"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 30 d’abril del 2016

L'Òscar, nou regidor a l'Ajuntament de Terrassa: garantia d'honestedat.

L'Òscar prometent el càrrec al ple del passat dijous (Foto: Ajuntament de Terrassa).























M'acabo d'assabentar a través de la premsa digital que l'Òscar Monterde, a qui havia fet de cap de pioners a l'Agrupament Escolta Mossèn Homs cap a finals del segle passat, ha entrat com a regidor per Terrassa en Comú a l'Ajuntament de Terrassa. Me n'alegro per ell, i per tota la ciutadania de Terrassa. 

Estic convençut que si a les institucions públiques hi arribessin moltes persones com l'Òscar, les coses anirien molt millor de com ens han anat fins ara.

Enhorabona i bona feina!!

dijous, 28 d’abril del 2016

Jaume Funes: "Poder jugar ha de ser obligatori".

(Article del psicòleg Jaume Funes per al Criatures del diari Ara del passat dissabte 23 d'abril).

Acabo la setmana barallant-me amb la traducció del llibre ‘Cal fer deures?’ (En castellà: ‘Hartos de los deberes de nuestros hijos’) mentre torno de València, on he parlat sobre “l’oci educatiu”. Ambdues reflexions tenen a veure amb els diferents temps de la infància i l’adolescència i amb la tendència adulta a oblidar-ne alguns. Amb els deures, més enllà de reivindicar una escola per a la infància d’avui, he intentat explicar que cal fer realitat això d’educar i ensenyar en molts més llocs que a l’escola. A la xerrada, he animat un centenar d’educadors que acaben de veure una mica de llum després de dues dècades de conservadorisme polític. He mirat d’influir-hi perquè tornin a creure que són una oportunitat necessària per a molts infants. He parlat sobre el dret a jugar, aprendre, ser i relacionar-se en temps no escolars ni familiars.

Apliquem a la infància (0-18) una mena de procés d’esterilització progressiva perquè abandonin la creativitat, el descobriment, l’activitat compartida i passin a aprovar exàmens i considerar l’estudi l’única activitat que els convertirà en persones respectables. Al final, només importa anar a l’escola i ser responsable fent els deures. Han de deixar de ser infants i convertir-se en bons alumnes. Quan són petits reconeixem que existeixen moltes formes d’aprendre i que una de les més importants és jugar. També diem que el seu desenvolupament i el seu saber es genera a molts entorns.

Anar a escola és obligatori, però fer possible que tothom tingui temps i experiències estimuladores de joc, de relació, de descobriment a diferents espais, no. Si tots els temps de la infància són igualment importants, per què el lleure és secundari? Hauria de ser igualment garantit per una administració que pensa en la infància, evitant que fos una oferta de serveis per a famílies amb recursos. Sorprèn, per exemple, la reacció social i la resposta política quan per garantir que a l’estiu tots els infants podran menjar, s’ofereixen àpats envoltats de casal d’estiu. Per què el raonament no ha estat a la inversa? Al barri, molts infants passaran l’estiu sols, avorrits, sense experiències de felicitat enriquidores. Amb gana o sense, el seu primer dret és accedir a una proposta de lleure educatiu (que, també, garanteixi millor alimentació).

dimecres, 27 d’abril del 2016

El "temazo" del dimecres. Chavela Vargas - "Volver, volver".


Del recital ofert per l'artista mexicana, Chavela Vargas, morta l'any 2002, a la plaça del Rei de Barcelona l'any 1997.

Doncs això, "yo se perder, yo se perder, quiero volver, volver, volver".

dimarts, 26 d’abril del 2016

30 anys del desastre de Txernòbil.

El reactor nº 4 de la central després de l'explosió.






































El 26 d'abril del 1986, es va produir l'accident nuclear més greu de la història a Txernòbil, Ucraïna, quan el reactor número 4 es va produir l'explosió de l'hidrogen acumulat dins del nucli per sobreescalfament. 

Més de 300.000 persones van ser evacuades de la zona, tot i que va haver-hi milers que van romandre. Es calcula que prop de 800.000 persones van morir o van caure greument malaltes com a conseqüència de les tasques de lluita i control contra els efectes de la tragèdia.

Podeu veure un interessant reportatge emès al programa 30 minuts de TV3 el passat diumenge titulat "Les àvies de Txernòbil".

dilluns, 25 d’abril del 2016

Ross Flatt: “L’escola tradicional mata la necessitat de saber”.

