"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 28 de febrer de 2015

Comencem. Amb tu, tot!! Som-hi Minyons!!


Brillant muntatge de l'equip de campanyes de la colla per animar als minyons a tornar a l'assaig. Em queia la baba recordant tots els èxits assolits l'any passat, i imaginant les noves fites per assolir...

divendres, 27 de febrer de 2015

Eleccions sindicals a l'ensenyament públic.


Ahir es van celebrar les eleccions sindicals de l'ensenyament públic. Solament un 35% dels mestres i professors vam exercir el nostre dret d'elecció. Patètic! Quin mal exemple per als alumnes catalans i per a la societat catalana en general... Quant més cal lluitar i reivindicar, molts prefereixen girar l'esquena i fer veure que no va amb ells. Tenim el que ens mereixem? Segurament...

Pel que fa als resultats de la jornada, he de reconèixer que estic força satisfet que l'Ustec hagi estat el sindicat més votat i que hagi crescut respecte la darrera contesa electoral. Tinc la sensació que es tracta del sindicat més independent, catalanista, i inconformista dels què es presentaven.

dijous, 26 de febrer de 2015

El ministre Wert pretén adoctrinar els nens a l'escola.


S'acaben de publicar al BOE els currículums de primària i secundària de l'assignatura de religió, i més que no pas fomentar una cultura religiosa, sembla un curs de catequesi. Adoctrinament pur i dur, com es feia a l'escola cinquanta o seixanta anys enrere. Suposo que davant la manca de feligresos i la progressiva davallada de creients, l'estament eclesiàstic dirigent, amb forts vincles amb el govern del PP, aposta directament per l'adoctrinament escolar com a eina per recuperar la capacitat d'influència social que ha anat perdent paulatinament des del darrer quart de segle 20 i l'inici del 21.

Afortunadament, d'aquí poc Catalunya serà un estat independent, laic de debò.

dimecres, 25 de febrer de 2015

El "temazo" del dimecres. Txarango - "En caravana".


El grup de Ripoll Txarango s'ha endut quatre categories dels premis Enderock, de votació popular: millor disc de pop-rock ('Som riu'), millor artista, millor directe i millor lletra de cançó ('Compta amb mi'). També han estat reconeguts per la crítica, que els ha atorgat el premi a millor artista de l'any, coincidint amb el criteri de la votació popular.

Estic pràcticament convençut que el millor premi al que podien aspirar els Txarango és la multitud de seguidors que omplen els seus concerts arreu. Aquest fet sí que és del tot objectivable. La resta, palles mentals.

dimarts, 24 de febrer de 2015

Terrassa en Comú: una cosa tenen en comú...


Nova coalició electoral a Terrassa de cara a les municipals. "Terrassa en Comú".


Terrassencs!!! Si voleu un Ajuntament que pensi-actuï en clau espanyola, però d'esquerres eh!, ja sabeu a qui podeu votar!!!

La unió (unionista) fa la força!

Per cert, aquests de Procés Constituent s'aclareixen o no s'aclareixen?

Sort que els de la CUP ho tenen clar... (això com a mínim).

dilluns, 23 de febrer de 2015

Rita Barberà, alcaldessa de València, o com destrossar una llengua en mig minut.


No sé jo si aquest cop l'alcohol pot servir d'atenuant... en tot cas, no li aniria malament a l'alcaldessa valenciana apuntar-se a algun curset accelerat de llengua valenciana. Ara que es posa l'ull en els candidats a mestre per tal que no puguin accedir als estudis superiors sense acreditar un bon nivell de l'idioma, potser que també incloguin als polítics en aquest requeriment. Com dirien els valencians: Mare meua, quin ridícul!!!

diumenge, 22 de febrer de 2015

Fotos amb història. Futbol-sala amistós (de debò).

Grup de minyons al camp de futbol-sala del Segle XX. Febrer 2005.


























Fa deu anys d'aquesta imatge. Al camp de sorra de futbol-sala del barri del Segle XX, ens vam trobar kurtits i torreons, i alguns convidats més, per jugar un partidet amistós de futbol. Amistós de debò. D'aquells que acabaven al local de la colla amb barbacoa i birres. Dels 26 presents aquella matinal, 11 continuem activament a la colla, i alguns més apareixen per les grans ocasions. I alguns altres fa temps que no es posen la camisa, ni tan sols els veiem pel local...

.............................................................................................................................................................................................


El proper cap de setmana se celebra a Terrassa el 14è torneig intercasteller de futbol-sala, organitzat per l'altra colla de la ciutat amb motiu del seu 35è aniversari. Centenars de castellers (i alguns no castellers fitxats a última hora...) es trobaran a la nostra ciutat per "gaudir" amb l'esport, i fer festa i relacions socials també (alguns).

Jo, que havia participat activament en les primeres edicions, vaig anar perdent-hi interès paulatinament com a conseqüència de la cada cop major tendència competitiva de la trobada en detriment de la vessant més social i lúdica: caps de sèrie, quadres, preus abusius, arbitres professionals, entrenaments previs, entrenadors, selecció de jugadors (els dolents no interessen), fitxatges estrella, xiulets i esbroncades, tanganes, etc., etc.

Enguany, els Minyons tornen a participar al torneig i veig que alguns dels integrants de l'equip ho viuen amb una il·lusió desbordant. Confio que ho sàpiguen gestionar bé i que ningú acabi enfadat. Jo mai vaig acabar un torneig enfadat (amb ressaca uns quants...), perquè tampoc mai vaig tenir cap altra ambició que passar-ho bé i fer germanor amb la resta de companys del món casteller. Malauradament, crec que hi ha gent que es pren aquest torneig massa seriosament, i no haurien d'oblidar que primer que res som castellers i que el futbol és l'excusa per passar un bon cap de setmana plegats.

dissabte, 21 de febrer de 2015

50 anys de l'assassinat de Malcom X.


