"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 30 de setembre de 2017

Toca defensar Catalunya! Toca defensar la democràcia!
































Demà tots a votar ben d'hora ben d'hora per defensar els nostres drets i la democràcia. Res podran contra un poble unit, alegre i combatiu! Ara és l'hora segadors! Esmolem les paperetes!

divendres, 29 de setembre de 2017

I amb tots vostès... l'urna de l'1-O!!!





















Tenim les urnes, tenim les escoles, tindrem paperetes (porteu-la de casa per si de cas...). Només hi faltes tu!! 

Contra l'estat feixista i tirà que ens nega el dret a decidir i ens reprimeix i sotmet, tothom a votar el diumenge!

1-O, no tinc por!

dijous, 28 de setembre de 2017

Les escoles seran sempre nostres!!





















"No podran res davant d'un poble. unit, alegre i combatiu."

La comunitat educativa impedirà els precintes l’1-O amb activitats a les escoles.

Impressionant mobilització avui dels estudiants universitaris, de batxillerat i de cicles formatius a Barcelona amb desenes de milers d'estudiants llençant proclames a favor de la democràcia, el dret a decidir i la llibertat de Catalunya.

Pas endavant de la comunitat educativa (associacions de pares, sindicats (excepte els d'obediència espanyola CCOO i UGT), col·lectius docents, sindicats d'estudiants...) a favor del referèndum, amb la campanya "escoles obertes", per tal de garantir que no es pugui precintar policialment cap escola de cara al referèndum de l'1 d'octubre.

Aquest és el seu missatge:

L’educació és un dels pilars bàsics de la democràcia i les escoles són el punt de trobada d’aquests valors que ens fan forts com a societat. Per això, davant la vulneració de drets fonamentals culminada amb l’intent de l’estat espanyol de precintar tots els recintes escolars, accions contràries al model educatiu que dia a dia defensem, des de la comunitat educativa no podem restar impassibles.

Volem fer un pas endavant en la defensa del referèndum del dia 1 d’octubre fent allò que cada dia fem: obrir els nostres centres i treballar per la diversitat, la inclusió, la llibertat, la tolerància, el respecte i la democràcia. Ens comprometem a fer possible que el pròxim diumenge la jornada es desenvolupi amb tota normalitat i tots els catalans puguin anar al seu col·legi electoral a expressar lliurement la seva opinió (sigui quina sigui) en una urna.

I per això, fem una crida a mestres, pares, mares, familiars, exalumnes, treballadors, però també veïnes i veïns, i ciutadania en general, per tal que ens ajudin en la tasca de garantir la llibertat d'expressió, avui incomprensiblement amenaçada; i organitzar, escola a escola, centre de votació a centre de votació cues de gent per tal de garantir que tothom pugui votar.

La mobilització de tota la ciutadania farà que l'1 d'octubre esdevingui una gran victòria cívica i col·lectiva, per això animem a tothom a col·laborar en la difusió del referèndum que l'Estat prohibeix i persegueix.

Si fem pinya i caminem amb pas ferm, cap de les traves i amenaces de l’estat ens podrà aturar. Amb Il·lusió, esperança i un immens somriure, la democràcia és invencible. Obrim les escoles!

 

dimecres, 27 de setembre de 2017

El "temazo" del dimecres. La Trinca - "Per primer cop"'


Aquest diumenge 1-O els catalans tenim una nova cita amb les urnes, però una de ben especial. Tenim l'oportunitat històrica de decidir si volem continuar pertanyent al regne d'Espanya o bé si volem esdevenir un país independent. Malgrat tots els impediments de l'estat espanyol per tal que aquest referèndum no es pugui desenvolupar amb normalitat, som majoria els que estem tossudament decidits a anar a votar. No defallim. No donem el braç a tòrcer. No ens rendim. Per democràcia, pel país, per la llibertat!!! Tots a votar el diumenge!!

dilluns, 25 de setembre de 2017

Genoll a terra contra el racista Trump.


Tres jugadors negres de l'NFL amb el genoll a terra durant l'interpretació de l'himne dels EEUU.


Les recents declaracions del President dels EEUU, Donald Trump, titllant de fills de puta als jugadors negres que no es quedaven drets durant la interpretació de l'himne nacional a l'inici dels partits de l'NFL o l'NBA, han provocat una reacció en cadena de molts més jugadors professionals d'altres equips, tant negres com blancs, reproduint aquest cap de setmana aquest gest de protesta contra les polítiques racistes de Trump.

Va ser en un acte a Huntsville, Alabama, on Trump va demanar als propietaris dels clubs professionals de futbol americà que acomiadessin als "fills de puta" que no s'alçaven per escoltar l'himne.

Un gran feixista, a banda de racista... Quin fàstig!!!

diumenge, 24 de setembre de 2017

Grans Minyons, grans Kurtits, gran Mercè!!!

Foto: Josep Torreño.