(Entrevista per al diari Ara, de Nereida Carrillo, a l'educador i dissenyador d'aprenentatge nord-americà Ross Flatt).

El professor Ross Flatt no recorda cap dels moments en què va excel·lir de petit; en canvi, els suspensos sí que els ha retingut. Potser per això, ell, que va aprendre a través del fracàs, instrueix mestres perquè ensenyin a través del joc. Flatt forma part de l’equip de l’Institute of Play, un projecte que vol expandir aquesta metodologia i que compta entre els seus fundadors i col·laboradors amb la Fundació Bill i Melinda Gates, Intel Corporation o la Fundació Mozilla. Apliquen aquesta filosofia a l’escola pública de Nova York Quest to Learn (cerca per aprendre), on no hi ha assignatures ni suspensos, sinó missions de descoberta en què arriben al mestratge o es queden com a aprenents. Flatt ha passat per Barcelona per participar en la conferència educativa STEAM al Cosmocaixa.
A l’Institute of Play us pregunteu com preparar els infants per a feines que encara no s’han creat.
Això exigeix creativitat, pensar com resoldre problemes, com ser innovadors, treballar en grup, tenir empatia i pensar de manera sistèmica. Els jocs són el millor exemple d’un sistema. Quan pots entendre com funcionen les coses com a sistema, pots començar a veure com tot està interconnectat, com funciona el món.
¿El joc és prou seriós per confiar - hi l’aprenentatge dels nens?
Sí, ho és. Fem una cosa nova, molts pares desconfien de la nostra metodologia, però el que veuen és que l’aprenentatge a través del joc enganxa els estudiants com no havia passat mai abans. El joc proporciona a l’estudiant la necessitat de saber i quan els pares i els professors ho veuen, això esvaeix tots els dubtes.
Quan som nadons, tots tenim aquesta passió per saber. ¿La perdem a l’escola?
Sí. Crec que els millors models d’aprenentatge són a preescolar, quan tens llibertat per jugar i descobrir. Després t’asseus en una filera i llegeixes, aprens d’un llibre i prens apunts. L’escola tradicional mata la necessitat de saber, aprens perquè has de saber. Amb els jocs, ningú es diverteix per obligació. Els jocs realment motiven.
Com és un bon joc per a l’aula?
Té uns objectius d’aprenentatge molt clars, però no rígids. Un bon joc introduirà noves idees, reforçarà determinades habilitats i cada acció en el joc ajudarà a descobrir alguna cosa.
Ensenyeu a través de tot tipus de jocs. Com els seleccioneu?
Els professors s’han de preguntar: ¿aquest joc està aconseguint els objectius d’aprenentatge? ¿Les accions que estan fent els estudiants van enfocades a això? Una altra cosa que ens preguntem és si diverteix. Si no ho fa, hem de buscar una altra cosa.
Dieu que als jocs les criatures no tenen por d’arriscar-se. ¿Tenen por de fracassar en el sistema tradicional?
Aprenem malament a través del fracàs i dels errors. En els jocs, quan comences, no et surt bé però vols continuar per fer-ho millor. Així que ho fas una altra vegada. Quan trasllades aquesta filosofia a la classe, els estudiants poden entendre que al principi fracassaran, però sense tenir por de fer-ho. Entenen que ho poden repetir i s’animen a continuar.
¿Els professors del segle XXI han de ser dissenyadors de jocs?
És important per als professors pensar en la seva pràctica com una pràctica de disseny. Això significa empatitzar amb els alumnes i provar idees. Per fer-ho, els professors necessiten suport i temps. És una feina dura. És una professió molt solitària. Quan els professors treballen junts, l’educació canvia. Els professors del segleXXI han de saber quines coses interessen als alumnes. Han de ser innovadors i, sobretot, han de ser capaços d’acceptar el fracàs.
L’aprenentatge a través del joc ensenya als estudiants a resoldre problemes. Però alguns pares avui protegeixen massa els fills i els resolen els problemes. ¿L’escola i la família estan desalineades?
Els pares han d’entendre que no passa res per fracassar.
Però els pares sempre volen que el seu fill sigui el millor en tot.
Sí, és cert. Però crec que quan tens un model basat en el disseny els infants s’adonen que tothom aporta alguna cosa. Un pot ser molt bo en una cosa i un altre serà molt bo en una altra de diferent. Treballen junts i veuen que tothom és valuós. Entenen que no cal que siguin excel·lents en tot.

diumenge, 24 d’abril del 2016

Com un coet.