El 21 de febre de l'any 1965 fou assassinat, a Nova York el líder afroamericà, Malcom Little (o Malcom X), fundador de l'Organització de la Unitat Afroamericana (OAAU), grup polític favorable a la creació d'un Estat independent negre, així com també de la "Muslim Mosque Inc", organització religiosa de caràcter musulmà, després de diverses desavinences amb la Nació de l'Islam (NOI), on s'havia integrat anys abans per tal de deixar enrere una vida de delinqüència, drogues i alcohol que l'havia dut a la presó.

Va ser durant un discurs en una sala de ball a Manhattan, quan un home (Thomas Hagan) se li va apropar i li va descarregar 7 trets al pit.

Pel que fa al canvi de cognom i l'adopció de la X, en Malcom explicava que la X anunciava el que havies estat i el que series: exfumador, exbevedor, excristià, exesclau.

divendres, 20 de febrer de 2015

Jari Lavonen: "Un niño de cuatro años necesita jugar, no ir a la escuela".

 
(Interessant entrevista de La Vanguardia al decà de la Facultat d'Educació de la Universitat de Helsinki. He mantingut encesos debats al voltant del tema que apareix al títol d'aquesta entrada amb alguns defensors de l'educació formal en l'etapa infantil. Personalment, encara aniria més lluny que el senyor Jari Lavonen, i no escolaritzaria als infants fins que no superessin l'etapa del joc.) 
 
Sus alumnos son los que empiezan la escuela más tarde (a los siete años), los que menos horas de clase tienen, de los que menos deberes hacen… Y aún así, sus resultados escolares están entre los mejores del mundo. El fracaso escolar y la repetición de curso prácticamente no existen en Finlandia, cuyo sistema educativo ha centrado la atención internacional por su buena posición en el informe Pisa, la macroevaluación de la OCDE que mide los conocimientos de los estudiantes de quince años en el mundo.
Ayer, el decano de la Facultad de Educación de la Universidad de Helsinki, Jari Lavonen, desgranó las claves del éxito finlandés en el primer Simposio Internacional sobre la Formación Inicial de los Maestros celebrado en Barcelona. Este simposio, organizado a través del Programa de Millora i Innovació en la Formació dels Mestres i la Secretaria d'Universitats i Recerca, busca el intercambio de experiencias para impulsar la preparación de los docentes y el sistema educativo. Lavonen sorprendió a los asistentes por su visión de la educación.

¿Qué cualidades ha de tener un buen maestro?
Una de las cosas que más valoramos en los candidatos para acceder a la facultad de Educación es la motivación. Si tienen experiencia con gente joven, en la atención a otras personas, si saben escuchar. La motivación es imprescindible para ser maestro. Otra cuestión en la que nos fijamos es que estén dispuestos a trabajar duro, a estudiar mucho, porque la de maestro es una carrera difícil. Y otro punto imprescindible: capacidad de comunicación e interacción.

¿Sólo los alumnos con notas excelentes al final de la secundaria pueden acceder a las facultades de educación finlandesas?
Sí y no. Las notas de la secundaria nos dicen algo, por supuesto, pero también tenemos un examen de acceso a la facultad. Los estudiantes han de leer varios libros sobre filosofía de la educación, educación comparada, ciencia de la educación… y luego les hacemos aplicar estos conocimientos a nuevos contextos. En general, tenemos unos 3.000 aspirantes, y superan estos exámenes unas 300 personas. Luego entrevistamos a estos aspirantes y acabamos seleccionando a 120 estudiantes, que son los que accederán a la facultad de magisterio. Así que las notas de la secundaria no lo son todo para convertirse en maestro.

Usted hace hincapié en que un maestro necesita una amplia formación moral y ética.
Esto es imprescindible, porque un maestro trabaja con seres humanos. Y el ser humano es lo que la educación hace de él. Los niños son valiosos, hay que tratarlos de forma adecuada, apoyarlos, ser positivos para sacar lo mejor de ellos. Hay que entender cómo son, y también entender a las familias. Un maestro ha de tener un comportamiento ético porque es un ejemplo social.

¿Cuáles son las claves del éxito de su sistema educativo?
Existen varios factores. Primero, tenemos toda una cultura de la educación que nace del siglo XIV. Luego, la selección de los maestros, escogemos a los mejores, y les formamos bien. Además, la sociedad confía en los maestros, ellos se sienten apoyados porque se les valora, tienen autonomía, en Finlandia ni siquiera existe la inspección educativa. Y los maestros no son funcionarios, sino que los contrata el municipio. Además, no tenemos escuelas privadas, todas las escuelas son públicas y de alta calidad, y contamos con recursos suficientes para la educación. También nos preocupamos por los alumnos con necesidades educativas especiales, hay pocos alumnos por aula y contamos con apoyos y refuerzos en las clases con mayores dificultades.

Usted ha comentado antes que en Finlandia, la educación es totalmente gratuita.
Sí, desde la primaria a la universidad. En primaria, todos los alumnos tienen los libros gratis, la comida en el centro gratis y el transporte gratis. En la secundaria, en cambio, los libros no son gratuitos, pero contamos con buenas librerías. La universidad también es gratuita, tanto los grados como los másters, no existen tasas. Esto es así porque creemos en la equidad.

¿Un país necesita justicia social para obtener buenos resultados educativos?
Por supuesto. Esto es crucial. Sin equidad no hay excelencia. En Finlandia hay pocos alumnos con resultados bajos y el origen social pesa menos que en la mayoría de países para tener éxito educativo, aunque también debemos mejorar en esto. Ahora tenemos retos, la economía va peor y tenemos más diversidad cultural en las aulas. Debemos trabajar más para mantener esta igualdad.

