"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 30 de juliol de 2012

Le Gran C - una bona estona al Teatre Grec de Barcelona.

Companyia XY - Le Gran C.

Aquest dissabte i diumenge ha estat actuant a Barcelona l'amic Tomàs Cardús amb la seva companyia francesa de circ, presentant l'espectacle "Le gran C" al festival grec. Jo tenia la intenció de veure'l el dissabte, però la pluja va fer que se suspengués l'espectacle quan tan sols es portaven vint minuts de funció. Així que ahir vaig tornar al teatre per veure l'espectacle complert, i afortunadament, aquest cop no hi van haver incidències climatològiques, més enllà d'una xafogor destacable.

Em va agradar força l'espectacle, sobretot pel seu dinamisme. El fet que una quinzena d'artistes apareguin en escena, possibilita que sempre hi hagi algun "numeret", i que hi hagi pocs temps morts o pauses d'aquelles que posen a prova la paciència d'un. Mentres uns estan en ple exercici, uns altres tenen temps d'agafar aire, i així successivament. Tot i que l'inici de la funció és lent i més aviat  poètic, amb escassa dificultat tècnica, a mesura que avança l'espectacle i que els artistes agafen el to físic, va augmentant el ritme i el grau de dificultat de les accions, amb figures i acrobàcies de molt mèrit, amb grans dosis d'emoció i els ais i uis corresponents de l'audiència.

Des del primer moment te n'adones de la gran influència del Tomàs en la concepció de l'espectacle, amb les construccions castelleres (pilars, un tres amb l'agulla, pilars per sota, a la veracreu, pilars de 3 invertits amb el més gran d'anxeneta i el més petit a sota...), i els jocs d'equilibri amb el corró de fusta, tan utilitzat en els assaigs de canalla o dels pilaners a la nostra colla. Suposo que també devia tenir ell la idea de dedicar al públic la cançó de Lluís Llach l"'Estaca" que van cantar a capel·la com a agraïment als aplaudiments del públic al final de la funció.

També apareixen en escena algunes referències al rugbi, un esport molt arrelat a França, amb simulacions de "melés" i l'enlairament de persones com en la recepció d'un fora de banda, o l'acumulació de gent uns sobre dels altres com si es tractés d'una "pila de greix" per rescatar la pilota ovalada.

I a aquests exercicis s'hi sumen un munt d'acrobàcies aèries, equilibris de tota mena, i coreografies diverses per l'escenari. En total, són uns 70 minuts d'espectacle molt distrets i intensos. L'enhorabona Tomàs i companyia!

dissabte, 28 de juliol de 2012

El sistema educatiu s'arreglaria tancant totes les escoles.

Roger Schank. Diari Ara.

Comparteixo en gran mesura les opinions d'aquest senyor, i m'ha semblat una entrevista força interessant.

(Entrevista de Dani Sánchez Ugart pel diari Ara)

Primer es va dedicar a ensenyar als ordinadors a entendre anglès i això li va servir per entendre com funcionen les estructures d'aprenentatge. A partir d'aquí, i després de veure que els seus fills s'ho passaven malament i a l'escola no aprenien, Roger Schank (Florida, 1946), catedràtic a Yale i guru de psicologia cognitiva, va decidir investigar en el camp de l'ensenyament a humans. Les seves idees són radicals. Desterraria la pràctica i ho basaria tot en l'experiència amb programes d'ordinador, encara que calgués tancar totes les escoles. Ho aplica a La Salle de Barcelona, on fa màsters.

Com es passa de la intel·ligència artificial a fer una teoria de l'educació?
Quan els meus fills van començar a anar a escola, als anys 80, vaig adonar-me que eren infeliços i que el que els explicaven no tenia cap sentit. Aleshores em vaig proposar crear jocs d'ordinador que els ensenyessin a pensar i vaig acabar descobrint una veritat molt lletja: les editorials no volien competència i controlaven el sistema educatiu. Per això vaig adonar-me que necessitava finançament per avançar en l' e-learning . El problema és que aquests diners arribaven de l'exèrcit, per fer simuladors de vol, o de corporacions, però no per aplicar-ho a les escoles.
I 30 anys després, en què hem avançat?
En ben poca cosa. Tenim l'oportunitat de canviar l'educació creant grans experiències online i, desafortunadament, estem copiant el model dels llibres de text a l'ordinador. Hem fet el mateix que va fer Hollywood quan es va inventar el cinema. Ells van gravar les obres de teatre, i ara nosaltres estem gravant les classes. I, tal com estan plantejades, les classes ja són prou dolentes perquè ara, a sobre, ens en facin veure una pel·lícula.
Què falla en aquestes classes?
La manera d'aprendre és fent coses, per això cal tenir experiències simulades de tot. Jo suggereixo fer simuladors per aprendre qualsevol cosa. Milers de jocs que ensenyen a raonar sobre tots els temes. Les escoles copien el model de l'Església: han convertit l'ensenyament teòric i la memorització en un nou déu i això és una absurditat. Tu has estudiat àlgebra i estic segur que no en saps un borrall. Perquè passa això? Doncs perquè és inútil i mai no ho has fet servir! I això és només un exemple. Les escoles no ensenyen el que és realment important. Cal que els nens aprenguin a pensar i que es formin en el que els interessa. Si tens set anys i t'interessa el món espacial, hauries de poder fabricar un coet amb l'ajuda d'un joc d'ordinador i, si en tens 17, potser obrir el teu propi negoci, però tot amb situacions reals. Deixar de banda tot el currículum actual. Adonar-nos que l'àlgebra o el llatí no serveixen per a res. Oblidar la teoria i passar a la pràctica.
¿Però els nens poden decidir què els interessa i deixar de banda assignatures?
Cal que decideixin. Que diguin: "Sona divertit!" Vull que tinguin un miler d'opcions i escullin les que més els agradin. Tu no podràs decidir per ells encara que vulguis. Si tens un fill de dos anys i el portes al zoo i li dius "Mira que bonic l'elefant" i ell agafa una pedra, vol dir que li interessa més la pedra. Potser serà geòleg. Per exemple, al meu fill li agradaven els trens i un dia, quan tenia 10 anys, el vaig portar al metro de París, li vaig donar un bitllet i un mapa i li vaig dir: "Vés". ¿Saps què em va dir quan ens vam retrobar? "¿Com és que m'has estat amagant això tot aquest temps?" Doncs es va acabar dedicant al món dels trens, té una feina que li agrada i el seu somni és ser president del metro de Nova York.
¿Però si oblidem la teoria, com avançarà el coneixement?
Als professors els encanta dir que la teoria és important, però no és veritat. ¿Tu creus que necessites conèixer la teoria de l'aerodinàmica per dissenyar un avió? No. El que cal és fer proves i millorar. És molt curiós, perquè a Europa t'ho pregunten, això, i als Estats Units no.
¿I què impedeix que el seu mètode es porti a la pràctica?
Els professors són els meus enemics, perquè els encanta estar-se en una classe i recitar lliçons. Però els principals són els editors, que no volen perdre el seu negoci, i els governs, que no s'atreveixen a fer canvis. Una vegada vaig ser entrevistat per un representant del rei d'Espanya i li vaig dir que per arreglar el sistema s'haurien de tancat totes les escoles. Però, esclar, després què fan els governs amb els edificis, els professors i els nens durant el dia? Són dubtes legítims, però no ens ha de fer perdre de vista que cal un canvi de model urgent.

