"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 30 d’agost de 2014

Vist Sant Fèlix per la tele, em reafirmo: Sort que no anem al Concurs!!!

Aquest rellotge marcava gairebé les 17 quan ha finalitzat l'actuació de Sant Fèlix.

Avui s'ha celebrat a Vilafranca del Penedès la tradicional actuació castellera de Sant Fèlix, tot i que enguany no ha estat tan tradicional al faltar una colla que portava 30 anys ininterromputs participant-hi. Aquesta no és altra que la meva, els Minyons de Terrassa. Es veu que l'irregular temporada del curs passat va fer que els nous administradors de la festa decidissin que enguany ens tocava descansar a nosaltres, fet que en cap cas podem retreure'ls-hi, ja que les quatre colles participants es mereixien tant o més que nosaltres ser-hi. Entenc que en el futur cap colla té garantida la seva presència a Vilafranca, encara que portin 200 anys fent castells o que siguin de la ciutat que organitza la diada. Els castells decidiran. Habemus criteri.

En tot cas, m'agradaria destacar un fet que em ve preocupant darrerament, i que tot i que no suposa un especial problema en una diada com la de Sant Fèlix, sí que afecta a la nostra activitat en moltes altres exhibicions al llarg de la temporada. Em refereixo a la durada excessiva d'algunes actuacions. Avui la jornada de Sant Fèlix s'ha allargat fins gairebé les 17:00 de la tarda, i la major part del públic (castellers d'altres colles d'arreu del territori, i vilafranquins apassionats dels castells i de la seva colla) ha aguantat estoicament fins al darrer pilar de comiat. En canvi, per exemple, l'altre dia a la festa major d'Igualada, vam acabar gairebé a les 16:00 i des de les 14:00 no quedaven a plaça ni els familiars dels castellers locals. Vaja, que actuàvem per nosaltres mateixos...

Sovint em pregunto si això dels castells ho fem pel gaudi del públic o simplement pel nostre propi. En tot cas, si la resposta és la segona, més valdria que ens dediquéssim a fer els castells a l'assaig i així no caldria despertar-se d'hora els diumenges... Per altra banda, jo gaudeixo molt fent castells, i ja porto més de vint anys fent-los, però que voleu que us digui, jo a partir de les tres hores d'actuació ja se'm comença a fer bastant pesat el tema... I potser en una jornada com Sant Fèlix es perdona, però no pot ser que cada diumenge estiguem amb la mateixa història. Solucions? Que pensin els de la Coordinadora.

La durada de l'actuació d'avui a Vilafranca m'ha fet pensar en el que pot passar enguany al Concurs de Tarragona. 12 colles. Cinc rondes. Pocs castells en rondes conjuntes. A les habituals colles grans que "competeixen" per la victòria i que fan allargar la durada de l'actuació, haurem de sumar-li les colles que han pujat el seu nivell i que provaran un bon grapat de castells en solitari (3d9f, 4d9f, 9d8, 2d9fm...): Gràcia, Sants, BCN, Xiquets TGN, Reus, Mataró... No sé com pensen els organitzadors evitar que la cosa no s'allargui excessivament, però suposo que hauran de limitar molt, molt, els temps de realització de cada castell.

No sé ni si tindré esma per seguir tota l'actuació des del sofà de casa per la tele! Imagineu-vos fer-ho a plaça en una butaca dura! O encara pitjor, imagineu-vos participant, de peu i sota el sol!!! Que pot durar, 6 o 7 hores? Més? Per sort estic a una colla que això dels Concursos ho deixa per l'escalada o altres esports.

Ah! I recomano a les colles participants que porteu algun entreteniment per la canalla. Si els costa aguantar una classe d'una hora a l'escola, no em vull ni imaginar com s'ho faran si han de passar 7 hores tancats dins d'una plaça de braus. Molt engrescador no sona, la veritat.


divendres, 29 d’agost de 2014

Maria Jesús Comellas: "L'escola s'ha tecnificat massa".



(Entrevista del Carles Capdevila pel diari Ara).

És mestra, doctora en psicologia, emèrita de Ciències de l’Educació i assessora de famílies i escoles. Acaba de publicar Educar no és tan difícil.

