"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

divendres, 28 de febrer de 2014

Per quina reforma educativa anàvem?


Una mica d'humor ara que comença el Carnaval... Els reis del transformisme es disfressen d'antics i nous governants, sempre interessats a controlar l'educació institucionalitzada de les noves generacions per continuar controlant i dirigint les vides dels bons ciutadans.

dijous, 27 de febrer de 2014

It's only "gimnàsia", but I like it!!!


M'encanta observar com els meus alumnes s'organitzen, creen, discuteixen, acorden, s'enfaden, riuen, ploren, es perdonen, delaten, traeixen, ajuden, ensenyen, comparteixen o no, juguen, gaudeixen... en definitiva, aprenen! Com la vida mateixa!

dimecres, 26 de febrer de 2014

El "temazo" del dimecres: A la memòria de Paco de Lucía.


Avui ha mort a Cancún d'un infart de cor mentre jugava a la platja amb el seu fill, el millor guitarrista flamenc dels darrers cinquanta anys, si no de tota la història del flamenc, Paco de Lucía, als 66 anys d'edat. 

He tingut la gran fortuna d'haver pogut veure en directe a aquest mestre de les sis cordes en un parell d'ocasions, i en ambdues he aconseguit gaudir i gairebé extasiar-me amb el virtuosisme d'aquest instrumentista. Malauradament, les paraules no poden descriure les sensacions viscudes. A més, el Paco acostumava a envoltar-se de músics de grandíós nivell, i el conjunt era, simplement, espectacular.

Us deixo aquesta mostra gravada per una pel·lícula-documental sobre el món del flamenc, on sense cap efectisme i amb gran sobrietat, el mestre Paco ens ofereix una lliçó de toc i sentiment. Brutal. Gran pèrdua...

dimarts, 25 de febrer de 2014

L'Àlex Fenoll, l'empresari català que li va negar la salutació al Príncep Felip.


Àlex Fenoll, director general de l'empresa catalana "Share is Fashion", va negar-li ahir dilluns la salutació al Príncep Borbó durant la visita protocolària que va realitzar aquest al Mobile World Congress que se celebra aquests dies a la Fira de Barcelona. Ho va fer, segons recull el vídeo adjunt, per la negativa de l'estat espanyol a permetre que els catalans votem el dia 9 de novembre per decidir què volem ser.

Malgrat que jo sóc dels que pensa que als representants de la monarquia (qualsevol) se'ls hauria de negar la salutació sempre pel simple fet de ser-hi, és de lloar que hi hagi algun ciutadà, i català, digne, que s'atreveixi a fer-ho en aquests moments tan transcendentals. Es pensen aquests Borbons que el poble català serà vassall de per vida?

Gràcies Àlex Fenoll! Tots som Àlex!!

"Si el Príncep vol corona, corona li darem, que vingui a Barcelona, i el coll..."

dilluns, 24 de febrer de 2014

El Jordi Évole la torna a liar grossa al Salvados!!

Clica aquí per veure el programa sencer.

Ahir al vespre, vaig viure un dels moments televisius més impactants de la meva vida. Al programa Salvados de "La Sexta" ens van oferir una nova versió de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981, quan un escamot de la Guàrdia Civil espanyola va entrar al Congrés dels Diputats liderats pel tinent coronel Antonio Tejero, al crit de "todos al suelo". 

Si al llarg dels darrers 33 anys a la gran majoria de ciutadans de l'estat espanyol ens havien convençut que aquell intent fallit de cop d'estat havia estat obra d'uns aficionats esbojarrats i poc preparats, que havien hagut de desistir davant de la manca de suports i complicitats per part dels militars, i gràcies a la suposada intervenció del rei Juan Carlos, veient el reportatge emès ahir, hom descobria que res del que se'ns havia venut era cert, i que tot havia estat un muntatge orquestrat des de les altes esferes polítiques per tal d'evitar mals majors.

Val a dir que, malgrat alguns detalls un xic estrambòtics de la trama argumental del reportatge, imperceptibles al moment, com la tria del director del muntatge, el paper de la CIA, o algunes referències cinematogràfiques, vaig caure de quatre potes, I com jo, milers d'espectadors que fins i tot van fer els seus comentaris a les xarxes socials (prop de 250.000 a twitter!).

