"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 28 de febrer de 2016

Cristiano Ronaldo i los valores del Madrí.

Cristiano agredint al jugador bètic Edimar en un partit de la present temporada (Foto: Marca).

























Ahir Cristiano Ronaldo va tornar a evidenciar per què està a anys llum del mite de Messi. En clau esportiva va tornar a fracassar en el partit de lliga que enfrontava al seu equip, el Madrid, contra el màxim rival de la ciutat, l'Atleti, al perdre a l'estadi Santiago Bernabeu per 0 a 1,  completant un partit més que discret com acostuma a fer quan més se'l necessita. Fora del terreny de joc, Cristiano va tornar a mostrar tot el seu egocentrisme, enveja, i xuleria davant dels mitjans de comunicació, criticant i menystenint rivals i companys, donant excuses de mal perdedor, i amb molt poca capacitat autocrítica.

Crec que el portuguès no ha digerit gens bé els èxits continuats de l'estrella argentina i els propis fracassos, i reprimeix la seva ira descarregant-se de tota culpa i assenyalant culpables externs, quan no agredint a rivals damunt del terreny de joc (5 o 6 aquesta temporada). Ahir va arribar a nivells extraordinaris a l'atacar als companys d'equip davant dels mitjans després de la derrota contra els matalassers, dient que si tots estiguessin al mateix nivell que ell, segurament anirien els primers a la classificació! Ole tu!! Com diria aquell periodista tan madridista, florentinista i ronaldista, ha quedado RETRATADO!!

Si amb personatges com Ronaldo, o en el seu moment Mourinho, el Reial Madrid pretén vendre valors, ho porten bastant malament. Tanmateix, sembla que el fanatisme encega a la majoria dels aficionats i socis blancs que fins ara han defensat i lloat a ultrança als seus, amb molt poc esperit crític.


divendres, 26 de febrer de 2016

Jaume Martínez Bonafé: "Temps de vida, temps d'escola".


(Molt d'acord amb el Jaume Martínez Bonafé, Doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació, i Professor del Departament de Didàctica i Organització Escolar a la Universitat de València.)

La xiqueta de 3 anys passeja, de la mà del seu pare, pels camins de l’horta. Es deté davant una flor, l’observa, descobreix un insecte, ho anuncia amb vehemència, s’aixeca, torna, cerca de nou, seu a terra, fa montonets, juga amb les pedres, que agrupa de diferents maneres, continua el passeig, troba un gronxador, camina altre tros, seuen a xerrar en un banquet… Temps de vida, ritmes tranquils, aprenentatges per descobriment, temps com el xiclet o la plastilina, temps blans, flexibles, propis, únics.
 
La xiqueta arribarà un dia a la porta de l’escola. I el temps, els temps, seran uns altres. Regulats mecànics, iguals, repetitius. Una hora és sempre una hora. No hi ha xiclet ni plastilina que l’encongisca o allargue. De qui són els temps en l’escola? Un senyor o una senyora major li dirà: ara és el temps de les matemàtiques, i la vida es trencarà en mil trossos de lliçons de diferents disciplines curriculars. La vida fragmentada, la vida sense significat, la vida trencada i separada de la biografia.

En els temps de l’escola no hi ha subjecte, no hi ha història personal, no hi ha desig. Són temps que van arribar abans que nosaltres, i que quedaran quan nosaltres haguem marxat. Són els temps de la institució. Són els temps de la institucionalització.

Vostès em diran: “És natural! Com anem a aprendre a fer-nos majors si no aprenem amb els temps dels majors? A més, sempre ha sigut així, per alguna cosa serà!” Doncs açò és el que vinc a posar en qüestió. La naturalització d’una pràctica institucional construïda socialment per a l’adaptació del subjecte a determinats models socials, models de regulació de les relacions i les estructures socials. Models que tanquen en si mateixos les possibilitats d’entendre la vida.

Però açò podria ser d’una altra manera, no els sembla? El temps de l’escola podria acostar-se al temps de la vida si fóra una miqueta més lent, una mica més complex i heterogeni, menys burocràtic, menys regulat, més passional, menys racional. Si el temps de l’escola fóra una miqueta més lent seria també més just perquè facilitaria camins d’aprenentatge de persones amb ritmes (cultures, experiències, sabers) diferents. Si el temps fóra una miqueta més complex i heterogèni seria també més just perquè facilitaria la comprensió del diferent, minoritari o marginal, habitualment invisibilitzat pels curricula lineals, simplificadors, fragmentaris. Si el temps de l’escola fora menys burocràtic i més passional, seria també més just, perquè facilitaria prendre la veu i la paraula a tothom, sabent-se cadascú subjecte en la pròpia construcció de si mateix. Ai!, si el temps de l’escola poguera acostar-se al temps de la vida tot podria ser d’una altra manera, no els sembla?

dijous, 25 de febrer de 2016

Acord d'investidura PSOE Ciudadanos.



























Com diria aquell: "Estos son mis principios, pero si no le gustan tengo otros"...

#Marxemja

España ya no es roja, España no es azul, España ahora y siempre es negra como el betún. (Def Con Dos).

dimecres, 24 de febrer de 2016

El "temazo" del dimecres. Pata Negra - "Los Managers".


El grup sevillà Pata Negra, va publicar l'any 1981 l'àlbum de títol homònim "Pata Negra" on incloïen la cançó Los Managers, una de les meves favorites de la banda dels germans Amador, escrita pel Kiko Veneno. Una cançó d'arrels flamenques, transgressora i molt original, en plena època de foscor post-franquista...

El video és d'una actuació al programa Esta Noche de TVE.

dimarts, 23 de febrer de 2016

El torneig intercasteller de futbol d'aquest cap de setmana...


Aquest cap de setmana es disputa a Tarragona la XV edició del torneig casteller de futbol. Molt ha canviat aquest esdeveniment des de l'inici, fa quinze anys a Igualada... Jo vaig participar amb els Minyons en les primeres edicions i la cosa anava principalment de passar-ho bé, fer festa i estrenyer llaços d'amistat amb la gent de les altres colles. Això avui en dia ha canviat molt. Evidentment, sempre hi ha hagut colles que han tingut com a principal objectiu guanyar el torneig, però en els inicis aquestes colles eren una minoria, i la majoria anàvem a passar-ho bé, i el futbol era l'excusa.

El futbol és un esport molt divertit que pot ser magnífic per passar una bona estona, fer salut, i conèixer gent. Però tot sovint, malauradament, també es converteix en una activitat deplorable quan la gent, amb l'objectiu únic de vèncer, es dedica a fer trampes, provocar, insultar, o fins i tot agredir a rivals o companys, ja sigui a peu de pista o des de les grades. En aquest sentit, edició rere edició del torneig, es veuen més accions de la vessant negativa.

Confio que els representats de la nostra colla en l'edició d'enguany a Tarragona no ens facin avergonyir a tots plegats com l'any passat a Terrassa. Sé que han estat entrenant amb il·lusió i esperances de victòria. Me la pela que guanyin o no. Solament espero que no donin la nota i ens facin quedar malament com a colla. Que ho passin molt bé, que gaudeixin de l'ambient i jugant, que lliguin molt, però que no deixin malament a la colla amb actituds poc esportives i ultracompetitives. Que es noti que #SomLaColla!!


#Valors! 

dilluns, 22 de febrer de 2016

Govindes i calçotada a Minyons.



Ahir es va celebrar la tradicional calçotada de la colla, i vam gaudir de l'espectacular exhibició de Govindes a càrrec d'uns quants companys i companyes de la colla. Gran dia i gran ambient!

diumenge, 21 de febrer de 2016

Maria Dolors Bonal: "Només es pot ensenyar el que s'estima".