3d9f a la Diada de Sant Jordi, a la plaça Vella.
Ahir els Minyons vam assolir una nova fita en la història dels castells, al completar en la tradicional diada de Sant Jordi el castell de nou pisos més matiner que mai s'ha fet a aquestes alçades de temporada, el 3d9f de la segona ronda. Havíem arrencat amb la primera de les estrenes de la jornada, el sempre complicat i bell 5d8 de la primera ronda. I vam tancar amb els segons 2d8f i pilar de 6 de l'any. Una temporada per tornar a somniar...

dissabte, 23 d’abril del 2016

La llegenda de Sant Jordi dels Obeses.




Bona Diada de Sant Jordi a tothom!!!

Gaudiu amb aquesta opereta de la llegenda de Sant Jordi dels Obeses. Una peça de 23 minuts, genial, original, i d'un elevat nivell musical i interpretatiu. Impressionants els brams del senyor Drac!!!

Vaig tenir ocasió d'escoltar-la en directe, completa, a l'Auditori de Sant Cugat, i he de reconèixer que em vaig emocionar a sobre.

divendres, 22 d’abril del 2016

Diari Ara: "Un lloc on els nens no s'avorreixin: pas endavant per a les escoles del segle XXI."



(Més val tard que mai...)

Que les escoles deixin de ser llocs on es prepara per fer els exàmens i que siguin llocs on s'apoderi els nens. Amb aquest objectiu, la Unesco, la Fundació Jaume Bofill, la  UOC i l'Obra Social La Caixa s'han unit sota el paraigua d' Escola Nova 21 perquè totes les escoles facin la transició cap al sistema educatiu avançat. Es tracta d'una prova pilot –que compta amb el suport del departament d'Ensenyament– que acompanyarà 200 escoles durant tres anys a fer el canvi "cap al sistema del segle XXI". D'aquesta manera, es pretén que el que han fet desenes d'escoles arreu del país pel seu compte ho puguin fer ara amb acompanyament. Totes les escoles que "tinguin predisposició de canvi" es poden apuntar des d'avui fins al 15 de juliol.
"Volem capacitar aquestes escoles perquè facin la transició cap al sistema del segle XXI", ha apuntat el director adjunt del programa Escola Nova 21, Boris Mir, que ha reivindicat que cal una educació adequada als nous temps. Mir ha recordat que hi ha moltes escoles que ja funcionen amb aquest sistema –de les quals 26 s'han sumat al projecte– però que, en canvi, els sistemes d'avaluació no estan preparats per puntuar aquestes competències.
Per aquest motiu i per aconseguir que aquest tipus d'escoles "deixin de ser la perifèria del sistema", Mir veu necessari el suport de la Generalitat. I, en aquesta línia, el secretari de Polítiques Educatives, Antoni Llobet, ha reivindicat que "és important que se sumin cada vegada més actors" i ha assegurat que el Govern actuarà de facilitador d'aquest sistema.

dijous, 21 d’abril del 2016

Arnaldo Otegi: "Cuidado, todavía no hemos demostrado que sean posibles de alcanzar los objetivos por las vías democráticas".

Fes clic aquí per escoltar les declaracions d'Otegi.






















El diumenge passat el Jordi Évole va entrevistar al líder de l'esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, que fa poc més d'un mes va sortir de la presó de Logronyo després de complir una condemna de sis anys per presumpta col·laboració amb la banda armada ETA. Vaja, bàsicament per pensar com pensa...

En aquesta interessant entrevista, el polític basc va deixar unes quantes perles, sense pels a la llengua. Molt meditable el debat de si la lluita armada té algun sentit en algun cas o mai. Un debat històric de les esquerres a nivell mundial, com afirmava Otegi, i que està molt relacionat amb els nivells de democràcia dels estats.

L'enteneu, oi?

dimecres, 20 d’abril del 2016

El "temazo" del dimecres. Sau - "No he nascut per militar".


Segona entrega de la sèrie de "temazos" dedicats al mític concert del rock català al Palau Sant Jordi de l'any 1991. En aquesta ocasió, el grup originari de Vic, Sau, que va estar actiu des del 88 al 99, quan el seu cantant, i líder, Carles Sabater, va morir a causa d'una aturada cardio-respiratòria (potser relacionada amb el consum de drogues...).

