dels llocs emblemàtics de la capital, com ara la Plaza de la Revolución.

dilluns, 21 de març de 2016

Dia mundial de la poesia.



Si algú se sent al·ludit
i té ales, que no voli!
El refrany que cantaré
és adagi de carrer,
ja me'l deien al bressol

Si els fills de puta volessin
no veuríem mai el sol.

(Primer vers i tornada de la cançó "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" de Quico Pi de la Serra.)

dissabte, 19 de març de 2016

Jaume Cela i Juli Palou: "Sobre els abusos".

(Article d'en Jaume Cela i en Juli Palou aparegut a l'especial Criatures del diari Ara d'avui dissabte 19/03/2016).

Dedicat a tots/es els i les fills/es de puta que confonen (amb malícia) l'afecte masculí amb abusos. (Amb tot el respecte per les prostitutes i les mares).

Tenim la sensació que s’ha aixecat una catifa i que ara sortirà de tot, el que és dolent i el més dolent. Tenim una altra sensació: convertir-se en un tema mediàtic té molts avantatges i també té molts perills, per la necessitat de titulars, d’immediatesa i, en última instància, per la fugacitat. Ah! I encara hi ha el perill de l’espectacle que ofereixen tots els experts que apareixen de sota de les pedres per tractar i opinar sobre una qüestió tan delicada com són els abusos.

Nosaltres no en som experts. Gosem tractar el tema perquè ens situa davant d’una qüestió que ens ocupa sempre, que és l’educació. En aquest sentit, el primer que ens va esgarrifar és la crida als protocols. Fins a quin punt ha arribat la mirada tecnològica! ¿Cal un protocol per saber com actuar en aquests casos? ¿Cal un protocol per detectar capteniments indesitjables?

Ho hem dit i repetit moltes vegades: educar té molt a veure amb acollir, i un acte d’acollida ni té models ni necessita protocols. Si hi ha saviesa, si hi ha un bon fer pedagògic en els actes d’acollida és perquè són una mostra d’afecte (d’acostament a l’actuació de l’altre) sense condicionar l’efecte (el resultat que provoca aquest acostament). És un acostament a l’altre gratuït, que comporta lligams que no poden ser prescrits i que mai no poden generar submissió, de cap mena.

I ho direm clar. Som dels que pensem que l’afecte també es mostra amb una carícia a temps o amb un petó. Si en aquests actes només hi veiem rastres de perversió, vol dir que tots plegats ens ho hem de fer mirar. No poden quedar sota sospita el petó o la carícia que fem quan és una resposta a un malestar, a una situació trista o a una d’alegre. Tampoc no renunciem a fer asseure a la falda de la mestra o del mestre, perquè sabem que des de la falda s’aprèn a llegir millor. Trobar el punt on ens hem de situar en relació als altres, i com fer-ho, és una de les nostres responsabilitats.

Condemnem tota mena d’abusos, cosa que comporta tractar de l’afectivitat, i de totes aquelles manifestacions que ens ajuden a millorar com a espècie humana, com a eix de l’acció educativa. Si no ho tenim clar correm el risc de col·locar de manera permanent l’afecte sota la sospita de la perversió, correm el risc de fer un aiguabarreig en què es confongui l’amor amb una de les manifestacions més abominables del poder.

divendres, 18 de març de 2016

Inhumans.


Veient les escenes d'humiliació i befa d'un bon grapat de seguidors del PSV Eindoven holandès a un grup d'indigents en una plaça de Madrid, em venen moltes qüestions d'ordre ètic-filosòfic al cap. Arribo a la conclusió que hi ha molt d'hipocresia quan ens omplim la boca d'humanisme i solidaritat, però ni Déu mou un dit (vaja, amb comptadíssimes excepcions). En definitiva, els europeus, en general, no deixem de ser un fidel reflex dels nostres representatns polítics, que avui en dia estan fent tot el possible per evitar l'arribada de refugiats sirians a casa nostra per exemple. Quedeu-vos a casa vostra, o als camps de refugiats, que ja us llençarem uns paquets d'arròs i algunes monedes!

dimarts, 15 de març de 2016

Més minyones triomfant en l'àmbit esportiu!


Equip juvenil de l'EF Manu Lanzarote (Foto: EF Manu Lanzarote).

Felicitats Anna i Viena!!

(Notícia publicada al diari digital "La Torre del Palau"). 

