"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimecres, 31 d’agost de 2011

El "temazo" del dimecres. Queen - "The show must go on".


Ahir vam actuar a la festa major de Vilafranca del Penedès, i hi vam descarregar tres "pepinos" com són el 3d9f, el 2d9fm i el 4d9f. Ens va quedar el regust amarg de l'intent de pd8fm que va estar a un pas de carregar-se. Esperem que el descarregarem a la propera (La Mercè potser?). No està pas malament el resultat tenint en compte que arribàvem tot just de vacances, i que no és tasca senzilla mobilitzar a tants Minyons un dia laborable fora de Terrassa.

Ara només queda mirar endavant, i intentar atacar noves estructures que podem tenir a l'abast: 5d9f, 4d9fa, 3d9fa, 3d8ps?, 3d10fm... Tenim un bon grapat d'actuacions molt interessants per poder continuar creixent. L'espectacle ha de continuar!

dilluns, 29 d’agost de 2011

Felicitat vs patiment.


No sé qui va ser l'inventor del terme felicitat, però la veritat és que fos qui fos, va complicar-nos l'existència inútilment. Cada acció que fem, cada pensament, cada relació, estan encarats a cercar aquest estat anímic tan ben valorat i tan necessari. És el principal causant de la majoria de depressions i trastorns mentals, i també d'estats d'eufòria sobredimensionats, i sovint descontrolats.

Aquest cap de setmana he viscut un bon grapat de moments d'aquest estat anímic a causa d'un seguit de celebracions i trobades familiars i amb amics per diversos motius: l'organització i execució de la missa negra pre-Sant Fèlix després d'un bon grapat d'anys; la inauguració d'una piscina envoltat de col·legues; el 40è aniversari d'un bon amic; el 30è d'un altre; el concert d'una grup tarragoní (La Thorpe Brass) que feia més de deu anys que no tocaven i que han tornat en plena forma; el sant del meu pare amb tota la canalla de la família reunida contagiant la seva alegria; les actuacions castelleres que ens han deixat tres castells de nou, el primer cinc de vuit de la temporada i altres joies com el 2d8f, el pd7f o el pd6, i etc., etc.

Si la felicitat és un estat anímic passatger, val a dir que normalment, en comparació amb l'estat anímic de tristesa, o emprenyament, o ràbia, passa massa de pressa. O bé, que el nostre cervell assumeix com a normal l'estat de felicitat i en canvi, li dóna moltes més voltes quan no estem fins del tot. Per què la gent tendeix a expressar desacomplexadament les seves frustracions, depressions, dolor, i en canvi, no escampem la nostra felicitat, encara que sigui passatgera? Qui més qui menys ha necessitat l'espatlla d'un amic o un familiar per a ofegar les penes i sentir-se millor... per què no cerquem l'espatlla, la cara, o el pit d'altri per compartir la nostra felicitat amb els demés?

Diuen que el riure és un reflex de la felicitat. Aquest cap de setmana he rigut molt més de l'habitual. Tampoc es que la resta de l'any no rigui gaire, però és cert que en època de vacances, amb un clima propici, festes per aquí i per allà, trobades amb els amics, celebracions, etc., som més propensos a ser feliços, i a relaxar-nos i a riure. És per això que els experts en psicologia parlen de les depressions post-vacacionals, quan la majoria de la gent es reincorpora a les seves vides rutinàries, a la feina, als cursos, als horaris marcats, a les obligacions irrenunciables. A sobre, tot això se'ns ajunta amb una baixada de les temperatures, un escurçament progressiu de les hores de llum solar, la fi de les festes per tot arreu, etc., i el nostre cap comença a veure-ho tot negre. Normal, no?

En els moments difícils, quan hom es troba de cop i volta amb la dura realitat de la rutina, i del "sant tornem'hi", cal pensar en el curt termini i cercar moments de felicitat allà on sigui possible. Segur que tard o d'hora apareixen. I si bé no són de la mateixa intensitat que els viscuts anteriorment, saber gaudir-los de la mateixa manera. I reconèixer que la rutina i les obligacions són part de la nostra existència i que s'ha de passar de la millor manera possible (o de la menys dolenta possible), i acceptar que la vida és dura, però també meravellosa. Quina palla mental m'acabo de fotre! En fi, que s'acaben les vacances.

divendres, 26 d’agost de 2011

Famílies tòxiques i conciliació familiar.