Educar no és tan difícil?
Als pares us han acomplexat, hi ha molta gent que dóna lliçons: si no feu això el traumatitzareu, agafarà una depressió, no té autoestima...
Tenim mala consciència perquè els dediquem poc temps.
Abans encara se n’hi dedicava menys, la gent treballava dotze i catorze hores. Si hem de treballar, la criatura ho ha de saber i, per tant, comenceu a fer el sopar que nosaltres arribarem cansats i soparem plegats. Si la vida és aquesta, quina sort que tinguem feina.
Com et van educar?
Amb 6 anys, les monges em van castigar. Havia de passar per les classes amb el cartell “ No hablaré en clase ”. Però m’agradava, podia tafanejar què feien els grans.
I a casa?
El pare treballava de nit amb un teler. Des dels set anys jo havia de fer el sopar. Als deu anys, anava al mercat. Un dia em vaig gastar tota la setmanada en un lluç preciós i la mare em va dir que un altre cop ho gestionés millor perquè ho tindríem complicat per passar la setmana.
Et consideres ben educada?
Molt. L’ambient era molt bo: mai hi havia crits. Hi havia poc espai -passava l’estiu al balcó-, pintava, cosia. Recordo una infància plàcida, fent trapelleries.
Ara t’han jubilat de mestra de mestres.
Sóc pensionista però la universitat m’ha contractat d’emèrita per... 90 € al mes! Vull renunciar a la meitat de la pensió per seguir treballant amb tranquil·litat. Com puc deixar de ser mestra?
Ens prenem l’educació seriosament?
Amb tantes retallades els mestres se’ns han atabalat i desanimat. No ens ho podem permetre, fregaria la immoralitat. Jo els dic: “Mireu als ulls de l’infant”. Els hem de seduir per aprendre. No tenim dret a expulsar la canalla del centre educatiu. I en aquest sentit estem fallant.
L’escola ha de fer canvis.
I no els estem fent. S’ha tecnificat massa. Però sabem on anem? Seduïm el professorat jove perquè s’arremangui? El joc ha desaparegut de l’escola, fins i tot a infantil. Vigilem les criatures, els netegem els mocs i ja està. I aleshores veus canalla que perquè és d’un color determinat ningú hi juga. El mestre ha d’actuar.
I incentivar.
Per què als 5 anys ens fan preguntes i als 18 ja no en fan cap? Els hem ensenyat a pensar? La salut ha entrat en l’educació, ho patologitza tot. Ho deshumanitzem.
Sobreprotegim massa?
Avui he tingut un pare que venia a matricular la seva filla a la facultat, i l’hi feia tot, amb ella al costat. M’han arribat a venir pares d’universitaris a reclamar nota.
Tu no ets ni d’Estivill ni de González.
Estic al mig. Sóc de centreesquerra. És vital que la criatura se senti estimada, però hi ha moltes maneres. No castigar és una manera que se senti estimat, però hi ha un moment que el nen necessita descansar i tu també. Li llegeixo un conte, l’acompanyo al llit i si no s’adorm li dono aigua i que compti xais.
El conductisme és ensinistrament?
Sí, és diàleg poc efectiu: “Jo mano aquí i tu calla que no comptes”. La seducció és més útil que el càstig i el control.
Però si dic que no, serà que no.
La meva filla no volia menjar una cosa i em va dir que ho vomitaria. Ho va vomitar, vaig ajudar-la a netejar-ho i li vaig dir que n’hi posaria un altre plat. Llavors el germà de 10 mesos va treure una glopada. Quan vaig anar-li a fer les segones farinetes, ella li deia: “Marc, amb aquesta no te’n sortiràs”. Jo no podia sortir de la cuina perquè no em veiessin rient.
L’adolescència ens fa terror.
Però que no heu sigut adolescents també? L’adolescent no sap com acabarà la seva història, tu sí perquè l’has passat. Té neguit, de com acabarà el cos, de si tindrà un pit més gros que l’altre, si li sortirà el pèl, si s’enamorarà... Val més que trobi uns adults serens, que l’abracin si vol i quan vulgui, que estiguin disposats a parlar...
Com veus la relació famílies-mestres?
Als mestres que són pares els pregunto si a casa fan el que ells recomanen a les famílies. Tots admeten que no.
Què podem fer els pares a l’estiu?
Anar al mercat, fer el menjar junts, rentar els plats. Ensenyar-los a viure. Que sàpiguen que les sardines tenen budells. I, si pot ser, res de deures escolars. Val més buscar petxines a la platja.

dijous, 28 d’agost de 2014

Torres humanes a l'aire en la inauguració de les Olimpíades Juvenils a Nanjing.