L'equip femení de l'Escola Manu Lanzarote ha aconseguit sumar el campionat del grup 4 de la categoria a la jornada 20, a falta de dues jornades per al final de la competició, guanyant al Sant Cugat per un ajustat 2-1 i aprofitant la victòria de la Escola de Futbol Bonaire, que va vèncer al camp del segon classificat, el filial del Sabadell, per un contundent 0-3.

Amb aquesta combinació de resultats, les egarenques sumen set punts més que les segones classificades a falta de sols sis punts per disputar-se. El partit que disputaran la propera jornada, serà contra el Jàbac, en un derbi on estrenaran el títol.

dilluns, 14 de març de 2016

Cap de setmana molt social.

De calçotada al tros del Jaume i del Pere.




























Al casament del Tarote i la Pili.

dissabte, 12 de març de 2016

De quan a España es feien referèndums... (OTAN no, bases fuera!)

El que té les mans tacades de cal viva (Pablo Iglesias dixit).
 
El 12 de març del 1986 es va celebrar un referèndum a España per decidir l'entrada o no a l'OTAN (Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord). El PSOE, que en aquells moments governava el país amb Felipe González de president, van liderar la campanya a favor de la integració en aquesta organització internacional, malgrat la seva posició contraria durant la campanya electoral. Ja sabeu allò de "donde dige digo, digo Diego"... Finalment, els favorables a l'entrada a l'OTAN van guanyar el referèndum i gràcies a aquell sí, ara a España tenen diverses bases militars nord-americanes. Una estafa electoral en tota regla que no va provocar però que els "sociolistos" perdessin el poder, i continuessin governant el país durant un bon grapat d'anys més. De fet, potser encara estarien governant si no hagués estat pels casos de terrorisme d'estat i de corrupció que van tacar als principals dirigents del partit.


divendres, 11 de març de 2016

15 anys sense l'Eugenio.


Avui es compleixen 15 anys de la mort d'un dels millors humoristes catalans del segle 20, l'Eugenio. Aquest contador d'acudits apareixia sempre seriós i vestit de negre, habitualment amb un cigarro a la mà i un got de whisky a prop. Diuen que va arribar a explicar més de 10.000 acudits, entre aparicions televisives, teatres, i gales de tota mena. 

Aquí, un dels acudits preferits pels meus nebots.

dijous, 10 de març de 2016

50è aniversari de la Caputxinada.





















(Reportatge publicat per la revista Sapiens n. 102, a l'abril del 2011).


A les quatre de la tarda del dimecres 9 de març de 1966, en una sala del convent dels caputxins de Sarrià, arrencava l’acte de constitució del Sindicat Democràtic dels Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Els seus organitzadors, estudiants i professors, en litúrgica sintonia amb l’espai que els acollia, van planificar l’acte tenint cura d’uns factors simbòlics que havien d’acompanyar l’element clau de la mobilització en dos eixos: millores del sistema universitari i lluita contra el feixisme. Era l'inici de La Caputxinada.


“La imminència de l’assemblea constituent del Sindicat es coneixia, però el local on havia de celebrar-se es mantingué en secret. El dia dels fets cada delegat de facultat va convocar un per un els representants de cada centre i els va indicar el lloc on es faria l’assemblea”, recorda Obiols, que va arribar a l’acte amb el seu amic Miquel Gich amb moto. Per al polític català aquells fets van ser un petit prodigi d’organització meticulosa, malgrat la petita “pífia” del Mercedes blanc d’Antoni Tàpies. En el mateix sentit s’expressa Oriol Bohigas, recentment guardonat amb el Premi Nacional de Cultura: “L’organització de l’estada fou un model de convivència i gairebé una escola de formació col·lectiva d’urgència”, recorda. L’arquitecte recorda també el nerviosisme a l’inici de l’assemblea, però també les il·lusions encara ingènues que era possible canviar les coses.


Una tancada. Sobretot, d'homes

De l’acte, com explica Obiols, hi ha un parell de comentaris fets amb posterioritat per l’escriptora Maria Aurèlia Capmany que assenyalen alguns aspectes interessants: el costum ja mecànic de l’estudiant de parlar en català amb el veí i parlar en castellà així que l’estudiant en qüestió agafava el micro, i el paper subordinat de les noies estudiants. “En els càrrecs importants només hi havia nois. Però el més terrible és que tan bon punt ens vam organitzar, vaig descobrir que les noies eren totes a la cuina”, va escriure Capmany. 



