Aturada espectacular del porter de la selecció sueca d'handbol.

 

Aquests dies s'està disputant el campionat del món d'handbol a Egipte. La final la juguen aquesta tarda les seleccions de Dinamarca, botxí d'Espanya (oeoeoeoe), i Suècia, que va eliminar els principals favorits, França.

En les semifinals entre escandinaus i francesos es va poder veure aquesta espectacular acció entre l'extrem dret francès i el porter suec, Andreas Palicka. Una jugada d'una plasticitat brutal on extrem i porter s'eleven enlaire, l'un per guanyar angle de llançament, i l'altre per tapar-li al màxim els espais per on perforar la porteria. El porter fa una suspensió increïble i acaba estirant la cama dreta en una posició inversemblant per acabar tocant la pilota amb la punta del peu. Brutal!!

I love this game!!!

Abraçades a la gent de Ciutadans. Hahahahaha.

 

Pobres desgraciats aquests de C's. Doncs no presenten una campanya de cartelleria per a les eleccions del 14F amb fotografies d'un banc de fotografies privat? Hahaha. D'internet les havien tret!! I amples que es van quedar! Hahaha. Només a un partit catalanòfob, ultra, i promocionat per les clavegueres de l'estat (tot i que sembla que cada cop menys) se li podia acudir fer una campanya així i de la forma pirata que ho ha fet. Hahaha. Potser és una al·legoria del que necessita aquesta pobra gent, ara que les enquestes indiquen la seva patacada estrepitosa. Ja els va passar al Congreso de Madrid, i sembla que el dia 14F repetiran la mateixa sensació a Catalunya.

Amb BTT pel Torrent de Colobrers i el Puig de la Creu.

 

Castell al Puig de la Creu.

Ahir vaig anar a fer una volteta d'uns 40 quilòmetres per camis del Vallès Occidental amb el Xavi i el seu fill Jan. Vam sortir de Terrassa per l'estació de la Renfe de Terrassa Est, cap als camps i camins de Torrebonica, fins arribar a Sabadell. Vam anar a cercar el riu Ripoll a l'alçada del Torrent de Colobrers, que fins ahir jo desconeixia i em va sorprendre gratament. Des d'aquí surt una pista molt bonica que et porta fins a Castellar del Vallès amb unes vistes força espectaculars. Vorejant Castellar per l'est, vam arribar a la pista que porta al Puig de la Creu, on hi ha un castell molt ben conservat, i unes vistes espectaculars. Vam tornar a Terrassa per la ruta habitual seguint el riu Ripoll i pujant cap als boscos de Can Déu i Sant Julià de Tura.

L'Audiència Nacional decreta l'ingrés a presó del raper lleidatà Pablo Hasel.

 

Ahir l'Audiència Nazional espanyola va decretar l'ingrés a presó del raper lleidatà Pablo Hasel donant-li un termini màxim de 10 dies per ingressar voluntàriament, per la condemna a 9 mesos i 1 dia (en principi l'AN l'havia condemnat a dos anys) per enaltiment del terrorisme i injúries a la corona. L'estat espanyol, novament, es passa la llibertat d'expressió per l'engonal, i envia un altre artista a la presó com si d'un estat dictatorial, al nivell de Turquia o Corea del Nord, es tractés.

Tant de bo el bo d'en Pablo imiti el seu company de professió Valtonyc i abandoni aquesta merda de país per anar a l'exili, allà on es respecti la llibertat d'expressió. Però pel poc que el conec, em sembla que el Pablo és dels que planta cara al sistema i assumeix les conseqüències dels seus actes des de la més estricta convicció d'haver fet el que la seva consciència de classe li dictava.

El "temazo" del dimecres. Mesclat i Jordi Fàbregas - "Au jovent".

 

Fa tot just una setmana moria el músic i activista cultural Jordi Fàbregas, als 69 anys, fundador de grups com Coses i El Pont d'Arcalís, i que havia dirigit el CAT (Centre Artesà Tradicionàrius de Gracia) un bon grapat d'anys. El recordo presentant els músics que actuaven en aquest petit i emblemàtic recinte de la Vila de Gràcia.

En el vídeo, en una col·laboració amb els grans Mesclat al Palau Sant Jordi, cantant la cançó que havien adaptat ja amb el grup Coses a principis dels 70's.

Casualment, conec de fa anys la substituta del Jordi Fàbregas al capdavant del CAT, la Carol Duran (La Carrau, Betzuca, Les Violines, Sabor de Gràcia...). Segur que sabrà estar a l'alçada de la figura del Jordi.

Carles Castellanos: "Abans que el moviment independentista, petaran ells".

Foto: El Punt-Avui.

 

(Interessantíssima entrevista del diari El Punt-Avui a l'activista independentista Carles Castellanos. Independentista de pedra picada que acaba de publicar un llibre de memòries que esdevé un recull històric de l'independentisme els darrers 60 anys).

Acaba de publicar ‘Reviure els fets. Memòries polítiques’ (Edicions del 1979), però més que una biografia, és una història de l’independentisme dels últims 60 anys.

Sí, és això. És el que volia justament, perquè veia una separació entre l’independentisme dels anys vuitanta i el de més enllà del 2000, i amb el llibre he volgut buscar els aspectes de continuïtat que hi ha en aquest procés. El meu objectiu era fer tot l’itinerari sencer, sense oblidar les coses importants que va haver-hi al segle XX.

Coneixem força el moviment antirepressiu i catalanista en ple franquisme, però sovint sembla que l’independentisme hagués desaparegut, quan vostè el 1969 ja va ser un dels fundadors del PSAN...

Això és el que s’explica des de posicions que eren majoritàries als mitjans: des del PSUC, CDC… Per a ells no existíem, però ens coneixíem. Havia tingut contactes amb gent del PSUC i en els meus escrits i relacions els tractava críticament. Eren comunistes amb una pàtina de catalanisme cultural per quedar bé, però a la pràctica no eren pas catalanistes. Justament prohibien parlar català a les assemblees.

En tot cas la repressió era per a tots igual.

Durant el franquisme tothom rebia de manera semblant, sí, i fins i tot durant la transició, tot i que sempre s’hagi dit que va ser modèlica. Jo, de fet, he rebut més després de la transició que abans. De tortures en vaig rebre més a partir dels vuitanta.

De fet, al llibre en descriu algunes…

Sí, això entra en les pràctiques encara corrents en molts països, és un problema de la repressió dels estats. Primer et torturen i després diuen que no tenen cap fonament per haver-te detingut. És una contradicció bastant bèstia, però ha passat molt sovint. I encara passa, potser no amb els polítics que tenen més influència, però sí amb els joves detinguts en manifestacions o que són en CDR. També els cauen unes pallisses impressionants i després diuen que no ha passat res.

I impunement, perquè poc s’investiga...