divendres, 27 de juliol de 2012

Esportistes catalans als Jocs Olímpics de Londres.


Publica el diari Ara en la seva edició digital d'avui mateix, que els catalans suposen el 48% dels jugadors de les 7 seleccions (esports d'equip) classificades per Londres. Vaja, que si algú encara es pensa que Catalunya no seria una nació competitiva esportivament parlant, és que no en té ni puta idea, o que prefereix que la gent s'ho pensi això, per tal de no debilitar a la selecció espanyola. Pel que fa al general de la delegació espanyola, els esportistes catalans representen un 30% del total. Tenint en compte que els catalans representem al voltant d'un 15% de tota la població de l'estat espanyol, no està gens malament el nivell esportiu català.

Que faria l'equip de basquet ejpañiol si li traiessin als germans Gasol (Marc i Pau), a Navarro, a Serge Ibaka, Victor Sada, i Rudy Fernández? (50%)

I el d'handbol sense Victor Tomàs, Albert Rocas, Cristian Ugalde, Joan Cañellas i Viran Morros? (36%)

I el d'hoquei herba sense Àlex Fabregas, els germans Alegre (David i Ramon), Edi Tubau, Marc Sallès, Miquel Delás, Pol Amat, Pau Quemada, Roc Oliva, Santi Freixa, Sergi Enrique, Xavier Lleonart, Quico Cortès, Carles Ballbé, i Manel Terraza? (94%)

I el de futbol sense Boitia, Tello, Alba, Romeu i Montoya? (28%)

I el de waterpolo sense l'Albert Español, Blai Mallarach, Daniel López, David Martin, Felipe Perrone, Iñaki Aguilar, Javier García, Marc Minguell, Ivan Pérez, i Xavier Vallès? (77%)

I el waterpolo femení sense l'Ana Copado, Anna Espar, Jennifer Pareja, Laura Ester, Carmen García, Marta Bach, Matilde Ortíz, Ona Messeguer, i Roser Tarragó? (70%)

Sincerament, preferiria que els Jocs Olímpics, tal i com estan concebuts avui en dia, desapareguessin. El negoci està molt per sobre de l'esperit olímpic dels orígens, i les diferències econòmiques entre les diferents delegacions (països) queden paleses en el repartiment de medalles final. Com més calés, més fàcil guanyar medalles. Com millors sistemes de dopatge, més medalles. Com més professionalització dels esportistes, més medalles. Com més al límit (físic i psicològic) es posa als atletes, més medalles.

En tot cas, com que sé que els jocs no només no desapareixeran, sinó que augmentarà el negoci i l'explotació dels esportistes, com a mínim que en el futur puguem veure als explotats i remunerats esportistes catalans competint per Catalunya. Si més no, ens evitaríem unes quantes ulceres veient als esportistes catalans celebrant les victòries amb les banderes de l'enemic al darrera, i els càntics i cançons patrioteres dels aficionats i companys d'equip de costum. 

dijous, 26 de juliol de 2012

Espectacle NBA a Barcelona i humiliació espanyola.


Els passats diumenge i dimarts vaig tenir l'oportunitat de veure jugar a l'equip de basquet nordamericà, amb totes les seves figures de l'NBA, al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb motiu d'uns partits amistosos de preparació de cara als jocs olímpics de Londres que s'inauguren avui mateix. Els rivals dels nordamericans van ser l'Argentina diumenge, i Ejpañia dimarts. A l'equip ianqui hi ha figures de l'NBA com Lebron James, Kobe Bryant, Kevin Duran, Chris Paul...

El dimarts, els nordamericans van sortir una mica relaxats a la pista i van haver de posar-se les piles a última hora perquè no se'ls escapés la victòria contra una Argentina extramotivada i que va anar de menys a més, en part per l'encert en el llançament i per la relaxació nordamericana. Els jugadors argentins es van prendre el matx com si es tractés d'un partit oficial i no es van estar de fer servir qualsevol estratègia per endur-se la victòria. Tanmateix, els nordamericans no van posar-se nerviosos amb les provocacions argentines i van acabar emportant-se el gat a l'aigua.

Pel que fa al partit del dimarts, he de dir que vaig anar al Palau predisposat a animar al conjunt nordamericà, tot i que tampoc es pot dir que els nordamericans siguin sant de la meva devoció. El que tenia clar, era que volia veure perdre a Ejpañia i no haver de sofrir les celebracions i els càntics patrioters dels espanyols. Tanmateix, vaig haver de suportar algun "yo soy ejpañiol ejpañiol ejpañiol", però que vaig poder contrarestar amb cada triple i cada esmaixada nordamericana, aixecant-me de la cadira i celebrant-ho ostensiblement.

M'hagués agradat manifestar-me politicament (ja que el fet que Ejpañia jugui al Sant Jordi també és política) de manera molt més radical, però em vaig haver de contenir. M'hauria agradat veure moltes estelades al Palau, perquè els estrangers que hi havia i els espectadors televisius sapiguessin on s'estava jugant el partit. També m'hagués agradat sentir una escridassada al Pau Gasol, el proper banderer dels esportistes espanyols a Londres. I fins i tot algun acte d'insubmissió quan sonava l'himne de la colònia (jo vaig tapar-me les orelles per evitar al màxim possible haver-lo de sentir). 