Dels quatre del Sant Jordi, els Sau eren els menys rockers de tots, i els favorits del públic femení, que es quedava embadalit quan veia al Carles Sabater moure's extasiat a l'escenari. Al seu repertori destacaven un bon grapat de balades i cançons romanticones. Una mica nyonyos pels radicals de l'època com jo...

dimarts, 19 d’abril del 2016

Sempre present.

La Rontxi Beer.
El passat diumenge ens vam trobar una bona colla d'amics, coneguts i saludats, per celebrar els bons moments compartits. Ja fa anys que no hi ets entre nosaltres físicament, però sí espiritualment. 

Per cert, molt bo el "Se busca mujer" de Bukowski.

dilluns, 18 d’abril del 2016

Au, tothom i totbitxo a la pinya!!!

Un gat fent pinya a una diada castellera a Tarragona (Foto: Gemma Capdevila).

























L'última tendència en el món dels castells, és aquesta d'incloure animals a les pinyes per "eixamplar" el rotlle. El passat diumenge, a la plaça del Rei de Tarragona, en la diada d'inici de temporada dels Xiquets de Tarragona, la fotògrafa Gemma Capdevila, va captar aquesta instantània d'un casteller de la colla dels Xiquets de Serrallo a l'últim cordó de la pinya amb un gat negre al damunt de l'espatlla....

Què serà el següent, fer pinya dalt d'un cavall? Amb una anaconda al voltant del coll? N'hi ha per fer-s'ho mirar...

dissabte, 16 d’abril del 2016

Kobe Bryant: L'Adéu d'un mite del bàsquet.























La matinada del dijous al divendres, un dels millors jugadors del bàsquet de tots els temps, el nord-americà Kobe Bryant va disputar el seu darrer partit, a l'Staples Center de Los Ángeles. Davant dels Utah Jazz va tornar a brillar com en els seus millors temps, amb 60 punts (dels 101 que va fer el seu equip, Los Angeles Lakers, per derrotar als Jazz, 96), i jugades extraordinàries.

Se'n va un dels més grans, després de 20 anys de professional, sempre amb els Lakers, amb un palmarès de 5 anells de campió de l'NBA, i 2 ors olímpics (Pequín 2008 i Londres 2012).

divendres, 15 d’abril del 2016

"El ministro bueno".

José Manuel Soria, el ministrte del PP que avui ha dimitit per la seva relació amb els papers de Panamà.



























Érase una vez
un ministro bueno
al que maltrataban
todos los reporteros.

Y había también
un indepe malo,
unas Manos Limpias
y un fiscal honrado.

Todas estas cosas
había una vez,
cuando yo soñaba
un mundo al revés.

dijous, 14 d’abril del 2016

Visca la República Catalana (1.931)!!!

El President Macià dirigint-se a l'audiència des del balcó de la Generalitat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.



























Avui es compleixen 85 anys de la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià. Esperem que la pròxima proclamació tingui una mica més d'èxit i de trajectòria que aquella...

dimecres, 13 d’abril del 2016

El "temazo" del dimecres. Bad Manners - "Can Can".




Els Bad Mannes compleixen enguany 40 anys en actiu, que es diu aviat. En fa 35 van treure l'àlbum "Gosh it's... Bad Manners", on incloïen un dels seus temes més populars i de més èxit en les llistes dels hits del moment, aquesta peça instrumental del "Can Can". Pura diversió i rauxa desenfrenada de la banda londinenca. Aquest estiu tindrem l'oportunitat de tornar-los a veure per terres catalanes, al festival Barna'n'Roll al Poble Espanyol. A moure els malucs!!!

dilluns, 11 d’abril del 2016

Una estrena molt especial.

2d8f al Portal de l'Àngel de Barcelona. (Foto: Castellística).

Ahir els Minyons vam actuar a la tradicional jornada castellera del Portal de l'Àngel organitzada per la colla degana de la ciutat comtal, els Castellers de Barcelona. Vam completar la millor actuació del que va de temporada amb el 3d8, el 2d8f, el 4d8 i el pilar de 6. Tant la torre com el pilar era la primera ocasió que els portàvem a plaça, i es van executar de forma més que correcta.