Explicava el director del programa, el Jordi Évole, un cop finalitzat el reportatge i confessada la elaboració fictícia de la història, que ho havien fet, en part, per demostrar com es pot arribar a manipular als espectadors televisius, i per altra banda, per denunciar la opacitat existent pel que fa al 23F, ja que encara hi ha un bon grapat de documents classificats que no s'espera que surtin a la llum pública fins d'aquí a més de quinze anys.   

divendres, 21 de febrer de 2014

Rosa Díez, de pseudodemòcrata a reaccionària en 15 anys.


Ahir, el Congrés dels di-PUTA-ts de Madrid va votar a favor de la moció contra el dret a decidir del poble català presentada pel partit de l'antinacionalismes perifèrics i supernazionalista espanyola Rosa Díez, UPyD, amb el suport de populars i (buajjjj)socialistes (catalans inclosos!!!!). Aquesta senyora que ara defensa les tesis més reaccionàries i catalanòfobes de l'arc parlamentari espanyol, defensava no fa ni quinze anys enrere el dret a decidir del poble basc, tal i com demostra l'entrevista que va concedir al diari La Vanguardia l'any 1999, quan feia campanya al parlament europeu des de les files (buajj)socialistes.

Ay Rosa, Rosita. Quién te ha visto y quién te ve... Mira que n'arriben a ser de molestes, sovint, les hemeroteques!

dijous, 20 de febrer de 2014

50 anys de "Els altres catalans" de Francesc Candel.


L'any 1964, Francesc Candel (Casas Altas, País Valencià, 31 de maig del 1925 - Barcelona, 23 de novembre del 2007), escrivia un dels llibres més influents, sociològicament parlant, de la història moderna del nostre país. "Els altres catalans" oferia una mirada crítica des dels ulls d'un immigrant com era el propi Candel. Defensava la integració dels nouvinguts com la única sortida viable per capgirar la marginació socioeconòmica en que es trobaven. 

Però aquesta integració no depenia únicament i exclusiva dels propis nouvinguts, sinó que també hi tenien una gran part de responsabilitat els catalans autòctons que vivien allunyats de la realitat social de molts dels nouvinguts que s'amuntegaven en barris perifèrics de les grans ciutats en condicions paupèrrimes i, sovint, insalubres.

Sé del que parlava el bo del Francesc Candel, ja que he estat testimoni (indirecte) d'aquest procés d'integració per part de la família paterna. Andalusos arribats a Catalunya a principis dels 50, que han aconseguit integrar-se plenament en la societat catalana, no sense sacrificis i penúries, passant del barraquisme de la perifèria barcelonina a l'assentament digne al barri de Can Anglada de Terrassa, i una posterior dispersió familiar per diferents barris de la ciutat en condicions de ple benestar. El cert és que no ho van tenir fàcil, però està clar que la misèria és el millor estimulant per voler tirar endavant...

I, curiosament, uns dels principals (que no únic) esquers que van facilitar la integració plena de la meva família paterna a Catalunya va venir de la unió en matrimoni del meu pare, el gran de cinc germans (andalús de Cabra, Córdoba), amb la meva mare (catalana de Viladecavalls). Aquest fet va augmentar l'interès de la família del meu pare per conèixer la idiosincràsia pròpia dels natius, així com la llengua catalana, i els costums i tradicions propis dels catalans. Ja que no havien pogut estudiar el català a l'escola, van poder practicar-lo sense vergonya amb els nebots i es van animar a millorar-lo en cursos per adults com el que s'oferia a l'escola pública on vaig rebre la formació acadèmica en horaris de tarda-vespre.

Encara que avui en dia hi hagi un grapadet de conciutadans que desitjarien una Catalunya socialment dividida, vull creure que la gran majoria dels catalans, mantenim l'esperit candelià i no ho permetrem.

dimecres, 19 de febrer de 2014

El "temazo" del dimecres. Oques Grasses - "Cavall estable".


Aquesta banda d'Osona, de Roda de Ter per ser més exactes, està fent-se un espai dins l'escena festivalera i de festes majors arreu dels Països Catalans. Amb un directe molt "bailongu" i "catxondu" estan aconseguint un bon gruix de seguidors fidels per allà on van. A veure si els veiem aviat per Terrassa. 