Avui apareix publicat un article al diari Avui digital al voltant dels problemes que es deriven de la difícil conciliació laboral en l'educació dels menors. Aquests problemes van més enllà de l'entorn acadèmic més immediat dels infants, i afecten fins i tot a l'economia i al futur del desenvolupament dels països segons expliquen alguns experts. Una de les conclusions que extreuen dels estudis realitzats (tanta feina per arribar a una conclusió tan evident?) és que l'èxit escolar comença a casa.

Em sembla molt encertat començar a parlar del tema de la conciliació familiar no des del punt de vista productiu o d'igualtat de gènere, sinó des del punt de vista dels drets del menor a l'educació i el desenvolupament personal. Segons l'informe "Conciliar per Educar" publicat per la Fundació Jaume Bofill cal avançar cap a un nou model d'roganització empresarial que permeti tenir una cura de qualitat dels menors. Totalment d'acord en aquest aspecte. El que ja no comparteixo tant és l'opinió de Cristina Brullet, investigadora de l'Institut d'Infància i Món Urbà, que mostra un total desacord amb les teories que aposten per recuperar valors del passat: “El problema no és que les famílies hagin canviat sinó que la qüestió en què s'ha d'incidir és què es pot fer perquè les famílies puguin complir les obligacions d'educació i de cura”. 

En la meva modesta opinió, potser sí que caldria recuperar alguns dels valors del passat i deixar de banda alguns dels valors moderns. Els valors de la societat moderna van més en la direcció de l'oci personal, el consumisme, l'hedonisme màxim, etc. Aquests valors són bastant oposats als que requereixen l'atenció als menors (sacrifici personal, renúncia a alguns plaers personals, coresponsabilitat, amor incondicinal). 

El director de l'Institut d'Estudis Laborals d'Esade, Carlos Obeso empra el terme de les "famílies tòxiques" referint-se a aquelles famílies que posen molt pel davant el benestar individual que l'educació dels fills, i aquesta actitud condueix inevitablement al fracàs (escolar i vital) dels infants. Davant d'aquest tipus de famílies, l'única solució segons Carlos Obeso,  pot passar per "l'externalització" de la cura dels infants. Fort, però cert?

dijous, 25 d’agost de 2011

Ara ve Sant Fèlix.


D'aquí a sis dies els Minyons de Terrassa tornarem a participar en l'exhibició castellera de Sant Fèlix (30 d'agost), juntament amb les colles vallenques (Vella i Joves), i la colla local dels Castellers de Vilafranca. D'aquí a dimarts ens esperen cinc dies d'assaigs molt intensos i actuacions importants de cara a perfilar els castells que ens proposem per a la gran cita. Amb l'assaig especial d'aquest vespre comencem una marató castellera amb una acumulació de al voltant de 16 hores de castells en cinc dies i mig, desplaçaments a banda.

I es que anar a Sant Fèlix compensa tots aquests esforços amb escreix, ja que es tracta d'una de les actuacions més importants del calendari casteller i que atrau a un bon grapat d'aficionats castellers, i a molts castellers de la resta de colles del món casteller, que o bé apuren les seves vacances, o fins i tot es demanen el dia lliure a la feina per anar a gaudir d'aquest gran espectacle. El més vibrant i emocionant de l'any casteller amb tota seguretat, tot i que no sempre el que deixa els millors registres castellers. 

Enguany els Minyons hi anem amb bones perspectives després de la gran actuació per la festa major de la nostra ciutat (4d9f, 2d9fm, 3d9f, pd8fmc), i crec que l'objectiu hauria de ser intentar donar un pas endavant respecte a aquesta actuació. Jo, personalment, estaria satisfet (molt satisfet) descarregant tots els castells que vam portar a plaça per la festa major de Terrassa. Però si aconseguim pujar una mica el nivell i assolir algun altre castell de gamma extra (4d9fa?), l'alegria encara seria més intensa. Ens queden tres assaigs i dues actuacions per comprovar si podem aspirar a pujar el nivell o no.