Se'm va fer estrany veure a la colla castellera dels Castellers de Vilafranca a la mitja part fent castells al mig de la pista. No sé per què es van decidir a actuar en un acte tan patriòticament espanyol com aquell. Només ho podria entendre per necessitats econòmiques greus, però tractant-se de la colla amb més recursos econòmics i amb més influències entre el sector empresarial, se'm fa difícil entendre que coi hi feien allà. No els vaig xiular, però tampoc aplaudir.

dimecres, 25 de juliol de 2012

El "temazo" del dimecres. Madness - "Un paso adelante"


Avui se celebra al Parlament de Catalunya el ple extraordinari sobre el Pacte Fiscal. Els caps dels grups parlamentaris representats han fet les seves exposicions a favor i en contra del pacte. Sembla clar que el govern de CIU tirarà endavant la proposta amb els vots a favor d'ERC, ICV i Laporta, i en contra del PP. No sé que coi votaran els socialistes, perquè aquests sempre voten en funció dels interessos del PSOE, ni tampoc els de SI, ja que aquests tenen clar que sense independència no hi haurà ni concerts ni punyetes.

M'ha agradat el discurs de Puigcercós (ERC), clar i català, i sense necessitat d'anar llegint el guió (en un moment del discurs li ha demanat al President Mas "Un pas endavant" i m'he enrecordat d'aquest tema dels Madness molt popular a mitjans dels vuitanta del segle passat). Fatal la representant socialista Rocio no sé què, que ha llegit tot el discurs i d'una manera gens fluïda. A banda de deixar dubtes de si donava suport a la proposta del govern o no. Bé també l'Uriel Bertran (SI) amb la seva vehemència antipactista i per la solució (única) independentista com a bandera. I prou bé l'Herrera (ICV) per recordar a Mas que caldrà administrar i distribuir bé els ingressos que es puguin obtenir gràcies al concert econòmic, i deixar d'escanyar a les classes mitges i populars catalanes. Pobre el discurs d'Oriol Pujol, bàsicament llegit i poc intel·ligible.

dimarts, 24 de juliol de 2012

20 anys d'una humiliació.

Rebollo, per què no vas apuntar a la llotja?

Demà es compleixen vint anys de l'inici dels jocs olímpics de Barcelona 92, els jocs de la vergonya i de l'humiliació catalana. Els jocs de la burgesia barcelonina més espanyolista, d'Ejpañia i dels esportistes espanyols, que ben poc van aportar a Catalunya més enllà d'un bon grapat d'independentistes empresonats i torturats, i de que una part del món inculte pogués posar en el mapa la ciutat de Barcelona, dins d'Ejpañia, evidentment. Encara que ens venguin que els jocs van servir per netejar la cara a Barcelona i modernitzar-la, aquesta modernització es podria haver fet igualment, o millor fins i tot, sense la necessitat d'humiliar-nos com a nació.

Curiosament, en aquella època jo tenia 16 anyets i encara no tenia ben definida la meva identitat pròpia, ni tenia gaire criteri per fer valoracions més enllà de les avantatges que suposaven per un enamorat de l'esport com jo, de poder gaudir al llarg d'unes setmanes dels millors esportistes del món a prop de casa. De fet, vaig poder assistir a alguns esdeveniments com a espectador, com ara a l'handbol a Granollers, l'atletisme a l'estadi olímpic, o l'hoquei herba a l'estadi municipal de la meva ciutat (quina vergonya quan recordo al Manolo el del bombo amb el Moreno dels platerets cridant aquelles consignes tan casposes i cutres), i alguna cosa més que ja no recordo.

Els meus sentiments envers les olimpíades a casa nostra van passar de l'eufòria inicial l'any de l'assignació a la candidatura de Barcelona (amb el feixista aquell de president del COE), a l'alegria per poder viure de prop el principal espectacle esportiu els dies de competició, per acabar maleint al cap d'uns anys als il·luminats que van decidir portar els jocs a Barcelona per a més glòria espanyola i humiliació catalana.

De fet, no recordo cap escena de reivindicació nacional catalana al llarg d'aquells jocs (a banda dels intents reprimits i sancionats de quatre independentistes) . No sé, m'hagués agradat veure algun esportista català amb l'estelada al podi, al igual que els atletes nordamericans alçaven el puny com els "panteres negres" l'any 1968 a Mèxic. O girar-se d'esquena a l'escoltar l'himne espanyol, o qualsevol gest a favor de la causa catalana. Entenc doncs, que tots els esportistes catalans que van participar en aquells jocs se sentien tan espanyols com la resta, o simplement es passaven els sentiments identitaris i la dignitat nacional per l'engonal. Vaja, que primer jo, després jo, i més tard jo també.

El pitjor de tot, és que els jocs de Barcelona no van servir per avançar ni una passa cap a l'alliberament nacional, i d'aquí a tres dies començaran uns nous jocs a Londres i els esportistes catalans tornaran a competir vestint la samarreta dels espanyols una vegada més. Eh!, i segurament n'hi haurà que ho faran ben cofois i orgullosos, però també és probable que n'hi hagi algun que preferiria competir defensant els colors de la seva nació, és a dir, la catalana. Els desitjo a tots ells el pitjor en aquests jocs, i que la selecció espanyola guanyi les menys medalles possibles. Afortunadament, els jocs m'agafen de vacances lluny de casa i no tindré l'oportunitat de seguir-los ni d'agafar cap úlcera d'estómac.

dilluns, 23 de juliol de 2012

Els amics es fan grans.


Dissabte vaig estar celebrant els primers quaranta anys de l'Albert de Cornellà, un bon amic casteller que porta més de la meitat de la seva vida dedicada als Castellers de Cornellà, ja sigui pujant al tronc dels castells, fent pinya, o dirigint la colla com a cap de colla o en qualsevol tasca de representació. De fet, és un dels principals (per no dir el principal) ambaixadors d'aquesta colla des dels seus inicis (1991). I a banda dels castells, encara li sobra temps per fer de pare, de parella, de ciclista, d'escalador, de diable i, fins i tot, de sortir de festa algun dia (en aquesta activitat hi té la mà trencada, i acostuma a "guanyar" sempre ;-) ).