¿Hay consenso político sobre ello?
Así es. Entre los partidos finlandeses no hay grandes diferencias en su agenda educativa. La educación es un valor nacional.

¿Cuántas leyes educativas han tenido en los últimos treinta años?
La última es de los 80.

Aquí llevamos siete.
Bueno, tras esta ley ha habido normas menores para mejorar algunas cuestiones, como la educación especial. Pero no son leyes que se confronten con las anteriores, sino que aportan algo nuevo, que responden a nuevas necesidades.

Todos los países quieren salir bien en el informe Pisa. ¿A ustedes les preocupa especialmente?
En el 2012 nuestra puntuación en matemáticas bajó, y la ministra de Educación se preocupó mucho. Pero la mayoría de la población no. De hecho, muchos maestros estaban contentos porque creían que así recibirían más recursos para sus escuelas.

Pisa aporta datos valiosos. Pero, ¿hacer un ranking de sistemas educativos tiene sentido? ¿Es posible comparar las escuelas de dos sociedades tan diferentes como la coreana y la mexicana, por ejemplo?
Quizás no. No debemos olvidar que el informe Pisa es un proyecto de la OCDE, y que esta organización tiene una visión determinada del progreso. Ellos dicen: aquí tenemos petróleo, aquí minerales, y aquí trabajadores cualificados. Miran en qué países hay suficientes trabajadores cualificados para instalar empresas y fábricas, para invertir. Y el ranking de Pisa es un efecto colateral de esta visión.

En España, el ranking de Pisa se vive como el sorteo de la Champions League.
A nosotros, pese a que salimos bien, no nos gustan los rankings. No publicamos rankings de escuelas ni de universidades. No buscamos competición, sino colaboración.

La educación en Finlandia comienza a los siete años. ¿Por qué tan tarde?
¿Y por qué antes? La niñez es para jugar, para hacer cosas con otros, para colaborar, no para ser educado de una forma reglada y pesada. Un niño de cuatro años tiene que jugar, no estar en una escuela con una educación reglada.

¿Y si ambos padres trabajan?
Cada municipio tiene guarderías, pero es un servicio más bien lúdico. También hay madres que se encargan de varios niños y es el gobierno local el que las paga. Aunque es cierto que ahora estamos discutiendo de nuevo la educación de 0 a 6 años.

¿Qué efectos tiene un sistema educativo de calidad e igualitario en la sociedad?
Nuestra visión de la educación es holística. Por supuesto que existe una correlación entre nivel educativo y progreso económico, pero hay algo más. Una persona educada tiene una vida más plena, más recursos vitales, cuida mejor de su salud, disfruta más la vida. Ese es al menos el objetivo.

¿Y qué necesita mejorar la escuela finlandesa?
Muchísimas cosas. Ahora tenemos un debate sobre cómo introducir la tecnología en la educación, sobre cómo dar respuesta al aumento de la diversidad cultural en las aulas… También, entre los estudiantes de primaria, hemos detectado una menor motivación por leer y aprender. El funcionamiento de las escuelas y la relación con las familias también debe avanzar.

dijous, 19 de febrer de 2015

L'OCDE avisa que els deures alimenten la desigualtat escolar.


(Notícia apareguda a El Periódico d'avui dijous 19 de febrer. Me la sua l'OCDE, l'informe PISA, la LOMCE i demés enemics de l'Educació, però estic d'acord amb això de que els deures alimenten la desigualtat escolar.) 

Encara que no és la primera vegada que es llança l'alerta, fins al moment ni el Ministeri d'Educació ni la Conselleria d'Ensenyament han intervingut en l'assumpte. «En això dels deures, cada escola, fins i tot cada mestre, aplica el seu propi criteri», indica Ismael Palacín, director de la fundació Jaume Bofill, entitat dedicada a l'anàlisi del sistema educatiu. Ni el Govern central ni l'autonòmic preveuen mecanismes per regular els deures, fins al punt que la LOMCE, -«tant reglamentista com és», observa el psicòleg i educador Jaume Funes- tampoc ha entrat a determinar com i en quina mesura s'han de posar deures als estudiants.
El debat, al qual altres països ja van reaccionar fa temps adoptant mesures compensatòries, s'ha reduït aquí a discutir sobre si els estudiants suporten ja massa càrrega acadèmica o no. Per a l'OCDE, no es tracta tant d'una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. «El nombre mitjà d'hores que els estudiants passen fent tasques o altres estudis tendeix a no estar relacionat amb el rendiment», diu l'organització. Sí que hi afecten, en canvi, «altres factors com la qualitat d'instrucció o l'organització escolar», afegeix.
¿Per què són els deures motiu de desigualtat entre els alumnes rics i els alumnes pobres? Malgrat que molts pedagogs asseguren que hi ha raons de pes per defensar les tasques escolars a casa, el problema és que quan no estan ben plantejades, els estudiants que tenen ajuda a casa (dels pares o de professors particulars) parteixen amb avantatge respecte als alumnes que no compten amb aquest suport, «ja sigui perquè les seves famílies no tenen el nivell educatiu requerit o perquè no poden pagar-ho».
FINS I TOT A FINLÀNDIA / «Fins i tot Finlàndia, que és un país al qual tothom va prendre com a referència en temes d'educació, es va adonar del problema ja fa uns anys i en l'actualitat disposa de programes de compensació per als alumnes que tenen dificultats per fer els deures a casa», explica Funes, autor del llibre Cal fer deures?,que es publicarà el mes de març que ve.