Foto: Diari Ara.
(Entrevista per al diari Ara del Carles Capdevila a la pedagoga Maria Dolors Bonal).


FA TEMPS QUE EM DEIEN QUE HAVIA D’ENTREVISTAR MARIA DOLORS BONAL, fundadora de la Coral Esquitx, del Secretariat de Corals, de l’escola de música L’Arc, de l’entitat del Raval Xamfrà (guanyadora del primer premi Tatiana Sisquella de l’ARA). És una pedagoga musical en majúscules, una persona que pot i hauria d’inspirar els mestres joves de música. És apassionada i crítica. Arriba al plató i em diu que li fa il·lusió l’entrevista, perquè a l’ARA hi escriu un alumne i un amic, el Bru Rovira. “És molt maco com a persona”, afegeix. Els bons mestres recorden els bons alumnes. I viceversa.

Quan descobreixes que la música és tan important?
Diria que no me n’he adonat, és una cosa que m’ha vingut. Durant la guerra tenia 4 i 5 anys i ens van portar a l’Empordà, a Can Bonal. Allà hi tenia una tia, germana del papà, que tocava el piano i era una gran artista. I cada dia ens reunia a tots els cosinets que estàvem refugiats a la casa gran i ens ensenyava cançons. També el meu avi Bonal era molt aficionat a la música. Jo sempre buscava la música a la ràdio, quan en trobava em quedava quieta i no tenia ni ganes de jugar ni de res, només escoltar. I així em vaig fer. Després vaig estudiar.
I no a qualsevol lloc.
A Salzburg. Però quan hi vaig anar ja sabia una mica de música. Vaig cantar 37 anys a la Coral Sant Jordi. Vaig entrar a l’Ars Musicae: la va fundar l’Enric Gispert i allà vaig aprendre’n una barbaritat. Vaig tocar la flauta, el cromorn, la percussió, també cantar. I la música antiga, que és la meva enamorada. Sobretot Bach. És el meu preferit.
Escoltes música cada dia?
Sempre. Normalment música clàssica. Em sap greu no entendre bé aquesta música que en dic del xim-pum. M’agradaria entendre per què a la gent jove li crida tant l’atenció aquest tipus de música. A mi em molesta més que altra cosa. Potser hi he arribat tard.
Què té la música, que t’hagi enamorat?
La música és un misteri. És un art que penetra. Fa que la persona s’emocioni. Si pots provocar emoció a la mainada ja ho tens gairebé tot guanyat. A l’ensenyament, en la pedagogia, no està de moda això de les emocions. Cal provocar emocions: si provoques emocions, els nanos canvien, ja tenen una cosa dins que no la pots mesurar o avaluar. Aquesta mania que té la gent d’avaluar les coses amb notes... ¿en l’educació musical com saps el que ha après aquell nen? No saps quin voraviu li has tocat. No ho pots avaluar. És una cosa que trobo horrorosa.
I què s’ha de fer, doncs?
Donar tot el possible al nano de les coses que creus que li podran interessar. Els nanos tenen interès i ganes, normalment. Quan després d’una classe vénen els pares i et demanen que els apuntis quina música hi han escoltat perquè el nano de 7 o 8 anys no ho sap dir i li volen comprar el disc, penses que ho has fet bé. Li has creat l’interès. Excitar la curiositat i l’interès és l’única cosa que val a la pedagogia. La resta no val res, per molt que l’hi prediquis.
La feina d’un mestre és aquesta?
Excitar la curiositat, presentar les coses i no les respostes, i que el nen busqui la resposta. Hi ha aquesta mania que tot estigui ben fabricat, i això no és pedagogia, és un disbarat. La pedagogia és profunda, és una passió.
Per transmetre passió l’has de tenir.
Només es pot ensenyar el que s’estima. Si no l’estimes no la pots ensenyar de cap manera. Tant amb música com amb qualsevol altra cosa.
Però la teva feina no ha sigut només ensenyar música, sinó que la música fos al centre de l’educació.
La música i l’art haurien d’estar al centre. El filòsof José María Valverde deia sempre, i em va quedar clavat, que en una escola s’han d’ensenyar les quatre regles -sumar, restar, multiplicar i dividir- perquè les necessitaran. No necessitaran gaire res més de matemàtiques. I després tenir una biblioteca immensa, on el nen vagi una mica orientat i que llegeixi. Fer-li explicar el que ha llegit i per què ho ha llegit. I música diària. Només hi hauria d’haver això, en una escola. És veritat. Estic convençuda que si a les escoles hi hagués unes bones professores de pedagogia musical, que fessin fer música diàriament als nens, els fessin cantar, picar de mans, ballar i tot el que és la música, l’educació aquí faria un tomb terrible. Tal com el va fer a l’època de la República: tant l’Institut-Escola com aquella escola que hi havia a Madrid del Giner de los Ríos, que era modèlica. Era una escola en què els nens sortien al carrer, feien horts, coses a l’aire lliure, una pedagogia diferent de la que es fa ara.
No avancem, amb la música?
Potser anem enrere, en la música i l’art. La plàstica es confon amb treballs manuals, quan consisteix a organitzar els ulls. Són els que miren i, de la mateixa manera que la música és l’oïda, els ulls et diuen com és un arbre. I com és un arbre? Com és una casa? Et diu com són les coses, no les coses estereotipades. Hem d’ensenyar al nen obres d’art, on és el centre del quadre, quins colors hi ha. Educar els ulls. I això no es fa a les escoles. Fixa-t’hi, es fan treballs manuals.
Tornem a la música. Hi ha l’obsessió dels pares que els fills toquin de petits ja un instrument.
Crec que quan són petits s’ha de fer una cosa global. Ficar-los dintre la música, cantar moltes cançons -cantar és importantíssim-. Fer jocs de ritmes amb les manetes, amb els peus. Escoltar, sentir. Escoltar tal cosa a veure què els sembla, quins instruments hi ha, què hi senten dintre. Fer-los fer coses que els siguin un joc, que sigui divertit.
A quina edat, això?
Als 5, 6 o 7. I als 7 es pot començar a introduir l’ensenyament de diferents instruments. A l’escola ho fem així. Fer-los audicions de violí, de violoncel, de travessera, flauta dolça, i ells van triant. A vegades trien una cosa que no és l’adequada. Si a un nen li costa afinar val més que no agafi un violí. Pot fer altres coses i, mentrestant, sempre cantar.
I la flauta de bec?
Jo vaig començar amb la flauta dolça, de molt jove, i no hi havia professor. Estàvem a les catacumbes, al franquisme. A l’època aquesta, d’obscuritat, vaig trobar una flauta de canya fastigosa i vaig començar. Després, com que tenia contacte amb l’escoltisme, vaig conèixer mossèn Batlle, que tocava la flauta, i me’n va regalar una d’alemanya. I a partir de llavors vaig començar a tocar la flauta. La flauta dolça és un instrument de debò, que es feia servir per fer música, no per jugar. A l’escola L’Arc gairebé tots els nens i nenes toquen la flauta dolça, a més del piano i altres coses. És molt important tocar duets, trios, l’harmonia.
També és més accessible a tothom.
És un instrument relativament senzill, però també s’ha de tocar bé.
Defenses molt les corals. Per què?
Per aprendre a cantar i aprendre cançons, però també per l’harmonia, per cantar bé, escoltar-se els uns als altres, conèixer-se entre ells, tolerar-se. No hi ha ningú que despunti: en una coral tothom està al mateix nivell. És una cosa socialitzadora, molt bonica. Les corals infantils de Catalunya, per exemple, van començar l’any 1962. Jo vaig fundar L’Esquitx, que la va agrupar la Coral Sant Jordi. A partir de L’Esquitx en van començar a néixer moltes, a Vic, a Vilafranca, a Barcelona. I llavors vam fer reunions i vam començar el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya.
I encara dura, i ben actiu. Pots estar satisfeta.
Estic molt contenta i interessada a seguir el moviment. El vam començar amb molt d’esforç en aquella època. El 1965 es va fundar el Secretariat perquè hi havia unes quantes corals plantades. I les trobades generals de nanos són un moviment fenomenal. És un moviment del qual els polítics no s’han adonat. Fet sempre gratuïtament, i encara continua. Fent partitures de les cançons, instrumentacions que ens han fet grans músics. I l’intercanvi entre pobles, ciutats.
I com a pare de nens que van a la coral, notes un progrés concert rere concert.
S’ha d’estar molt atent i als nanos no els costa. Els agrada i, quan han aconseguit fer un concert ben fet, tenen una satisfacció fantàstica. I això no s’esborra mai.
Deu fer il·lusió haver fundat L’Esquitx, L’Arc, i veure que tot el que has fet funciona.
Ara farem 50 anys a L’Arc. L’Esquitx ja en fa 55, ara. Saps per què fa goig? Perquè continua sense mi.
Què creus que va aportar L’Arc a l’ensenyament de la música?
Quan vaig anar a Salzburg vaig pensar que quan tornés a Barcelona faria una escola en què no hi hagués res del que hi ha en un conservatori normal. Ni exàmens, ni notes, ni cursos, ni partitures artificials. Una escola de música en què només hi hagi música, i on els nens des del primer dia tinguin la música com a eina i com a tot, i facin sense pressions de cap mena. Els pares que venien i demanaven “Què, les notes?”... Aquí no els examinem, si volen notes que vagin a un altre lloc i els examinaran. Els nens no tenen per què examinar-se de música mentre són nens i adolescents. La meva satisfacció és que L’Arc ha continuat amb aquesta filosofia, i tots els professors se la creuen. Això va ser revolucionari, i alguns col·legues deien que a L’Arc els nens hi anaven a entretenir-se. Que no fèiem música seriosament. I això què volia dir, i vol dir encara? Examinar-se, treure una nota, passar per l’adreçador. Solfejar tonteries que escriuen uns professors. Llibres de llenguatge musical, que són aberrants, que no serveixen. No hi ha un llenguatge millor que la música mateix.
Què vols dir, llibres aberrants?
Partitures de mentida. Que s’escriuen expressament per fer entropessar els nens. Hi ha maneres, intervals i seccions en aquests llenguatges que són completament artificials. Se’ls ha inventat un senyor per veure si els nens s’examinen d’allò. I encara es fa, encara hi ha aquests llibres. Quin llenguatge hem fet servir a L’Arc? La música, que ja existeix. Les cançons.