Aquest tema és del seu primer i únic llarga durada anomenat "Un dia no sé com".

dilluns, 17 de febrer de 2014

1,2,3, botifarra de pagès!!! 40 anys del 0 a 5 al Bernabéu.


Avui es compleixen 40 anys de la històrica victòria culé al Santiago Bernabéu per 0 a 5. Asensi (2), Cruyff, Sotil i Juan Carlos van ser els artífexs d'aquella gesta blaugrana, en una època en que el Barça vivia a l'ombra dels blancs, l'equip del govern franquista. És per això mateix que per a molts catalans aquella victòria va suposar molt més que una gesta esportiva. Suposava fer-li una simbòlica "botifarra de pagès" a la classe dirigent espanyola, com bé van interpretar els de La Trinca amb aquest tema llençat en format single el mateix any 74 i inclòs després l'any 1976 al disc "Opus".

Ben mirat, les coses tampoc han canviat tant en aquests darrers 40 anys... bé, a banda de que ara el Barça guanya més títols que no pas el Reial Madrid...

Catorze anys de passar gana,
catorze anys d'anar fent figa,
potser si que eren molt anys
catorze anys sense una lliga.
Això deien emprenyats
els afeccionats culés
i ara diuen: Potser haurem
d'esperar catorze anys més.
Un, dos, tres, botifarra de pagès!
Quan la cosa no funciona
no ens ve pas de cent milions,
i com que la bossa sona
hem portat a Barcelona
les millors cuixes del món.
Si tot va millor que abans,
gastar duros no ens espanta,
ja ho diem els catalans
que pagant Sant Pere canta,
amb permís dels capellans.
La senyera ja voleia
amb gran eufòria,
la tenora llença al vent son cant joiós,
recordant un gran moment
de nostra història
celebrant un cinc a zero gloriós.
Sonaren cinc campanades
allà a la porta del sol
cinc cops plorà la Cibeles
Madrid estava de dol
pels carrers es comentava:
En Flandes se ha puesto el sol.
Un, dos, tres, botifarra de pagès!
I als culés de veritat
ja ens han fet gastar els bitllets,
comprant llibres, ninotets
pòsters, discos dedicats,
pintures i calçotets.
Mentre ragi la mamella
ens voldran fer fer el titella
i arribaran a inventar-se
desodorant per l'aixella
que porti els colors del Barça.
I ara cantaires, ve lo principal.
Au, prepareu-vos pel "coro" final
Cruyff,
Cruyff, Cruyff, Cruyff... -x3-
Qual vulgar cor de granotes,
“ensalcem” les teves potes,
i cridem plens de moral:
L'any que ve no farem riure
Visca Catalunya, LLIURE!
Visca el Barça i en Montal.
Catalanistes desfoguem-nos
que ara es pot gràcies al futbol,
cridar ben fort fins escanyar-se
som i serem ... socis del Barça
tant si es vol com si no es vol!

diumenge, 16 de febrer de 2014

Al voltant d'això de la felicitat.


El diari El Punt/Avui dedica un espai en la seva edició d'avui diumenge a la cerca de la felicitat, i entrevista a un grapat de personatges de diverses professions relacionades amb les humanitats: un professor, un pallasso, una monja, un psicòleg, un escriptor... Interessants reflexions al voltant d'aquest estat anímic tan necessari com volàtil. 

Us deixo algunes dites cèlebres al voltant de la felicitat:

La felicitat consisteix a resignar-te a la teva sort, a voler ser el que ets.
Erasme de Rotterdam
Humanista holandès

- Qualsevol home pot arribar a ser feliç amb una dona, mentre no l'estimi.
Òscar Wilde
Dramaturg irlandès

- Per ser feliç, només cal tenir bona salut i mala memòria.
Ingrid Bergman
Actriu

- La felicitat general d'un poble descansa en la independència individual dels seus habitants.
José Martí
Polític i escriptor cubà

- Volem ser més feliços que els altres i això és difícil perquè els imaginem més feliços del què son.
Montesquieu
Escriptor i polític francès
.
- La felicitat està feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna.
Grouxo Marx 
Actor

- La felicitat no brolla de la raó si no de la imaginació.
Immanuel Kant
Filòsof alemany

dissabte, 15 de febrer de 2014

Foto guanyadora del World Press Photo 2014.