Els deures, que en altres països, com França, estan regulats per llei, haurien d'estar concebuts com una manera d'ajudar els estudiants de baix rendiment a reforçar el que han après en classe i permetre a l'alumne consolidar els coneixements adquirits en l'anomenada memòria a llarg termini, argumenten els que els defensen. «Però això, sempre que hi hagi mecanismes per compensar els alumnes que viuen en una família en crisi, temporal o permanent, perquè ells tenen moltes més dificultats per ocupar-se de les tasques escolars», precisa Funes.
També l'OCDE avisa d'aquest risc i recomana que, si un col·legi o un professor opten per posar deures als seus alumnes, tinguin com a mínim en compte que hi ha estudiants que «poden trobar grans dificultats per fer-los si no disposen d'un espai relaxat i ordenat per a això, si compten amb altres responsabilitats familiars o, fins i tot, si els pares no estan preparats per guiar-los o motivar-los en aquest procés a causa d'obligacions laborals o per falta de recursos». En aquest cas, afegeix l'organització a partir de les dades recollides en el seu Informe PISA, «els deures poden portar, sense voler, a l'ampliació de la bretxa de rendiment entre estudiants de diferents ambients socioeconòmics».
«El tema, si es tracta d'equitat, no és tant si s'han de demanar o no demanar deures o de quin límit han de tenir aquestes tasques... El tema és determinar quin suport reben de l'escola aquests alumnes amb pocs recursos», adverteix Jaume Aguilar, president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
«Hi ha països, com Alemanya, Suïssa o França, que al detectar que s'estava obrint una bretxa entre els alumnes que rebien ajuda a casa per fer deures o per assistir a activitats extraescolars i els que no en tenien, han apostat per la senzilla fórmula d'obrir les escoles fora de l'horari lectiu», explica Aguilar.
Es tracta, prossegueix, «de col·legis que exerceixen com a lloc de trobada perquè hi hagi una acció educativa permanent més enllà de les classes pròpiament dites».
Així, com també recomana l'OCDE, als alumnes se'ls proporcionen «unes instal·lacions escolars, un lloc adient per treballar» i amb els recursos materials i els monitors dels quals no disposen a casa seva.

 

dimecres, 18 de febrer de 2015

El "temazo" del dimecres. Dusminguet - "L'Enterro".


Avui s'ha enterrat la sardina
Avui s'ha enterrat tot el peix
Podrit, pudent, malolent

Avui els amics s'han mirat
Avui els amics s'han parlat
Avui han parlat per parlar

Avui dels somnis s'han rigut
Avui no s'han sentit pas vençuts
La llàgrima han embutxacat

Son bons per haver-la enterrat
Era un peix pudent malolent
Se'ls hi ha podrit i ningú n'ha menjat

Avui volaran en el seu dol
Avui ploraran en el seu got
Avui carnestoltes ja no és res
I la màscara vesteix

dilluns, 16 de febrer de 2015

Un petit salt per a un home, un gran salt per als catalans.

El Pau i el Marc fent el salt inicial del partit de les estrelles de l'NBA.

Aquesta matinada s'ha jugat al mític pavelló del Madison Square Garden de Nova York el partit de les estrelles de l'NBA. D'entre totes aquestes estrelles, hi destacaven un parell de germans catalans, de cognom Gasol, formats a casa nostra i un nou exemple (se sumen als Jornet, Laia Sanx, germans Màrquez, Cañellas, Coma, Espargueró, Xavi Hernández, Ona Carbonell, Mireia Belmonte...) de l'alt nivell de l'esport català. Ells han tingut l'honor de disputar el salt inicial del partit. Un fet que, per múltiples factors, difícilment tornem a veure en el futur.

diumenge, 15 de febrer de 2015

T'estimo.


M'ha costat prop de mig any però al final ho he aconseguit!! L'Alba ha caigut. El divendres passat se'm va apropar i amb la seva veueta quasi inexistent em va dir: t'estimo! La vaig abraçar per demostrar-li que jo també me l'estimava i li vaig donar les gràcies per haver-m'ho fet saber. Per què ens costa tant dir aquestes paraules? Jo em pensava que amb l'Alba no arribaria mai aquest dia. La veia sempre més aviat esquiva amb mi, freda, amb aquella mirada una mica apagada i trista. I resultava que no. Que sí que m'estimava encara que no m'ho demostrés ni m'ho expressés.

Sempre el recordaré el divendres de carnaval d'aquest any a l'escola. Sobretot per aquest moment màgic.

(Aquesta història és real. L'únic irreal és el nom de l'alumna).

dijous, 12 de febrer de 2015

El núvol: "com aprenen a llegir els nens de Suècia?"


(Article aparegut al portal digital cultural "El núvol". Segur que no és la panacea educativa, però molt millor que el que fem per aquí sí que em sembla...)


Hi ha moltes maneres d’iniciar els nens en la lectura. L’escola és un lloc idoni per fer-ho, però no sempre és fàcil estimular-los i seduir-los. Clàudia Rius ha tingut l’oportunitat de visitar una escola sueca durant uns dies i ha observat com s’ensenya a llegir en un país on la lectura és un premi, mai un càstig.

Són les vuit del matí i els nens comencen a arribar a l’escola. Juguen a pilota, esperen a la porta, tiren boles de neu. Porten roba d’esquiar, perquè estem a Suècia i en dies freds com avui s’ha d’anar ben equipat. En entrar als passadissos, els petits es treuen botes, jaquetes, gorros, bufandes i mil capes de roba, i ho deixen tot a l’entrada. La professora toca una campaneta, que ressona en una petita escola de Kalmar, un poble del sud-est del país escandinau. És hora de fer classe, en mitjons. Un cop a dins no s’asseuen directament; esperen drets davant de la cadira que la mestra els digui “bon dia, podeu seure”. God morgon, repliquen; comença l’assignatura.