Espectaculars imatges de diverses estructures humanes amb desenes d'acròbates sostinguts a l'aire per invisibles fils, jugant amb la música, els llums, i la magnífica realització televisiva. Com sempre, els xinesos un pas endavant pel que fa a la realització de coreografies per grans esdeveniments.

dimecres, 27 d’agost de 2014

Ha mort Peret. El "temazo" del dimecres. "El muerto vivo".


Avui ha mort el principal difusor i gran figura de la rumba catalana, el mataroní Pere Pubill i Calaf, "Peret", a l'edat de 79 anys com a conseqüència d'un càncer. Gitano català i artista de fama mundial, sobretot a partir de la seva aparició a la cerimònia de clausura dels JJOO de Barcelona amb el tema "Gitana hechicera", Peret va popularitzar la rumba catalana i el característic "ventilador" (la forma rumbera de tocar la guitarra espanyola) avui en dia tan de moda.

Ens deixa un dels grans, i ens deixa una extensa obra que a ben segur continuarà fent tremolar moltes pistes de ball d'arreu. DEP.

dimarts, 26 d’agost de 2014

Rutes en moto: Volta a Montserrat (nord-sud)


Cafè Burés, a Castellbell i el Vilar.
Aquest matí m'he anat amb el Timi a fer el volt amb la moto pel parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obach, i la muntanya de Montserrat. La ruta ens ha portat per Rellinars, Castellbell i el Vilar, Marganell, El Bruc, Olesa de Montserrat, i Viladecavalls. 

Botifarra i dues penques de cansalada per esmorzar, a Cal Burés.
Hem fet la primera parada a Castellbell i el Vilar per esmorzar a l'entrada del poble, al Cafè Burés, un lloc emblemàtic del poble on es pot menjar brasa a un bon preu. I una qualitat més que acceptable.

Panoràmica des de El Bruc.
A El Bruc hem fet la visita de rigor a l'estàtua del Timbaler del Bruc, que es troba a la sortida del poble en direcció Igualada-Lleida, just davant d'una escola. I també he fet algunes fotos de les espectaculars vistes de la muntanya de Montserrat. 

Casalot al centre de El Bruc.
El Bruc és un poble ben tranquil, amb cases antigues ben conservades i amb alguns edificis d'estil modernista. I la presència imponent de la muntanya de Montserrat en tota la seva vessant sud. Espectacular!!

Timbaler del Bruc, a El Bruc.
La tornada fins a Terrassa ja no ha tingut gaire més sorpreses, ja que ja no hem parat fins a l'arribada. Tanmateix, no es perd la visió de Montserrat fins ben entrat a Olesa, i la carretera fins a Terrassa també és ben tranquil·la i d'agradable conducció. 

Biblioteca de El Bruc.

dilluns, 25 d’agost de 2014

Concha Caballero: "La mercantilización en las aulas no es ya una tendencia, sino una realidad".




(Article d'opinió d'aquesta professora d'institut de Llengua i Literatura, analista política i llicenciada en Filolofia Hispànica, aparegut al diari El País del passat 12 de juliol).

Sentado junto al Ministro de Educación, el secretario general de la OCDE, Ángel Gurría, afirmó que “los universitarios españoles tienen un nivel comparable a los estudiantes de secundaria de Japón”. Busco algún dato que avale esta información y resulta que el estudio —todavía no publicado— procede de una Fundación denominada Conocimiento y Desarrollo que está presidido por Ana Botín, consejera del grupo Santander y miembro del Consejo de Administración de Coca-Cola. De esta fundación forman parte, también, un nutrido grupo de grandes empresas españolas que buscan, entre sus objetivos, adecuar el sistema universitario al mercado laboral. 