S’han fet alguns recursos, i el Tribunal d’Estrasburg ha condemnat l’Estat espanyol per no haver investigat prou les tortures, perquè en alguns casos hi havia un fonament molt sòlid, com el 1992, quan van detenir una seixantena de persones i van torturar a la majoria. No ho van investigar, es va dur a Europa i allà es va condemnar l’Estat espanyol. I a l’Estat li va relliscar. Però, és clar, arriba un punt que de tant relliscar-li aquests tribunals ja el consideren com Turquia o Hongria. No fa cas de les crítiques regularment, però té un cost polític. La monarquia està tocada de mort, ells no ho veuen potser però ho demostren amb el tipus de reaccions que tenen. Aquest règim no aguantarà gaire, potser una mica més que jo, però té cara de caure. S’assembla a l’última època del franquisme: no s’aguanta tanta arbitrarietat i abús sistemàtic, com si tots fóssim en una caserna de la Guàrdia Civil.

Ara ho fa més la justícia que la policia…

La ideologia és la mateixa: anar abusant i abusant fins que peti. I, abans que el moviment independentista, petaran ells, perquè estan creant una mena d’hostilitat contra tot el sistema polític que els perjudica directament. Arribarà un moment que veuran que estan sols i seran els primers a demanar una treva. Mirat de fora és una situació molt estranya.

Vostè ha estat quatre cops a la presó i dos a l’exili, que anomena refugi. Però mai l’han condemnat, ni tan sols jutjat…

Sí, de fet podem agafar aquella època com un precedent d’ara. Això de rebre acusacions sense fonament és una cosa antiga, no ve d’ara. Per exemple, el 1982, pel fet de portar una pancarta d’”Independència”, un jutge que devia ser de la corda dels que hi ha ara va dir que allò era sedició, etcètera, i ens va tenir a cinc persones un mes a la presó. En aquell moment, com ara, no s’hi miraven gaire prim: si els anava bé s’inventaven les acusacions. Potser hi ha hagut una època intermèdia on semblava que eren més demòcrates, però quan han vist que era important per a ells actuar, han passat a la mateixa pràctica que el franquisme i el postfranquisme.

En tot cas a vostè la presó li va anar bé per reordenar idees. Com se’n surt de la presó? Més reforçat o més esporuguit?

Depèn molt de les persones i, potser més, de l’entorn familiar i social de protecció antirepressiu. Si tens una mica de consciència i de suport, en surts reforçat. I així aprofites el temps: jo hi vaig escriure un parell de llibres. Per la manera com practica la repressió l’Estat, no t’acostuma a convèncer que estàs equivocat, que no tens la raó… L’únic objectiu de la presó és espantar la gent, però no convenç, no et donen cap argument polític, i per tant en pots sortir reforçat.

De ser majoritari abans de la guerra, en acabar el franquisme l’independentisme era residual. Per què? Per la repressió? Ferides de la guerra? Baralles internes?

De barallar-nos encara no havíem tingut temps… És resultat del franquisme, que va influir moltíssim en la ideologia de la gent, i a més molts partits ajudaven en la idea de no considerar important la qüestió catalana. El PSUC mateix era espanyolista, encara que després l’han venut com el gran defensor del català entre la immigració, però no crec que això reflecteixi la realitat. La gent més vàlida, els més preparats, els van matar o es van haver d’exiliar: els polítics més conscients, professors… Van treure mig milió de persones de l’escena política, i és normal que al poble li costés refer-se i adonar-se’n. I la transició va ser un gran engany, perquè parlaven de democràcia però van liquidar l’Assemblea de Catalunya, van pactar amb els franquistes abans de fer una proposta que satisfés la nació catalana, van acceptar unes noves lleis socials i la separació dels Països Catalans...

Un gran engany de l’Estat espanyol, però també del mateix catalanisme…

En podríem dir de l’antifranquisme, on hi havia un sector important, en un moment potser majoritari, que era espanyolista. Ni de federació parlaven... El catalanisme va ser més tardà, el que es va organitzar al voltant de CDC no va tenir influència fins als anys vuitanta. Als seixanta i setanta, qui tallava el bacallà era el PSUC; ERC havia estat molt perseguida, en quedaven restes i no tenia res a veure amb el que havia estat: la meitat de dirigents es van exiliar, a alguns els van matar… Va tenir la pèrdua de molts sectors importants.

Al llibre esmenta la “traïció”, en paraules de Xirinacs, dels polítics en la Transició. Llavors ho deia poca gent, però avui tot el sobiranisme parla de “règim del 78”...

Sí, ara s’està veient. Perquè la gent se n’adonés calia que el règim actual fes una mena de striptease, que demostrés que era un règim franquista recobert de parlamentarisme monàrquic. Ha estat el mateix règim el que ha ensenyat que la transició era un engany, però fins ara ens havien mantingut en aquesta mentida.

Vostè diu que el retorn de Tarradellas va frenar l’aspiració d’autodeterminació...

Tarradellas era un polític en tot el sentit de la paraula. Té una imatge, però amb la seva presència va passar una altra cosa: va intervenir en un moment que el sector més combatiu i socialitzant del moviment popular català estava pujant molt, fins i tot en les eleccions, i a l’Estat i a ell els interessava que no pugés tant, i van fer servir la seva figura. Va fer de tap al creixement dels sectors més radicals dels moviments socials.

Creu que va ser buscat per Tarradellas, o un efecte col·lateral de la restitució?

Sempre tenen dues cares, aquestes versions. Ell ja ho devia veure, però si mires el que va fer políticament, sempre va anar trampejant per salvar la seva figura. Va aconseguir la recuperació de la Generalitat, però de seguida li van girar la truita i la van posar al mateix nivell que els estatuts regionals espanyols. I el fet que la restauració es fes independentment del moviment polític del moment, es pot considerar una intromissió. Per això la meva crítica. I per això faig un advertiment, i és que ara podria passar una cosa semblant: també hi ha un moviment antimonàrquic i algú podria sortir a muntar una república i muntar-nos un pastitxo per quedar igual. Només poso en relleu aquest paper contradictori, no és una crítica a un fet concret o al personatge globalment.

El 79 es crea Terra Lliure, com a resposta a què? Per què no durant el franquisme?

Terra Lliure és un producte de la situació social que es va crear als seixanta i setanta. Hi havia una efervescència molt gran, la gent se sentia amb més capacitat de fer coses i si la reprimien es revoltava. De resultes d’això van aparèixer focus de lluita armada i Terra Lliure n’és un, perquè ja n’hi havia hagut abans, als setanta. Abans de la Transició ja existien nuclis d’aquests, i el MIL de Puig Antich n’és un exemple.

Vostè no va militar mai a Terra Lliure?

Sempre ho he dit, i si fos que sí ho diria igualment, no me n’amagaria: no hi he estat mai. La policia sempre m’ho ha atribuït, com fan amb alguns bascos a qui diuen que són d’ETA encara que ja no existeixi. Amb mi van fer això: atribuir-me coses quan no hi havia cap fonament.

On sí que es va implicar va ser en la fundació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT). En volia ser el braç polític?