L’assignatura. A l’aula hi ha al voltant de vint alumnes, que sovint es divideixen en dues sales per acabar sent deu i deu estudiants. Compten amb dues professores, clar. Durant tot el matí, els nens i les nenes combinen les classes amb el temps lliure. Tenen 8 anys, l’educació obligatòria comença als 7 i la majoria d’ells han assistit a l’escola des dels 6, a un curs que els introdueix al món de l’aprenentatge. Avui fan 5 assignatures i tenen 4 temps lliures de mitja hora entre classe i classe. A l’hora de dinar, les 10:45, disposen de més temps. El menjar, igual que el material i que l’escola en general, és gratuït.

El material. A classe, cada nen té un calaix amb els seus llibres i l’estoig. Poden agafar bolígrafs, retoladors, regles, gomes i llapis dels pots que troben sobre el moble. Tenen molts contes que poden llegir amb el permís de la professora. El mètode a l’hora de fer exercicis, en aquesta escola, és el següent: expliquen el tema tants cops com faci falta fins que tothom l’entén; expliquen els exercicis tants cops com faci falta fins que tothom els entén; i finalment els deixen que facin els problemes mentre la professora va passant nen per nen per ajudar-los mentre fan la feina. No hi ha pressa, la classe s’adapta a les necessitats dels petits. Si no entenen una cosa i, per tant, l’assignatura ha de basar-se només en explicar-la, no passa res. No s’ha de córrer per portar al dia els llibres de text.

Els llibres de text. Idea bàsica: són un suport. Res més. No és obligatori acabar-los, ni tan sols fer-los servir. Repeteixo: ni tan sols fer-los servir. Penso en Catalunya, i recordo la majoria dels meus professors atabalats perquè no acabaven el temari del llibre i no n’aprofitaven totes les parts. Recordo haver de fer moltíssims exercicis a casa perquè no havíem tingut temps de fer-los a classe. A Suècia, el ritme de l’assignatura varia segons el seu funcionament. El professor no sent pressió: ell decideix. Té planejada cada classe, però pot saltar-se el pla. Potser els llibres educatius tenen un paper més important a Catalunya perquè nosaltres els paguem, i molt. Els hem d’amortitzar, i ells, no. Qui sap si és un dels motius pels quals aquests petits suecs aprenen en un ambient de calma.

La calma. Un cop la professora ha manat els exercicis i els alumnes han començat a treballar-hi, la classe se submergeix en un silenci absolut. Quan un alumne acaba, ho diu a la mestra, que revisa la feina feta. Si no està bé, li tornarà a explicar. Si està bé, no li posarà més feina. Cadascú va al seu ritme però tota la classe avança alhora. Ningú no tirarà endavant amb més temari fins que tothom hagi acabat amb els exercicis demanats. Ni que això suposi que l’alumne més ràpid s’estigui quasi tota la classe sense practicar res de l’assignatura. I què faràn aquests nens o nenes mentre esperen que l’últim acabi? Amb què es pot aconseguir que els alumnes estiguin callats, quiets, i que no avancin temari però que aprenguin? Sorpresa: llegint.

La lectura. Al costat de cada classe d’aquesta petita escola hi ha una sala amb un sofà i taules. Les personetes que ja han acabat la feina poden anar allà a llegir o bé quedar-se a fer-ho a l’aula. Els petits poden escollir qualsevol dels contes de l’escola, o algun llibre que hagin portat de casa. Un cop feta la feina que demanava la professora, ni tan sols pregunten què han de fer: escullen un llibre de lectura. No repliquen, no demanen poder anar a jugar. Ja tindran temps. Saben que ara poden llegir i ho fan. Si finalment tothom acaba els exercicis però encara no és hora de sortir al pati, la professora no buscarà encabir més temari allà on no hi cap. O bé deixarà que els alumnes segueixin llegint, o bé els farà seure a tots i serà ella qui els explicarà un conte amb veu alta.

I és així com l’assignatura, el material, els llibres de text, la calma i la lectura passaran a un segon pla, i el nen que desitja sortir a jugar amb la neu quedarà amb la boca oberta mentre la veu fluixa de la professora li explica que dins de quatre pàgines algú hi ha creat un nou món, i que no és cap obligació entrar-hi, però quina bona estona que passarà si ho fa.


dimecres, 11 de febrer de 2015

El "temazo" del dimecres. The Specials - "Nelson Mandela".


Avui es compleixen 25 anys de l'alliberament de Nelson Mandela, després de 27 anys de captiveri a la presó de Robben Island. El mandatari sud-africà, mort fa poc més d'un any, ha passat a la història per la seva lluita contra l'apartheid, i per aconseguir en un període relativament curt de temps, reconciliar a tot un país com Sud-àfrica.

El grup britànic d'ska de finals dels 70's, The Specials, va compondre aquest tema l'any 1984 demanant el seu alliberament.

dimarts, 10 de febrer de 2015

I van 4...


Avui, 10 de febrer aquest Bloc compleix 4 anys de vida. Fa 4 anys que vaig arrencar amb aquest post, i sembla que hagin passat 4 mesos. Com corre el temps. O més ben dit, què ràpida que va la vida!

A tots els que llegiu aquesta entrada, i que aneu seguint aquest bloc de tant en tant, sovint, dia a dia, o "de uvas a peras", gràcies per l'interès i fins la propera!

dilluns, 9 de febrer de 2015

Enséñame pero bonito!


Avui m'han passat l'enllaç d'aquest documental on diversos personatges (no sé si són catedràtics, professors, aturats, o pares, però tampoc m'interessa) parlen d'educació des d'una òptica molt alternativa. Interessants reflexions que, lamentablement, no passaran de l'anecdota videogràfica. Bé, potser de mica en mica s'ompli la pica...

diumenge, 8 de febrer de 2015

Lliçons d'ètica política.