En la misma comparecencia, el secretario de la OCDE se manifestó a favor del copago universitario y de convertir las becas actuales en un sistema de préstamos a devolver por el estudiante. Los medios de comunicación “compraron” inmediatamente el escandaloso titular y casi ninguno citó que se trataba de un estudio de un grupo empresarial. Junto a esta noticia, que desacreditaba el conjunto de la Universidad española, se relacionaba el paro con la sobretitulación o la titulación equivocada de nuestros jóvenes y no con el modelo productivo de nuestro país. Al parecer hay millones de puestos de trabajo pero nuestros jóvenes, ay, tienen titulaciones equivocadas. Debe ser por eso por lo que en medio mundo se les recibe con los brazos abiertos mientras que en nuestro país el mercado laboral los expulsa. 

Varios días después se dio a conocer un informe sobre la educación financiera de los jóvenes de 15 años y en el que los estudiantes españoles han quedado en la cola. Esta vez sí se trata de un informe de la OCDE solo que no es un informe global sino reducido a una quincena de países. Nuevamente mi sorpresa es que el BBVA patrocina estos estudios y su presidente, Francisco González, afirma que “la educación financiera es una tarea colectiva”. El caso es que los alumnos que tenían cuentas corrientes en bancos (al parecer un 50% de la muestra) sacaron muchos puntos de ventaja sobre el resto. Pero la desigualdad social no es algo que preocupe en absoluto a la OCDE ni a sus estudios, lo importante son los resultados, la competencia, la evaluación numérica, que no evolutiva, de los alumnos. Según González, la educación financiera es “una parte muy importante de lo que es una sociedad en cuanto a tomar decisiones informadas en cuanto a su ahorro, en cuanto a su gasto. Hace que los ahorradores sean más consistentes y que los deudores sean mucho más responsables en el tiempo”. O sea que la labor de la educación es la simple integración en el mercado laboral y la de formar ciudadanos que paguen a los bancos. 

Me informo de que han empezado a emerger empresas evaluadoras, compraventa de pruebas valorativas, cursos especializados para que los centros obtengan resultados superiores al calor de esta fiebre cuantificadora del sistema educativo. En algunos países asiáticos ya se someten a pruebas de hora y media de duración a niños de seis años. Desde pequeños hay que inducirlos a competir en el mercado. En vez de un nombre, una historia, una cultura, serán un número en la escala global que les otorgará su lugar exacto en el mercado laboral. 

La mercantilización de la educación no es ya una tendencia sino una realidad que se expone con descaro y sin el menor respeto a la comunidad educativa. La opinión del profesorado, de la pedagogía, de las ciencias sociales no cuenta para nada en el diseño educativo. Son las empresas y la banca los que diseñan la orientación y las materias que se imparten. La educación como proceso de formación del ser humano, de transmisión de cultura, conocimientos, creatividad y crítica ha sido suprimida sin contemplaciones. No hablemos ya siquiera de su valor como equilibrador social y como igualdad de oportunidades. Por eso, la OCDE que no la Unesco ni algún organismo internacional de rostro más humano ha ocupado el lugar de autoridad educativa mundial. A no ser que se produzca un movimiento de regeneración educativa, aviados vamos entre el inmovilismo de la vieja escuela y la mercantilización brutal de nuestro futuro.

dissabte, 23 d’agost de 2014

25 anys de la Via Bàltica.


Avui es compleixen 25 anys de la via bàltica, que va unir al llarg de 600 quilòmetres les exrepúbliques soviètiques d'Estònia, Letònia i Lituània. Prop de dos milions de persones van participar d'aquella mobilització, que va servir per donar visibilitat internacional a les aspiracions sobiranistes d'aquestes nacions, i per acabar aconseguint la independència de la Unió Soviètica.

“La cadena del bàltic quedarà a les nostra memòria com una proba de la fortalesa de l'esperit humà en la seva lluita per la llibertat i la democràcia”, va afirmar el president de la CE, José Manuel Durao Barroso.

Hillary Clinton, va felicitar la vespra als bàltics per l'aniversari i va descriure la cadena humana com “un símbol de la lluita per l'autodeterminació”.

Tant de bo les actuals mobilitzacions dels catalans tinguin el mateix efecte, i resultat, que en el seu dia va tenir per als estonis, els letons i els lituans la via bàltica.

dimecres, 20 d’agost de 2014

Nicaragua - Dia 30 - Managua + Els "temazos" del dimecres - El fantasma + Oscar Danilo



Us deixo, de moment, aquests dos temetes d'artistes nicaragüencs, que he anat sentint i a estones escoltant. El primer em porta records d'alguns llocs que he visitat, i el segon em recorda una de les músiques més populars per aquestes terres, la cúmbia.