I els nens poden treballar amb la música de veritat.
I amb cançons de veritat. Hi ha cançons facilíssimes. El Gegant del Pi té cinc notes. I, si l’han cantada, després els costa molt poc posar-hi la nota i entendre-la. I després passar a partitures d’aquelles que feien els grans compositors del segle XVIII, que són facilíssimes. Quina comparació té un senyor que fa un llibre de solfeig per a nens amb Mozart, Mendelssohn, Schubert o Schumann, Bach?
Ara fan jazz per a nens, amb barrufets, per exemple.
Fora, no m’agrada. Per al meu gust i la meva mentalitat és horrorós, no és pedagogia. Si els vols posar jazz posa’ls-en. El jazz clàssic, per exemple, és preciós. Els en pots posar un trosset i s’endevina de seguida quin ritme hi ha. I amb aquest ritme pots jugar. La culpa que la música no hagi entrat a la nostra societat com havia entrat a Alemanya o Suïssa és nostra, dels mestres.
Què no fem bé?
Els exàmens sempre són maniobres sancionadores. Són per veure si aquell nen no sap una cosa, no per donar-li la possibilitat d’esplaiar-se en això que sap.
Et veig molt revolucionària, als 83 anys.
I fins que duri. Si Déu vol, i tinc el cap clar, seguiré pensant això. Ho he pensat sempre i crec que no m’equivoco. Què és el primer de tot? El nen. I després com a aquell nen el pots fer créixer. La veritat és que els mestres tenim un ofici fenomenal, perquè és ajudar els altres a créixer, a adonar-se de les coses, pensar, gaudir, portar-los alegria. I és fenomenal. Si ets un mestre amargat o fastiguejat planteja-t’ho: potser és culpa teva que els nens no et facin cas.
¿Has disfrutat igual ensenyant a nens que ensenyant a mestres?
No, més ensenyant a nens. Ensenyar a mestres també m’ha agradat, però comparat amb nens, nenes i joves no. Sempre dic que mai no he treballat, perquè sempre he fet el que m’ha agradat, i això no és feina. He tingut una gran sort, a la vida.
Però n’has fet molta, de feina, també.
L’he feta perquè me l’he cregut. Però ser mestra de música amb nens no ha sigut cap feina, ha sigut un plaer sempre. I l’he pensat sempre amb el cap i sentit amb el cor.
Què vas aprendre, a Salzburg?
Aquí estàvem a les beceroles de tot. Feia temps que ja feia classes de flauta, feia classes particulars. S’ajuntaven quatre o cinc nens i fèiem classes particulars de flauta dolça. Havíem tocat molt: trios, quartets. Fèiem música de veritat. Però moltes coses me les havia d’inventar. El primer cop que vaig ensenyar música en una escola va ser al Sant Gregori. Era una escola catalana de l’època i el Jordi Galí n’era el director. Vaig entrar per fer ingrés de batxillerat, i els meus nens van fer un final de curs musical. L’any següent el Jordi Galí em va convidar a quedar-me a fer música a tota l’escola. Llavors m’ho havia d’inventar tot perquè no sabia res. I llavors vaig anar a Salzburg amb una beca que em van donar del Goethe Institut. I vaig aprendre-ho tot. Tenia tant afany d’aprendre que em vaig apuntar al Mozarteum, vaig cantar al cor totes les obres de Mozart, perquè allà anàvem tot el dia a missa a cantar. Vaig fer tota la pedagogia de l’Orff Institut, que es basava principalment en l’instrumental de percussió. Per això es va inspirar en les tribus de l’Àfrica, els xilòfons, i els sons de l’Àsia en els metal·lòfons. Es van construir aquests instruments que són genials per als nens.
S’aplica encara, aquest mètode?
Nosaltres sí. I a Xamfrà, l’entitat que tenim al Raval, moltíssim. I a L’Arc totes les classes tenen instrumental Orff, a part de cantar. Són instruments immediats, no s’ha d’estudiar res, i la gràcia és que sonin alhora, que hi hagi harmonia. Són molt afinats i tenen sons bonics, i als nens això els apassiona. M’he trobat un nen de sis anys entrant a classe abraçant un xilofon.
Parlem de Xamfrà. Una persona que et coneix em va dir: “La Maria Dolors Bonal va de L’Arc a fundar Xamfrà al Raval per una motivació política, perquè l’art ha d’arribar a tothom, no només a qui s’ho pot pagar”. És la idea?
Sí, completament. No vaig ser pas jo sola, va ser també la meva neboda Ester. La cosa aquesta social i de justícia social la tinc de sempre. Jo he sigut molt activista política a l’època franquista. Abans de jubilar-me ja vam fer un concert amb un grup de nens del Casal dels Infants. A partir d’aquell concert vaig pensar que quan em jubilés no voldria dir que m’hagués mort: havia de venir aquí a fer alguna cosa. I així va ser. I amb una altra senyora, l’Àngels Roger, que s’havia jubilat d’ensenyar música en un institut, vam començar a crear el concepte que volíem anar a aquest barri per fer coses per als nens i nenes. Vam estar un any i mig fent entrevistes i presentant el projecte cap aquí i cap allà. Finalment el 2005 va sortir una ONG suïssa a qui els vam caure en gràcia i ens van donar diners. Quan ho van fer vam començar. Vaig dir que no podíem començar sense diners per pagar el professorat. Res de voluntaris. Gent professional i bona des del primer dia. I això s’havia de pagar.
La idea és fora de classe, a les tardes, al Raval, amb nens de les famílies que siguin que puguin tenir accés a la música i l’escena.
Música, teatre, dansa i cant. Tot el que es refereix a les arts. Agafar l’art com a eina per cohesionar els nanos d’allà. Que vinguin a fer una cosa que no poden fer en escoles privades perquè són massa cares. I també relacionar-se amb els altres i fer convivència.
I ara que porteu deu anys has vist transformar alguns d’aquests nens gràcies a la música.
I tant. Tenim nanos adolescents, gairebé passada l’adolescència, que ja porten 9 i 10 anys amb nosaltres. No ens deixen. Hi ha una nena que diu que Xamfrà l’ha salvada: tenia un ambient molt desgraciat, i aquí ha fet amics i és com la seva família. I d’aquí no es mouria. Un altre noi diu que li ha donat les eines per estudiar i tirar endavant. Tenim una altra nena d’aquelles illes de per allà baix tocant a Austràlia que diu que ha descobert la seva vocació. Vol ensenyar música als nens. I aquesta nena l’hem becat una mica, està fent piano a L’Arc: ve a Xamfrà i fa piano a L’Arc, i toca l’oboè.
Hi hauria d’haver més Xamfrans.
Hauria d’haver-hi un Xamfrà a cada barri. Ja tenim contactes. Ara hem fet grans contactes amb Badalona, Santa Coloma i Nou Barris. Hi ha gent interessada a fer com a Xamfrà. Li donaran un altre nom però vénen a veure el model. És la manera. Pensa que, com diu l’Ester, és un calidoscopi. Tenim de tot. Tota mena de nanos, molts catalans i molts castellans. Curiosament últimament han vingut molts catalans. Pares aturats que creuen en la música i no poden portar els nens a escoles de música perquè no tenen diners.
Deu ser dur veure que a Catalunya creix la pobresa infantil, que cada cop calen més beques menjador…
És horrorós. Ara ens han vingut, fa dues setmanes, sis nens palestins. No hi cabem, tenim un espai que està molt bé però ens resulta petitíssim. Però els hem agafat. Hi ha molts nens també que no paguen, o paguen molt poc, 35 euros cada trimestre, i poden venir a tots els cursos que vulguin.
I tu encara hi vas?
Sí. Però ja no hi faig classe. Fa dos anys encara vaig fer una cosa que en diem “els experts”. Agafava els nens que volien, de vuit o nou anys, els proposava uns temes i els tocàvem. I fèiem una setmana cada tema. Vam fabricar violins de cartró, violoncels, i vam anar al Museu de la Música a veure-ho. Grups petits, de sis o set nens.
Cantes a la dutxa?
No. Canto per dintre. Per exemple quan escolto una obra que he cantat. L’altre dia vaig escoltar el Rèquiem de Brahms i, com que tinc la partitura, l’escolto i canto.
Quina cançó o quina música t’agrada més, o t’alegra el dia?
La música que m’agrada més és la de Bach. Però n’hi ha moltes que m’agraden. M’agraden les Variacions Goldberg, m’agrada El clavecí ben temprat, m’agrada La Passió, m’agrada tot. De Mozart m’agrada molt el Rèquiem, la missa que hem escoltat últimament amb el Gardiner, que va ser una meravella. M’agrada la Simfonia italiana de Mendelssohn, el Concert de clarinet de Mozart. No pararia.
I et canvia l’humor la música?
Sí, a vegades em posa més contenta. I a vegades em fa plorar, que també és bo. Sí. Ara que he estat malalta, quan vaig arribar a casa no podia fer res més que escoltar música, i em va anar molt bé. Cura.
Què més t’agrada?
La muntanya. I també m’agrada el mar. M’agrada molt tot. Pintar, dibuixar. No en sé gaire però ho intento. Ara tinc una dèria que és aprendre a fer aquarel·les. És una pintura que m’encanta però sempre m’ha fet respecte. Els meus néts em van comprar una caixa ben grossa perquè comenci.
És maco començar una cosa als 83 anys.
I tant. No sé si me’n sortiré: de moment he fet quatre o cinc esborranys i m’han dit que estan bé. El que faré és copiar d’un bon aquarel·lista alguna cosa per aprendre’n.
Veig que portes unes fitxes per no oblidar temes importants. Què hi diu que no m’hagis dit?
Que per a mi ha sigut molt important crear un equip cohesionat de professors que es creguin la filosofia de L’Arc. He trobat un grup de gent extraordinari. Sobretot la Mireia Hernández, que ara està de directora, casada amb l’Albert Romaní. D’ell crec que és la persona que sap més música del món. Veure que el que has plantat perdura és una cosa bona. I això no es paga amb diners.
Què més diuen les fitxes?
L’educació està en un terreny místic. És on diposites tots els sons impossibles. Són les utopies que mai pots arreplegar. Quan et sembla que hi arribes queden més enllà. Voldria una justícia social per a tothom, voldria igualtat d’oportunitats, que no hi hagués rics i pobres, que tothom estigui igual, i no ho aconseguiré. Moriré sense veure-ho però ho vull, i hi treballo i voto pels que diuen que tot això pot ser possible. L’art és un foc d’esperança, per viure, per encomanar i per arreglar el món.