El fotògraf nord-americà John Stanmayer va guanyar aquest divendres el World Press Photo, la màxima distinció del fotoperiodisme mundial amb la instantània 'Senyal', en què un grup d'immigrants africans busca cobertura per als seus telèfons mòbils a la frontera de Djibouti, país de la Banya d'Àfrica.

dijous, 13 de febrer de 2014

El paradigma de família va canviant malgrat li pesi a alguns intolerants.

Tres pares per a aquesta nena del Canadà.

(Notícia apareguda a El Periódico d'avui. No sé com els haurà caigut la notícia als del Vaticà, o a molts religiosos ultres i intolerants, d'aquells que els agrada dir com ha de viure la gent i, sobretot, tot allò que no ha de fer per no comdemnar-se a l'infern etern, si no a la presó terrenal...).

Les autoritats de la ciutat de Vancouver (Canadà) han autoritzat a incloure en el certificat de naixement d'una nena el nom de tres progenitors; concretament de dues mares i un pare. És el primer cas que es dóna a la Colúmbia Britànica després que l'any passat es va aprovar una nova llei de política familiar. La nena, Della, que ara té tres mesos, és filla d'una parella de lesbianes i d'un amic de totes dues que va fer la donació de semen per a la concepció.

La setmana passada, Danielle Wiley, Anna Richards i Shawn Kangro van completar el procés d'inscripció de la criatura, després de diverses setmanes de tràmits, segons han informat diversos mitjans canadencs, com el National Post.

Repartiment de funcions


El procés ha estat facilitat per la legislació, però també per la relació de Wiley, Richards i Kangro. Aquest era amic de la segona a la universitat. Quan la parella va decidir tenir un fill, van voler que tingués una figura paterna, no un donant anònim. Per això, després d'analitzar la situació, van recórrer a Kangro, que, després de consultar-ho amb la seva família, va acceptar.

El trio va firmar un document que establia el marc de la seva relació. Wiley i Richards tenen la custòdia de la nena i són responsables de cuidar-la, mentre que Kangro, que té dret a visites, exerceix un paper de tutor o guardià i participarà en decisions importants en la vida de la petita, com la seva escolarització o qüestions relatives a la seva salut.

dimecres, 12 de febrer de 2014

El "temazo" del dimecres. Paco Ibañez - "La poesía es un arma cargada de futuro"


Aquest divendres torna a Terrassa un dels millors cantautors en llengua espanyola de tots els temps i un soldat de la paraula. Es tracta del valencià Paco Ibáñez, que enguany arribarà als 80 anys, i que continua al peu del canó, dalt dels escenaris, cantant vells, i bells, poemes de Goytisolo, Miguel Hernández, Rafael Alberti, Quevedo, Machado, García Lorca, o aquest que us deixo, excepcional al meu entendre, interpretat l'any 2002 al Palau de la Música, de Gabriel Celaya. Us destaco en negreta un vers molt il·lustratiu dels temps que vivim.

M'ha fet molta ràbia que m'hagi coincidit el concert del Paco Ibáñez amb un dels Dub Inc a Barcelona, del que ja tinc l'entrada comprada des de fa un parell de mesos. Espero poder tornar a veure al Paco, si no aquí, a prop.

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,


cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.


Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.


Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.


Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.


Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.


Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.


Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.


Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.


Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.


No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.


Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

dimarts, 11 de febrer de 2014

Terrassa, 1860.


Com a terrassenc terrassenquista, i com a aficionat a la fotografia, m'ha emocionat especialment el descobriment del Rafael Aróztegui, fotògraf terrassenc i premi "terrassenc de l'any 2013", de la foto més antiga que es coneix de Terrrassa. És una imatge captada pel fotògraf galès Charles Clifford l'any 1860, i en ella es pot veure un arc davant la plaça de l'estació (l'actual Renfe), per on va creuar la reina Isabel II amb el seu seguici. La descoberta l'ha realitzat en Rafael a la Biblioteca Nacional d'Espanya, tot i que a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona es conserva l'àlbum "Recuerdos fotográficos. Viajes de SS.MM.AA. Las Islas Baleares, Cataluña y Aragón (1860)", de Charles Clifford, on surt la foto.

Curiosament, i sense saber ni el com ni el perquè, tinc l'honor de tenir entre els seguidors del meu bloc al bo d'en Rafael.

dilluns, 10 de febrer de 2014

I al tercer...