Efectes del terratrèmol del 1972 al centre de Managua.
Avui pel matí he aprofitat per visitar el mercat de Roberto Huembes on tenen una mica de tot per fer les obligades compres pes nebots. Aquí el regateig és bastant diferent que a la zona del sud-est asiàtic, ja que el preu de partida i el final no arriben a les diferències del 75% que podien arribar allà. He aconseguit uns samarretes de beisbol que valien 250 per uns 200, i la dona de la parada m'ha demanat que no comentés res a ningú de la rebaixa...

Vista del llac Cocibolca des del mirador de Catalina.
Per la tarda he quedat amb la el Ramon i la Fany (terrassenc ell, nicaragüenca ella, però establerts a Terrassa) que m'han portat a donar un volt juntament amb una amiga d'aquests. M'han dut fins al preciós mirador de Catalina, passat Masaya, des d'on hi ha unes vistes espectaculars del llac Cocibolca i de llac de Nicaragua. A més hem gaudit d'unes quantes actuacions musicals i de balls perquè hi havia un grup de la trobada llatinoamericana de joves que s'està celebrant per aquestes dates.

Músics locals i la marimba, instrument tradicional.

El reconeixeu a aquest? Un actor mexica...
Encara m'han dut fins al nou port (malecon) de Managua, una zona nova molt maca amb bars i restaurants, i placetes i bancs... Es veu que tota la decoració i els colors, en general, són elecció de la dona del president, que esta una mica obsessionada amb els temes d'imatge del govern.
Pel vespre m'han dut a sopar a casa d'uns amics, i he escoltat molt atentament les histories que m'han explicat del país i de la situació actual.
Moltes gracies a tots per l'acollida!!

Amb la Fany, el Ramon i uns col·legues a Managua.

dimarts, 19 d’agost de 2014

Nicaragua - Dia 29 - Managua.

El típic bus de transport nicaragüenc, i el mototaxi.
Aquest matí he sortit a buscar un bus que m'ha portat cap al llac de Xiloé, tres o quatre quilòmetres més enllà de Ciudad Sandino, un poble a les afores de Managua. Al llac aquest hi van molts managüencs els caps de setmana, però avui estava més mort que un assaig dels minyons un 13 d'agost. Tanmateix, la part més interessant estava una mica allunyada, pujant un petit volcà que portava fins a un crater amb un llac interior anomenat d'Apoyeque.
Un rapero salvadoreny del grup Pescozada gravant un vídeo amb la figura gegant de Sandino i la bandera nica.

Després de tornada a Managua m'he baixat a un lloc on havia vist un mural molt guapo amb un munt de personatges històrics nicaragüencs i de l'Amèrica Llatina, i per allà he anat a petar al ministeri de joventut, i tot inflant-li el cap a un pobre noi al voltant del procés d'emancipació nacional català i tal, he aconseguit que em portessin amb una ranxera 4x4 fins a la "loma de Tiscapa" on hi ha una figura gegant de Sandino i un museu dedicat al personatge.

Vista de Managua des de la "Loma de Tiscapa".
Des d'allà a més es poden veure unes interessants vistes de la ciutat (tampoc estem parlant de l'skyline New York). Allà m'he trobat a uns joves salvadorenys que gravaven un videoclip hip hopero. M'han comentat que el tema estava relacionat amb els països de Centre-Amèrica i que havien gravat trossos a Guatemala, El Salvador, Hondures, Nicaragua i Costa Rica... i a Panamà que els petin, he pensat...

Antiga catedral de Managua afectada pel terratrèmol del 72.
He baixat tot xino-xano des del cim de Tiscapa fins al centre històric (o el que queda d'aquest, ja que esta mig derruït després del terratrèmol d'escala 5'2 de l'any 1972), i he passat per la històrica Plaza de la Revolución, on els combatents de l'FSLN van entrar victoriosos el 19 de juliol del 1979 després de derrocar a les forces somozistes i que el dictador fugís cap a Guatemala.

Organitzadors del Congrés Llatinoamerica de la Joventut.
A la Plaza de la Revolución m'he trobat a un grupet de nicaragüencs amb ganes de petar la xerrada, i encara se'ns ha unit un cubà que encara no he aclarit que coi hi feia a Nicaragua. Per variar, els he explicat moltes coses del procés cap a la independència i de les relacions Catalunya - Espanya, historia, situació actual i demés. La veritat és que en general s'interessen forca i coneixen algunes coses de la nostra situació (econòmica sobretot) actual.