Em va alegrar especialment l'estrena del 2d8f, ja que s'estrenava d'aixecadora la filla d'un amic, el Marc. Després d'uns anys sense venir per la colla, l'any passat va tornar per la insistència de la seva filla, l'Abril, que ahir va demostrar que porta això dels castells a la sang. Sense immutar-se va anar grimpant i es va col·locar aixerrancada perquè la Paula, que també s'estrenava d'enxaneta, pogués coronar el castell. Puc arribar a imaginar l'emoció (i els nervis) dels pares davant d'aquest moment tan especial... Bravo per elles!

divendres, 8 d’abril del 2016

Pòlonia: 10 anys de sàtira política i d'humor a la catalana.



Ahir els del Polònia van fer un programa especial per commemorar el 10è aniversari del programa en antena. Amb col·laboracions especials de polítics i altres personatges que apareixen o han anat apareixent al llarg d'aquests anys. Es nota les dots actorals dels polítics. Han de convèncer encara que no creguin el que diuen...

Especialment simpàtica, al meu entendre, va ser l'aparició de l'expresident Montilla, juntament amb el seu imitador, en Sergi Mas. No s'ha caracteritzat mai l'expresident per ser l'"alegria de la huerta", i per aquest mateix motiu, feia especial gràcia veure'l actuar com a còmic.

dijous, 7 d’abril del 2016

dimecres, 6 d’abril del 2016

El "temazo" del dimecres. The Shadows - "Apache".


The Shadows va ser una banda anglesa de rock'n'roll originària de Londres que va tenir cert èxit a les dècades del 60 i 70. El principal èxit de la seva carrera artística és aquest "Apache", un tema instrumental de bella factura, enregistrat l'any 1960.

dimarts, 5 d’abril del 2016

Montserrat Venturós, alcaldessa de Berga (CUP), amb un parell...






















L'Alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, s'ha negat avui a declarar davant del jutge d'instucció de Berga, on havia estat citada en qualitat d'investigada per delicte electoral per no haver despenjat la bandera estelada del balcó de l'ajuntament tal i com havia requerit la junta electoral en les passades eleccions autonòmiques i generals.

Davant dels mitjans, a les portes del jutjat, l'alcaldessa ha dit: “Avui no declararé, desobeiré per la independència, per coherència amb el dret a desobeir que és l'eina que ha escollit la CUP per defensar els drets civils i socials dels independentistes davant l'embat dels tribunals espanyols. Desobeiré, sense por, per obeir el mandat del poble i no dels tribunals espanyolistes”.

Visca els i les alcaldesses valentes d'aquest país. 

#Desobediència
#Insubmissió
#Independència

dilluns, 4 d’abril del 2016

Eva Millet: “Ens estem carregant el dret a jugar dels nens, l’essència de la infantesa”.


(Entrevista d'Anna Albareda per a El Diari de l'Educació a l'escriptora barcelonina Eva Millet).

El paper de supermare i superpare es podria resumir en dues actituds: la de voler un fill perfecte que triomfi a la vida (per tant, se l’ha d’estimular des de ben petit: extraescolars de tota mena i vacances familiars pensades per a ell) i la de sobreprotegir-lo de tots els mals del món. El canvi de relació i d’atenció dels pares envers els fills ha canviat considerablement en qüestió de dècades. Eva Millet (Barcelona, 1968), autora del llibre Hiperpaternidad, de l’editorial Plataforma Actual, ens explica la proliferació dels hiperpares.