dissabte, 20 de febrer de 2016

World Press Photo 2016.

Uns homes xinesos arrosseguen un tricicle davant la planta elèctrica de carbó a Shanxi (Foto: Kevin Frayer).

dijous, 18 de febrer de 2016

El company minyó Bru Busom al cim del Cerro Torre i del Fitz Roy.

Al cim del Cerro Torre, Patagònia xilena.





El terrassenc i minyó Bru Busom, a banda de gran casteller, és un reputat escalador i un cop acabada la temporada castellera ha anat a la Patagònia a gaudir de l'altra gran passió, l'escalada. Podem dir que el Bru ha assolit els majors reptes possibles tant pel que fa als castells com pel que fa a la muntanya. 3d10fm i 4d10fm pel que fa als castells, i Cerro Torre i Fitz Roy pel que fa a les muntanyes!! A veure qui ho supera això!!! Brutal! Enhorabona Bru!!!

Podeu llegir la crònica de l'ascens al Cerro Torre aquí.

Fitz Roy, Patagònia argentina.

El Bru al cim del Fitz Roy.


dimecres, 17 de febrer de 2016

El "temazo" del dimecres. Kortatu - "La linea del frente".




L'any 1986 el grup basc Kortatu treia el seu segon àlbum: "El estado de las cosas". El trio d'Irun va venir a la Festa Major de Terrassa d'aquell mateix any a presentar el disc, en un concert multitudinari al Portal de Sant Roc. Aquell vespre, acabat el concert, es van produir alguns aldarulls i desordres pels carrers del centre de la ciutat, i va haver enfrontaments entre policies i joves seguidors de la banda. Potser alguns es van prendre massa seriosament algunes de les lletres de les cançons dels Kortatu...

dilluns, 15 de febrer de 2016

Barça Globetrotters i periodisme brossa.


Ahir, els barcelonistes vam tornar a viure una d'aquelles nits màgiques i històriques gràcies a l'espectacular exhibició dels jugadors del Barça davant del Celta de Vigo (6 a 1). Gols genials, jugades increïbles, combinacions impossibles, regats antològics, ritme de joc desbordant per moments, i l'aficionat traient bava sense parar. Ja hi ha hagut qui ha comparat el joc dels culers amb els mítics Globetrotters (equip nord-americà de bàsquet amb 90 anys d'història que es dedica a fer exhibicions arreu del món). No sabem si aquest Barça serà capaç de marcar una època com ho van fer el de Cruyff o el de Guardiola, però a poc que continuïn a aquest nivell, poden superar tots els registres...