De tots els que van parlar, un dels discursos més emotius va ser el del Dr. Rubió, tal com explica a SÀPIENS l’economista Andreu Mas-Colell. El conseller també recorda “la solidaritat dels caputxins i entre els companys, però també la gana i el fred, és clar”. Amb tot, el millor record de Mas-Colell és “el sentiment de certesa que la dictadura tindria un final”, tot i que en aquell moment fos Franco en persona qui decidís en última instància l’entrada de la policia al convent. Almenys, així ho explica Obiols. “Sembla que va ser Franco qui decidí que la policia entrés en terreny sagrat. ¡Esto se tiene que acabar!, diuen que li va dir al seu ministre de la governació, Camilo Alonso Vega. Dit i fet.” 

El pànic a la repressió

En aquells moments, l’acabament en mans de la policia va entristir Bohigas, que reconeix haver sentit fins i tot una mica de pànic. Amb tot, “la permanència en la voluntat de construir una oposició seguia vigent, malgrat que la perspectiva de repressió seguia ben vigent”. Tots sabem el que va venir després. “Vàrem ser acomboiats als calabossos de la brigada politicosocial, a la Via Laietana, recorda Obiols. “Allà vaig poder observar les reaccions que la detenció havia provocat en els convidats de més edat. El Dr. Rubió s’havia tret uns anys de sobre —en tenia 79!—, i Salvador Espriu, per contra, amb els llavis prims fortament contrets, mostrava un gest que semblava de furor fred i concentrat”, recorda. Tant Rubió com Espriu van ser alliberats després de prestar declaració “por motivos de edat”. A la resta, se’ls van quedar les setanta-dues hores preceptives, però tots estaven convençuts que aquell episodi alguna cosa començava a canviar. Un camí d’unitat en contra de la dictadura i de la privació de les llibertats es començava a obrir.

dimecres, 9 de març de 2016

El "temazo" del dimecres. Kojón Prieto y los Huajolotes - "Insumisión".


L'any 1993, el grup pamplonès ja dissolt Kojón Prieto y los Huajolotes presentaven el seu primer llarga durada "Agárrense que llegan los reyes del Napar-Mex", amb 12 temes on barrejaven el punk, el rock i el folc amb les ranxeres mexicanes. Un dels temes més populars de l'LP era aquest "Insumisión", que encara avui es balla i coreja en moltes festes arreu.

Avui es compleixen 15 anys del reial Decret que va posar fi al servei militar obligatori. La pressió social i el moviment de desobediència civil dels insubmisos a l'exèrcit, a banda de la gran quantitat de joves "objectors de consciència" que van optar per la prestació social substitutòria per estalviar-se els mesos de disciplina i humiliació militar, van acabar forçant el govern a acabar amb la "mili" obligatòria.

dimarts, 8 de març de 2016

Diari Ara: "Obligar els nens a acabar-se els àpats és dolent"

Foto: Diari Ara.

 (Llegint aquest article, em venen a la memòria imatges del menjador de la meva escola amb un mestre forçant a algun company introduint-li ell mateix el menjar del plat a la boca... Un abús en tota regla que fa uns anys ningú s'hagués atrevit a denunciar).

"Els adults tenen la responsabilitat de decidir què menjaran els nens i nenes i quan ho faran, però els infants la tenen sobre les quantitats": aquesta és una de les principals conclusions de la guia 'Acompanyar els àpats dels infants', presentada aquest dilluns per l' Agència de la Salut Pública de Catalunya (ASPCAT), i que puntualitza que són els indicadors de gana i sacietat del mateix infant els que haurien de guiar les quantitats de la ingesta.

Per aquesta raó una de les editores de la guia, Gemma Salvador, ha explicat en roda de premsa que " el pes baix no és un problema, sinó que ho és l'excés en una part molt important de la població infantil". De fet, un 30,4% dels nens i nenes de 6 a 12 anys té excés de pes –un 18,7% sobrepès i un 11,7% directament obesitat– segons les dades del departament de Salut. Tot i així, sovint s'indueix els infants "a menjar més del que marquen els senyals de gana i sacietat", ha puntualitzat Salvador, segons recull l'ACN.

El secretari de Salut Pública, Joan Guix, ha afegit per la seva banda que si es mantenen aquests índexs d'obesitat les futures generacions "possiblement tindran uns nivells de salut pitjors que els dels seus pares". La solució, segons la guia, és que "els infants mengin la quantitat que desitgin", però matisa que és responsabilitat de l'adult oferir una ració raonable perquè l'infant pugui triar. Davant del dubte, la millor opció és oferir menys menjar i després donar l'opció de repetir.