Érem dos moviments que es complementaven, però no hi havia una transmissió directa; un braç és el que executa ordres! L’MDT va néixer el 1984 a partir de la lluita contra la repressió que hi havia als pobles i barris de ciutats mitjanes dels Països Catalans, i d’altres moviments també feien lluita social. Tenien el mateix objectiu polític però no hi havia una relació orgànica.

El 1995 Terra Lliure anuncia que es dissol, però no descarta que s’hi torni en el futur. Avui és del tot impensable, oi?

En aquests moments no convé perquè és el que voldria l’Estat, que hi hagués una situació com la del País Basc fa uns anys per poder arrasar-ho tot, que és el que estan esperant. Ara l’Estat ja no només voldria eliminar l’independentisme sinó també tot el moviment cultural català, voldria fer desaparèixer Catalunya, però ho té difícil. Pel que fa a les formes de lluita, doncs, crec que ara cal practicar la no-violència activa. Perquè també ha canviat el panorama internacional, s’ha enfosquit per les accions de l’islamofeixisme, que crea un panorama molt confús al voltant de la lluita armada… El que passi en el futur no es pot dir, però durant uns quants anys s’ha de practicar la no-violència. Això sí, més activa que ara.

Tot i l’intent de l’MDT d’unificar l’independentisme, a final dels vuitanta es torna a dividir, i una part va a l’ERC d’Àngel Colom. Va ser una manera d’aigualir-lo?

La crisi de l’independentisme és de creixement, i s’hauria pogut resoldre d’altres maneres. Ve del fet que teníem una crisi orgànica perquè hi havia gent que volia portar l’independentisme només cap a una mena de front patriòtic i buidar-lo de continguts socials. I és clar, la majoria de la gent de l’MDT s’havia format en lluites socials al territori i no ho veia clar. Va ser una mena de desviació que al final s’ha vist que als anys 1990 i 2000 va anar a parar a ERC, una reorientació parlamentària, de crear un equip de polítics convencional, cosa que no ens convencia ni em convenç ara com a instrument per arribar a la independència, perquè si et mous només dins les estructures del parlamentarisme del règim monàrquic és impossible que es pugui fer. Si vols combatre el poder des de dins, t’empaperen judicialment. És una trampa, tot això. I el que volia l’Estat, i per això a final dels vuitanta va pactar amb ERC, que s’hi va avenir, era portar una part dels presos cap a la reinserció, amb la delació de companys que comportava, i encarrilar la major part de l’independentisme cap al simple parlamentarisme, la participació en estructures parlamentàries. Colom ja va començar a instar els presos dient-los que havien de fer una treva i, quan es va veure més valent, va gosar dir que Terra Lliure havia de desaparèixer… Tot això no es pot separar de la crisi del Front Patriòtic de final dels vuitanta; de fet, és el mateix procés. Era molt difícil mantenir en una mateixa organització tanta diferència política, i de fet el sector que ens vam mantenir dins l’MDT és el que després ha apostat per la CUP, amb totes les seves contradiccions també.

Vostè diu que les detencions del 1992 van tenir un efecte contrari al buscat, ja que volien posar fi a l’independentisme i el van amplificar més que mai…

Sempre passa això. En tots els moviments d’alliberament nacional arriba un punt que la repressió és tan forta que genera una resposta popular. Recordo que hi ha una pel·lícula sobre la guerra d’Algèria que ja explica clarament com una gran operació contra el Front d’Alliberament Nacional, que actuava contra l’ocupació, va suposar una repressió tan forta que va començar una etapa de grans mobilitzacions que els francesos no van poder aturar. Aquest és un procés que passa sempre en aquests casos. L’Estat actua de manera cega, va clavant cops i es passa de la ratlla. El 92 potser no va ser general, però a Girona va ser percebut com un abús molt escandalós, perquè van anar a trobar gent als diaris, o persones molt conegudes i valorades per la societat... I es va mostrar clarament que hi havia hagut tortures pels cops a la cara que havien rebut alguns. Ja hi havia un desencís social arreu, però aquí va començar la gran desconfiança, on va ser públic va ser a Girona. Quan la Guàrdia Civil actua busca llocs com Girona o el Pla de Bages per fer les càrregues més bèsties, perquè ells actuen als llocs on pensen que hi ha més consciència política; igual que a Euskadi van a Guipúscoa. I aquí és on comencen a equivocar-se.

En tot cas l’independentisme va créixer de debò a partir que l’ERC de Carod li va donar contingut social, i ara en l’última dècada quan en certa manera s’ha desempallegat de nacionalisme en el sentit clàssic…

Aquesta imatge més conservadora era la que propugnava el Front Patriòtic, perquè la gent que havíem aixecat el moviment a pols durant desenes d’anys ho vam trobar una fugida d’estudi… El que sí que és veritat és que ha crescut quan ha anat adoptant continguts socials, cosa que també li ha passat a la mateixa ANC, que tenia pressions a dins que la volien fer anar cap a la línia de CDC i al final ha anat agafant contingut social. Quan es va crear l’ANC, el 2012, hi havia aquesta mena de gent que no volia que es parlés de república, o que creia fidelment en la UE i no parlava de l’Europa de les nacions sinó dels estats, i això ha anat canviant. Fins i tot el 2012 la gent propera a CDC que estava infiltrada a l’ANC va fer molta pressió perquè no es parlés d’estat i d’independència, només volien defensar el pacte fiscal, però la pressió de la gent va fer que es parlés d’estat propi, es va anar avançant i així, tres o quatre anys després, d’independència i de república…

Al llibre denuncia aquest intent de manipulació, però no vol donar noms…

No, per una qüestió de prudència, tot i que investigant es pot saber qui portava les maniobres per controlar el secretariat de l’ANC a partir del 2012. D’això en va estar exclosa la Carme Forcadell, que sempre va actuar de manera independent, però aquest sector dominava el secretariat nacional fins que no es va poder presentar més… L’Elisenda Paluzie ha estat una mica la superació d’aquesta etapa, però en tot cas el més important és que aquest sector, teledirigit per l’aparell secret de CDC, potser va aconseguir anar frenant però no va poder modificar l’ANC, perquè la gent els passava per sobre sempre. A partir del 2006 el moviment ha superat tots els intents de frenar-lo i s’ha emancipat de les directrius dels grans partits, ja a partir de la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir.

Sorprèn que en el llibre situï l’impuls fort a l’última etapa en el 2006 i no en el 2010 amb la sentència del TC…

Ho poso en funció del control dels partits polítics. Abans del 2006 qualsevol gran manifestació catalana que es fes, si no la convocava el PSC-PSOE o CiU, no es podia fer perquè no hi havia prou força social. En canvi el 2006 ja es fa una convocatòria amb el lema Som una nació i tenim dret a decidir i hi ha centenars de milers de persones. Aquesta per mi és la ruptura política més important, més que el 2010, tot i que també ho és. Hi ha dues ruptures: una de l’emancipació del moviment de masses que s’escapa del control dels grans partits, i l’altra de decidir anar obertament cap a la independència.

Algú que du 60 anys en l’independentisme, que era residual fins fa un decenni... Com viu l’esclat d’aquests últims anys?