Per altra banda, m'agradaria comentar un tema que em ronda pel cap. Està relacionat amb l'exhibició castellera de la festa major de Sabadell. M'agradaria que els Minyons poguéssim tornar a fer grans castells en aquesta actuació. No vull dir que darrerament no n'haguem fet de grans castells allà (3d9f, 2d8f, pd7f, 4d8p...), però aquest any en farà deu del darrer gamma extra (2d9fm), i encara recordo quan Minyons mobilitzava molts efectius per dur-hi castells com el 5d9f, o el pd8fm. És veritat que eren temps de vaques grasses i que els Minyons estàvem a tope en aquelles èpoques, però crec que va sent hora que els tècnics de la colla tornin a plantejar-se (i a plantejar a la resta de la colla) una actuació de màxims a la ciutat veïna que tan bé ens ha tractat sempre. A més, crec que hi ha pocs escenaris millors per la nostra colla per poder plantejar-nos castells de la màxima dificultat. Una ciutat molt propera, amb força públic i possibilitat de col·laboració a les pinyes. Crec que Minyons ha de poder superar la barrera psicològica de les cinc actuacions de Gamma Extra (Festa Major de Terrassa, Sant Fèlix, La Mercè, Sant Narcís i Diada), i la millor opció per fer el pas endavant, al meu entendre, és Sabadell. A veure si  ens animem enguany i tornem a la ciutat veïna les gales de plaça gamma extra, deu anys després del nostre darrer.

dimecres, 24 d’agost de 2011

El "temazo" del dimecres. "Volver"


Temazo dedicat a la ciutat que més m'estimo, que m'ha vist néixer i créixer, i que cada estiu des de fa uns quants anys em veu desaparèixer durant uns dies per anar a descobrir i gaudir d'altres ciutats i països. Són petites infidelitats que estic convençut que ella entén i accepta, perquè sap que cada viatge que faig la nostra relació surt enfortida. Sovint, per poder valorar en la justa mesura allò que tenim (o la ciutat on vivim), val la pena agafar una certa distància per poder enfocar bé i treure'n una imatge més general, i no esbiaixada.

Ciutadans de Terrassa, ja torno a ser aquí!!!

dimarts, 23 d’agost de 2011

Bali - Kuala Lumpur - Istambul - Barcelona - Terrassa

Tot el que comenca s'acaba algun dia, i la nostra estada pel sudest asiatic te les hores comptades. Ara mateix escric des de Kuala Lumpur (15 h.), i d'aqui a nou hores se suposa que estare volant cap a Turquia on el nostre vol fa escala, abans d'arribar a Barcelona (ja sabeu, el tipic inconvenient de no tenir un aeroport autogestionat i dependre dels que manen a Madrid, que evidentment, prefereixen que tothom passi per la capital del regne abans que per terres catalanes...).

La nostra estada d'una setmana a Bali ha estat forca profitosa i he descobert unes quantes coses interesants dels Balinesos (Indonesis de religio hinduista en la seva majoria) i d'aquesta illa. Una setmana es poc temps per arribar a comprendre del tot la cultura i tradicions balineses, i descobrir els multiples racons interessants que ofereix aquesta terra, pero deunido el que hem arribat a veure i viure en aquests pocs dies. Ens ha facilitat la tasca la moto amb la que ens hem desplacat per tot arreu, ja que d'altre manera hagues estat forca dificil moure'ns per l'illa i arribar a segons quins indrets.

La veritat es que Bali no destaca en cap aspecte en particular en comparacio amb altres llocs. No te els temples mes impressionants, ni les platges mes boniques, ni els camps d'arros mes extensos, ni els mercats mes vistosos, pero te una mica de tot aixo concentrat en uns pocs quilometres quadrats. Conduir per algunes carreteres d'aquest lloc es convertia per moments en una autentica delica pels sentits, tot i que tambe es podia convertir en un autentic suplici quan la cosa es col.lapsava, que era forca habitual sobretot en les zones mes turistiques.

Pel que fa als balinesos, la impressio general tot i l'escas grau d'aprofundiment en aquesta societat, es que son gent simpatica, tranquila i alegre. Esta clar que molts veuen en el turista una possibilitat molt interessant de fer negoci, pero personalment, acostumo a calar aquest tipus de gent enseguida. En canvi, n'hi ha molts d'altres, la majoria, que sempre estan disposats a ajudar-te si estas perdut, o a saludar-te simplement. Amb alguns treballadors d'hotel he pogut tenir algunes converses (mes aviat interrogatoris) molt interessants, on m'han posat al corrent de les seves tradicions, valors, normes...