Ja ho he comentat alguna vegada, però em sembla interessant repetir-ho, que té molt mèrit el que fan castellers com l'Albert, que porten tants anys dedicats a la colla de la seva ciutat, per amor als castells i per mantenir vives les tradicions a la ciutat. És difícil aguantar molts anys en una colla castellera, però encara ho és més si la colla baixa el nivell, i costa arrossegar a la gent als assaigs i a les actuacions. Ara sembla que els Castellers de Cornellà tornen a agafar embranzida, i me n'alegro especialment per l'Albert, que sempre ha estat al peu del canó, en els moments difícils, i en els més difícils encara.

Moltes felicitats company, i ens veiem per les places!

dissabte, 21 de juliol de 2012

Recull informatiu.

- Grans manifestacions arreu contra la política de retallades del govern del PP: em pregunto si serveix d'alguna cosa protestar pacíficament un cop cada quatre o cinc mesos en els temps que corren.



- Pau Gasol serà l'abanderat espanyol als jocs olímpics de Londres en absència del tenista Rafa Nadal, que ha hagut de renunciar degut a una lesió al genoll: amb catalans com Gasol, la independència arribarà quan les gallines parlin.



- L'aeroport de Castelló rep, per fi, el primer avió: llàstima que només sigui decoratiu i que s'hagin gastat més de 400.000 euros en l'aterratge.



- Un jove nordamericà irromp en un cinema d'Aurora (Colorado) armat fins a les dents i dispara als espectadors indiscriminadament, causant 14 morts i més de 50 ferits: els grups defensors de les armes als EEUU creuen que s'hauria de deixar entrar amb armes al cinema per si cal defensar-se de bojos com aquest.


- Els diputats del PSC a Madrid voten una proposta del CHA a favor de prioritzar el corredor central dels pirineus en detriment de l'eix mediterrani: així pretenen els socialistes catalans guanyar-se la confiança dels catalans? què collons foten els polítics al congrés dels diputats quan es plantegen les votacions?

- Pere Navarro declara que el concert econòmic és "arcaic" i "antiquat": esperem que en les properes eleccions nacionals catalanes, el poble català també consideri al PSC un partit arcaic i antiquat i no els voti ni déu.

- El detenen per un paquet sospitós i era el seu penis (24 centimetres en repós i 34 en erecció): per aquest motiu jo sempre miro d'anar amb pantalons amples i còmodes a l'aeroport.

divendres, 20 de juliol de 2012

Torna l'USAP.



Gran notícia pels amants del rugbi i per tots aquells que considerem els Països Catalans com alguna cosa més que un mapa que fan servir a TV3 per parlar del temps i per vendre adhesius guais. Torna l'Usap de Perpinyà a l'estadi olímpic Lluís Companys de Barcelona. Serà el dissabte 15 de setembre en un partit del Top-14 de la lliga francesa (que passa?, també el Barça juga la lliga espanyola i ningú s'escandalitza) contra l'actual campió, el Toulouse.

Vaig tenir l'oportunitat d'anar a veure el darrer partit de l'Usap a Barcelona, a l'abril de l'any passat, en un partit de competició europea on va enfrontar-se al Toulon francès, i m'ho vaig passar pipa. L'estadi es va omplir gairebé del tot, amb milers de catalans vinguts de les comarques del nord de Catalunya, i d'altres indrets dels Països Catalans, lluint els colors de la senyera a samarretes, mitjons, banderes, pantalons, bufandes, pancartes, barrets, pintures al cos... I sense deixar de cantar i animar el seu equip en cap moment.

Es tracta, sens dubte, d'una nova oportunitat pels amants d'aquest esport, de veure en directe un partit del màxim nivell. I a més a més, ha de servir perquè els catalans tinguem una jornada de reivindicació i afirmació nacional i esportiva. Som una nació malgrat a molts no els agradi, i esperem que més aviat que tard, puguem veure als esportistes catalans competir defensant els colors de la senyera en competicions internacionals.

dijous, 19 de juliol de 2012

Les estratègies de l'estat represor.


Ahir al matí, tres policies dels mossos de paisà van detenir al jove sabadellenc Pau Llonch, cantant del grup de rap At-Versaris, i se'l van endur a la comissaria per presumptes delictes durant la jornada de vaga general del dia 29 de març. Afortunadament, hores més tard l'han deixat en llibertat juntament amb quatre companys més.

És curiós que hagin esperat tants dies a detenir al sospitós si realment va cometre delictes tan importants com per acabar detenint-lo un matí sortint de casa seva per anar a treballar. Sembla més que probable que les autoritats polítiques pretenguin espantar al personal que protesta i lluita contra els abusos dels polítics, per tal de desmobilitzar als quatre que protesten i lluiten i que la cosa no pugui anar a més. És una vella estratègia que els acostuma a funcionar molt bé als governants. Amb els moviments okupes que van agafar una forta embranzida a finals dels 90 ho van aconseguir de totes totes.

El que m'estranya més és que encara avui es maltracti als detinguts aïllant-los durant més de set hores sense donar-los res per menjar ni per beure. Collons, que no es tracta de criminals ni assassins!

dimecres, 18 de juliol de 2012

El "temazo" del dimecres. Emir Kusturica & The Non Smoking Orchestra - "Boccherini minuet"


Aquest passat diumenge vaig acomplir un més dels meus desitjos musicals al veure en directe, al Palau de la Música, a l'Emir Kusturica i la Non Smoking Orchestra. No es tractava, segurament, del recinte més adequat per a un concert d'aquest tipus, però tot i així la gent no es va estar d'aixecar-se per ballar i fins i tot, algunes, de pujar dalt de l'escenari amb el vist-i-plau (entusiasta segons la bellesa de les dones) dels músics.

He de reconèixer que em va agradar bastant més el directe del Goran Bregovic que el del Kusturica, a banda de la durada d'un i l'altre (Kusturica va estar tot just una hora i mitja i Bregovic més de dues hores). I vaig trobar una mica cansines les constants aturades per llençar consignes i per fer exhibicions de destresa instrumental. Per moments tenies ganes que acabessin amb la comèdia i es posessin a tocar en serio.