Ahir els Minyons vam actuar a la tradicional diada de colles convidades de les festes de La Mercè de Barcelona. Hi vam fer una actuació de grans castells amb el 3d9f, el 2d9fm, el 4d9f i un pd8fm carregat. Com de costum, l'ambient a la plaça va ser espectacular, amb milers d'espectadors, amb una important presència d'estrangers, seguint amb respectuós silenci les construccions i esclatant d'èxtasi amb les aletes de les enxanetes. I corejant crits d'in-inde-independència quan el Tomàs, quart del 2d9fm dels Minyons, i kurtit original, va treure's de la faixa una estelada d'estel roig, i la va mostrar als espectadors. Una nova gran imatge per a la història de la colla i del país.

dissabte, 23 de setembre de 2017

Aldro Fortunati: “Hem de canviar la relació asimètrica entre alumne i mestre: aprendre no és repetir, és construir”.



“Ni classe, ni capacitat, ni educar… Aquests mots són àncores que no deixen avançar cap a una visió pedagògica més lliure, fonamentada en la igualtat d’oportunitats i amb base en la diversitat”. Així, Aldo Fortunati, educador especialitzat en petita infància, posa la base de la seva revolució pedagògica en les petites coses, com els mots i la distribució de l’espai, per a poder canviar aspectes molt més determinants com la relació que uneix mestres amb alumnes. Fortunati és un dels noms que visibilitzen una realitat educativa alternativa que caracteritza el nord d’Itàlia, amb la regió de San Miniato com a bandera, des de fa 40 anys.

La base de la seva filosofia és allunyar-se dels currículums educatius estandar i focalitzar per igual les capacitats de cadascun dels nens a través de l’experiència.
M’agrada més parlar de competències més que habilitats o capacitats. Hem de començar a fer servir paraules adequades, que s’allunyin de la concepció clàssica de l’escola, que ens ajudin a entendre les diverses potencialitats dels nens.

Per això parla de currículums oberts per al període educatiu fins els 5 anys? En què consisteix aquesta idea?
L’interès en aquesta etapa de la infància està molt estès al Nord d’Itàlia i hem vist que ens enfrontem a un problema qualitatiu i quantitatiu que sembla estar enquistat quan parlem d’aquestes edats, que es divideixen entre els menors de tres anys i l’etapa dels tres als cinc. Pel que fa als més menuts, el conflicte rau en voler parlar d’educació i no d’assistència, ja que es troben en una etapa de descobriment de les seves pròpies habilitats a partir de l’experiència.
Pel que fa als més grans, existeix el punt de vista que aquesta segona fase és molt més similar a la de l’escola primària i se’ls va dirigint al model curricular tancat. Però encara és massa d’hora per a tractar aquests infants des d’una perspectiva escolar.

Així doncs, quines característiques té aquest model?
A la primera etapa de la vida, per parlar d’educació cal esperar fins que s’hagi donat aquest procés en què els nens i nenes poden explorar i expressar les seves potencialitats de manera individualitzada. És per això que encara no hem de parlar de currículums educatius, en els quals només tenim disciplines i els mateixos programes i objectius que han de complir tots.
A aquesta edat és molt important entendre que no hem d’estimular els nens d’una manera predeterminada, sinó donar l’oportunitat per a que ells expressin i experimentin la diferència i la diversitat. Cada nen ha de construir la seva pròpia personalitat encara, així que la manera d’estimular-los és no donar-los els mateixos objectius per complir de la mateixa manera a tots; per tant, és un error crear un currículum per aquesta edat.

I de quina manera es generen aquests estímuls diferenciats en un espai compartit?
Aquest espai té tres elements bàsics -com són l’arquitectura, els materials i el mobiliari- que, disposats d’una determinada manera, ens ajuden a generar millors experiències i a canviar el rol i la relació de l’adult amb els nens. L’entorn els envolta a tots dos, així que si aconseguim que el mestre pari atenció al disseny de l’espai ja no necessitarem més les classes clàssiques. En aquest moment, el que ens cal són espais amb oportunitats pensades directament pels nens per tal que siguin autònoms en un entorn organitzat amb nocions pedagògiques i basat en una acció indirecta dels mestres. No pas en adults que dirigeixen directament els nens cap els estímuls.

En aquest escenari que planteja, el nombre d’alumnes per cada mestre és una dada determinant?
Exactament, això fa referència al problema quantitatiu que mencionava al principi. La ràtio d’alumnes per aula és un factor importantíssim que determina la qualitat. Però no és suficient tenir una bona ràtio; ha d’haver-hi un balanç equilibrat amb una bona organització de l’espai. Per exemple, és millor tenir una mala ràtio d’alumnes però un bon espai, que no pas un mal espai amb una proporció adecuada entre nens i adults.
Però tots dos són factors que, si estan en la bona mesura, ajuden a que el nen se senti a gust: amb un bon ambient el menut està  interessat en allò que fa i en el que pot arribar a fer. I si la ratio és bona, el mestre té més temps i energies per entendre’ls.