Avui aquest bloc compleix tres anys des del dia de l'estrena. Sembla que fos ahir, però va passant el temps que ni te n'adones. Us passo un petit balanç estadístic que resumeix una mica com ha anat la cosa els darrers 365 dies:

- Aquest ha estat l'article més llegit (o mirat) del darrer any amb 701 visualitzacions de moment.

- Hi he fet 309 entrades (878 des de l'inici).

- El bloc ha rebut enguany al voltant de 25.000 visites, arribant a les 65.000 totals des de l'estrena.

- La mitjana de visualitzacions diàries del bloc és d'unes 70.

- Les fonts d'entrada principal al meu bloc són Google, Facebook i lonegredeterrassa.blogspot.com, per aquest ordre.

- No sóc un entès en gairebé res, però sembla que us interessen més les entrades dedicades als castells que no pas a d'altres temes del meu interès com ara la política, l'educació, la música o l'esport.

diumenge, 9 de febrer de 2014

Sant Fèlix 2014: Celebrarem enguany els 30?


Aquest matí m'ha arribat aquesta imatge de l'entrevista que han fet els del Punt-Avui al Guillem com a nou cap de colla dels Minyons. Malgrat que encara no l'he pogut llegir sencera, hi destaca el gran titular on el Guillem diu que "La història ens avala per anar a Sant Fèlix". Hi estic molt d'acord...

Enguany es compliran 30 anys de la primera actuació dels Minyons a la plaça de la Vila de Vilafranca per Sant Fèlix. Aquell 30 d'agost del 84, els Minyons vam descarregar en 2d7 i el 4d8, i vam intentar per primer cop en la nostra història el 3d8 sense èxit, que descarregaríem aquell mateix any a la nostra diada.

Des d'aquell any, els Minyons hem participat en la diada castellera de Sant Fèlix ininterrompudament fins a dia d'avui (tot i que enguany sembla que la cosa està una mica més complicada...). Allà hi hem fet alguns dels nostres millors castells tot i les dificultats per arrossegar gent en un dia laborable, i amb l'afegit d'un mes d'inactivitat per l'aturada de vacances. Tanmateix, no crec que mai ens puguin retreure que no hàgim estat al nivell que la plaça es mereixia,o com a mínim, que no hàgim anat al màxim de les nostres possibilitats.

Com a mostra alguns exemples: 

- l'any 84: intentàvem per primera vegada el 3d8.
- l'any 86: intentàvem per primera vegada el 2d8f.
- l'any 87: 3d8, 2d8fc (primer de la nostra història) i 4d8c.
- l'any 89: primer intent de 3d9f que no es carrega pels pèls (el descarregaríem aquell any per la diada).
- 89/90/91: tres intents de 3d9f. 
- l'any 93: descarregàvem el segon 4d9f de la nostra història a més d'intentar el 3d9f, i carregar un 5d8.
- l'any 94: fèiem la primera "tripleta màgica", que repetim els anys 95 i 96.
- l'any 97: carregàvem el 5d9f.
- l'any 98: descarregàvem el 2d9f i intentàvem el 5d9f.
- l'any 99: intentàvem per primera vegada el 4d9fa.
- l'any 00: descarregàvem el 2d9fm.
- l'any 01: descarregàvem el 4d9 (primer de la història a Vilafranca) i el 2d9fm, a més de carregar un pd8fm.
- l'any 02: 2d9fm, 4d9fa c., 5d9f, pd7f.
- l'any 03: 5d9f, pd8fm c.
- l'any 05: 2d9fm c.
- l'any 06: 5d9f, 2d9fm.
- l'any 07: 2d9fm.
- l'any 08: 5d9f c.
- l'any 10: 2d9fm c., i5d9f, 3d9f, 4d9f.  
- l'any 11: 2d9fm, 3d9f, 4d9f, ipd8fm.
- l'any 12: i2d9fm
- l'any 13: 2d9fm c.

És molt probable que si es fes una enquesta entre els minyons per triar quina és l'actuació castellera més esperada de l'any, la gran majoria diria que Sant Fèlix, tot i que sempre hem volgut/pogut fer els nostres millors castells a casa nostra. Ho constaten les grans mobilitzacions que hi fem cada any malgrat les complicacions inherents a la data. Ho constaten també els assaigs multitudinaris de les jornades prèvies. Ho constaten els grans castells assolits històricament en aquesta cita. Ho constata també la passió i alegria amb que molts minyons viuen la festa major vilafranquina més enllà dels castells. 