Aquest estiu ja m'he pogut treure l'espineta de veure tres bandes que havia escoltat molt i no havia vist mai en directe (Kusturica, The Specials i Cypress Hill) i puc dir que ja gairebé he vist tot el que volia veure. Ja no podré veure mai als Beasty Boys en la seva formació original ja que enguany va morir un dels tres membres originals. I qui sap si algun dia podré tornar a veure als Pata Negra en la seva formació original, amb els dos germans Amador (Rafael i Raimundo) junts. Ah, i als Fabulosos Cadillacs! Vamos, i si tornen els Kortatu, vaig a veure'ls allà on calgui...

dimarts, 17 de juliol de 2012

Efemèrides.

El tsar Nicolau II i la seva família quan encara eren feliços.

Avui fa 94 anys els bolxevics, una gent molt trempada i (més) indignada amb el sistema, van decidir fer justícia i van executar tsar Nicolau II de Rússia i la seva família. Bé, a ben segur ell i la seva dona s'ho mereixien, però la canalla...  

94 anys després d'aquells fets, hom es pregunta si és possible que la història es repeteixi, i que hi tornin a haver revolucions populars contra els mal governs, i execucions dels culpables que han portat al poble a la decadència i a la misèria. De fet, ja ha passat en alguns països del món àrab fa poc, però per a la gran majoria dels opinadors oficials, aquells governants potser sí que s'ho mereixien...

També avui fa deu anys d'una gesta d'enorme transcendència militar i estratègica de l'exèrcit espanyol, que va reconquerir l'"Illa de Julivert" que un grup de set o vuit marroquins havia ocupat les hores prèvies, posant en alerta màxima a les autoritats polítiques del moment (el senyor Ansar i el gran Trillo, el de Viva Honduras!), i a mig món sencer (crec recordar que els noticiaris més importants de mig món van obrir les seves principals edicions amb la notícia del "conflicte" jajajajaja). Avui, deu anys després, els espanyols recorden amb emoció i orgull la gesta d'aquell escamot de l'exercit ejpañó que van apujar l'autoestima i l'orgull dels ciutadans del país veí. Solament comparable a les gestes de l'equip nacional de futbol...


dilluns, 16 de juliol de 2012

Que es foti Andrea Fabra.


Encara hi ha gent que sap prendre's les coses amb humor (carregat de mala llet), i dedica cançons a aquells que se'ns pixen a la cara i encara se'n riuen, com van fer els diputats del PP al congrés el dia que el seu cap anunciava les noves retallades. Especialment a la filla de Fabra, per no dir f.d.p., de l'Andrea Fabra que encara va anar més enllà dels aplaudiments i els crits de suport atrevint-se a dirigir un "que se jodan" als aturats del país.

Ja va sent hora que algun d'aquests politicutxos de pa sucat amb oli entengui d'una vegada per totes que amb el pa de la gent no s'hi juga, i que no es pot anar escanyant al poble i a sobre foten-se'n. Però com ens han educat per ser bones persones, submisses, treballadores i no violentes, doncs ens haurem de conformar amb la pataleta inútil i la ràbia continguda, i esperarem a que arribin unes noves eleccions generals per votar als mateixos de sempre, a veure si han canviat i compleixen les seves promeses enlluernadores.

diumenge, 15 de juliol de 2012

14 de juliol: 223, 33, 9.

14 de juliol del 1979. Presentació dels Minyons de Terrassa.

Ahir, 14 de juliol, va ser un dia de celebracions diverses. Amb la meva família de sang per celebrar els 9 anys de la meva neboda Carla. Amb la meva família castellera per celebrar els 33 anys dels Minyons de Terrassa, i amb la gran família dels humans per celebrar els 223 anys de la revolució francesa (potser que anem pensant a fer una altre revolució per l'estil aviat, ni que sigui perquè els mestres del futur tinguin nous continguts per a treballar a les aules).

He de dir que ahir vaig celebrar les tres efemèrides com calia. La familiar a casa del meu germà, amb pastís i cava, nens corrent, regals, i animades tertúlies sense polèmica. La dels Minyons amb amics de la colla al voltant d'una taula, menjant molt i bevent més. Pel que respecta a l'àmplia família de la humanitat, es pot donar per homenatjada amb la presència al dinar d'un parell de col·legues més (un ucraïnès-terrassenc i un terrasssenc-terrassenc) d'aquells amb qui no saps del cert com has acabat fent lligams d'amistat.

Visca el 14 de juliol!

dissabte, 14 de juliol de 2012

Terrassa Vs Sabadell als Jocs Olímpics.


Històricament, Terrassa i Sabadell han estat ciutats rivals en molts aspectes. D'aquí les expressions "Terrassa, mala raça. Sabadell, mala pell". Cercant per la xarxa he trobat una explicació històrica d'aquesta rivalitat ancestral.

Ara que s'apropen els Jocs Olímpics de Londres, on malauradament encara no hi serà competint la selecció nacional de Catalunya, les dues ciutats tornen a competir pel que fa al nombre d'esportistes locals participants.

Tot i que Sabadell aporta algun esportista més que Terrassa (17 a 15), val a dir que els representants de la ciutat veïna pertanyen la gran majoria al Club Natació Sabadell, i molts d'ells són esportistes professionals fitxats pel club i provinents de diferents punts de Catalunya i de l'Estat espanyol.

En canvi, la gran majoria dels esportistes terrassencs (dels equips d'hoquei herba de la ciutat) són nascuts a Terrassa, a excepció del waterpolista Ivan Pérez, cubà, resident a la ciutat des de fa un bon grapat d'anys i exjugador del CNT de waterpolo, que també figura a la llista d'esportistes de Sabadell com actual integrant de l'equip de waterpolo de la ciutat veïna.

En definitiva, que per molt que vulguin presumir els saballuts de la gran quantitat d'esportistes olimpics que tenen, aquesta xifra es enganyosa, ja que la gran majoria son fitxatges del CNS, amb escàs arrelament a la ciutat. Una vegada més doncs, els terrassencs ens podem sentir vencedors morals d'aquesta "batalla". ;-)

divendres, 13 de juliol de 2012

Crits en el desert.