Sobretot l’1-O va ser un salt endavant. El sol fet de resistir, la persistència del moviment, és importantíssim. És un canvi global perquè en aquell moment el moviment estava sota el poder de la repressió que podia aturar-lo, perquè detenint un centenar de persones ho tenien arreglat. En canvi ara no poden fer-ho ja, qualsevol cop fort que faci l’Estat espanyol anirà contra ell, i això ja és una gran conquesta. El que passa és que un moviment que neix tan complex i amb tants sectors socials i en tan pocs anys, requereix encara uns anys de maduració política perquè la gent vegi les equivocacions fetes, què es podia fer d’una altra manera…

Tot i la seva vasta trajectòria en l’activisme, mai s’ha presentat a uns comicis.

Ho hauria pogut fer als anys 1990 o 2000, que tenia l’edat bona, però llavors l’independentisme només es presentava a les municipals, i mai vaig entrar en aquest cercle. No hi ha cap més raó. Al llibre explico que a l’independentisme d’esquerres del moment li va costar molt acceptar la participació política més enllà dels municipis: el 1988 ja es parlava de la possibilitat, però vam trigar 24 anys a madurar-la, fins que la CUP es va presentar al Parlament! I em va agafar potser tard. Sí que he anat tancant alguna llista, com el Front Republicà quan es va presentar al Congrés…

El procés és en un atzucac des del 2017: desorientació, baralles... Com se’n surt?

No tinc la solució màgica, però sí idees de per on hauria d’anar. Caldria relativitzar la participació en les institucions, que és important perquè no es poden perdre les institucions representatives, ja que llavors podrien anar en contra nostra, però una part de l’acció s’ha de fer lliure dels constrenyiments del règim monàrquic actual. I cal potenciar més una acció republicana, que posi en evidència la monarquia i creï una nova esperança; potser això no s’ha fet prou. És cert que ja hi ha molts nuclis, però no creen una dinàmica nova que vagi ensorrant la monarquia, que és el que convindria.

Ha trigat gairebé un any, però per fi m'he fet un test covid.

 

Ahir, coincidint amb el dia 21 del mes, de l'any 21, del segle 21, vaig poder fer-me un test d'antígens a l'escola on treballo, per saber si sóc positiu o negatiu del coronavirus. Tot el personal de l'escola vam poder fer l'automostreig, sota la supervisió d'un parell d'infermeres que ens van atendre en grupets de cinc persones des de les 7:30 del matí fins l'hora d'inici de les classes.

El Departament d'Educació ha trigat gairebé mig curs a fer el primer cribratge als professionals del nostre centre. Tot aquest temps hem estat exposant-nos al perill d'anar a treballar infectats, amb el risc d'infectar als alumnes i als companys. És força indignant. Bé, tant de bo a partir d'ara i fins a final del curs ens facin més mostreigs com el d'ahir i puguem treballar amb més seguretat.

Aquest matí m'han arribat els resultats de l'automostreig i sóc negatiu (de la covid). ;-)

L'Alcoià va tenir més moral.

 

Ahir es van jugar alguns partits dels setzens de final de la copa del rei espanyol, i es va produir una d'aquelles sorpreses que sovintegen més darrerament, quan l'Alcoià, equip de la 2a divisió B, va vèncer el totpoderós Reial Madrid per 2 gols a 1. La gesta, que ja ho era simplement comparant pressupostos d'ambdós equips, va ser fins i tot més gran pel fet que els d'Alcoi van remuntar un partit que van començar perdent, i van marcar el gol de la victòria en el temps de pròrroga i jugant amb un jugador menys per expulsió. A veure avui si el Barça no fa el ridícul amb el Cornellà, també de la 2a B...

El "temazo" del dimecres. Green Day - "American Idiot".

 

Avui es feia a Washington la cerimònia de presa de possessió del nou president dels EEUU, un acte tradicionalment multitudinari i espectacular que enguany han hagut de moderar degut a la covid. Avui jurava el càrrec el demòcrata Joe Biden sota unes mesures de seguretat impressionants, degut a les revoltes de les darreres setmanes com a conseqüència de la no acceptació dels resultats del candidat, i expresident, Donald Trump.

Un tema clàssic, frenètic i elèctric, dels nord-americans Green Day inclòs a l'àlbum de títol homònim publicat l'any 2004.

Com anem Patxi? Vatua l'olla!!

 

Ahir TV3 va estrenar la sèrie "Altsasu", producció de la televisió basca EITB, basada en els fets d'Altsasu, poble navarrès d'on són els protagonistes de la història, uns joves que van acabar a la presó per una baralla de bar amb uns guàrdies civils fora de servei durant unes festes al poble l'any 2016.

La qüestió de la que us vull parlar, més allà de la injustícia de l'empresonament dels joves sota l'acusació d'atac terrorista, és de l'emissió d'aquesta sèrie en la versió doblada al català. Si bé soc partidari que TV3 emeti una programació íntegrament en català, o com a mínim el màxim d'hores possibles, amb aquesta sèrie se'm va fer molt estrany, per no dir inaudit, escoltar uns joves bascos parlant amb accent català de Girona, i a uns guàrdies civils també parlant la llengua de Pompeu Fabra.

Hi ha qui ho justifica argumentant que si es dobla de l'anglès o d'altres llengües, per què no s'ha de doblar el basc i el castellà. Personalment, sóc partidari que totes les pel·lícules i sèries s'emetin en V.O.S., tot i que cal reconèixer que a TV3, històricament, s'han fet grans doblatges de grans sèries estrangeres (Escurçó Negre, Els Joves, Allo Allo...). Tanmateix, trobo que amb el castellà, una llengua que tenim tan propera i que som capaços de reconèixer els matisos dels diferents accents d'arreu, la pèrdua pel doblatge és molt major. I tot i que la gran majoria de nosaltres no té ni idea d'euskera, hagués estat bé poder escoltar aquesta bella llengua dels germans bascos, ja que tenim ben poques ocasions de fer-ho.

Bé, en tot cas, diuen que qui no vulgui sentir la versió doblada sempre pot canviar a la versió subtitulada prement un botó del comandament. Jo, ja la miraré per internet en la V.O.S. quan em convingui.

Primera expulsió amb vermella de Messi amb el Barça.

Acció en que Messi colpeja i es treu de sobre el jugador de l'Athletic Villalibre.

Ahir el Barça va perdre la final de la supercopa espanyola a l'estadi sevillà de La Cartuja (2-3), enfront de l'Athletic de Bilbao, en un partit dominat per les defenses, que semblava guanyat pel Barça (guanyava per 2-1 al minut 90), però que l'Athletic va saber remuntar a base de coratge, pressió defensiva, i la dosi justa (bé, justa segons el criteri arbitral) de joc brut.