Jap. Diari El Punt/Avui.

La veritat, és que per no ser "casta", no li va gens malament, a nivell econòmic, a alguna de les cares visibles del nou moviment polític-mediàtic de "Podemos"... El que no acabo de veure clar, és si aquest Monedero serà capaç de conformar-se amb el sou de diputat, en el supòsit que arribi a ser-ho, tenint en compte la pasta que guanya actualment assessorant a governs del món (per cert, segur que no tenen millor manera de gastar-se els quartos aquests estats?). Colló amb els "perroflautes" de Podemos... quasi mig milió d'euros treballant!!! Jo pensava que això solament ho podien assolir els futbolistes i els actors de cinema...

Per cert, ho he comentat ja que al producte comercial Pablo Iglesias no li aniria malament canviar de tant en tant de camisa?? No té cap jaqueta de pana o ni que sigui una camisa d'un altre color que no sigui el blanc? Com a mínim el seu company Monedero llueix alguna samarreta reivindicativa de tant en tant, a l'estil David Fernàndez, tot i que no sé si ho fa amb la mateixa convicció o es tracta tan sols de pura façana.

Per cert 2, us heu adonat com alguns polítics estan tornant a la vella tècnica oratòria de l'enfadós i del to de veu elevat? Es pensen que d'aquesta manera convenceran a més alienats? Potser sí, però quina pena... (Compañeros!!! Camaradas!!! Hahahahaha).

dissabte, 7 de febrer de 2015

"El bilingüisme mata".


 
 
(Crítica literaria al diari Ara de l'Albert Pla Nualart del llibre "El bilingüisme mata" de Pau Vidal.)
 

Com un riu subterrani, l’eterna polèmica sobre el futur del català aflora de tant en tant en forma de llibres en el que ja constitueix gairebé un gènere. Solen ser, com aquest, llibres ben escrits que en un to amable i amè volen sumar el lector al seu punt de vista. Des del mateix títol Pau Vidal deixa clar quin és el que ell defensa. Bilingüisme -ho dic per als neòfits en el gènere- vol dir aquí bilingüisme so cial : l’intent teòric d’aconseguir que una societat conegui i faci servir indistintament dues llengües, tot i que, a la pràctica -ho diu Aracil i ho subscriu el llibre-, només una, la més forta, és coneguda i utilitzada per tothom, i això va minoritzant i dissolent, en l’ús i en la forma, l’altra, l’anomenada pròpia. 

Què obliga Pau Vidal a repetir-l’hi al lector? L’hi obliga una retòrica institucional salpebrada d’enquestes-i corejada pels intel·lectuals cortesans- que necessita creure’s i fer-nos creure que la llengua, malgrat tot, es normalitza, i que constatar el contrari és malaltís i derrotista. El bilingüisme mata és, doncs, i en primer lloc, un eficaç antídot contra tota mena d’optimismes oficials sobre la salut del català. Crida des de tots els fronts una veritat incòmoda per a certs estrategs sobiranistes: que per salvar el català, si és que encara hi som a temps, cal avançar cap al monolingüisme social (i el màxim poliglotisme individual). 

En el front sociolingüístic, dispara contra l’últim baluard cofoista: la transmissió intergeneracional. Com que el castellà s’aprèn malgrat tot i el català s’associa a cultura i benestar, són més els pares d’origen castellanoparlant que parlen als fills en català que els d’origen catalanoparlant que hi parlen en castellà. Una anàlisi simplista en vol deduir que el català avança, però: 1) que parlin català als fills no vol dir que els fills -immergits en el món real i en la sovint tan irreal immersió- es facin seu el català i el facin servir; i 2) ningú controla -i aquí és on Vidal s’esplaia més i millor- la qualitat del seu català. I això explica que, tot i la prima de la transmissió, el català vagi enrere com a llengua d’ús i es catanyolitzi a ritme trepidant. (Es catanyolitzi i, alhora, com a reacció igual de negativa, es llatinitzi: empri mots en lloc de fer servir paraules. M’ha reconfortat molt que Pau Vidal-en qui de vegades m’ha semblat detectar vel·leïtats empramotaires - dediqui un capítol a denunciar-ho.) 

La gran trampa que Vidal posa al descobert -la mateixa que ara mateixmaquilla les dades sobre l’atur- és la que consisteix a exhibir la quantitat i ignorar o inventar-se la qualitat. Si fa vuit anys Carod va ser capaç de proclamar davant milions de televidents que “tots els nens catalans surten del cicle obligatori parlant i dominant bé el català, el castellà i l’anglès”, quina fe podem tenir en l’optimisme lingüístic dels nostres polítics? ¿Ens podem creure ara Mascarell quan -negant contra la ciència que el bilingüisme sigui un mite- afirma que “el català manté la tendència a la normalitat plena mentre el castellà no decreix”? 

Calaix de sastre
L’únic que retrauria al llibre és un cert desordre, una tendència a no acabar de destriar la categoria de l’anècdota, que de vegades difuminamés que no pas reforça la tesi central. També hi sobra alguna afirmació grandiloqüent i poc rigorosa: “[Podria ser] que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat sinó de llengua”. Home, per primer cop? ¿No li passa ara mateix al gallec? I també hi trobo a faltar que, citant com cita un munt de lectures interessants sobre el tema, no les aplegui al final en un índex bibliogràfic. 

Ara bé, amb la tesi central no hi puc estar més d’acord. Subscric del tot -i em felicito que algú que escriu amb la grapa de Vidal ho difongui i ho divulgui- que el català “no sobreviurà si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única, digues-li oficial o preeminent) per viure al nou Estat”.

divendres, 6 de febrer de 2015

Un Papa molt blaugrana.