Per altra banda cal denunciar excrements televisius com el "Chiringuito de jugones" del canal Mega, que es dediquen a distorsionar, manipular, i a crear polèmiques artificials per guanyar audiència. Per l'audiència tot s'hi val. El principal responsable d'aquesta porqueria pseudoperiodística és l'espanyolíssim català Josep Pedrerol, un dels periodistes més cancerigens del panorama periodístic espanyol, que hauria de ser estudiat a les facultats de periodisme com a exemple de manca d'ètica periodística. Hipòcrita, demagog, fals,  mal educat, prepotent, masclista... i encara s'atreveix a donar lliçons d'ètica i fair-play als seus programes!!!

diumenge, 14 de febrer de 2016

DEP i gràcies Muriel.


Gràcies pel teu compromís.

Gràcies per la teva lluita.

Gràcies pel teu exemple.

Gràcies per estimar el país.

Gràcies per apropar-nos a Ítaca.

dissabte, 13 de febrer de 2016

Ja són aquí!!!

Los Toreros Muertos és una banda madrilenya de rock nascuda en plena "movida" madrilenya l'any 1984. El grup es va dissoldre l'any 1992, però des del 2007 han anat fent alguns concerts, i actualment es troben de gira per l'estat espanyol. Les seves cançons es caracteritzen per la seva irreverència i transgressió, a banda de moltes dosis d'humor. En aquest sentit, el seu carismàtic i singular líder i cantant, Pablo Carbonell, hi té un paper molt destacat, amb el seu humor entre l'absurd i el surrealista.

Tu vols un "show", doncs ells tenen un bon "show". Si no, ves aquesta nit al Faktoria i ho comproves...






divendres, 12 de febrer de 2016

100 anys després, es fan certes les prediccions d'Albert Einstein. Les ones gravitacionals.

Albert Einstein, un científic avançat als seus temps.






















(Notícia extreta de la web de la Coorporació Catalana de Mitjans Audiovisuals).
 

Les ones gravitacionals que Albert Einstein va predir fa un segle, en el marc de la Teoria de la Relativitat, existeixen. Científics internacionals n'han detectat per primera vegada de manera directa.

La descoberta és de gran transcendència. Fins ara coneixíem l'univers, bàsicament, a través de la radiació electromagnètica, a partir de la llum. En canvi, l'estudi de les ones equivaldria a avançar a partir del "soroll" del moviment de les ones.

Segons ha informat el projecte LIGO, que és l'observatori de les ones, els investigadors han pogut confirmar la teoria d'Einstein segons la qual els objectes que es mouen a l'univers produeixen ondulacions a l'espai-temps, ones que es propaguen per l'espai. Són ones que hi ha al "teixit" on es desenvolupen els esdeveniments de l'univers. I es van observar per primer cop de forma directa el 14 de setembre mitjançant els detectors ubicats a Livingston i Hanford, tots dos als Estats Units.

"Hem detectat ones gravitacionals, ho hem fet", ha celebrat el director de LIGO i investigador de Caltech, David Reitze. Segons ha explicat en una roda de premsa multitudinària a Washington, les ones que s'han vist es van crear per la fusió de dos forats negres, a més de mil milions d'anys llum de la Terra.

Precisament, gràcies a les ones es podran entendre millor fets com els forats negres, les explosions d'estrelles o es podrà estudiar què va passar un mil·lisegon després del Big Bang.

Els científics, que s'han passat mesos confirmant que el senyal venia del cel, han destacat que la troballa "completa el llegat d'Einstein en el centenari de la seva Teoria de la Relativitat". "L'observació de les ones gravitacionals compleix amb l'ambiciós objectius establert fa cinc dècades per detectar de manera directa aquest fenomen i entendre millor l'univers", ha afirmat la directora executiva de LIGO, France Cordova.

La roda de premsa d'aquest avenç científic ha tingut un seguiment ampli a internet. L'han seguit més de 90.000 persones i el tema s'ha comentat àmpliament a Twitter amb l'etiqueta #onesgravitacionals.



dijous, 11 de febrer de 2016

Diari Ara: "El 7% dels consellers de l’Íbex són expolítics".

Trinidad Jiménez (Foto: Ara).
(Com diria aquell: "no hase falta que dises nada más").

Conflicte d’interessos. Això és el que argumenten els que estan en contra que els polítics passin a l’empresa privada, en el que es coneix com a portes giratòries. El debat va ressorgir ahir, després que  El Mundo publiqués que Telefónica fitxarà l’expolítica socialista Trinidad Jiménez per a un càrrec executiu. El líder del PSOE, Pedro Sánchez, que ho va confirmar, va negar no obstant que fos un cas de portes giratòries. El cas s’afegeix al recent de Jaime Pérez Renovales -número dos de Soraya Sáenz de Santamaria-, que ha plegat per tornar al Banco Santander, on ja havia treballat. El diari gallec  La Voz de Galícia informa aquest dimarts que l'exvicepresidenta econòmica a l'últim govern de José Luis Rodríguez Zapatero, Elena Salgado, anirà de consellera a la nova Pescanova.

¿Realment existeixen les portes giratòries? Hi ha dades que són contrastables. Gairebé un 7% dels consellers de les empreses de l’Íbex-35 (32 de 467) són expolítics. Alguns van ocupar càrrecs públics fa molts anys, com el president d’OHL, Juan Miguel Villar Mir. D’altres ho han fet més recentment, com David Vegara, ara al Banc Sabadell. El gruix ve dels governs de José María Aznar, amb noms com Josep Piqué, José Folgado, Ana Palacio i Isabel Tocino. El mateix Aznar no ha entrat en cap consell d’administració de l’Íbex-35, però va ser fitxat com a assessor extern per Endesa. El seu predecessor al capdavant del govern espanyol, el socialista Felipe González, va ser conseller de Gas Natural Fenosa, però va acabar deixant el càrrec a la junta d’accionistes de l’any passat.

La tendència dels polítics és anar a empreses de sectors regulats. Les energètiques són les que més polítics acullen. Així podem veure a Enagás Antonio Hernández Mancha, Ana Palacio i Isabel Tocino, i a Red Eléctrica José Folgado, que va ser secretari d’estat d’Energia en l’últim govern d’Aznar, i Ángeles Amador, que va ser ministra de Sanitat amb Felipe González. Al consell d’administració d’Iberdrola s’hi pot trobar una de les cares més conegudes de l’últim govern d’Aznar, el que va ser ministre de l’Interior Ángel Acebes. I a Endesa Miquel Roca i Junyent -que també està en altres consells- exerceix de conseller coordinador. Una altra energètica, Repsol, té com a conseller delegat l’exlíder del PNB Josu Jon Imaz.

També hi ha casos que criden més l’atenció, com Javier Gómez Navarro, que va ser secretari d’estat per a l’Esport en l’època dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan governava el PSOE, i ara té un seient al consell de Técnicas Reunidas.

Però el pas de polítics a l’empresa no es produeix només a l’Íbex-35. Un cas que ha pres notorietat recentment és el de Josep Borrell. L’exministre socialista és conseller d’Abengoa, la companyia d’enginyeria i energies netes que està en preconcurs de creditors. No tots els polítics van a empreses. David Taguas, que va ser cap de l’Oficina Econòmica del president Rodríguez Zapatero, forma part ara de la patronal de les grans constructores, Seopan.