Els riscos d'obligar a menjar certs aliments

"És millor convidar l'infant a tastar un aliment, en comptes de pressionar-lo perquè se l'acabi", explica el mateix document. No seguir aquesta indicació podria provocar " aversió cap al producte" o una alteració del "mecanisme gana-sacietat" i, fins i tot, perpetuar les  pautes no saludables en l'edat adulta.

En el cas contrari, en el qual l'infant sí que accepta l'aliment i vol repetir, l'informe recomana "donar volum" als primers plats de verdures i llegums o als postres de fruita. I al contrari, crida a vigilar més amb els segons plats, sobretot aquells que porten carn, però donar via lliure a la ingesta de pa i aigua.

Com a conclusió, l'informe explica que la responsabilitat de l'adult és "garantir un bon ambient a l'hora de menjar", i crida a evitar "càstigs, imposicions o discussions". L'agència afegeix que la durada òptima pels àpats és de 30 minuts.

dilluns, 7 de març de 2016

Els esclaus del franquisme.

Podeu veure el programa fent clic aquí.





















Impactant i corprenedor reportatge del Jordi Évole sobre els esclaus del franquisme l'emès ahir al vespre a La Sexta. Vam poder escoltar el dolorós testimoni d'un dels darrers homes vius que van patir aquell infern, quan amb 21 anys el van detenir i el van enviar a la presó i a camps de treball forçat. Té 100 anys i tant sols desitja que algun dia, un govern de l'Estat demani ni que sigui disculpes per aquella explotació, maltracte, i humiliació.

Es calcula que la dictadura franquista va ocupar a prop de 400.000 presos polítics com a treballadors forçats, en la construcció de carreteres, pantans, ponts, vies de tren, explotació de mines... I que algunes de les empreses que es van beneficiar d'aquesta explotació humana continuen al peu del canó, encara que sigui amb noms diferents, sense que mai hagin hagut de compensar a les víctimes ni reconèixer aquests fets. L'ACS de Florentino Pérez, Acciona, Adif o OHL, són alguns bons exemples d'empreses que s'han enriquit a costa d'esclavitzar a presos polítics.

Quan sento a polítics, periodistes o tertulians lloar la transició democràtica d'Espanya, o la sacrosanta Constitució, em puja una ràbia pel cos que no puc suportar. Quan es parla de no obrir les ferides del passat i de passar pàgina, el que realment s'està fent és justificar l'injustificable, tapar les vergonyes, i garantir que tot continuï més o menys igual com ho va deixar el dictador. Nacionalcatolicisme 2.0..

Que no ens venguin motos de lleis de memòria històrica, quan el que realment interessa és la més absoluta desmemòria que justifiqui i normalitzi la victòria dels dolents.

#PSOEtraïdors
#Vergonya

diumenge, 6 de març de 2016

Jaume Cela & Juli Palou: "Capgirem el currículum".


(Article de Jaume Cela i Juli Palou pel suplement Criatures del diari Ara).

Proposem moure’ns en direcció contrària. Què succeiria si, en comptes de pensar què hem d’ensenyar perquè siguin més savis, penséssim com podem actuar per evitar l’estupidesa? Ens sembla que pot ser una proposta estimulant i sabem de quina manera es pot promoure. S’anomena punt de vista. En aquest sentit no estem sols, perquè avui molts estudiosos de les coses de l’aula apunten la necessitat de crear espais discursius que ajudin a posar en joc els diferents punts de vista.

Des de fa molts segles que la vista està íntimament lligada al coneixement. Plotí ja ens va aclarir que l’ull ens permet veure el sol, perquè ell mateix és un petit sol que ens il·lumina pel que fa a les idees que tenim sobre el món. El problema sorgeix quan aquestes idees són limitades o ens limiten. Són limitades si només ens deixen veure el món pel forat del pany. Ens limiten quan no ens deixen mirar cap a altres direccions, com exemplifica aquella anècdota dels dos amics que anaven d’excursió; a un li va caure una pedra grossa al cap, i el seu amic, gran afeccionat a la mineralogia, se li va acostar proferint una gran exclamació: “Granit!”

Foragitem l’estupidesa 

L’estupidesa consisteix a portar-ho tot cap al punt de vista propi. L’única manera de sortir-ne és multiplicar els punts de vista; això no vol dir veure-ho tot com ho veuen els altres, sinó tenir la capacitat de considerar noves perspectives i valorar fins a quin punt modifiquen la pròpia. L’estúpid és aquell que és incapaç de fer aquesta operació i, en conseqüència, es converteix en l’únic centre de referència de tots els judicis que emet. Les persones estretes de judici són les que més acostumen a criticar els altres, perquè només els veuen pel seu forat del pany.