Petant la xerrada a la Plaza de la Revolución amb un cubà i uns nicaragüencs.

dilluns, 18 d’agost de 2014

Nicaragua - Dia 28 - Palacagüina - Managua.



Avui ha estat un dia de trasllats, des de Palacaguina fins a Managua, i un cop arribat, entre l'hora, la xafogor, i les poques ganes de fer res, he decidit fer una pausa i relaxar-me al bonic hostal de motxillers on he anat a parar. Així que avui us deixo amb alguns murals que he fotografiat pel carrer, dels moltíssims que es poden trobar, de personatges referents històrics idolatrats per la majoria dels nicaragüencs.

A l'alberg de motxillers de Managua.

No és un mural, però perquè veieu fins on arriba aquest negoci penedesenc.

Sandino.

Rigoberto López Pérez, l'heroi que va assassinar al primer dictador Somoza.

Carlos Fonseca, un dels fundadors i principals líders del FSLN.

I com no, un altre llibertador llatinoamerica, Hugo Chávez.


diumenge, 17 d’agost de 2014

Nicaragua - Dia 27 - Palacaguina (Fira del blat de moro).

Traient el gra a les panotxes.
Avui ha estat dia de la Fira del blat de moro a Palacagüina i des de ben d'hora han vingut unes senyores a cuinar al lloc on m'allotjo, que algun vincle té amb la parròquia. Preparaven menjars a base de blat de moro per la paradeta que havien de posar a la fira. Preparaven perrerreques (pastissets com de pa de pessic però amb blat de moro), montucas, tamales, guirilas con cuajada, elotes, i begudes com la chicha, el pozol, la sosolca, i el vi de jamaica, aquest preparat a partir d'una flor. 

Cuinant les güiriles.
Un dels principals actes de la Fira ha estat l'elecció de la reina del blat de moro. Hi havia una dotzena de candidates de diferents comunitats del poble, i d'edats compreses entre els 10 i els 16. Totes anaven guarnides amb vestimentes relacionades amb el blat de moro i amb elements d'aquest fruit. Grans, fulles verdes, fulles seques, etc.

Amb una de les candidates a reina del blat de moro.
A les candidates els feien presentar-se en públic i exposar els motius pels quals es mereixien ser les reines. Algunes cantaven, o cridaven com a boges a la gent de la seva comunitat, o lloaven a la verge patrona. Bastant cutre tot plegat la veritat. I entremig de tot, els organitzadors que no paraven de llançar visques a la verge, als sants patrons, a les autoritats, a Palacaguina, i a tot el que podien...

Més candidats a reina.

Candidates dalt de l'escenari.
Per la tarda he anat a menjar un bistec de vaca bastant més ressec que el que em vaig fotre a Matagalpa uns dies enrere, i després cap a la plaça de braus on s'hi feia muntada tipus "rodeo" i toreig però a la nicaragüenca...

Fent la birra a un bar després del partit de beisbol.
L'espectacle, tot i que no estava vetat als menors, ha estat més aviat bastant patètic pel nivell d'alcoholisme que presentaven molts dels participants. No tant sols alguns dels que muntaven els braus (amb prou equilibri malgrat el pet), si no també pels espontanis que saltaven (o ho intentaven) al cos per torejar als braus o simplement per apropar-s'hi i fer-se els xulos valents. Alguns fins i tot queien a terra abans de creuar la tanca separadora, i allà quedaven estirats com cadàvers.

A la plasa de braus, un muntador.

dissabte, 16 d’agost de 2014

Nicaragua - Dia 26 - Palacagüina (Canó de Somoto).

El guia al canó de Somoto fent immersions per buscar objectes perduts.
Aquest matí he marxat en bus cap a Somoto, una mica més al nord de Palacagüina i molt a prop de la frontera amb Hondures, per visitar el canó de Somoto, una de les meravelles naturals d'aquest país. Per entrar al parc natural m'han cobrat 50 cordobas, i m'han recomanat-exigit que anés amb un guia per no perdrem ni posar-me per llocs perillosos. I així ho he fet doncs, llogar a un guia per fer la baixada pel riu al canó de Somoto. 