I com descriuria un bon espai?
Interpretem l’espai educatiu com una xarxa d’oportunitats, i no diverses classes amb diferents grups de nens. Així, no hem de tenir cadires i horaris, que són elements pensats per al món adult, ni taules individuals. Necessitem mobles que facin possible la cooperació entre els nens i que no limitin les seves experiències; es pot jugar a sobre una taula, però també es pot fer al terra, movent-se lliurement per un gran espai, o a l’aire lliure, jugar a jocs de rol amb elements simbòlics…

Creu que aquest model es podria aplicar a l’escola primària o els currículums establerts pels governs ho dificulten massa?
Hem tingut experiències molt interessants amb l’escola primària a centres que estan en contra del model clàssic d’escola que estableix una relació assimètrica entre infants i adults, en base a la idea que el mestre parla i l’alumne escolta. Aprendre no és una simple transferència de coneixements, i hem de canviar aquesta idea perquè tenim moltes raons per defensar que el model del currículum obert és positiu, no només en la petita infància, sinó en totes les etapes del procés d’aprenentatge.
Ara per ara, a l’escola es valora l’alumne que escolta i diu el que el mestre espera que digui; això el farà ser un ésser ‘productiu’ i apreciat pel professorat. Però hem de recordar que aprendre és una activitat activa, no passiva, per la qual cosa m’haig d’envoltar de gent competent al meu entorn per a poder desenvolupar-me, però han de agents actius; aprendre no és copiar ni repetir,  és construir.

Quines característiques tenen els docents del nord d’Itàlia per a que aquest model educatiu sigui tan estès a la zona?
Per a entendre el que passa al nord d’Itàlia hem de parlar del fet que les comunitats locals sempre han assumit la responsabilitat de l’educació dels nens en base a les experiències compartides. Això va néixer de la necessitat de buscar i facilitar la flexibilitat, així com una càlida participació dels adults en l’educació dels menuts.
Així, els adults -els pares i els educadors- van començar a compartir l’aventura de créixer amb els nens, sense el context d’un programa general com és el de l’escola primària. És un ambient més lliure que no s’ha construït amb mestres educats per a tals propòsits, sinó que ha estat una conseqüència de tenir educadors treballant amb la comunitat i les famílies.

Com s’exporta aquesta filosofia educativa a l’ambient familiar? Hi ha espais on poden participar les famílies?
L’espai educatiu és molt important en la vida dels nens: passen entre sis i vuit hores en un ambient que després es transforma en un espai familiar. En certa manera, l’escola pot inspirar l’organització de casa, però s’ha d’anar amb compte que les dinàmiques no se solapin, perquè l’espai escolar està pensat per ser compartit amb altres nens. I al cap i a la fi, la diversitat d’oportunitats dóna valor a l’ambient que poden trobar a casa, però sempre tenint en compte que s’hi han de mantenir relacions de qualitat.
Per això, és molt important compartir amb els pares el que es fa a l’escola, perquè hem de fer entendre a les famílies no el que els seus fills fan sinó el que poden fer. I és que els pares acostumen a tenir una imatge idealitzada dels seus fills, segons la qual són bons en tot i estan llestos per a fer qualsevol cosa. I això, quan contrasta en la realitat els pot portar a tenir reaccions negatives cap al nen, com decepció o preocupació.
Els professors han d’ajudar els pares a ser més realistes i a confiar més en l’educació que donen als seus fills a través de generar espais comuns on puguin compartir amb altres famílies les seves experiències. I és que una mare o un pare sols, amb problemes derivats d’una mala relació, o preocupats pels conflictes del dia a dia no seran mai persones segures amb una relació activa amb el nen. Per això, el marc de l’escola també pot fer-se servir per a generar comunitat.

Aquesta metodologia parla més de les relacions humanes que de l’educació en si. Parlem de trencar rols tradicionals que poden servir també per a adults, però començant a construir des de la base, que és la infància.
M’agrada pensar-ho així, sí. Crec que invertir en educació infantil és la millor manera d’invertir, encara més que fer-ho en objectius i mercats econòmics concrets. Hem de dedicar esforços als nens, primer perquè hi tenen dret, i tenen el dret a ser considerats una qüestió d’interès públic, perquè la manera en com un país inverteix en educació és la manera en què inverteix en la qualitat de vida de tots els ciutadans.

Així, un model com el seu és impossible sense el suport del govern?
Sí que podria ser possible, però no crec que fos la millor manera de fer-ho, perquè l’educació no és una qüestió privada, sinó que ha de ser d’interès i responsabilitat pública. Això no significa que hagi de ser sufragada únicament amb diners públics, sinó que el rol del sistema i l’Estat és el d’oferir una sèrie de polítiques que financin els espais i en mantinguin la qualitat.

És això el que succeeix al nord d’Itàlia?
És el que ha estat passant, però ens hem de desenvolupar més. Per exemple, ara tenim només un 25% dels nens menors de tres anys a les escoles (a la resta d’Itàlia no arriba al 10%).  La xifra no és dolenta, però el balanç adequat entre l’oferta i la demanda s’hauria de traduir en un 55% d’assistència, xifra que significaria que qualsevol família que vulgui portar el seu fill a l’escola, pot.
En algunes esferes hem aconseguit aquest propòsit, no en les regionals, però sí a algunes localitats hi ha aquestes institucions que han fet possible que es compleixi. És per això que hem de treballar i ajudar als polítics a que entenguin que si invertim en educació sempre guanyem. L’economista -que no educador- James Heckman, recolza aquesta idea des de fa anys, perquè una inversió en nens és una inversió que no has de fer en adolescents, que sempre acostuma a ser més cara. Si no construïm aquesta base des de la primera infància perdem una gran oportunitat.


dijous, 21 de setembre de 2017

Xarnegos, per Catalunya!!