Un currículum capgirat, més atent a evitar l’estupidesa que a precisar què s’ha d’aprendre, estem segurs que incomodaria molts docents, sobretot per dues raons. La primera: exigiria obrir finestres i portes per conduir la mirada més enllà del forat del pany que sovint representen els llibres de text i les programacions massa tancades. La segona: haurien d’avaluar tenint en compte el context en el qual viu i creix cada alumne, perquè en cas contrari farien com aquell excursionista que només va exclamar “granit” davant la clepsa migpartida del seu company.

dissabte, 5 de març de 2016

Ja ha sortit la nova novel·la de la Sílvia Alcantara: "Els dies sense glòria".


Estic delint-me per llegir la nova novel·la de l'autora terrassenca Sílvia Alcàntara, "Els dies sense glòria". Cinc anys després de la seva darrera obra publicada, "La casa cantonera", i set després del seu gran èxit comercial i de crítica, "Olor de colònia", torna amb una novel·la costumista, ambientada als anys 60, on narra les desventures i insatisfaccions d'una família que abandona el camp per anar a viure a la ciutat... M'encanta la narrativa i la riquesa lèxica de la Sílvia. Segur que tornaré a gaudir llegint la seva nova obra.

divendres, 4 de març de 2016

El Punt-Avui: "L'Escola busca homes".

Foto: Elisabeth Magre. El Punt-Avui.


(Article de Raul Garcia i Aranzueque per al diari El Punt-Avui).

Doncs ho tenim clar amb la paranoia i l'alarma social que s'està creant amb el tema de la pederàstia... I això que el 80% dels abusos a menors es produeixen dins de l'àmbit familiar.

Que l'educació és un àmbit majoritàriament femení ho pot comprovar qualsevol que tingui contacte amb les escoles, els instituts i, fins i tot, les universitats. La novetat és que, en lloc de revertir, la desproporció entre homes i dones augmenta, i els experts en el món de l'educació hi veuen un problema.

El darrer avís el va llançar la Comissió Europea (CE), en l'informe Eurydice sobre educació del juny passat, en què s'alerta que “els homes representen menys d'una tercera part” de la quantitat de mestres. “Aquesta desproporció de gènere –explica l'estudi– és motiu de preocupació dels responsables polítics, i l'actual distribució de mestres per edat suggereix que el nombre d'homes a l'ensenyament encara baixarà més [...] tret que es prenguin mesures per atraure més homes a la professió”, ja que la desproporció de gènere és més alta entre els joves.

Les dades de Catalunya mostren l'aclaparadora majoria de dones en tots els àmbits de l'educació, més accentuada en les edats primerenques, tal com es pot observar en el gràfic. Les xifres assenyalen també la tendència descendent en el nombre de nois en els graus d'educació i en els màsters de formació de professorat. Només en l'àmbit de la formació professional el percentatge d'homes és superior al de dones, a causa de la tradició, majoritàriament masculina, de moltes de les especialitats que s'hi imparteixen.

Per què és un problema la feminització de la professió docent? Per Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, la desproporció entre gèneres és un “empobriment dels referents educatius” dels estudiants i un factor que restringeix l'accés dels millors professionals a l'ofici. “Com menys diversitat de candidats, menys per triar”, avisa.

Enric Prats, secretari del consell de coordinació del Programa de Millora i Innovació de la Formació de Mestres (MIF), insisteix en l'argument dels referents. “Convé que hi hagi equilibri de gènere perquè els docents són un model per als alumnes i reflecteixen rols socials”.

La desproporció del nombre de dones docents té també conseqüències en la consideració social i les condicions laborals de la professió. “Quan una feina s'associa a la cura de les persones, hi ha més feminització, els salaris són més baixos i les condicions laborals, pitjors. En canvi, quan es relaciona amb el coneixement, hi ha més homes”, exposa Montserrat Rifà, experta en gènere i educació i professora de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que fins al juny en dirigia l'Observatori de la Igualtat.

Aquest fet explicaria que a mesura que els estudiants creixen hi hagi més proporció d'homes i passi el mateix en els càrrecs de responsabilitat. Tot plegat és un “exemple del valor social que es dóna a la professió”, diu Rifà, que lamenta que no es doni prou importància a l'educació infantil, “una etapa que repercuteix tota la vida”.