Personalment, soc molt conscient que enguany els Minyons tenim més paperetes que mai a la rifa per quedar-se fora de l'actuació de Sant Fèlix, però encara mantinc una certa esperança que els administradors de la festa major vilafranquina valorin l'historial dels Minyons al llarg d'aquests 29 anys, i considerin les possibilitats reals de la colla aquest any en que l'actuació cau en dissabte, i en que la resta de colles grans poden estar un xic més condicionades, i més conservadores, pel fet de ser any de Concurs. Qui diu que enguany no ens podem presentar a Sant Fèlix amb 4 grans castells en cartera? Com bé diu en Guillem, la història ens avala.

divendres, 7 de febrer de 2014

Magnífic gest de Google.

Google, en suport del col·lectiu homosexual, el dia de la inauguració dels JJOO d'hivern a Sotxi.

Aquest vespre s'inauguren els Jocs Olímpics d'hivern a Sotxi, Russia, enmig d'una gran polèmica per la nova llei contraria a la homosexualitat promoguda pel govern d'aquest país. Malgrat la vergonya universal que suposa la disputa d'uns Jocs Olímpics (jocs de la concòrdia, el respecte, l'amistat...) en un país on no es respecten els drets humans, un bon grapat d'esportistes i de delegacions internacionals estaran a Sotxi com si res no passes. Ja sabem però, que tal i com diuen alguns, no s'ha de barrejar mai la política i l'esport, oi Piqué?

I encara hi ha algun imbècil que va dient tonteries com aquesta en mitjans nazionals, tot i ser l'abanderat de la delegació ejpañiola. Eh! però sempre amb respecte a les lleis del país que et convida... No, si com bé diuen, és millor callar i semblar imbècil, que no pas obrir la boca i confirmar-ho!

dijous, 6 de febrer de 2014

Els Minyons a la festa de celebració del 10è aniversari dels Strombers a la sala Apolo de Barcelona.


Ahir al vespre el grup bagenc Strombres va celebrar els primers 10 anys d'existència amb un concert especial a la sala Apolo. Per a l'ocasió van demanar la col·laboració de quatre colles castelleres per realitzar sengles pilars entre del públic del concert: els Salats de Súria, els Castellers de la Sagrada Família, els Castellers de Cerdanyola i els Minyons de Terrassa.

Desafortunadament, i malgrat que els Strombers són un dels meus grups favorits per anar de festa, ahir no vaig poder assistir al concert de l'Apolo perquè vaig anar al teatre a veure al Tricicle. Veient la foto adjunta he de reconèixer que sento una mica d'enveja per la festassa "brutal" que es devia muntar. Bé, espero en tot cas, que els Strombers tornin aviat a Terrassa, i si pot ser gràcies als Minyons millor.

dimecres, 5 de febrer de 2014

El "temazo" del dimecres. Slalom - "L'emigrant"


Aquesta versió del famós poema de Jacint Verdaguer, del grup de rock sinfònic dels anys 70 "Slalom", inclosa al disc amb títol homònim, que solia escoltar a casa dels meus pares i que contenia unes quantes versions de temes populars catalans en clau rock, molt ben tocats i amb una veu que em recorda, en certa mesura a la del sabadellenc, amb nom artístic espanyol (per obrir mercat suposo), Sergio Dalma. 


Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor.

Hermosa vall, bressol de ma infantessa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cels suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
mes ai,mes ai! ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me´n desterra
que en fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra
que hi vull morir!

dimarts, 4 de febrer de 2014

Si això no és catalanofòbia...


Hi ha un bon grapat de catalanòfobs al País Valencià que només sentir les paraules català o Catalunya els entra urticària. És el cas del diari valencià "Levante" que no ha paït gaire bé això de que des de Catalunya s'hagi volgut reconèixer a l'ajuntament (PePero!) d'Algemesi la tasca que han vingut portant a terme des de fa un bon grapat d'anys d'agermanament dels castells i la muixeranga, convidant a colles castelleres a les festes d'Algemesí, i facilitant les visites de les dues colles locals (la Vella i la Nova) a actes aquí al Principat.