Fa prop de deu anys, es van produir una serie d'atemptats molt virulents a Kuta, un dels punts neuralgics del turisme de platja i festa a Bali, on van morir molts estrangers (australians majoritariament). Suposadament van ser grups islamistes radicals, que no acaben d'acceptar que una part d'Indonesia no profesi la religio de la resta de l'imperi, i que a sobre, s'ompli de turistes llibertins que van alla a exhibir els seus cossos mig nussos, i a emborratxar-se bebent cervesa i d'altres begudes alcoholiques. Crec que els balinesos profesen el mateix rebuig envers els musulmans, que aquests cap a ells. Suposo que pel govern Indonesi, recuperar el control i el poder a Bali no es tema prioritari, ja que deu ser una font d'ingressos pel pais, i a part, el pais genera prous ingressos gracies a la gran quantitat de recursos naturals que s'hi acumulen. Diuen que actualment Indonesia es el pais que creix a un ritme mes elevat de l'Asia. Amb uns percentatges de creixement al voltant del 10%. Poca broma!




dijous, 18 d’agost de 2011

Aixecant-me d'hora a Bali per veure al Barca.




Despres del periple a les illes Perhentian, i de l'estada llampec a Kota Barhu, vam tornar novament amb avio a Kuala Lumpur on ens hem acomiadat del Ruben i hem agafat un parell de vols per arribar a Bali. La primera nit a la ciutat de Kuta, una de les mes poblades i comercials, i l'endema al mati, despres de llogar la moto que ens portara per tota la illa, vam pujar fins a Ubud, una ciutat encara forsa poblada i amb forsa turistes.

A Ubud va coincidir que es celebrava el 60e aniversari de l'Independencia d'Indonesia. Ho van celebrar de diverses maneres, pero una de les mes curioses era la dels nens grimpant a una palmera  pelada i untada amb oli, per agafar els regals en forma de teles que penjaven al capdamunt. Tambe van fer un acte pels escolars una mica massa militaritzat pel meu gust (rotllo formacio militar, escoltar l'himne en formacio, saludar a un alt militar, despenjada de la bandera nacional, etc.).

L'endema es celebrava un altre acte forsa curios pels que no hi estem avessats, i que hem tingut la sort de viure en directe, ja que no cada dia mor un personatge tan popular i important com un descendent de la reialesa. Li han preparat un funeral hindu-balines (amb cremacio) "per tot lo alt", sense faltar de res, i amb un munt de gent participan-t'hi (sense comptar els nombrosos turistes fent fotos per tot arreu). Han construit per l'ocasio una mena de torre funeraria altissima on han transportat a la morta fins a la zona de cremacio, a mes d'un quilometre de la sortida. Alla han hagut de traspassar el cos sense vida de la dona, dins d'un taut covert de lluents teles, des de dalt de la torre, per unes escales ben empinades fins a una mena de bou gegant de cartro-pedra on l'havien de cremar. Alla li han fet un munt d'ofrenes de tot tipus abans de la cremacio. Tot el trajecte mortuori, ha anat acompanyat de milers d'homes que carregaven les dues estructures, i de diverses bandes de musica amb tambors, plats metal.lics i d'altres percussions. Impressionant!

Un altre cosa impressionant a un altre nivell, ha estat el fet que aquesta matinada hagi pogut veure el partit de tornada de la supercopa d'espanya entre el Barca i el Madrid (si veure una televisio de 14 polsades i amb una imatge granulada  on no es veia la pilota). M'he hagut d'aixecar a les 5:00 de la matinada per comprovar si hi havia algun canal indonesi que dones el partit (tal i com m'havien comentat els treballadors del resort on ens allotgem), i efectivament, una tele local el donava en directe. Oh!, quin delit, quines dues hores mes ben robades al son. M'he tornat a dormir al final del partit encara una mica alterat pel que he pogut veure al final del partit. Quin mal perdre el dels blancs. Quin fill de puta el Mourinho!

Be, encara ens queden uns quants dies mes per Bali per acabar de gaudir d'aquest indret tan interessant. Volem veure dolfins, camps d'arros, mes tradicions, mes temples, mes micos (ja n'hem vist un bon grapat al llarg del viatge), mes peixos (encara ens queden ganes de fer algun snoorkel mes), mes massatges (he fet mes massatges en aquest viatge que en la resta de la meva vida), mes platges, mes de tot...

diumenge, 14 d’agost de 2011

De Malaysia a Indonesia (bye bye Ruben).

Van passant els dies i gairebe no ens n'adonem. Dema tornem a l'inici del viatge, a Kuala Lumpur, on ens acomiadarem del Ruben que torna a casa (i a la feina, jiji) i continuarem la Maria i jo cap a Bali, una setmaneta mes. La veritat es que un s'acostuma rapid a les vacances i a la bona vida. Sense grans preocupacions mes enlla de si anem a aquesta platja o a aquella altra, si dinem mes d'hora o mes tard, si fem aquest "tour programat" o no, si ens quedem aqui un dia mes o un dia menys, si fem visita turistica o si anem de mercats i compres... vaja, un estres al cap i a la fi, pero molt menys estressant, no se si m'explico.