L'estudi Com participen mares i pares a l'escola? Diversitat familiar i d'implicació en educació, publicat per la Fundació Jaume Bofill l'any 2014, incloïa una dada reveladora sobre els rols d'homes i dones en l'educació, en aquest cas, des del punt de vista de les famílies: només el 5,9% dels pares van sols, sense la mare, a la reunió amb el tutor del fill a les escoles públiques de primària, mentre que a secundària, el percentatge s'enfila fins al 14,1%. Els autors de l'estudi atribuïen el decalatge al rol del pare com a “figura d'autoritat” en la “resolució de conflictes” quan els fills són adolescents.

De fet, hi ha professores de secundària que es queixen que hi ha alumnes i famílies que les menystenen en relació amb els seus companys homes i, fins i tot, alguns docents expliquen que hi ha centres privats que busquen contractar homes per fer front a alguns actes greus d'indisciplina o violència.

Eva Salvà, gerent de l'associació Agrupació Escolar Catalana, coincideix amb els experts consultats pel diari que associar homes amb disciplina és un prejudici i que si “s'intenta que hi hagi una certa paritat a les escoles” és perquè “és bo que els alumnes tinguin models masculins i femenins”. El problema –explica– és que “a les facultats d'educació la majoria d'estudiants són dones”.

I què es pot fer perquè aquesta situació reverteixi? Prats proposa actuar en l'orientació dels estudiants al batxillerat. “Els estudiants de magisteri solen venir del batxillerat social, on hi ha més proporció femenina. Caldria potenciar les vocacions científiques entre les noies”. Rifà coincideix en la proposta. “Cal promoure, més que no pas regular. Als EUA es promou la presència de minories a l'administració, però aquí es podria veure com a negatiu.” En tot cas –afegeix– cal actuar contra la “segregació vertical”, en què els homes ocupen els càrrecs alts, i l'“horitzontal o per coneixements”, que fa que les noies estudiïn magisteri i els nois enginyeria.

LES FRASES


"La manca d'homes mestres és un empobriment dels referents educatius"
Ismael Palacín, director de la fundació Jaume Bofill.

"Cal incidir en l'orientació dels estudiants en el batxillerat"
Enric Prats
Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres (MIF).

"Hi ha segregació entre homes i dones per càrrec i per àrees de coneixement"
Montserrat Rifà, experta en gènere i educació de la UAB.

“Els homes de les llars d'infants hem de ser visibles”


David Castillo és un home en perill d'extinció. Treballa en una llar d'infants, el centre públic Sant Nicolau de Sant Andreu de Llavaneres, del qual és el director. Fa vint anys que es dedica a l'ofici i s'hi va posar tot i l'estranyesa de part del seu entorn. “La gent no ho entenia gaire, però l'etapa dels zero als tres anys em va fascinar. És on hi ha l'essència dels nens. Més endavant, ja es veuen les imposicions de la societat”, explica Castillo, que assegura que molts mestres “quan proven això de treballar amb nens d'aquesta edat tiren cap aquí”. Ell és l'únic home a la llar d'infants, però hi tenen un estudiant de la Universitat de Vic, que hi està fent les pràctiques i n'està molt satisfet. De fet, havia fet pràctiques també en una escola de primària, però la feina que fa a la llar d'infants la troba “més gratificant”. El cert, però, és que es tracta d'un cas excepcional. “Hi hauria d'haver més homes en aquesta feina. L'ideal seria la paritat perquè el model que es dóna és que és la dona qui s'encarrega de l'educació, i cal trencar aquests tòpics”, comenta Castillo, que afirma que “és bo que els homes que ocupem aquests llocs siguem visibles i es vegi que podem fer aquesta feina”.

dijous, 3 de març de 2016

40 anys de la massacre de treballadors a Vitòria.


Un mural recorda les cinc víctimes de la massacre de Vitòria a l'església de Sant Francesc d’Assís | Zarateman/Wikicommons.

(Notícia apareguda al diari digital Naciódigital.cat).

"Gasear la iglesia. Cambio". Aquesta és l’ordre que van rebre els membres de la Policia Armada que encerclaven l’església de Sant Francesc d’Assís, al barri de Zaramaga, a Vitòria, aquell 3 de març de 1976. Feia setmanes que Euskadi vivia un seguit de conflictes laborals que van començar a l’empresa Forjas Alavesas el 9 de gener i es van estendre a gran part de les indústries d'Àlaba.
Franco havia mort el novembre anterior, però el règim franquista liderat ja pel rei Joan Carles de Borbó, es mantenia ben viu. A les convulsions del moment polític, s’hi afegien les reivindicacions dels treballadors en un context d’inflació i congelacions salarials. Al País Basc, a més, la repressió contra tota manifestació identitària afegia encara més crueltat al règim.

