Aquest migdia toca defensar l'educació pública al carrer una vegada més, i ja en van sis o set en els darrers quatre o cinc anys. Aniré a Barcelona amb la pancarta casolana que heu vist més amunt, i que és el missatge que m'agradaria que veiessin alguns dels nostres governants, sempre tan predisposats a mantenir aquest sistema dual que beneficia i privilegia a uns pocs i perjudica a una majoria. Ho deixa ben clar el bo de Joan Tardà en aquest discurs, d'escassos cinc minuts de durada, al parlament espanyol, dirigit al ministre d'educació José Ignacio Wert (gràcies Timi per fer-me'l arribar).
Sé que, malauradament, aquesta nova mobilització, amb tota probabilitat, no servirà per tirar enrere les decisions del ministeri ni de la conselleria d'educació, però com deia l'escriptor Manuel de Pedrolo, "cal protestar encara que no serveixi per res". Ja fa uns anys que el sector educatiu venim sofrint agressions una darrera l'altra: retallades de sous, ampliació de ratis d'alumnes per aula, ampliació d'hores lectives dels mestres, destrucció de llocs de treball, reducció de pressupostos, aturada de construccions escolars, reducció de beques, etc., etc.
Crec que valdria la pena que els sindicats convocants de la manifestació d'aquest migdia a Barcelona, que han aconseguit generalitzar la protesta a la resta de l'estat espanyol, exprimissin els cervells per cercar noves estratègies de pressió als que governen i prenen les decisions. No tinc intenció de justificar als mestres que no segueixen aquesta jornada de vaga, però puc entendre a alguns companys que se senten frustrats després d'unes quantes jornades de vaga sense recompensa destacable. Ara bé, crec que l'egoisme, el conformisme i el passotisme són valors cada vegada més estesos en el món educatiu i per extensió en la nostra societat. O a l'inrevés.