Enguany torna a ser any de concurs de castells. El cap de setmana del 6 i 7 d'octubre se celebrarà aquesta competició castellera a la plaça de toros de Tarragona com s'ha vingut celebrant bianualment de forma ininterrumpuda en els darrers 30 anys. I com en les anteriors edicions, la meva colla, els Minyons de Terrassa no hi participarem tampoc en aquesta edició (a no ser que es produeixi un daltabaix de darrera hora i sorgeixi un moviment pro-concurs de minyons interessats a participar-hi, i convoquin una assemblea extraordinària per tal de fer-ho possible).

Pel que tinc entès, les raons per les quals els Minyons no participem al concurs de castells venen de lluny, dels inicis de la colla. L'any següent de la fundació (1979) els Minyons teníem la possibilitat de participar en el recuperat concurs de castells de Tarragona del 1980. Davant d'aquesta possibilitat, la tècnica del moment va considerar convenient assistir-hi, sense fer consulta prèvia a la resta d'integrants de la colla. Un cop es van saber les intencions de la tècnica, un grupet de minyons van demanar que es debatés la proposta en assemblea, i finalment, aquesta va acabar decidint no participar-hi (no sé el percentatge de vots a favor i en contra, ni si es va celebrar una única o diverses votacions). 

Tinc entès que d'aleshores ençà s'han arribat a celebrar algunes discussions i votacions més al respecte, però d'això deu fer ja més de vint anys, ja que aquest és el temps que porto jo a la colla i no recordo haver votat mai aquest tema en una assemblea. En tot cas, tampoc he tingut mai la impressió que aquest fos un tema tabú o censurat pels dirigents de la colla. Simplement, mai en aquest temps ha aparegut un col·lectiu de gent dins la colla prou nombrós o decidit per impulsar un nou debat al voltant d'aquest tema. Suposo que de la mateixa manera que a Vilafranca, a Tarragona, o a Valls no es discuteix la idoneïtat o no de participar-hi, ja que la gran majoria dels seus membres hi estan d'acord, als Minyons passa el mateix a la inversa.

El que no deixa de sorprendre'm és la gran unanimitat que mostra el món casteller en el seu suport i acceptació del concurs. Enguany serà encara més evident, si cap, amb l'incorporació de 30 colles més en una jornada extra el dissabte per les colles més modestes, o amb menys opcions de participar el diumenge amb les 12 colles més grans (que fan castells més grans). A dia d'avui, no conec cap colla, a banda dels Minyons amb els quals suposo que ja ni s'hi compta, que s'hagi posicionat contraria a aquesta competició castellera. Sé que hi ha hagut colles que ja ho han debatut i votat, i que han decidit assistir-hi si són convidades. En darreres convocatòries hi havia hagut colles que també havien decidit no participar-hi (Bordegassos de Vilanova, Xics de Granollers, i potser alguna altra que no recordo).

Comprenc que per a moltes colles participar en un espectacle d'aquestes dimensions és un caramel molt llaminer, i que es veu com una possibilitat excepcional per captar a nous membres, i portar els més grans castells possibles a plaça. Així com el fet de sentir-se protagonista important per un dia, i compartir plaça i públic amb les colles més importants del panorama. Tanmateix, no m'explico com és possible que de les 60 i tantes colles del món casteller, no n'hi hagi cap altra, a banda dels Minyons, que no vulgui participar d'aquesta competició més propera a una competició esportiva (vencedors i vençuts, xiulets i escridassades, punts i classificacions, holligans a les grades, jurat...) que no pas a una exhibició de la nostra cultura i valors.

Per això, ara més que mai, els Minyons hem de continuar dient NO AL CONCURS.

PS: Estic fins als ous de sentir l'argument de molts companys castellers d'altres colles "nosaltres no anem a competir"... ho saben que el concurs és una competició amb tots els ets i uts?


dijous, 12 de juliol de 2012

184 homes sense pietat.


Ahir el president del govern ejpañiol va anunciar al Congrés dels Diputats un nou pla de retallades per fer front a la crisi econòmica que diuen que ens ofega. Bé, a una gran part dels ciutadans d'aquest estat sembla evident que l'actual situació econòmica els està ofegant ben ofegats, tot i que dubto que el senyor Rajoy i la resta dels diputats del parlament estiguin notant gaire els efectes de la crisi. Si més no, això és el que van deixar palès els 184 diputats del Partit Popular ahir quan el seu cap anunciava des de l'estrat les noves mesures anti-crisi, que eren victorejades amb aplaudiments i cares de satisfacció pels seus acòlits.

A veure. Una cosa és que els molt ineptes del PP no en sàpiguen més i facin pagar els seus errors del passat i del present a la resta de la ciutadania, amb retallades i més retallades. Ara, que a sobre d'enfonsar econòmicament un país i deixar a milers, milions, de persones en una situació desesperada, siguin capaços de celebrar les retallades del Rajoy com si es tractés d'un torero en una "corrida", ja és passar-se de voltes. Quan el que haurien de fer és mostrar-se humiliats i enfonsats pel fet de no saber/poder/voler cercar solucions alternatives a les retallades, els molt cabrons apareixen crescuts i contents, amb unes mesures que agreujaran encara més, si cap, la lamentable situació econòmica de molta gent.

Quina diferència, el tarannà dels polítics que ens governen amb la ministra italiana de treball, Elsa Fornero, que va posar-se a plorar el dia que va anunciar importants retallades al sistema de pensions del seu país. Potser era pura ficció, però prefereixo veure les cares dels botxins compungides quan em castiguen que no pas cares d'alegria i victòria.

dimecres, 11 de juliol de 2012

El "temazo" del dimecres. Dub Inc - "My freestyle"


Impactant descoberta la que vaig fer aquest dissabte al festival musical Cruïlla al Parc del Fòrum de Barcelona. La banda francesa Dub Inc que van oferir un directe molt ballable i ple de registres dub, dancehall, reggae, hip hop... Amb unes veus que porten en gran mesura el pes d'unes cançons que et transporten a ritmes africans, orientals, caribenys...

I pensar que existeixen des del 1997 i fins aquest dissabte no havia sentit a parlar d'ells... Es possible que la propera vegada que els vegi en directe no m'impactin tant, ja que sovint la primera vegada és tan intensa que el record la magnifica, però indiscutiblement són una gran banda amb un gran magnetisme. Gaudiu-la!


dimarts, 10 de juliol de 2012

Idees de ministre.