Aquesta foto ha irritat als sectors de l'espanyolisme més ranci i caspós. Això de que s'hagi posat el nom de Francesc al papa Francesc es veu que no els acaba d'agradar pel centre de la meseta... No crec que el senyor Papa hagi tingut tantes manies amb aquest tema. Si més no, per la cara d'alegria que fa al rebre la samarreta, diria que no li ha importat gens ni mica. A més, es sabut que el Papa és fidel seguidor del club San Lorenzo de Almagro de l'Argentina, que casualment comparteix colors de samarreta amb el nostre estimat Barça. Si algun Papa es mereixia rebre la "sagrada" samarra culé, és aquest Francesc, que sembla el més modest, humil i honrat dels Papes coneguts.

dijous, 5 de febrer de 2015

John Abbot: «Els infants han nascut per aprendre, no per ser ensenyats».



(Entrevista de Miquel Àngel Alabart Saludes per a " El Diari de l'educacio" al professor i president del 21st Century Learning Initiative, John Abbot).


Quin és el sentit de l’escola al segle XXI? Per reflexionar sobre aquesta qüestió, John Abbott recula fins a l’origen d’aquesta institució, al segle XVIII, per adonar-se que, quan va aparèixer, va començar el declivi d’una etapa fonamental en l’educació dels nois i noies: la de fer d’aprenents.
Segons ell, la reflexió actual sobre l’aprenentatge i les possibilitats de la tecnologia haurien de portar a replantejar-se l’escola. Però els obstacles socials i polítics que hi ha no són insignificants. Convidat pel Consell Escolar de Catalunya, ens rep al despatx del president de la institució després d’uns quants dies intensos de xerrades i reunions.

El seu darrer llibre es titula Sobreescolaritzats però infraeducats i, sovint, fa servir la metàfora dels infants a l’escola com a «gallines engabiades», contraposant-los als «pollastres de camp» que, segons vostè, haurien de ser. Tota una provocació! Però, realment estan tan malament les coses?
La intenció és provocar, és clar. Al llarg de les darreres dècades, hem vist un gran descontentament amb l’educació escolar, però no acabem de saber per què és així. Jo he volgut anar molt més enrere i m’he adonat que, fins a mitjan segle xviii, les escoles significaven ben poca cosa. El que realment comptava era l’aprenentatge i el que els pares volien era que els seus fills anessin a fer d’aprenents amb algun artesà realment qualificat. A més, si mires la història de la revolució industrial, t’adones que alguns dels primers invents provenen d’artesans.
La primera màquina de vapor i fins i tot el primer tren no van ser inventats per científics, sinó per gent que estava treballant amb vapor, amb motors. I aquesta gent va canviar la fesomia d’Europa. El problema és que, quan això va passar, els empresaris van decidir que no volien que els seus treballadors qualificats perdessin el temps ensenyant als aprenents! Van decidir que el que calia era explicar-los què havien de fer, tot i que això no representava el mateix «luxe» que treballar al costat d’una persona qualificada. Així és com, al tombant del segle xix, les coses van començar a anar malament. De sobte, la gent va dir: «I ara què en fem, d’aquests nois que estan vagant pel carrer?».
Aquesta va ser, literalment, la preocupació. I van venir les esglésies, al principi, que van pensar que aquests nois «sense cap sentit de la responsabilitat» acabarien caient en els vicis del crim i del pecat. Aleshores, van decidir oferir alguna cosa significativa a aquests joves, i així va arribar l’escolarització formal. Hi ha, doncs, també aquest component religiós de salvar els infants de la vagància.

Però, un cop escolaritzats, alguna cosa els devia aportar, l’escola.
Durant les dècades dels anys vint i els trenta, a Anglaterra, aproximadament el 70% dels nois i noies de 13 anys encara eren a l’escola. No veien el moment de sortir-ne, perquè, bàsicament, la trobaven avorrida. D’altra banda, les famílies riques també van començar a voler que algú altre s’ocupés dels seus fills, perquè també estaven molt ocupades, però volien una educació adequada per a ells, i així es va inventar l’escola privada. Com a conseqüència de tot això, el que tenim ara, dos-cents anys després, és una munió d’infants amb una experiència de la vida extraordinàriament secundària, indirecta, asseguts mirant la gent, fent això i allò altre… El món els deu una vida!

Per què creu que aquest tipus d’educació, podríem dir-ne «no real», els fa mal? Tenen menys habilitats?
Sí, a més, capgira completament la seva actitud! Aquest és un problema real a tot el món industrial. Jo havia estat director d’institut. Des del principi, ja l’any 1979, hi vaig posar ordinadors a totes les aules. I em vaig adonar que els ordinadors apoderen els nois i noies per poder fer coses per a les quals no necessiten un professor tota l’estona plantat al seu darrere.
En una reunió amb el primer ministre, li vaig dir: «Tenim una gran oportunitat davant nostre. Podem ajudar els nens i nenes a fer coses per si sols des de ben petits». I la resposta va ser, bàsicament: «Això complicaria les coses, perquè no estem preparats perquè accedeixin abans al mercat laboral». Per tant, millor que les escoles en tinguin el control. No sé aquí, però, al meu país, la demanda de la gent és: «Tingueu cura dels meus fills, perquè estem massa ocupats fent diners». Al capdavall, es tracta de cobrir aquesta necessitat.

Diria que aquí és semblant. Però, aleshores, sembla que el problema és més polític o social que no pas pedagògic.
Sí, és un problema polític, però, si en segueixes la pista, t’adones que té un component molt ètic, espiritual. És a dir, prioritàriament, ¿com veiem els infants i els joves, com a mà d’obra, com a individus per crear diners, o, per contra, considerem que cadascun té una vida pròpia, que hauríem d’«equipar-lo» per ser capaç de viure-la, per donar sentit al món? Jo crec que, cada cop més, el que s’està dient és que ens hem d’assegurar que cada alumne sàpiga prou d’algunes coses per tal que sigui capaç de trobar feina. I que la nostra feina és fer-los capaços de trobar feina, perquè així tinguin diners i puguin gastar i comprar coses, perquè tot plegat serà bo per a la població.