A les principals fàbriques, l’organització sindical oficial, franquista, ja no era reconeguda pels treballadors. Aquell 3 de març, estava convocada una vaga general a Vitòria que va paralitzar la ciutat. A la tarda, milers d’obrers en vaga es van concentrar a l’església de Sant Francesc d’Assís per celebrar-hi una assemblea. Dins del recinte potser eren prop de quatre mil, i una xifra semblant a fora.

La policia, molt nerviosa, va envoltar l’església i va exigir-ne el desallotjament. Els treballadors s'hi van negar i es va ordenar gasejar el temple. Els qui eren dins van sortir enmig d'escenes de pànic. A les portes, foren tirotejats per la policia. Tres vaguistes van caure mortalment allí mateix, dos més van morir a conseqüència dels impactes de bala i un centenar llarg van quedar ferits.

Va ser una autèntica massacre. Les gravacions policials d’aquell dia permeten copsar les intencions dels comanaments. En un moment determinat, un policia exclama: "Si desalojan por las buenas, vale; si no, a palo limpio. Sacarlos como sea, cambio". Un altre informa que "aquí ha habido una masacre, cambio. De acuerdo, cambio. Pero de verdad una masacre, cambio". Un altre policía detalla: "Te puedes figurar, después de tirar igual mil tiros y romper toda la iglesia de San Francisco, ya me contarás cómo está toda la calle, cambio. Muchas gracias, buen servicio, cambio".  

Campanades a morts  
Els cinc morts van ser Pedro Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo García i Bienvenido Pereda Moral. En record al seu sacrifici, Lluís Llach va escriure un dels seus temes més emotius, Campanades a morts. A finals de gener d'enguany, amb motiu del quarantè aniversari dels fets, l’Ajuntament de Vitòria va voler atorgar a Llach la distinció de fill adoptiu de la ciutat, però l’oposició del Partit Popular i del PSE ho va impedir.

La iniciativa va sorgir d’una plataforma ciutadana i va arribar al ple, sent defensada per l’alcalde, del PNB. Però el PP s’hi va oposar dient que Llach no era una persona vinculada a la ciutat… Els socialistes bascos, en un comunicat, van justificar la seva oposició argumentant que no trobaven convenient que s’atorgués la distinció a una persona que actualment és un polític en actiu.

El context polític
En el moment de produir-se els fets de Vitòria, l'estat espanyol iniciava la transició política en un clima ple de mals presagis. El rei Joan Carles havia confirmat l’immobilista Carlos Arias com a president del govern. Manuel Fraga era vicepresident i ministre de la Governació, és a dir, el cap de l’aparell policial. Rodolfo Martín Villa era el ministre de Relacions Sindicals. Van ser ells dos els responsables de seguir la situació a Vitòria, junt amb el ministre de la Presidència, Alfonso Osorio.

El dia de la massacre, Fraga era de viatge a Alemanya, i es va valer d'aquesta incidència  per treure’s de sobre les culpes, tot dient que “no era jo qui estava al telèfon aquell dia”. Qui hi havia, doncs? El ministre secretari del Movimiento era l’encarregat d’assumir, en absència de Fraga, les urgències del moment. El seu nom era Adolfo Suárez. Però aquest fet no treu responsabilitat al qui pel càrrec que ocupava, i sabent la gravetat del que podia passar, era fora de l’Estat quan van produir-se els fets.

Quaranta anys després, el cas no s’ha aclarit encara. No se sap de qui va sortir l’ordre de disparar contra els treballadors que sortien de l’església. Tot i que s’ha apuntat al nom del governador civil, Rafael Landín Vicuña, com l’home que hauria ordenat el desallotjament. El cap policial en el lloc de la matança era el capità Jesús Quintana Saracibar.

Els supervivents del 3 de març es van constituir en associació per reclamar una reparació a l’Estat. Però fins ara han aconseguit ben poca cosa. El gener del 2001, el Ministeri de l’Interior (govern de José María Aznar) va desestimar la sol·licitud dels supervivents d’acollir-se a la llei de Solidaritat amb les víctimes del terrorisme. El 25 de juny de 2008, el Parlament basc va aprovar una moció que reconeixia "responsabilitats polítiques" en els fets a Osorio, Fraga i Martín Villa.