Però potser, el fet més destacat, i que serà més recordat en el futur. d'aquesta final, va ser l'expulsió de l'astre argentí a manca d'uns cinc minuts per al final de la pròrroga, quan l'arbitre va considerar que havia agredit al jugador basc Villalibre (el barbes) quan aquest es va abalançar sobre Messi per aturar la seva cursa en atac, i l'argentí se'l va treure de sobre amb un gest violent. El cert és que no hi ha cap imatge propera de la jugada i no es veu clarament tota l'acció, però es veu el moviment brusc de Messi i com Villalibre cau desplomat a terra.

He de dir que tot i que no es pot justificar l'acció de Messi, entenc la seva frustració i la seva indignació creixent amb els jugadors rivals que es van passar tot el partit fent faltes i agafant qualsevol jugador culer que intentés iniciar un contraatac amb la pilota als peus. I aquest fet no va ser penalitzat per l'àrbitre del partit, el senyor Gil Manzano, que va ser molt permissiu amb el joc brut dels bilbaïns.

Carme Timoneda: ‘L’emoció és la clau de l’aprenentatge, és el motor que ens impulsa’.

 

(Entrevista de Vilaweb a la directora de la Fundació Carme Vidal Xifré de Neuropsicopedagogia).

L’estudi del cervell i de la manera que té de funcionar i de generar emocions, la neurociència, ha fet passos de gegant els últims anys. Ha canviat tant que ja som capaços, fins i tot, d’analitzar científicament les emocions i la gestió que en fem a partir, per exemple, de l’anàlisi de l’activitat elèctrica del cervell. I, per primera vegada, la neurociència ens dóna pistes de com ho podem fer per educar millor els nostres infants. Apassionada de la divulgació científica i allunyada dels discursos basats en la intuïció o en la mística, la pedagoga Carme Timoneda, professora i investigadora de la Universitat de Girona i directora de la Fundació Carme Vidal Xifre de Neuropsicopedagogia, ho té clar: “Tan sols podem aprendre si l’emoció ens ho permet. L’emoció és la clau de l’aprenentatge.” Per a ella, el sistema educatiu necessita una sacsejada forta, qui sap si revolucionària, per a ajustar-se al nou paradigma que ara ens dibuixa la neurociència. I potser el terrabastall causat per la pandèmia no és sinó una bona oportunitat per a començar-ho a fer, perquè, malgrat tot, amb el context actual marcat per restriccions, confinaments i també per la mort i la incertesa, una cosa ha quedat clara: “L’emoció ha esdevingut protagonista i ara en som més conscients.” De fet, Timoneda encara fa un pas més: “Cal repensar a fons què entenem per educació emocional.”

—Què és la neurociència?
—La neurociència, de manera sintètica, la podríem definir com la disciplina que es nodreix dels coneixements sobre el funcionament del cervell.

—I a què ens referim quan parlem de la neurociència aplicada a l’educació?
—Consisteix a identificar aquelles aportacions de la neurociència que ens poden ajudar a fer millor la nostra tasca educativa, tenint en compte que la tasca educativa és molt àmplia i que aquesta aplicació es pot fer des de diferents àmbits, com ara la docència, l’orientació educativa i també com a pares i educadors en general.

—Ja s’apliquen aquests coneixements a l’educació?
—En general, crec que no. Encara hi ha molt de camí per a recórrer. De fet, la neurociència també té molt de camí al davant i, alhora, cal tenir en compte que no és gens fàcil traslladar els coneixements derivats d’estudis científics sobre el cervell a la vida quotidiana o, en aquest cas, a l’educació. Confesso que aquesta tasca, aquest traspàs, per a mi és apassionant, hi dedico molts esforços, i crec sincerament que de mica en mica l’hem d’anar fent.

—Què ens diuen aquestes aportacions? Què hauríem de començar a canviar?
—La neurociència ha de servir, sobretot, per a fer-nos preguntes des d’una altra mirada. Ens ha de permetre de preguntar-nos, per exemple, com ens relacionem amb els alumnes, com tenim organitzades les classes, les aules i els centres, entre més coses. I quan ens ho preguntem hem de mirar de respondre si allò que fem respon als fonaments i a les aportacions que la neurociència ha fet aquests darrers anys. Ha de servir per a qüestionar-nos coses que potser hem donat per bones sense pensar-hi, o que potser ni tan sols ens hem preguntat.

—Podeu posar un exemple concret d’això que dieu?
—Un de molt clar és l’educació emocional. Allò que entenem per educació emocional és quelcom que hem de repensar a fons.

—A què us referiu?
—Les aportacions que ens dóna la neurociència sobre la naturalesa de les emocions són molt diferents de l’enfocament que els darrers anys hem tingut de l’educació emocional a les aules. És a dir, d’ençà que es va començar a parlar de la intel·ligència emocional i tot seguit de l’educació emocional, s’ha donat a l’educació emocional un caràcter massa cognitivitzador i massa racional. S’ha volgut aplicar l’educació emocional des de la raó i en canvi la neurociència fa una aportació molt important segons la qual l’emoció se sent. No es pensa, se sent. És un sentir emocional que és involuntari, que és incontrolat i que simplement es dóna. I, a més, ens diu: nosaltres tan sols aprenem si l’emoció ens ho permet. És a dir, l’emoció és la clau de l’aprenentatge. Podem tenir tants mètodes docents, iniciatives i recursos tecnològics com vulguem, que si les emocions ens juguen una mala passada, el resultat no serà, ni de bon tros, l’esperat. I això encara no ha arribat a les aules.

—Potser no hi ha arribat perquè no deu ser fàcil i potser encara no sabem com fer-ho…
—Efectivament. Crec que aquesta és una tasca molt complexa que toca fer ara. Jo intento dedicar-hi tots els esforços. L’educació emocional no és els dimarts i els dijous a les quatre de la tarda, tampoc no és una assignatura i tampoc no és una peça més del currículum educatiu. L’educació emocional, des de la perspectiva de la neurociència, es troba immersa en el dia a dia, en tota acció d’aprendre, en com el docent es comunica amb els alumnes, en com exerceix la funció d’orientador, en com els pares contribuïm o no a fer que els nens se sentin més segurs de si mateixos. Cal fer molta pedagogia sobre això i, tot i que l’estudi del cervell i les emocions és en realitat molt recent, hauríem de començar, com a mínim, a reconèixer la gran importància que té en tot procés d’aprenentatge. I això no ho dic jo, sinó que la ciència ja ho ha provat i fonamentat aquests darrers anys. Aleshores el pas següent seria extreure de la base de la neurociència que en aquests moments és ben fonamentada estratègies i recursos que ens puguin ser útils.

—De quina mena d’estratègies parleu?
—El gran canvi és la mirada sobre el concepte d’emoció. L’emoció és el motor que sentim i que ens impulsa. De fet, la mateixa paraula ‘emoció’ està vinculada etimològicament amb l’acció de moure’s. L’emoció ens motiva i ens mou. La neurociència ens fa entendre que qualsevol conducta que tenim i qualsevol acció que fem té una base emocional. La base emocional és allò que genera cada conducta. I ja que m’ho preguntes, una estratègia concreta: cal aprendre a copsar si un determinat comportament –d’un adult, o d’un nen si ho acotem a l’educació– obeeix a una gestió de l’emoció o no; o si obeeix a una emoció que ni el mateix individu que la viu no comprèn ni gestiona i que li és aliena. Un cop copsat això caldria treballar recursos comunicatius per ajudar aquest alumne a ser conscient d’allò que li passa, però que no sap per què li passa, perquè l’origen emocional que es troba a la base de les conductes és inconscient. Notem l’emoció, la sentim, però no la podem controlar des de l’origen, perquè aquest origen és totalment involuntari. Cal conèixer això i proveir-nos de recursos.