Conflicte d’interessos 

El règim d’incompatibilitats és teòricament rigorós. El fixa la llei 3/2015, que estableix que els alts càrrecs no podran anar a empreses privades afectades per decisions que hagin pres fins a dos anys després de deixar el càrrec. Però hi ha una excepció si es reincorporen a l’empresa en què ja havien treballat, com és el cas de Pérez Renovales.

El cas preocupa, fins al punt que el ple del Parlament Europeu va aprovar fa dues setmanes, a proposta de l’eurodiputat Ramon Tremosa, demanar a la Comissió Europea que investigui si hi ha relació entre la presència d’exministres i polítics als consells d’administració de les energètiques i les pràctiques oligopolítiques en el sector que es donen en diferents països.
-----------------------------------------------------------------
5 preguntes a Manuel Villoria, de Transparencia Internacional España
“Aconsegueixen coses que les empreses no podrien fer” 

1. Com de greu és el problema de les portes giratòries?
És important i no afecta només els polítics, sinó també funcionaris, fiscals o jutges, com ja ha passat. El problema s’agreuja si després reingressen al sector públic amb intenció d’influir. Els casos més greus es donen quan l’empresa comença a capturar els polítics amb regals o promeses quan encara estan en la seva tasca; després se’ls paga amb el seu ingrés al consell d’administració.

2. Quina explicació tenen aquests fitxatges?
En el cas de polítics rellevants la clau està en la seva agenda de contactes, en els quals pot influir o demanar-los informació. Aconsegueixen coses que les empreses no podrien fer. En sectors amb molta regulació això és molt important. Es tracta d’un procés de fluïdificació de la relació entre empresa i administració.

3. Quin cas concret denunciaria?
Prefereixo no entrar-hi. Amb el codi a la mà, podria ser delicte de tràfic d’influències. Hi ha casos en què la relació és massa intensa. La vicepresidenta econòmica de Zapatero [Elena Salgado] potser no hauria d’haver anat a una empresa [Endesa] d’un àmbit en què ella prenia decisions.

4. Per què és tan comú en el sector energètic?
Perquè està molt regulat: les lleis poden donar lloc al creixement o a l’enfonsament de les empreses.

5. Com està Espanya respecte a altres països?
Hem reaccionat tard i insuficientment. Els francesos ho han regulat: abans que un funcionari pugui demanar una excedència per anar al sector privat ha de passar per una comissió que decideix si pot marxar; no fer-ho així pot comportar un delicte.

dimecres, 10 de febrer de 2016

El "temazo" del dimecres. Raimon - "Diguem no".


Aquest és un missatge dirigit als grups d'ERC i DiLL al Congreso de los Diputados:

Siguem conseqüents i DIGUEM NO a investir cap candidat a president del govern espanyol que no es comprometi amb el referèndum d'independència a Catalunya.

I és que "nosaltres no som d'eixe món".

dimarts, 9 de febrer de 2016

Art o provocació?


Des del dia 2 de febrer s'està disputant a Sèrbia la X edició de l'Europeu de Futsal. En el partit de la fase de grups entre l'amfitrió i Portugal es va poder veure aquesta meravella de gol obra del portuguès d'origen brasiler Ricardinho. Una autèntica obra d'art que alguns, amb poc esperit esportiu, podrien considerar com a provocació. I alguns altres, encara més radicals i antiesportius, considerarien que aquest jugador es mereixeria una entrada dura per aprendre a "respectar" als rivals. Personalment, crec que davant d'una acció de l'espectacularitat d'aquesta l'únic que es pot fer és aplaudir dempeus.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Marina Marroquí: "Al final la dignidad es lo que te duele, las hostias a los 10 minutos dejan de doler".

Foto: La Sexta.




















Esfereïdor reportatge del programa Salvados ahir a La Sexta sobre violència de gènere. Jordi Évole va entrevistar a la impulsora de l'Associació Il·licitana Contra la Violència de Gènere, i víctima de violència masclista durant 4 anys quan era adolescent, Marina Marroquí, que va narrar algunes de les experiències viscudes com a maltractada, i el dur camí cap a la superació dels traumes i l'equilibri emocional. Em va sorprendre i emocionar alhora la gran capacitat de la protagonista de sobreposar-se a uns fets tan traumàtics i de ser capaç d'explicar-ho de forma tan assertiva. Quins ovaris!!

Podeu veure el programa sencer aquí.

diumenge, 7 de febrer de 2016

Neus Sanmartí: “Si no creus que tots els alumnes poden aprendre, no siguis mestre”.