Mobilització davant la seu de la Conselleria d'Economia a la Rambla de Catalunya.





















Orgull de família! Orgull de classe! Vosaltres feixistes ens heu fet independetistes!!

No passareu!

Votarem!!

Ni un pas enrere!!!


dimecres, 20 de setembre de 2017

El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Canviarem la història".


Avui toca senyores i senyors... és el moment de canviar la història. Canviarem la història!!!

Ara és l'hora segadors!

dimarts, 19 de setembre de 2017

Arriba a Terrassa la creuada de l'estat contra el Referèndum de l'1-O.

Foto: Diari Més.






















Aquest matí a les 7:00 h., la Guàrdia Civil ha iniciat un escorcoll, sense ordre judicial ni res, a la seu de l'empresa de missatgeria Unipost de Terrassa. Hi cercaven, suposadament, les targetes censals i les citacions per a les meses electorals. A les 17 h. encara hi eren. No sé si perquè encara no havien trobat el que cercaven o si esperen que algun terrassenc s'exciti i els doni peu a repartir hòsties i poder dir que els independentistes som violents i radicals...

De moment però, a hores d'ara només s'havien sentit càntics (l'Estaca, Els Segadors, Votarem...), i s'havien col·locat clavells als vehicles dels assaltants, a banda de mostrar estelades, paperetes per al referèndum, banderoles d'Omnium fent apologia de la Democràcia, i cartells publicitaris de l'1-O.

Foto: El Punt/Avui

























Foto: El Punt/Avui.

























Foto: La Vanguàrdia.





















Foto: Ara.

dilluns, 18 de setembre de 2017

L'Espanya democràtica existeix.

Multitudinària concentració davant del Teatro del Barrio, al barri de Lavapies de Madrid (Foto: El Mundo).






















Reconforta una mica, entre tanta catalanofòbia i tant unionista recalcitrant, comprovar que no tothom a la capital de l'estat espanyol pensa com pretén la classe dirigent espanyola i aquells que els suporten (mitjans de comunicació, jutges, fiscals, i empresaris diversos). N'hi ha que es revelen contra el pensament únic oficial que es pensa que Catalunya és un territori que els pertany, i que la Constitució és un text sagrat immodificable i inqüestionable.

Ahir ho van deixar clar uns centenars, potser algun miler, de madrilenys que van voler assistir, i van acabar desbordant, l'acte de suport del col·lectiu "madrileños por el derecho a decidir" que es va celebrar al Teatro del Barrio del barri de Lavapies. Van mostrar el seu suport i escalf a alguns representants polítics, i de la societat civil catalana, com Joan Tarda (ERC), Jordi Cuixart (Omnium), Núria Gibert (CUP), Eduardo Reyes (JxSí), i Natàlia Esteve (ANC).  

L'Acte, que inicialment estava previst de realitzar-se al centre cultural municipal del Matadero, havia estat suspès judicialment i per aquest motiu es va haver de desplaçar a un recinte no públic. Es van veure banderes estelades, i es van escoltar cants de lluita i resistència com l'"Estaca".

Gràcies als bons demòcrates madrilenys!

Foto: Huffingtonpost.com.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Pena i vergonya, alcalde Ballart. Votarem!!!


Els alcaldes acompanyats pel President de la Generalitat creuant la Plaça Sant Jaume (Foto: Diario Global).










Més de 700 alcaldes catalans han estat convocats avui a l'Ajuntmanent de Barcelona i al Palau de la Generalitat per rebre el suport de les principals institucions polítiques del país, i de milers de ciutadans que els acompanyaven a la Plaça Sant Jaume, a causa de les amenaces judicials a les que estan sent sotmesos pel seu suport incondicional al referèndum de l'1 d'octubre, i la desobediència a la legalitat espanyola.

Malauradament, a l'acte no hi havia l'alcalde de la meva ciutat, Terrassa, Jordi Ballart (PSOE), que ha estat covard, i traïdor a la democràcia al no posicionar-se, clarament i ferma, a favor del Referèndum i del Dret a Decidir del poble català, i a la vegada dels seus conciutadans. Tant de bo aquesta posició seva tan obedient amb la legalitat espanyola i tan poc sensible als anhels d'una gran majoria del poble català, i alhora de molts terrassencs, li passi factura aviat i deixi de ser el nostre alcalde.

Socialistes catalans... qui els ha vist i qui els veu... VERGONYA!!

VOTAREM!!

divendres, 15 de setembre de 2017

dijous, 14 de setembre de 2017

Aldo Fortunati: "Sovint tractem els nens com si fossin estúpids".

Aldo Fortunati (Foto: Cristina Calderer. Diari Ara).
 Entrevista de la Lara Bonilla a l'educador italià Aldo Fortunati per al diari Ara.