Gallines engabiades o pollastres de camp…
Sí, és per això que plantejo aquest dilema, que utilitzo aquesta imatge. Els pollastres de camp, si t’hi acostes, et piquen amb el bec i, si intentes atrapar-los, s’escapen. Però el que tenim, sovint, són infants massa dòcils, igual que gallines engabiades.
Estan preparats per seguir instruccions. La recerca ens diu que, durant els primers anys de vida d’una criatura, el cervell infantil és tan inquisitiu que, si podem satisfer la seva curiositat, més endavant es desenvoluparà millor. L’únic que necessiten és algú que l’ajudi a fer-ho. Per això, a Finlàndia, que és el país que obté els millors resultats acadèmics del món, literalment no es permet que els infants entrin en una aula fins als set anys. Per descomptat, posen molta cura a generar situacions d’aprenentatge. Després, només van a classe durant nou anys, perquè l’educació obligatòria s’acaba quan en tenen 16. Però -i aquí ve el però- tenen els mestres més ben qualificats del món occidental.

dimecres, 4 de febrer de 2015

El "temazo" del dimecres. Bob Marley - "Get up, stand up".


El proper divendres es compleixen 70 anys del naixement del cantant jamaicà Bob Marley, un dels principals difusors i icona mundial de la música reggae, mort als 36 anys a conseqüència d'un càncer. Amb The Wailers va composar alguns dels principals èxits d'aquest estil musical d'arrel jamaicana tan apreciada per cumbes, hippies, fumetes, i d'altres espècimens.

dilluns, 2 de febrer de 2015

Arrenca la temporada... de calçotades!

Els calçots es couen a la flama. Un espectacle pels sentits.

























Ahir ens vam reunir un bon grapat de kurtits al local de la colla per celebrar una calçotada, amb motiu de la visita del Txals que portava més d'un any viatjant per terres del sud-est asiàtic. Pel que a mi respecta, doncs, vaig estrenar la temporada de calçotades que es pot allargar ben bé fins a ben entrat l'abril, i que facilita que no es perdi del tot el ritme alimentari aconseguit durant les festes nadalenques. O sigui que les promeses d'any nou es posposen, en aquest aspecte com a mínim, fins al segon quatrimestre de l'any. Perquè potser el calçot no engreixa... però que me'n dieu de la botifarra, la cansalada, les birres, el pa torrat, l'allioli, el vi negre, el pica-pica, la salsa, es mandarines, les galetes, la crema d'orujo, el gintònic... Sort que el cafè duia sacarina!!

diumenge, 1 de febrer de 2015

Carlos González: "Lletra lligada".



(Com de costum, coincideixo plenament amb el plantejament del Carlos González, en aquest cas, pel que fa a l'assumpte aquest de la lletra lligada).

Fa unes setmanes sentíem que les escoles de Finlàndia deixaran d’ensenyar a escriure als nens amb lletra lligada. Aprendran a escriure amb teclats o a mà amb lletra de pal. La cal·ligrafia serà només un aprenentatge opcional.

El ministeri d’Educació finlandès considera que no cal dedicar tantes hores per ensenyar una habilitat que es fa servir poc i que resulta especialment difícil per a un nen petit. La notícia ha generat controvèrsia, sobretot perquè alguns han entès, erròniament, que els nens no sabran fer servir un boli. No, ningú no ha dit que no aprenguin a escriure a mà; només que ho faran amb lletra de pal. Jo mateix escric en una barreja de lletra de pal (minúscula!) i lligada, a vegades dins la mateixa paraula. La meva lletra lligada és gairebé il·legible. Comprovo algunes cartes manuscrites que he rebut al llarg dels anys i veig que molta gent fa lletra de pal, o una barreja com la meva.

Això prova, com a mínim, que ensenyar la lletra lligada als nens no resulta gaire efectiu: em van ensenyar lletra lligada amb quaderns de cal·ligrafia i interminables exercicis i repeticions, a la mateixa edat que a sumar i restar; cinquanta anys després puc sumar i restar sense problemes, però sóc encara incapaç d’escriure amb una cal·ligrafia decent. Aplaudeixo, doncs, el pragmatisme dels finlandesos. Aquesta actitud contrasta amb el culte gairebé religiós a la lletra lligada que s’observa en algunes escoles del nostre país. No tan sols s’ensenya a escriure-hi, sinó també a llegir, amb lletra lligada (i això no es feia fa cinquanta anys!). La lletra d’impremta, sembla, pot produir danys irreparables al cervell dels nens. He conegut pares que han llençat tots els contes del nen perquè a l’escola els han dit que un nen només pot veure lletra lligada.

És absurd. La lletra més fàcil de llegir es la minúscula d’impremta. És per això que la direcció d’aquest diari, sempre preocupada pel benestar dels seus lectors, la fa servir. No es publiquen llibres ni diaris en lletra lligada, ni en majúscules. Ni tan sols als titulars es fan servir ja les majúscules, perquè són més difícils. Molesten. Fan mal a la vista (com la lletra Comic Sans, per cert). Un correu electrònic en majúscules es considera de mala educació. I la lletra lligada impresa ja és una aberració moderna, que només es fa servir per a alguns contes infantils. Per accedir a tot un món de coneixement imprès el que els nens necessiten és aprendre a llegir lletra d’impremta. La lletra de la seva àvia (que de totes maneres tampoc serà igual a la lletra lligada dels contes) ja la desxifraran més tard.