En un procés obert l’any 2014 per la justícia argentina contra vint jerarques del franquisme per crims comesos pel règim, s’esmentaven els fets de Vitòria i els exministres Martín Villa i Osorio, reclamant la seva extradició. Però el temps passa, ja han transcorregut quaranta anys i els fets continuen reclamant justícia.

dimecres, 2 de març de 2016

El "temazo" del dimecres. Kop - "Ciutat morta".


Un viatge sense retorn, un infern, un malson,
clavegueres del sistema matant les il∙lusions.
Quantes vegades ens ho vas escriure? La veu d'una poeta que apunta i que dispara
Abusos policials, abusos judicials, no ens inventem res, és un problema estructural,
la premsa que calla, la veritat que esclata
Aquesta és la realitat, en una ciutat morta!!!
(KOP)

(Extret de la Wikipèdia).

La nit del 4 febrer 2006 va acabar amb una càrrega policial al centre de Barcelona. Va ser als voltants d'un antic teatre ocupat en el qual s'estava celebrant una festa. Entre els cops de porra, van començar a caure objectes des del terrat de la casa ocupada. Segons va relatar per ràdio l'Alcalde de Barcelona Joan Clos poques hores després, un dels guàrdies urbans, que anava sense casc, va quedar en coma per l'impacte d'un test.

Les detencions que van venir immediatament després del tràgic incident ens relaten la crònica d'una venjança. Tres joves detinguts, d'origen sud-americà, són greument torturats i privats de llibertat durant dos anys, a l'espera d'un judici en el qual poc importava qui havia fet què. Poc importava que l'objecte que va ferir el policia hagués estat tirat des d'un terrat mentre que els detinguts estaven a peu de carrer. Dos detinguts aquella nit -Patricia i Alfredo- ni tan sols estaven presents al lloc dels fets: van ser detinguts en un hospital pròxim i trobats sospitosos per la seva forma de vestir. Poc importava si hi havia proves o evidències que exculpaven a tots els acusats.

Es tractava d'un enemic genèric construït per la premsa i els polítics de la Barcelona modèlica, la ciutat que acabava d'estrenar la seva anomenada ordenança de civisme, una llei higienista, marc legal perfecte per als plans de gentrificació d'alguns barris cèntrics, destinats al turisme.

Els joves detinguts aquella nit eren caps de turc que encaixaven perfectament, per la seva estètica, amb la imatge del dissident antisistema: l'enemic intern que la ciutat modèlica havia anat generant aquells últims temps. 

Anys després, dos policies són condemnats a inhabilitació i penes de presó de més de 2 anys per haver torturat a un noi negre. La sentència demostra que els agents menteixen i manipulen proves durant el judici. Per encobrir les tortures, acusen el jove de traficar amb drogues, però el jutge descobreix un muntatge: el noi afro-americà és en realitat, fill d'un diplomàtic: l'ambaixador de Trinitat i Tobago a Noruega. Aquests agents resulten ser els mateixos que havien torturat als joves detinguts aquella nit del 4 de febrer de 2006 i alguns dels testimonis que van declarar en contra durant el judici.

El personatge principal de Ciutat Morta és Patricia Heras, a qui anem coneixent mitjançant la seva poesia i el testimoni de les seves amigues i ex-parelles sentimentals. Es tracta d'una jove estudiant de literatura, extremadament sensible, amb una estètica de cultura queer amb la qual s'identifica.

L'experiència que li travessa a partir d'aquell matí del 4 de febrer de 2006, quan és detinguda injustament juntament amb el seu amic Alfredo en un hospital, dóna un gir radical a la seva vida. Dos anys d'angoixa a l'espera del judici, esgotant tots els estalvis de la seva vida per pagar advocats. Tres anys de condemna a la presó. A part de destrossar la seva vida, aquests fets disparen la seva productivitat literària que va quedant registrada a un bloc que titula de forma premonitòria: Poeta Difunta.
Patricia se suïcida durant una sortida de la presó, l'abril del 2011. Aquesta pel·lícula vol ser un homenatge a ella.


dimarts, 1 de març de 2016

Otegi alliberat!!

Otegi fent un parlament a fora la presó (Foto: Jordi Borràs)

La in(justícia) espanyola ha retingut empresonat al líder abertzale Arnaldo Otegi durant 6 anys i mig (2.330 dies). Avui, finalment, Otegi ha sortit lliure de la presó de Logronyo i ha tornat a insistir en que "la pau és l'únic camí", però que no renúncia a cap dels seus ideals d'independència i socialisme.

JO TA KE IRABAZI ARTE!!

LA LLUITA CONTINUA!!