Foto: Diari Ara.
(Entrevista del Carles Capdevila a Neus Santmartí, professora i catedràtica. Una més de les veus crítiques amb el sistema educatiu, que com la resta de veus crítiques, i malgrat la llarga trajectòria, queden en l'aire i no fan canviar "gairebé" res).
Ets catedràtica emèrita i professora emèrita de didàctica de les ciències. Ets doctora en ciències químiques. I t’has dedicat molt a formar mestres. I he sigut mestra. He sigut professora de ciències en tres escoles abans d’anar a la universitat. Sóc dels de la primera fornada de la Universitat Autònoma.
Has sigut una bona mestra?
Això ho han de dir els meus alumnes. M’ha agradat molt. Sempre he volgut ser mestra. Abans d’estudiar químiques volia ser mestra. En aquell moment, per ser mestre començaves als 13 anys a estudiar magisteri. Tothom va dir que havia d’estudiar més, i em vaig posar a estudiar químiques, que també m’agrada. Però tenia una cosina que era mestra i volia ser com ella.
Al final ho has anat reconduint. Com t’ho has passat millor a la vida, ensenyant a nens o ensenyant a mestres?
Em costaria de dir-ho. No he deixat mai d’ensenyar a nens. Quan estava a la facultat formant mestres fèiem una didàctica diferent de la d’ara. En comptes de fer classes a la universitat anàvem a una escola. Jo feia de mestra i els meus estudiants, els futurs mestres, estaven amb mi i feien classe amb mi. Discutíem la meva classe i com l’havíem fet. Un dia surt bé i un altre no, i has de discutir per què. I els futurs mestres ho han de tocar. Això de fer classes de com ensenyar ciències amb una pissarra o un powerpointno m’agrada.
I ara ja no es fa?
Trobo que ara s’ha perdut i és molt complicat. A la universitat, tot s’ha fet molt més complex a nivell burocràtic. Ara és molt difícil que un mestre o professor de secundària pugui ser professor d’universitat. Els que entren a fer classes han de tenir un currículum, haver estat a l’estranger, publicar en revistes, i això només ho fa la gent nova, i sense cobrar o cobrant molt poc. El sistema no afavoreix que mestres molt vàlids passin a ser professors.
Estan ben formats els mestres catalans?
Crecs que les facultats que preparen mestres van enrere i que l’escola va endavant. A un 15% o un 20% de les escoles es fan innovacions, però la formació dels mestres respon a criteris antics, no està en la línia dels que estan innovant a les escoles. Hi ha massa separació.
Per què passa?
Jo que sóc a les dues bandes puc dir que es dóna una bona formació als mestres, però no és la formació que es necessita. Quan un mestre surt de la facultat i arriba a una escola se li demanen coses per les quals no està preparat. El sistema de selecció de professorat no prima gent que tingui experiència, prima més una carrera acadèmica vàlida per fer químiques i no per fer de mestre. I els currículums acadèmics són tancats. Canviar un currículum ha de passar per Madrid, per comissions, que l’aprovin. A més han de ser currículums que serveixin tant per fer de mestre aquí com a Andalusia i a tot arreu, ha de ser molt homologat. Això és molt difícil de canviar. I passa com a les escoles. Canvien les noves. Per què l’Autònoma va ser molt pionera en formació de mestres i molt innovadora en uns certs anys? Perquè va començar de zero, no tenia història, ni rèmores ni res. En un moment en què era possible, als anys de la Transició. Per a una escola que té tota la rèmora i tradició, fer un canvi és molt difícil.
L’escola és conservadora?
Sí. Molt. És l’única professió que els que l‘exerceixen han estat a l’altra banda gairebé 20 anys de la seva vida, com a alumnes. És una professió que tothom pensa que sap fer perquè ja hi ha estat. I pensa que el que a ell li va anar bé és el que avui va bé, i han passat bastants anys. A més a més, li va anar bé a ell, però potser a 20 companys de classe no. Tenim unes rutines interioritzades del que funcionava. Però ara hi ha internet i coses que no hi havia abans.
L’escola actual s’assembla molt a la meva, i en aquests cinquanta anys el món ha canviat molt.
És com la teva i com la de fa 100 anys abans. Quan vas a aquestes visites d’un poblat de l’era industrial i veus l’escola, les taules estan en fila, hi ha la pissarra. Ha canviat el material del que estan fetes les coses, però la distribució és idèntica.
Imagina que ara mateix et faig consellera d’Ensenyament i et dono tots els poders i diners que vulguis. Canviaries molt les escoles?
Sí. Del tot. Primer, l’arquitectura. Les escoles innovadores canvien l’arquitectura, la pintura i la decoració. També l’organització, la distribució de l’alumnat. Això de per edats, per cursos i tan marcats... quan els nanos són tan diversos… El que ha nascut l’1 de gener i el del 31 de desembre van junts, i són coses burocràtiques que no tenen sentit.
I com els organitzaries?
En lloc de nivells, fer grups més amplis, variats: aquí es troben alumnes de primer, segon i tercer; en un altre tema es troben alumnes de la mateixa edat... Una cosa més flexible. Com a la vida, que no et trobes sempre els mateixos a totes hores. Molts nanos es passen 10 anys de la seva vida amb els mateixos companys. N’han de conèixer d’altres i ser capaços de treballar amb companys mes grans, més petits, nois i noies. Això s’ha de practicar, i per ajudar-hi, l’escola ha de trencar els espais.
Que experimentin més. Més activitats i menys transmissió d’apunts.
A mi m’agrada parlar de la diferència entre aprendre informacions i aprendre coneixements. L’escola s’ha dedicat molts anys a transmetre només informacions. Els noms dels ossos, les capitals. Informacions que avui en dia no cal memoritzar perquè tens la memòria externa. Abans tenia sentit, no hi havia internet, ni enciclopèdies a les cases, i si volies anar a algun lloc ho havies de tenir a la memòria. Però ara cap adult fa l’esforç de memoritzar. I, en canvi, als nens els fem memoritzar aquestes coses. És l’objectiu dels exàmens i les proves, i això no té sentit. Però, en canvi, és important ser crític quan trobes una informació, decidir si és vàlid o no i per què. I per fer això necessites coneixement, que és una altra cosa. El coneixement és l’objectiu de l’aprenentatge a l’escola. No s’aprèn llegint a internet. El coneixement l’has de discutir.
Han d’aprendre a aprendre.
Però aprendre a aprendre coses, i aprenent coses potents. A vegades el discurs d’aprendre a aprendre sembla un “Feu el que vulgueu”, i aprens el que ja saps. I l’escola ha de ser un plus. Hi ha persones que tenen la cultura i t’han d’ajudar a entendre-la i fer-te-la teva. L’important és l’experimentació i el test, sí, en sóc molt partidària, però per si sol no.
No ens quedem amb la plastilina, sinó que experimentem amb productes químics.
O fent la plastilina s’han de fer coses que serveixin per explicar moltes coses, per entendre moltes coses del món. És un tipus de coneixement que s’està discutint arreu.
Hem confós innovar a posar pantalles?
La tecnologia és un mitjà. Pots posar-la al servei de sistemes d’aprenentatge tradicionals o innovadors. La tecnologia en si no és innovadora, però la pots fer servir per innovar.
Quina és la missió d’un mestre?
Estirar. No renunciar mai a aconseguir que tots els alumnes aprenguin. Quan es diu que els alumnes de nivell sociocultural tenen pitjors resultats, normalment està relacionat amb el fet que el mestre dóna per descomptat que aquests alumnes no aprendran com d’altres i ja no estiren. Diuen que no val la pena forçar la màquina. El mestre és qui en principi té un coneixement cultural de la societat i ajuda a fer que els aprenents s’apropiïn d’aquest coneixement. No és que ho descobreixin els nanos experimentant, sinó que hi ha d’haver una ajuda, que és parlar, conversar, llegir, experimentar, però el mestre ha d’ajudar que es facin bones preguntes, que posin en dubte el que pensen. El mestre ha de ser exigent amb gràcia.
Exigim poc?
La nostra escola, molt de Catalunya i també d’Espanya, potencia poc els alumnes que poden anar més endavant. El tipus d’ensenyament és per a la mitjania. El grup és un i al final fas classe per als del mig. Els de baix no poden aprendre i els d’excel·lència van sols, i no es fa un treball específic per a ells.
¿I creus que es poden educar alumnes excel·lents en aquest grup o se’ls ha d’apartar?
Ha de ser dins del grup. Ells es beneficien dels altres. Una cosa molt clara d’un alumne excel·lent és que sap explicar als altres el que ell ha entès. Com demostres que saps una cosa? Explicant-la. Això és bo per al grup perquè si no tens algú excel·lent que ho faci no tens ningú que estiri. Que tinguin un mirall de cap on podríem arribar. També cal donar incentius i ajudar els que puguin arribar. Perquè normalment, amb la mitjania que es fa, ells no treballen gaire i ja se’n surten, no estiren. Per això dic que cal estirar per dalt i per baix.
S’ensenyen bé, les ciències?
En general, no. Són ciències d’informació. Noms, noms, noms, dades, noms, i són de llibre. Unes ciències que no s’experimentin no són ciències, són llenguatge. A la vida el que has de fer és argumentar i criticar, i això han d’aprendre.
Qualsevol alumne pot aprendre matemàtiques?