Segons publica el diari El Punt-Avui en la seva edició digital d'aquest matí, el ministre d'Educació Jose Ignacio Wert tindria en ment la possibilitat de fer que els "mals" alumnes vagin a escola al juliol perquè tinguin un reforç i es posin les piles. La secretària d'estat d'Educació, Montserrat Gomendio, es queixa de la rigidesa del sistema educatiu espanyol en contrast amb altres països més flexibles amb millors resultats.

No sé si la secretària d'estat d'Educació s'ha parat a comparar els nivells d'inversió en educació d'aquests països dels quals lloa la seva flexibilitat en contrast amb la inversió en educació que tenim aquí. Potser tampoc s'ha parat a comparar les realitats socials dels països que tant lloa i la nostra (amb un increment de la diversitat de cultures i procedències molt elevat en els darrers quinze anys), o simplement les característiques socioculturals i econòmiques (renda per càpita, llibres per persona, ordinadors per persona, persones per biblioteca, ratis d'alumnes per aula, mestres per alumne, climatologia...).

Em sembla que amb la visió carca, ancorada en les velles metodologies, dels polítics governants (tant a Ejpañia com a casa nostra) l'únic que aconseguirem és putejar encara més als alumnes que, per a o per b (per c, d, e, f...), no tiren, sense que això serveixi per res. Quin serà el següent pas després de putejar les vacances d'estiu als "mals" estudiants? Putejar també les de l'hivern? Fer-los anar a l'escola també a l'agost? Es pensen els nostres governants que si se'ls castiga amb més hores rendiran més?

Amb aquestes declaracions, els caps pensants educatius del govern del PP ens volen fer creure que el principal problema perquè els alumnes no aprenguin són els propis alumnes, que són uns ganduls i no volen esforçar-se. Que passa, que pel fet que a un alumne li costi més aprendre, se l'ha de putejar traient-li privilegis dels quals poden gaudir la resta? No seria més raonable ajudar a aquests alumnes al llarg del curs amb més atenció i suport? Amb més mestres i recursos, amb menys assignatures inútils, amb uns horaris ajustats a les capacitats reals individuals, amb uns continguts que despertin l'interès i la motivació, amb unes instal·lacions adequades, un entorn afavoridor de l'aprenentatge, etc., etc.

dilluns, 9 de juliol de 2012

Retorn a la infantesa.

Vano de 5 a la Festa Major de Viladecavalls, la meva segona casa.

Ahir els Minyons vam tancar el primer tram de la temporada amb l'exhibició vespertina a la festa major de Viladecavalls. Feia un munt d'anys que no actuàvem en aquest poble veí, i potser per aquest fet, vam aplegar a un nombrós públic que va respondre amb entusiasme totes i cadascuna de les construccions que vam realitzar (3d8, 4d8, 2d7 i vano de 5).

Per a mi va ser una jornada força especial, ja que per unes hores vaig poder reviure grans moments de la meva infantesa i adolescència, i retrobar-me amb vells amics i coneguts. Primerament, al Casal Familiar, un dels llocs on hi he passat més hores de la meva vida, de la piscina al frontó, del frontó a la taula de ping-pong, de la taula de ping-pong a la pista de tennis, i tornar a començar, on molts minyons vam poder gaudir d'un dia de piscina molt agradable. I més tard, a l'explanada de la masia de Can Turu, on havíem de fer els castells, principal punt neuràlgic de celebració de les festes majors, i on de ben xic vaig començar a familiaritzar-me amb els balls d'orquestra i les llargues nits de festa major envoltat d'amics i familiars.

I ara us explicaré una anècdota (batalleta) relacionada amb la festa major de Viladecavalls, de quan devia tenir no més de deu anys: resulta que em vaig oferir voluntari perquè els meus germans i les meves cosines s'iniciessin en l'ocifi de perruquers (la meva iaia Dolors ho era), i em van fer tal destrossa que després van haver de demanar a una perruquera jove del poble que ho arreglés. I arreglar-ho va significar deixar-me la closca ben rasuradeta. Per dissimular una mica la retallada, la perruquera em va recomanar que em fregués el cabell amb una mica de sabó i aigua perquè em quedés de punxa i semblés més llarg. I així ho vaig fer... Doncs aquell vespre mentres gaudíem de l'orquestra de torn, sobtadament, va començar a ploure, i del meu cap baixaven rius d'escuma que anaven a parar als ulls, amb la coïssor pertinent. Sort que els avis vivien a prop d'allà...

En part per tots aquest records que guardo dels bons moments passats a Viladecavalls, ahir em va fer especial il·lusió que em fessin fer un dels pilars de 4 dels pilars de comiat. Feia no sé quants anys que no feia cap castell al tronc amb la camisa de la colla (potser el pilar de 4 al cim del Pedraforca l'any 2009 va ser l'últim, i perquè el vaig muntar jo...). No ho dic amb amargor, ja que fa temps que vaig assumir que fer castells és molt més que no pas pujar al tronc dels castells, i a dia d'avui he perdut tota il·lusió al respecte. Però si hi havia alguna possibilitat que mai tornés a fer alguna cosa al tronc, ahir era el dia. I és per aquest motiu que em vaig alegrar tant d'haver pogut fer de segon al pilar de quatre, ja que aquest pilar tenia per a mi una forta càrrega simbòlica i emotiva. Així que vagi des d'aquí el meu agraïment als tècnics que van pensar en mi. (per cert, que s'apropa Sant Fèlix i crec que el pilar d'entrada no l'haurien de fer sempre els mateixos... ;-) ).

Minyons, bones minivacances i fins aviat!

Ah, i dijous cinema a la fresca!

diumenge, 8 de juliol de 2012

Gràcies Jessed.



Malgrat que la majoria dels esportistes d'elit catalans es passen els sentiments nacionals pel forro i no dubten a competir amb els colors d'Españia, es poden trobar alguns exemples d'esportistes compromesos amb el seu país i amb un mínim de dignitat.

Aquest és el cas del Jessed Hernàndez, corredor de curses de muntanya que avui s'ha imposat en la mitja marató dels Sky Games a Ribagorza (Aragó), però que s'ha quedat sense la medalla del vencedor pel fet de córrer defensant els colors del país que s'estima, és a dir, Catalunya, que malauradament no està reconeguda oficialment en aquest tipus de competició.