I no ens podem oblidar pas dels darrers comentaris realitzats (en castellà evidentment) pel president del govern de la Comunitat Valenciana, Alberto Fabra, al voltant de la decisió de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua de considerar el valencià el mateix que el català al seu diccionari. Fins aquí podríem arribar!

dilluns, 3 de febrer de 2014

La pujada del pi de Matadepera a vista de drone.


Espectaculars imatges captades amb un drone pel Toti Garcia, de la grimpada al pi a les festes de Sant Sebastià de Matadepera. M'ha fet gracia reconèixer a un bon minyó entre els grimpaires, el Mosu, que si no vaig errat va quedar en un meritori tercer lloc. Impressionant l'esforç dels participants per arribar fins al pernil, que enguany estava a uns 17 metres d'alçada.

diumenge, 2 de febrer de 2014

Estudies o treballes?



Barcelona (ACN).- La formació professional (FP) és la millor garantia per protegir-se contra l'atur. Aquesta és una de les conclusions de l'estudi d'Inserció Laboral dels Ensenyaments Professionals del 2013, que analitza la situació laboral i formativa dels graduats el 2012 en aquests ensenyaments entre 6 i 9 mesos després d'acabar els estudis. Els graduats de FP que cerquen feina són un 16,56%, mentre que a Catalunya aquest percentatge s'eleva fins el 24,53% pel que fa a la taxa global d'aturats, i fins el 52,71% en el cas dels joves d'entre 16 i 24 anys, segons dades extretes del mateix informe. L'estudi evidencia una "revalorització" de la FP ja que, s'ha registrat un augment del nombre de graduats els darrers anys.



Llegint notícies com aquesta, es fa més necessari que mai intentar posar remei a la "titolitis" aguda que pateix la nostra societat. Tants sacrificis, tantes angoixes, tants patiments, per acabar a la cua de l'Inem amb un currículum més pompós que la casa de la Preysler.

Però, és clar, digues tu a uns pares del segle 21 que es conformin amb que el seu nen o nena sigui feliç treballant de perruquer, conserge, mecànic, o jardiner... Aquí, qui més qui menys aspira a veure als seus fills amb la toga d'advocat, en un gabinet d'arquitectes, o de professor universitari. Que per això és fill meu!! Eh! i no importa si li costa poc o molt això de l'estudi. No hi ha carrera difícil, tot depèn de les ganes que hi posis i del que t'hi dediquis...

No hi pot haver cosa més frustrant que haver-te passat vint-i-cinc o trenta anys de la teva vida tancat a l'habitació de casa estudiant per ser "alguna cosa de profit" de major, i quan arribes a gran, amb més títols i diplomes que el rei, veure com no ets capaç d'aconseguir una feina ni que sigui al Mercadona. Total, segur que sempre hi haurà algú menys preparat i capacitat que tu però amb millors contactes per trobar feina. 

Mori la falsa Meritocràcia castradora! Visca el Dret a Decidir i Construir un futur propi!


dissabte, 1 de febrer de 2014

A risc de ser considerat proetarra o directament terrorista, avui vull felicitar als diputats d'Amaiur al Congrés.



Boníssim el document registrat per Amaiur al Congrés dels diputats de Madrid amb una bateria de preguntes dirigides al govern de Rajoy, en relació a la deriva nacionalcatolicista d'alguns dels seus destacats membres, com ara l'actual Ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, amb declaracions com aquesta, o la Ministra de Treball, Fátima Báñez, amb altres perles com ara aquesta.

Què deuen entendre els governants del PP per Estat aconfessional? Saben aquests dirigents populars que alguns dels seus actes els poden condemnar a l'infern etern? Es pensen que també trobaran jutges als que subornar i manipular al seu antull el dia del judici final? Realment creuen que podran enganyar al seu Déu totpoderós, omnipotent, i omnipresent? Home, que potser té molta feina arreu del món, però cec i sord no serà, no?

Davant la progressiva evangelització de la política i de la vida pública portada a terme pel govern del PP, en total comunió i sintonia amb els òrgans de poder de l'església catòlica espanyola, només ens queda recordar (amb enyorança) aquells vells càntics de l'època de la República, que deien així: 

"Si los curas y frailes supieran

la paliza que les van a dar,

subirían al coro cantando:

"Libertad, libertad, libertad!"