Donar més protagonisme als nens, organitzar l’aula de manera més flexible i potenciar la participació de les famílies són algunes de les característiques de les escoles de San Miniato que defensa l’educador Aldo Fortunati. Una innovació que va començar fa quatre dècades.

En els últims 40 anys, a les escoles de San Miniato (Itàlia) s’ha desenvolupat una experiència original reconeguda internacionalment com a exemple de qualitat en l’educació infantil. L’expert en educació infantil Aldo Fortunati va visitar Barcelona per parlar-ne en el marc d’unes jornades per repensar el model d’escoles bressol a la ciutat impulsat per l’Ajuntament de Barcelona. 

San Miniato es caracteritza per posar l’alumne en el centre de l’educació. Què significa això a nivell pràctic?
Tradicionalment, en la relació nen-adult, hem cregut que l’adult és un agent actiu i el nen un agent passiu. I, en general, l’escola s’organitza d’aquesta manera. I hem de canviar del tot aquest punt de vista. El nen no és un agent passiu i l’hem d’implicar en els seus processos de creixement, d’aprenentatge i de desenvolupament de relacions amb altres nens. Els nens estan preparats per ser actius en la seva experiència. I tenen potencial per fer diferents coses de diferents maneres. 

Hi ha un debat obert sobre si els nens de 0 a 3 anys estan millor a casa o a l’escola bressol.
En general, crec que és molt important que el nen formi part d’un ecosistema més gran que la família i que en els primers anys de vida es relacioni amb altres nens. Però això no significa que l’única opció sigui l’escola bressol. La família ha de triar el que cregui que és millor, però és important donar als nens l’oportunitat de compartir experiències amb altres nens i de tenir una experiència social més enllà de la família, però això no significa que fora de la família hi hagi només l’escola. Hi ha, per exemple, espais familiars de criança i de cura a la petita infància amb horaris menys rígids que l’escola. 

L’escola innovadora ha transformat la concepció de com ha de ser l’aula. Com cal organitzar l’espai?
Primer de tot, hem de trencar el model d’aula en què els nens tenen una posició passiva i els adults activa, perquè aquesta és una relació asimètrica que va en contra de la idea de la cooperació. Més enllà de taules i cadires, hem de tenir mobiliari i materials que responguin a la necessitat del nen de moure’s i explorar. Però cal canviar la idea de l’aula com a classe i evolucionar cap a l’aula com a xarxa amb diferents possibilitats. Hem de donar als nens la possibilitat de seleccionar el que volen fer i que sigui possible fer diferents coses al mateix temps. Han de ser espais flexibles, amb diferents oportunitats i amb la possibilitat de canviar, triar, transformar... Els materials també han de donar als nens l’oportunitat de ser creatius i no fer que només puguin usar un joc o una joguina de manera convencional.

Vostè sosté que no és tan important que el nen “faci una cosa” sinó “com ho fa”.
Absolutament. Perquè necessitem reconèixer que els nens són individus diferents. Hem de deixar de pensar que els nens “han de fer” coses i intentar entendre com construeixen el seu coneixement i aprenentatge. I si entenen això, els educadors poden adaptar el seu comportament en funció de cada nen. Se li ha de donar al nen la possibilitat de tenir una experiència personal oberta, i cada nen la pot interpretar de manera diferent. I això pot transformar l’actitud de l’adult, que ja no és un model a qui el nen ha de copiar, sinó que és la persona que ofereix oportunitats diferents i obertes. De tal manera que cada nen amb els seus temps i les seves maneres pugui utilitzar aquestes oportunitats. Això no vol dir que l’adult no hi hagi d’estar present, sinó que la seva presència ha de ser més complexa. 

A les escoles de San Miniato els nens petits mengen com adults, amb gots, plats i coberts no adaptats. ¿S’ha de potenciar aquesta autonomia?
Això és important, perquè sovint tractem els nens com si fossin estúpids o incapaços. Pensem que és perillós donar-los una forquilla o un got de vidre, i en realitat el que estem fent és substituir nosaltres la seva experiència personal. Donem el menjar a un nen i el privem d’explorar ell mateix la possibilitat de menjar sol. I això mateix val per a una situació de conflicte. Quan dos nens entren en conflicte, l’adult es planta allà de seguida per si passa alguna cosa, i el resultat és un adult preocupat que considera el nen poc capaç. I no donem la possibilitat als nens d’experimentar. Als adults els diria que no tinguin obsessió per omplir de contingut el temps i l’experiència dels nens. Dir-li constantment a un nen què ha de fer i com ho ha de fer és una actitud avassalladora i dominant. És el que passa a l’escola, on els nens aprenen molt aviat a fer el que complau l’adult. I fer els nens protagonistes de la seva educació és això: deixar que experimentin per si mateixos. 