Les illes Perhentian son les mes tranquiles de les que hem visitat fins a dia d'avui. Tan tranquiles que fins i tot es trobava a faltar una mica mes d'animacio. Pero els tres dies que hi hem estat han servit per relaxar-nos encara mes, gaudir de la tranquilitat de l'ambient, dels seus habitants sempre amb un somriure a la cara i molt atents, i d'una zona selvatica a tocar del mar. Aqui hem fet les millors troballes aquatiques fins al moment, i hem vist peixos de tots colors, petits taurons, una tortuga en llibertat, coralls encisadors, una manta, etc., etc.

A l'illa no hi havia gaire mes a fer, aixi que la resta del temps l'hem ocupat de diverses maneres: dormint, llegint (per cert, ja m'he acabat "7 anyos en el Tibet" i l'he gaudit molt), escoltant l'MP3, jugant a volei a la platja amb uns quants natius i uns quants guiris, torrant-nos al sol (la meva esquena no se si aguantara gaires sessions d'snoorkel mes despres de la darrera), o fent-la petar al costat del mar, que tambe entrete.

Ah, haig de comentar que quan vam  sortir de l'aeroport de BCN, vam acordar que el primer dels tres que es trobes a algun/a conegut/da durant el viatge, rebria un parell de cubates gentilesa dels demes. La Maria va ser la primera a acostar-se a l'objectiu al reconeixer a un xicot gironi, que malauradament per ella, no la reconeixia, aixi que no el vam donar per bo. Dies despres em vaig topar de casualitat amb una companya professora d'educacio fisica a l'IES Terrassa, l'Alicia, amb qui coincideixo sovint als cursos de formacio de mestres d'educacio fisica, que viatjava amb el seu xicot. Va quedar tan parada com jo de trobar-me, i li vaig explicar el tema de la juguesca amb el Ruben i la Maria, que en aquell precis moment no estaven amb mi. Tot i que en un principi quan vaig explicar-los la meva troballa els dos van excusar-se en el fet que ells no l'havien vista i no ho podien donar per bo, unes hores mes tard vam tornar a trobar-nos a l'Alicia i el seu xicot, i els putes del Ruben i la Maria van seguir un altre cami per tal de no trobar-se'ls. Vaja, que em deuen dos cubates encara!

Ara estic a Kota Bahru, a l'estrem nordest de Malaysia, llestos per agafar un avio dema cap a Kuala Lumpur. Avui visitarem alguna mesquita (aqui son majoria musulmana, i de fet, l'unica provincia de Malaysia governada per musulmans segons diuen) i el mercat nocturn per sopar. A veure si el sopar sera tan bo i contundent com la mariscada que vam fotre a Hat Yai (Tailandia) abans d'abandonar aquell pais...

dijous, 11 d’agost de 2011

Adeu Tailandia.


Anem endavant en el nostre periple pel sudest asiatic, i deixem definitivament Tailandia. Ho fem per la frontera sud amb Malaysia, despres d'una parada final a Hat Yai, una ciutat amb barreja de cultures i religions (tais, xinesos, musulmans) on poder fer les darreres compres barates, un bon sopar a base de marisc, i el darrer massatge autenticament Thai.

Veniem d'estar tres dies a la tranquilissima zona de Rai Lai, al sudoest del pais. Una zona envoltada de roca i platges on a mes de disfrutar de la temperatura templada de les aigues, es pot escalar, fer immersions, alguna excursioneta per la jungla, o fer fotos a la nombrosa comunitat de micos que alla viuen.

Aqui vam contractar un tour per visitar unes quantes illetes de la zona i fer unes quantes immersions (snoorkel) per veure peixos de tots colors, coralls fantastics i fins i tot placton fosforescent a la nit. Tot aixo amb un sopar a la platja inclos quan queia el sol, que no vaig gaudir completament perque als cuiners thais se'ls va ocorrer condimentar el plat d'arros i gambes amb cilantrop dels collons (coi, mira que n'es de fastigosa aquesta herba). Hi va haver alguna noia del grup que no va ni tastar el plat. Jo, com a bon catala, vaig fer l'esfors, i vaig acabar menjant-m'ho tot.