—Parleu de recursos comunicatius. Quins?
—Per exemple simbolitzar, generar símbols, utilitzar imatges per a les emocions. Això ajuda a desculpabilitzar aquell alumne que té necessitat d’aixecar-se molt sovint, o aquell altre que té comportaments més apàtics, o aquell que tendeix a molestar els companys. Que l’educador pugui copsar que aquell nen no gestiona l’emoció i que l’emoció li està guanyant la partida és el primer pas i el primer recurs. El segon pas és tenir els recursos per a comunicar-nos amb ell i oferir-li imatges i eines que l’ajudin a objectivar, a posar un cos a aquesta emoció que el mou a tenir aquest comportament i que és etèria i incontrolable fins aquell moment. Si hi reeixim, l’alumne podrà començar a gestionar aquesta emoció. Sabem que a partir de vivències noves aquest alumne podrà aprendre a gestionar aquesta emoció i per tant aconseguim no tan sols que guanyi en educació emocional sinó que creixi com a persona i, en el fons, que l’emoció, com deia, no li impedeixi d’aprendre, que deixi de ser una barrera.

—Això implica fer molta pedagogia, com dieu, però també molta formació, perquè probablement els educadors no tenen necessàriament aquesta mirada ni la formació que es requereix per a extreure i aplicar els recursos i estratègies dels quals parleu…
—Ens hem de formar col·lectivament, sí. Però cal tenir en compte que tan sols estem formats quan tenim l’oportunitat de fer-ho, i aquests coneixements són molt nous! Per tant, és un procés que cal anar fent de mica en mica. Això sí, ara ja és una realitat, ja no és parlar per parlar, és ciència, i penso que hem de començar a fer aquesta tasca de formació i de conscienciació a mesura que anem obtenint i processant tots aquests coneixements que la neurociència ens va aportant.

—Tot plegat és una petita revolució.
—Sí, la veritat és que sí. És un repte i té quelcom de revolucionari, però sóc optimista. I si se’m permet, i no voldria que se m’interpretés malament, amb tot això que passa ara en temps de pandèmia, i tenint en compte que quan es tanca una porta se n’obre una altra, ara s’ha evidenciat aquesta necessitat. La pandèmia destapa la comoditat que teníem, perquè ens havíem habituat a parlar de les emocions d’aquesta manera més racional, però ens ha sacsejat i ha escombrat tot allò que hi havia abans. Ara ens hem d’adaptar a una situació nova i, per tant, la inseguretat hi és servida. L’emoció ha esdevingut protagonista i ara en som més conscients. Per tant, tornant a la pregunta, sí, és tot un repte, però ara més que mai cal encarar-lo i veig viable assolir-lo. Crec que de tot això en podem sortir reforçats si ho encarem bé.

—Com ho hem d’encarar, per fer-ho bé?
—El primer pas és estendre aquest coneixement i que els ciutadans ens el fem nostre. Tots plegats hem d’aprendre a viure amb aquesta incertesa i a trobar petites certeses que ens ajudin a tirar endavant, perquè si no seria molt desesperant. Es tracta, en el fons, d’aprendre a gestionar aquestes emocions per poder-hi conviure. I a partir d’aquí entendre, tornant a l’educació, que estàvem habituats a una manera de fer docència, a uns mètodes, a unes organitzacions, a unes dinàmiques de centre i a unes normes de convivència que eren regides per un paradigma que no quadra amb el nou paradigma que ens aporta aquest coneixement profund de les emocions. Això és un aprenentatge per a tothom perquè, a més, no sabem què passarà demà. Però tothom, educadors inclosos, hem de fer aquest aprenentatge.

—La pandèmia ens deixarà ferides, en l’àmbit de l’educació també.
—I tant. Qualsevol crisi o canvi sempre té una part negativa i una part positiva. Es tracta de copsar i acceptar la realitat perquè no la podem escombrar d’un dia per l’altre i en el cas de la pandèmia no tenim més remei que fer-ho. Un cop acceptada, cal guarir les ferides i intentar de minimitzar la part negativa i aprofitar, després del terrabastall, per generar tot allò que pugui ser positiu. Al final, malgrat que hi haurem perdut molt perquè serà inevitable, que almenys hàgim pogut aprendre’n i avançar. Que no sigui un fre.

—Quines coses concretes hem de fer de manera diferent després del terrabastall?
—Crec que és molt important, i que cal que fem tant sí com no, aquest canvi en la mirada sobre què és l’emoció. I si em demaneu un canvi encara més concret, un de molt clar és el respecte cap als alumnes. Cal entendre l’alumne com una persona íntegra, que no és un nen que aprèn, sinó que és un nen que viu, cadascun amb el seu entorn familiar concret, amb la situació concreta que tingui, que es mereix respecte i ajuda quan les coses no li van bé.

—Tot això, però, no implica restar atenció a les matemàtiques o a la lectura.
—No, en cap cas. De fet, diem que quan eduquem fem molt més que instruir. Un mestre és un educador, no un transmissor de coneixement. Transmetre coneixement és una de les nostres funcions, i m’hi incloc com a docent, però no és l’única. És com si se’ns demanés d’aparcar un cotxe en un garatge que té les portes tancades. Ja podem ser molt bons aparcant o conduint, que si no s’obren les portes poc que podrem assolir l’objectiu. Un mestre pot transmetre molt millor el coneixement i per tant l’alumne pot aprendre molt millor, que de fet és l’objectiu, si té les portes del garatge obertes. Si no és així, el mestre se sentirà decebut i l’alumne no aprendrà. I la mancança que ara tenim no és en la part d’instruir, que és saber conduir, sinó en la part educativa, que té molt a veure amb la gestió de les emocions, i que són les portes.

—Sou optimista quant a aquesta idea d’aprofitar el terrabastall? O la complexitat de l’estructura educativa us fa ser incrèdula?
—És cert que el sistema educatiu té una gran complexitat, amb molts actors, començant per l’àmbit polític, i aquesta complexitat fa que mentre el món va molt de pressa, l’educació va lenta, malgrat que no hauria de ser així. Amb tot, estic convençuda que en moltes unitats escolars concretes sí que hi haurà canvis positius i significatius després de la pandèmia. A gran escala, malauradament, sóc més escèptica. I tant de bo m’equivoqui.

—Amb tot, tornant a la neurociència, el cervell encara el coneixem poc.
—Depèn. Si ho comparem amb el coneixement que en teníem fa deu anys, hem avançat moltíssim. I si ho comparem amb vint anys enrere, som a anys llum.