¿L’educació és responsabilitat de tots, no només de família i escola?
És una responsabilitat pública, però això no vol dir que no interessi als pares. L’educació no és una faceta privada, sinó que està estretament lligada a la qualitat de vida d’una societat. És un assumpte relacionat amb la convivència civil d’una societat. Si no hi hagués escola pública obligatòria, això crearia unes diferències socials terribles. Hi ha coses que s’han de garantir per a tothom, i una és l’educació dels nens.

dimecres, 13 de setembre de 2017

El "temazo" del dimecres. Inadaptats - "Foc".


Un dels meus temes preferits dels vilafranquins, que tot i que es van dissoldre fa uns anys, de tant en tant encara fan algun concert, com enguany al festival Hartotxu Rock. L'any 1999 publicaven l'àlbum X, un dels més rodons de la banda, on incloïen aquest tema.

Farem foc nou!!

dimarts, 12 de setembre de 2017

Ho hem tornat a fer, ho hem tornat a petar!! La Diada del sí!


Desitjaven que fóssim quatre gats. Volien posar la por al cos de la gent perquè ens quedéssim a casa. Anunciaven aldarulls i violència. Deien que el suflé s'anava desinflant i que a la majoria dels catalans no ens interessa això del referèndum ni la independència, sinó les preocupacions "reals" de la gent... Doncs aquí ho tenen un any més. Això ja no té aturador. O referèndum o referèndum. Fins a la victòria!!

Visca el poble sobirà que lluita per enderrocar el tirà!!!
















Foto: El Periódico.





Foto: El Punt-Avui.


























Foto: La Vanguàrdia.























Foto: La Vangàrdia.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Avui, com 40 anys enrere, per Catalunya!

Manifestació per la Diada l'any 1977 a Barcelona.
























Del "Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia" al "Volem votar"!

In-inde-independència!!!


Visca el poble sobirà!

Visca Catalunya lliure!

dissabte, 9 de setembre de 2017

Mariano Rajoy: "Lo que no es legal, no es democrático".

Rosa Parks en un acte de desobediència contra la segregació dels negres a l'estat d'Alabama (1 de desembre del 1955).

























El franquisme era democràtic doncs? Hi havia una legalitat, no? Que les dones votin deu ser antidemocràtic, oi? Fa no gaires anys no el vot femení no era legal... Mare de Déu el que hem d'arribar a escoltar...

#Etfelicitofill

#1Ovotarem

#SensePor

#Democràcia







dijous, 7 de setembre de 2017

El Parlament i el govern aproven la Llei del Referèndum. Seguim.

Foto: CCMA




















Ahir es va viure una nova jornada històrica per al futur de la nostra maltractada nació. El Ple del Parlament va aprovar la Llei del Referèndum, amb 72 vots a favor (JxSí, CUP), 11 abstencions (CsQP) i amb l'absència dels grups de C's, PSC i PP que van abandonar l'hemicicle just abans de la votació, després d'una maratoniana sessió de més de dotze hores de durada, entorpida pels grups contraris a l'aprovació d'aquesta llei a base de demandes procedimentals a la Mesa del Parlament que va obligar a suspendre en diverses ocasions el debat. Tanmateix, la Llei ses va acabar tirant endavant i va ser rubricada immediatament per tots els Consellers del govern i pel Vicepresident Junqueras i el President Puigdemont amb la seva signatura.

Per a la memòria queda també la imatge dels diputats de Podem i d'EUiA integrants juntament amb ICV de la coalició de CsQP, abandonant l'hemicicle després que el portaveu del seu grup, Joan Coscubiela, no permetés al representant de Podem, Joan Giner, gaudir d'uns minuts del temps del seu grup parlamentari per dirigir-se a la resta dels diputats tal i com havia demanat aquest públicament. Per si no quedava prou clara la divisió al si d'aquest grup parlamentari, ahir va quedar de manifest a ulls de tothom.

I per acabar de reblar la jornada, quedarà per a la memòria l'escena de la veterana diputada Àngels Martínez, d'aquest mateix grup parlamentari aixecant-se del seu escó per anar a retirar les banderes espanyoles que havien deixat als seus escons, juntament amb diverses de catalanes, els diputats del PP quan van abandonar l'hemicicle abans de la votació de la Llei del Referèndum, mentre la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, li demanava inútilment que deixés les banderes al seu lloc...

Foto: La Vanguardia.



dimecres, 6 de setembre de 2017

El "temazo" del dimecres. Sara Hebe - "Asado de Fa".


Aquest cap de setmana, a la Festa Major de Sant Quirze del Vallès, he descobert a aquesta jove rapera argentina, que aquest estiu ha estat de gira per Catalunya. Acompanyada d'un bateria i un guitarra, que a més a més porta el sàmpler amb les bases gravades, la Sara Hebe canta cançons reivindicatives i de temàtica social. Com podeu comprovar en aquest videoclip, del tema inclós al disc Puentera (2.012), gravat amb un grup de veïns d'un barri de Buenos Aires, que estaven amenaçats de desallotjament de les seves cases. Un rap amb ritmes de cúmbia, un estil molt popular a l'Argentina.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Jordi Martí: "La selección a dedo del profesorado no mejora los resultados educativos".