La guanyadora de la prova en la categoria femenina ha esta la també catalana Núria Picas, tot i que aquesta no ha tingut tantes manies a l'hora de vestir els colors del país veí. Això sí, a l'arribar a la línia de meta ha onejat una bandera estelada, detall aquest que no crec que agradi gaire a les autoritats federatives espanyoles. Personalment, preferiria que la Núria hagués lluit la samarreta catalana en comptes de l'espanyola, tot i que puc arribar a comprendre a molts esportistes amateurs que no tenen altra alternativa si volen aspirar a participar en competicions internacionals.

Jo opino que fins que no es normalitzi el fet independentista a tots els nivells, i als diversos àmbits socials (laborals, culturals, esportius, educatius, econòmics, polítics), no podrem aspirar a ser un país lliure i independent (normal vaja). Si pensem que tan sols amb la classe política n'hi ha prou per aconseguir la independència, anem llestos. Fins que la societat civil no comenci a implicar-se en el projecte no anirem gaire lluny.

Carai, com pot ser que el 51% de la població catalana aposti per la independència, i no coneguem ni a un esportista professional que la reclami? I els actors? I els músics? I els empresaris? I els sindicalistes? I els presentadors de televisió? I els locutors de ràdio?

Més Jesseds li calen al país!

Gràcies Jessed!

dissabte, 7 de juliol de 2012

Dissabte paella!!!


Avui he quedat amb uns quants amics per anar a menjar una paella a Vacarisses i fer un banyet. La paella (a la llenya) ens la prepararà la Sònia que es veu que hi té la mà trencada... La darrera experiència amb arròs a la llenya va ser a Poblenou de l'Ebre, al restaurant Lo Pati d'Agustí, on hi vaig tastar un arròs negre per llepar-te els dits. Quin gran descobriment la paella!

Apa, bon cap de setmana i bona cuina!

divendres, 6 de juliol de 2012

Manifest de l’Assemblea de Personal Docent Interí i Substitut

 


El sistema públic d'educació és un dels pilars fonamentals de la nostra societat que ha de
permetre superar l’actual situació de crisi econòmica, política i social, a més a més, és la garantia
de la cohesió social i de la igualtat d’oportunitats.
L’educació és un dret humà intrínsec i un mitjà indispensable per poder gaudir d'altres drets
humans i, per tant:

· L 'educació ha de ser possible . El Govern de la Generalitat assumeix el pagament dels
professors i infraestructures per tal que totes les persones puguin accedir a una educació
bàsica.
· L 'educació ha de ser accessible a tots els sectors sense segregar les persones per
motius de classe social, gènere, llengua o cultura.
· L 'educació ha de ser acceptable o amb un contingut rellevant, no discriminatori, de
qualitat i impartit per professionals competents.
· L 'educació ha de ser adaptable perquè evolucioni segons les necessitats de la societat
en cada moment.

Les polítiques del Departament d'Ensenyament constitueixen un atac al dret de la nostra
societat a l'educació. Per fer-li front l’Assemblea de Personal Docent Interí i Substitut manifesta
públicament que:

1. No assistirem impassibles al desmantellament del sistema públic d'educació. Defensem
l'escola pública en la que creiem i per això lluitarem colze a colze amb la resta de la Comunitat
Educativa, per aconseguir un sistema públic de qualitat, inclusiu, democràtic, participatiu i dotat
dels recursos materials i personals adequats, en totes les etapes educatives, de les escoles
bressol fins a la universitat, passant per la formació d’adults i l'educació en el lleure.
2. Denunciem l’ERO encobert que el Departament d’Educació ve aplicant des de fa almenys
dos anys, que ja ha deixat sense feina més de 1000 docents i en deixarà uns dos mil més el
proper curs. La necessitat d'ensenyar no ha desaparegut, per tant, la Comunitat Educativa no
pot prescindir d'aquests ensenyants, ja que garanteixen l'atenció a l'alumnat i la qualitat en
l'educació pública, en un curs en que s´incorporaran 15.000 alumnes més i hi haurà 1480
jubilacions que no es cobriran.
3. Demanem que el Departament d'Ensenyament no suprimeixi professorat en cap dels
nivells educatius, cap línia als centres, ni en cap servei educatiu perquè els professionals de
l'Ensenyament no representem una despesa sinó una inversió.
4. Denunciem que s’ha negat la possibilitat de tenir una plaça fixa de docent al personal
interí i substitut aprovat i no seleccionat en les oposicions del 2011 per culpa de la reducció de
places que el govern va aplicar un mes abans de les mateixes i reclamem aquests llocs de
treball, guanyats amb unes oposicions aprovades en temps i forma.
1 de 3
5. Rebutgem l’augment d’una ràtio docent-alumnes que fins ara ja s’ha mostrat excessiva
per a l’adequada atenció de la diversitat a l’aula.
6. Exigim la cobertura de totes les substitucions des del 1r dia. Això és el què els nostres
representants sindicals van signar amb els responsables d’Educació i no pot convertir-se en
paper mullat. Si cal retallar despeses salarials que comencin per dalt i no pel col·lectiu més
vulnerable.
7. Insistim en la idea que les retallades en educació comportaran una davallada sense
precedents en la qualitat de l’ensenyament públic i dificultarà enormement l´organització
pedagògica dels centres i la coordinació entre els professionals, minimitzant els serveis
educatius i impossibilitant l’atenció a la diversitat, per molt que ens esforcem els diferents
col·lectius implicats.
8. Denunciem que el Departament d'Ensenyament no ens permetrà treballar a jornada
completa i reclamem el nostre dret a un lloc de treball digne i en igualtat de condicions.
Rebutgem la triple escala salarial que, “de facto”, se’ns imposa a tot el col·lectiu amb la privació
de tasques per uns i més càrrega efectiva del treball per altres, ja que només cobrarem i
treballarem les hores lectives, fet que ens suposarà una reducció salarial de fins a un 15%. Les
hores de dedicació al centre i de coordinacions entre l´equip docent les haurà de sustentar el
personal docent funcionari i el personal interí.
9. Exigim el cobrament del mes de juliol per aquelles persones que hagin treballat més de
sis mesos durant el curs i que hagin realitzat la formació establerta en el mes de juliol.

ASSEMBLEA DE PERSONAL DOCENT INTERÍ I SUBSTITUT