Què és la hiperpaternitat?
La hiperpaternitat és un fenòmen de classes mitjanes i mitjanes-altes. Té a veure amb la bonança d’un país. Els fills de famílies amb diners, aquí i allà, avui acostumen a ser nens més protegits perquè també són un símbol d’estatus. A Amèrica, que és on va néixer aquest fenòmen, n’està ple i a Europa ja ha arribat, sobretot a Anglaterra. A Espanya, com que aquests últims anys hi ha hagut dificultats econòmiques no és tant exagerat, però la hiperpaternitat està extesa arreu.
Hi ha més hiperpares als països més rics?
La hiperpaternitat és un model educatiu que està en sintonia amb els temps dels països desenvolupats. En aquestes societats es busca el fill perfecte, el superfill. Els pares s’hi volen emmirallar i això crea una hiperestimulació precoç: que tots els fills facin moltes coses i que no pateixin mai, perquè es pensa que així seran millors. Sembla que hi ha la falsa creença que després, de grans, el seu cervell no absorbirà res… i això no és cert! Avui els nens estan tan ocupats que ens estem carregant el seu dret a jugar, la forma i l’essència de la infantesa. Els experts diuen que l’acció de jugar és l’activitat més important de la infància perquè desenvolupen l’empatia, el diàleg, el pacte… Aprendre aquests valors és importantíssim.
Com neix la idea d’escriure sobre la hiperpaternitat?
Els orígens del llibre sorgeixen arrel de dos articles que vaig publicar a La Vanguardia que van tenir molt feedback. I vaig pensar: “Aquí hi ha un llibre”, perquè en castellà no existia cap llibre que parlés sobre els hiperpares. Al món anglosaxó i als Estats Units sí que n’hi ha molts, però aquí no. Quan vaig ser mare vaig començar a veure que aquí començava a arribar aquesta tendència, que a les reunions de pares tothom hi diu la seva i que la protecció cap els petits s’està disparant, segurament massa. Ara els fills són intocables i se’ls justifica a ultrança perquè “tenen una baixa tolerància a la frustració”…
El llibre és una denúncia a la sobreprotecció dels fills?
Un dia una amiga em va comentar que el llibre és agitador. Segurament es diuen coses tal com ragen perquè d’alguna manera diu que deixem els nens en pau i no hi estiguem tant a sobre.
Al llibre dius que hem passat dels fills moble, de fa dues generacions, als fills altar, de l’actual. 
El concepte de fills mobles ve de quan jo era petita. Si els nens eren pesats els adults deien “no els facis cas, com si fossin mobles”. Aquesta frase avui és impensable pronunciar-la! A més, ara els arbres geneològics s’han invertit. Abans les famílies eren extenses, amb molts fills, molts cosins i molts tiets… i l’atenció no era tan gran. Ara tenim fills en edats més avançades i en tenim menys -un 1,3 de mitjana-, per tant, hi ha el sentiment que ens hi hem d’involucrar al màxim, perquè en tenim pocs i volem que surtin bé. És una aposta a una sola carta. Per altra banda, la societat ha anat cap aquí i molts pares s’han vist abocats a entrar a la roda. En certa manera tots som hiperpares perquè hi ha molta pressió social.
Creus que la hiperpaternitat perjudica els fills?
Si tota la vida han pres decisions per tu, quan creixes no tens tanta capacitat de decisió ni autonomia. Ara hi ha casos d’estudiants a la universitat que truquen a les seves mares perquè els triin el menú per dinar. És molt fort! Hi ha estudis que ja parlen de la infantilització dels estudiants de la universitat, sobretot als Estats Units. Però aquí ja està arribant, la societat està infantilitzant els nens i joves i es pressiona els pares perquè hi estiguin a sobre.
És frustrant i esgotador ser hiperparepare?
Ser pare és una altra professió, ningú te n’ensenya i és molt difícil. Som insegurs i comprem el que sigui perquè ens diuen que així els nostres fills seran molt especials. La hiperpaternitat és esgotadora, és clar. Hi ha una inversió d’energia molt important. Aquest tipus d’infància, plena de coses, i tot tan perfecte, es converteix en un camp d’entrenament on els pares van al darrera. Ens hauríem de relaxar, tenir tardes lliures i passar temps en família sense haver de fer coses extraordinàries.
Creus que la sobreprotecció es relaciona amb el sentiment de culpabilitat per part dels pares perquè treballen massa hores i no poden compartir tan temps amb els fills?
Permetre-ho tot als fills és la posició còmode. És molt dur dir  “no” als teus petits i veure com s’equivoquen i aprenen per ells mateixos. La posició fàcil és ajudar-los a fer els deures, per exemple. El que és difícil és animar-los a que ho facin per si sols. I és clar, també s’hi suma la part de culpa que els pares tenim avui per passar poques estones amb els nostres fills. Però dient que “sí” a tot no els hi estem fent cap favor.