En plena remullada enmig del canó de Somoto.
L'excursió ha durat al voltant de tres hores, i ha estat una ruta travessant camins de pedres grosses, pedretes, sorra, vegetació i aigua, molta aigua. El més semblant al barranquisme nostrat però sense necessitat de cordes ni casc per la calma del riu. També és cert que per aquesta zona fa molt de temps que no plou i el riu no té el mateix cabal que té habitualment per aquestes dates. 

Estampa espectaculat del canó de Somoto.
Tot i que tampoc era excessivament complicat caminar per damunt dels pedrots i pedretes del camí, val a dir que el calçat que duia tampoc era el més indicat per tal aventura, i la xancla se m'ha començat a obrir per la part del davant i el peu a sortir-se de la xancla cada dos per tres. Entre el peu que se sortia i les patinades amb algunes pedres molt polides, ha esta la cosa animada. Finalment, el guia s'ha currat uns lligats amb un tros de cordill que s'ha trobat tirat pel terra, perquè no se m'escapés el peu de la xancla.   

Vista dels voltants del canó de Somoto.
Pel camí hem passat per una zona on es podia saltar des de la roca, i on hi havia diverses possibilitats (metres) de salt. Un al voltant de 20 metres que no m'ha fet gens de gràcia quan m'ha explicat que una alemanya havia caigut malament i l'havien hagut de recollir feta pols. M'ha semblat bé un salt d'uns 7 o 8 metres, però que estava una mica complicat per fer el salt endavant necessari per lo relliscosa que estava la roca. Tan relliscosa que he estat a punt de fotrem un lletot considerable, ja que he relliscat i ja em veia caient a l'aigua (o a la roca) de qualsevol manera. Per sort he pogut aturar-me a temps miraculosament sense anar avall, i he acabat llançant-me des d'uns 6 metres però amb una dificultat molt menor a l'hora de fer l'impuls. Finalment, per arribar al punt d'inici encara hem hagut d'agafar una barqueta on un paio remant ens ha deixat a prop de l'inici. 

Cursa de rucs a Palacagüina amb motiu de les festes patronals.
Arribat a Palacagüina, novament, m'he trobat que feien unes curses de rucs al costat del parc central. Hi havia un bon ambient de gent expectant, però la pluja ha acabat deslluint la festa. Jo he aprofitat per anar a menjar alguna cosa i preparar-me pel concert de música tradicional d'aquest vespre, i el "rodeo" nicaragüenc.

Alguns dels participants a la cursa de rucs.
Finalment, però, la pluja i l'apagada de la llum general a tot el poble, ha impedit que avui se celebrés la festa amb els braus. Quan marxava cap al centre del poble, aprofitant la foscor se m'ha apropat algú jove i ha intentat treure'm el mòbil de la ma, que en aquell moment m'il.luminava el camí, demanant que "no te muevas!"... oi tant que m'he mogut... i ràpid. No l'ha agafat pas i he sortit corrent sense que em seguissin. I m'he anat cap al bar "Tritón" on hi feien un concert de música tradicional amb el grup Raizes.

El grup Raizes en concert al Triton.

divendres, 15 d’agost de 2014

Nicaragua - Dia 25 - Palacagüina.

Al parvulari jugant a 1,2,3, picar paret.
Aquest matí he anat amb les cooperants a un parvulari del mateix barri d'ahir, Musulí. Hi havia pocs alumnes i fins i tot algun que no ha vingut per trobar-se malalt. En una mateixa aula hi havia els alumnes de 3 a 5 anys, i algun fins i tot tenia a la germana gran fent-li companyia tota l'estona (rotllo adaptació).

Els alumnes escoltant (o no) a les cooperants.
Les cooperants han organitzat alguns jocs i han inventat un conte amb l'ajuda dels nens. Després aquests han fet els seus dibuixos del conte, i s'ha acabat la jornada amb algun joc més.

Aquí sí que semblen atents...
A la sortida de l'escola l'Eva i la Maria han fet via cap a Sant Juan del Sur, a passar-hi el cap de setmana, i jo m'he quedat novament sol. Tampoc m'he avorrit excessivament ja que he estat xerrant una llarga estona amb dues noies que treballen al lloc on m'allotjo i que no estaven gens estressades i m'han pogut dedicar una bona estona. Fins i tot m'han convidat a degustar el vi de jamaica que elaboren aquí amb flor de jamaica. Molt dolcet i refrescant. 