—L’escola d’avui és gairebé la mateixa que la de fa deu anys i fins i tot vint.
—És com aquell acudit: si ara ressuscita algú de fa cent anys no reconeixerà els bancs, perquè els bancs i les caixes han canviat molt, ni el telèfon, ni l’ordinador, ni moltes altres coses; però en canvi si passa per davant d’una escola, dirà: “Mira, una escola!” Per això és important d’aprofitar aquest moment per començar a repensar-la i treure profit de què ens diu la ciència, a diferència d’anys enrere.

—A la Fundació Carme Vidal, que dirigiu, heu començat a estudiar el ‘neurofeedback‘, un nou corrent de la neurociència que sembla que és revolucionari. En què consisteix?
—Va sorgir als Estats Units i nosaltres ho vam conèixer fa un parell o tres d’anys. Tot just n’aprenem i ho comencem a aplicar. És un tractament diferent per a trastorns de l’atenció, de conducta… I he de dir que l’experiència d’aquest any i mig és molt i molt positiva. Consisteix a analitzar l’activitat elèctrica del cervell, que funciona de manera paral·lela a l’activació de les neurones. Com que hi ha alguns punts del cervell en què podem mesurar-la i tenim patrons d’ones elèctriques, podem saber si el cervell analitzat regula bé tant la part cognitiva com la part emocional. Quan fem una avaluació de les ones cerebrals, podem fer una hipòtesi molt acurada de si aquest cervell necessita ajuda i en quin punt la necessita. I si el subjecte col·labora i vol, se’l pot ajudar perquè les seves neurones es regulin d’una manera més adequada tant cognitivament com emocional. Sí, això sí que és revolucionari. Podem fer que algunes connexions neuronals s’afebleixin i se’n generin de noves de manera que l’electricitat resultant propiciï que aquell cervell funcioni d’una manera més adequada que no ho feia. És una intervenció de caràcter biològic i neurològic que es basa en la neuroplasticitat. De fet, això està molt vinculat a una gran aportació que ha fet la neurociència a l’educació: la confirmació de la plasticitat del cervell. És a dir, que el cervell és plàstic: canvia i pot canviar. I, per tant, podem ajudar-lo a gestionar de manera diferent les emocions. Sabem que el cervell canvia molt els primers anys de vida, que fins als vint-i-cinc anys té molta plasticitat i és molt modelable, i que alhora durant tota la vida podem rectificar les connexions neuronals. Això és una gran notícia. I seria bo d’aprofitar-ho.

 

La caputxeta i el llop.

 

Jessie Willcox Smith, 1911, Little Red Riding Hood.

Feia vint minuts que havia sortit de casa per anar a visitar l'àvia, que vivia a l'altra banda del bosc de Can Sanhuja, i portar-li un tros del pastís de gerds que havia fet la mare. Anava de pressa perquè no volia tornar massa tard a casa i que se li fes fosc pel camí. No perquè tingués por de la foscor, però el bosc de Can Sanahuja era un bosc molt tupit, amb arbusts i esbarzers per tot arreu, i no volia patir una esgarrinxada o una entrebancada si no s'hi veia.

Sense ni adonar-se'n havia començat a taral·lejar una cançó que havia après a l'escola sobre una guineu i un llop, i més que caminar, anava donant saltirons esquivant pedres, branques i arrels. Tot d'una va sentir un soroll estrany que no va saber identificar i va parar de cop. Va mirar al seu voltant sense poder distingir res que la fes sospitar d'on havia sortit el soroll, si el seus sentits no l'havien enganyat... Va fer una volta completa sobre sí mateixa per mirar cap a totes bandes, i quan ja pràcticament havia completat el gir, va veure un gran gos que es dirigia a gran velocitat cap a on ella es trobava.

El gos es veia gegant ja des de la distància, i a mesura que s'apropava a tota velocitat guanyava corpulència. La caputxeta es va adonar en seguida que el gos no se li apropava amb ànim de joc, ja que la posició de la boca, amb els ullals ben visibles, i els lladrucs amb que l'amenaçava indicaven que volia atacar-la. Ella va reaccionar amb molta sang freda, sense perdre la calma, però sense perdre el temps. Va enretirar el tovalló que cobria el cistell on duia el pastís per a l'àvia i va posar-hi la mà. Va extreure una pistola que li havia deixat el pare, que era guàrdia urbà al poble on vivien, i va apuntar amb determinació el gos que tenia cada cop més a prop.

Quan el gos va saltar-li al damunt, encara a tres o quatre metres de distància, ella ja tenia el dit al gatell i el punt de mira apuntant el cap de la bèstia, i enmig del vol d'aquesta es va sentir la detonació del tret que va anar a parar entre cella i cella de l'animal, aturant el seu vol en sec, i anant a parar amb els ossos a terra ja sense lladrar ni respirar.

La caputxeta va guardar l'arma al cistell amb delicadesa i va continuar el seu camí cap a casa de l'àvia passant per sobre del gos salvatge que l'havia volgut atacar. 

Aquesta és la meva humil aportació als Relats Conjunts del mes de gener.

Gossos assassins.

 

Fa uns dies vaig llegir la notícia d'un noi de Cassà de la Selva de 32 anys que havia mort per l'atac d'un gos Terrier Staffordshire americà, propietat d'un amic seu, al que havia tret a passejar. M'ha vingut al cap perquè avui fent un volt amb la BTT per camins dels voltants de Terrassa m'he trobat amb un d'aquests gossos perillosos, tot i que anava ben lligat al costat del seu propietari.

No hi ha cosa que em tingui més en tensió que la possibilitat que em surti un gos quan vaig en bicicleta, sobretot si vaig sol, i no fa gaire del darrer ensurt quan em vaig apropar a la masia de Can Cadafalch, a Castellar del Vallès, i van sortir corrent dos o tres gossos i per poc no se'm mengen. Em fot molta ràbia que els gossos no vagin amb murrió, i que vagin solts pels llocs. Sempre penso que, tant de bo, el dia que a l'animal se li creuïn els cables ho faci contra el propietari o contra algun familiar d'aquest. Que es fotin, per tenir bèsties perilloses.

I ja no parlo dels imbècils que van amb el gos deslligat i quan se't llença al damunt bordant et diuen allò de "tranquil que no fa res". No fa res? I per què collons se'm tira a sobre lladrant com un animal? T'agadaria que jo m'apropés cridant als teus fills? Oi que no? Doncs a mi tampoc m'agrada que se'm llenci ningú bordant. Kapullo!!

Ha nascut una estrella: Ronald Araujo.

Araujo en una acció del partit de supercopa d'ahir contra la Reial Societat.

El Barça d'aquesta temporada sembla un equip en recomposició després d'un cicle victoriós que es va trencar la temporada passada sense cap títol important. Enguany amb l'arribada de Koeman d'entrenador sembla que es vulgui fer una renovació tant d'estil com de jugadors, i tot i la irregularitat de l'equip en aquest inici de temporada, hem pogut veure alguns debuts esperançadors com ara els joves Araujo, Pedri, Dest, Mingueza, Trincao, o la millor versió de jugadors que ja eren a la casa però que no havien destacat com en els seus equips anteriors (De Jong, Dembélé).