 
L'autor és professor de secundària en l'àmbit de la informàtica i les noves tecnologies. Comparteixo la seva visió negativa del sistema deditocràtic d'elecció del professorat que està impulsant, de manera expansiva i pràcticament imparable, la LEC. Aquest model ens porta a claustres més submissos i a un retrocés flagrant de la gestió democràtica dels centres públics.

En estos últimos tiempos se está retomando la idea, que cada cierto tiempo se pone de nuevo sobre el tapete, acerca de la posibilidad de seleccionar a los docentes de los centros educativos públicos por parte de los directores de los mismos. Algo que, desde el año 2009 se está haciendo en Cataluña bajo el amparo de la LEC. Directores que, bajo diferentes supuestos, están realizando la provisión de personal siguiendo los mismos criterios que en la concertada y, cuya selección se basa en entrevistas personales o un simple apretón de manos. No olvidemos tampoco que, uno de los grandes caballos de batalla de la organización, avalada por La Caixa, Escola Nova 21 es la necesidad de poder seleccionar, no sólo parte importante del profesorado de los centros, es la eliminación de la condición de funcionario público y, por qué no decirlo, someter el modelo educativo a las reglas de juego empresariales. No es una invención, simplemente basta ver todas las intervenciones públicas de las caras visibles de esa organización cuando hablan sobre ese tema muy relacionado con “su” autonomía de centro. Sí, por lo visto sin la selección adecuada del profesorado, alejada de los métodos de provisión meritocráticos y transparentes que marca la función pública, no pueden darse mejores resultados educativos.

Pues va a ser que NO. Lamentablemente para ellos, desde la aprobación de la LEC en Cataluña no hay ninguna evaluación (ni la de competencias básicas, PISA u otras) que avale esa mejora de los resultados de los alumnos. NO, por lo visto la posibilidad y, de facto, la selección de parte del personal de los centros educativos bajo supuestos perfiles competenciales que se han inventado indica que, no sólo no están mejorando los resultados si no que, en algunas ocasiones y materias, los mismos están bajando si los comparamos con los que arrojaba la educación pública catalana antes de la aplicación de esta ley educativa y las posibilidades que prometía. Y no, no estamos hablando de falta de rodaje porque, seamos sinceros, ¿cuánto tiempo debemos considerar que algo debe estar en experimentación antes de dar resultados? A mí me da la sensación que si, algo tan sensible como la educación, arroja cada vez unos resultados más pésimos después de haberse formulado una ley y tomado determinadas medidas para promover la privatización de la selección de los profesionales que dan clase, es que hay algo que falla. Entonces, ¿por qué no se fulmina la LEC? ¿Por qué, en lugar de apostar por devolver la democracia a los centros educativos, la selección transparente de profesionales y oponerse a determinadas versiones de la autonomía educativa, que ya ha dado resultados y no han sido buenos, se quiere ir aún más allá? ¿A quién le interesa lo anterior? ¿Por qué sabiendo que algo no funciona se tiene que seguir aplicando? No lo entiendo. Bueno, no lo entiendo salvo que haya algún interés oculto tras lo anterior que tenga muy poco que ver con la mejora educativa.

Cuando hablamos de evidencias educativas nos estamos refiriendo a datos medibles. Quizás no todo sea medible en el ámbito educativo y, ni tan sólo pueda existir un sistema de medición que no venga sesgado por medir sólo parte del propio sistema educativo pero, cuando TODOS los informes y datos dicen que hay algo que no funciona, quizás es que hay algo que no se está haciendo bien.

No, la selección “a dedo” del profesorado en Cataluña no mejora los resultados de los alumnos. La LEC, la ley educativa que incluye la posibilidad de hacer lo anterior, tampoco los ha mejorado. Pues creo que, si hay alguien a quien le interesen los chavales debería echar marcha atrás en el asunto o, quizás, plantearse la necesidad de hacer un cambio de rumbo en las políticas educativas catalanas porque, algunos no entendemos la necesidad, no sólo de no pararse y mirar qué está fallando, sino de continuar aumentando las prácticas que lo único que están haciendo es perjudicando a miles y miles de alumnos de esa Comunidad.

Eso sí, hoy seguro que determinada prensa mediatiza algunos centros catalanes falseando sus resultados mediante suposiciones o imágenes sesgadas de experiencias “guays” que, lamentablemente, no hay ningún dato objetivo u objetivable que los avale.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Què vol dir ser terrassenc?

























Vol dir pujar a La Mola sovint...

























Vol dir anar a fer birres, i petar la xerrada als Amics de les Arts, al Mesón, al Social, al Cortijo, a la Bodega Tarragona, o a La Coral dels Amics.























Vol dir menjar ràpid i greixós al frankfurt del carrer Gavatxons...

























Vol dir fer una orxata, un gelat o un granissat a la Ribera o als Xixonencs.



























Vol dir que participes en alguna entitat de cultura popular i et quedes a Terrassa per Festa Major...




















Vol dir que coneixes els principals bars de tapes de la ciutat...




















Vol dir saludar a un mínim de tres persones en cada desplaçament per la ciutat...
