Com es pot ajudar a fer el click als pares per deixar de ser tant hiperprotectors?
Hauríem de tornar a confiar en els fills. Els nens i nenes son capaços de fer moltes coses, més de les que ens pensem! Aplicar l’underparenting. És a dir, estar pendent dels nostres fills i observa-los, perquè com a pares és la nostra feina, però no intervenir a la mínima. Si la nena no menja un dia, no t’escandalitzis! Potser té la panxa remoguda. Si té la mateixa actitud durant uns dies, llavors sí que és el moment de passar a l’acció.
Creus que les pors dels adults s’estan traspassant als nens?
Als Estats Units, per exemple, ja hi ha pares que denuncien altres pares perquè han deixat els nens sols al parc. Però quan nosaltres érem petits jugàvem al carrer i anavem sols a casa i no passava res! És clar que quan ens fem adults som més conscients dels perills però també els casos concrets de desaparició d’alguns nens han fet molt rebombori i ara s’ha extès la precaució: que no li passi res als teus fills. Les estadístiques de que algú segresti el teu fill són mínimes. Evidentment és una situació terrorífica però normalment no passa.
La hiperpaternitat es trasllada a l’escola? Les famílies són més exigents? 
Avui en dia molts pares creuen que saben de tot sobre què li convé més al seu fill. No son pedagogs ni res, però opinen sobre qualsevol cosa. Molts no saben distingir quin és el seu paper i quin és el del mestre, i molts professors ho passen malament. Ara hi ha una capacitat organitzativa dels pares brutal. L’hiperpare vol l’escola i el món perfecte pel seu fill i són capaços d’arrasar amb el que sigui. Però la idea del món perfecte per les teves criatures perfectes no funciona!
Costa desmarcar-se d’aquesta corrent?
Molts pares estan dins aquesta corrent hiperprotectora i si veuen que tu no t’hi sumes, llavors et diuen que ets un mal pare o mala mare perquè “no et preocupes pels teus fills”! No és que no es preocupin, és que aquests pares confien en el projecte educatiu de l’escola del seu fill perquè allà hi ha professionals que l’han dissenyat i l’han portat a terme. Nosaltres som pares, no experts.
El llibre s’orienta a famílies de ciutat?
Sí, majoritàriament va dirigit a famílies que viuen en zones urbanes.
Els nens que viuen en pobles o zones més petites, creus que tindràn diferències amb els de ciutat? Molts d’ells juguen sols al carrer, van al bosc o tornen sols a casa…
És difícil dir-ho però crec que sí. Però no és només això, al llibre parlo d’un director d’una escola d’elit de Barcelona que em va comentar que els nens europeus ja es poden preparar… A Europa estan arribant infants que fugen del seu país, arriben en patera o viuen situacions extremes. Aquests nens tenen una capacitat d’adaptabilitat, de resistència, de fortalesa i de frustració molt gran! Són molt més forts que els d’aquí perquè des de ben petits han viscut coses que als nostres nens els enfonsarien!
La hiperpaternitat té conseqüències negatives?
Si a tu tota la vida t’han resolt els problemes, no t’han educat en la valentia, no t’han ensenyat a frustrar-te i a conviure amb aquest sentiment, quan surtis a fora t’enduràs patacades. Això és el que hem d’ensenyar als nostres fills… Amb molt d’amor, paciència, abraçades i petons, però els hem de preparar perquè quan volin tinguin fermesa. Són infants que sempre els han dit que eren molt especials! Però n’hi ha milions més de nens especials! És una pena perquè molts pares ho fan amb totes les bones intencions del món, però també és un avís que sobreprotegir pot anar en contra.
Al llibre comentes que amb la suma a les noves tecnologies els més petits són la primera generació amb més fotografies d’ells mateixos i també la més narcisista…
És molt interessant una reflexió que fa Gregorio Luri, un filòsof i pedagog, que diu que als Estats Units el narcisisme ja no és una condició psiquiàtrica perquè s’ha extès dins la societat. Quan es normalitzen segons quines actituds ja deixen de ser condicions a tractar. Jo crec que hem d’aplicar el sentit comú, frenar una mica… Està molt bé tenir fotografies de nosaltres, però no ens passem. El món gira per tothom, no només per nosaltres.
Creus que hi haurà un rebot cap a les noves tecnologies?
Crec que en un futur hi haurà gent que no en voldrà saber res, de tot això. Igual que hi ha persones que rebutgen viure a la ciutat per damunt de tot. Els mateixos usuaris es cansaran una mica de tot això perquè en realitat estar a les xarxes socials demana un gran esforç i temps. És molt cansat!