A Rai Lai s'hi poden fer algunes coses mes, com ara visitar alguna cova plena de ratpanats i amb unes formes rocoses fascinants, grimpar fins a una llacuna dins de la muntanya i contemplar una vista preciosa de la zona, llensar-te des de dalt de les roques al mar, relaxar-te tot mirant als joves del poble com fan anar els malabars de foc, prendre't un bon batut de fruites a la piscina del resort, llegir placidament a l'entrada del bungalow... vaja, vacances de debo.

Ara toca anar cap a les illes malaysies de Pulau Perhentian, a la costa nordest del pais. Esperem arribar avui mateix despres de creuar la frontera amb Tailandia. Encara no sabem quants canvis de transport haurem de fer, ni si sera gaire complicat creuar la frontera. Diuen que en aquesta zona hi han hagut revoltes en els darrers anys, pero sembla que actualment la cosa esta tranquila. A mes, dema es l'aniversari de la reina, i no crec que li vulguin espatllar la festa...

diumenge, 7 d’agost de 2011

Calma - Bogeria - Calma




Avui hem arribat a Rai Lai, al sudoest de Tailandia, despres de passar sis dies magnifics i relaxants a l'illa de Ko Tao, a l'altre banda del pais. Al llarg d'aquests sis dies hem recorregut aquesta espectacular illa de poc mes de set quilometres de llarg i tres d'ampla, amb bellissimes platges i no gaires turistes en comparacio amb d'altres punts turistics del pais. L'illa esta plena de motoristes que van amunt i avall a tota hora. Nosaltres tambe vam llogar un parell de motos i ens hem dedicat a recorrer unes quantes platges i alguna cosa mes.

No hem abandonat la meravellosa experiencia dels massatges (Thai, oil massage, foot massage...), hem vist la popular i no menys esfereidora lluita tailandesa o Moay Thai en el "pavello" de l'illa, hem estat a garitos de patja increibles on relaxar-se de nit o de dia sembla obligatori...

La sorpresa desagradable de l'illa de Ko Tao ens la vam emportar ahir al vespre just abans de la marxa. Quan vam sortir de la caleta on haviem passat la jornada per recollir les motos i anar a per l'equipatge al bungalow on haviem estat allotjats, ens vam quedar astorats al no trobar la moto que jo conduia. No hi era alla on l'havia aparcat com en moltes altres ocasions. Mai havia patit per la possibilitat que em robessin la moto, pero just el dia que haviem de marxar, me la prenen. Comensaven aqui tres hores d'angoixa i patiment. El primer que feiem era anar a demanar consell a un conegut catala que treballava alla fent immersions aquatiques. El seu consell: marxar de l'illa sense el passaport i no haver de pagar la moto nova, i fer un passaport nou a Bangkok. Segons ell era inutil anar a denunciar el fet a la policia local.

Aixi doncs, decidits a marxar sense el meu estimat i tantes voltes utilitzat passaport, el Ruben acompanya amb la moto que ens quedava a la Maria al port on haviem d'agafar el vaixell. Jo vaig a un local d'internet per informar-me dels passos a seguir per fer un passaport nou i comenso a moure fils per tal de guanyar temps. En aquestes arriba el Ruben a buscar-me per dur-me al port en la moto, i quan estem a punt de marxar el Ruben veu la meva moto aparcada al davant del local d'internet!!! Miracle!!! Hi poso la clau, i efectivament, es la meva moto. Amb una cara de felicitat poques vegades vista ens decidim a trobar-nos de nou amb la Maria amb cavallet inclos. Pero abans que hagi agafat velocitat m'atura un frances i comensa a explicar-me que aquella moto es seva!!!

Despres de mitja hora o mes de discusions amb el frances, un thai, i algun guiri mes, arribem a la conclusio que la moto es la meva i que hi ha gat amagat pero que no tinc ganes ni temps per discutir-ho mes. Aixi que agafo la moto definitivament i anem cap al local on l'haviem llogat a recollir el passaport i marxar cap al vaixell que estava a punt de marxar. Em van quedar molts dubtes i incognites de que coi havia passat amb la moto, i si els de la casa de lloguer me l'havien jugat per cobrar una indemnitzacio o que.

En fi, tot ha passat i ja tornem a la calma de Rai Lai. Encara mes tranquil i petit que Ko Tao. Estem en un Resort de puta mare, amb piscina i una paret natural de mes de 300 metres al darrera i una platja al davant. I tot aixo per 700 Bahts, es a dir, uns 16 euros. Ara tocarelaxar-se de nou i fer passejades i banys al llarg de la zona. Sense moto, aixo segur! Aqui no se'n veuen de motos... :-)