Vol dir que surts de festa per la Rasa i vas de concerts al Faktoria. I coneixes un bon grapat de pubs arreu de la ciutat (Infierno, The Cavern, The Soul Pub, La Vinyeta, Skorpions, Reina Victòria...)...

diumenge, 3 de setembre de 2017

Xavier Diez: "Votar amb els peus".



(Article de l'escriptor, mestre i historiador Xavier Diez, per a la revista Celobert, publicat l'1 de setembre).

Aquest estiu em vaig retrobar amb un col·lega, el meu bon amic Claudio Venza, reputat hispanista de la Universitat de Trieste amb qui vaig sopar al poble on resideix. Feia temps que no coincidíem, i després de posar-nos al corrent de moltes coses, va sortir el tema inevitable. Em va preguntar què pensava que passaria amb el referèndum d’independència de l’1 d’octubre, una qüestió que suscitava gran interès entre la comunitat acadèmica del seu país.

Em considero una persona relativament ben informada de l’actualitat política. Sóc coneixedor de la història recent de Catalunya i Espanya, i vaig abordar la qüestió al meu “Anatomia d’una Ruptura, Espanya-Catalunya 1975-2014”, publicat fa un parell d’anys. He participat, des d’una segona fila en el “Procés” i en algunes institucions que l’impulsen. He escrit desenes d’articles sobre la qüestió i conegut persones que participen molt activament. I tot i això, quan en Claudio em va preguntar no em vaig estar de respondre, amb tota sinceritat, “no en tinc ni idea”.

Anem a pams. El món mediàtic és, ara per ara, un camp de batalla. Opinadors indocumentats consideren que no es votarà, mentre que altres creuen que tot anirà com una seda. Aquí, no es tracta d’informar, sinó de reforçar les hosts respectives. Jo, simplement sóc un historiador que més o menys es defensa a l’hora de conèixer i interpretar el passat, i que (afortunadament) no té cap habilitat profètica ni endevinatòria. Saber què passarà el 2-O és, sobretot, competència dels tarotistes. Personalment, els coneixements adquirits em serveixen per tractar d’explicar perquè som on som, i aplicar algunes constants que es repeteixen en els moments de ruptura.

A l’hora d’explicar els grans processos de descolonització o d’independències hi ha un fet poc compatible amb lectures romàntiques o essencialistes. Arriba un moment en què mantenir l’statu quo és més onerós que acceptar la secessió d’una part del territori. Arriba un moment en què mantenir la dependència ja no és tolerable ni realista. I la lògica política s’acaba imposant entremig la propaganda.

En les darreres dues dècades, la societat catalana ha experimentat mutacions profundes que han portat vers un distanciament emocional irreversible, que corre paral·lel a un procés reactiu i reaccionari en el sí de la societat espanyola. Això ha comportat dues sortides de l’armari: bona part dels catalans han sortit de l’armari sobiranista; mentre que bona part l’espanyola, ha sortit del franquista. Això fa que la situació resulti insostenible. Encara més, bona part dels catalans han assumit, en un procés introspectiu lent i profund, que és preferible la incertesa de la ruptura a les certeses del manteniment d’un statu quo ja impossible de recuperar. La vaixella s’ha esmicolat i ja no és possible recompondre-la. No en tinc ni idea què passarà, tanmateix sé del cert que res no tornarà a ser igual. I que a la monarquia i la idea nacional d’Espanya li caldran moltes tones de Prozac.

En tota ruptura, en tota revolució, de la mateixa manera que succeeix en el camp de la física, hi ha un “momentum”, un punt que suposa inexorablement el pas d’un estat a un altre. A mi m’agrada fer servir l’anècdota de la descomposició de la centenària dinastia imperial dels Romanov. Quan, a la I Guerra Mundial, el tsar demana un sacrifici més als seus soldats, i tanmateix, acaba succeint l’impensable. El feudalisme s’ensorra amb una gran facilitat quan l’exèrcit gira cua, i en comptes d’avançar contra els alemanys, fan caure el règim, dissolen l’imperi, i tot canvia. Algun historiador va afirmar que aquest gest va suposar que “els treballadors i camperols russos van votar amb els peus la fi de la guerra i la fi del règim”.

L’1 d’octubre, com vaig dir al meu amic italià, estic convençut que votarem amb les mans, dipositant papers en una urna. Tanmateix, setmanes abans tenim una cita tant o més important. La Diada, un cop més, hem de votar amb els peus. Al cap i a la fi, les mobilitzacions socials, la participació activa de la ciutadania a l’espai públic és el que permet capgirar aquells statu quo que van quedar fa temps caducats.

divendres, 1 de setembre de 2017

912: "Ni oblit, ni perdó".

 
Una piedra
En el camino
Me enseñó
Que mi destino
Era rodar y rodar.

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre la mar.
  
En el mundo pues no hay mayor pecado
Que el de no seguir al abanderado;
No, a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe...

Los caminos de la vida
no son como yo pensaba
como los imaginaba
no son como yo creia 
los caminos de la vida
son muy dificil de andarlos...

Enterrem la nit,
enterrem la por.
Apartem els núvols que ens amaguen la claror.
Hem de veure-hi clar,
el camí és llarg
i ja no tenim temps d'equivocar-nos.