Personalment, trobo que una de les sorpreses més positives ha estat la del defensa uruguaià Ronald Araujo, de tan sols 21 anys. Fitxat l'any 2018 per al filial blaugrana, es va estrenar la temporada passada al primer equip, sense pena ni glòria, i semblava un d'aquells jugadors que havia d'escalfar banqueta i donar uns minuts de descans als defenses titulars. Tanmateix, la lesió de llarga durada del central titular, Piqué, juntament amb les poques peces per aquesta posició, li van donar la titularitat, i partit a partit ha anat creixent i demostrant que és un jugador molt intel·ligent, ràpid i potent, ideal per a aquesta posició tan compromesa.

Ahir al partit de la semifinal de la supercopa contra la Reial Societat va fer una exhibició de velocitat, col·locació, anticipació, i poder físic davant la davantera de la Reial, que van veure com l'uruguaià els prenia la majoria de possibilitats de crear ocasions de gol davant de Ter Stegen.

Un central amb molt futur i un gran potencial. Tan de bo quan Piqué estigui recuperat el bo d'Araujo no perdi la titularitat, ja que s'ha demostrat com un central molt fiable i amb enorme projecció.

El "temazo" del dimecres. Ladilla Rusa - "KITT y los coches del pasado".

 

La setmana passada, de vacances al Moianès, se'm va enganxar al cervell la cançó del McCaulay Culkin, dels montcadencs Ladilla Rusa. En qualsevol moment del dia (anant en bici, jugant al domino o al ping-pong, fent brasa, mirant el Barça...) em donava per cantar la tornada de la cançó, amb el seu deix aflamencat.

Com que ja havia penjat la cançó del McCaulay Culkin en una entrada del mes d'agost del passat any, avui us deixo un altre dels temes clàssics d'aquest duet de technoflamenc quinqui.

L'Adrià Carrasco torna de l'exili.

 

L'Adrià Carrasco i la Tamara Carrasco aquest matí a Barcelona.

Aquest matí ha fet aparició pública a Barcelona, l'Adrià Carrasco, el jove membre del CDR d'Esplugues de Llobregat exiliat a Brussel·les des de fa gairebé 3 anys, per les greus acusacions de la fiscalia espanyola de terrorisme, després que el jutge arxivés la seva causa per manca de proves.

L'Adrià en les seves primeres declaracions davant dels mitjans ha demanat l'amnistia total per a presos, exiliats i represaliats, el respecte al dret a l'autodeterminació, i l'arxivament de totes les causes contra independentistes.

Bentornat Adri! La lluita continua!

El temporal Filomena a Monistrol de Calders.

 

Ahir el temporal Filomena va emblanquinar mig país, i al Moianès va deixar algunes estampes bucòliques amb uns pocs centímetres de neu a alguns indrets. Per exemple on ens allotgem aquesta setmana, al Molí d'en Sala, a escassos dos quilòmetres del centre de Monistrol de Calders. Ahir vam aprofitar per anar a comprar alguns queviures al poble i vaig passar per Ca l'Espardenyer, l'antiga casa de la família Catot-Sallas, exiliada durant la guerra del 36, i actualment un espai municipal en procés de rehabilitació.

Passejant pel poble vaig tenir una trobada casual amb una cosina segona que viu aquí i que regenta una perruqueria, la Marta. Una de les curiositats d'aquest poble és que arreu hi han exposades escultures que un col·leccionista va donar al poble, i per tot arreu hi ha escultures de tot tipus. Des d'un castell a una dona, o una figura abstracta.

Ah, i a Monistrol de Calders governa la CUP!!

Foteu-vos fdlgp!!

 

Foto: Diari Ara.

La justícia belga va decidir ahir rebutjar definitivament la sol·licitud d'extradició del Tribunal Suprem espanyol del Conseller Lluís Puig, exiliat en aquest país des de fa més de tres anys, per les causes obertes contra la seva persona pels fets de l'octubre del 2017. Un nou revés de tribunals de justícia europeus a la (in)justícia espanyola. Afortunadament, el Conseller Puig va marxar d'aquest cau de feixistes i tarats per no acabar a la presó. Tanmateix, el volem a casa, a Terrassa, ben aviat.

Excursió al Dolmen del Pla del Trullars.

 

Monistrol de Calders

Avui hem anat a fer una excursioneta de poc més de 8 quilòmetres fins al Dolmen del Pla de Trullàs (711 metres). La ruta, per l'extrem sud del Moianès, té un desnivell positiu de poc més de 300 metres que s'assoleixen a meitat del camí aproximadament, sortint i tornant des de Monistrol de Calders, al Pla de Trullars on hi ha aquest dolmen de l'època neolítica. 

A la ruta, entremig d'un bosc típicament mediterrani, s'hi troben algunes barraques de vinya de pedra, i espectaculars vistes de Sant Llorenç del Munt, Montserrat i els Pirineus.

El Dolmen del Pla de Trullars.

Pobles del Moianès: Granera.

 

Ahir vaig visitar el poble més proper al Vallès Occidental del Moianès, Granera. Un poble elevat amb unes vistes privilegiades de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat. Des de l'era de l'església es pot veure també la Vall d'Horta i les conseqüències dels grans incendis de l'any 2003. Tot just el passat setembre van asfaltar la pista que uneix Granera amb Monistrol de Calders. Una ruta ideal per a ciclistes de carretera. Jo la vaig fer amb la BTT tot fent un passeig (6'4 quilòmetres), i baixant de tornada cap a l'allotjament vaig notar intensament el fred a les mans. Ahir les temperatures van estar la major part del dia al voltant dels 0º.

Església i era de Granera.

El castell de Granera al fons.

Vista de Granera, La Mola, el Moncau i Montserrat.

Pedalant per la comarca del Moianès.

Aquesta darrera setmana de vancances d'hivern he vingut amb la colleta d'amics a Monistrol de Calders, a la comarca del Moianès, darrera de les comarques catalanes constituïdes, l'any 2015, després d'un referèndum als 10 municipis que la composen. Aquests municipis formaven part en el passat de les comarques del Bages, el Vallès Oriental i Osona. Pot ser una de les comarques menys poblades, sinó la menys, amb poc més de 13.000 habitants.

Ahir vaig fer una sortideta en BTT pels voltants de la casa on estem allotjats, de poc més de 20 quilòmetres, que em va portar per l'interior de la comarca, entre els municipis de Monistrol de Calders, Castellterçol i Moià, passant per un bon grapat de masies amb molta història (algunes abandonades), camps verds, boscos, rieres... No coneixia la zona i em va sorprendre molt favorablement. I, evidentment, em vaig trobar molts menys ciclistes i excursionistes que quan pedalo per camins del Vallès Occidental. Tampoc esperava trobar-me tants ramats de vaques, i cavalls.