Treballant amb la mestra, i una mare i un germà gran que estaven per allà...
Amb les dues noies hem parlat una mica de tot, i he tornat a comprovar com la religió continua marcant a bastament les vides de la majoria de la gent d'aquí, i com encara hi ha pressions socials que marquen molt. Una ja era mare amb 19 anys, i l'altre reconeixia la pressió social que suportava pel fet de no estar casada i no tenir fills als seus 27 anys. 

Rotllana per jugar a la bomba!!!
A l'hora del dinar, també he estat entretingut amb el noi que atenia a la barra que m'ha estat explicant com arribar al canó de Somoto i algunes coses de les festes que comencen avui aquí a Palacagüina amb motiu de la celebració de la fira del blat de moro. Que si concerts, cavalls, bous, elecció de reines... A veure què tal. 

Mural amb els cims de Palacagüina i l'estelada, la sandinista i la nacional.

dijous, 14 d’agost de 2014

Nicaragua - Dia 24 - Estelí - Palacagüina.

Els nens de l'escola de Musulí preparant els murals dels contes.
Aquest matí he marxat d'Estelí per anar més al nord, més rural, a Palacagüina. Allà hi havia de trobar a un parell de cooperants catalanes que estan fent un projecte educatiu de contes a les escoles de la zona, a través d'un casal de cooperació català d'Arbúcies, el Fundarpal (Fundació de solidaritat Arbúcies Palacagüina), que porta prop de 30 anys creant llaços de fraternitat.

Un dels grups de 2n exposant la seva feina.
He anat directament a una escola de primària del barri de Musulí on hi havia les dues cooperants, l'Eva i la Maria, i la Lourdes d'Estelí que també havia pujat a donar un cop de mà i a fer'ls-hi una visita. M'he trobat una escola d'un entorn rural, que poc té a veure amb la realitat escolar nostra. Solament hi havia els alumnes de 1r a 4rt, ja que la resta fins a 6è hi van a la tarda per poder compartir recinte escolar i cabre-hi. 

Alumnes de 2n en la classe d'expressió corporal i danses.
A banda de l'horari en torns partits, destacaria la gran diferència pel que fa als mètodes de treball i a les dinàmiques de les sessions. El nivell de xivarri i soroll a les aules és força elevat i les mestres han de tenir una paciència de santes. Hi ha nens i nenes entrant i sortint de l'aula habitualment, gossos que es passegen per la classe, mares, germans i demés mirant per les finestres o a dins de l'aula mateix, manca de recursos i materials, etc., etc. 

Alumnes de 3r.
Com ja havia comentat, l'absentisme és bastant habitual i és que hi ha alumnes que potser s'han de desplaçar una hora o més a peu i això al llarg de tants dies a l'any... aquí tenen poques vacances en comparació amb els alumnes catalans.
Pel que em van explicar, la metodologia de treball és força transmissiva i es basa molt en el escoltar, copiar i memoritzar.
També ens van comentar que molts alumnes quan acaben el batxillerat van a la universitat, que és pública i gratuïta, però el cert és que no vaig acabar de creure-m'ho gaire, i més després d'haver visitat un institut públic i haver comprovat que de treballar i estudiar, més aviat poc. 

Alumnes d'11è a l'institut.
A l'institut vam veure un munt de gent per fora de les classes que no sabíem ben bé que hi feien a fora. Les pistes esportives ocupades per altres nens de la ciutat que no eren de l'institut. Classes on la professora simplement seia i els alumnes xerraven entre ells o es miraven el mòbil. Vaja, que no s'apreciava un ritme de treball gaire intens... 

Amb les cooperants, l'Eva de Banyoles i la Maria de Darnius.
Pel vespre, l'Eva i la Maria em van portar a un "antre" del poble a fer uns birres, i vaig conèixer a un parell de nois del poble que treballaven a Estelí, l'Orlando i el Jose Miguel. També em van presentar a un cantant de rap d'un grup local anomenat los "Gueguenses", i a l'orgullós entrenador de l'equip infantil de beisbol del poble que havia guanyat un torneig no sé on. Vaja, gent oberta i agradable.