El mínim per anar per la vida el pot aprendre tothom. Si fas bé les matemàtiques, poden agradar a tothom. El problema és si a matemàtiques es fa càlcul, i càlcul sense veure per què es calcula.
Pot ser divertit ensenyar matemàtiques?
Si t’ho planteges diferent, sí. Són importantíssimes, formen part de la cultura de la humanitat. Necessitem les matemàtiques. Però cada vegada en necessitem més que no ensenyem. A calcular i fer divisions de tres xifres no necessitem dedicar-hi tantes hores. En canvi, necessitem aprendre tota l’organització espaial. Com m’organitzo, això són matemàtiques. La geometria es fa fatal. Les tres dimensions de l’espai, l’orientació, són matemàtiques pures. El màxim que estudien de geometria són les fórmules de les àrees i volums. La topologia és matemàtica de l’espai.
Un bon professor de matemàtiques és més important que en sàpiga molt de matemàtiques o que en sàpiga molt d’ensenyar?
La primera condició per ser professor és que t’agradin els alumnes i tinguis el convenciment que tots poden aprendre. Has de tenir aquesta creença. Si no ho creus, val més que no t’hi fiquis. Però també crec que sense un bon coneixement no es pot ensenyar. Però no és el coneixement de la universitat, dels llibres. És un coneixement d’unes matemàtiques que tampoc s’aprenen a la universitat.
Com es pot fer millor?
Per començar, posant problemes reals. Que tinguin sentit per als nois i noies d’aquella edat. Que sigui rellevant socialment i ens porti a resoldre alguna cosa. Problemes oberts, complexos, exercicis. I, a partir d’aquí, matematitzar la situació o veure científicament què hi ha. Mira el diari, les matemàtiques són a tot arreu: als gràfics, a les estadístiques, és tot.
Un alumne de lletres pot desfer-se aviat de les matemàtiques. I al revés, els de ciències es poden desfer de la literatura.
És un dels problemes que tenim a magisteri. El tipus d’alumnat que hi arriba és de bona nota, però de lletres. Hi ha poc percentatge de ciències, i això vol dir que han abandonat les matemàtiques a tercer d’ESO. I des de llavors no han vist matemàtiques, ni ciències, ni física. Com una persona a qui no li agrada una cosa pot fer que li agradi als altres?
Si el mestre hi té passió, hi connectes de seguida.
Recordo una anècdota d’una alumna que a final de curs em va dir: “Ho has intentat, però les ciències no són per a mi”. Però em va reconèixer que havia intentat que li agradés.
Ara es poden especialitzar massa d’hora?
No sóc partidària d’això que es fa que ara a quart d’ESO se separin. Ni la separació a ciències. Amb els currículums anteriors les ciències eren generalitzades. Ara no. Hi ha químiques, físiques i de tot. Amb el nou currículum obert del PP se separen molt, i això no es fa enlloc més del món. Cada vegada es treballa més en currículums integrats, perquè es treballa per projectes. Si jo agafo un problema real no és ni de física, ni de química, ni matemàtiques ni socials. Quan dic matematitzar vull dir analitzar la situació i dividir-la científicament.
¿Ser una bona mestra de didàctica t’ha ajudat a educar els teus fills?
Això ho haurien de dir ells tres. Però crec que m’ha servit.
I als teus 10 néts els ensenyes mates?
A vegades fem això dels deures, que és un altre dels temes polèmics. Estic en contra dels deures actuals que es posen. Ahir un dels néts havia de fer una exposició sobre els minerals i m’ho vaig passar molt bé. Però quan em porten fotocòpies dels llibres, jo aquells exercicis no els faria. No és feina de les famílies. I això fa que les famílies que tenen pares o avis que poden fer classes particulars vagin bé, però no és l’escola. Cada vegada crec més en això d’invertir l’escola. Que les coses que es fan a l’escola s’han de fer a casa: buscar informació, experimentar. I a l’escola fer els deures, com si diguéssim. És discutir-ho i treballar-ho.
Tens quatre nets als Estats Units. Com veus l’escola d’allà?
Una de les coses que em va sorprendre és que els néts només feia tres mesos que hi eren i van dir que els agradava molt més l’escola americana que la catalana, i vaig voler investigar què les diferenciava. Viuen a la zona de Boston, que és una zona educativament important, perquè els Estats Units són molt diversos. Es fan innovacions, i van a una escola pública d’allà. No hi veia tanta diferència, hi treballen projectes i fotocòpies de llibres de text per deures a casa. I, després d’un temps d’estar gratant i intentant entendre-ho, vaig arribar a la conclusió que el que les diferencia molt són els mestres. Crec que és el tipus de selecció de mestres. Ells parlen d’uns mestres entusiastes, estimulants. Imagina’t el típic perfil americà.
Són bons motivadors.
Molt. Mestres que tota l’estona estan animant, i estimulant. Dolços, i alhora amb la idea que és tan interessant el que diuen i proposen. El que era diferent no eren els continguts ni la idea de treballar per projectes, era més els mestres i el sistema de selecció. Allà van per entrevistes del centre que fan al council. En canvi, amb el sistema d’oposicions i llistes saps que han aprovat la carrera però no els has vist en acció.
El mestre ha de comunicar bé.
Per a mi és una condició necessària però no suficient. Un mestre que és bon comunicador però el que diu està ple de disbarats o no és rellevant, tampoc ens interessa.
Allà aprenen millor a exposar en públic.
Això a les escoles innovatives també es comença a fer molt. I els pares és curiós, perquè quan els fas reflexionar hi estan d’acord, però quan a les seves escoles no fan moltes divisions o no porten molts deures, a vegades tenen por. Hi ha una contradicció interna, ens costa canviar coses que quan les reflexionem personalment ens semblen molt absurdes.
Hem de formar aprenents permanents, que sempre hauran d’estudiar.
És la gran diferència. Abans aprenies un ofici. I encara funciona la mateixa mentalitat. Aprenies de l’experiència i no calia estudiar més, calia practicar. Un bon fuster era anar fent de fuster.
¿T’atreviries a dir quines són les competències bàsiques? No les que ens examinem, sinó què ha de saber fer un alumne en sortir.
Ser capaç d’autoavaluar-se. És molt important per a una persona veure si el que aprèn ho fa bé o no, i prendre decisions adequades per veure què ha de fer quan no ho fa bé. És aquesta capacitat d’autoregular-se que té a veure amb el fet de ser autònom. Ser autònom pensant, aprenent. Hauria de ser una competència, i hi he treballat molt. Em sembla un aspecte molt bàsic i no hi treballem prou. Després, el pensament crític. No vol dir dubtar sistemàticament de tot. Vol dir dubtar prenent decisions, sent crític. Tot això són un tipus de competències que requereix temps i molt equip de mestres. A això hi dedicaria temps i hores a l’escola. En canvi, a fer moltes divisions de tres xifres no hi dedicaria tant de temps. I a la idea “què vol dir dividir” sí que hi dedicaria temps. Aquesta és la diferència.
T’has dedicat molt a l’escoltisme.
També ha influït molt la meva vida. Sobretot per fer de mestra. Sempre dic que els que vulguin estudiar magisteri primer han de ser monitors d’esplai, escoltes, i quan ho hagin provat, i vegin que funciona, llavors que es facin mestres. Vaig entrar als 14 o 15 anys a l’escoltisme. En aquell moment em va anar molt bé perquè era un moment que no volia seguir els meus pares en tot, volia autonomia, i el meu pare, que coneixia gent com mossèn Batlle i tots aquells, va dir que per què no m’hi apuntava. I des d’allà vaig anar fent tota l’escala de responsabilitats dins de l’escoltisme. Vaig arribar a comissària general d’escoltes. Nosaltres vam ser els que vam fusionar nois i noies.
Els teus fills hi han anat?
No. On vivíem tampoc hi havia agrupament directe. I, després, la vida que portàvem nosaltres, treballàvem molt, comportava que si feien escoltisme dissabtes i diumenges no podíem estar mai amb ells. Ara tinc tres néts que hi van.
Com et van educar, a tu?
Vaig anar a una escola normal, en aquell moment, de monges. Els meus pares no tenien estudis ni res. I vaig estudiar perquè les monges van dir a la meva família: “Aquesta nena ha d’estudiar”. A químiques, a la meva classe érem vuitanta, vint eren dones, i d’aquestes, vuit eren monges.
I a casa com et van educar? En tens un bon record?
Sí. Sobretot del meu pare. Li encantava escriure. Treballava en un taller de capses de cartró i quan fèiem redaccions a l’escola sempre li agradava fer-ne. Ell me la feia, me la feia llegir, i després l’estripava i me’n feia fer una. I això em va ajudar molt com a estratègia. En el fons necessitem bons models, i ell el que em feia amb aquest interès era ser autodidacta. El seu gran fracàs personal era que els seus pares no l’havien ajudat a estudiar, sinó que als 14 anys a treballar i ja està.
I tu has pogut ser doctora.
Quan vaig ser doctora el meu pare ja era mort, però li vaig dedicar la tesi perquè hauria estat super. Crec que vaig aprendre molt a partir d’ell, però als tretze anys vaig anar a treballar. Estudiava nocturn. Amb el meu pare discutíem perquè per a ells sempre era primer els estudis, segon treballar i tercer el lleure. I jo els deia que estudis, treball i lleure a la vegada.