diumenge, 3 d’abril del 2016

Sempre fa mal perdre contra el Madrid, però ahir menys que mai (1-2).


Ahir es va disputar el segon clàssic de la lliga al Camp Nou. Tots esperàvem una nova golejada del Barça, després del 0-4 del partit de la primera volta al Bernabeu. Malauradament, tot i que les coses van començar bé amb el gol de Gerard Piqué en una rematada d'un servei de cantonada, el Madrid va acabar remuntant i marcant el gol de la victòria jugant amb un jugador menys per la merescudíssima expulsió de Sergio Ramos. El Barça no va tenir ni temps ni capacitat de reacció. Potser el cansament acumulat després dels partits de seleccions. Potser el fet que li portava deu punts d'avantatge a la classificació... El que sembla evident, és que el Madrid es jugava molt més que no pas el Barça i va mostrar-se molt més endollat en el tram final del matx.

En tot cas, no crec que ens haguem de fer sang d'aquesta derrota. Per molt dolorosa que sigui, el Madrid continua a 7 punts (amb el gol average en contra), i solament queden set partits per acabar la lliga. S'hauria de produir un important daltabaix per acabar perdent-la. Ara, toca analitzar els erros i carregar les piles per l'important partit del dimarts contra l'Atleti dels quarts de final de la Champions. Aquí si que no es pot fallar. I el Barça ha fallat ben poc els darrers anys. Total confiança. Som-hi Barça.

Per cert, espectacular el mosaic que es va dedicar al Johan Cruyff a la sortida dels jugadors. Llàstima que alguns imbècils no van saber respectar el minut de silenci, però segur que al Johan se li hagués posat "gallina de piel". DEP.

dissabte, 2 d’abril del 2016

Carlos Gonzàlez: "Però si abans s’ho menjava!"

(Article del Carlos Gonzàlez publicat al Criatures del diari Ara del dissabte 26 de març).
 
“Ja no vol la fruita, que abans li agradava tant”. “El peix se’l menjava la mar de bé, i ara no hi ha manera”. “Cada cop es torna més llepafils amb el menjar”. Les preferències alimentàries canvien al llarg de la vida d’una manera bastant típica (tot i que sempre hi ha excepcions).

Els nadons, a partir dels sis mesos, habitualment mengen de tot. Bé, n’hi ha que només volen el pit i no mengen res durant mesos; però quan finalment es decideixen, mengen de tot. De fet ja han començat, mesos abans, a ficar-s’ho tot a la boca. Amb un nen que xucla llapis i claus, el dit de l’avi i el comandament de la tele, un nen a qui més d’un cop hem hagut de treure de la boca un tros de paper estovat, i que quan comenci a gatejar s’interessarà per la terra dels testos i les galetes del gos, ¿a qui li pot estranyar que també es fiqui a la boca enciam, lluç o pebrot escalivat?

A partir de l’any o any i mig, en canvi, és habitual que comencin a rebutjar coses. Ara no vol bledes, ara no vol llenties, ara no vol peix, ara no vol res de color verd... Algunes de les seves preferències són cícliques: durant uns mesos sembla que es deleix pel plàtan o per l’ou dur, més tard no els vol ni veure i l’any següent els redescobreix amb entusiasme. Altres preferències són més persistents, i a molts nens la fruita els agrada poc, la verdura encara menys, la sopa no gaire, i el peix ni veure’l. A poc a poc van restringint la seva dieta, fins a arribar al típic “menú infantil”. Si demà vénen a menjar a casa seva uns amics amb un nen de vuit anys, què els cuinarà? Coliflor i lluç o macarrons i pollastre? Tots sabem que els altres nens mengen macarrons i pollastre, però ens sorprèn (i ens preocupa) que ho faci el nostre.

No cal que li doni macarrons cada dia al seu fill. Un dia hi ha macarrons i l’altre hi haurà coliflor. Però ha de comprendre que de coliflor potser en menjarà menys, i probablement protestarà. No passa res. Si vol, que en mengi, i si no vol, que no en mengi. No cal insistir-hi, no cal prometre, enganyar o distreure, no cal córrer a cuinar una altra cosa si el nen no ha demanat res, si simplement no vol menjar. Amb l’adolescència i primera joventut començaran de nou a tastar altres aliments. Aliments nous, aliments rars, aliments exòtics. El públic habitual dels restaurants japonesos, vietnamites o indonesis són joves de vint o trenta anys, que troben grans dificultats per convèncer els seus pares, per no parlar dels seus avis, per acompanyar-los: “A mi no m’enredis amb coses rares, jo vull una paella de les de tota la vida!”